Aquest cap de setmana, a
Lleida, vint-i-sis persones que varen participar en una festa privada
d’aniversari dintre una discoteca de la capital - que per més inri no podia
obrir al públic -, es varen contagiar totes del virus de moda. Ara, suposo que
seguint els protocols, es farà un seguiment dels seus contactes i potser
s’afegiran uns quants imprudents més a seguir una quarantena com a penitència.
El problema, però, és que aquesta “alegria” d’uns quantes ànimes de càntir
lleidatanes es multiplica per deu a Barcelona i tota la zona metropolitana, i
no és cap excepció en moltes d’altres poblacions catalanes on, sobretot el
jovent però també alguns de més ganàpies, es salten miserablement les mesures
de seguretat individual i col·lectiva, convençuts que a ells no els hi passarà
res perquè aquesta epidèmia és “cosa de vells”. Ara s’està estudiant per part
de sanitat si el Segrià ha tingut un rebrot de la malaltia i - curant-se en
salut, mai millor dit -, sembla que la Generalitat s’està repensant si aquesta
regió sanitària ha fet els deures i es mereix passar a la fase 2 de la
desescalada, o s’ha guanyat una bona carbassa com a càstig pel seu mal cap. A
Múrcia, tanmateix, una de les províncies que havia obtingut millors redits d’un
confinament estricte i responsable del personal, també ha caigut en la
temptació de fer el ximple per la zona de Totana i rodalies. Les raons, les
mateixes dels capsigranys de Lleida: haver volgut relaxar les precaucions per
por que l’estiu els passés de llarg i no poguessin refer-se de la quaresma
confinats entre les quatre parets de casa.
A la meva manera de veure,
el govern central ha donat un tomb al seu discurs cautelós fins fa quatre dies,
sempre fent servir com a coartada de les seves decisions polítiques les
recomanacions dels “experts”, i amb la conformitat tàcita de la majoria
d’autonomies que ara s’adonen que se’ls hi crema alguna cosa si la temporada
turística fa l’ànec, la majoria de polítics ja no corroboren amb prou
intensitat i convicció les amonestacions d’aquells mateixos experts que quan
els va convenir repanxolar-s’hi per apuntalar l’estat d’alarma, els citaven a
tort i a dret. Ara, en canvi, posen sordina als seus insistents avisos que amb
el tant se me’n fotisme de colles d’imprudents el perill de que la malaltia reboti
és una probabilitat alta. Perquè el virus no s’ha mort, només ha quedat una
mica estabornit gràcies al confinament, i que torni aixecar el cap aquesta
tardor – l’única cosa que s’ignora es si ho farà amb més o menys mala llet que
en la primera xurriacada –, es tem tant, que sibil·linament i “of de record”
l'ICS aconsella als sanitaris que millor que agafin vacances ara que hi ha una
mica de calma, per si de cas a la tardor es torna a desbocar la bèstia.
Tampoc les famílies ho
veuen tan clar com el conseller Bargalló predica, en contra de l’opinió dels
sindicats de docents i de les Ampas, i segons les enquestes un terç escàs de
pares portarà els fills a l’escola a partir de dilluns vinent per rematar el
simulacre de curs, i tenen molts de dubtes que per setembre els dubtes pintin
millor. Encara hi ha molta incertesa escampada i els polítics no s’hi esforcen
gens per rebaixar-la, decantant-se per agafar la drecera de dir als ciutadans
allò que volen escoltar, no pas allò que els convé que facin disciplinadament,
per a no temptar la sort. S’ha dit, també, que la culpa d’aquest clima
artificial d’eufòria en bona part la tenen els mitjans d’informació que es
varen callar testimonis escruixidors del que es va patir i es va veure durant
els dies més durs d’apogeu de la pandèmia. Un metge afegia en una entrevista,
que aquests tarambanes que es passen per l’arc del triomf les recomanacions de
prudència, s’haurien d’haver estat un parell d’hores en una UCI, veient els
estralls del virus en els que tenien la malaltia.
Però ara, si escoltes en
Sanchez i tots els escolans d’amén de l'establishment que li fan la gara-gara
mentre llauri per on ells volen, sembla que tot són flors i violes i que només
importa salvar els mobles del turisme i de la lliga de futbol, assegurant sobre
el paper que tot està sota control; però sent incapaços d’impedir que des de
dilluns passat a les terrasses de Barcelona s’ajuntin colles de jovent i de més
granats que, renegant de la més elemental seguretat individual comparteixen
begudes, es passen mòbils i no respecten la separació física. És veritat que
els vells han estat el col·lectiu més castigat pel virus, però enlloc està
escrit que els joves tinguin butlla. I encara que fos així, que no ho és, algú,
si convé ensenyant la garrota, els hi hauria de matxucar que no estan exempts
de ser portadors del virus i que, per tant, són potencials exportadors de
contagis a innocents, causant danys irreparables que inclús podrien tenir
conseqüències penals. Encara que només sigui per responsabilitat els personatges,
polítics o no, més coneguts i influents en la societat en què vivim, haurien de
donar exemple de saber comportar-se com persones civilitzades i solidaries,
oblidant-se de les ideologies, dels interessos de partit i de portar sempre la
contraria per sistema per marcar paquet. Però, és clar, aquests missatges
haurien de ser creïbles. Més ben dit, els comunicadors, sobretot quan són
polítics, "n’haurien de ser de creïbles", començant per no canviar de
discurs cada vegada que van a pixar.
LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada