El “gobierno” va aprovar
divendres passat, en una reunió extraordinària, la renda mínima vital i varen
deixar que en Pablo Iglesias, el soci incordi dels socialistes es realitzés
emportant-se’n en la roda de premsa institucional quasi la paternitat d’un “caramel”
que havia convertit en la seva obsessió des de que es va tirar endavant un dels
casaments polítics més estrambòtics, tenint en compte que el nuvi amb qui es va
ficar al llit, tres mesos abans havia manifestat en públic que amb ell no
dormiria ni una nit seguida perquè tindria malsons. Aquesta mesura econòmica
beneficiarà, en principi, a uns 2,3 milions de persones equivalents, fent un
capmàs, a unes 850 famílies que, segons les estimacions governamentals pateixen
pobresa severa i tindrà un cost, a càrrec d’una Seguretat Social en fallida
tècnica, de 3.000 milions d’euros anuals. Jo, francament, no hi posaria la mà
al foc que aquests siguin els números definitius, perquè tinc els meus dubtes
sobre d’on han tret la quantitat de pelacanyes potencials per establir un cens
tan rodó, tenint en compte que la majoria dels poca-roba en teoria hipotètics
beneficiaris no fan declaracions de renda i que juraria que no se sap pas ben
bé quantes són les persones encalafornades en els trencaclosques de l’economia submergida.
Per tant, m’atreviria a dir que han fet curt en els seus càlculs. L’única cosa
certa, de tot plegat, és l’import del subsidi, prestació o “caramel”, com
vulgueu anomenar-lo: oscil·larà depenent de la situació familiar entre 461 i
1.100 euros.
Segons les dades de l’INE referides a 2018, les
darreres disponibles, Espanya ocupa en el hit parade de la pobresa el sisè lloc
començant per la cua entre els vint-i-set socis comunitaris: és a dir, una de
cada cinc persones es pot considerar pelacanyes, per seguir amb aquest símil,
lo qual vol dir un 21,5% de la població. Alça Manela, per fardar d’estar entre
les deu economies mundials! A més a més, la Comissió Europea remarcava que en
el marc d’aquestes dades ja prou preocupants, destacava el fet que si el balanç
només inclogués els menors de divuit anys, el resultat seria vertaderament
alarmant: segons l’Eurostat, la taxa de pobresa infantil a l’estat espanyol és
la segona més alta de la UE, amb un 26,8%, només una mica per sota de Romania
que frega el 32%. Quan al començament he escrit “el gobierno” ho he fet
expressament per fer palès que la Generalitat ja té en dansa, des de fa mesos,
un “caramel” propi anomenat “Renda Garantida de Ciutadania” i d’altres governs
autonòmics s’han engiponat cataplasmes casolanes semblants per maquillar la
pobresa; però, tampoc l’Eurostat atorga bona nota a aquests esforços perquè,
segons els xarrapetes europeus, aquests ajuts no són gaire efectius per reduir
la pobresa i continua assenyalant l’estat espanyol entre els països de la UE
amb una capacitat més baixa per minvar la pobresa mitjançant transferències
socials. És veritat, com molt bé diu la retòrica socialista que un país no
prospera si deixa de banda una part de la població; el problema és que sovint
els polítics mengen més amb els ulls que no pas amb la boca, com em retreia la
meva àvia quan no m’acabava tota la vianda que m’havia posat al plat. Això és
el que li va passar a en Zapatero amb la llei de la dependència, que per haver
fet malament els càlculs dels possibles dependents no va tenir recursos
suficients per tirar-la endavant.
Jo no dic que passi igual
amb aquesta renda mínima vital, però em sembla que faran curt per aconseguir un
estat del benestar que converteixi Espanya en un país més just i solidari. “No deixarem
ningú enrere”, s’esgargamella el tàndem Pedro & Pablo, eufòrics. Ja en
parlarem quan la màquina burocràtica, per una banda, i la magnitud d’una
tragèdia mal avaluada comenci a trinxar expectatives a cops de destral
realistes. D’altra banda, els esgarries cries de sempre, ja fan conya de la
iniciativa del “gobierno” i sense rumiar-s’ho dues vegades ja han tirat pel
dret manifestant i escrivint animalades tan miserables com aquesta, que
transcric literalment d’un dels seus diaris portantveus: “Una paguita para todo
el mundo, trabaje o no. Sea un vago o no. A final de mes, hagas o deshagas,
madrugues o no, papá Estado te dará un dinerito” Seria més honest qualificar
aquesta mesura com un primer pas, en un moment d’extrema necessitat. Però, anem
amb compte perquè els anàlisis de les taxes mitjanes de pobresa poden enganyar
ja que amaguen grans diferències entre territoris: els bascos, per exemple,
tenen la taxa més baixa d’Espanya, un 8.9%, mentre que els extremenys freguen
el 40%. A la meva manera de veure, el més preocupant de la radiografia de la
pobresa al nostre país, incloent-t’hi Catalunya, és que una bona part de la
població que veu créixer brots de pobresa a la porta de casa seva, tot i estar
treballant o cobrant una pensió de jubilació. Això sí que fa por i hauria de
treure el son a l’establishment panxacontent: el nivell de precarietat laboral
i els salaris i pensions de jubilació (dels treballadors) baixes. Estar en risc
de pobresa no vol dir nedar en la misèria absoluta. Per aquesta raó les persones
en aquesta situació, a Espanya, ronda el llindar dels deu milions i la taxa de
desigualtat social no para d’augmentar. En dubto molt que amb cataplasmes i
caramels es solucioni un problema que requereix mesures més ambicioses,
imaginatives i productives que acostumar-nos a sobreviure parant la mà.
LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada