dissabte, 30 de maig del 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – tercera dosi


Dilluns, 26.-
En encetar aquest diari dec puntualitzar que la iniciativa d’escriure’l, forma part d’un, al meu parer, enginyós pla engiponat expressament per desfogar-me d’allò que m’emprenya d’haver fet malament, sense provocar danys colaterals. Podríem dir que per matar dos pardals d’una perdigonada. Ja hi compto, des d’ara mateix, que em costarà molt de perseverar-hi en aquest propòsit, però si no vull acabar com una pelleringa en quatre dies, no puc pas desaprofitar el darrer recurs que em queda a l’abast per evitar-ho no trencant el compromís de colgar a les planes d’una simple llibreta, les meues vergonyes, desenganys i estrepitoses recaigudes, inclosos els pecats foradats, perquè en la mesura que me’n surti desitjo experimentar la mateixa sensació d’alleujament que se sent després de vomitar allò que en un moment donat fa nosa al pap, quan tot comença a donar voltes a donar voltes i si no pugessis descanviar la pela potser perdries el coneixement i tot. Ara bé, necessito deixar constància fefaent que el meu pla es tracta d’una transacció solemne, una contracta o com en vulgueu dir, amb nostre senyor; la qual consisteix en passar comptes només amb ell, sense perdre  temps amb cap intermediari, ja que per molt que m’hi escarrassés perquè em comprengués un desconegut, dubto que aconseguís l’absolució d’un diguem-ne mandatari, comissionista o testaferro de nostre senyor. Però gràcies a aquest tracte directe amb ell ara tinc la certesa que em costarà menys i serà més honest fingir ser un bon capellà, que no pas penjar els hàbits de la primera figuera que trobi. Els que han optat per tallar en sec la seva relació amb l’església asseguren que ho han fet per coherència, per a no seguir fent comèdia predicant una cosa i practicant-ne una altra, en definitiva engalipant tothom. Jo vull provar, en canvi, que hi ha diferents alternatives no tan traumàtiques com partir peres per passar determinades maromes, sempre que s’hi posin els cinc sentits en aprendre a trampejar-les el millor que es pugui i se sàpiga fer. Estic convençut que una vegada t’acostumes a coixejar amb certa traça i equilibri descobreixes que no s’ensopega tant com et pensaves i, llavors, acabes acomodant-te d’esma al nou compàs com si res. Perquè si ni la terra s’esberla sota els peus, ni se t’empassa un esvoranc de viu en viu cap a les calderes d’en Pere Botero, arribes a la saludable, reconfortant i assenyada conclusió que pots representar els papers de l’auca que et proposis, en el meu cas el de capellà modèlic de portes enfora per molt cràpula, malparit o impresentable que sigui de portes endins. Em balla pel cap, com en un llampec, un record de quan era petit que vull contar fil per randa, ara que puc fer-ho sense presses, perquè necessito deixar constància de quina fou, a la meua manera de veure, la vertadera causa d’una de les paranoies que m’han consumit i amargat la vida tant de temps. Crec, de debò, que això que explicaré a continuació fou el veritable detonant dels escrúpols i basardes que m’han migrat fins que me les he pogut arrancar del cap d’una revolada, en un cop de geni per superar-ho. Vet-aquí que un dia vaig anar a combregar dues vegades seguides i el rector - que no sé per quina raó m’havia agafat de cap d’esquila – va fer-me anar a la sagristia i d’una trompada, com si hagués comès un delicte, em va muntar un ciri de ca l’ample. Allavonces jo era molt jove, no deuria pas haver desembolcallat del tot el mocador dels vuit anys i això de reenganxar-me a combregar no era per fotre-me’n d’ell ni per cap juguesca d’escolans com el maleït rector no parava de retreure’m, forassenyadament. Ho vaig fer, no cal buscar-hi tres peus al gat, simplement perquè era un tap de bassa tan devot que amb aquella picardia fruit de la santa innocència i no pas de la irreverència, creia assegurar-me un lloc al cel més a prop de nostre senyor que no pas cap altre escolà, en prendre’m com aquell qui diu una doble ració del seu cos. Després d’una severa i al meu parer immerescuda estirada d’orelles, vaig aprendre per sempre més la lliçó: que en qüestions d’estricta justícia no es té en compte sempre, per a no dir mai, la diferència entre ser un galifardeu a gratcient o una ànima de càntir. Havia assistit més d’un cop, amb un nus a la gola a les sessions de catequesis on aquell patètic rector delirava sobre l’espantós càstig que esperava als pecadors empedreïts a l’altre barri. En particular no podia oblidar la pena que suposadament patirien els que anaven a combregar sense haver fet net primer dels seus pecats. Anatema que consistia en exposar-se a caure fulminat davant tothom, entre grans convulsions i saliveres, per escarment general. Aquell reconsagrat rector del meu poble il·lustrava llurs esborronants lliçons de doctrina, servint-se d’una làmina enorme farcida de gravats apocalíptics, tan recargolats i desvariats que et venien ganes d‘arrossegar-te de pet al confessionari més proper encara que no en tinguessis ganes ni necessitat, i no pas per penediment sinó escagarrinat de por. De més gambat, vaig vèncer la recança que em feia acostar-me a combregar sense haver passar primer pel garbell del confessionari, en notar que un cop sentia l’hòstia damunt la meva llengua pecadora no experimentava sota els peus cap sotrac del sol ni al cos li agafava cap convulsió. La primera vegada que vaig atrevir-m’hi a trencar una regla de joc tan sagrada, va ser perquè no gosava d’anar-li a explicar les meves misèries al pare carbasser en persona, ja que era l’únic confessor que, com aquell qui diu, “despatxava” absolucions la majoria dels matins. Una inexplicable repugnància, quasi física, a part d’una paralitzant sensació d’empegueïment m’impedien de fer-li confidències a un home que no m’inspirava la mínima empatia perquè el veia més com un jutge sever i de màniga estreta, que no pas com un pare comprensiu i compassiu. I ni pensar en passar-hi de puntetes, sense entrar en detalls dels meus pecats, perquè n’estava segur que m’acabaria enredant per fer-me xerrar intimitats en les quals ell no hi tenia de tafanejar res. (Per cert: a una colla de la meva classe se’ls hi va ocórrer d’anomenar els prefectes “pares carbassers”, no em preguntéssiu per què, potser només perquè els feia tírria el seu posat tan empallegós i maula. En qualsevol cas, amb aquesta mena d’escarni d’estar per casa m’hi refereixo sempre al prefecte que m’han imposat com a director espiritual). Conscient que en tractar-se d’un primer divendres de mes, no vaig tenir cap dubte que no passaria desapercebuda la meva deserció de la renglera de combregants, sobretot als espietes que per fer mèrits es morien de ganes d’actuar com a portafarcells de qualsevol símptoma d’indisciplina, per insignificant que fos. Per tant, com que fer campana de combregar en una data tan senyalada seria considerat sospitós no anar a combregar, em vaig deixar arrossegar per por a les represàlies afegint-me al ramat que avançava cap al reclinatori darrera del qual es repartia la comunió, disposat a desafiar per primera vegada totes les bestieses que pronosticava el capsigrany que m’havia emmetzinat la infantesa i em condicionava l’adolescència. No se m’hagués pogut trobar, mentre anava avançant cap al fatídic reclinatori, ni una unça de malicia ni de rebel·lia. I la demostració més fefaent del que dic és que a cada passa demanava perdó a nostre senyor pel suposat pecat que anava a cometre i per tots els pecats dels quals no m’havia confessat en temps i forma; fins que van dipositar-me l’hòstia damunt una llengua seca i escagarrinada que la va engolir trèmula. Però, vet-aquí, repeteixo, que res se’m va remoure a la panxa, tot va seguir igual com sempre al meu voltant i ni una esquerda se’m va obrir sota els peus. Aquella experiència, doncs, que no oblidaré mai per temps que visqui, va foragitar del meu imaginari de criatura pertorbada i manipulada, amb tota mena de fantasmes, tabús i carasses de dimonis escuats. No presumiré d’haver-hi reincidit molts de cops en aquella primera transgressió, però sí admeto sense cap vergonya que ho vaig repetir sempre que en vaig tenir necessitat. En tot cas, fou suficient per esvair qualsevol dubte que pogués quedar-me de que el rector s’esforçava en amargar-nos l’existència, omplint-nos el cap de bajanades calculades expressament per tenir tota la canalla més crèdula i necessitada del poble estacada a la seua sotana; era un malparit perquè mentia sabent el mal que ens feia a unes criatures ignorants i molt influenciables. He de matisar – és necessari fer-ho, per explicar-me bé -, que jo no vaig desafiar cap manament perquè sí, a tall d’arrancar naps, sinó que primer em vaig sincerar amb nostre senyor perquè veiés que no volia prendre-li el pèl; ans al contrari: comprometent-me a fer bugada de tots els pecats que em feia tanta ànsia de confiar al pare carbasser confessant-los en canvi al capellà vellet que venia a donar un cop de mà, qui sap si pel morbo de no perdre la costum d’escoltar les confidències ingènues d’uns quants adolescents o, vés a saber, per sentir-se com un petit déu perdonant pecats a canvi d’imposar penitències a discreció. Ja se sap allò que es diu de metges i confessors: que quan més vells millor! M’ho va deixar anar pel broc gros un pagès, a qui un bon dia se m’acudí de renyar quan vaig enxampar-lo renegant. Devia tenir raó, perquè només a tocar de la galta d’aquell home quasi cec i dur d’oïda, que un nebot que li feia de pigall acompanyava tibant-lo de la mà fins a una de les capelles laterals de l’església de sant Martí on la llum escassejava, gosava fer net de la brutícia enfonyada sota la catifa de la meva consciència per escamotejar-se-la al pare carbasser. En resum, el que vull deixar clar, després d’aquesta divagació que se m’ha allargat més del compte, és que el principi d’entesa amb nostre senyor per anar trampejant les meues febleses, entenc que s’ha homologat tàcitament per part seva després de les peripècies que acabo de relatar; per tant, aquest pacte amb nostre senyor el considero definitivament tancat amb tots els ets i uts des del moment que ambdues parts estem d’acord – implícitament, repeteixo, per part d’ell en no haver-me castigat per la meva temerària i descarada provocació -, en que segueixi fent de capellà malgrat les xacres i tares que arrossego, amb l’obligació de mantenir l’aparador de la botigueta net i polit de cara enfora. Estic convençut que fora molt pitjor i més escandalós per a l’església si pengés els hàbits d’una figuera o a dalt del campanar, és un dir. Assolit, doncs, el punt d’equilibri emocional que necessitava per endreçar poc a poc la meva vida, és quant puc vantar-me d’estar content com un pinsà. I reiterant allò que he escrit al principi, em nego a repensar-me els termes del tracte amb el de dalt, perquè és quelcom que considero dat i beneït per ambdues bandes des del moment que vaig reptar-lo assumir el càstig que em mereixia segons l’amenaça del rector del meu poble, i nostre senyor va renunciar a moure un dit per escarmentar-me. A la meva manera de veure, si llavors va fer la vista grossa i ho va deixar passar per mi és com una senyal fefaent d’haver acceptat el tracte que li havia proposat com un fet consumat. I amb aquesta creença ja en tinc prou; per mi, no hi ha res més que dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada