Dilluns, 26.-
En encetar aquest diari dec puntualitzar
que la iniciativa d’escriure’l, forma part d’un, al meu parer, enginyós pla
engiponat expressament per desfogar-me d’allò que m’emprenya d’haver fet
malament, sense provocar danys colaterals. Podríem dir que per matar dos
pardals d’una perdigonada. Ja hi compto, des d’ara mateix, que em costarà molt
de perseverar-hi en aquest propòsit, però si no vull acabar com una pelleringa en
quatre dies, no puc pas desaprofitar el darrer recurs que em queda a l’abast
per evitar-ho no trencant el compromís de colgar a les planes d’una simple llibreta,
les meues vergonyes, desenganys i estrepitoses recaigudes, inclosos els pecats
foradats, perquè en la mesura que me’n surti desitjo experimentar la mateixa
sensació d’alleujament que se sent després de vomitar allò que en un moment
donat fa nosa al pap, quan tot comença a donar voltes a donar voltes i si no pugessis
descanviar la pela potser perdries el coneixement i tot. Ara bé, necessito deixar
constància fefaent que el meu pla es tracta d’una transacció solemne, una
contracta o com en vulgueu dir, amb nostre senyor; la qual consisteix en passar
comptes només amb ell, sense perdre temps amb cap intermediari, ja que per molt
que m’hi escarrassés perquè em comprengués un desconegut, dubto que aconseguís l’absolució
d’un diguem-ne mandatari, comissionista o testaferro de nostre senyor. Però gràcies
a aquest tracte directe amb ell ara tinc la certesa que em costarà menys i serà
més honest fingir ser un bon capellà, que no pas penjar els hàbits de la primera
figuera que trobi. Els que han optat per tallar en sec la seva relació amb l’església
asseguren que ho han fet per coherència, per a no seguir fent comèdia predicant
una cosa i practicant-ne una altra, en definitiva engalipant tothom. Jo vull provar,
en canvi, que hi ha diferents alternatives no tan traumàtiques com partir peres
per passar determinades maromes, sempre que s’hi posin els cinc sentits en aprendre
a trampejar-les el millor que es pugui i se sàpiga fer. Estic convençut que una
vegada t’acostumes a coixejar amb certa traça i equilibri descobreixes que no s’ensopega
tant com et pensaves i, llavors, acabes acomodant-te d’esma al nou compàs com
si res. Perquè si ni la terra s’esberla sota els peus, ni se t’empassa un
esvoranc de viu en viu cap a les calderes d’en Pere Botero, arribes a la
saludable, reconfortant i assenyada conclusió que pots representar els papers de
l’auca que et proposis, en el meu cas el de capellà modèlic de portes enfora
per molt cràpula, malparit o impresentable que sigui de portes endins. Em balla
pel cap, com en un llampec, un record de quan era petit que vull contar fil per
randa, ara que puc fer-ho sense presses, perquè necessito deixar constància de
quina fou, a la meua manera de veure, la vertadera causa d’una de les paranoies
que m’han consumit i amargat la vida tant de temps. Crec, de debò, que això que
explicaré a continuació fou el veritable detonant dels escrúpols i basardes que
m’han migrat fins que me les he pogut arrancar del cap d’una revolada, en un
cop de geni per superar-ho. Vet-aquí que un dia vaig anar a combregar dues
vegades seguides i el rector - que no sé per quina raó m’havia agafat de cap d’esquila
– va fer-me anar a la sagristia i d’una trompada, com si hagués comès un delicte,
em va muntar un ciri de ca l’ample. Allavonces jo era molt jove, no deuria pas haver
desembolcallat del tot el mocador dels vuit anys i això de reenganxar-me a combregar
no era per fotre-me’n d’ell ni per cap juguesca d’escolans com el maleït rector
no parava de retreure’m, forassenyadament. Ho vaig fer, no cal buscar-hi tres
peus al gat, simplement perquè era un tap de bassa tan devot que amb aquella
picardia fruit de la santa innocència i no pas de la irreverència, creia assegurar-me
un lloc al cel més a prop de nostre senyor que no pas cap altre escolà, en prendre’m
com aquell qui diu una doble ració del seu cos. Després d’una severa i al meu
parer immerescuda estirada d’orelles, vaig aprendre per sempre més la lliçó:
que en qüestions d’estricta justícia no es té en compte sempre, per a no dir
mai, la diferència entre ser un galifardeu a gratcient o una ànima de càntir.
Havia assistit més d’un cop, amb un nus a la gola a les sessions de catequesis
on aquell patètic rector delirava sobre l’espantós càstig que esperava als pecadors
empedreïts a l’altre barri. En particular no podia oblidar la pena que
suposadament patirien els que anaven a combregar sense haver fet net primer
dels seus pecats. Anatema que consistia en exposar-se a caure fulminat davant
tothom, entre grans convulsions i saliveres, per escarment general. Aquell reconsagrat
rector del meu poble il·lustrava llurs esborronants lliçons de doctrina, servint-se
d’una làmina enorme farcida de gravats apocalíptics, tan recargolats i desvariats
que et venien ganes d‘arrossegar-te de pet al confessionari més proper encara
que no en tinguessis ganes ni necessitat, i no pas per penediment sinó escagarrinat
de por. De més gambat, vaig vèncer la recança que em feia acostar-me a combregar
sense haver passar primer pel garbell del confessionari, en notar que un cop
sentia l’hòstia damunt la meva llengua pecadora no experimentava sota els peus cap
sotrac del sol ni al cos li agafava cap convulsió. La primera vegada que vaig
atrevir-m’hi a trencar una regla de joc tan sagrada, va ser perquè no gosava d’anar-li
a explicar les meves misèries al pare carbasser en persona, ja que era l’únic confessor
que, com aquell qui diu, “despatxava” absolucions la majoria dels matins. Una
inexplicable repugnància, quasi física, a part d’una paralitzant sensació d’empegueïment
m’impedien de fer-li confidències a un home que no m’inspirava la mínima
empatia perquè el veia més com un jutge sever i de màniga estreta, que no pas com
un pare comprensiu i compassiu. I ni pensar en passar-hi de puntetes, sense entrar
en detalls dels meus pecats, perquè n’estava segur que m’acabaria enredant per fer-me
xerrar intimitats en les quals ell no hi tenia de tafanejar res. (Per cert: a
una colla de la meva classe se’ls hi va ocórrer d’anomenar els prefectes “pares
carbassers”, no em preguntéssiu per què, potser només perquè els feia tírria el
seu posat tan empallegós i maula. En qualsevol cas, amb aquesta mena d’escarni d’estar
per casa m’hi refereixo sempre al prefecte que m’han imposat com a director
espiritual). Conscient que en tractar-se d’un primer divendres de mes, no vaig
tenir cap dubte que no passaria desapercebuda la meva deserció de la renglera
de combregants, sobretot als espietes que per fer mèrits es morien de ganes d’actuar
com a portafarcells de qualsevol símptoma d’indisciplina, per insignificant que
fos. Per tant, com que fer campana de combregar en una data tan senyalada seria
considerat sospitós no anar a combregar, em vaig deixar arrossegar per por a les
represàlies afegint-me al ramat que avançava cap al reclinatori darrera del
qual es repartia la comunió, disposat a desafiar per primera vegada totes les
bestieses que pronosticava el capsigrany que m’havia emmetzinat la infantesa i em
condicionava l’adolescència. No se m’hagués pogut trobar, mentre anava avançant
cap al fatídic reclinatori, ni una unça de malicia ni de rebel·lia. I la demostració
més fefaent del que dic és que a cada passa demanava perdó a nostre senyor pel suposat
pecat que anava a cometre i per tots els pecats dels quals no m’havia confessat
en temps i forma; fins que van dipositar-me l’hòstia damunt una llengua seca i
escagarrinada que la va engolir trèmula. Però, vet-aquí, repeteixo, que res
se’m va remoure a la panxa, tot va seguir igual com sempre al meu voltant i ni
una esquerda se’m va obrir sota els peus. Aquella experiència, doncs, que no
oblidaré mai per temps que visqui, va foragitar del meu imaginari de criatura pertorbada
i manipulada, amb tota mena de fantasmes, tabús i carasses de dimonis escuats. No
presumiré d’haver-hi reincidit molts de cops en aquella primera transgressió, però
sí admeto sense cap vergonya que ho vaig repetir sempre que en vaig tenir necessitat.
En tot cas, fou suficient per esvair qualsevol dubte que pogués quedar-me de
que el rector s’esforçava en amargar-nos l’existència, omplint-nos el cap de bajanades
calculades expressament per tenir tota la canalla més crèdula i necessitada del
poble estacada a la seua sotana; era un malparit perquè mentia sabent el mal
que ens feia a unes criatures ignorants i molt influenciables. He de matisar –
és necessari fer-ho, per explicar-me bé -, que jo no vaig desafiar cap manament
perquè sí, a tall d’arrancar naps, sinó que primer em vaig sincerar amb nostre
senyor perquè veiés que no volia prendre-li el pèl; ans al contrari: comprometent-me
a fer bugada de tots els pecats que em feia tanta ànsia de confiar al pare
carbasser confessant-los en canvi al capellà vellet que venia a donar un cop de
mà, qui sap si pel morbo de no perdre la costum d’escoltar les confidències ingènues
d’uns quants adolescents o, vés a saber, per sentir-se com un petit déu perdonant
pecats a canvi d’imposar penitències a discreció. Ja se sap allò que es diu de metges
i confessors: que quan més vells millor! M’ho va deixar anar pel broc gros un
pagès, a qui un bon dia se m’acudí de renyar quan vaig enxampar-lo renegant. Devia
tenir raó, perquè només a tocar de la galta d’aquell home quasi cec i dur
d’oïda, que un nebot que li feia de pigall acompanyava tibant-lo de la mà fins
a una de les capelles laterals de l’església de sant Martí on la llum escassejava,
gosava fer net de la brutícia enfonyada sota la catifa de la meva consciència
per escamotejar-se-la al pare carbasser. En resum, el que vull deixar clar,
després d’aquesta divagació que se m’ha allargat més del compte, és que el
principi d’entesa amb nostre senyor per anar trampejant les meues febleses, entenc
que s’ha homologat tàcitament per part seva després de les peripècies que acabo
de relatar; per tant, aquest pacte amb nostre senyor el considero definitivament
tancat amb tots els ets i uts des del moment que ambdues parts estem d’acord – implícitament,
repeteixo, per part d’ell en no haver-me castigat per la meva temerària i descarada
provocació -, en que segueixi fent de capellà malgrat les xacres i tares que
arrossego, amb l’obligació de mantenir l’aparador de la botigueta net i polit
de cara enfora. Estic convençut que fora molt pitjor i més escandalós per a
l’església si pengés els hàbits d’una figuera o a dalt del campanar, és un dir.
Assolit, doncs, el punt d’equilibri emocional que necessitava per endreçar poc
a poc la meva vida, és quant puc vantar-me d’estar content com un pinsà. I reiterant
allò que he escrit al principi, em nego a repensar-me els termes del tracte amb
el de dalt, perquè és quelcom que considero dat i beneït per ambdues bandes des
del moment que vaig reptar-lo assumir el càstig que em mereixia segons l’amenaça
del rector del meu poble, i nostre senyor va renunciar a moure un dit per
escarmentar-me. A la meva manera de veure, si llavors va fer la vista grossa i
ho va deixar passar per mi és com una senyal fefaent d’haver acceptat el tracte
que li havia proposat com un fet consumat. I amb aquesta creença ja en tinc
prou; per mi, no hi ha res més que dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada