Follow by Email

dimecres, 13 de novembre de 2019

TANCAT PER EXCEDÈNCIA VOLUNTÀRIA

Necessito un descans per carregar piles i per entomar amb serenitat emocional tots els aconteixements polítics, socials i econòmics que s'estan desencadenant. El blog, per tant, estarà uns quants dies tancat per vacances.

dilluns, 11 de novembre de 2019

PASSARÀ LA PROVA DEL COTÓ FLUIX LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA AMB 17 MÚSICS DESAFINANT?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 11 novembre de 2019)

De la mateixa manera que quan el motor d’un cotxe rateja el portem al mecànic perquè passi un test de fiabilitat, també s’escau d’escanejar de tant en tant mitjançant el banc de proves d’unes eleccions la qualitat de la democràcia d’un país, per assegurar-se que aquell principi tan sagrat - la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble -, no s’ha degradat o pansit amb l’ús i es manté tan eixorivit com quan el van pastar, precisament, a Atenes. Jo diria que la primera prova del cotó-fluix que delata si una democràcia fa l’ànec, passa per saber si des del govern s’escolten amb respecte les opinions discrepants de l’oposició i les propostes i queixes de la societat civil; és a dir: si es tenen en compte com a factors democràtics determinants els drets a dissentir i a protestar, perquè si aquests drets ni s’escolten ni es respecten, tard o d’hora es posa en risc l’objectiu de tota democràcia, que no és altre que la convivència en llibertat. Tampoc en surt ben parada la democràcia quan els partits polítics no són capaços de posar-se d’acord per governar sobre una base mínima de consens per a tirar endavant el país; ja que allavonces enlloc de democràcia estaríem davant d’una enèsima aixecada de camisa colossal. Per tant, l’endemà de pair el resultat electoral d’ahir, avui toca fer la prova del cotó-fluix.

Si donem un cop d’ull als països que confessen acceptar la democràcia com el sistema d’organització política menys dolent i agressiu, veurem que hi ha interpretacions del concepte per triar i remenar; però també ens adonarem de seguida que, en general, no se la considera, a la democràcia, com un “valor” que imparteix caràcter sinó més aviat com un “mètode” presentable d’aconseguir el poder sense tallar caps i d’exercir-lo enraonant civilitzadament. Ara bé, el problema d’avui dia, és que molta gent es lleva cada matí convençuda de viure en una democràcia i massa sovint s’adona, en arribar el capvespre, que en realitat esta davant d’un miratge, com si diguéssim enmig d’un auditori on cada músic que participa en el concert interpreta la partitura al seu aire, sense importar-li desafinar mentre tingui claca i fans suficients per tirar de beta. Un cop comprovat el jeroglífic parlamentari de disset músics que els vots del poble han elegit per gestionar aquest país, si realment visquéssim en una democràcia seriosa cada music hauria de posar els cinc sentits en ajustar els seus “solos” a una partitura conjunta que esquivés caure en un orgue de gats, llegís adequadament la lletra menuda del resultat electoral i consensués les diverses sensibilitats. En cas contrari, la democràcia que ens espera pot acabar sent esquizofrènica.

A la meva manera de veure, si a partir d’avui no posen fil a l’agulla els diputats i senadors elegits pel poble sobirà per governar aquest país, voldrà dir que encara una part molt important de la classe política i de l’establiment econòmic dirigent no ha superat del tot aquell dilema que a meitat dels seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post” respecte d’un resultat electoral que els partits hegemònics consideraven “un error del poble”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir qui governa, sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del post-franquisme envaïen el carrer de joves aïrats – sempre als joves algú els enceba perquè destapin la caixa dels trons -, reclamant pel broc gros llibertat i democràcia, un lliberal moderat com Trias Fargas, influenciat pel tarannà flegmàtic dels polítics anglesos, s’estripava les vestidures i els hi retreia als manifestants: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Un bon resultat de la prova del cotó-fluix de que parlem, con-sistiria en determinar d’una punyetera vegada si els polítics són capaços de governar sense necessitat d’una majoria absoluta còmoda, mitjançant una coalició o un pacte sòlid i el més ample possible d’acord amb les diverses sensibilitats expressades a les urnes. En els països que es consideren democràticament avançats molesta “per se” el concepte de “majoria absoluta”, ja que l’experiència ha fet palès massa vegades que la tirania d’una majoria governamental monocolor pot fer més mal que una dictadura.

Ja n’arriba a ser de complicat, doncs, això de la democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a l’Albert Camús, allò tan encertat que un dia va escriure sobre un assumpte tan delicat: “demòcrata és aquell que admet que l’adversari sempre pot tenir raó i, per tant, li deixa explicar les seves raons sense interrompre’l, i no defuig parlar i reflexionar sobre tots i cadascun dels arguments amb els que no combregui”. I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que els que siguin més decideixin sobre les minories sense respectar-les. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria només un esperpent estadístic”. Tanmateix, si a causa del descrèdit dels partits polítics tradicionals que porten un rei al cos i menystenen l’oposició com si es tractés del dimoni, sense tenir el compte que representa un bon grapat de vots que no es poden llançar a les escombraries ni a la paperera de la història, ens haurem d’acostumar a que cada vegada el carrer prengui més protagonisme, i que no sempre al darrera de les plataformes hi hagi ciutadans legítimament indignats perquè no se’ls hi resolen els seus problemes, sinó que cada vegada més sovint, aprofitant-se que les aigües baixin tèrboles, els clams i les pancartes s’instrumentalitzin per vés a saber quins desguitarrats escalfa braguetes des de les anònimes xarxes d’Internet, a sou de qui sap quins interessos; potser els mateixos que tenen els dotze apòstols, que ja els hi està bé que el carrer s’encengui.

diumenge, 10 de novembre de 2019

LA POLÍTICA FA MÉS VISIBLES LES DONES; PERÒ, NO US ENGANYEU: QUEDA MOLT DE CAMI PER CÒRRER


 PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 10 novembre de 2019)
           
            És evident que ha plogut molt des que el savi Aristòteles deia als seus deixebles que “s’ha de considerar la condició femenina com una anomalia”; però tot i que almenys en el món occidental la dona s’ha guanyat - gairebé sempre a cops de colze, perquè no ha tingut res de franc -, un reconeixement social que era impensable només fa un segle, en plena lluita sufragista, encara queda molt de camí per córrer en la política i sobretot més enllà de la política fins que la igualtat d’oportunitats de les dones sigui reconeguda pacíficament. Però la realitat, malgrat els avanços espectaculars en tots els sentits, com s’ha vist en les candidatures que avui es podran votar els partits han procurat aparentar “paritat” imposant “quotes” en alguns casos amb calçador, per quedar bé amb la vianda al plat; perquè en quan al fons de la qüestió, que a igual capacitat tothom tingui la vida les mateixes oportunitats de triomfar sense entrar en qüestions de gènere, el més calent està a l’aigüera.

Ara bé, inclús sense sortir d’occident però ja no diguem si ens fixem en la resta del món, la dona continua sent sinó un zero a l’esquerra o una cosa pitjor, en el millor dels casos se la tracta com un pitxell per fer goig o per satisfer “la quota” del convencionalisme. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de la capellanada del color que sigui, com queda palès retraient sovint a algunes confessions religioses que tinguin un capteniment tan tancat respecte de les dones, sobretot a l’islamisme. Cal no oblidar, precisament, que les diverses variants del cristianisme tampoc porten la cara neta, ja que el respecte per la dona la començaren a fer-lo anar de gairell quan sant Pau es cartejava amb els Corintis i els amonestava que: “les dones no poden badar boca en cap reunió pública”. I una altra patum com sant Agustí, deu segles després del cop de roc aristotèlic a que em referia al principi, afegia llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”.

I a setciències com Erasmus de Rotterdam, no els tremolà la mà quan escrivien poca-soltades com aquesta: “les dones sempre seran dones, és a dir: tocades del bolet”. Fins i tot Lutero, el contestatari per excel·lència, va ficar-hi cullerada predicant bajanades tan salvatges com aquesta: “encara que les dones s’esllomin treballant o morin de part, és el que toca; el seu destí es treballar i parir”. I aquell il•luminat d’en Nietzsche que els intel•lectuals progres citaven sovint només per fardar però pocs l’havien llegit a fons, va sentenciar en la seva obra de més renom, Zaratrusta, una bestiesa que se li ha retret poc per fer-li caure la cara de vergonya, encara que fos a títol pòstum: “si surts amb dones, no et descuidis de les xurriaques”. I aquella delicada “floreta” de Lord Byron, situava la dona en la societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en societat” I, finalment, en Shakespeare ho rematava atorgant-se el dret de donar consells d'urbanitat: “si una dona et parla, li has de somriure; però no car fer-li cas”.

És clar que aquests prejudicis s’han superat, només faltaria! Però, queda molt de camí per córrer fins que tots els tabús hagin desaparegut de la vella Europa o de la civilització occidental que quan, per exemple, s’enveja una dona per ocupar un lloc destacat en la política, l’economia, la ciència o en la societat en general, encara en alguns cenacles no es fa amb la mateixa imparcialitat i altura de mires que si es tractés d’un home. El paio que s’enfila a dalt de tot d’un escalafó professional o social s’exposa, en el pitjor dels casos, que s’especuli que és un trepa o qui sap si una mica corrupte i tot; però, quan es tracta d’una dona sempre treu el nas una fastigosa sospita: “vés a saber què ha hagut de fer per arribar tan amunt”. No, no tot el peix està venut pel que fa a que el mèrit no tingui sexe i que no es confongui “paritat” amb “igualtat”. La “paritat” que avui es visualitza en la política no és més que un miratge, per no dir un escarni, de l’autèntica igualtat entre homes i dones. Deixem-ho aquí, que si ens poséssim a parlar del camí que queda per córrer en aquest aspecte, ens esborronaríem.

divendres, 8 de novembre de 2019

QUAN DE L’ABUNDANCIA DEL COR EN PARLA LA BOCA, NO N’HI HA PROU DEMANANT DISCULPES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 8 novembre de 2019)

El candidat socialista Pedro Sánchez, que és alhora president del govern en funcions, ha demanat públicament disculpes a la ciutadania per la patinada que li va fer cometre el subconscient en desmuntar la tramoia oficial escrupolosament mantinguda per tots els governs que han passat per la Montcloa, des de l’endemà mateix de l’anomenada transició de la dictadura a un simulacre de democràcia, sobre un tema tan delicat com la separació de poders. Concretament, entre el judicial i l’executiu. El candidat Sánchez s’ha disculpat d’haver insinuat amb cara de pillo, a l’entrevistador: “¿de quien depende la Fiscalía, eh, eh?” Quan es ficava de peus a la galleda, tant els que ho veiérem en directe com els centenars de milers que ho feren en les repeticions de la jugada, vam tenir la sensació que amb el seu posat de mestre tites es rifava una mica de la ignorància del periodista, com si li retragués no estar al tanto que a la Fiscalia de l’Estat la mana el govern. El candidat Sánchez, amb la seva embeinada vergonyosa d’ahir – si us plau per força, no en tingueu cap dubte –, donava com a excusa de la cagada el cansament per l’estrès de la campanya, el qual li havia fet perdre els papers i dir una barbaritat com aquella, ja que sabia de sobres que a Espanya ningú està per sobre de la justícia. El problema rau en que qui va cometre aquest suposat “lapsus involuntari” no era un palangana sinó el president d’un govern que no es cansa de fanfarronejar urbi et orbe, a través del incommensurable ministre Borrell, que és el país més democràtic del món mundial gairebé des de l’època dels reis catòlics...

Però un president de govern, ni que vagi disfressat de candidat, mai de la vida pot perdre els papers en qüestions tan sagrades. La separació de poders és un principi indestriable de la democràcia, sempre que aquesta no sigui de per riure; un d’aquest principis que un demòcrata tan revingut com es vanta de ser-ho el ciutadà Sánchez, s’hauria de saber com el parenostre. Oimés si és el president del govern de l'Estat, encara que estigui en funcions. Per tant, a la meva manera de veure, al carallot candidat Sánchez, que ens deu prendre a tots per imbècils, no se li poden acceptar les seves excuses de mal pagador sobre una qüestió fonamental. Jo, almenys, no les hi compro, i encara que no puc fer-li pagar no votant-lo, perquè mai m’ha merescut prou confiança per refiar-me’n com a governant, estic segur que molts d’altres que sí que ho varen fer s’ho pensaran aquesta vegada dues vegades. Perquè un president tant baliga-balaga i taral·lirot no és el que necessita un país immers en un moment tan delicat, des de tots els punts de vista: institucional, econòmic i polític.

Però, a més a més, no li puc acceptar la seva disculpa perquè no em crec els pretextos que em dona. Penso que ens ha volgut ensarronar una altra vegada fent el posat de candidat ablanit per la gresca electoral, tan exhaust i estovat que en un moment donat no pot coordinar les idees, i com a conseqüència d’aquesta flaquesa humana ha tingut una relliscada bestial. I no me’l crec, perquè posaria les mans al foc que va dir el què va dir, a més a més de en un cop d’eufòria i de prepotència, perquè realment s’ho creia, allò que estava dient. És a dir: que la Fiscalia i per extensió la mateixa justícia estaven a les ordres de l'executiu que nomena el fiscal general. I s’ho creia perquè aquesta seguretat amb que afirmava el que per ell era una obvietat, els ciutadans per molt cagamandurries que fossin ja ho sospitaven des que dos dels seus il·lustres col·legues, en Felipe González i l’Alfonso Guerra, varen fer anar la Fiscalia per on els va rotar des de amb l’afer de Banca Catalana com després per netejar tota la porqueria dels Gal, amb l’indult inclòs als dos principals directors d’orquestra condemnats per aquella marranada política: en Vera i en Barrionuevo.

Qui va observar per primera vegada que de l’abundància del cor en parla la boca la va ben clavar! I és que el cor del candidat Sánchez i, pel que s’ha vist, els de bona part de la seva tropa n’està al cap del carrer que a la Fiscalia qui li posa la menjadora i la treu a passejar és el president del govern de torn. I si una imatge val per mil paraules, torneu-vos a repassar la cara de murri, penques i garneu que feia el candidat Sánchez quan li llegia la lliçó al periodista de radio nacional que l’entrevistava. Com que jugava a casa, perquè estic segur que també creu que els mitjans de comunicació públics ballen al so que toca el govern, no es va tallar un pèl esplaiant-se. Senyor Sánchez, jo no el votaré perquè no ho he fet mai; però després d’haver-lo escoltat no me’n penedeixo gens ni mica. I encara hi afegiré quelcom més: en alguna d’aquestes democràcies amb les quals vol emmirallar-se, un president de govern que hagués dit això que vostè va dir amb tanta patxorra, enlloc de disculpar-se com aquell altre que va sortir amb allò de: “no lo volveré a hacer”, hauria presentat la dimissió. Prenguin nota i disculpi’m a mi la gosadia d’expressar-li com a ciutadà ras, amb tot el respecte, que el paper que ha fet en tota aquesta qüestió és d'estrassa. Perquè no es mereix cal altre qualificatiu - potser també li escauria allò de cul d'olla - ja que per primera vegada, tota la Fiscalia en pes li ha dit a la cara amb més diplomàcia però no menys contundència que havia pixat fora del test..

dijous, 7 de novembre de 2019

QUAN VINGUIN ELS MEUS...


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 7 novembre de 2019)

Diuen que ja no són tants els que pensen que si tomba la truita anirem millor, perquè els que tenen certa experiència acumulada arrosseguen massa sacs de decepcions post-electorals penjats de l’esquena; però, no obstant això, encara queda molta gent de bona fe que es refia que quan vinguin “els seus” tot s’arreglarà, carrisquejarà la justícia social i els dolents pagaran per les seves malifetes, abusos i repressions. Potser fins fa poc, baldament, es podia escoltar la frase feta que encapçala la reflexió d’avui a flor de llavis de persones a qui se les notava fins i tot il•lusionades, quan els mitjans les entrevistaven a la recerca d’opinions, a peu de carrer.

Però ara que ja estem en capella de veure si les il•lusions de cadascú les beneiran diumenge vinent les urnes, els partidaris de que res no canviï massa o fins i tot que es refaci el camí per tornar on érem vint anys enrere quan remenar les cireres era cosa de dos, intenten destrempar els enlluernats per les proclames mitineres més abrandades rondinant que aquells que s’ho volen menjar tot d’una queixalada, sovint acaben plegant veles abans de començar; donant a entendre, amb picardia sorneguera, que els que d’avui en vuit esperen que “els seus” els treguin les castanyes del foc i el ventre de penes, se n’emportaran un bon disgust perquè diuen que els que més borden a la campanya són els primers que es tornen manyacs quan se’ls hi ensenya la menjadora.

Aquesta és una vella i massa sovint llardosa tàctica dels partits en capella d’unes eleccions. Els de dretes (generalment conservadors) d’arreu del món, quan tenen por de ser arraconats del poder per l’esquerra (generalment progressista), fan córrer la brama que els que volen desbancar-los són uns antisistema de merda, que després d’anar prometent la repartidora a tort i a dret, a l’hora de la veritat tot s’ho queden per ells i es tornen amnèsics pel que fa al que varen prometre. I a la inversa passa igual: les esquerres acusen els que els hi remouen la cadira de reaccionaris cap amunt. El problema rau en que encara que el poble no els hi compri les seves insídies, sempre hi ha un grapat de pàmfils, llunàtics o indecisos que repensen fins a darrera hora el sentit del seu vot recordant-se’n de les vegades que “els seus” (fossin de dretes o d’esquerres) els van deixar a l’estacada; però, desenganyeu-vos, fan el negoci d’en Robert amb les cabres els que canvien la papereta escoltant el darrer que els xiuxiueja a cau d’orella la penúltima mentida o, encara pitjor, no ho fan perquè pensen que val més un boig conegut que un savi per conèixer.

En tot cas - si les enquestes l’encerten, enguany no serà el cas que es doni a Espanya un capgirell electoral sorprenent -, el poble quan té a les seves mans la possibilitat de tombar la truita, escarmentat i fart dels polítics professionals que l’han decebut des de l’endemà mateix de guanyar les darreres eleccions, se la juga apostant per candidats verges políticament parlant, que no tinguin la camisa tacada precisament perquè mai han tingut l’oportunitat d’untar-se els dits amb oli. Els exemples més sonats i recents de canvis de rumb a la desesperada els tenim a Grècia, llençant-se en braços d’Alexis Tsipras, o a Itàlia, fent la claca a Beppe Grillo. I no han estat, certament, reeixits. I és que la novetat i l’esquer del desconegut sempre atrau i enganxa en política, sobretot a gent que des de fa una eternitat malda per trobar “els seus”, reconèixer-s’hi i somniar que aquests, potser sí, quan manin se’n recordaran d’ells i faran tombar la truita de veritat.

No serà el cas d’Espanya enguany, repeteixo, ja que malauradament els ous necessaris per fer una bona truita els han acaparat els mateixos cuiners de sempre; i una truita quan ha de passar per tantes mans acaba feta un nyap gastronòmic, que no es pot considerar ni un remenat d’ous presentable i digerible. En canvi, a la cuina catalana podria anar-li diferent diumenge si els cuiners s’haguessin anessin a l'una d’una vegada per totes, comprometent-se a fer equip per cuinar una truita consistent, estarrufada i que es pogués tombar sense esberlar-la. Però aquest objectiu, que sembla tan de calaix, serà difícil d’aconseguir quan enlloc de batre bé els ous abans de abocar-los a la paella, xefs i marmitons se’ls foten pel cap retraient-se mútuament greuges i misèries del temps de la picó. Per tant, aquesta vegada tampoc veurem tombar la truita com molts voldríem; però, que quedi clar, això no ens vindrà de nou després de constatar que la patuleia que ens demana el vot potser es guanyaria més la vida a l’espectacle que a la política, doncs durant tota la campanya enlloc de contrastar programes s’han dedicat a muntar vodevils. I pel que fa a les allunyades estratègies i fulls de ruta dels candidats catalans, em fa pena de constatar que després de tanta pèrdua de temps fent volar coloms i matant mosques a canonades per no deixar-se de punyetes volent portat cadascú un barret diferent al cap, el més calent està a l’aigüera.

dimecres, 6 de novembre de 2019

DIVAGACIONS A PROPÒSIT DELS “ESQUIROLS” I LES VAGUES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 6 novembre de 2019)

El terme esquirol, a part de referir-se a un animal, també s’utilitza per escarnir aquell treballador que quan els seus companys es declaren en vaga, ell continua treballant o ve de fora per reemplaçar un vaguista. Aquest mot diuen que té l’origen a Santa Maria de Corcó. Vet-aquí que en aquest poble hi havia un hostal que l’amo tenia un esquirol engabiat, raó per la qual l’indret fou conegut ràpidament com l’Hostal de l’Esquirol. Fins i tot el poble adoptà i encara manté el sobrenom de L’Esquirol. A finals del XIX i principis del XX, les vagues eren el pa de cada dia a la zona de Barcelona i a totes les comarques que, com la d’Osona, eren un emplaçament d'algunes importants fàbriques tèxtils gràcies a la proximitat dels rius.

Els propietaris d’aquestes fàbriques, quan veien la producció amenaçada perquè els obrers se’ls hi plantaven en demanda d’unes condicions de treball més dignes es varen espavilar per tenir a mà sempre mà d’obra alternativa per mantenir els embarrats en marxa i rebentar la vaga. Sembla que el poble de Santa Maria de Corcó era un lloc de trobada habitual de treballadors mercenaris ja que la gent d’aquella contrada sempre s’hi posava bé quan es tractava de portar quatre rals a casa, no perquè tinguessin mala entranya sinó perquè passaven gana i no tenien més remei que arreplegar totes les oportunitats per subsistir. Però els vaguistes no eren tan comprensius amb la seva conducta i no van trigar gaire a mirar-los malament i titllar-los d’esquirols, com si els hi escopissin aquell mot a la cara, com un insult dels treballadors quins llocs de treball ocupaven després que els abandonessin per fer pressió a l'amo. Fins aquí no hi hauria res més a dir, si no fos que aquell insult s’aplica darrerament de forma esbiaixada, temerària i impròpia del seu sentit original..

En efecte, fa quatre dies, amb motiu de la vaga indefinida decretada pel sindicat d’estudiants, a la porta de les universitats hi vaig veure cartells tractant d’esquirols els estudiants que passaven de secundar la tancada, perquè volien seguir anant a classe cada matí. Tanmateix, en la immensa majoria de les clàssiques vagues en els sectors industrials o de serveis, els sindicats encolomen la mateixa llufa d’esquirols als treballadors que només pretenen passar de la vaga i entrar a treballar com en un dia normal. I en tots aquests exemples és on, a la meva manera de veure, es fa servir el mot “esquirol” indegudament. L’estudiant que vol assistir a classe i l’obrer que es presenta a fer el seu torn quan bona part de la plantilla està de braços plegats, no fan altra cosa que exigir respecte pel seu dret de no fer campana. En cap dels dos casos, els disconformes pretenen que els vaguistes desisteixin del seu dret de fer vaga, ni substitueixen professors que contemporitzen, sinó que simplement són ciutadans que no estan disposats “a fer vaga”, i reclamen que se’ls hi estimi com un dret que vulguin anar a classe o al rengle com sempre. ¿Es mereixen que se’ls critiqui i escarnufi com si fossin autèntics esquirols? A mi em sembla que ni tècnicament ni filosòfica la seva actitud es pot denunciar com un sabotatge ni com un atemptat al dret de vaga. Simplement, repeteixo, es tracta de persones que han decidit no trencar la seva rutina quotidiana, i aquest tarannà coherent i compromès amb la seva manera de pensar, no justifica que ningú els miri malament i se'n burli.

Un cop fet aquest aclariment previ, reconec que la reflexió d’avui toca inevitablement el moll de l’os d’una qüestió molt delicada: el dret a la vaga i el dret a no fer-ne. Ja que la condemna o desqualificació que està en joc, en definitiva, és si negar el dret a treballar o anar a classe com sempre, malgrat un col·lectiu hagi decidit legítimament el contrari, conculca o no una de les garanties del nostre ordenament democràtic individual. Cadascú té les seves raons per actuar en un sentit o altre. Uns s’excusaran dient que no poden perdre jornals perquè a casa seva van justos d’armilla, d’altres en que no volen perdre pistonada en els estudis i els vaguistes, esclar, defensaran que aturant a la brava la producció és l’única manera efectiva que coneixen de doblegar la garreperia de la patronal o la intransigència política d'un govern. Tant s’hi val! Ambdues parts reivindiquen llibertats i drets tan elementals i legítims, encara que semblin contradictoris, com exercir el dret de treballar o d'anar a classe, tant importants com el de dret a fer exactament el contrari. Ara bé, si no es posa seny a l’hora d’estigmatitzar i blasmar determinades conductes democràticament legítimes, escridassant com esquirols a qui no toca, poc anem bé, francament. Quan per exercir una llibertat o un dret trepitgem la llibertat o el dret d'un altre, la mida acabarà imposant-se per si sola, com diuen a pagès.

dimarts, 5 de novembre de 2019

A MÉS DE SODOMITZAR-NOS INTERNET ARA TAMBÉ ENS ESPIARAN DES DELS MOBILS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 5 novembre de 2019)

L’Institut Nacional d’Estadística (INE = ESTAT) pagarà mig milió d’euros a les tres principals companyies de telefonia mòbil d’Espanya (Telefónica, Orange i Vodafone), a canvi que li cedeixin les dades d’ubicació dels telèfons mòbils de tots els seus abonats durant vuit dies l’any. L’organisme rebrà les dades de manera agrupada i sense que puguin ser identificades individualment - què voleu que diguin! -, de manera que garanteixen amb el paper mullat de la seva paraula d’honor -, que serà impossible esbrinar quins titulars de mòbils concrets es localitzaven en el lloc convingut objecte de l’experiment. Mentida podrida, si voleu saber la meva opinió. Perquè si tal com expliquen, l’objectiu d’aquesta recerca “científica” és determinar per on, quan i com es mouen els ciutadans, no m’explico que amb lo xafarders prometin que unes qüestions tan delicades les mantindran en abstracte, sense anar més enllà per tenir una informació complerta. Per compensar aquest diguem-ne abús de confiança violant la privacitat, encara que sigui amb pinces, l’INE pagarà 185.000 euros a Orange, 164.000 a Telefónica i 150.000 a Vodafone. Deixant de banda altres consideracions ètiques, ¿per què elles cobraran i als conillets d’índies no ens donaran ni les gràcies?

Fa temps que em preguntava: ¿hi ha realment discreció i subtilesa a la xarxa, després de l’episodi Snowden? Bastants experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones i pensar que ho fan de manera segura és una utopia, perquè l’única manera de salvaguardar la intimitat no passa per desconnectar l’aparell sinó per trinxar-lo. Però, a la meva manera de veure, el que es carrega la xarxa no és només la privacitat sinó, sobretot, la moral. Ho tinc força clar després d’escoltar entre d’altres veus de gent assenyada, la de filòsofa Victòria Camps. Segons ella, “l’anonimat d’Internet tempta a no donar importància a l’insult gratuït, a la falta de respecte, a la calumnia i que invocant la llibertat d’expressió com excusa, s’atempti contra drets fonamentals de les persones”. Gràcies a internet tenim cada vegada més la sensació que la societat futura trampejarà dues realitats tecnològiques: una d’absolutament digital, dominada de cap a peus per les noves generacions quasi des de les beceroles – avui els nets ja ensenyen els secrets informàtic als avis i passen moltes vegades la mà per la cara als pares -, i una altra tradicional i analògica, que té una parròquia cada cop més esparverada i en avançat procés de fer-se l’haraquiri com usuaris d’una tecnologia cada dia més obsoleta.

El setge d’internet a la societat consumista va tombant reticències, i malgrat encara hi hagi molts ciutadans assegurant que mai dels mais compraran ni un clau on line, cada vegada són més els que claudiquen de les seves conviccions d’independència degut a la tossuderia de les campanyes de màrqueting, sovint camuflades darrera agressius missatges subliminals i també gràcies al “boca – boca” de gent que col·labora inconscientment a difondre el nou evangeli. Això podria explicar que l’accés al porno que fins fa poc se situava de mitjana a la franja dels 14 anys, avui es calcula que un terç de clientela de menors d’edat hi treuen el nas entre els 10 i 8 anys. Tanmateix, Google, IBM i d’altres grans companyies tecnològiques competeixen per aconseguir un ordinador quàntic que ens porti a cotes d’intel·ligència artificial difícils d’imaginar. No m’oposaré a la inevitable investigació de noves eines per dominar el món, però em preocupa que molts dels que fugen de la xarxa com si fos el dimoni, de cop i volta és tranquil•litzen si les patums del tinglado els asseguren que la coexistència entre les dues velocitats tecnològiques serà eterna, i en aquest punt, francament, tot i que confesso la meva supina ignorància en la matèria, em diu el nas que l’erren de cap a peus. La digitalització i la intel•ligència artificial continuaran colonitzant l’administració i la majoria de gestions comercials que no requereixin el valor afegit d’un “toc” humà. Ja no diguem res del seu total domini dels serveis, de la logística i de les cadenes de producció del que sigui. I les persones seran un zero a l'esquerra.

Però, no convé oblidar que quan les empreses es desviuen per fer-nos l’article de les avantatges de treballar o comunicar-se en xarxa és perquè quanta més gent li perdi la por i és “deixi anar”, refiant-se de les promeses de confidencialitat, els dipòsits d’informació obtinguda en base a la nostra pròpia indiscreció i debilitat per l’exhibicionisme, tindrà un valor incalculable no només en el mercat de la xafarderia sinó sobretot en el del xantatge potencial. La perversió d’internet rau en que se’ns està educant perquè no ens puguem estar d’utilitzar-lo a totes hores per desenvolupar les nostres subjectivitats, xatejant en comptes de trucar per telèfon per la senzilla raó que és més fàcil i impersonal tuitejar, contribuint inconscientment a difondre simplement a base de retuitejar-les notícies falses o perdent el cul per acumular “amics” virtuals a tremuja. La gosadia dels que manipulen la xarxa és tan gran, que refiant-se de la immunitat que donen els diversos governs sotmesos a la dictadura dels dotze apòstols, en períodes electorals com el que vivim creen milers de perfils falsos, des dels quals s’influencia i emborratxa el remat de bens que s’hi acosten a abeurar-s’hi. Creieu-me, si no domineu les regles de joc de la xarxa i no sabeu blindar la vostra privacitat sense contemplacions, val més que no us hi acosteu. Dit això, la meva proposta seria: aprofiteu tant com pugueu el que té de positiva la tecnologia, però no us deixeu comprar l’ànima, el senderi i, sobretot, la capacitat de reflexionar sense ajuda, per un trist plat de llenties.

dilluns, 4 de novembre de 2019

NO S’EMIGRA PER CAPRICI, SINÓ PER NECESSITAT, PERÒ...


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 4 novembre de 2019)

769 immigrants en pastera ofegats a les costes d’Espanya tripliquen els morts per la mateixa causa de l’any passat. Dels quasi seixanta mil sense papers que han desembarcat més o menys sans i estalvis en territori espanyol, un 20% han anat a parar a Catalunya que ja acull també, a empentes i rodolons, gairebé set mil menors desemparats. És un fet que el 40% de la població mundial més pobra emigra cap a països, en teoria més rics, no perquè en tingui ganes ni per tocar el botet als seus nadius, sinó perquè si no ho fes no sobreviuria allà on va néixer. Aquesta immigració mundial ha augmentat des dels 92 milions de principis dels anys setanta, fins a fregar els 200 milions de l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, la part més important correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria i la violència, enlluernades per les llonganisses que els hi han dit que lliguen els habitants de pobles més enllà del mar o de les muntanyes familiars. Però, els xenòfobs dels pobles que en teoria naden en l’abundància, es posen les mans al cap quan els nouvinguts els hi surten per les orelles i comencen a fer-los nosa en no servir ja ni per ser explotats, atribuint-los l’augment de la delinqüència i la rebaixa dels estàndards de benestar dels nadius, que s’han d’estrènyer el cinturó per mantenir-los, entre d’altres calamitats.

No obstant s’ha d’admetre que, com d’altra banda passa en tots els col·lectius humans, hi ha immigrants que cauen més simpàtics que d’altres - al Marroc, per exemple, molts nadius no poden veure els immigrants “negres”, als quals titllen “d’africans” i els hi fan la vida impossible -, si els països receptors establissin protocols de control assenyats i respectuosos amb les persones – criteris sostenibles d’acollida, seleccionant la immigració en funció de la seva formació i voluntat d’integració, fer respectar drets i deures com a qualsevol ciutadà –, l'arribada d'immigrants potser deixaria de veure’s com una amenaça. Una immigració indiscriminada i bonista arrossegà els països que es vantaven a l’inici del fenomen de tenir màniga ampla, com l’Espanya de finals del segle passat, a una descompensació social que amb l’arribada de la crisi va convertir l’immigrant en la principal víctima, encara que no pas l’única. La patacada més forta, conseqüència d’una política immigratòria tan desguitarrada com la tolerada, sobretot, pels governs de Felipe Gonzalez, Aznar i Zapatero en època de vaques grasses, va repercutir en el jovent, part del qual va veure’s obligat a emigrar a l’estranger perquè aquí no hi havia feina ben pagada per a tothom, sobretot mentre una part considerable de la població immigrada es buscava la vida com podia a l’economia submergida tan perjudicial per la competència legal, o apanyant-se-les amb subsidis de misèria i amb les engrunes d’una assistència social; condicions de vida que a la manera de veure dels immigrants, malgrat la seva precarietat, eren impensables de gaudir en els països d’on havien fugit. I aquest panorama dramàtic esdevé crònic i perillós per a la convivència quan tres de cada quatre peticions d’asil es deneguen i s’acumulen milers de peticions de residència pendents de resoldre’s.

Aquesta radiografia de la realitat al nostre país és calcada a la d’altres països europeus, si no es vol amagar la realitat per guardar les aparences fent veure que l’augment de la xenofòbia no té cap relació amb una immigració descontrolada mentre no s’aculli a les persones que realment es poden acollir dignament. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com ja n’hem parlat altres vegades al blog, que la solució intel•ligent per canalitzar aquests fluxos de persones desesperades no passa per reforçar amb murs ni enreixats les fronterers, sinó per erradicar les causes que els obliguen a fugir dels seus països d’origen. Considerant, a més a més, que no ajuda gens al desenvolupament d’aquests països que una bona part dels que emigren siguin els més eixerits i decidits de cada casa, perquè allò de de que només emigra la púrria és una brama més per desacreditar la immigració. Només cal veure, per exemple, que del país més pobre de la terra, Haití, n’han tocat el dos el 85% dels ciutadans amb estudis. I la història es semblant a gairebé arreu. Allavonces, si dels països pobres emigra el talent, mentre que la riquesa natural dels seus subsols la rampinyen les oligarquies multinacionals, ¿qui traurà del pou de la misèria aquests pobles i qui evitarà que els seus ciutadans es juguin la vida a cara o creu per fotre’n el camp?

Com que em temo que alguns dels arguments d’aquesta reflexió, als “bonistes” de guàrdia els hi semblaran reaccionàries i poc solidaries, em permeto amb el vostre permís aportar una anècdota poc coneguda de l’escriptor Pere Calders, un de tants homes carregats de raó que aquest país nostre, tan democràtic, fa callar quan allò que diuen no agrada a l’establishment polític, econòmic i, sobretot, cultural. Vet-aquí que arrel de la publicació per en Paco Candel de “Els altres catalans”, en Calders, va escriure una crítica a Serra d’Or qüestionant la immigració massiva amb arguments con aquest: “No té cap mena de lògica que una família del sud abandoni la seva casa de maó i teulada, per venir al nord a viure en una barraca de cartrons i de llaunes”. El raonament, extrapolant-lo a l’actualitat té la mateixa vigència. Però, al pobre Calders el van tractar de xenòfob i de feixista i, naturalment, el pujolisme oficial el va fer fora de “Serra d’Or”, tot i que allò que va escriure era el mateix que molts pensaven sobre la immigració a granel, sense ordre ni concert, de la qual uns quants se n’aprofitaven com a mà d’obra barata i gairebé esclavitzada: que s’ha d’invertir sense regatejar-ne cap esforç en el desenvolupament dels països o territoris dels quals en fuig la gent a desbandades, perquè puguin treballar-hi i viure-hi amb dignitat.

diumenge, 3 de novembre de 2019

QUE LA BOIRA DE LA TARDOR I LA POR A LA CAIGUDA DE LA FULLA NO ENS DEPRIMEIXIN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 3 novembre de 2019)

Sobretot quan arriba la tardor cal parar atenció amb la depressió, i plantar-li cara amb totes les forces de flaquesa si us enronda. L’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada com la que ens ha tocat de viure no poden estamordir l’autoestima ni la curiositat envers el que ens esperi demà, per molta boira tardorenca assuaveixi l’esperit. La depressió és una mala bèstia, que es caracteritza per tres fastigoses senyals d’alarma: la desesperació ( no es veu cap futur); la fluixedat (la soledat és mala companyia) i el fatalisme ( el destí el tenim predestinat des que naixem). Cal proposar-se, doncs, no caure en el parany de la tristesa, la malenconia o la sensació d'impotència malaltissa que el subconscient associa sovint amb l’estació de les fulles mortes!

Una persona angoixada que acaba rendint-se a la depressió es torna eixorca, perd la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada; s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert un estimball; que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que a ningú, entre tanta boira embulladora, se li acudirà mai d’intentar treure-la del pou. I si l’isolament i la percepció de pèrdua de referents esdevé absoluta, és quan hom pot deixar-se festejar fins i tot per la temerària idea del suïcidi, com a única sortida viable. Des de fa mesos, la sanitat pública ha admès amb la boca petita que des de l’assistència primària s’han de detectar a temps d’evitar-ho, pacients que estiguin covant el síndrome dels que rumien estripar la baralla a mitja partida; però, no deu ser tan senzill com podria semblar sobre el paper teòric entrellucar, entre tanta boira baixa que enterboleix la vista del sol i de l’horitzó, aquells que incuben “mals pensaments”, ja que segons diuen els experts els que a les primeres de canvi s’obren a parlar-ne de la qüestió, segurament mai tindrien prou pebrots per portar a la pràctica accions autodestructives. Els perillosos de veritat, diuen els que hi entenen de malalties de l’ànima, són els que per molt que se’ls grati la pell, es tanquen en banda i dissimulen la que porten de cap.

Tanmateix, per gratar a fons i amb èxit s’hauria de disposar de temps, recursos i solucions per fer fracassar el síndrome des de les beceroles, i com que en la nostra societat materialista el temps costa diners i les solucions són cares i escasses, la capacitat econòmica d’una excel.ent sanitat pública fregant la fallida tècnica, que tentineja malgrat les crosses que de tant en tant es posen a la seva disposició per anar tirant una temporada més, no pot evitar que la boira de la tardor a alguns els amari tot el cos se suor fred i els provoqui una metàstasi emocional al cervell, acabant tirant-se pel balcó o empassant-se un grapat de pastilles, entre d’altres mètodes expeditius de fer mutis a la francesa. La poesia i la mística intenten idealitzar la tristesa de l’ànima, però es tracta d’un estat d’ànim massa escorredís i punyeter, amb el qual s’ha d’anar molt en compte perquè al mínim descuit s’hi cola la depressió aprofitant la confusió d’idees pròpia dels dies emboirats i migranyosos, malgrat tics de romanticisme potser un xic massa banalitzats per poetes, misògins i sentimentals.

La boira no és més que un fenomen climatològic inofensiu; la boirassa esdevé nefasta quan s’ensopega amb persones predisposades a perdre l’autoestima i la capacitat de resiliència, gent fràgil que fa tentines engalipada pel desànim i els desenganys. No obstant això, estiguem segurs que inclús enmig de la boira més espessa hi ha vida i es pot ser feliç; només cal es tingui a prop un braç o espatlla amiga on repenjar-se quan hom se senti desvalgut, indecís i vacil·li buscant el camí de sortida del seu particular laberint personal o familiar. Tinguem per ben segur que malgrat tota la mala reputació de la boira, el seu misteri i fascinació poden tornar-se fins i tot estimulants sempre que no es pretengui creuar-la caminant sol. I si la temptació de “deixar-se anar” esdevé punyent no cal perdre més el temps i buscar companyia professional per fer la travessia del desert depressiu. Amb ajuda professional aquesta serp fugirà amb la cua entre cames.

divendres, 1 de novembre de 2019

AMB LA CAMPANYA ELECTORAL REVISCOLARAN UTOPIES I FALÒRNIES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 1 Novembre de 2019)

En capella d’una temporada electoral que, tot i que sigui més curta formalment, segons sembla acapararà candidatures allunyades del convencionalisme bipartidista tradicional, una mica carrincló i massa homogeni, amb propostes que molts escandalitzats observadors titllaran sens dubte de populistes, utòpiques o directament colltortes, permeteu-me que trenqui una llança en defensa de la utopia pura i verge. Creure en la utopia suposa un esforç intel·lectual suplementari al de simplement “tenir un somni”. Potser sí que la utopia no ens hauria de distreure de la realitat si volem ser raonables, conseqüents i pragmàtics, però el que passa massa sovint és que la realitat que ens toca rossegar cada dia no ens agrada i, encara que només fos per aquesta raó, preferim oblidar-nos-en i buscar refugi en els somnis.

Ara bé, a la meva manera de veure, la realitat quotidiana és tan punyetera, trapella, malcarada i estafadora que per molt que vulguem esborrar-la o evadir-nos-en, sempre continua burxant.  Que dos més dos són quatre és una realitat precisa, real i de sentit comú perquè inclús sumant amb els dits de la mà el resultat és quatre; ara bé, si uns quants xarlatans aquesta propera setmana us volen convèncer de que dos i dos són cinc, no és que vulguin fer-vos somniar truites o beure a galet sinó que voldrien entréssiu en una dimensió desconeguda que no toca vores amb els somnis sinó que és quelcom més complicat i seriós: la utopia. El problema i el perill és que segons quin cagamandurries la prediqui no tractarà de fer-vos anar al darrere d’una innocent quimera com atrapar la lluna en un cistell, propòsit que fins a cert punt no tindria res de negatiu, sinó de perseguir i obsessionar-se amb un impossible existent només a l’imaginari d’algunes persones il•luminades que són capaces de mobilitzar o paralitzar societats senceres desvetllant esperances o basardes, segons convingui als interessos dels autors del guió programàtic de cada partit.

Poca broma, doncs, amb la utopia que es barreja amb la retòrica i xerrameca dels candidats a ser elegits en unes eleccions! A les beceroles dels canvis històrics, polítics i econòmics més significatius en els darrers dos segles hi trobareu sempre una utopia que ha reeixit a mitges: la lliberal, l’anarquista, la socialista, la comunista, l’ecologista i si molt m’apureu, la que defensa la globalització. És veritat, també, que si cap d’aquestes utopies va quallar del tot i pacíficament en les institucions i sistemes d’organització social, va ser degut a que moltes d’aquestes alternatives ideològiques varen ser miserablement perseguides i apallissades en nom de la superior raó d’Estat, tingués aquest el color que tingués. No obstant això, a la llarga, moltes d’aquelles propostes assentades en simples utopies s’ha de reconèixer que van encoratjar somnis i consolidaren canvis socials significatius, des de l’impuls d’institucions democràtiques que emparaven la llibertat individual i el dret a decidir del poble com a dipositari de la sobirania dels Estats, fins al reformisme socialdemòcrata que va impel·lir els “estats del benestar”, avui a la picota per manca de recursos. I és que, vet-li-aquí, el defecte principal de les utopies és que no surten gratis i, per tant, quan els polítics emborratxats de promeses per aconseguir els vots que els hi donin el poder, no toquin de peus a terra durant la campanya, la saludable utopia degenera en falòrnia o en mentida fastigosa.

Qui sap si degut a que generacions senceres es vàrem passar massa anys vivint en plena eufòria utòpica, avui s’estiguin diagnosticant tantes esquizofrènies cròniques, fruit del pecat capital dels polítics arribistes: apropiar-se de la dissort concreta de col·lectius per sodomitzar-los idealitzant solucions utòpiques bassades en un culte mitòman a l’abstracció. De les injustícies de l’alçada d’un campanar que patien els treballadors en general, per exemple, en sorgí la utopia de la dictadura del proletariat. I de l’apropiació per part de populistes de totes les tendències dels clams dels indignats i de les seves causes perdudes, encara avui s’alimenta l’eterna utopia de la revolució pendent, adobada amb polsims àcrates tan caducats que ranciegen. I és que la utopia autèntica té un regust romàntic que, etimològicament parlant, es podria definir com allò que no existeix però que no està escrit enlloc que mai no pugui existir. Molts dels avenços de la humanitat, dels que avui gaudim i ens en vantem perquè en néixer els nostres fills ja se’ls trobaran dats i beneits sota l’aixella, eren absolutament utòpics fa dos o tres generacions. I és que les utopies, agradi o no als establishments, quan estan ben gestionades per dirigents que toquen de peus a terra sense renunciar a tocar la lluna amb els dits de la mà estesos, ajuden almenys a tenir esperança. I només en una societat que no enterra la il·lusió però no es deixa temptar per mirallets, els seus ciutadans creuen que val la pena de lluitar per fer possible ésser persones millors. Encara que sembli una utopia, en principi.