2)- LA CARMETA. -
Els nens – nen i nena – jugaven arran
de la balustrada de les escales que porten des de l’esplanada del parc
d’atraccions convertit en un dels sentinelles de la ciutat, des de la seva
situació privilegiada dalt de la muntanyeta de can Ferran. Cadascun d’ells feia
voleiar un globus, arrapant fort, amb les dues mans, el fil que el subjectava.
El globus del nen era de color vermell i el de la nena, blau.
El globus vermell feia molta més
patxoca que no pas el blau, però en cap cas el color hi tenia pas res a veure
en que voles millor i més alt: era l’habilitat del nen de saber-li fer
cabrioles on raïa l’autèntica diferencia entre les revolades del globus vermell
i del blau. I no obstant el nen palesava un deseixit domini de la tècnica que
es requereix per dominar un dels més antics passatemps del món, vet-aquí que
encara s’inventava gambirols inversemblants perquè el seu globus vermell sobresortís
més que no pas el blau de sa germana; ella, en canvi, pobreta, es limitava a
prémer d’esma el fil que el subjectava, fent un posat entre avorrit i
desmenjat, fins que, com a conseqüència de tanta indiferència i tebiesa com es
prenia el joc, el fil se li esmunyí dels dits. Però al globus blau la llibertat
li durà ben poc, en quedar-se entortolligat de seguida en una farola que li va
fer la traveta per atrapar-lo al vol quan fugia enfilant-se directe cap el cel.
Feia llàstima de veure com aquella
bombolla de plàstic d’un color blau tan intens, quedava enganxada, atordida,
impotent, en les urpes traïdores d’una farola fatxenda, mala bruixa, busca
raons i poca-solta. La qual, immediatament després de la malifeta, esdevingué
el centre d’atenció d’una colla de nens excitats que acabaven de treure el nas
al parc d’atraccions des del funicular que els havia pujat, i que només d’eixir
a l’esplanada es toparen amb un espectacle inesperat i gratuït, distint a tants
com n’oferia aquell lloc farcit d’enginyoses diversions de tota mena, de ben
segur més interessants però no tan trempades ni xalestes com guaitar els
esforços malgirbats d’un mocós que saltava a la xamberga tractant d’alliberar
un globus blau captiu de les grapes d’una farola descarada, per retornar-lo a
una princeseta ploramiques a qui de repent es veu que se li havia desvetllat un
sentiment de possessió obsessiva, absoluta, quasi maternal per recuperar
quelcom que feia només uns instants es mirava desdenyosament, com si l’importés
una merda.
La fesomia amb que s’havia llevat el
dia era típica de l’endemà d’una nit de tamborinada a finals d’estiu,
d’aquelles que es caracteritzen per una lluminositat espatarrant dalt de la
muntanya, mentre els darrers flocs d’una boira esprimatxada i moribunda es
desplomen planant i escampant-se com un tel de setí gris sobre unes teulades
endormiscades i mandroses, com correspon un diumenge d’estuba, en plenes
vacances. La teranyina de boira esquinçada per enjogassades ullades de sol,
cada vegada més insistents i provocadores, no destorbava sinó que, ans al
contrari, deixava endevinar els contorns dels edificis més emblemàtics i
coneguts de la lleganyosa ciutat ajaçada com una immensa cuca, dessota mateix
del mirador del parc d’atraccions, des d’on els visitants més matiners
l’espiàvem sovint agosarats i a voltes descarats, sempre sorpresos. Les
teulades de les cases, indiferents, apàtiques i confuses, en prou feines
definides, tanmateix jugaven a cuc i amagar amb les siluetes d’edificis sobergs
i ben característics, entre alenades d’un baf que s’anava desfent a poc a poc,
abonant les fantasies dels que podien permetre’s el luxe de tafanejar, des de
l’observatori tan privilegiat com exclusiu del mirador del parc d’atraccions, amb
ulls d’infant fos quina fos l’edat que tinguessin els badocs.
-
Ei, parelleta! Que sou d’aquí, vosaltres? – de sobte, l’home que se’ls hi
havia acostat enforquillà amb aquella pregunta les dues criatures que
saltironaven, intentant que un globus blau es desempallegués de la farola que
l’havia fet presoner. Qui se’ls havia dirigit era un home escanyolit i
desgavellat, que es cobria el cap amb una gorra de color vermell com el globus
del nen, però més descolorit. I mentre esperava resposta, va alliberar anant
molt en compte que no se li escorregués de la mà el fil i se li escapés
novament el globus blau de la nena, segrestat i quasi violat per una antipàtica
farola amb traïdoria i ganes de fastiguejar, des de tan d’hora.
La nena li contestà fent que no amb el
cap, que no n’eren pas sinó que venien d’excursió amb els pares des de la
plana, amb un gest sobri i esquerp, inexplicablement malsucós de cap expressió
d’agraïment envers l’home que, per molt estrafolari que fos, acabava de
rescatar-li la joguina. Però la nena, enderiada, contenta i satisfeta, només
estava per desafiar la traça de son germà amb el globus vermell, fent voleiar
el globus blau deslliurat per un amable passavolant, a qui no havia estat capaç
ni de donar-li les gràcies.
Era mig matí, enfilant la corba del
migdia. Dos quarts de dotze, per ser exactes, segons el rellotge penjat a la
façana de la botiga de souvenirs on feia estona que dues morenasses de llavis
molsuts, traginaven cap a fora expositors carregats de quincalla, bijuteria,
ulleres de sol i mocadors de tots els colors de l’arc de sant Martí; tot a punt
de revista perquè tant els turistes de fora com els del país que havien pujat
amb criatures a passar el dia al parc s’enlluernessin i acabessin picant l’ham carregat
de reclams i d’ofertes, després de marejar la perdiu una bona estona, triant i
remenant amb els ulls o amb els dits un munt de carrinclonades que en tornar a
casa servissin per omplir alguna lleixa buida o regalar a alguna amistat com a
record de les vacances.
- Que no te n’has adonat, Pepet? – una dona amb qui quasi vaig ensopegar, em va cridar l’atenció quan tibava
esparverada el braç de la seva parella.
- Si he vist què, Carmeta? –
li contestà l’home amb qui anava de bracet, com si baixés de la figuera on
devia estar enfilat, de ben segur amb el cap a la lluna de València, ben lluny
d’allà on la seva dona li retreia que estigués.
- Però, si el tenies a quatre passes! Mira, és aquell mal sorge del casquet
vermell que tira cap avall, com si res, dissimulant. Valguem Déu, Pepet! Ja
devies badoqueixar com sempre, oi?
Com que el posat d’estranyesa de
l’home era tan sincer, espontani i sòmines, la dona visiblement destarotada, es
va resignar a compartir amb pèls i senyals el misteri del seu esverament sense
repapiejar, perquè la seva parella no tingués excusa per fugir d’estudi com
sempre:
- Aquell paio que t’ha passat a fregar, t’ha fet un gest com el d’aquells
matons a les pelis de l’oest que em fas empassar cada dos per tres, quan
desenfunden la pistola. Coi, encara no me n’he refet de l’ensurt!.. S’ha tret
la mà de la butxaca i t’ha passejat davant el nas un mostrari de postals
marranes. Movia els dits tan de pressa i amb tanta picardia com tu, quan jugues
a la botifarra al Casal i vols impressionar els passerells que fan el badoc,
barrejant les cartes tan de pressa com si fossis un professional... Esclar, es
devia pensar que feies cara d’avi verd!
L’home del casquet vermell ja parava
lluny de l’escena, potser en busca de més ànimes de canti per temptar amb la
seva mercaderia desguitarrada o, qui sap, si torbant-se a desentortolligar un
globus rebec a una altra nena desconsolada. Mentrestant, el moc de boira
s’havia esquinçat del tot i la ciutat ja s’havia tret les lleganyes, quan al rellotge
de la botiga de souvenirs passaven vint minuts de dos quarts de dotze.
La dona li va demanar al pobre Pepet,
que es prengués alguna cosa al bar perquè ella necessitava anar a fer un riu per
refer-se, remullant-se les temples amb la mica de colònia que no es descuidava
mai de traginar dintre d’una bossa de mà més antiga que l’anar a peu, per si de
cas. Aquella treva a mi em va anar bé per apuntar, dissimuladament, des del
taulell estant de la cafeteria on em vaig ficar seguint-los, quatre notes sobre
el que acabava de presenciar abans no se m’oblidés, per poder-ho aprofitar per
a un dels meus relats literaris, inspirats darrerament en històries reals caçades al vol, parant
l’orella.
Francament, després d’haver estat
testimoni casual d’una escena tan tendra com la protagonitzada per unes
criatures i els seus globus, esquitxada per atzar pel surrealisme pornogràfic
d’un tanoca depravat, em sorprenia de que un mateix paio fos capaç de fer mitja
part en la recerca de ganàpies lascius per ajudar una nena angoixada, perquè el
seu globus s’havia deixat enredar per una farola burleta.
No n’estic pas segur que si la dona
enfaristolada, el seu home l’anomenà Carmeta, llegís el relat que acabo d’escriure
sobre la seva experiència, m’estalviaria de rebre un bon mastegot per insinuar
que fins i tot un degenerat com el paio del casquet vermell pot tenir bons
sentiments. Però la vida ja les té aquestes sorpreses i, per aquesta raó,
malgrat tanta misèria i desenganys, viure segueix sent meravellós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada