El president Sanchez, seguint la seva
costum de sobreactuar en determinades circumstàncies en que pot exhibir els
seus deliris de grandesa, ha decretat deu dies de dol nacional pels morts de la
pandèmia. Segurament cap país igualarà aquest rècord de banderes a mig pal, i
no vull dir que les persones que s’hi van deixar la pell en una lluita desigual
amb un maleït virus de parentela desconeguda, no es mereixin que se’ls plori a
bastament, sobretot considerant les tristes circumstàncies de la seva agonia en
soledat i del seu enterrament quasi d’amagatotis. Al contrari, es tenen més que
merescut un reconeixement per haver estat sacrificades (sic), moltes d’elles a
causa de l’edat i de que les retallades necessàries per desviar diners de
partides socials dels pressupostos per destinar-les a salvar la banca de la
fallida del 2008, van deixar la Sanitat Pública en calçotets. I gràcies al
compromís del personal sanitari l’escabetxinada no va ser més devastadora. Se’l
tenen, per tant, més que merescut els morts aquest homenatge pòstum; però, jo
no estic d’acord amb el moment que s’ha triat per fe’ls-hi. Per dues raons que
poso a la vostra consideració perquè les reflexioneu, i em doneu la vostra
opinió.
En primer lloc, perquè dona la impressió que s’han
decidit a fer-ho ara, en plena eufòria de la desescalada, perquè ens estan
encolomant maquiavèl·licament un missatge subliminal: “això ja s’ha acabat, fem
creu i ratlla i disposem-nos a caminar cap al oxímoron de la “nova normalitat”
havent-nos descarregat de llastos emocionals que ens impedeixin dedicar tots
els esforços a la reconstrucció econòmica”. Però se’ls ha vist el llautó, ja
que no és veritat que estiguem salvats i que el virus s’hagi tornat inofensiu.
El degoteig d’èxitus - l’eufemisme simpàtic adoptat per la consellera Verges,
una comunicadora excepcional, per no emprar la paraula "morts" tan
sovint -, ha minvat però no s’atura, ni aquí ni a molts altres països del
nostre entorn, i “els experts” pronostiquen que en qualsevol moment pot rebotar
la tragèdia, sobretot mentre hi hagi carallots que es prenguin a tall de conya
les recomanacions per impedir més contagis.
En segon lloc, perquè no sé
a quins morts he de plorar, ja que encara es l’hora que s’hagin posat d’acord
en la xifra definitiva: cada dos dies en ressusciten uns quants centenars o en
maten de nous, l’endemà. I no assenyalo cap govern en particular, ja que
d’aquest mal en pateix tothom. Mira que n´és de senzill de comptar cadàvers!
Perquè encara que sigui macabre expressar-ho amb aquesta desimboltura, la
veritat és que els morts no es belluguen de lloc ni canvien d’estat físic. Per
tant si tan complicat resulta llistar-los, deu ésser que aquells que no es
cansaven de manipular-los tant com podien en vida, un cop morts no paren també
d’instrumentalitzar-los estadísticament, vés a saber per treure’n quin profit.
De manera que, a l’hora d’afegir-me al dol voldria que m’expliquessin ben bé
per quins morts tinc de plorar, si pels que portem fins ara enterrats o també
pels que enterrarem demà i demà passat. No cal que em facin un llistat de
víctimes com la que va publicar el “The New York Times”, perquè l’insensat del
president Trump prengués nota que ja enviat al clot cent mil ciutadans, encara
que per ell la majoria siguin de segon ordre, en tant que negres i sudaques
vells. Però, tenir les coses una mica més clares en aquest dol col·lectiu, si
que m’agradaria, francament.
A la meva manera de veure,
doncs, el president Sanchez l’ha espifiat una altra vegada per precipitar-se,
confonent els desitjos amb la realitat. No es pot donar per acabat un daltabaix
tan seriós amb una frivolitat, encara que sigui benintencionada, com decretar
un dol nacional. Perquè en aquest moments no convé que els ciutadans tinguin la
sensació que després del dol ja podem pensar en les vacances, en recuperar la
vida social, en escarxofar-se davant la televisió per veure futbol a tremuja,
en remullar-se el cul a la platja, en recuperar de mica en mica la normalitat
d’abans, com si no hagués passat res. Ho sento, a aquest dol jo no m’hi afegiré
perquè només estem a la mitja part de la tragèdia i m’agradaria, si tinc de
plorar deu dies sencers, fer-ho d’una vegada per totes, quan ja sàpiga de cert
per quants i per quins morts toquen les campanes.
.
LA MEVA MANERA DE
VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada