AJORNO LES REFLEXIONS, PERÒ NO SUSPENC EL BLOG

Després dels lamentables i imprevistos esdeveniments d’avui al Parlament de Catalunya i, sobretot, després d’esbombar-se oficialment les desavinences entre JxC i ERC que afebleixen el moviment independentista amb conseqüències imprevisibles, estic trist i decebut i, francament, no em queda delit per reflexionar sobre aquesta olla de grills. Els darrers deu dies ja ho he fet a bastament i lamento que allò que temia comença a passar, però no em vanto ni m’alegro d’haver encertat el pronòstic. Seria hipòcrita i incòmode per mi que anés reflexionant sobre qüestions socials interessants, com la d'avui glosant la força de voluntat, però alienes a l’actualitat política. Sé que si ho fes, hi patiria perquè per molt objectiu que volgués ésser no ho aconseguiria, ja que l’ambient està massa crispat i no tinc edat ni ganes de perdre amistats dient les “meves” veritats. Ja sabeu que sempre he defensat que la democràcia consisteix en que tothom pugui expressar el seus punts de vista amb serenitat d'esperit, però sense mossegar-se la llengua per auto-censurar-se. Quan la crisi política s’hagi resolt, tinguem govern i president, els presos polítics estiguin al carrer i s’hagi restituït plenament l’autogovern de Catalunya segrestat per l’aplicació de l’article 155, podré tornar a reflexionar amb normalitat sense que se m’alteri el pols i la pressió se’m dispari. Com ha dit el president Torrent respecte de la investidura, "ajorno" la publicació de noves reflexions, però no "suspenc" el Blog. Espero que sigui per poc temps. 

FORÇA DE VOLUNTAT.

- No sé si passava igual a tots els de la meva generació, però jo confesso que vaig pujar a base d’oli de fetge de bacallà, llesques de pa amb vi i sucre, algun calbot i molta força de voluntat. Això de tenir força de voluntat sempre que es tenia mandra o que es feia el ronsa perquè no venia de gust fer el que t’havien manat, era la cantarella que m’havia d’escoltar a casa, a l’escola o, de més gran, quan vaig posar-me a treballar prematurament, per contribuir a l’economia domèstica de postguerra. El cas és que pels avis, pels pares, pels mestres i pel patró, tot a la vida semblava dependre de tenir o no tenir força de voluntat, que no s’ha de confondre amb fer res per força. Tenir força de voluntat, tal com ells ho veien significava esforçar-se, ja que quan quelcom es desitja de veritat i es posen els cinc sentits per aconseguir-ho, no hi ha res impossible. Ara trobo que el jovent és menys tossut, però en canvi més mesell. Potser es deu a que la força de voluntat ha caigut en desús, i el personal es refia més dels “estimulants” que hi ha al mercat per posar-se en forma ràpidament, quan s’està fluix o desganat. Però si bé és cert que amb aquests estímuls artificials, en els que intervé més la química que no pas l’esperit de superació i el suc de canell, la moral i l’eufòria es revifen, desgraciadament l’esparpell dura el que dura: sovint amb prou feines per sortir del pas. Tanmateix, quan la força de voluntat es cotitzava a l’alça, perquè era l’únic recurs a l’abast per recuperar l’optimisme i la confiança en sortir-te’n per tu mateix de qualsevol atzucac, potser els efectes tardaven més a notar-se però la revifalla no era flor d’un dia sinó persistent, perquè la força de voluntat no estimulava les neurones i el sistema nerviós, sinó l’autoestima, la bona consciència i l’estat d’ànim positiu.

Quan jo era petit, repeteixo, si algú no se’n sortia en els estudis, a la feina o amb els negocis, havia d’escoltar que no tenia força de voluntat. Fins i tot per trobar parella feia falta tenir-ne, ja que sovint per aconseguir un somrís còmplice que respongués a la teva picada d’ullet a la noia que t’agradava, calia rondar-la amb perseverança i sense donar-se mai per vençut, procurant no fer-se pesat perquè massa força de voluntat a vegades enfarfega. I no parlem de la que feia falta per apuntalar la vida matrimonial i no partir peres a les primeres de canvi, com passa avui. A la meva manera de veure, doncs, si la força de voluntat ha perdut adeptes és per la senzilla raó que practicar-la requereix sacrificis i renuncies a dojo, per exemple amorrar-se de colzes a la taula a estudiar per aprovar un examen, enlloc d’anar-se’n de farra. La vida n’està farcida de situacions que sense una força de voluntat a prova de bombes, es faria molt i molt difícil per no dir impossible tirar endavant. Tanmateix, els pobles i les empreses que no tenen dirigents amb força de voluntat, molts dels seus projectes i negocis acaben a can Pistraus. Enyorar aquella força de voluntat de temps reculats pot semblar una carrinclonada, al costat del grapat d’estímuls disponibles, capaços de fer miracles per estalviar-te esforços; però jo penso que quan tots els ous es posàvem al cistell de la força de voluntat, els petits triomfs de cada dia deixaven sabor de mel als llavis, mentre que avui, tot i guanyar sense suar gaire, queda a la boca un cert regust de fel, que s’accentua a mesura que l’estímul deixa de fer efecte.

DEIXEM-NOS DE PUNYETES TOTS PLEGATS I ANEM PER FEINA!.-

Si uns i altres – independentistes i govern de l’Estat -, fossin pràctics i toquessin de peus a terra, aprofitarien l’escenari en que es troba el conflicte de l’Estat amb Catalunya, després de l’inesperat pronunciament del Constitucional, per posar el comptador a zero, deixar-se de punyetes i anar per feina, que cadascú en té molta d’endarrerida, inclosos esguerros socials per apedaçar i plats trencats per reemplaçar a l’aparador. A la meva manera de veure caldria que ambdues parts es moguessin de les seves posicions intransigents i forassenyades:

PER PART DEL GOVERN .- Reconèixer que a la societat catalana, per molt que els pesi, hi ha un sentiment independentista - no majoritari de moment, però molt important i digne de respecte -, que no poden ignorar, castigar ni martiritzar a pessics esperant que els que se'n senten de bona fe no s’hi tornin. I, sobretot, admetre que si l’ànsia de secessió ha arribat tant lluny, en tenen tota la culpa els successius governs de l’Estat que han fet escarni i s’han pixat literalment, en l’autogovern català negant el fet diferencial d’una nació amb llengua, cultura i drets històrics propis, barrejant-la amb un grapat d’autonomies artificials, creades del no res precisament per rebaixar les pretensions catalanes de tenir un tracte bilateral amb l’Estat i un finançament que no els escanyés. Tant els socialistes, primer, com els populars després, van inflar el sentiment sobiranista com a reacció lògica dels catalans a cadascun dels pals a les rodes que se’ls hi van posar en forma d’incompliments pressupostaris flagrants, menystenint propostes d’inversió prioritàries, sabotejant la immersió lingüística i consentint expressament greuges sentimentals i econòmics, un darrera l’altre. Posar a zero el comptador, suposaria comprometre’s a respectar íntegrament les competències estatutàries; no recórrer als tribunals allò que correspon resoldre’s políticament; acceptar que els partits independentistes, mentre respectin la Constitució, tenen tot el dret a treballar per aconseguir la independència; renunciar a la guerra bruta per afeblir el sobiranisme, assumint que la millor manera de rebaixar el risc de secessió és fomentant un encaix amable amb l’Estat, enlloc d’un enfrontament continu i normalitzant l’exercici del dret a decidir. D’altra banda, ordenant a la Fiscalia que depèn de l'executiu, que deixi córrer la Causa General contra Catalunya perquè respon més a interessos polítics que als de la Justícia, i abolir la presó preventiva per a presos polítics, deixant anar els engarjolats perquè la Fiscalia s’hi oposa a deixar-los lliures. Si davant del govern hi hagués un estadista crec que tindria esperances de començar de zero, amb en Rajoy i la Soraya pel mig sóc pessimista que ens en sortim de l’atzucac.

PER PART DE L’INDEPENDENTISME.- Abans de res, crec que ens hauríem de respondre sincerament una pregunta: si a les darreres eleccions els resultats obtinguts pels dos principals partits independentistes - ERC i JxC – hagués estat a la inversa, avui no estaríem discutint la forma d’investir president a l’Oriol enlloc de a Puigdemont? No vull dir que no ens trobéssim amb una situació políticament tan surrealista com l’actual, però potser l’independentisme s’hagués estalviat la Intransigència que ara l’enverina i que dóna lloc a declaracions i passos al costat, en els quals s’endevina entre línies crispació i fatiga. També entre els votants del sobiranisme, calents després de la repressió de l’1-0 i sota els efectes emotius de la intervenció i destitució del govern de Catalunya, via 155, fa dies que ronda el desig que això s’acabi quan més aviat millor, i es comença a veure Puigdemont més com un problema que no pas com una solució. Pocs ho confessaran, però molts ho pensen. A mi m’agrada Joan Tardà perquè de tant en tant surt del guió i diu allò que pensa sense embuts, perquè “algú ho ha de dir”. I encara que a les poques hores d’aquell: “Puigdemont no és indispensable, perquè ningú es insubstituïble”, l’hagi retocat una mica de cara a la galeria, la veritat és que és una opinió bastant compartida. Per tant, a la meva manera de veure, JxC hauria d’apostar per una solució realista com li ha reclamat gent propera, partint de la base que els resultats electorals són els que són i el suport social a una secessió ipso facto és insuficient per fer bullir l’olla. Quina seria, doncs, una bona solució? Al meu entendre passa per la renuncia a l’acta per part de tots els diputats exiliats a Bèlgica, inclòs Puigdemont, i que es proposi un altre candidat a president. Si voleu que em mulli més, crec que em decantaria tal com estan les coses per l’Oriol Junqueras, ja que JxC la trobo molt fràgil com a partit post-eleccions, condicionada pel carisma personal d’un home i vista de cua d’ull pels successors naturals dels antics convergents, molts dels quals ja comencen a penedir-se d’haver-se rendit a una CUP que, a part de carregar-se un president tan legítim com Puigdemont, va arrossegar el procés pel camí del pedregar. I d’aquests errors polítics, algun dia des de dintre el sobiranisme se n’haurà de fer examen de consciència i potser fins i tot demanar perdó. En resum: si no es fa aquest pas enrere, encetarem una legislatura incerta, desassossegada, plena d’entorpiments legals, amb diputats i polítics imputats, i mantenint un pols amb l’Estat que pot fer l’atmosfera política i social irrespirable pels que de la política no en vivim, sinó que només la suportem estoicament.

I QUÈ PASSA, SI NO HI HA MÉS REMEI QUE FER ENTRAR ELS CLAUS PER LA CABOTA?

- Els que seguiu les meves reflexions sobre el desenvolupament del procés cap a la independència, sabeu que vaig discrepar en un moment donat del full de ruta que beneïa la declaració de la república per la via unilateral, basant-me en un criteri tan democràtic, a part de sentit comú elemental, com que sense tenir majoria social superior al cinquanta per cent de l’electoral, llençar unilateralment el carro pel pedregar era una imposició inacceptable que no podia acabar mai bé, com a la pràctica així ha estat, perquè els claus no es poden clavar per la cabota. I tenint en compte que en les darreres consultes electorals el percentatge de vots afirmatius a la independència no han superat mai el 47%, suposo que això és indiscutible més enllà dels equilibris dialèctics per forçar la lectura dels resultats escombrant cap a casa, democràticament tocava resignar-se a treballar per millorar els resultats a la següent consulta. Per tant, després del 21-D en que es va mantenir la tendència de fregar la majoria, persistir en ressuscitar el full de ruta caducat que ens ha portat a l’atzucac en que estem ensorrats, em semblava insensat posar-hi la banya i així ho vaig deixar palès encara no fa ni quatre dies: insistint en entrar els claus per la cabota, perilla l’estabilitat de l’edifici. Però aquesta conclusió no afecta només als defensors del sobiranisme, sinó també als advocats de l’unionisme constitucional que fora hora de rebaixar  els fums per una victòria pírrica, i renunciar a amorrar l’adversari polític sense contemplacions, perquè si és cert que el sobiranisme no és majoritari en vots populars, encara que ho sigui en escons, un demòcrata de veritat no se’n pot riure ni menystenir una minoria del 47%.

Tanmateix, en unes recents declaracions del cap de govern de l’Estat - i president d’un partit que regalima merda per totes les costures -, m’han fet reconsiderar el meu raonament crític amb tirar pel dret unilateralment, i em pregunto sincerament: què s’ha de fer si arriba un moment que no hi ha més remei que clavar els claus per la cabota? Les declaracions del senyor Rajoy a les quals em refereixo, reproduïdes en dotzenes de noticiaris, contestaven una pregunta d’un periodista d’Onda Cero, en el sentit de si la seva resposta política respecte del sobiranisme seria diferent si enlloc del 47% de suport acredités més del 50%. Però el senyor Rajoy em va desmuntar tot el meu argumentari crític envers el full de ruta del procés, en tenir la barra d’assegurar que malgrat el sobiranisme hagués guanyat amb més de la meitat dels vots electorals, ell continuaria negant l’aigua i la sal als catalans rebecs, considerant delicte el separatisme. Aquestes declaracions, absolutament totalitàries, em van desmuntar el plantejament de bona fe basat en la democràcia i em va enfrontar a una paret contra la qual, potser sí no hi ha cap altra alternativa que clavar-hi els claus per la cabota. Si el senyor Rajoy pensés de veritat el que va dir, ¿quina alternativa política moderada i democràticament correcta ens deixa als sobiranistes, si  tanca barroerament la porta a l’únic objectiu democràtic i homologable, pel qual es legítim lluitar: aconseguir a les urnes la majoria en vots populars que decanti la balança del cantó de la independència? La setmana passada, en una reflexió-confessió personal sobre el conflicte Catalunya-Espanya, li recriminava al senyor Rajoy i al PP, en particular, i a l’Estat espanyol en general, haver comés tres grans errors institucionals i estratègics respecte de les relacions de l’Estat amb l’autonomia que, avui i en el passat, és vanta i se li reconeix, ésser un motor econòmic i un exemple d’emprenedoria. Però després d’aquelles declaracions indignes d’un estadista i impròpies d’un demòcrata, potser sí que intentar entrar els claus per la cabota t’he sentit. Quin gran país seria Espanya s’hi tingués els governants que es mereix el seu poble! 

SENYOR MESTRE, PERDONI, ÉS LA DARRERA VEGADA QUE LI FAIG UN PETÒ

Parlàvem de la necessitat que a les escoles, de ben petits, a la mainada se’ls hi ensenyin les quatre regles d’urbanitat - o de civisme, si això d’urbanitat us sona a carca o “feixista” -,  i jo vaig reiterar el mateix que opino sobre aquesta qüestió cada cop que en tinc l’oportunitat. Opinió que deixo sobre la taula a veure si, a  còpia de repetir-la, algú que hi pugui fer alguna cosa l’arreplega i en fa cas. La referència d’ahir venia a conte de l’anècdota d’un noi d’uns deu anys, escarxofat en un seient reservat per a gent amb dificultats de mobilitat, en un bus ple a vessar de gent. El nano no era d’aquí - però pel cas tant li fa, perquè els d’aquí tampoc en són gaire de sensibles o atents amb la gent gran o vulnerable -, no “caçava” les males mirades que li donaven a entendre que la seva poca educació feia fàstic, malgrat ningú fos prou valent per dir-li a la cara. En el grup on es feia aquest comentari, hi havia un mestre jubilat que devia ser frare perquè va prendre candela posant-se com un gall de panses, al meu entendre encastant-se la bena abans de la ferida: “sempre repetiu el mateix mantra, que a l’escola no ensenyem modals als alumnes. Plegueu d’una vegada de tocar la mateixa cançó enfadosa!” I a continuació es va allargar amb arguments com ara que d’educar els fills se n‘han de cuidar els pares i la família a casa i que els mestres no poden ni volen substituir els pares, prenent una responsabilitat tan delicada, perquè massa vegades el mestre que s’hi implica acaba enganxant-s’hi els dits. “Ja n’hi ha prou de culpar-nos que el jovent pugi tan desmanegat” – va afegir.

De seguida em vaig adonar que no havia replicat pas perquè si, sinó que el que havia dit feia temps ho portava al pap i li feia nosa. Per aquesta raó, i en notar-lo tan tens vaig decidir passar pàgina i no encetar cap polèmica sobre una qüestió en la qual el mestre i jo segur que ens avindríem poc, ja que com us he dit en més d’una ocasió al blog, sóc de l’opinió que si a l’escola no s’ensenya a la canalla, des de ben petits, com s’ha de conviure en societat, estem ben apanyats. Però el mestre jubilat em va esbravar les ganes d’escatir-ho fons, deixant-me parat amb una confessió que no m’esperava. “Amb la canalla, sobretot amb la que ve de fora – per molt que hi facis, a la curta o a la llarga topes amb prejudicis culturals familiars i allò que tu els vols fer aprendre, a casa li treuen importància o fan el  contrari del que tu prediques i, a vegades, inclús els pares et fan saber que no els hi agrada que els omplis i que et limitis a l’assignatura”. Comprenc que deu fer molta ràbia que l’esforç dels educadors a l’escola es malbarati i perjudiqui a casa. Però el que em va deixar més tocat, és el que li va dir poc abans de jubilar-se una noia, la Yasmine, amb la qual va dir que donava gust fer de mestre, i que sempre que trobava pel carrer corria a fer-li un petó a la galta, al qual ell no corresponia perquè era conscient que podia no ser ben entès, tenint en compte la cultura a la qual pertanyia la nena. Però vet-aquí que poc després d’haver fet els dotze anys, un dia el va parar a la sortida de classe i li va dir: “senyor mestre a partir d’ara no podré fer-li cap més petó perquè li han dit a la mare que no està bé”. El mestre jubilat ho explicava amb tan de sentiment como si es tractés d’un fracàs personal, experiència que li confirmava, en la seva opinió, que els mestres s’havien de deixar de llibres de cavalleria que ningú els hi agrairia. I una vegada més va recriminar que es fes responsables els mestres de la manca de civisme del jovent. “Si volem tenir fills ben educats, respectuosos i models de civisme, la família s’hi ha de mullar molt més del que ho fa, donant exemple a casa i no desautoritzant els mestres a la pràctica. Per tant, que els eduquin els pares i ens estalviarem enrabiades els mestres! I em va tornar a repetir la història del petó, afegint que no culpava a la mare, sinó als que l’inflaven el cap ideològicament.

"FER L’AMOR", NO NOMÉS SIGNIFICA "TENIR SEXE".

- Ni Vargas Llosa, ni Garcia Márquez, ni molt menys Cabrera Infante, ni Neruda, ni cap escriptor llatí-americà, ni el nostre escatològic Cela que no tenia pèls a la llengua, ni cap dels clàssics, va emprar l’expressió “fer l’amor” en el sentit estricte de practicar sexe. I si repassem els manuscrits literaris tant de prosa com de poesia – altra cosa són les traduccions al castellà o al català -, d’anar-se’n al llit dues persones no se’n diu “fer l’amor”. D’on ve, doncs, que quan llegim aquesta expressió la identifiquem necessàriament amb l’acte sexual? Doncs perquè durant la dictadura del nacional-catolicisme, els censors i conservadors de les bones costums tenien, entre d’altres fastigoses prioritats ideològiques, que les relacions carnals entre home i dona – ja no diguem entre dones o entre homes, que llavors es purgava amb pena de presó -, només podien tenir per objecte la procreació i no pas satisfer la concupiscència, perquè el sexe era brut i, per tant, estava prohibit ni tan sols parlar-ne usant paraules tan castisses i acadèmiques com “cardar”, “follar”, “fotre una ceba”, “fotre un clau”, “xinar”, “sucar el melindro” i tantes d’altres que, gràcies a la desbordada imaginació creativa popular era una altra manera de dir “tenir sexe”. Vet-aquí, però, que alguns beats guardians de la decència i la virtut varen trobar una expressió insuperable per eradicar de soca-rel del vocabulari espanyol, el repertori de paraules considerades porques a les que m’he referit abans: “fer l’amor”. És a dir: quan hom portava una xicota a l’hort no era per esbargir-se "fent sexe" sinó per santificar-se “fent l’amor”. Però malgrat “fer l’amor” era tolerat i més ben vist que cardar pels senyors capellans, pels educadors carques i per les rates de sagristia en general, els mantenidors de la moral aconsellaven no mossegar aquesta poma fins passar per l’altar – estant-se de fer pasqua abans de rams -, i, si era possible, després de resar una part de rosari.

A la meva manera de veure, imposar aquella bestiesa semàntica com a norma sí que era una bona aberració, per no qualificar-la més severament. Però no ho dic només perquè practicar sexe no té res d’esgarrifós ni pecaminós, sinó perquè em sembla desafortunat utilitzar de forma inadequada la llengua i una expressió tan noble com “fer l’amor” es converteixi en sinònim de “fer sexe”. Aquella parella amb que em topo cada tarda, ella en un carretó de rodes i ell empenyent-lo, sortint a prendre el sol, si que "fan l’amor". Exactament deu fer catorze anys que no se n’atipen de caure-hi en la temptació en cada un dels moments en que ella necessita l’ajuda del seu home per donar quatre passes per arribar al wàter, per rentar-se, per posar-se al llit... Sabeu quanta gent, homes o dones indistintament, fan l’amor dotzenes de vegades al dia d’una manera semblant amb les seves parelles, amb els seus pares o amb els seus fills? Sense un pensament de sexe, sense ficar-se al llit però vetllant a la capçalera de molts de llits, acompanyant potser malalts terminals com si no passés res... I les mirades de complicitat entre vells amants o entre joves enamorats, que només mirant-se es comprenen? I les renúncies al que jo vull per fer el què vol l’altre o caminant més a poc a poc perquè l'altre no s'adoni que cada dia va més feixuc?... Gosaria proposar que de “fer sexe” en diguem com ens vingui de gust, triant i remenant de l'extens mostrari d’expressions que defineixen millor la naturalesa passional de les relacions sexuals, limitant l’expressió “fer l’amor” exclusivament a allò que es refereixi a sentiments immaterials, si voleu dir-ho així, que no pas als provocats per una simple o complicada atracció física. Proposo, doncs, parodiant nostre senyor, donar al sexe el que li correspon al sexe, i a l’amor el que li pertoca. Què me’n digueu? 

QUI ESPERA DESESPERA, I A CERTA EDAT NO VA BÉ PER LA SALUT.

- No sé ben bé com va anar, però ahir vaig ser testimoni involuntari i mut, no sé com me’n vaig poder estar de ficar-hi la cullerada, d’un debat improvisat entre varis jubilats que ens prenien tranquil•lament cafè a la sala d’estar del Casal abans d’entrar a una conferència, mentre passaven per televisió un reportatge sobre les cues que es munten a urgències dels hospitals i d’una cosa van passar a l’altra, fins arribar al tema de les llistes d’espera a la Seguretat Social. Di-ria que va ser un que es diu Andreu qui va encendre la metxa, en referir-se al cas d’un seu cunyat: - “us podeu creure que per fer-li una hèrnia hagi de fer tanda set o vuit mesos? Tant que li agradava caminar i ara li han aconsellat que millor que afluixi, a part que quan camina molt li fa un mal de nassos”.

“- Cony, que es posi braguer i no patirà tant” – va replicar-li un tal Dídac.

“ - Prou que ho faria, però el metge no li recomana. Ja em direu si hi ha dret que s’hagi de fer cua per operar-se, quan els vells anem a contrarellotge perquè ja no ens en queda corda per molt de temps”.

“ - Home, no veus que no hi ha diners per posar més metges a treballar i fer net, segons diuen; doncs encara gràcies que els tropells més urgents tinguin preferència” – va matisar un altre que no sé com es diu, però que havia fet de carter i li agrada portar la contraria.

“ - No sé pas que dir-te” – féu la Berta, l’encarregada del bar, que anava escoltant mentre servia una tongada de tallats -, “que a una persona de vuitanta anys com la meva mare li arreglin els galindons demà o d’aquí a un any, es desesperant, francament”.

“ - Apa, no exageris tu ara! Està molt bé que si t’han trobat un mal lleig t’agafin de seguida, però comprenc que hi d'altres cosetes poden esperar” – li replicà la Carmeta, que s’encarrega dels viatges.

“ – No creguis que van tan ràpids com abans en cas d’urgència, no et pensis pas. Sabeu com es pateix esperant que t’agafin, sobretot a la nostra edat, com diu la Berta?”

“ – No pretendràs que la seguretat social discrimini l’ordre d’espera a les llistes en favor de la gent gran...” – va protestar en Lluís, un que sempre es fa l’entès en tot, parlis del què parlis.

“- Doncs mira que et dic: no seria pas cap disbarat, si anéssim a mirar; que els vells ja estem en temps de descompte...”

“ – I hauríem de tenir avantatge pel sol fet de ser vells, i passar al davant dels que tenen tota la vida per córrer? Com molt bé dius, nosaltres ja anem de retirada i ho tenim tot fet...” – va intervenir de nou en Dídac, que sempre es vanta de tocar de peus a terra.

“- Digues el que vulguis, però no saps com es pateix quan, precisament, veus que s’acaba la corda mentre esperes mesos que t’avisin per operar-te o per visitar-te amb l’especialista. Saps què en penso jo? Doncs que com que als que manen sempre els hi troben un forat, no posaran mai remei a unes cues que no tasten” – sentencià la Fina, que fins llavors només havia parat l’orella com jo.

“ – Ja és difícil de manegar tot plegat. Jo, francament, no serviria pas per decidir qui ha d'entrar primer al quiròfan, perquè qui té mal se’l vol treure-se’l de sobre quan més aviat millor i si anéssim a mirar, tothom té raons justificades per passar al davant”.

“ – Doncs si no et pots esperar ves-te’n a la privada, que t’agafaran l’endemà mateix mentre sant Pere canti,” – assegurà l’entès d’abans.

“ – Home, que et penses que tothom s’ho pot permetre de pagar? Veieu, sempre anem a parar allà mateix: si tens quartos et bateges i si no, et fots. Vatua els diners!”

“- Per aquests imprevistos serveixen els racons”.

“ – Tant que repeteixes que a la nostra edat anem curs de temps, si et gastes el racó que guardes, quan et vingui un altra mal de ventre, com te’n sortiràs?”

“ – Sabeu que us dic?” – va concloure l’Andreu, que havia estat qui va engegar el debat - “Que això no ho arreglarem pas encara que ens hi passem tota la tarda, i no podem perquè ja és hora d’entrar. El que s'ha de fer es eliminar les llistes d’espera per decret, i no pas discutir qui és primer. I si es queixen que no tenen pressupost, que s’estiguin de comprar avions, submarins amb forats i trens d’alta velocitat que el mateix dia de la inauguració tenen pana i els avancen fins i tot els rodalies, com ha passat avui a Castelló, amb en Rajoy a bord de l’AVE”.

Us juro que m’ha costat no badar boca, però me’n refaig d’aguantar-me’n les ganes, xafardejant-vos la conversa.

SAP GREU TENIR LA SENSACIÓ DE FER NOSA.

- Els darrers mesos, aquí i fora d’aquí, hem hagut d’escoltar a polítics i a patums de l’economia mundial verbalitzant en veu alta opinions que fan de mal escoltar i encara més de pair: “és sostenible que els malalts crònics escanyin la sanitat pública?” o “com pot ser que hi hagi jubilats que cobrin pensió més dies dels que varen invertir en cotitzar-la?” La qüestió és que, més enllà de les poca-soltades puntuals, de mica en mica, a pessics però sense treva, es van desmuntant una a una les parets mestres de l’edifici anomenat “estat del benestar”. Aquí i a molts altres indrets. I és que abeurant-se en la font d’inspiració merkeliana que predicava austeritat i retallades a discreció per combatre la crisi de les bombolles, ramats de polítics preocupats més per la seva menjadora que pel benestar general, camuflaren en forma de lleis mesures, algunes inclús de dubtosa eficàcia pràctica, per dissuadir que les prestacions socials sortissin gratis, sobretot si costaven molt i duraven massa. A Espanya, per exemple, sotilment, fa un parell d’anys mitjançant una disposició sense pretensions, el ministeri va condicionar el copagament de disset medicaments apropiats per tractar malalties greus com càncer, hepatitis C o sida, la majoria dels quals costen virolla llarga i per aquesta raó els metges-funcionaris o, encara pitjor, funcionaris sense coneixements de medicina, recomanaven subministrar-los amb comptagotes o tirar milles, com si la gent se les prengués per gust aquestes potingues. Però per si no n'hi hagués prou, avui per una cosa i demà per una altra, cada vegada hi ha més ximples que bugonen des de llocs de responsabilitat de l’administració pública, bestieses tals com si la Sanitat Pública pot permetre’s assumir tractaments que les farmacèutiques venen per un ull de la cara, a malalts que estan a mig camí de les tres pedretes.

El problema de retallar pressupostos és que si no es tenen definides les prioritats socials ni les línies vermelles que no es poden trepitjar, xoquen les raons econòmiques amb les raons ètiques, és a dir: si els drets de les persones han de passar per davant de tot o si les persones fràgils s’han de posar a la cua per recollir les engrunes, si en queden, del pressupost de benestar social. I el que em dol és que quan parlem de Sanitat, cada vegada més tinc la sensació que les persones amb xacres d’alguna classe fan nosa als de l’establishment que s’encarreguen dels pressupostos, perquè les xacres dels pelacanyes costen massa de mantenir. Ja es veia a venir que no anem bé quan dels clients de la Seguretat Social en diem “beneficiaris”, perquè no és igual “gaudir d’un benefici” que d'un "dret adquirit”. El malalt crònic, el depenent sever o inclús el que està en fase terminal no s’haurien de sentir com uns mendicants que paren la mà, després de pagar els impostos que els hi pertocaven per guanyar-se el dret a ser tractats amb un mínim d’ètica. Fa quatre dies, dos malalts que segurament no tenien qui els acompanyés a cal metge, van morir esperant que els atenguessin a urgències, i la justificació que es va donar és que els havien passar per alt. Com que s’han retallat llits, metges i especialistes, on més es noten les mancances és a urgències o a les llistes d’espera; i això fa ràbia mentre gastem el que no tenim en armament. Quan Grècia estava a la quinta pregunta i fou intervinguda sense escrúpols perquè no fessin fallida els pobrets bancs, i es van retallar a cops de destral pensions, sous, funcionaris i drets socials, els seus socis comunitaris inflexibles a l'hora d'exigir una austeritat salvatge, els obligaren a afegir més deute a la seva llufa fent una despesa brutal en tancs i armes. Aquesta és l’ètica que gasta el món d’economia capitalista, lliberal o com li vulgueu dir: que els tancs, els avions de combat i armar-se fins a les dents no fa nosa, però els vells, els refugiats, els discapacitats i els poca-roba en general, sí que fan mal d'ulls. Quan les persones que no es poden pagar el boci de benestar que els pertoca pel sol fet d’esser persones, i la societat es comporta com si fessin nosa adreçant-los a la solidaritat pública enlloc de cuidar-se'n per drets, apagueu el llum i el darrer que se’n vagi que tanqui la porta.

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar-se una legislatura política complicada – punt final)

- Foragitat el govern legítim de Catalunya (uns a la presó i els altres a l’exili voluntari), dissolt el Parlament i intervinguda l'administració de la Generalitat sense donar explicacions de com la maregen, en Rajoy i la penya del PP van considerar que desinflar la bombolla sobiranista seria bufar i fer ampolles, per aquesta raó es van avenir a convocar el personal a les urnes de seguida (segons es diu, per imperatiu europeu), refiant-se que els unionistes s’havien vist les orelles i escombrarien tota la xusma separatista. Però va ser que no: amb una participació rècord, superior al 80% del cens, el bloc sobiranista va revalidar la majoria parlamentària, això sí pels pèls i depenent de la CUP, sense aconseguir superar en suport social el llistó del 47% i havent de passar per la vergonya que Ciutadans fos el partit guanyador en vots i en escons. Però a la penya d'en Rajoy encara li va anar pitjor, ja que el PP serà el fanalet vermell i ni tan sols disposarà de grup parlamentari propi per buscar brega. Ara bé, si almenys aquests resultats servissin per tornar a la casella de sortida, i cadascun dels blocs en que està dividida la societat catalana s’empassés l’orgull i procurés tocar de peus a terra, ja em donaria per satisfet. Però de les primeres declaracions d’uns i altres es desprèn que l’Estat no està disposat a restituir la plena normalitat de l’autogovern a Catalunya i almenys una part del sobiranisme tampoc pensa renunciar a fer entrar el claus per la cabota.

Per tant, la legislatura que ahir es va encetar, preveig que tindrà un recorregut tant o més complicat que l’anterior, perquè aquella “normalitat” que va prometre en Rajoy que tornaria després de les eleccions, ni pot qualificar-se de normalitat ni de res que se li assembli, mentre mantingui engarjolats dirigents polítics i de la societat civil, no es faciliti el retorn dels diputats electes exiliats per evitar la presó i, sobretot, mentre no s’arxivi la causa general contra Catalunya promoguda des de la fiscalia a instàncies del govern de Madrid. I, per altra banda, si després de la nata que es va fotre el procés cap a la independència per voler anar massa de pressa, encara els seus mesells promotors insisteixen en la unilateralitat i en ressuscitar un full de ruta utòpic fins que es compti amb un suport social suficient i homologable, anem ben servits. Si Puigdemont insisteix en la seva investidura telemàtica i els quatre diputats a l’exili es planten defensant exercir el dret a vot des de l’estranger per delegació, ja la tindrem armada i tornarem a tirar-nos els plats pel cap amb el Constitucional, en contes de treure les castanyes del foc al país per fer passable el dia a dia. Per tant, mala peça al teler.

Com m’agradaria a mi que es resolgués tot plegat? Doncs, a la meva manera de veure i invocant l’esperit democràtic a que em referia a l'inici d’aquestes confessions, dimecres passat, quan més aviat millor una representació del Parlament i una altra de les Corts espanyoles, sota la tutela d’un president del govern en clau estadista i de l’arbitratge d’un cap d’Estat digne d’aquest nom, s’haurien de tancar en una sala a tall de conclau vaticà i no sortir-ne fins que no haguessin trobat mitjançant la política i no la bronca, el desllorigador al conflicte institucional que corca la convivència al país, oblidant-se de les mesures repressores, de les querelles judicials i de les multes sense sentit, i de que cada part accepti amb realisme, lleialtat i sentit comú un diàleg franc, constant, sense crispacions. I que per prevenir un altre atzucac es pacti una regla de joc per consultar els ciutadans sense complexes, tal com correspon en una democràcia adulta mitjançant un referèndum, encara que les qüestions a escatir puguin ser tan sensibles com el model d‘Estat o l’encaix territorial de Catalunya en aquest Estat. Els 87 milions d’euros que ha confessat el govern – jo penso que s’han quedat curts per vergonya -, que ha costat la repressió de l’1-0, haurien estat més útils per tapar els forats en serveis socials. Tant de bo el meu somni es faci realitat, però per desgràcia sóc pessimista veient com en són de recargolats alguns dels polítics que partim. Per això he titulat aquestes reflexions-confessions, exclamant: qui els entengui que els compri!

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar-se una legislatura política complicada – 2ª part)

 – Precisament envistes de l’envergadura que va agafar el sobiranisme, sota la batuta de l’ANC i de la pressió de la gentada que desbordava carrers i places de pobles i ciutats exigint el dret a decidir, es va organitzar el 9-N de 2014 una “consulta participativa” protagonitzada per voluntaris, que Madrid de bon principi titllà de botifarrada a tall de mofa, no obstant van mobilitzar-se 2.3 milions de votants, dels quals el 81% referendaren un SI a la independència com una catedral, resultat que en Rajoy va prendre’s amb insultant menyspreu. En canvi va esperonar el sobiranisme a ratificar-lo a les urnes el 27-S de l’any a sobre, presentant-se als comicis plebiscitaris en coalició, de bracet si us plau per força els autonomistes de Convergència (neòfits conversos independentistes) i els republicans (independentistes amb pedigrí de tota la vida). L’estratègia no va sortir tal com esperaven els astuts estrategues i els dos partits sobiranistes varen sumar menys escons junts que els que havien obtingut en les anteriors eleccions, quan anaven per separat; però amb la torna de deu escons prestats per la CUP (un vers lliure antitot i radical) aconseguien majoria absoluta parlamentaria, malgrat es quedaven a 4 punts de la majoria social imprescindible, com a mínim, per tirar pel dret unilateralment la independència. Qui en la nit electoral va trencar-los les oracions als eufòrics partidaris de la DUI fou, precisament, el pragmàtic cap de llista de la CUP, un honest Toni Baños que va gosar dir que amb aquell resultat no anaven enlloc. No li van comprar el consell i va tenir de fer-se l’harakiri estroncant la seva incipient carrera política.

La CUP no va ésser un soci còmode ni domesticable, i no obstant ésser el fanalet vermell de l’hemicicle va fer gruar els vots als seus socis de conveniència sense compassió ni escrúpols, començant per fer-los empassar-se el gripau de llençar - vantant-se amb escarni de fer-ho -, a la paperera de la història, com si fos un mocador usat, qui havia encapçalat la llista més votada, el president Mas. I a partir d’aquella criaturada consentida sense protestar cap eminència convergent, fins a l’últim dia de la legislatura van dictar el full de ruta als sobiranistes als que ja havien pres la mida, fent callar a moltes veus plenes de raó, algunes procedents de les pròpies files del sobiranisme, que prevenien que en un xoc de trens amb l’Estat Catalunya tenia tots els números per sortir-ne malparada. I encara que en privat alguns convergents s’atrevien a xiuxiuejar dubtes raonables, en públic es resignaven a fotre’s la gran castanya, entossudint-se en fer entrar els claus per la cabota, animats per una arrauxada presidenta del Parlament.

Tanmateix, com que a Madrid s’hi posava de cul una i altra vegada a simplement enraonar sobre les pretensions dels catalans, el govern recolzat en la seva majoria parlamentària, sense fer cas dels prudents dictàmens dels serveis jurídics del Parlament, ni dels del mateix Consell de Garanties Estatutàries, va organitzar un èpic referèndum l’1 d’octubre - declarat il•legal a les poques hores -, entomant desproporcionades garrotades a tort i a dret d’una policia i guàrdia civil encebada pel govern des de la resta de l’Estat a crits de “a por ellos!, però la repressió acarnissada no va acollonir un poble decidit a votar convençut que fent-ho engegaria a dida l’Estat opressor. A partir del referèndum, però, tot es va precipitar pel camí del pedregar, i malgrat tampoc s’havia assolit en les urnes una victòria social homologable en democràcia, es va forçar la màquina legislativa apuntalada en la pírrica majoria parlamentària per proclamar la república catalana suspesa esperpènticament al cap de dos minuts, i la llei de desconnexió de l’Estat que van tombar els tribunals mentre la fiscalia imputava per rebel•lió i sedició els principals líders polítics i civils que hi varen tenir quelcom a veure, intervenint la Generalitat amb guant de seda però amb puny de ferro, dissolent el Parlament, destituint el govern i engarjolant com si fossin traficants de droga o violadors, gairebé tres dotzenes de persones, de les quals quatre encara avui són a la presó, festes de Nadal incloses. Quin immens segon error d’en Rajoy, en permetre que un assumpte estrictament polític, que en democràcia s’havia de resoldre parlant-ne lleialment des de les institucions, s’abandonés a mercè dels Tribunals atiats des d’una fiscalia dirigida des del govern, no pas per buscar justícia sinó per fer un bon escarment i - Déu em perdoni, però no puc estar-me’n de dir-ho - per fer empassar als catalans aquella arrogància econòmica, cultural, emprenedora i en molts altres aspectes, sobretot en democràcia, que un establishment garrepa i carca espanyol mai ha suportat, des de fa segles. (continuarà demà)

QUI ELS ENTENGUI, QUE ELS COMPRI. (Confessions molt personals en iniciar una legisla-tura política complicada – 1ª part)

 - No puc arribar a cap altra conclusió en veure el galimaties que s’està muntant una altra vegada a Catalunya per culpa d’entestar-se - els d’aquí i els d’allà -, en fer entrar els claus per la cabota. Sembla mentida que una eina de concòrdia i d’entesa com hauria de ser la política, s’estigui convertint en un instrument de discòrdia i en excusa per amagar-hi fins i tot els més baixos instints de les persones, en alguns casos. És veritat que a tot arreu pateixen del mateix mal, però això no serveix de consol, perquè allà on la democràcia se la creuen de veritat, els polítics saben trobar la vaselina o el 3x1 necessaris per impedir que la sang arribi al riu; a Itàlia, per exemple, d’aquest tarannà en diuen finesa i a d’altres indrets pacte, però uns i altres reguen les desavinences inevitables amb tant de diàleg com convingui per amorosir-les, per profundes i irreconciliables que semblin. Precisament, per això serveix la política: per fer possible l’impossible. Però a Espanya, quan es tracta de Catalunya, respiren diferents. Els successius governs de Madrid, siguin del color que siguin, amb més o menys estires i arronses poden arribar a contemporitzar per salvar els mobles a les altres parts del territori, però el “problema catalan” el tenen entravessat des de fa segles. I en què consisteix aquest carai de furóncol històric? Doncs, senzillament, que els catalans des de temps reculats reclamen respecte pels seus usos i costums com a nació, i reconeixement del seu fet diferencial mitjançant una autonomia ampla i sense trampes. Però els espanyols no només han menyspreat històricament aquestes reivindicacions, sinó que amb més o menys sanya sempre han negat el pa i la sal a Catalunya i no s’han estat d’intentar fer-la passar per l’adreçador a puntades de peu o esclafant-la econòmicament.

Per rebaixar l’enfrontament que es respira avui, algú hauria de fer el primer pas per baixar del burro. Però qui? Doncs qui va tirar la primera pedra, i a la meva manera de veure aquesta poca vista la varen tenir els actuals polítics que governen l’Estat – en Rajoy i la seva penya del PP, quan estaven a l’oposició -, passant-se pel forro els acords sobre un nou Estatut de Catalunya, que en un exercici de possibilisme polític es va pactar i que malgrat les ribotades destraleres es va ratificar en referèndum pels ciutadans i pels representants del poble al Parlament i a les Corts. Efectivament, els homes i dones del PP van peregrinar per tota Espanya bescantant barroerament els catalans, recollint signatures per denunciar davant un Tribunal Constitucional contaminat de partidisme aquella norma estatutària que els catalans estaven disposats a complir, per mirar de viure en pau amb Espanya. Però aquella bel•ligerància rabiosa del PP, afegida a l’incompliment de les parts més sensibles de l’Estatut quan varen guanyar les eleccions amb majoria absoluta inesperada, desvetllà el sentiment sobiranista de molts catalans indignats per la manera ignominiosa com se’ls baquetejava des de Madrid. I la societat civil catalana per primera vegada unida sota l’estelada, indignada i cansada de ser l’ase dels cops fiscalment en rebre només que engrunes de la riquesa que Catalunya generava i pagava religiosament a l’Estat, va decidir que s’havia de fer un recompte ben fet dels ciutadans que volien partir peres civilitzadament, però d’una vegada per totes amb Espanya, i dels que ja els hi estava bé tot plegat. Aquesta proposta democràtica pel dret a decidir la varen presentar els catalans al govern central educadament, però enlloc de diàleg van trobar bordades, cada vegada més fortes i sovint ensenyant-los les dents. Primer immens error polític d’en Rajoy en tot aquest conflicte, ja que si hagués tingut fusta d’estadista i una mica de perspectiva no hauria desaprofitat l’oportunitat de fer palès que l’independentisme radical era minoritari davant una contrapartida autonòmica assenyada i respectuosa. (continuarà demà)

CÀRRECS DE CONFIANÇA.

CÀRRECS DE CONFIANÇA.- Costa de creure, però encara hi ha ciutadans que tenen una visió romàntica de la política i t’engeguen els gossos quan els hi senyales uns quants femers. Des que va ser inevitable que les administracions púbiques es prenguessin el xarop de l'austeritat a cullerots, molts polítics abans d’anar a dormir es rentaven la boca per treure’s el regust a retallada i transparència, les paraules màgiques que havien de conjugar i justificar dotzenes de vegades cada dia en públic i en privat per fer quadrar el que feien amb el que predicaven. En aquest clima estalviador per necessitat, els ciutadans més perepunyetes varen burxar una qüestió tabú: què passava amb els càrrecs de confiança que a les administracions públiques convivien amb els funcionaris de carrera i que, a diferencia d’aquests, que tenen feina assegurada fins que estirin la pota, la seva rectoria s’acabava quan el padrí polític que els hi havia proporcionat la rectoria se n’anava amb els patracols a una altra banda? Tot i que no sóc dels que van amb el lliri a la mà, he de confessar que sovint encara em quedo parat repassant l’organigrama de càrrecs de confiança que tenen la menjadora parada en diputacions, ajuntaments, governs autonòmics i, no cal dir-ho, al govern central. Això representa, per dir-ho sense embuts, que quan parlem d’administració pública no hem de comptar només els càrrecs electes i els funcionaris de carrera, sinó que s’han d’incloure també els càrrecs de confiança que els presidents, ministres, consellers o batlles busquen entre els de la seva colla com assessors o executius personals de confiança, per assegurar-se que ningú de fora els hi faci el llit.

A la Generalitat, quan el president Mas va assumir el govern de mans del tripartit va prometre escabetxar en un 40% el nombre d’assessors i càrrecs de confiança: és a dir, dels 218 que confessava alimentar el tripartit en va indultar 130. En la meva supina ignorància política sobre com es trafiquen aquestes qüestions administratives internes, però emparat en el meu màster en sentit comú, em vaig preguntar des del blog si realment els 130 que s’havien salvat eren imprescindibles o les seves responsabilitats les podia assumir tant o més bé qualsevol funcionari de plantilla. El llavors conseller Homs em va contestar indirectament, quan des del Parlament es va vantar d’haver fer un estalvi “notable” de càrrecs de confiança. Sigui com sigui, sense fer massa soroll, de mica en mica es van anar rescabalant el cens d’assessors personals i quan l’administració Puigdemont va prendre possessió, pràcticament s’havia “normalitzat” el número de càrrecs de confiança al de legislatures anteriors. Exposant-me a que em titllin de demagog, no em puc estar de preguntar-me quantes ajudes a la dependència, a les famílies nombroses o als menjadors escolars no s’haguessin hagut de retallar si els càrrecs de confiança s’haguessin esbandit de totes les administracions? A la meva modesta manera de veure, doncs, mantenir aquesta espècie de paràsits és una vergonya, a més a més d’un greuge comparatiu, mentre molts de jubilats, vídues o parats de més de cinquanta anys s’han de buscar la vida gairebé pidolant almoina de la solidaritat ciutadana, bastants d’aquests càrrecs de confiança mantenen fonts d’ingressos professionals a banda dels públics. I que perdonin les molèsties. 

EL SILENCI RESIGNAT DELS PENSIONISTES

EL SILENCI RESIGNAT DELS PENSIONISTES.- Els darrers dies han circulat per internet unes apòcrifes crides a manifestar-se avui, els pensionistes, davant els ajuntaments de tota Espanya. No he sentit que cap medi se’n fes ressò d’aquesta convocatòria, per la qual cosa he suposat que es tractava d’una brama ben intencionada però que no passarà d’aquí. I m’ha sabut greu, mireu el que us dic, que d’una vegada per totes els pensionistes no en fem una de ben sonada perquè tant els que governen com els que es frisen per governar, sàpiguen que s’ha acabat el carbó. Que no se’ns en poden riure a la cara incomplint les obligacions que l’Estat va contraure per decret amb els pensionistes unilateralment. En efecte: no varen ser els treballadors els que varen dictar als representants de l’Estat, aquell llunyà 1962, les regles de joc de les pensions contributives de la Seguretat Social per garantir que quan es jubilessin tinguessin unes pensions dignes que no perdessin poder adquisitiu. Va ser l’Estat qui va dictar - mai millor dit -, les normes obligatòries i seria un sarcasme que ara l'Estat democràtic se’n desdigui olímpicament, congelant pràcticament aquestes pensions contributives i, el que és pitjor, removent damunt del cap dels pensionistes el sinistre espantall de la desaparició de les pagues extres el dia menys pensat, si el ministre de torn es lleva emprenyat. Ja n’hi ha prou d’amenaçar amb les pagues extres com si fossin un regal o una almoina graciosa. Recordem que les pensions es calculen sobre una base reguladora cotitzada mensualment; si per conveniències la pensió anual resultant es divideix per dotze o catorze pagues, no s’ha de considerar la mensualitat doble com un “premi extraordinari”. Aquesta història de les pagues extres va ser un invent de la colla d'en Franco, aquell sàtrapa que es vantava d’administrar el país com un “bon pare de família” però que considerava que els espanyolets incapaços d'administrar-se la nomina i que no se la gastessin amb dones o amb vi, raó per la quals dos cops a l’any cobraven doble (per Nadal i per les vacances).

Tant curt de gambals, en aquest sentit, era en Franco com la ridícula ministra de Treball actual, una Fàtima que no fa miracles i que cada gener ens comunica (li costa més el segell que el contingut de la carta) als jubilats un augment del 0,25% de la pensió, i encara vol que li donem les gràcies. Estan tan acollonits alguns jubilats pels rumors que interessadament es fan córrer – no només des del bàndol de la dreta sinó també des del de l’esquerra -, sobre com ho tenim de magre, que qui sap quants es resignen a no fer soroll, no fos cas que encara perdessin aquesta miserable almoina. El dèficit de la Seguretat Social s’estima en 18 mil milions anuals: molt menys que la factura que els contribuents i consumidors pagarem durant dècades per l’entelèquia del projecte Castor; pel rescat de la banca a benefici d’inventari, perquè no se'n recuperarà ni un ral dels diners que s'hi varen enterrar; per rescabalar-se del negoci de les autopistes madrilenyes en fallida; pel manteniment d’un Senat que no serveix per res més que per balneari de polítics sense rectoria; o per incrementar en un 36% el pressupost de Defensa perquè els amiguets de l’Otan que fabriquen tancs, avions i armes puguin buidar els seus estocs. I a sobre, els -socialistes que són els primers que varen congelar les pensions, surten ara amb el ciri trencat d’un impost de transaccions bancàries, que seria com el xocolata del lloro. ¿No seria hora de sortir al carrer per exigir explicacions de com s’ha fos el cèlebre fons de reserva? O potser no es fa fressa per no incórrer en delicte de sedició, ara que està de moda acusar-ne als que es manifesten? A la meva manera de veure, ja n’hi ha prou de silenci resignat, esperant que uns polítics que primer procuren per ells, ens treguin les castanyes del foc als jubilats. I perdoneu les molèsties.

ESCRIPTORS DE TERCERA DIVISIÓ, EN UN PAÍS QUE HI HA MES GENT QUE ESCRIU QUE NO PAS LLEGEIX.

ESCRIPTORS DE TERCERA DIVISIÓ, EN UN PAÍS QUE HI HA MES GENT QUE ESCRIU QUE NO PAS LLEGEIX.- Cada vegada que em donen un premi literari, en les quatre paraules que has de dir per agrair-lo sempre tinc la mania de fer referència a la resta de concursants no premiats, perquè com que he estat moltes vegades un d’ells, sé el pa que s’hi dóna. Mai com ara hi havia hagut tanta gent que s’atrevís a escriure i que no li fes vergonya ni l’imposés temptar la gloria enfilant paraules en prosa o en vers; la qual cosa és una bona notícia per a la salut d’una llengua més viva del que alguns voldrien, encara que per lògica a més augment de la producció literària creixi la frustració dels concursants amb un lliri a la mà. Per aquesta raó, com us deia, sempre que tinc la sort d’esgarrapar un boci d’aquesta efímera gloria demano que es reconegui el mèrit a la constància de la resta de concursants, sobretot perquè és possible que en algun calaix d’escriptors novells desenganyats, s’hi amagui més d’una obra brillant i digna d’ésser llegida. Per això sovint comparo aquests escriptors que amb un llibre sota l’aixella s’atreveixen a presentar-se a premis de ringo-rango, sense fer cas dels que sospiten i avisen que des del moment de la convocatòria tot el peix ja està venut, amb tossuts militants d’una mena de tercera divisió de lletraferits vocacionals que s’arrosseguen de concurs en concurs, a la recerca d’una oportunitat que els tregui de l’anonimat.

A la meva manera de veure, d’escriptors n’hi ha de tres categories: els que se’ls rifen les editorials perquè són negoci segur; els que es fan passar el desig de sortir de l’armari de l’anonimat pagant-se de la seva butxaca l’edició i promoció, de quina experiència en surten més o menys escaldats; i finalment els comparses necessaris, que no tenen pedigrí, agents influents que els guiïn per la drecera o padrins perquè es bategin. Aquests són els escriptors de tercera divisió que, malgrat la seva obra faci bona ganya, la immensa majoria es queden per vestir sants. Aquesta tropa ja dóna per fet quan es presenta a un concurs, que de guanyador només n’hi pot haver un, però enyoren aquelles bones pràctiques dels temps romàntics, en que després de fallar el veredicte, un membre del jurat donava explicacions sobre com havien anat les votacions i, fins i tot, feia una breu crítica de les obres que els hi havien cridat més l’atenció i que despuntaven, detalls que servien de valuós reconstituent anímic per als concursants que s’havien quedat amb un pam de nas. Avui, és clar, les relacions amb els concursants solen ser més fredes i si els promotors els hi agraeixen la participació generalitzant, ja es poden donar per satisfets. I si hi ha una editorial que tutela el premi encara es va més per feina, ja que el que importa es vendre, afinar la punteria des d’un punt de vista estrictament comercial i deixar-se de romanços. Qui sap si tot plegat és així perquè cada vegada hi ha més gent que escriu, comparada amb la que llegeix poesia o prosa literària. I ja no parlem de rascar-se la butxaca anant periòdicament a la llibreria com qui va a comprar el pa. 

EL LABERINT PERVERS EN QUE ESTEM TOTS FICATS.-

EL LABERINT PERVERS EN QUE ESTEM TOTS FICATS.- Cada dia que passa tinc més la sensació que ens han enredat, ficant-nos de cap i peus en un laberint endimoniat en el qual, a par d’idees polítiques i filosòfiques enrevessades, ens debaten teories econòmiques enfrontades entre el malbaratament compulsiu i l’austeritat radical, un laberint terrible que et dona la impressió que algun mala bèstia vol pervertir la supervivència enmig de confusió i malícia. La majoria dels que hi estem atrapats, de bon principi no ens desesperàvem perquè teníem coll avall – entre d’altres raons perquè els polítics ens ho havien jurat i perjurat -, que serien capaços en quatre dies de trobar el desllorigador per a superar les crisis i la por. Però avui que tants s’han perdut dissortats en aquest laberint, per sort encara en queden uns quants que de cap manera estan disposats a tirar la tovallola i arronsar-se en un racó a esperar que uns líders mediocres i sovint caragirats acabin oferint-los com a solució el confort del ramat. Per encoratjar-se entre si, els no conformistes repeteixen vells mantres: que no pot ser que el laberint sigui una trampa, que algun forat hi ha d’haver per alguna banda, en el qual no ens hi fixem prou, En el fons, són recursos ingenus i voluntariosos per a no caure en la depressió ni en el derrotisme. Fins i tot, malgrat la frustració que destil·la el laberint, queda gent amb la moral alta que es passa el dia fent càlculs de probabilitats per trobar una sortida, i també hi ha indecisos que consumeixen les hores intentant desdir-se dels passos en direcció a l’esquerra, intentant refer el camí tombant cap a la dreta. O viceversa.

Ara bé, si poguéssim observar-nos des d’un núvol donant voltes i més voltes dintre d’aquest immens dèdal, quedaríem impressionats de veure com ens compliquem la vida anant amunt i avall com esperitats, enlloc d’asseure’ns d’una vegada a l’esplanada central del laberint i mirar de posar-nos d’acord per establir un mètode d’orientació per trobar unes portes que mirant-se el caos des de dalt sembla impossible que s’hi passi de llarg, en base a calcular rigorosament els riscos i els paranys, acceptant sacrificar els egos i acceptant incondicionalment la disciplina durant l’execució del full de ruta acordat, convençuts que si el laberint té sortida només serà possible arribar-hi comprometent-nos tots a caminar en el mateix sentit, colze amb colze, fins que no s’estigui fora de la ratonera en la que grans germans sinistres ens voldrien tenir atrapats per sempre més, multiplicant-ne per tant les dificultats per sortir-ne. Ara bé, si els atrapats rebecs arribessin a la conclusió que el laberint l’han sabotejat expressament una mena de dotze apòstols que es creuen estar per sobre del bé i del mal, per deixar-hi morir de fam o de inanició els que rebutgen formar part del ramat, potser si tant decidits estan a no rendir-se, acabin complint l’amenaça de tirar pel dret, fent volar el laberint pels aires. No seria la sortida ideal ni potser la que convindria, però cal no oblidar les lliçons de la història: quan un nus està tan embolicat que no hi ha manera de desfer-lo pacíficament amb els dits, no queda més remei que tallar-lo. Però el que em preocupa de veritat, és que comença a ballar-me pel cap la sospita que els promotors del laberint estarien encantats si algun indignat acabés prenent foc a la metxa, pensant que un pet com un aglà de l’embolat seria bo pels seus interessos maquiavèl·lics.            

QUI ESTABORNEIX LA DEMOCRÀCIA? ACLARIM-HO D’UNA VEGADA!.

QUI ESTABORNEIX LA DEMOCRÀCIA? ACLARIM-HO D’UNA VEGADA!.- Comprovo estupefacte que en aquest país, l’establishment té la barra d’omplir-se la boca, a tot arreu on se l’escolten, amb elogis sobre la teòrica igualtat dels ciutadans davant la Llei, la Hisenda o la Sanitat pública, per exemple. I em quedo espatarrat de com guanya adeptes la perversa fal•làcia de presentar les autèntiques víctimes de la manca d’un esperit democràtic autèntic com a desestabilitzadores del sistema, fent córrer sense que cap patum de la intel·lectualitat instal·lada en el sistema els contradigui, entre d’altres calumnies, que els participants en mobilitzacions pacífiques de protesta per la deficient gestió de l’administració pública, pretenen carregar-se la convivència ciutadana. Potser ha arribat l’hora en que cal respondre enèrgicament als padrins d’aquestes insídies, que tenen més números com incendiaris de la democràcia, determinats personatges mal educats, que sovint pontifiquen des de les menjadores governamentals i que es creuen en possessió de la veritat absoluta, per la gràcia de Déu. A mi em varen ensenyar que l’essència de la democràcia rau en escoltar-se tothom, precisament perquè el monopoli de la veritat no el té ningú, i que per arribar-nos a entendre els uns amb els altres és imprescindible posar-se en el lloc del que tens davant defensant un punt de vista diferent al teu; precisament perquè el monopoli de la veritat no el té ningú, fins i tot el Papa de Roma va renunciar al privilegi que la seva paraula fos infal•lible.

La democràcia comença a anar de gairell quan les diferències d’opinió no se saben resoldre enraonant serenament. Perquè si el ciutadà per fer-se escoltar ha d'acabar sortint al carrer per expressar a crits tan fort com puguin perquè els que es fan el sord a les seves queixes enraonades se n'assabentin, malament anem. Però mentre el ciutadà actuí pacíficament per fer-se sentir, la democràcia no grinyola sinó que més aviat es legitima. Ara bé, quan un ministre o tot un govern passen olímpicament de parar atenció a les reivindicacions legítimes, els que estan burlant-se de la democràcia són ells, per mesells, prepotents i incompetents. Que quedi clar, doncs, per evitar malentesos sobretot en uns moments que pinten bastos a casa nostra, que la democràcia només se salva gràcies al diàleg i al pacte. Malament si els governants-administradors, enlloc de ser valents i no defugir enraonar, s’amaguin sota les faldilles dels tribunals de justícia per desempallegar-se d'adversaris polítics o de representants de la societat civil, perquè encara que no vulguin adonar-se’n estan posant una corda al coll a la democràcia, ja que la funció dels jutges no consisteix en protegir el poder de la crítica sinó en salvaguardar els drets individuals dels ciutadans que des del poder es trepitgin. En resum: qui dóna el tret de gràcia a la democràcia, no són els ciutadans que protesten perquè aquelles declaracions d’igualtat davant la Llei, la Hisenda i la Sanitats pública siguin pura demagògia, sinó els governants que fan el sord, el cec i no saben què vol dir dimitir quan no s’està a l’altura de les circumstàncies. Que quedi clar i perdoneu les molèsties els que us sentiu al·ludits! 

LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL, MAI.-

LA CULPA ÉS TAN NEGRA QUE NINGÚ LA VOL, MAI.- Arrel del darrer episodi de gent bloquejada tota una nit a la carretera durant una nevada per manca de previsió, tothom que hi pot tenir alguna cosa a veure s’espolsa les puces i traspassa la responsabilitat al del costat, fins que recau sobre el cap dels que van quedar atrapats al caos i que, teoria, són les víctimes. Que si ja sabien que faria mal temps, que si a qui se li acut aventurar-se amb criatures, que si no es portaven cadenes i els que en portaven no sabien com posar-les, que si no portaven menjar de sobres, que si al dipòsit hi havia carregat el combustible just per arribar a casa en condicions normals, que si... Tot excuses de mal pagador dels polítics d’un país, en el qual les paraules contrició i dimissió no figuren al vocabulari. Jo recordo, de la meva època d’assessor laboral, que retreia a la inspecció que en cas d’un accident de treball se la carregués d’entrada sempre l’empresari per defecte, encara que el treballador fos un penques que es passés per l’arc del triomf la les mesures de protecció i les normes de seguretat. Emparant-se en l’Ordenança resulta que, cito literalment, “en cas d'accident, l’empresari era responsable inclús de les conductes temeràries dels seus treballadors”. És clar, pretenien que l’empresari estigués “in vigilando” les 24 hores del dia. Per la mateixa regla de tres, doncs, al govern en tant que gerent del país se li hauria d’exigir també la responsabilitat “in vigilando” i, en conseqüència, ser multat després de posar algun càrrec a disposició de qui correspongui.

Però a Espanya els que governen són diferents i prefereixen buscar tres peus al gat i carregar el mort a qui sigui, menys al que tenia com a mínim d’estar al peu del canó de l’operatiu de prevenció des del primer moment, per coordinar almenys simbòlicament les mesures a prendre, enlloc d’estar-se darrera el propi ministre de l'Interior a la llotja d'un camp de futbol, pendent d'un Sevilla-Batis mentre els ciutadans que tornaven de cap de setmana quedaven atrapats a la ratonera d'unes autopistes col·lapsades per una nevada anunciada des de feia dies. Una Associació de la Guàrdia Civil ha reclamat la dimissió o la destitució del Director General de Tràfic per incompetent, però aquest funcionari, que és amic personal del ministre que veia futbol, ja ha dit que ni pensar-ho de deixar la moma del càrrec, que la culpa fou de la neu torracollons i poc patriota i dels ciutadans que havien sortit a la carretera sense prendre les mínimes precaucions. I de la concessionària de l’autopista privada, com si el govern hagués transferit a aquests gestors les competències de transit. És que els gamarussos del govern no saben que aquesta competència és indelegable i menys en moments d'emergència? No és la primera vegada que passen disbarats com el de la nit de Reis un dia de mal temps. Fa anys, quan manaven els socialistes, per un merder semblant el diputat Rajoy va acarnissar-se amb la llavors ministra de Foment, argumentant les mateixes raons que ara li toca encaixar al seu ministre. Però ni llavors va tenir cap altra conseqüència tot l'enrenou que estar de bronca al Congrés durant uns quan dies, com passarà ara, i com a única disculpa als perjudicats de veritat s'escoltaran unes paraules protocol•làries dites des de darrera un faristol oficial, que els hi sonaran més que com a disculpa sincera, com aquell antic lament que resumeix tota la immensa impotència dels perdedors: “tu-ru-rut!, qui gemega ja ha rebut”.

EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.

EL MAL DEL MÓN ÉS QUE NINGÚ APRÈN LA LLIÇÓ.- Poc m’hagués pensat mai veure un dia, que els fills dels jueus perseguits pels nazis aprovarien una llei, que permet expulsar d’Israel els africans que hi viuen des de fa més d’una dècada, emigrats des del Sudan, Eritrea i d’altres països en guerra. Però encara menys que ho justifiquessin com una mesura depurativa de l’espècie. És a dir, perquè els negres lletjos i fastigosos descendents d’Esaú, no contaminin la blancor de pell dels fills de Jacob. Era la mateixa tonada que cantaven els aris alemanys als jueus que cremaven vius als forns dels camps d’extermini. ¿Com pot ésser que els fills d’aquells jueus que les varen passar tan putes, ara vulguin repetir la història amb uns altres desgraciats? ¿No varen aprendre la lliçó que cap raça és millor que altra i que els forts en un moment donat, no es poden aprofitar de la seva prepotència temporal per esclafar els dèbils? Es veu que no, es veu que tots aquells patiments dels pares varen ser inútils i els jueus fills dels supervivents volen fer tastar la mateixa maleïda medicina depurativa de la raça, als emigrats africans que els hi fan por i fàstic, després de conviure-hi més de deu anys.

Segons fons del propi govern, n’hi ha uns quaranta mil exemplars d’aquesta raça inferior escampats pel país, barrejant-se amb la seva gent. Potser fins i tot, alguns estiguin aparellant-se amb donzelletes jueves, cosa que pot haver fet saltar l’alarma dels fonamentalistes que deuen pensar que si no ho aturen una generació de mestissos debilitarà la seva raça d’elegits de Déu. Quina bestiesa, tot plegat! Però dóna per reflexionar i molt: si som tan rucs de no aprendre de les males experiències, fent el ferm propòsit de no repetir-les, cap on camina aquest món? Si mai com ara les persones havíem disposat de tants coneixements, com pot ser que enlloc d’avançar anem enrere com els crancs? Em neguiteja aquesta realitat i, francament, no me’n se avenir si penso amb racionalitat, com jo voldria que les coses anessin. Però vet-aquí que les coses no van sempre com hom voldria, per desgràcia. I el pitjor de tot, com un apèndix de la mateixa malaltia, vés a saber, totes les causes per estrambòtiques i equivocades que ens semblin, troben un reguitzell de filòsofs, apologistes i defensors que les abonen, i malgrat els seus arguments siguin aberrants per alguns, per altres tenen més raó que un sant. No anem pas bé, doncs, però no sabria dir-vos com ens en podem sortir. Després d’això dels jueus i de tantes i tantes barrabassades de les que hem estat testimonis l’any passat, ja he perdut la fe amb la regeneració de la humanitat. De manera, amics meus, potser cal dir adéu-siau i el darrer que tanqui la porta.

QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.

QUOSQUE TANDEM ABUTERE PATIENTIA NOSTRA, SENYOR RAJOY?.- Si Ciceró pogués espiar per un forat des del túnel del temps les anades i vingudes dels polítics espanyols que actuen més com a viatjants de gra cuit que com a estadistes, aposto que no trigaria gaire a preguntar-se com és possible que les catilinàries que ell prodigava en el seu temps, per fustigar les males pràctiques de polítics recargolats i corruptes, ningú amb una mica de seny no les reprodueixi aquí i avui als principals fòrums públics amb la mateixa autoritat moral que ell. ¿Com pot el senyor Rajoy, per exemple - i per extensió tot el PP -, seguir governant com si no haguessin trencat mai cap plat, després que per culpa dels seus gravíssims errors de càlcul i d’estratègia, i de les seves covardes amagades del cap sota l’ala, han desbocat la pitjor crisi institucional de l’època moderna, entre i Espanya i Catalunya, el seu principal motor econòmic? ¿És que la gent espanyola que reiteradament renova la confiança electoral al PP no sap llegir ni comptar i, a sobre, és curta de vista? Perquè s’ha de ser tan cínic com aquell Catilina que enfurismava Cicerò per acusar, com fa el senyor Rajoy, els sobiranistes catalans de dinamitar la democràcia, oblidant que la miopia dels dirigents del PP l’any 2010, llavors a l’oposició, en no entomar democràticament el resultat d’un referèndum legal que havia ratificat un Estatut per Catalunya que, malgrat les ribotades i puntades de peu, si es respectava al peu de la lletra el que n’havia quedat indemne, tot i ser molt millorable, garantia la pau institucional per una colla d’anys.

Però amb el senyor Rajoy al timó, aquell PP va portar les relacions entre catalans i espanyols a l’atzucac en que es troben ara. I avui mateix, quan el sobiranisme encara que no hagi aconseguit el 50% de vot popular, Déu n’hi do! del bon paper que ha fet a les darreres eleccions - sobretot comparat amb el d’estrassa del PP -, el senyor Rajoy enlloc de mirar de treure-hi ferro a la confrontació, deixa hipòcritament com Ponç Pilat el desllorigador del nus gordià en mans dels Tribunals de Justícia. A la meva manera de veure, difícilment uns jutges que abans que jutges presumeixen d’ésser espanyols tindran la sensibilitat necessària, amb tot el respecte als seus coneixements jurídics, per resoldre un conflicte polític d'identitats que sempre acaba entrebancant-se en les mateixes pedres: el greuge històric per als catalans que els espanyols neguin sistemàticament que Catalunya disposa de tots els atributs identitaris que caracteritzen una nació, i que enlloc d’estadistes i polítics de talla, que toquin de peus a terra, per desgràcia abunden més els polítics nans, els polítics pallassos i els viatjants de gra cuit. Per aquesta raó, m’atreviria a demanar als Reis d’Orient que aquest 2018 influeixin perquè Europa li engargamellin al senyor Rajoy la crítica que Cicerò recriminava a Catilina: “quem ad finem sese effrenata iactabit audacia?”, que si no em falla el llatí que vaig aprendre de petit, vol dir: “quan acabarà aquesta desenfrenada gosadia teva?”. 

MENTRE HI HAGI BURROS LA PALLA ANIRÀ CARA

MENTRE HI HAGI BURROS LA PALLA ANIRÀ CARA.- ¿No n'esteu tips d’escoltar queixes sobre les falsedats que es fan córrer per la xarxa com si fossin veritat; i de que bona part dels que protesten són els primers que, conscient o inconscientment, ajuden a escampar-les sense adonar-se que contribueixen a engreixar mentides que a còpia d’anar-se-les passant els uns als altres acaben sent considerades noticies fidedignes? Sense especular amb la paternitat de les mitges veritats que cada dia s’aboquen a la xarxa, amb la clara intenció d’intoxicar usuaris de bona fe fent passar gat per llebre, inclús amb tota l’elegància del món, hi ha algunes notícies més falses que el prendre que no obstant això, colen amb una facilitat incomprensible entre un públic adult i majoritàriament escèptic per definició. Aquesta tardor, per exemple, es va fer viral a Internet una notícia que fa ser compartida per milions de persones, potser per vosaltres mateixos sense anar més lluny, que feia referència a que en el parc natural de Cabàrceno, a Cantàbria, tres visitants pertanyents a un grup de gent gran varen necessitar hospitalització després de respirar els gasos d’un pet engegat per un hipopòtam. El redactor de l’embolada descrivia els fets amb tots ets i uts, amb les declaracions del cuidador de l’animal i citant testimonis de primera mà que tot plegat es feia difícil no empassar-t’ho.

Explicava com havien caigut de cul per terra vàries persones, tres de les quals havien requerit atenció mèdica, després de la tremenda ventositat de l’animal. El seu cuidador relatava que aquest hipopòtam ja feia dies que no anava bé de ventre i es queixava del públic que donava menjar als animals encara que estigués prohibit. Davant la difusió fora de control de la notícia del pet d’un hipopòtam que va deixar inconscients varis visitants, es va intentar aturar per part de la direcció del propi zoo confessant que es tractava d’una enganyifa d’alguns humoristes, però malgrat el desmentit oficial la notícia va continuar circulant com si res, abonant allò de que mentre hi hagi burros la palla es pagarà a un ull de la cara.

ÉREM POCS I HA PARIT LA BURRA.

ÉREM POCS I HA PARIT LA BURRA.- Com a demostració pràctica de que “l’embolica que fa fort” no té aturador en mans de descerebrats, i de que sempre es pot superar la darrera ocurrència d’un toca-sons, una colla de pallussos disfressats amb pell de polític de pa sucat amb oli han proposat la secessió d’un bocí del territori català de la seva matriu natural, marca Catalunya, per dissoldre’s com un bolado madrileny en la marca Espanya. Aquesta criatura bordenca fruit de forçar perillosament l’estatus quo de la convivència, només per fer la punyeta, ja té nom escollit pels tocòlegs o llevadores de la gran parida, mentre els pares del nyap no surten de l’armari per vergonya: Tabarnia. És un nom que per poc no coincideix amb el del lloc on es devia consumar un coit tan contra natura: una taverna. I és que, francament, només s’entén aquesta broma com a resultat d’una nit de borratxera amb vins picats d’una mala anyada.

Tampoc s’entén que els responsables intel•lectuals d’aquest petit monstre s’amaguin sota les faldilles de plataformes instrumentals d’un determinat partit polític que no desaprofita res per verd a l’hora d’afegir llenya als diversos focs que cremen pel país, perquè des de fa temps s’ha especialitzat en pescar vots quan les aigües baixen tèrboles, ja que si no fos en aquestes condicions extremes d’ambigüitat calculada difícilment omplirien la seva urna particular el dia de les eleccions. Ara bé, amb l’acudit de Tabarnia han superat el rècord de les seves bestieses, malgrat la veritat sigui dita, jo gosaria assegurar que ni ells mateixos farts de vi pensaven que tants tanoques els hi seguirien la corrent. El Déu que els pela! Però com que som en un país prolífic d'imaginacions desbordades, i també d’una mala baba espatarrant a l’hora de riure-se’n del mort i de qui el vetlla, un grapat important de practicants de la conya marinera s’han afanyat a suggerir als promotors de la surrealista secessió himne, bandera i tota mena d’estirabots per alegrar la festa. És una bestiesa tan absurda com aquell bastard intent d’un nefast ministre de cultura, quin nom ni es mereix ésser recordat, que va inventar-se l’idioma Lapao com a substitut del català per “segregar” lingüísticament la Franja de Ponent, de Catalunya. Espero que com aquell esperpent, la insensatesa de Tabarnia acabi a les escombraries..