Follow by Email

divendres, 28 de juny de 2019

EL CORC DE LA INCERTESA CRONIFICA LA POR I ENS FA MÉS VULNERABLES AL POPULISME


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 27 de juny de 2019)
Entretinguts, emprenyats o preocupats per les giragonses dels polítics electes que porten setmanes repartint-se el botí electoral sense cap pressa per posar-se a governar, alguns problemes socials que fins abans d’ahir ens desvetllaven la son, sembla com si s’haguessin fos; però, no és pas perquè s’hagin resolt sinó més aviat perquè com a conseqüència d’una vella llei de vida, en fer-se crònics dona de parer que s’hagin endreçat a l’armari dels destorbs sense ànsia. Per exemple, qüestions com les pensions de viduïtat, la pol·lució de l’aire a les grans ciutats, les retallades pressupostàries que maten a pessics serveis sanitaris i socials indispensables, el coit interromput de la famosa llei de la dependència, etcètera, que desbordaven de denuncies els informatius de les principals cadenes, avui ja no tenen tanta requesta i han passat de ser notícies genèriques de primera plana a convertir-se en petits drames personals que cadascú suporta com pot en la més estricta i sovint vergonyant intimitat, i que només esclaten en una portada escandalosa el dia que el petit drama personal es converteix en tragèdia pública. Suposo que el clau roent de la incertesa que ens envaeix davant les tentines dels nostres aprenents de governant, ha tret prematurament de l’aparador uns claus rovellats de tant estar a la intempèrie.
I és que, a la meva modesta manera de veure, la pitjor i més perversa conseqüència d’aquest escenari permanent de crisi institucional, que la classe política puja i baixa cada dia com si estigués esperitada, és la incertesa. No saber quan ni com acabarà aquesta tragicomèdia que es representa simultàniament a varis escenaris del planeta, és un corc que debilita la capacitat de resistència i, sobretot, la paciència de molta gent que no ha perdut encara el seny i s’esparvera de veure com la barca va a la deriva mentre els timoners perden el temps jugant a nyaus o apostant qui pixa més lluny. ¿A quin caparró, si no es tracta del d’un capsigrany, no se li pot fer comprendre que quan una barca fa aigua pels quatre costats el que cal es arremangar-se tots els tripulants i tapar forats? Els polítics no són una mala eina democràtica, però en la mesura que no contribueixen a rebaixar la incertesa cada dia es fa més palès que s’han d’untar les frontisses d’aquesta política caducada que es passa el benestar de les persones per l’arc del triomf, després d’haver-se aprofitat de les avantatges que dona, en diners o en dinars, tocar el poder amb els dits. Mentre la política no s’escrigui en majúscules i estigui al servei de les persones i no al de quins remenen les cireres, els populismes de dretes i d’esquerres tenen el camí abonat. Però ells tampoc, encara que ho prediquin a tort i a dret, podran acabar amb la incertesa que consumeix els simples ciutadans.
QUE PASSEU UN BON CAP DE SETMANA I SIGUEU FELIÇOS. FINS DILLUNS, PRIMER DE JULIOL.
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dijous, 27 de juny de 2019

AL PAS QUE ANEM, PER HIGIENE DEMOCRÀTICA BENVINGUDES LES ONG I LES PLATAFORMES D’INDIGNATS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 de juny de 2019)
Mentre en els mítings electorals en general, inclús en els programes dels partits, s’hi trobin a faltar explícitament expressions com: “creiem en l’home per damunt de tot”; “creiem en la persona al servei de la societat”; “creiem en les obres, no en les bones paraules”, “creiem en la bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat de la gent”, voldrà dir que els vells dinosaures de la política, arreu del món, no se’n volen adonar que si continuen deixant les persones més vulnerables al marge del progrés i del benestar, se’n faran l’estella. Sort en tenim, com a revulsiu d’una democràcia encarcarada, de les plataformes reivindicatives que neixen com bolets per arribar fins aquells racons de la realitat on els governants hi passen de puntetes, ja que gràcies a elles es trampegen, per exemple, els efectes de la crisi humanitària i la de l’anomenat canvi climàtic. I em temo, tanmateix, que mentre les persones no siguin la prioritat real dels fulls de ruta governamentals, seran tan necessàries com les ONG plenes d’activistes voluntaris que fan la feina que els governs deixen de banda, plataformes d’indignats que retreguin a una classe política fossilitzada que ja està bé de parlar del sexe dels àngels en comptes de tirar pel dret contra tot tipus de corrupció, l’economia submergida, l’evasió de capitals i les indulgències i butlles dispensades, des de poders captius de l’establishment, a les grans fortunes, a les rectories vitalícies dels oligarques i a la enginyeria empresarial institucionalitzada, fundacions tapadora incloses. Qui sap si qui va batejar les ONG amb aquest nom, fou perquè fiquen el nas i els braços en totes les basses de misèria i de injustícia social, on els governs no pensen embrutar-s’hi la roba ni les sabates.
A la meva manera de veure, doncs, em temo que si la classe política, només enlluernada pel poder i per com se’l reparteixen o rifen entre els de la seva colla i algun company de viatge, segueix amagant el cap sota l’ala no volent-se adonar que darrera la majoria dels moviments als quals em refereixo cada vegada s’hi apunta més un jovent que si bé va créixer sota l’etiqueta de classe mitjana i el signe de “guanyar”, aviat va descobrir el pa que s’hi donava quan tocava “perdre”, i ves a saber si per aquesta raó aquesta joventut desenganyada està començant a recuperar valors que se li havien rovellat de no fer-los servir, com ara l’esforç, la tenacitat o la constància, no precisament per competir sinó per aconseguir que el món en que vivim sigui més amable amb les persones i el medi-ambient. No és estrany que aquest jovent que per fi s’ha tret la son de les orelles, reaccioni davant les doctrines econòmiques predicades a l’empara de l’espantall arnat d’una doctrina liberal prostituïda en semals plenes de caspa ultra, amb una obvietat de calaix: “Si n’hi ha o no de tall per repartir, ja ho veurem. De moment, volem ficar-nos a la cuina per procurar fer bullir l’olla honestament, perquè tothom en pugui menjar”. De manera que si aquesta classe política que fa pena, no es treu el pa de l’ull i s’espavila perquè les persones siguin la primera prioritat de la seva gestió política, ja poden anar-se encomanant-se a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, que és el que feien els nostres avis quan s’acostava tempesta. Perquè les persones, sobretot les més vulnerables i les eternament sotmeses, cada vegada reclamaran més fort que se les tingui en compte a l’hora de repartir la riquesa, enlloc de foragitar-les perquè no facin nosa a la menjadora de la comunitat.   
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 26 de juny de 2019

ANEM BÉ, DEIXANT EL FUTUR DE LA HUMANITAT EN MANS DE QUATRE FATXENDES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 26 de juny de 2019)
El fatxenda president dels Estats Units potser espera que li agraïm que ens hagi perdonat la vida desdient-se d’enviar uns quants míssils ben dirigits, contra punts estratègicament sensibles de l’Iran; fanfarronada que podia encendre la metxa d’una guerra d’abast incalculable, tant en destrosses materials com humanes. El mateix Trump va confessar en una pujada del seu nivell de cinisme i sarcasme, que quan l’operació de represàlia ja estava en marxa, va avortar-la perquè va considerar que potser sí que en feia un gra massa, decantant-se per, enlloc d’aixafar el cap de serp dels aiatol·làs d’un sol cop de destral, ampliar el ventall de sancions i fuetades de tota mena per deixar-los morir lentament, a pessigades. Explicat així, fins i tot potser fa riure; però, no en té res de broma aquest enèsim rampell histriònic del que en teoria fa i desfà, amb el pòndol d’una potencia nuclear a les mans, el destí del planeta. El problema és que de fatxendes bocamolls, narcisistes i esquizofrènics en potència com el senyor Trump, els darrers anys n’hem arreplegat una bona collita arreu del món, i que la majoria d’aquests impresentables personatges democràticament parlant, s’han enfilat fins al poder gràcies al trampolí de les urnes, utilitzant per tant eines democràtiques per exercir l’autoritat amb bastants, per no dir massa, tics dictatorials. Malgrat no s’estan aquests carallots de vantar-se d’haver guanyat democràticament la legitimat de manar, ¿qui sap si hauríem de començar a preguntar-nos si les campanyes electorals d’un temps ençà són prou netes, en el sentit que al votant no se l’ajudi a escollir després d’un rebuscat, subliminal i sibil·lí rentat de cervell a través de les xarxes o dels influenciadors d’opinió professionals?
Aquesta és l’altra cara de la moneda i la pregunta del milió: ¿fins a quin punt aquella idíl·lica i innocent idea que la democràcia consistia en un home un vot, no està sent adulterada mitjançant suggestions enganyoses amb les quals es bombardegen els electors, minvant la seva capacitat d’analitzar per si mateixos allò que els convé, amb pragmatisme, sentit comú i sense xantatges emocionals? Suposo que molts dels que ens esgarrifem després dels resultats electorals, de que més de quatre irresponsables de la mateixa mala mena que en Trump i companyia acaparin el poder absolut als seus països, la qüestió, a la meva manera de veure és: ¿com aquells que els han votat poden impedir democràticament que juguin amb foc cada dos per tres? Perquè si el sistema democràtic no disposa de mecanismes fulminants per desempallegar-se de polítics nefastos per a la humanitat, quin serà el futur què ens espera? Potser caldria plantejar-nos-ho en serio. ¿O val més no pensar-hi i el darrer que tanqui la porta i apagui el llum?     
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 25 de juny de 2019

ENS MANCA ENSINISTRAMENT EN CIVISME


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 25 de juny de 2019)
L’endemà de la revetlla, la sorra de moltes platges d’arreu on molta gent va passar-hi la nit més curta de l’any estava plena de porqueria i de vidres trencats. El personal de la neteja va estar-s’hi unes quantes hores per endreçar-les i deixar-les més o menys presentables per rebre els banyistes. Diuen que es van recollir més deixalles que en anys anteriors, la qual cosa vol dir que quan més anem menys valem. És a dir, que cada vegada som menys civilitzats. Perquè, en definitiva, no es tracta de res més que d’això: de ser civilitzat, de saber comportar-se perquè la convivència no vagi de gairell. No crec que coli allò que algú va escriure ahir amb poca gràcia al seu compte de twitter, que si la gent fos neta part dels empleats a les brigades de neteja se n’anirien a l’atur, i tampoc estaria bé. Però, com que cada dia et topes amb gent més estrafolària i amb idees de penjat, potser si que hi ha qui creu que embrutant a tord i a dret i no recollint la brossa es creen llocs de treball. De totes maneres, l’estat en que sovint  queden les platges i alguns altres indrets públics de moltes localitats després d’un acte lúdic multitudinari, és per fer-nos mirar els nostres nivells de civisme. No d’urbanitat, que encara que s’hi assembli els primmirats diuen que són figues d’un altre paner. La brutícia que queda escampada per terra després d’una revetlla és una simple qüestió de deixadesa, de tant-se-me’n-fot, com ho és no plegar els residus de tota mena que es deixen al bosc després d’un pícnic o llençar a la cuneta una burilla encesa des del cotxe estant. A la meva manera de veure, ens mancarien unes quantes sessions d’ensinistrament col·lectiu en matèria de civilització. ¿Com pot ser que a un gos, per exemple, se’l pugui ensinistrar perquè sigui educat, es comporti i no emprenyi gaire, i a una persona no, malgrat en teoria siguem més intel·ligents que els animals? Si a tothom que va anar de revetlla a la platja se li hagués exigit un certificat d’ensinistrament en civilització, potser l’endemà no ens cauria la cara de vergonya veient el desastre el desastre ecològic que s’hi va armar. Però, és clar, de classes d’ensinistrament en civisme no se’n fan. Potser perquè l’ensinistrament de persones sonaria a adoctrinament?      
A LA MEVA MANERA DE VEURE                        
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

divendres, 21 de juny de 2019

EN TENIM PER DIES DE SUPORTAR L’ORGUE DE GATS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 21 de juny de 2019)
Aprofitant les mudances més o menys a fons als Ajuntaments i Corporacions després de les eleccions, tothom sembla tenir pressa per fer dissabte; el que passa és que no sempre que es retoca una solfa millora la musica, sinó que massa vegades quan s’abusa dels retocs “perquè sí” o per “fer-ho diferent dels altres”, enlloc d’una simfonia pot resultar-ne un bon orgue de gats. Cada vegada que gira la truita, els polítics que ho aconsegueixen després de qui sap quan temps feia que es delien per remenar les cireres, es treuen dels respectius barrets, com si fossin uns vulgars il·lusionistes de fira, sense encomanar-se a Déu ni al dimoni, miraculoses “reformes” que pretenen convertir-se en el desllorigador definitiu del “bon govern”; però, desgraciadament, el que en surt de tot plegat quasi sempre és un bunyol de ca l’ample i els crits del grapat de ressentits perquè se’ls hi ha trepitjat algun ull de poll. La ventolera reformista ni és un tic ni un vici patrimoni de les dretes o de les esquerres: tothom que es fica en política i s’emborratxa prou de poder per fer-se passar els fogots i els desitjos, reacciona eufòric davant la possibilitat de fer realitat tant els seus somnis com els seus capricis, sent capaços en aquest estat místic de posar potes enlaire la cultura, l’educació, la sanitat, la justícia, les relacions laborals i tot allò que s’escaigui, disgustant tot Déu perquè ja se sap que les reformes no consensuades de bon rotllo entre les parts implicades, acaben provocant un desastre semblant a quan es volen clavar claus per la cabota.  
A la meva manera de veure, doncs, el problema dels polítics reformadors és que voldrien que els ciutadans els hi compressin les seves propostes, se les emprovessin i les lluïssin com si es tractés d’un vestit fet a mida, portant el qual s’hi sentissin còmodes, contents i feliços; però, a la pràctica, el que fan és imposar als altres un vestit igual al que ells porten, i com que aquesta pretensió és un disbarat i un absurd, es miri com es miri, acaben discutint-se a bufetades amb els rebecs que es neguen a “disfressar-se” amb els nous models o bé perquè són massa moderns i arrauxats o semblen del temps de la picó, amb flaire de naftalina inclosa. Penso que el que més convindria per pair bé els resultats electorals i gestionar-los amb seny i saviesa, seria que aquests polítics tan impacients per imposar solucions màgiques, reflexionessin amb sinceritat si realment tanta presa per canviar-ho tot obeeix a una demanda real de la societat o només es tracta d’airejar els personals egos reprimits; si no és que al darrera no hi ha motius més maquiavèl·lics que el simple afany de “marcar paquet”. Tanmateix, si es fes aquesta reflexió que proposo, potser descobriríem que darrera moltes reformes hi ha més interessos creats del que sembla, apeixats sovint per grups de pressió organitzats per mantenir un equilibri políticament perfecte: el que inspira sibil·linament l’etern establishment domesticat pels incombustibles dotze apòstols que ho controlen tot, equilibri que consisteix en respectar sense rondinar la tradició que el peix gros (en tots els sentits) es cruspeixi la morralla, i que les rebequeries dels inconformistes es dissimulin sota matalassos de llana democràtica, enmig d’un immens bany maria moral i ideològic. Si de mi depengués, però, obligaria que per tirar endavant qualsevol rampell reformista, s’hagués de comptar sempre amb una majoria molt més respectable i solvent que un pírric cinquanta per cent més un, dels eventuals vots emesos per un percentatge raonable de la ciutadania, pactat prèviament, per tal de garantir els dos principis imprescindibles perquè una democràcia no acabi com un circ de nans:
a) en primer lloc, qui promogui una reforma abans l’hagi consensuat i referendat amb una majoria contrastada i significativa de la societat civil afectada, tant pel que fa a la lletra estricta de la norma escrita com als serrells amagats darrera la lletra petita.
b) en segon lloc, que quan torni a girar la truita els nous inquilins dels trons es comprometin a no tombar reglaments, lleis i usos o costums per simple despit o ganes de tornar la pilota. Canviar per canviar, sense enraonar-ne a bastament amb qui en definitiva hagi de pagar el pato, no surt a compte i no ajuda a fer un dissabte com cal per endreçar la casa sense llençar al racó res d’aprofitable.
(Que passeu un bon cap de setmana i revetlla de sant Joan. Ens retrobarem el dimarts 25, si l’ona de calor pronosticada pels meteoròlegs no ens deixa fora de joc).
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dijous, 20 de juny de 2019

ELS IMMIGRANTS I ELS REFUGIATS FAN ENROJOLAR DE VERGONYA EUROPA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 20 de juny de 2019)
Suïssa i Bèlgica van ser de les primeres que van obrir la caixa dels trons, pretenent posar ordre a la barra lliure de la immigració. No van trigar gaire d’altres varies il·lustres membres de la vella Europa, fins no feia pas gaire fervents partidàries d’acollir mà d’obra barata, en apuntar-se al carro dels que desenterraven principis tan arnats com “primer pels de casa” acabant per prendre derivades perilloses, ja que un cop a hom li sona bé aquest criteri caure en la xenofòbia es troba a un pas. Encara no fa quatre dies que a Lampedusa o a Ceuta i Mellilla, carabiners italians i espanyols feien mans i mànigues per impedir el devessall de desgraciats que fugen dels seus països amb una mà al davant i una altra al darrera, expulsats per la guerra, la fam o la persecució. Mentrestant, la consigna de l’UE als governs del sud, des d’on se li cola a la Comunitat el principal flux migratori d’africans que després es filtren a les entranyes de la vella Europa, es impedir com sigui que hi posin els peus i saltin les fronteres; quan l’única política enraonada per erradicar tanta sangonera de miserables seria precisament la contraria: procurar que ningú hagués de fugir del seu país com un pària. Però la vella Europa, tan civilitzada, humanista i mítica marassa acollidora de tota classe de refugiats en temps reculats, encara que fos en funció d’una solidaritat de conveniència, no ha mogut un dit en la direcció correcta, quan encara estava a temps d’evitar l’exili humà massiu de persones desesperades, limitant-se com a màxim a donar suport a campanyes puntuals i benintencionades de subvencions a fons perdut que, massa vegades, només han servit per posar un pedaç i, tanmateix, per enriquir quatre dirigents corruptes, que per manca de control dels donants han queixalat una bona part dels donatius, per fer-hi negocis bruts i engreixar les seves particulars guardioles, mentre la seva gent moria de desnutrició i de pura misèria.
A la meva manera de veure, doncs, enlloc de trencar-se el cap parant paranys per fer desistir els que es juguen la vida a la ruleta russa per entrar en un primer món on se’ls hi ha dit que lliguem els gossos amb llonganisses, costaria menys en diners i vides humanes desenvolupar econòmicament els països tercermundistes, començant per restituir o compartir la propietat legítima dels recursos naturals que exploten les potencies que els han colonitzat i sodomitzat per impedir que puguin generar riquesa suficient per aspirar a un nivell de vida digne. Esclar que aquests raonaments no són ben rebuts per aquells que s’han fet immensament rics i poderosos, atiant guerres tribals on es matin entre ells o deixant que les periòdiques epidèmies deixin baldats els que poden sobreviure amb els rossegons que sobren de la taula dels fartissos. ¿Tan difícil seria, per exemple, urbanitzar i bastir construccions sòlides com les de les nostres ciutats, per substituir les barraques de canya o fang i les precàries o inexistents infraestructures en equipaments? ¿Què impedeix que l’ONU serveixi per quelcom més que per arbitrar, a més a més sense cap autoritat creïble, els conflictes que els seus principals socis van atiant, i miri de posar d’acord la comunitat internacional per malgastar dinerals en material bèl·lic, bacanals nuclears o competicions per dominar l’espai exterior, proposant-se sincerament fer sostenible i còmoda la vida de les persones a l’espai interior, perquè quan ben administrada la riquesa hi hauria recursos per tothom i ningú es veuria obligat a emigrar, simplement per sobreviure? Em va fer un gran efecte llegir una pintada en una paret que definia el drama humà de la immigració: “una mare, mai posaria els meus fills en una barcassa si no tingués la seguretat que la mar és més segura que la terra”. Impactant, oi? ¿Per què els líders de les grans potencies mundials no s’han plantejat, per eliminar aquesta tragèdia humana, una alternativa diferent a sabotejar els desembarcaments o engarjolar en camps de concentració disfressats de campaments solidaris els que aconsegueixen tocar terra? Des de fa mesos, Europa mira de fer empassar als immigrants la amarga medicina de que fan nosa, per la senzilla raó que els europeus també les passen magres i no hi ha feina ni pels seus ciutadans. Quina hipocresia! Mentre es donen aquestes excuses de mal pagador, encara que moltes siguin certes perquè no hi ha voluntat d’actuar de cap més manera que a la defensiva, no s’atura ni un sol instant la maquinaria de la guerra a la menuda, ni l’escalada armamentista cada vegada més sofisticada.  
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 19 de juny de 2019

CALDRIA UNA CAÇERA DE VAMPIRS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 de juny de 2019)
¿En quin món vivim, que es permet que hi hagi gent miserable (de la família dels vampirs), que viu d’explotar la misèria dels altres? Potser hauria d’haver escrit enlloc de “permetre”, “ésser capaç”. Ja que és evident que hi ha gentussa vivint de les desgràcies alienes, que s’han venut la consciència per un plat de llenties a vegades inclús mal pagades, i a la qual no li queda ni una engruna d’escrúpols per repartir cada dia els captaires que coordinen, altrament dit manipulen, distribuint-los per indrets estratègics i cèntrics de les zones comercials o turístiques de les ciutats, aprofitant fires, festes majors o festes assenyalades, procurant que aquesta “mercaderia” faci llàstima des de la primera llambregada, deixant-los als peus una caixeta amb una mica de xavalla perquè serveixi d’esquer als vianants compassius que no s’hagin adonat que aquell pellingot agenollat o assegut a terra amb el cap cot, demana caritat. Per arrodonir la posta en escena, el proxeneta de captaires col·loca al costat dels cossos immòbils, talment com si fossin caricatures de figures de cera o estàtues humanes, una mena de currículum escrit matusserament en un tros de capsa de cartró mal tallada, penjat del coll o deixat a terra, quin text si fa o no fa és una versió recurrent de la mateixa cançó enfadosa: “tengo cuatro hijos y no han comido desde ayer...” Potser heu vist per casa vostra el pidolaire vampiritzat  més colossal de tots els que conec, un paio (que no sempre es tracta del mateix) que recorre el país amb una pancarta feta d’un llençol de gairebé dos metres, on li han escrit la el relat d’una tragèdia per fer pena, que és la mateixa any darrera any per aprofitar el llençol, dessota d’un titular cridaner i histriònic que parla per si sol: “Querido público...”
A vegades, expressament, els vampirs-proxenetes en escriure aquests reclams deixen anar expressament escandaloses faltes d’ortografia, francament perquè coli millor el missatge que pregona aquella pobre ànima de càntir que, de ben segur, no sap fer la o amb una canya, ni parla un borrall de castellà i encara menys de català. N’hi ha algun d’aquests proxenetes que se salten la rutina diària i pretenen ser més “creatius” per treure’n més benefici del negoci d’explotar desvalguts i ajuden els enzes que controlen a “dramatitzar” una mica més el numeret de parar la mà, i per si de cas en el llistat de cimbells de qui se n’aprofiten tenen la sort de tenir-hi algun esguerrat, en treuen el màxim profit en fer-los mostrar sense cap escrúpol monyons fastigosos i tètrics. I quan aquestes pobres criatures de totes les edats i sexes acaben la seva “jornada laboral”, els alcavots passen a recollir-los dissimuladament per, prèvia confiscació de la recaptació per part dels vampirs, retornar-los al cau on malviuen. És cert que no tots els mendicants escampats pel carrer estan “protegits” per gentussa”; també n’hi ha que són autònoms, però no m’estranyaria que paguessin una taxa a la màfia dels vampirs, per tal de “treballar” pel seu compte. A la meva manera de veure, doncs, em sobta que aquests explotadors de la misèria sàpiguen com moure’s perquè no els enxampin mai amb les mans a la massa; qui sap si perquè tenen tan collades les seves víctimes que cap d’elles té pebrots per delatar-los. Sembla mentida, però com passa amb les bruixes a Galicia que encara que no se’n vegin n’hi ha, aquí també hi ha vampirs que exploten descaradament la misèria, i el cas del pidolaires titella és calcat als dels manters. El que no sé és per quins set sous, sembla que no es gosi organitzar una batuta oficial per exterminar aquesta plaga mafiosa de vampirs enlloc d’acarnissar-se amb les víctimes.    
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 18 de juny de 2019

MENTRE HI HAGI BURROS, LA PALLA ANIRÀ CARA


JUSTIFICACIÓ D’UNA ABSÈNCIA INESPERADA.- Dijous passat quan preparava la reflexió del dia següent, l’ordinador va dir prou i em va deixar penjat. De fet ja es mereixia la jubilació perquè m’ha donat un bon servei. La substitució per un de nou no ha anat tan ràpida com esperava, degut a que els informàtics varen tenir alguna dificultat per bolcar tots els programes i carpetes. Però ara ja està fet i reprenc l’activitat reproduint la reflexió preparada per al divendres passat, la qual no ha perdut cap vigència. Fins demà, que tot seguirà igual com sempre.
PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 18 de juny de 2019)
MENTRE HI HAGI BURROS, LA PALLA ANIRÀ CARA
No tinc constància que hi hagi precedents d’una manipulació i prostitució dels resultats electorals tan fastigosa com la que hem estat vivint aquests darrers dies i el que ens falta per veure els dies vinents; tanmateix, encara queda la traca final de la investidura d’un president de govern que es farà l’estret fins a darrera hora per dir amb qui es fica al llit o si prefereix més governar sol que mal acompanyat. Tot plegat em relliscaria si no fos que aquests sainets de politiqueria barata acaben afeblint la gestió de govern tant d’ajuntaments com d’altres administracions i l’atenció que es mereixen qüestions importants, desateses fa mesos darrera de picabaralles puerils discutint qui la fa més grossa o pixa més lluny, enlloc d’esmerçar esforços i imaginació per resoldre problemes roents que maseguen els ciutadans més vulnerables. És a dir, que en contes de passar l’estona repartint-se engrunes de poder, ja seria hora que, posant-hi els cinc sentits, busquessin solucions a les demandes prioritàries de la gent en serveis socials bàsics,- la majoria dels quals, per no dir tots, ranquegen perquè l’Estat té les mans foradades a l’hora de fanfarronejar de potentat, gastant en despeses perfectament prescindibles més del que recapta -, si el benestar de les persones fos realment el seu objectiu. Però, esclar, com que no es disposa de recursos suficients perquè a més s’han polit tots els estalvis de la caixa de reserva, s’endeuten sistemàticament posant-se una bena als ulls i refiant-se que qui dies passa mantenint-se al poder anys empeny. En el pitjor dels casos, aquests mals aprenents de governant ho tenen clar: el darrer que surti, que tanqui la porta.
A la meva manera de veure, doncs, malgrat les veus interessades en mantenir la calma del personal en base a multiplicar promeses inconcretes i absurdes d’estabilitat pressupostària, les quals dit de passada són difícils de creure mentre la nostra economia visqui a manlleu de l’economia de veïns més espavilats, la productivitat i la generació de riquesa estiguin condicionades per la infinita precarietat estructural d’una indústria mancada d’autonomia tècnica i financera pròpia i, sobretot, per la dependència cada vegada més temerària i arriscada d’un sector serveis - començant amb el turisme i amb tot allò relacionat amb les noves tecnologies -, sense tenir garantida en cap d’aquests serveis la paella pel mànec. En qualsevol cas, vivim en el món que vivim, on els països que no poden competir perquè no administren bé els seus recursos i estiren més el braç que la màniga, només poden aspirar a anar fent la viu-viu, sempre que la classe política deixi el joc de trons, es tregui la son de les orelles i vagi per feina, deixant-se de marejar la perdiu, caçar papallones o matar mosques a canonades.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dijous, 13 de juny de 2019

UNA FORMIDABLE LLIÇÓ DE DIGNITAT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 de juny de 2019)
Sigui quina sigui la sentència que el Suprem d’aquí a uns mesos dicti, en el marc de la Causa General contra Catalunya impulsada principalment des del govern presidit per un senyor Rajoy inepte i un partit polític corrupte, cap llibre d’història podrà deixar de referir-se als al·legats dels polítics jutjats per la seva participació i responsabilitat en la gestió de l’anomenat procés, com a referent de dignitat humana, de patriotisme i de política de la bona, a les antípodes de la politiqueria de via estreta que en les darreres reflexions he posat en relleu i ridiculitzat a bastament. Si els suports convençuts i incondicionals d’una part de la població catalana a la reivindicació del dret a decidir el seu encaix amb Espanya, han tingut un coratge que a vegades posa pell de gallina, l’epíleg de la vista oral abans del protocol·lari “vist per sentència”, quedarà gravada, a la meva manera de veure, en la memòria col·lectiva com una gran lliçó èpica de dignitat i ètica democràtica, que transcendirà l’àmbit territorial català per esdevenir un legítim patrimoni per als demòcrates autèntics de tot el món.
Mentre els maleits presos polítics, quina condició indiscutible com a tals inclús ha volgut silenciar i reprimir el sectarisme d’uns quants talibans defensors del constitucionalisme excloent, buidaven el pap amb tota la sinceritat dels seus cors i la serenitat dels seus caps, sense dir una paraula més alta que l’altra, les llàgrimes que relliscaven per la galta d’alguns dels advocats defensors i de molts dels presents a la sala o dels que seguien l’acte des la pantalla gegant a l’Arc del Triomf, contrastaven amb l’expressió de profunda crispació – no voldria escriure odi, però poc se’n faltava -, dels representants de la fiscalia i de l’acusació popular infiltrada contra-natura democràtica. Aquesta imatge impagable potser permetrà entendre el malvat i recargolat rerefons de persecució ideològica que representa el judici que espera sentència, imatge que val per mil paraules i que també passarà a la història per deshonra dels que han atiat el foc de la discòrdia entre dos pobles sense parar.
Perdoneu, però per raons obvies la reflexió d’avui la tanco aquí; si us vaga, repasseu els vídeos que immortalitzaran l’episodi històric que acabo d’explicar. Després de tants dies d’indignar-nos per com es distorsionava greument la veritat del que havia passat i estava passant a Catalunya, la lliçó de dignitat personalitzada en els al·legats finals de la dotzena de presos polítics encausats per les mateixes idees que recolzen més de dos milions de ciutadans catalans, no hauria de passar desapercebuda per Espanya, si realment es vol resoldre un greuge institucional que s’arrossega des de tant de temps ençà: el sentiment legítim de sobiranisme que ni l’absolutisme dels descendents de Felip V, ni dues dictadures consecutives han pogut doblegar. Res a veure, doncs, l’espectacle de dignitat i serenitat que ahir van protagonitzar els presos polítics catalans davant el Tribunal Suprem, amb els vergonyants sainets que d’aquí a dissabte es representaran a molts Ajuntaments i Corporacions d’arreu del país. A les portades dels quatre principals diaris madrilenys – El Mundo, El País, ABC i La Razón – no hi trobareu cap referència a l’exemple de dignitat a que m’estic referint. Ben al contrari, el diari dirigit per Paco Maruenda insisteix, mesell i banyabaix, a burxar la ferida i buscar brega amb aquest titular a primera plana: “El defensor del pueblo denuncia que las señales de tráfico en Catalunya están en catalán”. No cal dir res mes: d’allà on no n’hi ha no en raja!
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimecres, 12 de juny de 2019

NO HI HA MENTIDES POLÍTIQUES, COM TAMPOC N’HI HA DE PIETOSES.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 de juny de 2019)
Voltant pel món t’adones que més o menys per tot arreu hi ha governants que o els hi falta un bull o no donen la talla per estar en llocs de responsabilitat delicada; però, s’ha d’admetre que són suportats o tolerats amb resignació pels ciutadans, com a mal menor, mentre no la facin tan grossa que vessin el got de la paciència. Ara bé, per molt espavilat, professional o influent que sigui un polític, fora d’aquí no està gens ben vist que a un governant se li deixin passar sospites relacionades amb els seus vicis, el seu currículum o les seves amistats perilloses, ja que qui fa un cove fa un cistell. A un polític li poden dispensar que sigui ximplet, inepte, murri, vago, trafolla i embrollaire, però de cap manera que sigui un fastigós mentider o que s’unti els dits abusant del poder. Qui traspassa aquesta clara línia vermella, tant si ha mentit com si ha estat enxampat in fraganti posant la mà a la caixa, es botat del càrrec ipso facto, si és que no dimiteix pel seu compte per salvar uns quants mobles. En tota la geografia democràtica occidental estic gairebé segur que els espanyols som, amb nota, l’excepció que confirma una regla tan higiènica per mantenir les aparences de dignitat política. Els xafarders mitjans de comunicació de més enllà dels Pirineus, cada dos per tres informen que un ministre o un alt càrrec de l’administració pública ha llençat a la bassa la seva carrera, simplement per haver negat rumors sobre alguna taca personal, que després s’ha demostrat que eren certs; ja no diguem si la mentida es produeix en la sagrada seu parlamentària. Mentir és una llàntia que està renyida amb l’honorabilitat d’un personatge públic; en canvi, ser curt de gambals és una pena i, en certa manera una desgràcia però, en definitiva, es dispensa perquè tothom és humà i arriba on arriba. Els ciutadans europeus tenen coll avall perquè no hi ha més remei, que a qui no dona per més què li pots anar a exigir? No se’l vota mai més i bona nit cargol! En canvi, qui ha mentit es considerat un pocavergonya, perquè a més de fer trampa ha intentat aixecar la camisa als votants, prenent-los per enzes. ¿Qui podria quantificar, doncs, amb quantes descarades mentides i jocs de mans tota aquesta setmana els polítics trafiquen amb els vots de que són dipositaris, per establir conxorxes, en alguns casos posant-se al llit tan descaradament, escandalosa i sorprenent amb estranys companys de viatge, amb l’única finalitat d’assegurar-se el poder als Ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals o  Autonomies?   
És possible que la determinació de les línies vermelles de la tolerància política depengui de com els ciutadans en siguin d’estrictes amb els que han elegit com a representants. Algunes societats, sobretot les que mamem del luteranisme, determinats valors morals els tenen molt assumits, però en altres els escrúpols de consciència més aviat rellisquen bastant. Els mediterranis, sobretot, potser per allò del culte a l’hedonisme, i els espanyols, suposo que per la poca cultura democràtica, estan més aviat del cantó dels que fan la vista grossa; qui sap si per aquesta màniga ampla es poden comptar amb els dits d’una mà els polítics que dimiteixen per dignitat o que els seus propis partits fotin fora d’una cossa al cul. Qui sap si al manual d’instruccions que alguns partits recomanen com a llibre de capçalera als que volen viure de la política professional, hi deu haver un capítol dedicat a la tècnica  d’expulsar-se les puces de sobre quan algun perepunyetes com ara jo, els hi retregui que avui venguin com a “naps” allò que ahir volien encolomar-nos com “cols”. Ho dic, perquè la resposta que donen aquests polítics professionals és sospitosament sempre la mateixa quan se’ls hi treuen drapets al sol: la culpa és dels malxinats i calumniadors periodistes i tertulians que tergiversen les declaracions i a vegades les confidències of de record per complaure a qui els paga la nòmina. Però ni quan a un polític li creix el nas com si fos un vulgar Pinotxo, cada vegada que obra la boca per desmentir, per exemple, que la porqueria de la corrupció li surt per les orelles al seu partit o quan se li fa veure que es comporta diferent del que estava escrit en el programa electoral que repartia durant la campanya electoral, ni aleshores es dona per la pell. 
A la meva manera de veure, el problema no és que alguns polítics siguin tan “humans” que no paren de mentir, sinó que cada vegada que ens criden a votar per veure si girà la truita, alguns mentiders coneguts i experts enredaires, pidolen la confiança dels ciutadans enrotllats en el  mateix partit o en un altre, com si no hagués passat res, perquè en aquest país tan característic els polítics mentiders i trànsfugues, malgrat tot, cauen simpàtics i saben posar-se la gent a la butxaca. Però, darrerament estic observant amb preocupació que si bé es cert que a altres països filen més prim que nosaltres només és així quan es tracta de petites debilitats de la seva classe dirigent; però, en canvi enganyar a gran escala cada dia es posa més de moda fins i fins i tot en un país de democràcia consolidada, com ho és la Gran Bretanya, el Brexit va prosperar gràcies a les mentides que varen dir a dojo, i que van tenir la barra de reconèixer els seus autors l’endemà mateix, per més escarni als votants. I ara resulta que qui les va dir de l’alçada d’un campanar, l’antic alcalde de Londres, Boris Johnson, té tots els números per succeir la primera ministra defenestrada, mentre que d’altres candidats a succeir-la, enxampats en petites mentides personals sobre vicis de joventut han quedat eliminats directament a la mateixa línia de sortida. Francament, poc anem bé si les grans ensarronades polítiques acaben sent considerades i perdonades, com es fa amb les mentides pietoses.
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dimarts, 11 de juny de 2019

EN POLÍTICA, L’ENGRANATGE DE LA JUSTÍCIA NO S’ENGEGA SOL


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 11 de juny de 2019)
Avui, que ja estem a la recta final del judici contra els catalans acusats de presumpta rebel·lió, i que dimecres el president del Suprem dirà allò tan solemne de “vist per sentència”, en tractar-se tot aquest procediment d’una vergonyosa causa política impròpia d’un país democràtic, potser sigui el moment oportú per reflexionar sobre una evidència de pissarrí en aquest tipus de procediments penals engegats per enjudiciar idees: la Justícia no acostuma a ficar el nas d’ofici en el desenvolupament de les institucions polítiques ni en com pensen els seus actors; sempre que es posa en marxa la màquina és perquè algú ha premut intencionadament el botó. Per tant, no tinguem cap dubte que sempre hi ha una mà esgarriacries i poc innocent al darrera de cada denuncia, que empeny la repressió de fets o persones relacionades amb ideologies polítiques determinades, sigui per causa d’accions o d’omissions, la majoria de cops per presumpcions temeràries. Les denuncies no tenen potes ni ales i, per tant, no es mouen  soles en direcció als Tribunals. Per citar només uns quants exemples representatius del que afirmo, tots recordareu que quan el Constitucional va tombar l’Estatut del 2010 – que era, no ho oblidem, la darrera possibilitat d’establir una treva assenyada entre Catalunya i l’Estat -, la gracieta de destrossar-lo fins que no el reconegués ni el seus propis pares, va ésser obra dels porcs- senglars amb etiqueta del PP. Admetre les querelles contra en Sandro Rosell (cas Neymar) o en Laporta (cas acció de responsabilitat), no fou caprici d’un jutge desvagat que buscava alguna excusa per passar l’estona, sinó conseqüència de la insistència de dos socis-tapadora de foscos interessos  que per fastiguejar i desestabilitzar una entitat catalana simbòlica, engreixant brames difamatòries. I aquella cèlebre resolució de TSJC sobre la immersió lingüística catalana, tampoc no seria just que se la carreguessin exclusivament els jutges que la van dictaminar, sinó que el desencadenant d’aquella cacera de bruixes en particular, foren les denuncies teledirigides de cinc famílies de parla castellana, que van encendre el misto de la discòrdia en una comunitat que més o menys s’anava apanyant. I ja no parlem de la causa general oberta contra Catalunya, en relació a tot aquest embolic de l’anomenat procés. Si la fiscalia, dirigida i atiada des dels elements més reaccionaris del govern Rajoy, no hagués cridat a rebato contra el dimoni sobiranista, ¿oi que és veritat que actuant més assossegadament i amb menys sectarisme no s’haurien obert ferides institucionals que serà molt difícil, per no dir impossible, de cicatritzar?
Insisteixo, recordeu com la persecució sistemàtica de l’Estatut del 2010 fou iniciativa un partit minoritari a Catalunya, derrotat estrepitosament a les urnes i pràcticament testimonial al Parlament; en efecte, la representació del PP va tirar la primera pedra de la lapidació i n’estaven tan segurs els que varen cometre aquella barbaritat de tenir les espatlles ben guardades, que ni es van preocupar d’amagar la mà. En quan a la demanda de fixar una quota mínima de llengua espanyola a les aules, no us oblideu, repeteixo, que eren únicament cinc entre centenars de milers de famílies, les repatànies amb l’exemplar mètode d’immersió lingüística en vigor a Catalunya des de temps reculats. És possible que la fiscalia i més d’un magistrat hi posés, encantat de la vida, més pa que formatge a l’hora de buscar la manera de parar els peus als coi de rebecs catalans; però, que caram!, no ens deixem enlluernar per mentides punyeteres: els culpables de la persecució i de la repressió de la llengua i de l’autonomia no era la Justícia, sinó aquells que abocaven a la porta dels Tribunals porqueria. No pretenc negar o regatejar a ningú, per poca llevada que faci la gent que els recolzi, el dret a denunciar, recórrer i picar de peus a terra; però, opino que malgrat aquesta manera de burxar sigui legal, no vol pas dir que sigui just ni assenyat un comportament polític tan banyabaix. Sobretot quan es justifica judaïtzar la política no pas per reparar o prevenir perjudicis reals, sinó simplement per fer la punyeta, per despit, per embolicar la troca i no deixar-ne passar ni una als republicans ni als independentistes, sense preveure les seqüeles d’un enfrontament tan visceral i contra-natura democràtica; una mostra fefaent la tenim amb la es va armar arrel de la violació d’un Estatut, aprovat per les Corts i ratificat pel poble a través d’un referèndum convocat amb la benedicció del govern de l’Estat, ofensa que va fer saltar pels aires la capacitat de paciència i la tradicional reserva de prudència dels catalans. Aquella revenja política va encetar la carrera secessionista com ni mai els mateixos catalans, francament, podien imaginar; una reacció que no s’hagués produït si els busca-raons ressentits no s’haguessin anat a queixar al Constitucional; a quins magistrats, mi jugo un pèsol com diria l’estimat Puyal, no els hi feia cap gràcia deixar-se embolicar en picabaralles polítiques de patí d’escola, malgrat no s’hi podien negar a fer el paperot que se’ls hi exigia des de la política perquè, per desgràcia, tenint un placebo de democràcia que se’n fot de la separació de poders, els jutges i magistrats d’aquest país tan singular tenen el cul llogat.            
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dilluns, 10 de juny de 2019

DES LA SALA D’ESPERA D’UN SERVEI D’URGÈNCIES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 10 de juny de 2019)
Passar una tarda de diumenge a la sala d’espera d’urgències de qualsevol hospital de la xarxa pública, imprimeix caràcter i et fa tocar de peus a terra en adonar-te que en aquestes sales d’espera, s’hi troba l’altra cara de la moneda d’una ciutat que a quatre passes del dolor i de la malaltia viu de panxa al sol, alegre i confiada. Entre les quatre parets d’una sala o d’un passadís d’urgències, asseguts o mig tombats en una cadira anatòmicament incòmoda per passar-s’hi estones massa llargues, malalts i acompanyants aprenen a carregar-se de paciència i a valorar els bons moments, entremig de persones que porten escrita a la cara la ganyota de la incertesa del moment i de la fragilitat. En una sala d’urgències atapeïda és on es comença a entendre que la vida està plena de cops amagats i traïdors, que no tot són flors i violes. Allà s’hi veu de tot: des de més gent de la que ens pensem que no exterioritza mai les emocions i prefereix passar-s’ho malament en silenci, abans de confessar les seves febleses; fins als que s’ho passen potser encara pitjor menjant-se el coco amb mals pressentiments; passant pels que fan posats de resignació i d’experiència, qui sap si una mica debilitats i cansats d’una malaltia que els ha convertit en parroquians d’urgències. També s’hi pot trobar molta gent que absurdament se senten sols i desemparats, a tocar d’una ciutat on es belluguen milers de persones... Mentre hom està en capella de que l’atenguin en una sala d’espera d’urgències, la majoria de la gent parla amb qui té al costat i per poc que es pari l’orella s’escolten històries de tota mena, a vegades inclús confidències. Tanmateix, observant sense presses s’hi poden trobar detalls interessants per valorar en positiu el meritori esforç teòric per assolir l’accés universal a la sanitat pública com, per exemple, que els protocols no facin diferències entre pacients de casa i de fora, que no s’hi valguin influencies o coneixences i que, en principi, l’estona d’espera per a ser atès sigui proporcional a la gravetat de cada historial; no obstant aquesta asèpsia, hi ha sempre més d’un corcó a qui no li està bé una igualtat tan simètrica i bugona constantment maldats de tota mena, buscant al seu voltant la complicitat d’altres rondinaires per anar a queixar-se al taulell d’admissions.
També s’hi palesa, a les sales d’espera d’urgències, que el dolor, la flaquesa i la sensació d’extrema fragilitat no són exclusiva de la gent de certa edat, sinó que s’hi veuen molts de joves descobrint el pa que s’hi dona, per exemple, quan un còlic nefrític fa perdre el món de vista. Tanmateix, la mossegada i les seqüeles de la crisi, de l’atur i de la precarietat laboral culpable de tot plegat, també es manifesta a urgències amb alguns gestos o comentaris que, francament, xoquen. Per exemple, una noia diagnosticada de pneumònia a qui se li havia recomanat repòs absolut almenys durant una setmana, estava més angoixada per la feina que no pas per la malaltia en sí. Només fa mitja dotzena d’anys que agafar una baixa no preocupava a ningú més que als empresaris, que es queixaven recurrentment de l’absentisme i de la manca de control per part de la inspecció; ara, en canvi, agafar la baixa pot significar perdre la feina perquè encara hi ha empresaris bords. Des d’una sala d’espera d’urgències es descobreixen aspectes sorprenents de la vida real que, asseguts en una terrassa prenent-nos una cervesa passen desapercebuts, com si no existissin. Però, per damunt de tot, a la meva manera de veure, una cosa crida l’atenció: que no obstant totes les queixalades que ha tingut de suportar la Sanitat pública, davant del que queda encara en peu de la seva estructura és per treure’s el barret, sobretot comparant-la amb altres indrets del món menys privilegiats. Però si aquesta percepció és possible, el mèrit exclusiu de l’excel·lència del servei no s’ha d’apuntar a l’haver dels polítics, tant dels que estan al govern com dels que bugonen des de l’oposició, sinó a la professionalitat i - si se’m permet usar una paraula que els progres consideren cursi i carca - a la vocació dels metges, personal d’infermeria o simples auxiliars, que tenint mil i una raons per sentir-se justament desmotivats, no només per raons econòmiques sinó també per manca de recursos a la formació o a la investigació, la majoria dediquen al malalt, tant a urgències com als consultoris dels Caps, el temps que una persona es mereix quan espantada, sense escatimar paraules d’ànim fins al darrer minut de la seva jornada de treball, a pesar que a moltes d’aquestes persones les espera una segona tongada de feina, a les seves respectives llars. Mentre aquest material humà aguanti ferm al peu del canó, ni l’assistència primària ni les urgències, els punts més sensibles de la Sanitat Pública no s’escolaran pel forat de l’aigüera, per molt que el matxuquin i el tractin a baqueta un reguitzell de buròcrates que, per delegació de governants incompetents, miops o en algun cas massa “llestos”, prenen decisions importants des de despatxos desconnectats de la realitat, per exemple, que es viu i es palpa en un servei d’urgències sanitàries, un dia qualsevol de l’any                     
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

diumenge, 9 de juny de 2019

UN PAÍS QUE TINGUI BONS ÀRBITRES S’ESTALVIA MOLTS CONFLICTES INTERNS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 9 de juny de 2019)
Sense àrbitre no es pot jugar cap competició, del que sigui. Bé, de jugar-la es pot, però quan sorgeix la primera acció compromesa o discutida, corre-m’hi tothom a posar-hi pau perquè la sang no arribi al riu. La gent civilitzada, per continuar sentint-se’n ha d’acceptar, si pot ser de bon grat millor que a contracor, que algú decideixi amb imparcialitat el desllorigador. Inclús les bèsties, asseguren els experts en conductes, respecten uns determinats codis o línies vermelles que els líders de la manada si convé imposen amb autoritat moral. En una societat tan competitiva i exigent com en la que ens estem, fer d’àrbitre deu ser complicat perquè qui accepta ser-ne honestament i no des de la supèrbia de creure’s estar per sobre del bé i del mal, encara que no ho vulgui ni li agradi ha de treure la raó a uns per donar-la als altres; i els que perden, a vegades no ho paeixen gaire bé i surten amb algun ciri trencat. Potser la gràcia de l’àrbitre consisteixi en saber explicar bé les seves decisions, si convé daurant-les o servint-les al bany maria. No obstant, no ho tinc tan clar que sigui aquesta l’actitud ideal, més aviat penso que l’única manera possible d’emparar-se en l’arbitratge per resoldre els problemes de convivència, es valdre’s del principi més democràtic que hi ha per designar àrbitres, blindant-los i garantint la seva independència: fent que tothom susceptible d’haver-s’hi de sotmetre a la seva mediació participi activament en la seva tria. Si s’escollís a qui es fa confiança per desempatar en cas de discòrdia, abans que el carro no s’estavelli pel pedregar, després ningú tindria excusa per engegar els gossos a l’àrbitre quan un veredicte trenca oracions o plats bonics.
Feta aquesta introducció, amb la qual em penso que tots hi podem estar d’acord, mireu com ho tenim de malparat en aquest país, en quan a àrbitres a qui demanar empara: el Tribunal Constitucional  perd oli per les juntes i la Corona, en funcions de Cap d’Estat, no sap, no pot o no vol amagar les seves debilitats, simpaties o servituds i, massa sovint, ha fet veure que caçava papallones quan gent poc sospitosa de tenir rampells revolucionaris, plantejava seriosos dubtes raonables sobre la seva legitimitat democràtica. Suposo que ningú discreparà si dic que el màxim òrgan de justícia d’un país no pot estar contaminat des de les beceroles pels interessos dels partits polítics als quals els magistrats deguin la poltrona i la menjadora. De cap manera vol dir això que els jutges hagin de renegar de tenir ideologia, ja que les idees amb que algú s’ha educat no es poden esborrar de la nit al dia, però si que se’ls ha d’exigir que tinguin mà esquerra i ferma determinació per submergir-les com si diguéssim en bany maria, des del moment donat que jurin o prometin imparcialitat en l’exercici de la funció d’àrbitres, sempre que jurar o prometre quelcom pel teu honor o posant a Déu per testimoni, es cotitzi com un valor a l’alça.
A la meva manera de veure, doncs, la prioritat principal dels dirigents d’aquest país hauria de ser posar-se mans a l’obra per resoldre, agafant el toro per les banyes i deixant-se de martingales i equilibris impossibles, el desgavell en que es troba la figura de l’arbitratge institucional, arribant fins on calgui per aconseguir-ho. Si no s’és valent en aquesta qüestió tan transcendental, algunes de les partides que s’estan jugant poden acabar a bufetades, en invasió de camp o en desenllaços pitjors. I si això passés, pensem que potser els dictàmens dels oracles estrangers a qui es pot recórrer, estiguin a Brussel·les, a Estrasburg o a l’ONU, á part d’arribar a misses dites potser encara ens les faran passar més putes, perquè com deia la meva àvia, i segur que també la vostra, qui vulgui estar ben servit que es faci ell mateix el llit o, encara més ben trobat, que sempre es millor per a la convivència un bon acord a mitges que complagui totes les parts en litigi, que no pas atiar un plet anys i panys.    
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dissabte, 8 de juny de 2019

LES CIUTATS FLORIDES AJUDEN A ÉSSER FELIÇOS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 8 de juny de 2019)
LES CIUTATS FLORIDES AJUDEN A ÉSSER FELIÇOS   
Actualment hi ha a Catalunya 119 municipis distingits com a Vila Florida, en reconeixement a la seva tasca per a la millora de l’espai urbà. Els aspectes que es valoren de cada municipi són la superfície verda i enjardinada, la diversitat i singularitat floral, la funcionalitat i la integració paisatgística dels espais i l’estat de manteniment. Però penso que aquesta distinció perquè tingui sentit no hauria de ser només iniciativa dels ajuntaments sinó de tots i cadascun dels veïns del poble. En tornar a casa m’he adonat que en tot el carrer on visc, d’entre els cent i escaig de balcons i finestres on se n’hi podrien posar, només a tres s’hi veuen flors: un és casa meva. Jo hi tinc geranis penjats de la paret del balcó, a l’estil andalús, perquè es vegin millor passant pel carrer i no em carreguin de pes i humitat el sòl del balcó. En tot el carrer, però, som franca minoria els balcons florits, encara que fem patxoca. De tota la vida, a casa ens han agradat les flors, si bé al meu humil balcó, potser perquè li toca el vent que baixa acanalat des de Montserrat a la mínima que bufa, només s’hi aclimaten els geranis; però, en ple esclat primaveral la borratxera i la sensació d’orgull no es pot explicar a qui no li agradin les flors, ni tenir el balcó o la finestra com petits jardins. És comparable a la dificultat de compartir la satisfacció que dona ser propietari d’un gos o d’un gat amb qui no tindria animals de companyia ni regalats. Igualment passa quan pretens justificar-te amb un veí escèptic del perquè t’agraden les flors: sovint només veient la cara que hi posa de perdona-vides, acabes de deixar córrer l’esforç d’explicar-te. Però, ¿us heu preguntat mai com canviaria la fesomia d’una ciutat, si la majoria dels seus balcons i finestres estiguessin plenes de torretes amb flors multicolors, ben ufanoses.
Tanmateix, ¿heu pensat en com milloraria el caràcter de les persones? A la meva manera de veure, encara que us sembli mentida, quan tractes amb gent que està encantada amb el cromatisme floral que llueixen les façanes de les seves cases, t’adones que són persones predisposades a ésser amables, extravertides i simpàtiques, almenys més que no pas les que passen de tanta floritura, que malgrat siguin bones persones tenen més tendència a ser eixutes i rampelludes. Tenir flors ben cuidades al balcó o a la finestra està a l’alçada de tots els pressupostos i resulta molt gratificant, però reconec que s’ha de tenir humor i una mica de temps. Ara bé, qui sap si la manca d’humor és la raó principal perquè a tants balcons i finestres dels nostres pobles, inclús als parterres de les seves places públiques, no els hi ha arribat la primavera. Algú em fa observar que això de posar flors no es pot imposar com aquell qui diu per decret, que la gent primer s’ha de sentir feliç, ja que quan es passen magres no s’està per segons quines coses. Jo li replicaria que per ésser feliç n’hi ha prou amb molt poca cosa, només cal proposar-s’ho; però, el repatani em fa que no amb el cap, que hi ha gent que no arriba als mínims vitals per sentir-se feliç. Li dic, mig emprenyat, que no segueixi per aquest camí, perquè al final amb la seva lletania de misantrop m’obligarà a treure els geranis del balcó per vergonya de pretendre ser feliç malgrat tot, i fins a semblant claudicació no penso arribar: les passo magres com tothom, o potser una mica més i tot, que cadascú se sap la seva processó, sobretot els pensionistes que sempre ens fan estar amb la por al cos els malcosits de governants que patim. Però, guaita, que s’hi posin fulles perquè ningú em farà renunciar a les petites engrunes d’alegria que em permeten ser feliç i mantenir la il·lusió. És la meva manera de resistir i de no donar a cap sapastre la satisfacció de veure’m anorreat o eixorc. El secret de la felicitat està en tenir més vida interior pròpia que els que guanyen diners a cabassos, a més a més potser a l’esquena d’algun esgarrapacristos. Però ja em cuidaré prou de no escampar massa alt la immensa felicitat que em proporcionen el meus geranis, perquè algun aprenent de bruixot que arribi a l’ajuntament pot tenir la temptació de treure’s de la màniga un impost per als propietaris de balcons florits. 
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

divendres, 7 de juny de 2019

S’HAURIA D’ANAR EN COMPTE A L’HORA DE CREAR MITES SENTIMENTALS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 7 de juny de 2019)
Em faig càrrec que el tema que tocaré avui ferirà algunes susceptibilitats, però em sembla que n’hauríem d’enraonar planerament si volem que la societat es desacostumi de practicar la hipocresia políticament correcte, i no li sembli bé amagar el cap sota l’ala per tal de no complicar-se la vida. Recordareu que avui farà just vuit dies que ens va deixar tràgicament un futbolista famós que es deia Reyes, mort en accident de carretera quan pilotava un auto potent molt per sobre de la velocitat permesa pel codi de circulació i el més elemental sentit de la prudència i de la responsabilitat cívica. Les televisions i la premsa rosa, també la que no n’és tant, li varen dedicar al succés generosos espais en prime time o a les pàgines més llegides, glossant els espaterrants èxits esportius del conductor que es va matar a l’acte fent el burro, dedicant-li carretades d’elogis, llagoteries i panegírics  pòstums, deixant-se esplaiar sense presses a amics, coneguts i saludats que poguessin donar testimoni de la seva bonhomia. Tanmateix, com correspon quan mort algú a la flor de l’edat, sobretot si és un personatge famós, el malaguanyat noi va ser acomiadat en olor de multitud, vetllat, i mitificat en la quasi marxa triomfal des de Sevilla fins a Utrera, on fou enterrat entre els aplaudiments i llàgrimes dels seus paisans. Ho entenc perfectament, res a dir: era natural i inevitable aquell devessall de mostres d’afecte i condol.
Però, a la meva manera de veure, en tota aquesta apoteosi de comentaris i elogis hi vaig trobar a faltar que enlloc ningú intercalés al relat alguna referencia crítica o almenys reflexiva sobre el fet que tot un referent social infringís amb la seva conducta com a conductor les normes de convivència, conduint el seu cotxe per la carretera d’una manera tan poc responsable. Afortunadament, la castanya se la va fotre tot sol i ell en va pagar ben cares les conseqüències de la seva fanfarronada, però no oblidem que un dels acompanyants també la va palmar per culpa del seu poc seny i l’altre ha quedat fet un ecce homo degut a la seva infracció. ¿Us heu preguntat que podia haver passat si s’hagués encastat contra un cotxe amb qui s’hagués creuat en direcció contraria, circulant pacíficament i respectant la velocitat recomanada, qui sap si ocupat per criatures? Al cap de l’any a la carretera uns quants irresponsables, com el mitificat Rubio per altres aspectes de la seva vida, seguen irreversiblement la vida de persones innocents o les deixen fetes un cromo, desfent famílies entre la ràbia i la indefensió; per aquesta raó, crec que no es pot passar per alt l’oportunitat - quan algú que té l’obligació moral de donar exemple de bona conducta ciutadana, precisament per ésser famós i conegut -, de fer palès que malgrat tota la resta de la vida hagués sigut una persona formal i respectable, la darrera cosa que va fer fou comportar-se com un delinqüent. Ja sé que és molt complicat de gestionar una situació com aquesta, enmig d’una explosió sentimental espontània i també provocada interessadament pels que en viuen d’agitar l’actualitat de color rosa. Però penso que s’ha de fer perquè la població papanates i, sobretot, entre la mainada que puja no es mitifiqui com si fos un acte heroic i admirable conduir un cotxe per la carretera com un boig, exposant a més de la pròpia vida la d’altres que no en tenien cap culpa. Ho sento, però hi hem de pensar quan passa alguna d’aquestes desgràcies i no dispensar-ho només perquè es tracta d’algú popular.                 
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

dijous, 6 de juny de 2019

I DESPRÉS DE FER L’AMOR TAMBÉ SE’NS PROHIBIRÀ ENCENTRE UN CIGARRET?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 6 de juny de 2019)
La Generalitat es proposa en les properes setmanes d’estacar una mica més curts els fumadors de casa nostra. Prohibir fumar en espais públics, malgrat les cares llargues dels que fumaven com carreters, va acabar sent una mesura de precaució acceptada més o menys de bon grat, però sempre si us plau per força; avui inclús els fumadors reconsagrats han entès que potser sí que feien més nosa que servei escampant fum indiscriminadament en restaurants, bars i dintre d’espais tancats en general. És veritat que de bon començament hom va dedicar penjaments, alguns pujats de to, als promotors d’una iniciativa tan saludable, però, després de pensar-s’ho millor, els influents lobys d’opinió a sou de les tabaqueres van optar per rebaixar el to de l’emprenyament, entomant la mesura amb resignació cristiana, sobretot després de comprovar que a pesar d’una davallada del consum aviat aquesta tendència es va trencar, sobretot gràcies a dones i jovent. I les tabaqueres encara són més optimistes de cara al futur, ja que segons les estimacions dels seus analistes, més de mil milions de persones a tot el món seran addictes al tabac l’any vinent, fregant els cent mil milions de dòlars en beneficis. Això sí, barrejat entre aquests anàlisis triomfalistes hom té el cinisme de comptabilitzar-hi, com a danys colaterals, una partida de més de set milions de consumidors que seran víctimes del tabac, un quinze per cent de les quals seran fumadors passius.
Tanmateix, les tabaqueres, que se la saben molt llarga i tenen testaferros infiltrats en totes les branques i forats de l’administració, des de la política a la judicial, com ho demostra entre d’altres significatius i frustrants desenganys, com quan el setembre de 1999 el departament de justícia nord-americà va denunciar nou tabaqueres i dos associacions de productors per un presumpte “delicte continuat de conspiració i frau per enganyar l’opinió pública sobre els efectes reals del tabaquisme, el fum ambiental i l’addicció a la nicotina”, la iniciativa va acabar sent un foc d’encenalls. El judici es va celebrar amb una demora de cinc anys i malgrat el tribunal va declarar provat que la indústria tabaquera des de 1953 s’havia confabulat per “negar, distorsionar i minimitzar els efectes nocius de la nicotina”, mentre en una demostració de cinisme en reconeixien la perillositat en memoràndums interns, el tràfic d’influències al més alt nivell va evitar que les Companyies en quedessin massa escaldades. Ara bé, en aquest context de restriccions als fumadors, alguns xarlatans varen fer-se la barba d’or proposant alternatives al cigarret convencional. Destaquen entre els més espavilats principalment dos carallots: el farmacèutic xinés Hon Lik, que va patentar el cigarret electrònic sense nicotina (vaping) que recents investigacions mèdiques acrediten que no serveix per res, i un suec que va inventar un mètode per a no aspirar nicotina, anomenat “snus”, que consisteix en ficar-se entre el llavi superior i la geniva una mena de bosseta de te plena de tabac. Suècia es vanta de tenir el cens de fumadors més baix d’Europa, però amaguen que són el país que lidera les estadístiques de càncers de boca i de larinx, de manera que l’invent va servir només per canviar pets per merda.
A la meva manera de veure, però, si realment la gent, com en moltes d’altres qüestions fonamentals per a la convivència quotidiana, mamés des les beceroles a l’escola o a la llar com n’és de perjudicial per a la salut fumar, no caldrien tantes enutjoses prohibicions administratives, perquè n’hi hauria prou amb una cultura de sentit comú i sensible a la responsabilitat individual per estar-se de fer quelcom que molesta els que estan al costat. Però com que de moment d’aquesta assignatura dedicada a fomentar la urbanitat i els bons hàbits de convivència a l’escola no s’hi escarrassen massa per parlar-ne i la mainada sovint rep a casa i sobretot a través de la televisió impulsos totalment contradictoris,   no m’estranya la reacció airada d’aquell sòmines que, en assabentar-se del què pretén molt raonablement la Generalitat, hagi exclamat: “Carai, al pas que anem, ni després d’un “polvo” ens deixaran fumar!      
TABRILDE.BLOGSPOT.COM
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM