Abans d’ahir, llevat de les
dues grans capitals del país, la resta pràcticament ha encetat aquesta mena
d’estat de gràcia que s’ha batejat, forçant el vocabulari, com a “desescalada”.
A la majoria dels confinats se’ns ha concedit el grau 1, una versió de la
llibertat vigilada, a l’espera que fem mèrits per merèixer el grau 2, diguem-ne
llibertat condicional, sota apercebiment que si no fem bondat tornarem a la
cangrí. Les coses són com són, i la realitat és que l’esdevenidor penja d’un
fil. Deu ésser per aquesta raó que a les ciutats es respira més alegria,
comparat amb setmanes anteriors; però, a la gent no se la veu gaire fiada ni
desinhibida, més aviat les persones caminen girant el cap tot sovint enrere,
com si tinguessin por que algú els perseguís. Si que vaig veure unes quantes
colles que fèiem barrila assajant els passos de la nova coreografia social: no
acostar-se uns als altres, encaixar de colze com a màxim gest d’afecte, filtrar
les converses darrera una mascareta per impedir que escampem o ens espargeixin
“capellans” infectats... Però, també vaig veure quelcom que, al meu parer,
retrata exactament la cara més trista del desconfinament: dues o tres persones
assegudes al voltant d’una de les poques taules de les terrasses que varen
provar d’engegar. La majoria, però, estaven soles; i no hi ha res més trist que
veure una persona sola, remenant el seu cafè, aïllada en una taula amb olor de
desinfectant. I és trist de veure, perquè t’adonés que persones traspuen la
inseguretat i la soledat que els consumeix per dintre i que s'han endut de
casa... D’acord que dilluns era un dia per estar alegres, perquè s’havia fet un
pas endavant; però, la veritat sigui dita, donant voltes per la ciutat
t’adonaves que surava en l’ambient molta més preocupació que l'habitual; potser
l’única cosa positiva és que no es tractava d'una por irracional, sinó més
aviat d'aquella que serveix per guardar la vinya.
Els nostres veïns europeus també s’han tirat al
carrer amb més o menys eufòria, mirant-se de reüll perquè ha calat molt endins
el mantra que qualsevol pot contaminar-nos aprofitant que co-metem un descuit,
tinguem una feblesa o fem una temeritat. El primer ministre italià va admetre
públicament que s’havien de córrer riscos, que no es podia tenir emmordassada
l’economia ni un dia més perquè el país no ho podria aguantar. I a tot arreu el
discurs acaba sent semblant, confessat amb més o menys sinceritat o desesper;
però, tots els missatges dels governants, per activa o per passiva tenen el
mateix denominador comú: cadascú ha de ser el policia responsable de la seva
protecció, de no posar el dit, el nas o les dues potes, mai millor emprada la
metàfora, on no toca, perquè si s’hagués de fer marxa enrere en la desescalada,
aleshores sí que la ballaríem magra. Jo crec que per moltes diverses raons, la
gent, des dels governants als ciutadans rasos, ha decidit jugar-se-la esperant
que hi hagi xamba i els mals presagis passin de llarg, però admetent el risc i
de que si no fos així, “almenys a mi no em toqui”. Perquè, esclar, com que
aquesta rifa macabra no toca a tothom ens revifem alimentant un dels instints
més primaris que portem encastats a la pell: l’egoisme despullat de tota classe
d’excuses que, en el fons, és qui ens provoca les pors, que no són altra cosa
que el reconeixement, per part del subconscient, de la nostra vulnerabilitat
individual i com a societat.
Em meravella comprovar com una part molt important de
la ciutadania s’esforça per recuperar la rutina, entesa com “allò que fèiem
abans” i que va quedar empantanegada. El miratge que tenim davant dels ulls ens
vol fer creure que recuperarem la rutina domèstica i la comunitària com era
abans de tot plegat, màxim fent-hi uns petits retocs; però, sense voler
entendre que res mai més tornarà a ésser el que era. Molts botiguers obren amb
l’esperança de treure el gènere acumulat als magatzems, però no deixen de
preguntar-se quin futur els espera si passada la novetat no entren compradors.
M’atreviria a dir que inclús si una vacuna ens indulta, el cop de puny rebut ha
sigut tan fort i ens ha deixat tan groguis, que malgrat ens posem dempeus amb
tota la força de voluntat i la potinga ens faci efecte, trigarem temps a
caminar sense fer tentines i, tant de bo, les seqüeles psicològiques de tanta
angoixa viscuda no aflorin tard o d’hora i ens condicionin la convalescència,
per bé o per mal, una llarga temporada. És cert que quan més aviat entomem
aquesta “nova normalitat” de la qual se’n parla tant amb més o menys
eufemismes, passarem millor el dol; però, el problema és que em temo que les
regles de joc que comportarà adaptar-se a aquesta “nova normalitat” es farà de
molt mal pair i potser més d’un no se la vulgui empassar per les bones. Però si
us sembla, no hi pensem encara, afiliem-nos al partit del “carpe diem” i demà
Déu dirà. Francament, no crec que tinguem gaire cosa més a fer, a part de
rentar-nos les mans cada dos per tres i no descuidar-nos el morrió. Tanmateix,
a acostumar-nos que d’altres cada vegada més decidiran per nosaltres, amb total
impunitat. No recuperarem la normalitat mentre es permetin 100 convidats en una
boda i es restringeixin a 15 els assistents a un enterrament.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada