EL JOC DELS DISBARATS

         Hi ha dies, us ho confesso francament, que reflexionar en veu alta sobre les coses que passen, des de a la política, a l’economia o a la societat en general em fa venir rebombori de panxa. I si m’escoltés les veuetes que em tempten a deixar-ho córrer, a engegar a parir panteres aquesta dependència diària del blog, per invertir el meu temps de jubilat en quelcom més profitós, m’abandonaria al “dolce far niente” que mai m’ha embruixat gens i que no crec que ara m’hi acostumés. Però, esclar, si te’l prens en serio aquest entreteniment intel·lectual de comentar l’actualitat, sobretot la que et desagrada i tufeja, resulta que t’enlluernen encara que no vulguis flaixos des de les clavegueres i laboratoris de la política, dels tallers de fantasies i draps bruts del món de l’economia i dels brots d’esquizofrènia i estupidesa col·lectiva cada cop més freqüents en una societat presonera a contracor d’una epidèmia tan devastadora com algunes de temps reculats.

       Els carrers comercials de les gran ciutats a vessar de gent impacient per retrobar-se amb una normalitat artificialment ressuscitada de repent, entre lluminàries de Nadal i amb comerços i restauració amb els braços oberts per fer oblidar les restriccions i tapar la boca als que soscaven l’eufòria d’un cap de setmana desbordat d’ofertes de Black Friday, traient a passejar l’espantall apocalíptic d’una tercera onada de contagis. I mentre, segons diuen, quasi un centenar de generals i militars a la reserva han escrit una carta al rei posant a parir el govern, i la recaptació d’aliments no ha arribat ni a la meitat de la gran recapta de l’any passat quan les necessitats s’han triplicat, resulta que després de malendreçar uns pressupostos generals parits amb cesària i una enèsima llei d’educació que manté la discòrdia i divideix el país, la gran preocupació del govern passa per decidir si les ovelles, que com cada any vulguin anar a casa per Nadal, podran fer-ho de sis en sis o arribar fins a la dotzena. Creieu-me que a vegades n’hi hauria per tirar el barret al foc.

        Però el cuc d’escriure comentant a la meva manera l’actualitat, de ficar-hi cullerada des d’aquesta tribuna que, no saps com t’ho mereixes, però segueixen diàriament de sis a set-centes persones, les quals segons quins dies han superat el miler, et fa repensar això de fotre el barret al foc, encara que de vegades n’hi hauria per això i per molt més. Però tal com està el pati de remogut i que tots els panorames pinten bastos, no em dona la gana de renunciar a denunciar, a la meva manera, allò que xerrica de les notícies quotidianes, procurant esbandir de l’ambient l'ombra de la depressió i animant a no caure en la resignació acovardida. El dret a pensar i a dir el què pensem no ens el pot arrabassar ningú si fem pinya i no ens deixem moltonejar. És l'única esperança que ens queda de ser lliures.

 

I QUI HO VINDRÀ A COMPROBAR SI ENS APLEGUEM SIS O DEU DE COLLA PER FESTES?

 I QUI HO VINDRÀ A COMPROBAR SI ENS APLEGUEM SIS O DEU DE COLLA PER FESTES?

         No sé quantes hores esmerçaran en debatre pel davant i pel darrera quanta gent podrem convidar a dinar per Nadal i Cap d’any, però segur que es perdrà inútilment més temps del que caldria, havent-hi tanta feina per fer i tanta roba per rentar. Però, esclar, es veu que és molt important per la supervivència de l’espècie aclarir si els comensals dels àpats de les festes s’han de limitar a mitja dotzena o se ni poden afegir uns quants més de torna, depenent de l’evolució dels contagis. Però no es posaran pas d’acord i el més probable és que decideixi el que decideixi el govern central, després cada comunitat autònoma es farà un vestit a mida, com ha passat durant tota l’esvarada i histèrica gestió de la pandèmia des que es va aixecar a corre-cuita l'estat d'alarma. Ara ja n’hi ha que proposen excloure els nens menors de deu anys del còmput total, i d’altres surten amb una col·lecció de ciris trencats que no se sap ben bé si obeeixen a exigències concretes de la gent del seu territori o, simplement, ho fan per portar la contraria i rebaixar-li els fums autoritaris al govern. Ara bé, a la meva manera de veure, el principal problema no rau en quants finalment es permetrà que s’asseguin a taula, sinó en com pensen després de remenar tant la perdiu, fer complir el que hagin decidit.

Si està més que demostrat que no hi ha prou personal per controlar que es respecti el toc de queda, que no s’organitzin botellots i festes privades, ni que la gent se’n rigui dels confinaments perimetrals, com dimonis s’ho faran per comprovar que les a les reunions familiars no es sobrepassi el llindar permès? Em sembla que abans de començar hem de reconèixer que això serà impossible de verificar i per tant de fer complir. Cal, doncs, perdre més el temps discutint la jugada? Perquè realment la ciutadania respectés al peu de la lletra les restriccions normatives que s’establissin, faria falta que els que manen tinguessin la confiança del personal. El poder sense autoritat no serveix de res. Si qui mana no té autoritat moral per fer-se obeir disciplinadament, ja pot treure tots els santcristos grossos que vulgui, que la gent en passarà olímpicament. El problema no són els reglaments ni les prohibicions, sinó que la parròquia no reconegui a qui pretén manar ni l’autoritat moral ni la capacitat per fer-ho. Guanyar-se el respecte i l’obediència de la gent no depèn només de fer discursos abrandats ni d’amenaçar a mansalva amb multes forassenyades els incomplidors. El respecte es basteix dia a dia, demostrant a la ciutadania que qui mana què s’ha de fer i com cal comportar-se, predica donant exemple d’austeritat, eficiència, humilitat i sacrifici.

         Però si aquest clima de confiança per refiar-se que qui mana sap el què toca, i que no diu les coses a la babalà sinó perquè té experiència i coneixements, i sobretot perquè justifica les decisions amb raons de pes que tothom pugui entendre, no hi ha res a fer; al contrari, feta la llei feta la trampa. Com sempre passa quan les lleis donen la sensació que volen xafar la guitarra i aigualir la festa més que no pas protegir els interessos generals de la població. Portar la contraria sistemàticament a qui mana s’ha convertit en un repte de manual, des que sembla que l’obligació de l’oposició sigui fer la cancalleta a qui exerceix el poder, mani el que mani. I mentre els que estan a l’oposició pensin que al govern no se li pot donar ni un got d'aigua, si es que s’aspira a girar la truita algun dia.

          Per això pronostico que per moltes reunions que facin no es posaran pas d’acord en res, i que per Nadal i Cap d’any es tirarà pel dret, com s’ha fet amb tota la parafernàlia lluminosa que aquest cap de setmana inauguraran tots els ajuntaments que no vulguin fer el nyicris, encara que entre els seus parroquians n'hi hagi que no poden encendre la calefacció perquè no saben com pagar-la. Però, sobretot, sense pensar en les conseqüències d’anar per lliure sense fer cas de les recomanacions desesperades dels sanitaris que hauran d’exposar la seva vida i la salut mental per cuidar els que fets una pelleringa humana passat festes hauran de ser connectats a un respirador i posar-los de bocaterrosa en un llit de crítics, perquè no s’ofeguin. Només quan estiguin allà dintre d’una UCI es penediran, potser, els insensats que s’hi trobin de no haver fet cas als que manaven, malgrat els tinguessin per ineptes i no mereixessin confiança. En el fons, d’aquest drama tothom n’hauria d’aprendre: uns per saber manar i els altres per saber obeir. Però, ja se sap, és el peix que es mossega la cua. I tornem al principi: ¿com es pot manar bé i a satisfacció de tothom si no s’escolta ningú? Com és fa per obeir i callar, si s’ha pujat en la cultura de fomentar la desobediència i el desprestigi del poder per sistema? 

ENTRE EL “DAY FOR FAILURE” DE FA UN MES I EL “HAPPY WEEK” QUE COMENÇA DEMÀ

En una trentena i escaig de països, el passat 13 d’octubre, malgrat la pandèmia o potser més ben dit: “amb més raó” a causa de la pandèmia, hom va reflexionar amb més o menys recança o emprenyament, sobre el fracàs. Qui va inventar-se aquesta commemoració mundial d’un aspecte tan negatiu suposo que tenia el benintencionat propòsit d’aixecar la moral de tots aquells que estiguessin mig deprimits, perquè creien que tot el que tocaven se’ls hi tornava aiguapoll, i per fe’ls-hi perdre la vergonya i la mala consciència per tenir projectes empantanegats o fallits, sense interès ni energia per rectificar i emprendre’n de nous. Segons es pot llegir als manuals d’autoajuda, “fracassar no significa res més que no ha reeixit un projecte, personal o col·lectiu, com s’havia previst o que s’ha entrebancat del tot”. Fracassar, doncs, forma part de la condició humana des del moment que per aprendre a caminar t’has de fotre de lloros una dotzena de vegades, i tornar-ho a intentar tantes vegades com faci falta. Però, vet-aquí que, llevat dels països d’arrel cultural anglosaxona, el fracàs no cotitza, i esguerrar-la o espifiar-la es considera una llàntia irremeiable en el currículum, d’aquelles de les quals mai es fa net del tot. Ben al contrari, com deia, en territori anglosaxó on fracassar no significa el final de res, sinó que forma part natural de l’entrenament indispensable per a sobreviure. En Churchill, a qui no sempre li varen pondre totes, advertia tothom que li’n volgués fer cas: “que per tenir èxit s’ha d’aprendre d’anar de fracàs en fracàs, sense desesperar-se mai”. I el llegendari empresari Henry Ford reblava el clau de l’optimisme enfront dels fiascos o les derrotes puntuals: “el fracàs és una ocasió immillorable per començar de nou, amb l’experiència de saber perfectament on pots enganxar-te els dits”.

         En canvi, nosaltres els catalans i per extensió tots els mediterranis, que ens creiem tan lliberals i oberts de mires, condemnem el fracassat a purgar els seus malguanys i fallides gairebé tota la vida, considerant que qui ha ensopegat o l’ha vessat una vegada mai més serà capaç de fer res de bo, i conseqüents amb aquesta mesquina filosofia miop i gasiva, l’establiment financer en general tanca l’aixeta del crèdit i no fa la confiança necessària a qui vulgui tornar-ho a intentar, per ajudar-lo a remuntar. El fracàs empresarial, per exemple, si s’hi grata una mica respon la majoria de les vegades a causes tan concretes, verificables i previsibles com la manca d’experiència en l’ofici o en el ram, la carència d’un pla sostenible de negoci, la indecisió a l’hora de dissenyar tant un producte com la seva correcta estratègia comercial, la temeritat d’embarcar-se en una empresa anant coix de capital i de mercat potencial, envoltar-se de massa col·laboradors llepons enlloc de preferir crítics competents i, sobretot, abusar del vici d’anar a manlleu tant d’idees com de diners. D'analitzar les causes del fracàs se'n diu posar experiència.

         Per tant, si cada vegada que hom es fot una trompada analitzés les causes, per intentar-ho de nou amb la lliçó ben apresa, de ben segur que les coses li anirien molt millor. El problema, però, rau en el fet que no n’hi ha prou amb tenir coratge per continuar lluitant, ja que es poden comptar amb els dits de la mà els fracassats a qui la societat en general, i la banca en particular, donen una segona oportunitat sense mirar-se’ls de reüll. No obstant això, el pitjor de tot és que qui se'n considera de fracassat, enlloc d’esbrinar objectivament com s’ho va fer per ficar-se de peus a la galleda, per desgràcia reacciona assumint el paper de víctima propiciatòria i predestinada al desastre: “què he fet jo, per tenir tanta mala sort!” Per aquesta raó, suposo que es va institucionalitzar el “day for failure”, perquè es reflexionés que la sort no hi té res a veure amb els fracassos, sobretot quan només refiant-se de la sort hom, enlloc de pencar per sortir-se’n del què sigui que hagi emprès, es posa a jeure, a passar figues o a comptar les mosques dalt del sostre.

     Tanmateix, darrera d’aquestes adjudicacions internacionals d’un dia a recordar cadascuna de les circumstàncies que basteixen l’existència de les persones, per bé o per mal, sempre hi ha qui aprofita per fer-hi negoci estimulant els arguments per caure en la temptació d’oblidar les penes submergint-se de cap en el consumisme frenètic, amanit amb un reguitzell de “facilitats” i “descomptes”. Comprar encara que no es necessiti, “donar-se un gust” perquè sí, escampar la boira quan van mal dades, són arguments que a tothom sedueixen en un moment donat, inclús el dia dels fracassats. Deu ser per això que el comerç estabornit enmig de la pandèmia està promocionant aquest cap de setmana iniciatives com el “HAPPY WEEK”, que més o menys ve a dir que busquis la felicitat donant-te un requisit. I encara que sembli que l’ambient no està per alegries, segons els experts en campanyes comercials s’espera que els propers dies la febre del consumisme es desbocarà i ningú es voldrà deixar perdre l’oportunitat de “comprar felicitat” embolicada amb paper de cel·lofana. Davant d’aquest fenomen social, a la meva manera de veure no seria honest bescantar-lo recorrent a l’ètica, per exemple. Penso que ja és prou positiu que enmig del neguit per com ens en sortirem, el comerç no perdi l’humor i es carregui d’eslògans amables per aconseguir omplir des botigues de “consumidors de felicitat”. 

EL XOU DE LA VACUNACIÓ I DE QUANTES OVELLES PER NADAL PODRAN TORNAR AL SEU CORRAL

         Déu me’n guard de trencar cap plat bonic, però ja comença a escamar-me que se’n parli tant de vacunes i de calendaris de vacunació; en principi, no us diré que no sigui bo, però, francament, quan els missatges són tan contradictoris, penso que pot ser inclús perjudicial per l’estabilitat emocional dels que suportem entre esperançats i escèptics tot aquest bé de Déu d’informació que, a vegades, fins i tot resulta esperpèntica, desassenyada o insensata. Deixant de banda l’esquizofrènica carrera de competició entre farmacèutiques per demostrar que el seva vacuna serà la que traurà la humanitat de l’atzucac pandèmic, i de que els governs els hi facin el joc reservant, suposo que amb paga i senyal inclosa, un disbarat de milions de dosis, el que més em treu de polleguera és que cada vegada que els caps de màrqueting d’aquestes indústries - no oblideu mai que les farmacèutiques funcionen com empreses, no com oenagés -, obren la boca per fer-ne l’article, desbarren dient-ne cada una de l’alçada d’un campanar. I el més curiós de tot plegat és que la ciutadania embasardida i assetjada pel fastigós virus ens empassem, com si escoltéssim la bíblia en vers, aquests refotuts cants de sirena.

       Ahir mateix, al representant d’una d’aquestes farmacèutiques que assegura disposar d’un estoc impressionant de dosis se li va preguntar com era possible, si encara a dia d’avui la vacuna no tenia el vist-i-plau de les agències reguladores, que ja els magatzems estibessin tantes unitats de la panacea. I com que degut a l’eufòria potser no s’adonava de la incongruència del que estava dient, va deixar anar que des d’abril ja estaven avançant producció a tremuja. Aleshores l’entrevistador, amb cara de circumstàncies perquè se li estava entravessant la roda de molí, va preguntar-li què passaria amb aquesta producció estocada si després de completar els assajos reglamentaris, es comprovés que la vacuna no servia per res. I aquell paio, amb tota la desimboltura d’un virtuós en l’art de fer volar coloms, li va contestar que s’haguessin vist obligats a destruir totes les dosis preparades, assumint les pèrdues. Ja n’he sentit a dir de ximpleries, però aquesta supera tots els rècords.

        I per acabar-ho d’arreglar, els governs amb més o menys traça s’afanyen a dibuixar esplèndids calendaris de vacunació, quan encara no disposen de vacunes sinó només de xeringues buides, i prometen horitzons d’immunitat que als pocs minuts desmenteixen o avalen “experts” de tota mena, que no deixen passar l’oportunitat de ficar-hi cullerada cada vegada que els enfoquen amb una càmera i algú els hi posa la carxofa a flor de boca. I, mentrestant, la ciutadania cagada de por, ens els mirem amb ulls oberts com pàmpols, però si som d’alguna missa correm a posar un ciri a l’encarregat o encarregada celestial del negociat d’impossibles, perquè, amb tota franquesa, cada vegada costen més d’empassar les rodes de molí amb que ens volen fer combregar. Vull pensar que no ho fan de mala fe, sinó que ells mateixos es creuen les guatlles que ens comuniquen amb un posat de mestres tites que deixa parat. Diumenge passat, quan el president del govern va aturar la programació televisiva per donar-nos la “bona nova” que anéssim posant el braç en remull per rebre la punxada miraculosa a que ens restituiria la normalitat, això sí sense pagar interessos pels danys i perjudicis colaterals, jo em vaig quedar de pasta de moniato veient com ho tenia tot tant “apamat” que fins i tot es va permetre de suggerir quantes ovelles aquest Nadal podrem acollir al corral de casa.

        Ens dissenyen el calendari de vacunació però encara és l’hora que ens diguin quina vacuna de les que estan a l’aparador ens encolomaran obligatòriament. ¿És que nosaltres no podrem triar quina ens volem deixar introduir al cos? ¿Nosaltres no hi tenim res a dir, només hem de posar el braç i dir gràcies perquè de moment no ens la facin pagar? I la pregunta del milió: ¿tota la distribució de vacunes es farà a través de la sanitat pública o els centres mèdics privats tindran també accés lliure al mercat farmacèutic i oferiran a la seva “clientela” un catàleg més atractiu i a la carta? Una altra qüestió és si la vacunació ha de ser obligatòria o voluntària. Si es considera que va vacuna ha de tenir per objectiu tallar la cadena de transmissió de contagis, ¿no hauria d’obligar-se a posar-se-la a tots aquells que tinguin per motius professionals un contacte constant i indiscriminat amb la població? Per exemple, des dels sanitaris en general a les caixeres de supermercat, per obrir un ventall prou ample de candidats a l'obligatorietat. Si se’ns mana que per Nadal no totes les ovelles siguin ben rebudes al corral, potser també poden obligar a que determinats col·lectius es posin la vacuna sense excuses ni reserves. Sempre i quan puguin triar la barreja amb que se’ls inocularà. 

SARKOZY – JUAN CARLOS – LLIÇÓ PRÀCTICA SOBRE REPÚBLICA I MONARQUIA

             Nicolas Sarkozy va esdevenir des d’ahir el primer expresident de la república francesa que la fiscalia, en nom de la república i el poble, ha fet asseure’s al banc dels acusats, en un judici penal. El seu predecessor i “padrí polític”, en Jacques Chirac, fou jutjat també i condemnat l’any 2011 per malversació de fons públics durant el seu mandat; però el molt murri es va estalviar el mal tràngol de comparèixer donant la cara davant el tribunal amb posat de reu, perquè va al·legar un oportú mal de ventre. Per tant, de moment, el marit de la Carla Bruni ha afegit als seus “encants” personals i currículum professional, el d’ésser el primer expresident francès jutjat per corrupció. I si la fiscalia fa bé els deures i no perd els papers en una cantonada. com passa sovint amb els fiscals espanyols quan investiguen el rei emèrit, es pot guanyar deu anys a la cangrí i pagar una multa d’un milió d’euros.

         Però tot plegat és “peixi minuti” comparat amb la imatge de tot un expresident dipositari durant el seu mandat de la “grandeur” de la república francesa, obligat a espolsar-se la merda de les espatlles, des del galdós i poc xic banc del acusats. La primera sessió del judici, però, ha estat vista i no vista, ja que un dels seus companys de malifetes, al qual presumptament va temptar, quan era el que manava més de tots els francesos, perquè acceptés enllardissar-se en la feina bruta que es portava entremans, un tal magistrat Azibert, ha al·legat que era una persona que es considerava vulnerable davant el coronavirus, i cagat de por s’ha estimat més quedar-se a casa ben repapat a la vora del foc. Mentrestant, doncs, se li mira la febre i potser se li fa un PCR, la vista s’ha ajornat fins dijous. Tota aquesta conxorxa entre el president i el magistrat prové d’una acusació de presumpta corrupció i tràfec d’influences que es remunta a l’any 2014, quan ja no exercia de president, en el marc d’una investigació per un suposat finançament il·legal de la seva primera campanya electoral amb diner poc net procedent de Llívia. I, segons la imputació de la fiscalia, en Sarkozy hauria “tocat” el magistrat perquè li fes uns quants “favors”, com ara filtrar-li informació privilegiada sobre el contingut d’altres procediments judicials en curs que l’esquitxaven i força.

           Però, l’objecte d’aquesta reflexió no és debatre les consideracions jurídiques de la imputació, sinó fixar-nos en com la màquina judicial d’una república consolidada com la francesa no ha tingut mandra ni contemplacions a l’hora de passar pel sedàs la conducta corrupte del seu cap d’Estat. En comparar aquesta diligència i neutralitat dels fiscals francesos amb la tolerància i parcialitat quasi reverencial dels fiscals espanyols envers el rei emèrit Juan Carlos, pot convertir-se aquesta reflexió en una lliçó pràctica i molt didàctica sobre la dicotomia República – Monarquia, o si ho voleu dir amb més franquesa, sobre la diferencia entre viure com un ciutadà o com un súbdit. Cada dia que passa els mitjans de comunicació ens sorprenen amb una nova martingala financera del nostre ex-cap d’Estat i rei emèrit, apeixada vés a saber des quants anys ençà amb comissions a compte dels seus serveis com a aconseguidor de substanciosos contractes i negocis internacionals, a costa esclar i per partida doble de sagnar la Hisenda Pública: encarint els pressupostos i no liquidant impostos pels beneficis obtinguts, desviant-los a paradisos fiscals. Ha hagut de ser gràcies a procediments judicials oberts a l’estranger que la justícia d’aquí ha fet veure que es movia.

Però, no ha trigat gaire l’establishment avalador de la monarquia, inclús des de dintre del propi govern i de les bancades parlamentàries més reaccionaries, a treure el santcristo gros de la immunitat reial per exonerar “el campechano” de qualsevol culpa. De manera que és improbable que veiem mai el monarca i cap d’Estat, imputat al banc dels acusats com els ex-presidents republicans del país veí. Per tant, no perdem el temps polemitzant teòricament sobre monarquia o república. La monarquia, a part de ser hereditària i, per tant, no elegibles els seus titulars ni limitat el temps d’escalfar el tron, sempre està protegida per una patina de beatífica i submisa inviolabilitat. En canvi, la república permet l’accés a qualsevol ciutadà plebeu, però impedeix que s’hi faci vell vivint com un menjapà, a l’esquena del poble. I sobretot, un president republicà davant la llei és igual com qualsevol altre pelacanyes i si s’ha untat descaradament els dits haurà de purgar sense contemplacions. Després d’aquesta lliçó pràctica, doncs, que cadascú decideixi sota quina forma d’Estat prefereix viure. A la meva manera de veure, si en teoria és cert que tant em pot “afaitar” o aixecar la camisa un president republicà que un monarca, prefereixo que ja que no ho puc evitar, almenys que qui la faci la pagui. I, de moment, sembla que la república és la que me’n dona més garanties. 

VÍCTIMES COLATERALS DE LA PANDÉMIA: LES QUE HAVIEN AGAFAT ELS PINZELLS DE GRANS

          Fa quasi un any que els casals i clubs de jubilats estan tancats i barrats a les activitats socials, per precaució. Les aules i tallers estaven destinats a les grans persones que una vegada enretirades de la vida laboral mantenien les inquietuds i la vitalitat de la joventut i volien reprendre aquelles aficions o il·lusions que havien aparcat durant la seva vida laboral per diverses circumstàncies. Una part important d’aquest col·lectiu s’havia decantat per desenvolupar activitats manuals, però també n’hi havia bastants que triaven les artístiques, entre les quals destacava la pintura i el dibuix; potser perquè pintar o dibuixar foren unes de les primeres pruïges que tingueren els humans: expressar-se amb gargots les seves impressions i sentiments sobre la vida en general i la domèstica en particular, a les parets de les seves primitives cavernes. Fins que, en evolucionar i civilitzar-se, aquell grafisme primitiu es convertí en una eina més perfeccionada per veure i fer veure totes les cares de la realitat polièdrica del món en que vivien els que tenien sensibilitat artística.

         El pintor sol tenir els conceptes existencials més clars que no pas el científic, encara que sembli mentida; i això és degut a que el pintor si coneix bé els colors de la seva paleta i sap combinar-los hàbilment es converteix en artista, mentre que el científic sovint no sap quin ni quin és el principi de la matèria que pretén estudiar o definir perquè primer ha d'investigar i després validar el resultat. Una taca o una pinzellada de pintura, en canvi, simplement deixada anar o esclafada damunt una tela verge pot semblar una silueta o una taca llunyana, indefinida, etèria, sense que calgui apropar-s’hi amb una lupa per endevinar o imaginar els braços, les cames, la fesomia o el colors de la roba que porta. Penso, que perquè una pintura pugui considerar-se una obra d’art n’hi ha prou amb que insinuï, deixant a cada espectador la llibertat o la gosadia d’interpretar allò que li mostra, subjectivament, segons la seva capacitat de fantasia o depenent del seu estat d’ànim.

          La majoria de grans persones que prenen els pinzells i els llapis a la vellesa no pretenen pas treure’s un títol acadèmic, sinó simplement passar l’estona recreant des de la imaginació o la inspiració, impulsos o sensacions indefinibles o reproduint imatges i paisatges a partir d’un model o d’una làmina. Agafar els pinzells resulta per aquestes persones una activitat escaient, tant si tenen pretensions de captar objectivament tal com és o hom s’imagina la realitat que vol traslladar a la tela, com si es conforma deixant constància de tantes interpretacions subjectives com se li acudeixin d’aquesta mateixa realitat. La gent que a la seva vellesa – els mots “gent gran” sincerament me la porten fluixa i ja sabeu que els utilitzo tan poc com puc, substituint-los si de cas per “grans persones” -, agafa els pinzells per realitzar un somni de joventut ho fa sense cap finalitat concreta de fama ni de lucre, sinó que es posa a pintar o dibuixar amb tanta naturalitat com l’ocell quan canta.

          Per aquesta raó, lamento que els que prenen les decisions sobre quines activitats socials s'han de permetre o no en temps de pandèmia, enlloc de llistar prohibicions es trenquessin les banyes per intentar permetre amb condicions quantes més activitats millor, tant per no perjudicar l’economia com per no ampliar el cens de candidats a acabar tocats de l’ala. Algunes d’aquestes eminències que legislen a la babalà, algunes de les quals presumeixen de no sé quants màsters i diplomatures, ¿quantes hores han dedicat a mirar com es podria evitar prohibir radicalment activitats que ajuden a viure a qui la vida se'ls hi acaba? ¿Veritat que si aquesta pandèmia durés més del compte haurien de canviar el xip i mirar com es podria compaginar el manteniment de moltes activitats amb seguretat? A vegades, només cal proposar-s’ho per trobar solucions imaginatives.

A la meva manera de veure, a part de moltes d’altres prohibicions que s'haurien de repensar, la que veta casals i esplais crec que s’hauria de posar a primera fila dels deures a resoldre, per dues raons: la primera, perquè si hom si esforça una mica segur que trobarà el desllorigador i, la segona, perquè com us deia les vides de les grans persones ja es troben en temps de descompte i no és just que allò que els ajudava a entretenir-se i passar l’estona “realitzant-se” practicant l’art, se n’hagin de privar, perquè algú que a vegades vol ser més papista que el papa li ha passat per la barretina prohibir-ho. Pintar, escriure, cantar en una coral o fer manualitats, fins i tot anant amb crosses i amb mascareta són activitats que es poden practicar, mentre es tingui el cor jove, i no "sobretot" sinó "més que mai" en temps de pandèmia. Només s’ha de mirar com deixa’ls-hi fer sense contaminar ni contaminar-se. Pensem-hi una estona i veureu com les avantatges són més importants que els inconvenients.

L’ARMISTICI AL GOVERN DE LA GENERALITAT NO HA DURAT NI VINT-I-QUATRE HORES

 

        Després d’una setmana de fer el préssec com a govern, quasi cada dia per una tonteria o per una altra, dijous passat les hostilitats es varen enfilar acusant-se mútuament els socis de la coalició d’haver filtrat als mitjans el projecte de desescalada de mesures de protecció de la pandèmia. El vicepresident va donar un cop de porta i amb els seus consellers van deixar plantada una reunió de treball amb els consellers de l’altre bàndol - parlem clar, el govern no és d’unitat sinó de camarilles -, amb l’excusa que hi havia massa roba estesa. Naturalment, la premsa hi va sucar el melindro per enèsima vegada en aquesta xocolata desfeta de les desavinences familiars. i envistes del nou escàndol es va intentar apedaçar el descosit convocant solemnement un comitè de crisi – també s’hi varen lluir posant-hi l’etiqueta –, que va durar més enllà del toc de queda i que, segons van assegurar els interessats en treure ferro a la guerra freda entre les dues faccions, es van fer quatre pipades protocol·làries a l’enèsima pipa de la pau entre cada tribu.

        Però, vés per on encara le flaire de fum no s’havia esvaït del tot a Palau, que un nou “casus belli” va declarar-se a mig matí. La super-consellera i vicària en funcions del president Puigdemont, potser perquè no s'havia tret les lleganyes, va caure, també per enèsima vegada, en la temptació de parlar més del compte, i enmig d'una entrevista radiofònica va confessar a la periodista que estava per veure si el dia dels enamorats – a vegades n’hi ha per llogar-hi cadires amb aquestes “coincidències” casuals –, es farien o no eleccions. No havia transcorregut una hora del brot d’incontinència verbal de l’eclèctica Meritxell, que el vicepresident en funcions de president, però no de vicari com el seu predecessor, va desmentir la seva mitja taronja governamental ratificant que en data 14 de febrer el ramat seria convocat a les urnes.

         Però el ramat a qui es refereixen els uns i els altres, no és com el d’abans que obeïa a cegues el xiulet dels pastors (i pastores, perquè no se m'emprenyin i em titllin de racista), o les bordades dels gossos d’atura, avui al ramat ja n’hi ha molts que pensen i decideixen pel seu compte i que comencen a conèixer els coixos bo i asseguts. Per aquesta raó, no se’ls hi pot retreure que allò que va dir la Budó sonés a tarambanada i a baliga-balaga, després que tothom s’hagués assabentat que pel seu bàndol o camarilla les expectatives de guanyar pintaven bastos, si s’han de creure els oracles.

        Per tant, per molt que vulguin fer-nos empassar que no cal posar la salut del ramat en perill anant a votar mentre duri la pandèmia, se’ls hi veu la de sota d’una hora lluny i com dirien els castellanufos: “ ¡a otro perro con ese hueso!”. A la meva manera de veure, però, el que hauria d'haver fet, i ja van tard, és posar les urnes d’una vegada i deixar que “el poble”, amb qui tant s’omplen la boca quan els hi convé, sense pressions subliminals ni èpiques compleixi amb la seva obligació sobirana de premiar o carbassejar a qui s’ho mereixi. Jo vull creure que el poble ja no porta llana al clatell i sap separar el blat de la palla, les paraules dels fets, la retòrica de la feina ben feta. I que consti que per les bramades que jo escolto, el ramat no està gens content perquè no s’haguessin convocat eleccions molt abans, quan els desencontres varen començar a produir-se i es va fer palès que la pleta no tenia amo ni mestressa. Cap dia millor que un diumenge per endinyar-vos una reflexió en forma de paràbola. 

A VEGADES ELS VETOS NO SÓN TAN DEMOCRÀTICS COM SEMBLA

 Potser per aquesta raó, a pagès dels vetos en diuen amb franquesa: “posar pals a les rodes”. Només faltaria que a pagès, que encara avui en queden dels que tota la vida tancaven els tractes amb una encaixada, els perepunyetes de torn haguessin començat a criticar aquest sistema d’acord, tot buscant-hi tres peus al gat. Però, ara resulta que en plena democràcia la reconstrucció econòmica europea pot quedar-se paralitzada perquè tres dels seus membres han decidit treure bola negra al projecte consensuat per la majoria d’Estats. Tant se me’n fot de les raons d’aquesta rebequeria, el que vull posar en relleu és el fet i, a continuació, formular una pregunta inquietant: ¿pot una minoria travar les decisions adoptades per la majoria i endarrerir l’aplicació de mesures imprescindibles per tirar endavant i sortir del pou? O també és podria plantejar d’una altra manera: ¿és lícit que una minoria condicioni la governança d’un país fins al punt de fer-la impossible?

Ja ho entenc que són interrogants fastigosos, que emprenyen sobretot perquè posen el dit en una nafra que no cicatritzarà mai mentre se la vulgui cauteritzar amb draps calents, en comptes de amb unes bones desinfeccions a base d’esperit de vi, encara que piqui. Una democràcia sempre serà imperfecte mentre no es respectin dos principis de pissarrí: un home, un vot; i que es pugui governar sense fer tentines a partir d’una majoria electoral qualificada. El respecte a les minories s’ha de preservar, tot i defensar el seu dret a portar la contraria i el seus punts de vista; però, a la meva manera de veure, no pot arribar el fair play fins a l’extrem de tolerar que una minoria pugui fer la vida impossible a una majoria folgada. Mentre a casa nostra la governança es balancejava en un còmode bipartidisme les minories no passaven de ser en el pitjor dels casos mosques colloneres inevitables però inofensives; però, quan la composició dels parlaments o dels cartipassos municipals es va fragmentar tant, la importància de les minories per quadrar coalicions va cotitzar alt i, massa sovint, es va imposar en funció de l’aritmètica la que podríem anomenar “tirania de les tornes”, per no anar amb embuts. Fer de "torna" d’una coalició a vegades ha costat un ull de la cara. I no cal cercar exemples gaire lluny, si parlem amb franquesa.

Però quan aquesta tirania es fa inadmissible és quan degenera en xantatge descarat: per exemple, quan tres tristos diputats van aconseguir que l’Artur Mas, el líder del partit més votat, hagués d’enfundar-se les seves pretensions de ser president de la Generalitat o ara, que tres estats europeus sense un pes específic considerable pretenguin engegar a la bassa un tractat consensuat entre els vint-i-tres estats restants, impedint que Europa mobilitzi els fons necessaris per a la seva recuperació econòmica. Tanmateix, igual mal exemple el donen els cinc països amb dret de veto a l’ONU. Gràcies a aquest privilegi imperialista no s’han pogut tirar endavant per unanimitat condemnes imprescindibles per aturar conflictes mundials o per aturar la degradació dels drets humans o del mediambient. En conseqüència, alguna cosa s’hauria de fer per retornar a la democràcia tot el seu sentit, impedint que quatre hiperventilats se la carreguin fent-la ingovernable. Bé, posar fil a l’agulla per recosir aquest enorme forat que afavoreix aquella mena d’anarquia il·lustrada, que no fa ni deixa fer, crec que no és una qüestió que es pugui ajornar. La democràcia necessita una vacuna de realisme i de sentit comú sense marejar més perdius.

AVUI TINC SARDINES FRESQUES PER ESMORZAR.

N’estic tan tip d’escoltar les mateixes noticies, repetides una i altra vegada fins al sadollament, que cada dia passo més d’estar pels noticiaris i les tertúlies on els que hi participen sembla que no es moguin dels platós de televisió i de radio, encara que tots tenen altres obligacions professionals per atendre, perquè massa sovint els que volen imposar la seva veu amb més acalorament són els més indocumentats. I vés a saber si no estan a sou d’algun lobby per ensarronar l’audiència amb quatre ximpleries i veritats explicades a mitges, o badomeries disfressades amb pell de dogma; per tant, si per cas engego la tele es per veure alguna pel•lícula entretinguda o un bon reportatge de viatges, ara que tampoc podem anar d’excursió i veure món, que em desembussin el terrat de cabòries, de migranyes i de diarrees mentals.

           No obstant això, cal estar al corrent de què passa al món. Jo hi dedico sense intermediaris tres quarts d’hora cada matí - ni un minut més, que ja n’hi ha ben bé prou per fer-te’n una idea del panorama -, a donar una llambregada a les portades dels cinc principals diaris catalans, espanyols, francesos, italians, anglesos, nord-americans, alemanys, xilens, argentins, mexicans i veneçolans, que tinc seleccionats a l’ordinador gràcies a les prestacions d’Internet, una eina que ben utilitzada és extraordinària. I amb aquesta ració d’actualitat en directe, resumida sense intèrprets m’apanyo i quedo ben servit perquè no se’m floreixin les neurones com a un tanoca i, si convé, pugui parlar de tot amb coneixement de causa. Feta aquesta carregada informativa matinal, em queda la resta del dia lliure per escriure, passejar, fer barrila amb qui vulgui – ara per telèfon -, i donar-me petites alegries gastronòmiques, a l’abast de la meva economia i audàcia culinària.

            Avui, per exemple, per esmorzar em penso preparar mitja dotzena de sardines ben grasses a la planxa, acompanyades d’una amanida de ceba tendra, unes quantes olives negres d’Aragó i una gerreta de vi negre de Falset sense batejar, perquè seria un sacrilegi aigualir-lo. Per postres, em posaré un tall de meló i una poma al forn cuinada a l’estil empordanès – canyella i anís dolç -; que jo sóc d’esmorzars de forquilla i de sopars frugals. En canvi, la dona, que no és tan de vida com jo, també es fa petits homenatges, potser no tan imaginatius i picants com els meus però igualment de complerts per enfocar el dia amb energia. Ah!, i a més a més, m’encanta preparar jo mateix els dos esmorzars. És una de les meves contribucions a l’equip que formem amb la Joana per trempejar la vida.

             A la meva manera de veure, doncs, només si ens posem a règim relativitzant severament el bombardeig d’informacions i contrainformacions que acaben desorientant-nos, neutralitzant l’impacte tòxic del reguitzell de males notícies de tota mena que no ens deixen ni espai per pensar, sobreviurem la pandèmia sense deixar-hi massa pèl. Sobretot si busquem temps per procurar que les activitats quotidianes ens facin feliços, inclòs anar al rengle per obligació i guanyar-nos les garrofes, estarem preparats per a no prendre mal en aquest món cada vegada més caòtic, desguitarrat, estrambòtic, egoista i cruel. Per la meva banda, com que ja estic jubilat, a part d’escriure, llegir i polemitzar amb qui se’m posi a tret – ara telemàticament, esclar -, una de les coses que més m’agrada de fer es cuinar, sense pretensions, plats senzills per a mi i per qui s’hi apunti a la xefla, d’aquells plats que conserven els sabors dels fogons de la mare o de l’àvia.

              Un d’aquests plats, per exemple, són les sardines que em faré avui per esmorzar, a la planxa a falta d’una bona brasa, Les posaré a coure sense fe'ls-hi l’autòpsia prèvia – la meva dona diu que és una heretgia gastronòmica no escapça’ls-hi el cap i neteja’ls-hi les tripes, però jo li replico que hi ha d’haver gent per a tots els gustos -, i fent servir només els dits de coberts, les deixaré amb l’espina pelada. Entre queixalada i queixalada, un bocí de ceba ben adobada amb vinagre i sal ... Els àngels hi canten en els esmorzars de forquilla i encara està per demostrar que ningú se n’hagi anat al canyet per ser-ne devot; en canvi, amb els sopars aneu en compte perquè no és bo anar-se’n a clapar amb la panxa plena. De totes maneres, amb les noves restriccions horàries ens haurem d’acostumar a sopar a les set i buscar-nos alguna distracció mentre fem la digestió, perquè no és qüestió d’anar-se'n al llit com les gallines. En fi, agafem-nos-ho bé i esprémem el suc del que ens quedi per viure, que la vida continuen sent quatre dies i tres passen corrents sense adonar-nos-en. I no us féu mala sang amb res, que el que tingui de venir ja ens ho trobarem, vacunats o a pit descobert. No cal pas que patim abans d’hora. Mirem de ser feliços, encara que sigui menjant sardines en comptes de caviar. I per molt que ho veiem tot negre, donem un cop de vista a l’entorn i en trobarem quatre dotzenes de persones que s’ho passen pitjor que nosaltres. Una manera d’entomar la vida amb optimisme és pensar que, comparats amb segons qui, som uns privilegiats. Llàstima que tot sovint alguns polítics de qui ens refiaven ens ho esguerrin. Si no fos per ells, a vegades aquest món seria perfecte; per tant, féu com si no existissin!

UN PAÍS PATEIX QUAN LES CRISIS DEL SEU GOVERN NO TENEN RES A VEURE AMB LA CRISI DEL SEU POBLE.

Tant el govern de la Generalitat com el de l’Estat cada dos per tres passen per una mena de crisis existencials, la majoria de les quals provocades per malentesos o desavinences entre els seus socis, però massa sovint també per atacs de banyes. No són crisis que durin massa, més que res perquè de seguida n’apareixen de noves que fan que s’oblidin les anterior, però immers en una crisi permanent, si bé no mata el malalt el deixa baldat de mala manera. I el pitjor de tot és que cap d’aquestes grips no tenen res a veure amb les que pateix el poble. Que aquest sí que està en crisi profunda des de fa dies, una part molt important pràcticament fregant el coma. Ahir durant tot el dia i fins gairebé mitjanit, saltant-se el toc de queda, el govern de la Generalitat va estar reunit per llepar-se les ferides que els propis socis s’han causat els darrers dies. I els socis del govern de l’Estat, també es tiren els plats pel cap un dia sí i l’altre. Quan fan les paus, uns i altres, perquè pel compte que els té no deixen mai que la sang arribi al riu, diuen que tot plegat va ser un malentès i es donen d’alta del refredat, fins a la propera falconada. Però de la crisi que té defallit el poble, ningú de cap d’aquests governs se’n preocupa més enllà de receptar quatre cataplasmes.

          Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals, incloses les de parella, se’n van sovint en orris per culpa de malentesos estúpids, la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de franquesa en la comunicació i, també esclar, a la poca paciència i voluntat d’esbrinar aquells fatals “m’han dit que havies dit”, abans no facin un racó al païdor i acabin provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. Els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de fer-ho si entre les parts interessades hi ha un mínim de confiança, són el virus que estronca i ofega infinitat de bones relacions més o menys passables, fins que algú les emmetzina escampant zitzània. Però és que qualsevol lligam, harmonia, festeig o complicitat, incloses les coalicions de govern esclar, si no es basen en la confiança d’uns amb els altres, tard o d’hora van de mal borràs; una franquesa que ha de ser tant més ferma i decidida com sigui d’intensa i d’important l’empresa que es portin entre mans, ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir pot sobreviure quan la confiança fa fàstic. I el mateix li passa al poble, quan perd la confiança amb els seus governants, que sent fàstic.

              A la meva manera de veure, doncs, caldria una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè un negoci comercial o una família no facin figa, com perquè els pactes estratègics i puntuals entre partits polítics de diferents color arrelin en un moment donat, prioritzant l’interès general per no acabar com el rosari de l’aurora. La història en dóna testimoni a bastament de que bastants pactes d’Estat, inclús entre països no gaire amics, s’han signat perquè els negociadors del projecte d’entesa tenien una bona relació personal. Per tant, no tenir mandra per dissipar els núvols dels malentesos així que despunten per l’horitzó, és fonamental per cantar victòria.

           Allò de que qui diu les veritats perd les amistats és un sofisma, una fal•làcia en definitiva, inventada i explotada pels que abonen la creença que en matèria de relacions humanes a vegades dóna més bon resultat l’ambigüitat calculada o els equívocs controlats que no pas la sinceritat i la lleialtat. Jo estic convençut del tot que deixant al bany-maria els problemes o malentesos que sorgeixen en una relació de qualsevol mena, ni que sigui amb la bona intenció de guanyar temps, només s'alimenten recels, sospites i mals pensaments, que acabaran podrint-la. La crisi del govern català ahir, ¿no tindrà molt a veure amb la publicació de l’enquesta del CIS sobre les properes eleccions catalanes, que dona la victòria a ERC i situa el partit de Puigdemont darrera del PSC i de Ciutadans? Un atac de banyes afegit a un refredat és preocupant perquè em sembla que aquesta "pandèmia política" no els deixa tenir el cap clar per ocupar-se de la pandèmia que preocupa al poble. Vet-aquí, doncs, la que ens espera aquests dos mesos que falten per anar a votar. Potser ens en faran perdre les ganes i tot! 

ELS PITJORS LLOPS SÓN ELS QUE ES POSEN PELL DE XAI I FAN EL PAPER DE VÍCTIMES.

        Com quan l’Estatut de Catalunya ara també com si fossin testimonis de Jehovà el ramat de simpatitzants del PP s’han proposat repetir “la croada” de recollir firmes espanyoles, per defensar aquesta vegada el castellà dels atemptats catalanistes que malden perquè desaparegui de les escoles d’aquest “territori espanyol”, segons ells contaminat pel separatisme i l’odi contra tot el que representa Madrid. Els pitjors llops de la camada s’han disfressat amb pell de xai, i fent-se passar per víctimes pidolen suports per imposar definitivament la llengua de l’imperi sobre el dialecte parlat per quatre pagerols ressentits. A recollir firmes, que se sàpiga, només hi surten els fills d’en Casado i de l’Aznar, però no tinc cap dubte que els seus cosins germans de Ciutadans o els cunyats de Vox estampiran la signatura satisfets a sota del plec de greuges dirigit als déus que habiten a l’Olimp del Tribunal Constitucional.

        Tota aquesta patuleia de ploramiques convençuts que si no fan alguna cosa, com aquesta de recollir firmes, el pobre castellà té els dies comptats a Catalunya, no deuen haver trepitjat gaire el territori ni s’han barrejat prou amb la gent que hi viu per adonar-se que si hi ha alguna llengua vulnerable és el català, que si no es fa respectar amb fermesa aviat acabarà colonitzat i magrejat pel castellà majoritari entre els immigrants i per l’anglès imprescindible pels que volen guanyar-se la vida en el món dels negocis o de la industria. El català sí que pot acabar convertint-se en una versió macarrònica de l’original. Els promotors de la campanya de salvació del castellà titllen els catalans que els bescanten de poc demòcrates, ja que no respecten el seu dret a la llibertat d’expressió. Però que s’ho puguin arribar a creure alguns dels ba-baus que els escolten amb la boca oberta em fa vomitar, francament; perquè el que fan no ho fan exercint cap dret democràtic, sinó pura i simplement per malícia, per rancúnia i sabent on han de pessigar perquè la fiblada dolgui més. I s’hi abonen, llamp me mau!

         Quan sento alguns dels seus correligionaris que viuen aquí i que inclús representen una part de la població a les institucions, la poca vergonya que gasten quan diuen que tota aquesta recollida de firmes – igual com va passar amb l’Estatut – ho fan perquè estimen la Catalunya de veritat que, evidentment, no és la que vota Puigdemont o Esquerra, sinó la que els vota a ells. I aleshores em retorna a la memòria una escena que vaig presenciar el juliol del 2018, de la qual com recordareu ja vaig referir-m’hi en aquest ma-teix blog. Estava prenent un refresc en una terrassa de la part alta de Manresa, bastant concorreguda de clients a aquella hora calorosa de mitja tarda. Unes taules més avall hi feien una mena de reunió de treball un diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya, el portantveu del grup municipal i una parella que m’era desconeguda. Damunt la taula, escampats papers i un parell de butlletins oficials que consultaven i discutien absorbits. En aquestes, a la dona que portava la veu cantant, vés a saber què li va picar, es va despenjar amb un exabrupte en veu alta, com si fos un rot una ventositat incontrolables: “Catalunya me importa una mierda!” Els que acompanyaven a la taula a la histèrica varen fer veure com que sentissin ploure, i a mi em va doldre que un parlamentari català no reacciones amb una mica de dignitat davant aquella falta de respecte. Però, en el fons, aquella sortida de to tan espontània no reflectia res més que la pocavergonya i la hipocresia d’aquells que dissimulen el fàstic que els hi fa Catalunya, emparant-se en un joc de paraules pervers: primer ens sentim espanyols i després catalans,

       A la meva manera de veure, en engegar-se aquesta campanya tan poca solta de la recollida de firmes per escalfar l’ambient electoral, no puc creure’m que cap dels que li donen suport tinguin objectius honestos, sobretot comprovant que alguns incordis mesells a més de donar-nos pel sac pretenen justificar-se al·legant que s’estimen molt la Catalunya dels que voten igual que ells i passen olímpicament de la Catalunya que vota uns altres. El president Pujol va apujar el llistó d'allò que va voler expressar en Candel quan va destapar la realitat dels “altres catalans”, remarcant que català és aquell que viu, treballa a Catalunya i vol sentir-se català. Però la gran assignatura pendent per a la convivència democràtica a aquest país és que hi hagi persones que, malgrat viure i treballar aquí, diuen que d’aquí no se’n sentiran mai perquè primer són d’allà. Preguntar-nos tots plegats per què són realitat aquests sentiments, seria una bona i honesta manera d’enfilar l’agulla per recosir una societat que, encara que alguns ho neguin, cada dia està més esquinçada per molts pedaços que hi posin la poca gent que queda de bona fe. Repeteixo: de la mateixa manera que un diputat català no se senti incòmode quan algú en la seva presència vomita que Catalunya l’importa una merda, afanyar-se a buscar firmes mentint descaradament per ensorrar un dels signes d’identitat que més s’estima Catalunya, la seva llengua maltractada durant dècades, no és només fastigós sinó un insult. I aprofitar per recollir aquestes firmes en temps de pandèmia quan tenim tantes altres prioritats per resoldre, em sembla un sarcasme.

I SI PARLEM DELS QUE SÓN EXPERTS I DELS QUE PENSEN SER-HO?

Si voleu que us ho digui clar i català, penso que quan qualsevol òrgan de govern, administratiu o executiu, tenint plenes facultats per decidir prefereix consultar amb experts, abans de mullar-se, només hi trobo dues explicacions lògiques per aquesta conducta: que el govern pequi de prudència i no vulgui ficar-se de peus a la galleda prenent decisions precipitades o que sigui conscient que la decisió que s’ha de prendre inevitablement no agradarà, i s’estima més atribuir a tercers el mal tràngol de fer empassar una píndola massa amargant. Hi ha una tercera possibilitat gens menyspreable: que es vulgui guanyar temps per ajornar sine die amb promeses, decisions que no poden endarrerir-se sense una bona excusa.

        ¿Heu parat atenció que quan es tracta de donar bones notícies no calen assessors ni experts perquè als polítics, com a tothom, ja els hi agrada penjar-se medalles i atribuir-se èxits; però, ai las!, la cosa canvia quan els governants necessiten que algú els hi faci de pantalla protectora i els tregui les castanyes del foc. Per tant, quan en un moment donat d’una negociació es proposa crear comissions d’estudi em temo que qui ho planteja no juga prou net i que, francament, es posa en marxa una estratègia que per desgràcia servirà més per endarrerir la tramitació del que sigui que no pas per accelerar-la. ¿Quina millor excusa que fer servir el comodí d’acollir-se al dictamen d’una comissió d'experts, abans de moure fitxa? ¿Quantes comissions de "savis" no s’han constituït, per exemple, per treure’n l’entrellat i el desllorigador per garantir la sostenibilitat de les pensions públiques? Quan us poseu les mans al cap de la sorpresa, sapigueu que després de tants informes redactats i pagats, el més calent és a l’aigüera.

           I es que les recomanacions dels experts i assessors que es vesteixen amb la pell “d’homes bons” però que en comptades ocasions solen coincidir en el dictamen final, cosa que prou sabien bé que passaria els que van constituir aquestes comissions, i la manca d’unanimitat o les discrepàncies molt sovint es fan servir de justificació per no agafar un toro esquerp per les banyes. Quelcom per l’estil deu passar ara amb la qüestió de com torejar el coronavirus i planificar la desescalada perquè tothom destigui content, amb l’agreujant que massa expert dona la seva opinió “particular” com aquell qui diu al primer que passa i que, inclús, quan en teoria s’ha arribat a un principi d'acord sempre hi ha qui no es pot estar de marcar paquet malgrat només sigui afegint petits matisos, que si bé no modifiquen substancialment les conclusions, abonen innecessàriament els recels i la susceptibilitat dels profans. Per exemple, amb l’assumpte de la subhasta de vacunes a mig acabar. En parla tant tothom massa, que vés a saber si no serà per aquesta raó que cada vegada hi ha més gent que diu que s’ho pensarà si se la posa o no. I això que, en teoria, li va la vida; però és més forta la resistència a servir de conillet d’índies. Per tant, apart de màrqueting s'ha de fer molta pedagogia.

           Sóc del parer que a vegades els experts i els assessors en general parlen massa i, estic segur que sense malícia, predisposen a cridar blat!, quan encara no el tenen al sac i ben lligat. Ja comprenc que deu ser difícil tenir la boca closa quan tothom diu la seva, i el fumut és que no passa només a nivell col·loquial en tertúlies informals o deixant-se caçar per un entrevistador punyeter, sinó que des del mateix entorn de la OMS no sempre tothom sembla que estigui llegint la mateixa partitura. I malgrat estic convençut que no es fa amb mala fe, el resultat és que els missatges contradictoris dels experts, encara que només sigui en les formes, creen confusió quan qui escolta no fila tan prim. Per tant, per evitar desconcerts a la meva manera de veure caldria que els experts parlessin menys i treballessin més, però en silenci fins que no tinguin resultats definitius per comunicar.

            I si en qüestions sanitàries sembla força enraonada la reflexió, si em poso en terreny polític referint-me als experts o assessors com “homes bons” potser amb aquest eufemisme em passo de rosca perquè no n’estic segur que sempre els consells que donen siguin sempre desinteressats i neutres. Si em permeteu que em descari i us sigui sincer del tot, em preocupa tant o més que qui paga la factura de l’encàrrec quedi satisfet només amb un informe que no el contradigui. I com que això també ho sap el contractat com “expert”, "savi" o "home bo", sense mentir en absolut cuina els resultats de la recerca pel cantó que li convingui. I com que tot depèn del vidre amb que es mira, ja està tot dit! Hi va haver una època, potser quan era més jove i anava amb el lliri a la mà, que els experts em queien bé, i alguna vegada, fins i tot, em van convidar a participar en alguna d’aquelles tertúlies radiofòniques, en les quals per endollar-t’hi havies d’aparentar ser “expert en tot”.

        Però els experts em varen decaure completament quan tot just hores abans que esclatés la gran bombolla immobiliària i fes fallida Goldman Sachs desencadenant la ruïna de tantes persones, la majoria de les quals encara no s'han recuperat, una comissió d’experts garantiren als inversors que la salut financera del banc era immillorable. Jo he arribat a la conclusió, doncs, que d’experts de veritat no n’hi ha gaires dels que te’n puguis refiar al cent per cent. D’aquests, moltes vegades ni en coneixes la fesomia i amb prou feines la veu, ja que només parlen quan el que tenen de dir ho porten ben estacat al sac. La majoria, però, només són experts en fer volar coloms o jugar a la puta i la ramoneta. Esclar que no teniu perquè fer-ne cas del que us dic; jo no sóc pas, Déu me’n guardi, cap expert.

PARLEM DELS DESNONAMENTS, AMB UNA MICA MÉS DE CALMA. ELS OKUPES ( i 2)

            La setmana passada vàrem reflexionar sobre la immoralitat dels desnonaments, prenent-nos temps per parlar a part i encara amb més calma del problema i l’alarma social provocada per la creixent okupació per la força de cases i pisos que tenen propietaris. Segons escriu la viquipèdia, aquesta bíblia laica del segle XXI, l’okupació és un moviment social que en principi es caracteritza per recuperar espais buits i abandonats amb l'objectiu de convertir-los en habitatges o bé en centres socials autogestionats. És una forma de protesta contra l'especulació immobiliària, la manca d'habitatges assequibles i de protecció social a causa del neoliberalisme. En els espais alliberats es duen a terme experiències de caràcter assembleari, autogestionari i de transformació social, posant-los a disposició de diversos col·lectius per a desenvolupar les seves activitats. Fins aquí, la carta de presentació diguem-ne oficial.

           A Catalunya, els okupes no van donar senyals de vida fins a finals dels setanta, una dècada després de fer-ho a Anglaterra, Alemanya i Holanda, i quan ho feren, en els seus manifestos de presentació en societat van recalcar que, a part de combregar amb la filosofia hippy sobretot, els hi anava la moguda antisistema i l’anarquia, al principi tot plegat en dosis quasi romàntiques. El moviment contracultural hippy, Europa el va importar d’Estats Units on durant els primers anys de la dècada dels seixanta, declarant-se seguidors d’un altre col·lectiu desguitarrat com els beat, s'organitzaren en comunes per posar en pràctica, com si fos un ritual, el rock psicodèlic, la revolució sexual i la consumició de cànnabis a dojo, segons deien per explorar “els estats alternatius de consciència”.

           Per tant, a la meva manera de veure, particularment a Catalunya el moviment okupa té una mica de totes aquestes tendències, però si bé al principi predominava l’okupació com alternativa a la manca d’espais socials comunitaris, a l'autogestió d’aquesta mena de casals de barri hiperventilats s’hi varen apuntar inclús fills i filles de la banda de la societat més benestant, inclús aburgesada, que l’establishment més o menys tolerava considerant-ho un rampell temporal d’unes quantes ovelles ne-gres que s'esperava tornessin a la pleta quan amb l’edat posessin seny. En aquesta fase primerenca sí que s’hi barrejaven en el moviment aquell romanticisme de que us parlava abans, amb ànsies autèntiques de proporcionar als seus veïns espais comunitaris per desenvolupar-hi amb llibertat, en el marc d’una filosofia hippy més o menys descafeïnada, activitats culturals, assistencials i de lleure, que l’administració municipal arraconava de la seva gestió immediata per falta d’interès o de pressupost.

         Ara bé, a mesura que el dèficit d’habitatge social va fer aflorar el drama de les famílies sense llar, el moviment okupa es va radicalitzar lentament reemplaçant la pacífica contracultura hippy per una doctrina cada vegada més decantada a plantar cara al sistema, no només amb proclames filosòfiques sinó sobretot amb accions directes que es justificaven en la precarietat de l’oferta d’habitatge social, per ajudar famílies sense llar a okupar cases i pisos deshabitats, activitat que arrel de la crisi immobiliària del 2008 es varen derivar no només a propietats privades, sinó de forma massiva a aquelles que havien esdevingut propietat de la banca, com a resultat dels desnonaments massius d’hipotecats que no podien pagar les quotes. Com en temps dels bandolers i dels pirates, el moviment okupa volia fer veure a la societat que actuava, com aquells llegendaris personatges, que robaven al ric per ajudar al pobre. Però, a la pràctica, hi havia de tot; inclús màfies per explotar els mateixos pobres de solemnitat.

           I aquest moviment cada vegada més exaltat i convençut que els seus “ideals” no eren revolucionaris, ni expropiatoris, sinó justiciers, topà de seguida amb dos drets fonamentals i molt preuats en la nostra societat: que sigui respectada la propietat privada i la bona convivència ciutadana. Per la seva desgràcia i descrèdit, el moviment okupa no n’ha respectat cap dels dos drets i aquesta tensió quotidiana, encara que els seus defensors no ho vulguin admetre, no només ha encès l’alarma del veïnat perjudicat sinó que cada vegada ha dividit més la societat, en dos bàndols: els que condemnen l’okupació de pisos no només dels buits sinó també dels habitats, siguin primeres o segones residencies, propietat de particulars, que denuncien els cada vegada més freqüents incidents d’incivisme frenètic a l'entorn del espais okupats, i els que no veuen tan malament l'okupació si el propietari de l’immoble és públic, sigui la banca, aquest esperpent de la Sarep o la mateixa administració. Què vol dir aquest plantejament? Doncs que si la política no resolt aquest conflicte social amb rapidesa, pragmatisme i tocant de peus a terra, sobretot eliminant les causes en les quals s’autojustifica l'okupació, amb antidisturbis, desnonaments a la brava i sentències judicials contradictòries tenim patata calenta per estona. 

QUAN FEIA LLEIG PARLAR DE CORRUPCIÓ, DE POBRESA, DE CRISI, DE REFUGIATS I D’EXTREMA DRETA

             Abans que la pandèmia ho desballestés tot, s’escoltaven sovint retrets dels còmodament instal•lats en l’establishment social i polític de la majoria de països, criticant els mitjans de comunicació i retraient-los que perdessin temps i diners dedicant massa espai a reportatges d’investigació sobre les qüestions que encapçalen aquesta reflexió. Deien que feia lleig insistir tant en qüestions que no ajudaven a alegrar la vida. Què coi volia dir “fer lleig”? Més lleig feia que, per no parar prou atenció, paios a qui s’havia fet confiança votant-los ens aixequin la camisa.

        ¿Però, i si a l’establishment no li agradava que se’n parlés de tot plegat perquè la corrupció, la pobresa, les crisis econòmiques, el drama dels refugiats, inclús el reviscolament de l’extrema dreta i del populisme, i vés a saber si no també aquesta merda de pandèmia, formés part d’una conxorxa a gran escala? ¿I si, realment, els carros no s’estimben pel pedregar per casualitat, sinó seguint una cadència freda i calculada de trencacolls? ¿I si els que s’empatollaven aquests embolics de les bombolles dels mercats emprenyats i de les primes de risc obeïen consignes perverses per escampar pessimisme i frustració a dojo, perquè tots els pelacanyes i poca-robes del món acabessin empassant-se l’orgull i l’autoestima, ben collats, manyacs, contents i enganyats? Penseu-hi una mica, va!

         Si, per exemple, el problema que tenien quasi la immensa majoria de països fos tan veritat com se’ns volia fer creure a la primera dècada d’aquest segle, i que el dèficit acumulat per les factures generades per fer possible l’estat del benestar en tenia la culpa la culpa de tot, ¿per quins set sous va resultar que la part més important de la llufa no corresponia a capitals manllevats per pagar la factura de l’estat del benestar sinó als interessos d’usura exigits pels creditors? ¿No seria que l’establishment creditor s’estava fent la barba d’or a la salut dels que necessitaven parar la mà contínuament per finançar els seus petits deliris de grandesa o, simplement, per anar fent la viu-viu? ¿I si esgarrapant una mica més la crosta, esbrinéssim que aquells que se n’aprofiten més de les crisis, de la corrupció, del tràfic d’influències, de la guerra, inclús de l’auge dels extremismes i populismes, són els mateixos que ens posen a dieta de resignació i de paciència?

        No m’agraden les teories de la confabulació i no sóc dels que pretenc tranquil·litzar-me buscant sempre culpables per tot arreu, però no puc treure'm la sensació que els que manen ens porten a vendre, per ignorància o per malícia. Si tothom que predicava honestedat, transparència i austeritat el 2008, des dels governs, de les institucions, de la banca o inclús des de les trones, hagués començat per donar exemple, potser les maleïdes crisis, calamitats i misèries ja estarien dades i beneïdes. La llàstima és que els que solem anar amb el ciri a la mà ens vàrem adonar massa tard que sobre els nostres caps hi volaven més voltors que no pas coloms. I ara, amb la pandèmia, ja és tard per reaccionar i posar-hi remei perquè estem en mans d’un despotisme il·lustrat que s’excusa en la salut per tenir-nos enganxats pel coll, de genolls i cagats de por.

         No sé pas què dir-vos, francament, davant tot plegat perquè estic molt perdut; però, l’únic consell que se m’acut i que jo m’aplico des de fa dies es anar en compte a badar i a confiar a cegues amb xarlatans o redemptors de pacotilla, que també en temps de pandèmia sembla que s’hagi aixecat la veda. El que m’estranya és que, com passava en temps reculats d’epidèmies o de sequeres no toquin els esquellots de les rogatives. O qui sap si el problema és que des de les esglésies tampoc saben com explicar-se que els Déus misericordiosos de cadascuna d’elles permeti aquestes calamitats. Poc ho sé pas, però algun dia se sabrà quins pecats li volen fer pagar a la humanitat abans de tornar-la a la normalitat enganyosa d’uns quants vivint a l’esquena dels altres. Penseu-hi una mica, va, avui que és diumenge i us lleu!

VAL MÉS PRENDRE-S’HO RIENT, ENCARA QUE AQUESTA PANDÈMIA NO FA RIURE

            Que no vol dir agafar-s’ho tot a tall de conya. Sóc un negat per repetir de memòria dos o tres acudits seguits i admiro als que sembla que no acaben mai el repertori, perquè moltes vegades rematar una vetllada explicant acudits és una manera molt enraonada de rebaixar la tensió en que vivim. Però, alerta, que riure’s d’un mal acudit per compromís, pot resultar catastròfic per establir una relació amb futur. Tenir bon humor és, ja se sap, un bon punt de partida per recuperar l’equilibri interior, perquè està demostrat que qui sap fotre-se’n d’allò que l’angoixa passa millor els pitjors tràngols. Encara que alguns reprimits us vulguin amargar l’existència amb la cantarella que aquest món és un bassal de llàgrimes, sapigueu que a aquest món encara que naixem plorant hi venim per riure i per estar alegres, no pas per somicar a totes hores.

Fixeu-vos que l’espècie humana és l’única que sap riure, precisament perquè és intel•ligent; de la resta d’animals només consta que ho hagi intentat la guilla, però el seu riure és tan hipòcrita que sembla un udol. Quan, com ara mateix, allò que se’n deien valors eterns van de capa caiguda a tot arreu, crec que s’ha de recórrer més que mai a la comèdia i a l'humor, per evitar quedar-se atrapat de peus i mans en la tragèdia. Paradoxalment, la gent que mai riu no mereix confiança. Pareu-hi atenció abans de tancar un tracte amb un sorrut, perquè teniu bastants números d’enganxar-vos-hi els dits. Però no entengueu l’a per la b. Estar de bon humor no significa prendre’s la vida a broma i riure-se’n de tot a totes hores, inclòs del mort i de qui el vetlla; sinó desenvolupar el difícil sentit de la proporció de les emocions.

Uns espavilats nord-americans consultors d’empreses fa dos dècades van descobrir que el bon humor estimula la productivitat i predisposa les neurones per resoldre problemes enrevessats o per aprendre idiomes. Ja podria ser si no fos que en conec molts que no paren de riure i no parlen bé ni l’idioma matern. Però no cal anar tan lluny per saber-ho: la meva mare que venia de pagès sempre m’havia dit que al mas estava prohibit munyir les vaques amb posat de set jutges, si no es volia que donessin mala llet a tot drap. En Pere Calders, que els havia passat de tots colors defensava el seu bon humor, sempre irònic i una mica punxant comparant-lo amb l’acupuntura, que consisteix en clavar agulles per curar.

A la meva manera de veure, doncs, hi ha dues maneres d’encarar la vida: prendre-s’ho tot a la tremenda o provar d’anar pel món sempre amb un somriure als llavis. El secret del bon humor no és que estiguis content, sinó que no vulguis estar trist. En resum: que tingueu bon dia i si voleu que res us l’espatlli, busqueu-hi la vessant còmica de tot plegat que sempre n’hi ha alguna encara que tal com van les coses pel món sembla difícil. Però, francament, no paga la pena de posar-se pedres al fetge enmig de tantes pallassades com podem trobar de franc, inclús en ple drama sanitari. El problema és que en temps de pandèmia les mascaretes segresten els somriures. Per això els negacionistes se les treuen, però no hi guanyen res perquè no saben somriure i només els hi surten ganyotes que fan por. El que potser hem de fer és a aprendre a riure amb els ulls. No està demostrat, però he sentit a dir que riure pot resultar una bona teràpia, encara que no se’n tinguin ganes. Mentre riem no plorarem.

RECORDEU ALLÒ DELS RICS, DELS CAMELLS I DEL FORAT DE L’AGULLA?

         Jo sempre parteixo de la base que ningú perquè tingui més, sopa dues vegades; i molts dels nous rics que s’ho varen creure - que sopar dues vegades imprimia caràcter -, en molts de casos acabaren criant malves després d’una fartanera. Per tant, si com a signe extern d’acabalat sopar dues vegades no serveix per res més que sobresortir per golafre, com és distingeix qui és ric? Quins són els paràmetres de la riquesa? Doncs tot és relatiu: per exemple, qui té el cul pelat de recórrer al banc d’aliments per sobreviure o que està desesperat per no trobar feina volent treballar, qualsevol persona que fes tres àpats normalets al dia, pagués el lloguer o la hipoteca d’un piset sense pretensions i pogués fer benzina per treure la família a escampar la boira algun que altre cap de setmana, li sembrava un vertader potentat. O sia, és el que us deia: que tot és relatiu, comparat amb què o amb qui. I avui, que ja portem quasi deu mesos de pandèmia, tot plegat encara s’ha trastocat una mica més perquè cada vegada en queda menys de classe mitjana, treballadora o autònoma, d’aquella a qui els pelacanyes o els poca-roba n’envejaven la vida endreçada que portaven.

         Justament aquests dies desfilen per la plaça de sant Jaume col·lectius de persones que tenien la vida més o menys encarrilada treballant per ells, per altres o portant un negoci sense estirar més el braç que la màniga, que avui es veuen caient més del cantó dels pelacanyes que no pas de dels que anaven fent la viu viu, encara que fos a empentes i rodolons. Però el que em rebenta de veritat és que, enmig d’aquest maremàgnum de petites empreses i negocis a punt de fer l’ànec definitivament, i de vides a quatre passes d’enfonsar-se perquè ja no saben a quin ferro roent agafar-se, hi hagi un grapat de polls reviscolats, més nombrós del que ens pensem si poguéssim posar-los en fila índia un darrera l’altre, que es vanten de no pagar els impostos que deurien perquè els surt més a compte camuflar les seves martingales darrera una teranyina d’enginyeria fiscal tan complexa com eficaç per estalviar-se’ls. I, tanmateix, el que em fot de veritat és que a aquesta colla d'impresentables, que ja els hi està bé no pagar el que toca i és just, si fa o no fa el que s’estalvien en solidaritat fiscal s’ho malgasten, de bon tros, en minutes que s’embutxaquen els seus fariseus assessors, uns personatges als quals els hi deu relliscar aquell acudit d’un poca-roba anomenat Crist, que feia broma dient que era més fàcil d’enfonyar un camell pel forat d’una agulla, que no pas que un ric anés a fer companyia a son pare Déu, al regne dels cels. Us sona aquesta musica celestial?

          Fa temps que crido al vent una pregunta ingènua, que de moment no troba resposta: ¿per què serà que a tot arreu on miro, inclús en països que es declaren militants anti-capitalistes i que tenen l’aigua al coll com nosaltres, intenten esquivar els dèficits que ofeguen els de baix retallant despesa pública en benestar social i apujant impostos finalistes o al consum, precisament aquells que fan més pobres als pobres i pessigolles als rics. El projecte de pressupostos que ahir es van començar a tramitar al Congrés amb l’etiqueta de progressistes, a l’hora de la veritat serviran perquè els pobres acabem sent més pobres i els rics més rics. Alguns, àdhuc, es faran la barba d’or sucant el melindro en les aigües tèrboles de la pandèmia. ¿Creieu que és innocent que les borses es disparin amb l'anunci de la vacuna? Per desgràcia, treure’n profit de les desgràcies és com si fos llei de vida. Ahir reflexionaven sobre els desnonaments que no s’aturen i avui ho podríem fer sobre els subsidis i ajudes que no arriben. Aplaudim que s’hagi rebaixat l’IVA de les mascaretes, però no ens adonem que mentre no siguin gratuïtes pels més vulnerables, com passa en altres països del costat, els que poden comprar-se-les de disseny encara es fotran un tip de riure a la salut dels que, tot i rebaixades, no les poden comprar i se les han de posar moltes més vegades de les higièniques. És el mateix que passa amb la qüestió dels metges i sanitaris: tenim a punt de petar la xarxa hospitalària, sobretot les UCIS per falta d’especialistes i els CAP per falta de personal, quan per desídia burocràtica sembla que hi ha uns quants centenars de metges forasters que no poden exercir perquè Educació porta un any de retràs per homologar els títols.

I ahir, el mateix l’oracle epidemiològic de la cort puigdemontista, el doctor Oriol Rifà, va reconèixer públicament a TV3 que l’estratègia de la criticada Diaz Ayuso a Madrid, multiplicant els tests ràpids basats en la detecció d’antígens havia estat un èxit, sense estrangular ni l’activitat cultural ni la restauració. A Catalunya, en canvi, les proves d’antígens estan a les beceroles, sobretot a les residències d’avis. I mentrestant, no ens podem treure del cap el crit desesperat d’una mare migrant davant el cadàver del seu fill de tres mesos, en Josep, ofegat quan era rescatat d’una patera. Ja podem anar cantant missa a la Sagrada Família o picant-nos el pit abans d'anar a dormir, que les coses són com són i així continuaran mentre no fem res efectiu per canviar-les.

EL QUE IMPORTA NO ÉS COM VAS VESTIT NI COM ET PENTINES, SINÓ EL QUE FAS.

             En Pep Guardiola, per fixar-nos amb algú proper al nostre temps i conegut com si fos de casa, podria considerar-se un paradigma del dandi modern que sap com combinar pantalons entallats o “de pitillo”, segons l’argot, amb jerseis d’estampats poc convencionals, combinant amb colors tan cridaners com el malva. El concepte d’elegància que es gasta avui dia potser sigui, en opinió dels sociòlegs de guàrdia, més democràtic i menys rebuscat que en èpoques més reculades; però, manté sense cap dubte in-tacte el mateix desig de destacar i “d’èpater le bourgeois” que va impel·lir, per exemple, el llegendari tenista Renè Lacoste a demostrar i patentar, en certa manera, la idea que es pot ser elegant amb la samarreta amarada de suor. Això sí, per encaixar en la descripció de dandi, ara i abans, no s’hi val la timidesa perquè el dandisme es basa en el culte a la personalitat, en l’audàcia de volgué destacar i fugir de la uniformitat. Els dandis, els de sempre i els moderns, es permeten decidir en un moment donat ser diferents, i malgrat conèixer les normes de l’elegància, de l’educació i del “savoir faire”, tenen el coratge de saltar-se-les totes. Potser sí que pequen una mica d'extravagants, però se’ls hi pot perdonar perquè, a la seva manera, són cultes i estimen les coses maques per damunt de tot i cal tenir en compte, per no jutjar-los malament degut als prejudicis, que són molt menys superficials del que semblen a primera vista. La diferència entre els dandis moderns i els potser massa alambinats del segle XXI, és que els d’avui els l’importa un rave combinar uns texans mig esparracats i una samarreta espatarrant i potser reivindicativa, amb unes sabates de disseny refinat o amb unes vulgars sabatilles esportives.

         Al segle XIX els dandis es varen fer imprescindibles per entendre aquella revolució de butxaca que es coneixia com a “modernitat”. Rebels a la seva manera, en això no ha canviat gaire el tarannà dels d’ahir amb els d’avui, abanderaven l’individualisme i feien veure que tant se’ls en fotia del diner, encara que la majoria - molt menys del que passa amb els moderns, és cert -, subsistien gràcies als viàtics dels pares. Fardaven de lliurepensadors, de rebecs educats, de tenir l’autoestima al límit i de ser uns insubordinats que rebutjaven el ramat. Algú va escriure, no sé si fou Oscar Wilde, però en tot cas li compro la definició a preu fet del dandisme, perquè retrata sobretot el dandi modern: “no es proposen canviar el món, només pretenen llençar el que no els hi agrada del món”. Gosar a subratllar la pròpia personalitat com un tret diferent de la carrinclona majoria, mitjançant la manera de vestir o pentinar-se, requereix tant ahir com avui morro i audàcia. Tanmateix, per viure i expressar-se tal com cadascú s'hi troba còmode, sense por al què diran però amb bon gust, es necessita valor. Darrera l’estètica del dandi no hi cap disfressa i les seves opinions i conductes poden ser tan distintes d'estereotips com la manera de vestir o de pentinar-se.

En el món de la política fins fa tres o quatre de dècades era impensable saltar-se els clixés encarcarats que consistien en portar vestits de color gris o blau marí, una corbata més o menys discreta y una camisa d’un to que afavorís "sortir bé" a la televisió. Els polítics, els bancaris, els funcionaris, els oficinistes, els professionals de tota mena i el tutti quanti que es relacionaven amb la “cosa oficial” ni s’ho haguessin plantejat mai d’assumir riscos en la indumentària, encara que tinguessin temptacions. En qualsevol escola de negocis explicaven des del primer dia que la presentació era essencial a l’hora de buscar feina, i les mares no es cansaven d’explicar als seus fills que si volien "fer carrera” tenien de fer goig, anar amb les orelles netes i sempre ben clenxinats. Però les coses han canviat des de fa un parell de dècades i es pot ser un dandi sense semblar un figurí. En Nelson Mandela que va popularitzar les camises tradicionals del seu país la ben encertar quan va dir que s’estimava més ser elegant per l’actitud i la conducta que no pas per com vestia. A la meva manera de veure, doncs, vés si no ens haurem d’acostumar a valorar les persones pel què fan i no deixar-nos impressionar per com vesteixen. Com diria la meva àvia, el que importa és que vagin amb la cara neta i no tinguin son a les orelles.

PARLEM DELS DESNONAMENTS, AMB UNA MICA DE CALMA (1)

            I per fer-ho assossegats el millor serà que des de bon començament deslliguem els llançaments de persones de la casa on viuen - en règim de lloguer o de propietaris hipotecats -, i els desnonaments forçosos de quadrilles que fan de l’okupació un estil de vida entre romàntic i anàrquic o, en alguns casos, un modus vivendi incívic. En el primer cas, és molt greu que cap persona sigui llançada de casa seva per la sola raó que no pugui pagar el lloguer o la quota hipotecària, perquè s’hagi quedat sense feina o sense la font d’ingressos amb que comptava per complir religiosament amb les seves obligacions. Per aquesta raó, gosaria a dir que llançar una persona amb família inclosa al carrer pot ser tan legal com es vulgui, però no deixa de ser una immoralitat de l’alçada d’un campanar, a més a més d’una vergonyosa falta d’ètica i de poca vista, tant des d’un punt de vista polític, com també econòmic parir lleis que legitimin inhumanitats com aquesta.

Quan va esclatar la bombolla immobiliària del 2008 i les flors i violes amb que havien convençut els bancaris forçats a subscriure hipoteques per un tub, inclús amb el primer palangana que passés per les oficines si no hi havia cap més remei per arribar als objectius de productivitat, en un tres i no res es varen marcir. I el que havia anat de manlleu per comprar-se la casa dels seus somnis sense tenir on caure mort, només refiant-se del sou i de les hores extres circumstancials, de cop i volta es va trobar sense extres ni sou, i abocat al pacte de la fam. La frustració i el desconcert dels bancs va ser enorme, ja que es van adonar com si vinguessin de l’hort que havien prestat diners a mansalva sense comprovar cap més aval que un full de nòmina, i sobrevalorant sovint els immobles a hipotecar. Molts bancs varen veure la fallida a quatre passes. Per tant, davant d’aquest futur apocalíptic, qui cregueu que va acabar pagant-ne el pato? Com sempre, els més ingenus i vulnerables: els que s’havien quedat amb una mà al davant i l’altra al darrera per culpa de la crisi econòmica sobrevinguda després que la banca, en un atac d’histèria, tanqués totes les aixetes del crèdit fent baixar portes de mala manera a infinitat d’empreses i negocis que podien anar tirant.

         I el govern, enlloc de perdre els papers i no reaccionar amb seny, va consentir que es desnonessin sense aturador tant els que no podien pagar la hipoteca com, també, els que s’endarrerien amb els lloguers. Si enlloc de seguir el joc a les oligarquies financeres, el govern hagués decretat una moratòria impedint que mentre durés la crisi ningú fos foragitat de la casa on vivia, renegociant els creditors unes quotes i un lloguers assequibles a les seves possibilitats momentànies, ens hauríem evitat molts de drames personals i, de ben segur, ni l’economia del país no hagués anat tant de mal borràs, considerant la morterada que va costar als contribuents el rescat dels bancs. Però, esclar, calia que el govern hagués tingut més que serradures al cap. ¿De què servia buidar cases perquè en un moment donat els que hi vivien no podien pagar la hipoteca, si al final de l’obra la majoria d'aquestes cases i pisos varen anar a parar al sac de la Sareb, que se les va malvendre en part a fons voltors o encara avui se li estant podrint a les mans? Si no s’hagués desnonat ningú, trinxant tantes il·lusions i autoestimes, quan es va redreçar a mitges l’economia moltes de les quotes i lloguers congelats s’haurien refet igual que tantes vides.

          Doncs ara es repeteix la mateixa història, ensopegant amb la mateixa pedra com els tanoques, com si l’experiència no hagués servit de res. En plena crisi pandèmica, ¿com es pot entendre que les lleis donin suport indiscriminat a tots els desnonaments que es presenten contra persones que, simplement, s’han quedat sense ingressos perquè han perdut la feina? I que aquests llançaments de persones de casa seva es faci protegint els llançadors amb la intervenció de la força pública armada amb porres i material antidisturbis és, francament, fastigós. De ben segur que en tots els casos els desnonats estarien disposats a renegociar temporalment un lloguer o una quota hipotecaria compatible amb els seus ingressos actuals. En el cas dels llogaters, sempre que el propietari depengués d’aquella renda per viure, a l’administració li sortiria més barat – econòmica i socialment -, completar la diferència, si voleu com si es tractés d’un subsidi a fons perdut, i en cas de la Banca, el fet d’establir una moratòria de part de la quota hipotecària diferint el seu pagament no significaria cap pèrdua irrecuperable ni inassolible, sinó només un minvament passatger de guanys. Seria com “un estiuet de sant Martí” meteorològic trasplantat metafòricament al món de les finances, referencia que ve com anell al dit avui, precisament, dia de sant Martí. Un altre mati reflexionarem sobre els desnonaments dels okupes, una assignatura lamentablement suspesa pels governs que s’estan deixant colar els gols per l'escaire. (Continuarà)