dilluns, 31 d’agost del 2015

PENDENT D'UN COP DE SORT

Fa dos o tres setmanes que en Manel no para d’atabalar-me amb el pot de la Primitiva. “Nano, si em toquessin setanta-cinc milions, saps com em canviaria la vida?” I el problema d’aquest amic és que s’ho creu que li pot tocar, i no m’estranyaria que fins i tot hagi fet plans de com distribuiria la morterada, perquè és un paio molt quadriculat i no deixa res a l’atzar. Hi està tan obsessionat amb aquesta rifa, que si li passa de llarg com ha fet sempre, aquesta vegada tindrà un gran disgust, per això que us deia: que em sembla que ja té repartits els milions. De moment, el pot es va fent més gros i mentre no se l’adjudiqui ningú ell no perd l’esperança; al contrari: encara el referma més en la dèria que és bona senyal. Jo diria que l'estuba d'aquest estiu no li ha provat i que se li ha deixatat el cervell, perquè és un paio que sense que li sobrin els calers - que jo sàpiga, és clar -, però entre la seva jubilació d’encarregat a la Seat, una petita pensió de la seva dona i quatre estalvis, tenen un bon passar, amb els dos fills ja gambats que, per sort tenen feina assegurada al funcionariat: un és mestre i l’altre està ben col•locat al jutjats. “Què més vols?” – li vaig dir per treure-li del cap aquesta bestiesa de fer-se milionari de la nit al dia, i em va contestar: “És que ja em toca tenir una mica de bona sort!”


Ja m’he donat per la pell: no hi tinc res a fer perquè canviï d’opinió. De manera que ja s’ho farà. Però, en canvi, a mi m’ha fet reflexionar una mica en això de la sort i, després de donar-li una repassada a la meva vida, he descobert que sense haver-me tocat mai la rifa he sigut un paio afortunat, perquè analitzant una per una totes les circumstàncies i experiències per les quals he passat, les coses em podríem haver anat molt pitjor i, en canvi, me n’he sortit prou bé de totes les travetes o “cancalletes”, com diem els figuerencs, que qui sigui m’ha parat. I quan més hi penso, més em convenço que va anar del canto d’un duro que les coses m’haguessin anat pel pedregar. No us podeu imaginar com m’he quedat d’assossegat després de veure tan clar que, malgrat no m’hagi tocat mai la grossa, tinc més per agrair que per desesperar-me. I que, inclús els moments més durs podien ser pitjors. No se pas si aquesta teràpia li servirà a en Manel, però a mi m’ha funcionat. Ara bé, no és tan senzill això d’admetre la teva bona sort, perquè no pots deixar de preguntar-te a qui li has d’agrair tots els cops de mà que has rebut des de petit, si has deixat de creure en déus, àngels de la guarda i fades. Ja que per molta voluntat de tirar endavant que hi posis, no ets tan il•lús de pensar que n’hi havia prou amb les teves ganes per decantar el destí. I pensar que es cosa de l’atzar, ho trobes fred. Aleshores és quan t’adones que potser t’has precipitat arxivant tots els déus al quarto dels mals endreços.         

diumenge, 30 d’agost del 2015

FESTES MAJORS

Totes les ciutats durant la festa major es tornen alegres i confiades, i es tiren al carrer un cop decretada la treva de la rutina, arraconant per unes hores els maldecaps. Com si s’obrissin totes les gàbies i clausures, hom s’ensopega pels carrers engalanats gent que feia mesos que no veia. Des dels ajuntaments, les comissions de ciutadans de bona fe que es cuiden d’organitzar modernes versions del “panem et circenses”, procuren bastir uns programes d’actes que complaguin totes les expectatives, sensibilitats i tradicions, inclosa la missa solemne perquè qui hi vulgui treure el cap no es frustri, malgrat cada vegada més les autoritats de torn practiquen la religió laica i opten per deixar plantada la capellanada, puix tothom ha de cuidar la seva parròquia. I com que és tan difícil d’encertar els gustos de tothom, sobretot del jovent inquiet o indignat que ara abunda, perquè no s’esgarriïn els més radicals i desencantats del sistema, se’ls hi tolera en algun lloc del municipi una “festa major alternativa”, pensant que a la gent d’ordre li surt més a compte tenir controlats aquests potencials rebentadors del carrincló programa oficial, encara que proclamin per unes hores la seva petita república llibertària, on quasi tot està permès a excepció de la violència física i de la droga dura, perquè de l’altra els consumidors habituals dóna la sensació que en van ben servits, per molt que es dissimuli. Les brigades de neteja, de matinada fan desaparèixer amb aigua a pressió i detergents els vòmits i pixums que marquen el territori de l’alternativa, mentre que es limiten a treure les lleganyes de la resta de la ciutat on la festa es celebra posant la marxa curta.


No saps d’on surt la gent, però hi ha gent per tot. És d’aquells dies que t’hi entrebanques amb la gent sense voler, i a les hores petites sembla que és migdia. I el toc de queda que s’imposa durant la majoria de l’any, perquè el sagrat descans dels ciutadans es respecti, durant la festa major el viola i l’envaeix el xivarri, la musica i la disbauxa: per la  festa major sembla que passa com en Carnaval, que tot s’hi val. I els decibels descontrolats s’enfilen per les teulades fins a esgarrapar la cara de la lluna. Tothom ho sap, i s’ho passa com pot perquè la finestreta de les reclamacions també té posat, per la festa major, el cartell de “torni demà”. Només queda el recurs d’emigrar cap a verals més tranquils, si no es vol participar si us plau per força de de la xerinola. Ara bé, francament, l’analgèsic i el tranquil•litzant més efectius per suportar les migranyes i la caparrassa de les festes majors es viure-les des de dintre, penjant la cara de pomes agres a l’armari rober mentre duri la gresca. Per treure’s la ressaca de sobre, ja tindrem temps tota la resta de l’any... Cal que us digui que a Manresa estem de festa major?   

dissabte, 29 d’agost del 2015

SE SENT PUDOR DE PODRIT

Em sembla que ja som prou grandets perquè ens aixequi la camisa la vicepresidenta del govern central quan, posant aquella cara de senyoreta Rottenmeier pilla, desvincula els escorcolls d’ahir a Catalunya del 27S. I per fer aquesta afirmació em baso en fets objectius: a)- que una gola profunda havia avisat els mitjans la nit abans, del xou que es muntaria a primera hora del mati davant la de seu de Convergència i de la seva fundació tapadora Capdem, de manera que s’hi havien palplantat els periodistes i les càmeres de TV tres hores abans de que la comitiva judicial fes la seva entrada triomfal sota pali mediàtic, i b)- que el paperot d’estrassa de la guàrdia civil a quatre Ajuntaments, per recollir un expedient concret d’adjudicació d’obra pública se’l podien ben estalviar – si no haguessin volgut expressament que hi hagués espectacle -, simplement requerint aquest expedient per la via administrativa-judicial normal. Per tant, diguin el que diguin des de Madrid la iniciativa d’ahir fa una pudor de podrit insuportable i, per enèsima vegada, desqualifica democràticament un govern que es passa per l’arc del triomf el principi de separació de jurisdiccions, i marca els tempos judicials al ritme de les seves conveniències. Per tant, que quedi clar: els escorcolls d’ahir formen part de l’especialitat de can PP: l’olla podrida.


Dit això, a la meva manera de veure, tampoc és de rebut que Convergència corri a estripar-se les vestidures a la plaça pública, interpretant un galdós paper de donzella violada que cada vegada li compra menys gent, per la senzilla raó que com passa amb les bruixes galleges, d’enginyeria financera per beneficiar la tresoreria dels partits que han tocat poder, n’hi ha hagut i n'hi ha a dojo. El que passa és que les conseqüències d’haver fet trampes han anat esclatant, com en tots els tripijocs d’aquesta mena perquè en haver-hi molts de col•laboradors necessaris, no tothom – des d’enginyers a manobres – va poder-se resistir a la temptació d’arreplegar, per al seu consum personal, una mica del botí que passava diàriament per les seves mans, i tibant d’aquests fils s’han anat desembolicant moltes troques. Que Convergència està a la corda fluixa en aquest aspecte és molt difícil de negar, llevat en els casos de la militant lleialtat de la guàrdia cas pretoriana i de la bona fe de part de la parròquia – cada vegada menys toca-sons i babau, des del serial Pujol i família -, perquè el que també és un fet objectiu, és que una part molt important de la gent que ha seguit tota l’evolució dels afers Palau, Pujols i d’altres, quan surt el tema a la conversa es tapa el nas. Per tant, esquinçar-se les vestidures perquè la bomba de rellotgeria, que ells solets varen activar sota el llit de casa seva, esclati en els moments més emprenyadors, és un pèl forçat, per no dir il·lús. I també tufeja.   

divendres, 28 d’agost del 2015

NO ÉS IGUAL VEURE-HO, QUE SABER-HO DE SEGONA MÀ

L’altre dia vàrem assistir en directe a l’assassinat de dos periodistes a EE.UU., i per tots els canals de televisió podem veure en viu el calvari de milers de refugiats que són massacrats a les portes d’Europa, i els atemptats brutals o els bombardejos de la població civil indefensa, a tot arreu on hi ha guerra. I vatua l’olla, no és el mateix fer-te’n càrrec de totes aquestes salvatjades a través de les cròniques dels corresponsals, per bons narradors que siguin, que ser-ne testimoni a temps real, veient-ho amb els teus propis ulls en viu i en directe, i que per si no tu pots creure a la primera t’ho puguis rebobinar tantes vegades com vulguis fins que n’estiguis convençut del tot. No m’explico com després de presenciar escenes que fan palès sense embuts com els éssers humans podem arribar a ser-ne de bèsties, tenim estómac per endrapar un bon àpat, anar de xerinola i passar pàgina. Quan aquestes barbaritats les llegíem als papers o les escoltàvem per la ràdio, encara podia tenir una justificació que no ens afectessin uns relats tan escabrosos, però si ens ho passen en directe mentre ens repanxolem a la sala d’estar de casa, com si estiguéssim allà mateix malgrat la distància, ¿com podem perdonar-nos la nostra indiferència i no retreure enrabiats el passotisme dels governants disfressats de Ponç Pilat, que se’n rentin les mans tan escandalosament?

De què serveix l’ONU, si és incapaç d’aturar per la força de la dissuasió sense ambigüitats les guerres quan es trinxen les vides i els drets humans a tremuja, de desemmascarar les màfies i els governs que a cara descoberta o de sotamà fan negoci amb el tràfec d’armes, de drogues i de carn de canó per abastir xarxes de prostitució o bosses de mà d’obra barata, fent-te’ls-hi pagar car perquè els serveixi d’escarment per sempre? De veritat ens podem quedar insensibles davant un autèntic genocidi, per denegació d’auxili, de les víctimes de les guerres per part dels que desgovernen els països escanyant els ciutadans més pobres i deixant-los morir de fam o d'infeccions? Jo no en sóc cap excepció d’aquesta covardia col•lectiva, per molt que sembli que des d’aquest blog vull donar lliçons de moral i de seny, i aquesta confessió personal d’impotència em fa sentir tan malament, m’avergonyeix tant, que em pregunto si qui en definitiva mou els fils de tot plegat – que no és Déu ni cap cosí germà seu -, no ens vol convertir en petits monstres, capaços de menjar-nos el fetge els uns als altres, cada vegada més indignes de portar el nom de persones. Almenys, per la meva part, que no quedi el gest per denunciar-ho i per intentar que a còpia de que molts facin el mateix aquest món canviï de rumb. Però contemplant les misèries de que som capaços, francament, sóc pessimista.       



dijous, 27 d’agost del 2015

PLURICULTURALITAT AL RALENTÍ

És molt bonic de dir que no som xenòfobs, i que rebem sense prejudicis els forasters, arribin d’on arribin. Però si volem ser sincers hem d’admetre que ens costa de pair, i que fins i tot ens espanta una mica, el degoteig constant de gent de fora. Tanmateix, sentim quelcom més que curiositat innocent davant les costums, comportaments socials i reaccions, no només diferents de les nostres sinó sovint contradictòries amb les tradicions culturals i religioses que hem mamat. És molt maco, doncs, representar que no ens atabala compartir replà amb magrebins, sud-americans o gambians, per posar tres exemples concrets de forasters, però se’ns nota a la cara d’una hora lluny que no les tenim totes i que ens falten ulls per no perdre de vista tot el que fan i diuen. En qualsevol cas, la prevenció no és qüestió del color de la pell ni a causa del país de procedència, sinó que depèn en bona part de que els paios siguin uns pelacanyes o es guanyin la vida per a no donar problemes. Si els forasters són persones que porten una vida arreglada i saben comportar-se sense emprenyar gaire la nostra rutina, fins i tot ens resulten simpàtics i no ens fa res que les nostres dones facin petar la xerrada amb les seves a l’ascensor, o que els seus nens es barregin amb els nostres a l’escola. I és que el problema, a la meva manera de veure, i no és la primera vegada que ho constato, són els immigrants pobres. Els forasters que no són uns morts de gana, sinó que van tirant amb un jornal i s'esforcen per conviure, són ben tolerats a tot arreu, malgrat siguin més negres que el carbó.  


Ara bé, feta aquesta primera asseveració, si seguim la reflexió sense fer-nos trampes al solitari, haurem de reconèixer que no solament ens sobta, sinó que en alguns casos en certa manera ens molesta irracionalment que tinguin costums domèstiques tan diferents de les nostres. Sense anar més lluny, l’altre dia vaig ensopegar aquest comentari entre dues dones que feien tanda a la fleca: “noia, no sé pas com dormen, perquè no els hi he vist estendre mai cap llençol”. Crec que si tenim en compte aquest detall de perepunyetes xafarderes, en trobaríem d’altres a la ciutat que també s’apanyen sense llençols, potser amb un simple nòrdic, però vés per on només crida l’atenció el foraster perquè, en el fons, ens el mirem amb lupa encara que ho dissimulem. Hi ha molts de forasters que fan tots els possibles per integrar-se a la societat d’acollida, això no es pot pas negar, però em pregunto quan de temps ha de transcórrer i quantes proves del cotó-fluix han de superar per ser acceptats, aplicant la nostra a vegades carca vara de mesurar. Ens agrada fanfarronejar de portes enfora que som una societat pluricultural, ben estructurada i digerida, però això no serà veritat fins que de portes endintre no accepten que el que fa iguals a les persones és el fet de ser-ho, que la igualtat no es valora per les aparences externes sinó pels sentiments. I siguem d’aquí o de fora, totes les persones plorem, estimem, riguem, patim i sobrevivint de la mateixa manera. I perdoneu les molèsties. 

dimecres, 26 d’agost del 2015

AUTORITAT I DEMOCRÀCIA

Abans d’ahir, l’agressió a un revisor de tren i fa una setmana la rebotada d’un manter al policia municipal que li havia cridat l’atenció, han estat suficients perquè la recurrent qüestió de la seguretat ciutadana i de l’incivisme tornés a estar sota el focus de la crítica i del anàlisi. Ja està bé que se’n parli, però caldria que no es donés la falsa impressió, sobretot des de l’administració interessada en tirar pilotes fora, que es tracta de fets aïllats i puntuals, i que parlar-ne servís, almenys, perquè qui té de posar-hi mà s’ho prengués en serio. Començant per deixar de fer veure que es ve de l’hort quan els usuaris de rodalies-renfe cada dia, des d’en fa uns quants, han de suportar resignats, sobretot els més indefensos, ser testimonis o víctimes de tota mena d’actes incívics per part de quadrilles de brètols, que tots solets no tenen pebrots ni per ensenyar l’orella. L’incivisme urbà no s’arregla només aprovant ordenances, protocols o un repertori de multes forassenyades a qui es passi les normes per l’arc del triomf, ni posant un guàrdia darrera cada cantonada. El civisme o la urbanitat, com se’n deia quan es respectava més la convivència, forma part d’una cultura i d’uns valors que s’han d’aprendre des de l’escola i la llar, sent els adults els primers en donar exemple.


A la meva manera de veure, però, el principal entrebanc per posar remei a l’escalada de pessics a la convivència col•lectiva que es repeteixen i queden impunes, rau en el fet que molts dels que hi haurien de posar mà creuen que no és políticament correcte no deixar-ne passar ni una, perquè els han intoxicat amb el mantra que ensenyar el bastó tufeja de poca sensibilitat democràtica. Als revisors de tren, després que a un quasi li amputessin l’orella d’una mossegada, els del seu sindicat els hi han recomanat discretament que “no es fiquin en merders”, perquè la direcció de la cosa no té mitjans autoritaris per protegir-los dels maltractes de paraula i físics ni a ells ni als passatgers. Sense anar més lluny, vet-aquí un exemple d’abandó de l’autoritat, del qual me n’he assabentat amb sorpresa fa quatre dies pels papers: en una ciutat de més de setanta-mil ciutadans es veu que una colla de galifardeus d’estètica “sui generis”, aparquen cada tarda en els bancs d’una plaça cèntrica i es dediquen a trascolar alcohol, fins que no es tenen dempeus. Els veïns i comerciants van denunciar a l’ajuntament en tota regla les molèsties i danys colaterals que pateixen per culpa d’aquesta conducta incívica, però el cap de la policia local els ha contestat receptant-los paciència i bons aliments: “quan faci mal temps, tot ja tornarà a la normalitat”. Les violacions del civisme són constants arreu del país i la passivitat dels que haurien de tallar-les en sec esta a l’ordre del dia, per dues raons concretes: una respon als escrúpols que els hi han ficat al cap els que no tenen clar que la seva llibertat acaba on em trepitgen la meva, i l’altra obeeix a la sensació que els seus esforços per fer complir la llei, acaben massa sovint a la paperera. Ara bé, quan es fa el ronsa a l’hora d’esbandir sense gaires miraments les conductes que molesten i perjudiquen la societat, aquesta mena de tolerància bonista i de bon rotllo envalenteix brètols i pocavergonyes per seguir fontent-se’n del mort i de qui el vetlla. Tanmateix, massa sovint l’autoritat que vol passar desapercebuda perquè no l’acusin de poc democràtica i autoritària, porta a que les petites bretolades i faltes de respecte a la convivència, consentides per estalviar-se bronques, acabin pujant de to i degenerin en conductes obertament antisistema, que obliguin finalment a treure el santcristo gros, amb conseqüències imprevisibles.               

dimarts, 25 d’agost del 2015

QUIN MAL HI HA QUE CATALUNYA VULGUI PLANTAR-SE PEL SEU COMPTE?

Ahir, allò que enorgullia els pares era pogué donar a la família, amics i coneguts aquesta notícia: “el nostre fill s’ha plantat”. Perquè una de les ambicions principals dels bons pares de família catalans era tenir resolt el futur dels fills, ajudant-los a aconseguir quan més aviat millor la seva emancipació econòmica: obrint una botiga, engegant un modest taller per practicar el seu ofici, arrendant terres per dedicar-se a fer de pagès, col•locant-se de funcionari o, en el cas de les dones, “fent una bona sort” casant-se amb un bon partit. Potser a les portes d’una campanya electoral que està en joc la independència del país, els actors que desfilin per la tribuna mitinera es posaran les botes repetint totes les versions de l’auca, del conegut i fastigós repertori del “jo sóc més català” i “tu no n’ets gens”. Els catalans ja el tenim aquest defecte d’encegar-nos fàcilment i no donar el braç a tòrcer a l’hora de defensar els nostres punts de vista, però per moltes barbaritats que es puguin dir i per mal gestos que es facin els uns als altres, la sang no arribarà al riu i al final qui llescarà el pa serà el poble. Bé, parem el carro i no desbarrem: jo només volia fer palès amb aquest exemple del fill que es planta, que Catalunya té l’oportunitat de plantar-se i emancipar-se de la casa pairal on ja troba que fa nosa i que no se l’estima, malgrat si no fos amb la contribució dels seus braços i, sobretot, de la seva bossa, els de la casa pairal ja faria anys que haurien cantat el gori-gori.


Però Catalunya no es vol plantar per una caparrada, sinó perquè no li ha deixat cap altra sortida la marraneria espanyola. D’aquell possibilisme mancomunitari d’en Prat de la Riba, que tranquil•litzava el govern central amb una declaració que avui seria considerada botiflera: “el catalanisme mai ha sigut separatista”; passant per la política del “peix al cove” de Convergència, les continues botifarres, mofes i carbasses que socialistes i populars, indistintament, han dedicat als catalans quan manaven, han desencadenat la desafecció d’una part important – ho expresso amb prudència perquè entre d’altres humiliacions, no ens deixen ni que comptem quants som –, d’un territori que “se sent una nació - com deia en Nicolau d’Olwer - creada i mantinguda pel sentiment de solidaritat d’uns homes que parlen la mateixa llengua, pensen a través d’ella i alenen esperances comunes perquè mantenen records comuns. Catalunya pot ser-ho tot, menys no catalana”. Els darrers potiners atacs a la llengua, impulsats pel nefast Werd, han obert una de les ferides més doloroses entre Catalunya i Espanya: si avui tothom sap castellà aquí és perquè acabada la guerra es va obligar per la força bruta a que fos el castellà la llengua oficial, i que els que parlessin en català fossin reprimits, tancats a la presó o afusellats si es posaven flamencs. Aquesta imposició, tenint en compte que una part considerable de la ciutadania resident a l'interior havia fet servir poc el castellà, va ser tan traumàtica com una violació. I que en plena democràcia, fa quatre dies, en seu parlamentaria un ministre fardes de la seva intenció d’espanyolitzar-nos té bemolls, després que any rere any el govern central es queda amb la part del lleó dels impostos que paguem, no executa ni la meitat de l’obra pública que ell mateix pressuposta i no ens deixa ni participar en la presa de decisions sobre les infraestructures que considerem prioritàries. Per tant, a aquestes altures de la pel•lícula, explicar el sentiment sobiranista és molt senzill: els catalans ens hem fet grans i volem plantar-nos pel nostre compte, perquè com els fills d’aquells menestrals que he posat com exemple, tenim tot el dret de decidir com volen portar el nostre negoci.        

dilluns, 24 d’agost del 2015

MITES, HEROIS I REFERENTS

Malgrat no sempre mitifiquem a qui s’ho mereix, sóc dels que pensen que hi ha moltes persones que necessiten tenir un referent en qui emmirallar-se, però sobretot no podrien viure sense herois o mites a qui posar a l’altar de casa. Aquesta admiració, dependència o veneració en principi no s’hauria de considerar negativa, sempre que ajudi a esforçar-se per ser millors; en canvi podria resultar preocupant i fins i tot perniciosa si fes migrar malaltissament de ser diferents de com som, ja que a part de confondre desitjos i miratges amb la realitat sol corsecar per l’enveja o la depressió. Els mites o els herois, massa sovint bastits mediàticament tendeixen a embabaiar i distreure quatre  babaus cada dia més nombrosos, segons els índex d'audiència de les cadenes de color marduix, dels objectius autènticament importants de la vida. Tot al contrari del que passa amb els referents, que només estimulen positivament l’esperit de superació i la voluntat de treballar per “assemblar-nos a aquell o aquella”. El mite i l’heroi inspiraren la motivació i l'autoestima ja des dels temps reculats de la mitologia clàssica, i es sabut que els mites i herois grecs eren proposats com a models de comportament. El problema és que avui estem massa influenciats per un tipus de mitologia barata – des dels Rambos a les Belenes Esteban -, que els manipuladors de l’opinió pública i dels estats d’ànim col•lectiu ens engargamellen a tremuja. I gosaria a dir que massa gent - fa mal de dir-ho - no podrien superar pors o inseguretats emocionals, si no fos recorrent al calidoscopi de fantasies de tota mena amb que la indústria de l’esbarjo contracultural les envolta i les sacseja des de les beceroles fins a la tomba, com aquell qui diu.


Una participant en un debat que tractava de la qüestió de l’embarbussament de la capacitat de raonar i decidir sense intermediaris ni xantatgistes emocionals, va sorprendre’m amb un estirabot que després de donar-hi moltes voltes, vés a saber si no anava tan desencaminada: “quants homes o dones haguéssim somniat enamorar-nos si des de petits no se’ns hagués mitificat l’amor i estigmatitzat el sexe?” En recordar-ho, també em ve a la memòria una frase que no sé si vaig llegir o escoltar a un poeta empeltat de filòsof: “intentar carregar-se els mites a còpia de realisme pur i dur és fastigós, perquè d’aquesta manera s’assassina la poesia”. Tots els pobles preserven com un patrimoni llegendes de dracs dolents, de princeses virginals i d’herois redemptors de donzelles. I des de les trones de les esglésies, totes les religions aporten un gavadal d’històries de sants, benaventurats i màrtirs perquè serveixin d’exemple als esgarriats. Tant se val com s’ho maneguin per menjar-te el coco, arriba un moment que descobreixes que passar a la història com un heroi o un bergant sovint només depèn de l’humor o de la mala baba d’un trist biògraf. Però els mites o els herois prefabricats per tenir la gent entretinguda amb xafarderies i violència virtual gratuïta, fan mala ganya i a la llarga no triguen a tufejar. A la meva manera de veure, el futur de qualsevol poble que es respecti i vulgui fer-se respectar, ha de treure la pols als referents de pedra picada que a vegades viuen arran de casa, potser passant-les tan putes com nosaltres, i passar de llarg dels mites i els herois de pa sucat amb oli. I perdoneu les molèsties si he trencat algun plat bonic.   

diumenge, 23 d’agost del 2015

QUI HO DIU, QUE TOT PLEGAT NO FORMA PART D’UNA GRAN CONXORXA?

            Si féssim treballar una mica més el sentit comú i no estiguéssim tan domesticats pels lobbys que amb més o menys elegància i mà esquerra ens ensarronen, potser ens adonaríem que els números no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu fidel masover li feia passar comptes de la llet que munyien les vaques, perquè tenia clar que no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis. Ves a saber si és o no malaltissa la desconfiança, però mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos empordanesos avisant que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans - de tot arreu, que els testos s'assemblen amb les olles –, hem pecat sovint d’ingenus no fent passar comptes en serio als que remenaven les nostres cireres, donant per fet que no ens fotrien. Què coi vol dir això que la malfiança fa lleig? Més lleig és que, per no fixar-t’hi prou en mans de qui et poses, t'acabin aixecant-te la camisa, buidant-te la casa i deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai s’acabaria, no senties gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, ni de tertulians filosofant a temps parcial,  que prediquessin sensatesa. Potser sí que algú remugava alguna cosa en veu baixa, però la majoria s’apuntaven al carro de la disbauxa i no tenien cap inconvenient en desmuntar l'ordre de valor. Va ser quan li van veure el cul a la gallina, que tots es varen tornar savis.


Però i si tot plegat forma part de mateixa comèdia? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar de forma freda i calculada i no després d’una nit boja? I si els que van inventat aquells embolics de les bombolles, dels mercats, de la prima de risc, portaven de cap fer-nos desesperar tant que acabéssim empassant-nos l’orgull i l’autoestima? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volen fer creure, el deute acumulat per la factura de l’estat del benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa pendent no és el capital sinó que són els interessos? No serà que alguns usurers s’han fet d’or a la nostra salut? I si esgarrapant una mica més la crosta esbrinem que aquests usurers són els mateixos que recepten a cabassos la medicina de la resignació cristiana i la penitència, què hem de pensar sinó que ens porten a vendre? A la meva manera de veure, no es pot anar sempre amb el lliri a la mà perquè, per desgràcia, hi ha més voltors que no pas coloms, i en els temps que corren les branques d’olivera cotitzen a la baixa. Qui sap si no formen part d’una conxorxa perversa la caiguda en picat del preu del petroli, els moviments migratoris descontrolats que acabaran posant de genolls Europa, el tam-tam imparable de petites guerres atiades pels càrtels de la droga, de l’armament, de l’integrisme religiós...? Mentre un pet a Xina o a les quimbambes, per exemple, pugui provocar tantes esquerdes que faci trontollar l’estabilitat política i econòmica del planeta, em costarà molt de creure que no existeixen dotze apòstols que ho manegen tot des de darrera el canyer, què voleu que us digui?  

dissabte, 22 d’agost del 2015

LA LLISTA DEL MORBO

Sóc incapaç d’assegurar, francament, si un bocamoll que escampa i mercadeja amb dades reservades o amb intimitats personals a les que ha tingut accés a causa de la seva responsabilitat professional és un traïdor, un espia, un delinqüent, un brètol o un heroi. En canvi, el que no té volta de fulla és que les filtracions del contingut d’arxius sencers de dades sensibles i, per tant confidencials, desencadena enrenous diplomàtics considerables, caceres de bruixes a la recerca dels xerraires infidels i, inclús, algun conflicte internacional. Les revelacions de documents posen sovint en evidència la poca ètica i delicadesa com actuen els serveis secrets de les grans i no tan grans potències, o els departaments d’investigació d’algunes Corporacions industrials i financeres. Però descobrir la potineria i la hipocresia com s'han manipulat des de les clavegueres diplomàtiques o dels serveis d’intel·ligència estatals, determinats episodis de la nostra història recent, han tensat les relacions entre països aliats en adonar-se que no et pots refiar ni de la camisa que portes i que les parets tenen orelles. Darrerament ha fet forrolla la cèlebre llista dels evasors fiscals amb comptes obertes a la banca Suïssa, però res comparat amb el morbo que desperta la notícia de que circula per la xarxa un llistat d’usuaris d’un portal de cites extramatrimonials, amb trenta-set milions de clients de la pàgina web espoliada, enxampats in fraganti intentant fer el salt a llurs respectives parentes amb discreció i, sobretot, sent tan ingenus de pensar que no deixarien rastre.


El que passa és que els explotadors d'aquesta gallina dels ous d'or quina carta de presentació era: “la vida és curta, tingues una aventura” – Ashley Madison –, engalipaven  la seva parròquia entre “els que no eren feliços a casa o que estaven avorrits i necessitaven realitzar-se amb una mica d’emoció”. Però és veu que no havien lligat tots els melics, i la seguretat i la confidencialitat de la qual fanfarronejaven per justificar les elevades minutes de la discreció, tenia més forats que una regadora, raó per la qual centenars de milers d’infidelitats que en teoria s'havien de quedar en l'anonimat, des del 2007 s’han quedat, ben al contrari, amb el cul a l’aire. Al darrera d’aquest atac informàtic diuen que hi ha uns hackers – els moderns pirates -, que pretenien tancar aquest portal marrano, en principi per recargolats i malaltissos motius morals en favor de la virtut; però em costaria de creure que d’un negoci tan lucratiu com el sexual no pretenguessin treure’n una bona picossada. El cas és que els administradors del portal no se’ls van prendre en serio i ara resulta que un arxiu robat de 9,7 gigabytes – una burrada d’informació –, està regalimant porqueria des d'Internet i en pocs dies s’hi amorraran a aquest doll de merda tots els morbosos xafarders del mon, per fer bullir olles i olletes el que queda d'estiu, la propera tardor i, si no hi ha nous escàndols que facin oblidar-se'n d'aquest, l'hivern i tot. Diuen que una petita part de la clientela d’aquest club són ciutadans de Catalunya – 200 mil i escaig -, els quals m’imagino que a hores d’ara, si és veritat, deuen anar ben escagarrinats pel seu mal cap, ja que diuen que no només es poden xafardejar les peculiars fantasies eròtiques d’alguns d'aquests ingenus, sinó també les dades bancaries de les seves transaccions. Quin femer!          

divendres, 21 d’agost del 2015

NO FER-SE MALA SANG, NO VOL DIR DEIXAR-SE PRENDRE EL PÈL

NO FER-SE MALA SANG, NO VOL DIR DEIXAR-SE PRENDRE EL PÈL

En aquest món de mones, tot és relatiu. Fins i tot, a vegades, arriba a ser-ho tant que ens hauria de fer vergonya ser tan ximplets com per embolicar la troca com ho estem fem, emprenyant-nos per qüestions intranscendents o perdent el temps en polèmiques balderes. Voleu dir que s’ho val segui’ls-hi la beta als incordis que només tenen ganes de xafar la guitarra? D’altra banda, no ens adonarem mai que no es raonable ni té cap ni peus que davant qualsevol mal de ventre - com que en aquest país tants de caps tants de barrets - estem disposats a partir-nos la cara defensant totes i cadascuna de les centenars de solucions contradictòries que ens traiem de la màniga, sabent que només una cura la calipàndria? Vet aquí la nostra realitat esquizofrènica: tots tenim un rei el cos i ningú para atenció en el que diuen els demés ni l’interessa, per molt sensats i dignes de ser escoltats que siguin els punts de vista dels altres. Sobre la gestió de la crisi, per exemple, estic convençut que quan els historiadors d’aquí a cent anys analitzin a contrallum els disbarats que hem comès, ens cauria la cara de vergonya si no fos que ja farà temps que criarem malves. Però ni des de la incubació del virus ni durant l’evolució de la malaltia, cap dels llestos que pontifiquen des de diverses trones varen ser prou espavilats com per preveure, a temps, la patacada que ens venia a sobre ni les seqüeles que ens quedarien. O potser sí, vés a saber! Des de fa temps especulo amb la teoria que el desencadenant d’aquesta crisi no vam ser els que la patim més severament, com cínicament ens volen fer creure, sinó que qui la va provocar-la seguia un guió . De la mateixa manera que en les novel•les d’intriga clàssiques, els perdiguers es pregunten allò de “qui prodest?”, potser nosaltres també ens hauríem de preguntar a qui han beneficiat i seguiran beneficiant les bombolles financeres i immobiliàries?


És per tot això, que m’he proposat no fer-me mala sang sinó reaccionar amb sentit positiu i, sobretot, no seguir-los la beta als qui a còpia d’encavallar brames i pessimisme, esperen escantonar-me la moral, fins aconseguir tombar-me al divan d’un psiquiatre. Estic gairebé segur – Déu em perdoni! - que els que mouen els fils d’aquesta perversa i fastigosa tramoia, no veurien de mal ull que ens agaféssim pel coll i s’acabés tot plegat amb un bon jec de garrotades. Si reflexionem una mica, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que ens volen arreglar el món en quatre dies i a la seva conveniència, ens adonarem que el remei el tenim més a prop del que ens pensem: caldria, simplement, començar de nou, tornar enrere per rectificar de soca-rel tot el que s’ha fet a tall d’arrancar naps. Però això no vol pas dir destruir a mansalva el que queda de l’estat del benestar o crucificar la classe mitjana i els jornalers amb més impostos i retallades de sous perquè no aixequem mai el cap. No és amb cataplasmes al melic o purgants – com a Grècia, que els donen crèdit per pagar els deutes i tornar-se a entrampar per arribar a fi de mes, quan s’hagin polit les joies de la família -, sinó que cal prendre’s un bon reforçant vitamínic. Començar de nou significa esborrar totes les barbaritats que hem hagut d’empassar-nos si us plau per força, des que vàrem entrar en l’espiral del capitalisme global, que ens féu renegar de l’escala de valors amb que ens havien pujat els nostres pares, fent-nos-la prostituir per un grapat de lluentons. Com deia aquell: al loro, que no us prenguin el pèl!        

dijous, 20 d’agost del 2015

QUAN ÈREM XARNEGOS O REFUGIATS

A vegades es té o es vol tenir memòria de peix, i costa de reconèixer similituds entre les imatges que, per exemple, ens vomita la televisió cada dia, de llargues processons de refugiats que s’escapen del terror, i aquelles fileres de rojos humiliats i vençuts, que a les acaballes de la guerra, fugien de la repressió dels vencedors franquistes, per acabar en camps de con-centració francesos improvisats a la intempèrie amb tanques de  filferro, sota la vigilància de soldats senegalesos que tractaven a baqueta la multitud pollosa, que desbordava la capacitat d’una platja tan immensa com la d’Argelés. Tanmateix, amb molts d’aquest immigrants entaforats a la frontera d’Europa en busca d’una oportunitat per deixar la misèria enrere i començar una nova vida com a persones, salvant les distàncies s’hi podrien sentir identificats molts d’aquells immigrants dels anys cinquanta, que baixaven a l’estació de França de Barcelona del “sevillano” entatxonat de persones com si fossin bestiar, arrossegant una maleta de fusta lligada amb cordills i quatre farcells penjats de l’esquena. Els d’aquí es miràvem aquells nouvinguts de cua d’ull, mentre alguns bugonaven entre dents una paraula que, afortunadament, avui ja és només anècdota malgrat no sigui de les que s’obliden ràpid, ja que va ferir moltes sensibilitats: xarnego.


En Candel va mirar de treure-li ferro en acudir-se-li allò tan ben trobat dels “altres catalans”, però no va ser pas senzill; inclús després que l’oracle Pujol proclamés que tothom que vivia i treballava a Catalunya era català i no xarnego va costar d'entomar-ho en determinats cercles. Més endavant, el nacionalisme perepunyetes i ranci va matisar la definició del mestre: “i vulgui ser-ho”, lo qual posava els punts sobre les is. Per cert, la sonada “xarnego” procedeix del francès “écharner”, que s’hauria de traduir literalment per “descarnat”, separat de la carn. En la soferta, bruta i pestilent França en capella de l’assalt del poble a les Tulleries, eren considerats “ècharnés” tots aquells gavatxos que per raons similars a les que inspiren avui el pelegrinatge dels immigrants d'arreu, havien decidit buscar-se la vida lluny de casa seva. Sigui com sigui, la morrada es va catalanitzar poc a poc, i en Vicens Vives reconeix que a finals del XIX i principis del XX el concepte xarneguisme es va incorporar al vocabulari tant de societat burgesa com de la popular, en principi amb caire despectiu, sobretot per marcar les diferencies entre els catalans amb denominació d’origen i els immigrants que tenien les seves arrels lluny d’aquí. Ara bé, un mestre del periodisme, l’Esteve Busquets i Molas, tenia una teoria mes bucòlica per explicar la etimologia del mot xarnego. Segons ell, els ocellaires que caçaven ocells cantaires com passerells, verdums, caderneres, pinsans, etcètera, designaven així els ocells abans que l'adjectiu s’escopís a les persones. Però, segons sembla, l’ocell considerat xarnego – aquell que reunint les condicions per refilar no cantaven ni que els matessin – ja havia begut oli. En fi, aquesta divagació no treu cap a res més que cridar l’atenció perquè de tan acostumar-nos a fer els àpats acompanyats de les peripècies dels refugiats, pensem que aquest drama humanitari ja forma part de la rutina de cada dia, i ens en desentenguem oblidant-nos que no fa tants anys els pares o els avis de molts de nosaltres també arrossegaven la seva misèria i desesperació pels camins de la immigració o de l’exili. Per tant, a la meva manera de veure, caldria prendre’n consciència de la magnitud d’una tragèdia que també a casa nostra s'havia patit tan de prop.

dimecres, 19 d’agost del 2015

ESTÀ A L’ALTURA DE LES CIRCUMSTÀNCIES L’ESQUERRA CATALANA?

L’Ernesto Sábato va escriure fa temps, i jo francament li compro el diagnòstic, "que amb determinats líders d’esquerres passa quelcom tan grotesc com amb alguns metges: que s’emprenyen quan els seus pacients no es curen, amb les potingues que els hi han receptat". Què vol dir avui ser d’esquerres? A partir del maig del 68 va fer forrolla una consigna: “imaginació al poder!”. El curs de la història, però, ha fet palès que potser en circumstàncies molt favorables sigui possible des de l’esquerra fer-se amb el poder, però mantenir-s’hi ja són figues d'un altre paner. Serà perquè, com deia el filòsof Aranguren “ser d’esquerres per a molts significa estar enfront del poder?" No cal ser gaire llegit per entendre que entre dreta i esquerra hi ha una esquerda ideològica impossible de dissimular: en teoria, la dreta ha d’estar sempre amatent a conservar els privilegis d’uns quants a costa del benestar general, mentre que l’esquerra hauria de defensar sempre els més dèbils i reivindicar la redistribució justa de la riquesa. Però aquesta música que sona tan bé com a teoria, en la realitat massa vegades ha resultat un miratge o un bluf. Fixant-nos només en casa nostra, és un fet que l’esquerra únicament ha marxat unida contra la dictadura, però en arribar la democràcia cadascú s'ha buscat la vida i les garrofes pel seu compte, incapaç de fer asseure juntes totes les sensibilitats, totes les enveges i ressentiments, per reconstruir en positiu el país. Avui, sense anar més lluny, en la lluita per aconseguir la sobirania nacional causen perplexitat les ambigüitats que suren damunt el magma d’una esquerra que quasi sembla ha renegat dels seus orígens.


No hi ha dubte que l’arribada al poder municipal de dirigents socials tan significats com Ada Coleu o Manuela Carmen - les arrels de les quals procedeixen de la collita d’indignats anyada 15M -, ha alarmat el món empresarial i a una part important de la ciutadania per una raó, a la meva manera de veure, molt simple: es van qüestionar d’entrada grans operacions immobiliàries previstes a Madrid o la continuïtat de projectes de gran volada endegats a Barcelona. Però si bé tothom que s’arrenglera a l’esquerra – i no descobreixo res de nou - té clar que vol dir “ser” d’esquerres, en canvi no hi ha manera de que els líders d’esquerra es posin d’acord en “què, com i quan s’han de fer les coses" evitant trencadissa innecessària. No fa tant, l’esquerra d’aquest país creia tenir assegurat el vot obrer sense necessitat de moure un dit, així com la gent d’ordre sabia que tenia de votar la dreta encara que fos tapant-se el nas. Els obrers potser votaven esquerres perquè menys dóna una pedra, però massa sovint prevalia el vot de la por a la dreta, més que no pas el vot entusiasta per a l’esquerra. L’àulic i nefast Alfonso Guerra, amb la seva sornegueria habitual simplificava la el debat: “l’esquerra es diu que som els dolents, però som els llestos; la dreta és llosca, però té la clau de l’aixeta. Si som tan llestos com creiem ja sabeu què s’ha de fer”. El problema és que quan l’aixeta va canviar d'amo, la gestió de l’aigua tampoc va resultar ser cap meravella i si fa o no fa va seguir rajant del mateix cantó. Potser per aquesta raó, un home reflexiu com en Rubert de Ventós es lamentava de que “en un món on hom creu que  de transformar les coses amb sentit comú, alguns d’esquerres hi fan més nosa que servei”? Contemplant estupefacte les contradiccions de l’esquerra catalana en uns moments històrics tan delicats i transcendentals com els actuals, no em puc resistir a recórrer novament a un Sàbato visionari, quan escrivia que per als teòrics de la lluita de classes hi han, pel que sembla, dos versions antagòniques del clientelisme diguem-ne proletari: l’esquerra platònica abeurada en la lectura d'un Marx moderat i pragmàtic, i una esquerra entestada en escenificar el proletariat en la seva versió més grollera, impura i mal educada. Un oracle de l’esquerra com el professor Aranguren feia un agosarat pronòstic: “És molt difícil, gairebé impossible avui dia, llevat que sigui dintre d’un partit “antipartits” que no aspiri a governar, ser a la vegada polític en actiu i plenament d’esquerres”.               

dimarts, 18 d’agost del 2015

EN QUAN A LES PENSIONS, QUI DIES PASSA ANYS EMPENY?

Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre en els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions, en adonar-se que el sistema clàssic d’equilibri entre ingressos per cotitzacions i despesa per pensions estava tan obsolet que provocaria més tard o més d’hora un forat insostenible. Suècia, per  exemple, en plena crisi dels 90, va optar per tocar de peus a terra i acceptar que el seu sistema de pensions, tal com en els anys de bonança l’havien dissenyat, acabaria sent una ruïna. Per aquesta raó, els suecs van reconstruir sense que els hi tremolessin les mans un nou model basat en el finançament mixt, donant un enèrgic cop de timó iniciativa en la qual els hi varen fer costat els països veïns. En canvi, altres governs, sobretot el nostre, van preferir esperar a veure-les venir per a no perdre vots, i no van entomar el problema amb visió d’Estat quan s’hi estava a temps, tenint en compte que la solució de l'atzucac no serà d’avui per demà, sinó a mig i llarg termini. La covardia o la mandra dels polítics quan tocava ser pragmàtics, passarà factura. Espanya té a la volta de la cantonada ser l’Estat europeu amb una població més envellida per metre quadrat, per tant si es pretén que els jubilats de demà tinguin assegurada una vellesa passable s’hauria d’haver legislat des d’abans ahir una política mixta de cotitzacions públiques i privades, mitjançant sistemes fiables de capitalització individual, que no facin dependre les pensions del demà del hipotetic superàvit entre cotitzants i pensionistes.

Trec aquest tema de reflexió avui, perquè durant les properes campanyes electorals les pensions tornaran a ser usades descaradament com a moneda de canvi de vots. Qui sap si en comptes de prometre impossibles de color de rosa, seria hora que els polítics aprofitessin l’ocasió per deixar de banda arguments caducs i carrinclons, agafant el toro per les banyes i admeten que si les futures pensions públiques no s’ajuden amb la crossa dels plans de pensions privats, pinten bastos. És a dir: si tant polítics com sindicalistes no tenen el seny i el sentit de la responsabilitat suficient per deixar de bescantar frívolament els fons de pensions, recorrent a arguments suats i pamfletaris tenim mala peça al teler. Vade retro els plans de pensions privats tutelats per bancs i asseguradores, perquè aquestes mostres capitalistes són l’esca del mal! La demagògia, per desgràcia, serveix només per fer bullir l’olla d’uns quants, però mai la tossuderia emparada en pancartes i pamflets ha afavorit els interessos dels ciutadans. I mentre aquesta veritat de pissarrí no la tinguem clara, enlloc de pujar paret ens entretindrem tirant-nos els maons de l’obra pel cap, en un exercici estèril. Els brindis al sol són pa per avui i gana per demà i, per tant, potser ja toca que quan les coses no poden ser i a més són impossibles, es reconegui amb franquesa i sense embuts, omplint tot seguit els ciments perquè la gent pugui refiar-se dels plans de jubilació privats com a complements necessaris dels públics. Això, per suposat, suposa un canvi radical de política que contempli un control efectiu per part de l’Estat de la solvència i honestedat  de les entitats gestores de fons, que s'estableixin incentius fiscals que no siguin ridículs per fomentar la participació, que es donin facilitats administratives enlloc de posar pals a la roda per recuperar la cultura de l’estalvi... Una política que, evidentment, no s’improvisa i que ha de ser prou consensuada per tothom, perquè no es retoqui cada vegada que es vagi a pixar. Perdre el temps “fent vistes” suposa deixar passar l’oportunitat de salvar almenys els mobles del sistema de pensions. Però qui és el valent que treu les castanyes del foc?  

     

dilluns, 17 d’agost del 2015

ESMORZARS DE FORQUILLA

Des de l’endemà de la jubilació vaig proposar-me fer bondat: esmorzaria a casa, faria tres-quarts d’hora de bicicleta estàtica cada matí i m’oblidaria d’anar a toc d’esquella, fent només allò que em vingués de gust. Esmorzant a casa feia contenta a la mestressa que ja feia mesos em retreia que tant entrepà amb els companys d’oficina al bar de la cantonada no podia ser bo per la salut. Però no puc pas dir que ho fes només perquè parés de repetir-me la cantarella, la veritat és que em vaig prendre en serio que em tenia de cuidar una mica, perquè començava a fer-me efecte aquella dita de que la processó és llarga i el ciri curt, oimés quan al tombant de la jubilació ja veus la pancarta de final de carrera més a prop. Total, que em vaig posar a dieta de cereals dietètics remullats en un vol de llet descremada, una fruita amb fibra i un bocí testimonial de formatge de règim. El resultat fou que passava gana i que quan encara faltava una hora per dinar em tenia d’aguantar la temptació de picar alguna cosa. No sé si vaig aprimar-me una mica, però a la panxa no ho vaig pas notar gaire; tot i que per seguir la beta a la dona que deia que feia més goig, a tothom que em preguntava com em provava la nova vida els hi responia que “de cine”. 

Ara bé, al cap de mig any de fer bondat i de veure passar de llarg de l’esmorzar els entrepans d’embotit i les canyes de cervesa, quan em va tocar l’hora de la revisió mèdica anual - m'hi sotmeto de bon grat des que vaig deixar enrere els quaranta -, el metge es va posar les mans al cap perquè quasi tots els indicadors saludables s’havien descontrolat. Què has fet, em va dir? Després d’una llarga conversa – em podia allargar perquè la revisió anual me la feia pagant, i al metge no li venia d’un quart d’hora com a l’ambulatori -, vam arribar a la conclusió que aquells “fristros” que em fotia per esmorzar amb tota la bona intenció del món, m’havien disparat el sucre i alguna cosa més. Vaig aprofitar per confessar-li que havia perdut l’alegria i que trobava a faltar els esmorzars de forquilla de tant en tant. El metge – potser quan visitava a la consulta privada era més raonable – em va autoritzar a fer-ho; però “amb mida”, em va recalcar. I així ho he anat fent des d’allavonces... Imitant una mica de lluny l’amic Rafel Llarch, que cada dia ens va dentetes penjant la foto del seu esmorzar de forquilla al seu mur...


Posats fer-la petar sobre els esmorzars de forquilla no puc deixar de parlar-vos de dos experiències en aquesta matèria que no oblidaré mai. Fa quasi quaranta anys, davant de Sa Palomera cada matí una colla d'estiuejants es cruspien un parell de plates de peix acabat de pescar, regant-lo amb porrons de cava i amb la gresca de la felicitat del moment. La dona i jo ens ho miràvem, delint-nos i salivant, conformant-nos amb un entrepà d’anxoves quatre taules més avall. Però de l'esmorzar que guardo millor record fou a Tordera, un dia de mercat. A cal Nassos feien festa i vàrem tenir de buscar-nos la vida. Enmig d’un carrer que feia  pujada hi havia oberta una mena de taverna sense pretensions, i malgrat en tot el taulell no s’hi veien ni clients ni dependents hi vàrem entrar cansats de donar voltes. Als pocs minuts, es va obrir una porta del que sembrava un altell i l’amo ens va dir: que volíeu esmorzar? En respondre-li que sí, ens va convidar a pujar i quan vàrem ser dintre, quin bé de Déu! Mig poble devia haver-se arreplegat allà dalt endrapant racions de pota i tripa, de peus de porc amb cigrons, de botifarra amb seques o d’ous ferrats amb cansalada que hi cantaven els àngels... La cara d’aquella gent – la majoria carn d’Inserso – era de festa major. A la meva manera de veure, esmorzar de forquilla un cop a la setmana, si pot ser en bona companyia, no deu ser tan dolent quan després de fer-ho hom fa cara de pasqües... Proveu un dia un parell d’ous ferrats acompanyats d’una albergínia fregida amb sucre enlloc de sal. I si voleu, arrodoniu-ho amb una ceba de Figueres esclafada d’un cop de puny, amb quatre olives mortes... Ja canviareu d'opinió sobre els esmorzars de forquilla; però no n'abuseu...               

diumenge, 16 d’agost del 2015

AQUELLS FARTS DE RIURE AMB EL GRAS I EL PRIM

Donant voltes per la tele un diumenge qualsevol, amb un ampli repertori de pel•lícules on la pistola i el sexe comparteixen protagonisme amb els actors, trobés a faltar aquella parella de còmics – Stan Laurel (el prim) i Oliver Hardy (el gras) – que havien fet petar de riure una generació que en la pantalla només hi buscaven oblidar-se dels seus maldecaps quotidians, rient pels descosits amb aquella parella de còmics malgirbats. Segons els entesos l'humor de Laurel i Hardy era per naturalesa slapstick, un tipus d'humor on s'exagera la violència física, molt comuna en els dibuixos animats. Com a exemple, una escena típica: la parella està treballant en la construcció d'una casa, Hardy aguanta uns claus entre les dents, Laurel li dóna un cop amistós a l'esquena i Hardy s'empassa els claus. Una idea simple és usada per enllaçar diversos situacions o moments còmics, els gags.


En alguns casos les seves pel•lícules, pels seus components gairebé màgics, s'acosten al surrealisme. Per exemple: Laurel mou el polze com si encengués un encenedor i dels seus dits surt una flama amb la qual encén una pipa. Hardy, ferit en el seu orgull, també intenta fer-ho, i després de diverses temptatives fallides aconsegueix encendre els seus dits però se li crema la mà. Una famosa rutina còmica era la coneguda com this-for-that  - això per allò - en les seves baralles amb un oponent: la parella comença a destrossar algun objecte molt estimat pel seu enemic, mentre ell ho observa sense cap intenció de defensar-se. Quan acaben la seva trencadissa, el seu enemic, amb calma, comença a destrossar un altre objecte estimat per Laurel i Hardy mentre ells ho observen, i així successivament. Primer els uns i després els altres, van intensificant la destrucció, fins que al final tots els objectes dels qui es barallen acaben fets miques. És possible, com asseguren els que busquen tres peus al gat, que tots els gags duguessin un missatge subliminal infiltrat, però si n’hi havia servia per posar en relleu que la vida té uns valors més sostenibles que no pas la llei del més fort o el més descarat, obrint-se camí amb una pistola als dits o rebolcant-se de llit en llit relegant el paper de la dona a simple objecte sexual. Els fans del gras i el prim potser érem més ingenus, però ens aixecàvem de la butaca amb la moral refeta, després d’haver-nos fotut un fart de plorar de tan riure.     

dissabte, 15 d’agost del 2015

MENTRE HI HA VIDA HI HA ESPERANÇA

Se sol dir per animar a algú que les passa magres; i és una gran veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir. Per a una societat en crisi, també mentre hi ha vida hi ha esperança, sempre que els seus membres no es quedin de braços plegats, ja que si s’ha apostat per l’esperança no es pot cometre l’error d’intentar sortir de l’atzucac retornant al punt de partida, entossudits en calcar el mateix model que la va portar pel camí del pedregar. Per entendre’ns: un sistema basat en el culte al diner i no en el respecte a les persones, no servirà per alleugerir la malaltia de la societat o, al menys, el remei que li farà més passable l’agonia. Mentre fer-se rics i poderosos sigui l’objectiu i la prioritat de viure, d’esperança n’hi pot haver poca, ja que no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent jocs de mans i magarrufes portaran aquesta societat a l’hort, per tornar-la a plomar i convertir-la en carn de psiquiatre. Si per cas els ciutadans s’aferren a l’esperança per reeixir, el llibre d’estil d’aquesta nova societat reciclada hauria d’apostar fort per les persones, perquè la riquesa estigui al servei de les persones i no al contrari; perquè des del poder es gestionin bé els recursos sempre en profit de les persones, i no per l'aprofitament personal dels que de més lluny o més a prop remenin les cireres.


És a dir: mentre hi hagi vida hi haurà esperança, si som capaços de trencar l'actual cercle viciós i oblidant-nos del diner establint les persones com a prioritat de la vida. Ja seria un bon símptoma de que s’ha entès la lliçó del passat  que, per exemple, la partida destinada a armament s’eliminés dels pressupostos de totes les societats humanes i que enlloc d’esmerçar tants esforços en competir aferrissadament entre elles per dominar el món, s’aprofundís sense afany de lucre en la investigació de malalties; en l’estudi d’energies renovables que facin sostenible el planeta; en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa i aprenguin a gestionar el seu futur sense dependre d'onegés i de les almoines o de les engrunes del banquet d’alguns dels privilegiats del primer món... Aquesta és la única esperança que ens queda per arrambar la crisi, per sobreviure al virus de la deshumanització que ens han inoculat amb la doctrina de la globalització, imposant un lema pervers i nefast: quan més títols de propietat tinguis, més valdràs i seràs respectat.              

divendres, 14 d’agost del 2015

MATINAL DE CIRC AL CONGRÈS DELS DIPUTATS

Els periodistes de la meva quinta, en plena canícula vivíem de les anomenades “serps d’estiu” per fer bullir l’olla a la redacció, perquè les notícies anaven escasses. Però avui dia, gràcies als estirabots, relliscades o enganxades amb les mans a la massa de personatges “públics” - en el millor sentit de la paraula - sobra xeixa perquè els mitjans d’informació no passin fam. Ara bé, que la vigília de la mare de Déu d’agost es munti una carpa del circ en el Congrés perquè el diputat Fernàndez - que a hores lliures fa de ministre – vulgui demostrar les seves dots de funambulisme polític, sobrepassa totes les expectatives imaginables per entretenir el poble un dia lleganyós. El ciutadà Fernàndez resulta que, en horari de ministre de la governació, va rebre al seu despatx oficial un amic íntim carregat de pedigrí - el ciutadà Rato -, a qui la justícia li té posat el dit a l’ull com a presumpte culpable d'un reguitzell de coses lletges, i al qual també milers de ciu-tadans espanyols sense cap pedigrí li porten botada perquè gràcies als seus jocs de mans han esdevingut més pobres o s’han arruïnat del tot, a part dels que ja crien malves perquè el disgust de veure’s sense estalvis a la vellesa no ho van pair.


Em temo, però, que serà un espectacle que acabarà com el rosari de l’aurora, enmig d’insults i bronques, marejant la perdiu sobre el contingut de la conversa entre el ciutadà ministre i el ciutadà xoriço en potència, durant una llarga hora sense testimonis. Un confident a sou va filtrar ahir a la premsa que la trobada tenia per objectiu demanar l’empara del ministre amic per l’assetjament a un familiar del ciutadà camarada, i suposo que aquest serà el fil argumental de la defensa del ministre. Tant se me’n dóna! Per mi com si s’acull al secret de confessió per tancar-se en banda: entre dos membres de l’Opus tampoc seria tan inversemblant... A la meva manera de veure, el que importa no és de què varen parlar durant una hora a soles el ministre cap de la policia de la governació i un ciutadà imputat per frau fiscal, entre d’altres malifetes, sinó les excuses de mal pagador que des del PP s’han donat sobre aquest curiós afer: “el senyor Rato no és un qualsevol, i si va demanar una entrevista al ministre per tractar assumptes personals, aquest no s’hi podia negar”. En una pixada fora de test com aquesta rau la mare dels ous de l’escàndol. El fet que un presumpte delinqüent tingui un passat il•lustre com a servidor de l’Estat, no es pot fer valdre en un Estat ètic i de dret per gaudir de cap tracte de favor respecte del ciutadà pelacanyes, sinó tot el contrari. Haver-se servit d’un càrrec públic per untar-se els dits, prevaricar o enjovar els ciutadans hauria de suposar un rebuig afegit i un càstig més sever, en comptes d’un mèrit per ser tractat amb cotó-fluix. Per aquesta raó, les atencions del ministre Fernández a un presumpte ciutadà tan pocavergonya com Rato li haurien de costar al ciutadà ministre la cartera i el títol de demòcrata, perquè si vertaderament en fos – de demòcrata - ja hauria dimitit fa una setmana tant de ministre com de diputat i anar-se'n a pastar fang.                     

dijous, 13 d’agost del 2015

REQUIEM PER LA GRÈCIA TRES VEGADES RESCATADA

Avui en el Parlament de Grècia, aquella Syriza que havia de salvar la donzella hel•lena de ser violada pels homes de negre sicaris del capitalisme sàdic i sense entranyes, passarà pel tub i es farà l’harakiri aprovant un tercer rescat financer que no té res a veure amb un idíl·lic “salvament per amistat”, ni molt menys amb el somni de flors i violes d’una nit d’estiu. Rescatar un país, segons la doctrina i el diccionari imperant a l’euro-zona, vol dir capar els seus ciutadans tota la capacitat per decidir què cony volen ser de grans, a què volen jugar i sota quins principis prefereixen créixer sense haver de demanar permís com criatures. Però la prioritat dels anomenats rescats no és salvar els nàufrags, sinó la devolució del deute sobre qualsevol altre caprici o objectiu, inclosa la reactivació econòmica o el manteniment de l’Estat del benestar. Per molt que vulguin daurar la píndola els nous ideòlegs comunitaris  i la seva camarilla de llagoters a sou, els rescats no són sempre una merda, l'abraçada de l'os i pareu de comptar. Un rescat, doncs, és dolent per definició? Evidentment que com en tot, no es pot generalitzar perquè allò que se’ls posa bé a uns, a d’altres els fa recargolar de mal de ventre. Però el rescat grec no té volta de fulla que servirà únicament perquè un país entrampat fins al moll de l’os pugui tornar als creditors els préstecs i els interessos puntualment a cada venciment, realitat que perd tot encant generós, solidari o altruista si afegim que qui fa el gest de rescatar són els mateixos a qui els grecs deuen els quartos.


M’agradaria equivocar-me, però a la meva manera de veure potser encara tindrem alguna sorpresa sonada a darrera hora, malgrat es vulgui donar la impressió que el rescat ja està dat i beneït. ja que a mi em fa l’efecte que queden massa melics per lligar i molta desconfiança per esbargir. De ben segur el que jo pensi té una credibilitat relativa o cap, si voleu; però reflexioneu-hi en el que us diré: els contribuents dels països rics del nord – Alemanya, Holanda, Àustria, Finlàndia, etcètera – no volen que ni un euro més dels seus estalvis pagui la fallida d'un sud amb les mans foradades, gandul i que se’n fot de la disciplina pressupostària. Els interessos i les conveniències, en la nova Europa dels mercaders ortodoxes i calvinistes, pesen molt més que els sentimentalismes i que els idealismes que aquella vella Europa del tractat de Roma encara es podia permetre i mantenir. Sobretot avui, amb les desferres humanes del tercer món envaint les seves fràgils fronteres i picant a la porta de les seves llars, amb la mirada extraviada dels desesperats a punt de tornar-se bojos.          

dimecres, 12 d’agost del 2015

REFLEXIONS DES D'UNA CATIFA DE CENDRA FORESTAL

La complexitat que presenta avui la problemàtica dels incendis forestals neix del fet que ens trobem en el sostre d’un perillós desequilibri ecològic, que pot arribar a fer trontollar l’estabilitat ambiental, inclús tractant-se d’un territori potencialment tan ric en superfície arbrada com el peninsular. Gairebé portem, des que va començar l’estiu, a la vora de trenta mil hectàrees convertides de vegetació en cendra, set d’elles a Catalunya. En temps més reculats, s’assegurava a benefici d’inventari que darrera dels incendis forestals s’hi amagava la llarga mà de la indústria paperera o d’interessos urbanístics llaminers i també, en determinades contrades, se’n donava la culpa dels focs als pastors... Però el cert és que malgrat sembla que darrera les flames hi ha una mà negra poques vegades s’ha pescat ningú amb la teia als dits, i quan s’ha tingut la xamba d’aconseguir-ho, resulta que sempre s’ha escaigut que el culpable era un pobre imbècil, un pagès conco que havia perdut la xaveta posant-se a cremar rostolls a la babalà, o una colla d’excursionistes de cap de setmana que feien carn a la brasa sense prendre precaucions... De manera que la majoria de les vegades hom s’ha quedat sense saber qui són els responsables directes dels estralls als boscos, ni s’ha disposat d’un simple esbós dels presumptes beneficiaris de la cremada.

Per força més d’una vegada la mà que ha calat foc – a la serra de Gata ahir, a Galícia quasi cada any o al macís de Montserrat en fa uns quants - probablement ha estat pagada per gent desestabilitzadora que a canvi d’un plat de llenties o de quatre xavos troben infeliços amb prou estómac i cap escrúpol a l’hora de contribuir a empobrir una terra que no es mereix un tracte semblant. No obstant això, el principal culpable de la destrossa és la negligència i desídia de l’administració. No podem passar per alt que la conservació de la massa forestals ha estat afrontada per tots els governants des de d’una estratègia de defensa en contes de fer-ho des d’una logística de prevenció activa i eficaç. Si es grata una mica més la ferida i es fa una anàlisi independent i objectiva, descobrirem que hi ha una colla d’administracions oficials, d’organismes públics i professionals, d’interessos corporatius i de rivalitats polítiques, en definitiva, que són culpables de tantes incongruències maldestres.


Mentre, doncs, no es decideixi, de veritat, qui mana, qui dirigeix o almenys qui coordina la lluita contra la degradació ecològica, continuarem anant a apagar foc amb molta bona voluntat i heroïcitat - cor i valentia sota el braç - però sense mitjans apropiats, sense suficients professionals i, el que és més lamentable, sense denunciar i assumir la responsabilitat que correspongui a cadascú pel fet que els  boscos comencen a desequilibrar-se ecològicament quan des de determinades urbanitzacions no es respecta l’entorn o quan pagesos i ramaders emigren d’unes terres que no donen ni per malviure. Quants centenars de “casetes” escampades en urbanitzacions fantasmes no tenen encara ni clavegueram ni tan sols foses sèptiques, sinó pous negres d’absorció directa de les aigües residuals? Quantes tenen i respecten programes rigorosos de prevenció d’incendis? Quants de pagesos de tota la vida han hagut d’abandonar explotacions que salvaguardaven els boscos, degut a una pèssima política agrícola i ramadera, agenollada davant les conveniències de l’Europa egoista i burocràtica? Són tants els atacs ecològics que es cometem a diari per acció o per omissió, sense parar-hi atenció, que només quan plou cendra i es respira oxigen barrejat amb fum de fusta socarrimada, els remordiments ens fan buscar, esmaperduts, a qui podem carregar els neulers de tanta miopia consentida. I tot plegat perquè quan manquen homes d’Estat al davant dels governs, des de l’administració només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona i si el xàfec arreplega de ple els polítics panxacontents.

dimarts, 11 d’agost del 2015

MISERABLES APROFITANT-SE DE LA MISÈRIA DELS ALTRES

Me’n va fer adonar el repartidor que un cop al mes ens puja al pis la compra des el Súper, quan en repassar la comanda vàrem comprovar que no era la nostra. Es veu que s’havia fet un embolic amb les caixes degut a la pressió a que estava sotmès i a no portar ajudant i, llavors, va deixar anar un reguitzell de greuges, la principal de les quals era que no cobrava d'ençà de dos mesos les factures pels serveis que feia com a transportista autònom. Jo li vaig dir: com pot ser, tractant-se d’una empresa tan important? I aleshores ell em va descobrir tot el pastel: en realitat, com d’altres propietaris de furgonetes, no s’entén directament amb el Súper sinó amb qui té contractat oficialment el servei de repartiment, el qual subcontracta a preu fet amb els autònoms que li fan millors condicions perquè li quedi un bon marge de negoci, estant-se de mans plegades mentre li fan la feina. No m’ho va confirmar, però m’hi jugaria un pèsol que els tractes del camàlic amb el contractista oficial són de paraula. Bé, en qualsevol cas, pel que sembla el titular de la contracta cobra religiosament del Súper quan toca, mentre que el pelacanyes subcontractat cobra quan a l'altre li rota.

Després de recollir una mica d’informació he arribat a la conclusió que en quan les aigües de l’economia baixen tèrboles per culpa de la crisi, molta gent que té necessitat de treballar sigui com sigui s’ha d’amollar a tractes submergits en la clandestinitat i, per suposat, en la total il•legalitat. Però els culpables d’aquesta explotació no pertanyen al recurrent capitalisme descrit als manuals revolucionaris, sinó que l’exerceixen miserables esgarrapacristos sense cap ideologia més que l’egoisme i la picaresca, que trampegen la crisi escanyant gent debilitada, pobre d’esperit i tan necessitada de tocar-ne de calents que es conformen i callen per a no perdre les engrunes que reben. El repartidor de l’altre dia em deia: “és que si ho denuncio ja he begut oli: ningú més em contractarà per bocamoll i, a més a més, ja li puc dir adéu al que em deuen”. Aquesta és una variable de l’economia submergida, la qual no sempre mouen empresaris aprofitats i sense escrúpols, sinó també obrers renegats i de pocs miraments per manegar els que són més miserables que ells. ¿Què hi trobaríem darrera de l’eixam de pidolaires que algú desembarca de bon matí en punts estratègics de les ciutats, amb un cartell prefabricat penjat del coll; dels manters que s’han de fer el jornal encolomant als turistes articles de dubtosa procedència; de les putes forçades a prostituir-se per pagar una teòrica llibertat que no arriba mai, sinó una colla de miserables sicaris dels que no volen donar la cara ni embrutar-se les mans xuclant la sang dels que no tenen esma per reclamar els seus drets? Sempre per la puta pela l'home explota l'home. Està escrit!        
http://tabrilde.blogspot.com/        



dilluns, 10 d’agost del 2015

REFUGIATS A LA RECERCA D'ASIL

Des de fa diverses setmanes el tema de la immigració és portada de tots els diaris perquè el mar mediterrani - tan romàntic en veu d’en Serrat - s’ha convertit ara mateix en tomba de centenars de persones desesperades que fugen de la fam, de la guerra i de l’extermini per causa de l’ètnia o la religió. I, sobretot, perquè algunes bucòliques illes gregues o italianes són camps de concentració on s’estiba tota aquesta gentada de desgraciats, a l’espera de la vènia de l’UE per executar l’acord a que varen arribar els governs el 20 de juliol, si us plau per força, per donar asil a aquesta invasió humana. Uns governs que – llevat de l’alemany, tot sigui dit per molt que ens emprenyi – es fan el ronsa més o menys descaradament. I és que els prejudicis i la por davant el problema que representen els estrangers, tenen segrestada l’Europa que es vantava de ser un santuari per als refugiats, arribant a situacions delirants com la que es viu als afores de Calais - una ciutat abans posada com exemple de la tradicional hospitalitat francesa -, en un immens solar  ocupat pels refugiats que s’anomena “la jungla”; construint una tanca de 175 km entre Hongria i Sèrbia, per impedir als immigrants clandestins saltar la frontera... La vella Europa, doncs, sempre podrà presumir de no haver estat xenòfoba fins que van arribar emigrants a tremuja, que posaren en evidència la seva hipocresia i que, per desgràcia, no som els europeus cap excepció a una actitud primitiva, immoral, miserable i generalitzada de rebuig envers els que venen de fora a menjar-se el nostre pa.


El problema rau en que, en un moment donat, els porucs europeus alletats a l’ombra de l’Estat del benestar ens hem adonat que d’aquest benestar a penes en queda per a nosaltres i per als immigrants legals que vàrem acollir arrufant el nas perquè ens fessin les feines que nosaltres no volíem fer perquè eren massa pesades, brutes o mal pagades. I s’ha fet córrer la brama que si s’obra la porta de bat a bat a tothom que es presenti, el sistema se’n va a fer punyetes en quatre dies. Però l’autèntica mare dels ous, a la meva manera de veure, és que aquest compte de la vella que és de pissarrí hagi agafat amb el peu canviat a tants de polítics llestos, que ara no saben que fer amb la patata calenta que tenen a les mans, per la senzilla raó que tampoc no varen fer res, quan tocava, per impedir que a les seves antigues colònies i protectorats, una vegada espoliades a mansalva de tota la riquesa, els ciutadans es dessagnessin en guerres tribals o religioses utilitzant, en la majoria de casos, armes subministrades a preu d’or pels mateixos europeus a qui avui ens ve de nou l’èxode massiu. Vés a saber si complicats amb les màfies que traginen com bèsties els refugiats, previ pagament del bitllet a una mort probable o a la misèria segura, no hi ha espavilats “assessors” europeus en logística... En canvi, cap d’aquests governs que maregen la perdiu, ni la mateixa ONU que els hi estira les orelles, em consta que hagin fet el mínim acte de contrició amb propòsit d’esmena per no haver aturat de veritat la desestabilització a l’Àfrica i part de l’Orient mitjà, donant a les persones la possibilitat de viure com éssers humans i de guanyar-se la vida amb els seus propis recursos, sense veure’s obligades a emigrar. En tot cas, per treure-us de la boca el regust pessimista d’aquesta reflexió, vull deixar constància que els que viuen a “la jungla” de Calais de que abans us parlava, són testimonis de la presència al campament d’una colla de caps rapats farcits de tatuatges, que els hi distribueixen menjar que van a pidolar per a ells cada dia perquè no es morin de gana. Per sort, a vegades les aparences també enganyen...   

diumenge, 9 d’agost del 2015

BEFES QUE FAN DE MAL PAIR

Mentre alguns s’esquincen les vestidures perquè les alcaldesses de Madrid i Barcelona han decidit impulsar l’aprofitament temporal per entitats cíviques sense ànim lucre, de locals i solars “encantats” i en desús per destinar-los a funcions socials, no sembla que faci mal d’ulls que les alarmes social es disparin veient que presumptes delinqüents i estafadors públics com en Rato o en Bárcenas es recreen indecentment, l’un remullant-se el cul i fent piruetes des del seu veler, en algun lloc de les Balears, i l’altre estiuejant uns quants dies en un xalet de la Vall d’Aran... Són befes escandaloses que, francament, fan de mal pair a la gent honrada que té treballs per arribar a fi de mes i ha de retallar les seves vacances. I aquests dos exemples només són una mostra de les dotzenes d'imputats com a corruptes que se la decanten fotent-se del mort i de qui el vetlla, gràcies a les facilitats d’una administració de justícia ranca, bòrnia i sense recursos.


Tanmateix, ¿com es pot pair que el ministre d’Hisenda se senti tan cofoi i orgullós d’haver tancat uns pressupostos de l’Estat que consagren un any més un dèficit vergonyós, per la senzilla raó que la partida d’ingressos – fiscalitat – va coixa per atrapar tota la despesa prevista, mentre els patrimonis ocults en SICAVS continuen tributant un ridícul i insolidari 1% en concepte de rendiments i plusvàlues? El patrimoni d’algunes de les majors fortunes espanyoles gestionat a través de SICAVS, en el primer trimestre d’enguany ha augmentat la rendibilitat en un 9,4%, que si bé queda lleugerament per sota dels beneficis de l’IBEX35 caldria, per explicar-ho, conèixer la lletra menuda de la norma fiscal que engresca famílies tan llestes com les Koplowitz, March, Abelló, Del Pino, Palatchi, Bhavnani, Ortega-Mera, Gallardo-Ballart o Hernàndez-Calleja, entre d’altres, perquè s’aixopluguin sota aquest paraigua fiscal. Des del ministeri del senyor Montoro es prefereix donar la callada per resposta, quan algú gosa ficar el nas en aquest femer. Però alguns silencis còmplices a vegades sonen com el més fort dels sorolls.

dissabte, 8 d’agost del 2015

DÈIEM AHIR SOBRE EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA (i 3)

MÉS ESTAT O MÉS CATALUNYA
(publicat al blog el 8 agost 2012)
Vista la manifesta incapacitat de la classe política de tancar files - ni estant amb l’aigua al coll - per posar-se d’acord sobre una qüestió tan inqüestionable com l’espoli fiscal dels catalans i la manera de posar-hi remei, la societat civil ha tret el santcristo gros i ha exigit des del carrer la convocatòria d’un referèndum, amb totes les garanties de transparència i legitimitat democràtica, perquè la ciutadania es pronunciï directament, amb un sí o un no, sense entretenir-se en matisacions dilatòries, i es faci creu i ratlla de tanta baralla de pati d’escola entre l’Estat i Catalunya. Si tots els partits polítics admetessin que la qüestió no té volta de fulla: que dels diners que surten de les nostres butxaques cap a les arques de l’Estat, aquest en retorna una quantitat insuficient - no per a organitzar xefles sinó per mantenir amb un mínim de decòrum els serveis socials bàsics -, caldria embolicar tant la troca buscant tres peus al gat? La proposta de pacte fiscal que s’acabà votant ahir al Parlament - alguns a contracor - no sé pas si farà gaire llevada a Madrid, considerant que les sucursals catalanes dels dos principals puntals del bipartidisme em temo faran com sempre fan al Congrés: tirar la pedra i amagar la mà. Aquesta vegada fent-se el ronsa sobre un aspecte tan fonamental per Catalunya com és qui es fa càrrec de la caixa forta dels nostres impostos i si se n’han de fer còpies de la clau o no.
Per moltes giragonses que li vulguem donar, l’acord d’ahir dóna llum verda a una proposta de pacte fiscal que neix capada i que, per tant, té moltes probabilitats de resultar estèril i eixorca com ja va passar amb l’acord sobre l’Estatut. Precisament la mare dels ous del debat tenia de ser el dret a disposar i decidir el destí dels impostos que paguem. I mentre no hi hagi coincidència absoluta entre tots els partits sobre aquest punt, Catalunya ho té magre; sobretot perquè no ens ho posarà fàcil un Estat possessiu, mal acostumat a munyir la mamella catalana sense aturador i des de temps reculats. Doncs aquesta mala costum no ve d’ara, que governa el PP, sinó que governés qui governés a Madrid, durant pràcticament tot el segle XX a Catalunya li han posat banyes i li han fet pagar el beure, amb més o menys delicadesa, com al cornut del conte. I per torna, a part d’escanyar econòmicament el cony de catalans que sempre ploren, s’han dedicat a fer befa del nostre patrimoni cultural i dels nostres sentiments patriotics.
El que passa és que en el marc de la crisi financera que fa trontollar els mateixos fonaments mal cimentats de l’Europa de l’euro, si Catalunya no s’espavila deixant-se de continues picabaralles tàctiques entre els partits polítics d’aquí i fa pinya amb tota la societat civil cansada de fer el ruc, Espanya inevitablement l’arrossegarà a la ruïna. Fixem-nos amb Grècia o Portugal, que encara que es digui que la seva malaltia no té res a veure amb la nostra, la realitat és que l’ha provocat el mateix virus i l'evolució clínica va pel mateix camí. En el cas dels grecs, tot i que els hi varen perdonar un 50% del deute, ara el FMI ja avisa que no se’n sortiran perquè no produeixen suficient PIB per retornar ni els interessos abusius dels préstecs que els hi han concedit uns socis que diuen que se’ls estimen. Que és el mateix que li passarà a Espanya: que havent-se de finançar a uns interessos d’usura per arribar a fi de mes, ara es comença a adonar que aquesta corda que li allarguen només servirà per escanyar-se tota sola, condemnant fills i néts a passar gana i parar la mà per les cantonades europees com uns pelacanyes. La política econòmica de l’Estat està buida d’idees i atempta contra l’obligació d’un bon pare de família, que és administrar bé la hisenda, permetent a més a més un degoteig constant, que indigna i fa vergonya, de notícies de corrupcions, d’abusos de poder i d’immoralitats comeses pels que ens manen.

Per totes aquestes raons, Catalunya no pot entretenir-se més marejant la perdiu i, en aquest sentit, tinc els meus dubtes que sigui una bona idea pidolar més recursos a un Estat que descaradament els subministra gasivament, traient-los dels impostos que Catalunya li ha avançat amb escreix. Oimés quan aquests recursos han de servir per posar un pedaç a una economia atrotinada per culpa de la falta de lleialtat de l’Estat, que incompleix sistemàticament els pactes estatutaris i els compromisos pressupostaris. És raonable i digne manllevar més crèdits en tals condicions? Aquesta és la pregunta que la societat civil ha de rumiar-se abans que els polítics es venguin la nostra ànima per un trist plat de llenties, les quals per més inri els hi hem sembrat i collit nosaltres. I una altra pregunta imprescindible és la que s’hauria de plantejar a Europa, ara que s’hi peregrina tant per vendre el panyo català: acás no és bo per a Europa que Catalunya es pugui refer i crear riquesa al marge de l’Estat opressor, utilitzant bé tots els recursos propis de què disposa? Doncs apa, no perdem més el temps amb la tonteria de sempre i decidim-nos: o tenir casa pròpia o viure rellogats.

divendres, 7 d’agost del 2015

DÈIEM AHIR SOBRE EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA (2)

UN FULL DE RUTA CAP A L’ESTAT PROPI
(publicat al blog el 17 juliol 2012)

Ara que per primera vegada sembla que s’ha girat la truita, i que hi ha una opinió pública cada dia més decantada al sobiranisme, caldria que algú amb el cap fred escrigués un full de ruta amb cara i ulls, sobretot per administrar “el dia després”. No fos cas que quan arribi l’hora de la veritat, ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre. Ho dic perquè espigolant el que s’escolta per les cantonades, em queda la sensació que massa gent de bona fe, per suposat, creu que l’èxit de l’aventura rau en l’espontaneïtat, en certa improvisació i, sobretot, en la rauxa. I aquest tarannà, francament, em fa por. Catalunya no es pot permetre cap pas en fals - com aquell octubre del 34 - entre d’altres raons perquè li costaria molt de refer-se’n de la patacada. Per aquesta raó, iniciatives com la liderada temps enrere per en Laporta, per exemple, feren figa: la majoria que ha de fer possible un Estat propi, no es refia ni dels impacients ni dels xarlatans. I en aquestes condicions, el mínim que s’escau és un full de ruta, per a no posar-nos a caminar a cegues.
Si ens posem a analitzar per quines raons els partidaris de la sobirania han crescut espectacularment el darrers mesos, és evident que els condicionants econòmics hi han jugat un paper determinant. No en va el principal argument dels propis independentistes de tota la vida, és recalcar que amb la clau de la caixa a les nostres mans, de la crisi no en sentiríem ni a parlar. No és ressuscitar allò de “la casa i l’hortet”, però quasi. Tanmateix, encara que no sigui políticament correcte parlar-ne en aquest moment, gestionar un Estat propi no serà flors i violes i, sense cap dubte, costarà suor, llàgrimes i alguna cosa més mantenir-lo. Sobretot, si els independentistes conversos ho són per conveniències puntuals de l’estómac o de la butxaca més que no pas per sentiment, ja que a la primera patacada els hi vindrà basca i tindran la temptació de canviar-se de jaqueta. De manera que, entre d’altres raons de pes, escriure un full de ruta impecable, sense amagar l’ou ni fer-se trampes al solitari, serviria perquè el somni de l’Estat propi no es converteixi en un oc d’encenalls.
Per començar, jo penso que malgrat apel•lant a la butxaca es poden reclutar partidaris, potser caldria preguntar-nos si per assentar aquest Estat propi que volem no seria més convenient remoure els sentiments nacionals més que no pas els interessos mercantilistes. Si aquesta majoria virtual en favor de la sobirania que es desprèn de les darreres enquestes d’opinió, no es basa en la defensa del “dret històric” a ser una nació, sinó que part dels que s’han mobilitzat a darrera hora a favor de la sobirania és perquè la veuen com un “instrument” per a millorar llurs condicions de vida, a la llarga tindrem mala peça al teler, ja que a la primera que bufi vent en contra, hi pot haver desercions a dojo. De manera que queda molta pedagogia per fer, si els ciutadans del futur Estat propi convé que estiguin convençuts de la seva identitat nacional, tant a les verdes com a les madures. Per aquesta raó, insisteixo, caldria elaborar un full de ruta que vagi més enllà del dia hipotètic de la proclamació de la independència, tenint en compte que en un futur Estat propi s’hi haurien de trobar còmodes les diverses sensibilitats socials, culturals, econòmiques i ètniques que conviuen avui a Catalunya.
I per què s’ha de pretendre un Estat propi, després de tants anys de trampejar les diferències amb Espanya? Doncs perquè qui governa a l’Estat ens l’ha feta tan grossa que, per primera vegada, no són ja només “els de la ceba” els avalotats, sinó que les continues provocacions han acabat amb la paciència d’una gran majoria de la població moderada i habitualment silenciosa, que se sent estafada, escarnida, violada i espoliada. En una societat on, gràcies a l’avanç de les modernes tecnologies de la comunicació, les notícies es coneixen “on line”, es fa difícil de dissimular una espoliació constant i flagrant de tota mena de patrimonis o d’ignorar les vexacions de determinats personatges que encarnen l’establishment estatal a la dignitat d’un país. La societat catalana ha madurat massa sovint a garrotades i per això està disposada a acceptar els riscos d’un Estat propi; però els que pretenguin capitalitzar aquest capteniment haurien de tenir en compte que es tracta d’una societat inestable, que si es desenganya per enèsima vegada pot fer-ho pagar molt car als que l’hagin portat a mal borràs.

Per aquesta raó, cal que s’escrigui un full de ruta que, sense exclusions ni sectarismes, planifiqui la logística de l’operació, de tal manera que fins que l’objectiu no estigui aconseguit i consolidat, es garanteixi que no hi hauran discrepàncies ni sortides de to per part de ningú, sinó esforços solidaris per treure el carro del pedregar. I que se sàpiga - perquè es digui a bastament i ningú pugui al•legar després ignorància - que aquesta festa tampoc no ens sortirà gratis, i que no ens robin des de Madrid no ens convertirà automàticament en potentats, sinó que haurem de suar - i molt! - la cansalada.      

dijous, 6 d’agost del 2015

DÈIEM AHIR SOBRE EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA


            ● El tracte era tornar el dia 17, però aquest estiu gairebé sembla pecat fer massa vacances d’opinió, veient com es precipiten els esdeveniments. Per aquesta raó, he pensat tornar a la feina abans del que tenia previst per donar una ullada a unes quantes reflexions penjades fa temps a aquest blog sobre els clarobscurs del procés sobiranista i posar en relleu la coherència de les idees exposades sobre aquesta qüestió des de bon principi. La reflexió que reprodueixo la vaig penjar l’octubre de 2012 - fa quatre anys -, i l’encapçalament valdria per avui, només canviant 25N per 27S.
 
                    ** El 25N procurem no fer el préssec **
La gran manifestació de l’11 de setembre va canviar el pas dels ciutadans, però també va sorprendre amb el pas canviat bastants polítics que, com s’ha dit tantes vegades, en pontificar sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya hi passaven de puntetes, fent la puta i la ramoneta. Però davant l’evidència d’una gentada que va sortir pacíficament al carrer per dir: prou de tentines!; a tothom li varen agafar les presses per moure fitxa. La llàstima és que massa partits ho van fer mirant-se el melic i llurs conveniències més que a les del país: l’èxit de la manifestació només els hi va servir d’excusa. Fem-hi, si us sembla, una repassada en el moment de tallar la cinta d’inauguració de la Fira electoral.
●CIU, el partit de govern, sabia que a penes dos anys d’encetar la legislatura, entre la crisi i el fracàs de les cataplasmes econòmiques “dels millors”, ja no els hi quedava poca corda en tenir les mans lligades per governar sense hipoteques. Aleshores se’ls hi va encendre la bombeta i, reclamant liderar el sentiment independentista expressat al carrer, varen apostar per avançar eleccions, encegats per l’oportunitat d’aconseguir - aprofitant el rebuf encara calent de la manifestació - la majoria absoluta que els confirmés la seva pretensió de ser els galls indiscutibles del galliner català. El que passa és que, si les enquestes sobre intenció de vot l’encerten, tampoc aquesta vegada faran saltar la banca de la majoria absoluta i tota la festa no haurà servit per res. Tanmateix, aquesta contrarietat a les urnes podria reviscolar les tensions internes entre els socis de la coalició, afegint més incertesa al panorama polític, enlloc de tranquil•litzar-lo.
• El PSC, precisament per les notòries desavinences entre famílies i ànimes, s’enfronta cada vegada més escandalosament amb les seves cròniques contradiccions d’identitat, per exemple marejant la perdiu fins a darrera hora sobre si s’afegien o no a la manifestació de la Diada o, més cap aquí, sobre si engeguen o no a pastar fang els  cosins-germans que els hi toquen el crostó des de Madrid, cada cop que gosen esgarriar-se de la doctrina oficial predicada per el pope Rubalcaba i d’altres relíquies. Davant el cop d’efecte electoral de CIU, han pretès quedar bé amb la vianda al plat per acontentar la parròquia catalanista, traient del barret el conill del federalisme sense recordar-se’n que aquest és un recurs que, des que es varen desempallegar d’en Maragall com a xef de l’establiment, el seu substitut Montilla ja no el posa ni a la carta. D’altra banda, s’han muntat un embolic ben fastigós amb una interpretació força desafinada del dret a decidir; per tant pagarà la pena de veure com venen l’article i, sobretot, qui els hi compra enmig d’aquest joc dels disbarats.   
• ERC, en veure tanta gent caminant il•lusionada darrera la bandera del sobiranisme que ells havien enarborat en solitari i a empentes i rodolons des de la transició, van fregar-se les mans convençuts que, finalment, traurien el ventre de penes amb la collita madura que tants de sacrificis els hi havia costat conrear, des de llaurar un erm fins a regar-lo i tornar-lo a sembrar sense defallir, malgrat les inclemències del temps no els hi varen posar gens fàcil.
• Els antics psuqueros d’ICV, camuflats de verd i oportunistes com sempre a la que salta la llebre, pensaven sucar el melindro fent la gara-gara als indignats i als desencantats, amb una retòrica arnada de temps reculats.
• Els del PP i Ciutadans, a partir de la Diada es poden ensacar plegats, ja que  malgrat discrepin en qüestions de matís per allò de marcar paquet propi, quan apareixen a dojo senyeres i estelades per tot arreu, toquen a rebato la seva esquifida parròquia i comencen a disparar a tort i a dret - usant arcaics trabucs de les guerres carlines - bales farcides de por, de mentides i de mala bava.
I pareu de comptar, perquè no val la pena d’entretenir-nos amb la morralla de petites formacions independentistes, quins líders llepafils, repatanis i ressentits no han estat capaços de la generositat patriòtica necessària per fornir una candidatura unitària, ni en uns moments en que s’hauria d’anar per feina i passar dels personalismes i tonteries de canalla malcriada.

Feta aquesta breu composició de lloc, m’agradaria pregar humilment als candidats que siguin prou responsables per a no fugir d’estudi en els mítings, deixant clar als electors que allò que toca votar el proper 25N, és si s’està o no d’acord amb que els ciutadans exerceixin el seu dret a decidir quin tipus de relació política volen amb l’Estat espanyol. Els candidats, doncs, no s’haurien d’embolicar amb llibres de cavalleria, perquè si d’allò que es tracta és de convocar quan més aviat millor un referèndum d’autodeterminació, convindria que una majoria aclaparadora donés suport al dret a decidir. Però ara no toca encara decantar-nos per la independència, pel federalisme o per deixar-ho tot tal com està: aquest serà el següent pas electoral. I que no ens hi posin traves ni des de Madrid ni des de Brussel•les a exercir aquest dret en un futur, dependrà molt de si els resultats de les urnes el 25N són inequívocs o tebis. Per això cal que començant pels propis candidats, passant pels mitjans informatius i acabant en les tertúlies d’opinió, s’orienti bé l’electorat i no es vulguin fer jocs de mans, en uns moments tan delicats. El 25N no toca votar independència sí o no, simplement s’ha de votar pel dret a poder-ho fer, definitivament, demà passat. No fem més el préssec!