PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 17 gener 2017)
● EL PRESIDENT AVUI HA ESTAT ON HAVIA D’ESTAR.- No considero encertades
algunes de les estratègies que es proposen en quant al procés – en podem parlar
quan vulgueu -, però ara em sembla de calaix que avui el president no hagi comparegut
al Senat, per representar un paper de comparsa en el sainet autonòmic. Hagués
estat un greu error anar-hi, a la meva manera de veure, per dues raons de
pissarrí: la primera, que s’hagués hagut de sentir més d’una ximpleria i entomar
algun moc, i potser a canvi de fer veure que no ho sentia se n’hagués endut
algun peix escarransit o moribund al cove; i la segona, perquè Catalunya s’ha
de fer valdre el dret a tractar els assumptes amb Madrid, de tu a tu. Tota
aquesta història de repartir-se el cafè com a bons germans en la taula
autonòmica, va ser una idea beneïda per l’honorable Tarradelles, quan estava a
partir un pinyó amb Suárez i no gosava trencar-li la girada des que s’havia
atrevit a deixar-lo tornar com a president de la Generalitat restaurada. Suposo
que no s’imaginava pas com aquest cafè se’ns aigualiria, en mans de cambrers
tan poc professionals, democràticament parlant, com els del PP, picapedrers especialitzats
en demolicions, o els socialistes, mestres en fer anar el ribot a tort i a
dret.
Si els polítics de la transició no s'haguessin entestat en apedaçar un
vestit que anava estret per totes les costures enlloc de fer un vestit a mida,
les tres nacions històriques – Catalunya, Euskadi i (si hagués volgut) Galicia
-, tenien dret a menjar a part i no ser considerades simples “regions”
espanyoles, de bracet amb autonomies com Madrid o Murcia que acabaven de sortir
de l’ou. ¿Sabeu quants de diners no ens haguéssim estalviat de llençar a la
bassa, si perquè de cafè n’hi hagués per a tothom, no s’hagués permès a les
comunitats autònomes creades artificialment per fastiguejar les històriques,
dotar-se d’estructures com parlaments, governs i tota la parafernàlia de menjadores
públiques duplicades o triplicades? Per tant, d’aquelles relliscades polítiques
ara se’n paguen les conseqüències, les quals, per cert, més de quatre persones
sensates ja llavors les havien pronosticat però, com sempre passa quan parla
gent de seny que no aixeca la veu, ningú els en va fer cas. I ara la solució té
moltes dificultats i complicacions afegides, des de dintre i des de fora. I també
des d’aquí, només cal fer una bona reflexió per adonar-nos que tampoc no hi
ajudem massa a avançar guanyar adeptes volen córrer més del compte, ja que, per
segons què, la pressa és mala consellera.
El problema català fa tres segles i escaig que dura i mai no hi ha hagut
voluntat política per encarrilar-lo, moltes vegades per culpa de nosaltres
mateixos, però la majoria, perquè no han faltat mai els que des de Madrid i
d’altres indrets d’Espanya han sembrat zitzània per fomentar la discòrdia
enlloc de la cordialitat, per enemistar-nos i no pas per comprendre’ns. I per
desgràcia molts d’aquests manipuladors anaven a sou. Per tant s’havia de dir
prou a tanta dispersió d’energies, i un bon començament per endreçar el
panorama és exigir tenir un tracte directe amb l’Estat, per discutir assumptes que
interessen a Catalunya. I, a partir d’aquest principi, no rebutjar cap oportunitat
d’enraonar amb l’Estat, sempre que sigui bilateralment. Per tant, si ho penseu
una mica, potser arribareu a la mateixa conclusió que jo: que el president avui
no podia anar a Madrid per fer número. I ens n'hem de sentir orgullosos
d'aquest gest de dignitat, sense estirabots afegits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada