dijous, 22 de desembre del 2016

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

Em trobo en perfectes condicions de salut, toquem fusta, i passablement recuperat del cansament anímic, però per fer net del tot he decidir perllongar fins passat festes, l’endemà de Reis, l’aturada tècnica del Blog , "A LA MEVA MANERA DE VEURE", a més a més per aquestes raons concretes:

a)- Vull atendre compromisos de participar en varis concursos literaris, als quals m’han convidat els organitzadors, desempolsegant així part de la producció de narracions literàries, curtes i llargues adormides als calaixos del meu escriptori, abans no es floreixi.

b)- Vull procurar estar-me una temporada de “reflexionar” en va, sobre les bestieses dels principals governants d’arreu del món, que amb total menyspreu envers la dignitat de les persones, el medi-ambient i el sentit comú més elemental, estan arrossegant des de fa temps el planeta cap a un colossal atzucac.

c)- Vull estalviar-me, tanmateix, durant unes setmanes de constatar cada dia com l’anomenat “procés cap a un Estat propi” a Catalunya, malgrat tots els esforços d’uns quants irreductibles de bona fe per a mantenir la mobilització ciutadana en dansa, una part de la bona gent que es va creure això de la unitat i d’empènyer tothom en un mateix sentit, sense mirar de treure’n ningú cap profit personal, avui s’està desinflant i decantant, per molt que ho neguin precisament els causants d’aquests desenganys, que enlloc tibar del carro pel camí més recte cap a un objectiu comú de país, l’empenyen per dreceres empedrades d’interessos de partit  i a còpia de sotragades maldestres i d’estirabots de conductors cap-calents acabaran estimbant-lo pel camí del pedregar.

Per aquestes tres raons, tanco la barraca de “A LA MEVA MANERA DE VEURE” fins passat festes, l’endemà de Reis, esperant que sigui veritat, en tots tres aspectes, allò “d’any nou, vida nova”.

Mentrestant, BON DIA, BON HUMOR, SALUT, OBTIMISME I SENTIU-VOS FELIÇOS.

divendres, 9 de desembre del 2016

A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 9 de desembre de 2016)

● A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA.- Van buscats a les redaccions de tots els mitjans d’informació els intèrprets en gestos, per endevinar el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya, després que el govern central s’ha fet un lífting. Durant el darrers cinc anys les coses estaven diàfanes: aquí seguíem una fulla de ruta, encara que la modifiquéssim cada dos per tres, fent veure que no ens impressionava la xerrameca ni la fanfarroneria, i a Madrid una esfinx gallega feia com si sentis ploure cada vegada que escoltava demanar a crits el dret a decidir, mitjançant un referèndum, la independència. No calien intèrprets ni oracles per adonar-se que les relacions entre catalans sobiranistes i espanyols unionistes anaven de mal borràs, tot estava clar. Però ara, que pensen dissoldre un conflicte territorial més vell que l’anar a peu, com si fos un simple terrós de sucre en un got d’aigua, és quan em trobo perdut i confús, perquè no sé com interpretar els gestos que diuen fan des de Madrid. I sospito que no sigui només per entretenir-se amb un nou joguet que anomenen diàleg, però que no saben ni com es posa en marxa. potser perquè les instruccions estan escrites en angles. A mi, què voleu que us digui, tantes palpentes i tentines per posar-se a enraonar em fan angunia, per no dir malastrugança. I encara em descol•loca més el gallec i la seva confraria d’escolans de amén, encomanant-se als “gestos” que administrarà sàviament Sor Iaia, la nova especialista en desfer nusos emmarranats, per desllorigar les relacions Espanya-Catalunya.


A la meva de veure, si els gestos consisteixen en canviar cromos al capdavant de la delegació del govern i que el nou delegat es passegi per totes les ràdios i televisions que el conviden a predicar la nova doctrina del diàleg, o que la vicepresidenta obri oficina a Barcelona per despatxar quatre o cinc dies cada mes, o que el portaveu del govern sigui més diplomàtic en referir-se als catalans, francament no me’ls crec després de comprovar que quan enceten aquest suposat diàleg prenent-se la molèstia de venir a Barcelona, reben als líders de l’oposició primer que als representants del govern. Aquest és, com a mínim, un gest de pa sucat amb oli. Però des de Catalunya també en sabem de fer gestos, i la convocatòria del Pacte pel Dret a Decidir dos dies abans de Nadal n’és un, el qual no ha passat desapercebut a Madrid, ja que de seguida l'han fet servir per aturar sine die els acostaments entre Sor Iaia i el vicepresident Jonqueras. No en saben de dialogar, o no en volen saber, però el que em fa més por és que tampoc són cap llumenera llegint els gestos. El govern central, que fins fa quatre dies practicava la política del “no” per sistema, espera que si fa un gest a favor de la cultura catalana, administra unes quantes cataplasmes al finançament i potser fins i tot desbloqueja inversions, tot s’arreglarà i el govern sobiranista es menjarà el referèndum amb patates. Qualsevol observador que es miri el panorama polític amb objectivitat haurà de reconèixer que mentre els “gestos” de Madrid són pur maquillatge, els que arriben des de Barcelona són “gestos” coherents amb tot allò que s’ha predicat els darrers anys. Si Madrid sabes llegir els gestos sense distorsionar-los, hauria d’admetre que la carta que alcaldes catalans han fet arribar a dotzenes d’alcaldes de les principals ciutats del món per explicar el procés, sí que és un gest per treure’s el barret. En una època no massa llunyana va fer forrolla allò de “la feina ben feta...” Doncs que a Madrid en prenguin nota que només amb “gestos” igual a “bones intencions”, els problemes no es desencallen. Potser sí que les invitacions al diàleg són ben intencionades, però mentre no es pugui parlar de tot, metre no es pugui “repelar” el problema des de les arrels, posant sobre la taula tant el referèndum d'uns com la unitat nacional dels altres, no hi ha diàleg que valgui. I els gestos, poden acabar sent inútils senyals de fum. 

dijous, 8 de desembre del 2016

ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 8 de desembre de 2016)

● ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME..- Ara mateix, el periodisme viu una de les seves etapes més complicades: si no tinc malament les dades, en el darrer quinquenni han sigut assassinats o han rossegat les presons de la repressió professional més periodistes que mai, arreu del món. Com a conseqüència de les bales perdudes en mil escenaris de guerres alienes. O per haver triat una vida de risc enlloc de la comoditat d’escriure notes de societat o cròniques polítiques des del balancí de casa. O per no mossegar-se la llengua a l’hora de denunciar màfies com les de Mèxic, repressions de ciutadans per les seves idees polítiques o religioses, vexacions institucionalitzades dels drets humans... Cada dia hi ha vides de periodistes en perill per informar d’allò que algú no vol que se sàpiga. És cert que el desafiament que plategen les noves tecnologies de comunicació obren escenaris nous per aquesta professió, però encara són molts els que persegueixen la “notícia” arremangant-se enmig del fang, de la merda o de l’horror. I és que per molt que, a vegades des del mateix gremi, panxacontents minimitzi l’aportació i el sacrifici vocacional dels freelanders o dels corresponsals de guerra, la realitat és que gràcies a ells ens arriben les cròniques més colpidores sobre la crueltat de que son capaços els humans i les fotografies més escruixidores sobre la misèria, la desesperació i la impotència de les infinites víctimes en les mil i una batalles d’aquesta tercera guerra mundial encoberta que ja fa anys que es mantè, a la major gloria dels fabricants d’armament i dels Estats que hipòcritament paren la mà a l`'estil egipci per cobrar la comissió.


El manresà Josep Maria Planes fou un d’aquests periodistes per vocació, que uns assassins van liquidar d’un tret al cap a l’Arrabassada quan no havia complert ni els trenta anys – no li varen deixar ni arribar ni a l’edat de Crist -, en plena flamarada revolucionaria el juliol del 36. Va morir perquè en el seu periodisme d’investigació de l’anarquisme faista i les seves vinculacions amb atracaments “llibertaris”, a l’estil gàngsters de Chicago, inclòs el capítol de “passar comptes”, després de verificar les seves fonts no tingué pèls a la llengua per a deixar-ne constància, amb una elegància i neutralitat exquisides, als seus lectors. Ara que estem a punt d’acabar l’any Planes, que des de Manresa se li va dedicar per reivindicar la seva petjada, i relligant-t’ho amb el periodisme del qual parlava al començament de la reflexió, us deixo una mostra del que va escriure a “La Publicitat” (10/4/1934) sobre l’anarquisme barceloní de l’època: “... Hi ha tres o quatre fórmules que emplenen tota la mentalitat d’aquesta gent. És impressionant comprovar l’èxit de la tasca de propaganda que ha realitzat Solidaritat Obrera i les altres publicacions anarquistes. Per als seus milers de lectors, aquesta prosa pedant i confusa és acceptada com el propi Evangeli. Existeix una fe cega en que no hi ha altra veritat que la dels anarquistes, Són inútils tots els raonaments, totes les argumentacions. Us topeu sempre amb el mur d’aquesta resposta: ”no hi ha més solució que el comunisme llibertari”. I quan es pregunten, amb tota serietat, si veuen gaire pròxim el triomf de la seva revolució, us miren com si els féssiu llàstima...” Per atrevir-se a escriure opinions com aquesta, li varen passar factura precisament quan en teoria la revolució havia triomfat i tenien la paella pel mànec. En homenatge tots els periodistes valents. 

dimecres, 7 de desembre del 2016

MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 7 de desembre de 2016)

● MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!.- El mal que s’ha fet als bons sentiments de les persones que, en escoltar de boca del pare de Nadia el calvari de la seva filla, que per culpa d’una malaltia rara que l’arrossegava fatalment a la mort si no podia sotmetre’s a una operació a l’estranger que costava un ull de la cara i part del ronyó també, varen posar-se la mà a la cartera. L’aparició del pare en diversos programes de televisió, explicant les peripècies de la seva nena d’onze anys, des que el 2006 va ser diagnosticada com a portadora d’una tara genètica, anomenada tricotiodistrofia, que en qüestió de poc temps accelerava els mecanismes de l’envelliment va sensibilitzar la solidaritat i la generositat. El pare explicava que malgrat penjava una sentència del cap de la nena, sense tractament ni cura en principi, li havien arribat referències fiables sobre l’existència d’una eminència mèdica que ha resultat ser “virtual”– el doctor Brown -, al qual definia com “el millor genetista del món”, avalat segons la seva fantasia delirant pel premi Nobel de Medicina de l’any 2013. Aquesta entelèquia científica, segons el pare engalipador, liderava un equip mèdic que investigava i aplicava tractaments genètics tan avançats i costosos, que la depauperada Seguretat Social espanyola i la de molts altres països, que també s’havien d’estrènyer el cinturó, no es podien permetre. El pare de la nena – estigui o no manipulat, i exagerés o no el diagnòstic per un afany de lucre, i sigui cert o no que ell mateix tingui un càncer terminal del qual no es tracta per bolcar-se en la curació de la filla -, es presentava com un heroi en combat contra els molins de vent de la vida, que no es rendia mai i, fins i tot, referia una confusa història èpica sobre la recerca a l’Afganistan, “entre bombes i atemptats”, d’un altre gran expert mundial del qual li havien parlat ... El cas és que la bones persones d’aquest país, encaterinades pels ulls dolços i la tragèdia vital de la Nadia, varen córrer a mobilitzar-se per aconseguir recaptar a contrarellotge petites fortunes per salvar la vida de la nena, si encara s'hi podia ésser a temps...

Però el pare ha portat tantes vegades el càntir a la font, que al final s’ha trencat de la pitjor manera possible: esquitxant de merda tothom. Jo no sé si la nena n’és conscient o no d’aquest drama sobrevingut a la seva família, però en cas que en sigui sóc de l’opinió que la condemna que li pertoqui al pare per haver ordit un engany tan miserable ha de tenir una pena accessòria indispensable, que no m’atreveixo a quantificar perquè no crec que es pugui mesurar l'immens mal que s’ha causat, no només a la seva pròpia filla sinó, sobretot, al moviment anònim de persones solidaries i crèdules, algunes de les quals qui sap si a partir d’ara s’ho pensaran dues vegades abans de ser tan generoses i despreses. Per molt que ara els pares de la nena assegurin que tornaran tots els donatius, ni que ho fessin amb interessos espaterrants, el mal ja està fet i, a la meva manera de veure, no té perdó ni de Déu ni dels homes com se n’han rigut del mort i de qui el vetllava. D’altra banda, no m’explico com en un món digital dominat per la transparència absoluta, on tot se sap al moment, quan s’improvisen iniciatives espontànies amb l’objecte de recaptar diners per a una causa desesperada, no hi hagi algun servei de seguretat, dels que escorcollen la xarxa pels descosits en busca de terroristes o de pedòfils, que tibi de la corda per descobrir, abans no tingui remei, si una determinada crida humanitària fa pudor d’estafa.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERADE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


dimarts, 6 de desembre del 2016

EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 6 de desembre de 2016)

● EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR.- De la mateixa manera que quan es desvetlla el bon temps hom passa de la mandra d’anar al gimnàs, per no haver de comprar una altra talla de bikini, en el cas de les dones, o pel que fa als homes, que la corba de la felicitat no els impedeixi lligar amb les mes guapes de la piscina, de l’oficina o de la festa; a partir d’un determinat moment que en podríem dir “crític”, la gent “madura”, per entendre’ns, fa també el propòsit de fer més bondat quan s’adona que no fa tant de goig com quan era jove, i no vol renunciar a jugar la partida de la seva vida fins que s'apaguin els llums de la timba i li quedin cartes a les mans i recursos a la butxaca per a seguir apostant. El que trobo a faltar en aquesta decisió tardana de sotmetre’s a unes quantes disciplines estètiques, és la manca de sinceritat repetint la cançó enfadosa que cuidar-se té únicament per objectiu immediat neutralitzar, emmascarar o descaradament falsificar, l’empremta de l’edat. M’agradaria que moltes més persones d’aquesta edat incerta del “si no fos”, justifiquessin sense complexes les cuques per mantenir-se en forma, amb l'argument que li vaig sentir dir a una amiga sobre activitats físiques i més d’un sacrifici a taula que s’imposava: “em cuido, perquè no m’hagin de cuidar”. Reforca de pallanga!, com diria aquell. Quin repte més eixerit

A la meva manera de veure, quan hom es fa gran – repeteixo que aquesta sensació no té calendari ni data concreta i cadascú se'n sent dels símptomes a diverses edats -, i fa més cas dels consells dels metges perquè nota que la maquinaria li fa el boig, no sempre actua com una persona assenyada perquè vol i dol, i enlloc de cuidar-se com convindria amb regularitat moderada, avui mira amb la sal i demà esmorza amb una torrada i un guàrdia civil (arengada), perquè se m'entengui el sentit de la reflexió amb un exemple exagerat. He observat que els joves executius, inclús els de mitja edat, obsessionats per triomfar en totes les competicions en que participen, quan s’apunten a un programa per estar en forma el segueixen més que amb fe, sota la influència d’una mena d’abducció sobrenatural. En canvi, els que ja estan de tornada de competir són més repatanis a l’hora de ser constants, i si no troben al sacrifici de cuidar-se un al•licient afegit – companyia agradable per sortir a caminar o per suar al gimnàs, una parella que faci atractiva una dieta punyetera, un metge o metgessa que sàpiga posar-se a la pell d’una persona que sospita que anirà de capa caiguda faci el que faci-, molts tiraran la tovallola i d’altres escoltaran tots els cants de sirena, inclosos els que prometen l’elixir de l’eterna joventut. Jo crec que aquella amiga que em va fer aquella confessió de que us he parlat, l’encertava. No hi ha millor al•licient per a cuidar-se amb mètode i il•lusió malgrat les xacres inevitables dels anys, que fer-ho per evitar que t’hagin de cuidar. Dependre dels altres per viure, ha de ser molt fotut. Encara que qui cuidi ho faci de tot cor, perquè si volem ser realistes d'aquesta espècie els exemplars cada dia va més buscats perquè escassegen. De manera que mentre puguem, cuidem-nos!

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


dilluns, 5 de desembre del 2016

DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 5 de desembre de 2016)

● DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.- M’agradaria demanar-vos que la reflexió que us proposo avui la llegíssiu fins al final, encara que us vinguin ganes de llençar-la a la bassa després de les primeres ratlles. Per favor, llegiu-la fins al cap d’avall i després, si no us fa el pes passeu-me’n factura. Tots els països tenen uns símbols amb els quals els ciutadans s’hi identifiquin o no sense cap reserva i es comporten, si res més no per respecte, sigui la bandera, l’himne o la Constitució. En alguns casos, però, i Catalunya amb relació a Espanya n’és un exemple fefaent, una part del territori nacional considera que els símbols de l’Estat no li concerneixen en res perquè ja en té de propis i, per tant, rebutja els de l’Estat perquè entén que li són imposats per la força. Enguany que la tibantor entre una part de Catalunya i una part d’Espanya ha arribat a uns nivells tan alarmants que el fantasma del secessionisme dona voltes com un corcó en totes les trobades entre representants d’una i altra banda, des del sobiranisme català han pensat que una manera més de fer entendre a Espanya que ells en passen de la seva Constitució, es menystenir-la olímpicament en quants actes i celebracions es convoquen per homenatjar-la. Entenc, doncs, el punt de vista de molts de catalans que, per experiències diverses que han patit, sobretot en els darrers anys, es considerin oprimits, escarnits o bescantats en nom d’una Constitució interpretada en clau de partit i no pas d’Estat. Per aquesta raó, trobo que està justificada amb escreix l’actitud de dir: “com que la vostra constitució ens manega més que no pas ens empara, ja us la podeu confitar i demà obrirem els Ajuntaments com si fos un dia feiner”. Ho entenc, però també em pregunto si no s'estan equivocant, democràticament parlant. Si el missatge que s’està donant és: “no respecto aquesta Constitució perquè no es la nostra”, el dia que en tinguem una de nostra permetérem que els que no la considerin seva li facin pam i pipa? Jo crec que hi hauríem de pensar per una vegada, considerant-ho més amb el cap que amb el cor, perquè després no ens lamentem que es compleixi la dita: “tal faràs, tal trobaràs”. I els que sabeu una mica de lleis ja coneixeu l'emprenyadora força dels precedents.

Dit això, hem de reconèixer que la Constitució està en gran part esgotada. El context del 1978 era molt diferent de l’actual, i malgrat l’actual ministre portaveu del govern de Madrid hagi dit que: “només la Bíblia va ser escrita per durar milers d’anys i totes les altres coses es poden revisar”, el text no s’ha adaptat en absolut. Qüestions com la integració europea i el seu impacte intern ni tan sols s’esmenten; d’altres, com és el cas d’algunes institucions o, sobretot, el model territorial, tenen una regulació francament insatisfactòria. Qui sap, ¿si els darrers governs centrals – socialistes i populars -, enlloc d’atiar els guardians constitucionals contra qualsevol iniciativa legislativa catalana haguessin obert un debat clar i franc, sense dramatismes, sobre els elements que resulten problemàtics, demà els sobiranistes catalans voldrien xafar la festa als constitucionalistes espanyols? Tanmateix, ¿serà possible avui aquest debat, en una Espanya dominada per una cultura política en la qual falten grans dosis de respecte a la diversitat, al diàleg i a la voluntat de consens?

A la meva manera de veure, el problema més greu de la Constitució és que ha perdut la capacitat d’integració amb què va néixer. S’ha esquerdat el marc constitucional per la dèria d’alguns sectors curts de vista i de gambals, d’apropiar-se-la seguint una mala costum que els espanyols han exercit amb totes les Constitucions anteriors. Em sembla que s’ha de ser molt miop per a no adonar-se que aquesta expropiació d’una regla de joc que en teoria és de tots, sobretot des del govern presidit per en Rajoy s’ha utilitzat la Constitució més per excloure que per integrar. Els catalans, ara sí escric en general, des de l’ensarronada de l’Estatut aprovat en referèndum popular i a les Corts Generals, però declarat inconstitucional per pressions polítiques, ens hem sentit expulsats de la Constitució a causa de la interpretació restrictiva i excloent que una colla de magistrats desprestigiats van imposar, reduint llavors la base social i el suport de molts catalans al sistema constitucional. Si és que en realitat ara el govern central vol engegar un debat sobre la necessària reforma constitucional, ha d’agafar el toro per les banyes i reconèixer que el model autonòmic està escanyat i fa falta un nou disseny més modern i realista. Mentrestant, jo demà treballaré com un dia qualsevol, però no ho faré perquè sigui el dia de la Constitució, sinó perquè en trepitjar-me l'Estatut que havia votat me’n van excloure del marc constitucional espanyol i aquest dia ja no figura al meu calendari.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●


diumenge, 4 de desembre del 2016

AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.-

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●
PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 4 de desembre de 2016)

● AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.- En Climent, que la sornegueria li ve de les seves arrels berguedanes, va deixar parats els seus alumnes de l’escola d’hostaleria amb una pregunta tan sorprenent com les del Merlí, el professor de moda a la tele. “Al parar taula, a quin costat del plat creieu que s’ha de posar el mòbil” – els hi ha engaltar, fent el posat més ingenu dels del seu repertori de pallasso repatani. Es va fer un silenci immediat i, a continuació, tots els deixebles es varen mirar els uns als altres, per si havien plegat bé la pregunta del mestre; finalment davant l’astorament majoritari, en Climent s’hi va recrear: “us he ben fotut, oi? Aquesta no us l’esperàveu pas!” Com gairebé sempre, va ser el desvergonyit d'en Carles qui li va esgarrà la petita diversió: “Apa, senyor Climent, que els restaurants no posen mòbils a taula com si fossin coberts! Fins aquí hi arribem, que no venim pas de pagès!”. No va afegir, "cm vostè", però francament ho degué pensar. Tanmateix, en Climent no es va arronsar confessant que, com insinuava el bordegàs d’en Carles, els havia volgut aixecar la camisa, sinó que va insistir en la seva proposició: “No penseu pas que era parlar per parlar, si no s’hi posa remei a aquesta moda de passar-se tot un sopar amb el mòbil enganxat al dit, aviat ens l’haurem de plantejar en serio la pregunta que us he fet abans”.


Bé, jo no hi era en aquella classe i el que us he explicat ho sé d’oïdes, però a la meva manera de veure, deixant de banda que de tant en tant en Climent li agrada temptar els seus deixebles amb preguntes que semblen fregar l’absurd, aquesta vegada no crec que l’home anés lluny d’osques. La darrera vegada que vaig entrar en un restaurant a l’hora de dinar, em va sorprendre que a la majoria de les taules s’hi veia gent penjada del mòbil o inclús de la pantalla d’un petit ordinador. Però el que més em va cridar l’atenció és que moltes parelles que quan varen entrar per les aparences em va semblar que festejaven, varen passar-se tota l’estona agafant el mòbil amb l’esquerra i la forquilla o la cullera amb la dreta. Amb qui cony parlaven tan enganxats? Un cambrer de la vella escola, que es va adonar de la meva perplexitat, atribuint-la com així és de fet, que als restaurants hi poso els peus com aquell que diu només els anys de traspàs, em va assessorar: “miri, això és el pa de cada dia. Pensi que a vegades entra una parella, i no sempre de la primera volada, que es passen tot l’àpat fent anar el dit com boixos. Un dia que els hi vaig preguntar si tenien molta feina endarrerida, em van deixar parat contestant-me que s’estaven enviant missatges i wassaps entre ells. Collons!, i perdoni l’expressió, on anirem a parar amb aquesta tropa que no s’enraona?” Vet-aquí la paraula clau, la que va dir el cambrer: enraonar!. Ara que tothom vol dialogar tant i el diàleg se’l penja tothom a la solapa com si fos un pin, potser que ens prenguéssim la molèstia d’enraonar. Una societat que perd la costum d’enraonar i es conforma parlant pel mòbil, acabarà per trobar-li gust al monòleg seu i al dels altres, i d’aquí al cretinisme hi ha un pas. Feu-me'n cas!

dissabte, 3 de desembre del 2016

VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloquers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 3 de desembre de 2016)

● VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA.- Em sembla bé que quan hi ha una desgràcia es procuri que mai més es repeteixi prenent una sèrie de mesures; però aquestes presses post accident no dispensen de responsabilitat als que són capaços de trobar remei, en vint-i-quatre hores a problemes que s’havien fet crònics, perquè durant mesos i mesos ningú es va dignar a moure el cul de la cadira. Francament, no tinc estómac per disculpar que algú hagí hagut de pagar el pato perquè es comencin a arreglar coses. I que massa governants el primer que els passi pel cap quan tenen fred de peus sigui amagar les víctimes, si n’hi ha, o les proves de la negligència, sota una catifa. Sense anar més lluny, quasi a tocar de casa, em venen a la memòria recalcitrans punts negres en carreteres mal dissenyades; discoteques o sales de festes on ningú controla l’aforament en dies punta; boscos que no es netegen i són polvorins en potència; residències de gent gran que no en sortirien gaire galdoses d’una revisió elemental ; presons on no se sap com la droga hi circula a tremuja; cases que es lloguen com a llars familiars amb cèdules d’habitabilitat pintades a l’oli; proliferació d’atacs cada cop més violents contra la propietat privada, sense que les lleis prevegin una resposta proporcional i ràpida o la constància que per tolerància malentesa d'uns quants panxacontents ganduls s’estan covant els ous de quadrilles urbanes antisistema, que qualsevol dia ens donaran un ensurt, del qual costarà refer-nos-en. Per tot plegat em pregunto: és necessari que algú mori o que hi hagi un escàndol mediàtic perquè es reaccioni i, a corre-cuita, es trobin solucions que quatre dies abans es deia que eren impossibles?

A la meva manera de veure i salvant les distàncies, encara que segons qui llegeixi aquesta reflexió s’esquinçarà les vestidures i dirà que sóc un exagerat, moltes morts o patiments d’innocents es podrien evitar si qui governa es poses la bena abans que la ferida sense vergonya; però el que passa també massa sovint és que la bena no es posa perquè costa diners i no es fan dotacions pressupostaries preventives, apurant el risc fins que una mort o un escàndol justifiquin incorporar una partida extraordinària en el pressupost. Cada vegada, per exemple, que hi ha un nou cas de violència de gènere, d’abús de menors, de bulling, d’estafes a gent gran, etcètera, els polítics diuen que no se n’aniran a dormir fins que no hagin parit lleis que crucifiquin de veritat tota la gentussa que comet aquests delictes. Però quan el soroll afluixa i un clau mediàtic en desplaça un altre, tothom fa vistes esperant el guapo que s’atreveixi a desllorigar d’una vegada les causes reals dels problemes quotidians de civisme, de seguretat o de simple convivència. I aquesta reflexió tant és vàlida en la vida pública com en la privada. Si tots els pares es prenguessin en serio que la part principal de l’educació dels fills s’ha d’aprendre a casa i no a l’escola, qui sap si la societat maltractada no podria mirar el futur amb més optimisme. Però mentre molts de joves i no tan joves es vantin d’haver-se matriculat a “la universitat del carrer”, potser tindrem màsters en revolucions de butxaca, però no tirarem gaires trossos de carn a la l’olla.


divendres, 2 de desembre del 2016

REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 2 de desembre de 2016)

● REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK.- Quan vaig vèncer la meva resistència conceptual a utilitzar la xarxa com a eina de treball per a canalitzar, després de jubilar-me, la meva inquietud literària i periodística, vaig crear l’any 2011 la pàgina web “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, amb el propòsit de publicar-hi cada dia una reflexió sobre qüestions d’actualitat i, de tant en tant, narracions llargues i curtes que m’havien premiat en certàmens literaris. De fet, la idea i l’empenta me la va donar la Joana Maria, la meva dona. I des d’aleshores aquest blog, que va néixer sense cap altra pretensió que la de matar el cuc d’escriure, ha anat prenent una envergadura que no havia previst: rep la visita de una mitjana de set-cents lectors diaris, verificats pel sistema de control intern de la pàgina web, als quals s’han d’afegir els que comparteixen les reflexions des de Facebook estant, participant dels debats activament o clicant un simple “m’agrada”. Tant és així, que la Facultat de Sociologia de la Universitat de Barcelona fa més d’un any es va fixar en el meu blog per la constància en la publicació, per la independència intel•lectual de les opinions i per ésser jo una persona jubilada. I des de fa més d’un any l’ha inclòs en un estudi sobre 21 bloquers majors de 60 anys, quines conclusions pel que ens han dit seran publicades abans d’acabar aquest curs acadèmic. És a dir, he utilitzat la xarxa i en concret Facebook per vehicular la meva vocació d’escriptor. Jo estic convençut, amb tota la modèstia més sincera, que l’èxit del blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” rau en la seva honestedat, fidelitat i, sobretot, en procurar explicar-me planerament, com jo dic “net de pols i de palla”. Però com que no vull ésser esclau del blog ni tampoc disposo de tot el temps del món per a dedicar-hi, un cop penjada la reflexió acuso sempre rebut dels “m’agrada” i dels diversos comentaris, inclús si algú expressa la seva discrepància primer repasso l’escrit i si no hi trobo res a rectificar o a explicar millor, li comunico al lector crític ratificant el meu punt de vista des del respecte al seu. Tanmateix, aprofito les facilitats del banc de dades de Facebook per felicitar cada dia els aniversaris de les amistats, amb un missatge personal i si me n’assabento acompanyo en el sentiment als que han perdut pares o fills. Per fer tot això és pel que utilitzo Facebook. I malgrat el disgust d’ahir, seguiré fent-ho perquè com m’heu convençut entre tots, els que en fan un mal ús o el boicotegen directament no es mereixen sortir-se’n amb la seva. A la merda, els incívics, cretins i analfabets vocacionals!


A la meva manera de veure, si plegant veles solucionés res potser encara seria raonable engegar-ho; però com que no serviria de res he decidit continuar fent la meva, d’acord amb els propòsits que us he explicat abans. En una de les reflexions publicades fa temps ja vaig deixar constància que les amistats que es teixeixen a la xarxa no són tan virtuals com sembla, sinó que s’estableixen entre les persones uns certs vincles força més autèntics que un “bon dia” o un “passiu bé”. Amb el lector habitual de les meves reflexions, a la llarga s’estableix un lligam: ell perquè potser s’ha acostumat al meu estil, ja que esperar que comparteixi la manera de pensar ja seria abusar de la confiança; però per part meva també m’obliga a esmerçar-me en escollir de què parlaré i com ho diré. En sentir-me obligat a expressar-me clar i català, sense ofendre ni pretendre adoctrinar, fa que sovint repassi el text dos o tres vegades. Acabo amb un prec: a partir d’ara, sempre que veieu una fotografia o un text inapropiats, sobretot qualsevol invitació a participar en una cadena estúpida de les que circulen per la xarxa, per molt que apareguin sota el meu padrinatge no us ho cregueu, perquè mai he perdut el temps en aquestes bajanades ni ho faré ara. Però si això passés, ja no enviaré cap desmentit, ni faré arribar cap més denúncia a l'administració de Facebook. Vosaltres, amics i amigues, ja endevinareu que no en seré el pare de determinades parides. I pel que fa als de Facebook, ells ja saben que la seguretat dels comptes i la privacitat dels participants, per molts protocols que existeixin, fan aigües per totes bandes. Ells sabran fins quan permetran que passi. Per la meva part, seguiré fent la meva. I al que no li sembli bé que aquesta eina l’utilitzi com cal, pot esborrar-me d’amic perquè d'amics així no en vull. I a tots als que m’heu donat suport, gràcies.