dissabte, 19 d’abril del 2014

DESPRÉS DE 1000 REFLEXIONS

DESPRÉS DE 1.000 REFLEXIONS


Després de més de dos anys de donar-vos la tabarra cada dematí amb “cartes al vent” i reflexions que pretenia fossin netes de pols i de palla, amb gairebé 100.000 entrades, ens mereixem tots plegats un període de descans, per no esgotar-nos mútuament. Per altra banda, si voleu que us digui la veritat, de la política i dels polítics - encara que no en vulguis parlar, acabes caient-hi en la temptació de fer-ho – ja en tinc la pipa plena. De manera que per a no prendre mal, baixo la paradeta, encantat d’haver-vos conegut i agraït de la vostra fidelitat i dels vostres comentaris. De tot allò que he escrit no me’n penedeixo ni d’una ratlla i en el meu blog queda escrit. L’altre dia vaig escoltar la Rosa Regas dir, en la presentació de les seves memòries de joventut: “escric per saber què penso”. Aquesta aparent “boutade” expressa el sentiment que ha impulsat el manteniment del blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” fins avui: escriure el que pensava per aclarir.me jo mateix les idees.

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL - (novel.la curta inèdita) - capítols finals

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL
(novel.la curta inèdita)
Seleccionada pel Jurat del 50è Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014)
entre les 5 finalistes de les 46 obres concursants.
 
Dimecres, 16 de maig.- Estic desconcertat. Un dels xicots del centre m’ha explicat que la filatura ja ha declarat la guerra, proposant la salvatjada de despatxar la quarta part dels obrers d’una tacada. Quan mossèn Joan sàpiga que hi estic emmerdat tindrem un bon sarau. No sé per quina raó m’ha de tocar sempre escollir entre dues lleialtats. Tan senzill com seria no haver de prendre mai partit. No és just que em passin aquestes coses, quan el que més desitjo a la vida és no barallar-me amb ningú i, a ser possible representar el paper d’àrbitre imparcial i respectat. Comprenc que la neutralitat és enrevessat de mantenir-la en determinades circumstàncies, però penso que trampejar no significa renunciar a tenir opinió pròpia i manifestar-la sempre que em llegui, sense avergonyir-me’n. El meu pacte amb nostre senyor és un vertader exemple de convivència i tolerància, tal com jo ho entenc. I així hauria de ser a tots els nivells de la vida, per estar sempre en pau amb tothom i amb un mateix. Però no hi ha res a fer, noi! Hi ha massa mesells – Climent, Juana, el rector, tia Amada i la mateixa Neus, mirant-me amb posat d’ovelles degollades -, que em volen desequilibrar amb la seva impaciència barroera.
Dijous, 17 de maig.- Ja ha començat la saragata. M’ha trucat la Juana per preguntar-me si no creia necessari convocar una reunió per seguir de prop el que passa a can Morell. Li he dit per descomptat que sí, però que ho deixaríem per més endavant, ja que abans volia fer un parell de gestions per tenir les coses més clares. M’hauria agradat veure-li la cara per un forat al posar-li condicions, ja que almenys a través del telèfon m’ha semblat que no havia acabat d’encaixar la meua rebequeria. Per arrodonir la revenja l’he deixat amb la paraula a la boca perquè n’aprengui a fer-me’n cas alguna vegada del què li dic, i no em vulgui manipular ni pressionar com si fos un titella. Demà ja la convocaré la maleïda reunió, però de moment que gabiegi una mica. Potser també caldria que parlés amb en Carles per comentar-li els meus embolics i trencacolls. Si em decideixo a fer-ho, vaig pensar que podria aprofitar el viatge per intentar trobar-me amb la mare de la Neus, si  aconseguia que tia Amada em doni la seva adreça. La molt pilla no s’ha fet pregar, però ara dubto que sigui una bona idea presentar-m’hi per sorpresa. I si em reconeix? Jo no l’he vista mai, però vés a saber si ella em tenia clissat! En passar per davant del Novetats m’he creuat amb en Climent que sortia acompanyat d’altres homes i a pesar que no pensava destorbar-lo se m’ha acostat per preguntar-me si m’aniria bé diumenge vinent atendre, abans no toquin el dos, aquells amics dels quals ja me n’havia parlat. Hem quedat a la rectoria a mitja tarda, després d’assegurar-me que ell també hi serà. M’ha picat l’ullet, fent cara de murri: - “no em perdria aquest encontre per res del món.”
Divendres, 18 de maig.- He estat a Norega, però no he visitat el pare carbasser. Amb l’agenda que portava ja en tenia prou i de sobres. A en Carles li ha vingut de nou que li anés al darrera, però m’ha fet un forat a l’agenda per trobar-nos a l’hora de dinar a una tasca de menjars ràpids, que queda a quatre gambades del seu despatx. De manera que he aprofitat el temps que em quedava per trobar la mare de la Neus. Ha sigut més fàcil del que em pensava, gràcies al croquis que em va dibuixar l’Amada per arribar-hi. La casa que buscava és de planta baixa i modesta com totes les del barri de sant Daniel, però ben mantinguda i gens en doina. Afortunadament la dona hi era i com que tenia la porta del carrer mig ajustada, n’hi ha hagut prou amb un lleuger Déu-vos-guard!, perquè em sentís. Li ha cridat l’atenció, ho he plegat de seguida, la sotana i m’ha fet entrar de pressa suposo que per escamotejar-me de la tafaneria del veïnat. M’ha fet passar a un menjador net i polit, i sense oferir-me seient s’ha esperat a peu dret que li digués què se m’hi havia perdut a casa seva. Quan li he esmentat el nom de sa filla, l’expressió de sorpresa inicial s’ha transformat en un posat de decepció primer i de penosa indiferència després. - “Jo no tinc cap filla” m’ha contradit ràpidament, com aquell que té ben apresa la lliçó. He insistit com un passerell, donant-li tota mena de senyes i detalls d’una Neus de la qual estava claríssim que no en volia ni sentir-ne a parlar. Sense deixar-me continuar, m’ha tallat bruscament: “vaig tenir una filla, que va renegar dels seus pares per un amistançat que venia a buscar-la en un cotxàs tan impressionant, que en prou feines cabia al carrer, i que li regalava perfums i vestits cars, mentre nosaltres passàvem fam. No sabíem on amagar-nos de les males llengües i del bescantament, i quan el seu macarró la va deixar prenyada, després de fer-li tot el que va voler, enlloc de tornar a casa, la molt descarada i desagraïda vam saber que, després de fer-se perdre el fill, s’havia entrampat amb els pocs estalvis que li quedaven, associant-se amb la mestressa d’un bordell bocafí, per acabar-nos d’avergonyir. La pena i el desengany van consumir la vida del meu home, i ella no va ser capaç ni d’acostar-se a la vetlla quan es va penjar. Una filla que no li demana perdó a son pare, ni estant de cos present, ja no és una filla.”  No he sabut com tornar a prendre el cap del fil. Comprenc que ja no ens quedava res més per dir-nos, però no volia marxar sense que sabés que la Neus estava a mig camí de les tres pedretes, mal que li pesés. Millor que no ho hagués intentat, perquè aleshores ha estat quan la dona ha descarregat amb més vehemència encara, tot el ressentiment que tenia acumulat al fetge des de devia fer una eternitat. M’ha posat el dit índex sobre el pit, empenyent-me cap a la porta mentre cridava en veu baixa: - “no sé si vostè és el mateix o era un altre el cabró amb sotana que durant mesos se la tirava, però vingui en nom de qui vingui, sàpiga que ja es pot confitar aquell putó, i aquella mala arna que es fa passar per tia, que suposo és la que li ha xerrat on trobar-me.” He sortit de la casa com he pogut, literalment estabornit. No ha estat un bon presagi per a la meva segona gestió del dia. Amb en Carles havíem quedat tocades les dos, a la porta del seu despatx. Em sobrava, doncs, temps per fer una abraçada a la Teresa, però en vistes del meu estat d’ànim he pensat que no era com millor podia passar l’estona, de manera que abans de rondar pels carrers a la babalà he preferit entrar a la catedral per tranquil·litzar-me, reposant en un banc discret i fresc de darrera el cor. No he pogut evitar donar-li voltes a l’agressivitat de la mare de la Neus i, francament, he arribat a la trista conclusió que una vegada més m’han pres el número com a un idiota i que si no m’espavilo, acabaré sent el cornut del barri, pagant el beure a tothom. Amb en Carles he procurat no despistar-lo amb per primera vegada, sense giragonses, de cara a barraca. M’ha escoltat en silenci sense deixar d’observar-me. Quan he acabat de confessar-li, amb certa recança i un xic a contracor, la meva angunia per haver-me deixat manipular en l’assumpte de la denuncia als Morell, m’ha desmarxat amb un simple: - “això és tot?” Per tota resposta m’he arronsat estúpidament d’espatlles. - “Doncs si això és tot el que hi ha – m’ha tranquil·litzat -, no t’hi capfiquis”. M’ha advertit ja que hi estàvem posats que no tracti amb frivolitat la situació a la filatura, i que no em precipiti penjant etiquetes de bons i dolents, ja que no sempre les coses són com semblen ser i que tots els camins tenen dues vores i un mig. M’ha insinuat que alguns bancs de Norega estan preocupats pel futur de l’empresa dels Morell, car es temen que aviat no valdrà ni dos rals, llevat que es sanegi ràpidament sense que li tremoli la mà a qui tingui de fer-ho. - “Per com parles, tu deus estar al cas de la situació, oi? – li he preguntat, ensumant-me que en sabia més del que deia i que això explicaria que darrerament se l’hagi vist per Santa Creu tot sovint, sense que me n’hagués dit res. - “Home, mira, fa mesos que m’hi bellugo – m’ha reconegut –, i perquè se’n surtin s’ha d’augmentar la productivitat, reduir els costos i domesticar, en el bon sentit de la paraula, els treballadors més incordis. S’ha d’aconseguir abans no s’afartin els accionistes i els bancs d’abocar-hi calés en aquell pou sense fons. Però, si els treballadors s’hi giren d’esquena, animats per gent com tu que els hi fa costat sense tenir en compte les conseqüències i no saber-ne de la missa la meitat, és probable que la medicina se la prengui el malalt quan ja no siguem a temps de combregar-lo”. De sobte, com si me’n responsabilitzes directament a mi, ha afegit: “tot l’escàndol que esteu muntant des d’aquest carai de centre teu, us el podríeu ben estalviar, perquè no ajudarà a sortir-ne de l’atzucac.”  - “O sigui - no me’n vaig pogué estar de dir-li -, ara resultarà que jo també en tinc la culpa que la filatura vagi de gairell? -“Mira, Josep – es tragué les ulleres, i amb aquell posat de perdonavides pretensiós que no li aguanto, em pretengué alliçonar per no perdre el costum -, el dia que vares parlar-me d’aquest caprici teu, ja et vaig advertir del perill de complicar-te la vida en segons quins esbarzers, sobretot sense experiència i no tocant, com a tu et sol passar massa sovint, de peus a terra. Sempre s’ha d’ésser prudent amb els prejudicis, però quan hi ha pel mig interessos de classe, no s’hi val a badar perquè corres el perill que t’arrossegui la demagògia, o bé dels uns o bé dels altres. Mantenir l’equidistància fora el més encertat quan les coses no estan clares, per no haver-te després de penedir de prendre decisions precipitades, com aquesta de la denuncia, ja que fer marxa enrere quan has estimbat el carro pel pedregar sempre és molt empipador, la majoria de les vegades és impossible. Els grans conflictes sovint són conseqüència de la incapacitat que tenen alguns tossuts per rectificar a temps, quan s’adonen que defensen idees confuses o senzillament equivocades, m’explico?” Li he preguntat si creia que la nostra denuncia entrava en la categoria de les injustificades o de les impertinents, posant-me a la defensiva d’una parida en la qual no vaig participar i que fins a cert punt em rellisca. En el mateix to didàctic, ha continuat el seu particular sermó de la bufetada: - “jo diria que les veritats i les exageracions les heu barrejat tant en aquell pamflet disfressat de denuncia seria, que serà difícil que algú us en faci cas. Molt em temo que només servirà per escalfar més l’ambient, i per destorbar o endarrerir l’única solució entenimentada en benefici d’ambdues bandes.” O sigui que en opinió del meu cunyat, he ficat una altra vegada la pota a fons i que, a més a més, d’aquesta en puc sortir escaldufat. De manera que novament, em trobo davant d’una disjuntiva que no m’esperava. El més just seria reconèixer que la raó està repartida i, per tant, que cadascú podria afluixar una mica. Però no em deixen ser imparcial, sinó que a cada cantó de la corda m’exigeixen que faci costat, exclusivament, a la seva tesi. Vet-aquí que el meu interès pel món obrer va venir d’observar que, en la majoria dels casos, els conflictes neixen, s’escaldufen i es podreixen per no parar atenció al que diu l’altre, i la meva contribució a través del centre estava pensada per intentar que les dues parts enfrontades s’escoltessin mútuament. No obstant aquestes bones intencions, a la pràctica ja m’adono que a ningú l’importa com pensa l’altre. I als il·lusos com jo, que pretenem remar contra corrent ens miren com empestats o subversius. Per cert a mitja tarda he trucat a la Juana per confirmar-li la reunió de demà. Ella ha posat la cirereta que li faltava al carregós resum d’un dia farcit de desenganys: - “ja ho he fet mossèn, tothom està avisat per demà a dos quarts de vuit del vespre.” M’he mossegat la llengua i endreço la llibreta al calaix per a no desbarrar.
Dissabte, 19 de maig.- No he volgut anar-me’n a dormir encara que sigui tard sense anotar les vivències d’avui ara que les tinc fresques. A primera hora del matí he anat a l’hospital aprofitant l’ocasió per resumir a l’Amada la visita d’ahir a la mare de Neus. M’ha contestat que ja s’ho veia venir però m’ha sorprès amb un: - “no es preocupi més per la nena, que no quedarà desemparada”. L’he trobat molt més optimista i positiva que abans d’ahir i això em tranquil·litza una mica, sobretot perquè m’he estalviat una escena que em temia inevitable i desagradable. A dos quarts de vuit del vespre, la sala on ens reunim els del centre obrer feia goig. En Climent i la Juana s’han afanyat a rebre’m amb un somriure d’orella a orella fent-me la pilota suposo que per fer-se perdonar les darreres humiliacions i mocs que m’han dispensat a dojo. En Climent fins i tot m’ha demanat permís per prendre la paraula, després que jo encetés com sempre la reunió resant un parenostre i una avemaria. - “Tal com vàrem acordar – ha començat el seu informe apuntant-me de seguida amb el dit -, el mossèn va signar en el nostre nom la denuncia a la inspecció, perquè s’investiguin els comptes de la filatura i es declari que la crisi no és més que una excusa per fer una escabetxinada dels obrers més grans i dels que consideren uns mantes”. Un dels xicots més desperts l’ha interromput amb una observació de pissarrí: - i si la inspecció se la passa pels dallonses aquesta denuncia, què?” Un Climent enigmàtic ha reaccionat ràpid i sobri: - “això és impossible, perquè tenim qui ho vetlla des de dins, precisament per evitar que la denuncia es quedi colgada de papers, en un calaix”. He intentat raonar si no seria més propi de nosaltres analitzar primer els arguments de cada part i després de debatre-ho proposar com es podrien acostar les posicions. En Climent però ha defensat panxa enlaire el contrari i no m’han agradat, particularment, les raons de que s’ha valgut per destrossar la meva opinió: - “que li prenguin el lloc de treball és el més dur que li pot passar a un obrer. Mentre aquest abús es consuma, la gent s’escalfa i reacciona com és lògic: defensant amb ungles i dents l’únic patrimoni que els hi queda.” Tothom estava pendent de la meva rèplica i com que anava llençat no m’he resignat a tenir-hi, a la reunió, un paper de simple convidat de pedra disposat com sempre a beneir tot el que s’acordés i els hi he endinyat la meva opinió, sense deixar-me enjovar: - “jo considero que el centre no té per objectiu atrinxerar-se per intervenir en cap batalla, sinó que la nostra feina hauria de ser la d’analitzar els esdeveniments, des d’una certa perspectiva i amb el cap fred, per tal d’aportar-hi un punt de vista objectiu, i després d’aquesta anàlisi prèvia, condemnar o denunciar sense reserves només els abusos comprovats a bastament.” La Juana s’ha aixecat per recolzar en Climent segura del seu domini d’un auditori addicte, proposant que es votessin les dues propostes que hi havia damunt la taula: la d’en Climent i la meva. Aleshores m’ha vingut, com en una inspiració, el rampell de prendre tot el protagonisme i agafant per sorpresa la Juana m’he adherit a la seva proposta de votació demanant tot seguit que els que estiguessin d’acord amb el meu plantejament alcessin la mà, comprovant que més de la meitat dels presents tenien el braç enlaire. En Climent ha dissimulat la irritació mossegant-se la llengua i renunciant a comptabilitzar el seus partidaris, clarament minoritaris, mentre la Juana bugonava: - “no se’n parli més, ho farem a la manera del mossèn.” Encara no les tinc totes després de guanyar-los el pols. Quan hi penso ara, m’adono que he imposat el meu criteri gràcies només a l’oportunisme d’un gest arriscat. Si hagués deixat fer, molt probablement que els mateixos braços que s’han alçat a favor meu en una acció reflexa, s’haguessin decantat per la proposta d’en Climent. Estic segur que els cogué molt que guanyés la partida utilitzant les seves tracamanyes. Això m’ho faran pagar car, n’estic segur; però de moment qui s’ha apuntat el tanto he sigut jo. I m’agrada haver-los rebolcat, no puc pas negar-ho
Diumenge, 20.- Encara estava assaborint l’èxit de la reunió d’ahir, quan cap allà les quatre s’ha presentat en Climent acompanyat dels seus amics: dos homes que m’ha presentat com antics republicans que estan de pas per saludar les escorrialles d’una família que no havien vist des que varen fugir, en acabar la guerra. Els he fet passar al despatxet perquè mossèn Joan encara feia la migdiada a la sala gran. Després d’acomodar-los com he pogut en un espai tan reduït, he tret una ampolla de conyac que vaig comprar expressament per si de cas i quatre gots que he deixat damunt l’escriptori, convidant-los a servir-se cadascú al seu gust. En Climent ha plantejat amb sornegueria que el motiu de la visita era que conegués uns tipus singulars acabats d’aterrar de l’indret on han viscut tots aquests anys d’exili voluntari, del qual en Climent en parlava com si es tractés del paradís terrenal. - “En Climent sempre exagera, ja el deveu tenir calat que tot s’ho pren a tall de conya – va dir el més vell dels visitants, dirigint-se a mi -; no s’ho cregui pas això del paradís, senyor. Simplement passa que allà on ens estem, Tabrilde, els dia a dia són distints dels vostres, i prou. Hem eliminat totes aquelles pells de plàtan que fan relliscar les bones relacions entre les persones i, a canvi, potenciem el plaer impagable de sentir-nos útils i quasi indispensables, per damunt de qualsevol altre sentiment.” En Climent intervingué de nou arrambant l’aigua cap al seu molí: “mossèn, en aquell paradís no hi volen veure sotanes ni hàbits de cap classe, o tampoc és veritat el que dic?” Li ha contestat de seguida el més jove dels interpel·lats, que m’ha semblat un home molt sensat i segur de les seves conviccions, malgrat les expressi pel meu gust amb massa parsimònia: - “per favor, Climent, no t’emprenyis; però admet que l’existència de Tabrilde et fastigueja, malgrat no acabo d’entendre per què.” I dirigint-se a mi, ha afegit: - “senyor, nosaltres allà no menystenim cap creença, sinó tot al contrari. Pensem que tothom és lliure de creure en el Déu que vulgui, declarar-se agnòstic o ateu radical, sempre que aquests sentiments se’ls guardi per ell. D’aquí ve que no tinguem ni sacerdots, ni cultes, ni rituals de cap tipus. Cadascú és lliure, com li dic, de comunicar-se amb Déu directament, des del propi cor, sense rituals ni intermediaris. Per això tampoc construïm temples. A quatre passes del nostre poblat hi ha immensos boscos d’arbres d’arrels centenàries, que tots respectem com a lloc sagrat, perquè és on es retiren els que volen meditar o resar”. M’ha justificat aquest capteniment col·lectiu explicant que els primers residents procedien de societats on històricament es mortificava anorreava o matava en nom de la religió i que no volgueren permetre que ningú, a Tabrilde, s’apropiés de cap Déu, transformant-lo en mer instrument de llurs conveniències o àdhuc com empara de roïns revenges. Li he preguntat si també havien resolt la qüestió del més enllà i m’han contestat amb tota naturalitat: - “per a nosaltres, la mort constitueix el final inevitable i natural del trànsit de l’home per la terra. Després de la mort, el cossos es converteixen en esperits bons, que procuren per als que hem quedat reencarnant-se en els nostres fills, de manera que l’arribada d’un nadó és objecte de doble joia per a la família, ja que no en tenim cap dubte que s’hi ha reencarnat l’esperit d’algun avantpassat. I això es nota en que cada nova generació és més espavilada i eixerida que l’anterior, perquè hereta part de l’experiència acumulada. Creiem, a l’inrevés del que prediquen vostès, que no naixem empastifats per cap taca original, sinó impregnats d’una influència saludable i mansa. Per aquesta raó, no permetem que els cossos dels morts se’ls mengin els cucs, sinó que els cremem quan encara no han perdut llurs essències, embolcallats en pires de llenya procedent del bosc sagrat, deixant que el vent, senzillament, escampi les cendres cap allà on li sembli.” Em feren tant d’efecte les seves explicacions que la meva primera reacció d’esma fou servir-me dos dits de conyac, circumstància que va aprofitar en Climent per mofar-se’n: - “què, mossèn, no se l’esperava aquesta, oi?” Els hi he confessat que francament mai havia escoltat unes teories fantàstiques, exposades amb tanta fe com ho feien ells i que en el suposat cas que existeixi aquest lloc singular que anomenen Tabrilde, estaríem davant d’un model de societat quasi perfecte, teoria que des de la meva formació considerava força improbable. - “O sigui, que també li sembla una utopia, no és veritat? – va saltar en Climent, sense donar-me temps a acabar el raonament. Jo procurava no ofendre els convidats fent massa evident el meu escepticisme, però en Climent no tenia tanta delicadesa ni pèls a la llengua i a més a més s’havia obstinat a fer-los la guitza: - “les coses mai poden ser tan perfectes com pretenen aquests, mossèn; però, no els hi he descobert la trampa”. Aquesta vegada va ésser el més vell qui va rebatre’l: “no et pensis que fent-te el graciós em trauràs de polleguera; a més, no sé si parles per parlar o vertaderament reflexiones el que dius, que jo diria que no pas gaire. En qualsevol cas, t’asseguro que Tabrilde existeix, i és tal com l’hem explicat. Potser siguem els més indicats per acreditar-ho, ja que podem comparar el pa que s’hi dóna a ambdues bandes. Allà soms persones lliures, malgrat tinguem deures i responsabilitats, perquè sabem que sempre farem quelcom de profit, que mai serem un destorb ni un drap brut. Si ho penses una mica, això sol ja compensa de sobres, sobretot comparat amb vosaltres que quan no serviu per pencar esteu llestos i ningú us té per res. I en quan al que deia el company sobre les creences en general, us confesso que quan vaig arribar a Tabrilde era un descregut, que arrossegava penjada a l’esquena la motxilla amb les mil i una putades que vaig haver d’empassar-me en nom de Déu. Però quan vaig pogué decidir, vaig descobrir el relaxat que et quedes parlant amb un Déu sense rostre ni etiqueta, ni torracollons per entremig. A mi, els que predicaven aquí la religió de vostè, senyor, em van convertir en una mula tossuda i guita. I en quan al suposat misteri del més enllà, pel que vostè s’ha interessat abans, li he de dir que l’entenc molt més bé tal com s’explica a Tabrilde que no pas com m’ho engargamellaven de petit els capellans com vostè. Només hi ha una pregunta que li voldria fer amb tot respecte: no els raca que aquest ésser superior, creador, protector o el que se li vulgui dir que vostès adoren, permeti que morin criatures, abans d’haver tingut temps de tastar la vida?. En fi, allà les coses són tan diferents de com vostès s’ho prenen aquí, que Tabrilde no es pot entendre sense haver-hi viscut.” En Climent el va interrompre agafant-lo pel mot: - “doncs fem la prova! Jo m’ofereixo voluntari per acompanyar-vos i passar-hi una temporadeta a prova.” El més jove va ser qui va parar-li els peus aquesta vegada, i malgrat la correcció en la rèplica el to fou enèrgic i sec, com si ja n’estigués tip de tantes impertinències i desqualificacions: - “és impossible això que demanes, ja t’ho vaig deixar clar l’altre dia: si permetéssim la visita de forasters arribaria un dia que la nostra petita comunitat esdevindria insostenible. Però, no pateixis, es poden reproduir a qualsevol altre indret del món, aquí mateix si vols, pots crear tots els Tabrildes que et sembli.” Malgrat encara ens hi hem passat més d’una hora fent petar la xerrada el més destacable de la conversa ho acabo de resumir. En acomiadar-nos, els hi he desitjat bona sort i a en Climent li he agraït amb un copet a l’espatlla la vetllada que m’havia regalat. El rector m’ha preguntat, de seguida, que han escampat la boira, què hi fèiem tanta estona tancats al meu despatx. Li he donat la primera excusa que m’ha passat pel cap. No obstant, malpensat com sempre m’ha repetit la lletania: - “recorda Josep que de cap manera permetré que a la rectoria s’hi vingui a conspirar.”
Dilluns, 21 de maig.- Encara no tenia prou païda la visita dels amics d’en Climent que aquesta tarda el comissari Anselmo m’ha donat un bon ensurt. He pensat que venia a veure mossèn Joan, ja que de tant en tant es tanquen tots dos al despatx a pany i forrellat, però quan li anava a explicar que el rector era a cal metge amb sa germana, m’ha dit que era amb mi que volia parlar. M’ha escamat, perquè em sembla que en tots els anys que porto a Santa Creu a penes si ens hem saludat mitja dotzena de vegades, malgrat em va quedar perfectament gravada des del primer dia que m’hi vaig topar, la seva cara de mala llet, esbarrellada de verola. A partir d’ara, però, ja podré dir que vaig ben servit de comissari, començant per la seva desagradable veu esquerdada que predisposa a la suspicàcia. No ha perdut el temps i després de descordar-se un botó què li tibava la cintura d’una americana fosca i massa estreta per a la seva panxa, que de tant portar-la ja sembla un uniforme de treball, recolzant-se a un cantó de l’escriptori s’ha tret un bloc de notes de la butxaca i s’ha afanyat a demanar-me, per aquest ordre, el nom dels afiliats al centre obrer, què hi pintava en Climent i quina relació tinc amb els visitants d’ahir. Banyabaix abans que li anés a respondre ha fanfarronejat dels seus trumfos: - “conec tots els seus embolics, reverend, de manera que estalviïs fer-me empassar gat per llebre”. Ràpidament m’he posat les piles i comprenent que amb aquell paio no podia pas jugar-me-la, li he explicat mitges veritats per entretenir-li la gana.
Dimarts, 22 de maig- He rebut una trucada de ma germaneta interessant-se per com em van les coses. Estava més tendre que altres vegades, tant que ja no sé si realment m’ha trucat perquè si, tal com m’ha assegurat, o perquè en Carles li ha dit que ho fes per aixecar-me la moral. A mossèn Joan li han trobat sucre i l’han posat a règim, per tant ja em veig fent dieta com ell, ja que no crec que sa germana a partir d’ara cuini dos menjars diferents. M’ha preguntat, quan esmorzàvem, si tenia res de nou per explicar i li he fet que no amb el cap, passant full de la visita del comissari. Sa germana ha comentat com sempre ho fa: no recordant a quina botiga li ho havien dit o deixat de dir, que una colla d’obrers de la filatura han segrestat el fill de l’amo. Quina bestiesa! M’ha deixat atordit i no he obert la boca per a no ficar-hi la pota. Al rector li ha començat a venir fred de peus i ja volia trucar als Morell per posar-se a la seva disposició. Li he fet veure que si només es tractés d’un rumor sense fonament faria el ridícul. - “De totes maneres, ho tinc de fer” ha insistit, sense avenir-se a raons. Quan sopàvem ha tornat a treure el tema. Ens ha explicat que a mitja tarda ha parlat amb el fabricant i que, efectivament, no saben on para el fill petit fent-li por que hi estiguin complicats en la seva desaparició d’una manera tan misteriosa alguns obrers que diu que li fan la punyeta d’ençà que s’ha tirat endavant l’expedient de crisi, però que no en té proves. - “Tu no en sabràs pas res de tot això, oi?” m’ha preguntat amb cara de set jutges. Li he assegurat que no, però em sembla que no s’ho ha empassat del tot perquè no ha deixat d’observar-me de reüll mentre jo feia veure que assaboria la crema de carbassó que sa germana ha fet per sopar, enlloc de la tradicional sopa de menta de cada vespre, com a primera contribució solidària a la millora de la seva salut.
Dimecres, 23 de maig.- He de rectificar. Allò que vaig escriure sobre les sòcies de la Neus m’ho tinc d’empassar amb patates. Aquest mati, quan l’he anat a veure, estava radiant malgrat s’hagi aprimat i estigui més esblanqueïda que abans de l’operació. S’ha retocat el maquillatge per dissimular les ulleres. M’ha dit que la donen d’alta el cap de setmana i que se n’anirà a passar la convalescència al pis de la mestressa del bordell, a sobre mateix de l’Ocell de Foc. Avui he sabut que de la seua malaltia tampoc no n’havia parlat amb les seves companyes, les quals en trobar-la a faltar especulaven si al final s’havia firat amb un cap de pardals folrat de duros que li anava al darrera feia temps, i que pretenia retirar-la de la circulació. Quan han sabut la veritat per boca de tia Amada, esclar, ja no l’han deixada ni a sol ni a ombra. M’imagino la cara de la bona Mare, amb la mosca darrera l’orella davant tantes trafiques de les meuques. Mentrestant, aquella punyetera de tia postissa es deu haver quedat ben repapada. Rectifico, doncs, el que vaig escriure la setmana passada i dono la raó a la Neus: les putes valen un imperi!
Dijous, 24 de maig.- Sembla que en Climent a més de portar-se l’oli unta tot allò que toca. A mi m’ha deixat una papereta, que si me’n surto d’aquesta ja podré repicar campanes. Quan mossèn Joan s’ensumi en què m’han embolicat tota aquesta trepa, ja puc preparar-me per un bandeig cap a la parròquia més fastigosa del bisbat, ja que les relliscades dels dissabtes segurament s’avindria a tapar-les com ja va fer anys enrere quan la patinada amb la Neus; però haver-me acomboiat amb gent que es proposa fer saltar el règim m’ho farà purgar amb escreix. Tal com van succeint-se els esdeveniments, l’escalada d’agitació forassenyada em fa sospitar que s’han apropiat del centre obrer per canalitzar els seus objectius polítics, abusant de la meva bona fe. Fins i tot la Juana m’ha insinuat la possibilitat d’amagar a la rectoria el que ella anomena gent compromesa, perquè no els enxampi la policia si van maldades. Tant com odio sentir-me pressionat quan he de prendre decisions, i ara m’està engolint un remolí de bogeries que a penes controlo. Si no ho he entès malament, en Climent i uns quants dels que van ajudar-me a desencallar la iniciativa del centre estan emmerdats fins les celles en vés a saber quantes activitats clandestines. Espero que no tinguin res a veure amb els comunistes, perquè allavonces sí que la ballarem de debò. I el pare carbasser, quan ho sàpiga, estarà encantat d’engegar-me a passeig d’una puntada de peu. No voldria pas donar-li aquesta satisfacció, però com me’n surto d’aquesta teranyina que jo mateix he ajudat a teixir, a còpia d’ingenuïtat i per pura enveja? Sí perquè això em passa per egoista i ambiciós. Si no m’hagués deixat emportar per l’ànsia de competir i superar la popularitat de mossèn Juli amb una idea de bomber, avui no em veuria rebolcat en aquest femer. La Juana, a sobre, em diu que sóc un lila i enlloc de engegar-la a pastar fang encara em rebaixo una mica més buscant excuses i demanant-li perdó. Tot plegat és el resultat de la meva incapacitat per apostar fort i arribar fins al final, al revés del que feia quan jugava a cartes els dissabtes amb la colla d’en Llorenç. Quan has d’anar a totes, no et pots fer trampes al solitari. Espero que el tracte que tinc amb nostre senyor no se’n ressenti i es faci aiguapoll. Al cap i a la fi és un pur pacte de conveniència: jo procuro no abonar escàndols i ell em dóna peixet. Ni més ni menys. Pel que fa a la resta de compromisos adquirits, no em puc permetre el luxe de forçar les coses, perquè de seguida em poso en evidència i perdo els papers. Va passar amb en Llorenç i ara es podria repetir amb aquest empantano del centre. Per tant, no em queda cap altra remei que trampejar-ho com pugui, repanxolant-me sense manies en la meva bona fe i si molt convé esquitxant a qui calgui que prou que s’ho mereixen tots aquests que m’han donat pel sac. Al capdavall els pagaré amb la mateixa moneda. Ja li vaig deixar clar a la Juana: ella i en Climent de sinceritat i de lleialtat no me’n poden pas donar lliçons.
Divendres, 25 de maig.- El que passa vertaderament és de bojos. Cada dia esmorzem amb les novetats de can Morell i a mossèn Joan cada enrenou li dispara la pressió i el sucre. Sa germana és la primera font d’informació, ja que quan a primera hora surt a comprar el pa – el germà de la flequera fa d’encarregat a la filatura – torna amb el sarró ple de xafarderies que repeteix tota cofoia; això sí, corregides i augmentades. Des d’ahir el poble en va ple dels acomiadaments de quasi un centenar i pico d’obrers, entre ells tots els sindicalistes de la filatura. M’he estat de comentar-ho mentre apurava el cafè amb llet, fent-me el distret ja que si fos veritat suposo que en Climent ja me n’hagués fet cinc cèntims. Al rector, que avui s’ha llevat un xic més picallós que de costum, que hagin despatxat tots els sindicalistes li ha semblat de conya i mentre se n’anava al balanci a resar el breviari, entre becaina i becaina ha remugat quelcom semblant a: - “mort el gos, morta la ràbia”. Abans d’anar-me’n per les meves, m’ha engargamellat la consigna que ja em sé de memòria: - “Josep, no et fiquis en embolics!”
Dissabte, 26 de maig.- He entrat a l’hospital per saber novetats. Hi ha tranquil·litat absoluta, m’ha dit en Baldiri. Doncs que continuï així! Sor Balbina se m’ha enganxat com una paparra de seguida que m’ha posat la vista a sobre. - “Ja sap quina n’ha fet aquella mossota?” – més que informar-me, semblava com si m’ho estigués refregant sota el nas -, “doncs que se n’ha entornat amb aquelles donotes una altra vegada. Ja veu, mossèn, no valia pas la pena de prendre’s tantes molèsties!” Li he intentat de fer veure que no n’hi havia per tant, però m’ha tallat en sec: - “expliqui-ho a la bona Mare que agafa cada enrabiada, quan ve a curar-se acompanyada d’un parell d’aquelles bagasses, que algun dia li vindrà un cobriment de cor”. No he seguit discutint amb la monja perquè, en el fons, estic convençut que sovint parla per parlar i que no pensa el que diu. Això sí, m’imagino la cara de la bona Mare i no puc estar-me de somriure maliciosament. Punt final: me’n vaig a dormir que porto uns quants dies de sobresalts i em mereixo un descans reparador.
Diumenge, 27 de maig.- Quan comences a trepitjar merda mai més portes les sabates netes. Tan content com estava ahir i avui en Climent m’ha deixat aclaparat. Feia temps que no treia el cap per la rectoria un diumenge a la tarda. Quan li he obert la porta quasi m’ha esgarrifat l’expressió de la seva cara. Estava tan lívid que fins i tot he pensat que s’havia marejat. Però ha rebutjat la meva preocupació amb una d’aquelles rampellades d’orgull tan característiques en ell: - “no estic marejat, el que estic es molt emprenyat.” Hem anat al despatx i li he ofert una copeta de conyac. En contra del seu costum se l’ha empassat d’un trago. I després s’ha desfogat. Es veu que un dels amics que em va presentar l’altre dia, el més vell, està tancat a la cangrí des de dijous i el tindran incomunicat no se sap fins quan. Segons que m’explica, la cosa pot anar per llarg doncs li han retret comptes pendents d’ençà de la guerra, però el més greu és que es nega a dir on poden trobar el seu company, que és a qui busquen amb més sanya perquè es pensen que es tracta d’un peix gros anarquista. Però no s’acaben aquí les males notícies ell també arrossega un problema gruixut a causa de la seva amistat amb aquells dos, i la policia ja l’ha anat a buscar a casa. Per sort no hi era però està segur que tornaran, sobretot quan descobreixin que els dos paios els va tenir de dispesers tot el cap de setmana. De fet han deixat un parell de grisos rondant pel carrer esperant enxampar-lo quan torni Em temo que amb tantes mogudes el centre i jo mateix acabarem llepant d’esquitllada. Li he dit que s’havia de calmar i reflexionar com pot sortir-se’n d’aquest trencacolls sense comprometre més gent. - “Què cony més vol que reflexioni?” – se m’ha rebotat. M’ha jurat que no feia altra cosa des d’ahir, que pensar. Quan ja no sabia què més dir-li ha irromput al despatx el rector sense avisar, i amb un gest malsofert m’ha fet sortir al corredor. Quan hem estat a soles m’ha avisat, contenint la fúria, que el comissari Anselmo s’esperava a l’altre despatx perquè volia interrogar-me. Si em punxen en aquell moment, segur que no em troben ni una gota de sang. Després d’amarar-me del pessimisme destil·lat per en Climent una estona abans, la visita per sorpresa del comissari era com ploure sobre mullat. He acomiadat en Climent, dient-li la veritat ja que no em veia capaç d’inventar més mentides. Tampoc a ell li ha fet cap gràcia la presència de l’Anselmo a la rectoria i ha preferit esmunyir-se’n de pressa i corrents, sense cridar l’atenció. En entrar al despatx del rector, el comissari ni s’ha pres la molèstia d’aixecar-se de la cadira per saludar-me; només m’ha dedicat un somriure sardònic, el qual després de les notícies que m’acabava de portar en Climent, he considerat de mal averany. Mossèn Joan ha començat per retreure’m que no li hagués parlat de l’anterior visita de l’Anselmo. En no veurem amb cor d’endevinar per on m’engaltaria la bufetada, he intentat guanyar temps traient importància a aquest detall, però el comissari venia en pla de guerra i es veia que no estava disposat a deixar-me’n passar ni una. - “Miri, senyor rector – més o menys el bombardeig ha començat així -, no estic per orgues, i vull saber què es cou aquí dintre per descartar que facin de tapadora d’activitats contràries al règim, o que es protegeix a persones compromeses amb grups il·legals. La visita de l’altre dia al seu vicari fou amistosa, com advertència; però, sembla que no va servir de gaire res. Mossèn Joan li ha assegurat, posant-se la bena abans de la ferida, de tan nerviós com estava, que li garantia la col·laboració incondicional de la parròquia en totes les perquisicions de la policia. - “D’acord, li seré franc – durant tota la visita el comissari sempre s’ha dirigit al rector, com si jo fos un zero a l’esquerra, encara que la meva presencia era imprescindible, car segons vaig comprovar pel que va seguir, el malcosit havia organitzat la festa en el meu honor -, per la rectoria darrerament hi circula massa gent rareta, que venen a veure el seu vicari, donant-se la casualitat que tenim la certesa que alguns d’aquests individus, des de fa temps conspiren contra el règim. Què vol que en deduïm, de tot plegat? Doncs que o bé el seu vicari és un passerell a qui fan beure a galet, o que és qui mou, vertaderament, els fils de la conxorxa comunista que uns quants d’aquestes rodalies es porten entre mans. Això no té volta de fulla, de manera que no vulgui discutir-m’ho. Fa dies que vigilem la rectoria i, per tant, tenim un munt de preguntes que voldríem ens aclarís el seu vicari. Per exemple, què hi pinta un conegut revolucionari com en Climent Pallarès al capdavant del centre obrer de la parròquia? O, també, què es porten entre mans el seu vicari i un parell d’elements subversius, que fa poc han tornat de l’exili, un dels quals – un tal Soria – tenim raons per creure que fa d’enllaç entre els comunistes d’aquí i els de fora? A aquests paio tan perillós li hem perdut el rastre, però el seu soci, un antic anarquista que no sabíem quin pito hi tocava, des que l’hem detingut ha cantat com una calàndria. Només ens queda una peça per encaixar d’aquest trencaclosques: on s’amaga en Soria? Miri per on, el paio es va esfumar per art de màgia just l’endemà de la meva visita de cortesia al seu vicari, en el transcurs de la qual, tot donant-li de bona fe uns quants consells d’amic, va escapar-se’m sense voler una pista que degué aprofitar per posar en guàrdia aquell indesitjable. Acabaré de posar-li totes les cartes damunt la taula, en consideració a vostè, senyor rector, perquè ja sap que li tinc estima i n’estic convençut de la seva lleialtat, i no voldria que la parròquia en quedés emmascarada per culpa de maniobres subversives mantingudes a la seva esquena. Voldríem descartar, per començar, que el seu vicari no està encobrint en Soria. Més clar: ens agradaria tenir la certesa que ara mateix aquest individu no s’amaga sota el sostre de la rectoria”. Mossèn Joan ha seguit tota la lletania d’acusacions del policia amb la mirada perduda i un parell de cops s’ha posat les mans al cap. Per la meua part ni m’he atrevit a interrompre una sola vegada les delirants imputacions que m’han sorprès tant o més que  a mossèn Joan. I no pel fet de la seva temeritat, que això al capdavall m’afavoreix al tractar-se de mentides tan barroeres que es poden desmuntar d’una bufegada, sinó al adonar-me de fins a quin punt m’han aixecat la camisa tota aquesta colla de pocavergonyes de qui m’he refiat les darreres setmanes, perquè es feien passar per amics. He improvisat una resposta versemblant a cadascuna de les preguntes que mossèn Joan em descarregava a tremuja, visiblement afectat. M’he ratificat en tot el ja vaig declarar al comissari l’altre dia sobre el meu encontre accidental amb els dos amics d’en Climent, però en quan a la relació amb aquests suposats comunistes he negat que en tingués la mínima sospita i per guanyar-me la seva complicitat li he recordat, amb certa malícia mal dissimulada, que en Climent ja remenava la cua per la parròquia fent de catequista molt abans que jo hi vingués a fer de vicari. El comissari, no obstant els meus descàrrecs, es veia clar que estava disposat a acorralar-me fins que tragués et fetge per la boca. - “I si ho hagués sabut, reverent, l’hauria delatat, com era la seva obligació?” m’ha preguntat a boca de canó, amb tota la mala llet de donar per suposada la meva nul·la col·laboració. I jo, una vegada més, sotmès a tanta pressió no he estat a l’altura de les circumstàncies, amatent només a no sortir-ne escaldat. Més o menys he admès que sí que l’hagués denunciat, i que mai no li hagués deixat trepitjar la rectoria si hagués sabut de quin peu calçava. Finalment, veient-me un xic les orelles, he jurat i perjurat que de l’esfumació d’aquell tal Soria no en tenia ni punyetera idea i el comissari s’havia begut l’enteniment si es pensava realment que nosaltres, uns homes de Déu, podíem embrutar-nos les mans encobrint galifardeus a la sagristia. Em sembla que m’he expressat amb tanta vehemència que, almenys, he mig convençut mossèn Joan que ha respirat una mica més tranquil i fins i tot l’Anselmo ha acabat distret, conformant-se amb amonestar-me: - “de qualsevol cosa que s’assabenti a partir d’ara, n’ha d’informar immediatament al senyor rector, i ell ja decidirà el que s’hagi de fer.” En quedar-nos a soles mossèn Joan no m’ha fet cap retret, capteniment que encara m’ha dolgut més que si m’hagués escridassat, sinó que amb evident menyspreu m’ha imposat la penitència que sabia més em couria: - “mentrestant no aclarim les coses, s’han acabat els experiments amb el centre; ja el pots dissoldre ara mateix”. En adonar-se que anava a protestar, ha afegit amb energia: - “no vull discutir amb tu mai més les meves ordres. Obeeix i calla!” Quan ja estava a la porta s’ha girat per collar-me encara un xic més: “mentre no et digui el contrari, vull saber cada vespre, fil per randa, què has fet durant el dia, amb qui t’has trobat i de què heu parlat. No tinc ganes de passar més vergonya per culpa teva.” Total, que me’n vaig a dormir amb les orelles ben calentes i papallones a l’estómac. Em rebenta que el rector faci més cas del policia que no pas de mi i que aquest desgraciat de l’Anselmo m’hagi humiliat com ho ha fet. Però també he d’admetre que m’ho tinc ben merescut per idiota i calçasses.
Dimarts, 29 de maig.- Els esdeveniments em posen a prova contínuament. Jo, que no volia veure’m obligat a prendre partit, em veig ara empès a triar entre el que sento i el que em convé i per si no en tenia prou de pressió al capvespre s’ha presentat la Juana a afegir més llenya al foc. Mossèn Joan al veure de qui es tractava l’ha deixat passar sense dir ni piu; es veu que els empleats de la senyora Rita tenen dispensa i no porten banyes. M’ha semblat força decaiguda i quan ens hem tancat al despatx m’ha confessat la raó: han engarjolat en Climent. M’ha dit que n’ignorava la causa perquè ningú hi ha pogut parlar-hi des que aquesta matinada se l’han emportat de casa a empentes. He aprofitat que estava tova per esbrinar sense embuts i d’una vegada per totes el dubte que em neguiteja des d’abans d’ahir: si ella i en Climent estan embolicats amb els comunistes. Amb la mirada la Juana m’ha perdonat tant la vida que me n’he avergonyit i tot d’haver-li fet la pregunta. He comprès que no era el moment d’esbroncar-la per haver-se'm rifat d’aquella manera, perquè no volia tornar-me a sentir com un pallús. Però m’ha dolgut confirmar quelcom que presumia a pesar que desitjava no fos veritat, conscient que en cas de ser-ho enfonsava sense remei el centre i la meva reputació. Tan aviat com transcendeixi amb qui me’ls he estat jugant ningú em podrà deslliurar del bandejament a una parròquia mig perduda dalt d’una muntanya, on em deixaran morir de sentiment. M’ha quedat la sensació després d’aquesta conversa d’haver sigut el tonto útil i el paraigua que s’havien buscat per si de cas s’enganxaven els dits amb les seves activitats poc catòliques, i que si se’m varen acostar fou només per aprofitar la certa immunitat que dóna la sotana. M’he planyut que gràcies a com han estat jugant amb mi ara estic sota sospita i vigilat, tant pels meus superiors com per la policia. M’ha donat a entendre sense misericòrdia que mai deixaré de ser un capellà de tercera divisió i cagat de por. En fi, en un darrer gest de dignitat l’he engegada a la merda d’un cop de geni. Mossèn Joan ha tret el cap quan l’acompanyava a la porta, estranyant-se d’aquella tibantor no dissimulada. - “Que ha passat alguna cosa?” m’ha preguntat només d’asseure’ns a sopar. Li he respòs que no patís, que tot anava com una seda.
Dimarts, 5 de juny.- Ara tot depèn de mossèn Joan. M’ho ha deixat ben clar el pare carbasser aquest mati. Al final m’he hagut d’empassar l’orgull i demanar-li perdó. Com ja suposava m’ha fet pagar cares les flaqueses dels darrers mesos i s’ha recreat mortificant-me. Ja sabia què em tocava quan m’he decidit a pujar a veure’l: que després de rebaixar-me sense fer el melindrós em resignés a que em desterressin on nostre senyor hi va perdre l’espardenya. Quedava una solució potser més digna, està clar: fer-los botifarra a tots! Però no m’hi he atrevit, encara sento la sotana com l’únic refugi segur i tal com li he dit al pare carbasser per desvetllar-li la compassió, de les relliscades també se’n aprèn. Ara tot depèn del rector. Si ell no accepta donar-me un cop de mà ho tinc magre. Però de fer-me desaparèixer a un racó de món no passaran: no es poden permetre un escàndol i de rentar la roba bruta a casa en són mestres. Espero que pesi a favor meu el temps que fa que vivim plegats, ja que em consta que si una cosa el molesta de veritat són els canvis. En certa manera, confio que per comoditat li faci mandra adaptar-se a un vicari nou. Ahir a l’hora de sopar vaig fer-me tan el manyac que fins i tot sa germana es va entendrir. Però ell no badà boca, suposo que a l’espera del resultat de com acabés la meua entrevista d’avui amb el pare carbasser, de manera que penjo d’un fil mentre em consumeixo de vergonya, repassant com n’he estat de neci jugant-me a la carta més ingènua i estúpida la tranquil·litat i l’equilibri que tant m’havia costat aconseguir. Jo sóc el que sóc un capellà i he de limitar-me a creure i res més. M’ho ha deixat clar com l’aigua el pare carbasser: - “cada vegada que t’has apartat de les normes, intentant volar pel teu compte, la patacada que t’has fotut a qualsevol altre l’hagués ben escarmentat, però tu sembles fet de la pell de Satanàs”. No cal que s’hi amoïni, que no me n’oblidaré pas mai més. Pel que he vist tots els que considerava amics només em feien la gara-gara per aprofitar-se’n de mi d’una manera o d’altra. El que m’ha dolgut més és el comportament d’en Climent. Fou una de les primeres persones a qui em vaig fer, en arribar a Santa Creu, i sempre ens havien entès la mar de bé, inclús arribant a tenir certes complicitats fins que aquesta relació es va refredar encara no sé perquè. El pare carbasser m’ho ha repetit una dotzena de vegades: - “d’un bon capellà no s’espera que es posi al capdavant de re, sinó que se’l trobi on se l’ha de trobar, quan se’l necessita, que és a la rectoria. El bon capellà es distingeix per saber escoltar des de l’anonimat del confessionari, i no per fer-se famós des de la trona” - m’ha engargamellat. I jo, com un xaiet amb el cap cot, disposat a begallar si m’ho hagués manat. Ja no m’importa rebaixar-me perquè no em castiguin. - “Posi’m a prova!” - li he suplicat. Estic disposat des d’ara a seguir la representació sense apartar-me ni un pam del guió pautat. Mossèn Joan no haurà d’estirar-me mai més les orelles. Això sí, sacrificaré tot el que vulguin menys les aparences, els hi he recalcat des de bon principi. És innegociable que em deixin mantenir l’aparença i, per tant, encara que dissolgui el centre obrer, la Juana no pot saber mai que m’hi han obligat a engegar-los, sinó que s’ha de creure que sóc jo qui els ha fumut fora. Serà la meva venjança. I que no em vingui a plorar pel seu Climent, perquè no penso moure ni un dit per treure-li les castanyes del foc. Si el rector no em falla juro que deixaré de fumar i em llevaré d’hora tots els matins. Ara depèn d’ell. De l’única cosa que no m’he rebaixat a confessar-li al pare carbasser ha sigut del meu pacte amb nostre senyor. No n’ha de fer res, i nostre senyor sé que hi està d’acord que m’ho calli perquè el pare carbasser em sembla que tampoc li fa el pes. 

EPÍLEG

Dimecres, 6 de juny (a dos quarts de tres de la matinada).- M’he llevat expressament per deixar constància d’una decisió que acabo de prendre, quan m’ha desvetllat un mal pressentiment. Feia dies que em preguntava què n’havia de fer d’aquest diari i no m’acabava de decidir entre cremar-lo o amagar-lo en algun lloc, per si de cas algun dia em podia fer servei. La resposta se m’ha revelat de repent, en desvetllar-me suat d’un malson que m’ha deixat la premonició que ho tinc malparat: el tancaré dintre un sobre i el confiaré a la Neus. L’aniré a veure demà mateix al pis de sobre l’Ocell de Foc. Ara ja tant se val que m’hi vegin entrar o sortir del bordell, pregant-li que me’l guardi. Ella ho acceptarà sense fer escarafalls ni preguntes. Si d’aquí a un temps no he tornat per recuperar-lo ja li deixaré dit ben clar que en faci el que vulgui. Si acaba xafardejant-lo, només espero que m’entengui i em perdoni, ja que si li vaig fer mal va ésser sense voler. Sé que d’ella me’n puc refiar. Segur que la germaneta m’estima tant o més que la Neus, però en un moment donat seria incapaç d’airejar aquests secrets, ni que fos per rescabalar-me la bona fama. La Teresa no comprendria que fes servir nostre senyor de coartada, amb un vas de llet glaçada a les mans. En canvi la Neus no crec que sigui tan tiquis-miquis com per, si cal, no fer el que convingui per evitar que aquesta sensació que tinc de que el setí se’m torna de gel i la suor freda de les aixelles em travessa la sotana, no hagi sigut en va.

FI








dijous, 17 d’abril del 2014

(4) SEGUINT MONUMENTS HAVENT SOPAT

A cada església, capella i capelleta oberta al culte, entre l’ofici de dijous i el de divendres s’exposava solemnement a l’altar major o en una capella lateral el santíssim en la custòdia més bona que es tingués i amb la col•laboració de les feligreses es muntaven uns espectaculars tabernacles de ciris i flors fresques que rebien el nom de monuments, perquè eren vertaderes obres faraòniques. I sense que existís formalment cap consigna en aquest sentit, la veritat era que entre els que bastien aquells parafernals apoteòsics s’establia una mena de competició tàcita, sent els visitants amb llurs comentaris els que, en definitiva, feien de jurat informal comparant-los i criticant-los sense pèls a la llengua. De visitar monuments sent deia “seguir els monuments” perquè sembla ser que quants més se n’anaven a veure més mèrits es feien davant nostre senyor. Evidentment la majoria d'aquelles ànimes innocents i crèdules que es movien amunt i avall tota la tarda del dijous i part de la nit i matinada del divendres ho feien per pura devoció; però també n’hi havia molts que feien el passa-carrers com qui participa en una gimcana, per allò de matar les hores i uns altres, per descomptat, enfocaven aquestes visites com si formessin part d’un acte social que servia de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat i aprofitar entre passejada i passejada simplement per “fer-se veure”, qüestió molt important en una societat on la característica de “conegut” o “saludat” representava un grau en el barem de la consideració. Era palès, tanmateix, l’interès d’alguns empleats o saltataulells amb aspiracions d’ascendir en llurs feines, per assistir cada diumenge a missa de dotze, amb l’exclusiu objectiu de “ser vistos” per l’amo o el principal. Ser reconegut com un bon cristià - ergo, per persona d’ordre - en un moment donat, sobretot quan es tenia de demanar un favor a un burgès o a algú amb influència a l'administració municipal, tenia el seu morbo i la seva recompensa. De manera que seguint monuments, uns es guanyaven el cel i d’altres s’asseguraven una pedra a la faixa a la terra. I tothom content, sobretot els capellans i les monges dels convents que també s'apuntaven a la moda dels monuments i que, més o menys descaradament, entre  vendre ciris i passar la safata es feien un petit jornal per compensar l'austeritat i abstinència quaresmal.        

dimecres, 16 d’abril del 2014

(3) - QUAN EL SILENCI S'IMPOSAVA PER DECRET

Des de dijous al migdia fins al dissabte de glòria tota Espanya estava de dol per la passió de Crist, obligatòriament i rigorosa imposat per les autoritats amb la finalitat, suposo francament, que els ciutadans no tinguéssim cap més remei que empassar-nos totes  les funcions religioses – viacrucis, sermó de les set paraules, visites als monuments, misses a tremuja ... -, per la senzilla raó que tots els esbarjos tenien de tancar i no estava permès que els homes matessin les hores al bar fent la botifarra. Inclús podia costar car el simple fet d’entonar en veu alta una tonada de moda o fer xerinola. Durant les hores que representava que Crist estava al sepulcre, tot el país tenia d’estar moix, picar-se el pit i amb la boca closa si no era per resar lletanies, i els que no eren de missa no sabien com trascolar les hores, ja que tampoc podien aprofitar la festa per fer alguna reparació domèstica o endreçar, puix si se sentien cops de martell o qualsevol altre soroll que atemptés contra el silenci oficial es podia rebre la visita de la guàrdia civil, avisada per alguna rata de sagristia, i tenir un disgust. No obstant això, aviat els fonamentalistes varen haver d’afluixar i tolerar que de mica en mica colles de famílies passessin el divendres sant al bosc o anant a dinar prop d’una font. No eren ben vistos, esclar, els renegats que es prenien aquestes llibertats, però els talibans no tenien altre remei que mossegar-se la llengua, si bé no deixaven de petja aquelles caminades provocatives, per si de cas servien de tapadora a la subversió maçònica-comunista. Eren uns temps que, sobretot en pobles petits on tothom es coneixia, a qui no es deixava veure per l’església se’l miraven de cap d’esquila des de l’establishment de l’època. D’aquí ve que malgrat els actes religiosos de setmana santa eren bastant concorreguts, la meitat dels que hi treien el cap només era per fer número i tenir contenta la parenta, és a dir: ho feien per pura conveniència social. La penitència del silenci i del dejuni si no es tenia butlla s’acabava el dissabte de glòria, quan les campanes lligades també des de dijous es tornaven boges i tot tornava a la normalitat dels dies que no eren sants. Qui ho ha vist i qui ho veu!    

dimarts, 15 d’abril del 2014

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (novel.la curta inèdita (9) Finalista del 50è Premi Joaquim Ruyra)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL
(novel.la curta inèdita)
Seleccionada pel Jurat del 50è Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014)
entre les 5 finalistes de les 46 obres concursants.
 
Dijous, 16 de maig.- S’acosta final de curs i els alumnes de l’institut m’atabalen fa dies recordant-me que els exàmens estan a la cantonada insinuant que ja toca que els hi doni “pistes” sobre què han de repassar. Estan acostumats que cada any els hi avanço el temari “probable”. No sé si faig bé rebaixant-me fins aquest punt, però és que tampoc no em sentiria a gust si haguessin de repetir curs per culpa d’un suspens en religió o en llatí. Si ho sabes el pare carbasser, com moltes d’altres coses que li escamotejo, em faria excomunicar o quelcom pitjor, però a mi el que m’interessa és mantenir el bon rotllo a classe i que no em facin la vida impossible. Per recomanar-los que repassin uns temes concrets no crec que el món peti. Aquesta és, doncs, la taxa que novament avui he pagat perquè els meus botxins em deixin en pau. Tots han pres bona nota dels meus “consells” estalviant-me cap comentari sarcàstic, llevat d’alguna ganyota de complicitat que se’ls hi ha escapat als més burletes. Si tot fos tan senzill de resoldre! El que em preocupa de veritat és que tinc por d’agafar-me els dits amb aquesta declaració que la Juana m’ha portat a signar en nom del centre obrer: una denuncia en tota regla de l’expedient de crisi que han presentat els Morell. La paia m’ha deixat l’escrit i sense gaires explicacions ha posat el dit allà on havia de signar. M’he pres el temps necessari per repassar-me’l, sobretot després d’haver-li hagut d’aguantar que em renyés i tot per la meua parsimònia: - “mossèn, que no es pot canviar ni una coma, perquè és un text consensuat.” Per no discutir he fet veure que no la sentia, prosseguint la lectura posant-hi més pa que formatge per fer-la gabiejar i per fer-me passar el picapunt. Després he signat i li he tornat els papers recalcant que aquesta signatura tinc el pressentiment que em portarà disgustos. M’ha contestat que, en cas que fos així, tots vindran a fer-me costat. Marededéu com m’he embolicat!
Divendres, 11 de maig. Dilluns operen la Neus. L’he trobat més passada que l’altre dia. Està desanimada, el nas, el mentó i els pòmuls se li han perfilat i una mena d’esprimatxament poc natural l’està consumint. La tia Amada estava asseguda a un racó de l’habitació i al veure’m m’ha fet senyes que volia dir-me alguna cosa. Amb la Neus a penes hi he parlat, perquè estava molt ensopida a causa dels calmants. Sa tia m’ha dit que estava malament, que el metge li ha explicat què tenia de veritat i com que de l’operació potser no se’n sortirà, qui sap si havia arribat el moment d’avisar sa mare encara que estiguin renyides i que la Neus no en vulgui ni sentir a parlar. - “Què en pensa vostè, mossèn?” – m’ha preguntat tota neguitosa. Li he donat la raó: si està tan malament se li ha de fer saber a sa mare, sigui com sigui. El problema serà si no en vol saber res. Jo no sé quines foren les causes de les desavinences malgrat durant la nostra relació mai em va parlar de la família, inclosa aquesta tia fantasma, la qual també deu estar al llimbs respecte de la nostra història, doncs en cas contrari ja se n’hauria aprofitat.
Dissabte, 12 de maig.- Finalment en Climent i jo hem tingut una xerradeta com les d’abans. Havíem quedat al Novetats per dinar. M’ha fet saber, amb un ble d’orgull i com passant-m’ho per la cara, que està molt embolicat en política. No he hagut de treure-li les paraules de la boca, com altres vegades; avui semblava com si portés molt de temps esperant l’ocasió de demostrar-me que s’està fent gran, sense la meva ajuda. Per suposat que no ho ha dit així de clar, però jo el conec molt bé i sé com pensa. També he sabut per ell, cosa que no em fa gents de gracia que ja ha corregut la veu que el centre parroquial encapçala la denuncia contra la direcció de la filatura. - “M’ha agradat, mossèn, que sigui tan valent” – ha reconegut amb sinceritat. Ho he aprofitat per insinuar-li que potser correm massa. Aleshores m’ha sorprès amb una guitza que m’ha vingut de nou, la qual ha trencat tot l’encant de la conversa: “a vostè li agrada massa fer volar coloms, jugar a redemptor sense fer emprenyar ningú. Com li diria, jo? Enfangant-se i embrutant-se les mans el menys possible, sense donar mai la cara fins a les últimes conseqüències. Com diu un meu company, a vegades ens hem d’arremangar i remenar la merda amb les mans, si volem desembossar la claveguera”. Quan ho ha escopit m’he enfurismat, la veritat sigui dita; però ara que ho transcric tal qual, m’hi estic repensant. Suposo que és important saber com et veuen els demès. El que passa és que cou. Si en realitat fos com em pinta en Climent, mai m’hagués atrevit a empènyer el centre obrer. Per això penso que l’erra de mig a mig perquè no s’adona que el paper que em pertoca no és el de capdavanter, sinó el d’estrateg a l’ombra. Això ho tinc cada vegada més clar: el meu lloc, en qualsevol cas, ha d’estar a reraguarda prenent les decisions que han d’executar gent d’empenta com en Climent. El líder explota i freqüentment es crema en la seva pròpia flama, però se li pot trobar un relleu tant o més abrivat. L’estrateg, en canvi, sí que és irreemplaçable i malgrat no se’l vegi a primera fila en el fons és l’artífex dels èxits. Així voldria que s’entengués i es respectés el meu paper: tibar dels fils sense donar la cara, deixant les empentes i rodolons pels altres. Abans d’acomiadar-nos m’ha parlat d’uns amics que li faria patxoca que conegués perquè diu que viuen i es comporten com jo: dintre d’una bombolla de fum. Quedem que me’ls portarà un dia d’aquests a la rectoria. No sé qui són ni m’importa gaire, però si em proporcionen l’oportunitat de passar una bona vetllada tots plegats, ja m’està bé. Que vinguin quan vulguin, que ens divertirem!

Dimarts, 15 de maig.- L’operació de la Neus ha anat de pressa i, segons diuen, amb bones perspectives. A pesar que haurà de seguir una convalescència llarga i empallegosa, encara pot fer una campanyeta. Tia Amada està frenètica perquè la seva cosina, definitivament, no en vol saber res de sa filla i ella no sap com desentendre’s d’un problema que tem li reboti, si la Neus es recupera tant com per deixar l’hospital però no per fer vida normal. També m’ha sorprès que ningú de l’Ocell de Foc hagi donat senyals de vida, des que va ingressar ara fa una setmana. Em pensava que la solidaritat era la virtut més practicada entre les de la seva confraria, però sembla que no; que al bordell es practica també allò de vés-te’n Anton que qui es queda ja es compon. I és que quan treuen el nas problemes, tothom mira d’escampar la boira. La Neus m’havia fet tantes bocades de com n’era de diferent el sentit de l’amistat a les cases de meuques, que gairebé em vaig empassar que les putes es comportaven entre elles talment com una família ben avinguda. Però la realitat descarada és que no són diferents de la resta dels mortals. No sé si ella se n’ha desenganyat ja, en qualsevol cas no tardarà a fer-ho i quan hagi de plantar cara a la soledat que l’envoltarà, em neguiteja com pugui prendre-s’ho. Li he preguntat a tia Amada si sap per què sa mare, inclús en les dramàtiques circumstàncies actuals, en passa olímpicament. La resposta no ha pogut ser més categòrica: - “ningú en vol saber res d’una puta malalta, ni sa pròpia mare.” Estic preocupat perquè preveig que aquesta dona està a punt de tirar la tovallola i que a la Neus puc quedar-li només jo, com a últim agafall. No em faria cap gràcia, francament, veure’m atrapat un altre cop entre l’espasa i la paret per un remordiment moral. Una cosa és que me’n preocupi per ella, en memòria d’allò que vam tenir i una altra que es pensi que em tindrà sempre estacat a la capçalera del llit. Potser hauria de parlar-hi jo amb sa mare. En tot cas quelcom hauré de fer per trobar-hi remei a aquesta situació tan empallegosa, que si arriba a orelles del rector, ja hi tornarem a ser.

(2) - QUAN RENTÀVEM ELS PEUS ALS POBRES

En Xuti es tenia de rentar els peus a fons abans d’esmorzar i no podia baixar al refectori fins que la monja no els hi passés revista, inclòs mirant si s’havia tallat les ungles. Ja s’ho sabia de memòria perquè feia tres anys que repetia la comèdia: ell formava part de la lleva de vells reclutats als asils de la ciutat perquè el mateix senyor bisbe rememorés el gest de Jesús rentant els peus als seus deixebles, amb dotze pobres durant la missa solemne del dijous sant. A la capital no hi havia problema perquè d’asils en tenien per triar i remenar, però en canvi als pobles més petits ho tenien més complicat i si volien continuar el numeret s’havien d’espavilar amb parroquians voluntaris o amb algun pidolaire passavolant de confiança. Per a les mongetes dels asils era un tot un honor subministrar matèria prima per a la cerimònia  i en Xuti hi anava també content perquè sabia que al final de l’obra l’esperava un llonguet farcit de mortadel.la i mig got de vi per tirar-ho avall. Tanmateix, li feia patxoca, perquè no dir-ho, ser el centre d’atenció durant unes hores i que tot un senyor bisbe  s’agenollés davant seu, li remullés el peu dret nu dintre d’una palangana guapa i, després, li eixugués amb una tovallola perfumada perquè al besar-li no notés cap flaire de formatge. En Xuti, malgrat sempre deia que de totes maneres el petó es quedava en un gest bonic, a ell no li feia res el teatre; però n’hi havia d’altres que no els feia cap gràcia que els hi refreguessin pel nas  unes quantes vegades que si tenien ciri en aquella missa era degut a la seva condició de pobres. Però era una època que s’havia de fer la gara-gara a les monges i no pagava la pena trenca’ls-hi les oracions per una tonteria. Els requisits per passar el “càsting” era que els candidats fessin una mica de goig, que s’aguantessin els pets i que portessin els peus, la cara i les orelles netes. A l’asil on s’estava en Xuti tenien el detall d’escalfar l’aigua en un bugader perquè la neteja prèvia fos més eficient: la resta de la setmana, si no feia molta fred, s’havia d’apanyar amb aigua de l’aixeta si volia treure’s les lleganyes. Avui la tradició del lavatori continua en alguns llocs, però ja no en tenen l’exclusiva de la representació els pobres vells asilats, sinó que el relleu l’han pres els nens i d’altres comparses voluntaris; inclús el papa de Roma ho fa  amb presoners per refermar el simbolisme cristià d’un gest que, massa sovint, no passava d’aquí. Perquè en acabar, els bisbe o els rectors s’alçaven amb tota la seva pompa i els pobres, com en Xuti, s’entornaven als asils tan pobres com n’havien sortit, malgrat portessin l’estómac ple i els peus més lleugers.    

dilluns, 14 d’abril del 2014

(1) - QUAN MATÀVEM ELS JUEUS

Obrirem un parèntesi per desintoxicar-nos de política i passàrem - com aquells avis que miren àlbums de fotos per refrescar la memòria de tant en tant - estampes arnades d’aquelles setmanes santes que, vistes en perspectiva, ara trobem francament ridícules. Com aquella cerimònia d’anar a matar jueus, que consistia en portar a l’església la mainada carregada de “carraques” i de bastons i a una senyal del rector o del vicari començar a fer girar aquelles matraques fins a produir un batibull tan colossal que els malvats jueus que havien crucificat Jesús sortissin eixordats dels seus amagatalls i fossin apallissats a cops de bastó. No deixa de ser fastigosament pervers i un sarcasme esperpèntic que a quatre dies d’haver-se conegut, amb pèls i senyals, els detalls escabrosos i vergonyants de l’extermini de milions de jueus als camps de concentració nazis, la capellanada nacional-catòlica permetés que un dels actes més reeixits de la Setmana Santa espanyola fos la matança simbòlica de jueus. Fins ben entrats els anys seixanta les carraques sonaven a les esglésies, em sembla que era el matí del dijous sant, com si estiguessin folles, impulsades per les mans d’unes criatures que ens ho passàvem de conya fent una escabetxina virtual de jueus. Em sembla recordar que el rector, el vicari o algun altre sacerdot a la reserva parroquial, llegia quelcom que tenia més d’exorcisme que d’oració. Una capellanada que no se’n sabria avenir que avui, enlloc de matar jueus, és malda per seduir-ne quants més millor, amb l’esquer d’alguns dels calls més ben conservats d’Europa. Fa mig segle, a la canalla ens ensenyaven a matar jueus des de les esglésies i avui aquella mateixa canalla convertida en adulta pretén des dels Ajuntaments o Cambres de Comerç viure a la salut del jueu turista àvid de embadalir-se amb el llegat cultural hebreu. Jo no sé si els que avui omplen de llagoteries les orelles dels jueus consumistes se’n recorden de quan els mataven a cop de carraca. El que si sé és que la capellanada que organitzava aquells aquelarres no ha pas fet un acte de contrició per fer-se perdonar aquells pecats d’escàndol i de prostitució intel.lectual i moral de menors.

diumenge, 13 d’abril del 2014

MÉS AUSTERITAT PER ALS PELACANYES

El mantra “no es pot gastar més del que s’ingressa” o, en la seva versió més melodramàtica: “una família no pot gastar més que els seus ingressos, perquè els nostres fills no poden heretar els nostres deutes”, ja no sona tant bé. Ha estat la cantarella que hem hagut d’escoltar a tort i a dret des de que va esclatar la crisi, fent sentir injustament culpables del catacrac a les famílies, pensant que així no tindrien ni esma de protestar a l’hora de fer-les-hi empassar a gavadals la medicina de l’austeritat. Però la veritat és que no foren les famílies les úniques ni les principals culpables, sinó aquells espavilats banquers que copiant els mals exemples dels murris de EUA - que col•locaven hipoteques subprime de mig milió de dòlars a pelacanyes que a penes guanyaven vuit mil dòlars anuals - feien creure a la seva clientela, sobretot als "ganduls" mediterranis del sud d'Europa, que el paradís es podia aconseguir sense gaire esforç, que només calia signar uns quants papers davant el notari i ja es podia estrenar cotxe, un pis de somni i anar-se’n a passar les vacances a la quinta punyeta. I quan tot plegat va fer un pet com un gla no va ésser just que les conseqüències d’una crisi financera privada es fes recaure només sobre les famílies, mentre els grans culpables es refeien de l’ensulsiada com si no hagués passat res. Però el més indignant de tot plegat, és adonar-se que molts dels manxaires durant l’expansió salvatge del capitalisme de les bombolles, al cap de quatre dies de desinflar-se'ls-hi la moma ja apareixien amb el cap ben alt dirigint les operacions d'austeritat sense escrúpols, no recordant-se d’allò que els hi havien explicat a l’escola: que no es pot ser austers i reduir salaris alhora, sense provocar una recessió. Per a una llar, país o empresa endeutats és racional prioritzar la reducció del deute, però si tothom ho fa alhora l’activitat productiva es col•lapsa, el pastís (riquesa) es redueix i el volum de deute acaba doblant-se. Keynes ja va alertar sobre les paradoxes de l’estalvi compulsiu: “si tots estalvien alhora s’anul.la el consum necessari per a la inversió”, però els que varen crear la crisi financera privada després la varen socialitzar via impostos, aplicant la doctrina de la sinistra troica, formada per “especialistes” en reducció contundent del dèficit en base a retallades en la funció pública i de les seves retribucions, així com en la sanitat, educació i pensions. Una doctrina perversa que fa pagar als contribuents pels errors i malifetes dels banquers, perjudicant de manera desproporcionada els més desfavorits i més dependents d’uns serveis públics escurats de recursos. A les portes de la Setmana Santa em fa gràcia llegir que “a la fi” el consum sembla refer-se, com si tornar als nivells de despesa en oci i turisme d’abans sigui l’objectiu a perseguir. A la meva manera de veure, que uns quants es guanyin la vida reproduint esquemes capitalistes obsolets no resoldrà el problema global del benestar de les persones. La reforma que cal ha de ser molt més ambiciosa i, si m’ho permeteu, revolucionaria en el bon sentit de la paraula.    

dissabte, 12 d’abril del 2014

INTIMITATS

Ja em perdonareu que avui personalitzi aquesta reflexió. Quan em vaig jubilar no va ser per vegetar des d’un balancí, contemplant passar la vida plegat de mans, sinó per dedicar-me de ple a la que havia estat la meva vocació d’escriptor. Des dels divuit anys vaig compaginar la feina professional, la que em permetia guanyar-me les mongetes, amb el periodisme quan per ser periodista no calia un carnet sinó que una redacció t’obrís de bat a bat les portes. Seria molt difícil de recopilar la quantitat de planes i planes de diaris que vaig omplir, la majoria de les vegades per amor a l’art o quasi, durant pràcticament els trenta anys que m’hi vaig dedicar a fer de reporter. Però a partir de la jubilació vaig emprendre un nou repte, posar-me a escriure literatura de ficció: contes, narracions i novel•les. De manera que a tothom que des de llavors em pregunta a què em dedico li dic sense complexes: a escriure. I a fe de Déu que, a part de les reflexions matinals amb que mato el cuc periodístic, m’hi passo hores i hores donant vida a personatges imaginaris que, potser em prendreu per boig, són els que acaben prenent el protagonisme de les històries que vaig engiponant: jo només em limito a narrar què fan, com es comporten, què diuen i com se’n surten de les peripècies amb que s’entrebanquen. Aquesta dedicació ha tingut la satisfacció d’haver obtingut varis premis menors i de que m’hagin publicat unes quantes coses. Picar massa alt, ho sé per experiència, són paraules majors que requereixen pagar uns peatges als quals no estic disposat i a mantenir una infraestructura que ni em puc ni em vull permetre. Com que no escric per diners, sinó per pura satisfacció personal, per aconseguir allò que en llenguatge col•loquial se’n diu “realitzar-se”, amb qualsevol reconeixement que comporti que el que he escrit sigui reconegut i que un grapat de gent tafanegi les meves històries, ja m’hi conformo i en tinc ben bé prou per no tirar la tovallola i continuar sembrant, com jo dic, per anar recollint. Per aquesta raó avui em ve de gust compartir amb vosaltres, amics i amigues, la meva satisfacció per haver sabut ahir que la novel.la “Quan el setí es torna gel”, que estic publicant per capítols al meu blog, ha merescut quedar seleccionada pel Jurat entre les cinc millors, de les 46 obres originals presentades, a la cinquantena edició del Premi Joaquim Ruyra (Premis Literaris Recull 2014). M’ha semblat que us ho tenia de dir perquè sempre es bo tenir avals d’aquesta categoria i, sobretot, perquè no penseu que us dono gat per llebre quan us ofereixo els tastets literaris, ja que els que jo anomeno “escriptors de tercera divisió” necessitem, més que cap altre, aquestes petites empentes per anar picant pedra cada dia sense parar. Jo quan he d’agrair públicament la concessió d’un premi, sempre acostumo a dedicar unes paraules en record de la resta de concursants que s’han quedat a la cuneta, perquè de premi només n’hi ha un. Dispenseu aquesta petita expansió personal i mil gràcies per anar-me seguint. A la meva manera de veure, un escriptor només es justifica com a tal si té lectors.      

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (novel.la curta inèdita (8) Finalista del 50è Premi Joaquim Ruyra)

Divendres, 20 d’abril.- Avui m’he quasi entrebancat amb la Neus a qui  no veia des del seu avortament. Ha recuperat aquella coqueteria que a mi m’engelosia i m’ha semblat canviada. Abans tenia un no sé què de nina de porcellana enigmàtica i fràgil a la vegada, però avui l’he percebut més dona, sobretot molt més segura, més apersonada i amb un deix exageradament provocatiu. Amb faldilla curta a la moda, la punyetera es fa mirar. M’ha dit que esperava una amiga per anar-se’n a Norega, però que li agradaria tenir una xerradeta amb mi qualsevol dia. He mentit dient-li que feia salat a l’hospital. La veritat és que tenia pressa per perdre-la de vista, ja que cridàvem massa l’atenció parats a la cantonada, jo amb la meva sotana tronada i ella ensenyant la cuixa. La poca estona que hem parlat no ha deixat de somriure’m com només ella sap fer-ho, quan vol destarotar-te. M’ha sorprès tant ensopegar-m’hi, que durant una bona estona m’ha fet anar de bòlit.
Dimarts, 24 d’abril.- Mossèn Joan no se l’ha volgut jugar per mi. Avui tenia una gran oportunitat de lluir-me, en una església plena de gom a gom d’obrers que venien al funeral d’un company mort d’accident, si m’hagués deixat predicar l’homilia. Però m’ha girat la cara, actitud que m’ha molestat molt i així li he fet notar no badant boca durant tot el sopar. El molt punyeter m’ha seguit la corrent, sense dignar-se donar-me ni la més mínima explicació. Quan ja me n’anava a dormir amb intenció de no desitjar-li ni la bona nit, s’ha despenjat amb una de les seves: - “Josep, vull que sàpigues que l’homilia de demà l’he encarregat a mossèn Juli.” En aquell moment l’hagués bufetejat i tot, perquè m’adonava que s’estava mofant de mi descaradament. He passat la nit del lloro, carregat d’un ressentiment que no m’he tret de sobre ni quan aquest matí em volia fer la gara-gara. Ja que mossèn Juli voltaria per Santa Creu, tia Berta que li té una admiració quasi reverencial l’ha convidat a quedar-se a dinar. Un altre dia hagués buscat una excusa per fer campana, però avui m’havien tocat tant el voraviu entre tots, que necessitava rescabalar-me’n. He tardat més del compte, perquè la cerimònia al cementiri s’ha allargat i ja me’ls he trobat entaulats davant una fumejant tassa de crema d’espàrrecs i carxofa, que tia Berta ha servit en la sopera de les grans solemnitats, en honor del seu convidat preferit. S’han excusat fent cara de circumstàncies: - “hem començat a servir-nos quan hem sentit que arribaves, perquè mossèn Juli té pressa”. Després d’una primera part de conversa tocant temes intranscendents, com ara el temps massa eixut que fa per l’època, la fabulosa crema de tia Berta o els darrers rumors que corren per la cúria, mossèn Juli no s’ha pogut estar de provocar, preguntant-me què m’havia semblat l’homilia. No vull ser malpensat, però és probable que el mal cosit del rector no se n’hagi pogut estat de xerrar-li, mentre m’esperaven, la meua emprenyada d’ahir. Per si de cas no he volgut donar-los el gust de sortir de polleguera, però sense perdonar-li el menyspreu: - “ni més ni menys, el que podia esperar-se d’un fenomen com tu.” Mossèn Joan aleshores ha intervingut amb una observació sorprenent, venint d’ell, que m’ha deixat parat: - “mossèn Juli és un d’aquests predicadors moderns, i que consti que no tinc res a dir del seu bec d’or, que són capaços de vessar tants elogis d’un perfecte desconegut, només perquè estan segurs que des de la caixa no els escolta i no els pot replicar.” Tant l’un com l’altre ens hem quedat bocabadats, perquè el rector no és propens a la sornegueria. Mossèn Juli, però, ha reaccionat volant: - “cap paraula surt dels meus llavis sense haver niat primer al cor. Aquest és el secret de la meva oratòria, mossèn Joan.” He estat a punt de engaltar-li que feia fàstic que digués allò. De totes maneres, mossèn Juli que es veu no pren mai postres ni cafè i que ja havia dit que tenia presa, ha escampat la boira ensumant-se la pedregada. Al quedar-nos a soles mossèn Joan m’ha regalat la primera mostra d’afecte que li recordo des que li faig de vicari, llevat del gest de no enfonsar-me sense pietat quan em va tapar allò de la Neus: - “Josep, que sigui la darrera vegada que em fas morros com ahir, sense cap justificació.” Al veure que l’anava a replicar s’ha sincerat: - “és possible que et burxés massa, doncs confesso que a vegades em diverteix punxar-te aquest amor propi que sempre et supura, però els malentesos entre nosaltres no han de passar d’aquí. No m’agrada que tot t’ho prenguis tan a la valenta, perquè no és bo ni per tu ni per ningú... I si ho vos saber tot, a mi tampoc no m’ha fet gràcia que a aquest entonat el facin anar a predicar sempre que es preveu una gran “entrada” a missa o a un funeral, perquè els de dalt el volen promocionar o no sé què. A vegades les coses van com van, i no s’hi pot fer res. Tacte, fill meu, astúcia i a carregar-se de molta paciència; creu-me, de paciència n’has de tenir per vendre’n a cabassos si vols fer-te vell com jo en aquest ofici.” No ha esperat la meva resposta, simplement s’ha aixecat de taula i emportant-se la tassa de cafè s’ha endropit en el seu balancí al costat de la finestra, disposat a passar figues com cada migdia havent dinat. Quan he sortit de la sala procurant no fer soroll, sa germana ha mig tancat els porticons, i seguint també la rutina de cada tarda li ha endreçat maternalment el coixí sota el clatell.
Diumenge, 6 de maig.- El que em temia ja ha passat. Després de la reunió amb els del centre obrer m’ha quedat clar que m’estic deixant atrapar en una teranyina de la qual em serà molt difícil desentortolligar-me’n. Hi ha assistit força gent nova i després de tractar tres o quatre temes sense importància, de seguida en Climent ha portat l’aigua al seu molí perquè els deu convenir molt, per alguna raó que se m’escapa, a jutjar per com aprofiten tots els forats per buscar maranya a can Morell. En Climent té una manera d’expressar-se que transmet credibilitat, a la vegada que encén la flamarada abusant de fer insinuacions temeràries, en la direcció que li convé bufi el vent. Si posar-se l’auditori a la butxaca determina si es té o no fusta de líder, no hi ha cap dubte que li sobren mèrits per ser-ho. És possible que jo me’l miri de reüll, precisament, perquè en certa manera voldria assemblar-m’hi i no me’n puc estar d’envejar-lo. Sense dir-ho tan clar, l’altre dia li vaig mig insinuar a la Juana, però ella em va deixar clavat al contestar-me: - “és que vostè, mossèn, pensa massa el que diu i per guanyar-se la gent s’ha de parlar amb el cor a la mà, no garbellant tres hores les paraules perquè ningú s’ofengui.” Al final també resultarà que aquesta mosqueta morta em voldrà donar lliçons. No obstant, he d’admetre encara que només sigui en aquesta llibreta, que té un punt de raó. En el fons és tal com diu. El Crist tan carismàtic del sermó de la muntanya s’assembla més a en Climent que no pas a mi. S’ha posat a votació la proposta presentada per la Juana, en el sentit de fer una escampada de fulls volants del centre obrer donant suport als  acomiadats de la filatura. Suposo que s’ha votat per mantenir les formes, ja que tots els presents - cada dia hi porten més gent que no controlo -, li han fet costat per aclamació. Jo he estat l’únic que no ha aixecat el braç, però ni ho han tingut en compte; sigui perquè donen per suposada la meva benedicció incondicional a tot el que es digui o perquè simplement en passen olímpicament del  meu parer.

Dimarts, 14 de maig.- He coincidit casualment amb en Climent. M’ha semblat que s’ha fet gran en pocs dies. M’imposen els seus canvis de caràcter i temo precipitar-me i endegar-ho tot a rodar, si li trenco cap plat bonic. Al màxim que m’he atrevit ha sigut a convidar-lo a dinar dissabte vinent. Li ha semblat bé advertint-me, però, que a partir d’ara pagaríem a mitges, com si ni volgués quedar en deute amb mi per res. Mira per on aquesta trobada m’ha desvetllat un dia que, després dels darrers gripaus que m’he hagut d’empassar, tenia bastant enterbolit. El bon humor em devia traspuar, perquè només d’entrar a l’hospital sor Balbina m’ha saludat amb un: - “bon dia, mossèn, avui sí que se li nota que estem en ple mes de Maria.” Perquè aquesta monja sorruda com ella sola gosés tirar-me una floreta, és que realment el meu tarannà havia millorat molt. També en Baldiri s’ha adonat de la meva bona lluna al passar-me la llista dels ingressos i dels que volen que entri a veure’ls, corresponent-me amb un somriure d’orella a orella. Entre els nous ingressats m’hi he trobat altre cop la Neus, de manera que ha sigut la primera visita que he fet. Aquesta vegada l’han aparcada en una habitació normal, però de moment l’altre llit està lliure i suposo que les monges el mantindran desocupat mentre puguin. Al veure’m, s’ha sobresaltat i la seva reacció ha sigut la d’arronsar-se sota la roba. Li feia companyia una dona de mitja edat que se m’ha presentat com sa tia, sense donar-me més explicacions. Les faccions de la Neus, comparades amb la darrera vegada que ens havíem vist, les he trobat demacrades i els dits de les mans, que tenia engarrotats prement el llençol com aquell que intenta protegir-se, m’han semblat tan transparents que se li podien comptar els ossos. El fet d’esgarrapar la roba m’ha fet malastrugança. - “Què t’ha passat?” - li he preguntat. “Una recaiguda m’ha contestat en veu baixa. Però sa tia ha sigut més xerraire: - “va tornar a la feina sense estar ben refeta, i ara li han trobat una taca al pulmó. Estem ben apanyats amb la princesa!” Li he llegit als ulls que està molt espantada i al adonar-se que jo en volia saber més, ha aclucat les parpelles com si li vingués son. He sortit de l’habitació fent un gest imprecís i he anat en busca de sor Balbina, aprofitant que estava de bones perquè em posés al corrent. M’ha contat que la Neus va ingressar ahir d’urgència amb una pèrdua molt forta i, pel que sap, li han trobat un tumor a la matriu. - “Però si sa tia m’acaba de dir que té no sé què al pulmó” - he protestat. Sor Balbina fent que no amb el cap, m’ha tret de dubtes: - “es que ella no li ha volgut explicar a ningú la veritat; no sé perquè, si al final s’acabarà sabent igual. I pel que fa a aquella donota que l’acompanya, no sabem del cert qui és; però de tia res de res. De totes maneres, aquesta qüestió ara importa poc, almenys té algú que se’n cuida”. La inesperada notícia m’ha colpit. A la Neus me l’he estimat massa per a no compadir-me’n. He tornat a l’habitació, però al acostar-me a la porta se m’ha creuat la suposada tia que m’ha indicat amb una senya que s’havia endormiscat. Segons m’ha explicat, ha passat molt mala nit i a primera hora li han donat un calmant que ha tardat més del compte a fer-li efecte. S’ha entretingut una mica per aclarir-me que es diu Amada i que malgrat sigui només cosina llunyana, la Neus sempre l’ha tractada de tia perquè quan té un problema és de qui se n’ha de refiar, més que de sa pròpia mare amb qui no es parla des de fa anys.  - “De fet, soc la seua única família – m’ha dit -, però si no millora no podré fer-me’n càrrec, mossèn. És una xicota que no ha tingut sort a la vida i jo, la veritat, me l’he estimada com una filla, però ara estic feta un embolic. Una cosa es que me l’emporti a casa per reposar uns dies, i una altra de molt diferent que se’ns hi emperpali per sempre, sobretot si té fumuts els pulmons, doncs tinc home i un nen.” Abans d’anar-me’n de l’hospital he tornat a passar per l’habitació de la Neus, sorprenent-la asseguda al llit, amb les cames encongides abraçant-se-les amb els braços estirats i recolzant el cap sobre els genolls. Estava sola i m’ha semblat que havia plorat. Pensava que no s’havia adonat de la meva presència, però quan he estat a dues passes m’ha parlat sense canviar de postura: - “sabia que tornaries. Per això li he dit a la tia que m’havia vingut son, perquè aprofités i se n’anés a dinar.” En tombar una mica la cara per mirar-me bé, li he notat la tristesa encastada a la pell i que els ulls no podien dissimular el rastre de llàgrimes recents. - “No tinc res als pulmons”- m’ha confessat de raig. Al veure que jo assentia, ha continuat: - “ja t’ho han xerrat, oi? Doncs, sí, tinc un càncer que m’està rossegant els baixos com un gos rabiós. M’han dit que m’ho trauran tot i faran net, però pressento que el mal dolent està massa arrapat. Aquest monstre no se sent mentre creix, però quan et comença a rossegar ja has begut oli.” Ha fet una pausa, mirant-me fixament als ulls abans d’esclatar en un plor descontrolat que no ha pogut reprimir: - “em morint Josep, i em fa basarda!” M’he assegut a la capçalera i per primer cop en molt de temps no he experimentat cap voluptuositat al tocar-la, i l’he abraçada amb força fins notar les seues llàgrimes mullant-me la galta, les quals si no s’han barrejat amb les meues és perquè estava massa pendent de que la porta no s’obrís de cop i ens enxampessin en una situació sospitosa, difícil d’explicar i, sobretot, de comprendre. En moments com aquests m’espanta que pugui ser tan fred i calculador. En separar-nos, li he assegurat que estava en bones mans, que tot acabaria bé i que jo estaria a prop per si li feia falta. En ensopegar-me-la a la sortida,sor Balbina ha intentat reconfortar-me: - “un núvol enterboleix el sol que li brillava a la cara fa una estoneta. És per culpa de la mossa del bar, oi? No es preocupi, mossèn, que el doctor Fina farà tot el que pugui. Hi té les mans trencades operant casos semblants, només si troba mala peça al teler no s’hi podrà fer res. Però, jo que també tinc la meva experiència després de tants anys, sé que si fos aquest el cas, ni allargarà ni la deixaran patir.” Carai!, aquestes monges tenen maneres molt curioses d’animar!