Follow by Email

divendres, 26 de març de 2021

JA N’HI HA PROU DE VEURE POSAR VACUNES PER LA TELE A TOTES HORES

Bé, a totes hores i sobretot a les hores dels àpats. A més a més, dona la impressió que sempre són els mateixos braços els que apareixen en pantalla, la majoria ben molsosos, en els que l’agulla hi penetra quasi sense prémer ni fer mal. Son imatges que no fan mal, sinó tot el contrari: animen a punxar-te. Però jo diria que no són imatges innocents sinó que, premeditadament o no, estimulen l'audiència a vacunar-se. Qui sap si la decisió de reproduir-les tantes vegades es fa amb la intenció que les imatges quedin gravades a les nostres retines, obeint un elemental principi de màrqueting: una imatge o un reclam repetits contínuament acaba memoritzant-se en el subconscient. Els publicistes de la Cola-Cola predicaven que després de tan trobar-se anuncis de la beguda fins i tot a la sopa, quan als consumidors els vingués de gust un refresc, per associació d’idees demanarien el fabricat per ells. Potser Sanitat pretén, també, influenciar el nostre subconscient escèptic perquè mirem de bon grat la vacunació.

No ho sé pas si és ben bé això, però el cas és que em sembla que se n’ha fet un gra massa deixant que circulés massa informació defectuosa, incomplerta i inclús alarmista, que no ajuda gens a animar una població indecisa i recelosa, que a més s’està tornant poruga i desconfiada. I això no és bo de cap manera, perquè per posar-li el peu al coll definitivament a la pandèmia ens hem d’apuntalar en dos suports fonamentals: que hi hagi dosis suficients per vacunar almenys una tercera part de la població el més aviat possible, i que la gent no s’ho repensi a l’hora de parar el braç per rebre la dosi de reactiu per desenvolupar anticossos. No es tracta d’una qüestió de valentia ni de covardia sinó de pura coherència, aquesta paraula que s’ha posat de moda com a reacció a les moltes tarambanades que les darreres setmanes formiguegen des de les institucions fins a les xarxes, i que ens devoren la moral a cremadent. Per acabar-ho d’arreglar, aquesta setmana santa en prou feines es posaran vacunes perquè les previsions de subministra de matèria prima fallen escandalosament una altre cop.

L’altre dia vaig llegir o escoltar, no recordo a qui ni on, que hauríem de sortir d’aquesta crisi sanitària havent après no només un munt de coses noves sobre les vacunes i les pandèmies, sinó sobretot comprenent millor quines són les possibilitats i els límits de la condició humana en situacions tan complicades. És a dir: aprenent a gestionar bé les expectatives, promeses i frustracions, no deixant mai d’intentar allò què estigui al nostre abast, tot i reconeixent les limitacions, i resignar-se a conviure sense recança amb aquells petits o grossos desenganys que es produeixen quan no hem sigut capaços d’aconseguir allò que preteníem. I potser que comencem a admetre. per desencaparrar-nos, que la crisi sanitària no ha estat conseqüència de cap complot ni confabulació sinó únicament pel nostre mal cap maltractant el mediambient, i que la sortida del túnel no arribarà per art de màgia.

Per desgràcia formem part d’una societat que massa sovint es recrea retraient els errors i les misèries enlloc dels encerts i els mèrits. Sobretot sembla que hi hagi gent que els hi agrada burxar en les equivocacions dels altres per alimentar fent-se trampes al solitari la seva pròpia autoestima. Ja és ben trist que per sentir-se bé, alguns hagin d’humiliar els altres. Però això passa i per aquesta raó em temo que l’empatia és un valor en decadència.

Avís: amics i amigues, em sap greu però amb la carregada de piles de la setmana passada no n'hi hagut prou i per superar el pessimisme que m’envaeix veient com està el panorama, per higiene mental m’agafaré tota la setmana santa per confinar-me en la meva bombolla, meditar i refer-me. Espero aconseguir-ho aviat, per tornar a treure el nas al blog, almenys esporàdicament. En cas contrari, ens retrobarem després de setmana santa, quan la canalla torni a l'escola. Expressions per tothom i que no en donin la Pasqua!

dijous, 25 de març de 2021

QUINA BROMA, DEMANAR COHERÈNCIA ALS POLÍTICS!

 No sé en què pensaven els de Brussel·les quan se’ls va acudir insinuar als de Madrid que posessin ordre al galliner de casa seva, perquè no semblés un orgue de gats emborratxats d'incoherència. Vaja, que a la capital de la Comunitat Europea ja en comencen a estar farts de tractar amb governants incongruents i hiperventilats, reprotxe que els hi agraeixo, encara que no crec que siguin els més indicats, ni els dirigents ni els socis de la UE, per donar consells en matèria de coherència o congruència, puix tot sovint ells en diuen i en fan cada una de l’alçada d’un campanar, i se xafen tant com poden la guitarra o es toquen el botet mútuament, perquè no se’ls pugui considerar un exemple de coherència a seguir. Més aviat, tot el contrari, francament. Però ja comprenc que a vegades toca de fer el paperot i, per tant, malgrat tot els hi agraeixo que hagin renyat Madrid, perquè tenen tota la raó d’estar emprenyats amb uns governants patètics que o bé sembla que cada vegada que van a pixar canvien d’opinió, o bé confonen contínuament els desitjos amb les realitats. I sense anar més lluny, com exemple l’espectacle de la Merkel aquesta matinada: en 36 hores s’ha fet enrere d’un sever programa de restriccions per aquesta setmana santa, davant l’amenaça de rebel·lió social. I això que els caps quadrats alemanys són un referent de coherència!

En un món farcit d’inintel·ligibilitats i enganys, de mentides i maniobres fosques, trobar polítics coherents no resulta una recerca senzilla. Reconec que casar coherència amb política cada vegada sembla més utòpic, però no perquè intrínsecament sigui impossible aquest maridatge, sinó perquè hi ha massa polítics que es posen a fer promeses i defensar projectes, sabent que són impossibles. Perquè una cosa són els projectes ideals i una de molt diferent que allò que és ideal sigui viable. El problema és que, al final de l'obra, la falta de coherència entre el que es diu i el que es fa, sostrau legitimitat a qui governa tant davant de la seva pròpia parròquia com respecte dels seus col·legues. Brussel·les acusa Madrid d’incoherent, perquè li sap greu de suportar un soci tan poc creïble, del qual se’n malfien per donar la sensació que sempre està a punt d’amagar-los l’ou. Però, a la recíproca, resulta que els que volen donar lliçons de coherència des de Brussel·les també es porten l’oli, com s’ha fet palès en la gestió de la pandèmia des d’una plana major europea que, a l’hora de la veritat, tothom mira només pels seus interessos i campi qui pugui.

A la meva manera de veure, dels bons polítics se n’espera sinceritat i transparència, és a dir: pensar bé el que diuen, sense perjudici de dir el que pensen; però, sobretot, sent íntegres i que allò que fan es correspongui amb el que han dit que farien. I és que tot i reconèixer les dificultats per ser coherent en política, s’ha de tenir en compte que la ciutadania es frisa perquè allò que els hi prometen els líders polítics almenys s’intenti de fer. I en una situació excepcional com la que estem vivint, amb la sensibilitat de molta gent a flor de pell, no es pot dir avui naps i demà cols. Si el que es tracta és de generar confiança, no és de rebut que es digui blat sense tenir-lo ben lligat al sac. No es poden planificar calendaris dei vacunació espectaculars – per Nadal es deia que a l’entrada de l’estiu el 70% de la població europea estaria immunitzada, i si repasseu les reflexions d'aquest blog ja li vàrem retreure a la consellera Vergés la seva eufòria –, sense verificar si eren possibles de complir, perquè els fiascos en aquestes qüestions són frustrants per una ciutadania que no entén res de res.

El constant bombardeig d’informacions contradictòries sobre l’eficàcia de les vacunes o sobre les mesures per evitar contagis, fan pena i fatiga. A quatre dies de la setmana santa, cada comunitat autònoma farà el que li roti, en funció dels interessos dels seus lobbys econòmics i polítics territorials (no perdre vots), i de les incongruències entre el que es prohibirà i el que es permetrà d'un territori a un altre, se’n podria escriure un llibre dels disbarats. A casa nostra mateix, se n’han sentit de tots colors per part de portaveus autoritzats i s’han alimentat expectatives que si s’escoltava els epidemiòlegs, a la vista del fiasco dels programes de vacunació i de la incertesa en quan a la incidència real de noves soques del virus importades de l’estranger, gràcies a la permissivitat en l’entrada de turistes sense cap mena de control, eren brindis al sol. I demà divendres escenificarem al Parlament un nou capítol del sainet polític català, frustrant-se la investidura d’un president que formi govern i vagi per feina, a un mes i escaig de les eleccions. Que no seria demanar massa.

Però el que més m’emprenya és que els tres partits que en teoria defensen la independència, tindran la barra de dir que no arriben a posar-se d’acord “per coherència”. De quin cony de coherència parlen? Que repassin totes les seves incoherències i marxes enrere, algunes històriques, dels darrers tres anys i, per favor, que enlloc de passejar-se com uns galls de panses, tinguin la humilitat de tocar de peus a terra i deixin de pensar en un utòpic demà per aquest país i es dediquin a reconstruir el present, abans no s’ensorri el poc que encara queda dempeus. I per coherència, de rodes de premsa les justes mentre cada vegada que algun membre de l’entorn del govern obri la boca sigui per fer volar coloms o per contradir allò que digué ell mateix o un col·lega abans d’ahir.

dimecres, 24 de març de 2021

DE GANXETS, PUNTS DE MITJA I ROGATIVES

Durant la pandèmia de grip d’ara fa un segle, aquella que va passar erròniament a la història amb l’etiqueta d’espanyola com a denominació d’origen, diuen que les iaiones entretenien les hores mortes fent ganxet o punt de mitja, assegudes en una butaca o un balancí, escalfant-se els peus amb un braser. Una imatge bucòlica que avui en dia, encara que no ha desaparegut del tot, en la majoria de cases les agulles per fer ganxet o punt de mitja no se sap pas on paren, suposant que algú en guardi, perquè han quedat arraconades per les tàblets i els mòbils quan més potents millor. No obstant això, la pràctica d’aquesta diguem-ne manualitat ancestral ja no és qüestió de sexe ni d’edat.

Àdhuc els psicòlegs recomanen fer ganxet o punt de mitja, més que per passar l'estona, com a teràpia per a persones que pateixen algun desordre emocional. I com sol esdevenir amb la majoria de teràpies modernes, però en aquesta sobretot pel que pot xocar la novetat a primera vista, s’hi poden apuntar indistintament homes i dones, des que tinguin ús de raó fins quasi després de perdre una mica la xaveta. Alguns el consideren tan apropiat aquest hàbit com a teràpia, que a vegades el magnifiquen i tot assimilant-lo en quant a beneficis al mateix ioga. Me’n guardaré prou de prendre-hi partit en aquest debat comercial, però pel que sento dir això de fer ganxet i punt de mitja és molt eficaç per desmuntar l’angoixa i refer-se de les fiblades de soledat, i perquè els guanys emocionals són de “gran efecte”, com diria en Pla que solia valorar les coses per l’efecte que feien.

En qualsevol cas, mentre s’està pendent del patró i de les puntades i passades, no es té temps de barrinar sobre els problemes quotidians i, per tant, s’aflaqueix l’ansietat, l’estrès i, sobretot, s’endrecen els pensaments negatius. Per altra banda, reviscola coratges indispensables per aixecar el cap, tals com l’esforç, la paciència, la disciplina, i el més interessant de tot plegat és que deixondeix sensacions bàsiques com l’autoestima i l’optimisme, simplement pel fet de mirar bocabadat com una feina tan entretinguda pren forma i acaba convertint-se en una petita mostra d'art. A les persones grans els hi manté desperta la concentració i les ajuda a fer gimnàstica mental. memoritzant uns moviments mecànics i repetitius dels dits i les mans.

D’aquí ve que fer punt de mitja o ganxet clàssic no sigui només quelcom tan dessaborit com pot ésser a vegades una simple teràpia recuperadora, sinó que es tracta una ocupació ideal tant per aquells que han d’estar reclosos en una bombolla solitària com pels que prefereixen tenir gent a la vora. En el fons, perquè facin aquell “efecte” que dèiem, cal que distreguin. I malgrat en opinió d’alguns ortodoxes i puristes de les conveniències socials, o dels punyeters puntimirats en qüestions de gènere, és un fet que cada dia hi ha més homes de totes les edats, inclús alguns de joves, que això de fer manualitats abans reservades a les dones els ha enganxat; la llàstima és que aquesta afició la practiquin en el seu armari privat, per allò del què diria segons qui si ho sàpigues. Tanmateix, ara que m’hi fixo és rar ensopegar-te, com passava habitualment en temps reculats, dones trastejant amb les agulles de fer mitja o pendents de la labor de ganxet al tren, a l’autobús, assegudes prenent la fresca en un parc o fent tanda a la sala d’espera del metge. I no és perquè se’n donin vergonya, com els homes; francament, confesso que les raons que se m’escapen, però són més reservades que abans quan estan soles i, en canvi, es desinhibeixen totalment quan estan en colla, per exemple als tallers dels Casals. És un fet.

I en quan a les rogatives, m’ha estranyat que, com passava tot sovint i durant l’epidèmia del 18 en particular i frenèticament, no siguin notícia avui l’espectacle de les rogatives. Fins no fa pas tant de temps, des de les trones de les esglésies es feia creure que les epidèmies o les sequeres eren càstigs divins en resposta als pecats dels homes i de les dones – com aquesta mena de sancions diplomàtiques amb que els països en teoria “demòcrates” pretenen tocar el crostó als règims que no respecten les normes de convivència civilitzada -, i per aquesta raó, cada vegada que es declarava alguna “passa” o feia setmanes que no queia una gota de pluja, l’església gelosa de no perdre el monopoli del perdó i l’administració de la penitència, organitzava processons de rogatives cada dos per tres, a vegades feien més traça de rua carnavalesca que d’altra cosa, perquè aquelles societats profundament religioses o simplement supersticioses, desemprenyessin Déu. Per cert, aquelles rogatives que solien ser multitudinàries perquè la superstició com la fe mouen muntanyes, en temps d’epidèmia poc o molt contribuïen a incrementar els contagis, com ara es fa creure que passa amb les manifestacions de protesta.

Si el ganxet i el punt de mitja no ha desaparegut del tot, com anaven diem, les rogatives sembla que ja no estan de moda. Que recordi, al principi de la primera escalada el sant Pare va aconsellar els fidels a “resar cadascú a casa seva, un parenostre”. La consigna del Vaticà i, de retruc, de tots els bisbats i rectories es reproduí obedientment: “quedeu-vos a casa, no sortiu!”. El criteri científic i mèdic semblaria que s’hauria imposat també a les esglésies, al revés d’aquelles èpoques no tan llunyanes que l’establishment eclesiàstic i la pròpia societat civil amb les autoritats al capdavant promovien la celebració de processons i peregrinacions en temps d’epidèmia o de sequera, per expiar les culpes dels pecadors i demanar a Déu o al sant que tenia més requesta a la parròquia la seva protecció benefactora. Però aquesta costum sembla que s’ha estroncat. El que m’agradaria saber és per què cap patum religiosa – catòlica o del color que sigui – no gosa interpel·lar al seu Déu, demanant-li explicacions per d’aquesta estirada d’orelles col·lectiva, tenint en compte que, com sempre passa, qui en paga el pato no són els pecadors, sinó molts de justos que no tenen cap culpa, als quals no queda altre remei que reclamar al mestre armer, tot fent-li un jersei a punt de mitja, per guanyar-se la seva misericòrdia.

dimarts, 23 de març de 2021

LA GENT GRAN, VÍCTIMA I ESTAFADA EN TEMPS DE PANDÈMIA

Potser el virus l’amorrarem a còpia de vacunes, un dia o altra; però, alguns danys colaterals de la pandèmia trigaran a superar-se, i en molts de casos no s’hi arribarà a temps; precisament perquè el temps jugarà en contra de la capacitat de refer-se’n algunes de les seves víctimes, més dels danys morals que dels físics. Més o menys tocada la mainada i els adolescents, tota la generació de jovent de menys de trenta anys, se’n sortiran d’aquesta experiència i l’oblidaran. Déu vulgui, però, que se n'oblidin tant com perquè no els hi serveixi per posar prou seny per vacunar-se, enlloc dels efectes de la pandèmia de les causes immediates que la van provocar i desencadenar, entre elles el càstig sistemàtic del medi ambient.

Ara bé, la generació més granada ho tindrà difícil de pair, i la dels que ja juguen la partida de la vida en temps de descompte, penso que ho tindran francament fotut. Els joves, per consentits que hagin quedat entre confinaments, tocs de queda i restriccions a dojo justament quan la sang els hi bullia a les benes i reprimir-se era un sacrifici a vegades irresistible, encara els hi quedaran per davant molts anys per refer-se’n de tot plegat. En canvi, els que van de retirada, amb la llum de la reserva encesa, conscients que cada dia que passa queda menys corda, les seqüeles de la pandèmia es fan de mal dissimular, per molt de coratge, esperit de superació i ganes de viure que es tinguin.

Per aquesta raó, quan d’aquí a uns quants anys s’escrigui la crònica d’aquest desastre humà, s’haurà de reconèixer que la generació de la gent gran fou la que va deixar més pèl per culpa del covid-19: a part de caure com mosques els primers mesos, escabetxats com mai s’havia vist a les residències, també se’ls hi haurà de reconèixer que han estat víctimes d’una colossal estafa. Espero que algun dia la història reconegui que a la gent gran contemporània de la pandèmia se li va robar un grapat considerable del poc temps que li quedava per viure, justament a una edat que poc es pot recuperar el temps perdut. Els joves, segur que se’n sortiran amb més o menys força de voluntat, perquè els hi queda molta processó per recórrer i el seu ciri té cera per cremar una estona llarga.

En canvi, a la gent gran espero que se li reconegui que se’ls hi va escapçar, amb la subtilesa d’un cop de bisturí ben donat, les il·lusions de passar la vellesa que s’havien guanyat a pols, en pau i tranquil·litat. De sobte, se’ls hi va acabar per decret fer vida social amb les amistats als Casals; sortir d’excursió de tant en tant; gaudir dels néts a cor què vols, cor què desitges; anar a cal metge sempre que tinguessin un mal de ventre i poder-se explicar cara a cara enlloc de mitjançant un telèfon impersonal; en fi, haver de renunciar a tantes petites coses que els ajudaven a oblidar-se dels “si no fos”. Però, la gran estafa a la gent gran, és que aquest temps que la pandèmia els hi ha pres, ningú els hi retornarà. I no voldria descuidar-me del pitjor dany colateral: de la soledat, la tremenda bombolla de solitud no volguda i del silenci que envolta a tanta gent que viu sola i que no s’atreveix a sortir de casa per por d’arreplegar el “bitxo”, gairebé resignada a una quarantena eterna.

Tanmateix, de l'espantosa soledat dels que cauen malalts en temps de pandèmia, sigui o no per causa del virus, i s’han de passar els dies d’hospital sense una persona de la família al costat del llit, que els hi arregli la roba o el coixí, els hi acosti el got per beure o els acompanyi al lavabo per no molestar les infermeres, com era habitual en temps de la “normalitat” perduda. Aquesta manca d’una mà amiga a prop, destarota tant la gent gran malalta i separada de la seva bombolla de referència, que suposo algun dia s’escriurà sobre els nefastos “efectes secundaris” que pel seu estat d’ànim aquests danys colaterals han tingut. No obstant això, no voldria acabar la reflexió d’avui deprimint-vos, sinó més aviat per encoratjar-vos.

He volgut deixar constància de com afecta la pandèmia especialment a la gent gran, però precisament per contrarestar el sentiment d’estafa de que ús parlava, a la meva manera de veure cal que la gent gran aprofiti totes les oportunitats, tracamanyes i martingales si cal, per mantenir-se dempeus mentre la processó de cadascú no arribi a la meta, i de esprémer el carpe diem fins a l’últim cremallò perquè arribi el més tard possible. No li queda a la generació de la gent gran altra manera de sobreviure que plantant cara a la solitud i als desenganys, que omplint les seves respectives bombolles de bons records i, sobretot, de plans per passar cada dia sense avorrir-se, fent aquelles coses agradables que espanten les cabòries i les migranyes. I esperem que als manaires no se’ls hi acudeixi, quan hagin d’apedaçar els descosits de l’economia dels seus països, a retallar les pensions, que sol ser el primer recurs per combatre el dèficit públic que els hi passa pel cap a aquests capsigranys de polítics, en temps de crisi, com certifica la història. La generació de la gent gran que sobrevisqui a la pandèmia no pot ser víctima d’una altra estafa com aquesta. Però, per si de cas, que estiguin previnguts perquè no els hi encolomin de sorpresa el dia menys pensat.

dilluns, 22 de març de 2021

SOTA L'EFECTE DELS EFECTES SECUNDARIS

 Com que vivim en una època en que “esbombar-ho tot” s’ha convertit, magnificant-te’l, en un símbol del dret a la llibertat d’expressió i d’informació, massa vegades la divulgació precipitada d’informació sensible i poc contrastada, per tal que la competència no ens la trepitgi i ens robi l’exclusiva, fa confondre la notícia certa, positiva i contrastada amb pura xafarderia temerària, que en algunes circumstàncies pot trasbalsar perillosament una part de la societat més vulnerable a la por. Sobretot quan aquesta fal·lera per “ser els primers a informar”, en tractar-se de matèries tan sensibles com les afecten per exemple a l'eficàcia o efectes secundaris de les vacunes en temps de pandèmia, predisposa la gent que ho escolta o llegeix sense suficient capacitat de ponderació, com a mínim a incubar una bona diarrea mental quan no és a prendre decisions equivocades que poden ser perjudicials. En qualsevol cas, esbombar alegrament determinades informacions delicades pel broc gros pot desencadenar síndromes de basarda i d'angoixa insuperable en persones influenciables o insegures, ja que en els temps que ens ha tocat viure cada vegada n’hi ha més de persones insegures i que viuen amb un ai al cor.


La conseqüència d’esbombar abans d’hora informacions sensibles, a vegades a mig processar i reflexionar, és que sovint desencadenen un reguitzell de reaccions contradictòries que afegeixen més confusió i desgavell al soroll de l’alarma inicial. Per exemple: això d’associar la vacuna d’Oxford amb efectes secundaris tan cridaners com la trombosis, agafant el rave per fulles i fent-se ressò de campanyes de desprestigi comercial atiades per interessos polítics i econòmics, no escoltant ni el parer assenyat dels experts ni les recomanacions de l’OMS de no posar-nos histèrics, va precipitar la presa de decisions esverades i poc meditades per part d’uns quants governs acollonits per si de cas, emparant-se en un hipòcrita sentit de la responsabilitat. El mateix sentit de la responsabilitat que, per cert, pocs dies després va fer-los desdir de tantes cuques, concençuts i tranquil.litzats pel mantra predicat des dels organismes controladors dels medicaments, en el sentit que “els immensos beneficis de la vacunació superen els riscos d’uns efectes secundaris insignificants i no verificats pel que fa a causa-efecte”. És molt possible que el criteri sigui correcte, però el mal ja està fet: l’esbombada d’aquest “escàndol informatiu” ha sensibilitzat molta gent, ja d'entrada susceptible a deixar-se punxar la vacuna, que ara ja s’ho vol pensar tres vegades abans de posar voluntàriament el braç a disposició dels sanitaris.

Tanmateix, m’ha deixat parat com de depressa s’ha mobilitzat la classe mèdica de tot el món a matisar que no hi ha cap producte farmacèutic que estigui exempt d’efectes secundaris no desitjats. Una obvietat, si abans de prendre’ns qualsevol potinga que ens hagin receptat ens prenem la molèstia de llegir el prospecte, a vegades d’una llargada tan considerable que sembla un serial, que detalle cruament tot el que ens pot passar si el remei receptat se’ns entravessa. Les companyies d’assegurances són les principals interessades que les farmacèutiques no es descuidin al tinter ni un sol dels efectes secundaris que ens podríen deixar baldats, si una pastilla, un xarop, un supositori o un injectable fa una reacció no esperada. La qüestió és que tots els efectes secundaris estiguin previstos al prospecte per tal d’evitar reclamacions de responsabilitat civil per no haver-ho avisat; perquè se suposa que qui compra i es pren la medicació amb tota la fe del món perquè busca remei, es llegirà de cap a peus el prospecte i, només sabent del mal que pot morir, es prendrà els medicaments sota la seva última responsabilitat. És a dir, l’objecte dels prospectes no és altre que sibil·linament fer recaure en el malalt la darrera responsabilitat de la seva ingesta.

Si no fos per aquesta raó de que es mulli l’usuari, es podrien estalviar tota la literatura limitant-se a facilitar les instruccions pertinents als metges que, per cert, han trascolat encantats la "doctrina" de l'OMS i de l'autoritat del medicament, que ara ens refreguen sota el nas a totes hores: no hi ha medicament que no tingui efectes secundaris, el que cal ponderar és si els riscos secundaris són perfectament assumibles davant els immensos beneficis terapeutics. Caram, ja ho sabíem això! Fins i tot els protectors d’estómac per prevenir els danys colaterals de les pastilles, en tenen d'efectes secundaris. Però, ara no sé amb quina sospitosa coincidència es recalca, potser com antídot intel.lectual que els anticonceptius femenins amaguen també moltes sorpreses. En fi, a la meva manera de veure caldria no esverar el galliner, sobretot en temps de pandèmia, i que enlloc de buscar notícies impactants i ocurrents, que moltes vegades cal agafar amb pinces, es donés prioritat a tota aquella informació que ajudi a crear confiança i assereni els ànims. Esclar que les bones notícies no venen, ni ajuden a fer diners!

diumenge, 21 de març de 2021

JA TENIM AQUÍ LA PRIMAVERA, PERÒ DE GOVERN POTSER NO EN TINDREM FINS A L’ESTIU

L’hivern aquesta vegada no ens ha aigualit la festa amb una rebequeria de fredorada tardana, però tampoc sembla que amb la primavera floreixi el nou govern que tan necessita Catalunya després de mesos de “provisionalitat” eixorca, i malgrat divendres la partera surt de comptes no crec pas que la criatura neixi, almenys de part natural. Potser no quedarà més remei que practicar una cesària, però em temo que encara que s’aconsegueixi fer-lo néixer amb l’ajuda de fòrceps, el nounat patirà de raquitisme congènit i ens farà viure contínuament amb ànsia per la seva salut. Millor que ho comencem a assumir, per no emportar-nos-en un desengany cada dos per tres.

I per què costa tant d’engendrar un govern? Qui sap si seria més fàcil, si els candidats a pares fossin dos enlloc de tres. Veureu, els trios no solen acabar gaire bé si repassem les estadístiques i les hemeroteques; si ja es prou difícil a vegades d’entendre’s dos, imagineu-vos com es complica la cosa quan hi ha un tercer en discòrdia. Perquè sempre dona la casualitat que els tercers acaben portant desavinences, sigui per gelosies tontes o per marcar paquet maquinant intrigues. Que què m’importa a mi si hi ha govern o no? Doncs molt, perquè sense algú que assumeixi la governança, sigui d’un país o d’una societat, no només no s’avança sinó que es perden infinitat d’oportunitats de tirar endavant. I si la desgovernança coincideix amb una època de vaques flaques, doncs ja no us ho explico: de cap a la bancarrota. Per aquesta raó tinc tant d’interès que els que tenen l’obligació de parir-ne un de fort i valent, no s’entretinguin més mirant-se el melic o, el que és pitjor, esbravant-se fent-se palles.

I no és pas que no sàpiguen per pròpia experiència, perquè no és la primera vegada que s’hi troben en aquest embolic, l’enredo que resulta en qualsevol activitat dependre de les rebequeries de tercers que es volen fer valdre, independent del seu pes específic real, per la senzilla raó que s’han trobat una clau a les mans i no le pensen deixar ni bojos. Renoi com n’és de llaminer i de perillós tenir la clau d'alguna cosa! A qui té la clau, sobretot quan s'és el soci minoritari, el torna boig fer ballar els altres amb la musica que ell toca. Normalment, les excepcions es poden comptar amb els dits d’una mà, les societats tripartides solen acabar malament perquè, l’un per l’altre ningú escombra, i a la casa comuna que comparteixen resulta que el més calent sempre està a l’aigüera. Doncs bé, malgrat els tres partits que intenten parir un govern – ERC, JUNTS i la CUP – ja saben el pa que s’hi dona fent equilibris contínuament en una maroma, tornen a ensopegar amb la mateixa pedra, com els burros, i insisteixen en anar-se’n al llit tots tres encara que es detestin cordialment.

I per què sóc pessimista i no em faig il·lusions sobre el govern tripartir? Doncs, senzillament perquè deixant les xafarderies de banda, els gestos inequívocs d’al·lèrgia mútua entre els tres partits que han d’escenificar el trio, que han transcendit a l’opinió pública perquè a més tenen el cinisme de no amagar-se'n, no provoquen precisament optimisme. L’abstenció de la CUP en la votació de candidata a presidir el Parlament, forçant la vergonya de que fos elegida per majoria simple, va ser molt més que un vot de càstig a Laura Borràs; com també va ser un gest poc elegant que la nova Presidenta menysprees públicament el seu predecessor en el càrrec, recalcant en declaracions posteriors la seva discrepància envers la llur actuació política; i tampoc em sembla que sigui un gest amistós per part de la senyora Borràs, que abusant de la majoria absoluta que el bloc independentista té a la Mesa, a la primera reunió formal o protocol·lària d’aquesta els dos representants del PSC, un d’ells la vicepresidenta, no hi fossin convidats. Són tres gestos prou significatius, per no allargar-me més, de que aquesta legislatura número tretze que pels supersticiosos és un altre mal presagi, és basa en una mitja veritat: la victòria absoluta de l’independentisme. Obviant el fet que la victòria va ser pírrica, el problema d’aquest país ara i des de temps ençà sempre ha estat no acceptar la pluralitat, que no tothom pensa igual i, per tant, que un bon govern ha de governar escoltant i mirant sinó d’acontentar totes les sensibilitats, que pot ser impossible, almenys de no trepitjar-ne cap.

Tanmateix, francament, sóc pessimista perquè em fa por el contrapoder que s’està consolidant entre una presidenta del Parlament del morro fort i disciplinadament lleial als dictats de Waterloo, que no li posarà fàcil governar al futur President de la Generalitat. Només tinc l’esperança que si la pragmàtica Elsa Artadi acaba sent la vice-presidenta del govern ajudi a refredar les friccions i aturi les mirades de reüll entre consellers. Però no n’espero massa, perquè tot i vantar-se de cara a la galeria que el comú denominador independentista els uneix a tots, és públic i notori que cap dels membres del trio combrega amb les mateixes estratègies per arribar-hi. Però, sobretot, perquè ara no toca insistir en fer-nos ballar aquesta musica.. Ara el que esperem els ciutadans és que governin sense posar-se cancalletes i que treguin aquest país de la misèria, de la frustració i de la depressió a que estan abocades més persones cada dia, i de la decadència econòmica i política que arrosseguem des de massa temps d’entretenir-nos fent volar coloms però quan va arribar el dia de posar en pràctica l’exhibició colombaire els pobres ocells només varen volar exactament tres minuts. Com diria en Laporta: "abans de tornar-hi, que n'aprenguin!"



dissabte, 20 de març de 2021

ESTEM IGUAL O PITJOR QUE FA SET DIES

 

Què heu fet aquesta setmana? Francament, em pensava quan vaig demanar-vos permís diumenge passat per anar-me’n a recarregar les piles, que quan tornaria tot seria diferent, més clar i airejat, i que hauríem avançat unes quantes milles en la vacunació i en el part del govern de Catalunya. Però resulta que no, que estem si fa o no fa igual que quan diumenge me’n vaig anar a pasturar les cabòries, per no dir pitjor. Qui sap si la carregada de piles em durarà gaire, veient el pa que s’hi dona per aquests verals. No tenim govern, està empantanegada la vacunació i cada dia que passa es respira menys confiança en els que porten la batuta d'aquest sidral i que, hipotèticament, ens haurien de treure les castanyes del foc. I si el panorama de casa nostra pinta bastos, mirant més enllà, inclús molt més enllà, resulta que dels dirigents mundials qui no té un all té una ceba.

Vaja, que n’hi hauria per tirar el barret al foc, si no fos que per sortir-nos-en d’aquesta teranyina malvada cal no recrear-nos en el pessimisme i l’auto-flagel·lació. No ho féssiu pas, perquè és precisament ara, quan semblava que el malson s’acabava i s'entrellucava la llum al final del túnel, que ens volen fer agafar por de que tot torni a començar. Per aquesta raó, ens hem de sobreposar sense fer cas de xerrameques que no porten enlloc de profit, reflexionant sense perdre els estreps que si hi posem els cinc sentits i actuem amb disciplina i sentit comú, podrem respirar tot l’aire que necessitem per aixecar el cap. Pensem que malgrat uns quants dirigents antipàtics i sapastres, més dels que ens mereixem per desgràcia, es posin de peus a la galleda cada vegada que decideixen tenir “idees” o planificar futurs impossibles a la babalà, n’hi ha molts altres, la majoria des de l’anonimat absolut dels que piquen pedra perquè el món no s’aturi, que emprenen amb coratge per doblegar les circumstàncies adverses, que no reneguen de la moral de victòria, en comptes de resignar-se a més restriccions de la llibertat, tan absurdes com impossibles de controlar, ni de fer complir.

Fixem-nos amb les imatges que avui ens portarà la televisió sobre l’èxode compulsiu de gent de ciutats en capella de ser confinades. Potser si tota l’energia que han malgastat les autoritats - que cada vegada són menys cregudes i respectades, perquè demostren ser incapaces de complir les promeses i defensar a capa i espasa les seves pròpies previsions -, en receptar restriccions i prohibicions a dojo, l’empressin en convèncer amb empatia i humilitat la gent ansiosa de tornar a la plena normalitat d’abans, que això no serà possible com si no hagués passat res, però que, en canvi, es pot viure acceptablement bé si tothom s’adapta disciplinadament a unes quantes normes bàsiques de convivència sense fer-se trampes. De manera que mentre la vacunació massiva de la població no prosperi adequadament, cal acostumar-se a respectar i assumir temporalment com a “normals”, en la nostra rutina quotidiana, conceptes nous com ara “bombolla”, “mascareta a tot drap” i “distància social“.

Si enlloc de tan prohibir i proscriure la normalitat anterior, els manaires d'arreu del món haguessin tingut l’autoritat moral i la credibilitat suficients per fer entendre a la gent que respectant estrictament unes determinades normes sanitàries es pot combatre el virus sense necessitat de tallar del tot les entrades d’aire, ni dosificar-lo com pretén el doctor Argimon. Però com que no hi ha empatia, resulta que la gent s’amorra a les corrents d’aire com uns desesperats, dient que ja són prou grans perquè els hi hagin de dir quan els hi convé obrir les finestres. I demà, com deia aquell, ja parlarem del part del govern, que aquesta és una altra “pitufada”.

 

diumenge, 14 de març de 2021

VUITS, NOUS I CARTES QUE NO LLIGUEN

Tothom s’omple la boca amb la paraula llibertat, però pocs s’atreveixen a viure de l’única manera que es pot ser lliure fins a les últimes conseqüències: no esquitllant-se de prendre decisions o partit, amagant el cap sota l'ala per comoditat. Però, sempre tenint present dues coses: una, que qui pren decisions no l’encerta sempre perquè d’humans és equivocar-se i, dos, que com que no sempre es pot guanyar s’ha d’aprendre a saber perdre. A qui estima la llibertat no li han de caure els anyells a l’hora de demanar perdó. Santa paraula, aquesta de demanar perdó! Si la féssim servir més sovint, ens estalviaríem molts de maldecaps. El que passa és que això de demanar disculpes encara n’hi ha que ho troben surrealista, potser perquè ignoren que el surrealisme, apart d’un moviment artístic, per uns quants és com una filosofia, una manera de viure, quasi una religió que practiquen amb devoció consumidora per disfressar l’autèntica personalitat. Potser una cuirassa darrera la qual sembli més fàcil demanar perdó, quan ens adonem que damunt la taula on s'està jugant la partida hi ha escampats vuits, nous i cartes que no lliguen.

Això d’amagar-se darrera una disfressa o d’una cuirassa de conveniència estic comprovant que es porta molt a les xarxes socials. La majoria d’addictes que s’hi pelen la pell dels dits i perjudiquen la vista connectats a totes hores, en certa manera ho fan perquè des d’aquella plataforma anònima se’ls hi permet fardar d’una vida imaginaria i d’una personalitat fictícia, però tan reals com la personalitat i el currículum que desitjarien haver tingut. En canvi, n’hi ha d’altres que no els hi raca pas passejar-se per les auto-pistes d’internet a cara descoberta, i sense cap necessitat deixar que tothom sàpiga com són, què estan fent a cada moment, fins i tot el que mengen, deixen anar pel broc gros el que pensen. Que si s’ho rumiessin dues vegades ho deixarien córrer, perquè poden acabar sent presoners de les bestieses supremacistes que un moment donat van tuitar. A la xarxa, reforca de pallanga!, se n’hi poden trobar molts de vuits, nous i cartes que no lliguen.

No comprenc aquests programes de televisió que despullen les vides de gent més o menys coneguda que només malda per ser famosa, o àdhuc de famosos consagrats, ja que desemmascarant-se ni uns ni altres aporten res de positiu a ningú, i molt menys als joves que estan a les beceroles de la vida. No serveixen en absolut aquests programes, plens de xafarderies i de superficialitats, per motivar en el públic consumidor d’aquestes porqueries l’estima per determinats valors indispensables per viure civilitzadament, ni en-senyen a tenir criteri propi. Serveixen únicament per camuflar missatges subliminals, com ara que el diner i la fama determinen l’èxit a la vida. No la qualitat , ni el benestar, ni les relacions lleials entre les persones. I ja no parlem de cultura, que aquests programes la cultura la tenen arrambada al quarto de les rates. Els productors i presentadors a sou no saben , i si ho saben els importa un rave, que un país sense cultura és un país sense ànima. I parlant d’ànima, hi trobo a faltar en general en els mitjans de comunicació reflexions que estimulin a no posar cara ni figura a Déu, que respectin tant la Bíblia com el Cora, perquè del que es tracta és de fer un esforç per comprendre els punts de vista de tothom. Per netejar la taula de vuits, nous i cartes que no lliguen cal dubtar sempre d’allò que ens volen vendre, encara més si ens ho volen encolomar a preu de saldo, perquè ningú dona duros a quatre pessetes, com saben molt bé tots els pillos que menteixen cada vegada que obren la boca i totes les víctimes de les manipulacions sistemàtiques dels "netejadors de cervells". No acabo de veure-ho clar, quan sembla que la corrupció va desemmascarant-se, encara em queda el dubte de si també m’estan amagant la de sota, perquè de la missa no se’n sàpiga mai tota la veritat. Més cartes que no lliguen...



dissabte, 13 de març de 2021

JA NO EM VACUNO, DIUEN QUE NO ELS HI HA ARRIBAT LES VACUNES

Em tenien de posar la vacuna dimarts vinent, ahir mateix em varen confirmar l’hora a mig matí i a mitja tarda em van trucar dient que no pot ser, que no els han arribat vacunes i que ja m’avisaran. Quant? - els hi he preguntat. M’han dit que, potser, a primers de mes. No ho saben, estan tan desconcertats com jo. A mi, si voleu que us digui la veritat, fins a cert punt me la replantifa una mica aquesta demora perquè no sóc dels més convençuts, però en sé d’altres que també tenien tanda i estan obsessionats per vacunar-se, que s’ho han pres molt malament. A mi tant se me’n dona perquè, encara que hi estic d’acord que tothom s’hauria de vacunar per responsabilitat, no acabo de tenir-les totes, desconcertat pel galimaties que envolta un desplegament del programa de vacunació, que quan s’ha de desenvolupar fora dels CAP em sembla afectat per un excés de voluntarisme que porta a la improvisació. Però, sobretot, em treu de polleguera la poca traça de les autoritats competents per concretar i, sobretot, per a no confondre. Per cert: quines són les veus autoritzades i creïbles per desfer malentesos i posar els punts sobres les is? M’agradaria saber-ho, perquè més aviat noto que tothom fa la guerra pel seu compte i mai saps del cert si qui porta la batuta són els polítics, els metges o tots una mica, per acabar-ho d’embolicar.

Si voleu que us sigui franc, em sembla que ara els que manen estan més encaparrats per "salvar" la setmana santa, les fires, les festes majors, la campanya turística i els públics dels camps de futbol, que no pas per centrar-se en immunitzar la població i en carregar-se d’autoritat moral perquè els ciutadans obeeixin al peu de la lletra les precaucions que sobre el paper són la repera, però que dona la impressió que ningú sap massa com fer-les complir. Més que saber “com”, disposar dels mitjans tècnics i humans per aplicar-les. Però sobretot, no s’ha avançat gaire en l’aspecte de “dissuadir” d’incomplir les normes, basant-se en l’autoritat moral perquè, en aquest aspecte, a cada bugada perden un llençol. ¿Com poden guanyar-se l’autoritat moral, si munten sidrals de ca l’ample només per disputar-se el poder? Els espectacles de Madrid, Murcia, Castella i Lleó fan vomitar. ¿El conseller de Sanitat de Madrid, per exemple, creu que desafiar els acords sobre restriccions, adoptats per majoria absoluta de la totalitat de comunitats autònomes, ajuda la població a respectar la democràcia i carregar-se d’autoritat moral?

La població cada dia que passa té més la sensació que estem vivim a Can Pixa i Rellisca. Ja no només els caps de setmana, gairebé cada dia les policies desballesten xefles il·legals, mirant de protegir-se per no sortir-ne escaldats dels enfrontaments amb els incívics. S’identifiquen dotzenes d’infractors, però no s’apliquen escarments proporcionals que serveixin per dissuadir i, sobretot, per convèncer els ciutadans que compleixen, que fan ben fet i no són uns ingenus. Ni tan sols l’administració es capaç de cobrar les multes i si voleu que digui una malesa, em sembla que ja gasten més en “gestions” que en “eficàcia” recaptadora. Quan tothom hauria d’anar a l’una per aconseguir sobreviure la pandèmia i les seves seqüeles deixant-hi el mínim de pèl, resulta que els polítics estan per una altra cosa i generant un dèficit esbojarrat que en el millor dels casos només serveix per tapar forats que no solucionen ni apuntalen l’enorme esvoranc que s’està causant a l’economia. ¿Serà possible que degut a les trifulgues partidistes engeguem a la merda una distribució intel·ligent i sostenible dels fons europeus d’ajuda?

Com veieu, l’enrabiada i decepció de la ciutadania no és només pel caos de les vacunes, sinó per tot plegat. Ara, seguint la política del “panem et circenses”, per entretenir la mala llet del personal ja s’està insinuant que no trigaran gaire a deixar entrar públic als camps de futbol i una ministra bocamolla va posar la mel als llavis del emprenyats avis, dient que aviat l’Imserso tornarà a funcionar. I vinga a fer volar coloms mentre l’economia s’ensorra! ¿A quin país del Benestar vivim quan a un avi dependent i malalt, sense cames, el volen fer fora de l’Hospital de la Seu d’Urgell perquè no pot pagar una plaça de 1.600 euros a la residencia amb la seva pensió que no arriba ni als 600 euros? Aquesta situació feia dos anys que durava i no es desencallarà fins ara – ja ho veurem – perquè els mitjans se n’han fet ressò. En què pensaven els responsables d'aquesta bestiesa durant aquest dos anys? Quants casos semblants hi deu haver escampats pel país? Que és un cas únic? Carai, doncs encara menys excusa per no haver-se’n preocupat fins ara!

En fi, no ens posem tristos que ja tenim Parlament nou de trinca, però com amb la qüestió de les vacunes no les tinc totes. ¿Com podem estar-ne segurs que aquesta olla de grills parirà un govern cohesionat, sòlid i estable, si un soci de la majoria que l’hauria d’apuntalar ahir ja es va desmarcar de votar a favor de la Presidenta del Parlament? Suposo que les seves raons tindrien els cupaires per vetar la Borràs, inclús potser podria compartir-ne alguna de les raons, però no em negareu que tufeja i fa sospitar que podríem tenir una legislatura tan complicada com les anteriors en que els antisistema tenien la clau. Jo que sóc de la vella escola, encara faig cas a la saviesa popular i em temo que quan mal es comença mal s’acaba. A més a més, aquesta legislatura serà la tretzena, per acabar-ho d’arreglar. I que no se’ns posi malament l’esmorzar pensant que mentre els presos polítics catalans tornen a estar a la garjola perquè no s’han penedit, el cunyat del rei gaudeix d’un generós tercer grau i podrà compaginar les hores de llibertat col·laborant amb un centre de rehabilitació on convencerà aprenents de delinqüents a dedicar-se a una altra cosa, i quan acabi, en un despatx d’advocats-economistes podrà assessorar en matèria d’enginyeria fiscal. I tampoc pensaré amb les infantas vacunades a Kuwait, per no acabar-me d’emprenyar amb el retard de la meva vacuna, perquè les dosis no arriben al meu CAP. Que potser donen voltes per Kuwait? 

divendres, 12 de març de 2021

EN EL COMIAT D’UN AMIC EM VE DE GUST PARLAR D’ENVELLIR AMB DIGNITAT

 

La Rosa Montero, periodista i premi nacional de les Lletres Espanyoles, va escriure un dia una reflexió d’aquelles que es fan subratllar, per si algun dia les has de manllevar, com m’ha passat avui: “Es verdad que todos somos meros condenados a muerte agraciados con pequeños aplazamientos. Por no hablar de la vejez en sí, que tiene bemoles. En realidad, resulta asombroso que soportemos con tanta galanura la certidumbre de todos los horrores por venir: la lenta decadencia, el rosario de pérdidas de amigos de tu edad, la ejecución final. Claro que vivimos sin pensar, borrachos de presente, narcotiza-dos de vida, exactamente igual que si fuéramos eternos. Solo a partir de cierta edad, maduros ya y atisbando el declive, comienza a fallarnos la anestesia y nos hacemos progresivamente conscientes de lo que nos espera. Y ahí es cuando empieza la verdadera heroicidad”. L’amic que avui enterrarem - per cert, en divendres que és el dia que durant anys tota la colla del "si no fos", anaven a sopar -, no anava de vell heroic ni xaruc, sinó de vell amb dignitat i elegància. Que em sembla que encara és més important, a la meva manera de veure.

Una vegada se’m va queixar que a la vellesa semblava com si la vida agafés velocitat de vertigen i que això li feia angunia perquè: “com que ja estic en temps de pròrroga, en qualsevol moment em pot venir un tropell”. Però de seguida em sorprengué afegint: “per això no faig plans a llarg termini, només m’importa què faré avui i, a tot estirar, fins que torni de la propera excursió”. Quin crac, el meu amic Valentí! Fou un bon vivant sense extravagàncies, d’aquells que no fan mai mal ni nosa a ningú i dels que fins i tot te-nen el detall de fer mutis de l’escena de pressa. "Per no donar feina" - hagués dit. Encara que aquesta baixada de teló no la podia programar, estic segur que hagués sigut com ell l'hauria triat. Quan et fas vell dones més importància a la resiliència, entesa com l’esforç de flaquesa per refer-te de les adversitats de la vida. I el meu amic era un resilent a la seva manera, quasi sense proposar-ho, espontàniament, que és quan la resiliència esdevé virtut.

Quan s’és jove, la vida no es deixa condicionar per rutines ni per migranyes, només arrossegar per la ventolina que nou els petits miracles de cada dia. ¿Recordeu aquell temps que cada mati et despertaves amb un món per descobrir, amb un entretingut herbassar on enjogassar-te tranquil·lament oblidant-te dels maldecaps, de les presses i de les basardes malaltisses, perquè tot el paisatge era verge, estava per descobrir i per conquerir. I encara que d’aquella llibertat i exaltació, potser en fer-nos adults ja no en quedin més que un grapat de bons records colgats sota la fullaraca de les claudicacions, sabem amb una íntima i amarga certesa – la certesa dels que reconeixen haver-se venut la primogenitura per un plat de llenties -, que aquells dies de la llunyana joventut eren una experiència més autèntica, genuïna i real que els d'aquesta època malastruga que ens toca viure per força. Certament que aquella vida oberta a l’enlluernament fàcil i a la perplexitat davant una tela a mig pintar, era més completa i agraïda que la vida de formiguetes confinades, que avui amb la pandèmia hem de suportar resignadament. Malgrat que, fent-nos trampes al solitari, assegurem que aquesta és l’única vida possible.

La Nuria Espert, que ja té una edat, va confessar un dia que: “les activitats en les quals s’hi posa passió no les pots deixar mai”. Li dono la raó, i qui sap si per no sentir-me vell cada dia escric aquestes reflexions, que no sempre enfilo a la primera puntada, com abans. En qualsevol cas, ni es pot magnificar la joventut ni considerar una calamitat la vellesa. Jo crec que hauríem de fugir d’estereotips una mica arnats, com el que asseverava que en envellir les persones es tornaven més sàvies, més tolerants i més bonhomioses. Hi deu haver de tot! Conec persones grans tan idiotes com la canalla mal educada, però no perquè siguin velles sinó perquè, probablement, quan eren joves també es comportaven com a carallots i la vida els hi va transcórrer pel costat, sense que se n’adonessin, ni n’aprenguessin res. Per aquesta raó, negar-se a envellir és una estupidesa sense cap ni peus. Ho vulguem o no, el temps farà la seva feina sobre les nostres cèl·lules minut a minut, gastant-les i debilitant-les. Entossudir-nos en reconstruir la part més superficial de la nostra imatge, no deixa de ser res més que enganyar-se a un mateix; la vellesa ens atrapa a tots, però aquells que s’hi resisteixen a acceptar-ho tenen mala peça al teler. Es pot envellir de carcassa i no passa res, si conservem el cor i el cervell com si fóssim de la primera volada. I això només serà possible posant-hi il·lusió i dallonses. Que és com ho va fer l’amic que ha plegat la paradeta sense deixar un sol moment de somriure i comportar-se amb l'elegància dels vells dignes, ni de practicar el carpe diem amb voluntat de ferro encomanadissa; i això que la vida no l’havia tractat precisament amb cotó-fluix. A reveure, doncs, Valentí¡ Però no hi ha pressa, com diria ell amb la seva cara de murri.

 

dijous, 11 de març de 2021

NO EM PENSAVA MAI QUE LES VACUNES S’ACABESSIN VENENT ALS ENCANTS

 La globalització té aquestes sorpreses: per bé o per mal tot ho hem de compartir i en el cas de la contaminació que ens ha portat la pandèmia, no podia ser d’una altra manera. Les corrents d’aire s’encarreguen que cada habitant d’aquest planeta rebi en una versió esperpèntica de la solidaritat del si us plau per força, esclar, la seva ració diària de pol·lucions, virus i mandangues, tinguin l’origen que tinguin. Sense passar de llarg, per suposat, dels efectes que està tenint i tindrà el canvi climàtic. M’esgarrifo de pensar que en només dos segles la revolució industrial i tecnològica tan mal gestionada hagi pogut fer tant de mal al planeta. Però el que m’ha deixat descol·locat del tot és que, en temps de rigorosa pandèmia, arribéssim a ser tan miserables com per fer tripijocs amb les vacunes, mercadejant descaradament els beneficis que se’n poden treure. Els capitalistes propietaris dels laboratoris, en les seves memòries mensuals no es feliciten per les vides que salvarà la seva potinga màgica, sinó que especulen quants milions d’euros s’embutxacaran. Quina merda d’humanitat!

Però el més lamentable de tot plegat és que de sobte les expectatives de negoci per part de les farmacèutiques s’ha capgirat des del moment que una demanda embogida de vacunes ha duplicat o triplicat els preus de venda calculats sobre uns escandalls prou raonables i, per tant, en obligar a canviar les programacions de fabricació emparaulada i compromesa, per satisfer les suculentes comandes de millors postors de darrera hora. El mercat de les vacunes s’ha acabat convertint en una mena d'encants. I aquesta competència deslleial entre països per acaparar produccions abusives en proporció a les seves necessitats demogràfiques, està desballestant i prostituint greument l’equilibri dels programes de vacunació basats en la més estricta solidaritat i objectivitat sanitària. Qui posa més diners sobre la taula pot aconseguir el carregament de vacunes que vulgui per assegurar l’abastament del seu mercat domèstic i per "fer favors" a canvi de concessions. És a dir: malgrat ja sigui prou fastigós el cop baix a la planificació de la vacunació universal i als compromisos entre socis d’àrees econòmiques, com passa amb la Comunitat Europea, resulta que encara hi ha una cosa pitjor: que part d’aquestes vacunes que es compren amb excés es fan servir per “comprar” suports polítics o comercials d'altres països per reforçar influències.

L’exemple més clar d’això que dic el tenim a Israel, que va comprar vacunes en quantitats desproporcionades per abastir la seva població jueva, però els excedents els va posar a disposició de països que estiguessin disposats a “fer-li el favor” de reconèixer la capitalitat de Jerusalem, obrint-hi delegacions diplomàtiques. Com que en varen comprar tantes de dosis – per cert, sembla que pagant quasi el doble del seu preu de tarifa -, quan per tancar la boca a la crítica internacional pensaven començar a vacunar els palestins residents en territoris ocupats, resulta que va presentar-se a Tel-Aviv la primera ministra danesa proposant recomprar-li unes quantes partides dels seus excedents a un preu “raonable”. Sembla que l’operació es va tancar favorablement, i que de moment en pagaran els plats trencats els palestins que s’hauran d’esperar uns quants mesos a que els punxin. Seguint l’exemple de la danesa, el primer ministre austríac, va córrer a tancar un tracte semblant. I pel que sembla, també se n’ha sortit. Ah!, me’n descuidava, Dinamarca i Àustria no han tingut escrúpols de fer el salt als seus socis de l’UE.

I si només fossin ells! Alemanya va comprar pel seu compte 30 milions més de dosis de vacunes a la Pfizer, al marge de la Comunitat, “per no fer curt” encara que fos pagant una mica més per assegurar-se'n. Hongria ha fet tractes amb Rússia i amb la Xina per assegurar-se unes quants milions de dosis de l’Sputnik i la Sinopharm, sense ni esperar el vist i plau de l’Agencia Europea del Medicament. Eslovàquia i la República Txeca s’espavilen també pel seu compte. I no parlem del Regne Unit i d'Estats Units, que mengen a part. Les farmacèutiques mai havien estat tan eufòriques i les seves cotitzacions no paren de pujar, com les elèctriques que quan pitjor, millor. Mai una recerca científica havia sigut tan rentable com la de la vacuna de la pandèmia davant una demanda histèrica i desbordada. Es faran d’or, llamp me mau! I potser quan els beneficis els hi surtin per les orelles faran la “bona obra de caritat” anual d’enviar-ne unes quantes caixes a l’Àfrica negra de pell i de sort. Segons diuen les ONG que s’hi belluguen en prou feines s’ha punxat cap negre pobre, que són la majoria. No m’estranya que augmenti el consum d’ansiolítics i més que en necessitarem mentre estiguem governats per esquizofrènics o immorals que permeten que hi hagi paradisos vip de les vacunes als emirats àrabs o en indrets més “proletaris” com a la comunista Cuba, on sembla que preparen “forfaits exprés” per “punxar” la seva vacuna casolana, quan la tinguin disponible i estiguin servits els residents. I aquí a Espanya, enlloc d’espellingar-se la classe política per trobar les dosis de vacunes que falten perquè al començament de l’estiu el setanta per cent de la població estigui immunitzada, treuen els ganivets de la faixa per disputar-se par-cel·les de poder com si fossin canalla que no es deixen prendre les joguines. I la presidenta il·luminada de Madrid, si no li paren els peus, acabarà passant a la història per declarar unilateralment la independència del seu "corralet" perquè creu que viu a “la ciutat dels miracles”. Potser per enveja de la Barcelona “ciutat dels prodigis”. Prerrogativa poètica que tampoc sé si tal com ho pentinen des de les dues bandes de la plaça de sant Jaume, seguirà mereixen molt de temps. 

dimecres, 10 de març de 2021

LA HISTÒRIA DEMOSTRA QUE ÉS MILLOR FER TAULES, QUE GUANYAR PER GOLEJADA.

Aquesta afirmació la palesa sovint la història quant te la mires en perspectiva, després d’un grapat d’anys. A sang calenta, és possible que sembli preferible acabar els conflictes o les partides obligant l’adversari a rendir-se capcot, arrossegant-se de genolls per terra. Guanyar per golejada i sense pietat pels que han gosat plantar cara en un moment donat a qui no suportaven, sigui en l’àmbit dels negocis o en el de la política, descarrega de testosterona al que guanya, sobretot si s’hi abona amorrant pel coll el vençut. El vencedor, en la majoria de casos experimenta com una forta sensació d’haver-se alliberat dels dimonis que portava dintre i li recargolaven la panxa, de l’enveja que no el deixava ni a sol ni serena i de les insuportables ganes de revenja que li estrenyien l’estómac. De tanta angoixa acumulada des qui sap quan. Però no li dura gaire la satisfacció: el temps just de comprendre que l’apallissat, derrotat, humiliat, i tots els qualificatius que vulgueu fer servir per definir el perdedor, no trigarà gaire ell mateix o els seus amics a reivindicar la injustícia de la derrota, amb més ràbia i constància que la primera vegada. Guanyant per golejada no vol dir gairebé mai que la guerra, el conflicte o la mala sang s’hagin acabat.

Per aquesta raó contemplo molt preocupat que el govern, i em temo que també l’Estat i una bona part de l’establishment espanyol, el conflicte, la guerra o la mala sang històrica entre Catalunya i Espanya ho volen liquidar a base de golejada. No els hi ha passat pel cap la possibilitat d’acabar la partida en unes taules honorables i fent una encaixada sincera. No trobo millors paraules per denunciar una vegada més la miopia i l’aberració del govern, potser també de l’Estat i segur que d’una part de l’establishment espanyol, que les que ahir varen cridar-se a les portes de Lledoners, quan els presos polítics catalans van ingressar disciplinadament a la presó: “com que no ens podeu guanyar a les urnes ens fiqueu a la presó” o “la nostra força és la paraula i per això voleu escanyar-nos”. Fa dies en aquest blog us proposava reflexionar sobre de qui depèn la justícia en aquest país, si de la Llei o de la bona o mala lluna d’un jutge. I avui la resposta ens l’ha donat el jutge de vigilància penitenciaria que contradient la jutgessa que fa un mes va trobar justificat el tercer grau, ara aprofitant que la jutgessa està pioca temporalment, s’ha decantat per les tesis de la Fiscalia. Res ha canviat d’ençà d’un mes enrere, llevat qui imparteix justícia avui deu estar convençut que aquesta partida s’ha de guanyar per golejada.

Quan escoltes que una part de l’establishment polític i inclús social identifica els presos polítics amb criminals comuns, és que algú s’ha begut l’enteniment i ha perdut els papers. L’actual president del govern i la seva colla d’escolanets d’amén, quan llagotejaven els catalans perquè investissin en Pedro Sanchez, no es varen estar de qualificar el contenciós entre Catalunya i Espanya de polític i que la solució tenia de ser política. Jo i molts altres vàrem pensar: “han trigat, però finalment han posat seny i buscaran la manera de fer unes taules que impedeixin acabar la guerra sense que ningú se senti vencedor ni vençut”. Però, ca barret! O bé es tractava de l’enèsima presa de pèl a la bona fe dels catalans, escenificada a consciència pel titella de torn, o era la prova fefaent que hi ha uns poders fàctics que no estan disposats ni farts de vi a que la partida s’acabi fent les paus acordant unes taules dignes, sinó que volen esclafar la bèstia negra del jacobinisme espanyol fent-li empassar una golejada de campionat.

Quin error, quin immens error estan cometent els responsables d’anar afegint llenya al foc, cada vegada amb més ràbia, més ressentiment i més mentides, perquè fan inevitable que un col·lectiu de persones que se senten vexades de paraula i d’obra des de fa segles en qüestions tan sensibles com la identitat, la cultura i l’administració honesta de l’esforç fiscal, acabin fent-se més mala sang. Quan la ministra d’assumptes exteriors espanyola, que no és precisament un passerell en matèria política, justifica les bestieses que comet el govern del qual forma part refugiant-se en arguments tan rancis i arnats com que “la roba bruta es renta a casa”, fent referència que les institucions europees no hi tenen que ficar el nas en els assumptes suposadament interns d’Espanya, sento una gran pena perquè anem per mal camí i cada vegada tenim el precipici més a prop. Quan es vol guanyar per golejada resulta que tothom hi acaba perdent. La història, repeteixo, de les victòries pírriques no se n’ha sentit mai orgullosa, perquè a la llarga espatllen més que no pas arreglen. I el pitjor que pot passar amb els conflictes polítics és deixar-los podrir. I ara, entre tots, és el que s’està fent. El dia que la Fiscalia i part de la Judicatura entenguin que quan els conflictes són de naturalesa política i, per tant en defensa pacífica d’unes idees, no es pot exigir penediment a canvi de perdó, potser haurem fet un pas decisiu cap al sentit comú. Les taules passen per una amnistia general i per fer realitat d’una vegada el diàleg que tan prediquen totes les parts, però que mai prosperarà mentre hi hagi tanta desconfiança i recel mutu sobre la taula. Avui, ja ho veieu, m’he aixecat emprenyat i això no és bo per la salut, ni per la de cadascú de nosaltres en particular ni per la del país en general. 

dimarts, 9 de març de 2021

HI HA GENT PER TOT, VAL MÉS QUE ENS EN FEM CÀRREC

 Al planeta hi viu molta gent i no tothom pensa igual, ni té els mateixos gustos ni costums semblants. Per aquesta raó, sobretot en plena globalització, cal ser tolerant i carregar-nos de paciència sense fer escarafalls, potser reflexionant que de la mateixa manera que a nosaltres ens poden semblar estranyes i qui sap si inclús fastigoses les costums dels altres, a ells, les nostres, qui sap si també no els fan mala astrugància. I això abasta des de a la gastronomia fins als rituals religiosos, passant per l’organització de les respectives societat. Hi ha llocs on es es considera blasfem practicar una religió que no sigui l’oficial; i malgrat l’espiritualitat hauria de ser quelcom personal i intransferible, es fa difícil de no passar per l’adreçador quan hom s’hi juga la vida si no és prou bon practicant. Als Estats Units mateix, per posar un exemple significatiu, cada vegada més es nota que les confessions religioses intenten influir descaradament en la política, després que ja estan prou encastades en la vida domèstica. I a molts altres indrets del món passa tres quartos del mateix, amb l’agreujant que el sentiment religiós sovint no és més que una cortina de fum al servei del poder. Tanmateix, en països en guerra o empantagenats en crisis, us en faríeu creus de com pot ser que entremig de la desesperació i de la mort, hi hagi individus i col·lectius capaços de bastir autèntics imperis "menja-cocos", utilitzant les creences o les supersticions religioses com a palanca.

Quan ens arriben notícies estrafolàries d'altres llocs, la nostra primera reacció és blasmar-ne perquè a nosaltres, gràcies a Déu, ens han pujat d’una altra manera; i no es considera pecat ni delicte que espigolem “les ofertes” entre varies religions o entre diverses ideologies filosòfiques i polítiques. Perquè considerem un valor occidental no obligar els altres a creure en les mateixes coses, ni necessitem pertànyer a cap església per nassos si volem ser ben vistos, perquè es respecta l’espiritualitat i la ideologia com quelcom molt personal. I per aquesta raó, ens hem acostumat a deixar que els fills s’agafin cada dia més corda de la que a nosaltres ens permetien els pares; tot plegat perquè creiem en el mantra que assegura que no hi ha res més cruel que obligar un altre a que pensi com tu. Vaig tenir un singular company de feina que es vantava de tenir pare jueu, d’haver estudiat en un col·legi catòlic i d’haver-se acabat casant amb una protestant evangèlica. I quan t'havia deixat ben parat, afegia: “i ara festejo el budisme”. No sé si quan ens ho explicava era per prendre’ns el pèl o ho deia en serio. En qualsevol cas, pobre d’ell si amb aquest currículum hagués nascut en segons quins llocs.

I de que hi ha gent per tot en dona fe que Metges sense Fronteres varen denunciar, l’any 2013, que a Corea del Nord, país comunista per antonomàsia, hi havia pares que es menjaven els fills, per no passar gana. Costa de creure-s’ho, però era veritat; i fins i tot en Quim Monzó que sempre sol anar a la caça de notícies com aquesta per deixar garratibats els seus lectors, ho va glossar en una de les columnes dominicals de La Vanguardia. Tanmateix, la constant arribada de pateres plenes de refugiats als idealitzats paradisos mediterranis del sud d’Europa, posa de manifest que persones de carn i os com nosaltrss, i amb sentiments similars, s’ho passen tan malament als seus pobles d’origen que s’arrisquen a perdre el poc que els queda i a morir en la travessia, per arribar a una mena de Xauxa on, malgrat saben que hi ha crisi i pandèmia perquè ara les notícies volen, esperen fer-se passar la fam endarrerida d’anys amb les engrunes que sobrin de les nostres taules de privilegiats. ¿Coneixeu la faula d’aquell home tan miserable que, fart de rossegar només herbes i arrels, es preguntava desesperat si hi havia algú més tan desgraciat i trist que ell? Doncs, diu la llegenda que va girar el cap i en va veure un que collia les herbes que ell deixava.

Ens escandalitza com viuen a altres indrets i ens esgarrifem de les salvatjades que alguns són capaços de cometre, sense adonar-nos que nosaltres vivim en una societat atrapada per la cobdícia, pel mal humor i la supèrbia, a més a més de per la mala costum d’obrir-se pas a cops de colze per colar-se enlloc de fer cua, anant de bòlit per ser els més rics, guapos i poderosos del barri. Potser aquesta conducta nostra, també sigui motiu d’escàndol pels que s’ho miren des d’una altra banda. Haurem d’aprendre, doncs, a no filar tan prim i no creure’ns que a occident som el melic del món, sobretot ara enmig de la gran crisi que patim persones que no hi hem tingut res a veure. Persones a les quals els polítics exigeixen que ens estrenyem el cinturó, en tots els sentits de la paraula, quan ja no queden més forats al cinturó ni diners per comprar-se’n de nous, mentre els culpables del desastre se’n foten del mort i de qui el vetlla. Si s’ha perdut la fe en els polítics és perquè la majoria han demostrat ser uns mediocres i no tenir escrúpols; la darrera mostra d'una colossal cagada, la pèssima negociació per part de la UE amb les farmaceútiques del subministrament de vacunes. Potser alguns són molt llestos i estan molt preparats, però no tenen imaginació. I s’escandalitzen de la palla a l’ull aliè sense veure la biga al propi. Ja us ho dic, en aquest concert planetari de cultures tan diverses i contradictòries hi ha gent per tot, que s’agafa la vida a la seva manera; però, n’hi ha massa que tenint molta responsabilitat desafina i perd oli.


dilluns, 8 de març de 2021

DONES, BUSCANT LA IGUALTAT NO SACRIFIQUEU LA TENDRESA!

 Sabeu, quan van començar-se a posar de moda els funerals laics vaig escriure que em feia pena que les cerimònies civils fossin gairebé una calca de les religioses que en teoria no els hi agradaven. Després, aquesta tendència s’ha anat corregint, encara que no del tot. Doncs bé, quan sento algunes líders feministes reivindicar la igualtat entre gèneres em dona la impressió que no totes les predicadores tenen clar que “igualtat” no vol dir que les dones s’hagin de comportar com ho fan els homes. Penseu-hi una mica, i em sembla que comprendreu el sentit d’allò que us estic parlant. I és que estant convençut com n’estic que una dona pot ésser si s’ho proposa tan competent, intel·ligent, múrria o valenta com un home, segurament més i tot; em sabria greu que fessin cas de les que pensen que no renunciar a algunes característiques pròpies de la sensibilitat femenina, com ara la tendresa o l’emotivitat a flor de pell, les converteix en unes bledes solejades i les fa més vulnerables als homes. Per tant, crec que la reivindicació s’hauria de concretar més i no deixar-la en un abstracte clam d’igualtat entre homes i dones, perquè del que es tracta és de que hi hagi “paritat” de drets, no de caràcters ni d’estils de comportar-se.

 A la meva manera de veure, la qüestió és que ningú hauria de considerar-se amb més drets que ningú, en funció del seu gènere. Partint d’aquest simple plantejament intel·lectual, totes les crides a la igualtat – d’oportunitats, de responsabilitats, de sou, de reconeixement social, d’influència en la presa de decisions, etcètera – cauen pel seu propi pes. És evident que homes i dones no són iguals morfològicament parlant, però tampoc hi ha cap dubte que han de tenir reconeguts els mateixos drets com a persones i com a ciutadans. Ara bé, és difícil d’aconseguir-ho, sobretot amb naturalitat, sense necessitat d’anar-ho pidolant com qui demana caritat, esgargamellant-se en manifestacions pels carrers i places un dia a l’any. En una societat ideal, que hagués assumit que totes les persones tenen els mateixos drets, sigui quin sigui els seu gènere, no seria necessari un dia dedicat “a la dona”, perquè el sol fet de celebrar-lo seria una mostra de desigualtat. Per aquesta raó, que avui les dones s’hagin declarat “en vaga simbòlica”, vol dir que la paritat continua sent una fita i no pas una realitat, pel molt que les dones siguin cada dia més visibles a la societat.

Però és que el problema real de la desigualtat de gènere no s’escenifica als aparadors públics, sinó que es consuma cada dia discretament de portes endintre, en la privacitat de moltes llars i centres de treball, és a dir en el desenvolupament habitual de la vida quotidiana. I tampoc és que hi hagi escampats mascles alfa a cada cantonada, com denuncien les feministes més arrauxades; l’assumpte és que molts homes normals i corrents no han assumit, per exemple, que la vida “en parella” suposa un compromís de repartir-se les obligacions domèstiques equitativament, com si home i dona formessin un equip ben avingut. Potser a pagès aquesta qüestió la tenen més ben encarrilada, però pel que fa a l’home urbà, que fugi d'estudi massa sovint a l’hora de donar un cop de mà a casa, hi té bastant a veure l’educació que s’ha mamat, sobretot la pràctica més que no pas la teòrica. Moltes mares, de bona fe, encara aconsellen els seus fills que un cop casats no es deixin prendre els “pantalons” per part de la dona. Queda, doncs, molta feina i un llarg camí per fer.

D’altra banda, és un fet que en temps de misèria, dels drets de la dona ja us en podeu oblidar, perquè la llei que s’imposa a homes i dones, quan econòmicament van mal dades, és la de l’explotació. Per tant, una de les maneres més eficaces i radicals d’acabar amb la submissió de les dones seria erradicant la pobresa. Si en situacions laborals més o menys reglamentades i controlades legalment, ja resulta difícil respectar la igualtat de drets entre gèneres, imagineu-vos que li espera a una dona que hagi de dependre per subsistir, de l’economia submergida. Encara que a vegades s’expliquin històries de solidaritat exemplars, la veritat és que són escadusseres i flor d'un dia, ja que quan s’ha d’anar a matadegolla per trobar feina o menjar, poca gent s’atura a pensar en els drets dels altres abans que en la pròpia supervivència. En conseqüència, mentre hi hagi precarietat laboral, immenses bosses d’economia submergida i escassetat vergonyosa de vivendes socials dignes, desenganyeu-vos que per moltes manifestacions que es facin, els més dèbils i vulnerables de la societat sempre ho tindran malparat perquè se’ls hi respectin els seus drets. Mentre el model de societat no doni la volta com un mitjó, esclar.

diumenge, 7 de març de 2021

PER A NO EMBOLICAR MÉS LA TROCA, ALGUNES SUGGERÈNCIES

Permeteu-me que insisteixi en la reflexió d’ahir i que no em guardi al pap allò que em preocupa, sinó per evitar-ho perquè ja em faig càrrec que des d’aquest blog poca influència tinc per canviar les coses, si res més no per deixar-ne constància i motivar a qui ho llegeixi i comparteixi, seguir l’exemple de discrepar constructivament sempre que quelcom no ens agradi com es fa. Diuen que dos ulls hi veuen més que un, per tant ja em donaria per satisfet si els que prenen les decisions acceptessin de bon grat les opinions crítiques però constructives, perquè estic convençut que fer-ho ens estalviaria de cometre errors que costen sempre un ronyó, i a vegades un i mig, rectificar-los.

PRESIDÈNCIA DEL PARLAMENT .- El divendres vinent es votarà la composició del Parlament i pels rumors que corren i que no s’han desmentit, sembla que la presidència de la Cambra, que tradicionalment en aquells països que es consideren “democràcies plenes” - descripció que s’ha posat de moda, sense que molts que la fan servir sàpiguen massa què vol dir -, aquesta presidència es considera que ha d’exercir les seves funcions de moderació de l’activitat parlamentaria amb molta mà esquerra i respectant una estricta neutralitat institucional. Des que els interessos i la dependència de la política de blocs dominen l’exercici normal de la vida parlamentària, el paper neutre de la presidència com a mínim queda molt compromès sense forçar la situació.

Ara bé, si la presidència de la Cambra recaigués en mans de parlamentaris que no s’amaguen de les seves simpaties per l’anarquia i per canviar de dalt a baix el sistema, no crec que fos una notícia gaire engrescadora. I si els rumors que circulen tenen fonament, sense entrar en la legitimitat de fons, no em perdonaria que des d'un blog que es vanta de reflexions “netes de pols i de palla” no deixés constància que, a la meva manera de veure, tant si la presidència del Parlament l’ocupés la CUP o qualsevol altra diputada de tarannà radical d’una altra formació, seria un gran error, un immens error. Perquè ni en els moments de màxima tensió amb l’Estat convenen representants institucionals que afegeixin llenya al foc enlloc de mirar de refredar els fogots. El país no necessita “confrontació” a totes hores, sinó “distensió” exercida amb tota la dignitat que es mereix Catalunya i sense abaixar-se els pantalons.

FER EL BUIT AL CAP D’ESTAT.- Entenc perfectament que la monarquia no es mereix absolutament cap reconeixement ni mostra amistosa, però a casa nostra sempre m’havien ensenyat que el “bon dia” no és nega ni el pitjor enemic, perquè és una qüestió d’educació. I com ja s’ha dit infinitat de vegades, ser educat no contradiu ser valent. Però si el monarca, en funcions de cap d’Estat perquè mentre no es derogui la Constitució les coses són com són, ve a Catalunya, oimés en un acte institucional com l’emparaulament amb Volkswagen de la continuïtat i ampliació de Seat, la Generalitat de Catalunya, representada pel seu titular i uns quants consellers econòmics, no pot de cap manera fer campana donant l’excusa que “amb el rei no estem amics”.

Aquestes rebequeries de canalla mal criada s’han de deixar per l’hora de jugar, però no quan toca posar-se seriós. Va ser un error garrafal que la màxima representació de la Institució Catalana no estigués present en un moment tan solemne. Que no volien fer-li el besamans al monarca? Doncs molt bé; però hi ha moltes altres maneres d’expressar al rei que aquí de la monarquia se n’està fins els dallonses, abans de fer un paper d’estrassa. Però el que em sap més greu de tot plegat, és que estic convençut que entre ERC i JUNTS hi ha uns quants cap clars que no confonen la gimnàstica amb la magnèsia i que saben que sense empassar-se la dignitat per res, es pot compartir amb el Cap d’Estat un acte en el qual el futur industrial de Catalunya s’hi jugava tants de números. ¿Creuen els “purs” sobiranistes i anti-monàrquics, que el president de Volkswagen i els representants de totes les patronals catalanes que el dia abans li varen reclamar públicament a la Generalitat que es posés a governar i no a jugar a nyaus, entendran la criaturada de quedar-se a casa l’altre dia? 

dissabte, 6 de març de 2021

EMBOLICA QUE FA FORT!

Francament, si no fos que fa temps me n’he desenganyat, encara m’animaria pensar que potser sí que posarem seny i consagrarem els cinc sentits per aconseguir redreçar la deriva cap a la ruïna, del vaixell on estem embarcats. Però per molt que ho desitjo i que m’hi esforço, no veig pas símptomes d’autèntics lideratges capaços de canviar el rumb de la nau, amb idees noves, clares i sostenibles. Em refereixo a casa nostra, esclar; però, veient com n’estan de capgirades les cases dels altres, temo que el futur que ens espera sigui molt negre i, sobretot, imprevisible. No hi voldria pensar, perquè cada vegada que ho faig m’empipo una mica més i comprenc que m’ho he de prendre amb calma ja que, com diu en Quico, que si fa o no fa som de la mateixa quinta: “pel temps que em queda al convent...”. Però no és això, caram! No es hauríem de resignar a veure-les venir i passi el que passi algú tancarà la porta i el llum. Perquè el rumb som a temps de canviar-lo, allunyant la nau del perill d’embarrancar. Si no fos que n'hi ha uns quants que sembla visquin - i potser cobrin i tot -, només per embolicar la troca.

Per exemple, s’embolica la troca deixant que es podreixi, s’enrareixi i es crispi més cada dia que passa el fair play entre Espanya i Catalunya, per culpa de la tossuderia en resoldre les diferències a cops de destral i encebant la confrontació fins a la histèria - com ahir fent un lleig institucional al president d'una multinacional que ens pot assegurar llocs de treball, quina falta de vista dels que volen ser "homes d'Estat"! -, enlloc d’asseure’s per una vegada, sense prejudicis, ultimàtums ni fanfarronades per cap de les dues bandes, a enraonar amb sincera voluntat de desembolicar la maleïda troca i no pas d’enredar-la una mica més fins, que acabi convertint-se en un nus gordià que només es desenredi tallant-lo amb una espasa. El mal rotllo entre Espanya i Catalunya és històric, no es tracta de quatre malentesos d’abans d’ahir, i es pot resumir en tres punts sensibles: identitat nacional, finançament i sobirania. Pel que fa a la qüestió identitària, sempre s’ha topat, manés qui manés a Madrid, amb la negativa a reconèixer que els catalans arrosseguen proves històriques fefaents de la seva inequívoca nacionalitat, amb llengua, cultura i furs propis. Catalunya, en definitiva, sempre li ha exigit a Espanya el mateix: respecte. Però Espanya s’hi ha negat sistemàticament a respectar-nos, algunes vegades amb les dents serrades i posant-se una bena als ulls per no haver de reconèixer les coses com són.

La darrera topada s’identifica amb els fets desencadenats al voltant del referèndum del primer d’octubre de fa tres anys, quan, objectivament, estava en joc si es respectava o no el dret dels catalans a decidir el seu encaix amb Espanya. Davant la tancada en banda per part de l’Estat de reconèixer als ciutadans catalans l’exercici pactat, pacífic i àdhuc no vinculant d’aquell dret, el sobiranisme va imposar-se a l’autonomisme gràcies als continuats menysteniments i repressions dels successius governs centrals. Aquest gran error d’estratègia ha aconseguit que l’independentisme, com tots els sentiments romàntics hagi anat creixent a mesura que s’ha sentit apallissat, perseguit i escarnit. El més elemental anàlisi partint del sentit comú conclou que aquesta escalada s’hauria d’aturar ja, enlloc d’anar-la alimentant a base de pessigades sistemàtiques en els punts més sensibles i, en definitiva, d’anar remenant la merda. Els conflictes polítics només poden resoldre’s amb mesures polítiques, no pas amb policies i jutges. I per fer net i aturar els ressentiments enquistats, només hi veig un camí, francament: per una banda de la corda, una amplia amnistia política, i per l’altra, renunciar a fer entrar els claus polítics per la cabota.

Els greuges històrics que Catalunya manté amb Espanya han estat relacionats des de sempre amb un repartiment equitatiu i just dels impostos recaptats en territori català i amb el respecte incondicional a la capacitat de Catalunya per gestionar les competències transferides, sense continues interferències governamentals que facin impossible a la pràctica desenvolupar i regular-les d’acord amb els seus interessos. Per tant, pregunto: ¿quan les balances fiscals donen històricament la raó a la reivindicació catalana, per què entestar-se no solament en no fer-ne cas, sinó a més a més fotre-se’n no executant ni tan sols una tercera part de les inversions previstes anualment, en els pressupostos generals de l’Estat? I continuo preguntant: ¿per què tant d’interès en boicotejar sistemàticament cadascuna de les lleis aprovades pel Parlament en matèria de competències transferides, sobretot quan afecten a la llengua?

Vista l’obsessió del govern central de posar pals a les rodes al sentiment sobiranista d’una part molt considerable de catalans, ¿a què obeeix aquesta fal·lera de negar al Parlament el dret a que els legítims representants del poble, en qui resideix el poder segons la Constitució, puguin debatre tot allò que creguin convenient, inclòs el sexe dels àngels? Una cosa és debatre intel·lectualment una qüestió i una altra molt diferent executar els resultats dels debats. La minuta de temes a debatre no es pot vetar, en canvi en cas d’execucions els tràmits per neutralitzar-les passen per uns altres protocols, però mai buscant les pessigolles als responsables d’autoritzar o moderar. On s’ha vist que en la seva seu els parlamentaris no puguin parlar de tot? Només en aquells països on qui s’hauria d’ocupar de greixar els coixinets de la democràcia perquè no grinyolin, prefereix anar produint, un darrere l’altre, més embolics.