SÓN DIGNES DE CONFIANÇA ELS CARAGIRATS?

 

Se’m va acudir aquesta reflexió després de quedar-me garratibat davant la fotografia de la bona entesa entre l'honorable Carles Puigdemont i el representant del president Sanchez, en el despatx oficial del primer, a Brussel·les, retratats sota un gran quadre que fa referencia al referèndum del primer d’octubre, l’esca del pecat i la causa del calvari penal dels que el varen promoure. Segons els comentaristes, aquesta fotografia entre un alt representant socialista i l’honorable Puigdemont, precisament posa en relleu – segons es diu, a petició del català – que això de la investidura i l'amnistia, ja està al sac i ben lligat. Mai en Sanchez hauria gosat defensar l’amnistia davant els seus sense fer tentines, ni en Puigdemont – vigilat d’aprop pels republicans que no el deixen de petja perquè no els prengui protagonisme en el pacte definitiu – s’exposaria tant si no tingués tots els melics lligats. Tots dos s’hi juguen massa, per marejar perdius. Ara bé, i d’aquí ve la meva alarma, té futur un pacte negociat amb un caragirat i reconegut triler com el president Sanchez? No han passat tants de mesos des de quan fanfarronejava, en ple deliri electoral, que retornaria Puigdemont emmanillat cap a Espanya perquè la justícia el passés per la pedra, a quan ara pidola per a ell i per a tots els seus seguidors una amnistia total, el reconeix com honorable president i el valida com interlocutor preferent. Sense pretendre faltar-li al respecte al senyor Sanchez, aquesta actitud és pròpia d’un caragirat. El meu avi pagès, diria que més falsa que un duro sevillano.

Ja sabeu que d’un temps ençà vaig prometre passar de puntetes sobre qüestions de rabiosa actualitat que fossin conseqüència de decisions potinejades per polítics, preses massa de pressa o fruit de rampellades i, algunes vegades, quasi contra-natura. Però hi ha dies que em costa d’estar-me’n de ficar-hi cullerada; això sí, no per fer-ne apologia ni per afegir-me al galliner mediàtic, sinó per posar en relleu les vergonyes dels que governen d’esquena a un poble fart de que li aixequin la camisa cada dos per tres. Francament, ¿com ens en podem refiar d’un home que avui diu naps i demà tot el contrari? Fa quatre anys va fer vicepresident del govern un Pablo Iglesias amb qui unes setmanes abans havia assegurat no que no hi podia tenir cap tracte perquè amb ell aprop no dormiria tranquil. Com diria en Pla: “cal que no ens deixem fotre!, sobretot dels que de la necessitat en fan virtud. ” Perquè, francament, els catalans em sembla que històricament hem estat massa ingenus i amb allò de que no cal deixar les coses ben clares i per escrit, perquè amb una encaixada de mans n’hi havia prou, ens l'han encolomat vàries vegades. Encaixar entre homes honrats, esclar. El que passa és que trobar un polític que no amagui l’ou com un triler fastigós, no en trobareu pas gaires. I per aquesta raó el poble o el ramat, tot sovint en surt escumcagat dels jocs de mans dels que remenen les cireres. A vegades, el poble hi ha deixat calderilla, però d’altres ens ha costat molt de pèl. La història en va plena d’haver fet cas a caragirats professionals, que quan el vent gira d’una altra banda, “si te he visto no me acuerdo”. Sense anar més lluny, recordeu l’enganyifa del traspàs de rodalies en època del president Montilla i del conseller Nadal: ens varen traspassar quatre ossos i es van quedar tota la carn”. I també, com ara, els de Madrid semblava que anaven de bon rotllo. Jo no dic res, només que no badem i em fa por que estant pendents els dos gallets de l’independentisme de no perdre pistonada entre ells, els caragirats de torn els pengin la llufa. No sé si se m’ha entès?           

DEMÀ FESTA GROSSA A CASA D’ALGUNS

 

Per als que se senten monàrquics, encara que sigui enmig d’un país amb moltes simpaties republicanes, el fet que es consagri solemnement pels parlamentaris - per definició dipositaris del poder que és propietat del poble sobirà - la continuïtat del règim monàrquic encarnat en la hereva de la Corona en arribar a la majoria d’edat, comprenc que sigui un fet emotiu, carregat de simbolisme que estarrufa l’autoestima dels cortesans que hi tenen la menjadora i dels subdits vocacionals. No obstant això, i malgrat tota la parafernàlia institucional amb que s’embolcallarà l’acte de jurament de la Constitució de la infanta que demà es  convertira en princesa hereva, per vendre’l a tord i a dret com a penyora de l’estabilitat política de l’Estat espanyol, embastada al voltant d'una monarquia parlamentària més o menys endreçada de portes enfora, però poc exemplar i i modèlica en quan s’escorcollen tots els racons i apareixen esquelets dintre els armaris. D’entrada, penso que li deurà fer mala ganya a un observador imparcial i una mica eixerit, sobretot si és foraster, el fet que els avis paterns de la princesa hereva no hagin estat convidats a fer el seu paperot dinàstic al Congrès, i s'hagin hagut de conformar a veure l'espectacle des de la televisió. (Em pregunto, què passarà en la intimitat familiar i domèstica quan es debati la qüestió i quants tertulians descarats i xarxes de xafarderes aficionats s'abocaran a aquest safareig, sobretot si els avis materns, en canvi, s'haguessin deixat veure veure més o menys discretament a les llotges de convidats al Congrès de Diputats?)

És a dir, si el que es pretén per part de l’establishment monàrquic és fer palès el caràcter hereditari com a principal característica de legitimitat de la Corona – i, per tant de la jefatura de l’Estat, com a torna –, l’absència dels monarques emèrits serà difícil d’explicar, sobretot tenint en compte que esdeveniments oficials d'aquesta mena poden repetir-se, en condicions normals, cada trenta o quaranta anys. No resultarà gaire còmode, evidentment, per a la Zarzuela empassar-se el lleig en forma de plantada de tres ministres i quatre o cinc dotzenes de diputats i senadors en funció del seu rebuig ideològic i sentimental de qualsevol forma de monarquia, i ja que no la reconeixen ni per cortesia parlamentària al cap d’Estat, demà no l’aplaudiran ni li feran la pilota asseguent-se al seu escó. Però, en canvi, molt més incòmode que la bofetada de ses senyories, a la meva manera de veure, li resultarà a la princesa i al seu senyor pare explicar el per què en un acte solemne d’aquestes característiques, encara que només sigui per coherència, la Corona, en tant que institució directament perjudicada per a les possibles especulacions i xafarderies, no hagi fet res per salvar els mobles del seu pedigrí dinàstic, és a dir: per almenys mantenir les aparences de "normalitat". Ja m'en faig càrrec que es deu fer difícil de netejar la imatge pública d'un avi que s'ha cuidat prou d'empastifar-la a bastament, refiat en la butlla de la immunitat. Però, si la princesa hereva és tan intel·ligent com ens volen vendre els seus aduladors espontanis o a sou, malgrat de cara a la galeria sembli que totes li ponguin, suposo que tenir un avi tan impresentable com el que té li deu saber una mica greu. Aleshores, si per cas la veieu que se li escapa una llagrimeta demà, no féu com aquell sómines poeta preguntant-vos per què està trista la princesa; serà prou evident davant una absència tan important com la dels seus avis per part de pare, precisament en l’acte de confirmació de la seva condició d’hereva d’una institució com la Corona - de la qual n'és un engranatge necessari l'emèrit - la qual comporta ocupar la màxima magistratura de l’Estat, inclosa la jefatura més o menys simbòlica de les Forces Armades. Al pastís de demà, doncs, li faltarà la guinda de la presencia de l'avi exiliat voluntàriament a la terra dels infidels, per escaquejar-se de pagar impostos a l’Estat que algun dia, vés a saber, la seva neta presumptament presidirà. Vaja guió per a un sainet cortesà!   

 

 

DUES PATATES CALENTES AL TEULAT DE L’ESGLÈSIA: PEDERASTIA I ABORTAMENT (i 2)

 (continuació...) I per si no en teníem prou d’escudella hipòcrita, el defensor del poble estatal ahir va deixar constància oficial i en seu parlamentària que, segons els càlculs del seu departament s’estimaven en mes de quatre-cents-mil els casos de menors presumptes víctimes d’abusos sexuals per part de clergues o religiosos, des de l’any 1970, a Espanya. Van passar escasses hores d’aquesta explosiva declaració quan la màxima jerarquia episcopal, el mateix cardenal Omella arquebisbe de Barcelona, va arrufar el nas discrepant i desqualificant les conclusions de l’informe governamental - en teoria un òrgan independent - acusant a més la premsa d’inflar informacions com aquesta, intoxicant la ciutadania amb dades sovint tan escandaloses com incertes. En opinió, esclar, de la jerarquia catòlica a qui aquest informe tocava el crostó. De fet, el malestar dels bisbes davant el creixent rebombori cada vegada més extens de testimonis directes d’abusos que membres de l’església havien fet patir a menors, sobre els quals tenien alguna mena d’influència pastoral o docent, no ens hauria de venir de nou i per tant no és cap novetat que s’hi posin de gairell.

No és cap secret que des de ja fa temps la Conferència Episcopal espanyola intenta desmarcar-se del seu deure “in vigilando” de la conducta de capellans i frares, sobre els quals recaiguin sospites d’haver posat banyes al vot de castedat, fent tocaments i tot el que es deixessin fer els menors que depredaven aprofitant-se de la seva situació de dependència. Malgrat semblava que en un moment donat estaven disposats a remenar una mica la bassa per treure’n l’entrellat de tot plegat, encara que fos a misses dites algú de bona fe es va creure que potser sí arribaria a fer-se la llum entre tanta foscor. Però, ai las!, tot va acabar sent un miratge ja que la jerarquia mai es va plantejar sincerament, més enllà de la retòrica necessària de cara a la galeria, a reconèixer casos flagrants denunciats públicament i, sobretot, a participar en un mea culpa que no sonés a pura comèdia. Les poques esperances de fer net se’n varen anar a can pistraus quan per presidir la comissió investigadora interna es va designar el bisbe d’Astorga que, precisament, s’havia distingit des de la seva diòcesis per tapar els “pecati minuti” dels sacerdots sospitosos de pederàstia, seguint el protocol vigent fins fa quatre dies, “desterrant-los” a una altra diòcesis. El cas més sonat, a principis dels noranta, afectava a un mossèn que mentre ensenyava religió en un col·legi d’Astorga feia “ensenyar” als seus alumnes parts íntimes. El càstig va consistir en destinar-lo a una feina semblant en un col·legi de Zamora. És evident que amb aquests manobres tan maldestres la paret no pujarà pas gaire dreta.

DUES PATATES CALENTES AL TEULAT DE L’ESGLÈSIA: PEDERASTIA I ABORTAMENT (1)

 

Diguem-ho clar: quan la bona gent té la sensació que l’església catòlica pontifica més que no pas dialoga sobre qüestions morals, vol dir que s’ha escampat tant la hipocresia que en tractar determinades matèries delicades, com ara l’avortament i la pederàstia, el prestigi de la institució religiosa xerrica. El papa Francesc, malgrat el seu tarannà de bon jan, s’ha despenjat varies vegades bruscament bescantant la interrupció voluntària de l’embaràs per part de les seves parroquianes i de les dones en general. No qüestionaré el seu dret, com a màxim adoctrinador del seu ramat, per on han de pasturar les seves ovelles. Però, no me n’estaré de manifestar el meu disgust i decepció perquè el Vaticà no escolti amb comprensió i respecte els arguments ètics, ideològics i àdhuc polítics dels partidaris de regular amb pragmatisme el recurs a l’avortament.

Tanmateix, voldria deixar constància com element principal d’aquesta reflexió, que un cop esporgades rèpliques i contrarèpliques, condemnes apocalíptiques i suports aferrissats en sentit contrari, que sempre sura, per damunt de tanta pelica eixorca i carca una llei de discurs hipòcrita que empastifa i desqualifica els inquisidors – per cert, d’ambdós sexes – que persegueixen l’avortistes amb el mateix zel, fervor i convicció que si es tractés d’esclafar l’esca del pecat, o clausurar un puticlub obert davant el temple parroquial. Ara bé, quan periòdicament el parlament d’un país debat qüestions tan sensibles com aquesta m’agradaria que el polítics o activistes que s’oposen tan radicalment a l’avortament, si mai ells o algun familiar no s’ha vist involucrat en aquest dolorós dilema moral. Fa de maldir i cadascú s’ho deu saber, però tal com va predicar Jesus, “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. (Continuarà demà)

 

EN POLÍTICA NO HI HA MENTIDES PETITES NI PROMESES ELECTORALS QUE NO COMPTEN.

 

Mentir és una llàntia que està renyida amb l’honorabilitat dels personatges públics. En canvi, ésser curt de gambals malgrat sigui una pena es dispensa perquè tots soms humans, els personatges públics també, i cadascú arriba on arriba. Però mentir són figues d’un altre paner i no s’hi val a disculpar-se dient que només es tractava d’una “mentida petita”; ni els professionals de la política o ni de la funció pública poden buscar excuses al·legant “mentides pietoses” o “mentides venials”, com si aquestes no fessin mal ni s'haguessin de tenir en compte. La majoria dels ciutadans europeus, que són uns veterans en qüestions de democràcia, comparats amb nosaltres que encara estem a les beceroles, tenen coll avall que al polític que no dona “la talla”, que no dona per més, què li pots anar a exigir? No se’l vota mai més i bona nit cargol! En canvi, a qui ha gosat mentir poc o molt se’l considera un pocavergonya perquè qui fa trampa, en la vida pública o privada, aixeca la camisa als votants que li van fer confiança, prenent-los per enzes. ¿Quina credibilitat mereixen, doncs, els polítics que els darrers mesos ens han potinejat amb descarades mentides, fent jocs de mans inclús amb les dades estadístiques i marejant la perdiu amb promeses, traficant amb els vots dels quals són dipositaris per acabar ficant-se al llit, si els convé, amb sorprenents companyies, amb l’única finalitat d’assegurar-se seguir manant?

És possible que fixar les línies vermelles de la tolerància política depengui de com els ciutadans en siguem d’estrictes amb qui em votat. Però algunes societats, sobretot les que mamen més o menys del luteranisme, determinats valors morals els tenen assumits, mentre que en altres els escrúpols de consciència més aviat els rellisquen bastant. Els de cultura mediterrània, potser per allò del culte a l’hedonisme, estan més disposats a fer la vista grossa i es poden comptar amb els dits de la mà els que en posar la pota a la galleda dimiteixen per dignitat abans que des dels seus propis partits els fotin una cossa al cul. Qui sap si el manual d’instruccions sobre ètica que alguns professionals de la política es vanten de fer servir com a llibre de capçalera, hi ha algun capítol o afegitó a la tècnica d’expulsar-se les puces de sobre, quan perepunyetes com ara jo els hi retreguin que en temps electoral venien naps i avui es dediquen a promocionar cols. Ho dic perquè la resposta que donen alguns polítics, sobretot ara que s’han de fer tots els papers de l’auca per aconseguir “sumar” els vots que fan falta per guanyar encara que sigui per un pèl la majoria parlamentària, quan els periodistes i alguns parroquians decebuts els hi treuen els drapets al sol és idèntica: la culpa és de la malxinada premsa i de les diabòliques xarxes socials que tergiversen les seues declaracions i, sobretot, les malintencionades confidències “of de record” que reparteixen a discreció, per fer bullir l’olla. Però aquí, ni quan a un polític li creix el nas com a un vulgar Pinotxo, al seu partit li cau la cara de vergonya. I ni quan algun il·lús li fa veure que es comporta al revés del que prometia en el programa electoral, es dona per la pell. Conclusió: tenim el que ens mereixem, no hi doneu més voltes, i anem-nos acostumant a que les promeses se les emporta el vent.      

LA LLIÇÓ DE DIGNITAT DEL PRESIDENT ARAGONÉS AL SENAT

 

Ja sabeu que defujo entrar en el debat sobre l’actualitat política tan nacional com internacional perquè, francament, n’estic força embafat; però, en veure com se li ha retret, criticat i quasi ridiculitzat – sobretot per part de la confraria dels que es creuen amb dret a imprimir carnets de patriotisme – al president Aragonés, el seu gest gallard de plantar-se davant un Senat hostil, per subratllar una vegada més en què consisteix el greuge històric de Catalunya amb Espanya, no em puc estar de dir que em sembla molt assenyat que digués el què va dir amb veu prou clara per reblar un clau històric. No se m’acut cap més gest de recolzament al president per la seva determinació, que reproduir la reflexió que vaig escriure en aquest mateix Blog el 13 de juny de 2019 – com podeu comprovar consultant l’índex cronològic que en deixa constància de tot allò publicat -, en capella de que el Tribunal Suprem dictés sentència sobre l’anomenat “cas procés”.

Permeteu-me la llicència de reproduir-lo literalment: “Sigui quina sigui la sentència que el Suprem d’aquí a uns mesos dicti, en el marc de la Causa General contra Catalunya impulsada principalment des del govern presidit per un senyor Rajoy inepte i el seu partit polític corrupte, cap llibre de història podrà deixar de referir-se als al·legats dels polítics catalans jutjats per la seva participació i responsabilitat en la gestió de l’anomenat procés, com a referent de dignitat humana, de patriotisme i de política de la bona, a les antípodes de la politiqueria de via estreta que en les darreres reflexions he posat en relleu i ridiculitzat a bastament, Si els suports convençuts i incondicionals d’una part molt considerable de la població catalana a la reivindicació del dret a decidir el seu encaix amb Espanya, han tingut un coratge que a vegades va posar pell de gallina, l’epíleg de la vista oral abans del protocol·lari “vist per sentència”, a la meva manera de veure als al·legats dels jutjats quedaran gravats en la memòria col·lectiva com una gran lliçó de dignitat i ètica democràtica que transcendirà de l’àmbit territorial per esdevenir un legítim patrimoni que no sigui oblidat pels demòcrates d’arreu del món. Mentre els maleits presos polítics, quina condició indiscutible com a tals inclús ha volgut silenciar i reprimir el sectarisme d’uns quants talibans defensors del constitucionalisme excloent, buidaven el pap amb tota la sinceritat dels seus cors i la serenitat dels seus caps, sense pronunciar una paraula més alta que l’altra, les llàgrimes que relliscaven per la galta d’alguns dels advocats defensors i de molts dels presents a la Sala o en les dels que seguien l’acte des de la pantalla gegant instal·lada a l’Arc del Triomf, contrastaven amb l’expressió de profunda crispació – no voldria escriure “d’odi” però em penso que poc se’n faltava – dels representants de la fiscalia i de l’acusació popular infiltrada en el procés contra-natura democràtica. Aquesta imatge impagable potser permetrà entendre el malvat i recargolat rerefons de persecució ideològica que representa el judici que ja espera sentència, imatge que val més que mil paraules i que també passarà a la història per deshonra dels que han atiat el foc de la discòrdia des de fora de Catalunya, entre els catalans i els espanyols”

Perdoneu-me que avui m’hagi allargat més del compte, però és que sense que serveixi de precedent vull destacar “el gest” del president Aragonés cantant la canya als senadors com un gest valent. I els de la “santa confraria” que reparteix carnets de patriota, una vegada més pixen fora del tinter. Quin error, quin gran error polític mantenir la desunió entre el nacionalisme català prioritzant les “etiquetes” partidàries enlloc de treballar tots plegats per aconseguir, quan sigui, el dret a un referèndum consensuat a través d’un pacte de claredat o qualsevol altre instrument vàlid. I, mentrestant, anar per feina des de totes les administracions – autonòmiques i municipals – que en queda molta per fer per a no decebre i fastiguejar més una ciutadania que espera solucions pels seus problemes de cada dia i no més retòrica eixorca i autocomplaent.     

 

ELS BARRIS DE BADALONA FLIPEN

 

 Els veïns del Raval, sant Cosme, la Mina i sant Roc – entre tots se n’omplirien carretades de merda, misèria i frustració – ja poden estar contents: un dels batlles més llargueruts del país, pel que fa a alçada i a llengua no pas a perspicàcia política, plantarà al bell mig de l’aparador comercial de Badalona un empantano d’arbre de Nadal “més alt de l’univers”, segons la fanfarronada d'ell mateix. I parlo de fanfarroneria perquè aquesta bravata no té cap altre objectiu que passar la mà per la cara al seu col·lega de Vigo, fins ara possiblement un dels més genuíns models d’esperpentisme que per Nadal meravella tot el món amb un malbaratament impressionant de bombetes que deixa bocabadades capitals emblemàtiques en qüestió de fardar. Però el desafiament del batlle badaloní al seu homònim gallec no té res a veure amb ideologies – malgrat un sigui popular dels de la vella i carca camada i l’altre un vers lliure socialista -, sinó que senzillament es tracta de veure qui dels dos la fa més llarga; qualsevol hagués fet prou mèrits perquè el malaguanyat Carandell l’inclogués en un lloc destacat d’aquell “Celtiberia Show” que tant ens va fer tronxar al començament de la transició.

 No sé com s’ho maneguen a Vigo i si es dediquen a tota aquesta parafernàlia monumentalista amb la casa ben endreçada econòmica i socialment; però, pel que fa a Badalona no es pot pas considerar gaire “ben trobat” el caprici del batlle d’una ciutat estigmatitzada per les condicions infrahumanes en que viuen els veïns d’aquestes barriades a les quals avans em referia, i que són de llarg les més conflictives i degradades de Catalunya. El batlle llargarut d’esquelet però curt de vergonya, no pot sentir-se orgullós de la seva iniciativa com si es tractés d’una proesa, tenint el pati de casa fet una bassa i una porqueria. I no per culpa de la gent que s’hi està per força en aquesta mena de cort de l'urbanisme social, sinó com a conseqüència de la deixadesa sistemàtica i històrica de totes les administracions responsables, incapaces de posar les condicions indispensables i constitucionalment obligatòries perquè els ciutadans d’aquestes barriades puguessin créixer, viure i desempallegar-se amb la dignitat que es mereix qualsevol persona. Les barriades de Badalona estan deixades de la mà de Déu des que se les van aixecar a tall d’arrancar naps, mentre duressin prou per cobrar la factura, promotors corruptes que arrambaren tot el que pogueren cap a les seves butxaques, en qüestió de materials, complements i infraestructures. Aquelles construccions “de merda” ja els hi estaven bé tant a les administracions que tenien de controlar que la feina estigués ben feta, com a l’establishment bonista que mai va intentar saber com s'ho passaven aquells ciutadans de tercera regional, i que només movien un dit per protestar de les molèsties que els causaven. El batlle més llarguerut d’Espanya, doncs, segurament podrà vantar-se, el proper dia 14 quan encengui l’arbre de Nadal, de la seva “cacicada”. I m’agradarà veure si quan arribin els turistes que aquests "espectacle" diu que atraurà a grapats a Badalona, muntarà rutes turístiques per incloure a la “festa folklórica" les persones que vegeten en vivendes de merda a La Mina, a sant Roc, al Raval o a sant Cosme. Hi arribarà fins aquets barris la llum de l'arbre del batlle?   

 

     

 

NO ES POT PATIR PER TOT

 

Qui pateix per tot, la majoria de les vegades segons s’expliquen els que en saben d’aquestes coses, és conseqüència de que hom no té prou domesticats els pensaments desmoralitzats, de no haver aprés a estacar el pessimisme mòrbid i d’estar convençut de que tots els coloms de la ciutat venen a cagar-se a l’ampit de la seva finestra. En definitiva, de que es tenen tots els números perquè les coses s’esgarriïn de mala manera. No és qüestió de pensar massa o de tenir molta imaginació delirant per covar mals pressentiments que, en definitiva, fan patir. Tenir imaginació esbojarrada pot ésser fins i tot positiu i gratificant: “imaginar” no necessàriament “fa patir”, en tot cas levitar d’eufòria. El que ja és més fotut és quan hom té tendència a donar massa importància als mals pressentiments, puix de seguida que aquests s’emperpalen com serps al cap, l’angoixa, la por o la desesperació que inoculen poden jugar males passades a la moral i àdhuc a l’autoestima. Aleshores, el simple retard injustificat de la parella o dels fills un vespre, un diagnòstic mèdic que s’endarrereix sospitosament o la triga d’una notícia que s’espera amb candeletes, pot provocar una tragèdia en una persona pusil·lànime.

D’això que parlo avui és més serio del que podeu pensar, ja que sovint la distància entre les cabòries patidores i un quadre depressiu pot ésser tan fina com un paper de fumar. Per tant, aquell que digui que “no cal amoïnar-s’hi perquè controla el patiment compulsiu pel què pot passar”, es fa trampa al solitari. El problema és que la seva preocupació neix contaminada per la basarda de que allò que “pot passar” sempre serà negatiu, un desastre. A la meva manera de veure, encara que buscar ajuda externa per superar-ho no es pot menystenir en casos greus, quan la tendència a veure l’ampolla mig buida es comença a manifestar crec que el principal revulsiu consisteix en tenir la força de voluntat per negar-se a “patir per tot”. Potser també ajuda carregar-se de paciència i de confiança en la bona sort o en la intervenció de la divina providència; però, jo diria que la vida ens la mirem amb ulleres de vidres negres o de color de rosa només depèn de nosaltres mateixos. A més, entre el negre i el rosa queden un fotimer de tons. I com deia aquell escriptor que en fer-se gran començà a patir de restrenyiment: “no patiu els vells per si aneu o no de ventre, que la naturalesa acaba fent sempre el seu curs”.  

 

 

CAL FER-HO BÉ EN POLÍTICA I EN LA VIDA EN GENERAL

 

Ser honest no consisteix només en saber què està bé, sinó en combinar el creixement del que està bé amb fer-ho bé. I és que quan es tenen responsabilitats s’ha de tenir clar que cal actuar d’acord amb allò que més convé a tothom, no només a allò que interessa a uns quants, per molt col·legues que siguin. Actuar d’aquesta manera suposa tenir valentia i integritat. Quan se sap allò que més convé a un col·lectiu perquè vagi bé, i no es té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure arrossegant els peus com si fos un mort que encara camina. Per desgràcia de la humanitat, no només a casa nostra sinó arreu del món, hi ha massa dirigents que són uns cadàvers vivents des que se’ls en fot que les seves accions només beneficiïn els de la seva corda, malgrat perjudiquin descaradament els que no ho són.

Molts governants, per exemple, als quatre dies d’arrapar el mànec de la paella per girar la truita com els hi roti, solen oblidar-se d’allò que van prometre quan pidolaven la confiança del “poble”, sense fer cas de les queixes d’una part del “poble” que s’ha quedat a l’oposició. Mirant-se amb fàstic les protestes de la gent que surt al carrer per escridassar-los. ¿No us en recordeu de la patxoca d’aquell ministre, conseller o alcalde que davant la cridòria dels opositors, des del carrer o des de les mateixes institucions, no tingui res més a dir que malgrat els insults, crits i rebombori el govern no pensa fer un pas enrere? ¿Què cony li costaria al ministre, conseller o alcalde d’un govern constituït democràticament replicar als manifestants del carrer o als diputats i regidors en seus parlamentàries, que pren nota del seus rebutjos i que estudiarà les seves propostes de reforma, procurant l’interès general? Però, ca! Encara se’n vanten de la seva prepotència i mandra per dialogar. A la meva manera de veure, però, malgrat tenim l’escenari polític que tenim i que ens dona la impressió que no se’n pot esperar gaire més d’aquesta trepa de bocamolls, animem-nos pensant que anar a millor sempre és possible, encara que massa sovint ens sembli que empitjorar sigui el més probable. I després de llegir aquesta reflexió d’avui, qui se senti frare que prengui candela!

 

MASSA LLEIS O MASSA MANDRA PER FER-LES COMPLIR?

 

N’hi hauria per a llogar-hi cadires, veient com moltes de les lleis, ordenances i reglaments tutti quanti que basteixen els legisladors, o bé arriben a misses dites als ciutadans o bé tenen més forats que un colador, convidant els aprofitats de tota mena a revifar la cançó enfadosa de: “feta la llei, feta la trampa”. I això no només passa amb les lleis d’alta volada que necessiten llargues sessions d’estires i arronses al Congrés dels Diputats, sinó que àdhuc les més modestes o casolanes que afecten a la política domèstica d’un ajuntament o d’una comunitat autònoma, amb l’agreujant que una bona part de les lleis que a empentes i rodolons s’arriben a parir, a l’hora de la veritat no s’apliquen quan toca ni com toca. A més a més, en alguns casos per mandra de treure el sant cristo gros. És a dir: per manca d’autoritat. Quantes vegades els ciutadans rasos no hem denunciat que no fan falta més lleis, sinó que les que tenim es facin complir al peu de la lletra?

Per exemple, per aconseguir en matèries tan sensibles com garantir el descans nocturn, el civisme en general, escarmentar els petits traficants de merda caldria que, d’acord amb la llei, les garjoles servissin d’una vegada per totes per reinserir els aprenents de delinqüents enlloc de perquè es treguin un màster com a camells professionals o en extorquidors, violadors i pistolers. N’hi hauria prou aplicant les lleis que ja tenim, sense miraments, contemplacions ni hipòcrites invocacions al bonisme més mesquí dels que després de tirar la pedra s’amaguen la ma per pura covardia. D’aquí ve que amb tantes lleis i normes com tenim, quan uns veïns reclamen una cosa tan simple com que es respecti el seu dret a dormir tranquils a casa o que a passejar-se pels carrers a l’hora que sigui sense por, han de passar sovint mesos perquè l’autoritat competent posi fi a les disbauxes al bar de la cantonada o al pis turístic de sota de casa. O perquè certs desguitarrats esvalotadors no s’atreveixin a imposar “la seva llei” al carrer a partir de quan es fa fosc. O que els ciutadans complidors de la llei es meravellin de que no sigui possible, amb tantes lleis, que un delinqüent reincident dotzenes de vegades no acabi a la cangrí fins que se li empassin les ganes de tocar la pera.     

 

 

EL GAT OKUPA

 

 Conseqüent amb allò que us deia ahir de passar de comentar la rabiosa actualitat, mentre m’ho pugui permetre per no agafar un empatx de depressions i de males llets, avui us miraré d’entretenir amb la història del gat que es va fer okupa, relat que potser algun dels meus antics seguidors del blog ja m’haurà sentit explicar. El cas és que la Mei vivia sola, de lloguer, compartint amb el seu gat Horaci un pis d’escassos quaranta metres quadrats. La Mei treballava al jutjat com agutzil i, pràcticament, no parava a casa des dos quarts de vuit del matí fins a darrera hora del vespre. Per tant, l’Horaci se les campava com podia, i quan es cansava de xafardejar tots els racons del pis i de rebolcar-se damunt el llit de la seva mestressa per fer-li la punyeta, es deixà temptar per l’aventura d’anar a inspeccionar les voltants del pis aprofitant la finestra que la Mei sempre deixa entreoberta perquè respirés. L’Horaci, de fet, ja sabia que tenia prohibit d’escarxofar-se sobre el llit de la Mei o d’anar-se’n a fer el bandarra al carrer, però és que eren les dos úniques rebequeries que es podia permetre per fer palès a la mestressa quan tornava a tres quarts de quinze, que no li agrada fer solitaris. Però, vet-aquí que la Mei ho tenia complicat per passar més hores a casa, ja que en plegar del jutjat i després de fer un mos al bar dessota, enfilava la carretera cap a Barcelona per anar a l’acadèmia on preparava oposicions per guanyar una plaça de secretaria. De manera que quan tornava al pis ja no li quedava esma per jugar amb l’Horaci, abans de posar-se a clapar. Això sí, li permetia a la mascota que pugés al llit per escalfar-li els peus.

Al costat del bloc on viu la Mei hi ha un parell de cases de planta baixa que estaven tancades, pendents d’enderrocament per construir-hi pisos. Bé, tancades és un dir perquè s’hi havien ficat okupes i l’Horaci, en una de les seves rondes se n’havia fet amic; i, sorprenentment, també de dos gossos que de tant en tant treien de polleguera els veïns amb les seves bordades. Ja és un misteri digne d’estudi que un gat s’entengui amb gossos, però com que és veritat deixem per un altre dia esbrinar les causes de tan insòlita convivència. El cas és que el pobre Horaci es va curar de la tristor i de l’enyorament d’una mestressa tan ocupada que no tenia temps per fer-li companyia. En principi, la Mei no se’n va adonar de les escapades del seu gat perquè quan tornava sempre el trobava miolant al costat de la porta, esperant una carícia que cada vegada era més escadussera i per compliment; per tant, dos o tres setmanes després de fer amistat amb els okupes i els seus gossos, el gat va decidir quedar-s’hi a viure per sempre. La Mei el va buscar per tot arreu fins que va descobrir que el seu Horaci no li havia fet el salt, sinó que uns pocavergonyes pollosos l’havien segrestat. Armant-se de valor, doncs, va anar a veure els okupes que, en conèixer el motiu de la seva queixa, li van deixar ben clar que ells no en tenien cap culpa que l’animal hagués decidit mudar-se a la comuna i que, en tot cas, era ben lliure de tornar a casa d’ella quan volgués. La Mei, aleshores va cridar l’Horaci, que després de fer-se pregar una mica se li va acostar tot desdenyós, i després de mirar-se-la amb cara de pillo, va girar cua posant-se a fer festes als seus nous col·legues. Envistes del panorama, la Mei li va dir a l’okupa que li baixaria tot l’aixovar del gat, ja que preferia estar-se allà baix com un pòtol que no pas viure com un rei al seu pis. Es va descuidar d’afegir: fotent-se de fàstic tot el sant dia. L’okupa es va arronsar d’espatlles i se’n tornà cap a dintre, com dient: ja vos ho fareu! Però l’Horaci, vés que no sigui el primer gat okupa de la història, ja ni es va dignar a sortir per acomiadar-se de la Mei.

,

 

FENT DISSABTE DELS LLIBRES

 

Ja sé que avui s’escauria més parlar de l’actualitat – Gaza, Ucraïna o del darrer capítol del serial sobre l’amnistia – que no pas d’una qüestió domèstica, com ara dedicar el matí a desempolsegar la meva modesta biblioteca. Però, és que, francament, de l’actualitat ja n’estic una mica fart perquè per molt que paris l’orella a tertúlies o a noticiaris, no en treus l’aigua clara de res perquè em dona la impressió, i no m’hauria de venir de nou, que cadascú tira l’aigua cap al seu molí. Per tant, em passaré el dia treient pols als meus llibres, no perquè en tinguin gaire d’acumulada, sinó perquè amb l’excusa de remenar-los sé que retrobaré algun vell amic de joventut que potser ni me’n recordava conservava i que, sens dubte, en fullejar-lo em portarà records entranyables. La meva no és una biblioteca particular d’aquelles amb solera, heretades de pares a fills, sinó una habitació on en prestatgeries muntades a base de bricolatge amateur s’acumulen els llibres que han passat per les meves mans al llarg de la vida, des que vaig començar de ben jove a experimentar el morbo d’afegir-hi un nou exemplar, sobretot si l’havia aconseguit a preu de ganga aprofitant les ofertes de llibreries – recordeu la mítica Cervantes, del carrer de la Canuda? – que saldaven estocs, o entre el repertori de llibres de butxaca amb que les editorials inundaven el mercat per fomentar l’afició a la lectura.

Fa poca estona que he tingut a les mans el primer llibre que vaig comprar – “Climes”, de l’Andre Maurois – que el meu professor de francès a Figueres, l’enyorat Pallach, va recomanar-me per practicar l’idioma. Quan amb vint-i-cinc anys estrenats de tot just vaig traslladar-me amb tots els patracols de Figueres a Manresa, vaig arrossegar dins un “mundo” – així s’anomenaven els baguls que servien per traginar l’aixovar de la família quan es viatjava en vaixell – tots els llibres que havia arreplegat fins llavors. Després, vaig continuar ampliant la biblioteca seguint els mateixos criteris d’austeritat en el preu i de qualitat en el contingut, sobretot gràcies als bons consells d’un llibreter vocacional com el senyor Oliveras, de can Xipell de Manresa. Quan vaig canviar de pis, fa uns quants anys, em vaig veure obligat a esporgar les existències per no fer tan carragós el trasllat, i els llibres desnonats – prop d’un miler – els vaig regalar a l’Associació de Veïns del meu barri de Valldaura. Tanmateix, al cap de poques setmanes ja tornava a reincidir en omplir forats a les prestatgeries, fins fregar altre cop els tres mil i escaig, als quals ara estic desempolsegant per matar l'aranya, aprofitant que no puc sortir a caminar perquè estic passant un petit atac de vertigen. Mentre ho faig, em pregunto quan jo falti, on aniran a parar tots aquets llibres? Qui sap si el seu destí serà un cementiri de parracs o de residus de paper imprès per reconvertir-los en paper reciclat. Bé, almenys estaran nets i polits!  

 

CAMINADES URBANES, PERÒ TAMBÉ SALUDABLES

 

Fa temps vaig plegar d’anar a caminar pel bosc en companyia d’una colla, i cada mati surto a escampar la boira tot sol, per una ruta urbana envoltada d’arbres més o menys bons dosificadors d’oxigen. A peu pla, a pas lleuger i amb uns auriculars penjats de les orelles per seguir les noticies. Durant un parell d’hores que equivalen a uns sis quilòmetres, segons l'aplicació que porto al móbil. No és igual que caminar pel bosc, esclar; però, tanmateix és una caminada saludable que, a copia de repetir-la fent si fa o no fa el mateix itinerari cada dia, podria fer el monòton recorregut quasi d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per a distreure’m mentre camino. Es tracta de prendre nota de totes les coincidències amb que m’ensopego, mirant s’hi esbrino alguna diferència d'un dia per altra. Per exemple, quasi sempre em topo amb una noia molt jove ben arreglada, que surt de casa atrafegada tibant alhora el cotxet d’una criatura, arrossegant un gos per la corretja i una bossa de racó que llença al contenidor de la cantonada. Encara que sembli una rucada, trobar-hi a aquesta rutina alguna diferència veureu que no és cap ximpleria, sinó un bon entreteniment.

Una mica més enllà, he de fer marrada perquè quasi sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous, davant una botiga de comestibles. El primer dia que em va desllorigar la marxa li vaig maleir els ossos; però, ara si algun dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i em miro l’hora per comprovar si m’he endarrerit o avançat. No hagués dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s'asseu al mateix banc cada dia; suposo que ells deuen pensar el mateix de mi quan em veuen passar com estaquirot, ni passejant ni corrent... Quan tombo la cantonada del supermercat que hi ha al final del passeig, ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros contra una pidolaire que, asseguda a terra com si estigués agenollada, para la ma a tothom que passa per un lloc tan estratègic per demanar caritat. He observat que hi ha dones que quan surten de la botiga – mai quan hi entren, no sé per què – li deixen caure alguna moneda al paneret, també em sembla que per pura rutina ja que fan l’almoina i passen de llarg. Poques sento que li preguntin, per exemple, com ha passat la nit... Tanmateix, trobo gent que en prou feines conec de vista, però des que ens creuem a la mateixa hora acabo saludant... Totes aquestes rutines, amb una mica d’esforç, ajuden a trencar la monotonia d’una passejada en solitari. L’altre dia em vaig proposar una mena de treball de camp: un recompte de les parelles que pel carrer van de bracet, agafades de la mà o simplement una al costat de l’altre. Repartides per edats. Quan tingui resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com mínim m’hauran servit perquè el temps de caminada saludable per la ciutat, entre una cosa i l’altra em passi volant.   

PRIORITZAR NO ÉS TAN SENZILL COM SEMBLA

 

            Està molt bé com a bon propòsit, però a l’hora de la veritat, quan hom s’encara amb la mare dels ous d’haver de triar “què fer”, resulta que allò que semblava tan fàcil de resoldre en teoria, a la pràctica representa un dilema difícil de resoldre, sobretot quan es tenen diverses opcions o estratègies davant del nas. Tothom té clar, en fase empírica, que per anar bé a la vida s’ha d’aprendre a prioritzar; però, qui es veu obligat a tirar cap aquí o cap allà aprèn una lliçó inesperada: que no és el mateix establir prioritats pensant amb el “que convé” en comptes de amb el “que interessa”. Per posar un exemple ben fresc:  la cançó enfadosa de l’atac “per terra, mar i aire” a la franja de Gaza, amb que l’exercit israelià amenaça els palestins i mareja la perdiu des de divendres. ¿Per quins set sou està ajornant incomprensiblement - cada vegada que van a pixar els que han de decidir posar en marxa la màquina de trinxar-ho tot – l’hora zero? En el fons, a la meva manera de veure, rau en el fet que no es posen d’acord en què els hi convé de cara a la galeria i què els interessa de portes endintre. No tinc cap dubte que els interessos i els sentiments dels jueus assedegats de venjança, consisteixen en arrasar Gaza i tallar el coll a tot palestí que no pugui demostrar que no té res a veure amb Hamas. Però, els hi convé de cara a l’exterior prioritzar l’acció de càstig a sang i foc?

            Quan Aznar, per “figurar” com amic incondicional i llepaculs dels EE.UU., perquè el president americà li deixés posar els peus a la taula del despatx de la Casa Blanca, va contribuir a fer empassar al món la guatlla de les “armes químiques” iraquianes, ¿ho va decidir en funció dels seus “interessos” personals o es va plantejar de veritat si escampar una colossal mentida “li convenia” al seu país? Perquè prioritzar no vol dir altra cosa que decantar-se per una cosa o per altra. Els exemples que he posat tenen a veure amb la política i les relacions internacionals, però es poden aplicar a qualsevol circumstància de la vida, sigui política, professional o domèstica. Prioritzar degudament no té cap altre inconvenient que triar entre allò que ens interessa i allò que ens convé. És tan elemental com això. I si hi reflexioneu una mica, us adonareu que no sempre tenint en compte el “què interessa” s’encerta la jugada. Ara mateix, en plena negociació per investir pels pèls un president del govern d’Espanya, si no es vol cometre un altre immens error històric, unes i altres parts negociadores caldria que prioritzessin entre el “que interessa” als que poden fer decantar la balança en un moment donat, i allò “que convé” al conjunt del país, per posar un bon persistent pedaç a la convivència en pau.            

 

 

EL MÓN, DE MOMENT, NO S’ACABA; PERÒ POTSER JA N’ESTÀ FART DE QUE L’ANEM MATANT A PESSICS.

 

            Ja he perdut el compte de les vegades que els aprenents de bruixot han profetitzat que el món feia figa. Però, afortunadament, encara remenem la cua i tots els mals auguris dels il·luminats de torn en cada època, s’han anat dissolent com bolados. Malgrat això, sempre queden hiperventilats que els motiva més el morbo d’un món abocat a l’apocalipsi que no pas la tranquil·litat de viure en un planeta sostenible i segur, si no fem més el boig. Qui sap si aquest “morbo” és el mateix amb que provocava l’Herman Melville per ajudar a vendre “Moby-Dick”: “alguna vegada has sentit l’emoció d’enfilar-te al llom d’una gran balena blanca”? Penso que perquè certes brames, que no s’aguanten ni amb pinces semblin versemblants, es deu a que a la bona gent l’atrau aquella dosi de morbositat que portem al cos de naixement, la qual per sort alguns rebutgen per raons culturals, religioses, estètiques o, simplement, científiques.

            A la meva manera de veure, no cal amoïnar-se tant per la fi del món a l’engròs i estar més a l’aguait de les apocalipsis servides a la menuda, que cada dia varies parts d’aquest món pateixen a causa de guerres, catàstrofes naturals, pandèmies, sequeres o fam. Són finals del món individualitzades que passarien desapercebudes si no fos que avui dia les noticies no tenen fronteres ni aturadors, en part gràcies a la gent que arrisca desinteressadament la pell per escampar-les com fan, per exemple, les ONG o els freelance de la informació. La llàstima és que en ambdós exemples, els que esbomben les misèries perquè tothom sàpiga en el món que viu, es fan més savis que rics. No obstant això, la magnitud de totes aquestes tragèdies quotidianes semblen no impressionar els establishments dipositaris del poder, perquè per molt que el món s’esmicoli a l’Orient Mitjà, a Ucraïna o a dotzenes d’indrets més per causa de guerres o del mal tracte mediambiental, mentre el món no s’ensorri del tot ni s’immuten, convençuts que estan per sobre del bé i del mal. Qualsevol pagès de casa nostra, però, els hi podria donar un bon consell, a aquests malparits: “Allà on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa”     

MALAMENT RAI QUAN LA INTRANSIGÈNCIA IMPOSA LA LLEI

 

            En definitiva, en què consisteix la intransigència? Senzillament, en no baixar mai del burro ni que em matin. Tant li fa si les raons dels altres van a missa, encara que només sigui una mica; l’intransigent és del “tot o res”. És a dir: d’aquella mena de sords que no és que no hi sentin, sinó que no volen escoltar. L’intransigent no serveix per debatre perquè li agrada massa discutir, que és una cosa molt diferent. Debatre sempre és sa i fins i tot necessari per arribar a una entesa; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben en trencadissa. I no només es nota pel to de veu emprat, que cadascú té la seva manera d’expressar-se, amb més o menys vehemència; tanmateix, és pot debatre a crits o sense que se senti una paraula més alta que altra; qui enreda sempre la troca és la intransigència.

En definitiva, en què consisteix "enraonar" (m’agrada més aquest mot perquè és més planer i proper que no pas "dialogar")? A la meva manera de veure, però, per enraonar cal asseure’s a la cadira de l’altre i calar-se el seu barret. Com es poden comprendre les raons de l’altre, si no ens posem a la seva pell i mirem de palpar la seva sensibilitat sense prejudicis? Partint de la base que, per cert, només els intransigents neguen que la raó pugui estar repartida, les enraonades sinceres haurien de servir no pas únicament per posar en relleu les discrepàncies, sinó sobretot per valorar les coincidències. Per tant, les enteses duradores només poden empar-se en acords de conveniència, que contemplin generosament les raons més sentides de cada part. En conseqüència, els polítics i els mediadors en general haurien de saber que si no és enraonant, escoltant i ponderant la força de les raons llegítimes de tothom per consensuar una solució de conveniència, mala peça tindrem al teler. Pretendre guanyar els conflictes o els debats per golejada no és només una pretensió que va lluny d'osques, sinó un immensa equivocació estratègica. En temps de tantes negociacions polítiques com les d'ara, potser caldria reflexionar-hi una mica en això que escric, perquè els bons acords no es “pasteregen” sinó que es broden i, si convé, es sargeixen sobre la marxa els estreps, abans no es facin més grans i no sigui possible d'apedaçar-los.

NO ES POT PERMETRE QUE NINGÚ ES FACI AMO DELS CARRERS

 

            Els que diuen defensar el dret a que tots els ciutadans puguin expressar públicament les seves simpaties o discrepàncies, haurien de recalcar que emparant-se en la llibertat d’expressió, ningú pot apropiar-se del carrer – com en altres temps va fer en Fraga sense caure-li la cara de vergonya - i pretendre monopolitzar-lo en el seu benefici exclusiu, trepitjant la mobilitat, la tranquil·litat i la seguretat dels altres ciutadans. És a dir: els carrers no poden ser només propietat d’uns quants, simplement perquè facin més gresca, cridin més fort, portin garrotes o diguin que la fan més llarga, perdoneu l’expressió. Si em permeteu que ho digui - i que consti que ho faig amb la mà al cor - cremar cotxes o contenidors, trencar vidres, embrutar les façanes de les cases o violar el descans dels veïns cansats o malalts que simplement volen dormir no ajuda gens al civisme ni a la convivència pacífica. I encara menys, esclar, deixar que les omplin els fanatismes.

No obstant això, cada dia els carrers d'arreu són protagonistes dels abusos i les provocacions d’uns quants ximples hiperventilats, a vegades a sou de vés a saber quines crides i consignes. D’un en un aquests individus serien incapaços d’aixecar la veu ni de tirar una pedra, però en ramat s'envalentonen. Sense anar més lluny, per exemple, quan el jovent torna a casa de matinada en ramat o el botellón d'aquella nit no s’estan de desvetllar el veïnat, ni de pixar-se als portals com si fossin gossos marcant el terreny, ni de premer els timbres de les cases per “fer una gràcia”. És, evindetment, delinqüencia o incivisme de baixa intensitat; no tracta de posar bombes, ni de calar foc o saquejar botiques però tot es començar. Ara bé, el que escou de tot plegat al ciutadà és que les autoritats, llevat de en comptades excepcions, mentre no en surti algú malparat físicament d’aquestes diguem-ne “alteracions habituals” d’uns quants drets de la ciutadania prefereixen quedar-se quiets parats, “per no empitjorar més les  coses”. Però el més fotut de tot, no és que els carrers – també llevat d’unes quantes excepcions – no els okupen anarquistes o feixistes, sinó una colla de mal educats pipiolos aprenents de violents. I arribats a aquest punt, si volem resoldre el problema, potser que comencem a admetre que qui ha de treure les castanyes del foc, pacificant els carrers no és la polícia - amb arguments dissuasius tan impresentables, a vegades, com els dels mateixos agressors - sinó uns programes de reeducació cívica sistemàtica en que s’hi impliquin tant les llars com les escoles. Sense que recuperin l’autoritat i posin seny pares i mestres, els carrers continuaran estan en mans dels que només els volen per imposar per la força els seus rampells rebecs o, en alguns casos, per venjar-se d’una societat que no es cansa de mirar-se el melic, ignorant d'on plora la criatura.     

SENTIR-SE EMPOBRIR UNA MICA CADA DIA

 

            Això de la pobresa més que quelcom tangible i mesurable, al meu parer és un “estat d’ànim”, inclús potser una simple percepció; és a dir: les persones no són pobres perquè traspassin en un moment donat una línia vermella de dependència més o menys vergonyant, o la cota ridícula d’un convencional nivell d’ingressos. Si hom “se sent” pobre és en funció d’unes concretes circumstàncies molt personals i intransferibles, en les quals, com cadascú entengui el concepte “dignitat”, hi juga un paper clau. I això que escric, per desgràcia avui esdevé més cert que mai; perquè precisament és avui quan hom s’adona que molta gent rossola el risc de caure en la indigència per qualsevol imponderable que ell no controla, que perdre la dignitat de resistir com sigui és una possibilitat a tenir en compte. Per tant, el que hauria de preocupar als serveis socials en general no és si una persona reuneix o no totes les condicions objectives per treure’s el carnet de pobre oficial – si és que de credencials d’aquesta mena se’n donessin –, sinó si aquesta persona pateix el síndrome de percebre que li minva la dignitat i l`autoestima, deixant-se anar per la pendent. 

            Recalco la importància de "sentir" que es perd la dignitat i l’autoestima, perquè és a partir de quan això passa que qui està en capella d’acabar com un pelacanyes, però més o menys trampeja la situació mantenint les aparences fent tots els equilibris del món, pot acabar sentint-se un perdulari; i de perdre l’autoestima a caure en la marginació només hi ha un pas. Aquesta reflexió crec que no és baldera ni inoportuna avui, perquè encara que s’intenta dissimular amb obstinació i justament per dignitat - vés per on! - inclús una part preocupant de l’establishment panxacontent que es creia immune a l'empobriment, s’ha adonat amb gran sorpresa de l'encariment descarat de la vida i de que amb la retallada dels crèdits bancaris ja costa més refiar-se d’anar de manlleu per arribar a fi de mes i no cridar l'atenció. No ens en volem adonar, qui sap si perquè mentre hi ha vida hi ha esperança i no hi ha mal que cent anys duri, que una part massa considerable de la societat – incloses les romanalles d’aquella classe mitjana dels nostres pares – s’està empobrint cada dia que passa. Tanmateix, a la meva manera de veure, el que em treu de pollaguera és que els governs - i també la societat civil més compromesa en "salvar el món" encara que no sigui la seva competència directa ni en tingui obligació - enlloc d'agafar el toro per les banyes pretèn combatre la pobresa bastint més o menys sibil·linament xarxes de protecció en base a la solidaritat i el voluntarisme, les quals només serveixen per escaldufar i cronificar el problema. Repartir cops de mans més o menys disfressats de subsidis, com si es tractés d’un acte de justícia i no pas de caritat descarada, és un gest altruista molt discutible – vingui de qui vingui, incloses les confessions religioses – almenys mentre allò que es reparteixi no sigui part del que “es poseix” sinó del que “sobra”, del que ja no es fa servir perquè ha passat de moda o perquè ha caducat. La dignitat d’una persona no s'alimenta fent-li caritat, sinó establint les condicions perquè tots els ciutadans tinguin dret a dormir sota un sostre segur i a guanyar-se la vida dignament treballant. Em sap greu, però algú les ha de recordar aquestes veritats de tant en tant, enlloc de fer volar coloms i predicant que qui dies passa anys empeny.         

DEPRESSIÓ I SUICIDI

 

            Avui, dia dedicat a la salut mental potser sigui el més indicat per utilitzar dues paraules que fins fa poc, i encara avui, fa un “no se què” emprar amb normalitat a les converses i s’hi fan encaixar amb calçador. Segur que no és tot el que caldria, però almenys els mots maleïts s’han normalitzat. I gràcies a parlar-ne de la salut mental sense fer-ne escarafalls, com si es tractés d’una patologia més, la societat ha pres consciencia de que una persona angoixada si acaba rendint-se a la depressió, per exemple, està en perill de tornar-se eixorca i perdre la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada. Puix que intoxicada l’ànima per la depressió, les persones s’aïllen i pensen que entre elles i la resta del món s’ha obert un estimball. Estan convençudes que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que a ningú, entre tanta boira embulladora, se li acudirà mai d’intentar treure-les del pou tibant-les de la mà. I que si l’isolament i la percepció de pèrdua de referents en qui arrapar-se per no caure abatudes esdevingués absoluta, seria quan podrien deixar-se festejar per la temerària temptació del suïcidi, com a única sortida viable i lógica.

            Des de fa mesos, la sanitat pública internacional i la nostra, com sempre a remolc, han admès almenys amb la boca petita que des de les àrees d’assistència primària és essencial detectar, a temps d’evitar la tragèdia, persones que estiguin potencialment covant el síndrome dels que rumien estripar la baralla a mitja partida. Tothom hi està d’acord que s’ha d’anar per aquest camí, però, a la meva manera de veure, penso que no deu ésser tan senzill com podria semblar sobre el paper en que estan escrits els bon propòsits i les teories, entrellucar entre tanta boira baixa que enterboleix a les persones atrapades per l'angoixa i la basarda anímica la vista del sol i del cel blau, aquelles que incuben “mals pensaments”, ja que segons diuen els experts les persones que s'avenen a les primeres de canvi a parlar-ne del que els hi passa pel cap, segurament poc tindrien mai prou pebrots per llevar-se la vida. Els perillosos de veritat, diuen els qui entenen, són els que per molt que se’ls grati la pell es tanquen en banda i dissimulen la tristesa crónica o repentina. Tanmateix, per gratar a fons i amb èxit la pell de l'anima faria falta disposar de més temps i de molts recursos materials i econòmics. I com que en la nostra societat bòrnia i materialista, en el fons la preocupació per entomar la salut mental obeeix més que a evitar patiments als malalts i a les seves famílies, a protegir l'establishment panxacontent dels que tenen símptomes de no girar rodons del tot, el temps per curar aquestes patologies costa diners i massa  recursos no se'ls pot permetre una sanitat pública fregant la fallida tècnica. Pensem-hi avui, que és el dia de la salut mental, mentre assistim perplexos a l'espectacle de que les fàbriques d’armes no donen abast a les comandes de míssils i d’altres eines de destrucció massiva de vides, de vivendes i d'esperances.      

QUANTA, QUANTA GUERRA!

 

    Jueus i palestins s’han declarat la guerra. Vivim en una llei de món en que sembla que les males noticies s’han convertit en el pa nostre de cada dia. Les tragèdies de tota mena acaparen la quotidianitat i quasi semblaria que estiguem més habituats a parlar de la mort i la desgràcia que no pas de la vida i de l'alegria de viure; però, malgrat un panorama tan depriment, resulta que la vida no s’ensorra ni es rendeix i enmig de les pitjors calamitats els brots verds d’esperança i d’il·lusió superen les llàgrimes, els dols feixucs, les nits solitàries i tenebroses i les devastacions més salvatges. Potser sigui degut a un miracle: el miracle de quan els miracles són possibles, encara que ningú ja hi cregui en miracles. Després d’una gran catàstrofe, natural o provocada per ma de l'home, per brutal que hagui estat la desolació escampada, fixeu-vos que a l'hora de fer balanç el protagonisme no se l’enduen els cadàvers, sinó els supervivents.

         Encara que us pugui parèixer una afirmació sorprenent o absurda, potser fins i tot estrafolària o esperpèntica, penseu-hi una mica i us adonareu que s’ajusta puntada per puntada a la realitat. Costa d’assimilar-ho quan els morts i les ruïnes s’amunteguen, i sembla que els arbres i les flors mai més floriran. O que de les fonts mai més brollarà aigua. Però, inclús enmig de les guerres més cruentes, neixen i es desenvolupen noves vides, s’embasten nous i ambiciosos projectes i la festa no para, en un indret o altre, perquè els supervivents no es poden passar les hores plorant i lamentant-se pels morts que s'han deixat enrere per força. El problema o la llàstima de tot plegat, és que una gran majoria d’aquests supervivents no hagin escarmentat i no aprofitin les experiències viscudes per apostar decididament per la vida i, en canvi, que s’entrenin i es preparin per continuar matant i destruint amb armes cada vegada més sofisticades i cares. Tan cares, que si hi renunciessim del tot esborrariem del planeta la fam, la miseria i l'odi.  

 

EUROPA PASSA D’ESQUITLLADA SOBRE LA IMMIGRACIÓ.

 

          Tot i que la capacitat de les instal·lacions semi-carceràries de l’illa de Lampedusa, a Itàlia, o de l’illa de Hierro, a Espanya, estan més que sobrepassades de clientela, els capgrossos europeus de visita de cap de setmana a Granada han mirat per enèsima vegada cap a una altra banda i s’han “descuidat” d’incloure als patracols de conclusions de la trobada, una sola referència al problema de la immigració, incloses derivades com els milers d'ofegats sense nom al mare-nostrum. No obstant s’ha d’admetre que, com passa en totes les societats, hi ha forasters que cauen més simpàtics que altres, de la immigració gairebé ningú a aquestes altures en vol sentir a parlar. Al veí Marroc, per exemple, és públic i notori que no són ben vistos els immigrants “negres”, que els magrebins estigmatitzen com “africans” a tall de malnom. Més enllà de l’anècdota, però, si en general els països receptors de les riuades de refugiats establissin protocols de control de la invasió assenyats i respectuosos amb les persones – és a dir: criteris sostenibles d’acollida, seleccionant els forasters en funció de les seves necessitats, la seva capacitat de guanyar-se la vida i, sobretot, d'una voluntat sincera d’integració en les costums de les societats acollidores respectant els drets i deures obligatoris per a qualsevol que vingui de fora – el desembarcament de refugiats potser deixaria de veure’s com un perill i un factor de desastibilització social.

            La immigració fou vista per les societats industrials de la mitja meitat del segle vint, en ple desenvolupament, com una oportunitat dinamitzadora de la raquítica demografia europea, “donant facilitats” a una mà d’obra forastera barata i dócil que fes més competitives les empreses. Però, a mesura que el degoteig de refugiats s’escampà com una taca d’oli enmig d'un clima d’eufòria i d'improvisació injustificables, la crisi econòmica va agafar tothom – a forasters i als de casa inclosos – amb els pixats al ventre, i va precipitar una descompensació social brutal. La patacada més severa, com a conseqüència d’una política immigratòria desguitarrada com la tolerada des de governs de tots colors i tendències, va estampir fort sobre les costelles d’una joventut europea que veié estroncar-se el futur de raonable prosperitat que els prometia un neoliberalisme envalentit per  la calculada ambigüitat d’una socialdemocràcia panxacontenta, tot fent volar coloms. Part d’aquesta joventut europea, en veure’s acorralada davant la necessitat de “buscar-se la vida” a l'empar del mileurisme, l’economia submergida i les engrunes de la nova cultura del subsidi tapaforats, va reaccionar espontaniament entre la insubmissió i la revolta. El problema és que aquelles noves condicions de vida que denunciaven els joves europeus cada dia més allunyades dels seus deliris de grandesa, malgrat la seva precarietat no desanimava els miserables forasters que les acceptaven amb la resignació dels que no tenen on caure morts, perquè eren conscients que no les podien ni somniar en els seus països d’origen. A la meva manera de veure, però, quan a tres de cada quatre forasters – i segurament amb quedo curt – els europeus els hi deneguem sistemàticament el permís de residència i de treball dintre la legalitat, s’afegeix llenya a una caldera a punt d’explotar després de passar de l’eufòria bonista d’acollir "tots els pobres de la terra", a sentir la necessitat de defensar-se’n dels refugiats com s'hi fossin una plaga d'insectes xucladors de sang i de vida. I aquesta Europa que no es cansa de mirar-se el melic, dorm amb una bomba de rellotgeria activada sota el llit totes les nits, i una vegada més - aquesta per més inri sota la presidència de torn d’una Espanya dessagnada per una immigració indiscriminada - es fa l’orni de tot plegat i s'encomana a no se sap qui.       

ENTERANYINATS A INTERNET

 

            Des que va esclatar-nos als morros l’episodi Snowden, em vaig preguntar si realment allò que anomenem amb subtilesa “la xarxa”, és una garantia de seguretat per a les dades que s’hi confien i, sobretot, de discreció sobre tot allò que s’hi aboca de bon rotllo. Cada vegada més experts semblen coincidir en l’opinió que utilitzar els smartphones i d’altres eines sofisticades, quin nom ni sé com pronunciar, comporta un risc del qual l’única manera segura de protegir-se’n consisteix no només en desconnectar aquests aparells tan espavilats sinó en trinxar-los. Perquè cada vegada tinc més clar que allò que perilla a la xarxa no és únicament la privacitat de les persones que la converteixen en còmplice, sinó també la seva moral. Ho vaig tenir més clar que l’aigua després de llegir un comentari de la catedràtica d’ètica, Victoria Camps: “l’anonimat a internet tempta els usuaris habituals i els xafarders ocasionals a no donar importància a l’insult gratuït, a la falta de respecte a les persones o a la calumnia, invocant la llibertat d’expressió com excusa de que a la xarxa tot s’hi val, encara que s’atempti contra els drets humans fonamentals”.

            A  la meva manera de veure, doncs, gràcies o per culpa d’internet, els ciutadans del món tenim cada vegada més la sensació que la societat d’aquí a quatre dies – ara ja pertanyo al col·lectiu dels que els dies se'ns esmunyen dels dits massa de pressa – haurà de trampejar entre dues realitats tecnològiques: una d’absolutament digital, dominada esclar de cap a peus per les noves generacions quasi des de les beceroles avui els néts ja passen la mà per la cara als avis; i una altra de diguem-ne tradicional (analògica) quina clientela està cada dia més esparverada i en avançat procés cap a l’haraquiri col·lectiu com a usuaris d’una tecnologia superada i en absoluta decadència. No m’hi giro d’esquenes a la intel·ligència artificial, però ningú em farà callar la meva opinió que en colonitzar  l’administració pública i la pràctica totalitat de la gestió econòmica i comercial del món, aquell valor afegit que els de la meva generació anomenàvem sentimentalment “toc humà”, estarà més mort que els morts del cementiri. A partir de la conquesta dels serveis en general, de la logística i de les cadenes de producció del que sigui, l’aportació de les persones al tinglado productiu i fins i tot intel.lectual serà igual que un zero a l’esquerra. Els nostres néts, per desgràcia, el veuen aquest futur tamb esperança enlloc de amb preocupació. Naturalment és llei de vida, des que el món va començar a evolucionar. La pregunta, però, és si de tant estirar la corda aquesta s’acabarà trencant i caurem atrapats com titelles sense ànima dintre la immensa teranyina d’internet.     

LA MERDA, QUAN MÉS ES REMEMA MÉS PUT

 

            Em fa gràcia que una cadena de radio privada – Rac-1 - hagi “fitxat” l’escòria de les clavegueres de l’Estat i de la policia patriòtica – el comissari Villarejo – per augmentar els seus índexs d’audiència i, de passada, fer-li un gol informatiu a la seva competidora pública – Catalunya Radio -, en plena polèmica sobre si és ètic o no que una cadena pública admeti publicitat a dojo, fent competència descarada per trobar anunciants amb una cadena privada. La mare dels ous de la qüestió, rau en si és lícit que un mitjà informatiu que mama dels pressupostos generals de la Generalitat, disputi el pinso publicitari amb una cadena privada que només compta amb els anunciants per finançar-se. I és entremig d’aquesta guerra oberta entre dues competidores a repartir-se l'hegemonia informativa, que em descol·loca i em grinyola el protagonisme que se li dona a un personatge tan repulsiu i amoral com el comissari dels pebrots. Per molt que es vulgui disfressar de boom informatiu, a la meva manera de veure poca cosa – des d’un estricte punt de vista noticiable – pot subministrar a l'audiència un mentider compulsiu i corrupte tan fastigós que durant anys tant se li’n donà destrossar irreparablement, sense cap mena d’escrúpols, la reputació de persones totalment innocents a més d'indefenses davant un Estat que no feia res per ajuda-les a treure's de sobre la merda amb que els havia enllardat impunenent personatges sinistres com el comissari i uns quants Fernàndez-Diaz des de les seves cloaques que gestionaven per delegació del mateix Estat..

             Suposo que la cadena que utilitza "els serveis" del comissari per aixecar cap i aconseguir un ressò mediàtic sorprenent, es justificarà dient que allò que importa a la vida són els resultats i que per aconseguir pujar la quota d’audiència, per exemple, també tot s’hi val. I potser fins i tot els promotors d’aquesta iniciativa afegiran en el seu descàrrec que no es pot privar l’audiència d’assabentar-se de primera mà d’unes quantes trapacèries indecents, covades des d'aquelles cloaques. Però aquest raonament seria molt discutible, tant des d’un punt de vista ètic com pràctic, per una simple i elemental raó de pes: les "confidències" enverinades del personatge es mereixen vertaderament un mínim de credibilitat? És evident que el comissari se sent com peix a l’aigua removent femers que coneix com el palmell de la seva mà, aprofitant el safareig que li han muntat a la radio per esquitxar a tort i a dret, per embolicar més la troca de la convivència. Les "revelacions" del comissari  no ajuden a recosir cap ferida ni a enriquir els coneixements d’una audiència cansada de xarlatans i tòxics, malgrat per allò del morbo no pot evitar parar bé l'orella, per si de cas. És mereixen personatges com el comissari altaveus mediàtics gratuïts per seguir furgant en la merda? Tanmateix, com s’han prestat personatges emblemàtics i referents com l’Artur Mas o Pablo Iglesias a fer de comparses en aquesta pallassada? Si, a sobre, la participació del comissari en el xou no ha estat a benefici d’inventari sinó que facturarà a tant l’hora la seva dosi d'intoxicació, ja podem tirar el barret al foc. Creieu-me senyors de Rac-1, la merda quan més es remena més put i tard o d'hora se'n paguen les conseqüències de no pensar-se dues vegades segons quines decisions.               

 

EL VENT AVUI BUFA A FAVOR DE LES DONES, PERÒ…

 

            La política etiquetada de progressista ha fet més visibles les dones, però no us enganyeu: queda molt de camí per córrer. Ara bé, inclús sense sortir d’occident i no diguem si repassem què passa a la resta del món, la dona continua sent sinó un zero a l’esquerra o una cosa pitjor, en el millor dels casos se la tracta com un pitxell per fer goig o per satisfer la “quota” del convencionalisme bonista. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de la capellanada del color que sigui, com queda palès retraient sovint a segons quines confessions religions que tinguin un capteniment tan restrictiu respecte de les dones, sobretot a les influïdes per l’islamisme. Tanmateix, cal no oblidar que, precisament, les diverses versions del cristianisme tampoc porten la cara neta, ja que el respecte per a la dona comença a anar de gairell quan sant Pau, cartejant-se amb els Corintis, aconsellava els seus deixebles que no deixessin badar boca a les dones en cap reunió pública, I una altra patum, com sant Agustí, deu segles després del cop de roc del filòsof Aristòteles – “s’ha de considerar la condició femenina com una anomalia” - afegia més llenya al foc predicant una barbaritat tal com: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”.

            I a setciències com l’Erasmus de Rotterdam, no els tremolà la mà escrivint poca-soltades com aquesta: “les dones sempre seran dones, és a dir: tocades del bolet”. Fins i tot el cristià Lutero, deixant-se arrossegar per la seva retòrica rebel, va ficar-hi cullerada amb una sentència força salvatge: “encara que les dones s’esllomin, treballant o morint de part, és el que toca: el seu destí és treballar i parir”. I aquell il·luminat d’en Nietzsche, que uns quants dels intel·lectuals que el citen com si fos la bíblia només per fardar perquè no se l’han llegit mai a fons, el mateix que passa amb Cervantes i el Quixot, en la seva obra de més renom, Zaratrusta, escriu quelcom que ens fa caure la cara de vergonya: “si t’acomboies amb dones, no et descuidis de les xurriaques”. I aquella “delicada floreta” que va passar a la història literària com Lord Byron, retratava el paper de la dona en la societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de casa; se les ha d’alimentar i vestir perquè facin goig, això sí, però no cal que tinguin cap responsabilitat social d’importància”. Finalment, l’excels Shakespeare podria rematar aquest recull de bestieses dedicades a les dones, amb un consell d’urbanitat no gaire civilitzat: ”qua una dona et parla li heu de somriure, però no cal fer-li cas”. És cert que s’ha avançat molt, però desenganyem-nos: la “paritat” que avui els polítics diuen que han aconseguit a segons quins països no és més que un miratge, per no dir un escarni de l’autèntica igualtat entre homes i dones. I fins aquí puc escriure!