EL MODEL DE POLICIA IDEAL PER ALS PAISOS DE LES MERAVELLES

L’altre dia vaig escoltar la mestra Gabriela Serra, una de les ànimes de la CUP, desenvolupar una teoria sorprenent entorn del debat sobre el millor model de policia per a Catalunya. En la seva opinió, els antiavalots són totalment innecessaris i quan se li va preguntar com es menja aquesta proposta en un país sacsejat per saquejos cada nit, amb tot l’aplom del món i sense despentinar-se va contestar: “si no hi hagués avalots no caldria una Brimo”. D’això se’n diu noquejar l’adversari i reduir la polèmica al no res. Com no se’ns havia acudit una solució tan elemental? Fins i tot en Pla que era un dels home-ots més murris del país, s’hagués tret la boina en senyal de reverència davant un dels sil·logismes absoluts més recargolats que jo hagi sentit mai: La Brimo actua quan hi han avalots / Si no hi haguessin avalots no caldria la Brimo / Per tant, la Brimo potser sigui la inductora dels avalots.

La senyora Serra es va explicar molt bé i fins i tot li hagués comprat el raonament, si no fos que no em varen convèncer les conclusions que en va treure. Ella venia a dir que per acabar amb els avalots s’ha d’eliminar primer la causa que els provoca i, fins aquí, la va clavar. Tot el que va dir sobre la frustració del jovent que es considera exclòs del sistema perquè veu un futur més negre que una xemeneia plena de sutge, ho puc compartir; però que aquest estat d’ànim justifiqui actes vandàlics indiscriminats i ompli de terror els carrers, no li compro ni fart de vi. Carregar-se tots els símbols del sistema calant-los foc o a cops de destral, no és la manera de defensar els drets en una societat no només democràtica, sinó simplement civilitzada. Si aquests joves carregats de raó per estar emprenyats i ressentits contra un establishment que no els en fa cas i que els arracona i els margina, no troben altre sortida per reivindicar-se que sembrar el caos, no veig pas possible eliminar les Brimo, perquè qualsevol sil·logisme ben trobat no pot combatre un principi de pissarrí, que ningú encara s’ha atrevit a discutir: “la llibertat (d’expressió o del que sigui) té un límit, acaba on comencen les llibertats dels altres”.

I de la mateixa manera que l’exercici de la llibertat lliurement, valgui la redundància, ha d’estar protegit per les lleis i, per tant, pels agents de l’ordre públic; també els drets dels que se sentin agredits i trepitjats en el transcurs d’aquest exercici, han de tenir garantida la protecció de la seva llibertat. Si no hi ha més remei, per la força. Si no fos així, si l’Estat no protegís amb tota energia les violacions de drets en virtut de l’exercici d’altres drets, podríem acabar veient com una mena de llei de la selva s’imposés i la justícia cadascú se la prengués pel seu compte com a l'Oest. Per no arribar a que els caos s’instal·li als carrers és la raó per la qual fa falta la policia en una democràcia. I el govern o el polític a qui la policia no és sant de la seva devoció que s’ho faci mirar, perquè no trobarà cap país d’aquests que s’enorgulleixen de ser una “de-mocràcia plena”, que tracti a la seva policia com el mànec de l’escombra.

Es pot discutir com la policia ha d’enfrontar-se als vandàlics i incívics violents, però sempre partint d’una base: si que s’ha de procurar que els avalotats no prenguin mal, però sobretot un govern a qui ha de protegir de prendre mal és als seus policies. Un altre dia, podem parlar per activa i per passiva de les causes de la indignació dels joves i de si els que sembren el caos són rebecs amb causa o no, però mentrestant el que s’ha d’evitar és el caos. I lamento molt que una persona que admiro, com la Gabriela Serra, dissabte passat a TV3 no condemnés explícitament la violència. Perquè com vaig sentir dir l’altre dia a una víctima d’aquestes “vespertines de foc”: nosaltres després de la guerra les vàrem passar molt putes, no vulgueu saber-ho; però no sortíem al carrer a calar foc, a trencar aparadors ni a robar”. Potser algú em replicarà amb una mica de sarcasme: “com vols que ningú sortís a manifestar-se, que si t’arreplegaven et feien un consell de guerra”. Doncs raó de més per lamentar que quan tenim llibertat i democràcia, cada nit tinguem sarau revolucionari pels carrers.

EL GRAN GERMÀ NO PARA, SEMPRE ESTÀ A LA QUE SALTA I EL QUE HO ESTARÀ

 Cents d’ulls electrònics, per no dir milers, estan a l’aguait dels nostres gestos i moviments, i no sé si també del què pensem. Només cal que aixequem la vista per adonar-nos que estem enrondats de càmeres, aparentment inofensives, per tot arreu. Des que posem els peus al carrer cada matí som actors, sense haver-hi donat el consentiment ni cobrar drets d’imatge, d’una estranya pel·lícula rodada amb petits esqueixos robats a l’atzar a tothom que es belluga: ens graven al pàrquing, al metro, a la feina, al caixer automàtic, quan entrem o sortim d’un restaurant, al gimnàs, a l’hospital, al super, a l’aeroport, a la discoteca, als camps o pistes d’esport, a les comissàries i fins i tot no trigaran gaire a fer-ho a les portes d’esglésies i oratoris, i als wàters si s’hi atrevissin. El dret a la privacitat, amics i amigues, és una camama sota l’imperi de l’ull del “gran germà”.

El “gran germà” controla a totes hores i escorcolla “científicament” els secrets més íntims dels ciutadans i els emmagatzema en una colossal memòria que recicla el material i el posa a disposició d’interessos mai prou clars. Se’ns aconsella que ens netegem la boca i no diguem en va paraules tan emprenyadores com espionatge, i acceptem de bon grat que el fet que un “germà gran” ens estimi molt i que no ens tregui l’ull de sobre per saber on ens belluguem i amb qui fem petar la xerrada, ajuda el progrés, benestar i seguretat de la societat. El que passa és cada vegada n’hi ha més pocs que ens mamem el dit i combreguem amb les rodes de molí que ens volen vendre els xarlatans a sou de tots els poders imaginables. Qui està embolicat amb el poder, encara que només sigui amb les escorrialles, aprèn per pur sentit de conservació a utilitzar tots els ressorts de la tecnologia per manipular amics, coneguts i saludats com titelles, traient profit dels immensos recursos d’Internet per intervenir comunicacions, moviments i informacions, tant en àmbits professionals com lúdics, quan els “vigilats” estan més relaxats i amb les defenses baixes. Les especialitats del “germà gran”, abasten un repertori: xarxes socials, telefonia mòbil, televisió interactiva, etcètera.

Malgrat mirem d’adaptar-nos-hi a moure’ns per aquesta selva pantanosa i plena de paranys - no perquè ens agradi aquest joc de cuc i amagar tan bèstia sinó perquè no tenim escapatòria -, no triguem a adonar-nos que per molt que li fem la farina blana al “germà gran”, la seva “abraçada de l'os” ens fa sentir més impotents, fràgils i desemparats enmig d’un món que cada vegada més substitueix la conversa distesa entre persones per monòlegs amb un robot, últim model d’intel·ligència artificial. No se sap quantes càmeres de videovigilància ens trepitgen l’ombra, però segur que amb sis dígits no en tindríem prou per classificar-les, perquè el problema dels “grans germans” és que es multipliquin com conills i que molts ingenus vulguin compartir la seva tafaneria pensant que també compartiran el poder. Pobres desgraciats! De “gran germà” autèntic només n’hi ha un, els altres són còmplices titelles que pensant-se ser molt llestos no s’adonen que tota la informació que aconsegueixen fent-se els vius, a l’instant els hi pispa el seu “germà gran” que no deixa mai que cap aficionat li faci créixer l’herba sota els peus.

I tampoc el “gran germà” s’adorm sobre els llorers sinó cada dia eixampla l’abast de la seva influencia, perfeccionant les tècniques de camuflatge i d’infiltració. Ara la disfressa que li està donant resultats més espectaculars es coneix com a “dron”. Es tracta d’unes eines en principi destinades a joguines inofensives, però que en caure en les seves mans han esdevingut espies d’última generació. Aquests aparells porten incorporada una gravadora i un ull màgic que, amb la mateixa eficàcia que pot detectar un conat d’incendi forestal, la presència de caçadors o pescadors furtius o bandes organitzades que espolien collites senceres de fruita o verdura als pagesos, pot violar la intimitat domiciliària de les persones des d’una confortable distància. Tanmateix, degut a aquesta ambició que no s’atura, el “gran germà” està temptant la feblesa dels humans per omplir les xarxes d’autèntica porqueria en forma d’imatges compromeses, calumnies i mentides cruels que destil·len odi, rancor i revenja, emparant-se en la impunitat de l’anonimat.

Però el que més em preocupa és que aquests que en fan tan mal ús de les facilitats de la tecnologia no són delinqüents o psicòpates, sinó gent normal i corrent com tots nosaltres, persones aparentment civilitzades però capaces de segregar tant de verí i ràbia que converteixen en clavegueres les xarxes socials, sense cap remordiment, com si en realitat els encantés fer la feina bruta del seu “germà gran”. Mireu si en són de “normals” els aprenents de “grans germans” que podrien ser qualsevol dels nostres veïns, d’aquells que quan te’ls trobes van d’enrotllats i et donen copets a l’espatlla com si fóssiu amics de tota la vida. Però encara us afegiré una altra cosa: l’anonimat que explica determinats comportaments que fan plorar, és el mateix sentiment d’impunitat en que s’emparen els consumidors actius o passius d’aquesta brutícia. Segur que si molts dels que es passen hores i hores a la xarxa tafanejant i tocant la pera al proïsme, no ho farien si no n’estiguessin convençuts que la seva “debilitat” podria ser descoberta. En resum: que mentre hom no tingui de donar la cara per calumniar a tort i a dret o escampar mentides, a fotre’s del mort i de qui el vetlla!

¿DE QUI M’HE DE REFIAR, DEL QUE DIU LA LLEI O DE COM INTERPRETI LA LLEI EL JUTGE QUE EM TOQUI?

La pregunta se m’ha acudit arrel de la surrealista gestió dels tercers graus penitenciaris dels presos polítics. Les juntes de vigilància diuen naps i els jutges avui diuen naps i demà cols. Per segona vegada consecutiva, que aquesta gent recuperi una part de la llibertat o es consumeixi tota la setmana a la presó sembla que depèn, en comptes del que digui el codi, de la interpretació de la norma que en faci el jutge o la jutgessa de torn. A la meva manera de veure, però, que en qüestions de pa sucat amb oli cada jutge faci de més o de menys en dictar sentència, no em traurà la son. Però quan estigui en joc quelcom més transcendent com ara la privació de llibertat, em sembla que la llei hauria de contemplar per endavant totes les casuístiques possibles per tal de facilitar la feina al jutge i, sobretot, evitar sentències contradictòries sobre fets idèntics que en produir-se, ni deixen ben parada la imatge de l’administració de justícia ni tampoc la sensació de seguretat jurídica de l’encausat.

Voldria explicar-me bé, perquè no hi hagi malentesos i filar prim en una qüestió tan delicada com la justícia, i en aquest sentit em sembla prioritari deixar clar que no escric aquesta reflexió referint-la només a la derivada política, sinó que aquesta seguretat jurídica pel ciutadà la reclamo tant pel pres polític com pel pres comú. No pot ser que el marge d’interpretació quedi a la discreció dels jutges i sigui tan ample com per permetre – i en tenim exemples recents i escandalosos amb els casos de delictes sexuals –, sentències que valoren la culpa i la responsabilitat de l’acusat de diferent manera. Sembla que faci mandra als legisladors polir o “afinar” cada vegada més la lletra de la llei per acostar-la a la realitat d’una societat canviant, i així evitar que davant la falta de concreció de la llei els jutges tinguin la temptació, que no els hi critico perquè ben mirat no en tenen la culpa, de “crear” jurisprudència en forma de precedents que només aprofiten als picaplets que es guanyen legítimament la vida aprofitant tots els melics mal lligats per justificar els seus arguments en pro d’una sentència conforme als interessos dels seus clients.

I no en tenen cap culpa els jutges, perquè els únics responsables que la legislació sigui ambigua, dispersa i en alguns casos un vertader galimaties, la tenen uns legisladors poc meticulosos que a vegades donen la impressió que entatxonen lleis com qui enllarda botifarres. O sigui, que no tenim jutges desmanegats ni delerosos de convertir-se en estrelles, cercant protagonisme mediàtic; el que tenim són lleis acabades a tall d’arrancar naps pels governs, després de passa’ls-hi el ribot a la baixa en el tràmit parlamentari, a base de transaccions inspirades pels polítics per satisfer els interessos dels seus lobys. Sense pagar aquest peatge de retocar o abonyegar una mica el text original, segurament la llei no seria aprovada i, per tant, els polítics enlloc de plantar-se i no claudicar prefereixen trampejar parint un nyap legal ple de descosits i de forats, que és el que provoca desgavells interpretatius que s'haurien d'estalviar.

Si els polítics fessin fe la seva feina de legisladors com cal, la justícia no es ressentiria de la manca de coherència d’algunes sentències i actuacions dels jutges. Aprovar lleis defectuoses, amb prou descosits com per deixar moltes vegades amb el cul a l’aire als jutges, és també una manera d’influir i manipular la justícia des de la política, encara que sigui indirectament. Potser és una manera potinera i capritxosa però determinant, si quan qui se’n refia del codi, en un moment donat es troba perdut davant d’un text massa confús o indefinit per conveniències dels estira i arronsa entre partits durant la gestació de la llei. En aquest cas podríem parlar d’una negligència per omissió; però, certament per no fer la feina ben feta deixant de banda els regateigs polítics en matèries tan sensibles. Potser abans d’aprovar definitivament la legislació un comitè d’experts independents hauria de donar-hi una ullada professional als textos per prevenir llacunes, incongruències i ambigüitats, i d’aquesta manera evitar al màxim les “interpretacions” gratuïtes, en cas contrari, dels jutges. Una cosa es que els tribunals valorin la prova, la credulitat dels testimonis i les pericials, i una altra de molt diferent dictar sentència “interpretant” allò que la llei específicament no contempla amb punts i comes. Que és el que està passant amb tot aquest sidral dels permisos penitenciaris. I quan es tracta de presos polítics, la Fiscalia tampoc hi ajuda gaire a no embolicar més la troca. 

FALTA ”AIRE” PER RELLANÇAR L’ECONOMIA O S'HA DE PENSAR EN UN NOU CONTRACTE SOCIAL?

 

Una ànima del govern diu que veu “necessari anar aixecant certes restriccions” per “donar aire” als sectors econòmics més afectats per les restriccions; l’altra ànima, li replica que no cal embalar-se, escarmentada per la desescalada esbojarrada de l'abril passat. Però el govern en versió col·legiada em sembla que malda per tornar a “la normalitat, encara que sigui a poc a poc per a no engrescar una “quarta onada” del virus, si ens relaxem massa. Ben al contrari del que pensa el col·lectiu “Cristianisme i Justícia” que directament es desmarca d’un full de ruta que fixi la prioritat en restituir "la normalitat" ventilant l'ambient, perquè opinen que tot allò que representava la vella normalitat era, precisament, el problema de tot plegat. Durant molts anys els de la meva generació vam pujar acollonits per la por de perdre la feina i les quatre coses que posseíem, si no fèiem bondat: “no facis”, “ no diguis“, “no et signifiquis” era la cantarella constant dels pares, sobretot de les mares. Qui sap si “donar aire” a l'economia afluixant les restriccions serà suficient per respirar prou, puix en realitat aquesta crisi sanitària que passem no només té derivades econòmiques, sinó també demogràfiques, ecològiques i, per damunt de tot, socials i morals. És una crisi de civilització, una crisi de la humanitat. Si no ho volem entendre així quan més aviat millor, poc ens en sortirem per trobar la solució adequada.

Un dels ideòlegs de “Cristianisme i Justícia” és el catedràtic Oscar Mateos, de la Universitat Ramón Llull, que ahir va presentar una proposta de nou contracte social post-pandèmia, convidant a convertir la por i el desassossec que ens encarcara el coratge en un projecte col·lectiu il·lusionant i transformador. En temps de la “normalitat” antiga, la banca es va aprofitar de la legítima il·lusió de tot bitxo vivent per ser amo del seu piset i potser d’un apartament per estiuejar, de poder-se canviar el model de cotxe cada cinc o sis anys, i d'anar de vacances a Cancún o a les quimbambes almenys un cop a la vida; tot plegat, esclar, al preu d’endeutar-se fins a les celles. I els governs miraven cap a una altra banda per no aigualir la festa als que pensaven viure a Xauxa. Fins que la bombolla va fer un pet com una gla, i va deixar tirada molta gent als peus dels cavalls de la crisi i després de la pandèmia per acabar-ho d'arreglar, amb la pell i l’os en molts de casos que s’havia estirat més el braç que la màniga quan tocava estalviar i no malgastar, tant les famílies com les administracions públiques. Per aquesta raó, molts que varen quedar ben escarmentats desconfien de “l’aire” que se’ls vol donar per, simplement, recuperar el delit per recuperar la vella normalitat, un cop recautxutada i treta la pols.

“La pandèmia – segons la proposta d’aquest col·lectiu de qui us parlava al començament– ha representat un xoc enorme, en múltiples aspectes, però també té de positiu que ha deixat un important valor afegit: la resiliència i la capacitat d’adaptar-se als imprevistos... Les crisis, per més negres que siguin, solen obrir la finestra a aquell minut de lucidesa necessari per prendre consciència política i social per engegar els canvis que la societat necessita, el primer dels quals substituir urgentment el “jo” pel “nosaltres”, per salvar tanta desigualtat, precarietat i falta d’horitzons vitals que devaluen la nostra democràcia”. I per rematar el suggeriment d'un nou contracte social que exigiria decisions polítiques valentes, coherents i amb sentit comú, dues preguntes que llanço al vent per qui vulgui reflexionar-hi:

¿Quina quantitat d’hiperconsumisme pot trascolar el nostre planeta sense prendre mal definitivament?

¿Quin cost polític, social, econòmic representa per a la societat que la classe política maregi la perdiu enlloc de posar-se a treballar de seguida per planificar una “nova normalitat” sostenible, i perdi el temps agafant-se-la amb paper de fumar, en comptes de bastir un govern sòlid i cohesionat i anar per feina?

Les crisis pandèmiques són cícliques i cada vegada seran menys excepcionals, pensem que només de malària o de sida era "normal" que la dinyessin anualment gairebé dos milions de persones. El problema amb el covid-19 és que ens va enxampar quan començaven a desenganyar-nos de la bondat de la globalització i l’economia mundial estava tensionada per un colossal reajustament de la producció a escala mundial, en part degut a l’expansió comercial de Xina i a l’accés a noves tecnologies. Per exemple, quan en Ford va construir la seva primera fàbrica, tots els components del cotxe es produïen a les rodalies; avui, en canvi, es fabriquen a la quinta forca, de manera que cal una logística perfecta perquè la cadena de producció no pari, ja que l'inconvenient més gran de la globalització és la interdependència. I, de moment, aquest model sembla que ha quedat tocat de mort amb l'experiència de les restriccions en la mobilitat. D’aquí ve que, a la meva manera de veure, caldrà bastant més que “donar aire” i potser sí que fora necessari que la nova normalitat no sigui una simple calca de l'antiga, amb diferències tan anecdòtiques com l’ús de la mascareta fins qui sap quan o que s'acabarà imposant un salconduit sanitari per anar pel món, perquè en donin feina o es pugui circular lliurament per tot el món. 

SI JO FOS DEL REI, FARIA NET DEL GABINET D’IMATGE

No és que m’importi massa, com ja podeu suposar, el que facin a cal rei, però ja que ens el trobem a la sopa, encara que no vulguem, cada dos per tres almenys podria mirar de caure més simpàtic mirant de no aixafar ulls de poll i de no posar-se de peus a la galleda cada vegada que fa una aparició en públic o que obre la boca. I com que és un paio prou educat i llest com per no vessar-la contínuament en qüestions tan sensibles per a un personatge públic com cuidar la imatge de la institució que representa, he de suposar que per on plora la criatura és per la banda de l’assessorament. Dona la impressió, des d’un punt de vista estrictament de màrqueting, que el seu gabinet d’imatge no l’encerta massa i que el porten a vendre massa sovint. Per tant, jo no perdria més el temps i els esbandiria a tots d’una revolada.

El seu predecessor ja coixejava del mateix peu, però em sembla que no era per culpa dels assessors sinó més aviat perquè en passava, i com que es considerava tan “campechano” ell mateix s’ho amania tot en aquest aspecte de les comunicacions, i si se le fotia fort tot ho arreglava amb una excusa de nen petit, gairebé fent el ploricó: “lo siento mucho, no se volverá a repetir”. I així li van anar les coses, de patinada en patinada. Per aquesta raó pensava que el amb el canvi de titular a la Sarsuela es miraria més prim i es procuraria no trencar plats bonics a cap espanyolet per culpa del que digués o fes el monarca, però em sembla que amb els assessors que va seleccionar no la va encertar i, una de dos, o és que treballen per la competència – l’ombra de Podemos és molt allargada -, o varen aconseguir els màsters que exhibeixen en el seu currículum, a la mateixa Universitat on va estudiar – és un dir – la Cristina Cifuentes i que donaven els títols a pes.

Perquè mira que li n’han fet fer de grosses al rei els darrers mesos, la darrera ahir mateix, en la seva compareixença solemne davant les “Corts del Regne” per “commemorar” que fa quaranta anys de l’ensulsiada del 23-F. Per cert, no sé d’on va sortir la llumenera que es va cuidar de dissenyar l’acte protocol·lari perquè de “vista”, francament, no en va demostrar gaire escollint la paraula “commemorar” per referir-se a un cop d’Estat. Vaja, que podia afinar més la punteria, que per ser polit amb el vocabulari bé li deuen pagar una morterada. Però tornant al gabinet d’imatge del rei, no puc entendre com se’ls va acudir aprofitar aquell acte tan delicat - uns quants diputats i senadors varen fer campana ben sonada en un gest de protesta precisament per la presencia del rei -, per referir-se a l’emèrit en relació a la seva defensa de la democràcia, el dia que en Tejero la va arrossegar per terra.

I no va ser inoportuna aquesta referència perquè quaranta anys després sobre l’actuació de la Corona en aquell afer, no s’hagin desvetllat tots els clarobscurs, sinó perquè des que l’emèrit va escampar la boira als emirats àrabs per fugir dels problemes amb Hisenda i dels escàndols de corrupció que presumptament l’esquitxaven, ni el rei ni el seu gabinet de premsa en tots aquests mesos n’ha dit ni as ni bèstia. I això que la ciutadania li ha exigit, cada vegada amb veu més alta, que no anés fent-se l’orni. Tothom esperava que aprofitaria el sermó de Nadal per trencar l’insuportable silenci de la Corona sobre el perquè i el com de les vacances pagades a l’emèrit. I res de de res, els seus assessors penso jo, perquè em resisteixo que a una persona amb tants d’estudis se li acudís tot sol, el van convèncer que qui vulgui saber que vagi a Salamanca.

Darrerament, cada vegada que des del Gabinet de comunicació han emès alguna nota de premsa, perquè ningú se m’emprenyi qualificant-la sense embuts de nyap, em reprimiré la llengua viperina i diré que era “notablement millorable”. Allò de dir que la paga que corresponia al rei emèrit enlloc de retornar-la al pagador se la quedaven per “tapar forats” al Palau. era un acudit tan poca-solta que no crec que gaires còmics l’haguessin posat al seu repertori, perquè més que fer riure feia plorar. I les explicacions sobre la necessitat que la princesa passés d’educar-se en un institut públic espanyol per conviure amb la realitat del país, i hagués d’anar a l’estranger per “refinar-se”, a més a més mentint sobre el cost real d’aquesta instrucció, ja no és que fes plorar només, a molts els hi provocava urticària i nàusees. Per tot plegat, amb tot respecte i sense que pensi que me n’estic foten, li aconsellaria al rei que avui mateix, no cal esperar a demà, liquidi el seu Gabinet d’Imatge, perquè a la de la Corona li fa més mal que una pedregada. 

POTSER QUE LA CRISI DELS QUARANTA L'ENDARRERIM ALS CINQUANTA

L’evolució de la societat on la incorporació al món laboral, l’arribada dels fills i l’esperança de vida endarrereixen la maduresa, potser també s’hauria de posposar a la cinquantena, la típica crisi de quan un té la sensació de superar l’equador de la vida. Quan s’han bufat les quaranta espelmes del pastís d’aniversari, per algunes persones començava un període d’introspecció que no sempre fa feliç, almenys fins que no s’ha passat el sol. Tot just cauen a les sàrries les quaranta castanyes, s’enceta una etapa de la vida que sol caracteritzar-se per la necessitat de fer balanç de l’evolució personal, del grau de maduresa adquirit, en definitiva, de l’enriquiment interior. Encara que sigui un mantra recorrent, no és cert del tot que afegint anys a la vida un es torna més savi, perquè la saviesa no depèn dels anys que es tinguin, sinó de com s’hagin aprofitat i administrat les experiències trascolades fins a la quarantena, per trempar el caràcter i la voluntat. A partir dels quaranta, un té la percepció d’haver arribat a mig camí de la meta: la vida ja està encarrilada més o menys bé, sense massa sotracs, i comença aquella etapa en que hom hauria d’escoltar més el cor que no pas enterbolir-se el cap amb preocupacions innecessàries.

Però avui en dia com que els cicles vitals sembla que s’han endarrerit, perquè precisament l’esperança de vida s’ha allargat, l’aparició d’algunes emocions i sentiments també s’han retardat. Els joves d’ara no s’enfilen per les parets, com fèiem els seus pares i avis en tornar de la mili, per aparellar-se aviat per viure l’emoció, la passió o el sexe amb tots els permisos i benediccions. I com que els generacions reculades no ho tinguérem gens fàcil per trobar referents on emmirallar-se en hores baixes, sovint es refugiaven en les novel·les, en la literatura o en la poesia; és a dir: en la ficció d'un món virtual tan ple d’emocions i fantasies com les que ensibornen el jovent d’avui, des del màgic univers d’internet. Però, després de totes les experiències viscudes, dels alts i baixos, dels èxits i els fracassos, quan s’arriba a la quarantena hom ja hauria d'haver aprés que l’única felicitat que importa és la que es duu a dintre. Cadascú ha de conviure amb el seu món interior i les crisis són com la nit, s’han de deixar passar fins que es faci de dia; és l’equilibri natural de la vida. I estic convençut que la forma més segura de créixer fort i valent, és patint una mica. Quan un és feliç es limita a gaudir de la vida, però és quan passa per moments delicats i compromesos que es posa a prova la teva capacitat de resiliència. Ja ho deia en Picasso: un és jove fins que es mort.

En el fons, en què consistia la mal anomenada crisi dels quaranta? Doncs que en una societat on la joventut estava sobrevalorada, les persones que apuntalaven la seva autoestima en l’aspecte i energia física els hi semblava que en bufar les quaranta espelmes començaven a anar de capa caiguda. Els francesos, que en el fons són uns poetes, de la crisi dels quaranta en deien: “le démon du midi”, és a dir, el dimoni de la mitja vida. Els homes noten aquest síndrome en veure que la potència sexual no és la mateixa que quan tenien vint anys, i es deprimeixen i passen un dol; però, no s’adonen injustament que la crisi de la dona que traspassa la quarantena és més fotuda, perquè s’enfronta amb una pèrdua més dràstica i irrecuperable: la fertilitat. I en aquest aspecte s’ha de reconèixer que l’home peca de poca sensibilitat, massa pendent sempre dels seus propis problemes per empatissar amb els la parella que, tant com a ell, ensumar la vellesa a la cantonada no li fa cap gràcia.

¿Com evitar, doncs, la crisi dels quaranta o dels cinquanta, si és que accepteu la teoria d’endarrerir la clatellada? A la meva manera de veure només hi ha una recepta: mirar enrere i valorar el què s’ha aconseguit fins aleshores. Potser no sempre la collita es correspongui exactament amb els plans que hom s’havia fet durant la joventut; però, el que importa en arribar a la cruïlla generacional no és sentir-se fracassat per no haver assolit un ple absolut en el capítol de propòsits, sinó en tenir el seny i senderi suficients per conformar-se amb un sentiment optimista: no ens ha anat tan malament, caraina! Si la gent que es queixa de no tenir sort fes un repàs objectiu de la seva vida, arribaria en la majoria dels casos a la conclusió que ha estat molt més afortunada del que sembla a simple vista, ja que les coses podien haver anat molt pitjor i gràcies precisament a que han tingut sort no ha estat així. I deixem-nos de tantes punyetes, que qui dies passa anys empeny i que l’objectiu de la vida no és “no envellir”, anant en contra d’una llei de vida, sinó treballar per envellir no envejant el miratge d’una joventut impossible de recuperar, sinó gaudint plenament d’una vellesa que pot ésser esplèndida si sabem conviure amb els inefables i característics “si no fos”. 

LES DUES CARES DE LA MONEDA: LA DELS QUE BALLEN I LA DELS QUE VIUEN UN DRAMA

Sembla mentida que mentre cada dia enterrem gairebé mig miler de persones infectades pel covid-19, cada cap de setmana i bastants dies entremig arreu de l’Estat s’organitzen a dojo festes particulars il·legals, fotent-se’n de les recomanacions sanitàries i del toc de queda. Ahir mateix, segons els diaris, només a Madrid se’n varen localitzar 227 d’aquestes xerinoles. I la majoria no són pas festes low cost, precisament, sinó que les begudes i d’altres estimulants costen pela llarga. Una cosa són els botellots més o menys proletaris a base d’alcohol de garrafa, i una altra de molt diferent les bacanals on circula alcohol de marca. ¿I qui les pot pagar aquestes xefles, si tenim en compte que hi ha tanta crisi, tant d’atur i la majoria dels capsigranys que cauen en mans de la policia resulta que son identificats com estudiants sense ingressos coneguts, adolescents sense ofici ni benefici i menors d’edat? Divendres, sense anar més lluny, a tot Catalunya segons informacions dels mossos es varen detenir a 37 dels participants en els aldarulls vandàlics, que per alguns és una versió a lo bèstia “d’anar de festa”, i resulta que una escandalosa majoria eren menors d’edat. La primera pregunta que se m’acut és: ja ho sabien els seus pares on s’encantaven els fills? O és que ara amb tanta família desestructurada els pocs pares que no renuncien a fer-ne, ja no pinten res a casa? I la segona pregunta que m’inquieta: és que darrera tots aquests tinglados no s’hi belluguen adults?

A més a més, tornant a les festes il·legals, segons es va sabent almenys a Madrid que se’n tenen dades, però ja podeu comptar que són semblants en molts altres indrets on volta de nit la gent guapa malgrat el toc de queda, hi participen forasters, molts de francesos perquè segons un parell de tòtiles confessaven a un informatiu, a Paris no es troben les “facilitats” que els hi ofereixen els espavilats espanyols que no paren d’explotar el negoci de l’oci a mansalva, inclús en plena pandèmia, fotent-se’n del mort i de qui el vetlla. Perquè suposo que no serem tan il·lusos de creure que aquestes festes s’organitzen soles. L’altre dia em preguntava: on s’han ficat les prostitutes? Com és que no les hem vist queixar-se com altres col·lectius de les pèrdues en el seu negoci? Home! No cal ser gaire llest per endevinar que no s’han retirat de la circulació, voleu que sigui més explícit? D’altra banda, és evident que llevat d’uns pocs botellots, i encara no m’atreviria a dir que tots, les festes no es convoquen espontàniament ni per casualitat. Al darrera de tot plegat hi ha una infraestructura mafiosa que toreja el confinament i les restriccions imposades per la pandèmia en bé de tots, amb la mateixa poca vergonya, imaginació i manipulació dels ressorts administratius com ho feia la màfia durant l’imperi de la “llei seca”.

Mentrestant cada nit, i els caps de setmana encara més, una llarga llista de gent s’esbrava ballant, bevent i posant-se a to, com expliquen ells mateixos que representa “anar de marxa”, als hospitals hi ha centenars d’hospitalitzats que s’ho passen com poden angoixats entre la por de morir-se i la terrible soledat com han de gestionar anímicament l’aïllament. Aquells que ballen tan inconscients dels milers de drames humans que envolten la pandèmia, i que esbronquen la policia perquè els fa plegar abans d’hora i escarneixen els veïns que gosen denunciar-los, potser que abans d’anar a dormir la mona algú els fes veure uns quants vídeos d’hospitalitzats angoixats i de sanitaris estressats, i que se’ls refregués pel nas que mentre ells petonegen i grapegen les seves parelles tantes vegades com volen, els pobres malalts atrapats al llit de l’hospital d’abraçades i de petons res de res, que no poden comunicar-se amb la seva família sinó és telemàticament, i que ni quan els porten les mudes de roba no els poden veure ja que, com si estiguessin a la presó, els familiars han de deixar els farcells a recepció. Potser a aquests sapastres i vividors insolidaris se’ls acabarien les ganes de riure d’aquests drames humans, mentre ells ballen i s’empitofen.

I els governs, què? Doncs els governs, com si el que està passant no fos una gran calamitat pública que necessitaria concentrar tots els esforços en un sol objectiu, aparcant les diferències ideològiques, cadascú va a la seva fent volar coloms mentre els en queden al galliner, i quan s’han acabat recorren als jocs de mans i als castells de foc d’artifici. Però el que més em preocupa d’aquest fabulós joc dels disbarats és que encara que la majoria de ciutadans n’estan fins al capdamunt de la incompetència dels governants, en general, com si fossin vulgars serps o ratolins es deixen encantar pel so d’un flabiol beguí i farisaic. Saben que només es tracta d’un encanteri, però si demà hi hagués eleccions els hi renovarien la confiança com si tinguessin una bena als ulls. I el problema és que aquest fenomen de seducció tòxica no es dona només a casa nostra, sinó que està força escampat arreu. I encara pitjor, que les poques veus carregades de raó que intenten que es reflexioni i s’actuï per rectificar el rumb, sovint es fan callar ridiculitzant-les o directament censurant-les. Quan es diu que “la societat” hauria de reaccionar per aturar aquest desgavell, hem de tenir clar que “la societat” som tots, cadascú de nosaltres entomant les respectives responsabilitats naturals i exercint-les. Sense necessitat de cremar res, però potser si traient de tant en tant el santcristo gros.

 

I SI ELS MOSSOS DIGUESSIN, PROU!

Francament, si jo fos mosso i dia darrere dia em bescantessin al carrer, als mitjans, a la xarxa i fins i tot ho fessin sense donar-se’n vergonya parlamentaris i polítics dels mateixos partits que governen o han governat, no crec que trigués gaire a tirar el barret al foc. Per cinquena nit consecutiva hem vist a bastament a través de la televisió i de vídeos casolans a internet, l’espectacle denigrant d’un vandalisme extraordinàriament furibund. I com que una imatge val més que mil paraules, que no ens vulguin fer passar garses per perdius; els ciutadans que encara no ens hem venut l’enteniment sabem perfectament distingir on acaba el dret a la “llibertat d’expressió” i on comença el salvatgisme, l’incivisme i la fúria encegada.

Perquè no crec que costi gaire d’identificar com brots de còlera, cosina germana de l’odi més repugnant, la manera com alguns d’aquests “pacífics” antifeixistes responen des del carrer estant les increpacions dels veïns que, des dels balcons de casa seva, s’exclamen alarmats en veure perillar les seves propietats i àdhuc la seva integritat física per les flames dels contenidors. Uns contenidors de deixalles, per cert, que potser el cervellet malalt dels incendiaris identifica com un símbol capitalista i que, per tant, no n’hauria de quedar cap dempeus. Suposo per aquesta mateixa “deformació” neurològica va provocar que ahir apedreguessin la façana del Palau de la Música Catalana, en considerar-lo un símbol de la decadent burgesia. Si es poguessin escanejar les identitats dels indignats vàndals, m’agradaria saber quants d’aquests “guerrillers democràtics” viuen a Nou Barris o a la dreta de l’Eixample, per exemple; o per dir-ho més clar, quants fills de la burgesia que ataquen i voldrien fer desaparèixer, es disfressen de nit de revolucionaris per satisfer els seus deliris? Perquè m’oloro que n’hi ha uns quants entre els esgarrapacristos nocturns, que de dia espremen les comoditats del “sistema” on hi tenen la menja-dora, “la paga” i les matrícules universitàries, i de nit surten a cremar-ho tot per venjar-se’n o per redimir-se’n. Recordo quan l’okupació de cases és feia per esnobisme més que per necessitat, com ara, que alguns d’aquestes presumptes explotats aparcaven pels voltants de les cases okupades cotxes que no eren precisament utilitaris.

M’agradaria, tanmateix, comprovar què hi entenen per feixisme, aquests “herois” tan demòcrates, que es consideren “màrtirs” de la repressió. Perquè estic segur que em cargolaria de riure demostrant-los que la seva definició de feixista els retrata a ells tan perfectament, com si es miressin en un mirall. Perquè de feixistes, per desgràcia, en creixen a totes les famílies, a la dreta i a l’esquerra, inclús a casa del independentistes; perquè, per desgràcia els tarats i els hiperventilats en qualsevol terra hi poden arrelar, sempre que se’ls aboni amb el verí adequat. Si l’encerto, he de confessar-vos que no crec que és resolgui el problema amb càrregues policials perquè la confrontació amb el sistema és el que busquen aquesta gent i dissoldre’ls amb la força només atiarà el foc. L’única solució hauria de sortir dels propis manifestants autènticament pacífics, que no haurien de permetre que se’ls afegissin els que d’una hora lluny es veu a venir que dintre les motxilles que arrosseguen a l’espatlla no hi porten flors sinó pedres i d’altres “arguments” contundents per sembrar el pànic.

Només el dia que els propis manifestants expulsin des de bon principi de les seves files aquells que van preparats per fer gresca, s’hauran acabat els actes de violència “democràtica” i els mossos podran esbandir-los, detenir-los i posar-los a disposició del jutge com a delinqüents no com a “indignats” per l’opressió del sistema. Suposo que costarà d’aconseguir-ho, perquè per desgràcia s’ha escampat tanta intoxicació, que inclús part de la societat que condemna els aldarulls perquè està convençuda que no ajuden per res la seva causa, dubta quan sent que gent teòricament centrada opina que una manifestació mentre sigui pacífica no aconsegueix resultats. Perquè les coses es moguin, cal que es reparteixi estopa, vaig escoltar l’altre dia que deia un tertulià del programa “tot es mou” de TV3. I que jo ho veiés, ningú li va rebatre aquest punt de vista amb prou indignació per fer-lo avergonyir. La democràcia no exclou tenir la valentia de parar qualsevol intent de justificar o blanquejar la violència. I mentre no es practiqui aquesta sinceritat, francament, ho tenim pelut per aturar la gresca quotidiana. Si la societat no està convençuda que cap causa, per noble que sigui, justifica ni un contenidor cremat, ni aixecar barricades urbanes, ni destrossar botigues o bancs, tenim mala peça al teler.

Ara, des del govern que fa un any que no governa - i que pel que es veu anirà per llarg que en tinguem un de nou prou fort i lleial entre els seus membres, perquè es governi d’una vegada -, es vol “modificar” el model d’actuació en cas de conflictes públics. Que no perdin el temps, mentre alguns benaventurats pensin que el vandalisme i la violència se l’ha de combatre amb flors enlloc d’emprar mitjans expeditius per dissoldre els que atemptin contra la propietat publica o privada, la integritat de les persones i de la policia democràtica que té el deure de protegir els ciutadans, i l’endemà de les detencions dels violents agafats in fraganti, s’organitzin concentracions davant les comissàries i els jutjats demanant-ne la llibertat i en cas contrari tornant-la a armar, tenim mala peça al teler. I comprenc que els mossos n’estiguin fins al capdamunt que se’ls prengui pel pito del sereno. Que no se n’afartin tant que qualsevol dia diguin que els que tant els critiquen surtin ells mateixos a dissoldre els violents, i sabran el pa que s’hi dona quan a més de posar-hi la cara ningú els in dona les gràcies.

HEM DEC HAVER LLEVAT DE MAL PEU

Hi ha dies que sembla que hagis aixafat merda, sobretot quan per donar un pas depens tant de la tècnica que qualsevol alarma o avís d’error en el procés et desestabilitza i et deixa balb. Avui m’ha començat fallant la comunicació on line amb el banc i en deixar-me penjat l’aplicació, tinc una sensació estúpida com d’haver-me quedat a la intempèrie, sobretot considerant que és cap de setmana, que al meu poble dilluns es festiu i que probablement hauré d’anar a l’oficina, que ara en diuen “Store”, perquè l’agent comercial que m’han assignat per aquest semestre – no més enllà, no fos cas que ens féssim amics i es tornes tou i empàtic -, que ara no sé tampoc com en deuen dir dels antics agents comercials, em doni un cop de mà. Però com que aquests personatges ara no són visibles si no s’ha concertat una visita prèvia per anar-t'hi a confessar, vés a saber quan tornaré a ser un client rehabilitat telemàticament per accedir al meu compte i comprovar-ne els moviments.

Per cert, moviments gents complicats: controlar els càrrecs i els saldos, que la pensió s’hagi ingressat i pareu de comptar. Però encara que sigui poca cosa, no ho puc fer presencialment. Quan ho varen decidir unilateralment els del banc, abans Caixa, va ser per cruspir-se oficines, llocs de treball i per avortar els possibles tractes de favor o complicitats dels seus empleats envers els clients no preferents. I perquè la clientela es deixés posar banyes la varen ensibornar amb la promesa que si tot ho feia “on line” s’estalviaria comissions. Quina felicitat comissió zero, llàstima que fos flor d’un dia, creieu-me! Això sí, reconec que fins ara si anaves a protestar te les retornaven trinco-trinco. De totes maneres, negoci rodó perquè no tothom reclamava i avui encara menys, amb els entrebancs que hi posen per parlar-ne de tu a tu. És llei de vida, ja ho entenc; però si jo que encara em defenso una mica, em destaroto, ¿com se sentiran aquells que això de la telemàtica els sona a musica celestial?

Ja és ven bé veritat que no ens podem fer vells per res del món, com deia la meva padrina, malgrat no hi estic d’acord del tot: el fet de fer-te vell no significa que et tornis tonto. Alguns d’aquests que tenen dos o tres màsters i tot, potser, més d’un avi li pot ensenyar coses elementals de la vida que ni s’imaginen vivint al seu llimbs particular. De la mateixa manera que com que la tècnica ha avançat tant que alguns no l’atrapen, molts d’aquests que fan malabars amb un mòbil als dits, són uns perfectes inútils en moltes altres vessants de la vida. La diferència és que mentre als vells no els cauen els anyells per preguntar i deixar-se ajudar, el jovent sol mirar desdenyosament els vells i en fan un cas com un cabàs tant de les seves “manetes” com de la seva experiència. En fi, sembla que ara que m’he pres el tercer cafè casolà veig les coses més clares, i la mala lluna em que m’havia llevat ja s’ha esvaït.

Qui sap si perquè després d’escoltar les misèries que escupen els informatius, el meu petit contratemps amb el banc em sembla pixi minuti. Bon cap de setmana, a l’espera de la quinta nit boja dels demòcrates pacifistes que van de mani, carregats amb motxilles plenes de pedres i d’altres andròmines per fer amics. Però estem salvats! Els escolanets de la senyora Borràs diuen que s’ha de canviar el model de policia antiavalots. Per l’amor de Déu, que s’ho faci mirar: el model que vol canviar fa dècades que és el mateix, i en tots els anys que els seus tenien la paella pel mànec per canviar el que volguessin, no varen tocar ni un clau. Quan l’últim ull buidat per una bala mal dirigida i pitjor disparada, manava un tal Ferlip Puig a Interior i, si no recordo malament, un tal Artur Mas era el president de govern. Què diu, senyora Borràs? Ah!, que poc sap qui són aquests paios, perquè vostès són uns altres, dels de Junts, els que tot ho fan bé. Insisteixo, facin-s’ho mirar tots plegats!

DIVAGACIONS PER NO PARLAR NI DE POLÍTICA NI DE VANDALISME

Avui ja comprenc que no hauria d’amagar el cap sota, l’ala i dir que em sembla de les poques ganes que demostren tenir els aprenents de polítics que van sortir elegits diumenge passat, de complir amb la seva obligació de constituir urgentment un govern fort, estable i sense rancúnies amagades sota la taula, per posar-se a treballar de seguida “en benefici de les persones” i no guipant només “els interessos dels respectius partits”. O atrevir-me a dir el que penso d’aquestes manifestacions “pacífiques” que massa sovint "espontàniament" acaben amb esclats de violència i vandalisme que a Euskadi en dirien kale borroka. Ho hauria de fer, però sento tanta vergonya i tanta ràbia alhora per a sobre de la pandèmia haver de viure aquests espectacles que, francament, necessito desencapotar-me i, també, a no fer-me recança de dir el què penso, perquè ha arribat un moment que parlar de segons què no està ben vist pels que distribueixen carnets de demòcrates i de lliurepensadors, i que allò de “cantar les veritats” ja no té la requesta que tenia, sobretot perquè fa temps que costa de saber on s’amaga “la veritat”, enmig de tants mentiders compulsius i professionals. Per tant, avui em dedicaré a manllevar del meu bloc de notes, alguns apunts de primers paràgrafs que donin peu a engegar futures reflexions. I és que el més difícil quan un es posa davant la pantalla en blanc de l’ordinador cada matí és tenir la pedra a la faixa d'una "frase llançadora" per arrancar la reflexió anant estirant el fil.

- Instrucció i educació no vol dir el mateix, encara que tendim a confondre els dos conceptes. La instrucció ens ensenya fórmules, teories, dades, però no ensenya a reflexionar, a pensar enlloc de limitar-se a memoritzar. L’educació, en canvi, ens ensenya com ser persones i a descobrir el millor de cadascú. Igual que estava gravat a l’antiga Grècia en el temple de Delfos, al frontispici de moltes universitats i, per extensió, en les parets de bastants Instituts s’hauria d’escriure: “Coneix-te a tu mateix!”

- El consumisme no porta necessàriament al benestar, ja que el progrés pot acabar destruint el medi-ambient, fent bona l’advertència de Bertrand Russell: “Si hi havia una època que l’ésser humà vivia només per destruir l’enemic, avui en dia sembla que es troba més plaer en destruir-nos a nosaltres mateixos”.

- Mala senyal, això de confondre la por de perdre amb la maldat de l’adversari.

- Una “parella” no necessàriament és una unitat, aquest és el malentès de la nostra societat. Una parella, sigui del gènere que sigui, és simplement “dos que fan camí junts”.

- Si jo fos polític, pensaria que fora millor ser honest i no parlar d’allò que no conegués bé, només per aparentar allò que no sóc. Si la capacitat d’una persona no respon a les necessitats del càrrec que ocupa, l’honest dimitiria o posaria els cinc sentits en aprendre el que no sap, abans de ficar la pota. En canvi, el fatxenda aparentaria el que no és sense cap vergonya ni reprimir-se. D'aquí ve que pensi que la humilitat i la honestedat són valors que la nostra classe política hauria de conrear sense adormir-se si vol sobreviure.

- Estem tan acostumats a sentir parlar a totes hores de corrupció, que fins i tot ja no ens estranyem que formi part del vocabulari de la nostra canalla.

- Quina pena! Ahir que vaig dinar de restaurant per feina, a la taula del costat tres adolescents assegudes menjaven sense mirar-se ni conversar, tuitant com unes desesperades vés a saber amb qui, des del mòbil.

- La bona educació entesa en clau d’urbanitat – què se n’ha fet d’aquelles lliçons d’urbanitat que ens feien estudiar de petits? – es troba a faltar cada dia més veient la falta de respecte i l’absència d’empatia entre bastants adolescents i la gent gran, inclosos els vells de la seva família. En els transports públics, per exemple, és habitual veure adolescents replantifats als seus seients, mirant cap a una altra banda o pendents dels seus iPod o iPhone, mentre ancians o embarassades s’aguanten com poden dempeus. I quan es dignen enraonar entre ells, s’omplen la boca de “tio” i “tia” enlloc d’anomenar-se pel seu nom.

I acabo aquest calaix de sastre de principis de reflexions "en remull", amb dues frases de la darrera premi Nadal, la formidable Najat el Hachmi, que bé podrien motivar-me un parell de reflexions més d’aquelles que et deixen descansat:

-“les llengües no són conflictives, el que és conflictiu és que no et vulguis entendre”.

- “hi ha dones que, sense coronavirus, viuen sempre un període de confinament”.

Apa, que ja teniu una bona xeixa per meditar fins demà.

HEM PROVAT DE POSAR-NOS EN LA PELL D’UN DESNONAT?

Penso que fora una bona experiència, per començar-ne a enraonar en serio del problema de la vivenda, sense dir bajanades, parlar a la babalà o a séc de paladar. Des del col·lapse de la bombolla immobiliària, cada mes s’estan tramitant un disbarat d’execucions hipotecàries i de llançaments per causa de morositat sobrevinguda, deixant de banda les ocupacions il·legals que són figues d’un altre paner. Avui sobre el que us proposo reflexionar és si és moral i ètic que una societat simplement civilitzada - deixem de moment la democràcia de banda -, toleri que persones humanes perquè s’han quedat sense ingressos siguin privades d’un sostre on viure amb dignitat. Després, si voleu podem fer-hi entrar la democràcia i preguntar-nos com un estat democràtic no troba temps per legislar totes les normes legals que calguin, per aconseguir que el dret constitucional de tot ciutadà a disposar d’un habitatge digne no sigui un brindis al sol o simple paper mullat. En una societat de les meravelles com la del segle XXI, en que pràcticament fites que semblaven impossibles les tenim a l’abast de la mà, trobo inversemblant que no s’hagi trobat una solució legal per un problema que seria tan senzill de resoldre, sempre que hi hagués voluntat de fer-ho.

El remei pel càncer encara no el tenim, però cada vegada els científics s’hi acostem més, precisament gràcies a la multiplicació de molts d'esforços de flaquesa per avançar en la recerca. Resoldre la qüestió de fer realitat el dret a l’habitatge em penso que no deu ser tan complicat com trobar el desllorigador del càncer, que no depèn només de la voluntat i els coneixements dels investigadors sinó en part de la sort. En canvi la sort no impediria que, si se’n tinguessin ganes de veritat, solucionéssim per sempre la qüestió de l’habitatge. Que quedi clar, abans de seguir l’argumentació, que no abono una política de barra lliure en matèria d'habitatge, sinó de justificar que aquelles persones que en un moment donat, per quedar-se sense feina, per emmalaltir o per altres circumstàncies sobrevingudes s’hagin quedat temporalment sense recursos per complir amb les seves obligacions hipotecaries o per pagar el lloguer, no hagin de marxar de casa seva. Em refereixo, per tant, als casos d’aquelles persones complidores i honrades que de sobte no estan en condicions de continuar sent-ho, de complidores. Per tant, no parlo dels que escullen viure sense donar cop i que, a més, tenen les “galtes” de pretendre que la societat els mantingui.

Els relats dels que es queden al carrer per les causes esmentades abans fan paleses trajectòries vitals diferents en les formes, però idèntiques en el fons. Darrera cada desnonament de persones que no compleixen amb les seves obligacions, no perquè siguin uns desmanegats sinó perquè no poden, hi hauria material suficient per dibuixar la imatge dramàtica de la nostra societat: relacions familiars esquerdades, estabilitat laboral empassada per qualsevol crisi, empreses i negocis en fallida, llargues malalties que deixen indefens econòmicament qui les pateix, ésser víctima d'estafes financeres... Totes les històries tenen el mateix fil conductor i la mateixa conseqüència: la desesperació per haver perdut la feina, pels deutes que s’acumulen, per la incertesa sobre el futur que els espera, per la impotència davant la manca de resposta adequada de les administracions...

¿Per què els governs haurien de legislar normes per reconduir aquestes situacions i evitar ensorrar les persones desnonant-les? Doncs perquè la majoria de governs, en les èpoques de vaques grasses venien a tort i a dret el miratge de fer creure que es podia viure per damunt de les possibilitats, i perquè quan vingueren maldades resulta que no havien previst escapatòries, segones oportunitats, alternatives, en fi, abans de fotre la gent al carrer. ¿Què és molt complicat trobar-hi solucions, tenint en compte que hi ha molts interessos barrejats? No en dubto pas, però pel que es vol s’és prou espavilat per fer jocs de mans. Només faltaria proposar-ho i posar fil a l’agulla, això sí, amb imaginació i sense prejudicis. Estalviar o allargar solucions per un problema social tan greu, pot acabar fent que ens costi molt cara la mandra d'agafar el toro per les banyes. A vegades, volent-se estalviar maldecaps prenent decisions resulta que costa més el suc que els moixons. Aquest matí que ens hem llevat plorant el poeta Joan Margarit, acabo la reflexió amb una frase d’un altre poeta, l’Ernesto Sabato: “Cada mañana, miles de personas reanudan la búsqueda inútil y desesperada de un trabajo. Son los excluidos, una categoría nueva que nos habla tanto de la explosión demográfica como de la incapacidad de esta economía para la que lo único que no cuenta es lo humano”. Doncs això que us deia, que cal fer polítiques que posin sempre els interessos de les persones en primera fila de l'ordre de prioritats, sobretot si volem assegurar pels nostres fills un futur sostenible i no pas salvatge.

VÍCTIMES COLATERALS DE LA PANDÈMIA: LES RUTINES

Abans que la pandèmia ens comences a capgirar la vida, una de les característiques principals de les nostres rutines era que no teníem a penes temps per res. Era normal, fins a cert punt; però, aquesta sensació d’anar curts d’hores alguns no la suportaven i els angoixava perquè no sabien com administrar-se l’agenda per fer-hi cabre totes les coses que tenien de fer per obligació i les que els hi hagués agradat de fer per gust, les quals tenien d’aparcar per ocupar-se primer de les que no podien deixar de banda perquè els hi anava el sou i potser el prestigi professional i no perdre pistonada en l'eterna competició. Tenien pressa sempre per atrapar el temps, però el temps no es deixava atrapar, i quan més s’hi escarrassaven per allargar el dia com si fos un acordió, acabaven adonant-se que tots els dies eren de vint-i-quatre hores clavades, i que tenien d’aprendre a prioritzar les obligacions per enquibir-hi, mal que fos de resquitllada, temps per una mica d’entreteniment. Però el més curiós és que aquesta sensació d’anar sempre de bòlid, no enjovava pas només els que la feina els hi sortia per les orelles, sinó que aquells que per desgràcia no en trobaven, de feina, i es passaven els dies o bé buscant-ne o bé matant les hores perquè el sentiment de no ser útils per no estar actius no fos tan aclaparador.

Però vet-aquí que quan de cop i volta, a mig març de l’any passat arrel de l’estat d’alarma decretat a la brava, del confinament domiciliari obligatori i de la pràctica paralització de la vida social i laboral a tot el país, tothom de sobte tenia temps de sobres ja que la rutina quotidiana ja no era necessària. La primera reacció espontània per adaptar-se al brutal canvi va ser proposar-se aprofitar tenir temps disponible per inventar-se com esperitats obligacions domèstiques com recuperar bricolatges pendents, endreçar els armaris, netejar les golfes o els quartos de mals endreços, llegir el llibre que no ens havia llagut de llegir en tot l’any, escoltar musica que no posàvem mai perquè no teníem temps per escoltar-la... I sobretot per pensar i no parar d’imaginar coses per fer. Els havien mentalitzat que aquella aturada general per culpa d’un malparit brot d’una estranya grip, duraria unes quantes setmanes però tenia data de caducitat, i les velles rutines retornarien amb la normalitat, com a màxim una mica retocades. Potser sí que s’hauria de portar la mascareta per precaució unes quantes setmanes més, però al final recuperarien la tranquil·litat de viure una altra vegada pendents del rellotge, esclavitzats pel neguit aconseguir les quotes de productivitat diària assignades.

La manera de reaccionar de la gent durant la primera gran onada va ser la “deixar-se” portar, impactats per la sorpresa però refiats que hi havia llum al final del túnel, i que els que portaven la batuta en aquell guirigall sabien el que es feien. Per aquesta raó tothom es va buscar noves rutines per omplir les hores i, en aquest sentit, sortir al balcó a la vesprada per picar de mans en agraïment als sanitaris o improvisar vídeos casolans per entretenir les amistats fent el pallasso amb més o menys gràcia, n’eren dos exemples cabdals de tot plegat. Però el problema continuava sent que “ja que no tenien de fer res” i com que que ja no calia sortir de casa, tant per tant tampoc calia arreglar-se. Posar-se xandalls o deixar-se tot el dia el pijama varen substituir les obligades rutines per “fer goig”. i si moltes dones van considerar que no valia la pena de maquillar-se, molts homes tampoc van veure la necessitat d'afaitar-se cada dia. Total, per què? I alguns, fins i tot haguessin fet feliç Hugo Chávez, que predicava que passar-se més de tres minuts sota la dutxa era malaguanyar l’aigua, perquè van saltar-se la rutina diària de treure’s la son de les orelles amb un bon raig d’aigua a pressió. I el fet que arreglar-se el cabell tampoc es podia fer mentre les perruqueries estiguessin tancades no hi ajudava gaire. De tan escatimar la vida social, molts fins i tot van perdre la rutina del “bon dia”, “perdona” o “gràcies”. No calia tanta formalitat, si només t’entrabancaves pels passadissos amb els de casa.

El problema és que un cop es va autoritzar la desescalada de la primera onada, moltes de les velles rutines no es varen recuperar igual com eren. I la gent no és que quan sortia de casa anés deixada, però si que es notava que després de tantes setmanes confinats s’havien acostumat a la informalitat, a no donar-li tanta importància com abans a l’aspecte. Una dona d’aquestes que es fa mirar dues vegades quan passa vaig sentir que deia: “de què em serveix arreglar-me, amb aquesta merda de mascareta sempre encastada!” I molta gent que s’ha canviat les sabates per les bambes per comoditat, s'ha adonat que sense anar de vint-i-un botó també es fa goig. Potser quan diuen que després d’un any de pandèmia sembla com si ens haguessin carregat deu anys a sobre, es refereixen a aquest tipus de canvi de rutina., que jo no sabria dir-vos si és bo o dolent. Les males èpoques sempre serveixen per aprendre aspectes de la vida dels quals no n’érem conscients, com per exemple que la vida és una lluita constant per sobreviure, un repte i un aprenentatge alhora. A la meva manera de veure, però, malgrat tot anem per bon camí si cada pena ens ha fet més forts i valents; cada traïció o cancalleta, més intel·ligents; cada desengany, més hàbils i cada experiència, més savis. A partir d’aquí haurem d’aprendre a sobreviure feliços amb les noves rutines i no sospirar més per les velles perquè em sembla que ja les hem vist prou.

VÍCTIMES COLATERALS DE LA PANDÈMIA: ELS PETITS BARS

Si féssim un tomb retrospectiu per tots els països del planeta, ens adonaríem que no existeix un punt de trobada transversal, socialment parlant, tan comú com els bars. Per a milions de persones de tota mena, els bars i per extensió tots els seus cosins germans – pubs, bistrots, tabernes, cafeteries, cantines, cerveseries, etcètera -, han representat vés a saber des de quan des d’un lloc per passar l’estona amb companys, abans o després de la feina, a un espai per desconnectar, per quedar amb clients o amics per fer una beguda o una queixalada ràpida, per llambregar els titulars del diari tot prenent-se el primer cafè del dia, per veure els partits de futbol en companyia, per jugar a les cartes o al dominó amb la colla i, més cap aquí, per connectar-se a internet. En la majoria dels casos, anar al bar ha estat un recurs per sentir-se acompanyat, encara que fos d’estranys i algunes vegades també per buscar expressament passar desapercebut enmig de desconeguts. Per aquesta raó, la gent es pregunta si del col·lapse de la sanitat i de la propagació de la pandèmia en tenen la culpa del cert els bars.

De bars se’n poden trobar a totes bandes i de totes les mides, a les grans ciutats i als pobles petits, a la majoria de carreteres, a les avingudes més luxoses i als barris més deixats de la mà de Déu, als polígons industrials i a les estacions de metro, de tren o d’autobús. Sense oblidar-nos dels centres comercials, els poliesportius, els hospitals i, per descomptat, dels cinemes i teatres. En l’imaginari popular tenim associada la imatge del bar, en qualsevol de les seves versions, amb la vida social més reeixida. Us podríeu imaginar un univers sense bars? En temps de pandèmia, que a molts països els han tancat dràsticament com si fossin l’esca del pecat, els carrers i les places sembla s'han esllanguit i el sol sembla que no hi toqui. Però ningú ha sabut donar una resposta raonable i convincent a la pregunta de si calia tancar-los a pany i forrellat, per “aplanar” la corba del virus.

La “vida” als bars es desenvolupa a qualsevol hora del dia, per prendre’s un cafè a peu dret, per esmorzar ràpid fullejant els titulars del diari, per quedar amb amics desvagats per fer barrila, per temptar la sort a la màquina escurabutxaques o, inclús, per agafar-hi una bona torradora, després de segrestar el cambrer o la cambrera perquè faci de confident. Als bars s’hi pot fer de tot i si no es té res per fer, veure com la vida va passejant pel carrer, des del taulell estant. Inclús si es para bé l’orella un pot treure’n l’entrellat d’allò que amoïna o fa feliç a la gent. Hi ha bars que a més de cafés, refrescos i quatre aperitius de batalla, disposen d’una petita cuina de quins fogons en fan sortir autèntiques meravelles culinàries, no obstant la seva senzillesa impressionant.

Precisament són les peripècies d’aquests petits bars, bistrots, pubs, o com els vulgueu anomenar, que en temps de pandèmia se’ls ha obligat a baixar portes una temporada, sobretot aquells que a part de “donar vida” a l’ambient ciutadà, “en viuen”. La parella que sol portar aquests petits bars normalment solen ser bona gent, persones entranyables que només viuen per la parròquia. Els bars gestionats per grans cadenes o franquícies també s’ho han passat malament i també ha sabut greu que estiguessin tancats, però els petits establiments, mig casa de menjar mig bareto, autogestionats, en alguns casos tramesos de pares a fills com herència, són els que més pena em fa que hagin hagut de baixar la persiana unes quantes setmanes, perquè normalment els seus propietaris són gent que viu al dia i no fer calaix és una penitència que no es mereixen.

En temps no massa reculats passar-se estones assegut a la barra d’un bar no estava ben vist i a la clientela assídua se la mirava malament, com si regalimessin vici per les costures. Un vertader tort, perquè molts d’aquests petits bars han estat vinculats a la vida cultural des de sempre, no només perquè acolliren cèlebres tertúlies com les del Cafè Gijón, a Madrid, o els Quatre Gats, a Barcelona, per citar les de més renom, sinó perquè a les tauletes dels seus petits establiments s’hi han escrit novel·les, poesies o articles periodístics, i les seves parets han servit per penjar-hi mostres de pintura de principiants, que no podien llogar una sala d’exposicions. Ojalà siguin indultats quan més aviat millor i s’hi pugui tornar, sense patir per si hi ronda el virus. Espero, però, que quan passem llista dels supervivents no hàgim de lamentar masses absències definitives. 

NO HA SERVIT PER RES ANAR A VOTAR EN TEMPS DE PANDÈMIA

Francament, me’n vaig al llit emprenyat perquè m’agradarà veure com recompondran un puzle tan complicat com el que ha quedat després de tantes peripècies per anar a votar, sobretot tenint en compte els vetos, anatemes i compromisos de no estar-se amics mai dels mais. Rellegiu la reflexió de dissabte i entendreu perquè parlava del colossal error polític que suposava traçar per endavant tantes línies vermelles.

No vull fer càbales de com acabarà tot plegat, però no em faig pas pagues que aquest desgavell l’apedacin bé uns personatges tan mediocres i miops com per escanyar i enterrar tota possibilitat d'entesa raonable entre els dos brocs enfrontats, sobre la base d'escoltar-se, enraonar i d'activar l'empatia per formar urgentment un govern estable. Més aviat penso que no ens estalviaran de recórrer per enèsima vegada anticipadament a les urnes, mentrestant en els moments tan delicats que vivim, econòmicament i sanitària, no tindrem al pòndol del vaixell una governança sòlida que ens porti a bon port sense fer tentines, i posi la directa cap a la recuperació tocant de peus a terra i fent una lectura dels resultats prenent-se abans una bona cullerada de realisme i d'humilitat per enterrar i els que portin un rei al cos.

Ho sento, però per aquesta nit ja en tinc prou! Això sí, el Parlament que ens han dibuixat les urnes, entre els antisistema i els feixistes compartint escenari, no ens avorrirem pas per manca d'espectacle. I no em queixo de com ha quedat de fragmentat el panorama, perquè en definitiva no és més que el mirall de la societat en que ens toca conviure. El que em fot de veritat és que les noves "senyories" em temo seran incapaces de fer el mínim esforç per posar-se d’acord per una vegada gestionar com cal un país més que deprimit, enlloc d'esgarrapar-se per veure qui mana i els porta més ben posats. De moment, és que puc dir-vos aquesta nit sobre el resultat de les eleccions. Demà serà un altre dia, però no crec que ho vegi més clar.

COM EN SÓN DE CURTS DE VISTA ELS QUE POSEN LÍNIES VERMELLES AL DIÀLEG

Fa anys, l’Artur Mas va anar a cal notari en plena campanya electoral, per deixar constància per escrit que mai de la vida es partiria el pa i la sal amb el PP. Després, va passar el que va passar i els dos partits, fent de la necessitat virtut van fer manetes sempre que els va convenir. Molt abans d’aquella “fanfarronada”, en Pujol, després de tancar una campanya en que els convergents i els populars liderats pel senglar Vidal Quadras es varen dir de tot menys guapos, a poques setmanes que haguessin parlat les urnes, els pragmàtics convergents es van enllitar a l’Hotel Majestic amb el capo dels populars, l’Aznar en persona; i varen signar els cèlebres pactes que van encarrilar una de les legislatures que, segons el propi Pujol, es va aconseguir tirar més peix al cove, començant per enviar en Vidal Quadras a la paperera de la història. O sigui que si mai no es pot dir: “d’aquesta aigua no den beuré”; sobretot tractant-se de política s’hauria d’anar amb peus de plom abans d’obrir la boca, perquè totes les promeses i declaracions des del faristol d’un míting, eufòriques i desguitarrades, s’han d’agafar amb pinces i si s’empassen neutralitzar-les amb un bon got de bicarbonat.

Aquell tros de paper que avants d’ahir varen signar, alguns més si-us-plau per força que d’altres, els candidats alineats en teoria en el bloc agosaradament anomenat “independentista”, no diré que fos paper d’estrassa però, evidentment, tampoc era un pergamí. I és que no s’ha de ser gaire llest per adonar-se que no tots els que varen comprometre la seva firma en la declaració que recordava més els trucs de la màgia Borràs de la nostra joventut que un document amb cara i ulls, estan disposats a caminar junts al mateix ritme dels promotors, ni agafar segons quines dreceres, ni encara menys compartir un full de ruta que “in pectore” uns consideren hiperventilat i d’altres poc sostenible, tocant de peus a terra esclar. D’altra banda, aquella declaració d’excloure de futurs pactes, con-versacions o simples barriles per investir un president de consens amb els alineats amb un constitucionalisme de pancarta i pandereta, responia a la vacil·lada manifestada pels d’aquest surrealista bloc en el sentit que mai s’asseurien ni al govern ni a la taberna amb cap fastigós separatista. Malgrat pensi que tothom té dret a comportar-se com li roti, el cas és que trobo exagerat etiquetar de “constitucionalista” a l'altre bloc que es disputa el galliner, puix cadascun dels partits encaixonats en aquella ratonera política de conveniència, en fan de la Constitució una lectura ben sui generis i, en algun cas, fins i tot quan en parlen es tapen el nas perquè els hi fa venir basques. Però el cas que aquesta colla de miops i guenyos que pretenen governar-nos demà passat, no saben pas què es fan, quan declaren vetos i embruten el panorama amb línies vermelles.

Si tenim en compte que viure en democràcia obliga, sobretot avui que són impossibles les majories absolutes, a enraonar francament entre tots per governar el millor possible en benefici del poble que diuen estimar tant, posant-se d’acord en uns mínims consensos, a fi de no castigar més el país imposant-li un govern dèbil, eixorc, incapaç de prendre les decisions que necessiten els ciutadans per sortir del pou. No se m’acut a quin cap una mica ben moblat se li pot acudir que dibuixant línies vermelles facilitarà la concòrdia i l’entesa post-electoral. El que han aconseguit amb els seus vetos aquesta “canalla” – accepteu-me el mot en el sentit de “criatures” -, és que condicionats per aquest forassenyat i estúpid compromís, inclús en el cas que els partits a l’hora de la veritat se’n desdissin, seria un disbarat perquè retallaria encara més la confiança en una classe política tan baliga-balaga.

Tal com han plantejat el futur de la governança del país, llevat del cas improbable que un dels dos blocs aconseguís la majoria suficient per investir un president i bastir un govern sense enraonar-ne amb l’oposició, resultaria que aquest govern imposat no seria “el de tots”, sinó només el d’un bàndol. I que jo sàpiga, cap democràcia té salut i arriba a vella menystenint i no escoltant una meitat de la població. Per tant, a la meva manera de veure, tal com s’han vetat els uns als altres, aquest país arruïnat econòmicament i moral per la pandèmia no aconseguirà que els seus governants vagin d’una vegada “per feina” arraconant la bronca continua. Avui dia de reflexió, potser enlloc de deixar-se maquillar la fesomia en la foto “unitària” que demà publicaran els principals diaris en portada, es dediquessin a meditar la bestiesa que han comés i baixessin del burro rectificant. Però no ho faran perquè aquests polítics que ens demanen el vot per segrestar-lo, no en tenen ni punyetera idea del que vol dir la paraula “política”. I en dubto que alguns tinguin clar el concepte de democràcia. Si no ho fan, d’esborrar les línies vermelles, encara que guanyin demà a les urnes hauran perdut legitimitat. Més ben dit, tots haurem perdut! Això sí, encara n’hi haurà que es posaran una bena als ulls i faran volar coloms, en una esperpèntica representació de la gallina cega.

 

EL SAINET DE’N BORRELL A RUSSIA, POSA EN RELLEU LA HIPOCRESIA DE LA POLÍTICA

Els independentistes aplaudeixen amb les orelles el mastegot diplomàtic que van donar els russos a l’assaig de reprimenda del ministre d’assumptes exteriors comunitari, en Josep Borrell, en relació a la falta de respecte pels drets humans que demostra el Kremlin en general i en aquest afer de l’opositor Navalni, en particular. Però, si en comptes de ser en Borrell qui li va mig cantar la canya al seu homòleg rus, hagués estat un altre amb més pedigrí progré i no tant mal vist i qüestionat pel sector que talla el bacallà a l’establishment comunitari, estic força convençut que les reaccions haguessin estat diferents, molt més comprensives que crítiques, fins i tot lloant la seva "gallardia".

Ara bé, si analitzem fredament l’episodi diplomàtic, em sembla que els fets que s’entortolliguen en aquesta història són clars com l’aigua: a)- des que governa en Putin, a Rússia amb la declaració dels drets humans s’entretenen els funcionaris fent papiroflèxia i poca cosa més, ja que tots els que gosen portar la contraria al nou tsar ho passen magre i si no se’n fan la pell, purguen la rebequeria emportar-se’n un bon gec de garrotades cada dos per tres. b)- en Borrell no va fer res més que recordar que a l’Europa institució no li agrada com el govern rus s’ho manega per fer callar els rebecs. c)- que als russos, el paripé del senyor Borrell els hi va entrar per una orella i els hi va sortir per l’altra, segurs de que es tractava d’una queixa de pura tramoia mentre tinguessin l’Europa pragmàtica – Alemanya i França – agafada pels dallonses amb l’assumpte del gasoducte.

Però, vet-aquí que el senyor Borrell, sota la seva disfressa institucional de comissari d’assumptes d’exteriors de la UE, no podia dissimular el personatge recargolat i ressentit en que s’ha tornat des de fa uns quants anys: un paio que porta una cua de palla tan sensible que s’encén només que li apuntin un misto. I com que el gat vell del ministre rus sabia exactament quin era el punt dèbil d’aquell titella estarrufat que tenia al davant: refregar-li pel nas que havia comès l’error en que sempre cauen els superbs i els dogmàtics, que no és altra que criticar la palla als ulls dels altres i no adonar-se de la biga que engrillona els propis. I és que el senyor Borrell, aquell dematí no es devia haver rentat gaire les lleganyes per no veure venir la plantofada que li engaltarien si es feia el gallet i volia donar-los lliçons de democràcia: que li refresquessin la memòria sobre la situació dels presos polítics catalans en particular, i per la repressió de les idees, en general, que caracteritzava la fiscalia i la justícia espanyola. És a dir, en bones paraules, que abans de voler reformar la casa dels altres, comencés per endreçar la pròpia. Rèplica que va agafar en calçotets un paio que des del seu pas per Hisenda fanfarronejava de saber-se-les totes; però, es veu que la referència als presos polítics catalans el va destarotar i com aquell qui diu, “es va quedar sense paraules”.

És clar, si el representant de l’UE no hagués estat el senyor Borrell, els russos s’haurien hagut de buscar alguna altra excusa per espolsar-se les puces, però com diria un castís madrileny: “en Borrell, se lo puso a huevo”. Tanmateix, si els independentistes d’aquí no li portessin tan botada al senyor Borrell, potser s’ho haguessin rumiat una mica abans d’aplaudir el recolzament dels russos als seus repressaliats polítics, tenint els espontanis advocats dels pobres un currículum de repressió política que fa por. Parodiant la pregunta que varen dirigir els candidats independentistes una dotzena de vegades durant els recents debats electorals al candidat Illa, sobre si acceptaria o no els vots de l’ultradreta per investir-lo president, ¿els nacionalistes catalans donen per bo que uns botxins descarats dels drets humans com els russos airegessin els nostres repressaliats per contrarestar les crítiques i denuncies envers els seus? Ja em perdonareu, però a la meva manera de veure, aquesta mena de “representacions teatrals” formen part de la hipocresia que abunda en la pràctica de la política. Perquè una cosa és l'ètica teòrica que s’ensenya a les Facultats i una altra de ben diferent la filosofia de conveniència que s’aplica, en funció dels interessos concrets de cada moment, des dels despatxos, quan es governa o s’intriga per governar.

EL MINISTRE DE SANITAT FINS FA QUATRE DIES NO DONA EXEMPLE.

El candidat socialista a president de la Generalitat, Salvador Illa, ha tornat a ser notícia després que el diari NacioDigital avancés que no s'havia volgut fer un test antigen abans de participar al debat de TV3. Això li ha comportat haver de rebre les crítiques de tots els altres candidats, que s'han mostrat sorpresos i indignats i han recordat que fins fa res era el ministre de Sanitat. Alguns han anat més enllà i han insinuat que si no es va voler fer la prova de detecció del virus és perquè ja s'havia vacunat i la prova ho hauria revelat. Evidentment, el seu partit ho ha negat. Però, tot plegat, després que diversos polítics i alts càrrecs de l'administració ja s'hagin vacunat irregularment saltant-se la tanda, entre ells molts correligionaris de l’ex-ministre, fa pudor de socarrim. Em resisteixo, no obstant la colossal "cagada", a creure que un filòsof de la seva categoria hagués estat capaç de cometre una falta d’ètica tan barroera. No ho vull creure que fos tan tanoca. Ara ve, no puc evitar preguntar-me: ¿per quins set sous necessitava significar-se en plena campanya per una ximpleria com aquesta? ¿Que no li varen aconsellar els seus assessors que no es fiqués de peus a la galleda?

Tanmateix, experts epidemiòlegs com Àlex Arenas o Oriol Mitjà han descartat que no es podria explicar l’espantada del candidat especulant amb la possibilitat que ja estigués vacunat i tingués por que el resultat de la prova reflectís la hipotètica vacunació. Mitjà ha aclarit que "la vacunació front el coronavirus no donaria resultat positiu en test diagnòstic d'antigen, però si que donaria positiu en test serològic”. I l’Àlex Arenas ha tuïtat al seu compte: “només hi ha dues alternatives per entendre la negativa de l'exministre Salvador Illa a no fer-se un TAR a l'entrada del debat: ignorància (s'ha vacunat i es pensa que pot donar positiu d'antígens) o imprudència (passa de tot). No sé què és pitjor". Ja és ben estrany, afegeixo jo, més perplex i emprenyat que mai.

¿Com pot ignorar un intel·lectual de la seva talla la sentència de Juli Cesar: “la dona del Cesar no només ha de ser honesta, sinó semblar-ho”? Francament, actuant amb tanta frivolitat el candidat Illa ha obert la porta de bat a bat a totes les sospites i especulacions. Un “home públic” no es pot permetre ni ser deshonest ni fer el passerell. Potser sigui innocent de totes les insinuacions que s’haurà d’escoltar sobre la seva inexplicable conducta, però se’n pot ressentir tant la seva reputació de persona com cal, que en surtin greument perjudicades les expectatives electorals del partit que el va rescatar de Madrid, per “salvar” Catalunya de les grapes dels perillosos independentistes. Quin immens error rebutjar fer-se una prova tan simple! ¿És que potser es pensava que d’un “gest” tan escandalós no se n’adonaria ningú? ¿O que li perdonarien perquè ell es considerava per damunt del bé i del mal? Els polítics son molt cruels, fins i tot carronyers, amb els adversaris i no els hi personen cap flaquesa ni embarbussament, oimés quan la fan tan grossa. ¿O és que l’ex-ministre, enmig d’una depressió que li desconeixíem, va escenificar un dels harakiris polítics més ximples que mai havien vist?

A la meva manera de veure, la conducta del candidat socialista, perfectament evitable, sigui quina en sigui la causa immediata, ha escandalitzat una ciutadania que ja en té el pap prou ple de la xarlotada electoral – en el que portem de campanya encara és l’hora que els candidats hagin concretat què pensen fer si governen i sobretot com pensen pagar, en diners o amb més sacrificis i angunies dels ciutadans, els pocs projectes que han insinuat -, com perquè a més a més, en plena campanya caòtica de vacunació, s'hagin de tenir dubtes sobre si també el que fou màxim representant sanitari ens ha penjat un sant Cristòfol al nas – com se'n fotria l’enyorat Joan Caprí – fent Pasqua abans de rams.

 

PER DIR CANTANT O XIULANT EL QUE ES PENSA, NINGÚ POT ANAR A LA PRESÓ

 Deixem-nos de punyetes: practicar la llibertat d’expressió no pot portar ningú a la cangrí, almenys en un país civilitzat; perquè en un país civilitzat correspon només a la pròpia societat civil i al seu entorn reprovar i, en tot cas castigar, l’ús esbiaixat d’aquesta llibertat a hiperventilats o desguitarrats, que no respectin les normes més elementals de civisme i de bona educació. Suposo que podem estar tots d’acord en que no es pot dispensar emparant-se en la llibertat d’expressió, que es difonguin falsedats que desestabilitzin la convivència, com tampoc es pot tolerar com qui sent ploure que s’expressin opinions ofensives, denigrants, insultants o deshumanitzadores. Però també és cert que si els que no estan d’acord amb nosaltres no fossin lliures de portar-nos la contrària, mai esbrinaríem les diferents vessants de la veritat ni totes les versions dels fets abans de prendre partit, que en definitiva és el tumor que ha consumit la justícia al llarg de la historia: la intolerància i l’autoritarisme. Pensem que si permetés-sim emmordassar les opinions contraries a la nostra, no podríem protestar quan per la mateixa llei de l’embut ens silenciessin a nosaltres. Ara bé, ¿els insults i les grolleries també entren en el mateix paquet de “llibertat d’expressió”? Doncs ens agradi més o menys, sí; i la susceptibilitat de cada persona al·ludida i el context i circumstàncies com s’hagin escampat aquestes opinions determinaran si una expressió és o no ofensiva i, sobretot, si és o no compartida per prendre-la en serio.

La Declaració Universal dels drets humans, aprovada l’any 1948, proclama en el seu article 19 que tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. No obstant això, a Occident i a Orient encara existeixen molts de països que no solament reneguen d’aquest dret democràtic, sinó que persegueixen com llops en zel els ciutadans per les seves idees i creences. La democràcia, precisament, es basa en el respecte als drets humans, i molta gent ha lluitat i s'ha deixat la pell perquè es respectessin. Ara bé, aquella Declaració es refereix també a altres drets humans a part del d’expressió i, per tant s’ha de procurar que l’exercici d’uns no trepitgi els altres. Mentre en quedin tants que se n’omplen la boca amb totes les derivades col·loquials de la paraula democràcia, però que no defensen el moll de l’os d’aquest sistema de convivència - el respecte als drets humans en conjunt -, la democràcia farà figa i es convertirà en una relíquia momificada. En temps no tant reculats, els anys trenta del segle passat, la democràcia va veure’s sotragada arreu del món pel comunisme, pel feixisme i, durant anys, pels cinismes il·lustrats de la “guerra freda” i, del neoliberalisme salvatge. La consolidació de la democràcia no és automàtica premen un botó, ni hi ha una força divina que empenti la gent a aixoplugar-s’hi; però, sens dubte és el millor sistema de conviure en pau, mantenint un ordre capaç que tothom s’hi senti bé regint-se per les seves normes. Perquè la gent, en definitiva, es frissa per viure en societats tan modernes i tecnològicament avançades com vulgueu, però on les persones tinguin garantida la llibertat personal de guanyar-se la vida amb dignitat, no per dominar o imposar-se als altres i, sobretot, perquè puguin decidir el seu nord en tots els sentits.

En conseqüència, els que creiem que estem vivint “en democràcia” - insisteixo en la pregunta perquè la resposta no és tan senzilla - ¿tenim dret a expressar-nos lliurement, tal com ragi, sense mirar prim ni reprimir-nos els fogots? Sembla lògic que la resposta, després de tot el que acabo d’exposar en el preàmbul anterior, hauria de ser: per descomptat! Ara bé, abans d’obrir la boca, penso si els demòcrates de veritat no hauríem de reflexionar què s’ha de fer, com s’ha d’actuar, si quan exercim el legítim dret a dir, escriure o propagar des de la xarxa el que ens roti, xoquem amb d’altres drets com el rerspecte a l’honor, a la intimitat personal i familiar o la pròpia imatge. Aquesta és la mare del ous de tot el debat: si fer indiscriminadament comentaris ofensius, bromes o abocar xafarderies a les xarxes socials, podria constituir una vulneració del dret a la vida privada d’una persona o d’una família, sobretot si afecten a la seva reputació i bon nom.

A la meva manera de veure, abans d’opinar i sobretot de publicar i reproduir segons quins continguts a través de les xarxes socials, hauríem de tenir clar si el dret a la llibertat d’expressió d’idees i opinions, empara també per prodigar-se fent comentaris lesius o vexatoris i, sobretot, per divulgar amb total impunitat “fake news”. Esclar que no s’ha de posar ningú a la presó per “opinar”; però, al meu parer, la repulsa social a qui es passa de la ratlla hauria de ser immediata i prou evident com per, a part de no riure-li les gràcies, desengrescar els que de la llibertat d’expressió se’n fan un gec a mida. Els polítics solen ser uns cracs en l’art de no agafar mai el toro per les banyes, però a vegades no queda altra remei que plantar-se i no anar amb embuts: el que faci mal ús de la llibertat d’expressió esclar que no se li pot esclafar el cap amb el codi penal, però la societat hauria de prendre consciència que a vegades, per no perdre la llibertat en general cal fer caure la cara de vergonya a qui n’abusi, de la llibertat, passant-se uns quants pobles. I que qui se senti perjudicat en el seu honor, tingui alternatives ràpides i poc complicades per refer-lo, sempre a través de procediments judicials civils. Ara que ens esgarrifa tant si els cadells del neofeixisme esgarrapen un grapat considerable de vots a les elecci-ons catalanes, pensem que no s’ha de patir per la quantitat de diputats que s’asseguin al Parlament amb aquesta ideologia, sinó pel fet que existeixi un caliu popular prou consistent perquè s’hagin pogut enfilar a l’escó. El problema de Nord-Amèrica no era que en Trump manés, sinó els setanta milions de ciutadans que des de fa quatre anys donaven suport a les seves idees. En Trump ja no hi és, però els que el varen votar encara hi son. Pensem-hi, si de veritat estimem la democràcia i la respectem no com una religió dogmàtica, sinó com una font de drets i de valors, en els quals arreli la convivència entre les persones i els pobles.