ISABEL DIAZ AYUSO, EL DARRER EXEMPLAR DE LES NEFASTES TIGRESSES POLÍTIQUES DE MADRID

 

        Ja fa dècades que a Madrid la calderada política la remenen dones que no deixen indiferent ningú – Esperanza Aguirre, Ana Botella, Cristina Cifuentes i ara Isabel Diaz Ayuso, que les supera a totes en llurs reconegudes capacitats d’engalipar i de fer farfolla -, i que han contribuït a cobrir, segons elles de gloria i segons altres de merda, la capital d’Espanya. No hi he afegit la Manuela Carmena a la relació, perquè aquesta sí que era una “gran dona”, encara que en calçar sempre sabata plana mai podia fer la competència ni estar a l’altura dels talons d’unes tigresses com les esmentades. A més a més, la capacitat de sorprendre d’aquestes il·lustres prestidigitadores ha desdibuixat, i gairebé empetitit injustament, personatges de la categoria humana i política d’un Joaquin Leguina o del professor Tierno Galvan. Però l’actual mestressa del galliner polític madrileny, si no rebaixa la faroneria acabarà mocant a totes les seves predecessores, malgrat el càrrec a ella li caigués de carambola una nit de fortes apostes, en que va jugar a fons totes les seves dots de manipulació i d’encanteri.

Des que aquesta dona “singular” escalfa la butaca de presidenta de la comunitat més castissa de l’esperpèntic mapa autonòmic espanyol, n’ha fet de l’alçada d’un campanar i s’ha disfressat de tots els papers de l’auca, però cap de les victòries pírriques aconseguides per imposar-se als seus competidors es pot comparar amb la gesta d’aconseguir amorrar el govern d’un Estat tan orgullós com l’espanyol, i de rebot a tota la resta de territoris autònoms – inclosos els històrics a causa del seu pedigrí -, volent imposar a tots plegats les seves regles de joc per unificar la lluita nacional contra la pandèmia. S’ha de tenir molt de valor i poca vergonya per gosar proposar que tot el país accepti prendre’s les seves receptes de meritòria d’apotecari enlloc de les assenyades dels experts per vèncer el coronavirus. Sobretot considerant que aquest país disposa de científics molt ben considerats arreu, que no veuen de bon grat que els polítics per interessos de partit vulguin fer-los combregar amb rodes de molí. Per aquesta raó, la mitja dotzena de gent com cal que s’ha vist amb cor d’engegar-la a pastar fang i no ha dubtat ni un moment plantar-la amb la boca plena de demagògia; però, n’hi ha molts d’altres que no es poden permetre aquestes llibertats i que no tenen cap altra remei que riure-li els acudits. D’aquesta dependència maleïda és valen els reis del mambo – sobretot si porten la pell de tigressa -, per continuar menant el remat lluny d’espernecs i sollevaments. Les tigresses sempre s’envolten de gent dòcil, que no porti problemes, a canvi de tenir la menjadora plena.

La Diaz Ayuso, doncs, s’ha proposat rebaixar les ínfules de la resta de territoris autonòmics “unificant” la política sanitària de contenció dels contagis als seus criteris, normes i paràmetres. La vella i nefasta solució del “cafè per a tothom” per desbloquejar el conflicte de les nacionalitats històriques, l’ha reivindicat ara com a condició sine qua non davant el ministeri de Sanitat, per fer veure que Madrid no era intervinguda sinó que se li aplicaven les mateixes normes de confinament que a la resta de ciutats de més de cent-mil habitants, que compleixin els següents requisits: 500 x 100.000 de contagi, més d’un 10% de resultats positius en les PCR i fregar el 35% d’ocupació de les UCIS. La fantasiosa i histriònica Isabel Diaz Ayuso està venent aquesta claudicació del govern d’Espanya com una victòria política seva; però, és tan insensata com ho foren la resta de les tigresses madrilenyes: en cap de les 17 autonomies aquests paràmetres d’intervenció immediata es donen llevat de a Madrid, posant de relleu la incompetència flagrant de la seva gestió.

El més lamentable i vergonyós de tot plegat és que Sanitat acoti el cap davant els capricis de la tòtila integral que presideix Madrid i perquè aquesta hiperventilada no s’esvaloti i obligui la Montcloa a “intervenir” la capital – que poc s’hi van pensar, per cert, per endinyar el 155 o l’estat d’alarma a Catalunya! -, que la resta de comunitats acceptin passar pel tub d’homogeneïtzar els criteris sanitaris de confinament a imatge i semblança de Madrid, que segons la seva presidenta no és cap autonomia sinó l’essència d’Espanya. Però quan entre el govern de l’Estat i la Comunitat de Madrid fan autèntica pena i ens fan sentir vergonya aliena, és quan després de tirar-se els plats pel cap pacten uns indicadors d’alarma en 500 contagis per cada 100.000 habitants, quan a tota Europa tots els llums vermells s’encenen a partir dels 200 i a Alemanya, per exemple, s’ha fitxat aquest matí en 50 contagis quan tothom té de començar a moure el cul. Però, aquí som diferents i amb dirigents com la “gran dona” Isabel Diaz Ayuso anem de cap al precipici. Però aquesta dona no en té tota la culpa, els culpables són els que li riuen les gràcies i li fan costat. Salvant les distàncies, és el mateix que passa amb Trump que, malgrat el paper d’estrassa com a persona i com a dirigent d’un país que ha donat aquesta nit en el primer debat, encara serà capaç de guanyar de carrer. Francament, és ben veritat allò de que els pobles tenen la classe política que es mereixen des que el poble no sap parar-los els peus.

ELS 34 ABSOLTS DE BANKIA VERSUS ELS INHABILITATS TORRA I PESARRODONA

         Ni se us acudeixi dir que la justícia és una conya! Perquè el que passa és que vosaltres no en teniu ni punyetera idea de lleis, ni encara menys del que costa enfilar-te fins als més alts esglaons de la magistratura. I no diguem d’asseure’s a una de les butaques del Tribunal Suprem o del Constitucional, que això ha de ser l’hòstia! No tothom hi pot arribar a aquest súmmum professional! ¿Us imagineu les hores esmerçades covant jurisprudència a tremuja, enlloc d’anar de farra amb amics de carrera que es conformaven amb una simple llicenciatura en dret per tenir dret a usar la toga i fer bullir l’olla? Qui assoleix la magistratura, sobretot quan més alta aquesta sigui, té molt de mèrit i no només es tracta de quelcom extraordinari o genial, sinó que gosaria a dir que a la magistratura, al meu parer, el mot que la defineix o qualifica millor és el de sublim. El magistrat no s’esforça tant per arribar-hi al cim de la judicatura perquè n’estigui enamorat de la justícia, el seu cas és molt més impressionant: s’hi vol casar. Semblant a les monges que consagren la seva virginitat per desposar-se amb Jesucrist!

Per tant, les sentencies dels magistrats no s’han de considerar mai, amb el desdeny i menyspreu propi dels ignorants, com una “parida”. Àdhuc en la sentencia més poc encertada d’un magistrat d’upa, sempre s’hi pot aprendre alguna cosa sobre les infinites maneres com es pot interpretar la justícia, depenent del vent que bufi. A més a més, les sentències que fa un magistrat de categoria no es resumeix amb quatre folis sinó que pot superar el centenar o més. I és que la sapiència jurisprudencial d’un magistrat d’upa és inabastable, raó per la qual normalment triga més en redactar-la que un simple jutge de primera instància. Per tant, s’han de llegir de cap a peus aquestes sentències tan carregades de “considerandos” i no córrer a criticar-les, després de passar-se només quatre minuts donant-hi una llambregada al “fallo”.

           Però, tampoc és pot caure en el vici tan propi dels illetrats, ganduls i dropos periodistes o tertulians, opinant a tort i a dret, sense haver estudiat ni un petricó de la jurisprudència que s'ha empassat el magistrat que l'ha dictada, que es tracta una sentencia aberrant o injusta.¿ Qui en sap més dels cops amagats de la justícia que qui s’hi ha casat? Però com que no temin respecte ni consideració als que s’han cremat les celles, passant-se nits de vetlla sobre tractats de Dret, hom emet judicis de valor sobre sentències en teoria exemplars venint d'on venen. A la meva manera de veure, però, no és que la gent que reacciona d’aquesta manera tingui el dit a l’ull als magistrats o se li’n refot de la justícia. No, el que passa és que com que no ha estudiat tant com un magistrat d'upa, vol amb orelles de ruc entendre els ets i uts d’una resolució tan meditada, sospesada i primmirada que, a vegades, fins i tot té regust de maquiavèl·lica.

            Però, tanmateix, el que es llegeix les sentències dels magistrats d’upa des de la ignorància supina d’un simple ciutadà ras, que per apamar les situacions recórrer més al sentit comú que als racons i subtileses legalistes, li costa d’entendre la sentència que ha “destituït” literalment i sense pal·liatius un president electe d’un govern autonòmic per una desobediència venial, si voleu pròpia d’un activista o d’un fatxenda idealista, sense haver causat cap altre estrall que una confrontació civilitzada de maneres d’interpretar els límits de la llibertat d’expressió. I sobretot li costa d’entendre si la compara amb una altra sentència dictada l’endemà, en la qual un tribunal constituït per magistrats d’upa absolt la banda de lladres de coll blanc, capitanejats pel bandoler Rato, que segons la Fiscalia van robar bous i esquelles a milers de petits inversors d’una entelèquia anomenada Bankia, la que va blanquejar les pèrdues generades per la Caixa Madrid emparada sota les faldilles d’Esperanza Aguirre, primer des de la Comunitat i després des de l’Alcaldia madrilenyes. I que, per postres, als quatre dies de sortir a Borsa va fer fallida, causant als contribuents espanyols una llufa de quasi quaranta mil milions d’euros, sense que n’hagi tornat ni una engruna. Totes les comparacions son odioses però comparar aquestes sentències fa fàstic. I, franca-ment, s’ha de tenir molt de respecte i consideració pels magistrats d’upa que les han dictat per empassar-se-les aquestes dels darrers dies d’una altra manera que com a autèntiques “parides” jurídiques. Des de la meva confessada admiració pels magistrats d’upa, només em puc consolar de la decepció pensant que un mal dia el pot tenir qualsevol. El problema és que una veueta perepunyetes que em surt de l’estómac sempre que quelcom se m’empatxa em xiuxiueja que darrerament de “mals dies” ja n’hi comencen a haver-ne massa. 

EL PRAGMATISME NO ÉS DE COVARDS NI DE TRAÏDORS

           S’atribueix al xinés Deng Xiao Ping un acudit que resum, en poques paraules, la millor definició del dirigent polític pragmàtic: “que el gat sigui blanc o negre no té cap importància, el que ens ha de preocupar és que sàpiga caçar ratolins”. No és com dir que el fi justifica els mitjans; però, francament, poc se’n falta. Per aquesta raó, al revés de com opina molta gent que legítimament pensa el contrari, encara que m’equivoqui jo crec que el pragmatisme és més aviat una virtut i una eina imprescindible per a la bona governança, no pas un símptoma de flaquesa, d’inestabilitat o de desequilibri emocional. No us defensaré pas per enèsima vegada la necessitat de governar sempre tocant de peus a terra i d’actuar amb sentit comú, perquè em retrauríeu que aquesta reflexió es podria convertir en la cançó enfadosa; però, no em puc estar de reconèixer que quan la prudència esdevé una pràctica habitual, tant per governar com per pactar acords sigui a nivell polític com o en pla familiar i social, hom viu molt més tranquil que pretenen entrar claus per la cabota, emparant-se en la intransigència i la manca d’empatia.

No us negaré pas que quan no queda cap altre remei que tocar de peus a terra, el fet de de donar-se per la pell a darrera hora no és fàcil i que aquest gest pot deixar mal regust de boca; no obstant sempre és millor rectificar a temps, encara que sigui tard, que no donar el braç a tòrcer mai. Hi podríem afegir per convèncer-vos que el pragmatisme sovint és un encert estratègic, dient allò que rectificar és cosa de savis. Però, admeto que els tossuts de mena, els que representen estar convençuts sempre de les seves idees i de les seves creences, els hi ha de costar de pair que es vegin constrenyits, per les circumstàncies, a fer un pas enrere per evitar una d’aquelles confrontacions que se sap com comencen i poques vegades com acaben, després de la trencadissa corresponent. El pragmatisme, doncs, sovint és un gripau difícil d’empassar; però, mai dels mais quan enmig d’un conflicte es toca de peus a terra, esdevé cap tragèdia.

           Ara bé, no confonguem “confrontació intel·ligent” amb pragmatisme, encara que pugui semblar el mateix: en el primer cas, es busca desgastar algú a pessigades, sense causar-li ferides o danys irreparables; en canvi, en el segon cas es tracta de saber no tibar més la corda quan està apunt de trencar-se. Poques vegades - com Pau camí de Tarso -, hom cau del cavall víctima d’un rampell de pragmatisme, perquè ésser pragmàtic no és un impuls momentani, sinó una manera de ser, de pensar i de viure. Si no ho fan, les escoles de negocis haurien d’ensenyar que qualsevol que tingui responsabilitats – siguin polítiques, empresarials o simplement familiars –. ha de considerar la flexibilitat i la ponderació com els ingredients imprescindibles per lligar una bona estratègia de gestió.

         A la història en trobarem carretades d’exemples de personatges radicals, que han amansit els seus fogots a còpia de prendre’s, si us plau per força, tasses de pragmatisme i que els tarannàs utòpics, hiperventilats o somiatruites s’acabin domesticant. A la meva manera de veure, a tocar de peus a terra sempre s’hi és a temps, sobretot si tenim en compte, com deien els avis, que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. El que importa és que el pragmatisme no es consideri una claudicació, i que el pragmàtic no sigui titllat de covard ni de traïdor a cap causa. El vertader animal polític, aquell que pensa que per liderar s’ha de treure el geni i si convé el fuet per fustigar l’adversari, ha de procurar portar sempre amagat a la faixa el roc del pragmatisme, perquè si realment vol fer amics i tancar negocis, en un moment donat haurà de ser valent i transigir. Aquesta reflexió d’avui no pretén donar lliçons a ningú, perquè no seria pragmàtic; però, estaria bé que qui fos frare, prengués candela.

Avís de servei: Perdoneu, però necessito carregar piles. Porto 67 dies seguits de reflexions diàries ininterrompudes i si vull tocar de peus a terra he de reposar. No faré, com altres vegades he fet, de fixar una data per tornar-m’hi a posar; ho faré de seguida que les piles se m’hagin carregat, operació que pot trigar quatre dies o quatre setmanes. Com que em conec i necessito escriure com el pa que menjo, en-cara que digui que la tornada és impredictible, no crec que s’allargui massa. 

EN PLENA VAGA DELS MIR, ¿I SI LES CROSSES DE LA SANITAT PÚBLICA PETEN?

             ¿Fins quan la dedicació exemplar del personal sanitari, servirà de crossa a la sanitat pública perquè vagi tirant, salvant la cara dels polítics encara que sigui fent tentines? L’esllanguiment del que ha-via estat un robust i esperançador servei català de salut, abans de les retallades a cops de destral del 2008, ha arrossegat el sistema a una anèmia difícil de dissimular amb cataplasmes perquè la pèrdua de múscul és constant. I com que quan van maldades si no vols caldo, tres tasses, la Covid-19 ha posat dramàticament en evidència la fragilitat i vulnerabilitat d'una sanitat pública esquinçada des de la política.

         ¿Què va passar, doncs, en la darrera dotzena d’anys perquè de fer relativa bona cara que feia ara tingui una fesomia de pomes agres? Doncs, que els pressupostos públics a partir de la crisi financera i immobiliària, seguint criteris polítics d’austeritat salvatge, no arribaven per tapar tots els forats de la gestió corrent del sistema hospitalari i - diguem-ho tot -, també perquè a més a més no sempre els escassos recursos disponibles s’administraren d’acord amb les prioritats demandades pels professionals sanitaris, sinó que tota la xarxa assistencial, des de la hospitalària a la primària, es feia ballar amb la musica neoliberal que “tocaven” els polítics, escombrant descaradament a favor de les privatitzacions.

Per poc observador que fos, l’usuari de la sanitat pública, tant si es tractava d’anar d’urgències o a l’ambulatori, calava “detalls” de com s’aplicava l’austeritat que “cantaven” i sorprenien, malgrat no semblaven perjudicar massa el resultat de l’atenció dispensada degut que tant el personal d’infermeria com el mèdic afegien un plus important de responsabilitat i dedicació perquè la qualitat de la sanitat pública d’aquest país, totes i les mancances materials i dèficits estructurals pogués “aparentment” superar, inclús amb nota en opinió dels polítics que es penjaven la medalla, el sotrac de les retallades. Però el progressiu aprimament del sistema era alarmant com a símptoma de decadència.

En primer lloc, a urgències, servei en el qual convergien dues realitats: la dels malalts que a pesar d’acumular-se més del compte en les sales d’espera, esperaven resignats a carregar-se de paciència perquè sabien que quan els hi toqués la tanda serien ben atesos; i la dels sanitaris angoixats per arribar a tot arreu, sobretot el personal d’infermeria que sovint es veia desbordat, havent de posar els cinc sentits per no perdre els nervis. En segon lloc, les llistes d’espera quirúrgiques o per consultes especialitzades no urgents, de mica en mica s’anaven estirant. I, finalment, als ambulatoris els metges cada cop es veien obligats a perdre més l’estona destinada a visitar malalts a desempallegar-se d’obligacions burocràtiques sobrevingudes per estalviar-se personal auxiliar.

            Però, malgrat tot, amb la força de voluntat característica del personal sanitari, el sistema de salut públic encara que anés coix i trontollés, l’aguantaven amb crosses els propis sanitaris fins que la inesperada sotragada de la pandèmia va posar en evidència que, sense proteccions adequades ni recursos terapèutics que estiguessin a l’altura, els sanitaris menystinguts per l'administració van haver de sobreactuar cada dia per apuntalar l’edifici, i alguns hi varen deixar la pell fent mans i mànigues per tapar les vergonyes d’una sanitat pública atrapada amb els pixats al ventre per la pandèmia, gràcies a la gasiva i nefasta política sanitària desenvolupada des d’aquell fatídic 2008, que es va aprofitar una crisi financera aliena al sector, per aplicar unes directives destinades a aconseguir aprimar la sanitat pública en benefici de la privada, fastiguejant a pessics la resistència del personal que no s’hi avenia, al qual a més a més els usuaris mal servits feien pagar la seva mala lluna amb els que tenien més a prop que, lamentablement, eren les infermeres i els metges que, malgrat tot, encara maldaven per donar un servei el màxim de digne possible.

          Quan les polítiques de precarietat van començar a aplicar-se a casa nostra, en llocs estratègicament visibles de molts hospitals, el personal sanitari hi va penjar cartells desesperats: “si matem la sanitat, matem la vida”. La vaga que els MIR han fet aquesta setmana és una prolongació d’aquell mateix malestar, que potser avui té la seva màxima expressió en el desmantellament de l’assistència primària. Però no oblidem, com dirien els castellans que “aquellos lodos trajeron esos barros”

AMB MULTES PER NO PORTAR MASCARETA PASSARÀ COM AMB LES CAQUES DE GOS

En vistes que els contagis no s’aturen i estan desllorigant els nervis i la paciència d’alguns polítics que no saben com sortir-se’n de l’embolic en que s’han ficat, per no deixar el trencacolls pandèmic exclusivament en mans dels epidemiòlegs i experts en sanitat, deixant-los actuar sense pressió política i no regatejant-los cap dels recursos indispensables per fer la feina els sanitaris, als hospitals, residències de gent gran i CAPS. Però com que estan perduts en la seva petulància, per fer veure que fan alguna cosa amenacen amb unes multes irreals, tan espatarrants com incobrables, als presumptes culpables de propagar el contagi del virus, per no portar mascareta, per no mantenir la distància social i per no respectar les normes de civisme sanitari, en general. Però, aquest enduriment de la repressió administrativa no soluciona l’avanç de la pandèmia perquè, en el fons, no és altra cosa que una covarda i eixorca fugida cap endavant, fent servir les multes i els càstigs com a penyora de que els polítics s’ho prenen en serio, però sabent de sobres que poques, per no dir cap d’aquestes multes, arribaran a cobrar-se i, per tant, no serviran per gaire més que per generar més burocràcia inútil.

             Això em recorda quan estaven de moda, a causa de les recurrents queixes ciutadanes per les caques de gos que embrutien carrers i places de molts municipis, les presumptuoses “ordenances de civisme”. Els regidors, sobretot els que no havien "tocat" mai poder anaven de corcoll per aprovar unes ordenances de civisme que fossin la panacea en vers, amb les quals pretenien carregar-se totes les males costums de convivència ciutadana d’una revolada. Suposo que us en recordareu que molts ajuntaments, potser a falta de recursos per emprendre projectes més ambiciosos, varen entretenir-se engiponant ordenances de civisme a mansalva, d’allò més primmirades i exigents, buscant la complicitat de les associacions de veïns per desenvolupar aquella croada cívica. En tots els projectes d’ordenança, el capítol reservat a eliminar les tifes de gos escampades arreu hi tenia reservat un lloc d’honor, per la senzilla raó que sempre que es convocava una reunió de participació ciutadana per posar a rotllo l’incivisme, era inevitable que el tema de les caques de gos consumís bona part del debat i de l’anecdotari del dia.

           El bo del cas és que tot sovint hi havia alguna ànima de càntir que, anant de perdonavides o de setciències, deixava parat tothom, assegurant: - “això rai, té ràpid remei. Farem una crida als veïns i, si cal, els motivàrem imposant multes a dojo”. No tardaren gaire a descobrir aquells il·lusos regidors, que apel•lar al sentit de responsabilitat dels ciutadans quedava molt bé sobre el paper, però que a la pràctica era paper mullat, en part diguem-ho clar, perquè els que havien de multar els propietaris de gossos que no feien el gest de ajupir-se per arreplegar la caca de les seves bèsties, la veritat sigui dita s’ho agafaven més aviat a la fresca i mirant cap a una altra banda. Qui sap si per una simple qüestió d’autoestima professional: es van fer guàrdies municipals picant més alt que per perseguir els que no recollien les cagarades del seu gos. Per tant, poques multes es van imposar i l’articulat, en general, de les ordenances no va passar d’una declaració de principis voluntarista.

           I me n’he enrecordat d’això, perquè em sembla que les multes per infringir les normes del confinament o per prevenir contagis, van pel camí del fracàs com en l’assumpte de les caques de gos. Amb l’única diferència que ara no és per desídia dels agents que les han de posar, que prou van demostrar la seva implicació i zel durant els confinaments perimetrals, sinó perquè poques d’aquestes multes s’han arribat a cobrar degut a la manca d’empara jurídica que una eixam d’espavilats professionals en Dret va posar de relleu, aprofitant per fer bullir l’olla a copia de recursos. A la meva manera de veure, doncs, com que allò que està relacionat amb la pandèmia li ve de nou a tothom - inclús desconcerta als experts -, pretendre amb multes fer creure la ciutadania resulta una qüestió molt temerària i delicada perquè enfronta l’exercici de determinades llibertats individuals amb el deure de no atemptar contra la salut pública; és a dir: s’haurien de lligar prèviament molts de melics perquè les sancions fessin creure als acostumats a desobeir, per sistema, quasi per convicció.

             Francament, cal molta pedagogia per aconseguir que tothom faci cas de les recomanacions encaminades a doblegar la cèlebre corba dels contagis. El problema és que la cultura de respectar allò que mana l’autoritat – no perquè sigui l'autoritat, sinó perquè en una democràcia qui mana ho fa perquè el poble l’ha escollit perquè mani -, no s’improvisa en un cap de setmana, fent quatre xerradetes. D’altra banda, aquesta cultura democràtica de respectar l’autoritat té una altra vesant encara més preocupant: que s’ha de tenir també molt en compte que qui mana sàpiga manar; sobretot que hi entengui una mica d’allò que mani. Em sembla que a l’hora d’analitzar les causes de que no es controlin els contagis, i de que en alguns territoris s’estigui al caire del caos, hauria de pesar tant o més que la desobediència puntual del jovent en nits d’oci o la relaxació dels contactes socials en trobades familiars, la supina incapacitat per manar de massa dirigents polítics, que per fer creure es refien més de fer anar el garrot o d’agitar espantalls, que de practicar l’autoritat moral. Tenim mala peça al teler si, per aplanar la corba de la pandèmia, els que manen es refien més de les xurriacades que de la pedagogia. A Madrid, per exemple, que hi hagi polítics que assegurin que per fer callar els incordis de Vallecas, la solució és portar al barri l’exercit, vol dir que amb aquestes mentalitats tan retorçades el coronavirus en té per temps de campar per on li roti i de fer festa major i tot.

  

PER FER EL FATXENDA, UN PRESIDENT MEREIX LA DESTITUCIÓ? NO!

             Mireu, a mi com a polític el senyor Quim Torra no em fa el pes; però, és el president legítim de la Generalitat. I com a tal em mereix el mateix respecte que li vaig atorgar al senyor Pepe Montilla, per exemple, que tampoc era sant de la meva devoció, però en tant que president tenia tota la meva consideració. Fet aquest preàmbul, amb tota franquesa li preguntaria al Tribunal Suprem si creu, de veritat, que negar-se a despenjar una pancarta testimonial del balcó del Palau de la Generalitat pot costar el càrrec a un president autonòmic, exposant-se a desestabilitzar tot un país? A mi em sembla que la vara de mesurar el presumpte delicte perd oli per alguna juntura, ja que qualsevol estudiant de primer de Dret s’adonaria de la desproporció entre l’acte de desobediència imperfecte inicial i el càstig que se li demana i que, a més a més, tothom dona per descomptat com si el TS no hi tingués res a dir. I que si se li fa pagar un preu tan exagerat no és per fer intrínsecament justícia, sinó per endossar-li una factura d’una altra índole. Política? Segurament, perquè no li trobo cap altre interès possible a encolomar-li un correctiu tan sever.

           De fet, tampoc va moure el president Torra a desobeir la Junta Electoral cap altra motivació que la política. Posar la pancarta reivindicant la injustícia de tenir presos polítics en un Estat democràtic, tenia unes connotacions polítiques indiscutibles. Tanmateix, molts balcons de ciutadans particulars exhibien pancartes semblants, en senyal de protesta i de denúncia. I si bé alguns ajuntaments en varen retirar de les seves façanes, a la mateixa plaça major d’aquests municipis, des de finestres o balcons de simples veïns, s’hi penjava una pancarta calcada a la que hagués penjat del balcó municipal. I si se n’escaquejava l’ajuntament fent aquella petita trampa, era només per raons polítiques. Més clar, l’aigua. Cadascú va administrar el seu pols particular amb la Fiscalia com va creure escaient, no per covardia sinó per conveniència, evidentment, política. El president Torra, que ja ha fet palès infinitat de vegades que és del morro fort, va tardar uns quants dies a obeir els requeriments i ho va fer a mitges, tapant la pancarta prohibida amb una altra no tant cridanera. D’acord, doncs, el president va fer el fatxenda davant una autoritat que no reconeixia. Però, fou un acte polític, no un delicte. Potser es mereixia una multa com escarment, però no tallar-li el cap una temporada, inhabilitant-lo per governar.

           La desproporció entre una cosa i l’altra és tan evident que, repeteixo, un simple meritori del Bufet més modest reconeixeria la barrabassada. Per què, doncs, la causa ha arribat al Suprem? Doncs, simplement per interessos i conveniències polítiques. I no se m’entengués que els magistrats que han intervingut en aquest assumpte, des del Tribunal Superior de Catalunya fins al Suprem, insinuo que tinguin interessos polítics, que no ho he dit mai. Els magistrats no van iniciar el procediment. Qui ho va fer va ser la Fiscalia a instàncies del govern de qui depèn orgànicament – Sánchez dixit: a les ordres de qui està la Fiscalia? -, que atenent la queixa de partits polítics espanyols – el mateix Vox figura com acusació particular -, varen fer-li costat a tramitar-ho com a delicte penal enlloc d’arxivar-ho com a simple falta administrativa. Recordem que en totes les sentències que han tombat legislació autonòmica, el Tribunal Constitucional no va iniciar els procediments d’ofici sinó sempre a instància de part, sigui d’un partit polític o del propi govern. Si l’Estatut de Catalunya del 2010 no hagués sigut denunciat pel Partit Popular, el Constitucional mai hi hagués ficat cullerada. Tinguem-ho present, per ser objectius!

         Per tant, aquella ximpleria de la pancarta no tenia més transcendia que la que els adversaris polítics del president Torra li volgueren donar, i si la Fiscalia s’hi va afegir a l’aquelarre fou perquè “des de dalt” ja varen veure bé de remenar-li la cadira a Torra. El que passa és que si els polítics que estan al darrera d’aquesta mena de creuada contra el procés haguessin tingut una mica de vista se n’haurien adonat que la rebequeria del president era una provocació política en tota regla, i enlloc de caure de quatre potes en el parany d’insistir en la tramitació com a delicte ho podien haver ventilat amb una multa i prou, no complicant més les coses. D’acord que el president Torra va fer el tossut i que s’ho podia haver estalviat de tensar més la corda, però cadascú és com és i en tot cas l’electorat ja li tindrà en compte les seves decisions polítiques, en un sentit o en altre. Però a Madrid, com que sempre que s’entrebanquen amb els catalans sobiranistes només veuen dimonis per tot arreu, no saben reaccionar amb la finezza pròpia dels polítics amb vocació d’estadistes. Si el Suprem no hi posa remei amb una mica de sensatesa – encara hi és a temps -, ja la tindrem armada una altra vegada! I com que estem en temps electoral i hi ha massa interessos, tibantors i gelosies en joc, la “tonteria” de la pancarta ens pot costar un ou als ciutadans que sempre paguem els plats trencats. Almenys tinguem-ho clar què va passar en aquest afer maldestre, i no ens esverem precipitant-nos a repartir culpes; del que acabi passant, tots n’hauran estat culpables, els d’aquí i els d’allà.

 

NO M'AGRADA LA TARDOR, I MENYS EN TEMPS DE PANDÈMIA

           És una mania com una altra, potser, però confesso que la tardor és, des que vaig tombar la crisi dels cinquanta, l’estació de l’any que vaig tenir més entravessada i que em feia venir urticària només de posar-hi els peus. I no era pas per allò de la caiguda de la fulla, ni per la boira que sovint embolcalla el paisatge o per la pluja que quan s’hi posa no para de fastiguejar les passejades. És, suposo, per una mica de tot plegat; i qui sap si no té relació amb el meu tarannà una mica llunàtic, si voleu descriure’l d’aquesta manera, que reparteix l’any entre dos temporades, marcades pels solsticis d’estiu i el d’hivern. Sóc dels que, i afortunadament sé que no en sóc pas l’únic que sent aquestes percepcions, no m’agrada la revetlla de sant Joan perquè encara que aquella nit tingui fama de ser la més curta de l’any, precisament és també quan els dies comencen a escurçar-se i, en canvi, aquella melangia que em regalima tota la tardor des de tots els porus del cos, el 21 de desembre desapareix per la senzilla raó que el meu rellotge biològic m’avisa que els dies iniciaran la seva recuperació lumínica, és a dir que la fosca recularà, de mica en mica a passos de puça, de pardal i de llebre.

La tardor des de tota la vida ha interessat els poetes i rar és el rapsoda que no li hagi dedicat unes quantes pinzellades més o menys sentimentals. En Joan Maragall, per exemple, entre d’altres referències, va escriure en un poema: “Ah!...l’octubre... primeres fredorades. / L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent. / Comença com un gran ressecament / i les grogors de sol en les fatxades. / Comença el desmaiar en els passeigs / de la fulla, i el cel queda buit d’orenetes”. I en Martí Pol, que s’estimava la tardor perquè havia acabat identificant-s’hi amb els seus colors i la seva serenor, assegurava que: “Amb la tardor vindré i ens partirem de nou / el pa de quietud a la mateixa taula. / Jo hauré envellit i ploraré sovint / i essent de nit passejaré en silenci / pels carrers, pels jardins, / per les cases antigues.../

             Tanmateix, el refranyer ens ofereix un ampli repertori d’adagis sobre la tardor. N’hi ha per donar i vendre en el seu calaix de sastre, perquè la saviesa popular es fixa amb tot i no para de donar sorpreses subtils, però en general aquestes dites tardorenques estan impregnades de malenconia sense estridències, simplement deixant-ne constància d’unes xarrameques a la vora del foc, la majoria pròpies de pagès. N’he seleccionat uns quants com aperitiu de la tardor, que demà dilluns 21 comença: “ A casa del vinater, bona tardor i mal hivern”. – “A la tardor fulles, castanyes i cargols amb banyes”. – “A la tardor, el dia porta espardenyes”. – “ A la tardor, cauen les fulles a muntó”. – “ A la tardor, la foscor fa por”. – “ Febres de tardor, parentes de la mort”. – “ Diarrea tardoral, sovint mortal”. – “ La bona tardorada, per Sant Bartomeu la primera remullada”. – “ La tardor és la primavera de l’hivern”. – “ Per la tardor no feu festa major”. – “ Tardor i hivern, per al vell temps d’infern”. – “ Tardor entrada, panxa tibada”. – “Les mosques, per Tots Sants, mortes o menjades, són acabades”. – “Novembre calent, maig gelat”.

             Enguany, però, la tardor serà més difícil d’entomar, amb la pandèmia remenant la cua. Serà com ploure sobre mullat. Per aquesta raó, em permeto repetir allò que us deia el març passat, quan tot va començar: que hem d’esforçar-nos encara més que aleshores per no deixar-nos abatre pel decandiment estacional afegit al degoteig pervers de notícies alarmants, puix estic convençut que si ens arronsem estem perduts. Cal plantar cara, amb tots els recursos morals que tinguem a l’abast, a les temptacions de baixar la guàrdia i abandonar la partida. És una qüestió de força de voluntat - recordeu la reflexió de fa quatre dies? – per omplir totes les hores del dia d’obligacions i deures certs o inventats per tal d'estar ocupats i no estressar-nos menjant-nos el coco; per clapar de nit totes les hores necessàries per llevar-nos descansats; per arreglant-nos cada matí com si haguéssim de sortir, encara que sigui per estar per casa; per no tenir mandra de cuinar enlloc de fer-nos qualsevol cosa i, sobretot, no estant pendents de la tele més enllà del que sigui imprescindible per mantenir-nos informat, si no volem enfilar-se per les parets comprovant com una colla de dirigents es fiquen cada dia de peus a la galleda envaint competències que no els hi pertoquen en temps de crisi sanitària, i que a tot el món ens porten a un atzucac sanitari, econòmic i social sense precedents. Encetem, doncs, la tardor en temps de pandèmia amb el cap clar, com un repte personal a superar per tal de sobreviure i poder-ho explicar. Perquè només depèn dels ànims com ens ho prenguem nosaltres mateixos. Vinga, endavant les atxes!

SOBRE PADRINS, BATEJOS I RECOMANACIONS

         Sempre s’ha sentit a dir que qui no té padrins no es bateja i que per batejar-se bé, millor que els padrins siguin dels bons, no de pacotilla ni uns fantasmes. I la majoria de la gent s’ho creu, com si fos paraula de Déu. Però, com passa tan sovint en aquesta vida, es donen per fetes dites populars que s’haurien de posar en quarantena i fer-ne, com a mínim, una anàlisi desapassionat i crític. Per exemple: ¿tothom que no es bateja, és perquè no té o no troba padrins o perquè algú decideix no decidir per ell una qüestió tan important com amb quin Déu acomboiar-se? Però encara hi ha una pregunta més decisiva que penja en espera de resposta concreta: si el fet d’estar o no estar batejat juga a favor o en contra de la felicitat, de la salut, de la prosperitat o de la categoria moral i ètica de les persones.

           El cas és, però, que dementre cada dia sembla que hi ha més mainada que fa campana a l’hora de passar per la pila baptismal, per Pasqua segons el gremi de pastissers cada any es consumeixen més mones; la qual cosa significa al meu parer que hi ha molts padrins clandestins que fan el paperot per mantenir la tradició, o molts fillols que per tal de menjar mona, no els hi ve d’aquí fer contents participant en la comèdia a avis, tiets o amics de la família que per un dia es disfressen de padrí encantats de la vida, encara que no hi hagi hagut cap bateig pel mig.

         Apa va, embolica que fa fort! En quin jardí m’estic ficant aquest matí, per deixar que la mà dreta m'escrigui la reflexió d’avui, no escoltant-se ni una vegada les advertències de la mà esquerra de que no m’emboliqui amb llibres de cavalleria! De fet, per acabar dient que res és veritat ni és mentida, sinó que tot depèn de les ulleres amb què es mira, no cal donar-hi tantes voltes ni malgastar tantes paraules. Però sempre he sentit curiositat per no dir que m’ha fet certa angoixa, o potser sigui vergonya, descobrir que una “frase feta”, d’aquestes que es fan servir més que un mocador en ple hivern, té més forats que un colador. I pel que fa a aquesta implicació dels padrins espirituals en afers terrenals, em temo que qui va començar a fer-la córrer aquesta guatlla, es portava l’oli. És més, quasi gosaria assegurar que el primer que va sortir amb aquest ciri trencat devia estar rabiós perquè la vida no parava de donar-li unes carbasses ben merescudes, però com que no volia que fos dit que era pel seu mal cap, no se li va acudir cap més excusa que donar-ne la culpa del fracàs a que ell era un pobre desgraciat que no tenia padrins.

        És a dir, la llegenda de que qui no té padrins no es bateja, va escampar-la a la meva manera de veure un malfadat que tenia un bon tros d’os a l’esquena. I darrera d'ell, s’hi varen apuntar uns quants ganduls més, que bescantaven i menystenien sistemàticament els legítims èxits aconseguits pels que no s’entretenien caçant mosques enlloc d’estudiar, esquitxant-los amb la sospita que els seus triomfs no eren fruit de l’esforç, del mèrit o de la constància, sinó d’un cop de mà d'influents padrins. No dic pas que en algun cas no sigui veritat que alguns arriben abans a la meta perquè agafen una drecera poc catòlica, que algú els hi posa en safata; però, és injust que aquestes “trampetes” o “ajudetes” es carreguin als bonifacis dels padrins, encara que sigui simbòlicament i amb segones de canvi, enlloc d’emprar sense embuts els mots adients: corrupteles, amiguismes, retorns de favors, etcètera.

         Qualsevol altre qualificatiu, abans d’encolomar als pobres padrins canònics una llufa que no els pertoca. Ara que els batejos religiosos estan en franca decadència, potser tocaria reivindicar la figura entranyable dels pocs padrins autèntics i tradicionals que encara porten la mona i estan disposats a fer de recanvi dels pares en cas de necessitat, i no refiar-se tant del padrí polític, influent, sovint un estómac agraït, que a base de recomanacions mai desinteressades ni de franc, treu les castanyes del foc, en un moment donat, als amics dels seus amics o coneguts. En qualsevol cas, com diria en Pla: “vagis on vagis, que dels teus n’hi hagi”.

RECLAMAR EL DRET A LA PROPIETAT MALVIST A LES COMISSARIES I ALS JUTJATS

En tornar a casa després d’una curta escapada de vacances o d’anar a comprar a la cantonada, molts tenen la desagradable sorpresa de trobar casa seva de potes enlaire gràcies a lladres organitzats, que estan a l’aguait de l’oportunitat a totes hores i que fan palès que, per moltes precaucions que hom prengui, si volen entrar-te a casa, hi entren. Entre d’altres raons perquè no tenen pressa i poden esperar que la víctima escollida cometi un descuit. Només qui s’hi ha trobat enmig d’un d’aquests merders pot entendre que de tots els sentiments que envaeixen una persona quan veu el panorama que li han deixat els pispes – ràbia, histèria, desolació, depressió –, possiblement el d’impotència sigui el que defineixi millor el seu estat d’ànim. Una amiga que va passar dissabte per aquest mal tràngol, em deia: - “tu no saps com te n’arribes a sentir d’impotent veient tota la teva roba íntima, llibres estimats, documents importants i els records de família carregats només de valor sentimental han estat escampats per terra de qualsevol manera a la recerca embogida de diners o joies”.

          I en arribar la policia, que en teoria ens hauria de fer-nos sentir protegits, fora de perill i en camí de la solució, sovint encara ens sentim més poca cosa quan els mateixos agents de l’autoritat confessen la seva pròpia impotència, amb una indignació que multiplica la nostra. Saben qui són perquè reconeixen de sobres la seva forma de “treballar”, ja que la majoria són reincidents, i també saben on els poden enxampar. Però no poden garantir que l’endemà o a les poques hores de detenir-los, tornin a voltar pel carrer. La franquesa de la policia és d’agrair, però tanta sinceritat desenganya i enfonsa la moral. Sense anar gaire lluny, acabo de llegir a la premsa d’ahir que els mossos van detenir aquest passat cap de setmana varis presumptes autors de robatoris amb força i que dilluns el jutge va decretar llibertat amb càrrecs per a tots. No tinc prou dits a la mà per comptar les vegades que un afegitó semblant – al carrer amb càrrecs - remata les cròniques de successos.

             No entenc com polítics que a vegades quasi s'esgarrapen i s’esgargamellen debatent la conveniència o no d’introduir la cadena perpètua o, fins i tot, la pena de mort en el codi penal, siguin incapaços de posar-se d’acord per trobar un simple desllorigador per a un assumpte tan senzill i prioritari com és legislar un sistema que faci possible que els lladregots i atracadors tinguin ben clar que en una democràcia com cal, el dret a la propietat és tan important com el dret a la llibertat d’expressió, per citar-ne un, i que en aquesta vida qui la fa l'ha de pagar. A la meva manera de veure, una democràcia que en matèria de seguretat ciutadana i de protecció a la propietat s’assembli més a can Pixa que a un Estat de dret seriós i solvent, no arribarà gaire lluny si no s’espavila i es posa les piles, ja que les temptacions a agafar-se la justícia cadascú pel seu compte cada vegada són més freqüents – només cal recordar els conats de constitució d’agrupacions de defensa entre veïns i pagesos, aquest estiu -, poden acabar desestabilitzant la societat. I és que per la majoria de persones el concepte paradigmàtic més proper i entenedor de seguretat ciutadana, consisteix en que a casa seva, on viu i resguarda la teva intimitat, entremig de records personals potser de valor material nul però d’incalculable valor sentimental, ha de ser tan inviolable com la mateixa vida.

             Per tant, al meu parer, en enxampar un lladre s’hauria de començar per no limitar la seva responsabilitat penal en funció del valor de la cosa robada, barem sempre sotmès a l'estira i arronsa de pèrits i advocats, menystenint els danys colaterals, per exemple en forma de seqüeles psicològiques que si en casos de gent gran poden perllongar-se una eternitat, tampoc la gent més jove se'n desempallega de seguida. Una societat democràtica no pot permetre’s que sembli que davant la justícia tinguin més garanties els delinqüents que les víctimes, com massa sovint és la sensació que hom té de tot plegat i que, en segons quins casos, sembli que reivindicar la propietat com un dret no cau bé. No pot ser que un lladre, sobretot quan actua professionalment i en colla, surti al carrer a les vint-i-quatre hores de la seva detenció, malgrat sigui sota l’eufemisme de “llibertat amb càrrecs”.

              Els jutges s’emparen en la lletra de la llei per justificar decisions que semblen estrambòtiques als que no entenem de lleis, per aquesta raó cal que els polítics-legisladors parin de discutir sobre el sexe dels àngels i posin fil a l’agulla perquè les lleis no siguin un paper tan mullat que qualsevol xitxarel·lo es veu amb cor d’interpretar-les i decantar-les cap on l’interessa. D’altra banda, posats a fer, també es podria reconsiderar la pena de presó per segons quins delinqüents, en el sentit que no cal que vagin a la garjola a menjar sopa bova pagada amb els impostos de les seves víctimes, mentre maten el temps posant-se al dia “en l’ofici”. Caraina!, que reparin els danys i perjudicis, inclosos els morals, prestant serveis socials a la comunitat i assistint a programes obligatoris i rigorosos de rehabilitació, per convertir-se en persones de profit. Perquè si no s’agafa el toro per les banyes, la democràcia a cada bugada perdrà un llençol, i no ens en sobren perquè tant se’ns en doni.

FINALMENT, L'ARTUR MAS HA TRET EL NAS A ESCENA

             A l’escenari polític català, s’han representat a còpia de tants anys d’història des de drames a sainets, i els actors i actrius que hi ha desfilat han fet tots els papers de l’auca. No obstant això, mai podrà dir cap espectador abonat d’aquest teatre que ja ho ha vist tot, perquè sempre hi haurà algú, en aquest món fantàstic de la faràndula política, en especial en el cas de les companyies que “toquen” exclusivament el repertori sobiranista, que pot sobtar l’audiència amb un “solo” que tant pot fer cargolar-se de riure el públic com flipar d’èxtasi, des de la platea al galliner. Per cert, qui va treure el nas a l’escenari, després de moltes setmanes d’estar-se al camerino probablement rumiant quin guió li convenia més de representar en la seva reaparició, fou qui va ser un dels actors tragicòmics amb més taules que ha trepitjat aquest palau de la dramatúrgia: el senyor Artur Mas.

             No obstant una prometedora carrera li va fer fregar la glòria, mai ho va aconseguir perquè, tot i tocar amb els dits de la mà la corona de llorer que l’hagués consagrat per sempre com un déu permanent de l’Olimp, un involuntari mutis ho va impedir, si us plau per força. Afillat des de la més tendre edat política com hereu ideal, creient i i un pèl manipulable, pel seus mentors polítics, el matrimoni Pujol-Ferrusola, tot i deixar-hi la pell a l’empresa del padrí i ésser el guanyador moral del concurs de mèrits, primer en Pasqual Maragall i després en Pepe Montilla li varen arrabassar el paper de protagonista de l’obra de la seva vida i quan, finalment, a la tercera semblava que ho aconseguiria després de forçar la unió de tots els sobiranistes en una sola companyia, uns tristos meritoris, com aquell qui diu els últims monos de la colla, els incordis de la CUP, li varen negar el pa i la sal per a la seva consagració definitiva, sense cap consideració ni al seu pedigrí ni a que era el preferit de l’audiència, fins obligar-lo a “donar un pas al costat” renunciant, mossegant-se la llengua, al paper protagonista pel qual tants anys portava sospirant, cedint-lo a un llavors pràcticament desconegut actor, Carles Puigdemont.

            No us avorriré amb el reguitzell d'obres estrenades damunt d’aquell escenari els darrers anys, perquè per desgràcia ningú ha pogut oblidar una programació tan accidentada i galdosa, inclosos els balls de bastons i les revenges més escandaloses i rastreres, no només entre enemics radicalment irreconciliables sinó també entre teòrics companys de viatge, quines traïcions, escenes de banyes i cancalletes fastigoses més d’una vegada ens han tret de polleguera avergonyit. com espectadors. I la que et rondaré, morena! El fi crític de teatre polític, l'Enric Juliana, ens adverteix que “passaran unes quantes coses a Catalunya aquestes properes setmanes”. Afegint amb els seus ulls sorneguers: “hi haurà molt de teatre!”. L’obra que s'espera amb més interès, de fet es tracta d'una reposició, això si adaptada a la "nova normalitat": Eleccions al Parlament. Però el director del teatre, recreant-se jugant a la puta i la ramoneta, que és la seva especialitat dramàtica, amaga quan s’estrenarà.

Tampoc s’ha acabat d’escriure el llibret i segons sembla l’elenc d'estrelles està obert a nous candidats a apuntar-se a la gresca i, naturalment, es desconeix el desenllaç del que no se sap acabarà en sainet, tragèdia o òpera bufa, perquè amb tanta patuleia movent-se dalt de l’escenari pot resultar qualsevol cosa menys una obra mestra. De moment, després de treure-hi el nas el senyor Mas, tenim la certesa que l’elenc sobiranista estarà farcit de tenors i de sopranos, francament potser més de les que farien falta per anar bé, i que el repertori argumental i programàtic tocarà totes les tecles, des del nacionalisme moderat patentat pels bascos fins a la “confrontació intel·ligent”, passant pels popurris dels que no sabem ben bé que volen ni com fer-ho realitat. És a dir, en tindrem per triar i remenar. Ara bé, el risc de tanta diversitat cuiners i de receptes és que enlloc de cuinar-nos una bona escudella barrejada, ens portin a taula una indigesta i no comestible olla podrida. 

MENTRE NO TINGUEM VACUNA ENS HAUREM DE REFIAR DE LA FORÇA DE VOLUNTAT

          Als de la nostra generació ens varen acostumar a pujar a base d’oli de fetge de bacallà, vi de quina, algun calbot de tant en tant per fer-nos anar drets i molta “força de voluntat”. Això de refregar-nos pel nas la necessitat de tenir “força de voluntat” sempre que ens queixàvem per quelcom que no ens venia de gust o quan no sabíem ni com posar-nos-hi per fer allò que ens manaven, era la canterella recurrent a casa, a l’escola o a la feina. I és que pels nostres avis, mestres o patrons, la recepta per aconseguir l’èxit es reduïa a tenir “força de voluntat”, que és molt diferent a “fer les coses per força”. Tenir “força de voluntat”, tal com ells ho entenien, significava esforçar-se per aconseguir qualsevol fita clavant els colzes a la taula i serrant les dents, enlloc de fer-ho de mala gana o si us plau per força. Ara trobo que en general ens hem tornat tots una mica menys tossuts del que érem de joves i, potser, si una mica més mesells. La “força de voluntat” va caure en desús a partir que hom va descobrir que amb estimulants artificials encara es posava a to més de pressa, quan se sentia deprimit o en baixa forma.

          Tanmateix, si bé és cert que amb aquesta mena d’ajudes artificioses i sintètiques, en les quals intervé més la bruixeria que no pas l’esperit de superació i el suc de canell, la moral i l’eufòria pugen espectacularment, també ho és que la revifalla dura de Nadal a sant Esteve; sovint ni amb prou feines amb temps per sortir del pas. I és que quan s’acaben els efectes de la “vitamina” no queda altre recurs que empassar-se’n una altra cullerada de la potinga màgica o unes quantes pastilles fantàstiques, augmentant si convé la dosi i la freqüència de la ingesta. En canvi, quan la “força de voluntat” cotitzava a l’alça i era l’única forma que hom tenia per treure els carros del pedregar, l’optimisme i la capacitat de sortir-se’n per un mateix de qualsevol contrarietat durava molt més que els efectes passatgers de la química, perquè el que s’estimulava no eren les neurones i el sistema nerviós central, sinó la capacitat d’autoestima, la bona consciència i l’estat d’ànim sempre positiu.

          Eren unes èpoques en que quan algú s’empantanegava en els estudis o en els negocis es deia que no tenia “força de voluntat”. Fins i tot per lligar feia falta tenir-ne més d’un petricó a la faixa, perquè per aconseguir treure a ballar la parella que ens agradava calia perseverança i intercanviar més de quatre pilletes picades d’ullet. I no parlem de la “força de voluntat” que feia falta per aguantar-se les parelles una a l’altre, després de casades sense partir peres a les primeres de canvi. A la meva manera de veure, la “força de voluntat” ha perdut pistonada per la senzilla raó que requereix sacrificis o renuncies, i en una època en que els espavilats predicaven fins fa quatre dies que es podia “triomfar a la vida” fent drecera enlloc de picar pedra, costa d’acceptar que el camí curt i recte que porta al destí segur, està ple de pedres que s'han d'apartar.

           I és que, per desgràcia, l’experiència ensenya a cop de desenganys que la vida està farcida de situacions, individuals i col•lectives, que si no és a base de “força de voluntat” poc es desencallaran mai. En el pla individual, superar mals tràngols sense una força de voluntat a prova de bombes es fa molt i molt difícil, per no dir impossible. Però, en l’àmbit col•lectiu, pobles o empreses sense la força de voluntat suficient per tirar endavant reformes, somnis, projectes o millores, tot acaba anar-se’n en orris. Tenir força de voluntat pot semblar una carrinclonada de temps reculats, que està superada amb escreix per la tecnologia que ens ho deixa tot dat i beneït; però vés a saber si no ens aniria millor com a persones i com a societat no dependre tant cegament de la tecnologia, d’internet i de lideratges improvisats, irresponsables i allunyats del sentit comú. Em fa patir que cada dia ens tinguin informats fins al darrer detall del número relativament insignificant d’incidents que es registren a les escoles i no destaquin, en justa contrapartida, els centenars de milers d’estudiants que van a classe i respectant les normes bàsiques de prevenció amb força de voluntat per part de mestres i pares, poden fer vida quasi normal. Cert que cada dia tenim males notícies i entrebancs, però mentre en sumem més de bones i positives valdrà la pena tenir força de voluntat per anar resistint. Perquè, en definitiva, la força de voluntat només sempre ha tingut el mateix objectiu: sobreviure.

QUÈ VOL QUE LI DIGUI? A MÍ AQUESTS VEÏNS EM SEMBLAVEN GENT NORMAL

No sé si us hi heu fixat, però cada vegada que la policia deté algun malfactor per un homicidi, per violència de gènere, per estar implicat en alguna presumpta conxorxa terrorista o embolicat en algun merder de droga, la majoria de les vegades els seus veïns més propers, quan són ensopits pels periodistes a peu de carrer, tiren pilotes fora assegurant que mai se n’havien adonat que passés res d’estrany a la casa del costat, i hi treuen ferro amb indiferència i cara de sorpresa. No me les puc explicar de cap altra manera aquestes reaccions tan ponderades en públic d'una gent que sembla impossible que no en tingui ni idea de res, que suposant-los afectats per una nova variant urbana del síndrome d’Estocolm i, per tant, aquestes persones haurien de ser objecte d’un estudi psicològic. Ja que no és del tot normal que la majoria de veïns d’un delinqüent, quan se’ls hi posa davant dels morros un micro per recollir les seves impressions en calent, es mosseguin la llengua quan tenen la premsa burjant-los per aconseguir alguna indiscreció que serveixi per fer bullir l'olla mediàtica i, en canvi, es deixin anar amb tota mena de penjaments i retrets quan se’n parlen entre ells, sense roba estesa, del què sabien o s’ensumaven que passava a casa dels veïns conflictius.

           I és que malgrat les relacions entre veïns ja no tinguin avui res a veure amb aquell idíl•lic “val més tenir un veí a la porta, que un parent a Mallorca”; i que en aparença ningú és preocupa de ningú i només es saludin els que comparteixen comunitat amb prou feines si es troben a l’ascensor, la veritat és que tothom sap del peu que calcen i més els que viuen al tercer segona o al quart tercera, incloses les manies, les descaradures i les costums una mica estrafolàries o esbiaixades. Tanmateix, en un considerable número d’escales de veïns, en les que sembla que ningú es preocupa de ningú i tothom fa la seva vida sense entretenir-se fent el badoc i el sedasser, el cert és que pocs desaprofiten, si la tenen, l’oportunitat de xafardejar discretament tant com poden la vida dels altres, de manera que quan hi ha sorolls o terrabastalls a casa d’algú, és mentida punyetera que les conductes diguem-ne desguitarrades, en un sentit o altre, dels que hi viuen haguessin passat desapercebudes dels seus veïns. En cas contrari, ens trobaríem de veritat davant un paradigma del respecte a la intimitat aliena, cosa improbable perquè ser tafaners és una característica molt humana.

El que passa és que a l’hora de retratar-se davant la premsa o dels curiosos, prefereixen fer el paperot de desmenjats i desfer-se en compliments abstractes del veí detingut i de la seva família, amb tanta hipocresia regalimant-los nas avall com quan a l’hora del seu funeral tots els morts, sense excepció, resulta que eren excel•lents persones, fins i tot pels que s’havien tret un pes de sobre quan saberen que aquell mort en concret que no els hi queia gens bé, l’havia palmat. Potser és que aquests veïns tan neutres i primmirats prefereixen no mullar-se, no sigui cas que la policia els fes perdre mig matí anant a comissaria a declarar, o que els amics de la família empudegada els hi passessin factura si desafinaven xerrant més del compte, ja que s'ha d'anar en compte que les parets escolten. Amb veïns tan bons, porucs, miops i considerats, que procuren no xafar ulls de poll per si de cas, aquest país cada dia s’assemblarà més al paradís de les meravelles, on visqué Alicia.

           El problema és que per molt que s’hi esforcin els veïns de l’escena d’un robatori, agressió o incident qualsevol, en seguir per cautela el principi saludable però utòpic que "a boca tancada no hi entren mosques”, la trista realitat és la que és i no es pot maquillar ni amagar, fugint d’estudi. Potser si quan algú aixeca sospites al veïnat, de les quals potser se’n parla discretament per les cantonades o a les poques botigues d’una altra època que queden pel barri, es fessin saber a qui correspon vetllar per l’ordre i la seguretat ciutadana, es previndrien mals majors. Però, esclar, mentre la col·laboració ciutadana estigui malvista com a delació – ara amb la las transgressions sanitàries per evitar l’expansió dels contagis en temps de pandèmia, s’està escarnint i ridiculitzant el ciutadà col·laborador fotent-se’n i estigmatitzant-lo com a “policia de balcó” -, la seguretat pública sempre anirà coixa. Evidentment, és la meva manera de veure-ho. Els que no hi estigueu d’acord, perdoneu les molèsties, però és el que hi ha! 

QUI NO S'ESPAVILI TELEMÀTICAMENT NO SERÀ NINGÚ, NI COMPTARÀ ENLLOC

          No hi ha cap dubte que els avanços en cibernètica i informàtica són un gran què per a la prosperitat del planeta, però té una vessant preocupant: està reduint de manera cada vegada més dràstica, malastruga i defraudant el “toc” humà, fent realitat aquella criatura que fa més d’un quart de segle en Marcuse va parir anomenant-la “home unidimensional”, una criatura que no era res més que una variant semàntica d’allò que Nietzsche havia catalogat molt abans com “l’home-ramat”. La saturació de progressos telemàtics en tots els camps ens arramba, vulgues que no, al mètode científic de domesticació mental i psicològica més perfecte de la història, on una mena d’exercit microscòpic de xips tecno-burocràtics està en condicions d’envair tots els racons de la intimitat personal i d’influir en la presa de decisions de cadascú de nosaltres, sense deixar per explorar ni un pam verge del nostre cervell amb la finalitat de que siguem incapaços de moure un dit i de pensar sense recórrer a influencies externes. Acostumar-se a prémer un botó per obtenir immediatament respostes “on line” per gairebé totes les incògnites, no us negaré que inspira confiança en el sistema artificial que ens han muntat, inclús és una bona crossa en determinats moments d’incertesa, però potser hauríem de preguntar-nos a quin preu estem tan ben servits i si quan ens sembla que prenem decisions, aquestes són realment espontànies i lliures. La qüestió és, al meu parer, en què o en qui dipositem la nostra confiança quan cada dia ens fem més dependents de la intel·ligència artificial?

            En els tècnics? En els fabricants d’hominoides mecànics o en els programadors de cervells robotitzats? La confiança cega, pel que fa a aquest aspecte tecnològic concret, francament, té més de màgia i de ciència que de la fe del carboner. Diuen que la gent que treballa assíduament amb computadors, grans o petits, acaba desenvolupant entre ell i els enginys una mena de relació de dependència apassionada que pot arribar a ser tòxica en el moment que a la màquina se la confon amb “una persona”. Especialment es nota aquest enamoriscament observant el comportament de nens i adolescents. El nen acaba obeint i creient més el que li diu el seu mòbil que no pas allò que li manen els pares o els mestres. Sense entrar en altres consideracions sociològiques d’aquesta extensa i malaltissa relació, d’entrada suposa un trencament amb un dels principis més sòlids compartit per la societat fins fa poc: que s’ha de creure i obeir a qui té capacitat i autoritat per manar i fer la llei. Però, vet-aquí que el problema rau en que la màquina no dóna cap ordre ni dicta cap llei, sinó que es limita a suggerir que es faci allò que qui l’ha programada pensa que és adequat. T’hi pots negar a seguir les instruccions de la màquina, esclar, però ella no es com un de nosaltres que està disposada a discutir la jugada i les possibles alternatives, ella simplement és penja i desconnecta.

             Fa anys, als Estats Units es publicà massivament per la tele un anunci curiós, que em ve com anell al dit per rematar aquesta reflexió d'avui. Hi sortien uns pares que havien decidit regalar-li un ordinador personal al seu fill, en complir els catorze anys. El presentador televisiu, però, els reprenia severament per aquesta decisió: “és massa tard, ja heu perdut molt de temps”. Als pocs moments es repetia l’escena, aquesta vegada amb un nen de sis anys, al qual també l’inflexible l’home de la tele desil·lusionava: "per tenir un ordinador ja se li havia covat l'arròs". Els angoixats pares es preguntaven, llavors: que havíem d’haver fet, comprar.li el trasto quan la criatura tenia tres anys? Si, els hi responia el mestre-tites de la pantalla, però no us penseu pas ... En fi, l’anunci acabava a la nurse d’un hospital, i mentre la càmera es recreava amb els nadons, una veu en off deia solemnement: “aquest era el moment de comprar-li l'ordinador a un fill!”. Originalitat no se li’n podia negar al publicista, tanta com capacitat per a la manipulació.

El nom de Brzezinski potser no us sona, perquè al fi i al cap fou un mediocre assessor polític del president Jimmy Carter; en canvi, si que el coneix molta gent com a professor de la Universitat de Columbia, on engendrà el concepte col·loquial “technotronic society”, amb el qual pretenia definir un país “condicionat culturalment, psicològica, social i econòmica per l’impacte de la tecnologia i l’electrònica”. Funcionant al món occidental més o menys el 80% de màquines computadores del planeta, la teoria de Brzezinski va en camí de convertir-se en un dogma. Faltarà veure, però, si per bé o per mal, si per arreglar-nos la vida o espatllar-nos-la. No patiu, sigui quina sigui la resposta concreta, ens la xafardejarà la pantalla del nostre servicial mòbil, que no ens deixa de petja ni un sol moment, no fos cas que ens acostumessin a prendre decisions autònomament. I més ens estarà a sobre si amb l’excusa de protegir-nos del contagi, ens monitoritzarà tots els moviments i potser fins i tot pensaments nit i dia. En el fons, si voleu que us ho digui francament, a la meva manera de veure tot això de la telemàtica no s’ha inventat per contribuir al nostre benestar, sinó perquè ens estalviem de pensar, de reflexionar, de filosofar: una elit ja pensa perquè la immensa majoria de la població, l’home-ramat, s’ho trobi tot mastegat, dat i beneit. Ara bé, que no ens vulguin colar la guatlla que aquest és el Paradís terrenal que tant enyora la humanitat des del principi dels temps? Perquè si fos així, que se m’acosti la serp que me se li menjaré la poma amb molt de gust. 

CAL RELATIVITZAR ELS CONTINGUTS DELS MISSATGES SOBRE LA PANDÈMIA

            Davant l’augment constant i descoratjador del número de contagis de covid-19, que ens refreguen pel nas com un espantall a totes hores els informatius, estic convençut que caldria urgentment relativitzar aquestes xifres per desinflar l’alarma social entre una població que davant situacions difícils, en especial si afecten a la salut, té reaccions comprensiblement primàries. Si no fem quelcom en aquest sentit, prendrem mal d’esperit i ens passarem el dia angoixant-nos i rossegant-nos les ungles. I se m’ha acudit que la millor manera de contribuir a treure’n l’entrellat de tot plegat, per part d’un inexpert com jo, seria revisar el degoteig de dades de contagis diaris a l’alça aplicant un mètode tan elemental i simple com és el compte de la vella, dit d’una altra manera: el sentit comú.

Si no ho tinc malentès, durant les primeres setmanes de l’esclat de la pandèmia, just ahir es van complir els sis mesos de la declaració oficial per part de l’OMS, i fins que no es van generalitzar molt més tard els tests de detecció de la malaltia, quan hom parlava de contagiats es referia als hospitalitzats, ja que no existia cap altre barem ni referència per comptabilitzar els que presentaven símptomes d’haver empiocat, que repassant els ingressos hospitalaris, afinant l’estadística de la incidència de l’afectació del virus en funció de la gravetat dels malalts, de si tenien necessitat o no de respiració assistida i, en definitiva, dels morts diaris. Aleshores, encara no es parlava d’asimptomàtics i els que comptaven a l’estadística macabra eren els que col·lapsaven els hospitals traginant carregada a l’esquena una motxilla que anava ben servida de símptomes concrets: tos, febre alta, mal de coll, ofec, deixadesa general...

            Seguint aquesta simple pauta de cribratge o decantació de dades natural, pràcticament ens hi vàrem passar la major part de l’etapa més dura del confinament. Va ser cap al final, quan ja estàvem en fase 2 perquè s’havia “aplanat” la corba i ens frisàvem per entrar al paradís de la desescalada, que van recomanar-se els tests selectius, sobretot de cara als que havien de tornar a la feina, per destriar aquelles persones que malgrat no presentessin símptomes d’haver arreplegat la calipàndria, portaven el microbi encalafornat a la gola, a punt d’encomanar-se al primer que passés a la vora i, per tant, tècnicament parlant se’ls catalogava de “positius”, qualificatiu que més aviat era negatiu i no pas una carta de recomanació, ni un premi, ja que automàticament es convertien en un enemic públic i tenien de sotmetre’s si us plau per força a una quarantena desinfectant immediata. En sumar els encarregats de l’estadística aquests “positius” al capítol de contagiats, evidentment aquest ràtio va disparar-se com la borsa quan el capi-tal té una alegria de les seves. I quants més tests es feien i més “positius” es trobaven l’índex de contagiats anava cap amunt i tots els mitjans de comunicació hiperbolitzaven les dades posant-se les mans al cap.

          Ara bé, si els experts asseguren que detectar els “positius asimptomàtics” i rastrejar fins als més remots racons els seus contactes és l’única manera de doblegar el contagi comunitari, dedueixo, en el meu elementarisme científic de parvulari, que és molt bo “caçar” nous positius. Si aquest raonament és correcte ¿per què en fem un castell de que es disparin les llistes de nous contagis, si això és el que pretenem a la recerca del “positiu” clandestí, encobert però latent? Quan més tests fem, més “positius” descobrirem, oi que d'això es tracta? Doncs, a la meva manera de veure, potser tranquil·litzaria relativitzar el contingut dels missatges tan alarmistes que s’estan escampant els darrers dies, avalats inclús per opinions contradictòries d’experts, als quals en alguns casos els hi forcen i provoquen declaracions, inclús diria que miserablement, per aconseguir “un titular”. Si no posem seny i seguim esmorzant, dinant i sopant cada dia amb notícies que contribueixen al desconcert i a la desesperació, potser el virus no ens matarà però acabarem tots bojos.

          Al peu parer, hi ho vinc repetint des de bon principi de tot aquest sidral, recordeu el meu diari d’un supervivent, només superarem en tots els sentits aquests trencacolls si no perdem la confiança, si no abaixem els braços i, sobretot, si no esbandim enèrgicament la boira artificial i sensacionalista amb la que ens volen impedir veure llum al final del túnel o, fins i tot, neguen que hi hagi túnel. L’altre dia els apocalíptics s’esquinçaven les vestidures quasi “celebrant” més que informant, que la vacuna d’Oxfort havia fet figa. Algun diari es permetia inclús la gracieta d’emfatitzar el possible "punt final" de l’experiment, n’estic convençut que mal interpretant i reescalfant les opinions d’un científic per arrodonir el “seu titular”. ¿Per què no repiquem campanes ara que ja se sap que la investigació de la vacuna des d'ahir ja ha continuat, aclarit l'incident? Seria una bona crida a l’optimisme i a la ponderació divulgativa de les notícies sobre la pandèmia, i qui sap si no seria la millor contribució que es podria fer demà per entrar a les escoles amb bon peu, amb ànims, amb responsabilitat i respecte envers la "nova normalitat acadèmica", però renegant de la por i dels que prediquen el catastrofisme per anar fent bullir la seva olla particular, amb banalitats, xafarderies i mitges veritats. 

DEL DIT AL FET, A L'ESCOLA AL PRIMER CRIT, TAL COM A LA TAULA I AL LLIT

 

            Dels bons propòsits de primer d’any – any nou, vida nova – quan fem balanç per Nadal resulta que el més calent és a l’aigüera; el mateix que quan es passen comptes de les promeses dels polítics. I és que del dit al fet, hi ha un bon tret. Al refranyer popular en podem trobar un repertori de dites que ho recolzen: de prometre a complir hi ha molt a dir o molt tros per penedir, perquè una cosa és dir i una altra fer. L’admirat amic Francesc-Marc Álvaro reivindicava en un article de opinió a La Vanguardia la memòria d’un escriptor i filòleg austríac, l’Anton Sieberer, que va publicar l’any 1936, en plena guerra civil, un assaig sobre el catalanisme, que porta per títol: “Catalunya contra Castella”. Precisament, en aquest llibre hi trobo una cita que em va com anell al dit per il·lustrar la reflexió d’avui: “Una altra característica que comparteixen castellans i catalans és una certa frivolitat a l’hora de fer plans, prendre decisions i fer promeses que després no es converteixen en realitat”.

        Si fem un repàs de la situació actual al país – embolicats en una pandèmia que cada cop pinta més malament per incompliment sistemàtic de quasi tot allò que es va prometre que es faria, i en capella d’obrir totes les escoles demà passat, enmig d’un clima enrarit per un caos d’incertesa logística i anímica colossal –, ens adonarem que no respectar els compromisos per part dels que governen no és pot perdonar com si fos un pecat venial confondre cada dos per tres els desitjos amb les realitats. Ja sé que alguns consideraran poc patriòtic retreure ara al president Torra, que s’afanyés a empènyer la desescalada per sortir de les urpes d’un estat d’alarma repressor i fastigós, amb tanta fal·lera que fins i tot es va passar en 24 hores del nivell 2 al 3 del confinament. La comunitat científica havia repetit fins afartar-se’n que aquesta decisió era un disbarat que es pagaria car si, simultàniament, no es tenien preparats i ben dotats uns equips de rastrejadors per aturar des del primer moment qualsevol conat de contagi, per tal d’evitar que els temuts rebrots estabornissin la recuperació. Des del govern, amb fanfarroneria i arrogància, es va assegurar que tot estava controlat i previst, i que de rastrejadors en teníem per donar i vendre. A l’hora de la veritat, va resultar que nanai del Paraguai, i així anem passant els dies amb un esclop i una espardenya, sense ésser capaços ni de controlar que qui hagi de fer quarantena per prescripció facultativa s’estigui a casa, o que gent que ha mantingut contactes amb positius i que així consta en algun registre, encara esperi que algun perdiguer sanitari truqui per assabentar-los de què tenen de fer. ¿No eren una prioritat els rastrejadors pel senyor Torra i el seu oracle de Waterloo? Potser que comencem a dir les coses pel seu nom i no busquem més excuses patriòtiques, per tapar totes les cagades que cometem solets.

         Ja sé que a altres verals també couen faves a gavadals, però no em sembla de rebut amagar el cap sota l’ala darrera d’un: “i tu més!”, que s’utilitza en política per defensar-se quan no es tenen més pretensions que engegar el ventilador. I que està passant amb l’engegada de curs? Per favor, estalvieu-me de repetir arguments i si us plau recupereu del blog les reflexions publicades els dies 18 d’agost (Quin començament de curs que ens espera!) i del primer de setembre (¿Qui volen que porti els nens a l’escola sense recança, veient com s’embolica la troca?). No hi afegiré ni una coma més perquè, exactament, totes les alarmes que hi assenyalava s’estan disparant per culpa de tot un reguitzell de promeses incomplertes del tot o en bona part, tant pel que fa referència a ràtios d’alumnes per aula com a personal docent. ¿Recordeu que quan el conseller Bargalló, tocant de peus a terra en funció dels recursos de què disposava parlava d’ampliar la plantilla de mestres fins a uns 8.000, el propi president Torra li va esmenar la plana en qüestió de minuts elevant l’oferta a 10.000, com si es tractés d’una subhasta? Doncs, ni una cosa ni altra: comptat i debatut es va jugar de farol per enèsima vegada; per falta d’humilitat, de pragmatisme i d’ésser conscients de les dificultats econòmiques per recosir en uns mesos els descosits que des de fa anys s’han evidenciat per una mala planificació i els constants canvis d’orientació política de l’educació pública.

         En definitiva: tant si en pla personal com col·lectiu, els bon propòsits, les promeses i els reptes s’intentessin complir honestament, sense buscar-hi excuses de mal pagador, segurament no viuríem abonyegats sota tanta frustració acumulada. Qui sap si el que importa, per començar a canviar les coses, és que reconeixem que la majoria de les vegades el desbaratament emocional per veure que no avancem tant com seria necessari i en el bon sentit, es deu a la mandra, la covardia i la irresponsabilitat de cadascú de nosaltres per assumir quelcom tan senzill com que les persones, sigui en privat com en públic, han de tenir paraula. En cas contrari s’és un caragirat, un mentider, un figaflor o, per desgràcia, un trist oportunista convençut que importen més els resultats que no pas els mitjans per aconseguir-los. Per aquesta raó hi ha tanta gent que és infeliç, perquè s’ensarrona ella mateixa fent-se trampes al solitari per falta de voluntat per complir, per exemple, els propòsits de cap d’any o aquells que es fan després de passar-ne una de grossa. Ara, els que valent-se de promeses per aconseguir un grapat més de vots i guanyar, se n’obliden l’endemà del que varen jurar que farien, no són mentiders, són uns bandolers pitjors que els que robaven al camí ral armats amb trabucs. D’altra banda, aquells que gestionen una parcel·la de poder i fan promeses a tall de brindis al sol, per sortir del pas i congelar les protestes i aldarulls al carrer, no són lladres, són irresponsables que assassinen il·lusions, esperances i plans de vida de gent honrada. Tant de bo arribi el dia que allò que es digui es compleixi, aleshores segurament ens estalviaríem moltes llàgrimes i, naturalment, demà passat canalla i mestres anirien contents i confiats a l’escola al primer crit, tal com s’ha de fer per anar a taula o al llit. El que passa és cada vegada hi ha més gent a qui li costa omplir la taula i que el llit se l’ha de buscar al carrer.   

ENTRE LA PANDÈMIA I LA DESUNIÓ, UNA TRISTA DIADA MOLT ESPECIAL

           Demà cadascú en farà la seva lectura positiva o negativa de com s’haurà desenvolupat la Diada, però l'ambient que es podia respirar ahir, les opinions que es podien copsar pel carrer i que, de fet, traslladaven els diaris a les seves portades, es podrien resumir en alguns dels imputs llegits: “els independentistes ho continuen sent, però potser no hi aquella il·lusió ni aquella empenta d’altres anys”; “la gent no està cansada, però hi ha un cert grau de desencís per com s’han fet les coses”; “les persones que volem la independència persistim, però no veig l’entusiasme d’altres anys”; “no hi ha un rumb clar i això passa factura. Els últims anys el moviment va a remolc de l’Estat espanyol”; “fa temps que els partits no s’entenen i per això alguns estem decebuts i desenganyats, però mai derrotats”; “ hi ha gent desencisada per la contra-posició que hi ha entre grups polítics i això es pot notar”; “els ànims i les ganes de fer coses estan desinflats”; “la cosa s’ha desinflat i segur que els partits polítics no hi ha ajudat gens”... Podríem anar seguint el repertori, però em sembla que ja són prou significatius aquests exemples esporgats. La qüestió és: ¿es capgirarà aquesta sensació pessimista gràcies a que es penjaran més senyeres que mai a tot arreu i a que els balcons s’ompliran de gent aplaudint i cantant a quarts de sis de la tarda? ¿Tantes senyeres i balcons plens com perquè no s’hagi notat que els carrers estaven mig buits, en comparació a d’altres Onzes?

         Aquesta Diada, que la presidenta de l’ANC defineix com especial, en el context d’una crisi sanitària, econòmica i social sense precedents, l’independentisme militant i resilent intenta fer palès que no renuncia a cap dels seus objectius, però ha hagut de reconèixer que les circumstàncies mundials li han desdibuixat les prioritats polítiques, no obstant es resisteixi a iniciar una hibernació controlada com les marmotes. Per aquesta raó, l’Elisenda Paluzie feia ahir pública una reflexió-confessió que és tota una pessigada als desmoralitzats i deprimits: “Com ja va passar en la crisi del 2008 l’absència d’un govern català amb totes les capacitats per gestionar la crisi i la recuperació se’ns ha fet terriblement visible. Ens manté ancorats en el victimisme, en la queixa estèril quan no es prenen les decisions adequades. I aquesta serà la tònica dels propers anys, si ens equivoquem en les prioritats. Precisament perquè hi ha crisi, la independència és urgent. Aquest Onze sortim al carrer, doncs, per dir que volem construir un futur millor, i per fer-ho necessitem un Estat que ens garanteixi drets i llibertats”.

           Per altra banda, tampoc podem oblidar aquest Onze, per més que dolgui, que l’escletxa entre les diferents ànimes del sobiranisme cada dia que passa es fa més gran i cridanera, i ja no es dissimula; no cal que repeteixi tots els mals gestos que han abundat els darrers dies perquè tots n'aneu ben servits. Però, a la meva manera de veure, enmig d’aquest guirigall em sembla imprescindible escoltar el missatge serè i contundent dels republicans Oriol Junqueras i Marta Rovira, que a través d'un llibre ens expliquen “com ho hauríem de fer per tornar a vèncer”. Avui que aquesta reflexió està farcida de cites, manllevo les paraules del periodista Jaume Barberà per feu-se’n cinc cèntims: “... Junqueras i Rovira arriben a la conclusió, sense enganys, ni fantasies, ni venjances, que per tornar-ho a fer, cal ser molts més i que els partidaris de la independència han de superar de llarg el 50% a les eleccions catalanes i no una vegada, sinó tantes com sigui possible. Només així, diuen, sumant, sent més en cada elecció l’Estat espanyol tindrà la pressió que avui no té per asseure’s a negociar un referèndum d’autodeterminació acordat, amb totes les garanties i reconeixements inter-nacionals. I si malgrat ser molts més del 50% i d’haver-ho aconseguit de manera sostinguda en el temps, l’Estat continua sense atendre les reivindicacions de la majoria del poble de Catalunya, només quedarà, diuen, la via unilateral i la desobediència civil”

         O sigui que des de la marca original del republicanisme i de l'independentisme ens posen deures: perseverança, paciència i sentit comú. Quelcom, per cert, que venim repetim en aquest blog gairebé amb les mateixes paraules des de fa mesos. Però hi afegeixen una guinda, en forma de “recadet” enverinat: que per aconseguir això d'ampliar la base independentista i ser molts més que un esquifit 50%, “cal governar, i governar bé”. Mentrestant, a les pressions a Torra que li plouen des de totes bandes, inclosos els seus companys de viatge perquè convoqui eleccions ja, s’hi afegeix Sánchez ajornant l’aprovació dels pressupostos de l’Estat fins que a Catalunya es facin eleccions. Waterlooo ja ha dit la seva: esgotar la legislatura fins al final. Pensem-hi en tot plegat, aquesta Diada tan especial, atípica i trista. 

SI HAGUÉSSIM FET UNA LLEI ELECTORAL COM CAL, EL PAÍS NO SERIA INGOVERNABLE

El pitjor que li pot passar a una democràcia, sobretot quan és tan tendre com la nostra, que no ha tingut temps d’arrelar eixerida perquè es va empeltar a tall d’arrancar naps i no es van treure totes les herbes tòxiques que hi havia al terreny, és que un país esdevingui ingovernable degut a la complicada geografia parlamentaria i a la manca de cultura democràtica, que és el que està passant a Espanya i també a Catalunya. Precisament, per evitar trobar-se cada dos per tres en atzucacs tan difícils de gestionar que acabin paralitzant l’acció de govern, els Estats democràtics – alguns ja fa temps que ho fan - haurien de prendre precaucions per a no quedar-se encallats, dotant-se d’unes regles de joc que facilitin la governança, començant per disposar d’una llei electoral equilibrada territorialment per fer possible al màxim l’ideal d’un home un vot; on els candidats proposats pels partits vagin en llistes obertes, perquè els electors pugin elegir lliurement els diputats que els hi mereixin més confiança, i que en cas de no obtenir cap candidatura la majoria absoluta per aplicar el seu programa de govern sense que li posin pals a les rodes sistemàticament, establir que en una segona volta es decanti la balança entre les dues llistes més votades per decidir la definitiva configuració del parlament.

            Des de la transició, aquesta llei electoral ha estat una de les assignatures eternament pendents per mandra, però en part també degut a que amb la fórmula del bipartidisme els principals partits ja si trobaven còmodes: a Espanya, alternant-se els socialistes i la dreta, amb un cop de mà puntual dels nacionalismes basc i català; a Catalunya, repartint-se el pastís entre el pujolisme i el socialisme, amb la crossa dels republicans als nacionalistes, si no quedava altre remei. Però aquest status quo va començar a grinyolar, precisament a Catalunya, quan a pesar que l’Artur Mas havia guanyat les eleccions pel canto d’un duro, la geometria parlamentària va permetre que una coalició de tres candidatures minoritàries condemnessin legítimament els convergents a l’ostracisme de l’oposició. Des d’aleshores, mai més la candidatura més votada ha tingut les mans lliures per governar i s’han hagut de resoldre tants trencaclosques i fer tantes concessions per tirar endavant una legislatura, que la tasca legislativa se n’ha ressentit tan tècnicament (la majoria de lleis són tan ambigües i inconcretes en els aspectes més conflictius, que els que es guanyen la vida fent-ne “interpretacions”, aplaudeixen amb les orelles), com políticament (pressupostos empantanegats durant anys i que quan s’aproven ja estan desfasats, institucions cabdals pel funcionament de l'Estat, com la justícia o el mateix control de l’administració pública que no es renoven quan toca, etcètera).

         El més preocupant d’aquest panorama és que amb els manobres que tenim per aixecar paret, poc s’emprendrà mai una reforma de la Llei Electoral potable i, per tant, estarem condemnats si no s’agafa el toro per les banyes a seguir presenciant els espectacles vergonyosos a que ens tenen acostumats els polítics cada dia i a que als parlaments es parli, cridi o gesticuli molt, sense que la feina per la qual foren elegits ses senyories repatànies es faci. Les cambres parlamentaries deuen ser els únics llocs on encara que no la feina no es faci, es cobra igual o més. Desenganyeu-vos-en, si un país no disposa d’un govern fort per aplicar el programa que hagi obtingut més recolzament per part dels ciutadans en les eleccions, i es veu obligat a dependre de l’aritmètica parlamentària estem ben apanyats, mentre als hemicicles hi hagi massa aigua i massa oli per lligar acords sòlids.

              Em direu, potser, que la cultura de la coalició és la més democràtica que existeix, i us en donaria la raó si no fos que per desenvolupar-la cal aprovar abans el primer curs de cultura general democràtica, que consisteix en: que es respecti i es sigui cortès amb l’adversari, al qual mai s'ha de considerar un enemic; que la crispació no presideixi qualsevol debat parlamentari, sobretot quan és televisat i que ses senyories s'acostumin a escoltar amb interès els arguments dels altres amb ànim constructiu, sabent destriar el blat de la palla del que es digui, perquè cap proposta presentada a l'hemicicle que sigui positiva pels ciutadans no vagi a parar a la bassa, només per despit, afany de protagonisme i perquè ho manen els aparells dels partits.