3)- LA FINA-
Estàvem, les dues dones i jo, aturats
a peu de semàfor, esperant que es posés verd. No sé si eren parentes o amigues,
però era evident que es tenien molta confiança, perquè l’una es descarregava les
penes amb l’altra, sense fer compliments. Com ja sabeu, sóc de mena tafaner i
no em puc estar de parar l’orella per poc que l’ocasió em tempti. I aquella
conversa que em servien de franc prometia material fresc per a la meva recerca,
de manera que en canviar de color el semàfor, vaig procurar enganxar-me
descaradament a les dues dones, sense que es notés massa, per a no perdre’m
detall del què deien. Pel que vaig entendre, la que duia la veu cantant es deia
Fina:
- “Ahir la vaig anar a veure la mare i
t’asseguro que em vaig quedar parada de trobar-la tan bé. Està desconeguda,
t’ho ben juro! Ja te’n recordes que a casa es passava el dia de la cadira de
rodes al llit i del llit al carretó, com si diguéssim; i que en prou feines
obria la boca i que ni la tele li deia res. Jo, francament, em pensava que a la
Residència s’enjovaria encara més i que faria un xap en quatre dies; però,
noia, no sé pas què li han fet prendre, que ha donat la volta com un mitjó,
tant que si no ho veus no t’ho creus: riu, garla com una calàndria i menja de
tot. L’assistenta social m’ha dit que ells també se’n fan creus de la
revifalla, la qual atribueixen al fet que tot el dia està envoltada de gent que
li passa i traspassa pel davant. Jo ja m’havia fet el pensament que hi hauria de
pujar a l'hora dels àpats, perquè a casa ja saps que si no l’hagués peixat
s’hauria quedat amb la pell i l’os. Doncs, noia, aquí no necessita que ningú li
engargamelli la cullera; s’ho menja tot, i més que li’n posessin al plat... I
xerra pels descosits amb les altres dones de la sala d’estar, el que no sé és
si se l’escolten i encara menys si l’entenen, perquè segueix embarbussant-se
bastant... Ahir, quan hi vaig pujar, l’estava fent-la petar amb la veïna de
cadira i no vaig poder-me'n estar de preguntar-li: - “mare, que la coneixeu a
aquesta dona?” - “I tant que sí! - em va fer –, treballàvem plegades a la
fàbrica, oi que sí?” La veïna no li’n va
fer cas; no ho sé pas, em sembla que ma mare rai, per molt que parla pels
descosits la majoria de vegades no deu tocar ni a morts... D’altra banda,
aquesta cantarella del “i tant que sí!” ja me la sé de memòria. Algú li deu
haver ensenyat a dir-ho, perquè no crec pas que ella s’ho hagi empescat tota
sola, ja que el curiós del cas és que ho diu per sortir del pas quan
l’acorrales massa, detall que em fa sospitar que de vegades se n’adona que va
perduda. Quan m’hi acompanya a veure-la el meu home, la faig gabiejar: - “sabeu
qui us ve a veure avui, mare?” - “I tant que sí, que et penses que perdo la
xaveta?” – em contesta posant cara de set jutges. “I com se diu?” – la burxo
amb una malícia, que reconec em podria estalviar. - “Va, no siguis dolenta! Ja
ho saps prou com es diu, no sé perquè em fas preguntes tontes”... Com que la
veig contenta, no m’hi vull amoïnar massa. És clar que és fotut veure ta mare
perdent cada dia una mica més, però la veritat és que mai l’havia trobat tan
feliç com ara. Quan hi porto la nena, la criatura tiba la cadira de rodes com
si fos una esperitada i jo pateixo per si l’atabala; però, és ben al contrari:
s’ho pren com si fos festa major i quan la pobra xica para d’esgotada, la
múrria de ma mare em mira amb posat de pilla i em deixa anar: - “has vist quina
nena tan entremaliada m’ha vingut a veure?”
I jo, tot i saber que no hi haurà resposta, li pregunto mesella: -
“mare, que no sabeu qui és aquesta nena?” - “I tant que sí, ximpleta, vatua
l’olla!”- em contesta. Però no pateixis pas, ni que la matin et dirà que és sa
neta. Jo ja no goso preguntar-li si sap qui sóc i com em dic. No m’hi
atreveixo, d’ençà de la primera vegada que vaig notar que el coco li feia
tentines ... Admeto que les nostres converses a vegades són tan surrealistes
que no porten enlloc, ja ho sé; però, li agrada que li expliqui coses, encara
que no hi plegui res del que li dic. Francament, he aprés a fer-me trampa al
solitari, i li segueixo el joc sense remordiment. - “Us han fet un bon dinar
avui, mare?” - “I tant, molt bo!” No cal insistir a preguntar-li què ha menjat.
Però si tot ho troba bo i tot la fa contenta, què més puc demanar? A casa, la
pobra dona ja estaria morta. Et ben juro, noia, que el miracle es deu a tenir
companyia. A ella tant se li’n dóna que la majoria de les que l’envolten no
s’aguantin els pets i passin figues tot el dia. Hi són! I ella ja en té prou
per a no trobar-se sola, sentir gent que es bellugui a la vora, encara que no sàpiga”
M’ha sabut greu que es fiquessin
dintre del cotxe amb que deuen haver vingut a la residència i que havien deixat
aparcat a la cantonada; però, he de reconèixer que no em puc pas queixar del
“material” que he carregat avui al sarró. De mica en mica, em penso que en
tindré prou per escriure un llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada