1
Fou la
primera i última vegada que li vaig fer de cangur al nen de la veïna.
Des que
vaig quedar-me vídua he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir
l’escarransida pensió que m’ha quedat del meu home, amb feinetes agafades al
vol, gairebé una mica d’amagatotis, ja que m’avinc a cobrar d’estranquis perquè
qui s’ha de gratar la butxaca ja li està bé d’estalviar-se uns calerons no
declarant-me i a mi, per descomptat, tant se me’n dona perquè no crec que em
surtis massa a compte anar a la llei.
Malgrat
encara em sento jove, resulta que per segons quines feines sóc massa granada,
quasi estic feta una iaia. O sigui que, per exemple, de trobar un treball
estable i ben pagat ja m’ho puc treure del cap i posar-m’ho als peus, perquè a
part que van buscats a estiracabells i jo ja he fet salat. Tanmateix, tampoc
tinc prou experiència ni coratge per buscar-me les garrofes fora de casa, puix
si bé des de petita treballava ho feia a la merceria de ma mare plegant punts
de mitja a benefici d’inventari, ja que la pobra dona mai em va tenir declarada
perquè prou feina tenia ella per pagar-se els autònoms i els impostos dels que
no podia esquitllar-se per, a sobre, donar-me a mi un sou per simbòlic que fos
i a més a més mantenir-me.
I de
casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de noces em va tocar
cuidar-me de la sogra, que es va quedar baldada en una cadira de rodes sense
poder valdre’s mai més, pobreta, per si sola. I per torna, tenia de vetlar per
com se les apanyava ma mare, que si bé no estava tan espatllada com la sogra,
cada dia se li notava que perdia una mica i, vés a saber si per aquesta raó, es
tornava sorruda i de mal ferrar. De fet, a mare jo la descriuria com una vídua
patològica des que de resultes de la maleïda guerra el papa va morir, sent jo
un tap de bassa, com a conseqüència de la gana i el fred que havia passat al
Vedado de Zuera, un camp de treballs forçats on, com a tants d’altres soldats rojos
derrotats li varen fer treure les tripes republicanes per la boca per
depurar-li les males idees.
De
primer, vaig provar de llogar-me a hores per fer companyia a vells; però era un
treball massa esclau que no m’acabava de fer el pes en cap sentit, sobretot
perquè no m’ajudava a esbargir-me de les meves pròpies cabòries sinó que, per
postres em tenia d’empassar si us plau per força els sopars de duro d’uns
amargats perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de
cuidar mainada, i malgrat no era una feina tan ben pagada com netejar les
bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter
d’uns quants rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que no obstant
ésser una inexperta en canalla - perquè amb el meu home no ens hi devíem
escarrassar prou perquè jo quedés prenyada -, me’n sortia prou bé amb la dels
altres. El més fumut i complicat de la feina de mainadera trobo que és,
precisament, caure-li bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les
criatures ja són una mica gambades. Vés per on, doncs, aquesta prova inicial
podia estalviar-me-la amb el nen dels veïns ja que me l’havia topat tot sovint
a l’escala o a l’ascensor i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.
La
veïna em va confessar que tant a ella com al seu home els hi recava de deixar
el nen en segons quines mans; però, amb l’excusa que no s’esbargien tant com
els convenia, el seu home es va entossudir amb que necessitaven respirar una
mica i anar de xefla més sovint amb les amistats, de manera que van fer un
pensament en assabentar-se que disposaven d’una mainadera just al replà de
casa. Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana – amb la Fina ens ho
xerrem tot des que totes dues ens vàrem quedar soles, com si encara fóssim
nenes -, com que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar castells
sense cap ni centener, va especular que potser els meus veïns passaven per un
mal moment sentimental, i que abans de deixar trascolar el seu matrimoni per
l’aigüera volien donar-li una segona oportunitat. I que seria molt maco que si
jo acceptés la feina podria contribuir a que ho aconseguissin.
- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig
renyar, un xic embafada de les seves continues fabulacions de capsigrany.
Ara que
hi penso després del què m’ha passat, però, qui sap si ma germana no anava tan
desencaminada, llamp me mau! Si, si, ja
entenc que ara, a misses dites no té cap mèrit donar-li la raó, quan se li ha
vist el cul a la gallina. En fi, en presentar-me a casa de la veïna a l’hora
que havíem convingut, al nen ja li havien donat sopar i duia posat el pijama;
només em tocava, doncs, procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense
romancejar fins tard mirant els dibuixos animats de la tele. Tanmateix, la
veïna em va remarcar dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà d’explicar un conte, si no vol
que la faci gabiejar tota la nit.
- Cap problema! - li vaig assegurar, servicial i disposada al que
calgués, convençuda que quedaria com una reina perquè anava ben preparada. De
fet, ja en tenia sempre uns quants de contes a punt; com si diguéssim un petit
repertori que m’havia après de memòria, perquè cap més criatura m’agafés amb
els pixats al ventre com la primera vegada que un nano se’m va emmarranar amb
la conya del conte, i vaig haver-me’n de
sortir per petaneres, improvisant com vaig poder un relat fet de retalls i
engrunes de rondalles mig rovellades, perquè “el rei de la casa” que m’havien
encolomat aquell vespre no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de
mainadera amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc
d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint de rondallaire experta.
- Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un
fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria -, que per sobreviure va acceptar d’emigrar a
un país llunyà per fer d’institutriu de la nombrosa fillada del monarca
d’aquella contrada. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el
contracte: a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos
sols, ella i el seu fill. El monarca, pensant que li faria una gràcia, en
donar-li la benvinguda al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les
millors estances del seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell
de serventes. El monarca no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el
compliment, al peu de la lletra, d’allò que havien pactat: disposar d’una casa
independent, per a ella sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca
li va retreure a la dama desdenyosa el seu sorprenent antull: - “és que no fa
per tu, viure sota el mateix sostre que el rei?” Ella li va contestar,
procurant desfer el malentès que li podia fer perdre la feina abans d’haver-se
estrenat, imitant la dolça cantarella de veu que havia sentit en les
pel·lícules romàntiques que empraven les institutrius veteranes i múrries quan
es dirigien als seus amos llagotejant: - “majestat, jo vull que la meva casa, a
més a més d’un lloc per viure-hi, sobretot sigui una llar per al meu fill”.
En
Jordi, que en comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol,
aleshores em va reclamar: - I com
s’acaba el conte?
Li vaig
assegurar que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva i el monarca, mal que
li pesés de bon principi, va fer l’esforç d’entendre-la i no tenir-li en compte
com un desaire la seva tossuderia.
- Llavors – volgué saber el mocós, amb tanta
picardia que em vaig quedar bocabadada –, és
que una casa no ho és sempre una llar?
Abans
que pogués respondre-li una pregunta que de tan elemental confesso em va agafar
a contrapeu, el nen em destarotà novament afegint-hi una altra observació de
pissarrí, fins i tot per a una criatura, després de pair una mica la historieta
que li acabava de narrar: - Així, doncs,
nosaltres vivim en una casa o en una llar?
Vaig
haver-me-la de rumiar una estona la resposta, ja que de moment em vaig quedar
com en blanc; cosa que ja sol passar-nos als grans quan no sabem entomar les
preguntes, sempre aparentment sense malícia, de les criatures. Per sort, me’n
vaig enrecordar d’una altra rondalla que em va venir com anell al dit per
sortir del pas amb traça i elegància:
- La mama t’ha llegit alguna vegada les
aventures d’en Peter Pan?
En fer
el nen que sí amb el cap, vaig continuar la singular conversa més segura del
sòl que trepitjava:
- ¿Oi que te’n recordes de la senyora Gentil, la que
mantenia el dormitori dels seus fills absents sempre a punt de revista, amb els
llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta per
ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si tornaven a casa algun dia,
s’adonessin que allà no se’ls havia oblidat pas gota i se’ls esperava sempre.
Una llar és això, Jordi: un lloc on els que tornen noten que se’ls espera a
qualsevol hora i que sempre hi són ben rebuts per algú que se’ls estima.
Amb
certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de repetir: - En una llar sempre hi algú que t’espera, perquè t’estima.
- Doncs jo tinc una casa i una llar!
- en Jordi va exclamar, tranquil i
satisfet de saber-se tan afortunat.
Però
una estona després, mig endormiscat, un nou escrúpol l’encaparrà i me’l va
deixar anar amb una veueta que ja a penes era d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has explicat
sobre la diferència entre una casa i una llar?
El nen,
que tot just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel
son. Es veu que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen
clatell amunt, les criatures prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser
posant-se a somniar en el món feliç on una fada, des de la capçalera del llit
estant, se’ls emporta a donar un tomb més enllà dels núvols, a tocar de les
estrelles i la lluna. Era millor així, que s’hagués quedat adormit; perquè no
m’hauria agradat gens que el dia del meu debut com a cangur a casa dels veïns,
haguessin trobat la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si
haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar.
A més a
més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molta
canalla que mai no havien tingut una casa de veritat com la seva i, per tant,
poc entendrien en què consistia una llar. Aleshores sí que el meu conte
ensucrat, d’aquells que expliquen les babes a la vora del foc als seus nets,
hauria fet plorar. I això, una mainadera primerenca com jo, que necessito el
que em paguen per fer bullir l’olla cada vesprada, no m’ho puc pas permetre. En
qualsevol cas, millor que el nano s’hagués quedat adormit com una soca, vaig
pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que
val la pena que sàpiga el pa que s’hi dona, des de tan petit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada