FEBRER DE 1967
Diumenge, 25
Faria riure que em deixés anar, precisament ara, quan per
primer cop en ma vida assaboreixo de veritat l’assossec d’esperit que tan necessitava
i desitjava, i quan per fi he decidit donar el pas de tirar endavant, seguint únicament
i sense fer trampes, les meves pròpies regles de joc. Malgrat això, és curiós que
trobant-me tan bé tingui el refotut pressentiment que tant la serenitat com la
tranquil·litat em pengen d’un fil. Cada cop entenc menys les tossudes
malfiances que em martiritzen com si les estigués vomitant el meu pobre fetge
atrotinat enmig d’un cargolament de budells, perquè escarmenti. He trepitjat tan sovint terrenys relliscosos, que ja m’he
acostumat a triscar-hi, com si a cada passa m’hagués d’enfonsar fins els genolls
en un bassal o en un femer. Vaja quina fila que faig! Tinc el deure de salvar les
ànimes que tinc encomanades dels meus parroquians, sabent que la majoria de
vegades són més respectables, honestes i transparents que no pas la meua, quan
hauria d’anar ben bé a l’inrevés, tenint en compte que soc un “ministre de Déu”. Llamp me mau, quina altra, aquesta
manera de classificar els col·legues en aquest ofici de capellà! Si em quedés una mica de vergonya ja
hauria penjat els hàbits, com han fet tants d’altres del gremi, que segurament devien
passar per tràngols i escrúpols semblants als meus; però, llamp me mau!, jo mai
he sigut ni seré prou valent per donar un pas tan radical, no sé si per covardia
o per manca de força de voluntat. He confiat sempre, i encara ho faig, en la remota
possibilitat que el vent bufi d’una altra banda, o en que nostre senyor, quan
ja estigui a les últimes, mogui un dit per deslliurar-me de la ensulsiada
personal i de la deshonra de l’empresa, encara que sigui a benefici d’inventari.
Tanmateix, reconec que si ara em rendís i fotés el barret al foc, no sabria pas
cap on fugir ni de què viure, lluny de la rectoria. Aquesta és la mare dels ous
i el que segurament explica millor que cap altre justificació de mal pagador, que
m’hagi convertit en un cagadubtes i un poca-pena. No dec dir una cosa per altra,
quan del que es tracta és que les confessions ajaçades en aquesta llibreta em
serveixin de teràpia, tant en el moment d’escriure-les com en el de rellegir-les
si és que me’n queden ganes de fer-ho algun dia i estómac per pair-ho. Tinc
perfectament assumit que no sóc res més que un tros de capellà mig corcat per
dintre, tot i que faig bona cara per fora, i des d’aquesta realitat finalment
entomada amb la resignació dels fets consumats, penso superar l’angoixa que
m’envaeix cada dos per tres a còpia de trobar el coratge suficient per resistir.
I si no puc aconseguir-ho del tot, almenys espero que amb el temps i una canya domesticaré
el corcó del sentiment de fracàs i emmordassaré el rau-rau de la mala consciència,
ja que si estripant les cartes de la partida que ens ha tocat jugar en
portar-nos a aquest món, resolguéssim els problemes que arrosseguem en alguns
casos com el meu des de temps ençà, creieu que no ho hauria fet fa mesos? Però
el que passa, repeteixo, és que si de cop i volta tirés el barret al foc, renegant
d’aquesta aparença respectable que tant m’ha costat d’entallar a la meua mida,
no sabria com apanyar-me-les lluny de la rectoria i el confort de la sagristia.
No cal donar-hi tantes voltes, quan el que pretenc és que quedi clara des d’ara
i per escrit la meva declaració: sóc un capellà més aviat tarat però decidit a
seguir caminant pel viarany que tinc predestinat d’antuvi, perquè jo en dubto
molt que l’hagués escollit voluntàriament en cas de pogué pogut triar, sense buscar
dreceres malgrat em pesi o m’entrebanqui com un vell xaruc. Mentre em quedi
prou delit per permetre’m representar amb tota dignitat el paper que en cantar
missa, vaig comprometre’m a caracteritzar en aquest món de mones. Al capdavall,
m’he adonat en descobrir quanta gent ranqueja tant o més que jo, potser inclús
gent entortolligada en idèntiques circumstàncies que les meves o en d’altres de
tant o més fastigoses, que allò que més importa a la vida no és simplement avançar
amb l’esquena dreta i el cap ben alt, com s’aconsella d’esma a la canalla; sinó
sobretot aprendre a dissimular la coixesa i la gepa amb tota la raboseria,
perfídia o astúcia de que hom sigui
capaç. Perquè, en definitiva, tots som unes miserables criatures a mig desbastar.
Després d’arrossegar-me tantes hores de confessionari en confessionari, he
escoltat prou barrabassades, algunes certament de l’alçada d’un campanar, per
estar curat tant de dolenteries pudentes com de pecats comesos per anar sempre amb
el lliri a la mà per saber què coi m’empatollo. I encara que, en certa manera,
després d’una primera llambregada pugui donar la impressió de prendre’m la vida
cínicament, darrera del confortable canyer dels que creuen estar per sobre del
bé i del mal, no en tinc cap dubte d’això que acabo d’afirmar sobre mantenir les
aparences en qualsevol circumstància. Hi afegiria, àdhuc, que en general hi ha
tants barruts “doctorats” en fer veure el que no són, que resulta un joc de mainada
escamotejar de l’aparador les misèries més repugnants durant anys i panys, recorrent
sense cap remordiment a les ínfules desvergonyides d’un fetiller malparit;
oimés si convé mantenir aquesta aparença honorable més que a les pròpies persones
afectades a les institucions que representen i que en podrien quedar esquitxades
de qualsevol escàndol. Per tant, turmentar-me perquè no sóc tan perfecte com
voldria o em recomanen que hauria de ser, només em servirà per perdre
miserablement el temps, afeblir-me la salut i emmascarar la realitat temporalment
darrera una cortina de fum. No s’hi guanya res amoïnant-se per allò que no té remei,
ni en tindrà mai. Ho acabo d’aprendre, per desgràcia, a còpia d’enganxar-m’hi
els dits en aquesta mena de paranys. Que consti que m’angoixava, sobretot els
primers temps després de cantar missa, en descobrir que fer de capellà era bastant
més complicat de com ens ho havien pintat al seminari. No obstant aquesta
observació desmoralitzada, ignoro si per bé o per mal en el meu cas particular he
superat amb escreix la fase llepafils, escrupolosa i esquiterella pròpia dels
que pateixen el síndrome del pecador vergonyant, sempre amb els dubtes a flor
de pell. I és que jo m’he sabut arrapar com un nàufrag amb l’aigua al coll al
que podria semblar, a primer cop d’ull, una trista excusa de pissarrí, si no
fos que la vida t’ensenya a tocar de peus a terra sense que t’hi hagis
d’escarrassar gaire: no es poden estacar ni dissimular els afanys dels instints,
siguin càndids, tòxics, malvats o fins i tot perversos. Tampoc seria gens enraonat
pretendre guanya’ls-hi cada dia un pols a aquestes males inclinacions, ja que quan
els desitjos es desboquen, t’engarroten i volen sortir-se’n amb la seva, tant
si com no. No recordo d’on la vaig treure aquesta mena de filosofia ans que no
pas disculpa, però encara que sembli arreplegada pels cabells us ben asseguro, perquè
he tastat el pa que s’hi dóna, que va a missa. Reconec que eren una passada les
vides de sants que, enlloc de deixar-nos menjar en pau i tranquil·litat, ens engargamellaven
al refectori del seminari a l’hora dels àpats; però quan t’has de mullar de
debò enmig del món real i veus que la merda regalima sense aturador per tot arreu,
ja m’agradaria saber a quants dels meus companys d’allavonces els va servir de
gaire per fer bondat i llaurar dret, emmirallar-se en aquells models de santedat
i castedat que ens entaforaven pels descosits, a totes hores. Principalment, pel
que fa a estacar curt les envestides dels abelliments sensuals, la realitat quotidiana
que jo he tastat té poc a veure amb aquelles ensucrades històries amb que pretenien
moltonejar-nos, vull pensar que de bona fe per a no esverar-me més, mentre en
teoria ens ensinistraven per redimir les ànimes esgarriades d’aquest món, com
correspon a un sacerdot de Crist. En fi, avui diumenge, per a no perdre el
costum, m’he llevat més tard del que em pertocava. Francament, quan ha sonat el
despertador tenia els sentits enravenats i presoners d’una forta migranya
conseqüència, esclar, d’haver estat fins a les tantes enganxat a la punyetera timba
dels dissabtes, que ahir a sobre es va allargar més del compte perquè aquells
dròpols tenien mes ganes d’explicar acudits verds que de jugar. En posar-me al
llit, els peus em feien figa i sentia esgarrifances per tot el cos. Segurament
el conyac ja no se’m posa bé ni
en petits xarrups, i el fetge protesta cada vegada més bregós pel desori dels
caps de setmana, donant-me tantes puntades de peu al costat dret de la panxa
tota la nit que m’he llevat masegat. Total: que en arribar a la rectoria anit vaig
posar-me a clapar extenuat i emprenyat com un carreter perquè, a més a més, no
havia fet ni una basa decent. Em vaig embolicar amb el llençol sense
encomanar-me a nostre senyor ni al diable i, fet i pastat, no he obert l’ull fins
ben tocats dos quarts de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada