Després del comportament – no sé si
qualificar-lo d’heroic o de normal – del personal sanitari en general durant
els darrers dos mesos de queixalades de la pandèmia a les estructures
hospitalàries d’aquest país, aquesta gent encara esperen que se’ls hi compensi
l’esforç extraordinari que han fet perquè l’assistència als malalts no es
col·lapsés. Vull ser molt estricte i curós amb les paraules en aquesta
reflexió, perquè no voldria que hi haguessin malentesos com podria ser, per
exemple, donar la impressió que els sanitaris reclamen un plus per la feina
feta i algun d’aquests que sempre tenen apunt el cinisme desqualificador gosés
titllar-los de “pesseteros”. El que reclamen els sanitaris no és una paga extra
– que també, perquè la tenen ben merescuda -, sinó que simplement se’ls
compensi legalment a la nòmina els canvis reiterats d’horaris i de guàrdies,
l’obligació d’estar a disposició del servei a totes hores, les prolongacions
imprevistes de jornada per no deixar desateses les urgències o per fer les suplències
de personal contaminat, els canvis de destí i de responsabilitat obligats per
les circumstàncies... No demanen un plus, ni un premi, ni una propina, sinó el
que els pertany, el que els hi correspon per contracte.
Cap sanitari s’ha arronsat a l’hora de treure el fetge per la
boca quan ha convingut, i no han reclamat per les modificacions contractuals
constants i sense preavís, ni abans de posar-se a fer la feina van exigir
negociar les condicions econòmiques. Quan tocava pencar sabien que no era el moment
de parlar de diners, i reconfortats anímicament pels aplaudiments dels
ciutadans en agraïment moral a la seva dedicació i sacrifici més enllà de
l’obligació, i també dels elogis en públic dels polítics, es varen refiar se’ls
tindria en compte degudament. Però a final de més, després d’un xafarranxo
hospitalari sense precedents, alguns sanitaris no només han cobrat exactament
el mateix de cada mes, sense repercutir-los cap de les diferències econòmiques
que els hi pertocaven per aquestes modificacions contractuals de les que acabem
de parlar, sinó que molts han cobrat de menys encara que sembli mentida. A
gairebé tots els països del nostre entorn els sanitaris, sense que ho
tinguessin de pidolar, han vist com la seva dedicació extraordinària era
degudament compensada, potser no en la mesura que es mereixien, però com a
mínim als respectius governs se’ls hi ha vist el detall. Però aquí no. La
Generalitat fa un mes que va prometre un “gest”, però mai més se n’ha sabut res
i segons testimonis dels representants sanitaris, la pròpia conselleria ha
respost amb silenci administratiu la insistència en saber alguna cosa sobre
aquesta promesa.
A la meva manera de veure, però, la qüestió no és si
acaben fent el “gest”, sinó que repercuteixin exactament a la nòmina del mes
totes les circumstàncies que durant aquesta emergència han modificat
substancialment les seves condicions de treball. Els sanitaris només reclamen
el que els hi correspon per contracte per la feina que han fet realment. Tota
la gent que hem sortit a les vuit del vespre a aplaudir-los simbòlicament des
dels balcons, cal que valorem avui com es mereix l’actitud negligent de
l’administració en aquesta qüestió tan delicada. Insisteixo, no es pot parlar
de garreperia sinó de fragant incompliment empresarial. Garrepa és aquell que
es resisteix a “retratar-se”, per exemple, amb una propina. En canvi, no
recollir a la nòmina totes les incidències salarials degudament justificades
per un treballador té un nom més fastigós, que s'ha de jutjar més severament.
El malestar del col·lectiu
sanitari, per tant, està justificat per dues raons: la primera perquè no se’ls
ha pagat allò que els corresponia per la feina feta i, en segon lloc, perquè
les promeses polítiques de compensacions se les ha emportat el vent, com en
tantes altres ocasions. Que se sàpiga, doncs, perquè una cosa són els discursos
i una altra de molt diferent les obres. Ja sabem que això no ens hauria de
venir de nou amb els polítics que tenim remenant les cireres; però s’ha de
repetir tantes vegades com faci falta per posar-los contra la paret i que els
hi caigui la cara de vergonya. I quan deia al començament que no sabia si
qualificar el que ha fet el personal sanitari d’heroic o de normal, em venia a
referir que, a la meva manera de veure, el que nosaltres aplaudíem com una
“heroïcitat” ells no hi donen tanta importància, perquè ho consideren “normal”,
en una sanitat pública farcida de tants bons professionals abnegats i
servicials. I aquesta “normalitat” quotidiana que es respira als hospitals i als
Caps és la que la gent des dels balcons considerava digna d’aplaudir-se. Tenim
una Sanitat Pública envejable per molts països, gràcies a la qualitat humana i
formació professionals dels sanitaris que la fan rutllar. No en tingueu cap
dubte, ens en podem sentir orgullosos!
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada