QUARTA I ÚLTIMA CARTA AL VENT
No
sé quan de temps fa de la meva darrera carta, mare, però deu fer bastant perquè
he estat setmanes senceres sense preocupar-me’n de vós, aclaparada i ensopida
pels maldecaps que varen esclatar-me de sobte, esbocinant-me per enèsima vegada
tots els esquemes, propòsits i projectes que havia començat a refer a les Cluses.
En primer lloc, està clar que dec parlar-vos de la mort d’en Joan.
No cal que us digui que,
en assabentar-me’n, vaig sentir un sotrac a la panxa que de tant en tant encara
noto. Quan l’Anita baixa des de Perpinyà a la clusa és perquè tragina al sarró un
feix de noticies fresques, les quals generosament comparteix amb el grapat de
refugiats que, com jo, estem escampats a aquesta banda de la ratlla, i dels que
ella se n’ocupa com una lloca cuida els seus pollets. Aquesta vegada, però, no
portava cap carta als dits, sinó que de seguida que em va clissar se’m va
llençar als braços i, sense mirar-me als ulls com sempre feia quan em parlava,
em va dir a cau d’orella tot estrenyent-me contra el seu pit: - “el teu home és mort! Ho sento molt de
portar-te tan males notícies, xiqueta”.
Per molt que amb la mà em
fes carícies a la nuca i a l’espatlla, les tendres fregues no aconseguiren que
el meu cervell processés una reacció suficient per entomar la martellada. Se’m
va fer un nus a la gola i vaig ser incapaç de reaccionar fins transcorreguda
una bona estona després de mantenir-nos abraonades, ella plorant a llàgrima
viva i jo més resseca que una pedra. Finalment, em va sortir la pregunta que no
sabia com plantejar, embastada en un fil de veu: “com ha sigut?”
Aleshores
em va donar el cop de destral que em faltava, perquè se m’esberlés el cervell
definitivament: “s’ha penjat, pobrissona
meva”.
En sentir-la, vaig caure
rodona a terra. Quan em vaig refer, estava al llit, ventada per l’Anita i la Madeleine,
mentre en Renè entretenia les criatures al pati del darrere, jugant sota el til·ler.
En retornar-me, no vaig tenir necessitat de fer aquella pregunta tan estúpida
que a les novel·les fa la protagonista, després de reviscolar-se d’un tràngol
com el meu. Jo sabia perfectament per què havia perdut el coneixement. A les
temples encara em retrunyia la paraula fatídica i terrible: penjat!
En Joan s’havia penjat,
precisament, quan feia plans per reconstruir la nostra vida escantellada per la
misèria i la vergonya d’haver perdut la guerra. Aquella paraula, penjat, no me
la podia arrancar del cap i em feia molt de mal, tant com si hagués estat
víctima d’una traïció. En definitiva, el meu home m’havia deixat plantada,
sense una explicació ni una justificació. Si l’hagués tingut al davant, l’hauria
bufetejat fins que el cor m’hagués dit prou. Ara sí que em sentia estafada del
tot.
I em va començar a pujar,
pit amunt, un regust d’agror pudenta i una sensació d’impotència indescriptible:
la meva vida s’havia convertit en un parracot, que no em servia ni per
eixugar-me el plor que se m’havia glaçat als llagrimalls. Jo, que m’havia
cregut quasi la redemptora dels desvalguts i una abrandada defensora dels
explotats de la terra, havia acabat tirada com un pellissot en un racó de món,
vivint de caritat, tibant-me les faldilles dues criatures que em veient com una
estranya perquè es passaven més estona amb els Reynal, que no pas amb mi. Aquesta
seria la primera part del drama, la que em surt a sang calenta.
Malgrat
sigui difícil de comprendre-ho, en aquelles circumstàncies tan singulars, el
primer que vaig fer, quan em vaig sentir les cames i amb prou delit al cap i al
cor, va ésser anar-me’n a passejar sola per la fageda. L’Anita em volgué treure
del cap aquell antull o, almenys, que no hi anés sola, però la Madeleine que
potser em començava a entendre més del que jo em pensava, em va animar a
fer-ho, dient que em convenia esbargir-me una mica i que no patís, que si
trigava massa a tornar ja em vindria a rebre a mig camí, amb les criatures.
Només em va posar una condició per anar-me’n: que abans de sortir em begués una
bona tassa del brou fumejant que em tenia a punt.
La passejada em va anar
molt bé ja que a soles, sense testimonis, vaig poder treure totes les llàgrimes
que no havia plorat els darrers mesos, incloses les que us devia a vós des del vostre
funeral. No vaig vessar una sola llàgrima llavors, mare, però a la fageda ho
vaig fer sense aturador, fins a l’extenuació. Només en quedar-me resseca i
exhausta, vaig recuperar la capacitat d’estar pel que murmuraven els follets: - “Ara ets mestressa del teu destí, no et
vulguis sacrificar més per cap ideal; només ho has de fer pels teus fills, que
són la penyora del teu demà. Educa’ls perquè pugin com esperits lliures, i no
es deixin entabanar en els mateixos capgirells que tu”.
Us he de confessar una
cosa que quedarà entre totes dues, mare. Que potser els follets del bosc no
existeixen pas, i que les veus que em sembla escoltar, no són altra cosa que el
ressò de les meves pròpies vagaries. Com si dintre meu hi convisquessin, receloses
l’una de l’altra, dues personalitats sentimentalment contradictòries: una d’arrauxada
i decidida al costat d’una altra, més reflexiva i posada. La primera sol passar,
en un sospir, de l’eufòria a la depressió; la segona no perd mai la serenitat
ni l’enteresa, passi el que passi. Amb la barreja d’ambdues he tirat endavant
fins ara, i així vull que continuí sent.
Ja
fa nou mesos ben bons, des que en Joan va dir prou. Jo ho dic de mi, però ara
reconec que el meu home sí que tenia raons més que justificades per sentir-se
estafat. Per això, quan no pogué més va decidir tirar el barret al foc. El que
no puc entendre és que ho fes, sense comptar amb la meva aprovació. Potser no
se’n refiava que li fes costat en aquesta segona reculada?
Si voleu que us digui la
veritat, mare, m’estimo més no remoure-ho gaire perquè, en el fons, no l’he païda
mai una determinació tan covarda i repentina, i ara que ja no té remei, tant és
dir com no dir. Però no puc endevinar el que m’hagués explicat abans de tirar
al dret. El pitjor és això: no saber el veritable per què d’una cosa. És cert
que cadascú pot trobar-hi sentit en llevar-se la vida i justificar-ho com més li
convingui per conformar-se, però sense la versió íntima i sincera de qui pren una
decisió tan radical, al trencaclosques li faltarà sempre la peça fonamental per
a entendre’l.
Em pensava fins fa poc
que rebria una carta pòstuma i romàntica del meu home, on em garbellés les
seves raons o, simplement, se m’acomiadés. Però ja han passat prou dies com per
haver-me’n desenganyat del tot, qui sap inclús si una carta semblant es va escriure
mai? Com diria el pare, se’n va anar a la francesa. Què voleu que hi faci,
doncs? Si no m’ho prenc a la fresca, no
acabaré mai de fer net. Què els hi tinc de dir a les criatures, quan siguin
grans, del seu pare? Que tota la vida va ser un cagat, i que sempre mirava cap
a una altra banda? No, esclar que això no ho faré; però, tota la vida
l’arrossegaré aquest ròssec
Per molt que m’hi esforço
no ho acabo de pair ni puc pensar amb serenitat, i encara que gracies als
Reynal em vaig retornant a poc a poc, no paro de donar-hi voltes i més voltes
al sentiment d’haver estat traïda. Només el pare i vós em vàreu fer costat
sempre, però en Joan no; el meu home em va abandonar sense donar-me’n explicacions
i em va portar enganyada amb fantasies fins el darrer moment. És veritat que jo
també vaig estar a punt de tirar la tovallola una vegada, ja us ho vaig explicar,
quan no em feia res de deixar-me escolar la vida estirada a la fageda; me’n vaig
desdir, precisament, en pensar en les criatures. Que no podia pensar-s’hi també
en Joan pensant amb elles i amb mi? De ben segur les veus del bosc també m’hi
van ajudar a refer-me, no obstant cada vegada estic més convençuda que les veus
no procedien de les entranyes de la fageda, sinó més aviat des del meu corcó subconscient,
atrinxerat a la panxa.
En Pierrot, el cunyat solter
de la Madeleine, em ronda sense dissimular-ho gaire. L’altre dia em va escalfar
el cap repetint-me la cançoneta ja em sé de memòria de tant repetir-me-la
tothom que em coneix: que cal refer la vida, que encara soc jove, que tinc de
pensar en les criatures, i que la desgràcia ja m’ha espremut prou. Els Reynal
veurien de bon grat que em quedés a viure aquí amb ells i jo, la veritat, em
deixo estimar sense acabar-me de decidir. Però, en el fons de la meva pell,
tinc cada dia més clar que si algú m’ha de revenjar i ha de lluitar per les
meves idees i les del pare, han de ser les criatures quan siguin grans. A mi,
potser sí que ja em toca reposar. I ja faré prou preservant la memòria de les
coses viscudes el més intacta possible perquè, quan els vingui de gust a
aquesta canalla puguin tibar tots els fils que pengen de troca esfilagarsada entre
silencis antics, en que s’ha convertit la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada