4
Avui, que ja
feia una setmana justa que no la veia, la dama misteriosa ha tornat a donar
senyals de vida, si bé amb unes diferències significatives: ha aparegut una
hora més tard de la que té per costum i l’acompanyava un home rabassut, moreno
i de barra serrada, que l’agafada per la cintura, més que en un gest delicat de
complicitat entre dos que s’estimen, com a mostra de domini, de possessió. Em
fa l’efecte que ella caminava incòmoda i una mica encongida, impressió que em va
confirmar el fet insòlit de no aturar-se a recollir la caca de la gosseta
perquè ell la tibava sense amagar-se’n. Durant tot el temps que els vaig seguir
amb la vista, ell no va parar de parlar amb certa vehemència. Al revés d’altres
vegades, tampoc han fet el mateix recorregut, sinó que han seguit carrer avall
fins tombar cap a l’esquerra i no han tornat a passar pel davant, com ella fa
sempre. Almenys he sabut que està bé, malgrat que la presència d’aquell home,
ves per on, m’ha desassossegat.
Estic
comprovant que el fet de no poder-me comunicar amb facilitat amb els altres
agreuja les meves cabòries i fantasies. Si pogués desfogar-me dels castells que
m’estic muntant, segurament m’ajudaria a trobar explicacions innocents a moltes
de les coses que m’escamen. Però les circumstàncies són com són i a pesar que
intento relativitzar tot allò que no m’incumbeix directament, no puc evitar la
curiositat morbosa que m’inspiren certes situacions que observo i que sovint,
potser, magnifico més del compte, perquè no tinc cap altra cosa per fer, encara
que m’exciti i em pugi la pressió.
Només em tranquil·litza,
repeteixo, confirmar de tant en tant que alguna de les meves sospites,
enfilades al vol, no eren tan descabellades. Per exemple, ara ja sé de segur que
la dona que m’imaginava li feia el salt al seu home no era cap ximpleria. Ha
estat una casualitat la que m’ha permès de lligar caps definitivament. La dona
treballa a casa d’un dentista, que té el consultori al primer pis de l’edifici
que hi ha davant per davant de l’escola. Les seves finestres les puc observar des
de l’eixida, encara que sense afinar massa perquè els vidres són glaçats; però
avui feia molta calor i les tenien entreobertes el suficient com per enxampar-los
morrejant-se descaradament. El dentista és vidu des de no fa gaire i comparteix
l’àtic amb una filla adolescent que és amiga de l’Anna. La dona he deduït que s’hi
entén sense fer-se plegar massa, després de veure l’escena dels fogots mentre el
cornut del seu home l’esperava com cada dia a l’hora de plegar, al peu del
portal. Quan ha sortit la malaputa, s’han fet un petó a la galta i han marxat agafadets
de bracet, com dos perfectes enamorats.
Havent dinat hi ha hagut raons. La Sara i la padrina s’han embrancat
en una discussió que ha anat pujant de to, fins que s’han tirat els plats pel
cap i, de rebot, com sempre, me l’he carregada jo. Feia poc que l’Anna se
n’havia anat a treballar, doncs al arrancar el cotxe d’una estrebada m’ha mig desvetllat
de la becaina; però, quan ha començat l’esverament de les dues dones se m’ha estroncat
de cop la passió de son. La primera atzagaiada que m’ha arribat clara, ha
sortit de la boca de la Sara :
- Si vós us penseu que hem
de viure com si encara aconduíssim vaques esteu molt equivocada. La nena i jo
ens guanyem prou bé la vida fora de casa i tenim dret a fer vacances quan ens roti
i com ens plagui. Ja m’he passat massa anys sent el vostre escarràs. Ara guanyo
deu vegades més que munyin aquelles besties i repartint llet fes fred o calor.
Ve vaig fer prou deixant-hi mitja joventut.
- No siguis tan desvergonyida
– li va replicar la sogra -, que
gràcies a les vaques has tingut sempre un plat calent a taula i vares poder
estrenar roba i estudiar amb les monges.
- Ja veieu quins privilegis!
- El que passa és que el teu home et va fer malbé. Ja se sap, quan es va
amb un coix s’acaba coixejant com ell. Els diners no els regalen, s’han de suar
i vosaltres com que sembla que us costa poc de guanyar-los no els hi doneu
importància, i tants com n’entren en surten.
- Mare, no us poseu allà on no us demanen. Només faltaria que no pogués
donar-me els gustos que vulgui, ara que em lleu. Mireu com s’ha
quedat aquell sòmines de l’eixida, que només vivia per arraconar per quan fos
vell. Es va comprar l’apartament de la platja i en prou feines hi varem passar quatre
dies seguits, perquè sempre tenia feina endarrerida. Ja s’ho ha trobat! Jo no
penso acabar com ell; treballo el just per viure bé al dia i si em ve de gust
fer dos mesos de vacances, doncs me les agafo i santes pasqües. Per això soc la
meva mestressa. A més a més, des de la platja estant també es poden tancar
bones operacions.
- És clar, i la tonta de la teva mare que t’aguanti la tova.
- No em retragueu això ara. En Toni no us donarà cap feina. L’assistenta
li farà tot, des de llevar-lo fins a posar-lo al llit. Vos ni us l’haureu de
mirar, si no voleu, que ell ja estarà ben atès.
- Però aquest caprici val molts de quartos...
- I a vós que us importa? Que us he demanat res? A més, això ho pagarà ell dels seus estalvis.
Que n’aprofiti alguna cosa del que arraconava per si tenia un mal de ventre,
almenys no s’ho polirà amb putes.
- També són teus aquells diners.
- Que se’ls confiti! Jo ja em defenso sola. Si en queden ja me’ls trobaré
i si no, bon vent... Ja em vaig potejar prou la joventut entre les vaques i casant-me
com si estigués desesperada amb el primer home que em va dir alguna cosa. De
fet, ho vaig fer sense pensar-m’hi gaire, perquè m’havia fet a la idea que un
cop tingués marit m’alliberaria de les vaques i de la vida d’escarràs, però no
va ser així ni de bon tros. No sé com us ho vareu fer per aconseguir que ell acceptés
de venir a viure amb vosaltres, tenint en compte que mai l’heu pogut veure.
- No sé perquè remous tota aquesta merda per justificar-te de tenir les
mans foradades, Sara. Jo només et dic que qui de jove no treballa, de vell dorm
a la palla.
- I que qui endavant no mira, enrere cau, oi? No em sortiu amb aquestes
bajanades ara! Tant jo com la nena ens hem fet tips de pencar per amor a l’art,
aguantant cabronades de tota mena. El que passa és que des que totes dues ens guanyem
la vida sabem treure profit a la vida. I si no ho voleu entendre, malament;
perquè jo no penso pas renunciar-hi. Marxarem a Salou i no penso tornar a Valls
fins a la darrera setmana d’agost. I quan la nena acabi les seves vacances vindrà
els caps de setmana. O sia que poseu-vos-hi fulles i feu com el pare, que no s’enfila
per les parets com vós i es distreu amb les seves plantes i flors, sense repapiejar
tot el dia com vós.
Al fer aquesta
referència al sogre, vaig veure com aquest parava un moment de cavar, però de
seguida va tornar-hi com si aquella cridòria no anés amb ell, malgrat em sembla
que no se n’havia perdut ni una sola engruna de com se les fotien mare i filla.
De fet no es pot dir ben bé que s’estiguessin barallant, ja que les discussions
entre les dones de casa sempre s’han desenvolupat en un to de veu exageradament
alt com si sordegessin, però dels crits no se’n podia deduir una exasperació
inexistent. Elles són així; jo ja m’hi. Jo ja m’hi he acostumat, inclús a que m’entrin
per una orella i em surtin per l’altra els disbarats que m’esquitxen. Tot el
que acabo d’escoltar em sona a disc ratllat. L’única novetat és que avui la discussió
ha esclatat perquè a la sogra no li ve de gust fer-se càrrec de mi, mentre filla i neta s’estiguin de panxa al
sol. Fins a cert punt, millor que tot el que necessiti m’ho faci la criada. No
la conec encara, però me l’hauré de fer meva per resguardar-me de la mala baba
de la padrina. Si resulta que, en definitiva, la pago jo tal com li vaig sentir
dir a la Sara, suposo que també la podré manar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada