Follow by Email

diumenge, 31 de maig de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – Quarta dosi


Dimarts, 27.-
Avui ha sigut un dia feixuc. Tot i que no he dedicat ni un minut a la meditació per culpa de no matinar, just a l’hora en punt que tocava ja estava al peu del canó al  “Cultural Cervantes”. Les assignatures que hi ensenyo - religió i llatí – certament no són determinants per passar curs, raó per la qual els alumnes, sobretot les mosses, cada dia m’estan més a sobre, provocant-me descaradament amb un desdenyós posat de perdonavides com a únic agraïment a tots els meus esforços per explicar de bon rotllo i el màxim de entretingut possible unes matèries acadèmiques que els hi rellisquen. Fa dies que em proposo dedicar més temps a preparar-me les classes, però sempre acabo apanyant-me-les com puc, a corre-cuita i pels pèls. Aquesta realitat – no m’agrada dir-ne deixadesa, però Déu n’hi do! -, m’obliga a un permanent escriure a rajaploma els apunts de la lliçó del dia, improvisació que m’arrossega a derives didàctiques que m’agafen a contrapeu per culpa de preguntes punyeteres que sovint desencadenen polèmiques estèrils i força humiliants per a la meua reputació tant de mestre com de capellà. Per acabar-me d’espatllar el dia, he hagut d’escoltar l’espellotat de l’apotecari, desfent-se en elogis sobre la cultura, enteniment i bon criteri del meravellós rector d’Aru. No m’esperava, francament, que ningú pogués tenir mossèn Juli en tan bon concepte i menys en uns aspectes tan concrets. El conec de sobres, des de fa massa temps, per compartir tanta lloança ja que sóc més aviat de l’opinió que no se’n pot dir gaire res de bo d’aquest paio. Si  l’hagués de definir amb una sola paraula, crec que no en trobaria cap de més encertada que llefiscós, puix que exactament és d’aquesta mena de persones esmunyedisses com una serp; tant és així, que resulta complicat mantenir-hi una conversa amb el cor a la mà. Al seminari, que és on ens vam conèixer, ell anava dos cursos per davant meu i per les brames o xafarderies que es feien córrer era la nineta dels ulls del doctor Tomàs, un canonge d’aspecte aspre i restret, considerablement miop i conegut com “el negre”, un àlies que havia fet forrolla entre els seminaristes. Un malnom que devia fer referència a l’abundància de borrissol moreu que li embrutia la cara fent sempre la impressió d’anar mal afaitat, afegit a unes celles fosques i molt poblades i a unes mans francament hirsutes. Ensenyava llatí i tenia per costum pessigar-nos la galta mentre traduíem palplantats a la seva vora el text de la lliçó del dia. De totes maneres, per dir-ho clar i sense embuts, segons els comentaris poc caritatius que es feien córrer amunt i avall dels passadissos no era igual d’afectuós amb tothom, sinó que es deixava anar amb uns més que no pas amb altres, sobretot amb aquells que li consentien sense queixar-se ni donar-hi importància que es prengués certes llibertats en quant a moixaines, al meu entendre de mal gust o que, com a mínim, estaven fora de lloc. Això sí, els alumnes que li consentien aquestes familiaritats gaudien de butlla que els hi atorgava el dret a pertànyer a una mena de llimbs reservat als deixebles predilectes. El doctor Tomàs, entrava a classe invariablement com si fes tard, prenent el revolt de la porta d’una embranzida i per a no variar, en fatxa d’avinagrat. S’asseia darrera del seu pupitre damunt una discreta tarima de dos o tres pams d’alçada, de manera que la barbeta de qui descabdellava normalment la traducció d’un text que servia de lliçó, com he dit dempeus arran seu i de cara a la resta de companys, quedava més o menys a l’altura de la falda de la seva sotana. Si li disgustava el to o la gràcia com s’explicava el noi, l’agafava pel clatell o per l’orella i li pessigava la galta, a vegades amb autèntica malícia. En cas contrari, si recitava la lliçó tal com a ell li venia de gust - i en aquest sentit cal matisar que amb els deixebles predilectes sempre era més tolerant i deixava que es prenguessin més corda -, la pessigada retorçada reservada als soques es convertia pels que li queien bé en una manyaga comparable a la de qui acarona un gosset de peluix, o rasca amb delicadesa les cordes d’un guitarró. Ningú no li donava massa importància allavonces a aquella emprenyadora mania del mestre, que s’atribuïa a una més de les seues moltes extravagàncies. No obstant això, a mesura que la vida em va anar espavilant vaig sospitar més d’un cop si aquelles “llibertats” del doctor Tomàs, que ens preníem una mica a la fresca com si només fos una emprenyadora mania de les seves, no seria en realitat el símptoma o la conseqüència de fogots tan irresistibles i porfidiosos com els que de vegades em crucifiquen, em vacil·len i em desestabilitzen emocionalment. Tanmateix, seguint el fil del que anava dient sobre mossèn Juli, recordo que al seminari ja el teníem per un merdós cregut. Era fill únic d’un ebenista que pel que deien males llengües sempre s’havia guanyat molt bé la vida, tant abans com durant i després de la guerra, perquè no li feia basca d’arrambar-se al sol que més escalfava en cada moment donat i se sabia tots els papers de l’auca per tal de no perdre un sol client per culpa de no tenir les mateixes idees o simpaties polítiques, religioses i fins i tot esportives. Aquells pares camaleònics van pujar mossèn Juli entre cotó fluix, acostumant-lo a que no li faltés mai de res. Per exemple, al seu petit rebost que a cada seminarista se li permetia enquibir a l’armari personal del vestuari sempre disposava de reserva de teca i gormanderies com galetes o llet condensada, que la majoria no podíem permetre’ns ni en broma resignats a berenar, en el millor dels casos, un tros de pa moreno acompanyat d’una presa de xocolata de pares desconeguts o d’unes quantes figues resseques. Mossèn Juli tirava a ros quan ens vam conèixer, fa més de vint anys; però, després de cantar missa ja li havia caigut un considerable manyoc de cabell i dos respectables clapes li deixaven al descobert una closca de pell lluenta i una coroneta enrogida. Si no fos per un ridícul perruquí que li va comprar sa mare per dissimular-li les entrades del front, avui lluiria una bona calba. No m’agrada trobar-me’l ja que mai he aconseguit saber si quan hi parles les seues paraules són tan càndides, sinceres i ensucrades com vol fer-te creure o amaguen un recargolat doble sentit. Jo mai li vaig caure en gràcia i talment com si li fes fàstic, em marginava. Però, el que és pitjor i que mai li podré perdonar, és que em ridiculitzés inventant-se per mi el malnom de “ratassa”, aconseguint que s’hi afegissin a la befa una colla d’aprenents de capellà sense que cap superior, inclòs el cèlebre prefecte, moguessin un sol dit per impedir aquell assetjament cruel, covard i acomplexant. Sobretot tenint en compte que tot plegat servia per mofar-se de dos defectes físics que no eren culpa meva i dels quals era el primer en avergonyir-me’n. En primer lloc, de naixement m’havien crescut dues dents rebels que em sobresortien del llavi superior, les quals en el caramull de la mala bava els meus companys estimulats per mossèn Juli assimilaven a les d’un rosegador. Les vaig odiar tant aquelles dues “pales”, com jo les anomenava, que quan un Nadal me’n vaig petar una per la meitat queixalant un tall de torró d’Alacant, després que el dentista m’arranqués l’arrel i per estètica o per compassió va extraure’m pel mateix preu la del costat, durant una bona temporada mentre no vaig poder-me pagar les dues dents postisses que dissimulessin la bretxa que m’havia quedat al mig de la boca, vaig resignar-me a exhibir aquell buit gens decoratiu que no pas dos ullals. D’altra banda, a la empegueïment per culpa de les dents malforjades se n’hi afegir un altre tant o més empipador: durant els tres primers anys d’internat, a causa de no estar acostumat al fred rigorós i humitós que feia a aquella ciutat gairebé sempre emboirada, com que sempre el nas em rajava perquè empalmava els constipats un darrere l’altre, la pell del llavi superior se m’encetava de tan mocar-me i de seguida se m’hi feia una crosta que, la veritat sigui dita, era tan poc agradable de veure que el “bon company” d’en Juli per ridiculitzar-me descrivia les nafres sota el nas com “estalactites i estalagmites”. Aquelles ulceracions, doncs, tampoc ajudaren a suavitzar la caricatura gens caritativa que s’havia escampat a compte de les meves desgràcies, i malgrat tot plegat ja és aigua passada, no crec que a l’entonat del mossèn Juli d’avui li agradés gaire que aquesta història s’esbombés massa si jo m’atrevís a desemmascarar-lo com el pocavergonya que és. Ara bé, quan també es tenen secrets i coses per amagar, com és el meu cas, penso que el millor es posar distància amb aquells que heuen la fastigosa traça d’esfilagarsar cada síl·laba que dius en busca del què no hi ha. No tenir cap relació amb gent d’aquesta mena és la manera de compondre-te-les perquè no se’t posin pedres al fetge. En més d’una ocasió, fins i tot m’he excusat d’anar a fer el numeret a un funeral de primera classe, dels que hi ha de figurar dos o tres capellans fent la papallona perquè el difunt era d’upa, renunciant a embutxacar-me una gratificació que mai fa nosa només per a no ensopegar-me amb aquell fariseu. L’apotecari ja n’ha d’ésser de carrincló si el considera com un llamp de filòsof a la vista del que escriu a la revista “Reflexió i Vida”, on li publiquen de tant en tant col·laboracions en les quals farda d’erudició. Una vegada hi vaig fer una ullada per curiositat i, francament, se’m van regirar les tripes en adonar-me que les tan cobejades i venerades mostres de saviesa i d’eloqüència que li atribueixen els toixos, no són pas de collita pròpia sinó el fruit d’una apropiació intel·lectual indeguda, per molt que hagués pagat a l’Agustí les fitxes que havia omplert a còpia de fer-se un fart de llegir tot el que li queia a les mans. Efectivament, tot el ganxo de la pelica de mossèn Juli s’emperpala en resums pispats a un company que se’ls va vendre quan va hagué de tocar el dos del seminari; botí que administra, tant en els seus escrits com en les homilies que l’han fet tan sol·licitat i popular com a predicador, amb calculada gasiveria i desvergonyida raboseria. Qui sap si perquè li costa d’oblidar que el bagatge intel·lectual del que tant presumeix i es vanta, el molt poca-solta el va manllevar per a no dir directament robar, aprofitant-se de la necessitat d’un company tot just en capella de que el tonsuressin, al que no li va quedar altra remei que plegar abans que no se l’esbandissin amb l’etiqueta de mala peça. Si no em falla la memòria, algú em va dir no fa pas gaire que l’Agustí després de donar més voltes que un ventilador s’havia embolicat en negocis tèrbols i relliscades de passerell que fregaven la delinqüència comuna, les quals va veure’s obligat a purgar emboscant-se  a la Legió. Quan el vaig conèixer, era un coi de saberut que en comptes de jugar al pati com la majoria de nosaltres, es passava les estones d’esbarjo empassant-se un llibre darrera l’altre o tocant d’amagat musica que s’inventava, perquè no en sabia pas de tocar, en l’atrotinat harmònium de l’aula de solfeig. Precisament, la seva gormanderia per emborratxar-se amb tota mena de escrits fou la que desencadenà la crisi que va culminar en la trencadissa final, després d’una sèrie de topades amb el prefecte. Quan aquest l’enxampà “in fraganti” llegint un llibre dels que els seminaristes teníem expressament prohibits, fou la gota que faltava perquè vessés el got de la paciència de l’avui pare carbasser. L’esca del pecat amb que el van atrapar fou “Justine”, del Marques de Sade. Ho recordo perfectament perquè jo vaig ser qui per xamba el va fer desaparèixer de l’escena en passar casualment pel costat del pedrís on el prefecte l’havia deixat per tenir les mans lliures per esbroncar l’Agustí. En evitar que aquell disposés de la prova material del delicte, requisit indispensable perquè fessin fora el pobre xicot d’una puntada de peu, la meua oportuna i mai descoberta intervenció, doncs fou providencial dintre de la mala sort ja que li va permetre de guanyar temps i avançar-se a l’expedient disciplinari d’expulsió presentant la renuncia i deixant amb un pam de nas als que volien orquestrar un escarment sonat. En el seu particular ordre de valors, l’Agustí pensava que no era igual plegar voluntàriament que ser expulsat per força, malgrat li deixés tan mal regust de boca que ens va confessar que no tornaria a casa dels seus pares, a pagès, perquè els pobrissons s’havien escarrassat tota la vida per veure’l vestit de sotana i no volia fer-los trascolar en la seva presència un desengany tan feixuc. Però com que necessitava calés per trampejar l’imprevist canvi de plans i fer el cor fort almenys una temporada abans de decidir cap on tirava, es va malvendre tot el que posseïa i no necessitaria mai més. Jo mateix me li vaig quedar un roquet quasi per estrenar que em va deixar a preu de saldo, suposo que per agrair-me d’alguna manera el favor d’haver fet desaparèixer tan oportunament el llibre dels pebrots a la bassa. En Juli va ser més esplèndid: li va bescanviar les tres capses de sabates on hi guardava classificat en fitxes el producte de la seva escarrassada recerca intel·lectual d’una colla de mesos per un vestit de franel·la gris, que van pagar, encantats de la vida com sempre, el seus rumbosos pares. Allavonces vaig pensar que el detall de fer una truca entre quelcom aparentment inútil, sense cap valor material tangible, per un vestit nou de trinca era només la discreta excusa per apuntar-se la bona obra del dia. Més tard he comprés que ho portés o no de cap des del primer moment, mossèn Juli ha sabut treure’n profit d’aquell preciós material recopilat amb tanta il·lusió i constància per un autèntic lletraferit, que li va caure al sarró sense fer cap més esforç i tenir-hi cap més mèrit que disposar dels diners per comprar-lo.

DIARI D’UN CONFINAT (78è dia) – LA “PAGUITA”

El “gobierno” va aprovar divendres passat, en una reunió extraordinària, la renda mínima vital i varen deixar que en Pablo Iglesias, el soci incordi dels socialistes es realitzés emportant-se’n en la roda de premsa institucional quasi la paternitat d’un “caramel” que havia convertit en la seva obsessió des de que es va tirar endavant un dels casaments polítics més estrambòtics, tenint en compte que el nuvi amb qui es va ficar al llit, tres mesos abans havia manifestat en públic que amb ell no dormiria ni una nit seguida perquè tindria malsons. Aquesta mesura econòmica beneficiarà, en principi, a uns 2,3 milions de persones equivalents, fent un capmàs, a unes 850 famílies que, segons les estimacions governamentals pateixen pobresa severa i tindrà un cost, a càrrec d’una Seguretat Social en fallida tècnica, de 3.000 milions d’euros anuals. Jo, francament, no hi posaria la mà al foc que aquests siguin els números definitius, perquè tinc els meus dubtes sobre d’on han tret la quantitat de pelacanyes potencials per establir un cens tan rodó, tenint en compte que la majoria dels poca-roba en teoria hipotètics beneficiaris no fan declaracions de renda i que juraria que no se sap pas ben bé quantes són les persones encalafornades en els trencaclosques de l’economia submergida. Per tant, m’atreviria a dir que han fet curt en els seus càlculs. L’única cosa certa, de tot plegat, és l’import del subsidi, prestació o “caramel”, com vulgueu anomenar-lo: oscil·larà depenent de la situació familiar entre 461 i 1.100 euros.

Segons les dades de l’INE referides a 2018, les darreres disponibles, Espanya ocupa en el hit parade de la pobresa el sisè lloc començant per la cua entre els vint-i-set socis comunitaris: és a dir, una de cada cinc persones es pot considerar pelacanyes, per seguir amb aquest símil, lo qual vol dir un 21,5% de la població. Alça Manela, per fardar d’estar entre les deu economies mundials! A més a més, la Comissió Europea remarcava que en el marc d’aquestes dades ja prou preocupants, destacava el fet que si el balanç només inclogués els menors de divuit anys, el resultat seria vertaderament alarmant: segons l’Eurostat, la taxa de pobresa infantil a l’estat espanyol és la segona més alta de la UE, amb un 26,8%, només una mica per sota de Romania que frega el 32%. Quan al començament he escrit “el gobierno” ho he fet expressament per fer palès que la Generalitat ja té en dansa, des de fa mesos, un “caramel” propi anomenat “Renda Garantida de Ciutadania” i d’altres governs autonòmics s’han engiponat cataplasmes casolanes semblants per maquillar la pobresa; però, tampoc l’Eurostat atorga bona nota a aquests esforços perquè, segons els xarrapetes europeus, aquests ajuts no són gaire efectius per reduir la pobresa i continua assenyalant l’estat espanyol entre els països de la UE amb una capacitat més baixa per minvar la pobresa mitjançant transferències socials. És veritat, com molt bé diu la retòrica socialista que un país no prospera si deixa de banda una part de la població; el problema és que sovint els polítics mengen més amb els ulls que no pas amb la boca, com em retreia la meva àvia quan no m’acabava tota la vianda que m’havia posat al plat. Això és el que li va passar a en Zapatero amb la llei de la dependència, que per haver fet malament els càlculs dels possibles dependents no va tenir recursos suficients per tirar-la endavant.

Jo no dic que passi igual amb aquesta renda mínima vital, però em sembla que faran curt per aconseguir un estat del benestar que converteixi Espanya en un país més just i solidari. “No deixarem ningú enrere”, s’esgargamella el tàndem Pedro & Pablo, eufòrics. Ja en parlarem quan la màquina burocràtica, per una banda, i la magnitud d’una tragèdia mal avaluada comenci a trinxar expectatives a cops de destral realistes. D’altra banda, els esgarries cries de sempre, ja fan conya de la iniciativa del “gobierno” i sense rumiar-s’ho dues vegades ja han tirat pel dret manifestant i escrivint animalades tan miserables com aquesta, que transcric literalment d’un dels seus diaris portantveus: “Una paguita para todo el mundo, trabaje o no. Sea un vago o no. A final de mes, hagas o deshagas, madrugues o no, papá Estado te dará un dinerito” Seria més honest qualificar aquesta mesura com un primer pas, en un moment d’extrema necessitat. Però, anem amb compte perquè els anàlisis de les taxes mitjanes de pobresa poden enganyar ja que amaguen grans diferències entre territoris: els bascos, per exemple, tenen la taxa més baixa d’Espanya, un 8.9%, mentre que els extremenys freguen el 40%. A la meva manera de veure, el més preocupant de la radiografia de la pobresa al nostre país, incloent-t’hi Catalunya, és que una bona part de la població que veu créixer brots de pobresa a la porta de casa seva, tot i estar treballant o cobrant una pensió de jubilació. Això sí que fa por i hauria de treure el son a l’establishment panxacontent: el nivell de precarietat laboral i els salaris i pensions de jubilació (dels treballadors) baixes. Estar en risc de pobresa no vol dir nedar en la misèria absoluta. Per aquesta raó les persones en aquesta situació, a Espanya, ronda el llindar dels deu milions i la taxa de desigualtat social no para d’augmentar. En dubto molt que amb cataplasmes i caramels es solucioni un problema que requereix mesures més ambicioses, imaginatives i productives que acostumar-nos a sobreviure parant la mà.

LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.


dissabte, 30 de maig de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – tercera dosi


Dilluns, 26.-
En encetar aquest diari dec puntualitzar que la iniciativa d’escriure’l, forma part d’un, al meu parer, enginyós pla engiponat expressament per desfogar-me d’allò que m’emprenya d’haver fet malament, sense provocar danys colaterals. Podríem dir que per matar dos pardals d’una perdigonada. Ja hi compto, des d’ara mateix, que em costarà molt de perseverar-hi en aquest propòsit, però si no vull acabar com una pelleringa en quatre dies, no puc pas desaprofitar el darrer recurs que em queda a l’abast per evitar-ho no trencant el compromís de colgar a les planes d’una simple llibreta, les meues vergonyes, desenganys i estrepitoses recaigudes, inclosos els pecats foradats, perquè en la mesura que me’n surti desitjo experimentar la mateixa sensació d’alleujament que se sent després de vomitar allò que en un moment donat fa nosa al pap, quan tot comença a donar voltes a donar voltes i si no pugessis descanviar la pela potser perdries el coneixement i tot. Ara bé, necessito deixar constància fefaent que el meu pla es tracta d’una transacció solemne, una contracta o com en vulgueu dir, amb nostre senyor; la qual consisteix en passar comptes només amb ell, sense perdre  temps amb cap intermediari, ja que per molt que m’hi escarrassés perquè em comprengués un desconegut, dubto que aconseguís l’absolució d’un diguem-ne mandatari, comissionista o testaferro de nostre senyor. Però gràcies a aquest tracte directe amb ell ara tinc la certesa que em costarà menys i serà més honest fingir ser un bon capellà, que no pas penjar els hàbits de la primera figuera que trobi. Els que han optat per tallar en sec la seva relació amb l’església asseguren que ho han fet per coherència, per a no seguir fent comèdia predicant una cosa i practicant-ne una altra, en definitiva engalipant tothom. Jo vull provar, en canvi, que hi ha diferents alternatives no tan traumàtiques com partir peres per passar determinades maromes, sempre que s’hi posin els cinc sentits en aprendre a trampejar-les el millor que es pugui i se sàpiga fer. Estic convençut que una vegada t’acostumes a coixejar amb certa traça i equilibri descobreixes que no s’ensopega tant com et pensaves i, llavors, acabes acomodant-te d’esma al nou compàs com si res. Perquè si ni la terra s’esberla sota els peus, ni se t’empassa un esvoranc de viu en viu cap a les calderes d’en Pere Botero, arribes a la saludable, reconfortant i assenyada conclusió que pots representar els papers de l’auca que et proposis, en el meu cas el de capellà modèlic de portes enfora per molt cràpula, malparit o impresentable que sigui de portes endins. Em balla pel cap, com en un llampec, un record de quan era petit que vull contar fil per randa, ara que puc fer-ho sense presses, perquè necessito deixar constància de quina fou, a la meua manera de veure, la vertadera causa d’una de les paranoies que m’han consumit i amargat la vida tant de temps. Crec, de debò, que això que explicaré a continuació fou el veritable detonant dels escrúpols i basardes que m’han migrat fins que me les he pogut arrancar del cap d’una revolada, en un cop de geni per superar-ho. Vet-aquí que un dia vaig anar a combregar dues vegades seguides i el rector - que no sé per quina raó m’havia agafat de cap d’esquila – va fer-me anar a la sagristia i d’una trompada, com si hagués comès un delicte, em va muntar un ciri de ca l’ample. Allavonces jo era molt jove, no deuria pas haver desembolcallat del tot el mocador dels vuit anys i això de reenganxar-me a combregar no era per fotre-me’n d’ell ni per cap juguesca d’escolans com el maleït rector no parava de retreure’m, forassenyadament. Ho vaig fer, no cal buscar-hi tres peus al gat, simplement perquè era un tap de bassa tan devot que amb aquella picardia fruit de la santa innocència i no pas de la irreverència, creia assegurar-me un lloc al cel més a prop de nostre senyor que no pas cap altre escolà, en prendre’m com aquell qui diu una doble ració del seu cos. Després d’una severa i al meu parer immerescuda estirada d’orelles, vaig aprendre per sempre més la lliçó: que en qüestions d’estricta justícia no es té en compte sempre, per a no dir mai, la diferència entre ser un galifardeu a gratcient o una ànima de càntir. Havia assistit més d’un cop, amb un nus a la gola a les sessions de catequesis on aquell patètic rector delirava sobre l’espantós càstig que esperava als pecadors empedreïts a l’altre barri. En particular no podia oblidar la pena que suposadament patirien els que anaven a combregar sense haver fet net primer dels seus pecats. Anatema que consistia en exposar-se a caure fulminat davant tothom, entre grans convulsions i saliveres, per escarment general. Aquell reconsagrat rector del meu poble il·lustrava llurs esborronants lliçons de doctrina, servint-se d’una làmina enorme farcida de gravats apocalíptics, tan recargolats i desvariats que et venien ganes d‘arrossegar-te de pet al confessionari més proper encara que no en tinguessis ganes ni necessitat, i no pas per penediment sinó escagarrinat de por. De més gambat, vaig vèncer la recança que em feia acostar-me a combregar sense haver passar primer pel garbell del confessionari, en notar que un cop sentia l’hòstia damunt la meva llengua pecadora no experimentava sota els peus cap sotrac del sol ni al cos li agafava cap convulsió. La primera vegada que vaig atrevir-m’hi a trencar una regla de joc tan sagrada, va ser perquè no gosava d’anar-li a explicar les meves misèries al pare carbasser en persona, ja que era l’únic confessor que, com aquell qui diu, “despatxava” absolucions la majoria dels matins. Una inexplicable repugnància, quasi física, a part d’una paralitzant sensació d’empegueïment m’impedien de fer-li confidències a un home que no m’inspirava la mínima empatia perquè el veia més com un jutge sever i de màniga estreta, que no pas com un pare comprensiu i compassiu. I ni pensar en passar-hi de puntetes, sense entrar en detalls dels meus pecats, perquè n’estava segur que m’acabaria enredant per fer-me xerrar intimitats en les quals ell no hi tenia de tafanejar res. (Per cert: a una colla de la meva classe se’ls hi va ocórrer d’anomenar els prefectes “pares carbassers”, no em preguntéssiu per què, potser només perquè els feia tírria el seu posat tan empallegós i maula. En qualsevol cas, amb aquesta mena d’escarni d’estar per casa m’hi refereixo sempre al prefecte que m’han imposat com a director espiritual). Conscient que en tractar-se d’un primer divendres de mes, no vaig tenir cap dubte que no passaria desapercebuda la meva deserció de la renglera de combregants, sobretot als espietes que per fer mèrits es morien de ganes d’actuar com a portafarcells de qualsevol símptoma d’indisciplina, per insignificant que fos. Per tant, com que fer campana de combregar en una data tan senyalada seria considerat sospitós no anar a combregar, em vaig deixar arrossegar per por a les represàlies afegint-me al ramat que avançava cap al reclinatori darrera del qual es repartia la comunió, disposat a desafiar per primera vegada totes les bestieses que pronosticava el capsigrany que m’havia emmetzinat la infantesa i em condicionava l’adolescència. No se m’hagués pogut trobar, mentre anava avançant cap al fatídic reclinatori, ni una unça de malicia ni de rebel·lia. I la demostració més fefaent del que dic és que a cada passa demanava perdó a nostre senyor pel suposat pecat que anava a cometre i per tots els pecats dels quals no m’havia confessat en temps i forma; fins que van dipositar-me l’hòstia damunt una llengua seca i escagarrinada que la va engolir trèmula. Però, vet-aquí, repeteixo, que res se’m va remoure a la panxa, tot va seguir igual com sempre al meu voltant i ni una esquerda se’m va obrir sota els peus. Aquella experiència, doncs, que no oblidaré mai per temps que visqui, va foragitar del meu imaginari de criatura pertorbada i manipulada, amb tota mena de fantasmes, tabús i carasses de dimonis escuats. No presumiré d’haver-hi reincidit molts de cops en aquella primera transgressió, però sí admeto sense cap vergonya que ho vaig repetir sempre que en vaig tenir necessitat. En tot cas, fou suficient per esvair qualsevol dubte que pogués quedar-me de que el rector s’esforçava en amargar-nos l’existència, omplint-nos el cap de bajanades calculades expressament per tenir tota la canalla més crèdula i necessitada del poble estacada a la seua sotana; era un malparit perquè mentia sabent el mal que ens feia a unes criatures ignorants i molt influenciables. He de matisar – és necessari fer-ho, per explicar-me bé -, que jo no vaig desafiar cap manament perquè sí, a tall d’arrancar naps, sinó que primer em vaig sincerar amb nostre senyor perquè veiés que no volia prendre-li el pèl; ans al contrari: comprometent-me a fer bugada de tots els pecats que em feia tanta ànsia de confiar al pare carbasser confessant-los en canvi al capellà vellet que venia a donar un cop de mà, qui sap si pel morbo de no perdre la costum d’escoltar les confidències ingènues d’uns quants adolescents o, vés a saber, per sentir-se com un petit déu perdonant pecats a canvi d’imposar penitències a discreció. Ja se sap allò que es diu de metges i confessors: que quan més vells millor! M’ho va deixar anar pel broc gros un pagès, a qui un bon dia se m’acudí de renyar quan vaig enxampar-lo renegant. Devia tenir raó, perquè només a tocar de la galta d’aquell home quasi cec i dur d’oïda, que un nebot que li feia de pigall acompanyava tibant-lo de la mà fins a una de les capelles laterals de l’església de sant Martí on la llum escassejava, gosava fer net de la brutícia enfonyada sota la catifa de la meva consciència per escamotejar-se-la al pare carbasser. En resum, el que vull deixar clar, després d’aquesta divagació que se m’ha allargat més del compte, és que el principi d’entesa amb nostre senyor per anar trampejant les meues febleses, entenc que s’ha homologat tàcitament per part seva després de les peripècies que acabo de relatar; per tant, aquest pacte amb nostre senyor el considero definitivament tancat amb tots els ets i uts des del moment que ambdues parts estem d’acord – implícitament, repeteixo, per part d’ell en no haver-me castigat per la meva temerària i descarada provocació -, en que segueixi fent de capellà malgrat les xacres i tares que arrossego, amb l’obligació de mantenir l’aparador de la botigueta net i polit de cara enfora. Estic convençut que fora molt pitjor i més escandalós per a l’església si pengés els hàbits d’una figuera o a dalt del campanar, és un dir. Assolit, doncs, el punt d’equilibri emocional que necessitava per endreçar poc a poc la meva vida, és quant puc vantar-me d’estar content com un pinsà. I reiterant allò que he escrit al principi, em nego a repensar-me els termes del tracte amb el de dalt, perquè és quelcom que considero dat i beneït per ambdues bandes des del moment que vaig reptar-lo assumir el càstig que em mereixia segons l’amenaça del rector del meu poble, i nostre senyor va renunciar a moure un dit per escarmentar-me. A la meva manera de veure, si llavors va fer la vista grossa i ho va deixar passar per mi és com una senyal fefaent d’haver acceptat el tracte que li havia proposat com un fet consumat. I amb aquesta creença ja en tinc prou; per mi, no hi ha res més que dir.

DIARI D’UN CONFINAT (77è dia) – EL COMPTE DE LA LLETERA


Ja s’ha acabat la misèria! Amb la rifeta que diuen ens caurà d’Europa podrem tirar de beta una temporada, fins que ens refem i tornem a inflar el currículum, que això d’embotir currículums i pressupostos és la nostra especialitat: en sabem un munt d’èpater les bourgeois fardant de nous rics, amb miratges i jocs de mans. El problema és que aquests diners que en un suposar ens arribarien si s’aprovés, sense reserves, el projecte presentat per la presidenta de la Comissió europea – 77.000 milions d’euros a fons perdut i 66.000 manllevats a crèdit tou - tot just s’ha posat al bany maria i els fiadors de l’operació, els països rics del nord que en teoria haurien d’afluixar la mosca perquè van més forts d’armilla, no semblen pas estar-hi massa d’acord amb el pla de la senyora Úrsula Von der Leyen, que ha fet filigranes per quadrar la circumferència, prestant una morterada de diners als països del sud que són els que, històricament per una cosa o altra, sempre que toca el rebre i la ballen magra.

En David Sassoli, el president del Parlament Europeu, posant-se la bena abans de la ferida, com que es veu a venir que es ressuscitaran els vells retrets del nord ric i estalviador envers el sud amb fama de tenir les mans foradades i de estar-se hores caçant mosques enlloc de produir, ha dit que la Comunitat no es pot permetre ara encetar per enèsima vegada la polèmica sobre si els països frugals han de mantenir els països malgastadors, ja que recuperar-se tots junts de la rebolcada del Covid-19 ha d’ésser la prioritat, si no es vol que la UE se’n vagi a can Pistraus.

Però, és clar, només amb retòrica no convencerà tothom a rascar-se la butxaca a benefici d’inventari ja que el problema rau, precisament, en que el generós plantejament de la Comissió l’han de ratificar un per un els 27 actuals comparses de la comunitat, que després de l’espantada britànica cada cop s’assembla més a una olla de grills; de manera que, francament, pinten bastos. Per tant, especular i gairebé donar per feta la queixalada que se n’emportaria Espanya del pastís – i per analogia la torna que arreplegaria Catalunya -, no és altra cosa, ara per ara, que enredar-se en una quimera com aquella lletera de la faula o sigui, fer volar coloms. Per altra banda, tenint en compte a quan pujarà la factura de la reconstrucció d’un país que s’arrossega en calçotets, des de molt abans que esclatés la pandèmia, en aspectes tan essencials com la sanitat pública, l’ensenyament, la cultura, la política industrial i turística, l’administració de justícia, etcètera. – per no allargar més una llista vergonyant de dèficits estructurals -, tinc els meus dubtes de si, en cas que fos certa la rifeta, n’hi hauria prou per tapar tots els forats.

          A la meva manera de veure, doncs, com que crec que no vaig gaire lluny d’osques, és evident que per posar en marxa tots els projectes socials de que s’omplen la boca ministres d’allà i consellers d’aquí, només queda una sortida: fer una reforma fiscal de nassos per recaptar més impostos. A qui? Home, la resposta fàcil i un xic infantil que primer s'escoltaria, seria: als rics! Però la solució és molt complicada d’aplicar perquè, de tota la vida, els que disposen de diners i patrimonis a cabassos tenen a l’abast, aquí i arreu, unes trampes per eludir la fiscalitat que, per més vergonya, la majoria de les vegades són legals perquè els legisladors a sou de les oligarquies ja es varen ocupar de deixar dreceres i portes obertes per escaquejar-se de contribuir. Per aquesta raó la reforma fiscal hauria d’entomar, com a primer pas per teixir un programa de reconstrucció eficaç, erradicar – no simplement “perseguir”, perquè de persecucions que no arriben enlloc l’infern n’està ple -, el frau fiscal. Un informe de fa uns quants mesos dels inspectors d’Hisenda quantificava aquest llast per a la nostra economia en 95.000 milions d’euros. I no es tracta només d’aflorar l’economia submergida, que comparada amb l’evasió de capitals no és més que la xocolata del lloro. I per arrodonir la jugada, no estaria gens malament que la mateixa UE comencés donant exemple de sensatesa abolint el dumping fiscal europeu que tant perjudica a alguns dels seus estats membres: casualment, com sempre, els més pelacanyes.

LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

divendres, 29 de maig de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – segona dosi


FEBRER DE 1967
Diumenge, 25
Faria riure que em deixés anar, precisament ara, quan per primer cop en ma vida assaboreixo de veritat l’assossec d’esperit que tan necessitava i desitjava, i quan per fi he decidit donar el pas de tirar endavant, seguint únicament i sense fer trampes, les meves pròpies regles de joc. Malgrat això, és curiós que trobant-me tan bé tingui el refotut pressentiment que tant la serenitat com la tranquil·litat em pengen d’un fil. Cada cop entenc menys les tossudes malfiances que em martiritzen com si les estigués vomitant el meu pobre fetge atrotinat enmig d’un cargolament de budells, perquè escarmenti. He trepitjat  tan sovint terrenys relliscosos, que ja m’he acostumat a triscar-hi, com si a cada passa m’hagués d’enfonsar fins els genolls en un bassal o en un femer. Vaja quina fila que faig! Tinc el deure de salvar les ànimes que tinc encomanades dels meus parroquians, sabent que la majoria de vegades són més respectables, honestes i transparents que no pas la meua, quan hauria d’anar ben bé a l’inrevés, tenint en compte que soc un “ministre de Déu”. Llamp me mau, quina altra, aquesta manera de classificar els col·legues en aquest ofici de capellà! Si em quedés una mica de vergonya ja hauria penjat els hàbits, com han fet tants d’altres del gremi, que segurament devien passar per tràngols i escrúpols semblants als meus; però, llamp me mau!, jo mai he sigut ni seré prou valent per donar un pas tan radical, no sé si per covardia o per manca de força de voluntat. He confiat  sempre, i encara ho faig, en la remota possibilitat que el vent bufi d’una altra banda, o en que nostre senyor, quan ja estigui a les últimes, mogui un dit per deslliurar-me de la ensulsiada personal i de la deshonra de l’empresa, encara que sigui a benefici d’inventari. Tanmateix, reconec que si ara em rendís i fotés el barret al foc, no sabria pas cap on fugir ni de què viure, lluny de la rectoria. Aquesta és la mare dels ous i el que segurament explica millor que cap altre justificació de mal pagador, que m’hagi convertit en un cagadubtes i un poca-pena. No dec dir una cosa per altra, quan del que es tracta és que les confessions ajaçades en aquesta llibreta em serveixin de teràpia, tant en el moment d’escriure-les com en el de rellegir-les si és que me’n queden ganes de fer-ho algun dia i estómac per pair-ho. Tinc perfectament assumit que no sóc res més que un tros de capellà mig corcat per dintre, tot i que faig bona cara per fora, i des d’aquesta realitat finalment entomada amb la resignació dels fets consumats, penso superar l’angoixa que m’envaeix cada dos per tres a còpia de trobar el coratge suficient per resistir. I si no puc aconseguir-ho del tot, almenys espero que amb el temps i una canya domesticaré el corcó del sentiment de fracàs i emmordassaré el rau-rau de la mala consciència, ja que si estripant les cartes de la partida que ens ha tocat jugar en portar-nos a aquest món, resolguéssim els problemes que arrosseguem en alguns casos com el meu des de temps ençà, creieu que no ho hauria fet fa mesos? Però el que passa, repeteixo, és que si de cop i volta tirés el barret al foc, renegant d’aquesta aparença respectable que tant m’ha costat d’entallar a la meua mida, no sabria com apanyar-me-les lluny de la rectoria i el confort de la sagristia. No cal donar-hi tantes voltes, quan el que pretenc és que quedi clara des d’ara i per escrit la meva declaració: sóc un capellà més aviat tarat però decidit a seguir caminant pel viarany que tinc predestinat d’antuvi, perquè jo en dubto molt que l’hagués escollit voluntàriament en cas de pogué pogut triar, sense buscar dreceres malgrat em pesi o m’entrebanqui com un vell xaruc. Mentre em quedi prou delit per permetre’m representar amb tota dignitat el paper que en cantar missa, vaig comprometre’m a caracteritzar en aquest món de mones. Al capdavall, m’he adonat en descobrir quanta gent ranqueja tant o més que jo, potser inclús gent entortolligada en idèntiques circumstàncies que les meves o en d’altres de tant o més fastigoses, que allò que més importa a la vida no és simplement avançar amb l’esquena dreta i el cap ben alt, com s’aconsella d’esma a la canalla; sinó sobretot aprendre a dissimular la coixesa i la gepa amb tota la raboseria, perfídia o  astúcia de que hom sigui capaç. Perquè, en definitiva, tots som unes miserables criatures a mig desbastar. Després d’arrossegar-me tantes hores de confessionari en confessionari, he escoltat prou barrabassades, algunes certament de l’alçada d’un campanar, per estar curat tant de dolenteries pudentes com de pecats comesos per anar sempre amb el lliri a la mà per saber què coi m’empatollo. I encara que, en certa manera, després d’una primera llambregada pugui donar la impressió de prendre’m la vida cínicament, darrera del confortable canyer dels que creuen estar per sobre del bé i del mal, no en tinc cap dubte d’això que acabo d’afirmar sobre mantenir les aparences en qualsevol circumstància. Hi afegiria, àdhuc, que en general hi ha tants barruts “doctorats” en fer veure el que no són, que resulta un joc de mainada escamotejar de l’aparador les misèries més repugnants durant anys i panys, recorrent sense cap remordiment a les ínfules desvergonyides d’un fetiller malparit; oimés si convé mantenir aquesta aparença honorable més que a les pròpies persones afectades a les institucions que representen i que en podrien quedar esquitxades de qualsevol escàndol. Per tant, turmentar-me perquè no sóc tan perfecte com voldria o em recomanen que hauria de ser, només em servirà per perdre miserablement el temps, afeblir-me la salut i emmascarar la realitat temporalment darrera una cortina de fum. No s’hi guanya res amoïnant-se per allò que no té remei, ni en tindrà mai. Ho acabo d’aprendre, per desgràcia, a còpia d’enganxar-m’hi els dits en aquesta mena de paranys. Que consti que m’angoixava, sobretot els primers temps després de cantar missa, en descobrir que fer de capellà era bastant més complicat de com ens ho havien pintat al seminari. No obstant aquesta observació desmoralitzada, ignoro si per bé o per mal en el meu cas particular he superat amb escreix la fase llepafils, escrupolosa i esquiterella pròpia dels que pateixen el síndrome del pecador vergonyant, sempre amb els dubtes a flor de pell. I és que jo m’he sabut arrapar com un nàufrag amb l’aigua al coll al que podria semblar, a primer cop d’ull, una trista excusa de pissarrí, si no fos que la vida t’ensenya a tocar de peus a terra sense que t’hi hagis d’escarrassar gaire: no es poden estacar ni dissimular els afanys dels instints, siguin càndids, tòxics, malvats o fins i tot perversos. Tampoc seria gens enraonat pretendre guanya’ls-hi cada dia un pols a aquestes males inclinacions, ja que quan els desitjos es desboquen, t’engarroten i volen sortir-se’n amb la seva, tant si com no. No recordo d’on la vaig treure aquesta mena de filosofia ans que no pas disculpa, però encara que sembli arreplegada pels cabells us ben asseguro, perquè he tastat el pa que s’hi dóna, que va a missa. Reconec que eren una passada les vides de sants que, enlloc de deixar-nos menjar en pau i tranquil·litat, ens engargamellaven al refectori del seminari a l’hora dels àpats; però quan t’has de mullar de debò enmig del món real i veus que la merda regalima sense aturador per tot arreu, ja m’agradaria saber a quants dels meus companys d’allavonces els va servir de gaire per fer bondat i llaurar dret, emmirallar-se en aquells models de santedat i castedat que ens entaforaven pels descosits, a totes hores. Principalment, pel que fa a estacar curt les envestides dels abelliments sensuals, la realitat quotidiana que jo he tastat té poc a veure amb aquelles ensucrades històries amb que pretenien moltonejar-nos, vull pensar que de bona fe per a no esverar-me més, mentre en teoria ens ensinistraven per redimir les ànimes esgarriades d’aquest món, com correspon a un sacerdot de Crist. En fi, avui diumenge, per a no perdre el costum, m’he llevat més tard del que em pertocava. Francament, quan ha sonat el despertador tenia els sentits enravenats i presoners d’una forta migranya conseqüència, esclar, d’haver estat fins a les tantes enganxat a la punyetera timba dels dissabtes, que ahir a sobre es va allargar més del compte perquè aquells dròpols tenien mes ganes d’explicar acudits verds que de jugar. En posar-me al llit, els peus em feien figa i sentia esgarrifances per tot el cos. Segurament el conyac ja no se’m posa bé ni en petits xarrups, i el fetge protesta cada vegada més bregós pel desori dels caps de setmana, donant-me tantes puntades de peu al costat dret de la panxa tota la nit que m’he llevat masegat. Total: que en arribar a la rectoria anit vaig posar-me a clapar extenuat i emprenyat com un carreter perquè, a més a més, no havia fet ni una basa decent. Em vaig embolicar amb el llençol sense encomanar-me a nostre senyor ni al diable i, fet i pastat, no he obert l’ull fins ben tocats dos quarts de nou.


DIARI D’UN CONFINAT (76è dia) – CAL CARREGAR PILES PER PROTEGIR-SE DELS PIRÒMANS I BRUIXOTS.

            Els propers dies el soroll que faran els piròmans i els bruixots amb els seus aquelarres ens atabalarà i hem de procurar que no ens afecti la moral, perquè des dels mitjans ens bombardejaran amb estirabots de tota mena de personatges impresentables: apocalíptics, desguitarrats, hiperventilats, acoquinats, garneus, sorneguers, barruts, penques i fins i tot picants, considerant que els temps que corren no són per fer broma. Excitats per la pandèmia hi ha molts piròmans que han sortit de l’armari per jugar amb mistos, i més d’un bruixot guillat, en canvi, ha penjat la camisa de força, pensant que sense ella podrien passar desapercebuts, com si fossin gent normal. Els piròmans i els bruixots s’escampen per tot arreu, sobretot en temps de crisi o de moguda, i fan de les seves des de tertúlies mediàtiques, donant la cara sense cap vergonya perquè no den gasten; o tirant la pedra i amagant la mà, abocant falk news llardoses a les clavegueres d’internet; o, inclús, amb tota la barra del món fent exhibicions de llengua viperina des dels escons dels parlaments, com es va fer palès dimarts passat i molts d'altres tristos dies; en canvi, sorprenent, aquesta vegada els piròmans i bruixots no han fet el seu numeret vestits d’hàbit des de les trones, almenys de moment.

Aquests piròmans il·lustrats, després de calar foc miren de tranquil·litzar els que se’ls escolten o miren esparverats, assegurant que no cal posar-se nerviós perquè ells tenen la situació controlada, amb l’extintor sempre apunt per evitar que les flames es propaguin més del compte. I la societat, almenys una part de la que els piròmans i el bruixots tenen tan encaterinada, els hi aplaudeixen totes les astracanades refiats que tenint a mà un apagafocs no cal patir-hi. Però, a la meva manera de veure, els que confien que a darrera hora sempre algú els traurà les castanyes del foc, és perquè no han calculat bé la temeritat que representa fer cas de les aixecades de camisa dels piròmans, i no s’han adonat que el vertader perill per a la societat no són les flamarades sinó els piròmans que encenen el misto i els bruixots que munten un aquelarre al voltant del foc. D’acord que les flames es poden apagar amb un bon extintor, però no sempre el bomber hi arribarà a temps; per aquesta raó, us asseguro que quan s’entra en aquesta dinàmica d’anar jugant amb foc el més important de tot és neutralitzar, ridiculitzar, desemmascarar i, si convé, engarjolar piròmans i bruixots, perquè no puguin atemptar mai més contra la convivència social.

Ara bé, per entendre’ns, qui es mereix el qualificatiu de piròman? Doncs, no només el que cala foc literalment a un bosc o a un edifici, sinó també aquell que encén i atia l’odi, la revolta, la discòrdia, la calumnia o la revenja. També podríem considerar que estan bastant tocats pel virus de la piromania aquells bruixots que sembla que el seu objectiu a la vida sigui portar sempre la contraria a tothom, simplement per que troben divertit tocar el botet i ser sempre l’esca que faci impossible resoldre cap conflicte apel·lant al pacte, al consens i al bon rotllo. Quan es belluguen els piròmans i els bruixots pel entremig, no sol haver-hi entesa entre les persones de bona fe. ¿N’esteu segurs, doncs, que darrera tota la confusió a l’entorn del coronavirus no hi estan encalafornats una colla de piròmans i bruixots que s’ho passen pipa embolicant la troca des de amb l’assumpte de les mascaretes, fins amb les teràpies, les recomanacions dels experts sanitaris sobre seguretat individual i, sobretot, fen ballar amunt i avall les xifres de morts i d’infectats? Jo m’atreviria a dir que puc assenyalar-ne amb el dit a més d’un, de piròman i de bruixot, i suposo que vosaltres també, siguin aristòcrates o plebeus; però, val més que anem amb peus de plom perquè aquests tipus de malxinats per un no res t’envien als tribunals, que n’estan plens dels seus, perquè escarmentin els que els hi ha vist el llautó.

Per aquesta raó, recuperant l’esperit de les primeres reflexions publicades en el marc d’aquest diari del confinat, davant de tot plegat cal que ens rearmem de moral i d’autoestima, que ens carreguem les piles amb les conviccions, valors i dosis de sentit comú amb que els pobles sans han aconseguit sempre sobreviure als daltabaixos, malgrat piròmans i bruixots, perquè no s’ha deixat prendre la il·lusió de sortir-se’n. Hem arribat a un extrem com a societat influenciada per les doctrines de la globalitat, que només ens en sortirem si cadascú de nosaltres s’hi esforça individualment. Ara no s’escauen redemptors de la humanitat; ni haurà prou amb que cadascú de nosaltres, des d’on estigui i en la situació emocional que es trobi, faci els possibles per sobreviure individualment amb dignitat i cops de geni perquè el conjunt de la societat no es deixi contaminar i sobrevisqui. I els piròmans i piròmanes, bruixots i bruixes – marqueses incloses – que se’n vagin a fregir espàrrecs.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dijous, 28 de maig de 2020

“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – Primera dosi


DEIXEM-JO CLAR, DES DE BON COMENÇAMENT...
El protagonista d’aquesta història és un capellà completament desconegut pel que em pertoca, que per allunar-se del laberint aparentment sense sortida en el qual s’havia desorientat tot solet, es feia trampes al solitari refugiant-se en un diari des d’on assajava una mena d’examen de consciència on line, intentant explicar en secret i sense reprimir-se amb excuses de mal pagador, qui sap per compte de quina de les ànimes turmentades que duia dintre la panxa, i des d’una perspectiva al meu entendre poc objectiva, ja que com aquell qui diu arribava a misses dites la confessió de la lluita desigual que mantenia en balandrejar-se temeràriament entre els seus vots com a sacerdot i les seves temptacions com a home.
El curiós del cas, és com s’ho havia engiponat per justificar la indefugible contradicció moral en que estava emmerdat, vantant-se d’un pretensiós, arriscat i qui sap si fins i tot sòrdid pacte que assegurava havia tancat amb Déu, nostre senyor. Un presumpte acord o contracte, digueu-li com us sembli, al meu parer contra natura, en basar-se en el compromís unilateral de preservar intacte i allunyat de qualsevol escàndol el fingiment de no haver trencat mai un plat no obstant el seu sacerdoci estigués més que embastardit, a canvi de que nostre senyor fes la vista grossa i tingués paciència per no passar comptes massa severament de les constants recaigudes per culpa del poc entusiasme per fer un esforç de flaquesa.
Aquest complicat i dolorós equilibri entre la tangibilitat i la faula, el protagonista l’esmicola i garbella dia a dia durant sis mesos amanint-lo a la seva conveniència en un peculiar diari on pretén interpretar dos papers alhora: el de narrador de les peripècies del protagonista, com si no fossin la mateixa persona, encapsulant tot allò que amoïna al primer amb una tirallonga dels sentiments secrets del segon, fins que tot plegat esclata en crisi en no poder entomar ni digerir la pressió de sentir-se atrapats ambdós en la realitat quotidiana que consistia en  navegar a la deriva, després d’haver-se emmarranat en desenvolupar per les seves un projecte pastoral delirant i agafat amb agulles, només per fer mèrits de cara al bisbat i fer pols de la popularitat, empatia i renom d’un company que, a la seva manera de veure, no tenia altra gràcia que haver nascut amb la flor al cul en tots els sentits, i que totes li ponguessin. No cal dir que la xamba, desimboltura i fama d’aquest antic condeixeble, l’autor del diari la cobejava de manera tan apassionada com malaltissa
Però vet-aquí que al final de l’obra, de l’esforç per tirar endavant un castell de vent mal embastat, se n’aprofità tothom menys ell, agafat a contrapeu entre tantes quimeres contradictòries en uns temps especialment delicats i enmig d’una societat absurdament trencadissa. Tanmateix, no descarto que aquells en quines mans caigui aquest relat, en endinsar-s’hi facin memòria i potser creguin estar en condicions d’identificar personatges o successos confonent-los amb pàgines viscudes personalment, possibilitat que no nego es pugui donar; però, ja us ben asseguro que qualsevol semblança d’aquesta història amb fets reals, sense cap incertesa es deurà a  pura coincidència.     
En fi, anem per feina: em dic Ventura Soler i sóc llibreter i l’editor d’aquest diari, que em va desvetllar l’interès gairebé de retop. En efecte, intrigat pel contingut sorprenent i a la seva manera provocador d’un quadern que presumptament escrigué un capellà que no conec de res, en els reculats anys seixanta. Fixeu-vos de quan parlem! Un quadern que, a més a més, em van caure a les mans per pura xamba, en endreçar quatre capses de cartró que havia llegat a ma mare, com a inesperada herència, una cosina llunyana amb la qual a penes ens fèiem, ja que a banda de pertànyer a la branca considerada ovella negra de la família, Déu n’hi do com s’havia anat empastifant tota soleta la reputació, per aconseguir que tota la parentela li féssim vores.
Es veu que la dona portava morta tres o quatre mesos quan nosaltres ens n’assabentaren de resquitllada, en aparèixer a la porta de casa un camàlic carregat amb quatre capses i una nota de mitja dotzena de ratlles mal comptades, que aclaria poca cosa més enllà de que eren les pertinences d’una tal Neus que expressament volia que anessin a parar a mans de la seva cosina Lídia, ma mare. Com que els ports estaven pagats i el camàlic tenia pressa, vam considerar que faria lleig de rebutjar la tramesa, veient-nos obligats a acceptar la peculiar deixa sense cap il·lusió, la veritat sigui dita. Qui sap si per aquesta manifesta manca d’entusiasme, ambdós, ma mare i jo, vam passar-ne descaradament d’examinar a fons el contingut de les caixes, i un cop feta una ràpida i poc golafre llambregada, les entaforàrem al llimbs de les golfes.
Però a la llarga, aquelles capses estibades en un traster saturat de les més diverses i inversemblants resquícies de la història familiar, a mi, francament, em feien més nosa que servei. Per tant, un bon dia vaig decidir fer dissabte a les golfes, procurant que uns quants llibres que constituïen les meves primeres lectures, petits mobles que podia interessar-me algun dia restaurar, tres o quatre olis que havia arreplegat la mare de ca els avis i, sobretot, feixos de diaris que em resistia a llençar, hi cabessin sense passar angúnies per trobar-los, si en un moment donat els necessitava de pressa per fer-hi alguna consulta puntual.
No obstant aquesta determinació de fer net de la resta de malendreços sense contemplacions, abans de llençar definitivament la misteriosa herència de la cosina misteriosa avorrida per tota la família, vaig decidir donar-hi una repassada més atenta i professional al contingut de les caixes, que no pas la simple ensumada a corre-cuita del dia que vàrem descarregar-les. I encara que dissimulés la curiositat, assegurant que ho feia per simple cortesia, més aviat fou perquè en veure-les se m’havia desvetllat de cop el cuc tafaner que mai he pogut dissimular, perquè la tafaneria, ho reconec, la porto a la massa de la sang.
Entremig de dotzenes d’andròmines sense cap valor ni utilitat pràctica o sentimental, almenys pel que m’atenyia personalment, em va cridar l’atenció un sobre gran, lacrat i sense cap altre indicatiu sinó que anava dirigit a la Neus. Un cop esquinçat el segell de cera, vaig trobar-hi un senzill quadern escolar que pertanyia a un  capellà sense cap dubte, ja que a la coberta hi havia deixat la seva grapa mitjançant una solemne maledicció en forma d’anatema dirigit a aquells que gosessin xafardejar i brufar els seus secrets de confessió.
D’altra banda, devia tractar-se d’un paio gasiu ja que aprofitava fins quasi la darrera línia de cada plana per descabdellar-hi a tall d’arrancar naps i amb una lletra complicada, rabassuda i rebel, unes revelacions bastant estrambòtiques a primera vista, sobre la seva participació en uns fets en els quals, segons assegurava s’hi havia vist embolicat en contra de la seva voluntat, i de quina responsabilitat, algú que no se’l devia estimar gaire, aprofitava per carregar-li tots els neulers, ensorrant-li la reputació, traient-ne profit de conèixer les seves debilitats per esbandir-les sense cap calrada.
Possiblement del sobre jo no n’hagués fet, rai, cap cas de no ser per aquella escopinada de lacra casolana de color groguenc, que sacralitzava i advertia del caràcter confidencial i reservat del seu contingut. Sense un esquer tan cridaner i temptador , francament, no se m’hagués acudit, ni per un moment, de ficar-hi el nas.
            Dit això, després de llegir i rellegir el contingut del quadern, un relat que trinxa literalment la intimitat del seu autor revelant-ne confidències subtils i quasi impúdiques, se’m van desvetllar alhora les cuques de la curiositat i de la suspicàcia. Pel que fa a la darrera, En el segon cas, en notar a mesura que m’endinsava en la lectura que el relat estava escrit a batzegades i que mentre alguns paràgrafs em semblaren tan dramàticament sincers, d’altres em deixaven la penosa sensació de pecar d’esbiaixats; per tant, no calia ésser gaire llest per ensumar-me que l’estat d’ànim de qui havia escrit aquell diari passava sovint per alts i baixos emocionals, qui sap si perquè estava més amatent a trobar excuses pels pecats de que feia bugada, que no pas en fer-se’ls perdonar.
En efecte, el capellà en qüestió, com a protagonista i relator en primera persona del què va succeir durant els cent dies i escaig que abasta el diari, no para una i altra vegada de recrear-se en una cantarella tan enfadosa com si fos una salmodia, que resumiré en quatre paraules: rentar-se’n les mans i tirar pilotes fora pel que fa a la seva responsabilitat directa en uns esdeveniments enrevessats, nyafegosos i tèrbols, que esquitxaven de biaix personatges, institucions i circumstàncies característiques d’una època, no prou reculada com perquè molta gent en tinguessin fargada una opinió, encara que en el meu cas, com en el d’altres que no havíem nascut quan succeïren, només fos d’oïdes pel que fa a les frontisses que grinyolaven. Precisament per l’interès que desperta en les noves generacions aprofundir en forats negres de la passada història, sobre els quals els pares i els avis semblava que preferien passar-hi de puntetes.
Us asseguro que em vaig sentir inexplicablement captivat i alhora intrigat per la troballa d’un relat d’aquella època de clarobscurs, tan cru com l’engiponat per un capellà esborneiat que, al meu parer, per resoldre les seves contradiccions existencials es va enrocar com un boig en l’hàbit que vestia, com si aquest fos l’única closca que tenia a l’abast on poder-se amagar per esquitllar els remordiments, prenent Déu, nostre senyor, temeràriament com hostatge o fiador del pretensiós disbarat de gosar abusar de la seva suposada infinita misericòrdia per obligar-lo a exercir, tot d’una tacada, d’encobridor, d’avalador i d’alcavot de les seves grandíssimes penques. Perdoneu-me, però no he trobat una descripció millor de la conducta d’un curiós personatge que pretenent despertar compassió amb el seu testimoni, el que aconsegueix es fer fàstic.
Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, he decidit esbombar el contingut del quadern enlloc de desfer-me’n a les escombraries, perquè el maleït manuscrit em cremava més els dits, cada dia que passava sense decidir-me a desafiar la maledicció de que us he parlat. I és que a mesura que m’anava amarant i recrear en l’ambient i en les peripècies que s’embastaven en el diari a través dels personatges que hi treien el cap, es va reforçar la meva fe absoluta en un principi que em va inculcar el pare des de petit, i que el dia que em vaig llicenciar en història em va recalcar, amb molta més tossuderia i convicció que mai:
- “Això de la història, fill meu, no et pensis pas que sigui qui sap què. En el fons, no és més que un refregit dels alts i baixos emocionals dels paios que surten potser per casualitat al guió; de les moltes giragonses dels manipuladors per entelar la veritat amagant falsedats, traïcions a manta i passos endavant o en fals; de romanços domèstics a vegades escabrosos i d’altres banals, a vegades simplement vulgars... Ara bé, sobretot tingues present que la diferència entre passar a la història com un heroi o com un bergant, massa sovint depèn més que de l’honestedat, ofici o habilitat literària del biògraf o cronista de torn, de la bona o mala lluna com s’hagi llevat”.
Em faig càrrec que el diari del qual parlem no fora res més que la ressenya  d’una tragèdia personal, encalafornada en el marc d’uns determinats fets que no transcendeixen més enllà d’un àmbit molt local, quasi domèstic, si no fos que el pare de la criatura és algú que en el marc del convencionalisme cultural s’ha convingut en anomenar “home de Déu”. Tenint en compte, doncs, aquesta realitat difícil d’amagar, en un moment donat em vaig preguntar, per primera vegada, fins a quin punt en fou de pilla la cosina Neus en confiar aquella deixa a ma mare, qui sap si en recordar-se’n que fèiem córrer la llibreria i la petita impremta dels avis.
¿Puc estar segur que en cap moment va especular que el diari del capellà – mai sabré si ella li havia donat o no una guipada -, un dia se li tragués la pols gràcies a la xafarderia d’algú de l’ofici com nosaltres, que ens ensuméssim el marro del relat i tinguéssim la temptació de treure’n profit pel negoci? Tal com m’imagino la Neus, a partir de les pinzellades que del seu capteniment en fa el capellà, he acabat convencent-me que tinc moltes probabilitats que la deixa fos intencionada amb segones de canvi.
En qualsevol cas, pensant com ho he fet els darrers dies, que si als potencials lectors del relat, després de capbussar-s’hi els encanta com a mi, hauré aconseguit que la Neus descansi en pau, on carai pari la seva ànima; perquè al final s’haurà sortit amb la seva de donar una oportunitat pòstuma d’explicar-se a qui, malgrat la sotana, fou en definitiva un amic entranyable. I jo  també ho faré, de descansar, no obstant el caprici editorial em faci més savi que ric. En quan a l’autor de veritat, el capellà que va posar-se a escriure el diari que jo he publicat arriscant-me al càstig per trencar el secret d’una mena de confessió, penso que si ho va escriure devia ser per algú ho llegís a part de nostre senyor. Oi que sí? En definitiva, cadascú és lliure de pensar-ne el que vulgui.

DIARI D’UN CONFINAT (75è dia) – PER QUANTS I QUINS MORTS S’HA DECLARAT DOL NACIONAL?

            El president Sanchez, seguint la seva costum de sobreactuar en determinades circumstàncies en que pot exhibir els seus deliris de grandesa, ha decretat deu dies de dol nacional pels morts de la pandèmia. Segurament cap país igualarà aquest rècord de banderes a mig pal, i no vull dir que les persones que s’hi van deixar la pell en una lluita desigual amb un maleït virus de parentela desconeguda, no es mereixin que se’ls plori a bastament, sobretot considerant les tristes circumstàncies de la seva agonia en soledat i del seu enterrament quasi d’amagatotis. Al contrari, es tenen més que merescut un reconeixement per haver estat sacrificades (sic), moltes d’elles a causa de l’edat i de que les retallades necessàries per desviar diners de partides socials dels pressupostos per destinar-les a salvar la banca de la fallida del 2008, van deixar la Sanitat Pública en calçotets. I gràcies al compromís del personal sanitari l’escabetxinada no va ser més devastadora. Se’l tenen, per tant, més que merescut els morts aquest homenatge pòstum; però, jo no estic d’acord amb el moment que s’ha triat per fe’ls-hi. Per dues raons que poso a la vostra consideració perquè les reflexioneu, i em doneu la vostra opinió.

En primer lloc, perquè dona la impressió que s’han decidit a fer-ho ara, en plena eufòria de la desescalada, perquè ens estan encolomant maquiavèl·licament un missatge subliminal: “això ja s’ha acabat, fem creu i ratlla i disposem-nos a caminar cap al oxímoron de la “nova normalitat” havent-nos descarregat de llastos emocionals que ens impedeixin dedicar tots els esforços a la reconstrucció econòmica”. Però se’ls ha vist el llautó, ja que no és veritat que estiguem salvats i que el virus s’hagi tornat inofensiu. El degoteig d’èxitus - l’eufemisme simpàtic adoptat per la consellera Verges, una comunicadora excepcional, per no emprar la paraula "morts" tan sovint -, ha minvat però no s’atura, ni aquí ni a molts altres països del nostre entorn, i “els experts” pronostiquen que en qualsevol moment pot rebotar la tragèdia, sobretot mentre hi hagi carallots que es prenguin a tall de conya les recomanacions per impedir més contagis.

En segon lloc, perquè no sé a quins morts he de plorar, ja que encara es l’hora que s’hagin posat d’acord en la xifra definitiva: cada dos dies en ressusciten uns quants centenars o en maten de nous, l’endemà. I no assenyalo cap govern en particular, ja que d’aquest mal en pateix tothom. Mira que n´és de senzill de comptar cadàvers! Perquè encara que sigui macabre expressar-ho amb aquesta desimboltura, la veritat és que els morts no es belluguen de lloc ni canvien d’estat físic. Per tant si tan complicat resulta llistar-los, deu ésser que aquells que no es cansaven de manipular-los tant com podien en vida, un cop morts no paren també d’instrumentalitzar-los estadísticament, vés a saber per treure’n quin profit. De manera que, a l’hora d’afegir-me al dol voldria que m’expliquessin ben bé per quins morts tinc de plorar, si pels que portem fins ara enterrats o també pels que enterrarem demà i demà passat. No cal que em facin un llistat de víctimes com la que va publicar el “The New York Times”, perquè l’insensat del president Trump prengués nota que ja enviat al clot cent mil ciutadans, encara que per ell la majoria siguin de segon ordre, en tant que negres i sudaques vells. Però, tenir les coses una mica més clares en aquest dol col·lectiu, si que m’agradaria, francament.

A la meva manera de veure, doncs, el president Sanchez l’ha espifiat una altra vegada per precipitar-se, confonent els desitjos amb la realitat. No es pot donar per acabat un daltabaix tan seriós amb una frivolitat, encara que sigui benintencionada, com decretar un dol nacional. Perquè en aquest moments no convé que els ciutadans tinguin la sensació que després del dol ja podem pensar en les vacances, en recuperar la vida social, en escarxofar-se davant la televisió per veure futbol a tremuja, en remullar-se el cul a la platja, en recuperar de mica en mica la normalitat d’abans, com si no hagués passat res. Ho sento, a aquest dol jo no m’hi afegiré perquè només estem a la mitja part de la tragèdia i m’agradaria, si tinc de plorar deu dies sencers, fer-ho d’una vegada per totes, quan ja sàpiga de cert per quants i per quins morts toquen les campanes.
.               
LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimecres, 27 de maig de 2020

“UNA CASA NO SEMPRE ÉS UNA LLAR” Accèssit 5è Premi Aurora Bertrana 2017-


3
            Poques setmanes després, quan vaig anar a veure qui era que trucava a la porta tan d’hora, em vaig trobar la veïna amb el nen agafat de la mà, palplantats davant meu com si acabéssim de veure’ns la vesprada, malgrat després de l’incident que us he descabdellat no ens havíem tornat a parlar i més aviat semblava com si m’evités. Tement que vinguessin a explicar-me alguna nova enganxada amb el seu home, vaig convidar-la a passar; però, ella es disculpà tot dient: - Gràcies Joana, és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis i ara mateix ens n’anem i no he volgut marxar a la francesa. En Martí ha trobat una casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran on en Jordi hi podrà jugar a cor que vols, cor que desitges.
            El nen em va tibar la bata i amb tanta picardia com innocència em va dir: - Has de venir-la a veure la nova casa, que els pares m’han promès que serà la millor llar del món.
            Mai més he tornat a veure’ls ni saber-ne res; però, sempre més me’n recordaré d’ells, encara que la meva tafaneria estroncada per la seva reserva m’hagi deixat penjat d’un misteri sense desenllaç. ¿Serà veritat que la nova casa esdevindrà una vertadera llar per tots plegats, o més aviat serà que per por d’un escàndol mentre en Jordi sigui petit sa mare es resignarà a marcir-se sense testimonis ni emprenyadores sedasseres donant voltes, en una mena de gàbia d’or?
Pel que sento a dir i per molt que em sorprengui, de llars que no són llars sinó gàbies se’n poden trobar més del que caldria, a tot arreu i no només entre pelacanyes sinó tot el contrari. Només cal gratar una mica unes quantes crostes de les aparences.

DIARI D’UN CONFINAT (74è dia) – ES VOL CÓRRER MASSA PER POR QUE NO S’ESTIGUI A TEMPS D’ATRAPAR L’ESTIU?


Aquest cap de setmana, a Lleida, vint-i-sis persones que varen participar en una festa privada d’aniversari dintre una discoteca de la capital - que per més inri no podia obrir al públic -, es varen contagiar totes del virus de moda. Ara, suposo que seguint els protocols, es farà un seguiment dels seus contactes i potser s’afegiran uns quants imprudents més a seguir una quarantena com a penitència. El problema, però, és que aquesta “alegria” d’uns quantes ànimes de càntir lleidatanes es multiplica per deu a Barcelona i tota la zona metropolitana, i no és cap excepció en moltes d’altres poblacions catalanes on, sobretot el jovent però també alguns de més ganàpies, es salten miserablement les mesures de seguretat individual i col·lectiva, convençuts que a ells no els hi passarà res perquè aquesta epidèmia és “cosa de vells”. Ara s’està estudiant per part de sanitat si el Segrià ha tingut un rebrot de la malaltia i - curant-se en salut, mai millor dit -, sembla que la Generalitat s’està repensant si aquesta regió sanitària ha fet els deures i es mereix passar a la fase 2 de la desescalada, o s’ha guanyat una bona carbassa com a càstig pel seu mal cap. A Múrcia, tanmateix, una de les províncies que havia obtingut millors redits d’un confinament estricte i responsable del personal, també ha caigut en la temptació de fer el ximple per la zona de Totana i rodalies. Les raons, les mateixes dels capsigranys de Lleida: haver volgut relaxar les precaucions per por que l’estiu els passés de llarg i no poguessin refer-se de la quaresma confinats entre les quatre parets de casa.

A la meva manera de veure, el govern central ha donat un tomb al seu discurs cautelós fins fa quatre dies, sempre fent servir com a coartada de les seves decisions polítiques les recomanacions dels “experts”, i amb la conformitat tàcita de la majoria d’autonomies que ara s’adonen que se’ls hi crema alguna cosa si la temporada turística fa l’ànec, la majoria de polítics ja no corroboren amb prou intensitat i convicció les amonestacions d’aquells mateixos experts que quan els va convenir repanxolar-s’hi per apuntalar l’estat d’alarma, els citaven a tort i a dret. Ara, en canvi, posen sordina als seus insistents avisos que amb el tant se me’n fotisme de colles d’imprudents el perill de que la malaltia reboti és una probabilitat alta. Perquè el virus no s’ha mort, només ha quedat una mica estabornit gràcies al confinament, i que torni aixecar el cap aquesta tardor – l’única cosa que s’ignora es si ho farà amb més o menys mala llet que en la primera xurriacada –, es tem tant, que sibil·linament i “of de record” l'ICS aconsella als sanitaris que millor que agafin vacances ara que hi ha una mica de calma, per si de cas a la tardor es torna a desbocar la bèstia.

Tampoc les famílies ho veuen tan clar com el conseller Bargalló predica, en contra de l’opinió dels sindicats de docents i de les Ampas, i segons les enquestes un terç escàs de pares portarà els fills a l’escola a partir de dilluns vinent per rematar el simulacre de curs, i tenen molts de dubtes que per setembre els dubtes pintin millor. Encara hi ha molta incertesa escampada i els polítics no s’hi esforcen gens per rebaixar-la, decantant-se per agafar la drecera de dir als ciutadans allò que volen escoltar, no pas allò que els convé que facin disciplinadament, per a no temptar la sort. S’ha dit, també, que la culpa d’aquest clima artificial d’eufòria en bona part la tenen els mitjans d’informació que es varen callar testimonis escruixidors del que es va patir i es va veure durant els dies més durs d’apogeu de la pandèmia. Un metge afegia en una entrevista, que aquests tarambanes que es passen per l’arc del triomf les recomanacions de prudència, s’haurien d’haver estat un parell d’hores en una UCI, veient els estralls del virus en els que tenien la malaltia.

Però ara, si escoltes en Sanchez i tots els escolans d’amén de l'establishment que li fan la gara-gara mentre llauri per on ells volen, sembla que tot són flors i violes i que només importa salvar els mobles del turisme i de la lliga de futbol, assegurant sobre el paper que tot està sota control; però sent incapaços d’impedir que des de dilluns passat a les terrasses de Barcelona s’ajuntin colles de jovent i de més granats que, renegant de la més elemental seguretat individual comparteixen begudes, es passen mòbils i no respecten la separació física. És veritat que els vells han estat el col·lectiu més castigat pel virus, però enlloc està escrit que els joves tinguin butlla. I encara que fos així, que no ho és, algú, si convé ensenyant la garrota, els hi hauria de matxucar que no estan exempts de ser portadors del virus i que, per tant, són potencials exportadors de contagis a innocents, causant danys irreparables que inclús podrien tenir conseqüències penals. Encara que només sigui per responsabilitat els personatges, polítics o no, més coneguts i influents en la societat en què vivim, haurien de donar exemple de saber comportar-se com persones civilitzades i solidaries, oblidant-se de les ideologies, dels interessos de partit i de portar sempre la contraria per sistema per marcar paquet. Però, és clar, aquests missatges haurien de ser creïbles. Més ben dit, els comunicadors, sobretot quan són polítics, "n’haurien de ser de creïbles", començant per no canviar de discurs cada vegada que van a pixar.
               
LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimarts, 26 de maig de 2020

“UNA CASA NO SEMPRE ÉS UNA LLAR” Accèssit 5è Premi Aurora Bertrana 2017- segona part


2
            Passava un quart d’hora de mitjanit quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que, seguidament, s’encenia la llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son, jo havia tancat la tele perquè preferia esperar els seus pares llegint la darrera novel·la de la Camil·la Läckbert, que em tenia atrapada en una complicada trama, tot i que em va costar molt de temps familiaritzar-me amb el seu peculiar estil narratiu. Quan la veïna va entrar a la sala d’estar em va semblar trasbalsada; però no la coneixia prou bé com per gosar de preguntar-li què li passava i si la podia ajudar. De fet, ja s’ho devia notar que feia mala ganya, perquè va córrer a donar-me explicacions, sense que jo les hi demanés:
- Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat i hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.
- Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap avall l’empatx? – em vaig oferir.
- Em penso que no caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al llit. En realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil·la. Si vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se per com m’acabava d’esbandir –, li pagarem fins a l’hora convinguda, encara que plegui abans.
Finalment va interessar-se per en Jordi, com si fins llavors hagués tingut el cap a una altra banda: - L’ha fet gabiejar molt, el nen?
- Gens ni mica – la vaig tranquil·litzar - és un encant de criatura. Tot just li he explicat un conte s’ha quedat fregit com un tronc; fa poc he pujat a donar-li un cop d’ull i estava clapant en la mateixa postura que l’havia deixat. Sempre que vulguin, ja saben que poden comptar amb mi; li dic amb tota franquesa.
- No sé pas si tornarem a repetir-ho, això de sortir a sopar – vaig sentir que es planyia, com en un sospir. I en veure que s’asseia al sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava en aquella parella, malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. Però, no vaig tardar gaire en comprovar-ho:
- Joana, el meu home em deixa – em va confessar tot d’una.
            Després de descarregar-se d’una confidència d’aquella gruixària com qui fa un rot, com aquell qui diu a una quasi desconeguda com jo, m’hagués semblat normal que tot seguit es desmuntés fent-me alguna escena histèrica. Però ni pensar-hi, res que s’hi assemblés. No va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la veu, un detall amb el que sempre em fixo per afinar sobre l’estat d’ànim o la sinceritat de amb qui parlo, era continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta, però com que no va passar d’aquí, no vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li amb alguna mostra afectuosa el meu suport.
En definitiva, m’havia comunicat una notícia terrible sense una engruna de sentiment quan, a la meva manera de veure, que una parella s’esquerdi ho considero una tragèdia i un drama per qui ho passa. Potser sí que la processó li va per dintre i en reaccionar farà el xap, vaig pensar; sense saber ben bé quina cara posar-hi mentrestant . Francament, arribat a aquell punt, vaig creure que el més assenyat era escampar la boira de seguida que em pagués i deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig.
Però em vaig quedar d’una peça quan, amb la mateixa entonació de veu, lleugerament impostada d’abans, em va demanar: - Li sabria greu de quedar-se a passar la nit aquí?
            El que més em va sorprendre d’aquesta inesperada i brusca proposició fou que dos minuts abans quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó, li vaig recordar: - Que no està a punt de pujar del garatge el seu marit?
- Si – em va respondre i, com de passada, sense donar-hi importància, va afegir: - però preferiria tenir companyia per a no quedar-m’hi a soles.
            Allavonces ja vaig comprendre que no anàvem bé, i que tot plegat començava a fer pudor de socarrim, tal com s’havia ensumat la llesta de ma germana. Malgrat sospitar que d’aquella història domèstica acabada de destapar m’amagava els detalls més escabrosos i delicats, no vaig gosar de furgar en la ferida; però, me la devia quedar mirant d’una llei de manera, que no va tenir més remei que insistir: - Ja sé que no li puc demanar una cosa així, tant de sobte, perquè a penes ens coneixem; però, cregui’m que em faria un gran favor si no em deixés sola amb el meu marit aquesta nit.
            En veure’m indecisa, va barrejar-hi en Jordi pel mig per fer-me un descarat xantatge emocional: - Faci-ho pel nen! No li faria cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és, en Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.
            - ¿Però que no s’adona que el seu marit pot dir que jo no puc ni tinc cap dret a ficar-m’hi pel mig entre vostès? – li vaig replicar, recordant el que sempre em deia ma mare sobre que quan dos es barallen sol tocar el rebre al que hi fica el nas.
            - No li ho demanaria pas si no fos necessari; li dic de debò! En segons quins casos, una amiga pot fer més servei que algú de la família. Si crido ma germana vindrà de seguida, però en tota la nit no pararà de retreure’m que ja m’havia avisat dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara ho complicarem fent l’escàndol més gros i empallegós.
            - Miri, no pateixi més, que ja em quedaré – vaig estovar-me, en part perquè no trobava cap excusa escaient per negar-li en rodó aquell favor.
De sobte, però, vaig tenir una mala nassada, d’aquelles que et sotraguegen, atrevint-me finalment a escopir la sospita que em rondava pel cap feia estona: – Digui’m la veritat, ¿vol dir que me’l demana que em quedi perquè li fa basarda que si es queda sola el seu marit l’escridassi o potser la maltracti? 
            La primera reacció de la veïna va ser fer-se l’ofesa en entomar una pregunta tan directa; però, com que no li vaig treure la vista de sobre esperant la resposta, va deixar-se anar confessant-me el secret que segurament mai hagués pensat revelar a una forastera: que el seu home més d’una vegada li posava la mà a sobre i sovint la tractava com un drap brut.
            - Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar definitivament la meva resistència a fer-li de carabina aquella nit -, em quedaré sobretot pel nen, ja que després del conte que li he explicat aquest vespre perquè s’adormís, no em queda més remei que fer-ho.   
            Per aquesta raó, i també perquè em va semblar que a la veïna li calia aprendre una lliçó imprescindible per anar per la vida, si no volia quedar-se arronsada com una cuca en un racó de casa, com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home, que sort en vaig tenir llavors d’una amiga també mig desconeguda que em va ajudar a aixecar el cap de terra. Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi a la vida, sempre s’han de recuperar les cancalletes o les patacades sigui com sigui; per moltes escates de vidre que t’esgarrapin les entranyes. M’hagués agradat dir-li a la veïna que per sobreviure es necessita força de voluntat; però, com que d’aquest tràngol ningú se’n pot sortir sol, sense ajuda, no s’ha de tenir por ni vergonya de demanar-la. Perquè, francament, sense unes bones crosses, travessar segons quins deserts  pot deixar-te eixorc.