Dimarts, 27.-
Avui ha sigut un dia feixuc. Tot i
que no he dedicat ni un minut a la meditació per culpa de no matinar, just a
l’hora en punt que tocava ja estava al peu del canó al “Cultural Cervantes”. Les assignatures que hi
ensenyo - religió i llatí – certament no són determinants per passar curs, raó
per la qual els alumnes, sobretot les mosses, cada dia m’estan més a sobre,
provocant-me descaradament amb un desdenyós posat de perdonavides com a únic
agraïment a tots els meus esforços per explicar de bon rotllo i el màxim de entretingut
possible unes matèries acadèmiques que els hi rellisquen. Fa dies que em
proposo dedicar més temps a preparar-me les classes, però sempre acabo
apanyant-me-les com puc, a corre-cuita i pels pèls. Aquesta realitat – no
m’agrada dir-ne deixadesa, però Déu n’hi do! -, m’obliga a un permanent escriure
a rajaploma els apunts de la lliçó del dia, improvisació que m’arrossega a derives
didàctiques que m’agafen a contrapeu per culpa de preguntes punyeteres que
sovint desencadenen polèmiques estèrils i força humiliants per a la meua
reputació tant de mestre com de capellà. Per acabar-me d’espatllar el dia, he
hagut d’escoltar l’espellotat de l’apotecari, desfent-se en elogis sobre la
cultura, enteniment i bon criteri del meravellós rector d’Aru. No m’esperava,
francament, que ningú pogués tenir mossèn Juli en tan bon concepte i menys en
uns aspectes tan concrets. El conec de sobres, des de fa massa temps, per compartir
tanta lloança ja que sóc més aviat de l’opinió que no se’n pot dir gaire res de
bo d’aquest paio. Si l’hagués de definir
amb una sola paraula, crec que no en trobaria cap de més encertada que
llefiscós, puix que exactament és d’aquesta mena de persones esmunyedisses com
una serp; tant és així, que resulta complicat mantenir-hi una conversa amb el cor
a la mà. Al seminari, que és on ens vam conèixer, ell anava dos cursos per
davant meu i per les brames o xafarderies que es feien córrer era la nineta
dels ulls del doctor Tomàs, un canonge d’aspecte aspre i restret, considerablement
miop i conegut com “el negre”, un àlies que havia fet forrolla entre els seminaristes.
Un malnom que devia fer referència a l’abundància de borrissol moreu que li embrutia
la cara fent sempre la impressió d’anar mal afaitat, afegit a unes celles
fosques i molt poblades i a unes mans francament hirsutes. Ensenyava llatí i tenia
per costum pessigar-nos la galta mentre traduíem palplantats a la seva vora el text
de la lliçó del dia. De totes maneres, per dir-ho clar i sense embuts, segons
els comentaris poc caritatius que es feien córrer amunt i avall dels
passadissos no era igual d’afectuós amb tothom, sinó que es deixava anar amb uns
més que no pas amb altres, sobretot amb aquells que li consentien sense queixar-se
ni donar-hi importància que es prengués certes llibertats en quant a moixaines,
al meu entendre de mal gust o que, com a mínim, estaven fora de lloc. Això sí, els
alumnes que li consentien aquestes familiaritats gaudien de butlla que els hi atorgava
el dret a pertànyer a una mena de llimbs reservat als deixebles predilectes. El
doctor Tomàs, entrava a classe invariablement com si fes tard, prenent el revolt
de la porta d’una embranzida i per a no variar, en fatxa d’avinagrat. S’asseia
darrera del seu pupitre damunt una discreta tarima de dos o tres pams d’alçada,
de manera que la barbeta de qui descabdellava normalment la traducció d’un text
que servia de lliçó, com he dit dempeus arran seu i de cara a la resta de companys,
quedava més o menys a l’altura de la falda de la seva sotana. Si li disgustava
el to o la gràcia com s’explicava el noi, l’agafava pel clatell o per l’orella
i li pessigava la galta, a vegades amb autèntica malícia. En cas contrari, si recitava
la lliçó tal com a ell li venia de gust - i en aquest sentit cal matisar que amb
els deixebles predilectes sempre era més tolerant i deixava que es prenguessin més
corda -, la pessigada retorçada reservada als soques es convertia pels que li
queien bé en una manyaga comparable a la de qui acarona un gosset de peluix, o
rasca amb delicadesa les cordes d’un guitarró. Ningú no li donava massa importància
allavonces a aquella emprenyadora mania del mestre, que s’atribuïa a una més de
les seues moltes extravagàncies. No obstant això, a mesura que la vida em va
anar espavilant vaig sospitar més d’un cop si aquelles “llibertats” del doctor Tomàs,
que ens preníem una mica a la fresca com si només fos una emprenyadora mania de
les seves, no seria en realitat el símptoma o la conseqüència de fogots tan
irresistibles i porfidiosos com els que de vegades em crucifiquen, em vacil·len
i em desestabilitzen emocionalment. Tanmateix, seguint el fil del que anava
dient sobre mossèn Juli, recordo que al seminari ja el teníem per un merdós
cregut. Era fill únic d’un ebenista que pel que deien males llengües sempre
s’havia guanyat molt bé la vida, tant abans com durant i després de la guerra,
perquè no li feia basca d’arrambar-se al sol que més escalfava en cada moment
donat i se sabia tots els papers de l’auca per tal de no perdre un sol client per
culpa de no tenir les mateixes idees o simpaties polítiques, religioses i fins
i tot esportives. Aquells pares camaleònics van pujar mossèn Juli entre cotó
fluix, acostumant-lo a que no li faltés mai de res. Per exemple, al seu petit
rebost que a cada seminarista se li permetia enquibir a l’armari personal del
vestuari sempre disposava de reserva de teca i gormanderies com galetes o llet
condensada, que la majoria no podíem permetre’ns ni en broma resignats a
berenar, en el millor dels casos, un tros de pa moreno acompanyat d’una presa
de xocolata de pares desconeguts o d’unes quantes figues resseques. Mossèn Juli
tirava a ros quan ens vam conèixer, fa més de vint anys; però, després de
cantar missa ja li havia caigut un considerable manyoc de cabell i dos respectables
clapes li deixaven al descobert una closca de pell lluenta i una coroneta enrogida.
Si no fos per un ridícul perruquí que li va comprar sa mare per dissimular-li
les entrades del front, avui lluiria una bona calba. No m’agrada trobar-me’l ja
que mai he aconseguit saber si quan hi parles les seues paraules són tan càndides,
sinceres i ensucrades com vol fer-te creure o amaguen un recargolat doble sentit.
Jo mai li vaig caure en gràcia i talment com si li fes fàstic, em marginava. Però,
el que és pitjor i que mai li podré perdonar, és que em ridiculitzés inventant-se
per mi el malnom de “ratassa”, aconseguint que s’hi afegissin a la befa una
colla d’aprenents de capellà sense que cap superior, inclòs el cèlebre prefecte,
moguessin un sol dit per impedir aquell assetjament cruel, covard i
acomplexant. Sobretot tenint en compte que tot plegat servia per mofar-se de
dos defectes físics que no eren culpa meva i dels quals era el primer en
avergonyir-me’n. En primer lloc, de naixement m’havien crescut dues dents rebels
que em sobresortien del llavi superior, les quals en el caramull de la mala
bava els meus companys estimulats per mossèn Juli assimilaven a les d’un rosegador.
Les vaig odiar tant aquelles dues “pales”, com jo les anomenava, que quan un
Nadal me’n vaig petar una per la meitat queixalant un tall de torró d’Alacant, després
que el dentista m’arranqués l’arrel i per estètica o per compassió va extraure’m
pel mateix preu la del costat, durant una bona temporada mentre no vaig
poder-me pagar les dues dents postisses que dissimulessin la bretxa que m’havia
quedat al mig de la boca, vaig resignar-me a exhibir aquell buit gens decoratiu
que no pas dos ullals. D’altra banda, a la empegueïment per culpa de les dents malforjades
se n’hi afegir un altre tant o més empipador: durant els tres primers anys
d’internat, a causa de no estar acostumat al fred rigorós i humitós que feia a
aquella ciutat gairebé sempre emboirada, com que sempre el nas em rajava perquè
empalmava els constipats un darrere l’altre, la pell del llavi superior se
m’encetava de tan mocar-me i de seguida se m’hi feia una crosta que, la veritat
sigui dita, era tan poc agradable de veure que el “bon company” d’en Juli per ridiculitzar-me
descrivia les nafres sota el nas com “estalactites i estalagmites”. Aquelles ulceracions,
doncs, tampoc ajudaren a suavitzar la caricatura gens caritativa que s’havia escampat
a compte de les meves desgràcies, i malgrat tot plegat ja és aigua passada, no
crec que a l’entonat del mossèn Juli d’avui li agradés gaire que aquesta història
s’esbombés massa si jo m’atrevís a desemmascarar-lo com el pocavergonya que és.
Ara bé, quan també es tenen secrets i coses per amagar, com és el meu cas,
penso que el millor es posar distància amb aquells que heuen la fastigosa traça
d’esfilagarsar cada síl·laba que dius en busca del què no hi ha. No tenir cap
relació amb gent d’aquesta mena és la manera de compondre-te-les perquè no se’t
posin pedres al fetge. En més d’una ocasió, fins i tot m’he excusat d’anar a fer
el numeret a un funeral de primera classe, dels que hi ha de figurar dos o tres
capellans fent la papallona perquè el difunt era d’upa, renunciant a embutxacar-me
una gratificació que mai fa nosa només per a no ensopegar-me amb aquell fariseu.
L’apotecari ja n’ha d’ésser de carrincló si el considera com un llamp de
filòsof a la vista del que escriu a la revista “Reflexió i Vida”, on li publiquen
de tant en tant col·laboracions en les quals farda d’erudició. Una vegada hi
vaig fer una ullada per curiositat i, francament, se’m van regirar les tripes
en adonar-me que les tan cobejades i venerades mostres de saviesa i d’eloqüència
que li atribueixen els toixos, no són pas de collita pròpia sinó el fruit d’una
apropiació intel·lectual indeguda, per molt que hagués pagat a l’Agustí les
fitxes que havia omplert a còpia de fer-se un fart de llegir tot el que li
queia a les mans. Efectivament, tot el ganxo de la pelica de mossèn Juli s’emperpala
en resums pispats a un company que se’ls va vendre quan va hagué de tocar el
dos del seminari; botí que administra, tant en els seus escrits com en les
homilies que l’han fet tan sol·licitat i popular com a predicador, amb
calculada gasiveria i desvergonyida raboseria. Qui sap si perquè li costa d’oblidar
que el bagatge intel·lectual del que tant presumeix i es vanta, el molt poca-solta
el va manllevar per a no dir directament robar, aprofitant-se de la necessitat
d’un company tot just en capella de que el tonsuressin, al que no li va quedar
altra remei que plegar abans que no se l’esbandissin amb l’etiqueta de mala peça.
Si no em falla la memòria, algú em va dir no fa pas gaire que l’Agustí després
de donar més voltes que un ventilador s’havia embolicat en negocis tèrbols i relliscades
de passerell que fregaven la delinqüència comuna, les quals va veure’s obligat
a purgar emboscant-se a la Legió. Quan
el vaig conèixer, era un coi de saberut que en comptes de jugar al pati com la
majoria de nosaltres, es passava les estones d’esbarjo empassant-se un llibre darrera
l’altre o tocant d’amagat musica que s’inventava, perquè no en sabia pas de
tocar, en l’atrotinat harmònium de l’aula de solfeig. Precisament, la seva
gormanderia per emborratxar-se amb tota mena de escrits fou la que desencadenà
la crisi que va culminar en la trencadissa final, després d’una sèrie de topades
amb el prefecte. Quan aquest l’enxampà “in fraganti” llegint un llibre dels que
els seminaristes teníem expressament prohibits, fou la gota que faltava perquè
vessés el got de la paciència de l’avui pare carbasser. L’esca del pecat amb
que el van atrapar fou “Justine”, del Marques de Sade. Ho recordo perfectament
perquè jo vaig ser qui per xamba el va fer desaparèixer de l’escena en passar casualment
pel costat del pedrís on el prefecte l’havia deixat per tenir les mans lliures
per esbroncar l’Agustí. En evitar que aquell disposés de la prova material del
delicte, requisit indispensable perquè fessin fora el pobre xicot d’una puntada
de peu, la meua oportuna i mai descoberta intervenció, doncs fou providencial dintre
de la mala sort ja que li va permetre de guanyar temps i avançar-se a l’expedient
disciplinari d’expulsió presentant la renuncia i deixant amb un pam de nas als
que volien orquestrar un escarment sonat. En el seu particular ordre de valors,
l’Agustí pensava que no era igual plegar voluntàriament que ser expulsat per
força, malgrat li deixés tan mal regust de boca que ens va confessar que no tornaria
a casa dels seus pares, a pagès, perquè els pobrissons s’havien escarrassat tota
la vida per veure’l vestit de sotana i no volia fer-los trascolar en la seva
presència un desengany tan feixuc. Però com que necessitava calés per trampejar
l’imprevist canvi de plans i fer el cor fort almenys una temporada abans de
decidir cap on tirava, es va malvendre tot el que posseïa i no necessitaria mai
més. Jo mateix me li vaig quedar un roquet quasi per estrenar que em va deixar
a preu de saldo, suposo que per agrair-me d’alguna manera el favor d’haver fet desaparèixer
tan oportunament el llibre dels pebrots a la bassa. En Juli va ser més
esplèndid: li va bescanviar les tres capses de sabates on hi guardava classificat
en fitxes el producte de la seva escarrassada recerca intel·lectual d’una colla
de mesos per un vestit de franel·la gris, que van pagar, encantats de la vida
com sempre, el seus rumbosos pares. Allavonces vaig pensar que el detall de fer
una truca entre quelcom aparentment inútil, sense cap valor material tangible, per
un vestit nou de trinca era només la discreta excusa per apuntar-se la bona
obra del dia. Més tard he comprés que ho portés o no de cap des del primer
moment, mossèn Juli ha sabut treure’n profit d’aquell preciós material
recopilat amb tanta il·lusió i constància per un autèntic lletraferit, que li
va caure al sarró sense fer cap més esforç i tenir-hi cap més mèrit que disposar
dels diners per comprar-lo.
