TORNEM-NE A PARLAR DELS SUICIDIS, ARA QUE DIUEN QUE ES POT

Espanya som la tercera “potència” europea en quan a suïcidis juvenils; només ens passen la mà per la cara, és un dir, en aquesta lamentable classificació, Rússia i França. El 2019 a Catalunya hi van haver 441 morts per suïcidi (3.671 a tot l’Estat). I segons Salut Respon(061), van atendre l’any passat 5.900 trucades de persones que s’estaven plantejant anar-se’n a la francesa d’aquest món. L’INE ja fa uns quants mesos també va advertir, potser una mica massa amb la boca petita per no esverar el galliner, com al ralentí, que la primera causa de mort entre el jovent espanyol era el suïcidi, no pas els accidents de circulació, com semblaria més probable. El Departament de Salut català ha filat més prim en el recompte i d’acord amb un estudi recent, resulta que el suïcidi és la segona causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys (2,4 morts per cada 100.000 habitants). A més a més, en aquesta franja d’edat han augmentat exponencialment els intents d’autolesió (el “cutting” de que us parlava en la reflexió del passat dia de la Mercè).

Davant d’aquest inquietant panorama, el Departament de Salut va presentar just fa quinze dies un pla per intervenir-hi mitjançant modestos protocols de prevenció, i dic “tímids” perquè em sembla que proposar-se com objectiu rebaixar en un 15% els suïcidis en general d’aquí a l’any 2030, i en particular entre els joves un 20%, és poc ambiciós. Esclar que què es pot esperar d’una classe política que, com hem vist en les tres sessions parlamentaries dels darrers dies, està més pels jocs florals i pels castells de focs artificials, que no pas per arremangar-se a pencar de valent per erradicar d’una punyetera vegada les causes directes de les depressions, els desenganys i les frustracions davant un futur més negre que el carbó, que són el caldo de cultiu dels suïcidis. Tanmateix, diguin el que diguin els que han vetllat fins ara per la discreció i la prudència a l’hora d’informar amb tota cruesa de la realitat, emprant les mitges tintes del “políticament correcte” per amagar la magnitud de la tragèdia, cal no perdre de vista el tant per cent d’espanyols – inclosos els catalanets - que s’han llevat la vida voluntàriament que, agradi o no acceptar-ho, en la darrera dècada ha crescut un 31%, que aviat està dit. Esclar que no els hi agrada als polítics tocar aquest tema perquè, en definitiva, fa palès el seu fracàs com a procuradors del benestar de les persones. I com que el suïcidi entre adolescents segueix aquesta mateixa tònica creixent, és lògic que vulguem saber què deu estar passant pel cap dels que trinxen el seu futur en sec, en la flor de la vida?

Segons els psicòlegs, el diagnòstic de les causes el tenen ben apamat en general però sobretot pel que fa als joves (les diagnosis, els especialistes les solen clavar millor que no pas els remeis): fracàs escolar, conflictes amb els pares, desenganys sentimentals (cada cop menys determinants) i, la mare de totes les causes: la incertesa sobre el futur. No es pot ignorar que la causa fonamental dels desenllaços fatals de tantes històries a mig escriure, per emprenyador que sigui entomar-ho a una generació acostumada a “anar tirant com es pot sense posar-se pedres al fetge”, és quasi en la mateixa proporció la pèrdua de la fe en ideals creïbles i sostenibles i el buit espantós de referents de pedra picada, on poder emmirallar-se o arrapar-se per resistir malgrat tot, quan el món de cadascú trontolla. I en aquest aspecte, per vergonya de tota la societat, les culpes van repartides. Més ben dit, el que tingui alguna relació amb l’adolescència, directa o indirectament, i es consideri innocent de la seva crisi de valors i d’objectius, que tiri la primera pedra. A la meva manera de veure, doncs, massa vides joves s’escapcen prematurament perquè l’ambient social corrosiu i contaminat ideològicament que els envolta els porta al límit, en la recerca d’uns objectius irreals, sovint hiperventilats i desguitarrats.

Ara bé: els adults que els envoltem fem tot el que tocaria per dissuadir-los d’enfonsar-se en la desesperació? Perquè els botellots que tan ens porten de corcoll aquests dies solapen un grapat de desesperacions i d’impotències. Fins no pas gaire, com que aquestes qüestions eren tan complicades es defensava el “secretisme informatiu” per evitar l’efecte “crida”. No parlar dels suïcidis era una estratègia eixorca, ja que no es resolen pas els problemes amagant el cap sota l’ala, refiant-se que allò que els ulls i les orelles no se n’assabenten a les notícies, no fa patir el cor. Li compro al conseller Argimon la seva bona voluntat: “... són morts previsibles i la clau es parlar més de les idees suïcides per detectar-ne els casos precoçment”. La qüestió, però, és si una vegada detectada la predisposició al suïcidi, per exemple, entre les víctimes de violències i abusos, les persones de la tercera edat que van cada dia més perdudes en una sensació d'indefensió davant les discapacitats i malalties cròniques i amb dolor, hi hauran prou recursos econòmics per atendre tantes emergències. El Consell General de la Psicologia es frisa per un pla de prevenció amb cara i ulls, estimant que per cada suïcidi realitzat hi han hagut vint intents fallits i que cada suïcidi arrossega psicològicament sis o deu familiars de la víctima, que triguen mesos o anys a treure's de sobre el mal record.

EN MANEL DIU QUE NO ÉS BO AGAFAR-HO TOT AMB PAPER DE FUMAR

En Manel, quan en té alguna per explicar no hi ha qui li aturi la xerrameca. Ahir diu que va trucar per feina a l’Ajuntament d’una capital de comarca, d’aquestes ciutats que per situar-la en el relat i en l’anècdota sense desvetllar-ne la identitat, podria descriure-la com una de les que territorialment formen part del ferro del catalanisme de soca-rel, de gent de la ceba, per entendre’ns. Diu que el va atendre una telefonista en un català impecable, que després de fer-li saber que la trucada podia ser gravada i que l’Ajuntament li garantia que no potinejarien les seves dades personals, el va deixar en mans de, per utilitzar les mateixes paraules i el to sarcàstic del meu amic, “la gestora de la tanda de trucades en espera”. Esclar, les trucades que no s’havien desviat a l’extensió adequada perquè, com li passava a en Manel, qui trucava no en tenia ni idea de quina era. Tot molt ben endreçat, si no fos que la diguem-ne administradora de tandes era un robot mecànic que s’expressava en un castellà que, en aquell context concret, feia fila o com dirien, precisament els castellans: “cantaba como una almeja”.

Davant la meva cara de sorpresa, no lligant caps de primer de què em parlava, en Manel va recalcar la seva indignació: - “Aquella cinta gravada no m’ha pas donat opció a escollir la llengua en que preferia que m’atenguessin, un detall que tenen amb la clientela fins i tot la Telefónica o qualsevol empresa de serveis d’àmbit estatal amb seu a Madrid”. Aleshores, adonant-se que jo encara no m’acaba de fer el càrrec de quelcom que per ell era una tragèdia, va aclarir-me: - “No és que tingués cap problema per entendre aquella bordegassa mecànica ja que els catalans, a diferència d’altres que es creuen més llestos i instruïts, des de les beceroles neixem bilingues i no ens n’avergonyim de parlar castellà tan bé, si convé, com els de Salamanca. El que passa és que em vaig quedar molt parat quan, després de donar-me la benvinguda en un català tan ben refilat, a continuació m’endinyessin una andròmina d’aquestes que ara resulta que es descriuen com exemples de “intel·ligència artificial”, un model que pel que vaig deduir, sigui per error, desídia o simplement falta d’educació, els seus pares putatius només l’havien programat en castellà”. A partir d’aquesta explicació complementaria em penso que vaig començar a entendre que l’emprenyament d’en Manel no es fonamentava només en que el contestador automàtic de l’ajuntament d’aquesta història, compromès de boquilla a defensar aferrissadament l’ús preferent de la llengua catalana en totes les gestions que es fessin en dependències municipals, “estigués consentint el nyap tan inexplicable com estrafolari – segueixo repetint les paraules exactes d’en Manel - d’atendre’m primer en català, i a continuació deixar que me les apanyés amb una impersonal maquinota o cinta gravada que només sabia castellà”.

Quan em pensava que ja s'havien acabat els retrets, el meu amic emprenyat ha continuat esbravant-se: “Però a més a més d’aquesta desconsideració i incoherència, resulta que l’autòmat dels nassos, a més de no saber català era un carallot que s’adormia a la feina o se la decantava tuitant amb desconeguts enlloc d’estar per mi. Quan va començar a monitoritzar en teoria la meva tanda a l’espera que algun funcionari municipal m’atengués, em va informar que en tenia dos al davant. Però no va trigar gaire a fer-me saber que ja estava en la primera posició dels que estàvem en capella. Menys mal, vaig pensar, que alguna cosa funciona. Però, ca! Amb una regularitat precisa, cada mig minut em penso, la cinta dels nassos em feia saber que continuava encapçalant la cua; però, després d’una bona estona – calculo que deu minuts ben bons – la cua virtual no avançava. Fins que vaig decidir deixar-ho córrer perquè com que era quasi migdia de divendres potser l’estressat funcionariat de l’ajuntament ja estava endreçant de cara al cap de setmana. Ara bé, quan el dilluns he tornat a repetir l’intent de que algú d’aquell ajuntament m’atengués, esperant tanda entre els que no sabíem el número d’extensió del negociat amb qui volien par-lar sense aconseguir superar mai la primera posició de la cua, la mosca ja m’ha pujat al nas, sobretot quan després de provar-ho tres vegades consecutives no he aconseguit que la merda de maquinota deixés de repetir com una cacatua la cançó enfadosa: “ocupa el número uno de la lista de espera”. Dit això, en Manel se m’ha quedat palplantat, amb un posat de preguntar-me: què et sembla de tot plegat?

Ho vaig voler comprovar de primera mà i vaig fer la trucada de la prova del nou a l’ajuntament en qüestió. Justa la fusta! Tal com m’havia relatat el meu amic de pe a pa, i que consti que me’n vaig assegurar del disbarat del contestador telefònic aguantant la cantarella d’aquella aplicació automàtica tan maldestre, que si no hagués tallat, encara aquella locutora perepunyetes m’estaria recordant que jo era el primer de la cua. No us xerraré de quin ajuntament es tractava, però us ben asseguro que la història és ben certa i que el municipi està governat des de temps reculats per nacionalistes (no d’esquerra republicana per si algú es fes el llest amb algun acudit sense solta ni volta), raó per la qual no puc entendre la pel·lícula que tenen muntada amb el seu contestador telefònic. (Si l'alcalde, que per cert és client del blog, em llegeix espero que no li agafi algun cobriment de cor si la cosa li ve de nou). Qui els hi ha marcat un gol tan còmic? Quin responsable de comunicació se l’ha deixat marcar? A quants altres ajuntaments ha ensarronar un instal·lador tècnic poc professional i els hi fa fer el ridícul d’una manera semblant? Com diu en Manel, a vegades ja n’és de divertit veure com aquells que son tan primmirats que tot s’ho agafen amb paper de fumar, fiquin la pota d’aquesta manera.

 

UIX! AL TWITTER QUE NO M'HI BUSQUIN PAS MÉS!

Vatua l’olla! La Carme ho diu ben convençuda això que del Twitter no en vol saber res. Darrerament ha llegit que algunes patums mediàtiques han esbombat comentaris no gaire amistosos sinó tot el contrari sobre aquesta plataforma cibernètica, i l’efecte mimetisme ha fet el seu efecte en profit d’alternatives que "algú" ha tingut interès en posar de moda. Però el cas de la Carme és diferent, la seva arrufada de nas no crec que obeeixi només al seguidisme. La seva decisió va més enllà d'una queixa concreta, segons ella m’ha donat a entendre amb un to que he interpretat com si passejar-se per internet, mitjançant aquesta autopista o qualsevol altra, fos una cosa llardosa amb la qual valia més mantenir una certa distància o allunyar-se'n del tot. Més aviat això darrer, perquè li vaig sentir parlar-ne amb la Fina, una veïna tocada i posada de qui ara s’ha fet tan amiga que semblen tan cul i merda que fins i tot ens l'ha endossat a la colla: “això no fa per a nosaltres, oi?” - li vaig sentir comentar. El que em fot és que cada vegada que jo per exemple en faig referència, en una de les trobades setmanals de la colla, de la bona relació que mantinc amb el Facebook que aixopluga el blog que ara llegeiu i a la molta gent que el segueix, ella em mira fent una ganyota, com perdonant-me la vida.

Què s’ha pensat? Si potser li sembla que els usuaris d'internet som poca cosa per a les seves pretensions de poll reviscolat, doncs que sopi dues vegades! A la meva manera de veure, la meitat dels que es fan l’estret quan havent sopat sorgeix aquest tema a la conversa, i per naps o per cols es critica internet, es perquè no saben de què parlen i et surten amb ciris trencats, entremig d'un sac de prejudicis i de mitges veritats. I l’altra meitat segurament potser sí que ha ha tingut alguna mala experiència per ignorància, o perquè s’hi ha agafat els dits per anar amb el lliri a la mà. I és que hom no pot ficar-se a la xarxa, sigui quina sigui l'autopista que trií, sense saber exactament què pretén en entrar-hi, ni com es fa per aconseguir les prestacions que busca, sense deixar-hi pèl. La xarxa no està feta per a les ànimes de càntir; però, si se sap exactament què se’n vol treure i com desenvolupar-s’hi amb una mínima naturalitat, llavors hom s’adona que és la millor eina de treball que es pot trobar, tant per relacionar-se com per estar al dia.

I si us preneu en serio aquesta qüestió de les amistats virtuals a la xarxa - que alguns troben tan ridícula, utòpica i forassenyada en part perquè també van coixos de sensibilitat quan es tracta d’amistats reals -, acabareu adonant-vos que a la xarxa no sempre les aparences enganyen fatídicament per definició i que no sempre és veritat que no n’hi hagi un pam de net. El que passa en l’òrbita de la xarxa és que, així com en el món real s’ha de tenir prou vista per escollir les amistats amb una mica de traça, a la xarxa s'ha de mirar on poses els peus no escampant confidències ni imatges a les primeres de canvi, perquè se'n pot aprofitar un dels molts depredadors que han fet d'aquest mitjà el seu modus vivendi. Una part de la xarxa, és cert, s'ha convertit en claveguera, però perquè unes quantes rates s’hi belluguen buscant a qui mossegar; el que cal, doncs, es estar previngut i no deixar ni que us aixequin la camisa, ni deixar-vos temptar per ser indiscrets posant secrets íntims a l'aparador.

A mi em fan riure aquests que diuen tants de penjaments de la xafarderia que es troba a la xarxa, mentre que tot el sant dia s’estan intercanviant amb coneguts wasaps estúpids, vantant-se’n del darrer que els hi han "rebotat", com si fos talment una revelació o un pensament enriquidor de les neurones, quan la majoria de les vegades no passa d’ésser una lamentable falsedat o una fastigosa porqueria. M’agradaria saber si hi ha algú que envií o rebi per wasaps, per exemple, poesia. "Bé que n'hi deu haver algun" - suposo que em diria la Carme, excusant-se a continuació - "però no hi he estat al tanto". Jo, francament, no en conec cap i, sí que trobo a faltar una mica més de “nivell” en segons quin "material" hi circula. Ben utilitzat internet, com passa amb tota la tecnologia digital, pot ser de gran utilitat, fer-se quasi imprescindible. Tot depèn de l’ús que en fem d’aquestes eines tan guapes. Però ja se sap, és com en tot, on no hi ha mida ella sola s'imposa.

POTSER SÍ QUE NO QUEDARÀ ALTRE REMEI QUE FOTRE EL CAMP

Jo sóc - no puc pas negar-ho, perquè només cal repassar el blog per quedar en evidència el què penso en aquest aspecte -, dels que sempre vaig reclamar prudència i enteniment abans de fer un cop de cap definitiu envers la independència; no fos cas que si saltéssim en fals del tren ens fotéssim una clatellada que ens deixés baldats durant una llarga temporada, tal com per desgràcia ha acabat ocorrent. Però, no puc pas oblidar que, massa sovint, des del govern central i des de tot l’establishment espanyolista que l’acomboia mentre no es passa de generós amb els catalans o que l’escridassa perquè va massa lluny, ens ho posen molt difícil perquè ens en seguim refiant de la seva bona fe. I en aquestes circumstàncies, esclar, esperar a veure-les venir no es recomanable perquè pot resultar molt perillós, quan amb qui t’hauries d’entendre com amic per pactar una sortida política a un històric i enquistat conflicte d’aquesta naturalesa, fuig d’estudi i ens n’engalta cada dia una de freda i una de calenta.

No vull fer-me pesat recordant per enèsima vegada el poc respecte del govern central pels pocs pactes que ha tancat amb Catalunya les darreres dècades. Però, sense anar més lluny, des que el socialista Rodriguez Zapatero ens féu la gara-gara per consolidar-se en el poder, que sense la contribució dels catalans trontollava, i de seguida que es veié les orelles va deixar-nos a l’estacada no movent ni un dit per impedir que el seu impresentable soci, l’Alfonso Guerra, ribotegés amb una sanya cosina germana de l’odi el més sagrat dels pactes, l’Estatut, (que el caragirat “bambi” havia promès recolzar al cent per cent com reclam electoral), la confiança va quedar esquerdada. I per acabar-ho d’adobar, la tropa “popular” va arrodonir l’estropell convertint el certificat d’autonomia de Catalunya en una pelleringa, de manera que els desenganyats autonomistes es varen passar al sobiranisme, reclamant exercir el dret a decidir. Quan ni això el nacionalisme jacobí espanyol va permetre als catalans, un degoteig constant de sobiranistes moderats varen embolicar-se més o menys radicalment amb l’estelada, i cansats d’esperar “la vènia” van precipitar la secessió. D’acord! Es varen equivocar posant el carro davant dels bous, però ben car que els hi ho han fet pagar als protagonistes directes del cop de geni, i als simples comparses. Ara bé, ni uns ni altres la varen fer tan grossa com per merèixer un acarnissament tan sever i sense compassió.

Però el que, a la meva manera de veure, em fot més és que mentre bastants sobiranistes se n’han penedit d’aquella precipitació, fent exàmens de consciència dolorosos i sincers, no em consta que cap dels capitostos del nacionalisme espanyol hagin manifestat cap mena de remordiment per la repressió directa o indirecta engegada descaradament des de la Montcloa per amorrar les desvergonyides pretensions dels catalans i els seus deliris de grandesa. Ni tampoc ningú de l’establishment espanyolista em consta que hagi renegat o desmarcat de la consigna de fer-nos agenollar en tots els sentits, però sobretot en l’econòmic i el cultural, davant el seu sentit malaltís de “pàtria”. I encara m’indigna més que es defensin com gats panxa enlaire de qualsevol insinuació de concedir una amnistia política, que esborri el conflicte retornant-lo al punt de partida. I em fa enrabiar aquesta tossuderia, perquè en la qüestió de l’amnistia tant n’hi ha per donar com per prendre. Mitjançant la seva aplicació totes les iniciatives polítiques incloses en allò que anomenarem “procés” per entendre’ns en poques paraules, s’esborrarien i es destruirien tots els expedients judicials i administratius en marxa. Però l’amnistia perquè sigui justa hauria de ser d’anada i tornada.

És a dir: no són només els catalans els que s’han de fer perdonar els seus pecats polítics, els espanyols també necessiten fer-se absoldre de les incomptables infidelitats, abusos de confiança, enganyifes i traïcions fastigoses. Des d’aquell clam del “a por ellos” als insults més barroers, fins a l’escanyament financer i als intents de trinxar la llengua, la cultura i la memòria històrica, també se n’han de fer perdonar moltes de potineries si volen realment començar converses des de zero. Per tant, doncs, no puc entendre que precisament l’eina més apropiada per sortir de l’atzucac, la declaració d’una amnistia general, es rebutgi i es veti a la mesa de diàleg entre els dos governs. A ambdues bandes del conflicte s’han fet coses malament, s’han dit barbaritats de l’alçada d’un campanar i s’ha fet trencadissa de plats bonics i d’oracions molt sentides. Però des de totes dues bandes! ¿Què es això d’interpretar des del nacionalisme espanyol que l’amnistia només s’hauria de demanar des d'un bàndol? Apa, va, a vagar al riu! Que no ens deixem aixecar més la camissa, vaja!. L’amnistia, si volen que el conflicte es desactivi, ha de servir perquè cadascuna de les parts se’n beneficiï, després de reconèixer i penedir-se primer de les respectives ficades de pota. En conseqüència, negar-se a negociar una amnistia suposa, per part de qui ho defensa, un pecat d’orgull, prepotència i cinisme que no ajuda a treure el carro del pedregar. Tothom té coses per fer-se perdonar, sense discutir qui l’hagi fet més grossa. Comencem de nou, sense motxilles ni lastres!

Ja sé que aquesta proposta de reflexió, com moltes d’altres que he penjat al blog, se les emportarà el vent. Un dels que de petit em va fer estimar el periodisme – el poeta Manel Pont i Bosch, de Figueres – escrivia una secció setmanal a la premsa local sota el títol “Cartes al Vent”, que en aquella reculada època pre-democràtica equivalien a les cartes als reis de la canalla. Tant li fa! A vegades convé no quedar-nos els desitjos al pap i esbravar-se, encara que els crits de protesta se’ls emporti el vent. Ara bé, si no decideixen uns i altres començar de zero i ràpid, que em diguin quina és la propera estació, perquè d’un vaixell que fa aigües o d’un tren que corre a estimbar-se al precipici, el més sensat es fotre’n el camp quan més aviat millor.

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo de la secció de “Cartes al Director” dels diaris, els testimonis-denuncia de gent carregada de raó, que també mereixen ser escoltats)

XARONISME – “De malt gust, mancat d’art, de gràcia i de distinció”. És la definició de xaró” segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Recordo que Josep Pla a vegades es queixava de xaronisme, sobretot a Barcelona. Si la veiés avui, no sé pas què pensaria! (Albert Guitart Graells – 23/09 – La Vanguardia)

LES DONACIONS D’ÒRGANS.- Al món hi ha actes que passen desapercebuts per a la majoria de la societat: l’acte de donació d’una part de la persona, sigui sang, sigui un òrgan. Tothom sap que això existeix, que hi ha persones que desinteressadament entreguen una part de si mateixes per pal·liar un greu problema d’una altra persona. Aquestes donacions són fetes de manera anònima, sense exhibicions de cap mena. Això els confereix un mèrit afegit. “Que la teva mà esquerra no sàpiga el bé que ha fet la mà dreta”, un aforisme ple de valor. Tant pels donants com pels receptors representa una visió solidària del món, fet que dona valor afegit a l’existència humana. Aquesta faceta de la humanitat tothom coincideix que és una gran mostra d’estimació, anònima, però de gran valor que existeixi. Moltes persones deuen la seva vida a aquesta activitat sanitària. Tothom n’hauria de fer difusió perquè les donacions mai faltessin. (Jordi Bufurull Gallego- 23/09- Punt Diari)

L’OMBRA ALLARGADA DELS PEATGES.- Des de la desaparició dels peatges, cada dia laborable pels volts de les vuit del matí, a la sortida Girona Sud de l’autopista, es produeix una retenció molt més important que en època de peatges. La cua de la retenció està formada per desenes de vehicles aturats al voral de la calçada en ambdós sentits. Voldria enviar records i ànims a totes les persones que, tenint capacitat d’actuar ja per solucionar aquest problema real de seguretat viària, esperen que hi hagi un accident greu, per exemple el dia que un camió d’alt tonatge s’emporti dos o tres turismes amb els seus ocupants a dins. (Josep Casals – 21/09 – Punt Diari)

BOTELLOTS SENSE CONSEQÜÊNCIES.- Cap detingut, ni tan sols identificat? La nit de divendres a dissabte al campus de Bellaterra hi va haver uns esdeveniments vergonyosos que es van desenvolupar, per dir-ho d’alguna manera, sota l’atenta i paternal mirada de les forces policials, que amb prou feines van intervenir-hi i que, tal com dic al principi, segons els mitjans de comunicació, no és que no hi hagués hagut cap detingut, és que no hi va haver ni un sol identificat. Em sembla recordar que la mateixa nit, en un altre lloc, hi va ha-ver un episodi similar en què el jovent va arribar a empaitar els policies, que van fugir corrents. Unes preguntes sense (gaire) mala intenció: si en lloc de jovent passat de voltes, borratxo, esnifat i empastellat hagués estat una gentada similar però tothom amb ple domini de les seves facultats, sense trencar res ni fer cap acte de vandalisme, però portant estelades i cridant “Independència”, quants vehicles de Brimo, ARRO i similars haurien comparegut al lloc? Quantes càrregues s’haurien produït? Quants cops de porra s’haurien repartit? Quantes bales de “foams” haurien disparat? Quanta gent hauria estat identificada i detinguda? (Agustí Vilella -22/09 – Punt Diari)

LA TAULA DE DIÀLEG.- Seguir intentant negociar amb Espanya val la pena, amb un país en què el becari català rep 5 euros i el becari madrileny, 58? Val la pena, amb un país que ha col·locat 3 presidents, 23 ministres i 54 directors generals als consells d’administració de les entitats elèctriques que disparen el preu de la llum? Val la pena, ara que hem tret els peatges de les autopistes i portem més de deu anys sense acabar el desdoblament de l’N-II? Val la pena seguir pagant l’impost de patrimoni i successió perquè la Generalitat no rep prou recursos de Madrid? Val la pena esperar unes inversions que prometen i no arriben? Val la pena, quan Aena té el domini dels aeroports del Prat, Reus i Girona i no tenen un pla viable i respectuós amb l’entorn? Val la pena, amb un Estat que té frenat el corredor del Mediterrani, que demanen Andalusia, Llevant i Catalunya, per gelosia i menyspreu? Val la pena asseure’s en una taula per demanar les engrunes que Madrid ens vulgui donar i qüestionar els interlocutors? A on és la nostra dignitat, el nostre amor propi i la nostra vàlua? Honorable president, no podem ni hem de seguir sent els escolanets i pagar el beure... És trist dir-ho, però malauradament només hi veig solució amb la ruptura. (Mi-quel Mompió Azemar – 23/09 – Punt Diari)

EL CELIBAT DE LA CAPELLANADA.- Aquests dies alguns mitjans de comunicació arrel del cas Novell parlen del celibat. Voldria aportar una altra mirada com a persona cèlibe (que viu el celibat). Recordo que ja fa uns anys, en el si d’una conversa profunda amb una persona amiga, en un moment donat, em va preguntar, sense “doble intenció”: “Tu, Carles, sent mossèn, no trobes a faltar alguna vegada tenir una esposa i compartir la vida amb ella, tenir una família, gaudir de relacions sexuals...?” La meva resposta va ser més o menys aquesta: “Sí, com a persona que soc, a voltes ho trobo a faltar, però sento en mi, i de manera molt profunda i joiosa, la vocació i el do del celibat per amor a Jesucrist.” La conversa va continuar i en vam poder parlar de manera adulta, com a persones amigues que respectàvem mútuament les respectives vocacions (ella estava feliçment casada i jo feliçment cèlibe). Personalment, i anys després, puc dir que als meus cinquanta-nou anys continuo vivint el celibat com un regal joiós que he rebut gratuïtament per part de Déu. Soc conscient que el celibat pot no viure’s de manera positiva. Tinc persones amigues (homes i dones) que durant uns anys van viure el celibat i després van optar per una altra vocació (matrimoni). Estic convençut que molts d’ells podrien ser uns bons mossens tot estant casats. També he conegut, en diferents llocs on he viscut, persones que viuen el celibat amb dificultats i que tenen relacions sexuals. En converses de tu a tu amb algunes d’elles m’ha semblat que no se sentien realitzades. Sempre els he suggerit que pensessin que vivint així s’estaven perdent la possibilitat de ser felices, bé com a cèlibes o bé com a casades. Però també he de dir, sincerament, que en conec moltes més que ens sentim realitzades, vivint el celibat per amor cap a Jesús de Natzaret, que va viure cèlibe. Entre aquestes persones hi ha homes i dones. Entre aquestes dones no solament hi ha monges i religioses, sinó també dones seglars que per amor a Jesucrist opten lliurement per viure cèlibes. Ja des dels primers segles del cristianisme n’hi ha hagut. D’altres persones que conec no van optar per ser cèlibes, però en el transcurs de la vida s’han trobat solteres i estan bé així. Viuen com a deixebles de Jesús, compromeses amb la societat i amb l’Església. Comprenc que en la nostra societat costi entendre que hi hagi persones cèlibes felices. Però no és mèrit nostre, és un do gratuït de Déu que mirem de cuidar i agrair. Com també agraïm altres vocacions i dons que Déu dona a altres persones. (Carles Sanmartin Sisó – 21/09 – Diari el Segre)

LA MERDA, QUAN MÉS ES REMENA, MÉS PUT

A la meva manera de veure, no comprenc com ens en sortirem en tant que país – i en aquest concepte ample "de país" hi incloc tots els pobles i nacionalitats que comparteixen el mapa de l’Estat espanyol -, mentre no fem creu i ratlla de tots els embolics, greuges, orgulls i enveges identitàries, mogudes per interessos arnats que des de fa anys ens impedeixen avançar plegats per garantir a la ciutadania un futur sense sobresalts que valgui la pena de viure amb il·lusió. Tenint com tenim tanta feina per enllestir a fi de no quedar-nos enrere en cap de les curses imprescindibles per aprovar les assignatures que encarrilen cap a la prosperitat, fa pena de veure com perdem el temps masegant i rovellant tanta energia en batusses i renyines de parvulari, enlloc d’aprofitar totes les oportunitats per bastir complicitats, coneixements i bon geni per aconseguir ser respectats per tots els altres països amb qui competim directament per a no quedar-nos despenjats de l’estabilitat econòmica i política que, ens agradi o no, són les que ajuden la prosperitat social, cultural, sanitària i mediambiental que ens asseguri no arrossegar-nos pel món com un país de segona divisió, condemnats a barallar-nos eternament per les engrunes que caiguin de la taula on s’afartin els classificats a la divisió d’honor.

Escric això arrel de l’empresonament de Puigdemont, al caire d’un nou capítol del desenllaç d’aquell episodi desgraciat que anomenem "procés sobiranista", el qual – ens agradi o no admetre-ho - va anar d’Herodes a Pilat perquè, senzillament, els que pilotaven el vaixell de la secessió van posar la directa, confonent els desitjos amb les realitats. Mai s’havia arribat tant lluny en recolzament popular a la independència com aquell primer d'octubre de fa quatre anys; per aquesta raó la desil·lusió i la frustració, per molt que s’hagi volgut emmascarar amb dosis d’èpica eixorca, de mica en mica ha fet forat sense que, i això encara és més greu, les tres diguem-ne branques del sobiranisme vagin a l'una sinó que estiguin a mata-degolla i afeblides per engrescar novament amb les seves històriques utopies, suficient parròquia com per sumar una majoria popular que decanti sense discussions la balança, no pas cap a una victòria pírrica en el millor dels resultats, que divideixi el país pel mig. Els d’una branca perquè, arrenglerant-se al mantra numantí de la confrontació i de tirar pel dret la declaració unilateral d’independència, fan una fortor de naftalina que tomba d’espatlles els partidaris del sentit comú i de les faves comptades però ben comptades. Els de l’altra branca, perquè s’han entestat en fer asseure l’Estat en una mesa de negociació etèria, on el govern de l'Estat de moment no vol (ni pot, considerant la relació de forces parlamentàries), mercadejar altra cosa que quatre saldos i transferències de sobirania de segona mà.

Si un hipotètic follet, eixint d’una llàntia màgica em demanés que expressés un desig, respondria que endrecés d’una revolada la mala maror que impedeix que els polítics es dediquin en cos i ànima a fer quelcom productiu i assenyat per sortir de l’atzucac en que estem empantanegats, enlloc de dedicar-se a matar mosques a canonades I en aquest sentit, demanaria que ambdues parts fessin l’esforç definitiu per, encara que enterrar les diferències històriques seria massa demanar, almenys toquessin de peus a terra aparcant les escaramusses que avui no toquen i anessin per feina. És a dir s'ho maneguin com vulguin per posar el marcador de la confrontació a zero, recolzant una amnistia política general i generosa per deixar de banda les interminables pica-baralles, i posar-se a treballar en serio, colze a colze, per tirar el conjunt del país endavant, allunyant el perill que cada dia caigui més gent en la precarietat prèvia a la misèria econòmica, intel·lectual i social.

Perquè el conjunt del país no s’enfonsi cada dia més en una confrontació fratricida, i abans que ens arruïni sense remei i en tots els sentits, caldria que es posessin d’acord totes les parts en litigi en tres qüestions bàsiques: per part de l’Estat, aprovar una generosa amnistia per sortir de l’atzucac, tancant conjunturalment i sense reserves les ferides; per part de Catalunya, sense renunciar a cap de les seves reivindicacions, independència inclosa algun dia per una via consensuada i no traumàtica, desdir-se solemnement de fer-ho a tall d’arrancar naps enfrontant les respectives comunitats. I, finalment esclar, fer pinya tots junts per treure el carro del pantà d’arenes movedisses en que s’està enfonsant cada dia que passa enmig d'aquest ambient tèrbol. A la meva manera de veure, cal enterrar les destrals (les físiques i les dialèctiques) per pactar una treva i començar a treballar tots, colze a colze, per aconseguir no només surar damunt l’aigua pantanosa sinó pujar a una barca el més sòlida possible per sortejar els remolins i els xucladors. ¿Creieu que el clímax hi acompanyarà o estem condemnats a ensorrar-nos una mica més cada vespre desgastant-nos lluitant en contra de molins de vent? Jo, francament, penso que mentre dediquem més esforços a remenar la merda que a treballar agafats de la maneta, aquest país – repeteixo, considerat en el seu conjunt territorial – a cada sortida de sol farà més pudor de cadàver.

 

TORNA A SONAR UNA CANÇÓ ENFADOSA QUE NINGÚ VOLDRIA ESCOLTAR

Ja em faig càrrec que avui proposo reflexionar sobre un tema tan delicat, que una mena de protocol convencional no escrit recomana passar-hi de puntetes. Possiblement per aquesta raó, a pocs dies d’haver començat el curs escolar costa de parlar obertament de si l’assetjament (bullying) va a la baixa o potineja més que mai a les aules. Aquesta paraula anglesa s'utilitza per identificar la intimidació que es defineix com la violència mental o física, exercida individualment o en grup, per estudiants contra companys considerats més dèbils que no són capaços de reaccionar, sigui perquè estan cagats de por per naturalesa, o perquè se’ls ha fet sentir inferiors a base de cruels i recargolades humiliacions psicològiques. A les aules i a les seves rodalies aquesta pressió psicològica es caracteritza per conductes intimidatòries d'amenaça, d’aïllament i de tirania, que duen a terme des de criatures a adolescents considerats “dominants” sobre companys que no se sabem espolsar de sobre els voltors que els assetgen no pas esporàdicament, sinó de forma persistent durant setmanes, mesos, i fins i tot anys.

Laia Vicens, en un article publicat a l’ARA el mes de juny va denunciar el bullying com una plaga social que es manté a l’ombra d'una societat estabornida, recalcant que segons una enquesta feta per Amalgama7 i la Fundació Portal, un terç dels estudiants (des de primària a la universitat) reconeixien que, almenys una vegada, havien exercit assetjament contra un company de classe. Un informe realitzat per la Fundació Barça a través d’Adolescents.cat revelava que el 54% dels adolescents de Catalunya han estat implicats en casos de bullying, directa o indirectament, com a agressors, víctimes o testimonis passius o actius. Però el més preocupant de tot plegat són aquestes altres dades extraordinàriament alarmants, que es desprenen de les opinions dels enquestats: tot i que hi ha mesures per impedir l'assetjament, un 80% considera que continua existint; un 30% confessa que si s’hi trobessin no sabrien com demanar ajuda i que, en tot cas, només un 20% ho faria a través del professorat. Total: que les conseqüències d’aquesta lacra, es vulgui reconèixer o no, cadascú se les llepa com pot per les cantonades.

I és que, llevat de poques honestes excepcions, l’establishment docent tant públic com privat, però sobretot el de caire confessional, no en volen sentir-ne a parlar gaire ni de la remota possibilitat que als seus col·legis concrets passi res de semblant I si bé no hi tiren descaradament terra a sobre de les escasses denuncies que es presenten, tampoc es moren de ganes d’encetar cap debat a fons per arribar a les vertaderes arrels del problema, peti qui peti. Tanmateix, l’assetjament escolar potenciat des de les xarxes socials ha estat amagat sota un incomprensible silenci administratiu institucional, sigui per manca de recursos o per no saber com afrontar un problema que malgrat es manifesti preferentment a l'escola té arrels molt diverses. Òbviament, aquest silenci abona el terreny a que els assetjaments es desenvolupin cada vegada amb una violència increïble que fa baixar les defenses tant de l’alumnat com de les famílies que en pateixen les conseqüències i que s’està convertint en una xacra que, sobretot si s'alimenta de complicitats covardes, contamina tot el que troba, no obstant uns quants intentin barrar-li el pas.

Puc parlar de bullying amb cert coneixement de causa perquè en vaig ser testimoni directe, fa més de cinquanta anys ja que aquesta xacra ve de lluny, en un col·legi religiós de Girona. Precisament la inhibició del nostre senyor “prefecte” va ser la causa que, en el meu cas particular, perdés la fe en els homes d’església, ja que no m’entrava en el meu caparró d’adolescent candorós que els que predicaven la caritat cristiana i l’amor al pròxim, i que glopejaven cada nit aigua beneita per rentar-se les dents i l’ànima, per-metessin que es fes escarni durant mesos d’un company per un defecte, en aquest cas estètic (unes dents davanteres que li sobresortien com pales), vexant-lo amb un motiu tan repugnant com “ratassa”, sense que ningú parés els peus als botxins directes d'assassinar l’autoestima d’aquell xicot. Autoestima que, segons els manaments de Déu, es tenia de respectar per damunt de tot, a qualsevol persona. I no devia ser pas un cas únic, ja que d’altres testimonis de caps d’escolars caps d'esquila se n’han sentit pels descosits; com tampoc és cert que avui d’assetjament tant a l’escola com a la feina, que aquesta n'és una altra, no n’hi hagi. El que passa és que no es vol admetre per no fer mulladers innecessaris. Fins que un dia un d’aquests adolescents fastiguejats pels seus companys es suïcida i l’alarma social es dispara i tots els hipòcrites del món surten dels armaris per estripar-se les vestidures fent propòsits d'esmena que no duren ni un telediari.

I per si no teníem pocs maldecaps, fa un parell de temporades es va posar de moda una derivada de l’assetjament, l’anomenat “cutting”, que no és altra cosa que un indicador infal·lible d'una predisposició suïcida, ja que qui ho practica sembla com si abans de llevar-se la vida intentés descarregar l’angoixa insuportable fent-se talls als braços, a les cuixes o a la panxa, amb cúters, tisores o ganivets. En principi, quan nois i sobretot noies comencen a mutilar-se d’aquesta manera no pretenen cridar l’atenció ja que es tapen i dissimulen les ferides, ni tampoc camuflar impulsos o tendències malaltisses cap al suïcidi perquè encara no se l’han plantejat com a solució definitiva, sino simplement per esbravar-se emocionalment de les frustracions que experimenten, i sobre les quals massa sovint no troben amb qui poder-se recolzar sense complexes ni suspicàcies.

A la meva manera de veure, doncs, la societat laica, corrupta, hipòcrita i, sobretot, desestructurada d’avui dia, té un problema i una responsabilitat molt greu amb una part important del jovent que puja. Un problema en el qual els mitjans hi tenen una bona part de culpa en atiar-lo, ja que no tenen cap mirament sinó més aviat tot el contrari en promocionar temeràriament personatges poc exemplars en quan a valors i conductes ètiques, que converteixen en mediàtics, de manera que molts adolescents, a falta referents autèntics imiten herois desguitarrats i hiperventilats que s’han posat de moda artificialment, prescindint de la seva escassa solvència intel·lectual i moral. Però, esclar, no hi ha pitjors mentides que les que ens diem a nosaltres mateixos.

UN CONTE, COM A BENVINGUDA A LA TARDOR

 

(Aquest conte el vaig escriure en homenatge a l’amic pintor Josep Vila Closes, traspassat la primavera del 2005. El relat va guanyar el primer premi del 5è Concurs de Poesia i Narrativa de l’AA.VV. Plaça Catalunya, de Manresa, l’any 2009)

I)- Ningú se la creu; però tant se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou, veient com a aquell carallot li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot mentre ho explicava el deix de papissota que li havia quedat a la nena després de la trompada, per fer més gràcia. Des d’aquella traïció, la nena va deixar dit a sa mare que no volia veure més aquell capsigrany, que no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta, i li semblà que no pensava fer-li’n gaire cabal del que li acabava de dir.

- A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria? – li va preguntar, fent aquell posat de màrtir que a la nena tant fastiguejava, i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret manllevat de la seva colli-ta de frases fetes. En efecte, no va trigar gens a escopir-lo: - no veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!

Sa mare, no només no l’entenia sinó que no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés, ja que no deu ser el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a escanyolida, que fer-ho amb una fardassa de quasi disset, que s’hi havia tornat a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa per no fer-li mal; a vegades hagués volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.

En el seu estat, no és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes. Per això li sabia greu que, justament sa mare, no fes una mica més d’esforç per creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués a una mena de penitència auto-imposada per purgar vés a saber quin pecat imaginari o per implorar – posant com a penyora l'abnegació amb sa filla – un miracle impossible per a la nena. No ho podria pas assegurar amb tota certesa, però a vega-des se li acudia que sa mare patia del mal de “sentir-se culpable”. El que no tenia volta de fulla era que es negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà – que sa filla es quedaria definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.

No obstant això, el que més li dolia a la nena era que sa mare no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i patir, com si mai hagués passat res de res d’allò que va passar. Fins i tot, amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que sa pare va agafar de gairell i una mica massa de pressa. Segons sa mare, per culpa d’ella que havia posat nerviós el pare de tan repetir-li que anés amb compte perquè darrerament conduint s’envelava massa. Aquest era el drama que d’ençà de l’accident s’havia instal·lat a casa: que sa mare feia cinc anys que es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre tots dos – ella i el seu home - li varen fer a sa filla, perjudici del que voldria rescabalar-se'n com fos per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena lluny de qualsevol ressentiment maliciós ni de cap esperança incerta, només maldava perquè sa mare li fes cas quan li explicava que tot sovint la feia petar amb el pare mort, des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament, qui se la podia empassar una bola com aquesta?

II)- Mai hauria dit que amb el pare mort pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si l’entenia: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava tant el pensament que s'anticipava a la resposta. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es passegés davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de veïns del barri de quina fisonomia només se’n recordava vagament, d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar pel balcó acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.

De bon principi, com us dic, venien de bracet tots plegats; però d’un temps ençà ja gosaven, rai, de treure-hi el nas al finestral tot solets i, sempre que podien, fins i tot es quedaven rondant una bona estona pel balcó fent-li companyia. No pas sempre, ja que alguns dies més aviat aquelles trobades semblaven visites de metge: passaven de resquitllada com si els visitants tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven i tal com la nena diu: això és l’únic que importa. Inclús alguna vegada acompanyaven son pare gent que a ella no li sonaven de res d’haver-les vistes al barri, però amb els quals de seguida també feia barrila.

El pare, en canvi, era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li una sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps i que sabia li faria il·lusió de saludar. L’altre dia, sense anar més lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable, que sempre que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de pintura ràpida, la deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa - els seus colors preferits – a la tela del quadre que enllestia contrarellotge.

El senyor Josep, aquell dia que el pare va portar-lo al balcó, prenia de la mà com si fossin criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que volgué presentar a la nena: - Mira, patufeta, saluda al dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pinta mones com jo, que ha ha traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament entre tots tres anem a plantar els nostres cavallets al cim de Coll-baix, per deixar-nos embriagar per la posta de sol esplèndida que es prepara per avui.

Quan, trasbalsada i sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar tot, fil per randa al seu cosí, aquest se la va quedar mirant com un estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara, com un imbècil.

III) - En la soledat del dormitori, estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil d’entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs i hipòcrites de falsa compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona de saludar-la no sabéssim què dir-li i fotessin el camp, abandonant-la sota un cobre-llit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per primera vegada al pare palplantat davant el finestral. De primer, no era més que un núvol despistat; però, en parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamon el contorn precís del rostre enyorat. En adonar-se que la nena l’havia reconegut, son pare va somriure-li i picant l’ullet amb picardia, li va dir: - què et pensaves, princesa, que no ens veuríem mai més?

Allavonces li va revelar el gran secret del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel cel dels pobles i viles on varen viure. Però no tots ho fan, només els que accepten ressuscitar d’aquesta forma reeixida. Son pare li va assegurar que convertir-se en núvol era la forma més agradable de trascolar l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar una bona colla d’amics núvols amb qui avenir-se.

Els núvols, li va confessar son pare que malgrat no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el vent arrossega i escampa, en quins lloms s’hi enfilen els esperits, afaiçonant-los amb llur personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les flors dels balcons i terrasses de les ciutats. El que passava, però, és que no tots els núvols es deixaven muntar pacíficament. Alguns estaven posseïts - des arran mateix de les lleres dels rius o de les bancades del mar - per dimonis, que són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant panxades d’aigua o de pedra en glopades amenaçadores, barallant-se violentament entre elles fent saltar llamps i centelles a cada trompada.

Mentre son pare, embolcallat en el núvol tranquil en que viatjava aquell matí, li explicava tot això, la nena barrufava. Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus amics, sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja. Tant contenta com se sentia i sa seva mare, en canvi, només tenia ganes de plorar. Però s’ha acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia que pugui ésser lliure en un núvol com son pare o el senyor Vila Closes.

IV) - Feia dies que el sol picava de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De sobte, un cap de núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral, per fer-se notar descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, s’haurien adonat que només el balcó de la casa de la nena estava mullat.

QUAN M’INSULTEN PENSO: AMB LES PEDRES QUE EM TIREN, CONSTRUIRÉ CASA MEUA

No és meu el pensament, és un aforisme tibetà per plantar cara els insults i les ofenses, siguin a persones físiques o a ideologies. Els insults o penjaments són paraules cantelludes que utilitzen males persones amb la intenció de fer mal, sovint simplement per fer mal o ofendre. Esclar que com a qualsevol mortal, quan t’insulten el primer que et passa pel cap i que et ve de gust és no deixar per l’endemà respondre “adequadament”; però, potser l’actitud més aconsellable seria limitar-nos a “contestar”. I és que malgrat els mots “respondre” i “contestar” solen emprar-se com a sinònims, igual que en molts altres casos del vocabulari domèstic cada paraula té matisos i en el cas dels insults jo diria que s’escau més “contestar” que no pas “respondre”, quina paraula té un significat més neutre, potser administratiu fins i tot. Steve Jobs, el carismàtic informàtic fundador de “Apple”, a qui els seus detractors li han arribat a dir de tot, recomanava mitja dotzena de consells sobre com reaccionar davant un insult personal, i el més sorprenent de tot és que, a part d’allò de comptar fins a vint abans de badar boca, aconsellava donar per la banda a l’insultador. “Si se li dona a entendre que té una part de raó, se’l deixa desarmat i s’hi pot parlar” – deia convençut del seu mètode.

El gat vell en política, Joan Tardà, que com sabeu és dels que no té pèls a la llengua, opina semblant a Jobs tant si es tracta d’insults personals com col.lectius que bescanten els drets civils de les persones o de l’activitat democràtica com a forma de conviure; però, recomana contestar a la catalana: “cívicament, pacíficament i democràticament”. El republicà assevera que actualment s’està intentant crear a aquest país un escenari “en que sigui possible criminalitzar processos democràtics”, i demana no caure en el “parany”. “Ens volen violents, volen respostes desaforades”, reflexiona. I afegeix que quan el que està en joc ja no és l’opció o no a la independència, sinó els mateixos drets civils: - “l’hora és greu i toca respondre”. Tanmateix, el filòsof Josep Ramoneda, davant la proliferació d’insults, desqualificacions i rampells d’odi, proposa uns quants criteris per tornar-s’hi com cal: "a) llibertat d’expressió, i que cadascú digui el que vulgui i que cada espai mediàtic sigui lliure de decidir a qui vol donar veu i a qui no, que serà al mateix temps una bona manera que cadascú es retrati; b) combat ideològic, però no tant per la via frontal del cos a cos com per la via de la crítica sistemàtica de qualsevol idea o proposta que porti la música recurrent de l’extrema dreta: masclisme, franquisme, neofeixisme, racisme, xenofòbia i un llarg etcètera; c) aïllament, ni una sola complicitat política o de qualsevol altra mena amb els partits que vehiculen aquests discursos, i d) una reflexió seriosa sobre per què aquests grups reben reconeixement i acceptació, que té molt a veure amb el desconcert de la socialdemocràcia i de l’esquerra en general, que en el pas del capitalisme industrial al postfinancer han perdut, si se’m permet dir-ho així, una part del poble".

És curiós, però fa trenta i pico d’anys que aquella TV3 que sovint es critica per “adoctrinar” l’audiència, va tenir la bona idea d’emetre una sèrie – Bola de Drac – que va donar l’oportunitat a milers de nens catalans d’aprendre a substituir el vocabulari groller d’insults i renecs que sentien a casa o inclús entre els amics (des de fill de puta a subnormal, per recordar-ne dos dels més corrents), per un reguitzell de paraules més divertides i suaus, dites una mica a tall de broma i, sobretot, malgrat qui les emprés estigués enfaristolat en una crisi d’empipament, feien menys mal les del lèxic d’en Vegeta, el superguerrer més malcarat i carismàtic de tot l’espai exterior. Paraules com Microbi, Mig pollet, Petarrell, Merda seca, Manefla, Patata, Pallasso, Sabatot, Fantasmot, Baliga-balaga, etcètera, feren forrolla durant una llarga temporada als patis de les escoles i llars d’infants.

Per desgràcia, d’aquell lèxic amable ja en queda poca cosa menys que el record, i s’està imposant de nou entre la mainada un vocabulari sovint importat i bastant més groller i agressiu, que inclús els guionistes de produccions audiovisuals de gran audiència no estalvien, suposo perquè pensen que la grolleria, els insults i els renecs recargolats i a mig camí de l’ofensa cruel, retraten molt millor la realitat social del món en que vivim que no pas els reprimits mots que engargamellaven els personatges d’aquella mítica sèrie japonesa, que no obstant el rerefons de violència o d’acció que no podia es dissimular, almenys mimava el llenguatge. Avui, vés a saber com, o potser sí que ho sabem però considerem millor callar-nos-ho perquè és “políticament incorrecte” manifestar-ho. És a dir: que l’aiguabarreig producte de la diversitat cultural que predomina a les aules, als esbarjos i, sobretot, als locals d’oci, és el culpable de que aquelles “carrinclonades” col·loquials del Bola de Drac i d’altres com els Super Tres, hagin passat a la història sense que des de les llars, els pares facin gran cosa per redreçar la deriva que està prenent el llenguatge quotidià i, en certa manera l`educació en general, entesa com el clima que s’hauria de respirar entre fills, pares i docents perquè es recuperin els sentiments, els instints, els pensaments i els valors indispensables per avançar. L’actiu més important de qualsevol persona és la seva ment, independentment de com es guanyi la vida. Qui sap si per aquesta raó es dona tanta importància a la salut mental. Espero que amb aquesta reflexió hagi donat resposta a la pregunta de l’amiga Magda Escola, sobre com reaccionar davant els insults. Si no ho he aconseguit, és que no en sé més. 

EN JOAN M’HA DIT QUE S’ESTÀ FENT LA MALETA.-

 

Ens vàrem retrobar ahir, a la sortida del funeral d’un amic comú. I, francament, si no arriba a ser per ell que em va fer una ganyota com volen dir: que no te’n recordes de qui sóc?, jo no l’hagués pas reconegut. De fet, feia una bona temporada que l’havia perdut de vista, però no era el temps qui me n’havia esborrat la fesomia sinó que aquell home que m’estava interpel·lat no tenia cap retirada amb el paio que jo recordava de la darrera vegada que el tinc present: era més escanyolit, sense bigoti i amb el cabell pelat al zero com quan fèiem la mili. Però, sobretot, el que més desdibuixava el seu record era la “carona” que feia, una expressió que li havia sentit dir a ma mare, sempre referint-se a algú amb poca salut. Com que feia tan de temps que ens havíem perdut de vista, després d’haver sigut cul i merda quasi des que anàvem a escola amb calça curta fins que va passar allò de la feina, i va anar-se’n a viure lluny del poble.

Bé, amb “allò de la feina” vull dir quan al despatx on treballàvem tots dos varen fer net de mitja plantilla perquè en Jesús, l’amo, deia que amb la crisi no tenien tants clients i no es guanyava la vida com abans. I com que en Joan ja passava de la cinquantena, va ser un dels primers a qui va tocar el rebre. Em va saber greu, la veritat sigui dita; però, jo també m’acostava a l’edat crítica i he de confessar que em vaig sentir alleugerit de que no em toqués la ribotada. No sé si llavors se’m va notar a la cara l’alegria continguda, però el cas és que en Joan quan se’m va acomiadar per anar-se’n no sé on per refer la vida, em va mig retreure que no li hagués fet gaire costat enmig del tràngol. Li podia haver dit que fou per la vergonya que em feia que a ell li hagués tocat la mala ratxa i a mi no, com si n’hagués tingut la culpa; encara que no pogués evitar alegrar-me’n de la meva xamba. Sigui com sigui, avui en retrobar-nos no m’ha pas semblat que m’ho tingués en compte. Al contrari, m’ha convidat a fer una beguda al bar de davant de l’església, i quan jo, per encetar una conversa de conveniència, li he preguntat com li anaven les coses, m’ha deixat parat amb una resposta que m’ha sonat a estirabot perquè feia temps no li escoltava a ningú; però, que recordava amb mala astrugància des del dia que l’avi, quan jo era encara petit, va dir-me: “nano, m’estic fent la maleta”. I al cap de quatre dies justos es va morir.

Malgrat era tan evident per mi, doncs, de què m’estava parlant en Joan, vaig dissimular preguntant-li si se n’anava de viatge. A vegades, llamp me mau!, em faig el murri expressament per no seguir el biaix d’una conversa que prefereixo no tenir. Tant se val!, perquè tampoc va fer-ne cas d’aquesta meva poca traça per enfocar assumptes delicats, i com si estiguéssim compartint la xerrada més natural del món, em va confirmar el que jo em temia però que no volia acceptar: que en Joan ja veia "les tres pedretes" a tocar i que tenia molt clar que li havia arribat l’hora de fer la maleta, si no volia anar-se’n a l’altre barri en pilotes. “No m’agafaran pas, rai, amb els pixats al ventre” – em va assegurar a continuació. I quan en un intent de desdir-me de la meva poca vista d’abans li he respòs amb un ambigu: vaja quines coses de dir!, ell m’ha parlat amb una serenitat que, francament, li envejo, de com s’està preparant per si de cas després del darrer esbufec es troba amb quelcom més que un immens forat negre. D’aquí ve això de “fer-se la maleta”. - “Jo no era de missa – ha afegit - ja ho saps bé prou; però, ara que falta poc no les tinc totes i prefereixo deixar tots els melics lligats, per si de cas. Ja que he arribat a la conclusió que per molt que alguns es facin el pinxo, quan t’arriba l’hora et cagues a les calces. Si és que te n’adones és clar! I jo, per sort o per desgràcia tinc clar del mal que he de morir. No trigaré massa, perquè els metges ja m'han sentenciat i estic en capella, però tant se me’n fot quan sigui; jo ja tindré la maleta a punt i no saps com em tranquil•litza veure-la al costat del llit”.

La mare que et va parir, Joan! Ja m’has deixat teca per rumiar uns quants dies; però, a la sortida d’un funeral aquesta mena de converses no són les més apropiades. O potser sí, vés a saber! Respecte de la mort hi ha gent que pensa massa i empara els seus sentiments en frases categòriques que sonen bé, però que ben mirat no diuen res. El filòsof francès Edgar Morin, inventor de l’anomenat “pensament complex”, per exemple, em va deixar parat amb una afirmació que respon exactament al què us estava dient: “No miro a la mort: és ella qui de vegades em ve a mirar”. Brillant! Però, per mi sense suc ni bruc.

No he sabut què dir-li a en Joan, de fet tampoc sé si esperava que li digués alguna cosa. Es fotut que enmig d’una conversa delicada no trobeu les paraules adequades; però, no us hi amoïneu, per molt greu que us sàpiga quedar-vos sense saber què dir en un moment donat, tard o d’hora us adonareu que les paraules adequades sovint solen arribar quan ja es massa tard perquè facin efecte.

 

NO TENIR PÈLS A LA LLENGUA, AMB SENY, AJUDA A L’EQUILIBRI EMOCIONAL DE LES PERSONES.

Guardar-se les opinions, els retrets, les “cosetes” en general, acaba fent “mala sang” o diposita petites pedres al fetge que van fent racó fins que exploten; per tant, al meu parer no és aconsellable, ni per a la salut ni per a l’equilibri emocional, reprimir-les. Aquelles persones que tot allò que senten dir els dol o els hi suposa inclús un rampell de mal de ventre, però es guarden al pap replicar-ho amb la seva opinió pacíficament discrepant, a la llarga acumulen uns quants ressentiments fallits i eixorcs que acaben agrejant-los el caràcter. Hi ha gent, tots en coneixem alguna mostra sens dubte, que es vanta, per exemple, de mossegar-se la llengua abans de qüestionar una opinió, un gest o un capteniment que els ha molestat per considerar-lo fals, difamatori o fins i tot un insult a la intel·ligència; però que està convençuda d’actuar com cal no tornant-s’hi ni burxant els embolics, resignant-se a no aclarir mai allò que els ha fet emprenyar, en qualsevol àmbit de la vida quotidiana, tant si és a la feina com en les estones de lleure amb els amics. Àdhuc en la intimitat conjugal, que ja és portar la “discreció” a extrems una mica més discutibles, que explicarien alguns divorcis que parlant clar i civilitzadament quan tocava potser s’haguessin evitat.

No obstant això, aquests capteniments discrets no sempre obeeixen a sentiments d’urbanitat, de timidesa o de submissió malaltissa, que al cap i a la fi es podrien dispensar, sinó que les persones que d’aguantar-se el que pensen ho consideren una virtut, encara que en realitat es morin de ganes de dir el que senten, en comptes de trobar-se millor acumulen un grapat de rancors que acaben consumint-los per dintre. I quan els vomiten s'esbraven a la brava, perquè aquesta mena de racons acaben sortint a fora d’una manera o d’altra, esquitxen tothom que es troba a la vora, hi tingui o no res a veure. Per aquesta raó, jo sóc dels que defensa que cal aprendre a practicar l’exercici de buidar el pap sempre que convingui, això sí sense fer-ne un gra massa i amb seny, però amb prou claredat per quedar-se satisfet. Manifestar tan educadament com es vulgui la disconformitat amb allò que algú ha dit o ha fet i que ens ha molestat, és un mètode d’higiene mental imprescindible per trascolar emocions tòxiques, i una aposta segura per millorar la convivència; sempre, repeteixo, que les discrepàncies no s’expressin a tall d’arrancar naps, a cops de destral o amb batzegades d'odi.

He observat que molta de la gent que no parla quan toca, a la llarga no poden dissimular un posat de pomes agres perpetu. Per molt que vulguin emmascarar aquest tarannà venent-lo com un mètode d’autocontrol o, simplement, per practicar la santa i estèril mortificació cristiana de parar l'altra galta. Estic convençut que emmordassant voluntàriament per sistema els retrets o les reprensions, per allò de no discutir, de no “donar la nota” i de no semblar repatanis, en realitat fa palès una personalitat complicada, que oscil·la entre la inseguretat i la immaduresa. Però el que resulta més penós de tot plegat és que les persones normals reprimeixin les ganes d’aclarir les coses per por que els arguments, a favor o en contra, “cantin” o no siguin “prou brillants” i els posin en ridícul.

Ara bé, quan s’està convençut de veritat que parlant la gent s’entén, no s’hauria de sufocar sinó estimular la franquesa, igual com de petits ens manifestàvem espontàniament en tota la nostra innocència. En el fons, el pecat més comú que cometem els adults és renegar o oblidar-nos de la innocència amb que actuàvem quan érem nens. És un fet inqüestionable que a mesura que et fas gran forçosament t’oblides de com reaccionaves quan corries amb pantalons curts. Tenir pèls a la llengua acaba destrossant les persones per dintre, perquè si bé aguantant la tapadora al damunt de l’olla on hom diposita les migranyes es pot marejar la perdiu, arriba un dia que l’olla bull i vessa. I és que com aconsellava en Pere Calders al seu llibre “Estimat amic”, la veritat necessita ésser sincera per no comprometre l’amistat, procurant respectar sempre el subtil equilibri entre el que es diu i la manera com es dit. 

DE VACUNES CADUCADES COM DE BOTELLOTS N’HI HA A TOT ARREU, NO NOMÉS A CATALUNYA.

Sembla com si la notícia de que a Catalunya s’han detectat uns quants centenars de milers de dosis en capella de caducar sigui la negligència imperdonable d’una administració incompetent, encebant així l’ambient perquè tothom hi faci safareig, hi suqui pa i busqui tres peus al gat, sense fer constar que a altres indrets del món passa el mateix, per desgràcia i vergonya de la humanitat. Fa poques setmanes, es va filtrar que a Estats Units perillaven uns sis milions de dosis que, d’acord amb els protocols de les farmacèutiques, ja estaven a punt de traspassar la frontera de la vida útil, i a molts altres països que s’ho callen per conveniència, per pudor hipòcrita o, simplement, perquè tramen alguna potineria impresentable, també van de cul per culpa del mateix problema. El que em deixa perplex, però, no és que estigui passant el que està passant, sinó una pregunta que es fan amb una insistència temerària els cercles de govern: què n’han de fer del gènere que se li ha passat l’arròs? Israel aquesta qüestió ja l’han resolta amb el pragmatisme fastigós que els caracteritza: per no llençar-les a la bassa, les encolomaran als palestins de les zones ocupades; no gratis, esclar: les pagaran amb diners o amb dinars, ja que els jueus en això de cobrar-se els presumptes “regals” en són especialistes consumats.

 A la meva manera de veure, doncs, el més escandalós de la situació no és que hagin caducat vacunes perquè s’han fet els càlculs amb els peus, confonent els desitjos amb la realitat, sinó que molts dels països que els hi ha passat – inclosa Catalunya –, encara no hagin decidit que en faran d’aquestes dosis sota sospita. S’ha sentit a dir que potser una “sortida”, elegant i oportuna per salvar la cara, seria convèncer a les farmacèutiques que s’ho miressin amb “carinyo” això de la caducitat i oferissin alguna explicació “científica” on agafar-se per a no desaprofitar un material que, malgrat en algunes parts del món sobri, en altres és un bé escàs. Potser una “solució” enraonada semblant a la que van treure’s de la màniga els productors d’aliments peribles allargant, per exemple, la vida aprofitable dels iogurts distingint amb murrieria entre caducitat i “data recomanada de consum”. Al voltant de les vacunes s’han fet circular tantes falses notícies, àdhuc moltes de certes però incoherents i contradictòries, que els ramats de ciutadans perduts en època de pandèmia cada vegada tenim el cap més calent i cops de puny de desassossec ens debiliten el cor. Seria hora que ja que tenim una organització mundial bastida i mantinguda amb les generoses aportacions de les nacions unides, fos l’OMS l’única veu que s’imposés en aquest guirigall i, per una vegada almenys, algun dels projectes benintencionats de l'ONU baixés del cel de les oques de la utopia i servís per alguna cosa més que per fer bonic.

 D’altra banda, en aquesta reflexió dominical feta a correcuita, perquè en teoria avui el blog hauria d’estar de cap de setmana, no puc deixar-me de referir a la concentració vandàlica de presumptes universitaris al campus de Bellaterra la nit de divendres. He escrit vandàlica perquè no trobo cap paraula més apropiada per definir les conseqüències – barra lliure d’alcohol de merda i de substàncies cosines germanes de drogues, de les restes de brutícia escampada pel campus, dels robatoris perpetrats a les habitacions d’estudiants i, almenys de moment, una agressió sexual – d’aquella nit de disbauxa. I, tanmateix, he escrit “presumptes universitaris” perquè em nego a admetre que el jovent en teoria més ben educat, que amb els diners de tots els contribuents es prepara per ocupar en el futur la direcció del planeta, estigui tan degradat com per participar en una demostració d’incivisme com la de divendres passat.

 I el que m’esgarrifa més de tot plegat, és que aquest jovent “il·lustrat” i "acadèmic" es deixés arrossegar per un simple tuït, com si fossin bens d’un ramat sense criteri propi. ¿Que no se n’adona tota aquesta joventut, però sobretot els seus pares que se suposa pertanyen a la societat de la “gent d’ordre”, que aquestes convocatòries salvatges no són res més que assajos per comprovar el grau d’estupidesa de la massa, en el sentit de si està prou madura per acudir com bens al primer cop de pito en un moment donat, sense ni preguntar-se ni per què? D’aquí a l’anarquia, només hi ha un pas. I cadascun d’aquest “experiments” no serveix per fer a ningú més lliure, sinó més esclau de qui els manipula i els fa servir de carn de canó per als seus interessos. Ah! I, per favor, que no es confongui l’opinió magnificant més els botellots de Catalunya que els de la resta de l’Estat. Si divendres a Bellaterra eren 8000, a Madrid envaïren els campus 20000 vàndals de la mateixa espècie. I els “promotors” eren els mateixos, no ho oblidem. I cadascú, avui que és diumenge i abans dia dedicat a la família i a la plegaria, que reflexioni si, per acció o omissió, hem contribuït a aquesta degradació dels valors i de la societat.

 

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo de la secció de “Cartes al Director” dels diaris, els testimonis-denuncia de gent carregada de raó, que també mereixen ser escoltats)

SALARI MÍNIM .- El Banc d’Espanya va advertir al juny, fa tres mesos, que l’última pujada del salari mínim, el 2020, va frenar la creació d’ocupació entre els col·lectius amb menors salaris, a la qual cosa Podemos va respondre amb una crida a «córrer a cops de gorra» al governador de l’esmentat banc. És un indici més que el màrqueting polític s’està imposant als arguments de tipus tècnic, que aconsellen cautela per evitar efectes no desitjats, com la proliferació de l’economia submergida o la disminució de la creació d’ocupació, potenciant la dualització entre els que estan dins i fora del sistema. Crear ocupació de qualitat requereix estratègies més complexes i a llarg termini, i per això el Govern hauria de pensar-s’ho dues vegades abans de començar el curs enfrontat a la patronal amb la qual tant presumeix d’haver arribat a acords. (Jesús Domingo Martínez – 13/09 – Diari de Girona)

PARES IRRESPONSABLES.- Malgrat que els mesos d’estiu evito anar a les platges a les hores punta, l’altre dia em vaig apropar a la cala del Castell. En un pàrquing ple de gom a gom deixo el cotxe i després d’una bona caminada arribo a la platja. Durant aquella estona entre nedada i passejada per la sorra sota un sol roent, al mig de la multitud em va sobtar veure molta mainada amb el cap descobert, sense cap barret de protecció amb les conseqüències d’insolació que això comporta. A la tornada, refent la caminada en direcció contrària, aturada entre unes canyes i unes bardisses, quieta amb els ulls clucs mossegant-se els ditets, veig una nena d’un parell d’anyets, morena amb una trena. ¡Una preciositat! Portava una motxilla penjada a l’esquena i un flotador inflat al voltant de la seva cintureta. En no veure ningú al seu voltant, la seva actitud em va estranyar. On són els teus pares? - li vaig demanar. No responia. La gent s’aturava i li feia la mateixa pregunta. Davant el seu silenci algú va decidir trucar a la policia. Tot d’una, una cinquantena de metres mes enllà veiem dues dones cridant: "deixeu-la, deixeu-la que això forma part del seu «show»!" La gent se’ls va encarar i elles se’n en reien tot dient: "va, va, truqueu a la policia, a què espereu?" Em va sortir del cor i els vaig dir de desgraciades per amunt... ¿Quin futur li pot esperar a aquesta nena quan les seves responsables la deixen cansada sota un sol roent?... ¿Per què abans d’adoptar o tenir un fill, tanta gent no es pregunta la gran responsabilitat que això representa? (Lola Arpa Villalonga – 10/09 – Diari de Girona)

PITJORS ELS SEPARADORS QUE ELS SEPARATISTES .- Se habla (y muy peyorativamente) de los separatistas, pero nunca se dice nada sobre los separadores. Desde la señora que iba a firmar “contra Catalunya”, hasta el señor Aznar diciendo que hablaba catalán en la intimidad o el señor Guerra diciendo que iban a pasar el Estatut por el cepillo de la comisión del Congreso. El colmo llegó cuando el señor Wert dijo: “hay que españolizar Catalunya”. Mi reflexión fue: si para ser español tengo que dejar de ser catalán, lo tengo claro. ¿Alguien se ha preguntado cuantos catalanes moderados se han pasado al separatismo, más o menos activo, debido a la actitud de los separadores? (Juan Losantos Antich – 17/9- La Vanguardia)

LES MANCANCES HOSPITALÀRIES.- Des de la junta de personal de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida volem felicitar i demostrar el nostre orgull pel personal que treballa i s’enfronta una vegada més a la situació difícil provocada per la Covid-19. Us recordem que a Lleida aquesta és la sisena onada a la qual ens enfrontem. Seguim amb la mateixa mancança de personal, la qual cosa ja és crònica a les nostres terres, sempre dotades de pocs recursos, i que tirem endavant gràcies al coratge i l’empenta del personal, que ha de modificar les seves maneres de treballar i que es veu exposat a uns canvis constants per poder donar a la població la millor atenció malgrat el cansament i l’esgotament tant físicament com psicològicament. Des de la junta creiem que és important que es cuidi el personal. Ens preocupa la situació de trobar personal per treballar a les nostres terres i la constant marxa de treballadors que han estat formats als nostres centres i que són personal qualificat, i demanem a les autoritats responsables que facin una major inversió pel que fa a recursos sanitaris a Lleida. (13/09 – Diari El Segre)

DESNONANEMS PER ERROR.- Fa uns dies vàrem conèixer el cas de la Sra. Rosario, de 97 anys, a la qual una comitiva judicial, equivocant-se de porta de pis, la va desnonar per error. Doncs això mateix és el que ens ha passat a nosaltres a Blanes. El dimarts 7 de setembre del 2021, mentre estàvem treballant, una comitiva judicial es va presentar a casa nostra i va rebentar la porta d’entrada al pis (blindada i amb pany i barres de seguretat). Després de molta brutalitat van aconseguir entrar al pis, rebentant també el pany d’una altra porta interior i foradant sense cap mirament les parets per tal de col·locar sensors d’alarma “antiocupació”. Tot això ho van fer mentre s’adonaven que el pis que havien de desnonar era el de la porta del costat, i per aquest motiu no van arribar a fer-ne el llançament. Vet aquí que encara hem d’agrair als veïns (ocupes) que ens avisessin que ens havien rebentat la porta. Un nou error de la justícia, que, sense voler generalitzar, sembla que s’està convertint en habitual. (Anna Clopés – 17/9 – Punt Diari)

L’OCI NOCTURN.- Visc a Lloret de Mar. Dissabte, en un carrer d’aquests amb nom de sant que hi ha al centre, una discoteca sense cap mena d’espai airejat va obrir al públic amb una llicència (com la dels bars cafeteries) que els ha atorgat l’Ajuntament. No es tracta d’un cas aïllat, n’hi ha unes quantes més al municipi que han funcionat durant l’estiu amb permisos semblants. Que el Procicat especifiqui que locals d’oci com l’esmentat que només disposen d’espai interior no han d’obrir, no importa. Estem parlant d’un poble que té un índex de contagi alt de Covid, però al consistori això no el preocupa: resulta que consumir alcohol i escoltar música és un dret fonamental que cal respectar per damunt de tot, incloent la salut pública. Quan vaig passar davant del local, els porters havien tancat les portes interiors no fos cas que algú s’adonés que la música no era ambiental; així el virus queda ben tancat a dins mentre busca desorientat el cafè i els croissants. (Maria Moreno – 16/09- Punt Diari)

DOS PUNTS VISTA SOBRE EL PRAT - Bé, doncs res, una altra vegada serà. S’ha perdut una empenta important a la capacitat operativa de l’aeroport del Prat. Per cert, una quantitat semblant s’invertirà a Barajas, i pel que es veu no molesta a ningú. ¿Qui no entén que un aeroport important, amb connexions internacionals, és imprescindible per al desenvolupament d’una ciutat o territori? No sé si fa més riure o pena sentir defensar un polític la ambigüitat d’un acord, en realitat per retenir els vots dels uns i dels altres. Si som tècnicament i políticament capaços de desviar el curs d’un riu, ens coarta el niu de mosquits de la Ricarda? Suggereixo que, un cop es dessequi la llacuna, a gairebé ningú li importarà, gens ni mica, i per a la següent ocasió ja no serà un problema. (Ramón Terrats -14/09- La Vanguardia)

– Ahora tengo que decir que el nombre de Ricarda viene de rich hard, “poderosa por su riqueza”, es la variante femenina de Ricardo. A la Ricarda la han querido invadir i además en grupo: Aena, el gobierno central, los empresarios de aquí y de allá… Les diría a los promotores que busquen soluciones a la ampliación. La propuesta que hacen es la más fácil, pero no respeta la Ricarda. Si no encuentran las soluciones aquí, búsquenlas fuera – por ejemplo, en Japón son maestros en la distribución de espacios -, pero con un proyecto que no perjudique en entorno. Pónganse las pilas y dejen de quejarse y rasgarse las vestiduras y decir que hemos perdido una inversión de 1.700 millones. En Catalunya queremos que se hagan las cosas bien y no a cualquier precio. (Joan Comerma Lluch – 17/09 – La Vanguardia).