Els titulars de notícies
recents tracten la problemàtica al voltant dels immigrants sense papers, en
general, i dels menors estrangers indocumentats i no acompanyats, en
particular. Normalment se centren en les dificultats que genera la gestió
d'acollida de refugiats, en la despesa considerable que suposa per al sistema
mantenir-los i, a vegades, deixen entreveure les batalles entre bambolines
entre el govern central i algunes autonomies per espolsar-se aquesta gent,
sobretot els menors, dels seus respectius territoris, encolomant massa sovint
als forasters bona part de la delinqüència als carrers. Alguns governants
d’ajuntaments catalans, especialment sensibles amb la problemàtica humanitària
de la immigració, en especial en ple deliri de rescats amb milers d’ofegats a
les costes mediterrànies, varen declarar els seus municipis “ terra
d’acollida”. D’altres, en canvi, es posaven les mans al cap i s'estiraven els
cabells preguntant-se com es podia prometre acolliment a forasters, si no n’hi
havia prou de tot pels de casa. És veritat que entre els immigrants que han
desembarcat al país amb els papers en regla i els que s’hi han colat per la
porta del darrera, la població forastera ha experimentat a Catalunya un
increment de població que sembla inassolible; però, s’hauria de reconèixer que
no són pas tants per a una societat que es vanta de caminar orgullosa i
triomfant cap als vuit milions d’habitants.
El que passa és que calia fer les coses més ben
fetes, en matèria de gestió de la immigració, de com s’han engiponat fins ara.
És obvi que hi ha ciutats on s’han viscut i es viuen conflictes i tensions
socials per culpa de la inseguretat, però també ho és que les estadístiques
oficials indiquen que només un percentatge inferior al deu per cent del
col·lectiu immigrant està emmerdat en la delinqüència. El que passa,
insisteixo, és que s’hauria d’haver enfocat el problema dels immigrants amb
visió d'Estat, aprofundint en polítiques pragmàtiques enlloc de en proclames
carrinclones i bonistes, generant oportunitats reals per integrar, més enllà
del domini normatiu de la llengua, aquesta població nouvinguda i la que
continuarà arribant, per molts sedassos que parem per impedir-ho. El que hagués
calgut era haver establert unes normes de convivència clares, evitant caure en
sortides de to i fantasmades; començant per aplicar tot el pes de la llei a qui
incomplís els deures ciutadans sense contemplacions, inclosa l’expulsió. I pel
que fa al col·lectiu dels MENA, tan menystingut injustament des de mitjans
d’opinió que els hi encolomen mala convivència generalitzant fets aïllats i
lamentables, sense fixar-se amb l’altra cara de la moneda molt més positiva:
que hi ha centenars de nois i noies que batallen per no quedar exclosos
socialment i volen aconseguir pacíficament allò que els va fer decidir marxar
sols de casa seva: un futur millor que el que tenien.
Molts d’aquests menors, apart dels rescatats del mar,
van fer el viatge amagats sota les rodes dels camions o autocars que creuen
l'estret en vaixell, els quals abandonaren el seu amagatall un cop es
consideraren segurs a l'altre costat de la frontera, quan cregueren que havien
arribat al paradís d'oportunitats que somniaven. . Quan espetegaren a
Catalunya, sis de cada deu ja havien tastat el pa que s'hi donava en altres centres
d'internament de la península, dels quals havien fugit, sense que els hi
posessin massa dificultats els vigilants, per seguir el seu viatge cap al nord.
Quan se'ls hi pregunta per què varen fotre el camp d'aquells centres, les
respostes majoritàriament apunten en el mateix sentit: que en aquells centres
no se'ls oferia el que buscaven i, per tant, que no era el paradís sospirat.
¿Com es poden penjar pancartes en alguns balcons oficials vantant-se de
"país d’acollida", si com a societat no som capaços d’oferir ni als
immigrants ni als refugiats, casa, feina i papers? Tanmateix, la moneda de la
immigració titllada de conflictiva, desagraïda, repartida entre la marginació i
la competència deslleial als comerciants – la màfia dels manters i companyia -,
també té una segona cara: la dels refugiats o immigrants que s’esforcen per
integrar-se al país que els acull i la de molts catalans que els hi donen un
cop de mà perquè tinguin recursos per realitzar-se com a persones i com a
ciutadans, enlloc de convertir-los en pidolaires crònics a base de fer-los
caritat per tranquil·litzar-se les seves consciencies instal·lades en
l’establishment.
Hi deuen haver d’altres exemples arreu de Catalunya,
però avui us vull parlar d’un col·lectiu de refugiats, a Manresa, que escriuen
i editen cada dia el “diari del confinament dels refugiats”, quina capçalera
han batejat com “El Corona”. Aquest refugiats estant acollits a la Llar sant
Joan de Déu, situada en l’antic edifici que fou la residència de les Germanetes
dels Pobres. Aquest diari el varen començar a escriure després que es declarés
l’estat d’alarma, i el continuen fent com una activitat quotidiana que els
ajuda a fer pinya i a ser creatius, en una situació inesperada i difícil de
gestionar per a tothom. Actualment, la Llar de sant Joan de Déu de Manresa, ha
atès mitjançant un programa de protecció internacional unes 230 persones, 81 de
les quals resideixen encara a l’antic asil, mentre que la resta ja han passat a
la segona fase d’acollida: viure en pisos i espavilar-se, tutelats pels
amfitrions, per guanyar-se la vida com a treballadors autònoms en varis oficis.
Si en aquella “nova normalitat” amb que s’omplen la boca els polítics i que
s’ha posat de moda a la societat, no es resolt d’una vegada per sempre la
patata calenta de la immigració – integrant els que ja són a dintre amb
imaginació, regulant amb sentit comú, realisme i rigor els fluxos futurs de
possibles sol·licitants d’acollida - aquest país sempre anirà coix d’una pota,
i aquesta assignatura humanitària pendent pot fer insostenible i, qui sap si
fins i tot insuportable a curt termini, la reconstrucció econòmica tan
necessària per superar la crisi post-pandèmia.
LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM PRENDRE
MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada