dimarts, 26 de maig del 2020

DIARI D’UN CONFINAT (73è dia) – TOTES LES MONEDES TENEN DUES CARES I LA IMMIGRACIÓ TAMBÉ.

Els titulars de notícies recents tracten la problemàtica al voltant dels immigrants sense papers, en general, i dels menors estrangers indocumentats i no acompanyats, en particular. Normalment se centren en les dificultats que genera la gestió d'acollida de refugiats, en la despesa considerable que suposa per al sistema mantenir-los i, a vegades, deixen entreveure les batalles entre bambolines entre el govern central i algunes autonomies per espolsar-se aquesta gent, sobretot els menors, dels seus respectius territoris, encolomant massa sovint als forasters bona part de la delinqüència als carrers. Alguns governants d’ajuntaments catalans, especialment sensibles amb la problemàtica humanitària de la immigració, en especial en ple deliri de rescats amb milers d’ofegats a les costes mediterrànies, varen declarar els seus municipis “ terra d’acollida”. D’altres, en canvi, es posaven les mans al cap i s'estiraven els cabells preguntant-se com es podia prometre acolliment a forasters, si no n’hi havia prou de tot pels de casa. És veritat que entre els immigrants que han desembarcat al país amb els papers en regla i els que s’hi han colat per la porta del darrera, la població forastera ha experimentat a Catalunya un increment de població que sembla inassolible; però, s’hauria de reconèixer que no són pas tants per a una societat que es vanta de caminar orgullosa i triomfant cap als vuit milions d’habitants.

El que passa és que calia fer les coses més ben fetes, en matèria de gestió de la immigració, de com s’han engiponat fins ara. És obvi que hi ha ciutats on s’han viscut i es viuen conflictes i tensions socials per culpa de la inseguretat, però també ho és que les estadístiques oficials indiquen que només un percentatge inferior al deu per cent del col·lectiu immigrant està emmerdat en la delinqüència. El que passa, insisteixo, és que s’hauria d’haver enfocat el problema dels immigrants amb visió d'Estat, aprofundint en polítiques pragmàtiques enlloc de en proclames carrinclones i bonistes, generant oportunitats reals per integrar, més enllà del domini normatiu de la llengua, aquesta població nouvinguda i la que continuarà arribant, per molts sedassos que parem per impedir-ho. El que hagués calgut era haver establert unes normes de convivència clares, evitant caure en sortides de to i fantasmades; començant per aplicar tot el pes de la llei a qui incomplís els deures ciutadans sense contemplacions, inclosa l’expulsió. I pel que fa al col·lectiu dels MENA, tan menystingut injustament des de mitjans d’opinió que els hi encolomen mala convivència generalitzant fets aïllats i lamentables, sense fixar-se amb l’altra cara de la moneda molt més positiva: que hi ha centenars de nois i noies que batallen per no quedar exclosos socialment i volen aconseguir pacíficament allò que els va fer decidir marxar sols de casa seva: un futur millor que el que tenien.

Molts d’aquests menors, apart dels rescatats del mar, van fer el viatge amagats sota les rodes dels camions o autocars que creuen l'estret en vaixell, els quals abandonaren el seu amagatall un cop es consideraren segurs a l'altre costat de la frontera, quan cregueren que havien arribat al paradís d'oportunitats que somniaven. . Quan espetegaren a Catalunya, sis de cada deu ja havien tastat el pa que s'hi donava en altres centres d'internament de la península, dels quals havien fugit, sense que els hi posessin massa dificultats els vigilants, per seguir el seu viatge cap al nord. Quan se'ls hi pregunta per què varen fotre el camp d'aquells centres, les respostes majoritàriament apunten en el mateix sentit: que en aquells centres no se'ls oferia el que buscaven i, per tant, que no era el paradís sospirat. ¿Com es poden penjar pancartes en alguns balcons oficials vantant-se de "país d’acollida", si com a societat no som capaços d’oferir ni als immigrants ni als refugiats, casa, feina i papers? Tanmateix, la moneda de la immigració titllada de conflictiva, desagraïda, repartida entre la marginació i la competència deslleial als comerciants – la màfia dels manters i companyia -, també té una segona cara: la dels refugiats o immigrants que s’esforcen per integrar-se al país que els acull i la de molts catalans que els hi donen un cop de mà perquè tinguin recursos per realitzar-se com a persones i com a ciutadans, enlloc de convertir-los en pidolaires crònics a base de fer-los caritat per tranquil·litzar-se les seves consciencies instal·lades en l’establishment.

Hi deuen haver d’altres exemples arreu de Catalunya, però avui us vull parlar d’un col·lectiu de refugiats, a Manresa, que escriuen i editen cada dia el “diari del confinament dels refugiats”, quina capçalera han batejat com “El Corona”. Aquest refugiats estant acollits a la Llar sant Joan de Déu, situada en l’antic edifici que fou la residència de les Germanetes dels Pobres. Aquest diari el varen començar a escriure després que es declarés l’estat d’alarma, i el continuen fent com una activitat quotidiana que els ajuda a fer pinya i a ser creatius, en una situació inesperada i difícil de gestionar per a tothom. Actualment, la Llar de sant Joan de Déu de Manresa, ha atès mitjançant un programa de protecció internacional unes 230 persones, 81 de les quals resideixen encara a l’antic asil, mentre que la resta ja han passat a la segona fase d’acollida: viure en pisos i espavilar-se, tutelats pels amfitrions, per guanyar-se la vida com a treballadors autònoms en varis oficis. Si en aquella “nova normalitat” amb que s’omplen la boca els polítics i que s’ha posat de moda a la societat, no es resolt d’una vegada per sempre la patata calenta de la immigració – integrant els que ja són a dintre amb imaginació, regulant amb sentit comú, realisme i rigor els fluxos futurs de possibles sol·licitants d’acollida - aquest país sempre anirà coix d’una pota, i aquesta assignatura humanitària pendent pot fer insostenible i, qui sap si fins i tot insuportable a curt termini, la reconstrucció econòmica tan necessària per superar la crisi post-pandèmia.
           
LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada