“QUAN EL SETÍ ES TORNI GEL” – Finalista Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014) – Primera dosi

DEIXEM-JO CLAR, DES DE BON COMENÇAMENT...

El protagonista d’aquesta història és un capellà completament desconegut pel que em pertoca, que per allunar-se del laberint aparentment sense sortida en el qual s’havia desorientat tot solet, es feia trampes al solitari refugiant-se en un diari des d’on assajava una mena d’examen de consciència on line, intentant explicar en secret i sense reprimir-se amb excuses de mal pagador, qui sap per compte de quina de les ànimes turmentades que duia dintre la panxa, i des d’una perspectiva al meu entendre poc objectiva, ja que com aquell qui diu arribava a misses dites la confessió de la lluita desigual que mantenia en balandrejar-se temeràriament entre els seus vots com a sacerdot i les seves temptacions com a home.

El curiós del cas, és com s’ho havia engiponat per justificar la indefugible contradicció moral en que estava emmerdat, vantant-se d’un pretensiós, arriscat i qui sap si fins i tot sòrdid pacte que assegurava havia tancat amb Déu, nostre senyor. Un presumpte acord o contracte, digueu-li com us sembli, al meu parer contra natura, en basar-se en el compromís unilateral de preservar intacte i allunyat de qualsevol escàndol el fingiment de no haver trencat mai un plat no obstant el seu sacerdoci estigués més que embastardit, a canvi de que nostre senyor fes la vista grossa i tingués paciència per no passar comptes massa severament de les constants recaigudes per culpa del poc entusiasme per fer un esforç de flaquesa.

Aquest complicat i dolorós equilibri entre la tangibilitat i la faula, el protagonista l’esmicola i garbella dia a dia durant sis mesos amanint-lo a la seva conveniència en un peculiar diari on pretén interpretar dos papers alhora: el de narrador de les peripècies del protagonista, com si no fossin la mateixa persona, encapsulant tot allò que amoïna al primer amb una tirallonga dels sentiments secrets del segon, fins que tot plegat esclata en crisi en no poder entomar ni digerir la pressió de sentir-se atrapats ambdós en la realitat quotidiana que consistia en  navegar a la deriva, després d’haver-se emmarranat en desenvolupar per les seves un projecte pastoral delirant i agafat amb agulles, només per fer mèrits de cara al bisbat i fer pols de la popularitat, empatia i renom d’un company que, a la seva manera de veure, no tenia altra gràcia que haver nascut amb la flor al cul en tots els sentits, i que totes li ponguessin. No cal dir que la xamba, desimboltura i fama d’aquest antic condeixeble, l’autor del diari la cobejava de manera tan apassionada com malaltissa

Però vet-aquí que al final de l’obra, de l’esforç per tirar endavant un castell de vent mal embastat, se n’aprofità tothom menys ell, agafat a contrapeu entre tantes quimeres contradictòries en uns temps especialment delicats i enmig d’una societat absurdament trencadissa. Tanmateix, no descarto que aquells en quines mans caigui aquest relat, en endinsar-s’hi facin memòria i potser creguin estar en condicions d’identificar personatges o successos confonent-los amb pàgines viscudes personalment, possibilitat que no nego es pugui donar; però, ja us ben asseguro que qualsevol semblança d’aquesta història amb fets reals, sense cap incertesa es deurà a  pura coincidència.     

En fi, anem per feina: em dic Ventura Soler i sóc llibreter i l’editor d’aquest diari, que em va desvetllar l’interès gairebé de retop. En efecte, intrigat pel contingut sorprenent i a la seva manera provocador d’un quadern que presumptament escrigué un capellà que no conec de res, en els reculats anys seixanta. Fixeu-vos de quan parlem! Un quadern que, a més a més, em van caure a les mans per pura xamba, en endreçar quatre capses de cartró que havia llegat a ma mare, com a inesperada herència, una cosina llunyana amb la qual a penes ens fèiem, ja que a banda de pertànyer a la branca considerada ovella negra de la família, Déu n’hi do com s’havia anat empastifant tota soleta la reputació, per aconseguir que tota la parentela li féssim vores.

Es veu que la dona portava morta tres o quatre mesos quan nosaltres ens n’assabentaren de resquitllada, en aparèixer a la porta de casa un camàlic carregat amb quatre capses i una nota de mitja dotzena de ratlles mal comptades, que aclaria poca cosa més enllà de que eren les pertinences d’una tal Neus que expressament volia que anessin a parar a mans de la seva cosina Lídia, ma mare. Com que els ports estaven pagats i el camàlic tenia pressa, vam considerar que faria lleig de rebutjar la tramesa, veient-nos obligats a acceptar la peculiar deixa sense cap il·lusió, la veritat sigui dita. Qui sap si per aquesta manifesta manca d’entusiasme, ambdós, ma mare i jo, vam passar-ne descaradament d’examinar a fons el contingut de les caixes, i un cop feta una ràpida i poc golafre llambregada, les entaforàrem al llimbs de les golfes.

Però a la llarga, aquelles capses estibades en un traster saturat de les més diverses i inversemblants resquícies de la història familiar, a mi, francament, em feien més nosa que servei. Per tant, un bon dia vaig decidir fer dissabte a les golfes, procurant que uns quants llibres que constituïen les meves primeres lectures, petits mobles que podia interessar-me algun dia restaurar, tres o quatre olis que havia arreplegat la mare de ca els avis i, sobretot, feixos de diaris que em resistia a llençar, hi cabessin sense passar angúnies per trobar-los, si en un moment donat els necessitava de pressa per fer-hi alguna consulta puntual.

No obstant aquesta determinació de fer net de la resta de malendreços sense contemplacions, abans de llençar definitivament la misteriosa herència de la cosina misteriosa avorrida per tota la família, vaig decidir donar-hi una repassada més atenta i professional al contingut de les caixes, que no pas la simple ensumada a corre-cuita del dia que vàrem descarregar-les. I encara que dissimulés la curiositat, assegurant que ho feia per simple cortesia, més aviat fou perquè en veure-les se m’havia desvetllat de cop el cuc tafaner que mai he pogut dissimular, perquè la tafaneria, ho reconec, la porto a la massa de la sang.

Entremig de dotzenes d’andròmines sense cap valor ni utilitat pràctica o sentimental, almenys pel que m’atenyia personalment, em va cridar l’atenció un sobre gran, lacrat i sense cap altre indicatiu sinó que anava dirigit a la Neus. Un cop esquinçat el segell de cera, vaig trobar-hi un senzill quadern escolar que pertanyia a un  capellà sense cap dubte, ja que a la coberta hi havia deixat la seva grapa mitjançant una solemne maledicció en forma d’anatema dirigit a aquells que gosessin xafardejar i brufar els seus secrets de confessió.

D’altra banda, devia tractar-se d’un paio gasiu ja que aprofitava fins quasi la darrera línia de cada plana per descabdellar-hi a tall d’arrancar naps i amb una lletra complicada, rabassuda i rebel, unes revelacions bastant estrambòtiques a primera vista, sobre la seva participació en uns fets en els quals, segons assegurava s’hi havia vist embolicat en contra de la seva voluntat, i de quina responsabilitat, algú que no se’l devia estimar gaire, aprofitava per carregar-li tots els neulers, ensorrant-li la reputació, traient-ne profit de conèixer les seves debilitats per esbandir-les sense cap calrada.

Possiblement del sobre jo no n’hagués fet, rai, cap cas de no ser per aquella escopinada de lacra casolana de color groguenc, que sacralitzava i advertia del caràcter confidencial i reservat del seu contingut. Sense un esquer tan cridaner i temptador , francament, no se m’hagués acudit, ni per un moment, de ficar-hi el nas.

            Dit això, després de llegir i rellegir el contingut del quadern, un relat que trinxa literalment la intimitat del seu autor revelant-ne confidències subtils i quasi impúdiques, se’m van desvetllar alhora les cuques de la curiositat i de la suspicàcia. Pel que fa a la darrera, En el segon cas, en notar a mesura que m’endinsava en la lectura que el relat estava escrit a batzegades i que mentre alguns paràgrafs em semblaren tan dramàticament sincers, d’altres em deixaven la penosa sensació de pecar d’esbiaixats; per tant, no calia ésser gaire llest per ensumar-me que l’estat d’ànim de qui havia escrit aquell diari passava sovint per alts i baixos emocionals, qui sap si perquè estava més amatent a trobar excuses pels pecats de que feia bugada, que no pas en fer-se’ls perdonar.

En efecte, el capellà en qüestió, com a protagonista i relator en primera persona del què va succeir durant els cent dies i escaig que abasta el diari, no para una i altra vegada de recrear-se en una cantarella tan enfadosa com si fos una salmodia, que resumiré en quatre paraules: rentar-se’n les mans i tirar pilotes fora pel que fa a la seva responsabilitat directa en uns esdeveniments enrevessats, nyafegosos i tèrbols, que esquitxaven de biaix personatges, institucions i circumstàncies característiques d’una època, no prou reculada com perquè molta gent en tinguessin fargada una opinió, encara que en el meu cas, com en el d’altres que no havíem nascut quan succeïren, només fos d’oïdes pel que fa a les frontisses que grinyolaven. Precisament per l’interès que desperta en les noves generacions aprofundir en forats negres de la passada història, sobre els quals els pares i els avis semblava que preferien passar-hi de puntetes.

Us asseguro que em vaig sentir inexplicablement captivat i alhora intrigat per la troballa d’un relat d’aquella època de clarobscurs, tan cru com l’engiponat per un capellà esborneiat que, al meu parer, per resoldre les seves contradiccions existencials es va enrocar com un boig en l’hàbit que vestia, com si aquest fos l’única closca que tenia a l’abast on poder-se amagar per esquitllar els remordiments, prenent Déu, nostre senyor, temeràriament com hostatge o fiador del pretensiós disbarat de gosar abusar de la seva suposada infinita misericòrdia per obligar-lo a exercir, tot d’una tacada, d’encobridor, d’avalador i d’alcavot de les seves grandíssimes penques. Perdoneu-me, però no he trobat una descripció millor de la conducta d’un curiós personatge que pretenent despertar compassió amb el seu testimoni, el que aconsegueix es fer fàstic.

Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, he decidit esbombar el contingut del quadern enlloc de desfer-me’n a les escombraries, perquè el maleït manuscrit em cremava més els dits, cada dia que passava sense decidir-me a desafiar la maledicció de que us he parlat. I és que a mesura que m’anava amarant i recrear en l’ambient i en les peripècies que s’embastaven en el diari a través dels personatges que hi treien el cap, es va reforçar la meva fe absoluta en un principi que em va inculcar el pare des de petit, i que el dia que em vaig llicenciar en història em va recalcar, amb molta més tossuderia i convicció que mai:

- “Això de la història, fill meu, no et pensis pas que sigui qui sap què. En el fons, no és més que un refregit dels alts i baixos emocionals dels paios que surten potser per casualitat al guió; de les moltes giragonses dels manipuladors per entelar la veritat amagant falsedats, traïcions a manta i passos endavant o en fals; de romanços domèstics a vegades escabrosos i d’altres banals, a vegades simplement vulgars... Ara bé, sobretot tingues present que la diferència entre passar a la història com un heroi o com un bergant, massa sovint depèn més que de l’honestedat, ofici o habilitat literària del biògraf o cronista de torn, de la bona o mala lluna com s’hagi llevat”.

Em faig càrrec que el diari del qual parlem no fora res més que la ressenya  d’una tragèdia personal, encalafornada en el marc d’uns determinats fets que no transcendeixen més enllà d’un àmbit molt local, quasi domèstic, si no fos que el pare de la criatura és algú que en el marc del convencionalisme cultural s’ha convingut en anomenar “home de Déu”. Tenint en compte, doncs, aquesta realitat difícil d’amagar, en un moment donat em vaig preguntar, per primera vegada, fins a quin punt en fou de pilla la cosina Neus en confiar aquella deixa a ma mare, qui sap si en recordar-se’n que fèiem córrer la llibreria i la petita impremta dels avis.

¿Puc estar segur que en cap moment va especular que el diari del capellà – mai sabré si ella li havia donat o no una guipada -, un dia se li tragués la pols gràcies a la xafarderia d’algú de l’ofici com nosaltres, que ens ensuméssim el marro del relat i tinguéssim la temptació de treure’n profit pel negoci? Tal com m’imagino la Neus, a partir de les pinzellades que del seu capteniment en fa el capellà, he acabat convencent-me que tinc moltes probabilitats que la deixa fos intencionada amb segones de canvi.

En qualsevol cas, pensant com ho he fet els darrers dies, que si als potencials lectors del relat, després de capbussar-s’hi els encanta com a mi, hauré aconseguit que la Neus descansi en pau, on carai pari la seva ànima; perquè al final s’haurà sortit amb la seva de donar una oportunitat pòstuma d’explicar-se a qui, malgrat la sotana, fou en definitiva un amic entranyable. I jo  també ho faré, de descansar, no obstant el caprici editorial em faci més savi que ric. En quan a l’autor de veritat, el capellà que va posar-se a escriure el diari que jo he publicat arriscant-me al càstig per trencar el secret d’una mena de confessió, penso que si ho va escriure devia ser per algú ho llegís a part de nostre senyor. Oi que sí? En definitiva, cadascú és lliure de pensar-ne el que vulgui.