dimarts, 28 de febrer del 2017

MOLTES MERCÉS PER FELICITAR-ME (publicat avui a la meva cronologia de FACEBOOK)

MOLTES MERCÉS a tots els que heu pensat amb mi, avui dia que compleixo anys. Jo sóc dels que, des que formo part de la gran família virtual que permet bastir Facebook, ja fa sis anys i escaig, no deixo passar ni un sol dia sense felicitar l’aniversari dels amics i amigues que el sistema em serveix amb safata. He procurat, perquè no sigui una simple felicitació freda i protocol•lària, engiponar una reflexió personalitzada adient al cas, i aquesta experiència m’ha fet palès que les amistats virtuals tenen sentiments i un cor que batega com qualsevol altre, ja que sovint m’han sorprès amb respostes emocionades que m’han confortat, en veure com a vegades unes senzilles paraules poden fer tant de bé. Avui em passa a mi experimentar en pròpia pell l’emoció de comprovar quantes persones se n’han recordat de mi i, sobretot, quantes confessen que son seguidores del Blog i m’animen a seguir escrivint. Per a un escriptor de vocació com sóc jo, aquestes felicitacions no tenen preu i només em sap greu que degut a la gran quantitat de les que he rebut em sigui impossible contestar-les una a una. Repeteixo, MOLTES MERCÉS A TOTS.
Per cert, aprofito l’ocasió per justificar-me per la llicència de prendre'm un cap de setmana extraordinari. Us confessaré que a mesura que em faig gran, malgrat tingui el cor jove i el cervell amb empenta i plena forma, em costa de ser fidel al lema del blog: “REFLEXIONAR DIENT LES COSES NETES DE POLS I DE PALLA”. Estic tan acollonit, francament, veient com aquell món que tenia un sentit, uns valors i unes il•lusions per les quals valia la pena lluitar, se li està corsecant l’ànima, la tendresa i la innocència, que cada vegada amb més freqüència necessito recarregar piles per ser capaç de reflexionar sense vomitar. Ara mateix acabo de saber que un lladre confés com en Montull ha ofert un tracte al fiscal del cas Palau: l’exoneració de la seva filla a canvi de remoure amb llum i taquígrafs tota la merda sobre les mossegades de CDC a les contractacions d’Obra Pública. Sincerament, no m’hi veig amb cor de reflexionar sobre aquest i d'altres bassals. De seguida que pugui, ja ho faré, no patiu, perquè no me’n podré estar. Però encara necessito uns quants dies de repòs... És molt trist tot plegat!

divendres, 24 de febrer del 2017

LES SEGONES OPORTUNITATS I LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS -

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 24 febrer 2017)

●LES SEGONES OPORTUNITATS I LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS - La igualtat d’oportunitats és un dret reconegut a bastament: tots hauríem de ser iguals davant la llei sense cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició personal o social. Aquesta és la partitura, però a l’hora de transformar-la en musica resulta que cada dia trobem persones perjudicades a causa de normes, pràctiques o maneres de fer les coses que, barroera o subtilment, discriminen uns ciutadans d’altres. No cal fer-ne un llistat d’exemples concrets, perquè tothom sap de què parlo, inclús potser per pròpia experiència. Massa vegades “a igualtat de condicions”, la balança no sempre és imparcial i objectiva, sinó que sovint es decanta per impulsos purament subjectius, com poden ser la manca d’empatia o, simplement, no tenir padrins prou persuasius o amics comuns. Dit això, si suspenem en quan a igualtat no és pas que traguem millors notes en l’assignatura de les segones oportunitat.

En efecte, Espanya està pràcticament a la cua dels països europeus que ofereixen segones oportunitats als ciutadans, tant en activitats mercantils com en les privades. Per exemple: aquells emprenedors que en un moment donat les coses pinten bastos perquè no poden afrontar els compromisos de pagament adquirits sense l'ajuda d'unes bones crosses per a sortir-se’n. Reiteradament el FMI ha reconegut que juntament amb Bulgària, Hongria i Croàcia, Espanya és l'únic país europeu que no compta amb una normativa que permeti a Pimes i Autònoms veure condonats els seus deutes perquè sota certes condicions, puguin seguir desenvolupant la seva activitat. L'organisme està tip de recomanar al Govern de Madrid que introdueixi legislació tipus fresh start, que consisteix en permetre els emprenedors quins negocis no han prosperat tal com esperaven, beneficiar-se del criteri que els deutes es paguen sempre, si es pot; però que quan no es pot, s'ha de distribuir la pèrdua entre el deutor i el creditor, distingint entre els bons i els mal pagadors. És a dir, entre qui ha arribat a la fallida per males arts i qui ho ha fet per un canvi de circumstàncies externes.

A la meva manera de veure, perquè la igualtat d’oportunitats s’estengui a tothom, s’hauria d’ampliar la legislació de segona oportunitat als consumidors individuals i a les famílies sobre-endeutades, ja que en aquest aspecte també estem a la cua, com s’ha fet palès en la recent crisi econòmica. Som un dels pocs països desenvolupats que obliga les persones a carregar durant tota la vida amb els deutes derivats d'un crèdit o d'un préstec hipotecari, encara que s'hagi entregat el bé hipotecat. Mentre la legislació i la pràctica quotidiana no encoratgi aquells que pidolen confiança per a tenir una segona oportunitat, es condemnarà moltes persones a viure com un fracàs personal el que en molts casos no és més que la conseqüència de circumstàncies sobrevingudes. Un sentiment de fracàs que es viu, a més a més i no només en el món empresarial, com un estigma social. I que afecta també el sistema educatiu, cada vegada més esbiaixat a favor de l'excel•lència, tendint a ignorar l'esforç dels que en queden temporalment al marge.


L’ACTUALITAT OBLIGA A REFLEXIONAR SOBRE LA CREIXENT ’ALARMA SOCIAL.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 23 febrer 2017)

● L’ACTUALITAT OBLIGA A REFLEXIONAR SOBRE LA CREIXENT ’ALARMA SOCIAL.- Avui tenia previst tractar sobre la igualtat d’oportunitats, com us he anunciat en el missatge de bon dia d’aquest matí; però l’alarma social que envaeix els ciutadans per culpa del seguit de notícies esquizofrèniques que ens trobem a taula a totes hores, m’obliga a denunciar que els que contribueixen – per activa o per passiva – a degradar la política, la justícia, i el respecte als drets humans sempre, estan causant danys irreversibles als principis morals i a l’ordre de valors en que es basa la democràcia i a la convivència pacifica. El fet que la germana i el cunyat del rei estiguessin imputats en una causa penal - oberta per desfalcar l’erari públic fent tràfec d’influències -, des de les mes altes Institucions de l’Estat s’hagin fet mans i mànigues perquè els il•lustres acusats no en sortissin malparats – sobretot la Infanta -, ha desvetllat alarma social, perquè ha quedat palès que la Justícia no tracta tothom igual. Que un condemnat ferm per una Audiència Provincial, amb més de sis anys de presó dictats en una sentència de quasi mil folis, mentre es tramita el recurs al Suprem pugui, no només deslliurar-se d’anar a la cangrí provisionalment, sinó fer-ho sense pagar cap fiança i amb permís per anar-se’n a viure a Suïssa, fa vomitar.

A la meva manera de veure, que mentrestant l’espectacle de la corrupció esquitxa a tort i a dret la classe política que ha remenat les cireres els darrers anys – no tots, només aquells en que el delicte encara no ha prescrit -, el Ministeri de Justícia substitueixi a la brava un fotimer de fiscals anticorrupció i que alguns d’aquest professionals, de viva veu o a través dels seus òrgans representatius, utilitzin per a descriure la remodelació paraules tan gruixudes com “purga” o “depuració”, crea alarma social. Tanta, que sense voler bona part de la ciutadania s’hagi adonat que avui estem a 23-F i se li han regirat les tripes. Tanmateix en crea, d'alarma social, que mentre les víctimes de violència domèstica cauen com mosques, la fiscalia confessi que potser sí que les mesures de protecció de les dones maltractades fan figa, i que les ordres d'allunyament són paper mullat perquè fan pessigolles al melic als que els hi porten botada. I no ajuda gens a la tranquil•litat col·lectiva, saber que els centres de menors de Catalunya, per exemple, estan saturats d’interns, fins al punt que els propis educadors avisen que la massificació és una bomba de rellotgeria de conseqüències imprevisibles en quant a fer pujar drets els menors acollits i respecte a la delinqüència juvenil en quan surtin al carrer.


Finalment, i encara que siguin figues d'un altre paner, que l’anomenat “procés” català cada vegada vagi més desbocat cap al caos incontrolat pels que en teoria porten les rengles i que haurien d’inspirar seguretat i confiança en la transició pacífica i ordenada, anant tots a una en una única direcció, no només crea alarma social sinó que fa por entre la massa més tèbia del sobiranisme, i es vulgui o no reconèixer, la il·lusió que es respirava aquell èpic 9-N es desinfla. I és clar que tot això crea alarma social! Perquè el poble - aquest poble que tothom es posa a la boca per a servir-se’n quan li convé - assisteix esparverat i perplex a un espectacle gens edificant, fastigós, fals i ruïnós de moment, el qual, per més inri, sap que pagarà com sempre, sinó amb diners amb dinars. Aprofitant que avui és dijous llarder, us proposo que en acabar de llegir aquesta reflexió feu una botifarra el més olímpica de que sigueu capaços a tota aquesta colla que atien irresponsablement l’alarma social i als que no mouen ni un dit per aturar-la perquè qui sap si especulen que quan més s’emboliqui la troca, millor tall podran arreplegar per fer bullir la seva olla podrida. 

dimecres, 22 de febrer del 2017

FINS QUAN PERMETREM QUE ELS POLITICS POTINEGIN LES PENSIONS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 22 febrer 2017)

● FINS QUAN PERMETREM QUE ELS POLITICS POTINEGIN LES PENSIONS?.- A mesura que s’escura el fons de reserva, sovintegen les lamentacions dels polítics de color blanc per com els de color negre han gestionat aquest assumpte de les pensions, sense aportar cap solució raonada i sostenible. Per tant, potser que els uns i els altres deixin de potinejar més els drets adquirits dels pensionistes actuals i les perspectives dels pensionistes de demà; perquè aquesta qüestió de les pensions, francament, és massa delicada perquè la facin servir els polítics com a moneda de canvi electoral, pretenent sumar vots en base a atiar la por i la inseguretat dels vells envers el seu futur o, pel broc gros, prometent l’oro i el moro, refiant-se del vent per endur-se’n els mirallets temeraris. A la meva manera de veure, doncs, només hi ha tres lectures possibles de la situació:

a)- LA DELS PENSIONISTES ACTUALS.- Tota la gent inclosa en aquest col•lectiu ha meritat, després d’anys d’escrupolosa cotització obligatòria, el dret a percebre una pensió inicial calculada en funció d’una base reguladora referida a un període determinat de dies d’alta, regularitzada automàticament amb l’IPC, per a no veure retallat el poder adquisitiu amb la inflació. Aquesta regla de joc constitueix un dret sagrat, que l’Estat hauria de trencar-se les banyes per a mantenir inviolat. Totes les alternatives a unes regles de joc tan clares, són difícils d’entomar perquè el reglament que atorga drets inequívocs no es pot manipular a mitja partida, mentre aquesta duri. Per tant, ni és de rebuda congelar al tipus del 0,25% les futures revaluacions, ni es pot especular amb revaluar només les pensions mínimes, com alguns capsigranys del govern han fet córrer, ja que el dret adquirit es convertiria en una almoina per a uns i en un greuge per a uns altres. O és que els que van cotitzar més no tenen dret a gaudir de la pensió que els correspon, per a mantenir, amb tota justícia, la vellesa decent que es varen guanyar?

b)- LA DELS QUE CAUSARAN DRET A PENSIÓ A MIG TERMINI.- Aquest col•lectiu es troba en la mateixa situació que l’anterior, en quan a càlcul de la quantia inicial de la pensió i al dret a revaluació que neutralitzi la infracció. En conseqüència, tant en el cas a) com en el b), mentre no sigui possible equilibrar el pressupost en base als ingressos per cotitzacions – allargant l’edat d’accés a la jubilació o creant llocs de treball que no siguin precaris i mal pagats - ,serà necessari recórrer temporalment als pressupostos generals de l’Estat via impostos, per assumir el dèficit.

c)- LA DELS PENSIONISTES A LLARG TERMINI.- Aquí sí que hi ha camp per córrer, però amb la finalitat d’arribar a establir unes noves regles de joc, per consens no per imposició d’una majoria escarransida. Que es fixi l’edat de jubilació, la forma de càlcul, les cotitzacions públiques i les aportacions privades a fons de pensions... El que es vulgui. Però posant-se a treballar des d’ara mateix amb els cinc sentits, no marejant la perdiu pensant que qui dies passa anys empeny, o que el darrer ja tancarà la porta i apagarà el llum.


Resumint: reformar les regles de joc de les pensions públiques de cara al futur, és una obligació dels polítics, perquè els treballadors de menys de quaranta anys avui, demà tinguin clar com s’han de preparar per tenir una pensió que els permeti una vellesa digne. En canvi, que deixin de potinejar les regles de joc establertes fins ara i que procurin proveir els recursos perquè aquella jubilació digna, per la qual han estat i estant cotitzant els ja jubilats i els que ho faran en els propers vint anys, estigui ben garantida sobre la base que la prioritat dels governants ha de ser el benestar de les persones, amb l’ajuda d’una política fiscal eficaç, imaginativa i progressiva. 

TOTS PODEM ÉSSER - SENSE SABER-HO - INVERSORS EN LA INDUSTRIA DE L’ARMAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 21 febrer 2017)

● TOTS PODEM ÉSSER - SENSE SABER-HO - INVERSORS EN LA INDUSTRIA DE L’ARMAMENT.- ¿Quants dels manifestants de l’altre dia, en favor d’acollir refugiats a casa seva, poden assegurar que no hi tenien res a veure amb les fàbriques de les armes que massacren els pobles d’on fugen les persones que ens demanen asil? Entre els fons d’inversió més rendibles gestionats pels 14 bancs espanyols més importants, es financen bons, accions i emprèstits de fàbriques d’armes, incloses les prohibides per tractats internacionals, com les mines anti-persones, les bombes de raïm i les que utilitzen urani empobrit. Mai invertir en armes havia estat tan bon negoci com en els darrers anys, sobretot el darrer, que s’han superat tots els índex de referència. La Lockhhed Martin, per exemple, que encapçala la llista de fabricants mundials d’armes ingressa més de 35.000 milions d’euros, una picossada superior al PIB de cent països i cinc vegades més alta que el pressupost que l’ONU destina a  missions de pau. La venda d’armes, doncs, és un dels negocis més rendibles arreu del món, i això que se'n diu la “seguretat nacional”, ha esdevingut un vertader negoci d’Estat, sobre el qual no hi ha llei de la transparència que s’hi valgui per a seguir les pistes de la indústria armamentista subministradora, en la qual, per cert, el fenomen del tràfec d’influències i de corrupció conegut com a “portes giratòries”, és el pa de cada dia. I només a les capitals dels països, sinó a Brussel·les mateix, el rovell de l'ou de l'Otan.

A la meva manera de veure, qualsevol dels de bona fe que abans d’ahir es manifestaven per Barcelona en contra de la guerra en genèric i de l’acollida de refugiats, sense tenir-ne ni idea podien estar ajudant a finançar el fastigós negoci armamentista a través dels seus estalvis dipositats en fons d’inversió accionistes de fàbriques d’armament, amb els quals opera sense tapar-se el nas la Banca espanyola - amb BBVA, Santander, Bankia i La Caixa al capdavant – i també més de quatre Asseguradores que serveixen de tapadora al gran negoci del segle, a canvi de obtenir altes rendibilitats per als fons de pensions que comercialitzen. Els fons d’inversió són un camuflatge perfecte gràcies a la seva relativa opacitat com es basteixen: vés a saber on van a parar els estalvis dels petits inversors, quan l’única cosa que importa als impositors són els beneficis ja que de l’ètica, com que no cotitza, ni se’n preocupen. Fins no fa pas gaire, el propi Vaticà, en teoria un paradigma d’honestedat, tenia capitals embolicats en negocis tan bruts les armes; i malgrat les bones intencions dels darrers Papes, jo no gosaria pas posar la mà al foc per assegurar que les inversions catòliques estan netes com una patena. Aleshores, pensem-hi una mica: si la crisi dels refugiats deriva de les guerres i la destrucció, i si les guerres i la destrucció no són possibles sense disparar armes i llençar bombes, per què no anem a les arrels de tot plegat i extirpem d’una vegada la causa? Què ens ho impedeix, si sabem on està el problema? Creiem, de veritat, que acollint unes quantes dotzenes de refugiats a casa nostra, ho tenim tot resolt i la consciència neta? No ens ho pensem pas: mentre no es pari d’atiar la guerra per col·locar els stoks d’armes noves i usades, això no hi ha Déu que ho pari. És el peix que es mossega la cua. El que passa és que  aquest peix cada vegada s’assembla més a una serp monstruosa que acabarà engolint-nos a tots. Si algun dia s’aixequés el vel de tot l’entramat d’interessos i patums que s’amaguen darrera la industria armamentista, segurament quedaríem esparverats de la hipocresia i de la porqueria que hi trobaríem al darrera d’aparadors aparentment angelicals. Si el vel no és possible esquinçar-lo per raons obvies, almenys que reflexionar-hi serveixi per treure’ns la bena dels ulls.


dissabte, 18 de febrer del 2017

FER JUSTÍCIA NO ES FER SANG, SINÓ QUE LES VÍCTIMES DEIXIN DE SENTIR-SE’N.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 18 febrer 2017)

● FER JUSTÍCIA NO ES FER SANG, SINÓ QUE LES VÍCTIMES DEIXIN DE SENTIR-SE’N.- Cadascú reacciona davant una Sentencia judicial segons afavoreixi o no els seus interessos i, per tant, entenc que a can Roca-Junyent levitin, interpretant que la part dispositiva de la dictada en el cas Noos absolt, exculpa i gairebé demana perdó per les molèsties, a la seva il•lustre clienta. ¿Em permetrà, però, un advocat de tan prestigi, que des de la meva humil modèstia d’home del carrer, li repliqui que no coincideixo gens amb la seva anàlisi triomfalista? I en dissenteixo perquè, objectivament parlant, la princesa ha estat condemnada, com a beneficiaria a títol lucratiu del delicte comés pel seu marit, a pagar una multa. (Per cert, em sembla una intoxicació interessada de l’opinió pública insinuar que li han de tornar diners perquè la multa definitiva supera la fiança, com si li donessin un premi).  I repto al gran jurista, pare de la Constitució i observador des de les seves col•laboracions periodístiques, que em confessi, amb la mà al cor i deixant de banda els seus interessos professionals, si la Infanta Cristina se n’hagués sortit tan bé d’aquest trencacolls si no hagués estat filla i germana de reis.

A la meva manera de veure, doncs, a l’hora de valorar si en aquesta com en tantes d’altres Sentències s’ha fet Justícia, opino que no s’ha de mirar només si s’ha “fet prou sang”, sinó si els culpables del delicte han rescabalat de veritat les víctimes de tots els perjudicis causats, tan patrimonials com personals. I la percepció que deixa als ciutadans la lectura de la monumental Sentència d’ahir, i de moltes altres per l'estil, és que no s’acaba de veure clar que tot el diner públic que es va robar, valent-se d’un fastigós tràfec d’influències – “al gendre del rei no se li tanca cap porta”, com es va confessar repetidament en seu judicial -, retornarà a la Caixa comuna íntegrament. No demano pas que amb interessos, però si reclamo, en concepte de lucre cessant, els perjudicis que els ciutadans varen patir per culpa de les retallades en benestar social, degudes en bona part a la falta d’uns recursos que quatre pocavergonyes s’havien embutxacat i malgastat. No es podrà dir, per tant, que s’ha fet Justícia en delictes de malversació de diner públic per part de polítics o càrrecs corruptes, fins que les víctimes ja no tinguin motius per a continuar sentint-se’n. I en aquest país, on els fills de l’establishment es permeten “levitar” perquè tota una princesa i alta executiva, al·legant ignorància dels tripijocs del seu home en empreses de quins beneficis participava a mitges, els condemnats per corrupció no han reparat ni de conya, ni se n’han penedit – segons el seu advocat, la princesa encara pensa que el seu marit és un sant -, dels danys patrimonials que varen causar a la ciutadania.


A la meva manera de veure, repeteixo, en els delictes per corrupció per abús de poder, fer Justícia no consisteix en fer sang i que els culpables purguin les seves malifetes a la presó anys i panys, sinó que retornin fins a la darrera engruna es diners, afegint-hi l’import de les seqüeles per arreglar els disbarats. Per exemple i perquè se m’entengui a la primera: si es van cobrar comissions per autoritzar i adjudicar una obra pública tan innecessària com l’aeroport de Castelló, no n’hi ha prou que tots els implicats tornin l’enriquiment il•lícit, sinó que també paguin pel perjudici derivat de desviar recursos públics d’altres necessitats socials. I, per torna, quantificar el cost de manteniment d’obres publiques sobredimensionades o que senzillament es foten de fàstic, com és el cas de la infraestructura citada. Fins que les Sentències no tinguin en compte aquests serrells de sentit comú, no s’haurà fet Justícia, perquè les víctimes cada vegada que hi pensin no podran estar-se’n de tremolar de ràbia i d’impotència. 

divendres, 17 de febrer del 2017

LA SENTÈNCIA DEL SEGLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 17 febrer 2017)
● LA SENTÈNCIA DEL SEGLE.- A les dotze en punt, a l'hora de l'àngelus a Mallorca es llegirà una Sentència que sens dubte mereix la qualificació de “del segle”, perquè per primera vegada una monarquia de la vella Europa haurà vist la filla i el gendre d’un rei asseguts al banc dels acusats, en un procés penal, envoltats de delinqüents. Avui sabrem, a toc de les dotze campanades del migdia balear, si les tres magistrades que s’han passat mesos treballant-t’hi en aquesta mena d'obra d'art, han teixit una exemplar peça de Justícia o una bonica punta de coixí. Perquè, desenganyem-nos, “el cas” es presta a totes les possibilitats de desenllaç i com que la Justícia es pot interpretar de tantes diferents maneres, inclús les sentències estrambòtiques es basen en “considerants” emparats en els codis i, com es diu en termes jurídics, “en tota la legislació concurrent”. Per tant, sigui quina sigui, la Sentència es dictarà en nom de la Justícia i del Rei. Ep! Sentencia del segle només pel fet que les Magistrades la pronunciaran en nom d’un rei que, a la vegada, és el germà i el cunyat dels principals encausats. Que fort, tu! Avui descansarà feliç a la seva tomba, el gran poeta Rubèn Dario, que després de quasi un segle haurà trobat resposta la seva angoixant pregunta: “… ¿qué tendrá la princesa? Los suspiros se escapan de su boca de fresa, que ha perdido la risa, que ha perdido el color, pálida en su silla de oro…”

A la meva manera de veure, però, jo no tinc tan clar que la princesa hagi plorat gaire de pena; de ràbia potser sí, veient com els seus “vassalls” li perdien el respecte, se li’n fotien a la cara i la ridiculitzaven per tot arreu. Bé, els vassalls pelacanyes, perquè els cortesans com cal encara li prenien la mà per estimar-la, mentre doblaven l’espinada en senyal de submissió eterna. Si la Sentència que es llegirà a l’hora de l’àngelus, doncs, resulta un model objectiu de Justícia, haurà servit també per treure’ns de la boca el mal regust que ens va deixar comprovar, en el transcurs de tot el procediment, la quantitat de cotó-fluix que es va comprar - pagant-lo com sempre entre tots -, amb que es va embolicar la princesa perquè no s’escaldés. Cantava tant l’interès del fiscal en no matxucar-la, que la seva amistat de tota la vida amb el jutge instructor se’n va anar a fer punyetes. I no parlem de la extraordinària màniga ampla autoritzant que a uns encausats per evasió de capitals i posar banyes a la Hisenda Pública, entre d’altres delictes, no se’ls hi retirés el passaport com a qualsevol xoriço de pares desconeguts, i se’ls deixés allunyar-se del xivarri mundà en el paradís suís, finançats per l’entitat bancària que va fitxar la princesa com una eminència - encara que en el judici vam veure que era més aviat curteta -, i amb un sou moltes vegades doblant el salari mínim del populatxo. No hi havia risc de fuga, en el cas d’aquests personatges? No m’ho digueu: la paraula d’una princesa és "paraula d'honor" i té tots els avals possibles. En fi, només espero que la Sentència que dintre de poc sabrem, ens convencerà que allò que va assegurar solemnement una nit de cap d’any el pare de la princesa - que la justícia és igual per a tothom -, avui es confirmi. Jo, francament, no m’ho creure fins que no ho escolti. I que no ens espatllin el dinar veient com, enlloc d’anar a dormir a la cangrí, la parella se’n torna a Suïssa a veure pondre's el sol, de cara a un llac, fotent-se del mort i de qui el vetlla.

dijous, 16 de febrer del 2017

REFLEXIONAR ESTIRANT LES CAMES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 16 febrer 2017)

● REFLEXIONAR ESTIRANT LES CAMES.- Caminar és un luxe que està a l’abast de totes les butxaques i, científicament, hi ha pocs dubtes de que estirar les cames tingui una influència molt positiva sobre la salut en general de les persones, des de la closca a la planta dels peus. Tots els òrgans del cos se’n beneficien i les xafarderes analítiques palesen a crits que el moviment moderat i ben gestionat de les cames fa disminuir els nivells de colesterol, sucre, pressió arterial i tot el reguitzell de senyals d’alarma, afavorint la rehabilitació cardíaca després d’un infart i disminuint els símptomes de depressió. Simplement movent les cames, ja veieu! Caminant a un ritme proporcional a l’edat, sense forçar la màquina però tampoc deixant-t’ho córrer a la primera cantonada o agafant-s’ho amb la parsimònia del pas de “mirar aparadors”. Caminar vol dir caminar, sense fer-se trampes al solitari. I una de les trampes més comuns i menys criticable, des d’un punt de vista físic, consisteix en endollar-se a l’orella una ràdio o un reproductor de música per passar l’estona i que l’exercici no es faci carregós. Però per oxigenar el cervell el millor es aprofitar la passejada per pensar, per reflexionar a la babalà, sense guions ni musiquetes. En Robert L.Stevenson va escriure un assaig – Excursions a peu –, que s’ha convertit en un clàssic. Entre d’altres consideracions encertades, n’hi ha una que a mi personalment em dóna molts bons resultats a l’hora d’enfornar les reflexions que us serveixo cada dia, a aquesta hora: “mentre caminem, anem pensant en això o allò, a la lleugera, amb un somriure, divagant com pensa un nen, o com pensem al llit quan romancegem abans de llevar-nos al matí, amb una actitud mental de relaxació activa molt favorable al pensament creatiu”.

A la meva manera de veure, doncs, reflexionar mentre es camina afavoreix el control emocional, tant a nivell funcional com també estructural del cervell, sobretot quan s’arriba a l’edat del “si no fos”. Caminar a l’aire lliure és una experiència relaxant que ajuda a equilibrar l’estat d’ànim, i potser m’atreviria a dir que només es pot superar aquest efecte beneficiós, caminant en companyia fent-la petar, però sempre que s’hagi trobat la companyia adequada. És clar que per oxigenar el cervell poden servir altres tècniques que també s’han posat de moda, com el ioga o el tai-txi; però no confongueu “meditació” amb “reflexió” que són dos coses diferents, diferència de la qual un altre dia en podem parlar. Qui sap si per a meditar, la postura estàtica sigui la més recomanable, però per a reflexionar no en tingueu cap dubte que es millor moure’s. En Montaigne deia que la ment no li funcionava, si les cames no li donaven corda. En Nietzsche acusava alguns filòsofs alemanys que la seva filosofia feia pudor de cervesa i d’estufa, perquè s’estimaven més “estirar el colze” que “estirar les cames”. I dos mites moderns de les noves tecnologies - perquè no m'acuseu de citar només a "carques" -, com Steve Jobs o Mark Zuckerbert, eren coneguts pels seus “walking meetings”, és a dir: reunions de treball tot caminant. Potser no us ho creureu, però aquesta reflexió d’avui la vaig rumiar ahir durant la meva passejada matinal de cada dia. I no m’ha quedat tan malament, oi?

dimecres, 15 de febrer del 2017

NO US DEPRIMIU PELS QUE VIUEN DE FOMENTAR L’EMBOLICA QUE FA FORT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 15 febrer 2017)

● NO US DEPRIMIU PELS QUE VIUEN DE FOMENTAR L’EMBOLICA QUE FA FORT.- Què li pots dir, per ajudar-la, a una persona que hagi caigut en el forat de la depressió a còpia de d’esmorzar cada dia un cafè amb notícies depriments? Serveix de poc repetir-li a qui té la moral enfonsada que cal plantar cara, amb totes les forces de flaquesa; no respondrà a cap estímul basat en fer-la reaccionar amb reflexions ben intencionades, que ja se sap de memòria i no li fan efecte. I és que l’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada per la incertesa, com la que travessem, acaben estabornint la capacitat d’autoestima del més eixerit i fan impermeables les persones a l’esperança d’una remuntada – tant del 4-0 del PSG com de la negativa del TC al referèndum si o si -, perquè alguns es guanyen les garrofes atiant "ímputs" perversos amb la col•laboració, a vegades inconscient i d'altres no, d’ànimes de càntir que ni se n’adonen que són manipulades amb finalitats maquiavèl•liques. No me les vull donar d’expert en res, però quan portes anys de volada i ets un xic observador, acabés sabent-ne un gavadal de jocs bruts, de misèries humanes i de travetes entre socis, i una de les primeres coses que tens clara és que no es pot creure en les casualitats perquè, desenganyeu-vos-en, les coses mai passen perquè sí, i si alguna passa de llarg, és l’excepció que confirma la regla general. Tant en política com en els negocis.

A la meva manera de veure, doncs, tot aquest embolica que fa fort, que ens trasbalsa als catalans cada matí en llegir o escoltar les noticies, no és casual ni gratuït. Algú es pren moltes molèsties per atiar les brases de focs que no s’han colgat del tot i en qualsevol moment poden revifar. La depressió és un sentiment nihilista que s’alimenta de desesperació (no hi veig cap sortida); del desemparament (només estic bé si estic sol, no vull companyia ni parlar amb ningú) i de la desgràcia (estic de pega, he nascut amb mala estrella, el meu destí és negre). En la vida privada, una persona simplement angoixada o espantada, malgrat tot, encara conserva vius els sentits de conservació i de superació, mentre que una depressiva es torna eixorca, perd el sentit de l’afectivitat, s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert una esquerda, que els mecanismes de comunicació amb els altres s’han trencat i que ningú vindrà a treure-la del pou i, si ve, arribarà massa tard. I quan l’aïllament esdevé autodestructiu, treu el nas el fantasma del suïcidi.


Per aquesta raó, en benefici d’una societat immersa en circumstàncies tan delicades com les que vivim, potser seria encertat que els mitjans de comunicació s’autocensuressin per evitar de fer-ne un gra massa amb les notícies negatives i els comentaris derrotistes, només perquè el sensacionalisme ven més. Després d’escoltar les opinions que, moltes vegades pel broc gros, es deixen anar en algunes tertúlies, és un miracle que la llista de depressius no s’engreixi una mica més. La depressió no s’encomana com el virus de la grip, però refregar sota el nas tots els dies, sense ton ni son, les prediccions catastròfiques, ajuda a incubar els brots de la malaltia entre persones baixes de defenses o amb poca capacitat de separar el blat de la palla. Fins i tot quan en Churchill va immortalitzar aquella frase de “suor i llàgrimes”, ho va fer recalcant que la calamitat era passatgera i que els anglesos se’n sortirien. Ara i avui, es troben a faltar polítics i comunicadors que tinguin l’honestedat, després d’exposar les coses com són, de saber treure’ls-hi ferro, posant èmfasi en la llum al final del forat, per tènue que sigui. A sobre d’anar de mal borràs, no ens deixem abatre pel desànim, perquè cada vegada que una societat cau en la depressió es malgasta un bé tan escàs com són les ganes de tirar endavant, i la vida, malgrat tot, és tan interessant i bonica que no es pot llençar a la bassa, per molt que quatre desgraciats a sou d’algú que els paga per embolicar la troca, ens la vulguin amargar. Si ens ho prenem amb optimisme, coses que semblen tan difícils com remuntar el 4-0 del PSG o convocar un referèndum a Catalunya poden ser possibles. La fe mou muntanyes, va dir aquell.

dimarts, 14 de febrer del 2017

NO TROBEU QUE ALS CORRUPTES SE’LS HI DONEN MASSA FACILITATS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 14 febrer 2017)

● NO TROBEU QUE ALS CORRUPTES SE’LS HI DONEN MASSA FACILITATS?.- A aquest país n’hi devia haver molts que se la decantaven, a l’hora de controlar que cap “servidor públic” - sobretot els de dalt -, posessin la mà a la caixa o fessin jocs de mans amb proveïdors i contractistes, al contrari del que passa amb els petits xoriços que són enxampats a la primera, quan algú es proposa fer net. ¿O és que amb els que gaudeixen de rectoria i tiben dels pressupostos de l’Estat, se’ls hi suposa que en matèria d’honradesa estan per sobre del bé i del mal, fins al punt que les  claus de la caixa forta es poden descuidar per tot arreu, sense por que la deixin escurada si tantes facilitats se’ls hi donen? Per exemple, no pot ser que paios que no tenien més ingressos que els derivats de la política, estalviessin uns quants milions d’euros, els portessin a pasturar per Suïssa, Luxemburg o Andorra, i ningú del seu entorn professional, polític o familiar en tingués la més mínima idea, ni trobés sospitós el tren de vida que portaven. Perquè una de dos, o els controladors de la gestió pública passaven llargues temporades de conjuntivitis aguda que els hi enterbolia la vista, o és que els encarregats de tenir els ulls ben oberts els entrellucaven ja que  també sucaven el melindro a la xocolata de comissions i suborns.

Ja sé que quan es parla de corrupció a l’administració pública, tant li fa dir com no dir; ja que els presumptes delinqüents són disculpats i emparats - fins que no es podia més perquè la merda feia massa pudor -, per la seva família política que també devia reclamar el seu dret a cuixa. I no deixa de ser curiós que en tots els casos d’enriquiment sospitós que s’han descobert, i que estan morint-se de fàstic entretinguts per mil tracamanyes jurídiques als jutjats, cap de les corrupteles s’hagués pogut desenvolupar sense la col•laboració necessària de comparses, per activa o passiva, des de la pròpia família, el cercle íntim d’amistats polítiques i, sobretot, dels que havien de vetllar, per obligació, que els números de la contractació pública quadressin al cèntim. Els que en funció de les seves responsabilitats públiques, per molt alt que fos el càrrec, s’untaven els dits amb mil tracamanyes refiant-se de la impunitat que dóna tenir la paella pel mànec, en teoria estaven sotmesos a minucioses inspeccions, auditories i tribunals de comptes. Aleshores, què dimonis fallava perquè es poguessin estafar tants ciutadans de forma continuada, sense que es disparés cap alarma?


Ahir mateix, l’antic governador del Banc d’Espanya ha estat imputat pel jutge – compte!, amb l’oposició de la Fiscalia – per haver "passat" dels informes dels inspectors interns d’aquesta Institució, els quals desaconsellaven autoritzar la sortida de Bankia a Borsa, avisant que era un bluf financer que arrossegaria la banca espanyola i la Hisenda Pública a una ensulsiada sense precedents, com així ha estat, de que trigaríem generacions senceres a refer-nos-en. És inevitable, doncs, que els ciutadans davant tanta poca vergonya ens preguntem dues coses: primera, per què s’ha tardat anys en obligar a comparèixer davant la justícia al senyor Fernàndez Ordoñez? I, en segon lloc, si entre ell, en Rato i tots els altres pillastres o ineptes col•laboradors necessaris es tornarà fins a l’últim cèntim tot el perjudici patrimonial als ciutadans i si a tota aquesta patuleia la veurem algun dia passant la nit en un caixer, o anant a menjar un plat de sopa a Caritas, com els hi passa a molts dels pelacanyes que per culpa de tants xoriços de camisa blanca s’han arruïnat? I com s’explica que al pillastre d’en Barcenas, fins no fa pas gaire els seus companys de partit li riguessin les gràcies, i no paressin de conspirar fins carregar-se la carrera del jutge Garzón, que el tenia ben amorrat pel ganyot? I què us sembla l’amnèsia i la supina ignorància de totes les dones dels fantasmes – des d’una exministre com Mato a una Infanta reial –, que se’n renten les mans dels Jaguards, Palauets i comptes corrents a l’estranger, que manegaven els seus conjugues sense que les pobres infelices en sabessin res? Què ens prenen per imbécils?. 

dilluns, 13 de febrer del 2017

EN NOM DEL POBLE, PERÒ DE QUIN POBLE?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 13 febrer 2017)

● EN NOM DEL POBLE, PERÒ DE QUIN POBLE?.- Aquest cap de setmana sobretot, però des de sempre, els polítics de tota mena de plomatge tenen la mania de parlar en nom del poble en abstracte i amb caràcter general, encara que estrictament parlant només representin els seus votants, sigui quin sigui el percentatge respecte del total de ciutadans que formen el pobre en concret i real. Per tant, malgrat no parin de posar-se el poble a la boca, cap aclareix que cadascú es refereix només a un bocí de poble en particular, malgrat sembli el contrari per la vehemència que parlen. Jo reconec que, en ple embalament atribuint-se una representació més ampla de la que poden acreditar, fa mandra sincerar-se i despullar-se de tots els avals populars que no els hi corresponen. És un concepte, aquest de “poble”, que està carregat de connotacions diverses i d’interpretacions contraposades. No és fàcil posar-lo sobre la taula i dissecar-lo tranquil•lament, car és un fenomen viu, dinàmic, canviant, a voltes contradictori i sempre propens a la manipulació.

No és fàcil, ho reconec, si es mira l’assumpte com alguns espavilats pretenen, des del punt de vista que el poble - independent de amb quines companyies s’acomboï i en quines parròquies trascoli la doctrina - s’entortolliga amb la mateixa bandera. Però aquesta argumentació és una fal•làcia, un sofisma, perquè tots els polítics tenen un comú denominador: les Banderes, les Lleis i Constitucions i les Institucions democràtiques que configuren allò que identifica un poble, no obstant cap polític, per “popular” que es cregui, pot atribuir-se l’honor de parlar en nom del conjunt del poble, llevat potser els caps d’Estat que, per cert, són els que menys utilitzen aquest privilegi. Si la resta de polítics només poden parlar en nom dels seus parroquians, tenint en compte aquesta veritat de pissarrí convindria que més d’un d’aquest que fan servir “el nom del poble” indegudament, fessin una cura d’humilitat i toquessin de peus a terra.


A la meva manera de veure, el quid de la qüestió es que “el poble autèntic” és el que es retrata i configura a les urnes votant, no el que els polítics diuen que representen, des d'uns escons sovint enterbolits per conveniències i servituds a vegades poc edificants. Si en democràcia la regla de joc que s’hauria de respectar de totes totes, per damunt de qualsevol altra consideració, és la que ha beneit les urnes, ¿com poden dir que representen el poble els que no li’n fan cas gairebé mai fora dels mítings, on fan veure que se l’escoltin amb ulls oberts com mussols, o els que el donen pel sac sense escrúpols ni vergonya incomplint programes i promeses electorals, com si donessin per fet que “el poble” ja hi compta que a l’hora de posar-les a la pràctica son paper mullat? Fins aquí, és possible que em doneu la raó i ja ho podríem deixar estar en aquest punt, i tots contents. Però vet-aquí que quan el lògic seria que els polítics que escarneixen el poble, mai més haurien de ser dignes de rebre el seu vot, arriben les següents eleccions i resulta que el poble escarnit i manipulat continua fent-los confiança com si fos mesell. Com es paeix aquesta realitat contra natura? A mi, francament, aquestes incongruències populars em trenquen tots els esquemes democràtics, i començo a entendre perquè algú va sentenciar allò de que cada poble té els governants que es mereix. 

divendres, 10 de febrer del 2017

SE’N REFIARÀ EN TRUMP D’UN VIATJANT DE GRA CUIT COM A COMISSIONISTA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 10 febrer 2017)

● SE’N REFIARÀ EN TRUMP D’UN VIATJANT DE GRA CUIT COM A COMISSIONISTA?.- La conversa entre el senyor Rajoy i el senyor Trump va durar un quart d’hora de rellotge, però descomptant el temps perdut traduint-la d’anada i de tornada, la xerrameca va quedar reduïda a escassos minuts. Segons el gabinet de premsa nord-americà, tot el suc i el bruc del Déu-vos-guard telefònic es podia resumir en un comunicat de quatre ratlles justes, que els portantveus de la Montcloa van farcir de coloms i fum fins necessitar un foli i mig, total per a no dir res: gairebé devien tardar més en escriure la nota de premsa, que parlant els dos presidents. El cas és, que en Rajoy, seguint la tradició espanyola de servilisme diplomàtic que ha caracteritzat les relacions de Madrid amb el capo ianqui, va donar-hi el seu "toc" personal oferint-se per fer-li al senyor Trump d’home bo per a facilitar-li els tractes amb tota l’Amèrica llatina, amb part del món àrab-musulmà i amb els socis europeus més malfiats de les intencions del nou mandatari. La qüestió és si un home tan llest per a manegar negocis que l’han convertit en multimilionari sense escrúpols, tractant a baqueta tothom que li hagi posat pals a la roda o fos un col•laborador inepte, se’n refiarà d’un trist viatjant de gra cuit per a fer-li de comissionista, correveidile i mediador en conflictes.


A la meva manera de veure, després de llegir el triomfalista comunicat amanit a la cuina de la presidència del govern, el ianqui devia quedar una mica desconcertat per la inesperada i presumptuosa proposta professional de l’espanyol i, per sortir del pas de la sorpresa, a l’espera d’estudiar a fons el currículum i els informes de solvència que va dir que li faria arribar, es va interessar per com li anaven els negocis, i el candidat a home bo li va assegurar que havia convertit Espanya era una bassa d’oli i sota la batuta del PP l’economia espanyola s’havia inflat fins a volar a l'altura de la quarta més potent d’Europa. Com que en un quart d’hora hom no pot tocar totes les tecles, va estalviar-se de tirar pedres a la pròpia teulada afegint-hi detalls com l’existència d’un atur que esparvera la terra, que no s’entén amb les regions que lideren la productivitat i el creixement, i que cada vegada que mou un dit en el circ espanyol li creixen els nans. Evidentment, tampoc no van tractar ni de drets humans ni de democràcia, perquè cap dels dos polítics van forts en aquesta assignatura i el murri gallec si una cosa té clara, perquè en la seva vida ha quedat escarmentat moltes vegades des que s'hi va enganxar els dits amb allò del “chapapote de Muxia”, es no embolicar-se amb allò que no hi entén. Tinc vertadera curiositat, doncs, per veure si el president dels Estats Units agafa pel mot al senyor Rajoy i se’n refia de la seva capacitat com expert en diàleg i en tenir mà esquerra, perquè li recondueixi les males marors que amb tota seguretat agitarà la seva peculiar política a Hispanoamèrica, a l’Orient Mitjà i a la mateixa Europa. O si, cosa més probable, es limitarà a actuar com els seus antecessors respecte d’Espanya - des d’allò tan vergonyós de Palomares o d’utilitzar el complaent senyor Aznar de comparsa a les Açores -, fent-la servir de poca cosa més que de catifa perquè els Estats Units no s’embrutissin les botes. 

dimecres, 8 de febrer del 2017

“EN PLA SOVIÈTIC”: UNA PALLISSA A L’ANY NO FA MAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous febrer 2017)

● “EN PLA SOVIÈTIC”: UNA PALLISSA A L’ANY NO FA MAL.- Els parlamentaris russos i els seus cosins germans romanesos pretenen treure’s de sobre els problemes simplificant-ne la incidència. Els pescadors de la costa en dirien d’aquesta simplificació que volen introduir en els seus respectius codis penals, rebutjar la morralla; però a mi em sembla més que una simplificació, és un escarni. ¿On s’és vist que a un paio que apallissi una dona no li passi res, sempre que no l’hagi deixat baldada, pugui demostrar que n’és el marit i juri que només l’estomaca un cop a l’any? Doncs a partir d’ara, a Rússia serà legal. ¿O que a un polític que s’hagi untat els dits d’oli posant la mà a la caixa, no se li tingui en compte estar corromput mentre el botí afanat no superi els 44 mil euros? Doncs podia haver esdevingut legal a Romania, si els ciutadans no fes una setmana que surten cada vespre a cantar-li el nom del porc al seu govern, des de la plaça major. Estava dubtant si definir aquestes iniciatives parlamentàries com a llei de l’embut o pla soviètic, quan m’he decidit per aquest darrer qualificatiu que, per cert, em sona fatal des que era petit. En efecte, vés a saber a qui se li va ocórrer, per primera vegada, de fer servir l’expressió “en pla soviètic”, per fotre-se’n de les decisions preses tirant pel dret, sense miraments. No sé a qui se li acudir, però va fer dòmino. Quan jo era jove, recordo que quan algú al•ludia a que quelcom s’havia executat o dit “en pla soviètic”, a tothom li feia mala astrugància i arrufava el nas posant-se a la defensiva. Doncs mireu, aquestes simplificacions legislatives d'ara dels russos i romanesos, endinyades “en pla soviètic”, francament em fan vomitar.


Però encara se’m regiren més les tripes en escoltar a més d’un setciències comentarista, justificar ambdues aberracions polítiques i jurídiques amb l’excusa que “són coses de la seva cultura”. Com si violència de gènere i corrupció política tinguessin res a veure amb la cultura. A mesura que s’han relaxat les costums i determinats valors s’han llençat a la paperera de la història - manllevant una expressió col•loquial que van popularitzar les senyoretes cupaires -, una part de la societat s’ha contaminat d’un mantra recurrent, que confon progressisme amb fotre-se’n del mort i de qui el vetlla. El problema és que els mitjans prefereixen posar a l’aparador de l’actualitat les ocurrències, estirabots i provocacions dels que no tenen manies per exhibir-se com són sense tallar-se un pèl, per tal de fidelitzar una audiència disposada a comprar-ho tot, per més estúpid i contracultural que sigui, i que passen olímpicament de la normalitat carrinclona dels que consideren carques perquè creuen en el respecte, l’obediència, la discreció, l’esforç i la competència. Els controladors de shares conclouen que la formalitat és avorrida i no ven una escombra. I d’aquesta manera, la societat es va malacostumant a confondre’s de valors i a disculpar bestieses, com les que comentava al principi, repetint allò de que aquella gent “són d'una altra cultura”. Més d’un maltractant de gènere, d’aquest que no se’n sap res fins que no en fan una de tan grossa que ja no té remei, avui envejarà la butlla russa que permet pegar la parenta un cop a l’any, perquè una pallissa cada dotze mesos no compte per guanyar punts en la classificació de malparits. I encara sort que els romanesos han fet tirar enrere la llei que havia aprovat el seu govern, perquè no fos cas que la gracieta s’encomanés a d’altres legisladors de màniga ampla. Espero que tampoc tingui imitadors la broma Putinesca. 

EN UN PAÍS DE MAL PAGADORS, HI HA MOLTA GENT COMPLIDORA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 8 febrer 2017)

● EN UN PAÍS DE MAL PAGADORS, HI HA MOLTA GENT COMPLIDORA.- Ja en tinc la pipa plena que cada dos per tres em refreguin pel nas que en aquest país hi ha molts morosos, perquè em deprimeix. Que l’índex de morositat als balanços dels bancs sigui alt i es vegin obligats a fer previsions per insolvència, penso que no és la notícia més interessant que poden destacar als papers, sinó que seria molt més adequat reconèixer que una majoria de la població té per costum pagar el que deu. Precisament en temps de crisi, els mitjans s’haurien d’escarrassar més en veure les ampolles mig plenes que no pas mig buides i en quan a la morositat se n’hauria de parlar més assossegadament, començant per analitzar quants dels morosos no paguen els deutes perquè estan a la quinta pregunta, quants pagarien si els propis creditors els hi donessin peixet i no els acuitessin sense pietat, i quants es trobem com es troben perquè no se saben administrar els ingressos i malgasten, malgrat la crisi, més del que tenen. Perquè encara hi ha un grapat de persones que no es poden resignar a privar-se de fer-se un homenatge de tant en tant o de regalar-se una de les petites alegries que es podien permetre ahir, i que ara són un luxe que obliga a estirar més el braç quela màniga.

Tanmateix, crec que un exercici analític semblant al que he proposat envers els morosos, s’hauria de fer en relació als que paguen els deutes, i no despatxar-ho amb un simple: “senyal que hi ha gent que no té problemes per arribar a fi de mes perquè es guanya molt bé la vida”. Ep, parem el carro! Entre aquest col·lectiu que no s’endeuta hi ha un important nombre de persones que han de fer equilibris per ser complidora i no quedar a deure res, a les quals almenys se’ls hi hauria de reconèixer el mèrit. Perquè és un mèrit, no us en càpiga cap dubte, mantenir com a “valor” el fet de tenir paraula, ja que “ser complidor” costa sacrificis i sovint renúncies doloroses, i afecta a molta més gent del que sembla llegint els informes bancaris sobre morositat.


A la meva manera de veure, no es gaire coherent que molts d’aquest que fan mans i mànigues perquè ningú els hagi de tibar de l’americana, siguin maltractats per la banca que fa el ploramiques, amb l’excusa de la morositat, per fer-se l’estreta a l’hora de concedir un crèdit. Amb un exemple n’hi ha prou: a l’hora de negociar els interessos d’una hipoteca o d’un crèdit personal poques vegades, per no dir mai, ser un bon pagador es considera un mèrit per aconseguir un tracte decent. Quants botiguers de la postguerra no varen fer prosperar el seu negoci “fiant” a persones que malgrat anaven “justetes”, tenien fama de ser complidores? En fi, per no allargar-me més però sense deixar-me res al pap, m’agradaria saber si els bancs morosos amb les comunitats de propietaris, a les quals no paguen la quota comunitària corresponent a pisos dels quals en són titulars perquè n’han desnonat - a la brava i sense haver-los donat una segona oportunitat per a refer-se als seus propietaris -, també s’afegeixen a l’estadística de morositat que fan servir d’excusa per esprémer una mica més el suc als complidors.     

dimarts, 7 de febrer del 2017

L’ESTAT DEL BENESTAR, ÉS QÜESTIÓ DE RECURSOS O DE BONS GESTORS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 7 febrer 2017)

● L’ESTAT DEL BENESTAR, ÉS QÜESTIÓ DE RECURSOS O DE BONS GESTORS?.- Em treuen de polleguera tants de “savis”, que senyalen l’Estat del Benestar com l’esca del pecat, i que està en crisi perquè uns ingenus pretenien entrar a un Paradís que no ens podien pagar. Ep!, que parin el carro i deixin de disfressar la veritat. Aquí sempre hem estat a la cua de la despesa pública en protecció social, molt per sota de la mitjana europea, i malgrat aquesta gasiveria social, quan la clatellada immobiliària i financera arrossegà i precipità el país a la crisi, la primera reacció del govern va ésser aprimar la ja escarransida despesa en quan a prestacions i qualitat dels serveis socials. Per què no varen començar per estalviar, per exemple, en despesa militar, en empreses públiques improductives, en despeses sumptuàries de ministeris, ambaixades i consolats. o per mantenir òrgans administratius duplicats i triplicats en els territoris autonòmics, enlloc de saquejar els pressupostos de sanitat, de dependència i d’educació? Per què és va desmantellar l’Estat del Benestar per rescatar Bancs i Caixes farcides d’ineptes consellers-sangonera, enlloc d’incentivar emprenedors honestos i innovadors, capaços de crear empreses per rebaixar l’atur?

A la meva manera de veure, l’Estat del Benestar no estaria tocat de mort si oblidant-se de planificar retallades socials s’hagués gestionat l’Administració Pública amb bones pràctiques empresarials, reestructurant i aprimant sense contemplacions totes les branques improductives que només serveixen perquè segueixin amorrats a la mamella del pressupost uns quants paràsits de l’establishment i, sobretot, si s’hagués controlat la contractació de l'Obra Pública, evitant el sobrepost escandalós en benefici de fastigosos polítics, funcionaris i empresaris corruptes. Creieu-me, l’Estat del Benestar no és només un problema de diners, sinó un problema greu de gestió, de que es prioritzin les persones per sobre dels interessos del capital i de la política mesquina i eixorca. El concepte “Estat del Benestar” es va encunyar, després de la segona guerra mundial, com un pacte social per repartir més equitativament la riquesa, amb l’objectiu d’allunyar el perill d’una revolta social. Les beceroles de l’invent les trobem a la Gran Bretanya, on un dels escassos polítics-estadistes d'aquests que avui es troben tant a faltar - el laborista Clement Attlee -, va impulsar la cultura del benestar apuntalat en una reforma fiscal severa i progressiva, puix perquè siguin sostenibles les utopies calen impostos i una bona administració dels recursos.


Per desgràcia, amb l’arribada del neoliberalisme es va fer creure que els impostos progressistes distorsionaven l’economia perquè feien caure tant l’estalvi privat com la inversió empresarial, la qual cosa obligava a suprimir llocs de treball, ja que si al capitalista se li fan pagar massa impostos, es desmotiva i no inverteix. El problema és que una part de l’esquerra tradicional també va caure inicialment en la trampa neoliberal, fins que van adonar-se que si no hi havia recursos, qui pagaria l’Estat del Benestar? No us hi trenqueu el cap, és el peix que es menja la cua. Ja ho deia el bisbe Casaldàliga: mentre impulsar lleis socials depengui dels que tenen la panxa plena, bona nit cargol per al Benestar! Potser, doncs, ja comença a ser hora de decidir cap on s'ha de tirar tocant de peus a terra: si volem que tothom visqui en el Paradís, a la societat li toca gratar-se la butxaca sense rondinar. Però gratar-se-la tothom, no només aquells que Hisenda té collats els ingressos a través de la nòmina i que, sobretot, per culpa de la mala gestió de l’Estat del Benestar, no costi més el farciment que el gall.

dilluns, 6 de febrer del 2017

DELS BADOCS EN SURTEN LES CARBASSES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 6 febrer 2017)

DELS BADOCS EN SURTEN LES CARBASSES .- Un dels frares que, com a molts de la meva lleva de postguerra, ens varen fer de mestres, no parava de repetir-nos-ho sempre que ens distrèiem a classe. I quan ens quedava penjada alguna assignatura de juny per setembre, els pares li manllevaven el mantra, engargamellant-nos que per culpa de caçar mosques enlloc d’aplicar-nos quan tocava, ens passaríem l’estiu estudiant. Aquesta referència a temps reculats, potser és la que millor em serveix per intentar entendre el que li està  passant avui a bona part de la classe política espanyola, respecte d’una assignatura que sembla han oblidat: la democràcia. Devien badar tant quan teníem d’estudiar-la que tot sovint demostren que no se saben la lliçó, i fan uns ridículs tan espantosos que aviat no tindran prou armaris per amuntegar les carbasses que es van guanyant. Això sí, cada vegada que la vessen molt, prometen que aniran a classes de repàs per recuperar el temps perdut; però al cap de cinc minuts ja se’n desdiuen. Qui sap si perquè es hi fa vergonya confessar que els hi agradava més estudiar l’absolutisme del segle divuit que no pas els principis de la revolució francesa i la declaració dels drets humans. Però no, és més probable que pensin: què coi ens han d’ensenyar uns mestres que o bé repapiejaven o tot just han sortit de l’ou?

A aquests badocs crec que els faria profit llegir el comentari que ahir va escriure’m  la bona amiga i seguidora del meu blog, Maria-Jose Loos Maynou: “... Personalment lo que més em xoca i pot ser per la meva formació i mentalitat nòrdica, és la falta total de lo que se’n diu diplomàcia en l’àmbit polític; no en trobem en cap lloc, ni en política municipal per començar repleta de petits dictadors de "poca monta", i si pugem els esglaons encara menys. No existeix el concepte de polític = servei, ni es considera un honor poder servir. Quan els polítics estan ancorats en maneres de fer de l´edat mitjana, perquè és lo que han fet fins ara, arribar al segle XXI té de ser una reconversió poc imaginable per molts “visto lo visto”. Un polític sense diplomàcia mai serà un bon polític i tenim cada perla ....”

A la meva manera de veure, avui tots els badocs de qui parlava s’arrisquen a recollir una de les carbasses més sonades dels darrers exàmens: davant més de quatre-cents periodistes de tot el món que en donaran testimoni, el govern d’Espanya en ple segle XXI arrossega als tribunals a polítics electes i demòcrates de nom i de fets, acusant-los de posar en pràctica el punt estrella del programa electoral amb que varen guanyar les eleccions: que els catalans poguessin exercir el dret a decidir, possibilitat a la que es van acollir dos milions llargs de ciutadans, sense cap incident ni desordre. Si en Rajoy i companyia no haguessin badat quan explicaven a classe la lliçó sobre la democràcia, ara no l’haguessin fet tan grossa com demanar la inhabilitació política de quins no van fer res més que treure les urnes al carrer, perquè qui volgués expressés com pensava sobre el futur de Catalunya. Em fotria un fart de riure si algun d’aquests jutges, que els badocs són tan temeraris de pensar que els tenen domesticats, sorprenguessin el Govern absolent tots els querellats. Em fotria un fart de riure a la salut d’un Govern carbassejat  en democràcia, però em trauria el barret i saltaria de joia en comprovar que aquest país té futur democràtic, malgrat els badocs, i que la independència de la Justícia envers l’Executiu és indiscutible.   


diumenge, 5 de febrer del 2017

LA DIFERENCIA ENTRE “VOLEM QUE US QUEDEU” I “NO US DEIXAREM MARXAR”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 5 febrer 2017)

● LA DIFERENCIA ENTRE “VOLEM QUE US QUEDEU” I “NO US DEIXAREM MARXAR”.- Ja suposo que en Rajoy, i tots els jacobins que li fan costat en aquesta qüestió concreta, no estan per filar prim; però no els aniria malament que algú els hi fes veure que entre una i altra actitud hi ha tot un món. I que la mare dels ous del vell conflicte entre Catalunya i Espanya; francament, hem d’admetre que la poca vista dels espanyols en aquest aspecte no és una mania de l’actual president del govern, sinó que es belluga des de tres segles i escaig, ja que tots els que han manat des de Madrid – en la monarquia, en la república, en la dictadura i en la democràcia -, han fet palès que porten en la massa de la sang mirar-se de reüll als catalans i responent al separatisme amb un autoritari “no us deixarem marxar!”. enlloc del pacífic, diplomàtic, enraonat i empàtic “quedeu-vos!”.


A la meva manera de veure, el “QUEDEU-VOS!” deixa entreveure, d’entrada, un tarannà positiu i afectuós, que expressa més un desig que no pas una imposició i, per tant, que qui se’n vol anar tingui en compte que es estimat, respectat, reconegut, que faria molta falta a casa si se n’anés; i que s’està disposat a parlar-ne de trobar-li una jeia millor, perquè s’hi senti tan còmode, perquè decideixi lliure i sobiranament no anar-se’n de casa, on podrà conviure sense morros ni males cares, d’igual a igual, mai més com un llogater sinó com un co-propietari. En canvi, el “NO US DEIXAREM MARXAR” sona a forçar o negar el dret a decidir de qui no se sent prou estimat, a que el rebec no s’oblidi de qui mana, a recordar-li precisament allò que més odia: que se’l consideri com un súbdit en comptes d’un home lliure. Què els costaria als jacobins fer un esforç per passar de la imposició a l’empatia? Res, si tinguessin autèntic sentit d’Estat. Només caldria menjar-se l’orgull de vencedors, per reconèixer i comprendre que un poble que no se sent vençut és de molt mal ferrar si no se’l sap menar amb mà esquerra. Per tant potser demà en aquest auto-sacramental que en forma de judici tindrà per objectiu doblegar la tossuderia d’un poble cansat de ser vençut i mai convençut, s’haurien d’asseure al banc dels acusats també aquells que no han fet res per tractar Catalunya com la nació que va ésser i que no ha renunciat a tornar a ser, enlloc de ser tractada com una simple província. I per més escarni que se la vulgui incloure en un sistema autonòmic, en igualtat de condicions que la província de Madrid 

divendres, 3 de febrer del 2017

QUAN ME’LS HE DE CREURE? QUAN DIUEN UNA COSA O QUAN LA DESMENTEIXEN?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 3 febrer 2017)
● QUAN ME’LS HE DE CREURE? QUAN DIUEN UNA COSA O QUAN LA DESMENTEIXEN?.- Els darrers dies, la monja Caram i el jutge Vidal han tingut un lloc destacat a les notícies com a conseqüència d’allò que, en un moment donat se’ls hi va escapar; i no sé si estic més sorprès pel que van dir o pel que no van desmentir l’endemà. Ja en tinc la pipa plena i suposo que molts de vosaltres també, de gent que s’esbrava quan se’ls hi escalfa la boca i a les poques hores ho desmenteixen tot, raó per la qual els ciutadans que ens limitem a parar l’orella tenim tot el dret de preguntar-nos: quan es parla seriosament en aquest país i quan només se’ns intenta aixecar la camisa? He posat aquests dos exemples perquè són recents i mediàtics, però em podia haver referit a una infinitat de declaracions fetes per patums conegudes i consagrades, d’aquesta gent respectada perquè es considera que “creen opinió” o “marquen tendència”, malgrat a les poques hores “d’èpater le bourgeois” se’n desdiuen de tot. I això és, francament, el que m’amoïna: que avui es facin manifestacions amb la contundència pròpia de quan sembla que es diuen “veritats de l’alçada d’un campanar” i a les poques hores es vulgui fer veure que no s’ha dit res d’allò que ha fet tan de mullader, algunes vegades fins i tot retrauen la poca discreció del missatger de torn, abans de reconèixer que són ells els bocamoll i taral·lirots.

Vet-aquí, però, que ni la monja ni el jutge han desmentit res del que va escandalitzar-nos, i aquesta actitud - més que valenta, conseqüent -, a la meva manera de veure crec que s’ha de destacar com un dels valors que la societat havia perdut i que ja seria hora que comencés a recuperar: que tothom que té poca o molta influència sobre la manera de pensar dels altres, quan obri la boca sigui responsable de les seves paraules, si convé contant fins a cent abans de que se li escapi cap estirabot, del qual se n’hagi de penedir. Més que res, per a no contribuir a la confusió intel•lectual, ni a diarrees mentals de les quals ja n’anem prou servits ni, sobretot, a fomentar escàndols evitables. Sor Lucia s’ha limitat a demanar disculpes per si les seves paraules, que donaven a entendre que la Verge Maria no era verge, havien ofès algú, però tot seguit ha expressat la seva preocupació per “la lectura fragmentada, ideològica i perversa que alguns martells d’heretges, assedegats de venjança i animats per l’odi, havien fet”. Déu n’hi do si qui té de prendre candela és el bisbe o la mare superiora! I en quan al jutge, que jo sàpiga, en cap moment s’ha retractat del que havia anat escampant arreu de Catalunya en les seves prèdiques-patriòtiques, malgrat la renúncia a l’acta de senador pugui fer entendre el contrari. Els que s’han cuidat de desmentit les seves afirmacions orbi et urbi ha estat el govern en pes i els seus socis d’esquerra, en particular; però el jutge no ha dit ni gall ni gallina. En aquest sentit, doncs, li admiro la gallardia, malgrat blasmi del seu comportament inoportú, histriònic i fatxenda, i no li pugui perdonar a compte dels “serveis prestats”, l’immens perjudici que ha causat al procés sobiranista revelant a l’adversari en la partida d’escacs tots els moviments secrets. Per tant, de la manca de desmentiments expressos per part dels dos actors, en dedueixo que les paraules de la monja varen expressar sentiments ben rumiats i, per part del jutge, fets i no faules, i que n’assumeixen les conseqüències; els hi compro i tant de bo el seu tarannà s’encomani a tants d’altres que prefereixen tirar la pedra i amagar la mà, perquè mai sapiguem del peu que calcen.

dijous, 2 de febrer del 2017

LA XENOFÒBIA S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI. N’HI HA PROU AMB MANIFESTAR-SE? (2ª part).-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 2 febrer 2017)

● LA XENOFÒBIA S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI. N’HI HA PROU AMB MANIFESTAR-SE? (2ª part).- Espanya no va legislar fins 1984 el dret a l’asil i, des d’aleshores, només s’hi han acollit – escriure “beneficiat” penso que seria una frivolitat -, encara no dues-centes mil persones. Com tanmateix considero frívola aquesta moda de classificar la immigració entre econòmica i política, perquè ja em direu si hi veieu alguna diferència entre fugir de les bombes o de la repressió, que de la fam, la sequera o la misèria. Els principals fluxos d’immigrants pròpiament dits refugiats, que busquen l’empara d’Europa procedeixen de Síria (51%), l’Afganistan (20%), l’Irak (6%), Eritrea (4%), Somàlia (2%)..., i no es juguen la vida al mar o al desert per viure millor entre i a costa de nosaltres, “robant-nos” els nostres recursos; sinó simplement per viure com sigui a l’Occident dels mercaders, que després d’explotar, durant gairebé cinc segles ben bons, les “colònies” africanes i asiàtiques, una crisi de valors i principis ha castigat els antics colonitzadors amb una crisi humanitària sense precedents, que només podrà evitar-se si els països que tallen el bacallà enfonsen les fàbriques d’armament perquè les persones no hagin de fugir de les seves ciutats i cases arruïnades per les guerres que s’atien des de les antigues metròpolis. I si els capgrossos de l’ONU – tots històrics colonitzadors -, anessin per feina planificant la distribució dels recursos hídrics del planeta, amb un enfocament integrat i global, perquè ningú mai més hagi de fugir de casa seva per a no morir-se de set. O de gana mentre es llencen aliments a la bassa i es modulen les produccions agrícoles perquè l’excés d’oferta no ensorri els mercats i els beneficis dels oligarques. I si molts dels líders africans o asiàtics, que han aprés el pitjor de l’època colonial no robessin milions als seus compatriotes. Molts dels països que aboquen refugiats a punta pala a Europa, tenen uns dirigents polítics i militars que han amassat riqueses amb una impunitat obscena, perquè Occident preferia “deixar fer” mentre aquests sàtrapes portessin els diners a paradisos fiscals dels quals també els occidentals en són socis.


A la meva manera de veure, en primer lloc aquest drama dels refugiats que assalten Europa no és una qüestió de caritat, sinó de legalitat. Espanya, així com la resta d’Estats comunitaris que tanquen fronteres esperitats, han signat un reguitzell de tractats i convenis que els obliguen a donar asil, des de la Convenció de Ginebra, passant per la Declaració Universal de Drets Humans. Per tant resoldre el problema dels refugiats no passa per fer manifestacions benintencionades per part de la bona gent de bon cor i amb sentiments, només demanant als governs que obrin les fronteres per aixoplugar els immigrats a la deriva, sinó perquè agafin el toro per les banyes i denunciïn a l’ONU, que és on toca, que les guerres que avui massacren les zones en conflicte, no són conseqüència d’una determinada manera d’entendre l’islam o d’enfrontament sectari entre sunnites i xiïtes, turcs i kurds, sinó que a les potències mundials entaulades en aquell joc d’escacs el que els hi preocupa és el control polític i econòmic del Pròxim Orient. Com que a vegades tenim memòria de peix, val la pena que algú recordi, de tant en tant, que abans que Rússia potinegés el conflicte sirià per assegurar-se una bona part del pastís, quan la guerra necessària per mantenir les fàbriques d'armes es traslladi a un altre escenari, el setembre de 2014, el Pentàgon va començar a bombardejar l'Estat Islàmic amb els seus aliats àrabs i europeus, armant d’estranquis milícies kurdes i sunnites, i mirant cap una altra banda quan els turcs feien de les seves, de manera que des de la simpatia que sento per l’Obama – sobretot comparat amb en Trump -, honestament he de reconèixer que la seva presidència, malgrat el Nobel de la Pau, va assistir impassible a una de les pitjors tragèdies de l’últim mig segle. I no s'hi val excusant-lo dient que va desafiar l’instint militarista del seu país per impedir quedar atrapat en una altra guerra interminable en terreny musulmà. La veritat de tot plegat és que de la crisi dels refugiats que ofega la vella Europa, tothom que tenia interessos econòmics a les ex-colònies o a la industria armamentista, en són culpables. I sort en tenim que el Líban, el Pakistán, Turquia, Iran i Etiòpia – en alguns d’aquests països hi ha bosses d’extrema pobresa, vivint amb un euro al dia -, l’allau de fugitius que volen arribar a l’Europa dels gossos lligats amb llonganisses són retinguts per força als seus territoris, degudament untats per l’Europa que no vol més immigrants. Si deixéssim de pagar per tenir-los internats, us imagineu el caos? 

Per tant, només amb manifestacions no s’arreglarà res, perquè la xenofòbia l’escaldufa a diari la por de que vinguin els de fora a competir per a repartir-se les engrunes de feina, de sanitat, d’habitatge o de menjar que tants europeus tampoc tenen assegurades. I per tant la solució de la crisi dels refugiats només passa perquè els refugiats no hagin de marxar de casa seva. La solució no és, com dirà la pancarta, que disposin de casa nostra, sinó que no hagin de fugir de casa seva. I tampoc és de rebuda que, com escoltem sovint, s’acusi els immigrants de manca d’integració a les costums dels països d’acollida, perquè potser s’hauria de comprendre que primer s’han d’adaptar a ells mateixos, i passar el dol per tot allò que han deixat, perdut o abandonat pel camí de l’exili. És qüestió de temps, no de protocols d'acollida exprés, perquè de moment el principal ingredient per a una bona integració, feina per guanyar-se la vida amb dignitat i no dependre de l’almoina dels solidaris. Pensem-hi una mica i adonem-nos que estem davant d’un repte humanitari impossible de resoldre només amb l’acolliment temporal i sense recursos; la solució és aturar les guerres, reconstruir les seves llars, abocar-hi el sac per crear infraestructures productives que els hi permetin guanyar-se la vida a casa seva... Potser, doncs, els objectius de la manifestació haurien d’anar encaminats a pressionar els fòrums com Davos, on els “grans de les finances” i “els dotze apòstols de la política” es distribueixen el món, es traguessin la bena dels ulls i s’adonessin que si no fan servir el progrés per fer viure millor tothom i no pas només uns quants, el tsunami dels refugiats de la terra només acaba de començar i pot acabar ofegant-nos a tots. 

dimecres, 1 de febrer del 2017

LA XENOFÒBIA S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI. N’HI HA PROU AMB MANIFESTAR-SE? (1ª part

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 1 febrer 2017)

● LA XENOFÒBIA S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI. N’HI HA PROU AMB MANIFESTAR-SE? (1ª part).- Cada vegada que envaeixen societats més o menys aburgesades d’Occident, colles de refugiats que fugen de les guerres, les repressions o les misèries de casa seva, desperten alarma, rebuig i, fins i tot, fastig i odi, en part d'aquestes societats on busquen asil, atrets pel seu benestar i nivell de vida. Inclús dintre societats que temps enrere estaven predisposades a acollir persones derrotades i arruïnades física i psíquicament – no sempre per oferir-los una segona oportunitat, sinó més aviat per aprofitar-se’n com a força de treball barata, diguem-ho clar -, va a l’alça un sentiment de basarda o de por envers els forasters, als quals veuen com una amenaça. En la mesura que aquest sentiment es nota, comencen a escoltar-se acusacions de xenofòbia procedents de sectors defensors dels drets humans, mentre els acusats repliquen indignats negant que en siguin, de xenòfobs. “Nosaltres no ho som així” – protesten, però més que res perquè el mot “xenòfob” el consideren un insult i els emprenya que puguin trobar-se'n mostres en el seu tarannà. Precisament, perquè serveixi de base a la reflexió que entre avui i demà us proposo de fer, m’ha semblat adient escenificar un dels molts comentaris que es poden trobar a Internet tot sovint, els quals resumeixen, en poques paraules, els prejudicis que la immigració indiscriminada es perceben des del carrer estant, per part de persones que no són més bones ni més dolentes que qualsevol de nosaltres i que potser fins i tot tenim de veïns.
“- Votaré el partit que defensi als catalans i a Catalunya dels invasors.
- Jo també, a la merda el bonisme.
- No siguis xenòfob, per l’amor de Déu! On has endreçat l’humanisme?
- D’acollir milers i milers d'estrangers amb tot pagat i amb els nostres diners, d’això se’n diu humanisme ?
- Una cosa es certa, la nostra capacitat d’acollida es limitada. I, d’altra banda, qui controla i orienta els fluxos de refugiats, no seran els nostres enemics? I això que dic no és xenofòbia!
- Ah! no?
- Clar que no, és una simple qüestió de sobirania!
- D’acord! Jo votaré qui no es comprometi a acollir gent de altres procedències per sempre més. Quan facin falta, que vinguin; però quan s´acabi la seva feina, doncs que torni´n d´allà on van venir, abans de que anem a l’atur siguem nosaltres.
- i com els convidaràs a sortir?
- Al Canadà, Austràlia i d'altres països hi ha una cosa que se'n diu visats. Si no tens feina, no es renoven.
- Pregunta't qui té xenofòbia. I pregunta't també qui no s'integra i busca la provocació amb qui els ha acollit. Fa uns quants anys que hi volten musulmans per casa nostra, però al principi s’integraven, i no veies gaires nicabs i encara menys una dona amb burca, que no sabies ni de què et parlaven. Tota aquesta “normalitat” va acabar amb l’arribada dels imans, o no?
-Si, si, pregunta, pregunta...
- Es pot demanar integració als nouvinguts? Podem imaginar com ens tractarien si haguéssim de refugiar-nos als seus països?
- Es curiosa la síndrome d'Estocolm que patim. Hem estat sota la bota espanyola - encara hi som - amb totes les seves imposicions, prohibicions i menysteniments cap a la nostra història, cultura i llengua. I ara resulta que fa quatre dies venen d'una cultura completament allunyada de la nostra i qui s’hi ha d'adaptar som nosaltres, no sigui cas que reivindicar una cultura catalana a Catalunya sigui de gent dolenta, perversa i insolidària.
- Jo ja n’estic fins al cap d’amunt de totes aquestes bestieses!”

De converses semblants, segur que n’hem escoltat més d’una, però malgrat això, no ens agrada reconèixer que, encara que potser només sigui en el fons del nostre subconscient, uns forasters més que d’altres ens fan angunia. Per aquesta raó, en determinats moments de la història, crides populistes com “primer els de casa”, troben ressò en una població histèrica i esverada que pot arribar a donar el poder a xenòfobs de veritat, com en Trump o els europeus de la seva corda que pensen seguir-li els passos. N'acabem de parlar demà?