Follow by Email

dimecres, 22 de juliol de 2020

TOTHOM PARLA D’ÈTICA, PERÒ CADA VEGADA EL SEU CONSUM VA DE BAIXA.


            Si m’hagués de guanyar la vida com a comissionista de vendes d’ètica no em faria pas la barba d’or perquè, malgrat tothom en parla meravelles de l’ètica ningú veus que en compri ni n’acapari, com si fos un producte de primera necessitat com va passar amb el paper higiènic en ple histerisme del confinament, per exemple. D’endur-se’n a casa uns quants petricons, per si de cas, res de res. Qui sap si aquesta manca de requesta per la filosofia en general i per l’ètica en particular es deu a que els personatges que han estat responsables de les principals crisis mundials en els darrers anys, fanfarronejaven d’ésser uns cracs en ciències econòmiques i polítiques però, en canvi, passaven de les humanitats i, per tant, encara que eren capaços de trobar arrels quadrades en qüestió de segons, anaven coixos en valors humans. De fet, des del darrer terç del segle passat a qui es decantava per fer humanitats, llengües mortes incloses, a l’Institut se’l miraven de reüll, com si fos una rara avis, quasi un alienígena; una moda o tendència aquesta de marginar a l’ostracisme acadèmic assignatures com l’ètica, francament fou dissortada al meu parer perquè quan la societat prioritza la branca de ciències a la d’humanitats, a la llarga es deshumanitza i tard o d’hora pateix una crisi de valors.

            Precisament, jo diria que el dèficit d’ètica té quelcom a veure amb que, enmig d’una crisi com ara la sanitària, la primera víctima en sigui la veritat, la transparència informativa. No sabria explicar quina és la raó, però en temps de trasbalsos importants tinc observat que s’instal·la entre els establishments de tots els països, amb més o menys perversitat, una mena de cultura de la por a la sinceritat que converteix la curiositat intel·lectual o periodística en sospita, la crítica benintencionada en acusació, les conviccions en dogmatismes i els debats democràtics en inductors i manxaires d’hostilitats i linxaments polítics i morals.

I suposo que també degut a que l’ètica va de capa caiguda, la classe dirigent d’arreu, independent de la seva ideologia i creences, s’abona a mantras populistes com “nosaltres primer i després la resta” o “tothom és culpable fins que es demostri el contrari”, que semblaria inversemblant que tinguessin recorregut en el marc obert i en teoria lliure d’un món globalitzat; però, vet-aquí que no, que han fet forrolla entre uns tipus de governants que serien feliços veient que renunciem a viure d’acord amb un ordre de valors ètics per convertint-nos en un ramat d’ovelles manses a les seves ordres i dòcils als seus capricis. En ple apogeu de la globalització, als governs els hi va agafar la dèria de controlar les vides i els moviments dels governats, valent-se de mitjans telemàtics sense escrúpols; però, quan han esclatat les dos darreres crisis de certa envergadura, el problema ha resultat ser que molts d’aquests governs eren incapaços de controlar-se ells mateixos els excessos d’intervenció en la privacitat.

            Tanmateix, tampoc gasten ni una unça d’ètica aquells polítics – als mediterranis en general i als espanyols en particular en aquesta matèria ningú no els hi ha d’ensenyar res -, que amb mentides volen encobrir les coses que van malament i fer veure que no en mai en saben res dels nyaps i bunyols comesos per llurs administracions. Els efectes de la mentida en política acostumen a tenir sempre conseqüències greus en la vida dels ciutadans, la primera de les quals un sentiment de rebuig envers comportaments opacs en qüestions de dimensió pública. Qui sap si aquesta és, precisament, la raó per la qual els ciutadans – escarmentats, escandalitzats i estomacats -, cometen el gran error de considerar que la mentida és consubstancial amb la política, patint-hi cada cop menys ni fer-ne escarafalls.

Però el súmmum o la perversió de la mentida política, i per tant de la falta d’ètica, esdevé quan els polítics pretenen amarar de legitimitat les seves mentides o mitges veritats, excloent i desqualificant els seus adversaris amb l’argument que són més mentiders que ells. I tu, més! No us sona aquest retret, escoltat centenars de vegades, inclús en seu parlamentària? A la meva manera de veure, francament, potser ens convé rellegir algun clàssic que ens recordi, com en la novel·la d’en Chesterton que estic acabant, quelcom que en Platón o en Sòcrates repetien als seus deixebles, perquè és una veritat més vella que l’anar a peu: “el que importa és allò que els homes tenen en comú, no allò que els separa”. Si aquest principi ètic prevalgués avui al Congrés dels Diputats potser ens estalviaríem, per enèsima vegada, l’escàndol d’uns polítics enrocats en defensar els seus miserables interessos de partit enlloc de trencar-se les banyes per aconseguir allò que convé als ciutadans. Com diria el meu avi, ja tenen ordres d’anar a fer punyetes tots plegats!

NOTA DE SERVEI: Des que vaig tornar a reiniciar el blog, coincidint amb la declaració de l’estat d’alerta, i després d’un llarg parèntesi d’inactivitat després de vuit anys d’escriure pràcticament una reflexió diària, durant el confinament he fet pocs dies campana. La setmana passada vaig intentar unes mini-vacances però tot el sarau dels rebrots de la covid-19 em varen decidir a tornar-hi a dir la meva. Però estic esgotat i em convé agafar-m’ho amb calma perquè ja no sóc de la primera volada, de manera que si les coses no empitjoren i ens tornen a tancar a la gàbia, baixaré la persiana del xiringuito fins a la marededéu d’agost. Sigueu i sentiu-vos feliços i no oblideu de de resistir aquesta merda mantenint la distància social, posant-vos el morrió encara que us faci basca i rentant-vos les mans sovint. Adeu-siau macos i maques!   
              
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimarts, 21 de juliol de 2020

IGUAL COM LA LLEI NO ÉS IGUAL PER A TOTHOM, EN CAS DE DESNONAMENT TAMPOC


            Arrel de l’enganxada amb el burro del seu gendre, que es va deixar atrapar amb les mans untades, el seu sogre, un monarca trempat, eixerit i inviolable per la gràcia de Déu, va fer unes declaracions solemnes amb tota la “cara” de patum borbònica: “la llei és igual per a tots”. I es va quedar tan ample, deixant el gendre a l’estacada, i segur que en el mot “tots” de la seva declaració, ell i la seva quadrilla no hi estaven inclosos. Però es va equivocar de mig a mig, en no adonar-se que els temps estaven canviant a marxes forçades i que encara que la justícia no gosés acarnissar-se, de moment, amb segons qui, ja començava a ensenyar les dents tan amenaçadorament que després de la relliscada de Botswana, el monarca va veure’s obligat a retirar-se del primer pla de l’escenari fent un petit pas enrere, convençut que en abdicar a favor del seu hereu quedava “tot” tan ben lligat com li va deixar a ell el seu pare putatiu, en Franco.

            Però vet-aquí que l’hereu, en acumular-se-li sota els peus més merda de la es veia capaç de netejar, abans que la cadira a no se li tombi i la bicoca se li esmicoli, sembla que potser acabarà fent cas a les cada vegada més insistents i histèriques manxiules conjugals, en el sentit de partir peres amb l’emèrit quant més aviat millor, abans no en sortissin esquitxades ella i les nenes. No obstant tota la pressió mediàtica i política a que està sotmès, i malgrat els llops que es passegen pels jardins de la Zarzuela ensenyant les orelles, l’hereu està fullejant indecís la margarida i no les té totes; qui sap si perquè més que ningú s’adona de la magnitud de la tragèdia que li espera a la monarquia, si fa cas dels cops de pedra que li cauen a sobre, sense saber ni qui les tira perquè alguns dels que ho fan amaguen la mà.

            I mentrestant els quatre membres residuals de la casa reial estan de “gira” per les províncies del regne promocionant el seu canvi de look i la camisa blanca immaculada, el safareig del país va ple de tanta insinuació sibil·lina, de tanta especulació gratuïta i de tanta polèmica maquiavèl·lica com s’hi acumula. En honor a la veritat, els d’esquerra republicana han estat els únics que no han tirat la pedra i amagat la mà, després d’estampar-li’n una de ben grossa al vell mig del front: que s’investigui tot el tinglado del monarca emèrit sota la sospita de presumpta pertinença a “organització criminal”, ara que s’ha posat de moda aquesta figura delictiva per empastifar la família del seu amic Pujol, aquell del “tranquil, Jordi, tranquil”. Però l’hereu dubta i sospesa hamletianament si després de donar un primer pas renegant del pare i de la seva herència, ha de rematar la feina desnonant-lo de la Zarzuela i degradant-lo a ciutadà ras un cop arrencats els galons d’emèrit. El que passa és que després de llegir, a la Vanguardia del diumenge, l’article d’una presumpta periodista independent si no fos que té del cul llogat, la Mariàngel Alcazar, comprenc que el pobre hereu ja no sàpiga cap on girar-se ni a què atenir-se.

            Tanmateix, si es decantés per fer cas a la seva mitja taronja i desnonés l’emèrit per no allotjar-lo sota el mateix sostre, aquest “desnonament” reial no tindria res a veure amb els llançaments de casa seva de tanta gent que no pot pagar el lloguer, l’hipoteca o que no té on caure morta. Igual com aquell acudit de que davant la llei tothom és igual, que va sonar a solemne bajanada per no dir provocació a la intel·ligència, en cas que es produís un desnonament a la Zarzuela ens hauríem de prendre aquest episodi més com un sainet que no pas com un drama. S’especula que se li busca un nou sostre on refugiar-se entre algun palauet del patrimoni nacional, perquè el pobre home no hagi de passar ni una nit a la intempèrie, com els hi passa als desnonats pelacanyes quan són desnonats de debò. En aquest cas tampoc s’hauria de patir per l’aixovar personal del desnonat perquè en el nou allotjament ja hi aniria inclòs, a més a més del mobiliari i d’una escorta, com es va fer amb el seu gendre quan esperava a Suïssa que es dictés sentència. Total, que nosaltres hauríem de pagar el pato del desnonament? Voleu que us sigui franc? Per mi ja es pot quedar on s’està, que no li envejo pas el que li espera en aquella casa, que cada vegada semblarà més un niu d’escurçons.              

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dilluns, 20 de juliol de 2020

AL PRESIDENT SANCHEZ LI COMENÇA A CAURE LA BENA DELS ULLS

Em sap greu de recórrer a aquella expressió tan odiosa de: “jo ja us ho havia advertit”; perquè no m’agrada presumir d’espavilat quan em queden tantes coses per aprendre i tastar. Però és veritat, ja havia reflexionat anteriorment que tanta eufòria del “gobierno” sobre la distribució dels fons europeus de reconstrucció podien acabar en un colossal patafi, i suggeria respectuosament que si jo estigués a la seva pell em cuidaria prou d’anar “assignant-me” abans d’hora subvencions a fons perdut, com qui reparteix un botí, sense tenir el blat al sac ben lligat. I no li feia aquella advertència perquè sigui més llest o tingui do d’endeví, sinó simplement perquè justament degut a la meva ignorància he d’anar amb peus de plom i he aprés a ser desconfiat en general i, en particular, sé que en aquest món de falsos amics no hi ha res que sigui de franc.

D’altra banda, el club d’amics socis que varen fundar el Mercat Comú Europeu per ajudar-se mútuament a superar – de la necessitat en feren virtut i després d’anar a matadegolla es van convertit en una família ben avinguda - les seqüeles econòmiques i comercials de la postguerra, superant vells enfrontaments a l’empara de les faldilles redemptores de la democràcia i de l’atlantisme, no té res a veure amb el panorama resultant després de l’ampliació social a vint-i-set, creant la nova societat Unió Europea, on hi ha tanta poca unitat que costa posar-se d’acord fins i tot per cordar-se les espardenyes. I ja no parlem de quan es tracta d’afluixar la mosca per treure les castanyes del foc als socis més tocats en temps de crisis, perquè com ja és va fer palès en la ensulsiada del 2008, l’UE està dividida en dos fronts d’interessos aferrissadament antagònics, que en matèria econòmica són difícils de dissimular, sobretot tenint en compte que les decisions que toquen el moll de l’os s’han d’adoptar per unanimitat. Quan semblava, doncs, que s’havien superat just acabada la guerra les fronteres culturals i ideològiques entre nacions que fins feia quatre dies s’havien estat apallissant als camps de batalla, ara resulta que en ampliar-se indiscriminadament l’Europa política per satisfer la voracitat de l’Europa mercantilista i monetària, s’ha desencadenat una radicalització cada vegada més irreconciliable entre nord i sud, és a dir: entre els estats rics i els pobres.

Naturalment aquesta tendència s’ha fet més palesa i aguda des que el sud, amb reputació d’improductiu i malgastador, ha de recórrer cada vegada més sovint al viàtic financer d’un nord auto-definit com estalviador i frugal, per eixugar els cada cop més desbordats dèficits d’explotació corrent dels esgarrapacristos del sud. Però avui que a causa de la pandèmia l’economia mundial està en situació de bancarrota gairebé irreversible, el sud, sobretot aquell que per sobreviure es refiava del turisme i dels serveis com a principal font d’ingressos, pidola als seus socis solidaritat a benefici d’inventari per sortir de l’atzucac; però, el socis garrepes del nord diuen que ni parlar-ne de passar la bacina. I que si els socis de les mans foradades necessiten líquid que facin un emprèstit com Déu mana i no pretenguin quantioses almoines a fons perdut.

Ara bé, si després de marejar la perdiu a còpia de reunions, s’acordés que una part de l’ajuda financera al final no s’hagués de tornar, el nord exigeix que el sud es comprometi a fer canvis subs-tancials en la seva comptabilitat domèstica, la qual cosa vol dir passar la tisora al capítol de despesa pública i engreixar amb impostos la captació de recursos per a la caixa. El president Sanchez, de bon principi treia pit remenant la cua entre els seus aliats de conveniència, però a mesura que van passant els dies sense tocar calent ja va adonant-se’n que no lligarà els gossos amb llonganisses com es pensava de fer, des de la seva beatífica ingenuïtat laica.

Que de franc poca cosa aconseguirà emportar-se’n al sarró i que les reformes que haurà de fer empassar a la ciutadania seran d’aquelles que solen fer mal, sobretot a l’ase dels cops de sempre. Que la bena ja li ha caigut n’és un símptoma el canvi de musica del seu discurs, admetent que quelcom s’haurà retocar. La llàstima és que quan un governant espanyol confessa en veu alta que ha de fer reformes econòmiques per arribar a fi de mes, el primer que se li acut es retallar, congelar o reformar pensions del vells, partides socials i culturals, nòmines de funcionaris rasos i sous de treballadors atrapats entre l’espasa i la paret d'acceptar estrenyés el cinturó o quedar-se a l'atur, enlloc d’entrar a fons en el frau fiscal descarat, l’economia submergida, la sangonera de la duplicitat d’administracions i en les “rectories” que no s’expliquen, per molta transparència que diguin que hi ha, més que per endollar amistats a la menjadora, amb carnet de partit a la boca.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

diumenge, 19 de juliol de 2020

ANAR A UN CONCERT NO ÉS MÉS PERILLÓS QUE VIATJAR EN METRO


            La pèrdua del matís és un drama de la societat actual que explicaria, per exemple, perquè es prohibeixen actes culturals tals com assistir a una representació teatral, veure una pel·lícula confortablement escarxofats en una sala de cine o anar a un concert, al·legant que d’aquestes expansions lúdiques el públic que en gaudeixi estarà més exposat a la covid-19 que la gentada que cada dia agafa el metro o es pren una cervesa a la terrassa d’un bar a tocar de qui té al costat. M’agradaria pensar que qui pren aquestes decisions s’ho medita una estona i que disposa de dotzenes de bones raons per abonar el seu parer; però, em sembla que aquestes raons són tan febles i generalistes, que no suportarien un debat crític i honest.

            Algú va escriure, no recordo ben bé qui va ser però li compro l’acudit, que en temps difícils s’ha de triar entre el que és fàcil i el que és correcte. Em sembla indiscutible que qui opta per la decisió fàcil no s’hi ha de rumiar gaire ni esforçar-s’hi massa per trobar el matís entre fer tancar o no, per exemple, totes les sales de cine, tots els teatres o prohibir tots els concerts. Però, en canvi, ja requereix una mica més de pesquis cercar la manera correcte de no tancar ni prohibir res, a condició que es prenguin una sèrie de mesures tallariscos i es respectin unes determinades regles de joc. Tampoc és necessari que per saber apreciar els matisos de cada cosa s’hagin de tenir un parell de màsters i un doctorat; n’hi ha prou per decidir el que és correcte que hom no tingui el sentit comú a la sola de la sabata. ¿Vosaltres creieu, de veritat, que concerts musicals, com el d’ahir amb Sopa de Cabra al Camp Nou, estimulen i faciliten la circulació del virus? En tot cas, si alguna influència tenen sobre l’estat d’ànim i la salut de les persones no és negativa, sinó que els hi aixeca la moral i les fa sentir una estona lliures entremig d’un disbarat de prohibicions benintencionades però en massa casos excessives, les quals es podrien evitar si el buròcrata de torn que les executa o els mateixos polítics que les dicten, perdessin una mica de temps cercant “el matís”, enlloc de tirar pel dret.

            A la meva manera de veure, encara que sembli una paradoxa, des de fa temps en aquest món s’han acabat les certeses i els dogmes i, pràcticament, per comptar les coses de que en podem estar segurs en tindríem prou amb els dits d’una mà i potser encara ens en sobrarien. I, francament, en tot allò que es refereix a com “esclafar” el virus i neutralitzar la pandèmia, a mesura que passen els dies queda palès que ningú no en té ni puta idea, parlant clar. S’especula tant com vulgueu però d’allò que se’n diu “estar-ne segur”, el més calent és a l’aigüera. Si ni tan sols hi ha unanimitat en qüestions tan simples com si la mascareta ha de ser obligatòria o no, ja no parlem del reguitzell de preguntes que hom es fa respecte de la pandèmia – immunologia, característica i freqüència dels tests, perillositat dels asimptomàtics, etcètera -, que es queden sense resposta concreta perquè els mateixos epidemiòlegs i experts tutti quanti no s’acaben de posar d’acord; i com que més aviat cadascú té la seva pròpia teoria, els nivells de diarrea mental entre la població són cada vegada més alarmants i vergonyosos.

Qui sap si no fora més adient, doncs, que enlloc de fer-se el pinxo prohibint actes culturals a dojo, els que decideixen com ens hem de comportar posessin el mateix coratge, zel i dedicació en “fer complir” les normes de civisme bàsiques i que semblen tenir un grau més alt de consens per mantenir a ratlla el virus: distancia, mascareta i higiene de mans. Tanmateix, executant sense excuses de mal pagadors els seguiments dels contactes dels casos positius, per tallar la propagació comunitària del contagi. I a la cultura que la deixin en pau, si no per altres raons menys materialistes, perquè és una activitat que també mou diners, paga impostos i crea llocs de treball.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

divendres, 17 de juliol de 2020

SOBRETOT QUE NO US ENJOVI EL PÀNIC, DEMOSTREU QUE SOU CAPAÇOS DE RESISTIR!


            Jo, francament, no desitjaria ni al meu pitjor enemic que hagués de governar en uns moments tan delicats com els que estem vivint. Per aquesta raó, malgrat em sembla que algunes vegades els que manen s’equivoquen, ni em passa pel cap de fer el fatxenda assegurant que jo ho faria millor; us ho ben asseguro: no hi voldria pas estar a la pell dels que tenen de prendre decisions. Encara no sé com alguns que s’hi han trobat emmerdats de rebot, com la consellera Alba Vergés o el ministre Salvador Illa, aguanten al peu del canó des del mes de març, cada dia posant la cara a sol i serena mirant de repartir confiança.

Per tant, no seré jo qui tirarà la primera pedra per avergonyir-los amb escarnis, entre d’altres raons de pes perquè, per descomptat, no crec de cap de les maneres que quan els que prenen decisions no l’encerten ho facin expressament ni per ganes de fer la punyeta, ni per masoquisme, ni per ignorància. S’equivoquen i prou, com li passa a tothom que decideix sigui en l’àmbit públic o en el domèstic. Malgrat això, no sobraria que reconeguessin els errors quan els cometen i baixessin del burro sense fer-se pregar, no prenent-se les crítiques com un assumpte personal, sinó entenent-les com col·laboracions i que rectificar a la vida, a part de ser cosa de savis, també hauria de ser el més normal del món.

            Ahir mateix hem vist com la consellera, en nomenar cinc-cents nous “rastrejadors”, reconeixia implícitament unes quantes decisions poc “afinades” en aquest aspecte determinant per aixafar i aïllar el virus. Si ja costa prendre decisions en determinades circumstàncies enmig de la pressió, imagineu-vos com deu doldre a l’autoestima, haver de canviar d’opinió. D’aquí ve que passo d’afegir-me al cor de carronyers que aprofiten qualsevol relliscada d’algú que està obligat a prendre decisions quotidianament, per fer sang. En la desencertada qüestió dels “rastrejadors de contactes” dels que donen positiu en un test de covid-19, no tinc cap dubte que la consellera va estar mal assessorada i que contractar un servei estil call center de perdiguers sanitaris, a través de Ferrovial, no fou sens dubte una bona idea; però, tampoc em sembla correcte que els socis de govern de la consellera aprofitessin aquesta ficada de pota per passar-li immediatament factura política.

El fet és que la consellera, mossegant-se la llengua o no, ha rectificat i encara que s’hagi quedat curta en l’ampliació de personal, almenys ha fet un pas endavant en la bona direcció. Espero que enfundar-se-la respecte a una qüestió cabdal per frenar el ritme de contaminació no faci tard i, a més a més, no ens costi res en concepte de compensació per incompliment del contracte amb Ferrovial i, sobretot, que el personal reclutat a tota pastilla perquè faci les trucades i seguiments pertinents, siguin gent amb més experiència que no pas teoria i bona voluntat, perquè una segona entrebancada en aquest punt clau ja seria més difícil de disculpar.

            Feta aquesta reflexió, amb el cor a la mà, sobre el meu sincer respecte i agraïment a aquelles persones que no defugen la responsabilitat de prendre decisions i que procuren fer-ho el millor que saben, també vull afegir que no rebran la meva comprensió i respecte aquelles que siguin incapaces de rectificar quan se les avisa constructivament que l’han vessat, que emboliquin la troca tant com puguin per dissimular negligències, equivocacions o fins i tot danys i perjudicis a l’erari públic, amb l’únic objectiu de no matxucar el seu amor propi i reputació, esquitxant de passada el seu partit. Mentrestant, les televisions i les ràdios no parin de bombardejar-nos amb xifres i comentaris que no contribueixen precisament a aixecar els ànims, com si a algú li agradés fer veure que les coses no vagin bé, posant l’accent en totes les dades negatives i en la confusió.

Tant és així que inclús quan parlen dels avenços positius en la investigació de la vacuna, aigualeixen la festa tirant-nos una galleda d’aigua gelada sobre el cap, bugonant que encara que en tinguem una aquesta tardor, difícilment n’hi haurà dosis per tothom quan es posin a la venda. Davant aquest panorama depriment, sobretot tenint en compte que ningú s’esperava un fracàs de la desescalada tan precipitat pel mal ús que els ciutadans hem fet de la nostra responsabilitat i també per la manca de mà dura de l’autoritat per fer complir els protocols, serien comprensibles els atacs de pànic. Doncs no! De cap de les maneres hem de permetre que el pessimisme ens encolli, cal treure forces de flaquesa per no rendir-se ni arronsar-se. Perquè de l’única forma que no anirà tot a parir panteres, és que individualment cada ciutadà li planti cara a la pandèmia amb disciplina, unitat i civisme per no aturar per segona vegada el país i ofegar la costosa recuperació. És el que fa dir l’Albert Camus al protagonista de “La Peste”, el doctor Rieux: “... és una idea que pot fer riure, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honradesa” “Què és l’honradesa” – li pregunta el periodista Rambert. - “No sé el que és en general – contesta el metge -, però en el meu cas consisteix en fer la meva feina”. Jo hi afegiria que en el nostre cas, per sortir-nos-en cadascú d’aquesta merda ha de fer la seva feina el millor que sàpiga, i la dels ciutadans consisteix en complir voluntàriament i sense arrufar el nas la norma:  distancia social, higiene de mans, mascareta tapant nas i boca. I fer-ho, mai més ben dit, com si ens hi anés la vida.
          
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dijous, 16 de juliol de 2020

QUÈ N’OPINARIA PEDRO I PONS DELS METGES DE CAPÇALERA TELEMÀTICS?

            Aquell inefable metge de capçalera que fou Agustí Pedro i Pons va escriure: “... el diàleg tradicional del metge amb el malalt és encara la base essencial de la nostra professió.” En qualsevol cas, però sobretot en casos difícils, aquest metge mai es refiava només dels historials clínics que li amanien els seus ajudants, ja que considerava imprescindible “palpar” i “auscultar” ell mateix el malalt, asseient-se al seu costat i escoltant-lo expressar directament “on li feia mal” i les sensacions que l’angoixaven. El seu mètode va fer escola i molts metges de la seva generació l’aplicaven al peu de la lletra convençuts que era el més respectuós i eficaç per al pacient; un d’aquests metges fou l’entranyable Ramón Fina, de Figueres, que feia les visites domiciliaries en un dos cavalls de color groc i recordo que no li recava pas passar-se per la capçalera del malalt dos o tres vegades al dia, si convenia. Tinc curiositat per saber què n’opinarien, tant ells dos com tants d’altres metges, de com ha anat degenerant el concepte “metge de capçalera” en l’assistència sanitària pública, fins al punt de que ja vagin en camí d'ésser història les insubstituïbles consultes presencials, reemplaçades avui des d’un despatx burocràtic sibil·linament per fredes consultes telemàtiques.

Ja feia temps que la en certa manera romàntica imatge del metge de capçalera, en quina dedicació, altruisme i vocació es basava la sanitat pública des de temps reculats, s’havia devaluat i aflaquit en convertir-se en un personatge burocratitzat, atenent visites a toc de pito, més pendent, durant el temps taxat per consulta, de la pantalla de l’ordinador que no pas de la cara del pacient assegut davant de la seva taula. Certament que hi havia professionals, sobretot metgesses, que passaven d’exercir com a “metge de família” robotitzats hi dedicaven al pacient el temps que fes falta per diagnosticar del mal que patia, imitant Pedro i Pons, enlloc de derivar-lo a fer-se proves, moltes vegades innecessàries si se li hagués pogut o volgut dedicar més temps, o a la consulta de l’especialista de torn per evitar mullar-se; però, també n’és que els que s’atrevien a passar-se pel forro la norma no escrita “d’anar per feina” no encapçalaven els ràtios de puntuació com a “bons metges”, des del punt de vista, esclar, del controlador d’Àrea. Tanmateix, amb l’excusa de la pandèmia el metge de capçalera convencional ha rebut el cop de gràcia definitiu: la seva atenció presencial s’ha acabat i a partir d’ara estarà obligat a diagnosticar malalts a distància, per telèfon o per correu, llevat que sigui un cas d’urgència vital en quin cas ja se n'ocuparà el 061.

En ple miratge de l’estat del benestar, es van posar en marxa uns programes de seguiment de les patologies cròniques des de les Àrees d’assistència primària. El personal sanitari que desenvolupava aquells controls s’hi va engrescar perquè era una feina molt gratificant, tant per qui la feia com pels pacients que se’n beneficiaven, fins que la bombolla es va desinflar en tenir-ne de prescindir d’aquells programes per manca de personal per atendre’ls, com a conseqüència de les retallades brutals de despesa sanitària, ja que tots els recursos disponibles del pressupost tenien d’emprar-se per rescatar els bancs de les seves fallides i potineries. La primera reestructuració de l’assistència primària, en perjudici de la teòrica seguretat social universal i millor del món, va provocar-la una crisi econòmica sense precedents; la segona, es pot considerar un dany colateral de la pandèmia, del qual costarà de refer-se’n molts anys.

Però, mentrestant, molts de malalts crònics, acostumats a confessar-se amb el metge o metgessa cada tant en quant, o qualsevol afiliat a la seguretat social que vivia tranquil perquè sabia que podia anar ràpidament a urgències per ser atès si tenia un tropell inesperat, hauran de fer un gran esforç per assimilar els filtres de la “nova normalitat” assistencial. El problema és que algunes d'aquestes persones no ho pairan, precisament els més vulnerables. Perquè el pitjor que li pot passar a una persona qualificada de vulnerable en l'argot burocràtic,, és que a més a més sigui conscient de la fragilitat afegida per culpa d’una logística complicada, incomprensible i sense ànima. De totes maneres, el món no s’acaba pas: sempre hom podrà recórrer a la sanitat privada que li obrirà les portes de bat a bat i on metges complaents els atendran sense mirar el rellotge; això si, cobrant trinco-trinco l’estona que els hi dediquin. Perquè com sempre, tot acaba tenint un preu, raó per la qual només peta la base a aquells que no van justos d'armilla.
     
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimecres, 15 de juliol de 2020

PERQUÈ NO S’ENVERINI MÉS LA RELACIÓ CATALUNYA/ESPANYA CAL AMNISTIA I “CLARITY ACT”


            Si no s’espatlla res ara que cada dos per tres hi ha trencadissa, és possible que abans d’acabar juliol es reuneixi la taula de diàleg entre governs. Va ser la moneda de canvi dels republicans per recolzar la investidura de Pedro Sanchez i per no quedar-se’n al marge, el president Torra i els seus acòlits varen exigir que els comensals no fossin partits sinó governs; però, entre naps, cols i xirivies, aquesta patata calenta se l’estant passejant dels uns als altres perquè, en realitat, no saben com pelar-la. Pels republicans, és la seva aposta política, el roc a la faixa per recuperar el lideratge del procés; però, la guàrdia pretoriana de l’home de Waterloo no se’n refia un pèl que serveixi per res fer-la petar amb uns mesells espanyols que no saben fer barrila i que només pensen en esclafar pel cap dels catalanets l’article 155, en quan “tornin a fer” coses lletges. I malgrat per raons de conveniència no ho gosin dir així de clar, estic segur que no els faria res de trencar el plat bonic dels republicans; el fet és que per asseure’s a la taula del presumpte diàleg el president Torra pretén condicions difícils d’entomar pel socialisme jacobí, per molt que el camaleònic Pedro Sanchez estigui disposat a empassar-se tots el gripaus del món, escalfant les braguetes que faci falta per guanyar temps festejant amb els republicans i els ciutadans alhora.

Però el problema és que de temps cada dia en queda menys i la situació cada cop està més corcada, per no dir podrida: les constants topades per qualsevol atac de banyes entre partits espanyols o institucions de l’Estat amb la Generalitat fan palès que s’aprofita tot, des de les dues bandes – inclosa la gestió de la pandèmia –, per fer-se la punyeta i amargar-se la vida mútuament. Per aquesta raó, pregunto si no seria el moment de desbloquejar un diàleg entre sords, proposant que la cèlebre taula del diàleg acordi com a punt únic consensuar una llei de claredat semblant a la canadenca, que va resoldre el conflicte quebequès i en la qual es va emmirallar el sobiranisme escocès per acordar amb Londres un referèndum enraonat. De fet, aquesta suggerència no és nova: era una proposta que va fer al Parlament de Catalunya, l’octubre de 2018, el diputat Noet enmig d’un batibull considerable degut a les manxiules d’una oposició que, aprofitant-se de la vergonyant desunió interna dels parlamentaris independentistes a l’hora de tirar endavant la promesa electoral de “fer república”, fruïa d’allò més amb les miserables rebequeries de criatures malcriades entre els tres socis principals del govern del JxS: republicans, ex-convergents atabalats i talibans puigdemontistes.

En aquell peculiar ambient polític de dos anys enrere, la proposta del diputat Noet va ser una de les poques coses sensates que es varen escoltar aquell dia al Ple, però des de l’arrogant bancada del govern li’n feren un cas com un cabàs, no perquè el diputat no mereixés que li fos considerada la iniciativa, sinó simplement perquè aquesta es presentava des dels escons de la sucursal catalana de Podemos, motiu suficientment excloent perquè als “puristes” del sobiranisme no els hi fes ni fred ni calor i anés de dret a la bassa. Espero, doncs, que a ningú li sàpiga greu que ho retregui avui: al cap i a la fi és història passada, una assignatura que en aquest país, per desgràcia o per pena , molts no l’aprovaran mai mentre prefereixin memòria de peix per allò que no els convé recordar-se’n.

            I és no és que anés tan desencaminat el diputat Noet, quan va proposar clonar la “Clarity Act” posant-li marxeta catalana. L’Estat canadenc tenia amb els quebequesos un conflicte polític tan enverinat com el que enfronta Espanya amb Catalunya avui dia, i fou gràcies a un primer pas intel·ligent com “la llei de claredat”, que no  varen arribar a les mans. Bàsicament, aquella llei establia, en primer lloc, que ni el Quebec ni cap altra província canadenca tenia dret a executar unilateralment l’autodeterminació ni la secessió, sinó que aquestes qüestions s’havien de negociar amb l’Estat; en segon lloc, que Quebec podia convocar un referèndum per decidir el seu futur a partir d’una pregunta inequívoca, que no destorbés la seva interpretació amb ambigüitats i donés pas a un procés negociat d’independència beneit per una majoria social clara fefaent. L’escenari polític i el clima que es respirava al Quebec, certament no s’assembla gaire al nostre, començant perquè els polítics que pilotaven el procés no varen oblidar mai, al revés dels d’aquí, que cap sentiment secessionista no val un pèsol si no és percebut pels ciutadans com a legítim i està recolzat per una majoria suficient i prou sòlida perquè no pugui capgirar-la un canvi de truita, quatre dies després.

Tanmateix, liderant l’Estat hi havia estadistes amb cara i ulls i no aprenents de bruixots, com passa a Espanya; raó per la qual, des del Canadà no es varen tancar mai les portes a enraonar de bona fe sobre l’autodeterminació del Quebec, ja que eren conscients que si estripaven les cartes, perseguint o engarjolant independentistes, sortiria mal parada la seva imatge internacional i la credibilitat democràtica del país. Però, sobretot, perquè havien entès que fer les paus interessava més al propi Estat que no pas als rebecs, doncs ni el més ben cepat dels cossos pot suportar el desgast d’un furóncol revenxinat al cul. Per tant, si els polítics espanyols tinguessin autèntic sentit d’Estat farien creu i ratlla amb valentia d’un passat galdós mitjançant una amnistia, sense reserves ni rocs a la faixa, ja que no es possible asseure’s a taula per fumar la pipa de la pau, mentre un dels interlocutors arrossega un llast de presos polítics, d’exiliats i de processos polítics-penals en dansa, que poden durar mesos i mesos a tancar-se. Són massa furóncols junts, per tenir el cap despert.    

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimarts, 14 de juliol de 2020

PER QUÈ NO DEIXEN QUE ENS APANYEM SOLETS, SENSE ESTAR-NOS SEMPRE A SOBRE COM UNES PAPARRES?

            Suposem que els del “gobierno” pensen de veritat que els catalans necessitem una mainadera que, carregada amb una centrifugadora centralista, ens deslliuri de prendre mal en mans d’un govern autonòmic que pren decisions sobre qüestions en les quals, en la seva opinió, no hi té competències. Si fos així com pensen, ¿no els hi seria més rentable, des d’un interès estrictament polític, deixar-nos fer fins que ens fotéssim la gran castanya sense que els en poguéssim donar la culpa per haver-hi ficat la cua per entremig? Des d’un punt de vista estratègic, una mica maquiavèl·lic inclús, seria una jugada mestre, d’aquelles que els italians qualifiquen de “finezza”; però des de Madrid són incapaços de jugar tan fi, ells són més donats a la patacada i, quan convé, fins i tot a jugar brut fent servir totes les eines i recursos que guarden a les immenses clavegueres de l’Estat.

Però jo em temo que les presses i les cuques del “gobierno” per deixar clar qui mana, no tenen relació amb la por que les decisions que prenguem legítimament els catalans, en funció de les competències autonòmiques que de moment encara no ens han pispat, en realitat siguin les que es necessiten per sortir del mal tràngol i els fem quedar en ridícul. De fet, durant tot l’estira i arronsa de la gestió de l’estat d’alarma, és públic i notori que malgrat potser “les formes” no varen ser les diplomàticament adequades, la veritat és que, evidentment a contracor, el “gobierno” va haver d’acceptar una vegada darrera altra les propostes i les hipòtesis exposades des de la Generalitat, per la senzilla raó que eren objectivament assenyades. És clar que des de la plaça de sant Jaume es van cometre errors! Fins i tot potser es va posar en venda la pell de l’os abans de caçar-lo; però, l’únic que no s’equivoca en aquesta vida és el que es queda parat a veure-les venir. En tot cas, la Generalitat va cometre tants desencerts i equívocs com el mateix “gobierno”; per tant, no n’hi ha per tant de mirar de reüll qualsevol iniciativa que es prengui des del bàndol català. Per això fa fàstic que abusant dels seus instruments institucionals de control ens parin els peus cridant a rebato els fiscals, que jeràrquicament depenent de l’executiu es vulgui ad-metre o no que les coses van així.
La jutgessa de guàrdia a Lleida que no va beneir l’ordre de confinament light del Segrià no va actuar de “motu propi” sinó pessigada per la fiscalia. Fent un paral·lelisme, és el mateix que va passar quan els magistrats del Constitucional es varen carregar l’Estatut del 2010: si els cadells feixistes de l’Aznar no haguessin engegat la denuncia de la regla de joc de l’autonomia catalana, el Constitucional “d’ofici” no hagués gosat intervenir.

Ara bé, dit això i tornant a les patates calentes que s’estan coent a les comarques de Lleida i a l’àrea metropolitana de Barcelona, cal que quan més aviat millor sense que els hi caiguin els anells, els polítics a càrrec de la gestió amb tota la humilitat del món reconeguin, com estan denunciant els sanitaris i una part considerable de la societat civil esparverada davant l’única perspectiva que es contempla des de la Generalitat, la de repetir un confinament sever de la població, que s’han de fer mans i mànigues per corregir la deriva comunitària de la propagació del virus, posant els rastrejadors que falten (uns 1.900 més) i els professionals sanitaris que es necessiten a peu d'obra (uns 150 més), segons càlculs de la epidemiòloga en cap de la Vall d’Hebron, la doctora Campins, que no és sospitosa d’estar venuda a l’espanyolisme.

Aquesta persecució dels contactes dels positius resulta una feina difícil en un territori on la majoria dels infectats no tenen cap adreça coneguda ni, com aquell que diu, un lloc un caure morts, si a més a més anem curts de perdiguers per pèssima previsió. Per tant, a la meva manera de veure, tothom s`hauria de posar les piles en la tasca d’impedir - amb la implicació activa de mossos, municipals i agents cívics, però sobretot amb la col·laboració voluntària dels ciutadans -, que realment es compleixi allò de “distància, neteja i mascareta”, perquè el país no s’hagi de paralitzar per segona vegada.

La gent està acollonida de veritat i un govern decent no pot permetre’s que es caigui en el pànic. Els que gestionin aquesta segona crisi inesperada han d’actuar deixant de banda l’arrogància que sovint gasten, donant directrius concretes, sense contradir-se entre ells ni confondre la parròquia, amb transparència total., aparcant les desqualificacions i les picabaralles per temps millors,, escoltant tothom que pugui fer aportacions positives i, sobretot, guardant a l’armari les trifulgues partidistes per veure qui es penja cadascuna la medalla del dia, perquè del que es tracta no és d’apuntar-se petites victòries pírriques sinó de guanyar definitivament la guerra. Per favor, des de la societat civil, goso demanar que els d’aquí i els d’allà posin seny.
     
A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dilluns, 13 de juliol de 2020

ARA QUE SEMBLAVA ACABAVAT, TOT TORNA A COMENÇAR

La revifada del punyeter virus m’ha fotut enlaire les mini vacances que m’havia pres per posar en ordre les reflexions i col·locar una mica de distància amb els noticiaris que semblen haver ressuscitat la morbositat de la primera època de l’estat d’alarma, portant amb certa complaença descoratjadora la comptabilitat exacta dels nous brots i del nombre d’infectats. Afortunadament, aquesta vegada no hi han hagut morts de moment i, per tant, aquest recompte no s’ha fet més carregós, malgrat les crides gairebé desesperades de les autoritats reclamant que es deixessin caure per Lleida tots aquells que disposessin d’una titulació en medicina o en infermeria, encara que fos nova de trinca, no han ajudat precisament a calmar els ànims de la població.

Tanmateix, per a l’economia de la zona aquest rebrot és com ploure sobre mullat i no es poden dissimular les cares llargues de la gent del territori. Quan hom passa per una experiència semblant, la resposta humana més senzilla es buscar culpables a qui carregar els neulers, i com que en aquestes caceres de bruixes hi tenim la mà trencada, a aquest país, tothom ha rebut garrotades,, des de les administracions públiques fins als pagesos i els mossos, entre d'altres retrets per no haver mantingut a rotllo els temporers.


Però estem equivocats anant per aquest camí: potser a alguns els hi servirà per desfogar la ràbia i la impotència fent acusacions temeràries, sense tenir cap raó ni justificació per actuar d’aquesta manera tan primària.

En el cas del Segrià, com també en qualsevol altre indret on tinguin problemes de rebots de contaminació comunitària, tampoc se n’escapen de la part de culpa que pertoca tots els ciutadans: uns per no haver fet cas de les recomanacions de prevenció i d’altres per haver tolerat aquest tansamenfutisme per no ficar-se en llibres de cavalleria o, simplement, perquè resultava més còmode i profitós per als seus interessos en un moment donat amagar el cap sota l’ala. En el cas del Segrià, repeteixo, no s’havia de ser gaire espavilat per entendre que la presencia de temporers com cada any en les mateixes condicions de en fa trenta, no resultava un espectacle gens edificant des del punt de vista humanitari ni gaire correcte en quant a la vessant sanitària; però ningú va moure un dit perquè tothom que podia impedir-ho posés fil a l’agulla per posar-hi fre.

I és que a aquells pòtols d’immigrants ningú els volia a casa a dormir, encara que no miressin tan prim a l’hora de contractar-los a precari per recollir-los la fruita, per exemple. I en els altres casos, és evident que els excessos de petons, abraçades, encaixades i begudes compartides entre les colles que estaven de celebració, sobretot si la festa tenia lloc en establiments públics de restauració, no podien passar desapercebuts per part dels seus responsables que, suposo per conveniència, tampoc feren res per posar una mica d’ordre a la disbauxa. Pel que fa a la policia, no crec que els vingués gaire de gust cridar l’atenció als transgressors que quan van de marxa en colla fan por. No sé si ho heu observat, però un adolescent quan va tot sol porta la mascareta posada i fa la farina blana, però en quan es reuneix amb la seva penya, llevat que siguin l’excepció conscienciada, en la majoria de casos se’ls hi desvetlla l’arrel iconoclasta i revolucionaria i es vanten d’anar sense mascareta ni mantenir cap distància de protecció.

Però ningú dels que presencien provocacions d’aquesta mena, ni que també vagin en colla, té pebrots de planta’ls-hi cara. Quina és la solució, doncs? Evidentment, que des de l’escola se’ls eduqui en el respecte a la disciplina i al civisme, enlloc de de fer de la protesta constant i de la desobediència sistemàtica als codis de convivència. una mena de culte progressista. Fem tots una mica d’examen de consciència i una cura d’humilitat i, potser, entendre'm que no cal buscar culpables al cantó del davant perquè, si ens ho mirem bé, qui sap si no ens adonarem que bona part de la culpa recau del nostre costat. Abans d’acusar ningú de tenir-ne la culpa, doncs, potser que ens assegurem de que la nostra consciència, per acció o per omissió, està neta com una patena.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.


dijous, 9 de juliol de 2020

TORRA NO FA DEMAGÒGIA QUAN CULPA “EL GOBIERNO” DEL DESATRE EN LES RESIDÊNCIES.-

            No sempre el president Torra l’encerta quan fica el dit a l’ull del “gobierno” per penjar-li alguna “llufa” referida a la manca de col·laboració institucional – per no escriure directament “lleialtat” - del govern central envers la Catalunya autonòmica. Però quan li engalta que el desastre de les residències de gent gran durant la pandèmia ens el podíem haver estalviat, no és una afirmació pel broc gros: si des que en Rodríguez Zapatero va fer promulgar la llei de la dependència l’Estat hagués complert la quota de finançament que li corresponia per tirar-la endavant la situació a les residències de gent gran no s’hauria espatllat tant. Però ni els socialistes ni els populars, quan els rellevaren, estigueren a l’altura de les circumstàncies. Tanmateix, pocs incompliments exemplifiquen tan bé com funciona de malament la relació financera entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat, com la burla que representà aprovar una llei de la dependència només per marcar-se un tanto demagògic, sense ni un puto estudi de viabilitat.

En efecte: des que va entrar en vigor aquesta llei, l’any 2007, cada vegada que se n’ha fet un balanç objectiu la conclusió ha sigut la mateixa: la negligència i la deslleialtat de l’Estat han anat de mal en pitjor. La penitència que aquesta despreocupació ha generat suposa per a la Generalitat, igual que per a les altres autonomies a qui se'ls hi va aixecar la camisa, és sobretot econòmica, esclar, però també social ja que afecta a un col·lectiu vulnerable. La llei va néixer esguerrada des de bon començament, sense cap pla de desenvolupament que toques de peus a terra, començant per no tenir ni un cens al dia del col·lectiu de ciutadans dependents que podien acollir-s’hi. La realitat va fer palès que gairebé l’havien marrada en un 50% a la baixa, cens que tendiria a augmentar en la mateixa proporció per meres raons demogràfiques. Però la befa més grossa a les autonomies en general i a la Generalitat en particular, és que la llei preveia que el finançament dels recursos serien a parts iguals; però, l’Estat mai dels mais, en cap dels 13 anys de vigència de la llei ha pagat no només la quota del 50% que li pertocava, sinó que de mitjana les seves mesquines aportacions a penes han fregat un15,7%. Un trist mal exemple per part de quins sempre s’emboliquen amb la llei.

Diguem-ho clar: la llei de la dependència nasqué malparida per culpa d’uns polítics que confongueren els desitjos amb la realitat, que menjaven pels ulls i no per la boca. Era una llei de traca i mocador, això sí, exclusivament de cara a la galeria, tan falsa com aquella promesa d’aprovar l’Estatut que sortís del Parlament català; no és estrany, ja que el pare de la criatura era el mateix. Una llei molt maca i social, però sense recursos per implementar, per exemple, el tret més significatiu en els estats del benestar consolidats per recolzar l’assistència a la gent gran - els cuidadors familiars – a fi que les persones dependents poguessin estar al màxim de temps a casa seva, cuidats pels seus propis familiars o per cuidadors llogats, que és el model que apliquen els països del nord d’Europa amb qui tant ens volem emmirallar. Per tant, l’actitud tèbia del “gobierno” de torn, enlloc de resoldre el problema de la dependència el va amorrar en un cul de sac, en no ser capaç de rascar-se la butxaca mentre obligava les autonomies a endeutar-se fins al cap de munt si volien més places de residències o més cuidadors professionals.

El nyap engiponat, doncs, pel somiatruites Rodríguez Zapatero es mereix el qualificatiu, com a model, d’antiquat, indocumentat i pervers, perquè si bé llei contempla el copagament de la despesa, el passotisme i la desídia de l’Estat ha obligat la Generalitat a pagar una factura, que no es podia permetre, per generar places de residència públiques gairebé low cost – en el sentit d'estalviar en sous del personal geriàtric, en formació i equipaments assistencials, molt sovint coberts sobre el paper però inexistents a la pràctica i en manutenció. Les autonomies han assumit per força un 84,3% del finançament d’aquesta llei d’un il·luminat socialista que un cop la va tenir aprovada - “si te he visto, no me acuerdo" - l'Estat panxa-content només escaguitxava un trist 15,7%. Però si afinem més el llapis, degut a les circumstàncies especials de Catalunya, aquí el cost d’una plaça de residència pública se l’ha repartit entre un 65% la Generalitat, un 23%, a base de copagament dels usuaris, i un vergonyós 12% a càrrec de l’Estat. En conseqüència, en aquest aspecte concret ja pot el president Torra "apretar" tan convingui un "gobierno" caragirat, malpagador i burleta.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimecres, 8 de juliol de 2020

PER QUÈ SERÀ QUE MENTRE ELS QUE GOVERNEN DIUEN QUE HO FAN TAN BÉ, EL POBLE SEMPRE REMUGA?


El poble no es queixa per vici, quan remuga, murmura o protesta és perquè li han trepitjat algun ull de poll. Potser a vegades no la tingui tota, la raó, per queixar-se; però, encara que només en tingui una mínima part se li n’hauria de fer cas ja que, en definitiva, tenir “el poble” content és o hauria d’ésser en teoria l’objectiu i la principal preocupació dels governants, en una societat democràtica. I no us penseu qui sap què, és per una simple qüestió de pissarrí: perquè un polític arribi i es mantingui al poder és imprescindible que tingui el poble satisfet, malgrat que sovint l’enganyi, puix si aquest se li gira d’esquenes la governança esdevé impossible i ja hauríem de parlar d’un altre tipus de relació més autoritària per mantenir el poble mut i a la gàbia. Però si es volen resguardar les formes democràtiques, del poble no se’n pot passar olímpicament després de la nit electoral, com si fos un mocador usat. Per això, quan se l’escolta remugar cal parar l’orella, si no es vol tenir un disgust.

El problema és que mentre el poble remuga, mantes vegades els que governen es vanten d’estar-ho fent d’allò més bé. Mireu arreu del món i comprovareu que aquesta diferència de parer, entre els que remenen les cireres i els ciutadans que s’ho miren com ho fan, crida l’atenció perquè no s’acaben d’entendre aquelles remugades, a vegades tot just ministres o consellers han pres possessió del càrrec. A la meva manera de veure, però, té una explicació molt fàcil: que un cop els polítics agafen s’escarxofen al poder la musica que toquen no té res a veure amb la melodia romàntica que xiulaven en cada míting. I aquesta mala costum fa tant de mal a la reputació de la democràcia, que qualsevol titella es veu en cor de dedicar-s’hi; naturalment, per viure’n amb l’esquena dreta, no per treure les castanyes del foc al poble.

La qüestió és si la política i en conseqüència la democràcia, recuperaran algun dia el prestigi perdut; tanmateix, s’escolten veus perepunyetes que introdueixen a la reflexió un dubte maquiavèl·lic: alguna vegada n’han tingut, de prestigi, la política i la democràcia? La pregunta és punyetera i requereix pensar-hi una bona estona abans de contestar-la, doncs a primer cop d’ull es desprèn que a totes les èpoques, des les mateixes beceroles gregues, ambdós conceptes filosòfics resulten imperfectes a la pràctica perquè mai s’aconsegueix que l’exercici de la política, per primmirat i honest que hom sigui, satisfaci a tots els ciutadans.

És llei de vida que sempre hi pugui haver insatisfets en una democràcia, perquè creguin que ells ho farien millor que els que manen. Per tant, no es podrà evitar aquesta tibantor mentre tothom no es prengui la democràcia en serio i admeti que perquè rutlli aquest invent es necessari que cadascú, tant els que manen com els que són manats, temperin els seus respectius fogots i afluixin una mica els nivells d’exigència. Els que manen, no pretenent fer entrar els claus per la cabota perquè tenen el martell pel mànec i els manats, estant-se de saltar a les primeres de canvi, com si remugar fos una obligació. Si volem conviure sinó en una bassa d’oli, almenys en allò que més s’hi assembli, els que manen haurien d'escoltar els que remuguen per comprovar sense prejudicis  i amb objectivitat si tenen raó, i els remugaires s'haurien de pensar-s’ho dues vegades si val la pena tirar el barret al foc i cremar-ho tot.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dimarts, 7 de juliol de 2020

HAUREM D’ACOSTUMAR-NOS A LES CUES PER TOT I A FER SOLITARIS PER ENTRETENIR-NOS?

Quan ens vàrem asseure en un banc per descansar a mitja caminada d’ahir matí, en Lluís se’m va confessar: - “Si la nova normalitat consisteix en que per fer qualsevol gestió quotidiana habitual hem de demanar tanda i fer cua al carrer, ja em perdonaràs però no anem pas bé, més aviat enrere com els crancs... I no em surtis que és inevitable, que no queda cap altre remei, perquè jo sóc de l’opinió, potser per deformació professional, que sempre queden altres alternatives si es busquen bé i, per tant, penso que valdria la pena, si res més no per aixecar la moral de la tropa, que amb una bona dosi de mà esquerra i d’imaginació es fessin desaparèixer aquestes penoses i depriments cues pròpies de temps que mai creiem que tornarien. Ja és prou carregós tenir a mà el morrió a totes hores per, a més a més, perdre el temps fent cua”.

Com si jo hi tingués res a veure, així me les va endinyar ahir molt emprenyat, el meu amic Lluis, amb qui surto a caminar un cop a la setmana. No dic que no hi toqui una mica, però ja cal que s’acostumi a canviar de xip si no vol que li agafi un cobriment de cor, perquè haurem d’acostumar-nos a fer les cues que vulguin els que manen i a tot arreu; a parlar amb el metge de com ens trobem de salut per telèfon, en comptes de veure’ns les cares a la seva consulta; i a passar moltes estones fent-nos companyia a nosaltres mateixos si no volem consumir-nos de soledat. O com a màxim amb la parella, sempre que tinguem la sort d’avenir-nos-hi. En Lluís, que si fa o no fa som de la mateixa quinta, no porta gens bé que un cony de virus li hagi trasbalsat les rutines i costums amb les que s’havia fet vell, de les quals, certament, no n’abusava perquè ha estat sempre allò que se’n diu un home d’ordre: pencaire, honrat, amic dels amics, encaterinat de la família, amant de fer-la petar tant de futbol com de política amb la colla de fer el cafè jugant a la botifarra, refiat que a les seves velleses gràcies a la Seguretat Social no tindria de patir ni per un constipat ni per un mal de ventre i, sobretot, que entre el Casal i l’Imserso cada mes faria una excursió per anar coneixent el país, treure el ventre de penes per un dia i moure una mica l’esquelet ballant en línia.

En Lluís, de fet, no demana massa doncs més aviat és un home de pretensions austeres i modestes; però, després del tomb que la vida li ha donat per culpa del virus, tot se li ha trastocat i té la sensació que cada dia que passa s’està convertint més en un número abstracte en un resum estadístic que no pas en una persona concreta, fins al punt d’afegir a la seva confessió una afirmació que m’ha desconcertat: - “per primera vegada penso més amb la mort que m’espera a la cantonada, que no pas amb com gaudir de la vida que em queda”. Si vos en parlo del cor agre del meu amic no és per desanimar-vos, creieu-me, sinó per treure-us del cap cabòries semblants i aixecar-vos la moral. Per això us repeteixo quasi fil per randa el mateix que li vaig contestar:

- “mira, Lluís, les coses van com van, però no podem tirar la tovallola; només cal adaptar-nos a la nova normalitat, sense fer-nos mala-sang perquè del que es tracta es de sortir-nos-en amb el cap ben dret, plantant-li cara al destí sense renunciar a l’únic que no ens pot prendre la pandèmia: les nostres conviccions i la capacitat de resistència des de la trinxera de la nostra vida interior... Hem de treure forces de la flaquesa, si cal, i encomanar-nos a una disciplina rigorosa per evitar contagis, espigolant amb criteri propi les recomanacions dels experts que ens sembli que hi toquen més. Hi ha molta més gent del que sembla que està fent plans pels anys vinents; uns potser sí que actuen d’esma, en rampells propis d’una inconsciència histèrica i esporuguida, però hi ha una majoria que creu de veritat que cal aprofitar la “nova normalitat” per refer la història de cap a peus. Jo sóc dels que m’hi apunto, Lluís, perquè és l’única esperança que li queda a la humanitat, sense posar-nos melodramàtics.”

Vet-aquí que després de esplaiar-me d’aquesta faisó per animar el meu amic, quan ens hem posat a caminar altra vegada, m’entrepassegat de tan distret com anava, pensant en el que havien enraonat. He perdut l’equilibri i m’he fotut de lloros tan llarg com sóc. M’he posat dempeus de seguida amb ganes de voler-me fondre; només m’ha quedat una petita rascada al genoll i un tanto al llavi, però m’he quedat fet pols. No havia caigut mai i una estranya sensació de ràbia per ser tan fràgil m’ha envaït; però, no obstant això, no canvio ni una coma de la meva resposta d’abans a en Lluís. Ben al contrari, quan caus només toca aixecar-te i continuar caminant, perquè sortir-nos-en dels trencacolls només depèn de cadascú de nosaltres. I encara que alguns hiperventilats facin córrer que els consells per evitar els contagis de la pandèmia formen part d’una conxorxa per tenir-nos estacats pel coll i que la “nova normalitat” no és res més que una dictadura encoberta, mantenim els dos metres de distància social, rentem-nos les mans tot sovint i no ens deixem la mascareta a casa diguin el que diguin els que tot plegat ho troben una carrinclonada, perquè d’aquesta només ens en sortirem a base de tossuderia i força de voluntat individual.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dilluns, 6 de juliol de 2020

BENVINGUDES LES CAPELLETES! QUANTS MÉS SIGUEM, MÉS PLORAREM!

            Els que ens ho mirem des de darrera el canyer no ens en sabem avenir de com la gran i unida família convergent de l’època de l’avi Jordi, s’ha convertit en un poti-poti de capelletes instrumentalitzades per personatges que, a través de la dissidència militant, busquen satisfer la seva fam de sentir-se protagonistes de la història en miniatura, la que per no tenir no té més enllà de les expectatives una parròquia definida fins que les urnes no aclareixin el panorama i posin cada gall al seu galliner.

No obstant aquesta trencadissa que en alguns moments de tan obscena fa venir ganes de vomitar, des de la nostra posició d’observadors aquest espectacle de marionetes ja ni ens desvetlla sorpresa ni ens treu la son. Però si ens deixa parats que la majoria d’aquests personatges a la recerca de noves credencials i horitzons, s’oblidin que tenen un passat. En Jaume Barberà, clavava dijous, a la seva columna de “La Vanguardia”, el que molts pensem sobre aquesta qüestió i que jo no sabria explicar millor del que ho va fer ell: “El problema sorgeix quan un deu el que té al passat del que vol adjurar com si fos la pesta”. Justa la fusta! Per aquesta raó, a la meva manera de veure, els dirigents de les noves capelletes no els vull qualificar ni d’una manera ni d’una altra, tots són benvinguts a l’arena electoral. Quants més siguem més plorarem!

Perquè encara que alguns es deuen pensar que es senyal de bona salut democràtica dedicar-se a bastir capelletes més que no pas a consolidar catedrals. i que surt més a compte sortir el mar en una barqueta que en un vaixell amb cara i ulls, la veritat és que no hi ha prou molins de vent per tants quixots disposats a arreglar el món. I quan aquesta realitat es fa palesa a l’hora de passar comptes, llevat d’uns quants que mai es cansen de fer el gamarús i el capsigrany en política, la majoria se’n penedeixen d’haver restat més que no pas sumat. Però els que ho lamentarem més i plorarem de ben segur més sincerament, serem els que voldríem tenir uns bons i ben avinguts dirigents enlloc d’un grapat de xitxarel·los que per aconseguir un bocí de poder són capaços de fer les tombarelles més inversemblants i d'anar-se'n al llit amb qui convingui per fotre el veí del costat i abans company de fatigues. En moltes d’aquestes capelletes els seus promotors i predicadors perden més el temps parlant malament dels seus ex-companys que no pas explicant amb pèls i senyals com s’ho pensen fer per treure les castanyes del foc al poble que no espera d’ells declaracions de principis sinó eficàcia, perquè estan al cap del carrer que no trauran el ventre de penes amb històries èpiques ni amb contes a la vora del foc.

Els que ens ho mirem des d’una relativa distància darrera el canyer, però, no estem tranquils amb tanta capelleta com es va obrint, perquè la xeixa que remenen aquests aspirants a governar està massa saturada de ressentiments, d’emocions i de sentiments utòpics, més que no pas de projectes ben pensats i quadriculats cap a futurs realistes i sostenibles. Si enlloc de construir tantes capelletes es dediquessin aquests culs inquiets a reforçar els fonaments d’una casa comuna del nacionalisme, on hi cabessin totes les sensibilitats, des de les més tèbies fins a les més radicals, potser algun dia s’aconseguiria arribar a port, sigui al d'Itaca o a un de més proper i assequible. Però almenys s’estaria a recer d’un port i no a la deriva.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

diumenge, 5 de juliol de 2020

LLEIDA ENS HA ESTRONCAT LA GRESCA PERÒ NO PERMETEM QUE TAMBÉ ENS AIXAFI LA GUITARRA.

            Per molt que mirem cap a una altra banda i ens resignem a allò de que qui dies passa anys empeny, la veritat és que la gent ja li està pujant la mosca al nas quan deixa anar la llengua amb això de la pandèmia. El brot, rebrot o el que sigui que ha frenat en sec la desescalada a Lleida, per exemple, no es pot considerar precisament un simple accident sinó que, en opinió de molta gent, ha agafat amb els pixats al ventre als que no han sabut gestionar els tallafocs del contagi com calia. En primer lloc, perquè la majoria d’infectats i de portadors del virus, digui el que digui l’ajuntament lleidatà, pertanyen al col·lectiu conegut com “temporers”, és a dir: persones no residents al territori, on no disposen d’un un mínim arrelament social ni logístic. En segon lloc, perquè havent superat amb escreix la corba de creixement de nous contaminats el punt crític d’infectats per habitant, la conselleria de salut va continuar comunicant que no calia alarmar-se perquè el risc s’estava “amorrant”; i malgrat feia dos dies que el portaveu sanitari del “gobierno”, el doctor Fernando Simon, insinuava que la Generalitat estava valorant el “confinament quirúrgic” del Segrià, la consellera Vergés tot just a la roda de premsa feta divendres a l’hospital Arnau de Vilanova ho desmentia, demanant als lleidatans que fessin menys sopars d’amics, es rentessin les mans més sovint i no es deixessin la mascareta.

Ahir a migdia, però, el president Torras anunciava que es barraven amb forrellat les portes d'entrada i sortida del Segrià durant quinze dies, com a mínim. No vull ésser mal pensat, però no me’n puc estar de barrinar que si no es va prendre abans aquesta decisió potser va ser per no semblar que feien cas als consells de Madrid. Si fos així, els hi diria als responsables que la susceptibilitat no és la millor manera de fer amics ni a la vida ni en política. Ara bé, sobre el brot de Lleida no s’hi pot passar de puntetes i donar-ne la culpa només a uns quants joves que es varen extralimitar en la “socialització”, perquè les causes reals són unes altres, que tothom sap però no gosa expressar amb claredat: que si el problema s’ha fet més gran del compte i amenaçava escampar-se hi té molt a veure una colossal manca de previsió veient com es repetia com cada any l’escenari tercermundista dels temporers repartits pels carrers de Lleida i per les places de molts de pobles del Segrià, com aquell que diu en calçotets, sense un maleït sostre per dormir i un lavabo decent on fer les necessitats i rentar-se. Un escàndol humanitari i laboral que s’ha anat repetint any rere any des de no sé quants, sense que a ningú de l’establishment li caigués la cara de vergonya, tolerant que els jornalers que venien a arreplegar la fruita dels pagesos ho fessin, llevat de poques excepcions, en unes condicions en alguns casos pitjors que les dels esclaus que collien cotó pels terratinents nord-americans.

En aquest mateix blog, el 27 de març exactament, vàrem reflexionar sobre aquesta qüestió i quan el fenomen dels temporers va convertir-se en el problema sanitari i de civisme que preveiem, hi vàrem insistir en la reflexió, sobretot recordant que en ple confinament de la població aquells pelacanyes sense allotjament i treballant en condicions humanes de precarietat extrema, podien esdevenir una bomba de rellotgeria propagant el virus. Abans d’ahir, després de la roda de premsa de la consellera i l’alcalde a peu d’hospital, la presidenta del comitè de personal de l’Arnau de Vilanova, a RAC-1 palesava la seva decepció pel missatge massa tebi i ambigú sobre la realitat i, simultàniament, ens arribaven veus del malestar d’alguns veïns per la manca de control efectiu de la mobilitat dels temporers en teòrica quarantena.

Per tant, a la meva manera de veure, no aniria malament una dosi d’humilitat per tal que tots els que n’han tingut alguna responsabilitat, directa o indirecta, en consentir enmig d’una situació tan delicada com l’actual, que l’assumpte dels temporers no s’hagués resolt, tant des d’un punt de vista humanitari, laboral i sanitari, abans que els hi esclatés als morros i fes trontollar l’esperança en que realment la pandèmia s’estava amorrant. Si cada frare prengués la candela que li correspon portar en aquest funeral, potser ens deixaríem de punyetes polítiques i començaríem a buscar-hi remeis efectius a les relliscades de la “desescalada” que no fossin cataplasmes, placebos o tocar fusta.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

dissabte, 4 de juliol de 2020

COM DIMONIS S’INFECTA LA GENT?

            Per les notícies ens assabentem, quasi al moment dels preocupants brots i rebrots del covid-19 que degotegen cada dia en diferents indrets del territori, mentre des de la conselleria de salut se’ns intenta tranquil·litzar – segons sembla en contra de l’opinió de varis experts que abans deien escoltar sempre -, assegurant que tots els casos estan sota control, “amorrats” com va dir la consellera. Em sembla molt bé que es faci ostentació de transparència sobre els nous infectats i que, a més a més, se li tregui importància a aquestes “incidències” com si fossin menors, amb les quals es diu que “ja s’hi contava”, que estan dintre del previst.

Però alguna cosa no quadra perquè la gent – sobretot a Lleida – de tranquil·la no n’està encara que alguns no tinguin més remei que dissimular-ho perquè tenen el cul més o menys llogat i facin veure que no n’hi ha per tant de tanta alarma. Que cal recuperar les antigues rutines amb la màxima normalitat. Però una de les qüestions que a la gent del carrer li fa ballar el paraigua és com es produeixen les infeccions; per exemple, aquesta colla de treballadors d’un escorxador del Bages que festejaren l’aniversari en un restaurant de Manresa, què és concretament el que varen fer malament per infectar-se? Què varen "tocar"?

Els metges ja han divulgat a bastament que el virus es transmet boca a boca o fent encaixades, però això és només la teoria. ¿No seria alliçonador i definitivament descriptiu que els mateixos implicats expliquessin de viva veu la seva mala experiència personal, on la varen “cagar” per deixar-se atrapar pel virus? És a dir: quina norma sanitària es varen passar pel forro per infectar o infectar-se? Si s’expliquessin amb pèls i senyals, serviria perquè tothom escarmentés i procurés estar a l’aguait de no caure en els mateixos descuits.

Però, si us hi fixeu bé, no s’explica mai com va anar la cosa i jo crec que saber-ho ajudaria a anar més en compte, a perfeccionar les tàctiques d’autoprotecció. Crec que des d’un punt de vista didàctic de la població, seria molt convenient saber concretament com es produeix la infecció i divulgar-ne els “trucs”; però, de moment no en tinc constància que aquesta informació es produeixi i més aviat tot plegat es deixa en una nebulosa abstracte, al meu parer contraproduent. De moment, us deixo aquí la pregunta.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 
NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.