“PÀGINES VISCUDES PER TRES DONES QUE M’ESTIMO SENSE CONÈIXER-LES” (capítol primer)

1)- LA LOLA

Aquell matí no es va fer pregar per llevar-se, com d’altres dies que romancejava com si fos una nena mimada. Quan la cuidadora va entrar a l’habitació per ajudar-la a vestir-se, la va trobar asseguda al llit amb les cames a fora. La va renyar: – Què fas Lola, no veus que pots caure si et lleves sola?

– Vés, que avui em venen a buscar el nen i la jove, i em portaran a dinar de fonda – li va explicar la dona, tota il·lusionada.

Quan la tingué rentada, fregats cara i braços amb una tovallola humida d’aigua de lavanda  - els diumenges no tocava dutxa perquè només treballaven a la residència la meitat de personal de la plantilla habitual, precarietat que resolien a base de fregues d’aigua de colònia -, li va passar la pinta pel cabells, intentant dominar-li quatre rinxols rebels i retocar-li una permanent de tot just feia dos dies malgrat semblava que tenia un mes. Això que a la perruquera li va repetir fins a mitja dotzena de vegades que s’hi mirés més que de costum, ja que diumenge se l’endurien a la fonda a dinar i tenia de fer goig per no avergonyir la nora que se les donava de gran senyora.

– A quina hora t’han dit que vindrien a buscar-te? – li va preguntar la cuidadora, després de deixar-la tan arreglada i polida com si sortís de la capsa.

Un cop la Lola es va posar dreta amb l’ajuda d’una crossa i d’un discret com de mà de la noia, es va disposar a caminar xino-xano, tota sola, fins al menjador, ja que el recorregut era curt i tot en línia recta; i en cas de tentines sempre podia arrapar-se al passamà de la paret.

– Em varen dir que a migdia estigués a punt – va respondre  la dona un xic a misses dites, quan ja traspassava el cantell de la porta.

Només eren són dos quarts de deu, per tant que la cuidadora, que es va quedar a endreçar l’habitació, li va contestar que tenia temps de sobres i que s’ho prengués amb calma.

A taula, mentre esmorzava va xerrar a tothom que li deia bon dia, la gran novetat: - avui em treuen a dinar a la fonda.

No ho feia amb cap malícia ni retintin, però no se n’estava pas de refrega’ls-hi pel nas, a quants més millor però sobretot a la Rosa i la Mercè, les seves principals amigues, puix que quan succeïa a l’inrevés i eren elles a les que portaven a airejar-se, la feien delir i gruar insistint a fer-li dentetes: - Avui no tindràs visita, Lola?

Doncs, apa, que es fotin! Avui serà ella la que els hi farà pam i pipa. Havent esmorzat, com si l’empaitessin, va córrer a asseure’s a les cadires de balca que hi havia prop del taulell de recepció, a l’entrada de l’establiment, que és on normalment s’esperaven, ben empolainades i perfumades, les persones en capella de que les vinguessin a buscar.  

– Que sortirà avui, Lola? – també va xafardejar la portera.

– Si, nena, amb el fill i la jove dinarem de fonda – se’n va vantar tota cofoia, per enèsima vegada, refregant-li per la cara a aquella sedassera que no li va caure mai bé, pel seu vici de voler-ho saber tot de tothom per després fer-ne un bon safareig.

Al cap d’una hora d’estar-se asseguda pacientment, mà sobre mà i a estones passant figues sense adonar-se’n, li vingueren unes inoportunes ganes de fer un riu, però no va gosar d’anar-hi, no fos cas que mentre estigués fent la feina arribés el seu “nen” i no la trobés esperant-la, com un gos pendent d’un os. Però, a les dotze tocades ja no pogué aguantar-se més i, resignada a la seva mala sort, abans de fer-se el pipi i esverar per sempre més la nora, es va aixecar a poc a poc perquè per incorporar-se, encara que fos amb l’ajuda de la crossa, havia de demanar permís a tots els ossos, petits i grossos, i se’n va anar cap al quarto de bany per força i amb molta recança.

Quan va tornar, la portera l’esperava com aquell que està impacient per trencar les oracions al algú, amb aquell posat tan emprenyador de pilla:

- Lola, mentre eres al wàter ha trucat la teva jove i m’ha dit que a la seva nena li ha agafat de repent un mal de ventre i haureu de deixar per un altre dia això del dinar, i que el teu fill diu que ja trucarà més tard.

La Lola va fer veure que escoltava el descàrrec com qui se’n ploure, o més aviat com a l’ombra d’ella mateixa, a qui no li venia d’aquí entomar un nou desengany per penjar-se a l’esquena. Però no és veritat que no se l’hagi escoltat i que no li hagi dolgut el què ha passat, sinó que a còpia de desenganys ja sap el pa que s’hi dóna quan et treuen la mel dels llavis. Arran de tants anys de goigs sense alegria quan es tracta del seu fill, doncs, sembla que ja hi tindria d’estar acostumada; però, malgrat ella no ho confessarà mai, no se li ha posat gens bé que a darrera hora el seu fill li hagi trencat una vegada més un plat bonic, per moltes excuses de mal pagador que després, quan la truqui, s’empesqui per tenir-la contenta i enganyada.  

– Noia, quan depens dels altres, ja se sap... – en contestar la portera per agrair-li l’encàrrec, va dissimular com una perfecta gata maula vergonyant,  com si a sobre fos ella qui tingués de justificar-se pel lleig que li tocava empassar-se.

Tanmateix, però, el que li feia de més mal de pair de tot plegat era pensar que hauria d’aguantar durant tot el dinar les impertinències de la Rosa i la Mercè, acompanyant-la en el sentiment amb aquella actitud sorneguera de conilles velles, que no podia suporta’ls-hi. Llavors decidí que el millor seria entornar-se’n a l’habitació, fent campana de dinar i potser també de sopar.

– Diré que he agafat fred a la porta i que no tinc gana – va assajar en veu baixa l’excusa, i en enfilar el passadís caminant més a poc a poc que no pas el matí, quan encara tenia la il·lusió de la sortida, repenjant-se més que cap altre dia en el passamà, es féu una trampa al solitari eixugant-se amb la mà el pensament de llàgrima que li relliscava galta avall, perquè no volia fer llàstima si algú la veia, després de tanta propaganda com havia fet de que avui la venien a buscar.