dilluns, 31 de desembre del 2012

MISSATGE DE L'HOME DELS NASSOS


            Com home dels nassos tinc tant dret com el rei o el president Mas a fer balanç de l’any, que a mitja nit cremarem sense massa sentiment, amb un missatge de benvinguda al ninou. Però, francament, no em fa gaire gràcia de fer-ho, perquè la veritat és que de cara a l’any vinent sóc optimista, si no fos que:

• massa gent continua conformant-se sent espectadors del què passa, perquè diuen que no tenen prous motius per sentir-se’n protagonistes, i es miren el futur amb la mateixa curiositat i estoïcisme amb que vetllen el resultat d’una rifa: vejam què ens tocarà!

• que moltes de les persones que es jubilen no són velles ni se’n senten i, no obstant això, veuen com la seva energia i experiència és llença a les escombraries.

• que el país no veurà brots verds fins que no es reparteixin els sacrificis i no hagin de pagar els plats trencats sempre els mateixos pelacanyes.

• que ni la democràcia els demòcrates ni el respecte pel dret a decidir d’un poble surten com els bolets al Berguedà, i que un tarannà històricament esquerp envers determinades sensibilitats no es canvia en quaranta vuit hores.

• que no deixa de ser curiós que, mentre qualsevol projecte educatiu apunta a una formació global de l’adolescent, com si fos irrellevant per aquesta educació de l’administració de l’oci se’n parla, i posen les urpes en aquest buit majoritàriament els que en fan de l’oci un instrument gens cultural.

• que el sosteniment del muscle del país, a mesura que passa el temps, recau sobre menys persones productives i emprenedores.

• que el drama de les dones en qüestions íntimes i personals - per posar un exemple, en el cas de la reforma l’avortament - no és que l’opinió dels homes sigui la que dicti la llei, sinó que els homes reguladors mai avortaran.

• que possiblement estant a la cruïlla d’un dels moments històrics més il·lusionants, tot i estar aclaparats per l’atur, la inseguretat, la violència, l’encariment de la vida, encara n’hi ha molts que dubten de que s’ha de fer foc nou, amb seny per a no encendre tot el bosc, per sortir-nos-en d’aquest maleït atzucac. Per tant, amics meus, encara que ja m’agradaria brindar directament per a l’any 2014, poseu-vos al cap que hem de passar com sigui el 2013, i val més fer-ho cantant que no plorant.

Perdoneu aquesta petita broma de fer-me passar per l’home dels nassos i fins demà passat, que per cap d’any tancaré la barraca per inventari.    

diumenge, 30 de desembre del 2012

FA FALTA QUE MORIN INNOCENS?


            ¿Feia falta que la jove universitària Amanat, la filla de l’Índia, morís violada perquè - correm-hi tots! - ara es trobi solució al menyspreu absolut per a les dones, en el país que les vaques són sagrades, i una dona es violada cada divuit minuts? Ep!, poca broma; que aquesta noia no és més que la punta de l’iceberg de la poca sensibilitat dels governants d’arreu del món per prevenir  infinitat de patiments o riscos innecessaris. Sense anar més lluny, a tocar de casa, em venen a la memòria punts negres a carreteres mal dissenyades; discoteques o sales de festes on ningú controla l’aforament; boscos que no es netegen i són polvorins en potència; residències de gent gran que no passarien una revisió elemental; presons on no se sap com, però la droga circula a tremuja; cases que es lloguen amb cèdules d’habitabilitat pintades a l’oli; proliferació d’atacs cada cop més violents contra la propietat i la constància que s’estan covant els ous de quadrilles urbanes antisistema, que qualsevol dia ens donaran un ensurt del qual costarà refer-nos-en. Però, repeteixo: ¿és necessari que algú mori o que hi hagi un escàndol perquè es reaccioni i, a corre-cuita, es trobin solucions que quatre dies abans es deia que eren impossibles?

            Em sembla bé que quan hi ha una desgràcia es procuri que mai més es repeteixi; però, això no dispensa de responsabilitat als que són capaços de trobar remei en vint-i-quatre hores a problemes que s’havien fet crònics perquè durant mesos o anys ningú va moure el cul de la cadira per prendre-se’ls en serio. Em fa molta ràbia pertànyer a una societat on fa falta que petin innocents perquè es comencin a arreglar les coses. I que als governants els hi vingui fred de peus si no poden amagar les víctimes sota la catifa. En el cas de la noia india, els testimonis de la brutal violació van reaccionar muntant un escàndol que, gràcies a les xarxes socials, ha transcendit fronteres, evitant que s’hi tirés terra a sobre com era costum des de dotzena d’anys, amb les 80 violacions que cada dia es consumen amb total impunitat, a aquell país. Salvant les distàncies, encara que segons qui llegeixi aquesta reflexió s’esquinçarà les vestidures i dirà que sóc un exagerat, moltes morts o patiments d’innocents es podrien evitar si es poses la bena abans que la ferida; però, el que passa molt sovint és que la bena no es posa perquè costa diners i s’apura el risc fins que una mort o un escàndol justifiquen una partida extraordinària en el pressupost. Ara, a l’Índia, els legisladors diuen que no se n’aniran a dormir fins que no hagin parit lleis que crucifiquin els violadors i agressors de dones. Jo penso que tots aquests legisladors ganduls haurien d’anar de pet a la presó, per incompetents, hipòcrites i panxacontents. I el mateix escarment haurien de rebre els polítics de casa nostra, sempre que hagi de morir un innocent - o perdre un ull, tant se val! -, perquè s’hi posi remei ràpid al problema.     

dissabte, 29 de desembre del 2012

DELS MILLORS ALS NOTABLES


            Per molt que es volgués fer veure el contrari, ningú es creuria que encaixar les peces del trencaclosques del nou govern ha estat fàcil. I si bé no hi ha hagut pressions expressament manifestes, és evident que el president ha hagut d’estat molt a l’aguait de les “quotes” i “peatges” que tenia de respectar o pagar, per mig acontentar tothom. Degut a aquests equilibris i filigranes, no ha tingut de bon tros les mans tan lliures com en la primera legislatura, i per aquesta raó els consellers cridats a la taula rodona ja no podran presumir de ser els millors, sinó que s’han de conformar sent els notables. El mig soci - i no sé si també mig amic del president ja ha dit, per mantenir les distàncies, que no és el govern que ERC hagués fet: una veritat com un temple, que fa palès fins a quin punt aquest executiu de 13 persones haurà de mirar prim per a no xafar cap ull de poll, mentre estigui en llibertat vigilada. No m’agraden les especulacions gratuïtes, però a vegades ajuden a acabar d’entendre les jugades en el tauler de la política. Per tant, em sembla pertinent preguntar-se si en cas de no haver tingut de fulminar la legislatura a mig camí, el president hauria fet els mateixos moviments estratègics en les conselleries.

                 Entre les coses notables que es fan notar en la formació d’aquest equip de govern, n’hi ha tres que, en aquest marc de la pura especulació en que ens movem, justifiquen certes maldats. ¿El relleu dels consellers de Benestar i de Justícia obeeix a que tenien posat preu al seu cap, més que no pas a errors de gestió del seu departament? Veient-li caure les llàgrimes a en Cleries, sospito que ben bé de gust no va plegar, i més d’un explica la seva caiguda en desgràcia, per haver-li fet pagar les diferències amb l’antiga consellera republicana de Benestar i Família. ¿Mantenir al govern, en una altra cartera estratègica, a un Puig més que socarrimat a Interior, suposa que malgrat no pertànyer al pinyol del partit, la seva influència es més “notable” del que sembla? I, finalment, la pregunta que tothom es fa i no confessa: ¿adjudicar Interior a un home d’Unió, ha estat el preu que Mas ha fet pagar a l’altre mig soci, en Duran, per tapar-li la boca amb un caramel enverinat tanta insistència en disposar de tres conselleries, conservant la vicepresidència nominal de l’executiu? I dic “nominal”, perquè pocs dubten que qui tallarà el bacallà, realment, serà el bessó del president, el senyor Homs. En definitiva, no és el govern dels millors, però tampoc són una colla de becaris. És un simple govern de “notables”, del qual només s’espera que facin la feina bé, sense fer-se “notar” massa.    

divendres, 28 de desembre del 2012

EN MEMÒRIA DELS INNOCENTS


CARTA AL VENT

Als innocents degollats per l’Herodes se’ls va fer sants; però, els innocents que vint-i-un segles després són martiritzats i escorxats cada dia no pujaran pas als altars i, a més a més, de ben segur es moriran sense veure-li mai la cara al seu botxí. Perquè els Herodes d’avui dia oculten darrera sofisticades màscares la seva fesomia: “mercats”, “crisi”, “concursos de creditors”, “ajustos pressupostaris”... Són les caràtules que els hi permeten tirar la pedra i amagar la mà. Els Herodes d’avui es tapen uns als altres les vergonyes i la identitat, per evitar passar a la història amb nom i cognom, com el  burro del seu avantpassat rei de Judea. Per aquesta raó, precisament, els innocents contemporanis mereixen que se’n conservi la memòria, doncs encara que la història només l’escriguin els triomfadors, també els derrotats en formen part i no és just que acabin escarnits com a cornuts, perquè són incapaços de seguir pagant el beure. Només n’he seleccionat una dotzena com exemple, però podeu afegir-hi tots els que vulgueu:   

• Els sense sostre i perdularis que no varen néixer sent pelleringues de persona, sinó que s’hi han tornat després de perdre, un darrera altre, tots els trens de la vida.

• Els malalts crònics de certes patologies severes, desesperats perquè han sentit a dir que la Sanitat pública es planteja deixar-los de subministrar gratuïtament disset medicaments molt cars però efectius, prosseguint com mesells una insensata política de retallades, que només afegeix vulnerabilitat als més vulnerables. I els malalts incurables, respecte dels quals també la Sanitat pública rumia, en veu alta, si és sostenible posar al seu abast tractaments caríssims que, al final, només serveixen per endarrerir una mort anunciada, renegant així del principi que “mentre hi ha vida i ha esperança”. I els que es refiaven de la seguretat social per quan tinguessin un mal de ventre i ara es rosseguen acollonits els punys, quan escolten algú del “govern dels millors” dir que “la salut és un bé privat, que depèn d’un mateix i no de l’Estat”.

• Els ciutadans estafats, que s’han assabentat que aquest país, que va polir-se una fortuna en subvencions rebudes d’Europa a fons perdut per posar-se al dia, té hipotecat el futur i la confiança com a potencia, havent de comprar a l’exterior el 98% dels hidrocarburs que necessita com el pa que menja; pagant diàriament, per ara, una factura de 100 milions d’euros en concepte de petroli i gas.

• Els que han perdut la feina perquè el lloc de treball l’han trinxat freds executius especialistes en deslocalitzacions industrials, basant-se únicament en criteris d’explotació de mà d’obra i destrucció del medi ambient, per fer-se més rics i depredadors.

• Els que degut a l’estrès que suposa sobreviure amb l’ai al cos, cauen abatuts per desequilibris nerviosos que els anorreen la personalitat, la confiança i les ganes de riure.

• Els que veuen denegades progressivament prestacions socials imprescindibles, perquè cap polític és capaç d’optimitzar recursos per mantenir l’estat del benestar, reduint despesa militar, múscul administratiu corcat o venent gran part de les 4.000 empreses públiques que arruïnen governs i comunitats autònomes.

• Les dones fartes de comprovar que, a igualtat de coneixements, de responsabilitat i d’empenta, segueixen cobrant, de promig, un 16% menys de sou que els homes.

• Els jubilats que han vist perplexes com, tant els governants de dretes com d’esquerres, han esquinçat el contracte social subscrit de bona fe amb l’Estat, i després d’haver aixecat el país sense queixar-se, ara veuen les dents al llop de la misèria a quatre passes.

• La gent gran, a qui els governants havien promès una vellesa confortable gràcies a una llei de la dependència insostenible i propagandística, i ara es troben que els hi treuen la mel dels llavis i els abandonen covardament a la seva sort i a la solidaritat de la societat.

• Els desnonats de casa seva pel terrible delicte de no pagar la quota de l’hipoteca a la mateixa banca que, al tallar l’aixeta del crèdit, ha precipitat infinitat d’empreses solvents a la fallida més ignominiosa, deixant de passo sense ingressos a milers de treballadors honrats, convertits en morosos a contracor.

• Els sense feina que s’han d’arrapar al primer ferro roent que troben, per arribar com sigui a final de mes i portar el pa a taula, malgrat sigui a costa d’engreixar una economia submergida que els fa recular a l’època de l’esclavitud.

• Els que els hi cau la cara de vergonya cada vegada que han d’anar a pidolar ajuda als serveis socials, per menjar calent o escalfar-se, i els que s’han suïcidat pel camí en un rampell de desesperació, o s’han deixat esllanguir en un racó de casa seva, sols i corsecats, al haver perdut la fe en tot.

dijous, 27 de desembre del 2012

NO EM FÉU RIURE AMB LES SICAV


            Els governs preparen pujades d’impostos per als més rics, però ho fan amb peus de plom i amb més por que goig. En Mas mateix, sovint ha defensat que els rics catalans ja tenen els impostos més alts d’Espanya, ja que a Catalunya el tipus màxim de l’IRPF és al 56%, un nivell que en tot el món mundial només igualen Suècia i Aruba, una petita illa del Carib que pertany a Holanda. Curiosament, però, l’Oriol Junqueras s’ha mostrat partidari de rebaixar l’IRPF i compensar-lo amb la recuperació de successions i la creació d’un nou impost sobre els dipòsits bancaris que, per cert, està més mort que els morts del cementiri. A Europa, un dels impostos més polèmics és el de transaccions financeres, conegut també com a taxa Tobin, perquè els governs temen que implantar-lo foragitaria els capitals cap a indrets sense tants d’escrúpols, com Luxemburg, Suïssa o Londres, que deixa’ls anar als britànics quan hi ha diners pel mig. I davant d’aquesta simple perspectiva molts agafen fred de peus. I perquè no es matxuquin els “més rics” de veritat - per cert, on s’amaguen? qui són? – alguns governants titelles s’inventen els arguments més tronats.

            En Montoro, per exemple, l’altre dia quan li varen preguntar si pensava fer alguna cosa amb la vergonya de l’1% que grava l’activitat de les SICAV espanyoles, va sortir amb el ciri trencat que les deixessin en pau, que per Hisenda suposen uns ingressos segurs de tres o quatre mil milions d’euros. Jo que sóc de lletres i els números m’esborronen, encara hi arribo per fer una pregunta de pissarrí: si aquestes societats d’inversió tributessin un 30% en l’impost de Societats enlloc de l’1%, ¿quan ingressaria Hisenda si les Sicav no tinguessin un tracte de favor? I aquí ve quan em perdo, perquè mentre no em demostrin el contrari, aquests híbrids financers a cavall entre una societat anònima i un fons d’inversió, que exigeixen un capital mínim de 2,4 milions d’euros i 100 accionistes i que són les favorites dels rics i dels que totes els hi ponen, crec que fan pam i pipa al govern passant-li sota el nas l’espantall que si s’emprenyen giraran cua, i a Luxemburg falta gent. Però com que aquí deixen les engrunes, en Montoro opina que més val no toca’ls-hi el botet, explicant amb la seva gràcia andalusa allò tan castís de que: “vale màs pàjaro en mano, que ciento volando, mi arma”. Que no em faci riure! Em sembla que aquest manso es mereix que li dediqui algun divendres una Carta al Vent, que el deixi ben retratat. Encara que només serveixi per a desfogar-me i treure’m de sobre la indignació per com ens tracta, als que els quatre estalvis que tenim, els hem fet suant la cansalada honradament.       

dimecres, 26 de desembre del 2012

EL MISSATGE ESTANTÍS D'UN REI ENCARCARAT


            No li compro al monarca el seu missatge de Nadal. Francament n’esperava més del missatge anual del cap d’un estat immers en vàries crisis greus i de pronòstic incert, i m’he hagut de conformar amb un monòleg carregat de tòpics i de frases mastegades per algú altre, llegides sense inflexions de veu significatives, a ritme de telepronter. Però, sobretot, m’ha semblar notar tant en el posat del rei com en la ridícula posta en escena una certa inseguretat, com si ell mateix o els que l’aconsellen fossin conscients de l’afebliment de la seva capacitat d’influència moral i de credibilitat, des del Nadal de l’any passat. Llavors, tocada la línia de flotació de la monarquia pels efectes del torpede Urdangarin, es va espolsar les puces de sobre amb aquella manifestació tan contundent de: “tothom és igual davant la llei”, que poca gent es va empassar,  però que almenys feia patxoca que es desvies de la monotonia del discurs institucional com a rei per entaforar-hi referències personals com a sogre.

            Amb un país potes enlaire, indignat, empobrit, a punt d’un d’una fractura  social i en capella d’encetar un any que els polítics més optimistes pinten més negre que l’anterior, amb més impostos i amb més retallades barroeres de l’estat del benestar, m’hagués agradat que el cap d’estat no pretengués animar-me amb declaracions de principis tan estèrils i puerils com aquesta: “vull reivindicar la política perquè el seu paper és fonamental en la sortida de la crisi”. En efecte: un cap d’estat que vulgui exercir vertaderament d’àrbitre i de desllorigador de conflictes, no pot ignorar el divorci creixent entre la ciutadania i la classe política. Ni tampoc és de rebuda que el cap d’estat recepti “promoure valors com el respecte mutu i la lleialtat recíproca”, quan, si és que no mira cap a una altra banda, ha de saber que hi ha territoris perifèrics - eufemisme centralista per aigualir els nacionalismes català i basc -, que precisament del que es queixen és de la falta de respecte i de lleialtat institucional del govern central envers ells. En fi, si jo li hagués escrit el missatge al rei mai li hagués recomanat que hi inclogués amenaces subliminals sobre la consulta d’autodeterminació del poble català, perquè per reclamar a una part que s’atingui a la llei, primer s’ha de tenir clar que l’altra part no se la passa per l’arc del triomf quan es tracta de negar el pa, l’aigua i l’oxigen als que reclamen el dret a decidir.      

dimarts, 25 de desembre del 2012

PER NADAL S'ESCAU PARLAR DE SOLIDARITAT


            Vet aquí la paraula solidaritat, que expressa un dels sentiments més colossals de la humanitat. Solidaritat, però, s’ha convertit en una bandera o en una pancarta que alguns es creuen amb dret d’arrambar-la cap al molí dels seus interessos. Normalment, la solidaritat més ferma i efectiva es fa palesa  sense fer-ne propaganda. Allò que fa la mà dreta sense que ho sàpiga l’esquerra té força sentit avui que, encara, hi ha massa gent que vol saber, abans d’embolicar-se, quin profit personal en traurà de tot plegat. L’altre dia vaig sentir un que preguntava: “escolti, això ens ho podrem desgravar?” Aquesta gent, esclar, practiquen una mena de solidaritat de conveniència. Són dels que confonen el colze contra colze amb donar copets a l’esquena. Dels que es munten la solidaritat com una representació dels pastorets. I el que em sap més greu és constatar que n’hi ha uns quants que en viuen, per desgràcia, de predicar que ens hauríem d’ajudar com bons germans, i et passen pel costat sense donar-te ni el bon dia.

            N’hi ha uns altres, que no dic que hi vagin de mala fe, que es plantegen això de la solidaritat com si fos la reencarnació de la “repartidora”. Aquests són els que surten amb més ciris trencats, venent grapats d’utopies per les cantonades. N’estic segur que la majoria ho fan convençuts, perquè no puc dir enganyats. Malgrat penso que sovint no toquen massa de peus a terra, no almenys no són tan fastigosos com aquells altres que prediquen el que no creuen, amb tota la barra del món. Als de la solidaritat versus repartidora, només se’ls hi pot retreure que no han après que solidaritat vol dir donar, més que no pas rebre. Però, avui dia de Nadal, no pretenc pas ficar-me en llibres de cavalleria, sinó reivindicar la solidaritat planera, la que passa desapercebuda, la que no té claca a punt d’immortalitzar la “bona obra del dia”. La solidaritat de l’anà fent cada dia el que es pot i més, amb una rialla a flor de llavis. La solidaritat que suposa passar una estona amb un vell o un malalt, sabent que mai més podran tornar-vos el favor. La solidaritat que suposa anar per tot arreu sense treure les xurriaques de la crispació o del mal geni. De ben segur que el gran objectiu d’un món sense violència de cap mena començaria a bastir-se si tothom “solidàriament” renunciés a la seva petita parcel·la de mala llet. Que passis un bon Nadal Llúcia Caram que, en el fons, aquesta reflexió l’escric pensant en tu, que no has inventat la solidaritat, però que has ensenyat a molta gent com practicar-la. 

dilluns, 24 de desembre del 2012

LES CLAVEGUERES DE MADRID FAN MOLTA PUDOR


            Quan les clavegueres fan pudor, vol dir que plourà; però, a vegades de les clavegueres surt una fortor que no es deu a causes naturals, sinó que algú la provoca expressament. Allavonces no és pluja el que designen, sinó una passa de mals de ventre que són producte d’una intoxicació massiva i maligna que ataca les reputacions de persones. Patir un càncer de reputació és una cosa molt seria, ja que si aquesta malaltia no mata deixa baldada la víctima per sempre, ja que és una malaltia de la qual hom mai se’n pot refer del tot. Inclús encara que la reputació només hagi quedat esquitxada lleugerament, la persona planarà sempre l’ombra de la sospita de sí tenia o no el virus i, per si de cas, la gent l’evitarà. El més fumut és que no hi ha vacunes ni antídots per combatre el virus de la difamació o de la calumnia que provoca, a part de lesions irreversibles a l’afectat, danys col·laterals imprevisibles, ja que la seva mutació és constant i les rates que l’escampen són masses. Només s’hi podria fer alguna cosa per eradicar-lo si es trobessin els pocavergonyes que les inoculen, però això és fa difícil entre tanta gent com es passeja per les clavegueres de la capital.

            No obstant això, des de fa uns mesos, alguns diaris rata de Madrid van atrevir-se a esbombar els noms i cognoms de persones presumptament portadores del virus de la corrupció, i com que aquestes difamacions i calumnies tan descarades i temeràries són figues d’un altre paner, si als de la capital els hi quedés una mica de decència la manca d’ètica d’aquestes publicacions rata ja s’haurien d’haver investigat sense miraments Doncs per molt que es demostri passats uns quants mesos - perquè “las cosas de palacio van despacio” - que la reputació dels bescantats estava més neta que una patena, el mal ja estarà fet i, com he dit abans, el dubte sobre si estava infectada o no una persona, li pot arruïnar la vida. Però el problema s’ha fet més gros, quan des d’ahir s’ha sabut que, al contrari del què creiem fins ara, qui provoca la malaltia que ataca les reputacions no són les rates, precisament, sinó els propis vigilants del clavegueram, obeint ordres dels de dalt. I que l’escampada del virus no és indiscriminada sinó selectiva: ara mateix la gent més propensa a arreplegar el càncer de reputació són polítics i personalitats catalanes, defensores del sobiranisme. Si les informacions aparegudes ahir al diari EL PAIS van a missa, caldrà fumigar de seguida les clavegueres de dos o tres ministeris, netejant-les de rates, però també de vigilants.           

diumenge, 23 de desembre del 2012

PORTO BARRET PERQUÈ TINC FRED AL CAP


            Quan era jove, a Figueres es veia molta gent de la meva edat portant barret tirolès, mentre que la gent més gran preferia la boina o la gorra. Quan vaig anar a viure a la Catalunya central em varen fer veure que això de portar barret no feia, si és que no eres una persona important. Em va deixar parat aquest argument tan fals, doncs a Figueres, com us deia, al barri gitano possiblement més integrat de Catalunya, el Garrigal, tots els homes portaven barret. Però, a contracor, per no desafinar el meu tirolès va anar a parar a les golfes, al fons d’un armari. Els primers hiverns, tot i la meva considerable mata de cabell, el vaig enyorar molt perquè, francament, passava fred. A Figueres solia anar a dormir més tard de mitja nit perquè era qui tancava la radio, una de les primeres emissores de la Cope – que allavonces era una altra cosa – a Catalunya. A part de la meva feina a la fàbrica, treballava de redactor i locutor a l’emissora local de set a dotze de la nit, de manera que quan sortia, el barret m’era de molta utilitat per a no passar fred, malgrat quan feia tramuntana me l’havia d’encasquetar ben fort.

            I quan els diumenges recorria els camps de futbol de tercera divisió retransmetent en diferit el partit del Figueres, el tirolès anava de conya. De manera que el barret no era una qüestió d’elegància sinó simplement de supervivència sentint-me còmode. I tothom ho entenia. Va ser, precisament en un territori que feia un fred que pelava, on el barret estava mal vist i se’n feia un objecte classista reservat només als “senyors”. El barret fa senyor, deia la meva mare; però, esclar, no parlava dels mateixos senyors. Total, com que jo no era prou “senyor”, me’n vaig haver d’oblidar. Hi va haver una època que es van posar de moda per escalfar el cap unes gorretes cosaques que per allò de portar-les els russos devien semblar més proletàries que no pas els capitalistes barrets. Va durar bastant aquella moda, però no m’hi vaig adaptar mai: jo sóc empordanès i no pas rus. Tampoc ni a la boina ni a la gorra, perquè t’esclafaven el pentinat. El barret és, en aquest sentit, més còmode i quan vaig considerar-me prou gran per deixar-me de punyetes i d’agafar un refredat de cap cada dos per tres vaig recobrar el barret, passant de comentaris. Inclús he fet varis adeptes, que no s’hi atrevien per vergonya i ara amb el terrat calent passen uns hiverns esplèndids. Si no hi hagués tanta hipocresia no sé si en veurien més de barrets, però segur que molta gent tindria les idees menys congelades o engripades.       

dissabte, 22 de desembre del 2012

SALUT HI HAGI!


            Avui és aquell dia de l’any tan ximple que a primera hora ens desitgem bona sort, i a partir de migdia ens conformem amb un: salut hi hagi! És clar, si no ens ha tocat una bona picossada de la rifa, doncs tots els que embogeixin fent xerinola perquè trauran el ventre de penes, no se’n recordaran pas de la salut. En Picasso, que en qüestions filosòfiques era més aviat dels de la repartidora, quan es tractava de diner ja era més tocat i posat: “m’agrada viure pobre, però amb el ronyó cobert”. I és que avui, d’alguna manera, es representa com el misteri de llevar-se pelat com les rates i anar-se’n al llit com si es fos el rei del mambo. El diner transforma tant les persones, que de tenir-ne a no tenir-ne alguns pensen que en depèn la felicitat, i n’hi ha de més il·lusos encara, que es creuen que també la salut. Els portuguesos tenen una dita: “el diner és la medecina de totes les coses”, molt pròpia de països deprimits, convençuts que una bona pluja de diners és el millor que els hi pot passar a la vida.

            Enlluerna tant el diner caigut del cel, que si la fessin triar entre “valors” i “diner”, molta gent no dubtaria gaire en decantar-se per la segona opció; entre d’altres raons, perquè en plena borratxera de sentir-se ric, hom arriba a creure’s que amb diners es poden comprar, fins i tot, els valors. Però la veritat és que hi ha gent tan immensament pobre, que només té diners. Tanmateix, hi ha molts pelacanyes immensament rics en valors humans, alguns tan importants, en els temps que vivim, com la solidaritat. La generositat d’un pobre no toca vores amb l’almoina d’un ric. En Salvador Dalí, un figuerenc que havia trobat el secret de convertir en or tot allò que tocava, es va inventar també una cantarella, per justificar la seva provocadora avarícia: “estimar el diner, com jo l’estimo, no és res més que misticisme. El diner és la gloria, com diuen els estudis d’alquímia”. I avui la televisió ens mostrarà molta gent creguda que ha arribat a la glòria, i que amb les butxaques plenes farà saltirons. No vull xafar cap guitarra, ni trencar plats bonics als nous rics del dia de la grossa de Nadal, però no trigaran a adonar-se els afortunats que ara tindran més maldecaps que mai, ja que una de les seqüeles de la fortuna inesperada, és la por que te la prenguin.       

divendres, 21 de desembre del 2012

LA CURSA COMENÇARÀ AMB IL.LUSIÓ D'ARRIBAR A LA META


CARTA AL VENT

Aquesta tarda es tallarà la cinta de sortida de la cursa del segle, amb la particularitat que dels 135 atletes inscrits, més de la meitat s’han encastat un mallot sobiranista i no se n’amaguen d’admetre que el seu equip malda per arribar a la meta quan més aviat sigui possible. Però, de la resta no n’estic tan segur que tinguin tanta pressa ni que els faci tanta il.lusió el premi que espera a la meta, més aviat el contrari. L’equip que farda de mallot espanyolista ja ha declarat per boca de la seva capitana i de l’estaquirot que li fa costat, que faran tot allò que calgui perquè els sobiranistes s’entrebanquin i es fotin de lloros quantes més vegades millor, fins que es rendeixin i abandonin. Uns altres, que reconeixereu pel seu mallot lila, confessen que pensen agafar-s’ho amb calma, com qui va a passejar més que a córrer; és un equip delmat per les desercions, que està baix de forma i que tant se’ls en dona d’arribar fora de control, ja que ells somnien amb altres metes. I finalment n’hi ha uns quants que tot s’ho agafen amb paper de fumar i que s’han calçat un mallot de color d’ala de mosca i no se sap si donaran relleus als sobiranistes en moments crítics o deixaran que treguin el fetge per la boca perquè, per entendre’ns, són d’aquells individus tan emprenyadors que volen i dolen.

Si entre tots els que es proposen sabotejar la cursa, d’una o altra manera, es sortissin amb la seva, i els del mallot sobiranista es donessin per la pell i rebaixessin les seves pretensions, podríem assistir a un dels espectacles més esperpèntics i antiesportius mai vistos en els anals d’aquests tipus de competicions: que els corredors espanyolistes, enlloc d’anar cap a la meta s’entornessin cap al punt de sortida i que els liles i els ala de mosca s’asseguessin a terra, reprenent uns el seu etern debat intern sobre la qüestió de les dues ànimes o desfullant la margarida existencial, els altres.  Els espectadors no sé pas com se la prendrien aquesta presa de pèl, però de ben segur que els organitzadors de la cursa serien la riota de tot el món. I això, penso, que no s’ho podem pas permetre tenint tant a prop com mai un trofeu, pel qual s’han delit els seus avantpassats més de tres-cents anys. L’11 de setembre, en el transcurs d’una impressionant manifestació, el poble va reclamar al govern la competició i que un equip sobiranista tenia de participar-hi amb opcions de guanyar-la entrenant-se a fons per a no defallir i ser prou valents per, malgrat tot, arribar a la meta, pujar al podi i emportar-se cap a casa el premi que es reclamava: una plaça entre les nacions d’Europa. Si avui no peta el món a migdia, aquesta tarda una singular marató d’obstacles, travetes i cops baixos començarà des del Parc de la Ciutadella; uns entrebancs que la majoria d’atletes sobiranistes han de neutralitzar jugant net, suant la cansalada i no perdent la concentració.

Pel que hem anat escoltant aquests darrers dies, ja serà un èxit que els atletes prenguin la sortida aquesta tarda des del Parc de la Ciutadella, uns amb més entusiasme que altres tot sigui dit; però, com que el camí serà llarg, vés a saber si al final la il·lusió per aconseguir la fita s’encomanarà a d’altres equips: tot dependrà de mirar de fer amics enlloc, de trepitjar-se els ulls de poll mútuament. Que sigui difícil aquesta empresa, no vol dir que sigui impossible: de més verdes en maduren. Però, el problema d’aquesta competició tan singular no és ben bé el joc brut que puguin practicar els propis corredors, sinó que des de fora de la cursa grups de holligans organitzats escalfin l’ambient més del compte i algun incontrolat s’animi a fer un disbarat, o que els managers dels equips abonin tàctiques agressives, sotmeten els adversaris a una pressió constant. Si els que realment estan decidits a arribar a la meta per emportar-se’n el premi, no s’encanten i no perden el temps barallant-se amb provocadors, és possible que aconsegueixin per primera vegada el cobejat trofeu.

Tanmateix, aquesta cursa té dues particularitats que la fa més atractiva i apassionant, però a la vegada complicada: que és una cursa per a corredors de fons i que els espectadors també hi tenen un paper destacat. Els corredors sobiranistes tenen a les seves files especialistes bregats i amb capacitat de resistència contrastada, però aquesta vegada, a més a més, compten amb l’ajuda d’atletes disposats a sacrificar-se voluntàriament per fer de llebres llançadores, perquè han assumit que el que importa no és qui aixequi el trofeu ni a quin preu, sinó que el trofeu caigui al sac. I pel que fa als seguidors sobiranistes serà imprescindible que no se’n refiïn de la victòria i que estiguin preparats per avituallar i animar el seu equip a qualsevol hora, ja que els promotors de l’equip contrari no estalviaran pas esforços ni putades deslleials per menjar-los la moral, tallar-los el subministra i, si no n’hi ha prou, empresonar-los descaradament pel delicte de rebutjar posar-se el mallot unificador per defensar els colors nacionals.

Jo estic molt content que la cursa comenci, però en les condicions que ho fa i pensant en com es desenvoluparà em fan patir, sincerament, dues coses: que alguns atletes de l’equip sobiranista es deixin convèncer pels cants de sirena dels espanyolistes o dels liles, i es facin el ronsa a mig camí o que, en un moment donat, els seguidors sobiranistes, aquells que varen manifestar-se en favor d’emprendre aquest repte es cansin de rebre patacades, envaeixin el circuït i s’alcin amb el trofeu, perquè els que observen la cursa des d’arreu del món els desqualificarien per sempre. Per aquesta raó prego perquè els atletes no s’arronsin i perquè tothom respecti i faci  respectar les regles de joc fins al final, si convé mossegant-se la llengua.           

dijous, 20 de desembre del 2012

UNA VAGA DE FIRETA A TV3


            Ahir vaig quedar espaterrat quan encabada l’emissió del capítol de la Riera, va aparèixer en la pantalla un avís que entre les 16 i les 18:30 hores cap dels canals de la televisió autonòmica emetria la programació normal, perquè els treballadors estaven de vaga. Tenint en compte que es tracta d’una televisió pública i patriòtica quins dèficits crònics eixuguem entre tots, em sembla pertinent dir-hi la meva. I en primer lloc, a part que aquesta vaga de fireta va començar mitja hora més tard de l’horari previst, el que se m’acut dir és que no sé a què treu cap una vaga que és més testimonial que efectiva. Des d’un punt de vista estratègic em sembla un nyap, amb tots els respectes per a les reivindicacions que puguin justificar-la. Però, que jo sàpiga, les vagues es valoren en funció de la seva eficàcia. Aturar unes quantes hores l’emissió de programes, havent-hi quasi cinquanta possibilitats de triar-ne d’altres en la mateixa franja horària fent zàping, francament em sembla surrealista. Llevat d’uns pocs casos de fanatisme malaltís per un programa concret, als televidents aquesta protesta no els hi fa ni pessigolles al melic. Llavors, com és possible que perdin el temps amb una mesura tan ingènua com eixorca?

            Si mirat des del punt de vista de l’espectador aquesta vaga passarà pràcticament desapercebuda, la següent pregunta seria si a l’empresa li cou, de veritat, la rebel·lió dels seus empleats. Si no m’ho expliquen molt bé, entenc que pèrdues econòmiques en generarà ben poques. Tanmateix, una vaga en una empresa pública del sector comunicacions no és una vaga convencional, de les que es pressiona l’empresa fent-li perdre ingressos i es fastigueja els usuaris perquè ajudin a tombar la resistència de l’empresa . Amb les aturades de quatre a dos quarts de set estic segur que la factura publicitària se’n ressent poc. Ara bé, la imatge de la cadena sí que pot quedar tocada i, sobretot, el voraviu d’algun dels seus gestors. Malgrat els promotors no s’hi han lluït gaire, francament, ni en el guió ni en la posta en escena, potser seria interessant saber quina és la causa del rebombori i quin és el malestar que es cova dins la televisió que contribuïm a mantenir. És econòmic? És ideològic?  O no és cap de les dues coses?       

dimecres, 19 de desembre del 2012

A LA CLASSE MITJANA SE LI ACABEN ELS TORRONS


A LA CLASSE MITJANA SE LI ACABEN ELS TORRONS
            Enmig d’una crisi econòmica esfereïdora i amb una classe política enfrontada i allunyada de les inquietuds de la gent, pinten bastos si els ciutadans que sempre han tibat del carro, la classe mitjana, acaben els torrons, cansats de nedar contracorrent i de que els baquetegin des de l’esquerra i des de la dreta. He escrit que la institució que fa rutllar de veritat un país és la seva classe mitjana, i no ha estat un error ni cap estirabot. La classe mitjana formada per menestrals, funcionaris rasos, jubilats, professionals (mestres, metges, etc) i, els treballadors en general que amb feina assegurada han pogut viure molt millor que els seus pares, donar carrera als fills, comprar una casa i tenir uns estalvis pel dia de demà,  és la qui històricament ha impulsat arreu del món el creixement, perquè sempre ha ajudat a empènyer la prosperitat, impedint que la societat s’estimbés pel camí del pedregar. M’atreviria a assegurar, francament, que cap democràcia és factible sense una classe mitjana pròspera.

Però, ai las!, si la classe mitjana perd oli pels quatre costats, masegada i asfixiada per polítics miops, qui queda per apuntalar l’edifici democràtic? Ara mateix, quin és el principal problema que entortolliga la nostra economia? No us creguéssiu pas que tot el que ens passa es degut a la mala llet dels “mercats” o d’aquella senyora alemanya: la crisi no s’aixeca així com així dels països que s’han acarnissat amb la seva classe mitjana perquè durant molt de temps era l’única mamella que rajava. I com que amb els rics els polítics no  s’hi atreveixen perquè són titllats de revolucionaris, i amb els pobres no s’hi pot comptar, que prou feina tenen a viure; i com que tampoc la classe política no vol sacrificar cap dels seus privilegis ni deixar amb el cul a l’aire tota la trepa munyidora de vots, l’ase dels cops torna a ser el que queda de la classe mitjana. No cal anar gaire lluny perquè això quedi palès: els nous impostos i taxes que dintre de quatre dies aplicarà el govern Mas acabarà de piconar-la. ¿Algú és tan ingenu de creure que, per exemple, l’impost sobre els dipòsits bancaris no afectarà als que tenen els estalvis en les llibretes a la vista o a termini? Que un polític responsable defensi aquesta bajanada, en una època que ningú es mama el dit, ja ho diu tot de la seva perspicàcia. En resum: si la classe mitjana no recupera aviat la seva autoestima el país quedarà en mans dels extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.        

dilluns, 17 de desembre del 2012

EN CAPELLA DE LA FI DEL MÓN


            En capella de la fi del món divendres vinent, esperem que l’endemà dissabte, dia 22, ens toqui la grossa per treure el ventre de penes. És a dir, en fem un cas com un cabàs de les veus de mal averany. No hi ha precedents, és clar, de com estira la pota un món, per dir-ho gràficament; però, normalment els endevinaires sempre es basen en interpretacions de profecies i les seves premonicions giren al voltant de la superxeria apocalíptica més esgarrifosa. Això sí, sense arriscar-se gaire més en els pronòstics per tal de deixar marge, per si de cas l’erren com passa la majoria de les vegades. No sé si els que es dediquen a escampar aquestes brames ho fan de bona fe o es guanyen les garrofes entabanant els ingenus. Però segur que un bon grapat d’espavilats hi fan negoci darrera d’aquestes mogudes. He de confessar que un dels meus llibres favorits de criatura fou “La fi del món a Girona”, una fantasia d’un tal Quimet Creus, veí de Blanes, que es va convertir en Joaquim Ruyra, un mestre de la prosa catalana.

            A “La fi del món a Girona” el pànic gira al voltant de l’expectació creada per la possible aparició d’un fenomen atmosfèric poc freqüent en les nostres latituds, una aurora boreal, i de les diverses interpretacions de què era susceptible. Segons uns, es tractava d’un càstig diví per les disbauxes humanes que tenien en París la nova Babilònia; segons uns altres, era un fenomen científicament comprovat. El protagonista, el propi narrador transformat en nen i parlant en primera persona, escolta els diversos enfocaments i en treu conclusions angoixoses. L’expectació s’allargassa en les descripcions d’un cert aire costumista, sobre la Girona antiga i els seus estadants, fins que apareix l’aurora boreal i totes les supersticions fantàstiques es fonen com un sucre en un vas d’aigua. Allavonces, el nen té un somni apocalíptic en que uns penitents acaben a la plaça de la catedral, on a la vista del “temple gegantí” les seves angoixes troben consol. La religiositat que en Ruyra no pot amagar, serveix en safata al lector el missatge subliminal que la salvació final en qualsevol cas es troba a l’Església. Almenys avui la capellanada s’ha desmarcat de la convocatòria del desastre i el mateix sant pare ha declarat que de fi del món divendres, res de res, llevat dels que els hi toqui l’hora. El que no sé és si el papa parlava “ex-catedra” i, per tant era infalible. En tot cas, ja ens ho trobarem!    

diumenge, 16 de desembre del 2012

SOM FRÀGILS, PERÒ NO ESTEM SOLS


            Fins i tot el més pinxo un dia o un altre és conscient de la seva fragilitat. No cal que ens en passi una de molt grossa per trobar-nos, en un moment donat, indefensos, sense saber què fer, atuïts. Aquesta sensació de que tremolen les cames pot durar minuts o hores a desaparèixer, i ens fa adonar del febles que podem arribar a sentir-nos davant situacions inesperades. Sense anar més lluny, encara que sembli una ximpleria, un exemple: ahir sortíem a sopar la meva dona i jo, i al tancar la porta de casa el seu sofisticat pany va fer el burro i ens va deixar al carrer, amb la clau voltant com boja dins del bombí. A les vuit de la nit d’un cap de setmana això és un cop fort, perquè no se t’acut on recórrer a una hora tan intempestiva. Però, a la poca estona de quedar-te mig estabornit descobreixes que no estàs sol: en pocs moments ja tenia tres oferiments per passar la nit i un serraller, tot i l’hora, va deixar el que estigués fent per treure’ns les castanyes del foc. Els amics i el sistema, doncs, no ens varen deixar sols i el pànic inicial es va esvair. Aquesta sensació de no sentir-se sol és imprescindible, inclús per als que fardem de tenir-ho tot sota control, perquè som humans i, com a tals, fràgils .
    
            En Demóstenes predicava als seus deixebles de l’antiga Grècia, que “si pretens sobreviure tot sol, pensa que mai ho aconseguiràs”. Per aquesta raó em sembla tan encertat el missatge de la Marató de TV3 d’enguany, adreçada als malalts de càncer: “mai estareu sols”. Després d’un diagnòstic sever o de rebre el cop de destral d’una mala notícia, quan tot se’t fa una muntanya i no saps pas com te’n sortiràs, que et donin la seguretat que no estaràs sol, que sempre tindràs sempre algú que et farà costat en aquest tràngol, és la millor crossa per superar la basarda. Sovint, potser la  mà que t’apuntalarà l’esperança serà la d’un desconegut o la d’algú que mai haguessis pensat que te’n podies refiar. Tant se val! El que compta, encara que sembli mentida, és que en aquest món corcat hi ha més bondat i solidaritat de la que ens pensem. I ja que avui es parla del món oncològic, és just reconèixer que tot el personal sanitari s’hi mou, des de metges a auxiliars, per sobre de la professionalitat freda i asèptica, destaca la seva capacitat de complicitat i d’empatia, fent real i creïble aquesta promesa que avui ens cansarem d’escoltar: “no estareu mai sols!”. I això, malgrat les retallades i les inseguretats personals que també pateixen perquè són, com tots, fràgils. Que Déu els beneeixi!      

dissabte, 15 de desembre del 2012

NO ASUMEIXO EL DEUTE QUE M'HAN ENDOSSAT


            Amb els grans números jo m’hi perdo i no em faig càrrec de la magnitud de la tragèdia fins que m’assec tranquil·lament i faig el compte de la vella, comptant amb els dits. Allavonves comprovo que necessitaria deixar de cobrar la meva pensió de jubilat durant set anys per fer les paus del gep que m’he trobat penjat de l’esquena. En efecte: si divideixo els 804.388 milions d’euros que diuen devem com a país als creditors, entre els 47 milions i escaig de ciutadans amb denominació d’origen espanyola, aquest és el resultat. Si descompto d’aquest càlcul els menors de divuit anys, perquè no tenen ingressos, resulta que no viuré el suficient per eixugar la part que em volen endossar d’aquesta llufa. I si enlloc d’una pensió que no és res de l’altre món, cobrés una pensió de viduïtat o de mínims, trigaria més de vint anys per fer net. Per tant, mirat des d’aquest punt de vista, pinten bastos. És per això, precisament, que no puc  dir-me: “com que tinc hipotecada la pensió fins que em mori, ja no cal que em preocupi més per les retallades, ni per si m’apliquen o no la revalorització anual de l’IPC, a fer punyetes tot!” No, no, de cap manera! Jo no penso assumir sense picar de peus a terra aquest deute que m’encolomen, perquè jo ni he malgastat ni m’he entrampat frívolament. Qui ho hagi fet, usurpant-me la personalitat, que pagui els plats que hagi trencat!

Però, el que m’emprenya és que estic enfonsat en aquest pou degut a que aquells a qui havia fet confiança perquè vetllessin que no fos víctima de cap enganyifa, resulta que m’han aixecat la camisa fent-me creure, fins fa quatre dies, que en aquest país es lligàvem els gossos amb llonganisses, que érem els que teníem la banca més sanejada i que podíem tirar de beta sense por vivint com reis, encara que no fóssim monàrquics. I això no ho deien quatre pelacanyes indocumentats, sinó que capgrossos destacats se n’omplien la boca i, fins i tot, anaven pel món fent-se el fatxenda i donant lliçons de teoria econòmica als que l’havien inventada. I és que tot era fum, tot era fantasia, tot era un somni de color de rosa que, al caure del llit d’una trompada, s’ha convertit en un malson. I de treure pit i de ser els primers en acudir a tots els merders, encara que no se’ns hi demanés, com si fóssim una potència de les grosses, ara hem de parar la mà si volem menjar calent un cop al dia. I el que em fa més malícia és adonar-me que els mateixos sòmines que m’han arruïnat ara em volen apedaçar l’armilla. I, a més a més, tenen la cara de dir que saben com fer-ho!    

divendres, 14 de desembre del 2012

POSEM-NOS A TREBALLAR, PASSANT DE LA PRIMA DE RISC!


CARTA AL VENT

Els que es pensen que hi entenen d’economia, diuen que s’ha d’anar molt en compte amb la prima de risc: sobretot, que no s’esveri. Els berlusconis de la política, en canvi, asseguren que la prima de risc és una farsa inventada pels alemanys per tenir acollonit el personal. I els que no hi entenem ni un borrall d’economia o de política financera, però que encara tenim l’hàbit de pensar per nosaltres mateixos i no ens mamem el dit, som de ben segur els únics que això de la prima de risc ho tenim més clar que l’aigua, des del primer dia que en varem sentir parlar: aquesta paraulota no tracta d’altra cosa que de l’índex diferencial entre el preu que els creditors, altrament coneguts com “mercats”, exigeixen dels països rics o dels països pelacanyes per deixar-los diners. Tan senzill com això! No cal que ens compliquin la vida buscant-li tres peus al gat, ni que ens deixem ensarronar pels que ens ho volen explicar tot, posant-hi sovint més pa que formatge. Els avis ens tenien dit, de petits, que qui té el cul llogat no s’asseu quan vol. Tanmateix, qui viu endeutat fins al coll, quan va al ball ha de ballar la musica que li toquen, i si és tot un país qui ha caigut sota les urpes dels creditors no pot tenir el cul més empenyorat i el futur més de potes enlaire. Doncs el diner no en vol saber res de sentiments ni de romanços: els inversors que s’enriqueixen fent de prestamistes als que no tenen prous diners per pagar-se la festa o la farra, no són, precisament, germanetes dels pobres.

Un poble pot sobreviure de manlleu una llarga temporada o tota una vida, depèn de la capacitat i l’enginy que tingui de generar recursos per anar pagant els interessos del deute, sense que la corda lligada al coll l’acabi escanyant; però, per desgràcia, tard o d’hora arriba un moment que l’aixeta es tanca. És quan als creditors, uns voltors sota la pell  “d’agències de qualificació”, els avisen que s’hi poden enganxar els dits. A partir d’allavonces, si un país tenint la prima de risc pels núvols ha de pidolar més diners, els hi fan pagar el gust i les ganes; sempre i quant la situació ja no cremi tant, que l’única sortida sigui agenollar-se i demanar directament el rescat. Un rescat que no consisteix en altra cosa que en deixar-se esquarterar, perquè els creditors puguin cobrar-se el deute encara que sigui amb les entranyes i la dignitat, si convé. Les coses pinten d’aquesta manera, no us sembli pas cap exageració. El que passa és que jo ho explico a la bruta, de viu en viu, perquè se m’entengui; no marejant la perdiu com fan els polítics, per daurar la píndola.

Ara bé, aquest panorama que sembla tan negre no ens hauria d’abocar al negativisme, sinó tot el contrari. Recordeu allò que el cap d’uns expedicionaris estimbats a l’Aconcagua a tres mil metres els hi va dir als seus companys: us porto una bona notícia, aquest matí han suspès la nostra recerca. I això és bo? - li varen preguntar sorpresos. Doncs sí, els hi va respondre, perquè a partir d’ara sabem que només depenem de nosaltres mateixos. I és que una vegada es toca de peus a terra cal deixar-se de punyetes i d’agafar el toro per les banyes per donar-li la volta al mitjó, adonant-se que la solució no passa per continuar prenent-nos la purga que “els mercats” i els interessos alemanys ens han receptat com a únic remei. Passar gana no resolt cap anèmia, sinó que l’agreuja. I sinó que expliquin els pares de l’invent de les retallades, Alemanya, com és que després d’empassar-se la medicina a tremuja el seu malalt els hi ha entrat en la fase comatosa de la recessió. ¿No serà que la solució es trobava en direcció contrària i no ho volien veure?

Potser el que convé al malalt no és anar-lo despullant fins que es quedi de pèl a pèl a l’intempèrie, perquè li agafarà una calipàndria que se l’emportarà a l’altre barri de pet. El que els malalts del país potser necessiten són tasses de brou d’optimisme i perdre de vista els enterramorts que donen voltes per les tertúlies amb cara de pomes agres. Hauria d’estar prohibit servir botelles mig buides als taulells. O mig plenes o plenes del tot. I no posar només el focus en la misèria. Malgrat la crisi, hi ha moltes empreses i persones que els hi va bé el seu projecte i que tiren endavant. Potser hauríem de fixar-nos més en aquesta part de la societat que no ha tirat la tovallola i no s’ha abandonat a l’autocompassió. Retallem, sí, però de tot allò improductiu, papanatas, utòpic, prescindible, duplicat, immobilista, fatxenda, immoral, corrupte i, sobretot, d’aquella part de l’administració que només sap posar pals a les rodes i practicar allò del “torni demà”, que d’aquesta genteta encara n’hi ha més de la que voldríem. I per part dels polítics, ja que els hem de suportar i mantenir, exigim-los almenys que es deixin de tanta comèdia, parafernàlia dialèctica i potineria, i que es posin amb la boca closa per no gastar energies en va, a la feina d’empènyer el carro de veritat, tots en el mateix sentit, fomentant la confiança, l’autoestima, la competència, la imaginació, la investigació, la capacitat de la gent a consumir i la possibilitat de guanyar-se la vida gràcies a l’esforç, la tenacitat, els coneixements, no pas empalmant-los al gota a gota de la subvenció permanent.

En fi, potser és hora que deixem de pensar tant en la prima de risc i en el rescat com a única solució i de decidir-nos d’una vegada a jugar aquesta partit portant tots la mateixa samarreta i respectant la mateixa tàctica, aspirant als mateixos objectius. Si aquest país no s’assemblés tant a un galliner o a un pati d’escola, potser es guanyaria un respecte exterior que avui per avui no té. I aquest tarannà també ajudaria a refredar la prima de risc, ja que en fons, els inversors no tanquen l’aixeta només perquè un país les passi magres, sinó perquè no se’n refien que remant contracorrent i desavinguts sigui capaç de tornar els crèdits. No pateixen pas per cobrar tard, sinó per no tenir clar que el deute s’arribi a tornar mai.

dijous, 13 de desembre del 2012

UNA REINA EXEMPLAR


            Vaig escoltar l’altre dia, en una d’aquestes tertúlies matinals on sempre hi ha un expert/a en xafarderies de la casa reial, que la reina aprofita les seves freqüents escapades a Londres per comprar els regals de Nadal i Reis per a la seva família. I de seguida d’escoltar-ho vaig pensar: per què la reina no els  compra aquí i d’aquesta manera ajuda a reactivar el consum intern? Potser és una ximpleria, però penso que ja que en tenim, de reina, estaria bé que escombrés una mica cap a casa i donés exemple als que gasten més a fora que a dins del país, perquè donessin un cop de mà per arrancar l’economia. Està clar que tothom pot gastar-se els seus diners on li peti i en el que vulgui, no seré pas jo qui els hi retregui o els hi trenqui les oracions; però, haureu de convenir amb mi que tenint com tenim un atur de ca l’ample, i que la roda del consum està encallada i rovellada perquè les carteres d’una part considerable d’espanyols tenen teranyines, almenys els que tenen la sort de tocar-ne de calents se’ls gastin aquí, enlloc de donar vida als veïns.

            Ja sé que aquesta reflexió d’avui és una mica complicada i fins i tot un pèl demagògica i algú, inclús, pot argumentar-me que si els veïns s’apliquessin aquesta mateixa recepta el turisme tururut viola. Ep!, no barregem pomes amb peres, que això del turisme són figues d’un altre paner. Una cosa és atraure els turistes donant-los allò que busquen, a bon preu i amb un valor afegit que no els hi pugui oferir la competència, i una altra de molt diferent gastar a fora més enllà del just per viatjar en condicions, per veure món. Que arriben molts de turistes russos o xinesos i gasten compulsivament? És el que volem, oi? I si els nous rics de la resta del món deixen els quartos en els comerços i serveis d’aquí, no seria excel·lent per a la nostra economia depauperada? Però, que nosaltres malgastem afora el que ens aniria tan bé que es quedés a casa, no ajuda a reactivar el consum intern que és la mare dels ous per sortir de la crisi. No sé quant s’hi pot gastar la reina en regals aquestes festes, però estaria bé que enlloc de ser notícia per fer-ho a Londres, se la retratés a la sortida d’uns grans magatzems d’aquí. Seria un bon exemple i, suposo, que per fer gestos simbòlics com aquests, serveixen les reines.  .  

dimecres, 12 de desembre del 2012

EL DILEMA DEL CONSELLER PUIG


            Que en seu parlamentària, amb tota solemnitat juris que els mossos d’esquadra, que depenent de tu, no hi varen tenir res a veure amb la bala que va deixar bòrnia una noia, i al cap d’uns dies t’assabentis que existia un informe intern dels propis mossos que et deixa en calçotets, perquè reconeix com a cert tot allò que tu vares negar a bastament, ha de ser molt fotut. M’agradaria veure-li la cara per un forat: de ben segur que se’n penedeix d’haver canviat la conselleria de Benestar per la d’Interior; no és el mateix tenir temps de jugar amb boles de petanca que perdre el son per culpa de les bales de goma. Suposo que es deu estar fent un grapat de preguntes, com ara: ¿per què em varen amagar l’existència d’un informe redactat dotze dies abans de la meva compareixença? Perquè jo, francament, també me’n faig de preguntes, la primera: ¿és que hi ha mal rotllo entre el conseller i la cadena de comandament? Mirat objectivament de portes enfora, no s’ha de ser gaire malpensat per especular si deixar-li fer el ridícul tan cruelment va ser simplement una negligència, o és que al darrera de tot plegat hi ha marro?

            Sigui quina sigui la resposta, no hi ha cap dubte que ara li queda al conseller una papereta ben emprenyadora. Què faig? ¿Torno al Parlament i confesso que els meus subordinats són uns paparres o admeto directament que jo no vaig parar prou atenció a revisar les notes que em varen plantificar, sense contrastar-les i mirant si els números quadraven? Per tornar al Parlament a donar explicacions, després d’haver-se posat de peus a la galleda, s’ha de tenir molta cara i fortalesa per suportar una més que segura crucifixió. Ep! jo no el planyo, ja que s’hi va ficar tot sol en aquest embolic, però em preocupa la taca que li queda a la imatge de la policia. I em pregunto què faria un conseller de l’interior que l’hagués vessat tant com en Puig, en qualsevol país d’aquesta Europa amb la que tant ens emmirallem. Jo diria que el primer que faria, perquè  n’hi ha exemples a punta pala, seria posar el seu càrrec a disposició del president. I un govern valent ja hagués pres mesures per descobrir perquè alguns mossos van portar a vendre, per negligència o expressament, al seu conseller.  I després de tot aquest episodi tan lamentable, que ningú gosi despatxar la pobra noia que ha perdut un ull, amb l’excusa que ja serà indemnitzada. L’ull no li tornaran, per molts diners que li ofereixin per oblidar-ho. I perquè tots som una mica Ester Quintana, que a sobre de destrossar-li la joventut, l’han vexat tractant-la de mentidera.

dimarts, 11 de desembre del 2012

LA FORCADELL L'ENCERTA


            Gracies a Déu que algú toca de peus a terra i té una mica de seny! La coordinadora de l’ANC, Carme Forcadell, els hi ha enviat un recadet als polítics que ja comencen a fastiguejar amb tanta finta, en el complicat partit on es juga la governabilitat d’un país que vol ser major d’edat i emancipar-se. Els hi vingut a dir que no s’estressin corrent a posar data pel referèndum on s’ha decidir si caixa o faixa. Que primer toca posar-se d’acord per bastir els fonaments imprescindibles de l’edifici, perquè el nou estat d’Europa comenci a caminar sense fer tentines i que passar de llogater a propietari no agafi el personal, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. Ja sabeu, els consumidors del meu blog, que això mateix ho vinc repetint des de fa temps: s’ha de tenir un full de ruta creïble, que eviti un salt al buit. La Forcadell emfatitza, sobretot, la necessitat de posar fil a l’agulla amb això de l’Agència Tributària pròpia, doncs és de becaris saber que el primer que cal, perquè el futur estat independent no es constipi des de les beceroles, es tenir la qüestió de la tresoreria ben endreçada. Però, ep!, que aquí no s’acaba tot: hi ha molta més infraestructura per muntar, abans de donar el tret de sortida. I, encara que la Forcadell no ho retregui, per no embolicar més la troca entre els polítics, és evident que quants més enginyers i manobres es deixin de romanços i vagin al grà plegats, les parets del nou edifici pujaran més dretes i sòlides i s’escurçaran els terminis per inaugurar l’obra.

            Això d’esperar que tothom que combrega amb l’objectiu de l’estat propi, accepti de bon grat que calen menys capitans i més soldats rasos, no crec que sigui demanar massa. El problema és que amb això de suprimir capitans i enginyers tothom hi està d’acord, però es giren a mirar cap als altres qui es mulla primer. Potser ja no se’n volem recordar, però els mateixos que ara són tan primmirats, en quatre dies varen enllestir el refregit d’un tripartit contra natura, i mirant més enrere, perdoneu la impertinència, els pactes del Majéstic si fa o no fa es varen cuinar en un sopar. ¿Com poden explicar ara que uns cuiners tan experimentats en el menjar ràpid es facin tan el repatani per triar una simple carta? A la tertúlia de la meva barberia, de la que ja us he parlat més d’una vegada, l’altre dia un parroquià li explicava a un altre, amb sornegueria: “el soci minoritari diu que no vol remenar les cireres des de dintre perquè li fa més gràcia encapçalar des de fora els crítics, però al mateix temps vol imposar consellers de la seva corda i escriure-li al soci majoritari l’agenda del dia a dia...” Jo no dic res, per no esguerrar les cries, però, francament amb receptes tan estrambòtiques n’hi ha per llogar-hi cadires. Per això trobo bé que la Forcadell marqui el pas, intentant fer-los baixar dels núvols.  

dilluns, 10 de desembre del 2012

CARBASSA EN SOCIOLOGIA PEL MINISTRE WERT


            Resulta esperpèntic que en un país que necessita tranquil·litat i bons aliments, sigui precisament un llicenciat en sociologia qui posi potes enlaire la convivència territorial. Què pretén aquest ministre “estrella”,  ¿passar a la posterioritat com el governant espanyol més impopular a Catalunya? Algú li hauria d’explicar que la seva missió - encara que també s’encarregui d’esports - no es batre un record d’impopularitat com en Messi amb els gols? N’hi han hagut molts de polítics espanyols que els catalans tenen presents en les seves oracions per emprenyadors i rampinyaires d’estatuts; però, és sorprenent que aquest ministre, que no hauria de tenir ministeri perquè pràcticament totes les seves competències estan transferides a la majoria d’autonomies, sigui un busca-raons tan perseverant. ¿És possible que a aquest home que li falta un bull se li hagi girat el cervell, i estigui convençut que encapçala una creuada per designació divina? Potser és que li agradaria encunyar un segell ministerial que digués “ministre d’educació espanyola per la gràcia de Déu”. Home, si t’hi fixes una mica, de retirada amb un perfil cabdill si que la té.

            Per què aquest home – cal insistir-hi molt que només es tracta d’home, doncs sospito que té un empatx d’espinacs i és creu Popeye - ¿no es resigna a fer el que feren els seus antecessors: parir una reforma educativa total o parcial? La seva missió, ho ha dit i repetit per activa i per passiva, per si hi ha algú s’havia descuidat el sonotone a casa, és “espanyolitzar” aquesta patuleia de catarins que no “pensen” en castellà. El problema d’aquest ministre sociòleg, que per fer-se més antipàtic a la parròquia catalana es compara amb un toro de lídia, és que no pot pair que els catalans entenguin el castellà i puguin entendre de pe a pa què barrufen els espanyols i, en canvi, ells no entenen de què coi conspirem o de qui ens en fotem quan parlem entre nosaltres. Això sí que els treu de polleguera. En Francesc Pujols anava llençat quan va pronosticar que els catalans, pel fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat arreu. Però no és tan forassenyat que anem on anem, sempre ens farem entendre perquè qui més qui menys parla més de dues llengües. Senyor Wert, per ser educat: com a ministre va de cara a barraca, res a dir; però com a sociòleg, faci-s’ho mirar!                  

diumenge, 9 de desembre del 2012

QUIN CÀSTIG ES MEREIX DÍAS FERRÁN?


            El fiscal general de l’Estat ha dit que la detenció del darrer capo de la patronal CEOE no s’ha fet per donar un exemple, sinó simplement perquè la llei no deixa cap altre remei. Que em perdoni l’inquisidor públic, però ha tornat a pixar fora de test, com quan va estirar les orelles al fiscal de l’Audiència de Catalunya perquè havia obert diligències contra el diari “El Mundo” per divulgar calúmnies contra el president Mas. En Díaz Ferrán, precisament per tractar-se de qui es tracta i del mal exemple que ha donat, es mereix un càstig exemplar no només perquè jo ho digui la llei. Com quan em refereixo a la classe política defensant que, malgrat tota la merda que ella mateixa es tira a sobre i que s’escampa, n’hi ha més d’honestos que no pas de corruptes, quan molts indignats esbronquen l’empresariat en general, s’ha de replicar que les cúpules de les organitzacions patronals no sempre són el mirall que reflexa l’autèntic empresari sacrificat i tossut, que fa que el país no s’acabi d’ensorrar en la més absoluta misèria.

            Precisament perquè els empresaris de veritat són imprescindibles per sortir de la crisi, de cap manera es pot permetre que individus com Díaz Ferrán no paguin pel mal que han fet a un país que necessita, com el pa que menja, creure en l’empresariat honest. La seva malifeta no es salda només amb una condemna de pa sucat amb oli i unes quantes multes milionàries, que no pagarà perquè es declararà insolvent. El dany moral a la societat també té un preu, i no estic proposant un acarnissament, sinó de fer justícia exemplar. Aquest individu ha arruïnat varies companyies que gestionava a tall d’arrancar naps i, per l’efecte dominó, ha deixat en calçotets empreses que treballaven per ell i ha enviat a l’atur a milers d’empleats amb un esclop i una espardenya. I això passava quan presidia la CEOE i, malgrat el tuf que desprenien els seus negocis i els seus tripijocs, els seus col·legues es tapaven el nas i miraven cap a una altra banda, tot i ser conscients que els embolics particulars paralitzaven el lideratge empresarial, imprescindible en uns moments de pànic econòmic i desànim col·lectiu. ¿Com pot pensar el fiscal general que no es mereix un càstig exemplar i que potser, inclús, podria quedar lliure si col·laborés amb la justícia? Com diuen els castellans, perquè se m’entengui arreu, “a otro perro con este hueso”.  

dissabte, 8 de desembre del 2012

MISTER TONI ALBÀ I LA SENYORA MACHI


            En uns moments polítics tan delicats, no es poden passar per alt relliscades com les del bufó del regne - que se’n fot del mort i de qui el vetlla emparant-se en la llibertat de pensament i d’expressió -, al fer una piulada declarant públicament el seu boicot personal a l’actuació de l’actriu Carmen Machi al Lliure. Deixant de banda el sarcasme que suposa carregar-se l’esperit del Teatre Lliure de Gràcia, quan es viu d’esbudellar humorísticament tothom que es belluga per l’escena pública espanyola, es qüestioni l’actuació a Catalunya d’una actriu madrilenya, no pel contingut de la seva obra, sinó pel fet que fa costat al “federalisme” socialista que va en contra les tesis indepentistes, amb que s’arrenglera mister Albà. El director del Lliure, Lluís Pasqual, gens sospitós d’espanyolisme, li va parar els peus al vilanoví sense pèls a la llengua: “no es pot atiar un boicot amb termes tan intolerables, pel fet d’haver exercit la llibertat de pensament i d’opinió, que és un dret que, fins ara, podem exercir tots”

            És molt comú entre els que se l’agafen amb paper de fumar, veure la palla a l’ull dels altres i no adonar-se de la biga en els propis. Em sap greu recórrer a una cita evangèlica per il·lustrar un tema tan terrenal, però és que li va com l’anell al dit a aquesta més que simple anècdota. En cap cas ni en cap moment la intolerància ajuda a fer amics, sinó tot al contrari, i ara és quan més fa falta no buscar-se enemics, deixant-se portar per rampells de criatura o de nen malcriat. Aquí també estaria bé recordar aquella dita tan popular: “el que no vulguis per tu, no vulguis per ningú”. Si volem que no ridiculitzin o combatin les nostres idees, s’ha de començar per respectar les idees dels altres. La indignació que ens encén la sang quan ens bescanten pel que pensem o pels principis que defensem legítimament, no podem pretendre que els demès no la sentin amb la mateixa legitimitat quan nosaltres ens comportem igual de dròpols. Tot allò que espatlli les possibilitats de diàleg no li convé a la causa. I en les nostres circumstàncies com a país, potser també hauríem de tenir en compte, entre d’altres raons perquè en tenim prou experiència sobre les espatlles, que ofendre no costa gaire, el que costa és que l’ofès se n’oblidi de la trepitjada.   

divendres, 7 de desembre del 2012

LA GRAN ESTAFA ALS PENSIONISTES


CARTA AL VENT
            L’any passat, a finals de novembre, quatre dies abans de les eleccions en que Rajoy, mentint com un pocavergonya, va desbancar del poder els socialistes, escrivia una “Carta al Vent” premonitòria del que està passant avui amb les pensions, la qual començava així: “L’aparell de propaganda electoral del PP ha programat els candidats perquè no es cansin de prometre un futur govern popular no congelarà ni retallarà les pensions. Hauríem d’estar tranquils els jubilats i pensionistes? Francament, em sembla que sento pudor de socarrim, malgrat les bones paraules i copets a l’espatlla de la gent gran... A un dels populars simpàtics, el candidat per Barcelona Jorge Fernández Diaz, preguntat sobre la garantia de les pensions públiques se li’n va escapar una, que no em va deixar indiferent. Va dir que ells són de l’opinió que les pensions s’han de revaluar tal com està pactat; però, es va curar en salut: si quan rebin les transferències s’adonen que a la caixa només hi queden teranyines, s’hauran de replantejar la situació. És a dir, que no perilla de moment la paga de Nadal del 2011, perquè seria massa escandalós suprimir-la a quatre dies del final de campanya; però, no ens en refiem de cara a l’any vinent. Naturalment, no ho va dir amb aquesta claredat meridiana, paraula per paraula, però ja sabeu que els polítics parlar clar ho tenen prohibit, i sempre se’ls ha d’interpretar entre línies. Millor que m’equivoqui; però, pinten bastos”.

            La paga de Nadal del 2012 no l’han tocada tampoc, però el cop de destral al poder adquisitiu dels pensionistes durant el primer any de govern popular, ha estat una salvatjada i una presa de pèl. Entre les apujades dels impostos, dels serveis basics i la implantació del copagament, el miserable increment d’un 1% de principis d’any ha resultat un escarni. En els darrers tres anys, dos d’ells sota la batuta socialista, el poder adquisitiu de les pensions contributives ha minvat quasi un escandalós 12%, i això sense comptar el ròssec dels fills a l’atur, que han de recórrer als pares per arribar a fi de mes. A pocs dies de les recents eleccions catalanes jo participava en una tertúlia i el candidat del PP repetia com un lloro la consigna oficial del partit, per a no esverar el galliner: és revaluaran les pensions en funció de IPC. No va trigar gaire en Rajoy a trencar l’únic compromís programàtic que encara no havia trinxat del tot. Enguany, l’augment tornarà a ser d’un escarransit 1%, sense revisió ni actualització, de manera que la pèrdua de poder adquisitiu real el darrer trienni, entre una cosa i una altra, fregarà el 14%. I si al final l’impotent Rajoy ens llença en braços dels socis europeus perquè ens “rescatin”, està cantat que els primers que lleparem serem els pensionistes. ¿Ho pot consentir això l’Estat? ¿No tenim cap dret adquirit els jubilats, pel simple fet que estem indefensos i privats de mesures de pressió contundents, llevat picar de peus a terra?

            Els que ens volen daurar la píndola ens expliquen aquell encanteri que les pensions no es capitalitzen, sinó que les paguen els cotitzants contemporanis. Estaria molt bé aquesta excusa, si no fos que des de 1967, quan es va crear la Seguretat Social i la cotització obligatòria, a cap treballador se li va explicar que la futura pensió de jubilació no depenia de les seves pròpies cotitzacions, sinó que, Implícitament, l’Estat adquiria el compromís que es faria càrrec de les pensions contributives, en el moment que correspongués. Faig èmfasi en el concepte “obligatorietat”, perquè cap treballador podia escaquejar-se d’aquest sistema i cobrir pel seu compte la jubilació destinant les cotitzacions, per exemple, a un fons de pensions privat. En tot cas, tenia de fer-ho complementàriament, cosa que molt pocs feien per dues raons obvies: primera, que es refiaven que l’Estat no faria l’ànec ni el ronsa i, segona, perquè les misses no donaven per tant. D’altra banda, des de 1967 els superàvits de la seguretat Social no s’invertien en una bossa, tal com feien altres Estats previsors i honestos. Com que l’Estat espanyol es governava llavors per la llei de l’embut i els rampells d’un dictador que no estava per orgues ni controls, el calè que sobrava engreixava altres partides, potser inclús a algun fons de rèptils. El cas és que al fons de reserva no hi anava a parar cap estalvi, per la senzilla raó que ni tan sols s’havia enfilat l’agulla. No va ser fins a la segona legislatura de l’Aznar – a cadascú el que li pertoca – que el fons es fa engiponar i l’any passat s’hi havien acumulat uns 62 mil milions d’euros. Una misèria, comparat amb el que hi podria haver hagut si no s’haguessin malversat els excedents de les cotitzacions quasi 30 anys, per tapar altres forats que no hi tenien res a veure amb les pensions i que si poguéssim saber tota la veritat, segurament ferien pudor de merda.
           
            D’aquesta gran estafa perpetrada pels anteriors governs de l’Estat als pensionistes, no ingressant els superàvits de la Seguretat Social a un fons de reserva per si de cas, també n’és solidàriament responsable el govern actual, perquè l’Estat no és el mateix i els compromisos d’un Estat amb els ciutadans són sagrats. En qualsevol cas, hi ha la responsabilitat moral envers els pensionistes de buscar totes les alternatives possibles per retallar les despeses de l’Estat, abans d’incomplir la prioritat del contracte amb els pensionistes. I aquestes alternatives passen per des de crear ocupació que aporti els ingressos de nous cotitzants i rebaixi la despesa en atur, fins a prescindir de tantes empreses públiques i d’organismes administratius estèrils, duplicats, insostenibles i injustificables, tant des del punt de vista econòmic com ètic, ja que sovint no serveixen aquestes tapadores per altra cosa que per aixopluc de polítics defenestrats o de militants amb el carnet del partit a la boca. Si no saben per on començar a passar l’escombra, segurament bastants pensionistes amb tanta experiència i coneixements com el millor ministre, en quatre dies els hi poden redactar a bastament un full de ruta de l’operació neteja.

dijous, 6 de desembre del 2012

TANT VA EL CÀNTIR A LA FONT...(2)


Havíem quedat ahir que les guitzes que històricament el nacionalisme espanyol endinya als nacionalistes catalans acaben fent forat i, tal com avisaven els avis, el càntir de tant anar a la font s’acaba trencant. Malgrat allò que retreuen els espanyols, a Catalunya mai hi ha hagut un majoritari sentiment separatista, tot i que en determinats moments d’indignació el soufflé independentista hagi pujat de to. Si els espanyols haguessin estat intel·ligents, enlloc de jacobins gasius, s’haurien deixat tallar la capa fa temps bastint una generosa autonomia per a un territori que sempre s’ha sentit orgullós dels seus atributs nacionals. I és que Catalunya no és una nació postissa, sinó que l’avala una llarga trajectòria d’actes de sobirania històrics. No obstant això, sense renunciar mai a la independència com a ideal utòpic, s’hauria conformat amb un estatut decent i sostenible, tant en l’època republicana com després de la restauració de la Generalitat. El que passa és que el primer intent d’estatut va sortir esguerrat per culpa de soroll de sables a les casernes i el segon, de fa quatre dies, aquell sapastre d’en Zapapero, que a part d’il·luminat va resultar ser un caragirat, va permetre que després de passar-li el ribot a fons un Alfons Guerra impresentable, se’l carregués la piconadora del Tribunal Constitucional a petició dels nans de l’Aznar. A partir d’aquell moment, la independència va guanyar adeptes i possibilitats de reeixir.

Però va ser la barroeria d’un PP crescut gràcies a la majoria absoluta i emparant-se en el caos de la crisi, qui va negar el pa i la sal a uns catalans massa xollats i sense recursos per subsistir, fent-los passar per la vergonya de viure com captaires, quan ho podien fer com rics si els recaptadors d’impostos tornessin als catalans no només el que és seu, sinó les engrunes que els hi reconeixia aquell estatut trinxat i pixat, després de ser aprovat pel Parlament català, les Corts espanyoles i referèndum del poble. Fruit dels insults i dels cops baixos, el dia de la festa nacional catalana els carrers es van omplir de gom a gom i el clam d’independència va obrir de bat a bat les portes a una secessió impensable anys enrere. I menyspreus tan calculats i bèsties com els de les darreres setmanes, estan abocant els catalans a la insubmissió. Mentrestant, els mesells nacionalistes espanyols no s’adonen que estan matant la gallina que els hi subministrava els ous i la Corona, que si serveix d’alguna cosa hauria de ser per moderar les tensions, muda i a la gàbia. És clar que el càntir s’ha trencat!          

dimecres, 5 de desembre del 2012

TANT VA EL CÀNTIR A LA FONT...)1)


Els que des de certa distància observen les constants picabaralles entre nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, no crec que puguin negar que les puntades de peu que ens etziben des de Madrid palesen una clara voluntat de lesionar-nos de veritat. En aquest partit, per fer un símil futbolístic, els espanyols juguen brut, sense amagar-se’n de les consignes de la banqueta i amb un àrbitre que ho permet tot. Els jugadors de l’equip nacional, sigui quina sigui l’alineació, juguen a trencar cames i a deixar baldat l’adversari, amb aplaudiments dels seus hoolligans, i amb el beneplàcit dels comitès de competició i d’apel·lació, que els hi guarden descaradament les espatlles. Per tal de retallar la cresta als catalans i de rebaixar-los els fums tot s’hi val, des de les escopinades fins als penaltis injustos. I amb l’ajuda d’una premsa definida com la Brunete mediàtica pel seu partidisme descarat a favor de qui els hi omple la menjadora, inciten els més baixos instints dels espectadors a base de fer-los empassar rodes de molí i escalfar l’ambient amb calumnies, insídies i mitges veritats. Fent un altre símil, perquè se m’entengui tot i bé, aquesta tropa de periodistes que ha renegat de la imparcialitat del seu ofici, són de la mateixa raça d’aquells que ens varen vendre que els republicans eren els sollevats i els franquistes els demòcrates. 

Precisament, això és el que està passant amb el darrer placatge protagonitzat per aquesta bèstia de ministre que, com a defensa, és més matusser que en Pepe, amb la diferència a favor del futbolista que aquest va de cara, mentre que el ministre sega cames a traïció sense perdre el somriure hipòcrita dels mal educats. Quan és ell qui s’ha carregat el reglament com li ha convingut, acusa els catalans de ser descarats, incordis i tan desagraïts que volen abandonar la lliga nacional espanyola per anar-se’n a jugar la lliga europea. Però, el problema és que no només es tracta d’aquest incident, sinó que les desconsideracions, pessigades i travetes venen de lluny, repeteixo, sigui quina sigui la directiva dels nacionalistes espanyols: per fer la punyeta als catalans tant govern com oposició van sempre junts. Alguns espectadors que coneixen i han tastat Catalunya, no s’ho acaben de creure que els catalans siguin de la pell de Satanàs, però la seva veu moderadora queda afogada pels crits histèrics d’una massa excitada amb mentides. Aquesta crònica requereix, evidentment, una segona part. Demà continuarem...   

dimarts, 4 de desembre del 2012

JA VEUREM COM ACABA, PERÒ FA MAL D'ULLS


            El cas Mercuri no sabem com acabarà, però de moment fa mal d’ulls que entre els sospitosos de corrupció o de tràfec d’influències hi hagi la parella, el germà i un oncle del polític més mediàtic dels imputats, i que de les escoltes telefòniques se’n desprengui que al referir-se a l’alcalde fessin servir un àlies com “el capo”, una mica emprenyador. El jutges diran algun dia si tot acaba o no com el rosari de l’aurora, però si fos així com acabés s’haurà d’explicar molt bé que allò del 120.000 de paga i senyal a fons perdut per optar a una contracta i el 3% de comissió al acabar l’obra, fets explicats amb ets i uts, no era fruit d’una febrada del cap calent del fiscal. Jo no sé si l’alcalde i la seva parentela formen part o no de cap trama. En principi ells, com és lògic, proclamen la seva innocència, i encara que hi hagin molts detalls que fan mal d’ulls els hi de respectar la presumpció; però, de que la trama existeix, siguin quin siguin els que tenen untats els dits, sembla que la fiscalia anticorrupció ho dóna per fet.

            Ja he repetit per activa i per passiva des d’aquest blog d’opinió, que hi ha molts de polítics i alts càrrecs de l’administració que no es deixen estimar, per molt que els temptin. A mi me’n consten uns quants pels qual posaria les mans al foc i suposo que molts dels que em llegiu també en coneixeu uns quants més, però això no impedeix que n’hi hagi més dels que voldríem amb la camisa plena de llànties. Ara que estem en vigílies de festes, ¿quantes sorpreses no ens emportaríem si tinguéssim accés a les comandes de paneres, lots i d’altres regals a les empreses especialitzades? ¿A quants personatges de l’establishment se’ls hi faria coll amunt explicar perquè tenen uns amics especials que els estimen tant? Però les coses són com són i la carn és febre. Per això algú en temps reculats va escriure allò tan sensat que no només s’ha de ser honest, sinó semblar-ho. I què més voleu que us digui? Tota aquesta moguda de Sabadell serà certa o no, però a mi quan hi veig tanta parentela emmerdada, francament, em fa mal d’ulls...        

dilluns, 3 de desembre del 2012

BANC BO, BANC DOLENT


            Aquest final de setmana més de 12 mil voluntaris han recollit en 48 hores pel Banc dels Aliments quasi dos mil tones de menjar. Es calcula que freguen el quart de milió els ciutadans d’aquest país que no poden fer un àpat decent que inclogui carn, pollastre o peix, com a mínim, cada dos dies i que una de cada cinc famílies catalanes sobreviu de miracle per sota del llindar de la pobresa. Si no fos per iniciatives solidàries de la societat civil, molta d’aquesta gent ho passaria encara més magra o començaria a fer disbarats. Aquest Banc bo no reparteix dividends ni els que el fan funcionar perceben cap sou, sinó que hi sacrifiquen de franc moltes hores de lleure si estan jubilats o de son si encara treballen. Tampoc hi aboquen el sac les institucions, al contrari: la Comissió Europea es planteja retallar el 30% el programa europeu d’ajuda alimentària. Mentrestant, cada dia hi ha més entitats que demanen crèdit al Banc dels Aliments per atendre les persones que s’afegeixen a la cua que no tenen més remei que pidolar menjar. I aquest Banc bo fa mans i mànigues per a no deixar ningú amb el cul a l’aire, mentre pugui.

            A l’altra banda hi tenim el Banc Dolent que, per entendre’ns sense anar amb embuts és un immens abocador de porqueria immobiliària que es treuen de sobre les entitats financeres que no varen saber gestionar com calia. Una porqueria que s’han espolsat de sobre endossant-la a un Banc insà que per reial decret es carregui el mort. I per aquesta operació que en diuen de sanejament financer sí que hi ha virolla llarga; tanta com perquè la seva directora  s’embutxaqui mig milió d’euros l’any, als quals haurem d’afegir-hi sous arregladets per a la resta d’executius, consellers i assessors que faran falta per gestionar aquesta entelèquia. No m’estranyaria que els seus empleats, pel fet de treballar en un “banc dolent”, reclamin un “plus de toxicitat”. Però el més fotut de tot plegat és que aquesta virolla sortirà al final de les butxaques dels ciutadans a base d’impostos, taxes i més retallades a l’estat del benestar i si algun dia el mercat revifa els actius del Banc dolent i tornen a cotitzar-se a l’alça, qui en traurà profit no seran les víctimes de la banca que va provocar el daltabaix econòmic més greu de la història, sinó aquesta mateixa banca sanejada i els espavilats de tota la vida. Queda clara la diferència entre un Banc BO i un Banc DOLENT?