L’ESTABLISHMENT VIU EN UNA BOMBOLLA

 

            Abans d’ahir, una il·lustre representant de l’establishment espanyol, la presidenta del Congrés de Diputats, va afirmar una cosa tan bèstia com que a la majoria dels ciutadans d’aquest país no els hi treu la son què paguen de lloguer, ni quan se’ls hi apujarà la quota de la hipoteca del pis que, amb penes i treballs van complicar-se la vida comprant, precisament per no haver de pagar lloguer mai més i viure a casa pròpia. Sense imaginar, esclar, que es posaven una corda al coll. Com a política veterana i ben ensinistrada que és, no li va costar gens ni mica a l’angelical i etèria Meritxell Batet després de la seva colossal relliscada, capgirar el disbarat d’assegurar el que va dir amb la contundència i quasi amb la vehemència d’aquells que es creuen dipositaris de la veritat absoluta, matisant la “cagada” amb una d’aquelles excuses de mal pagador de les quals els polítics professionals i ben ensenyats abusen per tirar pilotes fora: “els pèrfids mitjans de comunicació no han interpretat bé les meves paraules” -, insinuant, només de passada i amb la boca petita, que potser ella tampoc s’havia explicat prou bé o que, simplement, no sabia de què estava parlant.

            Però en aquests tipus de patinades, per moltes excuses que un polític doni, inclús si per escampar-se les mosques renega descaradament del que havia dit minuts abans, a mi em ve a la memòria allò que repetia el cínic Sòcrates: “de l’abundància del cor, sempre en parla la boca”. No us hi trenqueu més el cap, doncs: els polítics, quan desbarren no ho fan perquè no sàpiguen enfilar bé els raonaments o s’embarbussin a l’hora de fer declaracions. Vet-aquí que mai un polític és tan sincer com quan buida el pap “tal com raja”, d’allò que li desborda del cor. En canvi, quan menteixen és quan volen “arreglar” els seus excessos verbals maquillant la sinceritat amb disculpes que no enganyen ningú perquè se’ls hi veu el llautó d’una hora lluny. Però, no els hi tingueu en compte, perquè quan els polítics es fiquen de peus a la galleda no ho fan perquè siguin uns farsants, sinó perquè allò que diuen, encara que sigui el més estúpid dels disbarats, s’ho creuen de veritat. I per quina raó passa això? Doncs, a la meva manera de veure, perquè els privilegiats que formen part de l’establishment viuen en una mena de bombolla, que exclou per demagogs i revolucionaris tothom que els porta la contraria. ¿Com poden empatissar amb la realitat dels ciutadans rasos els que viuen dintre una bombolla tan artificial, que els fa creure que si a la majoria de pelacanyes de la resta del país els empara un “generós” salari mínim revisat de tant o una pensió de merda, ja poden estar contents? A quatre dies d'haver-se constituït els nous cartipassos municipals, ja fan cua els que s'amorren a la mamella pública com si passessin gana endarrerida per por, pobrets, de que no en tinguin prou per arribar a fi de mes. Els que viuen a la bombolla de l'establishment no s'adonen que els seus ingressos totals multipliquen per quatre o més, el que guanyen la majoria dels ciutadans que les passen magres per sobreviure.                      

 

ENYORANT EL “VÓS”

 

            Em recordo d’un ple municipal a Berga, abans de la pandèmia, que en Francesc Ribera, alies “Titot”, cantant dels Brams i llavors regidor de la CUP, es va adreçar al batlle, l’històric convergent Gendrau dient-li de “vós”, estirabot que va provocar les rialles de tothom inclòs el propi interpel·lat, que s’hi va tornar amb sornegueria fent referència a que de “vós” només se’n tractava a la gent gran: “vostè, Ribera, és una mica més vell que jo...” li va etzibar l’ofès jove batlle.  Rovira i Virgili, que fou un acèrrim defensor de l’ús del “vós”, considerant que el “vostè” era propi de “senyors, mitjos-senyors i tres-quarts de senyor”, a les ciutats. Tant convençut n’estava, que va escriure fa quasi un segle al diari “La Publicitat” un editorial on no es mossegava la llengua: “Som enemics convençuts del “vostè”, no només perquè sigui una calca castellana, sinó perquè en la nostra llengua pren un so prim i inconscient, com de cartolina”. Els francesos, quan fan fer la revolució tallant caps d’aristòcrates i predicant igualtat i fraternitat a tremuja, no varen apostar perquè els nous ciutadans es diguessin de “tu”, sinó pel “monsenyor” gens proletari.

            A la meva manera de veure, doncs, constatar que totes les masses piquen i no és bo generalitzar en res; però, com que les mantenir les formes socials té la seva importància per a la convivència, qui sap si no seria una bona idea recuperar en les converses quotidianes i col·loquials el “vós” i eliminar definitivament el “vostè”, potser fins i tot el “tu” que en boca de segons qui pot semblar poc respectuós o, inclús, provocatiu. El “vós”, en canvi, és elegant i càlid, acompanya, amoroseix i, sobretot, no ofèn. Tanmateix, els exabruptes dels parlamentaris perdrien ferro i mala bava. Ho podríem provar una temporadeta per veure si ajuda a rebaixar el suflé dialèctic. L’escriptor Victor Alba, antic militant comunista, l’any 1984 es preguntava a “l’Avui” què se n’havia fet del “vós” que en temps de la república desplaçà el “vostè”, considerat pels obrers “una abominable mostra de servilisme”. Tanmateix, un referent de la concòrdia com era l’Espinás, es lamentava de l’empobriment col·loquial que significava la generalització entre el jovent, incloses criatures cada vegada més petites, del tuteig i es preguntava quins interessos estaven intoxicant la societat amb la tonteria de que tractar de “tu” a tothom com si fossin col·legues, inclosa la gent gran, feia les persones més demòcrates i més lliures.

 

MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA

 

            És cert, que mentre hi hagi vida podem tenir esperança; però, només si som capaços de trencar el cercle viciós que mouen i ens emmurallen els anomenats mercats, la banca sense entranyes, les oligarquies i els populismes cada dia més extrems i ravatats, en comptes de prioritzar el benestar de les persones. Durant dècades els pressupostos nacionals dels països més desenvolupats (per gust i orgull) i els dels satèl·lits escolans d’amén (si us plau per força ), han destinat partides escandaloses a comprar armament cada vegada més sofisticat. I també ho és, d’escandalós i fastigós, que tots aquests països enlloc de procurar trobar recursos i de fer esforços per avançar desinteressadament en la investigació de malalties, en l’estudi d’energies renovables que facin sostenible el planeta, en plans de distribució de cabals perquè el tercer món superi les endèmiques bosses de pobresa i aprengui a gestionar autònomament el seu futur, sense dependre d’oenegés no sempre altruistes, ni de les almoines d’un primer món que s’ha dedicat, i encara s’hi dedica, a esprémer el suc de les riqueses naturals – des de les bosses de petroli i gas fins als jaciments de liti o brillants  –, deixant les economies d’aquests països explotats i violats fins a l’extenuació, amb la pell i l´os.

             Si es canviés de mentalitat i els països rics ajudessin enlloc d’ensorrar el tercer món, encara seria possible escombrar la crisi i sobreviure amb garanties al virus de la deshumanització que dotze apòstols – camuflats al darrera G-7 i d’altres institucions convençudes d’estar per sobre del bé i del mal i de tenir dret de cuixa il·limitat -, ens inoculen el virus de la globalització, imposant als ciutadans del món occidental un principi pervers i tòxic: “quan més títols de propietat, poder i diners acaparis, més valdràs i seràs respectat”. El problema és que si bé la filosofia de la globalització no discrimina en principi entre països pobres i països rics, a l’hora de la veritat passa que sempre són els col·lectius socials més dèbils, vulnerables, indefensos, influenciables i acollonits els que paguen els plats trencats i netegen la merda. Al rics, tant si ens referim a un país o a un individu, per molt que s’arruïnin sempre els hi queden rocs a la faixa per no acabar malparats i paraigües on aixoplugar-se; però, els que només depenen de les seves mans i de la seva iniciativa emprenedora per guanyar-se les garrofes i intentar viure i deixar viure amb dignitat i llibertat, ho tenen pelut per tenir esperança. Em trec el barret davant la clarividència del professor Niño-Becerra, després de llegir el seu llibre: “El futur, quin futur?”    

NO TENIR VERGONYA DE SER FELIÇ AMB EL QUE ES TÉ

 

            A totes les persones, en teoria, els pares ens porten al món perquè siguem feliços; però, no triguen gaire a fer-nos adonar que la felicitat no consisteix, alça Manela!, en aconseguir tot allò que hom pugui desitjar a la vida. I de que allò de “cor què vols, cor que desitges”, no és res més que una utopia impossible. I que, per tant, no cal fer-se il·lusions envà, sinó aprendre a resignar-se amb la ració de felicitat que a cadascú li  hagi tocat. Dit això, m’agradaria que algú em fes entendre per quina regla de tres, aquells que sembla que han nascut amb la flor al cul i totes els hi ponen, resulta que enlloc d’estar contents i agraïts per com els ha tractat la vida en comparació amb d’altres que no aixequen el cap de terra, encara no en tenen prou. I en comptes de resignar-se i donar gràcies per la sort que han tingut de franc, envegen el que no tenen i s’esforcen amb ungles i dents per aconseguir aquella altra utopia de “lligar els gossos amb llonganisses”, el súmmum de la felicitat absoluta. El problema, però, és que qui no es conforma amb el que li ha tocat, mai serà feliç perquè sempre envejarà el que no té.

            Jo reivindico no tenir vergonya de confessar que som feliços amb el què tenim i a no passar-nos les hores cobejant la felicitat dels altres. És curiós que l’ideal de felicitat es lligui majoritàriament a l’èxit econòmic i al poder, abans que a qüestions més essencials com la salut o la satisfacció professional. Entre els que persegueixen la felicitat a cremadent hi ha una fal·lera malaltissa, per exemple, per si fa bondat o no quelcom  anomenat PIB, que mesura el progrés i la prosperitat que obren de bat a bat les portes del cel de les oques on, en teoria, rau la felicitat disfressada de riquesa. Per sort, però, els que estan podrits de diners no són més feliços que els que, simplement, es conformen amb el què tenen i s’esforcen per administrar bé, sense viure obsessionats per ser els més rics del cementiri, perquè la felicitat va d’un altre pal. Com es diu des de temps reculats, el secret de la felicitat es basa, en definitiva, en “menjar poc, només el necessari, i pair bé”. Si aquesta recepta l’apliquéssim convençuts a tots els vessants de la vida i sense reserves, ja us hi podeu jugar el que vulgueu que la gent s’ho passaria molt més bé que vivint com ara, sempre amb un ai al cos i amb la pena de la insatisfacció rossegant-los l’ànima.          

EL DESORDRE ORDENAT

 

            Quan treballava, els meus companys de despatx tenien respecte de l’ordre i l’organització opinions molt diverses i, en alguns casos, inclús podríem qualificar-les de pintoresques. Des dels primmirats, que volien que la seva taula i per extensió tot l’espai de treball estigués sempre net com una patena; fins els de tarannà més baliga-balaga, que amuntegaven sobre l’escriptori la feina pendent de revisar en gavetes plenes de papers i que amuntegaven estratègicament pels racons, munts d’expedients en curs o per arxivar. Els experts en sistemes de producció suposo que tindrien, si els hi ho preguntéssim, opinions per tots els gustos sobre aquests comportaments, segurament moltes de contradictòries i algunes de força crítiques.

            A la meva manera de veure, però, us asseguro que no heu de preocupar-vos si pequeu de desordenats, mentre sigueu capaços de trobar cada cosa que busqueu en un temps relativament curt: això voldrà dir que, en el pitjor dels supòsits, controleu el desordre i que no sou pas addictes a l’anarquia ni al passotisme, sinó al desordre ordenat. Inclús penso que se li pot trobar una vessant positiva a tot plegat, si ens ajuda a tenir els reflexes desvetllats i entrenats per recordar, en un moment donat, on vàrem posar  aquell expedient, aquell llibre, les ulleres o les claus de casa... En el fons, si tenim tendència a ser una mica desendreçats cal que procurem no tornar-nos, tanmateix, desmemoriats això podria ésser considerat un síndrome preocupant. Per tant, féu com jo i espavileu-vos per aplicar un mètode d’endreça tan lògic i raonable com deixar cada cosa al lloc que, per sentit comú, hauria d’estar i on se us acudiria de buscar-la primer. Perquè ser desendreçat no pugui considerar-se un vici o un pecat, la manca d’ordre cal que respecti una certa rutina inspirada en la més elemental lògica i sentit comú, que no necessàriament per cadascú ha de ser igual i, potser, el vostre mètode no serveix a tothom.   

FUGIR D’ESTUDI

 

            Una amiga de la tercera edat, que s’ha enganxat al bridge com una esperitada perquè va llegir a la xarxa que aquest joc de cartes anava tan bé per exercitar la memòria i la murrieria, l’altre dia explicant-me els progressos que feia ni una sola vegada va reconèixer que quan perdien era perquè ella no “cantés” correctament a la seva parella de joc la mà que tenia als dits, sinó que sempre era l’altra la que no interpretava bé les ganyotes convingudes que ella li feia, seguint la més estricta ortodòxia bridgetista. O jo mateix, sense anar més lluny, a vegades m’he de fer repetir el que em diuen, al·legant que em parlen baix enlloc d’admetre que, a més de repapiejar, també sordejo i que qui em parla no en té cap culpa de que jo no culli ni la meitat del que m’explica. Si en la vida quotidiana, en qüestions sense massa transcendència, reaccionem d’aquesta manera tan humana potser no ens constarà d’entendre que els que estan tot el dia a l’aparador facin el que poden per fugir d’estudi.

            A la meva manera de veure, però, i a tall d'exemple, si a l’escola els mestres i els pares a casa, no engargamellen a la mainada el valor d’ésser responsables del què fan i si, sobretot a casa, no veuen practicar els pares allò que els mestres prediquen a l’escola, amagant-se uns i altres en excuses de mal pagador, quan la societat els acusi de “fugir d’estudi” no tindran dret a fer-se l’orni de la seva culpa directa per la manca de responsabilitat i civisme de tantes criatures com entre tots malcriem. Per tant, desenganyeu-vos de treure’n l’aigua clara dels darrers embolics, per dir-ho suau, que sacsegen la vida pública, ja que mentre els que remenin les cireres del que sigui hagin pujat amb la cultura de tirar la pedra i amagar la mà, la boira més espessa enterbolirà la convivència perquè mai no serà possible refiar-te dels irresponsables manaires, incapaços de sentir-se responsables de portar tots els carros que toquen, pel pedregar..

ELS PETITS PLAERS D’UN DIA QUALSEVOL

 

            Creieu-me, estic convençut que sovint ens aniria molt millor per a la salut del cos i per l’equilibri de l’ànima - els que penseu que en tenim, esclar - asseure’ns tranquil·lament darrera els vidres de la finestra del balcó a veure sortir o pondre’s el sol, un dia qualsevol - si el cel no està enteranyinat de pols africana com els darrers dies, esclar -; o passar figues havent dinat, escarxofats al sofà davant la tele emmordassada i amb l’ànima - repeteixo aquells que creguin que en tenen - enterbolida. En certs moments, per descomptat en època de campanya electoral esbojarrada i forassenyada, ens faria més profit una bona migdiada que contaminar la poca capacitat que ens queda de pensar,  sense ajuda de les crosses de tants influencers i xarlatans de pacotilla.

Quin bé cregueu que ens fa, penjar-nos com si estiguéssim abduïts dels telenotícies o del xivarri de pallassos disfressats de savis de fireta, que ens matxuquen i emmetzinen des de les tertúlies el subconscient, desvetllant-nos quan hauríem de clapar com angelets per a recuperar-nos de l’estrès diari? O alienant-nos amb tele-escombraria que subliminalment alimenta els pitjors instints, encara que oficialment ja se’n guardarà bé prou d’admetre-ho? Us asseguro que hi ha moltes més maneres de passar l’estona que encaparrar-nos per problemes dels quals ni en tenim ni en sabem el desllorigador, o inclús en pla més xaró i potiner que matar les hores tafanejant, com fures fastigoses, en la vida privada de gent que es deixa esbudellar la intimitat per quatre quartos i un petricó de fama mal entesa. En podeu trobar, si us interessa en realitat trobar-ne, grapats de petits plaers que us deixondeixin la sensibilitat per a coses insignificants, les quals tenim tant a tocar dels dits i de la vista que, només ho puc explicar per mandra o per egoisme nauseabund, que no en fem ni cas, per exemple, d’una bona lectura, d’una bona música o, fins i tot, d’una bona conversa, intel·lectualment i culturalment enriquidora.    

 

           

EL DRET A TENIR VIDA PRIVADA

 

                És curiós que uns quants polítics i peixos grossos, i més de quatre famosos que venen el seu careto i unes quantes intimitats als paparazzis que paguin millor, tendeixin a pensar que només ells mereixen que se’ls hi respecti la vida privada i quan algú hi fica el nas posen el crit el cel. El que passa és que una persona que surt a l’aparador cada dia per as o per nefas, en general de vida privada en té poca; i està inclòs en el sou comportar-se com una persona decent, tant a la vida pública com a la intimitat. Per aquesta raó considero poc elegant que quan un d’aquests “mira’m però no em toquis” és enxampat in fraganti fent o dient el que no tocava – des d’afanar màsters falsos per inflar el currículum o caient en la mesquineria de fer broma amb les mides generoses de la pitrera d’una companya de treball – l’establishment al qual pertanyen li tregui ferro a la relliscada, al·legant que d’aquestes misèries no se n’ha de fer safareig perquè pertanyen a la vida privada de cadascú.

A la meva manera de veure, el problema és que si, com diuen els que s’emparen en privilegis de classe perquè se’ls hi respecti la seva vida privada, per deshonesta i poc edificant que sigui, volen dir que aquest respecte no el pot exigir tothom? Per quina regla de tres no totes les vides privades són sagrades? Em costa d’entendre, francament, que s’apuntin al dret a la presumpció d’innocència aquells que creuen que en funció del seu estatus social estan per sobre del bé i del mal, malgrat hagin estat enxampats amb les mans a la massa, robant, maltractant o fugint després de tenir un accident conduint mamat o drogat. De presumptes, res de res. Que a vegades, el llegir ens fa perdre l’escriure, i de vida privada i presumpció d’innocència només se li pot respectar a qui s’ho la mereix, entre d’altres raons perquè és el primer que els hi respecta als altres la vida privada i la presumpció d’innocència.  

AMB PORTAR LA CARA NETA JA NO N’HI HA PROU

 

                Per a no desentonar en el marc social identificat com “establishment” a efectes col·loquials, fins fa quatre o cinc dècades per a qui aspirava a ésser un “home de profit” era impensable saltar-se els clixés formals i encarcarats per “estar presentable”, que consistien en vestir de gris ala de mosca o de blau marí fosc, circumspectes i impersonals, portar una corbata discreta que no “cantés” massa i una camisa d’un to discret que afavorís, per exemple si es tractava d’un personatge públic, “sortir bé” a la televisió o als reportatges gràfics. Els polítics, els bancaris, els funcionaris amb aspiracions, els oficinistes pendents de no perdre peu a l’escalafó, els professionals lliberals de tota mena i el tutti quanti que es delien per formar-ne part, de l’establishment, ni s’ho plantejaven d’assumir riscos amb la indumentària, encara que es morissin de ganes d’embotir-se uns texans populars i una camisa còmoda cordada per damunt dels pantalons, enlloc de resignar-se a  “disfressar-se” amb l’uniforme propi de la gent “com cal”.

             En qualsevol escola de negocis t’explicaven des del primer dia de posar-hi els peus, que “la presentació” era condició sine qua non per aspirar a una bona feina, i les mares responsables no es cansaven d’engargamellar als seus fills que si volien “fer carrera” es deixessin de punyetes i procuressin fer goig, portant les orelles netes i sortint de casa ben clenxinats. Però la carrincloneria va anar canviant a mesura que els influencers de l’època van introduir de mica en mica que “causar bona impressió” no volia dir semblar un figuri, acabat de sortir de la capsa. De seguida varen fer forrolla frases com la de que “valia més semblar “elegant” per l’actitud i la conducta, que no pas per com es vestia”. I vet-aquí que avui en dia ja ningú discuteix, menys els quatre carques arnats, que les persones es valorin més pel que “saben fer” que no pas per com vesteixen. Ja ho deien les àvies d’abans: “el que importa, nen, és que vagis amb la cara neta i no tinguis son a les orelles”. Però em temo que només portant la cara neta les noves patums de l’establishment no en tenen prou i que voldrien tornar a posar de moda els uniformes del passat.  

A LES PENES. PUNYALADES

 

                Fixeu-vos que l’espècie humana és l’única que sap riure, potser senyal que és intel·ligent? De la resta d’animals només em consta que intenti de riure la guilla, però la seva rialla és tan hipòcrita que més aviat sembla un udol. Quan, com ara mateix, allò que se’n deien “valors” eterns o humans van de capa caiguda a tot arreu, crec que s’ha de recórrer més que mai al bon humor, per evitar quedar-nos atrapats de peus i mans en la tragèdia. Paradoxalment, la gent que mai no riu - perquè no vol o perquè no en sap - no es fa digne de confiança, perquè no fa res per guanyar-se-la. Per tant, pareu molta atenció abans de tancar tractes amb sorruts i pessimistes empedreïts i endèmics, perquè teniu totes les de perdre i d’enganxar-vos-hi els dits. Tanmateix, no entengueu tampoc l’a per la b: estar de bon humor no significa prendre’s la vida a tall de conya i fer gresca a totes hores, rient-se del mort i de qui el vetlla, sinó desenvolupar el difícil sentit de l’equilibri emocional.

                Uns espavilats consultors d’empresa nord-americans, fa dos dècades van descobrir la sopa d’all, pontificant sobre que el bon humor estimula la productivitat i predisposa les neurones per resoldre qüestions enrevessades o, inclús, per aprendre idiomes. Ja podria ben bé ser veritat, si no fos que en conec molts i moltes que no paren de riure, però no saben parlar bé ni l’idioma de sa mare. No cal anar gaire lluny per treure’n l’entrellat d’aquestes teories dels saberuts ianquis: una veïna meva, que havia nascut a pagès, una vegada em va confessar que al mas que tenien els seus pares d’ençà de tres generacions estava prohibit munyir les vaques amb posat de set-jutges, si no es volia omplir les cantines amb mala llet. El pobre Pere Calders, que les havia passat morades, defensava el seu bon humor tan característic i murri, sempre irònic i un pel mordaç comparant-lo amb l’acupuntura, que consisteix en clavar agulles per curar. Ell no la va inventar la dita que encapçala aquesta reflexió, però segur que la trobaria encertada en un dia com avui, que fins i tot el blau del cel està embrutat per un tel de llacor africana.

MENTRE VOLIN MÉS VOLTORS QUE COLOMS, HO TENIM CLAR

 

                 Pel que he observat els darrers anys, em sembla que a l’establishment mundial no li agrada massa que se’n parli gaire ni de corrupció, pobresa, crisi econòmica, ni tampoc del drama dels refugiats o del reviscolament de l’extrema dreta populista. I aquesta observació em fa malfiar de si tot plegat no forma part d’una mena de conxorxa a gran escala. I si realment el carros no s’estimben pel pedregar per casualitat, sinó seguint una cadència freda i calculada de trencacolls? I si els que s’empatollen aquests embolics de les bombolles dels mercats emprenyats, de les primes de risc en números vermells i dels estralls apocalíptics per culpa del canvi climàtic o de l’amenaça nuclear, obeeixen en realitat consignes perverses per escampar pessimisme i frustració a dojo perquè tots els pelacanyes i poca-roba del món acabin empassant-se l’orgull i l’autoestima, ben collats, manyacs, contents i enganyats? Penseu-hi una mica, va!

                 Si, és un dir, el problema que tenien quasi la immensa majoria de països fos tan certa com se’ns volia fer creure a la primera dècada d’aquest segle, i que el dèficit acumulat per les factures generades per fer possible l’estat del benestar en tenia la culpa de tot, per quins set sous va resultar que la part més considerable de la llufa no corresponia a capitals manllevats per subsidis o polítiques socials sinó als interessos d’usura exigits pels creditors? No és cap secret que l’establishment creditor s’ha fet la barba d’or a la salut dels països que necessitaven parar la mà contínuament per finançar els seus deliris de grandesa o, simplement, per anar fent la viu-viu? I si esgarrapant més la crosta esbrinéssim que aquells que se n’aprofiten de les crisis, de la corrupció, del tràfic d’influències, de la guerra o, inclús, de l’auge dels extremismes i dels populismes, són els mateixos que ens recepten dietes de resignació i paciència? No m’agraden les teories de la confabulació, però no puc treure’m de sobre la sensació que els que manen ens porten a vendre, per ignorància o per malícia.

 

QUI MENJA SOPES, SE LES PENSA TOTES

 

                Us heu adonat que quan es tracta tant de donar bones notícies com d’explicar sopars de duro, als que remenen les cireres no els hi calen intermediaris ni portantveus? Com passa a tothom, per atribuir-se èxits o penjar-se medalles no es necessiten ni assessors ni experts en comunicació, per donar la cara. Però, ai las!, la cosa ja canvia quan aquests que remenen cireres en el àmbit que sigui, necessiten que algú els hi pari els cops o els tregui les castanyes del foc. Fixeu-vos, per altres banda, que quan per exemple enmig d’una negociació entregirada es proposen crear “comissions d’estudi”, em temo que qui té la paella pel mànec i podria decidir si volgués, juga poc net, francament, en posar en marxa una estratègia dilatòria que servirà més per entrebancar i endarrerir la tramitació del que sigui, que no pas per desencallar el carro del pedregar. Quina millor excusa per a no moure fitxa, que amagar-se darrera el comodí del dictamen d’una comissió d’experts?

Ara bé, quantes comissions de “savis” no s’han endegat, per exemple, per desllorigar i garantir la sostenibilitat del sistema públic de pensions? O la diligència i eficàcia administrativa en matèria de permisos per crear empreses? I el més calent està a l’aigüera? A la meva manera de veure, doncs, les recomanacions dels experts i assessors, sobretot quan comparteixen menjadora pública, no obstant es disfressin amb la pell d’ovella característica dels “homes bons”, en realitat en comptades ocasions solen coincidir en el diagnòstic ni tampoc en el dictamen final. Un patafi que prou sabien bé com acabaria posant l’arbitratge del problema en mans d’assessors i experts que sovint tenen la cadira llogada a amos amb interessos contradictoris, refiant-se que la manca d’unanimitat dels consellers justificarà que, qui en definitiva remena les cireres, s’estalviï d’agafar el toro per les banyes. I és que massa sovint els que en teoria se les saben totes perquè mengen sopes són experts, sobretot, en exposar la seva docta opinió sense trencar mai la girada a qui li en definitiva paga les misses i els posa el plat de sopes a taula.   

PER LA BOCA MOR EL PEIX

 

                Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals, incloses en molts casos les de parella, se’n van en orris per culpa de malentesos estúpids; la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de franquesa i, també esclar, a la poca paciència i voluntat per esbrinar què hi ha de veritat al darrera d’aquells fatals i sibil·lins “m’han dit que fulano o fulana ha dit”. Quan comencen a circular aquests comentaris cal treure’s la son de les orelles per esbrinar-ne l’entrellat, abans les brames no facin un racó al païdor i acabin provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. Els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de fer-ho si entre les parts interessades hi ha un mínim de confiança i de lleialtat, són el virus que estronca i ofega infinitat de en principi bones relacions. Si no bones del tot, almenys passables si algú no les emmetzinés escampant zitzània.

                No hi doneu més voltes: qualsevol lligam, harmonia, festeig o complicitat, incloses això que avui estan tant de moda com les “coalicions polítiques” per governar (tallar el bacallà), si no es basen en la confiança i la credibilitat tard o d’hora aniran a mal borràs. La franquesa, en tota mena de relacions humanes, ha d’ésser tant més ferma i decidida com sigui d’intens o important allò que es portin entre mans les persones, ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir, pot sobreviure quan la confiança fa fàstic. A la meva manera de veure, doncs, cal una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo tant perquè un negoci, empresa, projecte o fins i tot un matrimoni, no facin figa. Ja no diguem que, en el cas dels pactes estratègics i puntuals entre partits polítics de diferents colors, si les bones intencions de col·laboració desinteressada es posen en pràctica mirant-se de reüll els uns als altres enlloc de prioritzar l’interès general del poble, tots aquests tinglados de conveniència o especulatius solen acabar con el rosari de l’aurora, trencant-se els socis els plats pel cap. I sempre, per desgràcia, dels trencaments en té la culpa algun carallot o carallota que no ha sabut tenir la boca closa.  

TEATRE I DEL BO

 

        Ens en recordarem més d’una vegada d’aquell pallasso en la intimitat, un tal Mourinho, si seguim atentament la representació esperpèntica i rocambolesca que alguns polítics protagonitzaran avui: la configuració de les majories als ajuntaments i als governs regionals. Ni un paio tan recargolat i faceciosament tòxic com l’entrenador portuguès de futbol, podria imaginar-se la quantitat de combinacions imaginatives – algunes tan contra-natura com per pixar-se de riure o fer-se un fart de plorar, a gust del consumidor –, que són factibles per escarnir, confondre, deformar i en alguns casos fins i tot fotre-se’n dels resultats obtinguts a les urnes, en les darreres eleccions municipals i autonòmiques. No diré que no sigui legítim i democràtic combinar com es vulgui totes les peces del puzle electoral, però no crec que es pugui considerar jugar massa net barrejar sense escrúpols vuits i nous i cartes que no lliguen.

No sé si les cancalletes, les engalipades, les astúcies, la picaresca i tota mena de farfolles que diuen es poden dispensar en les competicions amoroses són, tanmateix, admissibles en les rivalitats polítiques. No cal tampoc que en assistir des de primera fila a posta en escena d’alguns escàndols fastigosos que s’estrenaran avui en nombrosos ajuntaments a l’hora de pactar els cartipassos del poder, ens estripem les vestidures en senyal de plany, dol o de vergonya aliena; ja fa molt de temps que algú va escriure que la política fa insòlits i curiosos companys de llit. I al poble desenganyat i perplex davant d’un espectacle de titelles dolents, com passa massa sovint, que el bombin!

HOME PREVINGUT VAL PER DOS

 

                En general, dels negocis o pactes polítics que es deixen enfilats amb quatre agulles se’n diu que en tenen la culpa les presses i la improvisació. No sempre, però, l’intríngulis de les fallides en els negocis i en els pactes polítics resulta tan simple d’explicar; encara que en la majoria de casos sigui veritat que ni es pot anar a preu fet per la vida ni a veure-les venir, fent “vistes” i deixant melics per lligar a cada cantonada. Tanmateix, és cert que allò de planificar tota l’estona – quadricular la vida, segons diuen els crítics del seny, l’especialitat dels alemanys –, no s’avé gaire amb el nostre tarannà llatí que, a part, d’una mica desmanegat i somiatruites, sovint també peca d’un pel histriònic. Els mediterranis ens estimem més viure al dia que planificar més enllà de l’endemà immediat, i preferim buscar solucions als problemes a mesura que aquests treuen el nas. El “carpe diem” ens encanta, des que el va inventar algun espavilat per apuntalar amb optimisme les crisis de depressió. Llàstima, però, que hi hagi un grapat massa important de gent que s’hi veu abocada per força, a viure al dia i comptar amb els dits de la mà. De fet, no vaga ni lleu de fer projectes a mig o llarg termini, quan es passen magres.

                D’altra banda, també per desgràcia, és cert que hi ha gent que tenint temps de sobres per prendre’s les coses amb calma, poc l’amoïna si hi ha més alternatives possibles ni, sobretot, en les conseqüències de prendre decisions precipitades i en calent. Encara que la gent avui té més estudis i en teoria més experiència la veritat és que al meu parer encara són massa els que no han escarmentat prou i segueixen pensant que “mentre un encàrrec (feina, servei o projecte) duri el temps d’anar a cobrar, ja n’hi ha prou”. Afortunadament, també n’hi ha uns quants que els fiascos els han desenganyat de combregar amb la filosofia de no trencar-se les banyes meditant pros i contres de les seves decisions, veient que els que la seguien acabaven fent la fi d’en “cagaelàstics”. Vet-aquí, però, que després de la pandèmia les ganes de preveure i de planificar cada detall ja no es cotitza, ni en la l’economia, ni en la política, ni gairebé en la vida domèstica, ja que el “carpe diem” ha fet un bon forat. El problema, però, a la meva manera de veure es que de les cada vegada les més nombroses “cagades”, tant en l’àmbit públic com en el privat, per no pensar-se les coses dues vegades i no preveure conseqüències i danys colaterals, ningú se’n fa responsable. Molts nyaps i fallides al llarg de la història de la humanitat han esdevingut perquè els que prenien les decisions, encimbellats en la intransigència o de la ignorància més arnades, continuen fen callar homes i dones carregades de raó que els adverteixen del seu error, de cara al futur.

 

LES ARRELS DEL PROBLEMA

 

                Penso que fa massa temps que la delinqüència i la violència de gènere engreixen el problema anomenat “inseguretat ciutadana”, sense que els governants siguin prou valents per agafat el toro per les banyes, anant a les arrels del problema enlloc de borinotejar entre les branques. Tots els problemes socials tenen arrels profundes i complicades; però, per desgràcia, els que haurien de prendre les decisions pertinents i definitives per reforçar les arrels, sembla que històricament i arreu del diguem-li primer món s’han dedicat més a esporgar les branques dels arbres que pugen torts que no pas a regenerar l'escorça i les arrels amb un ruixat de valors humans imprescindibles per erradicar la malaltia per sempre. I és que quan es parla d’inseguretat en abstracte, no es pot oblidar que uns quants centenars de milers d’habitants dels països occidentals – desenvolupats, industrialitzats i en teoria més civilitzats que els "desgraciats" i quasi "salvatges" del tercer món -, no disposen de mitjans per assegurar-se l’estabilitat econòmica i social més elemental per assentar els peus en una societat; començant, per exemple, per tenir un habitatge digne i un lloc de treball estable, a partir dels quals edificar una vida decent i honrada

Si aquesta seguretat la tinguessin garantida tots els ciutadans occidentals, sense discriminacions de cap mena, qui no l’aprofités per comportar-se com a persona i pujar drets els seus fills, podria ser considerat amb totes les de la llei un delinqüent social fastigós i la societat tindria tot el dret de tractar-lo amb la màxima severitat, inclosa la pèrdua temporal de llibertat mentre no es rehabilités dels vicis. A la meva manera de veure, doncs, i sense demagògia de cap classe, tenir una feina segura mitjançant la qual guanyar-se la vida decentment i dret a una vivenda digna, sense dependre de subsidis ni de caritats interessades, és condició indispensable perquè els pares puguin criar i educar responsablement una família i esdevenir un referent moral pels fills. No dic que la manca d'ambdues condicions justifiqui la delinqüència en les seves moltes versions, però, sense entrar en més detalls, no siguem tan cafres, fariseus o hipòcrites de fer veure que unes arrels corcades no condicionen el comportament de les persones.

REFRESCAR LA MEMÒRIA

 

                A vegades convé reposar i recordar sense presses aquelles coses agradables que ens han passat en temps reculats, potser remenant aquells calaixos de sastre que ni sabem exactament què hi guardem, sobretot en aquelles cases on hi ha viscut tota la vida més d’una generació. A les golfes o als racons de mals endreços de ben segur s’hi poden retrobar humils caixes de sabates farcides de fotografies o postals antigues, d’aquelles que emmagatzemen imatges i records d’abans de l’era digital. I amb sort, també recordatoris de batejos, casaments o funerals. Retrobar entre els dits aquests trofeus per a la memòria com qui esmicola una flor seca pot ser un entreteniment impagable, sobretot si es fa un d’aquets dies rúfols i migranyosos que ens fan sentir pansits. 

                Ara bé, no ens fem pel·lícules, que la vida només té un present, i el passat mai podrem fer-lo tornar com si no hagués passat el temps; però reviure’l amb erotisme sentimental ni és un vici, ni un pecat. Reviure records d’ahir ens pot ajudar a viure l'avui, sempre que no ens emborratxem tant de malenconia que ens repanxinguem en el passat oblidant l’incòmode present, el carpe diem i, sobretot, que exercitar la memòria a més a més ens faci avorrir l’interès i la curiositat pel que ens queda per veure. Encara que només de pensar-hi en el que ens espera, entremig de tanta profecia apocalíptica, ens faci tremolar.       

EL DINER NO FA LA FELICITAT

 

“Gran cuidado”!, com diria l’homenot Josep Pla en una de les seves expressions característiques, que els que van tenir la sort de conèixe’l li varen escoltat dotzena de vegades. Sobretot quan volia cridar l’atenció sobre les prèdiques d’una colla de moralistes de pacotilla, com ara els que afirmen com si fos paraula de Déu la frase amb que encapçalo la reflexió d’avui. Cada dia em desconcerten més alguns d’aquests paios sempre disposats a predicar allò en que no creuen, perquè se’ls hi veu el llautó d’una hora lluny. Però, tanmateix, em fan gràcia en veure els posats d’aquests hipòcrites quan es posen a pontificar:  em recorden aquells mestres tites de la meva infantesa que pretenien fer-nos recitar com cacatues lliçons apreses de memòria, sense entrar en detalls per fer-nos entendre el quid de la qüestió. O, per descomptat, els que des de la trona dominical tractaven de convèncer la parròquia més influenciable amb frases fetes i rodones, les quals per més vergonya sovint atribuïen a qui no corresponia fent-se els entesos.

     M’agradaria fer la prova del cotó-fluix amb aquells que divulguen el mantra de que qui té les butxaques ben plenes no és més feliç que qui, metafòricament parlant, no sap ni on caure mort. Conclusió: el diner no dona la felicitat! Comparteixo la interjecció del senyor Pla perquè cap dels que s’esgargamellen repetint semblants bajanades a tort i a dret, estic convençut que no arrufarien pas el nas si els plogués de sobte un sac de quartos. Per tant, he de pensar que els que fan córrer tanta fullaraca és perquè, com us deia, el que prediquen no s’ho acaben de creure ni ells. A la meva manera de veure, doncs, no m’empasso perquè no em consta que els apòstols de la doctrina que nega al diner cap influència sobre la felicitat, es facin l’estret quan es tracta d’aprofitar-se d’arreplegar un grapat de pela llarga que l’atzar o els tripijocs els hi hagi posat a l’abast. A més a més, per si de cas algú deixa caure que el diner que es guanya sense esforç tufeja, tenen preparat un segon mantra per tranquil·litzar-se la consciència i matar el cuc massa escrupolós: el caler no té color ni ideologia; el diner és diner i prou. El diner no dona la felicitat, però serveix per comprar coses, persones, influencies, consideració social i, en definitiva, poder. I per a molta gent, assolir qualsevol d’aquests objectius els fa immensament feliços, cosa que no consta en cas contrari.    

 

ANEM EN COMPTE AMB EL QUE DIEM

 

      Vés a saber quantes perspectives de tancar bons negocis, pactes de govern o, simplement, de consolidar una bona amistat no se n’han anat en orris per culpa d’una paraula inoportuna, mal dita o mal entesa. De malentesos el conflictes en van tan plens com l’infern de bones intencions, raó per la qual quan hom és conscient que ha fotut la pota cal afanyar-se a aclarir les paraules precipitades i, si cal, rectificar-les sense que a ningú li caiguin els anells. No serveix d’excusa, per desemboirar l’ambient del mal efecte d’una expressió massa desimbolta, juganera, irònica o entremaliada en un moment donat, al·legar que qui s’ofèn o pren candela perquè es frare, deu tenir la pell massa prima. Si desitgem de veritat que el món faci més bona cara cal substituir els recels per complicitats. 

    Però, esclar, per aconseguir-ho hauríem de ser conseqüents amb aquesta mena de principi de no bel·ligerància dialèctica i estar disposats a donar voluntàriament tantes explicacions com sigui necessari inclús del sentit de cada paraula si convé, per evitar mals rotllos i que com a interlocutors no se’ns prengui per “frívols” per culpa de dir les coses a tall d’arrancar naps, sense comptar fins a deu abans d’obrir la boca. No hi ha res pitjor per esquitxar i malmetre per sempre la credibilitat d’una persona que degut al simple malentès d’una paraula perquè, en endavant, qualsevol cosa que digui estarà contaminada per la susceptibilitat o per la sospita de ser un busca-raons. A la meva manera de veure, no us rumieu dos vegades la conveniència de desfer els malentesos quan més aviat millor, ja que al cap i a la fi aquesta vida són quatre dies i no paga la pena de passar-ne ni un emprenyats.

NO HI HA MAL QUE CENT ANYS DURI

 

             Us en recordeu de la pandèmia? Va costar uns quants dies domesticar l’angoixa i adaptar-nos al confinament, del qual només podíem lliurar-nos a l’hora d’un “recreo” condicionat: escalonat per trams d’edat, amb la condició de no allunar-nos de casa més enllà d’uns quants metres, llevat que haguéssim de treure el gos a passejar. Cap animalista no ho ha reivindicat, però una de les víctimes colaterals del coronavirus foren els pobres gossos que es treien a passejar més enllà de les seves necessitats fisiològiques, per justificar les “escapades” de diferents membres de la família reclosa per ordre del govern. Però, si ens hi vàrem adaptar a aquell “nou ordre”, al meu parer fou únicament per dues raons. En primer lloc, aquella experiència era tan nova i surrealista que de seguida la inventiva es va posar en marxa per matar les hores sense menjar-nos el coco: endreçar tots els racons de la casa, recuperar les tasques de bricolatge que havíem deixat empantanegades, arriscar-nos als fogons fent experiments culinaris i, sobretot, debutant com a directors o actors espontanis de vídeos domèstics d’una temàtica tan variada com esperpèntica.

         En segon lloc, perquè encara no havíem perdut la confiança en els governs pel que fa a les promeses de compensar-nos de les pèrdues econòmiques com a conseqüència d’haver prohibit totes les activitats productives no essencials, tancant la gent a casa a pany i forrellat. La gent volíem creure en els governs perquè ens constava que al principi no havien dictat les restriccions de la llibertat per gust sinó perquè estàvem acollonits i sobrepassats per les aclaparadores notícies que vomitava a totes hores la televisió i la ràdio: ancians que queien com mosques als geriàtrics, empestats en estat crític que no cabien en els saturats hospitals convencionals i que estaven condemnats a morir sols i a ser enterrats en la més terrible intimitat, sanitaris desesperats en adonar-se, impotents, que només amb paracetamols no se li feien ni pessigolles al virus, epidemiòlegs esverats perquè no acabaven ni de posar-se d’acord sobre per quan n’hi havia de tot plegat ... ¿Us en recordeu, o la nova amenaça sobrevinguda, que el conflicte d’Ucraïna acabi en un desastre nuclear ja ens ha obligat a passar de pantalla sense haver paït el dol per la pandèmia?  ¿O potser ens esborronen tant les conseqüències cada cop més evidents del canvi climàtic, i els pronòstics apocalíptics que circulen arreu sigui per as o per nefas perquè algú sembla tenir interès en fer-nos viure sempre amb l’ai al cos, que ja hem oblidat el que vàrem patir durant quasi tres anys? Els escèptics diuen que no n’hi ha per tant, que no hi ha mal que cent anys duri. I és possible que tinguin raó, però el problema es que si en general i d’una vegada no ens prenem en serio tot plegat, potser aquesta dita popular acabarà convertint-se en paper mullat.

 

LA GENT BONA I LA BONA GENT

                 Potser em direu: quina bajanada aquest tema que planteges avui! Que no vol dir el mateix una expressió que l’altra? Doncs no, hi ha més diferencies de les que es pot pensar a primera vista. Del col·lectiu “bona gent”, en genèric, tothom en forma part. Però, perquè a hom se’l consideri “gent bona”, en particular i de veritat, cal guanyar-s’ho i amb proves fefaents. Tothom neix bo, per definició. Malgrat, esclar, els que estan convençuts que un “pecat original” esquitxa la humanitat sense excepció d’ençà que un calçasses va ser expulsat del paradís, per queixalar una poma quan no tocava. Jo crec que naixem tots bona gent, si per cas de malparits ens en tornem. La maldat ningú la porta escrita al nas.

                 Per tant, a la meva manera de veure, perquè a hom se’l consideri una “bona persona” s’han de fer mèrits, més d’un sacrifici i bastants renuncies. Qui sap si per aquesta raó de “bones persones” cada dia en  n’hem més escassos. Si no hi esteu d’acord amb en sentit d’aquesta reflexió d’avui, em sap greu però no em fareu canviar d’opinió. Ara bé, Déu me’n guard de pensar que tothom ha de veure les coses com jo, ans al contrari: cadascú pot pensar com vulgui. Ostres!, una de les veutes que a vegades em pugen des de la panxa parlant-me en nom de la consciencia, ara mateix m’acaben de xiuxiuejar que amb el que acabo d’escriure he fet punts per guanyar-me el carnet de bona persona. Vas pel bon camí, però encara te’n  falta.    

CADA DIA SURT EL SOL, ENCARA QUE PLOGUI

                 Els psicòlegs, perquè és la seva feina; els cantants, perquè embolcallant d’optimisme les seves melodies i lletres els ajuda a vendre i els bons capellans, dels que encara en queden en algunes esglésies o oratoris, perquè tenen l’obligació d’aconsellar que, malgrat cada dia surt el sol, s’ha de viure com si se sabéssim que aquell dia serà l’últim de la nostra vida. A la meva manera de veure, hi estic del tot d’acord perquè es tracta de consells positius, benintencionats i trempats. Ara bé, també sóc del parer que la vida cal apurar-la sense manies fins al darrer trago, i penso que ja som prou granats per decidir com l’omplim i, en un moment donat, si optem per tancar l’aixeta. Tanmateix, que sigui un gran dia o no depèn de moltes circumstàncies – recordeu aquell advertiment de Unamuno, “jo sóc jo i les meves circumstàncies? –, les quals no sempre podrem o sabrem controlar perquè no ens facin mal. Però, com que la crua realitat s’entossudeix massa sovint a recordar-nos que qualsevol dia pot esdevenir realment el de l’últim sospir, m’agrada escoltar Serrat quan canta: “hoy puede ser un gran día, donde toto está por descubrir si lo empleas como el último que te toca vivir”.

És bo que siguem optimistes, però cal que no ens hi entusiasmem massa quedant-nos encantats veient-les venir, ja que només amb bona predisposició les desgracies no s’esborren per si soles, ni es guareixen les malalties emprenyadores prenent-se xarrups de bons desitjos. Solament plantant-li cara a les circumstàncies negatives amb tossuderia ajudarem a passar millor els mals tràngols. No obstant això, sapiguem que “plantar-hi cara” no és només una expressió per aixecar l’ànim; portada a les últimes conseqüències voldria dir que si fas bona cara a les adversitats i somrius en comptes de plorar a les garrotades, encara que no puguem esquitllar-nos d’estirar la pota quan toqui, en arribar-nos l’hora podrem anar a criar malves contents i feliços d’haver aprofitat la vida fins a l’últim cremallò. Per aquesta raó  insisteixo a cantar: “… hoy puede ser un gran día, plantéatelo así, aprovecharlo o que pase de largo, depende solo de ti”.   

QUAN ELS NÚMEROS NO SURTEN...

                 En Messi no tornarà a can culé senzillament perquè els números no quadraven: la fitxa que li podia oferir en Barça representava calderilla comparada amb la morterada que li donaven els americans de Miami. Feia temps que no quadraven els números, però des de la directiva del club fins a l’entorn més proper al jugador es va bastir una cerimònia de la confusió, fins al darrer moment. No acabo d’entendre com per part catalana – directius, tècnics i alguns mitjans d’informació domesticats – es varen prestar a oficiar o fer de comparses en aquest sainet rocambolesc; però, com sovint passa quan es barregen interessos, a vegades inclús poc confessables,  s'emboliquen les troques fins a extrems delirants. Passa entre el món que envolta els interessos dels futbolers com entre els que remenen les cireres en els cercles polítics, però quan el “soci” inquiet o el “ciutadà” independent comença a fer-se preguntes sobre perquè els números no quadren al club o al país, malament rai per a la tranquil·litat de la bona convivència, inclosa l’estabilitat mental. En temps reculats, potser la gent en general tenia més llana al clatell i la puntual pèrdua de confiança entre el soci o el ciutadà vassalls i els directius d’un club o els governants d’un país, es reconduïa a base de maniobres de distracció fent volar coloms o prometent llunes en un cove. Però avui la gent ja no és ruca i fa anys que una majoria cada vegada més nombrosa està en condicions d’endevinar d’un cop d’ull qui coixeja, encara que estigui assegut. No obstant això, no puc explicar-me per quins set nassos encara hi ha, a la meva manera de veure, massa socis d’un club o ciutadans d’un país resignats a empassar-se rodes de molí i no posar en qüestió la confiança incondicional que fan als que viuen d’aixecar camises als altres. Ja ho deia aquell: mentre hi hagi burros, la palla anirà cara.

MOLTS A MANAR I POCS A CREURE

                    A tothom li agrada manar. No ens fem trampes al solitari negant-ho; el que passa és que no tothom en sap, de manar. I la tragèdia és que qui vol manar sense saber-ne, o manar fent entrar els claus per la cabota, acaba fent plorar les persones que l’envolten i amb les quals es relaciona cada dia. Incloses aquelles que diu que s’estima. Francament, sobretot a les persones que hom diu que s’estima no se les pot manar a tall d’arrancar naps, si se’ls hi engargamella res per la força, ni se les tracta a baqueta. S’ha de reconèixer que d’això de manar o de fer creure n'hi ha que en saben un pou perquè és com si ho portessin a la massa de la sang i se’n surten sense ferir cap susceptibilitat. Els que més en saben de manar són els que només els hi cal una mirada perquè se’ls obeeixi sense aixecar la veu o, encara molt millor, que manen donant exemple de com volen que es facin les coses.

                 Tanmateix, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més de agrada’ls-hi manar, es consideren executors o administradors d’una mena d’autoritat natural que els fa sentir dipositaris de la veritat absoluta, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir. La majoria de vegades, que els desobeeixin o no els en facin cas no és només perquè manin a la babalà o que no sigui assenyat allò que demanen, sinó més aviat perquè no se saben explicar o perquè són incapaços de fer o d'ensenyar a fer allò que volen que facin els altres. Si us trobeu amb algun d’aquests paios o paies, assegureu-vos que es tracta de simples ignorants i no pas d’aprenents de talibans o de patriarques; perquè si fos així ja cal que no badeu i que us calceu ben bé, ja que qualsevol moment poden convertir-se en els dèspotes i mal xinats que porten dintre. Ara bé, a mi dels que no me’n refiaria mai no és de cap d’aquests tarannàs que us he definit fins ara, sinó d’aquells individus que semblen “aturats”, aparentment poc ambiciosos, que no aspiren a la vida “a picar molt alt” però que, en definitiva, també els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder, tenir en definitiva algú que depengui d’ells i a qui “donar ordres”. Aquests, amics meus, són els pitjors manaires perquè si bé és cert que no capgiraran el món, fastiguejaran déu i sa mare. Si en coneixeu cap, fugiu-ne com de la pesta bubònica perquè us faran avorrir les ganes de creure en ningú.

LIDERATGES

                 Em dona la impressió que malgrat ens pensem ser tan espavilats, en pràctica i ètica democràtica encara ens queda molt per aprendre i bastant de camí per córrer. Mentre no tinguem, esclar, que el lideratge polític no s’ha de confondre ni amb la capacitat d’entabanar amb quatre promeses embolicades amb oratòria de pa sucat amb oli. Ja no s’hi val a viure d’enlluernar la parròquia ingènua i candorosa fent volar coloms o traient-se de sota el barret un conill. És a dir: d’anar escalfant braguetes, com se’n diu en pla canalla de l’art de vendre fum. Els lideratges que ens falten ara mateix a casa nostra, com el pa que mengem, per sortir-nos-en dels atzucacs en que estem empantanegats per culpa de la crisi mediambiental, del fanguissar sanitari, de la fallida de la utopia de l’estat del benestar i del galimaties identitàri, no són els especialistes en dissimular la realitat venent racions de sopars de duro ni fent jocs de mans. Tampoc cal que portin una vareta màgica als dits per fer miracles a tort i a dret, perquè els ciutadans ja estem prou gambats per saber que de miracles no se’n fan ni a Lourdes. Entre tots plegats els darrers anys ja n’hem passat de tots colors per saber que, només posant-hi el coll sense buscar excuses de mal pagador per continuar vivint amb l’esquena dreta, es treuen els carros del pedregar. I els polítics esdevenen autèntics líders. A la meva manera de veure, el panorama no és pas engrescador en general i cada dia empitjorarà mentre la demagògia i la mentida ho empudeguin tot i la societat s’encomani més a influencers pallassos que no pas als pocs homes i dones que per tocar de peus a terra és com si prediquessin al desert.

RACISME O SIMPLE MALA EDUCACIÓ?

                Em pixo de riure quan comprovo que a tothom li ha donat per parlar de racisme a partir dels incidents en un camp de futbol, més o menys provocats per l’histrionisme d’un tal Vinicius que la sap  molt llarga. I m’ho agafo a tall de conya perquè no puc entendre com som tan pallussos de caure en el parany mediàtic d’atribuir a rampells de racisme el que pura i simplement es tracta d’una tremenda falta d’educació. O és que quan s’insulta a un jugador de color l’ofensa és més greu que quan l’ultratge va dirigit a un àrbitre blanc, per exemple? Als camps de futbol se sent de tot i no pas d’ara sinó de tota la vida, un vici que afecta a petits i grans; fan pena les paraules gruixudes i els penjaments que se senten durant un partit de categories infantils o juvenils. Hi ha sociòlegs bonistes que troben que els excessos verbals en un camp d’esports tenen vessants terapèutiques, en contribuir a desfogar-se les persones rebotant les seves frustracions o desenganys sobre terceres persones, sovint innocents completament de la mala astrugància que se les hi atribueix gratuïtament.

            Sumar-se a les condemnes del racisme en abstracte resulta fàcil i fins i tot gratificant, però condemnar els episodis flagrants de mala educació ja resulta més complicat, perquè fer-ho equivaldria a reconèixer que quelcom fem malament els responsables de l’educació de les nostres criatures. Perquè si algú es creu que la mala educació creix espontàniament està ben equivocat: de mal educat hom se’n torna, no hi neix. La mala educació no es cosa del pecat original sinó de la falta de preocupació o encert dels pares i mestres a l’hora de procurar que les criatures de qui n’eren responsables pugessin drets i amb les idees prou clares els conceptes democràtics bàsics per bastir societats lliures, ecològiques, empàtiques, solidaries, pacífiques i, sobretot, humanes. Una bona educació no s’ha de basar mai en imposar la disciplina més severa ni en fer empassar els dogmes a còpia de patacades. Segurament des de fa generacions que no hem sabut educar – ni a casa ni a l’escola – persones amb capacitat no només per assumir allò que els grans diuen que està bé o malament, sinó per distingir entre el bé i el mal i prendre lliurament les seves decisions sense pressions ni amenaces, tenint la informació més complerta i neutral possible a les mans. A la meva manera de veure, que ni pares ni educadors han trobat el desllorigador d’aquest problema de la mala educació en general, en són testimoni fefaent les xarxes socials convertides en clavegueres del mal gust, la mentida, l’escarni més fastigós i l’insult gratuït. Una mala educació, a més a més, tan covarda que s’empara en l’anonimat per tirar la pedra i amagar la mà. Ens esgarrifaríem de saber quantes persones que es piquen el pit tres cops al dia, no estarien disposades a “buidar el pap” pels descosits a les xarxes, si mai se sabés que són elles les que hi aboquen una merda concreta.    

 

SI VIS PACEM PARA BELLUM, MENTIDA PODRIDA

    Francament, si el món fos un tren, d’aquest món que malgasta un disbarat de diners que no té nom en armament per matar, jo me’n vull baixar a la primera parada. Com deia aquell. Cada dia moren centenars de milers de persones de set, de fred o de gana perquè no tenen aigua, ni menjar ni sostre on aixoplugar-se. Mentre que d’altres que també se’n diuen, de persones, arrasen i massacren pobles sencers amb artefactes sofisticats que, si enlloc de fabricar-los per matar i exterminar tinguessin per finalitat protegir la vida i la convivència no quedaria ningú al món que passes gana, set o fred. Quina vergonya, doncs, habitar en un món tan “civilitzat”! Per acabar-ho d'espetllar, els déus semblen haver dimitit de posar ordre i seny en aquest galimaties! Qui sap si és per aquesta raó que cada dia son més els que, abans de tenir déus canta-manyanes, prefereixen declarar-se agnòstics o directament engreixar la llista dels militants ateus. Senzillament, perquè els déus no fan la seva feina. On s’ha vist que un déu com cal miri cap una altra banda enmig de tantes barbaritats inhumanes! Ja tenia raó Camus quan es lamentava de que els déus permetessin morir criatures que no havien començat ni a viure!

     En que pensen aquests fariseus aprenents de governants que prediquen, sense que els hi caigui la cara de vergonya, que fer la guerra garanteix la pau? Fins i tot hi ha capsigranys que beneeixen les guerres santes. Els Putins, en totes les seves versions d’ahir, d’avui i de demà són uns fills de puta; però, els dirigents que amb cara de no haver trencat mai un plat abonen armar fins a les dents els seus paisos per “defensar-se” o “dissuadir”, com s’han de qualificar? De veritat creuen les grans potències i les que no compten per res, però que no es volen quedar enrere en la cursa de matons, com passa a casa nostra sense anar tan lluny, fanfarronegin de tancs i d'avions per treure pit i marcar paquet, mentre retallen recursos per garantir l'estat del benestar als seus ciutadans? De veritat hi ha qui pensa que afegint llenya al foc de les batalles s’eviten les guerres i es protegeix el vol del colom de la pau?  A la meva manera de veure, mentre hi hagi tanta gent babaua que s'ho cregui, no em queda altra remei que baixar d'aquest tren. Mntre encara pugui fer-ho amb dignitat.      

 

ELS RESPONSABLES DE LA SEQUERA

      Si, sí, ja ho sé que de que no plogui no se’n pot donar la culpa als polítics. Però, ¿oi que quan l’any 2008 les reserves d’aigua van quedar per sota del 20% i el govern Montilla va decidir importar de l’estranger aigua potable mitjançant vaixells, a part d’altres virgueries, els que manaven van prometre que mai més cap sequera els agafaria amb els pixats al ventre? Doncs, res de res. Una vegada aquella sequera es va resoldre gràcies a que va caure del cel aigua a bots i a barrals. Si hi van tenir quelcom a veure en aquelles pluges providencials les rogatives del bisbe Sistach o la peregrinació a Montserrat de l’ateu conseller Francesc Baltasar, mai se’n traurà el desllorigador. Però un cop ja no cabia més aigua als embassaments i els pagesos es queixaven de que ja n’hi havia prou de remullar el territori, totes aquelles corre-cuites de mesos enrere van passar a la història. I tots els projectes i bons propòsits que havien fet els polítics quan tenien la por al cos i no es veien el cul, la burocràcia i la miopia gestora els va sepultar al cel de les oques.

    Per aquesta raó, quan novament la sequera s’ha desvetllat i les corre-cuites han començat de bell nou, resulta que l’avís del 2008 no havia escarmentat ningú i els pagesos de ponent  seguien regant “a manta” com si l’aigua no s’hagués d’acabar mai i la majoria de canalitzacions perdien aigua a dojo degut a la manca de manteniment. Per exemple, sense afegir que d’inversions per millorar els sistemes de regadiu agrícola o per modernitzar les xarxes d’abastament d’aigua potable a les poblacions se n’han fet menys, des de 2008, que en fer possible el corredor mediterrani tan indispensable per a no perdre pistonada en la competitivitat de les exportacions i en rendibilitat de les importacions. A la meva manera de veure, si d’aquells propòsits d’esmena i penediment fets l’any 2008, quan els polítics s’arrossegaven amb la cua entre cames, el més calent és a l’aigüera el 2023, ningú se’n fa responsable, no es mereixen tots plegats una bona cleca per incompetents?     

TEMPS DE PACTES

      Com que el nostre sistema electoral no permet que qui tingui més vots governi automàticament, perquè no considera prou democràtic que sense acreditar majoria absoluta cap partit polític pugui exercir el poder, no queda altre remei que per garantir la governabilitat s'han de "fabricar" majories de conveniència, a base de consensos imaginatius o especulatius; això sí, evitant fer massa concessions que escantonin els principis programàtics dels "programes electorals" que ningú es llegeix, a vegades ni els mateixos candidats. El problema és que molt sovint, per no dir sempre, de les dificultats per pactar més que la fidelitat als programes en tenen la culpa els “egos” i les "incompatibilitats personals". 

      Qui és cap d’una llista guanyadora no es resigna fàcilment a fer un pas al costat per facilitar enteses, encara que amb el segon partit més votat s'estigui frec a frec. Però si no, també i encara amb més raó. Precisament perquè els pactes post-electorals no es basteixen sobre programes - valorant les coincidències més que no pas les discrepàncies ideològiques -, sinó sobre qui realment o aparentment tallarà el bacallà, els arranjaments o “apaños” com diuen els castellans duren el que duren, a vegades ni de Nadal a sant Esteve. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, em sembla que s’hauria de trobar una fórmula més pragmàtica perquè qui acabin governant un país o un ajuntament siguin els més votats i més ben valorats pels ciutadans, no una macedònia de sigles per anar tirant de beta.     

ÉS UN CAS ÚNIC O EN SABEU D'ALTRES?

 Me n'acaben d'explicar una que m'ha deixat esparrat, francament. Es veu que una jubilada que, com  molts altres treballadors va comprar, amb els estalvis que els bancs no retribuien, una segona vivenda per posar-la a lloguer, en previsió de complementar la seva pensió quan es retirés. Fa uns sis anys, en quedar buit va llogar-lo a una familia de nouvinguts procedents de l'est d'Europa, que semblaven bona gent i amb ganes de complir el contracte. Però, en un moment donat, abans de consumar-se l'any d'antiguitat, aquesta famíla va fer l'ànec a l'hora de pagar, donant-ne la culpa a la pandèmia que havia deixat el pare sense feina, tot i que tenia un ofici. La mestressa del pis va intentar per activa i per passiva recuperar la seva font d'ingressos, però fou endavades. La setmana passada, semblava que els seus gestors havien aconseguit per tercera vegada una autorització de cara al llençament dels morossos, però a darrera hora l'ordre es va ajornar els llogaters tenen algun tipus d'estatus d'immigració que es consideren vulnerables. 

La mestressa del pis, que com us deia el va comprar per assegurar-li una crossa a la seva pensió, està que trina perquè, segons explica a qui la vol escoltar, el pare treballa d'estranquis del seu ofici engreixant algun  empresari-corb del mercat negre, la mare dona veus pel barri per oferir-se a "fer feines" sense papers ni rebuts. I com que tenen fills petits reben del banc d'aliments un lot cada setmana, el problema és que mai arriba sencer a casa perquè el coontingut que no els hi fa peça reparteixen des de l'escala estant amb d'altres immigrants. I, per postres, una de les habitacions del pis propietat de la mestressa jubilada que no cobra un ral de lloguer, els llogaters morosos l'han sub-arrendada a una xicota immigrant que els hi paga un petit lloguer que ajuda a per fer bullir l'olla... La mestressa s'estira els cabells i, segons confessa a qui se la vol escoltar, tot els seus antecedents convergents i ser "una persona d'ordre" de tota la vida, lamenta no haver votat a Vox les darreres eleccions. A la meva manera de veure, en el maremagnum  okupa hi deu haver ha històries de tots colors i algunes, per vergonya de la nostra societat democràtica, tufegen d'una hora lluny.  

EL DESGAST QUOTIDIÀ DE LA QUALITAT DEL SERVEI DE SALUT PÚBLIC

 Mentre el seguiment dels controls de qualitat sobre Seguretat Social es basi en dades estadístiques de si es compleixen o no els protocols terapeùtics, com que es tracta d'un seguiment tan aleatori com impersonal no podrem pas definir quin és el grau de satisfacció de l'usuari amb certesa. I molt menys que la resposta que rep el ciutadà del servei de salut públic (des dels CAP als Hospitals) sigui tot el satisfactoria i reconfortant que seria d'esperar. Els protocols em sembla molt bé que es dissenyin possant-hi els cinc sentits i que teoricament siguin impecables, però, amics meus una cosa és la lletra i una altra de molt diferent la música. Massa sovint en redactar protocols tan detallistes que freguen la perfecció penso que pequen de primar els desitjos i no tenir en compte les tristes realitats. I darrera de cada incompliment de les regles de joc s'oculta un reguitzell vergonyós de petites tragèdies anònimes i particulars, degut a insuficiències flagrants que s'intenten justificar de mil maneres que no són sempre de rebut, però que tenen un comú denominador: la majoria de les vegades quan l'usuari queda insatisfet d'un servei, pel motiu que sigui, només li queda el recurs d'anar a reclamar al mestre armer. I això no consola, ressigna ni mata la ràbia per la impotència de sentir-se com una merda. Quin és, a la meva manera de veure, el problema? Doncs, evidentment, que els protocols encara que es redactin amb criteris d'excel.lència, no tenen en compte que qui els ha posar en pràctica o interpretar s'ofeguen enmig d'un oceà de precarietats i misèries de tot tipus.