PRIMERA ESTACIÓ
Al Casal, la sessió de ioga havia començat
feia una bona estona.
L’home va entrar a la sala,
mirant de distreure poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els
ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no
estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava plàcidament aquella
cerimònia, acaronant d’esma amb la mà el pelatge suau d’un gat blanc endormiscat
a la seva falda, mentre amb veu mel·líflua repetia una cantarella que ja es
devia saber de memòria, de tant repetir-la: “... tanqueu els ulls. Deixeu-vos
anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va
desenrotllar l’estora morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir
primer de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per a bellugar-se
de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames
rellisquessin fins que tota l’espinada li quedés immòbil, com arrapada a terra.
A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap alteració en el to, que
delatés si s’havia adonat dels tràfecs del tocatardà, des que va irrompre a la
sala: “...Abandoneu les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.
L’home
mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per aquella veu melosa que ja li
era tan familiar que quasi se l’estimava; malgrat tot, no en va tenir prou escoltant-se-la
per aturar el devessall de temors que li havien fet perdre l’oremus des de bon
matí, angoixa que es resumia de moment, en una gran incògnita: - què em
passarà quan surti al carrer?
-Tot dependrà de si he desorientat o no als
que m’anaven a la saga – es respongué ell mateix sense titubejar, però sota
la influència del neguit que no s’arronsava -, si no ho aconsegueixo, m’engraparan de seguida que posi els peus al
carrer i tot el que m’he escarrassat fins ara per passar desapercebut no haurà
servit de res, se n’anirà a fer punyetes.
Sabia que ho
tenia pelut, però malgrat el reguard que barrinava el seu caparró, el cor encara
no s’hi volia resignar a deixar-se engrapar, acovardit per la basarda. Un cor, per
cert, que li bategava fora de ritme, estamordit, mentrestant la veu porfidiosa de
la monitora, insensible al seu panteix, repetia com si no s’adonés de res, la seva
cançó de l’enfadós: “...feu una inspiració forta, deixant que se
us infli la panxa...”
Havia tingut
mala sort o havia estat massa deixat; seguia donant-li voltes a ambdues
possibilitats. En condicions normals no l’haguessin pas enxampat, però avui els
nervis els tenia massa a flor de pell i la por, sobretot la por de qui sap què
l’havia traït. També es veritat que, darrerament, no es capguardava tant com de
primer. Tal vegada s’havia acabat prenent aquella empescada, a cavall entre la
ingenuïtat i el desafiu, amb excés de confiança; com si es tractés d’una simple
entremaliadura de les que fan la mainada, sense pensar en les conseqüències d’un
eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap, tot sigui dit -, la
possibilitat que tot plegat acabés fent figa, i que al final de l’obra s’hagués
d’arrossegar com un cuc, demanant perdó tothom amb la cua entre cames.
Havia
assaborit de pensament amb tan deler la seva venjança que, almenys sobre el
paper, aquell pla per fer-se fonedís no li semblava pas un castell a l’aire, ja
que totes les frontisses d’aquella caparrada, de moment virtual, encaixaven a
la perfecció després de rumiar-les dotzenes de vegades; per tant, li costava de
creure que hagués ensenyat l’orella o deixat flats per on se’l pogués
desemmascarar. Per què, doncs, el rondava des de feia dies el pressentiment que
era espiat a rampeu?
Feia deu
minuts escassos que havia tingut la sort d’esquitllar-se pels pèls a la classe
de ioga, en la qual s’havia matriculat per si de cas necessitava un amagatall
momentani en un moment donat, quan va decidir tirar pel dret el gloriós escarment
en que consistia el seu pla, l’endemà mateix del primer cop que el varen tancar
al quarto de les rates. En colar-s’hi, a la classe de ioga, només pensava en guanyar
temps per recuperar-se de l’atac de pànic i cavil·lar la següent jugada. De
fet, quan aquell matí es va convèncer que li anaven a la saga, la seva primera
pensada fou córrer a refugiar-se al Casal, que es trobava si fa o no fa, a dues
cantonades d’on es trobava quan es va sentir acorralat.
– Si em pogués esmunyir del jove, que és el que
m’empaita de més a prop, els puc despistar perquè l’altre va més endarrerit – s’animà a fer un esforç de flaquesa, per despistar els malparits
que l’estalonaven.
En un moment
tan delicat se’n recordà de les recomanacions que, per si es trobaven mai enmig
d’una crisi d’angoixa, la monitora cega quina veu el tenia encaterinat els hi
va fer practicar varies vegades, i un xic a la desesperada va seguir una de les
tècniques de respiració que els hi havia fet aprendre. En tombar la cantonada
una mica més refet, va emprendre una petita corredissa amb tot el delit de que
fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera oportunitat per girar
cua: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra dels rebecs,
on potser se’n faria la pell i tot.
Però
aconseguí la proesa de refugiar-se dins el Casal, esbufegant per totes les
costures, abans que els seus perseguidors se n’adonessin de la picardia. Xiuxiuejà
una excusa en passar davant la noia que atenia la recepció, mentre recollia una
de les estores morades plegades damunt del taulell. Després d’una estona allargassat a terra, els
ulls clucs i el cos quasi empedreït, quan encara l’assossec físic no havia
amansit del tot el seu desbocat magí, la veu dolça de la monitora seguia acomboiant-te’l
impertorbable: “...sentiu que els muscles us pesen i que
reposen sobre la terra...”
En el
desenvolupament del seu pla, preferí no refiar-se’n de ningú i féu els preparatius
tot sol, d’amagat. De tota la vida havia tingut un tarannà poc parlador, però
en aquella ocasió, a més a més, va
considerar que per reeixir en el seu propòsit, era imprescindible cosir-se la
boca i ser més murri que mai. Per aquesta raó, insisteixo, li costava de creure
que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no havia anat escampant relleus del
que planejava, ni deixat papers espargits o serrells de cap mena. Tota la
maquinació la duia ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es
quedaria amb un pam de nas; en cas contrari, no li caldria passar comptes amb
ningú. Tanmateix, no havia alterat cap de les seves rutines, i a mesura que
s’acostava la data màgica procurà que no se li notés cap indici de tràngol o de
desvari, temperament que no li resultava fàcil, perquè l’ànsia l’estossinava
des de feia una setmana fins al punt que va suportar, amb la boca closa, uns
inoportuns mals de ventre que podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit
i anat a la infermeria.
Però a mesura
que s’apropava el dia, s’adonà de que tots els detalls del pla podien
modificar-se sobre la marxa menys, precisament, la data d’execució; un cop
determinada, tenia de respectar-se sense cap excusa, perquè quan desaparegués, els
sòmines de la residència es tornessin bojos buscant resposta a tots els trencaclosques
que els deixaria parats a còpia de paranys i de pistes enganyoses que no els
portarien enlloc, per molt que rumiessin. Només els sabatots dels seus nebots
podrien ensumar-se de què anava la broma
si s’esforçaven a pensar una mica, ja que de tot plegat només ells
podien trobar-hi un sentit; però no se’n refiava gaire que en fossin capaços,
puix la astúcia no era, francament, la característica principal dels fills de
sa germana.
S’havia apuntat
a les sessions de ioga, com us deia, tres mesos enrere; justament per fer servir les classes de tapadora del que
portava de cap. En el seu armari del vestuari hi havia anat guardant, de mica
en mica, tot el necessari per assegurar-se un esvaniment d’autèntic cap de
brot. Cada vegada que hi afegia nova xeixa, se li escapava el riure per sota el
nas. Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més quan
s’imaginava el desenllaç. Segurament mai s’havia divertit ni es divertiria tant
com quan mentalment anava embolicant la troca del cop d’efecte maquinat per escarmentar
d’una vegada per totes, aquella colla de voltors que li vetllaven l’herència.
Només li sabia greu no poder veure per un forat, la cara de tres déus que
posarien els nebots, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada. – No
maldàveu perquè us deixés totes les cases? Doncs, apa, ja podeu afartar-vos-en
de jugar-hi! – se’n fotria, quan
obrissin l’armari en busca de les seves coses, i el trobessin ple de cases de
fireta.
Els n’hi havia
entaforat tantes de cases de suro, que quan s’haguessin revingut i capissin garratibats
l’escarni que significava tot aquell empantano, ell faria hores que seria
lluny, disfressat d’una altra persona. El que li semblava més difícil
d’aconseguir, la documentació flamant per bastir una identitat nova de trinca,
havia estat com bufar i fer ampolles, gràcies a les manetes de la persona a qui
va encomanar aquella feina tan delicada. Calia una falsificació prou endreçada
per permetre-li d’obrir comptes bancaris on transferir-hi els diners de les
propietats que, de mica en mica, s’anés polint; i devia ser prou ben
falsificada la documentació que no va pas despertar cap sospita, ni dels
notaris ni dels pixatinters dels bancs.
Fins al
darrer moment tot havia anat com era d’esperar d’un mecanisme ben greixat, fins
que avui, de matinada, l’havia desvetllat una mala nassada que només sortir del
Xalet a mig matí se li confirmà, en enxampar dos paios que tenien tot l’aspecte
d’espiots, seguint-lo sense massa picardia. El cor li va donar un tomb, i una
glopada de sang per excés de pressió se li va bombar descontrolada al cap, enterbolint-li la vista un instant. - Estic irremeiablement atrapat –
reaccionà, esmaperdut en un primer moment.
No gosava ni
girar el cap, per fixar-s’hi més detingudament en la fesomia dels perdiguers.
Estava segur que els duia enganxats a l’esquena, caminant un per cada banda del
carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a
prop, feia veure que caçava mosques. Com era possible que l’haguessin
descobert? La veu de la monitora li bugonava les temples, sense deixar-lo
concentrar en els seus pensaments: “...escolteu la vostra respiració anant i venint,
com una ona zumzejant vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren.
Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu
meravellosament bé...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada