BOTIGUES DE PROXIMITAT AMB ENCANT VERSUS COMERÇ XINÉS INVASIU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 31 de juliol de 2019)

No són temps fàcils per als petits comerciants, si hem de fer cas de l’últim calidoscopi del comerç català. L’atur, la retallada de sous i la poca llevada dels estalvis han implicat un considerable descens del consum a les tradicionals botigues de barri que no estiguin molt especialitzades, un fenomen agreujat per l’increment de les compres “on line”, i la competència desproporcionada de les grans superfícies comercials que enlluernen amb ofertes espectaculars, i la de petits comerços xinesos on s’hi pot trobar gairebé de tot a preus inversemblants i quasi a totes hores. La invasió comercial dels orientals a Occident va començar pels volts de 1849, a Califòrnia, en plena quimera de l’or; però, no per buscar-ne i fer-se rics amb les pepides del preciós metall, sinó per fer trafiques amb els aventurers que si que hi anaven enlluernats per l’esperança de sortir de la misèria.

Darrera d’improvisats taulells d’articles de quincalleria diversa i més endavant especialitzant-se en bugaderia, alimentació a l’engròs i basars, de mica en mica van bastir una mena de franquícia - Chinatown - que des de San Francisco i d'altres ciutats nord-americanes van exportar a tot el món. Quan ho varen fer massivament a casa nostra fa un parell de dècades, la restauració exòtica a preus rebentats, l’esquer comercial del “tot a cent” i fer més hores que un rellotge als seus establiments, va xocar amb l’estil “senyor Esteve” a que estàvem acostumats els catalanets; però, estereotips a banda, els bons observadors no van trigar gaire en adonar-se que els xinesos, agradés o no, reunien moltes de les virtuts que els comerciants autòctons havien anat descuidant o perdent miserablement. Compareu, si no, el funcionament de qualsevol botiga xinesa amb les autòctones de la vora. I mentre cada dia es tancava una botiga d’aquestes que en diem de proximitat, sigui perquè els amos esperaven en candeletes l’edat de jubilació per baixar portes d’un comerç tradicional i encantador que ja no donava per fer bullir l’olla, o sigui perquè la modificació de la llei d’arrendaments urbans havia obligat a llençar la tovallola a botiguers que no saberen aprofitar l’avantatge de pagar durant llargues temporades lloguers congelats de pa sucat amb oli, per reorientar el seu negoci. El cas és que les tovalloles que llençaven els botiguers catalans fastiguejats, les recullíen fornades de comerciants xinesos que arrendaven o compraven els locals tancats per oferir mercaderies o serveis amb una mica més de cara i ulls que de bon començament, un cop deixada enrere la filosofia del “tot a cent”.

L’any 1967, el poeta Jose Bergamín va profetitzar: “De aquí a cien años todos calvos / solían decir los padres capuchinos. / Ahora, cuando se quitan la capucha, / dicen, de aquí a cien años todos chinos”. Evidentment, la profecia mai s’arribarà a complir, espero; però, mentrestant, haurem hagut d’admetre que no tots els xinesos són baixets, ni tampoc tots s’assemblen tant si te’ls mires bé i, sobretot, no són els poca cosa que semblaven quan van arribar. I, per tant, haurem d’arrambar vells estereotips com el del quimèric perill groc, que volia fer creure als occidentals que si tots els xinesos es posessin d’acord i, enfilats dalt d’una cadira, saltessin tots alhora provocarien un terratrèmol. Avui, aquests recanvis del model “senyor Esteve” estan guanyant la partida i molts parlen català i tot, inclús sense accent. La pregunta és, ara que alguns catalans estan tan preocupats per la qüestió identitària: ¿els xinesos seran cada vegada una mica més catalans o els catalans cada vegada ens tornarem una mica més xinesos?   

PERDONAR ÉS SUPERAR L’OFENSA I OBLIDAR SENSE RANCOR, PERÒ...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 30 de juliol de 2019)

¿Com es menja això d’endreçar a l’armari de les rampoines el ressentiment, però sense oblidar-se del greuge i de l’ofensa? “Jo perdono, però no oblido” -, se sent a dir sovint a gent tota seria, i des d’un punt de vista pragmàtic, asèptic i sobretot teòric, no puc deixar de reconèixer que és un bon i fins tot saludable consell; però, el problema rau en que, ja us hi podeu posar fulles, mireu-vos-ho pel cantó que vulgueu, a l’hora de posar-lo en pràctica aquest bon propòsit, la cosa no funciona. I és que quan no es vol o no es pot oblidar el mal que t’han fet o l’ofensa que t’ha trasbalsat, és molt complicat d’aconseguir i temerari d’assegurar, que el caliu de les brases del rancor s’apagarà del tot, com si res, simplement perquè recitem el mantra del perdó i l`oblit. Ans al contrari, jo diria que tard o d’hora, en el moment donat que menys s’esperi i potser fins i tot menys convingui, la flama del rancor tornarà a prendre i es revifarà el desig de revenja i de “fer-ho pagar”. I és que aquests ressentiments que es creuen superats, per desgràcia quan revifen són els que cremen més fort les entranyes d'una persona, d'una família o de una societat. Per mostra, sense anar més lluny, el que està passant a Euskadi amb els homenatges als etarres quan tornen a casa després de complir la condemna.

Ara que la memòria històrica la vivint quasi com un mite i ens turmenta com una obsessió, fixeu-vos en un petit detall: les crides als exàmens de consciència col·lectius per assumir passats tèrbols, no se solen promoure gaire sovint des del bàndol dels que tingueren un paper actiu en fets com la inquisició, l’holocaust, les croades, l’exterminació de pobles indígenes, el terrorisme, la discriminació de la dona, l’esclavitud, la repressió de les dictadures o el racisme... Les pancartes del “perdonem però no oblidem” es porten gairebé sempre des del cantó de les víctimes enlloc del dels botxins. Ara bé, a la meva manera de veure, perquè les víctimes oblidin sense rancor el passat i perdonin per sempre el mal que se’ls hi hagi fet, caldria que els botxins - continuo amb aquesta expressió figurada i genèrica per entendre’ns -, demanessin perdó de veritat, amb el cor a la mà i no amb la boca petita.

Aquest gest de penediment creïble costa molt de fer-lo, inclús quan qui l’hauria de fer pertany a una segona o tercera generació indirecta dels botxins, i la sol·licitud de perdó es reduís a una mera qüestió de cortesia o de decència pòstuma, com han escenificat, per exemple, els alemanys tres dècades tard respecte als jueus. Tanmateix, si entre els pobles, malgrat aquests hagin fet formalment les paus dels seus conflictes, sempre hi ha qui remou interessadament la zitzània i se’n malfia de la bona fe dels penediments protocol·laris és perquè, en realitat, pensa que “no és possible oblidar-ho tot”, què no passarà en pla individual entre veïns, famílies o companys? Però el pitjor de tot és que es pensi que “no s’ha d’oblidar mai” per higiene mental, perquè d’aquesta manera les ferides sempre quedaran obertes. Potser per aquesta raó l’Elieze Wiesel, un jueu transsilvà que va morir esperant que li demanessin perdó molts dels seus botxins, va escriure: “que l’oblit en absolut no és un do dels déus i que recordar és una manera d’auto-ajudar-se a gestionar la teva vida i la dels teus descendents”.      

CADA CASA ÉS UN MÓN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 29 de juliol de 2019)

I sota cada rajola s’hi pot trobar una història, deia l’avi paleta. Per tant desenganyem-nos de fer endevinalles sobre el capteniment de la gent que hi viu, perquè els mons que s’aixopluguen dintre cada casa estan farcit de silencis, de secrets, de vergonyes, de prejudicis i de complexos. La cara de la gent no expressa de portes enfora els seus somnis, recels i desenganys, i encara menys els seus sentiments vertaders. Sempre hi haurà excepcions que malgrat confirmin la regla desmenteixin la meva afirmació categòrica, esclar; però, en general la gent tendeix, ja se sap, a mostrar-se com voldria ser més que no pas com és en realitat. Però també s’ha de dir que no tothom dissimula - amagar no, que queda lleig -, com és amb la mateixa elegància i simpatia: uns es disfressen fins i tot amb certa gràcia, però d’altres, ho reconec, simplement s’emmascaren.

Per tant no acabo de comprendre de quina tècnica es valen els que fan prospeccions del tarannà i forma de pensar de la gent i de les seves probables reaccions en un moment donat, per exemple què votarà en unes eleccions, perquè em costa de creure que la gent sigui tan previsible i, molt menys, que quan se l’entrevista per engiponar una enquesta sigui tan transparent i sincera com per confessar-se sense embuts amb un desconegut, a corre-cuita i, sovint, per telèfon. ¿Com se li pot confessar la veritat oculta de cadascú sota la rajola de casa seva, a una simple veu impersonal, sense cara i ulls? Com a mínim, caldria que tant l’entrevistat com l’entrevistador preguntessin i contestessin mirant-se als ulls, però les enquestes es cuinen al microones dels laboratoris sociològics, enlloc de deixar que facin el xup-xup i reposin el temps que sigui necessari per treure’n el millor de cada ingredient de la cassola.

Els enquestadors es refien tant de la tècnica i dels mètodes d’avaluació que tant se’ls en dona que cada casa sigui un món i en cada resposta hi hagi un grapat de rebrecs, perquè parteixen de la base que la gent que consumirà els resultats de la seva recerca, a fi de comptes, quan llegeixen les conclusions de l’enquesta “científica” les assumiran com si fossin la bíblia en vers, perquè se’ls hi ha fet creure que les màquines en general i encara menys les computadores no s’equivoquen mai i, per tant poques vegades posen en quarantena el que no són res més que simples especulacions, per la senzilla raó que com que ningú es fica a la casa dels altres ignoren què van respondre els seus veïns.

 Tanmateix, sobretot quan es tracta d’eleccions, els enquestadors si l’encerten l’endevinen i, en qualsevol cas, quan la vessen sempre recorren a l’excusa de mal pagador que cada casa és un món i que la gent mai es despulla del tot. I com que aquesta, ens agradi o no, és la realitat, ¿quina credibilitat mereixen unes enquestes que, a la meva manera de veure, es fan més que per esbrinar la veritat del què es pensa a cada casa, per insinuar sibil·linament una tendència i influir que des de cada casa on la gent no diu tot el que pensa, pensi de la manera que els “científics” els hi asseguren que pensa la majoria? I, escolteu, tant li fa que l’objecte del sondeig sigui polític o comercial, en el fons tot forma part del calaix de sastre de la sociologia científica, que s’adapta tant als desitjos dels que encarreguen aquesta mena de sondejos, que com els inefables germans Marx confessaven amb tota la barra, si els resultats no us fan el pes en tenen una dotzena de recanvi. De fet, refiant-se que cada casa és un món, pensen que ni es notarà que la llebre és gat. 

A REPETIR PEL SETEMBRE, AMB UN GRAPAT DE CARBASSES I ORELLES DE BURRO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 26 de juliol de 2019)

Ara ja no passa com abans perquè en segons quines expansions ens hem tornat llepafils, però en temps reculats als estudiants que ho suspenien tot perquè no havien posat prou atenció a l’hora d’aprendre la lliçó, els feien posar de cara a la paret i els hi encastaven al cap unes orelles de burro. A part d’aquest escarni, es quedaven sense vacances i tenien d’anar, si s’ho podien permetre els seus pares, a classes de repàs per aprovar el setembre, en una segona oportunitat. No sé si era un mètode didàctic gaire efectiu aquest de l’escarni públic perquè els mals estudiants deixessin de caçar mosques i de fer el badoc a classe, però estic segur que passar aquella estona de vergonya no els hi anava malament. Ara, a l’escola, d’orelles de burro ja no en gasten, però a la vida ja són figues d’un altre paner. I encara que sigui virtualment, els rucs que se la decanten a la vida ella és la que els carbasseja sense manies; perquè, la veritat sigui dita, en definitiva qui dona les carbasses més grosses i sentides i encasta orelles de burro per sempre és la vida, no l’escola.

Tanmateix, quan hom de gran es fica de peus a la galleda cada dos per tres, per burro, i arreplega carbasses a dojo, cal que s’ho faci mirar. Sobretot quan aspira a tenir responsabilitats públiques com a líder, perquè les seves cagades acaben netejant-les sempre aquells que no en tenen cap culpa de tenir un capsigrany per governant. Parlant clar, ¿què n’hem de fer d’uns governants que a tots els horts del país només arrepleguen carbasses, i que des d’Europa les institucions comunitàries els coronen de merda d’oca, que és la versió moderna més semblant a les orelles de burro? De la collita de carbasses no se n’escapa ningú: el president Torra, degut a uns pressupostos que no li compra ningú i s’entén cada cop menys amb el seu soci de govern; el president Sánchez, perquè ha sospès l’examen d’investidura per segona vegada; o Espanya en conjunt, degut a l’estirada d’orelles d’Europa al tant se me’n fot de la contaminació ambiental, per a no allargar la llista de males notes que reparteix Brussel·les, que com un mestre tites perepunyetes ja ens ha avisat que portem malament moltes altres assignatures troncals, tant en economia com en drets humans.

Però així com a l’escola, els que portaven orelles de burro passaven vergonya una estona i es volien fondre, a aquests setciències que intenten governar, carregats de màsters que Déu sap en quina tómbola els han guanyat alguns, sembla que no els hi ve d’aquí repetir curs o provar sort el mes setembre. Però, el que em fa emprenyar més de tot plegat, és que el senyor Sánchez que ahir va suspendre l’examen d’investidura, després de 80 dies d’estar enfilat a la figuera i viure a les musaranyes, no va suspendre per cap altra raó que per ser un burro que, a més de no saber-se la lliçó, pretén que no li cal estudiar perquè és més llest i guapo que tothom. Quan jo era petit i un nen col·leccionava massa carbasses, els pares acabaven la comèdia sentenciant que aquella criatura no servia per estudiar, i el posaven a treballar. Avui seria impensable que cap dels polítics que no passen a la vida el llistó de l’aprovat, admetessin que fer bona política i molt menys governar no està fet per ells, i que es posessin a pencar. No ho faran perquè, en primer lloc, com us anava dient, no tenen vergonya de fer el ruc; però, en segon lloc, perquè se’n refien massa que les conseqüències de les seves rucades les pagarem entre tots, sinó amb diners amb dinars. I si algun dia la fan tan grossa que no es puguin dissimular les carbasses, i els pares putatius del seu partit decidissin fer-los per a no tocar més el ridícul, saben que no passaran gana perquè una rectoria o altra els esperarà perquè escalfin la cadira com un menjapà qualsevol. En alguns consells d’administració d’empreses públiques i fins i tot de privades, està ben demostrat que les orelles de burro es retribueixen a preu d’or. Nosaltres, com sempre, a pagar el pato.            

QUINA DEMOCRACIA VOLEM GASTAR: PURA, DISFRESSADA O DESCAFEINADA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 25 de juliol de 2019)

Si donem un cop d’ull als països que tenen la democràcia com a sistema d’organització social, comprovarem que hi ha models per triar i remenar, i ens adonarem que en bastants casos la democràcia per si sola no imprimeix caràcter com si fos una mena de religió laica, sinó que molts la toleren resignadament com el sistema més presentable per conviure pacíficament. Atenes, el bressol de la criatura, tenia uns cinquanta mil habitants en l’època del seu major esplendor, quan la pluralitat de parers dels ciutadans no era cap destorb perquè s’escoltaven i es respectaven mútuament les diverses maneres de pensar, avenint-se a acceptar el criteri que s’aprovava per majoria. Ara bé, ¿com s’ha de manegar l’esperit democràtic en estat pur, quan enlloc de cinquanta mil son milions els ciutadans, i cadascun porta al cap un barret diferent? En Felip II, que no era precisament un monarca lliberal sinó un absolutista de pedra picada, confessava que no es podia governar una nació on cada súbdit portés un rei al cos, si no era treien el geni i les xurriaques de tant en tant. És a dir, no és un problema d’avui dia que la democràcia en estat pur fastiguegi a més de quatre.

La qüestió és que en les tres quartes parts del món que els ciutadans es lleven cada matí convençuts que viuen en una democràcia, aquesta percepció resulta ser un miratge, i a l’hora d’obeir el govern que han elegit, cadascú es busca excuses per interpretar la partitura democràtica amb claus, instruments i compassos diferents. Vet-aquí l’exemple de Rússia, que des que va arraconar oficialment l’enganyifa de la república dels proletaris, obrint-se de cames a la democràcia capitalista, resulta que s’ha instal·lat a l’antiga plaça roja un invent de democràcia trucada que enlloc de servir per repartir el poder entre el poble sobirà, el concentra en mans d’un dèspota il·lustrat, com en Putin, perquè pugui governar disfressat de demòcrata de tota la vida. A l’altra banda del globus, Nord-Amèrica encara no han superat en ple segle XXI i menys amb un president d’extrema dreta a la Casa Blanca, aquell dilema que als anys seixanta plantejava cruament una editorial del “The Washington Post”: “el quid de la qüestió de la democràcia no és si la majoria ha de decidir qui governa, sinó “quina” classe de majoria té dret a escollir els dirigents”.

A casa nostra, quan les primeres flamarades del postfranquisme omplien els carrers de joves indignats, que per primera vegada no destrossaven la propietat pública en contra de Franco sinó en nom de la llibertat i la democràcia, un home tan lliberal i ponderat com en Trias Fargas es posava les mans al cap, tot retraient a aquells aprenents de bruixots demòcrates que “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. ¿Per què serà que les democràcies que es consideren “madures” se senten més còmodes governant des del confort d’una majoria absoluta , que no pas mitjançant un govern de coalició o de concentració? ¿No serà perquè entre la majoria absoluta i la tirania hi ha un pas? És un fet demostrat que els demòcrates que tenen tot el poder a les seves mans massa poques vegades saben administrar-lo amb seny i, en canvi, sovint sota la pell de xai treu el morro el llop dictador. Ja n’arriba a ser de complicat això de la democràcia!

Per aquesta raó, a la meva manera de veure, és millor passar d’experiments i de tombarelles polítiques, i li compro a l’Albert Camus, que va dimitir de la “democràcia marxista”, allò tan encertat que va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l ni escarnir-lo i accepta dialogar sobre tots els seus arguments”. Però quan uns líders polítics estan tan persuadits que són més demòcrates que ningú i que la raó només la tenen ells, no tarden gaire a barrar la boca dels que els hi porten la contrària, emprant qualsevol tipus de dissuasió: des de la física a la psicològica i l’econòmica. Que no es facin trampes, doncs, al solitari tots aquests demòcrates bruixots i saltimbanquis incapaços de posar-se d’acord per investir un govern de coalició o per aprovar uns pressupostos. Sàpiguen aquests demòcrates de pacotilla que envien directament la democràcia al criar malves, però ells tampoc se n'escaparan.

“MANADES” JUVENILS QUE ACTUEN A LES ESCOLES, SILENCIOSAMENT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 24 de juliol de 2019)

Els mossos investiguen una suposada violació a un menor de 13 anys amb síndrome d’asperger, per part d’una “manada” de quatre companys d’escola, d’entre 14 i 15 anys. Aquesta presumpta violació, que van transcendir ahir als mitjans, va ser denunciada per la seva família el 17 de desembre de l’any passat. Els fets van passar al col·legi concertat el Roser, de Vallirana, i segons l’agencia EFE els directius de l’escola en van tenir coneixement el mes de novembre, activant immediatament els protocols per assetjament escolar. Però, a partir de la denuncia dels pares, els membres de la “manada” es van rebotar insultant i amenaçant la víctima, fins aconseguir que el febrer d’enguany el nen trobés tan indefens que es veies obligat a canviar d’escola. Com ja sabeu, l’assetjament escolar, més conegut per bullying, es produeix quan un alumne de forma repetida és víctima de vexacions físiques o verbals per part dels seus companys de classe. Aquestes agressions, en general, succeeixen en llocs apartats on no hi ha roba estesa adulta, dins o fora del recinte educatiu, i consisteixen en aprofitar-se d’una víctima elegida normalment perquè presenta algun tipus de feblesa o diferència, coaccionant la complicitat dels testimonis per por a convertir-se ells també en víctimes. Els assetjats solen ser nens o nenes en capella de l’adolescència, i l’assetjament va més enllà de la simple violència física com pot ser pegar, perquè les agressions més habituals consisteixen en aïllar la víctima impedint-li l’accés normal a l’entorn social, en definitiva fent-lo sentir com una merda.

D’aquest tipus de comportaments esbiaixats no se’n parla massa, perquè principalment la por, la vergonya o d’altres consideracions, inclosa la benintencionada de no causar alarma social, serren massa dents i boques i permeten que moltes víctimes es mengin el marró totes soles, enmig de traumes psicològics i fracassos escolars que no s’expliquen fàcilment gràcies a aquest pacte no escrit de silenci. Que el bullying no és cap broma ho fa palès la dada que a Catalunya, almenys el 14,8% dels joves l’han patit, en algun moment de la seva etapa estudiantil. És una de les xifres més altes i escandaloses d’Espanya, segons un informe de l’OCDE, elaborat el 2015, durant les proves PISA als alumnes de 15 anys; i en els darrers mesos s’accentua aquesta tendència degut a l’augment de noves tecnologies que faciliten personalitzar l’assetjament des de les xarxes socials, encara amb molta més malicia i sadisme. Com en pot ésser de cruel la mainada! I encara que no es tracti de bullying pròpiament dit, també caldria destriar quantes baixes per depressió o cansament de mestres no tenen el seu origen en que alguna “manada” d’alumnes assetjadors els hi fa la vida impossible. Per altra banda, una característica d’aquests pocavergonyes és que individualment semblen uns angelets, ja que només quan s’ajunten en “manada” es converteixen en depredadors perillosos.

A la meva manera de veure, doncs, mentre amaguem com a societat el cap sota l’ala i dissimulem sota la catifa de la conveniència el que passa en realitat a més col·legis dels que ens pensem, no caparem els brots d’assetjament abans no sigui massa tard per posar-hi remei, i que aquests comportaments derivin a la llarga en una potencial brutalitat social o potser inclús en tics feixistes. A la xarxa, ahir s’hi podien trobar piulades explicant amb pels i senyals com es va consumar aquesta presumpta violació que ara s’investiga; si realment fossin veritat els detalls que es donen, n’hi ha per vomitar de fàstic i d’indignació. I només de pensar que d’aquestes aberracions se n’acusa a nanos de tercer d’Eso, francament, esborrona i com a mínim es perquè ens ho fem mirar tots plegats, perquè ningú neix bèstia.            

A LA MEVA MANERA DE VEURE       

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

tabrilde@blogspot.net

PROHIBIT CRITICAR EL REI PERQUÈ LA SEVA PERSONA ÉS INVIOLABLE NIT I DIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 23 de juliol de 2019)

Parlar d’inviolabilitat, ara que els violadors fan de les seves quasi cada cap de setmana, en manada o per lliure, no deixa de ser xocant. Però el Tribunal Constitucional fa la seva feina al marge de com respira el pati i, per aquesta raó, ha recalcat la inviolabilitat del monarca, en una interlocutòria anul·lant la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya que censurava el discurs de Felip VI el 3-0. De fet, el tribunal no ha fet altra cosa que citar l’article 56.1 de la Constitució espanyola, que estableix que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Els magistrats, estirant simplement aquest fil legal arriben a una conclusió coherent amb la doctrina constitucional: “si la figura del rei és inviolable i està exempta de tota responsabilitat, tal consideració comporta, com a conseqüència jurídica necessària, que cap poder o institució pública disposi de potestat reconeguda per la Constitució i les lleis per emetre judicis de censura o reprovació pels actes del rei”. Després de llegir aquestes consideracions tan ben explicades, em queda la impressió que la meva condició de ciutadà queda substituïda per la de súbdit. I no hi puc estar menys d’acord, francament.

Des de la meva manera de veure, com a simple ciutadà ras, no puc entendre que cap persona pugui decretar-se per llei que està per sobre del bé i del mal. I quan més altes siguin les seves responsabilitats, encara menys. Inclús afegiria que quan més altes o importants siguin aquestes competències, més obligat hauria d’estar el que en sigui dipositari a passar comptes, si voleu seguint un protocol estricte que eviti que l’amor propi o la vanitat d’aquest personatge se sentin matxucades. Els polítics, encara que arribin a la presidència del govern o de la república, en els països que correspongui, poden ser censurats, criticats i fins i tots acomiadats de la rectoria a través de les urnes. En canvi, el nostre monarca no: és inviolable perquè ho diu la Constitució. Bé, m’ho empasso perquè no tinc cap més remei, però no li compro l’argumentari al tribunal perquè no puc evitar sentir-me tan estafat, democràticament parlant, com aquells vassalls de l’edat mitjana que tenien d’entomar el dret de cuixa del senyor feudal. Que, per cert, també era una persona inviolable, encara que ell violés donzelles a mansalva. Potser fins i tot “per la gràcia de Déu”.

Com que anit vaig endrapar una pizza carregada de formatge que no se’m va posar bé, a pesar de prendrem dues dosi de sal de fruita, he passat la nit del lloro, per tant he tingut temps de donar-hi voltes i més voltes a aquesta qüestió de la inviolabilitat del rei, i quan ja em sortia fum del caparró he arribat a una evidència de pissarrí: la diferencia entre un governant del més alt nivell que  vulgueu i el monarca espanyol rau en que els governants han de sotmetre’s cada ics temps, passant per les urnes, a la aprovació o reprovació dels ciutadans. És possible que en alguns països l’alta magistratura de l’Estat també estigui més o menys blindada, però no la salva ningú de que no se li renovi la confiança. I quan més hi reflexiono, més m’emprenyo; perquè no puc acceptar que existeixi una institució pública quines accions o omissions dels seus representant no es puguin criticar, censurar, ni tant sols debatre en la seu parlamentària on en teoria resideix la sobirania popular. Confesso que aquesta sensació d’indefensió jurídica i política davant una figura pública inviolable m’atabala com a ciutadà. I malgrat de cap manera pretenc que s’obri la veda per violar cap rei, si que m’agradaria que fos el propi rei el que es despullés de tanta cuirassa que l’allunya del poble. Potser aleshores fins i tot em cauria simpàtic, perquè jo, no hi puc fer més: els intocables m’avorreixen i no els suporto.   

    

A LA MEVA MANERA DE VEURE       

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

tabrilde@blogspot.net

LA JUSTÍCIA ÉS UN “CACHONDEO”, VA DIR FA 34 ANYS L’ALCALDE DE JEREZ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 22 de juliol de 2019)

El 1985 el llavors alcalde de Jerez, militant del partit socialista andalús, va esclatar amb un estirabot qui sap si precursor de les avui polèmiques “fake new”, acusant la justícia de prendre-s’ho tot a broma. L’alcalde estava emprenyat perquè es jutges li havien picat el crostó per impedir l’enderrocament d’un xalet del seu amic Bertin Osborne, construït passant-se les ordenances urbanístiques per l’arc del triomf; però, aquesta vegada els jutges tenien més raó que un sant i varen fer el que tocava, abaixant-li els fums de passada a l’alcalde socialista amic dels senyorets andalusos. Però la frase, vomitada a tall de conya i pretensions inequívoques d’insult, va quallar enmig d’un ambient propici al sarcasme, quan es parlava d’actuacions judicials. I anys després, encara ens ve inconscientment a la memòria aquella frase quan una sentència ens trenca les oracions. Déu me’n guard d’afirmar-ho amb tanta contundència com es va expressar el senyor Pacheco, però confesso que a vegades et quedes descansat repetint, encara que només sigui mentalment, aquella expressió d’indignació.

És el que em va passar, quan vaig llegir que el Tribunal de Comptes s’havia fer-se enrere d’una primera sentència que condemnava a l’exalcaldessa de Madrid, la senyora Botella de Aznar, a pagar una multa de 22,7 milions d’euros, estimant el recurs presentat pels seus advocats. La malifeta de l’alcaldessa va consistir en polir-se divuit promocions d’habitatge que l’ajuntament de la capital gestionava i administrava, venent-les al fons voltor Blackstone. L’any 2013, quan l’operació en qüestió va materialitzar-se, aquest fons immobiliari ianqui havia posat les grapes damunt del pastís immobiliari espanyol, aprofitant les promocions públiques d’empreses constructores en fallida per explotar-les de lloguer o revenent-les a nous rics procedents de l’est d’Europa. El negoci que va fer amb l’Ajuntament de Madrid era digne del millor gitano, ja que si bé va sanejar la hisenda municipal, els voltors varen fer-se la barba d’or. Així ho va reconèixer el propi Tribunal en una primera sentència, però uns quants mesos després tres magistrats d’aquest mateix Tribunal varen revocar la condemna inicial, en considerar que no n’hi havia per tant. Fins aquí res a dir, si no fos que dels tres magistrats que dictaminaren el recurs, un havia estat ministre de justícia d’un govern Aznar i l’altre era un conegut amic íntim de la família.

I, tanmateix, me’n recordo d’allò que va dir l’alcalde de Jerez quan m’assabento que l’escalada d’inseguretat que es respira arreu del país, en bona part és deguda a la deixadesa com es gestionen els expedients de reincidència de delinqüents habituals. Sigui per manca de recursos o per no haver adequat el legislador el codi penal a la realitat, el cas és que el més calent en matèria judicial està a l’aigüera. A la meva manera de veure, doncs, si la justícia ranqueja no anem bé, perquè en un estat de dret l’empara efectiva dels ciutadans per part dels tribunals, no hauria d’estar condicionada ni enterbolida cada dos per tres per dubtes sobre la neutralitat, imparcialitat o independència política dels jutges. Per tant, la separació efectiva de poders hauria de ser inqüestionable i no només una farsa disfressada de cara a la galeria, i la dotació pressupostaria de la justícia hauria de ser suficient per posar les piles al dia en quant a tecnologia i logística pròpia del segle XXI, enlloc de desempallegar-se com poden de la feina amb eines de l’època de la pera. Mentre no s’actuï amb fermesa en aquesta qüestió, l’exabrupte del senyor Pacheco estarà vigent.      

A LA MEVA MANERA DE VEURE       

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

tabrilde@blogspot.net

A PROPÒSIT DE FER ANYS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 19 de juliol de 2019)

Quan ets jove, el temps té una importància relativa perquè et sembla que te’n queda tant per davant que no que no te l’acabaràs mai; però, quan comences a fer-te gran dones al temps la importància que té, i si ets una persona inquieta amb projectes mig empantanegats i uns quants per endegar, procures no perdre’n ni una engruna perquè potser ara trobes sentit a allò que, de petit, escoltaves dir a l’avi i no sabies ben bé de què parlava: “vigila, nano, que la processó sembla molt llarga però el ciri s’escurça de seguida i s’ha d’aprofitar abans no es fongui”. Sóc d’aquells que pensa que mai de la vida et pots quedar sense projectes entre-mans, sense il·lusions que t’ajudin a aprofitar a cremadent del temps que disposes abans no es faci definitivament fosc. I sóc, també, d’aquells que opinen, defensen i recomanen, sobretot als que no són de la primera volada, que no es conformin només “a passar l’estona una mica distrets”, sinó que procurin utilitzar la reserva d’energia per sentir-se vius, per sorprendre cada dia amb una nova fita per assolir, sigui a nivell personal o col·lectiu.

I això que dic val per gent de totes les edats, doncs hi ha gent de trenta anys que asseguren practicar aquella filosofia del carpe diem, però deuen haver-la en una versió barata perquè foten una cara de pansits com si fossin vells xarucs, sense prendre’s ànsia per fer res de profit. No en dubteu gens, sempre s’ha de tenir a mà un projecte nou en que invertir temps i l’energia perquè no és el temps qui s’escorre dels dits, som nosaltres que tenim les mans foradades. Per aquesta raó, no cal capficar-se ni amoïnar-se per les notícies de merda que cada dia ens serveixen la majoria d’informatius perquè tinguem un bon mal de ventre o un atac de feridura, puix precisament l’experiència de com passa el temps ens ha de fer concloure que no cal patir-hi per tots aquests embolics de la política, de l’economia, de la seguretat o del benestar, ja que tal dia farà un any i el sol es lleva cada mati per escalfar tothom.

A la meva manera de veure, doncs, aprofitem el temps per treure-li a la vida tot el profit que puguem sobretot per a sentir-nos realitzats com a persones, que és el projecte més important que tenim des que naixem. I no cometem l’error de “matar” el temps, perquè si el temps en abstracte ja és immortal, quan ens referim al “nostre temps” seriem uns capsigranys si el deixéssim escolar pel forat de l’aigüera. “El temps - deia Thomas Mann - és un regal que mereix ser tractat amb tots els honors, ja que ens dona l’oportunitat de desenvolupar tots els nostres talents”.

AMICS I AMIGUES DEL BLOG, PASSEU UN BON CAP DE SETMANA I SENTIU-VOS FELIÇOS. FINS DILLUNS VINENT, SI DÉU VOL.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE      

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

tabrilde@blogspot.net

CAP REVOLTA SURT GRATÍS, SEMPRE S’HA DE PAGAR UN PREU FORA DE PRESSUPOST

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 18 de juliol de 2019)

No obstant que els engrescadors, els fanàtics i els que viuen de les revolucions assegurin que totes acaben entre flors i violes, la veritat és que la història relativitza l’eufòria o la desmenteix directament: en la majoria dels casos de revoltes, espontànies o manipulades, el poble que les protagonitza acaba sempre plorant més víctimes malaguanyades de les que es pensava o retirant-se amb la cua entre cames, baldat per la repressió de nous tirans post-revolucionaris. Potser Ucraïna ha sigut una de les comptades excepcions, en els darrers anys, en que un poble va plantar-se a la plaça Maidan per escridassar el seu dèspota domèstic, i que el va fotre fora només a canvi d’un discret, sostenible i quasi testimonial grapat de morts (no varen arribar a cent). Mesos abans, també part del poble egipci va ocupar durant setmanes la mítica plaça Tahir fins a cantar victòria en aconseguir, aparentment, totes les reivindicacions per les que lluitaven. Això sí, després d’un bany de sang aquesta vegada. Però quatre dies després d’aquella victòria pírrica els revoltats van haver de tornar a la plaça decebuts, en adonar-se que amb els nous governants post-revolucionaris no havien aconseguit res més que sortir del foc per caure a les brases.

Que cap revolució és un ball de festa major ja ho va sentenciar fa una colla d’anys el mateix Mao, afegint que administrar l’endemà de la victòria era tan complicat com gestionar el dia a dia de la protesta. I sovint tant o més dolorós, penso jo. Per aquesta raó, la història adoctrina que el bon resultat de qualsevol revolta a la recerca d’un idíl·lic “començar de nou”, no està mai garantit del tot. I d’aquí ve que intel·lectuals i filòsofs contraris a les revolucions en general, prediquin - més de quatre vegades a sou de tirans i dictadors, que aquesta n’és una altra derivada del mercadeig revolucionari -, que es millor “continuar” que no pas “inventar”. El gran bufó Bernard Shaw, se’n fotia sovint dels partidaris del “val més deixar-ho tot com estar”, amb una cullerada de fi humor britànic: “l’home raonable s’adapta constantment al món en que viu. El no raonable s’entesta en voler adaptar el món als seus somnis. Però, si el món ha progressat ha estat sempre gràcies als rampells d’homes pocs raonables”. Actualment, les revoltes dels indignats que s’escenifiquen a varis països, no són altra cosa que la reacció inarticulada davant una situació d’evident degradació del sistema polític. Aquestes revoltes en pro del “bé comú” - l’encarnada per la Colau a Barcelona n’és un exemple -,un dels seus ideòlegs, en Joan Subirats, defineix subtilment el “bé comú” com una idea a mig camí entre la propietat de la comunitat i l´ús de la comunitat. Veure’m si prosperen o es desfan com un bolado i, tanmateix, si el preu a pagar per implantar-les serà assumible per la societat.

A la meva manera de veure, però, el gran problema de l’endemà de les revolucions és que enlloc de clarejar el dia després sota la llum i el caliu de la concòrdia i l’esperança, el poble es desvetlla rebolcant-se entre el terror, la revenja i la frustració. A molts nostàlgics dels canvis a la força els hi agradaria que les revoltes de Maidan o de Tahir esdevinguessin un símbol més que no pas un precedent, però jo ja em conformaria que servissin per entendre que l’única manera d’impedir una revolució es evitant-ne les causes. Finalment, penso que també caldria fer observar a la joventut que creix entusiasmada per enrolar-se en plataformes revolucionaries més o menys èpiques, que voletejant totes les revoltes, petites o grans, sovint hi trobem, pendents de la carnassa, voltors camuflats sota el plomatge de la sagrada i altruista neutralitat, però que estan ensinistrats per enriquir-se a costa de les desgràcies i penúries que les revoltes remouen. Us en podria retreure dotzenes d’exemples d’aquestes misèries humanes, però m’acontentaré amb una mostra: pareu atenció, sense anar més lluny, en la Suïssa amable, educada, florida i lloca d’exiliats de tot el món, que va aixecar una vertadera indústria bancària sobre les tombes i les calamitats de països sacsejats per la guerra, la dictadura i la depredació de la corrupció. No ho dic pas jo això, està escrit a la història.    

A LA MEVA MANERA DE VEURE                         

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

tabrilde@blogspot.net

ALGÚ HAURIA D’AVISAR LES CAPUTXETES QUE NO ES REFIÏN DELS LLOPS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 17 de juliol de 2019)

Els llops, sobretot quan surten en manada són perillosos, astuts i falsos, per aquesta raó caldria que qui tingui la responsabilitat de protegir i educar alguna caputxeta la insisteixi que si va a rondar pel bosc - sigui d’arbres o d’asfalt i a segons quines hores -, no se’n refiï dels llops que se li acostin tot remenant la cua per fer-se els simpàtics, guanyar-se la seva amistat i que perdi la por, perquè per molt que s’esforcin en dissimular les urpes i els ullals, massa sovint en el moment més inesperat no poden evitar comportar-se com la mala bèstia que porten dintre. I quan això passa i una caputxeta en surt malparada, es disparen totes les alarmes socials. Ja està bé que llavors es toqui a rebato i tothom surti a la cacera del llop, i que tots els veïns, amics, coneguts i forces vives del poble de la caputxeta exigeixin, picant de peus a terra a la plaça de la vila, sinó literalment la pell dels depredadors almenys que se’ls doni un escarment exemplar perquè cap més llop agredeixi una caputxeta. Però, tanmateix, caldria que a les caputxetes ingènues, alegres i confiades i als responsables de vetllar, mentre siguin menors, perquè no prenguin mal, se’ls hi preguntés molt en serio perquè es deixen entabanar tan fàcilment pels llops, acceptant anar de farra voluntàriament amb una manada, inclús entrant als seus caus amb el lliri a la mà.

A la meva manera de veure, doncs, algú hauria d’explicar a les caputxetes que en qüestió de llops no es mamin el dit, perquè ja tinguin la pell blanca, negra o de color de gos quan fuig, el problema fonamental és que són llops. Aquesta realitat, que no té volta de fulla, no només se’ls hi hauria d’explicar a les caputxetes a la seva pròpia llar, sinó que també a l’escola i al carrer els companys d’estudis o de diversió no s’haurien de passar de llestos o de progres, desacreditant i menyspreant els consells sensats dels adults quan prediquin la necessitat de no abaixar mai la guàrdia quan volten llops. L’excusa que donen els que menystenen i escarneixen els que aconsellen les caputxetes que no badin, és que a la majoria de llars avui dia no estan gaire de moda les crides a la prudència, i encara menys prohibicions concretes com no tornar massa tard a casa, no beure ni empassar-se porqueries subministrades pels llops i, sobretot, de no acomboiar-se amb ells com si els coneguessin de tota la vida, quan mitja hora abans no s’havien vist mai. Analitzar les causes de tot plegat seria complicat, potser perquè la raó principal de la relaxació i negligència per part dels responsables que tenen el deure d’estar “in vigilando” respecte a les caputxetes, sobretot si són menors, és que s’haurien d’imposar les conductes assenyades, les de quan en temps no tan reculats encara no s’havia confós el concepte de llibertat amb el de llibertinatge, i recuperar l’autoritat moral dels pares per educar els fills en la obediència de les regles de joc i en el respecte. Però, això no s’improvisa de la nit al dia, sinó que s’ha d’esperar que a còpia de bones pràctiques durant una colla d’anys, aquestes hagin assolat en la societat com una conducta natural. En definitiva, que si les caputxetes estiguessin vacunades de no deixar-se embolicar tan sovint per llops disfressats d’ovella - com aquell de la cèlebre rondalla, que es vestia d’àvia de la caputxeta vermella per cruspir-se-la -, els llops malparits ho tindrien magra per queixalar carn fresca.

BONA DIADA A TOTES LES CARMES I CARMETES, DIVAGANT SOBRE LA FELICITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 16 de juliol de 2019)

Tinc una amiga que enlloc d’acomiadar-se com tothom amb un adeu o un bon vent, té la costum de fer-ho amb un voluntariós i encantador: que siguis feliç! I quan troba un conegut sempre li fa la mateixa pregunta, com a saludo: ets feliç? Ho fa amb tothom, com si es tractés de la forma de complimentar més normal del món, tant si el que té al davant és simpàtic com si fa cara de pomes agres. La majoria, aquesta manera de saludar l’entomen bé, però n’hi ha uns quants que una pregunta tan directe només se la dispensen com l’estirabot d’algú que potser és rara o no gira rodona del tot o, encara pitjor, ho consideren una impertinència o una provocació, no perquè siguin sorruts o mesquins, que també, sinó simplement perquè no saben o no se’n recorden de quina cara s’ha de posar quan s’és feliç.

A la meva manera de veure, doncs, la felicitat no depèn de res més que de les ganes que hom tingui de ser-ne. Hi ha qui creu que per ser feliç totes i li han de pondre, quan la felicitat de veritat no és un valor que es cotitzi ni pel que hom té ni, segurament tampoc, pel que val; sinó per tenir bon cor i una mirada neta, transparent i sempre optimista. En canvi, aquells que estan convençuts que tots els coloms del poble van a cagar a la seva finestra, val més que corrin a demanar hora al metge i s’ho facin mirar, perquè pensant d’aquesta llei de manera, francament, ho tenen pelut per ésser feliços.

Tots tenim calades persones que, tot i passar-les magres, no han perdut pas el coratge, ni el somriure se’ls hi ha esborrat dels llavis, ni se’ls ha agrejat el caràcter consumits per l’enveja del que tenen els que tot els hi raja. I no és perquè aquestes persones siguin fleumes, bledes solejades, submises o de bon conformar, sinó perquè saben adaptar-se a les circumstàncies, si cal fent les tombarelles i tots els papers de l’auca que calgui per sortejar cada envestida banyabaixa de la vida. I sobretot perquè no perden mai el temps entretenint-se buscant a cada gat tres peus. El secret per ésser feliç rau, al meu humil parer, en saber apreciar la suma dels petits i vulgars detalls del dia a dia, des de despertar-se havent passat bona nit, cordar-se els botons de la camisa i els cordons de les sabates i anar el lavabo sense ajuda de ningú: hi ha gent que aquestes coses tan simples i habituals, a les quals quan s’està bé no se’ls hi dona la importància que tenen, mai seran capaços de fer-les per si sols.

Si aquestes persones coratjoses no fan el ploramiques sinó que s’esforcen per tirar endavant, ¿quina excusa tenen per considerar-se infelices les que no pateixen cap limitació o incapacitat? Vet-aquí que hi ha gent que s’afarta de delicadeses a cada àpat i, no obstant, viu tot el dia amargat. En canvi, hi ha qui s’ha de conformar amb els rossegons i engrunes de les taules dels que van forts d’armilla i, tenint tota la raó per renegar de la seva mala sort, deixen parat tothom dient que no els hi falta de res. De veritat no en coneixeu cap d’aquestes persones que viuen amb el que tenen com si fossin reis? Em sembla que quan us ensopegueu pel camí amb una d’elles, valdria la pena d’aprofitar-ho per demanar-li què entén per felicitat. Segur que us deixarà parats i, qui sap, si una mica avergonyits.

Que sigueu feliços i, sobretot, que us en sentiu de veritat.

Especialment avui les Carmes i Carmetes que fan el sant.   

A LA MEVA MANERA DE VEURE                         

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

EL PITJOR NO ÉS EL MÉS PROBABLE, PERQUÈ EL MILLOR NO ÉS IMPOSSIBLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 15 de juliol de 2019)

Ser honest no consisteix només en saber què està bé, sinó en combinar el coneixement del bé amb “fer-ho bé”. Però quan es tenen responsabilitats per fer allò que més convé tothom i no només allò que interessa uns quants, cal valentia i integritat. Quan se sap allò que és millor perquè tothom vagi bé, però no es té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure com un home mort que camina. Per desgràcia, tanmateix no només a Espanya sinó a gairebé tot arreu, hi ha massa gent que viu de i per la política sent homes morts que caminen.

La democràcia, tal com molta gent la tenim entesa, consisteix en que el poble delega cada ics temps la seva sobirania en uns representants elegits per sufragi universal, els quals s’han de posar d’acord perquè governi qui hagi tingut més vots per executar al peu de la lletra els compromisos electorals del seu programa, sotmetent-se de bon grat al control constructiu de l’oposició, en tant que dipositària també de la confiança d’una part dels ciutadans. I aquests ciutadans o el poble, si us sembla més correcte expressar-ho així, sempre que entengui que qui governa ha traït els seus compromisos electorals podrà sortir al carrer per escridassar-lo pacíficament, fins que rectifiqui el rumb. Són les regles de joc de la democràcia. Però, jo em pregunto perquè aquests principis elementals de convivència democràtica són, a la pràctica, paper mullat?

Molts governs, als quatre dies de tenir la paella pel mànec solen oblidar-se d’allò que van prometre i fan allò que més els hi convé, sense fer massa cas de les queixes de l’oposició i mirant-se amb fàstic les protestes populars. ¿No us ve al cap la patxoca de més d’un ministre que davant la cridòria al carrer no tingui res més a dir que: “malgrat els insults, crits i rebombori el govern no pensa donar un pas enrere”? No li costaria res a un ministre d’un govern genuïnament democràtic replicar als manifestants o als diputats de l’oposició parlamentària, que pren nota del seu rebuig i que estudiarà les propostes de reforma amb interès. Però, ca! Encara se’n vanten. Qui sap si molts d’aquests ministres bocamolls que parlen només perquè tenen boca, varen fer campana el dia que a classe explicaven, precisament, les bones pràctiques democràtiques.

A la meva manera de veure, però, malgrat tenim l’escenari polític que tenim i que ens dona la impressió que no se’n pot esperar gaire més d’aquesta trepa, animem-nos pensant que mai el millor no és impossible, encara que el pitjor sigui el més probable. Però, per si de casi posem un ciri a santa Rita.

A LA MEVA MANERA DE VEURE                         

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

DEU MIL AFORATS I NO ELS HI CAU LA CARA DE VERGONYA ALS POLÍTICS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 14 de juliol de 2019)

Som l’únic país definit formalment com una democràcia moderna, en el qual el principi d’igualtat davant la llei no s’imposa amb absoluta identitat de criteri amb la resta de socis del club, sinó que nosaltres anem per lliure i mentrestant ens omplim la boca – no pas tots, perquè la unanimitat feria fàstic – de prohibir les discriminacions per sexe, raça o religió, ¿ens sembla raonable que uns deu mil ciutadans espanyols, amb els monarques emèrit i en funcions a primera fila, puguin viure tranquils en la seguretat que cap jutge podrà, encara que els agafi amb els pixats al ventre rifant-se la llei, deixar-los en calçotets al mig de la plaça perquè els hi serveixi d’escarment? D’aquesta mamella protectora, que se’n diu “aforament”, se’n beneficien sense que moguin un dit per desmarcar-se i abolir aquesta butlla laica centenars de ciutadans que, gràcies a ella s’asseguren estar per sobre del bé i del mal ja que cap jutge d’instrucció “ordinari” no és prou bo per furgar en les seves misèries, sinó que només la santíssima trinitat de la magistratura suprema hi pot ficar el nas.

Perquè ens fem càrrec de la befa que aquest privilegi feudal suposa als ciutadans pelacanyes com vós i jo, els “aforats” són aquells personatges – “honorables”, “il·lustríssims” i excel·lentíssims segons el nomenclàtor oficial del regne -, que com a pagament en espècie afegit a la generosa nòmina que l’Estat els hi diposita cada mes a la menjadora, com a compensació a la suor que vessen exercint funcions públiques de rang més o menys alt, si s’unten els dits, prevariquen fen favors a canvi de diners o dinars, o senzillament es passen per l’arc del triomf la honorabilitat que se’ls hi suposa com a “servidors del poble” – no us en rigueu, que jo no me’n foto pas -, les seves sempre presumptes relliscades no les pot instruir un jutge o jutgessa de tercera divisió, sense pedigrí ni currículum professional per examinar les caques de tan honorables bruixots, encara que la vocació d’aquests juristes primerencs i sense llustre sigui servir amb imparcialitat la justícia immaculada. No, a aquests deu mil mansos només els poden demanar explicacions els suprems representants de l’establishment de la Magistratura, els quals per cert i acabar-ho d’adobar s’han enfilat als seus alts tribunals gràcies, precisament, a la designació a dit dels “aforats”.

A la meva manera de veure, doncs, mantenir aquest privilegi per a quants ciutadans, per escarni de la resta, com passa en aquest país exemplar, converteix una justícia de la qual s’espera que sigui ràpida, imparcial i igual per a tothom, en un prototip grotesc de la llei de l’embut que es practica en aquesta democràcia imperfecte, perquè polítics-legisladors-beneficiats no semblen tenir cap pressa per desmuntar aquesta vergonya de l’aforament. No poden pas excusar-se en que no hi ha pressupost ni govern constituït: fer aquest gest d’honestedat democràtica no costaria un euro – al contrari, segurament n’estalviaria uns quants –, i no li faltaria consens de sobres si tenim en compte que la majoria de partits durant la campanya electoral blasmaven dels privilegis dels aforats.             

A LA MEVA MANERA DE VEURE                         

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

“MENES”,TEMPORERS I MANTERS: S’HA COMENÇAT LA CASA PER LA TEULADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 12 de juliol de 2019)

És esgarrifós i imperdonable que una administració pública del segle XXI permeti que un de cada tres “menes” – jo penso que les estadístiques no reflecteixen l’autèntica realitat del drama i es queden curtes -, quedin abandonats literalment al carrer quan, per imperatiu legal, són desmamats de la teta de la Direcció General d’Atenció a la Infància i la Joventut (DGAIA) en complir els 18 anys.

I és una vergonya que any rere any a Lleida, després de tant de temps de remenar la perdiu amb els temporers quan comença la temporada de la recollida de la fruita estiguem com fa quaranta anys amb tants de melics per lligar per aconseguir que la mà d’obra forana - negra, marroquina o sud-americana -, trobi unes condicions dignes per establir-se temporalment als pobles on estiguin contractats el temps que duri la collita i, sobretot, per impedir amb tanta autoritat moral i eficàcia real com calgui que envaeixin els carrers d’aquest pobles, fastiguejats pel lamentable espectacle de cada any, centenars de temporers que els pagesos no han demanat ni necessiten i que només poden sobreviure parant la mà i forçant l’esperit de solidaritat humana d’uns ciutadans que ja n’estan tips que es repeteixin any rere any idèntiques escenes de misèria dessota mateix de les finestres de casa seva, sense que qui hagi de prendre mesures severes i radicals per evitar-ho mogui el cul de la seva còmoda cadira de Ponç Pilat.

I no parlem d’aquest fenomen social dels “manters”, que cada dia que passa fa més mala pinta perquè les polítiques de tolerància i d’hipòcrita compassió han convertit un petit problema inicial de supervivència d’una colla de marginats, en un autèntic monstre social manipulat de cap a peus per les màfies de fabricants i distribuïdors de mercaderia de tota mena falsificada, que no solament ha perdut el respecte a l’autoritat legalment constituïda i a la convivència, sinó que té la barra i l’arrogància de vacil·lar cada dos per tres l’autoritat i la societat civil, amb posats de fatxenderia i de xantatge emocional..

Amb l’etiqueta de “menes”, des dels mitjans que busquen la simplificació dels titulars cantelluts per no esverar l’establishment, amb el vistiplau còmplice i panxacontent d’una classe política que ja li està bé de maquillar la crua realitat, s’han identificat i en certa manera estigmatitzat els col·lectius d’adolescents immigrants, sense papers i sense referents familiars, de nens il·legals. Segons llegíem ahir a l’ARA, el 2018 dels més de 800 menors estrangers que van arribar a la majoria d’edat, el 33% - més de 250 joves en números rodons -, van quedar fora del sistema després de posar-los el caramel a la boca. I si la tònica de desempara de la DGAIA segueix la mateixa línia, a finals d’aquest any 2019 podrien quedar tirats al carrer perquè se la campin com puguin mig miler de joves en arribar a la majoria d’edat sense ofici ni benefici. I, el que no té justificació de cap mena, sense permís de residència ni de treball que els permetés almenys buscar-se la vida més enllà de la delinqüència i la prostitució.

A la meva manera de veure, doncs, molt treure pit reclamant i vantant-nos de ser un país d’acollida per a la immigració universal, però a l’hora de la veritat el més calent ho tenim a l’aigüera: ni feina, ni casa, ni estabilitat jurídica. ¿Pretenem acollir tants immigrants econòmics i refugiats polítics com arribin a base d’improvisar i sense haver dissenyat una logística amb cap i peus que possibiliti amb èxit aquesta vocació d’amfitrions altruistes i bonistes dels que fugen de la misèria del tercer món? Els bonistes es queixen que a totes les persones atrapades en aquest flux imparable de fugitius s’identifiquin amb delinqüents potencials, en especial els menors d’edat, però resulta que per haver començat la casa d’acollida per la teulada no els hi deixem gaires més sortides a tanta gent que s’adona massa tard que ha sortit del foc per caure a les brases. Al meu parer, una administració que vulgui donar acollida a tot aquell que passi ha de tenir pensades les estructures més enllà de la simple caritat cristiana o de la solidaritat espontània perquè aquestes persones puguin desenvolupar-se com a persones: tenint una casa, una feina i els papers que no els condemnin a carn de canó de l’economia submergida. I, esclar, també una administració com cal hauria de tenir clar quanta gent és pot acollir sense que les costures del país pateixin. Però mentre anem construint teulades sense preocupar-nos dels fonaments, a cada cantonada hi tenim bombes de rellotgeria que poden esclatar en qualsevol moment, mentre la paciència de molta gent s’està consumint a còpia de pessigades a la pau i tranquil·litat.

Perdoneu les molèsties i reflexioneu-hi aquest cap de setmana. Dilluns tornarem a ser-hi.                   

A LA MEVA MANERA DE VEURE                         

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

COM N’ÉS D’ESGOTADOR PATIR PER TOT!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 11 de juliol de 2019)

Després d’estar-hi pensant una mica, no sabria dir-vos si patir per tot s’ha de considerar una virtut, una tara, una mania o un vici; jo més aviat diria que de cap manera crec que pugui tenir justificació ni considerar-se sa, equilibrat o enraonat estar sempre amb els nervis de punxa pensant més del compte, fent-se cabdells amb el què podria o no podria passar. Però reconec que jo mateix no puc evitar patir més del compte quan algú que m’estimo està malalt, o quan algú que espero tarda més del compte, per exemple. Però qui pateix per tot, la majoria de les vegades segons diagnostiquen els experts, és conseqüència de no tenir prou domesticats o disciplinats els pensaments pessimistes, de no haver aprés a estacar-los quan es desboquen i t’arriben a fer creure que tots els coloms del món es venen a cagar a la teva finestra. O que tens predestinat amb més números que ningú que les coses s’esgarriïn.   

No és una qüestió d’imaginació només perquè tenir-ne molta, d’imaginació, no suposa necessàriament covar mals pressentiments, que són els que en definitiva fan patir. Tenir imaginació esbojarrada pot ser fins i tot positiu i gratificant: imaginar mai fa patir, en tot cas levitar d’eufòria. Tenir tendència a donar massa importància als mals pressentiments, en canvi, ja és més fotut perquè de seguida que se t’emperpalen al cap aquestes serps, l’angoixa, la por o la desesperació poden jugar-te males passades a la moral i convertir, per exemple, la simple espera d’una persona que fa tard, d’un resultat clínic que s’enredereix o d’una notícia que es vetlla amb candeletes i no acaba d’arribar, en una absurda tragèdia. Per aquesta raó deuen aconsellar els experts que ens entrenem per esbandir del terrat els pressentiments destructius, si no volem convertir la nostra vida en un malson constant.

D’això que parlo avui és més serio del que sembla, ja que sovint la distancia entre aquestes cabòries patidores i un quadre de depressió de cavall, es pot reduir a quatre passes. Per tant, aquell que digui que no cal amoïnar-s’hi perquè controla el patiment compulsiu “pel que pot passar”, tement que sempre el què passarà serà negatiu, es fa trampa al solitari ja que  aquest tarannà patidor pot tractar-se de quelcom més preocupant que una mania; qui sap si s’hi amaga el símptoma d’una patologia malaltissa. Perquè, com us anava dient, una cosa es estar preocupat en un moment donat per una situació determinada i puntual angoixant, i una altra de ben diferent patir compulsivament, envaït per mals pressentiments que només permeten pressentir sempre el pitjor. La mare dels ous, però, és que els experts que tan bé descriuen i diagnostiquen aquest problema sobre el paper, no posen a disposició del patidor compulsiu un manual d’instruccions per trobar-hi remei, és a dir: per domesticar i reconduir els mals pressentiments un mateix.

A la meva manera de veure, doncs, encara que l’ajuda externa sigui necessària en alguns casos molt extrems, en la majoria penso que el principal revulsiu és la força de voluntat per negar-se a patir per tot, i carregar-se de paciència i de confiança en els desenllaços optimistes, en la bona sort o en la intervenció de la divina providència si sou creients. Que la vida ens la mirem des de darrera un vidre negre o un de color de rosa només depèn de nosaltres, i entre el negre i el rosa hi ha un fotimer de tons. I com deia aquell conegut escriptor que en fer-se gran començà a patir de restrenyiment: “no patiu els vells per si aneu o no de ventre, la naturalesa acaba fent sempre el seu curs”.         

A LA MEVA MANERA DE VEURE                        

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

AQUELL ENTRANYABLE METGE DE CAPÇALERA QUE HA PASSAT A LA HISTÒRIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 10 de juliol de 2019)

“Enyoro aquells temps que el metge et venia a casa i feies petar la xerrada com si fos un amic” – vaig escoltar que li deia l’altre dia un home d’uns setanta anys, al seu company de tanda a la consulta de l’ambulatori. Això ja ha passat a la història, mestre, vaig pensar jo també amb certa recança; però, francament, no sé si era millor com es lligaven els melics en temps reculats o si ara anem més ben servits de metges. Suposo que, com en tot, depèn des de quina perspectiva t’ho miris. Si ho fem des del punt de vista de l’eficiència, no té volta de fulla que el sistema actual de sanitat pública, malgrat pequi tant com vulgueu d’impersonal, escorcolla el presumpte malalt pel davant i pel darrera fins trobar-li el que té i, massa vegades, el que no voldria saber que té. Per aquesta raó, possiblement, l’esperança de vida al primer món es va allargant gràcies a la quantitat inversemblant de pedaços que la medicina posa a l’abast de la població, en general. Abans, la gent la podia palmar d’un mal de pedra, però des que del mal de pedra se’n diu còlic nefrític es resolt el problema amb quatre calmants de cavall i, si convé, amb tècniques quirúrgiques que no necessiten fer servir el bisturí. Abans, les “eminències mèdiques” tenien molta requesta perquè sovint la vida del malalt depenia de l’ull clínic del seu metge per endevinar del mal que podia morir – recordeu la fama que tenia, en aquest sentit de clavar-la diagnosticant, el doctor Pedro i Pons -; però, avui qualsevol llicenciat una mica espavilat pot resoldre una emergència complicada seguint al peu de la lletra el protocol i, en cas d’indecisió, derivant el pacient a l’hospital de referència. La prova més evident del que dic és que sovint les urgències ambulatòries es poden deixar en mans de principiants enlloc de en les dels metges de més experiència.

La medicina pública s’ha globalitzat com tants altres aspectes de la societat, i al malalt ha deixat de dependre-li la vida del seu metge amic de capçalera, carregat de dubtes i d’inseguretats, per caure en mans d’una eixam de professionals amables, fastigosament eficients i programats, amb els qual no es pot fer-la petar perquè sempre van atrafegats perquè no donen l’abast. Abans, el malalt potser participava més activament, al costat del seu metge de capçalera, pas a pas, en el procés de curació o d’entomar el calvari d’un mal pronòstic. Aquesta, precisament, penso que és la principal diferència entre l’anar-hi anant d’ahir i el  temps taxat per consulta d’avui, sistema al qual ens hi hem anat acostumant perquè ens han dit que formava part del progrés i que l’assistència mèdica sigui universal. El debat filosòfic sobre si una estona de conversa amb el malalt l’ajuda tant com la millor teràpia, quedarà eternament pendent de resoldre’s; però, ja s’està reconeixent que els encotillats protocols estaria bé que es flexibilitzessin en funció de les característiques i circumstàncies emocionals de cada malalt. Qui sap si també no seria bo que el malalt no tingués la sensació que, per molt bé que se’l tracti a l’hospital o a urgències, troba a faltar, sigui a casa estant o a l’ambulatori, el referent d’algú equivalent a aquell abnegat inefable metge de capçalera d’abans, que no anava a toc de pito i amb qui s’hi podia establir una certa complicitat. Ves a saber si amb una estratègia tan simple descongestionaríem les cues a urgències hospitalàries. Aquell home a qui em referia al començament, en va afegir una que m’ha fet rumiar: -“saps com carrega que tinguis de repetir, cada vegada que canvia la cara del metge que t’atén, la teva vida i miracles” Però, el que em va deixar més parat d’aquella conversa caçada al vol en una sala d’espera qualsevol, fou la inesperada resposta d’un paio negre que també feia cua a l’ambulatori: -“vosaltres, rai, esteu molt ben acostumats!” Suposo que era un immigrant que ja feia temps que voltava per aquí i havia perdut la vergonya de dir què en pensava dels perepunyetes llepafils del primer món.    

A LA MEVA MANERA DE VEURE          

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM