DESPRÉS DE FER HORES DE CUA PER CULPA DE LA "NOVA BUROCRÀCIA", TORNI DEMÀ!

            No arriben al dos per cent les sol·licituds d’acollir-se a l’ingrés mínim vital aprovades, i encara esperen cobrar l’ERTO a que tenen dret des de fa sis mesos cent-cinquanta mil persones, mentre que a d’altres que ja han recuperat la feina encara continuen cobrant com si les empreses no haguessin comunicat les altes. En tots aquests casos de gestió deficient, el problema rau en, segons l’administració que en té la culpa, que s’ha presentat la documentació incompleta o incorrecta, però, sobretot, s’atribueix aquesta manifesta falta d’eficiència en la manca de funcionaris per tramitar tants expedients com els hi plouen a la taula. Un excés de feina que no poden atrapar, segons que s’expliquen els representats sindicals del funcionariat en qüestió i que remarquen alguns dels partits polítics que s’apunten al que sigui per desgastar el govern de torn, Com si l’obligació de l’oposició fos tombar l’adversari al preu que sigui, enlloc de facilitar-li la governança perquè no en surtin perjudicats els ciutadans de les seves picabaralles. I és que moltes vegades posar pals a les rodes de qui mana, no es fa perquè el que el que es mana sigui un nyap, sinó justament perquè els que no manen es deleixen per fer-ho, encara que el que manarien ells acabés sent un nyap semblant.

La “malparida nova normalitat” ens ha acostumat a fer tanda a les portes de qualsevol administració pública o privada. L’altre dia, per fer una gestió a l’oficina de correus, els ciutadans que fèiem cua gairebé ens acostàvem al centenar; jo mateix m’hi vaig passar tres-quarts d’hora llargs esperant a peu dret al carrer per recollir un trist certificat. Em pregunto si els responsables d’aquestes cues injustificables vivint sota l’imperi i la dictadura de la informàtica més sofisticada, tenen pensada alguna alternativa organitzativa per agilitzar els tràmits administratius quan plogui o faci fred i les cues, a part d’una rèmora siguin incòmodes o insuportables. ¿De veritat no es poden agilitzar els tràmits administratius? Em costa molt de creure-ho, i no vull dir que els funcionaris que estan de cara al públic o la cuina – almenys no la majoria – se la decantin, però sí posaria en qüestió els mètodes de treball excessivament burocratitzats i els criteris de productivitat pel que fa a la gestió pública, els quals sense cap dubte són vergonyosament millorables amb una direcció competent. El que no acabo d’entendre és que davant les oficines dels bancs, per exemple, que en teoria estan gestionades per cervells privilegiats en organització i logística, es formin també unes cues tan escandaloses, inclús per accedir a un caixer en hores punta, i que per aconseguir parlar amb un agent comercial per tramitar qualsevol servei s’hagi de demanar cita prèvia per ser atès i esperar, si no ets un vip, quatre o cinc dies anant bé.

            L’altre dia vaig llegir en una carta al director d’un conegut diari, una denuncia escrita per una professora universitària, de Saragossa, que li compro en la seva totalitat perquè posa el dit a la llaga: “En una Espanya que s’està enfonsant és inconcebible mantenir un Govern amb 4 vicepresidències i 18 ministeris. Sobretot tenint en compte que alguns d’aquests ministres tenen al capdavant persones que s’han mostrat incapaces i ineficaces, quan no estan desaparegudes. Penso en els d’Educació, Universitats, Cultura, Igualtat i Afers Socials. Però la pregunta que s’haurien de fer els que ens governen és molt més simple: ¿ens podem permetre el luxe de mantenir un aparell polític tan gran quan estem fem aigües per tot arreu? Si aquests senyors resolguessin alguna cosa donaria per bona la seva presència en l’Olimp de la política. Però, ¿què és el que fan? ¿Deixar passar els problemes sense comprometre’s a executar res per por de la impopularitat? ¿Quan temps podem resistir sense tenir una Sanitat amb els efectius necessaris i una Educació amb les condicions precises de seguretat? ¿Quant temps cap esperar per augmentar el nombre de funcionaris que resolguin moltes qüestions que ara hi ha pendents?”

            Malgrat la burocratització evident de l’administració, la culpa no la tenen els funcionaris rasos que es limiten a seguir els mètodes i protocols, sinó els que dissenyen els sistemes de productivitat, inclosos els recursos tècnics. Perquè els funcionaris almenys treballen i resolen problemes, a diferencia de molts polítics que són els que han triat a dit els seus directors executius, que una vegada assegurada la seva rectoria personal són incapaços de moure fitxa, per exemple, per descongestionar les plantilles envellides i minvades de funcionaris de la Seguretat Social i de l’Inem, a les quals per si ja no anaven prou saturades, els hi ha caigut a sobre, sense unes instruccions no burocratitzades, el tràmit dels Ertos, la de l’ingrés mínim vital i, aviat, si no s’atura aquesta nova bestiesa, la de les pensions de Muface. De manera que tenim cues i excuses de “torni demà” per estona. Mentrestant els telèfons d’atenció al públic sempre tenen tots els operadors ocupats. Una vergonya!

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

DIVAGACIONS SOBRE EL DIJOUS QUE LI AGRADA ESTAR AL MIG

             Tots els dies de la setmana, si els deixessin triar, voldrien ser dijous, perquè la seva equidistància entre la migranya dels dilluns i l’eufòria dels divendres, en capella del cap de setmana, fa el posat d’un dia tranquil i simpàtic que, fins i tot quan és l’endemà de festa, no sap comportar-se com si fos dilluns. I és que al dijous li ve gran qualsevol altre vestit que no sigui el seu, perquè li sembla que només sap fer de dijous: els dijous són dijous, peti qui peti. Tanmateix, no us cregueu pas totes les coses lletges que se'ls hi atribueixen, començant per no empassar-vos que hi ha setmanes de tres dijous, malgrat en corri la brama, qui sap si per desestabilitzar la rutina, perquè el dijous és un dia únic, irrepetible i de prestigi. Precisament, els tres dies de l’any que més brilla el sol, segons la creença tradicional popular, s’hi escauen: dijous sant, Corpus i el dia de l’Ascensió.

             I és que un dia com avui té carisma propi, faci el temps que faci, per l’única raó de ser un dia “centrat” tirant a conservador, ideal per fer d’oasis o de pont entre els seus companys de calendari; un dia ideal, en definitiva, per observar bocabadat passar la vida com feia aquell home que va ser dijous, immortalitzat per en Chesterton en una de les seves millors novel·les, el qual entre d’altres qüestions reflexionava si pel fet de ser-ho, els dijous estaven per sobre del bé i del mal. Tampoc consta que gaires guerres hagin començat en dijous, qui sap si perquè no és un dia idoni per agafar cap protagonisme ni prendre decisions, en canvi més aviat profitós per intentar rebaixar les tensions acumulades des de dilluns i per començar a parar taula per fer les paus al dinar o sopar del cap de setmana.

              El dijous, doncs, és un dia adequat per la bonhomia i la harmonia, perfecte per obrir negociacions o per deixar embastats tractes; un dia, en definitiva, de traspàs que tanca la monotonia laboral amb la il·lusió del descans i el relax en capella. I els savis hostalers del país, vés a saber-ne l’origen, des de temps reculats els dijous cuinaven totes les especialitats de l’arròs; costum que moltes mestresses de casa van copiar intel·ligentment a les seves llars, potser perquè els marits no tinguessin la temptació de buscar excuses per anar a la fonda a menjar-ne. Tanmateix, aquella gent que sempre vol destacar al bell mig de totes les mogudes, intrigues o debats, vingui o no a tomb, se’ls hagi convidat o no a prendre-hi candela, se l’escarneix amb una frase feta: “aquests paio (o paia) sempre es posa al mig com el dijous”.

              No cal ser gaire espavilat per comprendre que aquesta mena de llufa només hom la penja a l’esquena dels que, bellugant-se per tot arreu, fent la puta i la ramoneta per treure el nas en totes les reunions, tertúlies o mogudes, per dir-hi la seva o fer-se notar, no aconsegueixen res més que fer nosa. Són, diguem-ho així, una branca de l’espècie humana que ha nascut amb el defecte de no saber-se estar de remenar la cua per tot arreu, sense que se’ls hi demani. Es parli del què es parli, es jugui al què es jugui, aquests homes i dones dijous es consideren experts en totes les matèries i jocs; però, sovint no són ben rebudes les seves aportacions perquè es limiten a la bajanada, la superficialitat o la fatxenderia. No sé com s’ho maneguen, però els homes i dones dijous sempre treuen el caparró en totes les processons encara que ningú els hi hagi donat ciri. I al contrari del dijous que com us deia al principi és un dia mansoi i de bona jeia, les persones que se’n disfressen són més falses que la llenya de figuera. En fi: com que avui és dijous, que vagi de gusts l’arròs a la cassola si seguiu la tradició. I tingueu el dia en pau sense que us l’amargui cap polític-dijous, que també abunden.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM

A PROPÒSIT DE COMPLIR ANYS

Quan ets jove, el temps té una importància relativa perquè et sembla que en vas tan sobrat, de temps, que no te l’acabaràs mai. Però, quan comences a tenir la sensació que et fas gran dones al temps que suposadament et queda la importància que té. I si ets una persona una mica inquieta i xafardera en el bon sentit de la paraula, amb projectes per engegar i recerques mig empantanegades, procures no perdre’n ni una engruna, de temps, potser perquè has començat a trobar sentit a allò que de petit escoltaves dir a l’avi i no sabies ben bé de què et parlava: “vigila, nano, que la processó sembla molt llarga però el ciri és molt curt i s’escurça més aviat del compte, per tant s’ha d’aprofitar mentre cremi, abans no se't fongui als dits”.

           Sóc d’aquells que pensa que mai de la vida et pots quedar sense projectes entremans a mig enllestir, sense il·lusions o somnis que t’ajudin a aprofitar a cremadent la llum mentre estigui encesa, abans no es faci definitivament fosc. I sóc, tanmateix, d’aquells que opinen, defensen i recomanen, sobretot als que no són de la primera volada, que no es resignin a anar “passant l’estona”, fent-se els distrets o embafats d’allò que passa al seu entorn, sinó que procurin utilitzar la reserva d’energia que els hi quedi per sentir-se vius, per sorprendre’s cada dia amb una nova fita o compromís per assolir, sigui a nivell personal o col·lectiu.

           I això que he escrit val per gent de totes les edats, doncs conec gent de trenta i pico d’anys que asseguren practicar aquella filosofia tan “in” del carpe diem, però que en realitat el que passa és que deuen haver perdut les instruccions, perquè foten una ganya de pansits, com si fossin uns vells xarucs que ja han perdut la curiositat per viure noves experiències o, simplement, per sentir-se testimoni d’esdeveniments importants que demà explicarà la història. No en dubteu gens: sempre s’ha de tenir entremans alguna iniciativa o activitat intel·lectual, artística o social en la qual invertir el temps amb les piles ben carregades, ja que no és el temps el que se’ns escorre dels dits, som nosaltres que el deixem lliscar perquè tenim les mans foradades. Per aquesta raó, penso que no cal capficar-se per les notícies negatives que cada dia ens peixen els informatius, com si no hi haguessin al món de més entretingudes i positives. Perquè si ho fem, podem agafar un bon mal de ventre o patir un atac de feridura que ens deixi baldats com carcamals. Algú va escriure una vegada que els que van curts de temps perquè toquen moltes tecles, potser no allarguen la vida amb tanta activitat, però s’ho passen molt més bé.

            Parant atenció a com circula de de pressa el temps, seria positiu per a la nostra salut i equilibri emocional, arribar a la conclusió que no cal patir-hi gens per tots els embolics de la política, de l’economia, de la inseguretat ciutadana o del benestar, ja que tal dia farà un any i el sol surt cada matí a l’hora convinguda, per escalfar tothom. A la meva manera de veure, doncs, cal aprofitar a totes les edats el temps que queda al sarró, per treure-li tot el profit que puguem, especialment per sentir-nos realitzats com a persones, que és el projecte més important que tenim per espargir des que naixem. Per tant, no caiguem en la temptació de “matar les hores”, ja que si el temps considerat en abstracte és pura entelèquia, quan es tracta del “nostre temps” en concret, seriem uns capsigranys si el deixéssim esmunyir pel forat de l’aigüera. “El temps – deia Thomas Mann – és un regal que s’ha de tractar amb tots els honors, ja que aprofitant-lo tindrem oportunitat de desenvolupar tot el nostre talent, inclús descobrint el que ignoràvem que teníem”. En resum: no ploreu perquè us ha caigut una altra “castanya”. Fer anys sempre s’ha de celebrar com una petita victòria, com un pas endavant, mai com un pas enrere o una desgràcia.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM 

QUINA CONFRONTACIÓ ÉS MILLOR: LA DESTRALERA, LA DEMOCRÀTICA O LA INTEL.LIGENT?

Hi ha paraules que no sonen bé d’entrada, que aspregen o amarguen per molt que se les vulgui estovar o edulcorar amb vaselina o mel; “confrontació” podria ser-ne una d’elles, a la meva manera de veure. Les confrontacions sempre es troben al rerefons dels conflictes; no hi ha conflicte, pel que sigui, que no vagi seguit o precedit d’una confrontació, entesa aquesta com l’enfrontament entre dues persones o dos grups socials per aconseguir un propòsit. Per tant, la confrontació és pot gestionar de diverses maneres, des d’anar directament a bufetades amb l’adversari o asseient-se amb ell a discutir civilitzadament les diferències de criteri o d’interessos, per enllestir el conflicte. Perquè allò que no resulta, ni és aconsellable, es viure perpètuament en estat de confrontació; pitjor encara, retro alimentant conflictes crònics enlloc de mirar de resoldre’ls. I si avui proposo aquesta reflexió és perquè els catalans sembla com si estiguéssim condemnats a viure sobre un polvorí d’emocions i de frustracions identitàries que freguen el conflicte, i un dels polítics més influents, el senyor Puigdemont, convida la seva parròquia a tres tasses del mateix caldo a base de confrontació els propers anys. L’única diferència estratègica és que en la darrera prèdica, ha afinat la crida a la bel·ligerància activa amb l’Estat espanyol, afegint-hi un adjectiu interessant: que la confrontació per ell inevitable, sigui intel·ligent.

        Els comentaristes polítics ja han començat a treure-li punxa a aquesta matisació de l’expresident, interpretant-la cadascú segons les seves conveniències, esclar; però, destacaria que uns quants observadors situats diguem-ne en l’òrbita del nacionalisme no de la ceba, en clau d’acceptació per part de Puigdemont que en el desenvolupament del procés independentista que ell va liderar, els imputs del cor moltes vegades es van imposar als del cap i les presses, a l’acció reflexionada. No cal dir que qualsevol confrontació política, sobretot quan l’adversari és l’Estat, ha de ser pensada i executada de forma molt intel·ligent, perquè la maquinària de l'Estat que sigui, sempre té infinitat de recursos le-gals o mesquins, per esclafar amb mà dura els fogots d’independentisme. Recalcar, doncs, ara la paraula “intel·ligència” per afegir-la a la nova etapa de confrontació que s’anuncia, significa potser que en l’anterior no es va emprar prou el seny? És a dir, que tot plegat va acabar en un bunyol èpic, perquè no es va amanir la moguda amb prou intel·ligència?

              És molt demanar que un polític faci autocrítica d’una manera explícita, però les interpretacions d’allò que diuen els polítics en un moment donat és lliure i diversa. En aquest sentit, el punt concret de la crida de Puigdemont a la confrontació “intel·ligent”, no sembla que la lectura que alguns en fan de la seva “matisació”, encara que s’hagi de llegir entre línies, sigui un disbarat; sobretot després de considerar que els seus companys de viatge - que es vanten de la patent republicana-independentista més antiga -, es decanten per una confrontació, a més d’intel·ligent “constructiva i útil”, i prenent el guant del repte llençat a ERC des de Waterloo, li contesten a Puigdemont que: “un independentista pot fer dues coses: intentar desgastar el company de viatge o construir”, aprofitant l’avinentesa per recordar-li per enèsima vegada al president Torra que convoqui eleccions i, encara que no ho diguin en veu alta, bugonant que siguin les urnes les que decideixin el grau de confrontació que el poble està disposat a assumir.

                 Però, el president Torra en la seva intervenció a Prada ahir, no es va moure ni un mil·límetre del mantra que ha convertit en el seu leitmotiv polític: “si a Madrid no volen la taula de diàleg, la farem a Europa”. O sia: confrontació per un tub i brindis al sol, perquè no em puc creure que una beneiteria com aquesta de traslladar la taula de diàleg se la cregui ni ell. El que passa és que la confrontació amb l’Estat va tocar sostre amb la declaració unilateral d’independència, el 27 d’octubre de 2017, la qual va ser un exemple tan palès de precipitació i poca intel·ligència, que la mateixa partera la va escanyar en qüestió de segons. Mai com en aquells dies el poble català estava tan engrescat, convençut que aquells polítics tan decidits tenien tots els melics lligats i que, ara sí, no hi havia marxa enrere possible. Però va resultar que no, que pràcticament el més calent estava a l’aigüera i com si fossin uns aprenents d’història varen excusar-se dient que “no s’esperaven una repressió tan severa i organitzada de l’Estat”. I d’ençà de llavors la desescalada de la il·lusió independentista ha estat constant. Per aquesta raó és tan important que d’una vegada aquesta legislatura que el propi president va donar per dada i beneïda fa quasi un any doni pas a unes eleccions – sigui amb pandèmia pel mig o no -, i el poble pugui decidir si vol anar-se desgastant en una confrontació sense futur o prefereix apostar per mirar d’entendre’s amb l’Estat, sense oblidar ni perdonar els greuges històrics, ni renunciar a cap dels ideals i somnis de país.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM 

QUI VA DIR QUE "LA JUSTÍCIA ERA UN CACHONDEO" POTSER AL FINAL ENCARA TINDRÀ RAÓ

             En tot l’episodi de la pandèmia, des de decretar un estat d’alarma histèric quasi manu militari – recordeu aquells comunicats oficials entre caps d’estat major de l’exercit, la guàrdia civil i la policia? – fins a impulsar una desescalada frenètica i delirant, els ciutadans n’hem vist i sentit de tots colors, sempre amb l’ai al cor i sense esma per reaccionar davant l’apocalíptic panorama que se’ns pintava, sobretot als més grans, per quins drets fonamentals no recordo que aleshores cap jutge o jutgessa se’n preocupessin. No sabíem què estava passant, ni per què; però, carregats de por assistíem amb una gran sensació d’impotència i de ràbia al capgirament de rutines, regles de joc i seguretats que ens eren familiars i ens enfonsarem en un pantà emboirat i ple de paranys, pendents de quan la maleïda corba del coronavirus arribaria al punt crític i començaria a recular. Entomàvem el balanç de morts diaris i tots els drames personals que rodejaven aquestes defuncions, quasi clandestines, sense companyia ni dol, com una etapa que s’havia de recórrer per tornar a veure la llum. En teníem tantes ganes que tot s’acabés, que la desescalada es va fer desordenadament, en alguns casos en vint-i-quatre hores, sovint més per interessos polítics que no pas científics: les autonomies de pell prima només maldaven per treure’s del damunt l’estat d’alarma, que consideraven un llast per l’autogovern.

              Com que a l’estiu tota cuca viu, tothom va refiar-se que el malson s’havia esvaït, almenys de moment; a la tardor ja en parlaríem, però teníem per davant tot un trimestre llarg per recuperar l’economia trinxada després d’estar tancada a la gàbia, el contacte social amb petons i abraçades, simplement per tornar a viure com abans. Des del món sanitari es posava el crit al cel per l’eufòria com s’enfocava aquesta petita revifalla, i alertaven esparverats que si ens relaxaven una recaiguda seria fatal. Però eren veus que predicaven al desert, crits al vent que pocs escoltaven, fins que els rebrots van començar a multiplicar-se abans d’hora i per enèsima vegada varen agafar els governants amb els pixats al ventre: no hi havien perdiguers suficients ni preparats per seguir el rastre dels contagis i, tanmateix, fer tests a dojo, com ara al final s’estan fent perquè érem la riota de mig món, ni s’ho havien plantejat per manca de recursos. I vet-aquí que en quatre dies de disbauxa i alegria a tot el país, llevat de comptades excepcions, els contagis estigueren fora de control; aleshores, els governs després d’intentar que els ciutadans – una generació dels quals ha pujat sota el culte al mite de la “desobediència democràtica” – obeïssin les seves recomanacions desesperades per les bones o, en cas contrari, decretarien pel broc gros prohibicions, obligacions i retallades de la mobilitat de les relacions socials, com pensa fer aquest matí el govern català. Però, vet-aquí, que alguns jutges, atenent reclamacions de gremis o de grups de pressió instrumentalitzats, han revocat l’aplicació d’aquestes mesures, inclòs en algun cas l’obligació de l’ús de mascareta arreu, horaris i aforaments de locals o la de no fumar en públic si no hi ha distància suficient.

           En un Estat de Dret, és evident que la justícia ha de vetllar perquè no es trepitgin drets i llibertats fonamentals als ciutadans, doctrina o principi en el qual es basen les providències dictades des d'alguns jutjats. Ara bé, a la meva manera de veure, tractant-se d’una qüestió de salut pública, potser s’hauria de filar més prim a l’hora d’emetre sentències que podrien ésser considerades temeràries en considerar vulnerats els drets fonamentals dels reclamants; però, en canvi, no emparant per la mateixa regla de tres el dret que tenen els que volen fer cas a allò que recomana el seu govern legítim, si ha se servir per a no tornar a caure en el túnel del confinament i les tragèdies sanitàries que es van viure mesos enrere. Tanmateix, els òrgans de gestió de l’administració de justícia, potser haurien de fer l’esforç d’unificar criteris en aquestes circumstàncies excepcionals. Jo no sé si les mesures que imposa un govern per salvaguardar la salut dels ciutadans, realment serveixen d’alguna cosa; però, el jutge o jutgessa que deixa sense efecte algunes d’aquestes mesures per prevenir que es desmarxin els contagis comunitaris del Covid-19, si com a conseqüència de la seva providència mort algú que s’ha contagiat per desobeir les prohibicions revocades, amb qui passaran comptes aquests magistrats, amb la seva consciència? A mi em sembla que el terreny és molt relliscós competencialment parlant; però, penso i n’estic convençut que amb aquestes actuacions judicials que estem veien es causa una alarma social i es desestabilitza una gran majoria de ciutadans morts de por perquè els contagis no s’aturen i als quals els drets fonamentals, amb tot el respecte, els rellisquen quan el que està en joc es la seva salut o la seva vida. ¿No tenen drets també aquests ciutadans esmaperduts, que serien capaços d’arrapar-se a un ferro roent perquè tot plegat s’acabés d’una vegada? Només li prego a qui pugui fer-hi alguna cosa en aquest galimaties, que reflexioni una mica en el que acabo d’escriure amb els cinc sentits i miri de posar-hi ordre.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

NO TOT EL JOVENT ÉS UN TARAMBANA INCÍVIC, PREGUNTEU-HO A LES ONG!

            Les ONG són imprescindibles a la nostra societat, mentre les persones no siguin la prioritat real dels fulls de ruta de l’establishment governamental, ja que algú s’ha d’encarregar de fer la feina social i mediambiental que els governs deixen de banda. Sort en tenim, doncs, de les plataformes d’activistes voluntaris que neixen com bolets a l’empara d’organitzacions no governamentals, que actuen de revulsiu per arribar fins aquells problemes del món on els governs prefereixen passar-hi de puntetes, com ara els efectes de la crisi humanitària i els del anomenat canvi climàtic. Ja està bé que aquestes plataformes d’indignats, retreguin a l’establishment fossilitzat que ja n’hi ha prou de parlar del sexe dels àngels als parlaments i a les assemblees polítiques on està representada la flor i nata dels dirigents mundials, enlloc de tirar pel dret contra tot tipus de corrupció, d’economia submergida, d’evasió de capitals, d' indulgències i butlles dispensades des de poders captius de la oligarquia a les grans fortunes, a les rectories vitalícies en institucions estratègiques i a la enginyeria empresarial institucionalitzada per camuflar beneficis i responsabilitats, fundacions pietoses incloses. Però, cap d’aquestes ONG aixecaria el cap, sense la sang jove, generosa i no blava, que corre per les seves venes.

És una altra cara de la joventut a la qual avui hom assenyala com culpable de l’augment dels contagis del maleït virus, degut a la seva irresponsable conducta en temps d’oci, i sobretot recreant-se en els contactes socials de risc. Vés a saber si qui va batejar les ONG amb aquest nom, no fou per recalcar que la seva finalitat és ficar el nas i el que calgui en totes les basses de misèria i d’injustícia social, allà on els govern no pensen ni borratxos embrutar-s’hi les mans ni les sabates, perquè ja tenen prou feina rifant-se les engrunes de poder entre els de la seva colla i algun company de viatge que s'hi afegeix al banquet. En tot cas, el que no es pot ignorar ni oblidar és que cada vegada s’hi apunta a aquest tipus de moviments més jovent, el perfil del qual majoritàriament coincideix amb gent que si bé va pujar amb una “classe mitjana” acostumada a “guanyar”, aviat va descobrir el pa que s’hi donava quan tocava “perdre” i, qui sap si per aquesta raó, la joventut desenganyada està començant a recuperar els valors que se li havien rovellat de tant no fer-los servir, com ara l’esforç, la tenacitat, la constància, el treball d’equip, etcètera, no per competir sinó per aconseguir colze contra colze amb d’altres com ells, que el món sigui més amable amb les persones i la natura.

           Gràcies a les ONG hi ha molt de jovent que s’ha tret la son de les orelles i està reaccionant davant les consignes econòmiques predicades a l’empara de l’espantall arnat d’una doctrina liberal, prostituïda en semals plenes de caspa ultra, defensant una obvietat de principiants: “Si n’hi ha o no de tall per repartir entre tothom, ja ho veurem. De moment, deixeu-nos entrar a la cuina per fer bullir l’olla i mirar que hi hagi menjar per a tots”. De manera que si aquest establishment polític que fa pena, no es treu el pa de l’ull i s’espavila perquè les persones siguin la prioritat de la governança, ja poden anar-se encomanant a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, que és el que aconsellaven fer els avis enmig de les tempestes. I per les conductes sapastres, barroeres i incíviques d’uns quants joves, no tallem pel mateix patró tota la joventut, perquè n'hi ha de molt responsable i capaç, com és pot veure amb els mateixos sanitaris que estan a primera línia, en el combat contra la pandèmia. Però, a la meva manera de veure, si és que a aquesta societat li espera futur, els que l’hauran de decidir i liderar seran joves amb empenta i sense prejudicis. Si per cas, no deixant de banda els consells experimentats dels vells, però sempre que siguin ells qui pilotin el vaixell. I si s’equivoquen, no patiu, que als joves, precisament perquè en són, els hi queda molt de temps per rectificar.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM. 

QUE NO ENS EN RECORDEM D'AQUELLA PRECARIA "NORMALITAT" DE FA DOS ANYS?

El novembre de 2018 reflexionava en aquest blog sobre les últimes espernegades d’una classe mitjana, menestral i treballadora, demanant perdó als lectors per destil·lar bastant de pessimisme. Però, és que ja llavors, les previsions de diferents organismes internacionals indicaven que l’any 2020 – ara ja hi estem ben empantanegats al bell mig -, prop de 450 milions de persones d’arreu del món, que es guanyaven la vida d’una manera més o menys apanyada, treballant o emprenent sota l'etiqueta de “classe mitjana”, es veurien desnonades d’aquella zona de confort, llevat que una nova generació d’autèntics estadistes no hi posés remei a la deriva, proclamant als quatre vents, sense concessions a la parròquia encantada amb la vida “normal” a que estaven acostumats i que semblava no s’havia d’acabar mai més, que el diner fàcil era un miratge, que de miracles en economia no se’n feien gaires i que tenir èxit a la vida havia de ser la justa recompensa a la tenacitat, al talent, a la innovació i a proposar-se aconseguir l’excel·lència en totes les tecles que es toquessin. Ara penso que si la pandèmia ens ha deixat amb el cul a l’aire, és perquè ja anàvem prou tocats, després de sortir en fals de la crisi del 2008, a cavall d’una doctrina d’austeritat impulsada pel luteranisme militant d’una cancellera Merkel i tota la colla d’escolans d’amén, entre ells el tòtila d’en Rajoy, que varen aconseguir aturar la crisi financera mundial a base d'obrir una escletxa tràgica entre els rics que esdevingueren més rics i els pobres que acabaren a la misèria, absorbint la classe mitjana que va quedar esborrada del mapa.

             Un somiatruites líder laborista britànic de l'època, en John Preston, l’any 1997 va fer palesa la miopia dels polítics, gosant declarar aquella impertinència de que “ara tots som classe mitjana”. A la meva manera de veure, precisament aquell estirabot assenyalà el principi del seu final, amb l’empobriment sistemàtic d’aquesta part de la població que havia estat el motor de la prosperitat, fins que la incertesa econòmica i la manca de lideratge polític provocaren que la recuperació sostinguda de l’economia ja no depenia dels emprenedors ni dels treballadors ben preparats en llurs oficis, sinó de la retallada de salaris d’una mà d’obra cada vegada més esclavitzada. Tant és així, que a principis de segle, per exemple, un terç dels treballadors nord-americans és consideraven mal pagats; i a altres indrets, el panorama no era millor: al Regne Unit, la proporció de descontents era d’un a cinc, i a l’Alemanya de la prestidigitadora Merkel, centenars de milers de treballadors trampejaven el pressupost domèstic gràcies als “minijobs” i d’altres “invents” perversos per l’estil.

              La política d’austeritat salarial i retallades socials engoliren la classe mitjana que, com he dit, no solament havia estat la dinamitzadora principal de l’economia sinó, que a més, en disminuir el seu poder adquisitiu i esmorteir-se les ganes de consumir, afegint-hi que l’estabilitat anímica dels negocis i petites i mitjanes empreses. que foren les més castigades pel tancament de l’aixeta creditícia, s'esquerdà definitivament amb els brots de populisme que envaïren la política. Just mesos abans d’esclatar la pandèmia, havia traspuat com una taca d’oli una corrent important d’opinió pública que considerava complicat que el sistema democràtic i econòmic globalitzat, tal com estava concebut, pugues sobreposar-se al populisme i al radicalisme ultra, amb una classe mitjana expressament afeblida, engolida i sacrificada com a víctima propiciatòria, en el tabernacle laic d’una tecnocràcia molt sofisticada però sense sentiments.

                   Això passava abans de la mossegada del virus! Després, amb la “nova normalitat”, amb molta més raó es pot assegurar que aquell sistema democràtic liberal, tal com el definíem a principis de segle, quan l’altra normalitat, té avui els dies comptats si la classe mitjana formada per aquelles persones que es guanyaven la vida treballant dur en la seva pròpia empresa o per compte d’altres, creant llocs de treball, pensant només en la prosperitat de la família i de la societat en la que vivien, no veuen recompensat el seu esforç per sobreviure amb crosses en forma de crèdits a mida – no almoines ni subsidis –, perquè els seus petits negocis comercials o de serveis, les petites i mitjanes empreses industrials, les activitats com a treballadors per compte propi, no hagin de baixar portes expulsats per la “nova normalitat”. La pandèmia, en cas contrari, haurà aconseguit accelerar allò que ja es preveia podia passar fa dos anys, precisament quan el teixit industrial i l’economia productiva no depenent de les oligarquies camuflades en la globalitat, ja estava sentenciada.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM. 

A CAN BARÇA PAGARAN CAR HAVER ESTIRAT MÉS EL BRAÇ QUE LA MÀNIGA

         Després d’encaixar vuit gols en pròpia porta i acomiadar-se de la Champions fent el paperina, els que fins el dia abans del partit es feien auto-propaganda vantant-se d’estar en el “millor club del món”, s’han fotut una gran castanya encastant-se en dues crues realitats, que els han fet tocar de peus a terra si us plau per força: que els anys no perdonen per molt mite que siguis i que qui estira més el braç que la màniga portant l’administració, sigui d’un país, d’una empresa o d’un simple club de futbol, encara que sigui més que un club, acaba fent la fi d’en cagaelàstics. Al camp, les velles glòries que han fet gaudir a l’entitat de ben segur dels majors orgasmes esportius de la seva història, fent treure’s el barret a aficionats dels cinc continents, just fa vuit dies van fer palès, davant de milions d’espectadors de tot el món, que ja ni amb taca-taca podien competir amb un equip on també hi jugaven esportistes que no eren de la primera volada, però que estaven motivats, il·lusionats i compromesos a guanyar. Un dels comentaristes esportius entesos en aquestes coses va dir: “tinguis l’edat que tinguis, si no has perdut la gana i fas el cor fort, pots arribar lluny”.

          Li compro aquesta afirmació: efectivament no només fou qüestió de l’edat la “pàjara” dels culers. Dintre d’aquell sagrat vestuari de can Barça feia temps que no s’hi canviava un equip, en tot el sentit de la paraula “equip”, sinó uns quants jugadors ajuntats en capelletes que en prou feines es tornaven el “bon dia”. Per tant, va passar el que tenia de passar, quan hom experimentava la dolça sensació de morir-se d’èxit. Els putos amos del vestuari eren els jugadors de la generació que ho havia guanyat tot i més. I, per tant, a part de els anys que els hi començaven a pesar, també havien perdut la gana perquè estaven massa farts. Però el problema és que no volien reconèixer el que és llei de vida arreu, perquè vés a saber si pensaven que en tenien prou amb el seu renom indiscutible i quatre cabrioles en un moment donat, per emmascarar la trista realitat de la seva decadència. Per aquesta raó, es resistien a fer bona cara als relleus generacionals que se’ls hi proposaven tímidament des de la direcció tècnica, ja que les velles glories vet-aquí que es protegien mútuament del perill que nouvinguts sense pedigrí els preguessin la titularitat i els condemnessin a rossegar banqueta. No hi havia cap dictadura al vestuari, només un front de resistència a l'entorn dels qui portaven els galons.

            Tanmateix, amb la segona realitat que s’ha topat el Barça ha sigut amb la sorpresa que la caixa està escurada i en aquestes condicions, la imprescindible operació de rejoveniment de la plantilla no té cap possibilitat de reeixir. Els directius del club s’havien encomanat tant de l’eufòria triomfalista de les vaques sagrades del vestuari, que enlloc de planificar amb prudència el futur el que varen fer fou hipotecar-lo, estirant més el braç que la màniga apujant les fitxes a les velles glories i renovant-los els contractes més enllà del que era raonable i sostenible. Per justificar aquestes operacions maldestres, es maquillava la màniga ampla amb augments, impossibles de realitzar arribat el moment, de les clàusules de rescissió.

                I ara, després de contractar una vaca sagrada històrica i venerada per la culerada, com és en Koeman, per fer neteja de trastos vells, resulta que totes les velles glories tenen contractes en vigor i que els salaris són tan bèsties que el mercat poc els assumirà ni, encara menys, estarà disposat a pagar les clàusules de rescissió. De manera que mala peça tenen al teler els directius de can Barça, que s’hauran de menjar amb patates uns jugadors que no podran col·locar enlloc, perquè ningú ni fart de vi s'avindrà a fer el negoci d'en Robert amb les cabres. I encara que els regalin amb la carta de llibertat, cap jugador voldrà anar-se’n sense cobrar fins al darrer cremallò del seu contracte. De tot aquest desori, però, en té la culpa qui va permetre estirar el braç més que la màniga, una pràctica que qualsevol escola de negocis titllaria de temeritat i de mostra d’incompetència absoluta; però, segur que els Bartomeus boys se’n sortiran sense una esgarrinxada, simplement posant-hi cara dura i poca vergonya. Can Barça, em el fons, no és res més que el reflex de com des de fa massa temps es fan les coses en el nostre país: estirant sempre més el braç que la màniga.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

SI QUI LA FA NO LA PAGA, ESTEM SOTA L'IMPERI DE LA IMPUNITAT

 

            Desitjar que qui la fa la pagui, no vol dir estar a favor de la revenja; aconseguir que qui la fa la pagui, es tracta simplement d’un acte de justícia. Fins i tot els capellans condicionen el perdó dels pecats al penediment i, sobretot, al rescabalament dels danys i perjudicis, sempre que sigui possible de fer-ho. És a dir: qui ha robat, perquè sigui perdonat ha de tornar el que no és seu. Això són faves comptades en totes les societats i cultures, algunes inclús van més lluny i al lladre li tallen la mà. No m’agrada la llei del talió, però tampoc em fa feliç parar l’altra galta com si res. De la mateixa opinió que jo devia ser-ne l’Anna Gonzalez, una mare castellana a qui un camioner que anava pet, el març de 2013 li va matar el seu home quan anava a treballar amb bicicleta, a Toledo. L’homicida al volant del camió, va fugir sense auxiliar la víctima, que si algú l’hagués ajudat a temps hauria salvat la vida. Després d’una lluita legal de sis anys, aquesta vídua-coratge ha aconseguit que el Senat aprovés una reforma del Codi Penal, que endureix les penes als conductors imprudents i castiga els que opten per tocar el dos del lloc del sinistre, sense donar la cara com les rates.

            Estic segur que aquesta dona no va emprendre la lluita per revenja, sinó per dignitat; ja que castigar el camioner no li tornarà l’home; però, almenys li servirà de consol que mai més qui abandoni una víctima a la carretera se’n surti amb una multa i una simple amonestació. Malgrat aquest pas positiu, el Codi Penal necessita un repàs molt més a fons per aconseguir que qualsevol delinqüent pagui el mal que hagi fet a una altra persona, sense que el consum d’alcohol, de drogues o l’alienació mental transitòria serveixin d’atenuant per rebaixar el càstig. Perquè els familiars de les víctimes no contemplen totes les circumstàncies esmentades com atenuants de la responsabilitat, sinó en tot cas com agreujants. Esclar, són dues maneres d’entendre la justícia: una, des del punt de vista dels que creuen que “fer justícia” significa que els delinqüents tinguin garantit des d’un judici just a una defensa que busqui l’absolució utilitzant tots els tecnicismes i eximents de conducta imaginables; l’altra, dels que simplement s’emparen en el dret natural per exigir que qui la fa, la pagui.

            I aquest principi de reciprocitat, és d’urgent aplicació a delictes tan comuns avui dia com els atacs a la propietat (atracaments, robatoris, ocupació de pisos, etc.), com a la integritat física de les persones (violència de gènere, violacions, homicidis, pallisses, assetjaments, etc.), sinó també als delictes de corrupció, estafa i malversació de cabdals públics, comesos per delinqüents de coll blanc, per entendre’ns; dit sigui amb tot el respecte envers la majoria de treballadors de coll blanc i corbata que penquen cada dia honestament. En el cas dels delictes comuns, si qui la fa no la paga deixa darrere seu un munt de frustracions i de pobre gent mossegant-se la llengua d’impotència, per exemple veient com l’atracador que els va donar un ensurt de mort ja volta pel carrer com si res i si se’l troben encara els hi fa pam i pipa.

Però la sensació d’impunitat encara és més greu en el cas de delictes econòmics en els quals la víctima és l’Estat: des de la transició ençà cap ni un dels casos consumats de corrupció, d’estafa a hisenda o a la seguretat social, d’apropiació indeguda o de malversació, s’han liquidat tornant els delinqüents trinco-trinco la totalitat del que havien robat. El que ha recuperat l’administració pública, en el millor dels casos ha sigut un percentatge ridícul del total defraudat o robat. Són vergonyosos els “tractes” d’Hisenda o de la Tresoreria amb els seus deutors més importants: sense entrar en detalls aberrants, pràcticament mai han fet net del tot després de passar comptes, qui sap si perquè aplicaven aquella regla còmoda dels que reclamen sense ser-ne els perjudicats directes: “del perdut, treuen el que puguis!”.

I per mostra, només cal fixar-se amb els acords que han transcendit en casos d’esportistes d’elit o de gent de l’espectacle. En Roldán i el banquer Conde, per citar-ne només dos dels primers delinqüents de coll blanc, fa anys que donen voltes pel carrer sense haver tornat més que una misèria del que ens varen robar. I així, la tira! El més recent escàndol, el presumpte cas de defraudació en que està emmerdat Joan Carles, el darrer cap d’Estat. Respectant la presumpció d’innocència i fent veure que tota la ciutadania té pa a l’ull, fins que no es demostri el delicte, ¿a quin  govern se li acut que un “presumpte” molt “presumpte” defraudador se’n vagi a l’estranger sense dictar abans mesures cautelars sobre els seus comptes corrents? Si es demostra que “l’ha fet”, com “pagarà?”

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

EL DESTÍ DE LA HUMANITAT EN MANS DE QUATRE FATXENDES

             No estic gens tranquil des que em vaig adonant que cada dia hi ha més fatxendes, bocamolls, narcisistes i més d’un esquizofrènic potencial, als llocs de comandament més estratègics de la humanitat, inclòs l’accés als botons vermells de les bombes nuclears. En efecte, hem arreplegat els darrers anys una bona collita de governants impresentables, que s’han enfilat al poder gràcies al trampolí d’unes urnes netes i democràtiques per exercir l’autoritat guanyada amb vés a saber després de quantes tracamanyes, amb bastants tics dictatorials; i aprofitant la pandèmia, aquests milhomes estan descobrint com els hi agrada de reprimir i retallar llibertats individuals, inclosos drets humans considerats intocables fins fa quatre dies.

            Tanmateix, mentre aquests carallots no paren de vantar-se de la seva legitimitat democràtica per rebregar drets adquirits i costums patrimonials, ¿qui sap si els ciutadans no hauríem de començar a preguntar-nos si sota la influencia telemàtica, les campanyes electorals d’un temps ençà són prou immaculades i neutrals com per reflectir exactament el principi d’un home, un vot? Cada vegada tinc més sospites sobre si a l’elector no se “l’ajuda a escollir”, envoltant-lo i atrapant-lo en un rebuscat, subliminal i sibil·lí rentat de cervell a través de les xarxes i dels influenciadors/es professionals, des de tertúlies a tribunes d’opinió, a sou la majoria dels més insospitats i a vegades fastigosos interessos.

           Aquest és un maldecap, que des de fa uns quants mesos em neguiteja, el qual es resumeix en la que podríem anomenar pregunta del milió: ¿fins a quin punt aquella idíl·lica i càndida idea que tenim de la democràcia, repeteixo allò tan simple “d’un home un vot”, no està sent adulterada mitjançant suggestions enganyoses i noticies falses amb les quals es bombardegen els electors, minvant o amputant la seva capacitat d’analitzar sense intèrprets ni pigalls allò que més els convé, amb pragmatisme, sentit comú i allunyats de xantatges emocionals?

            Cada vegada som més, però encara no els suficients perquè se’ns en faci cas d’unes sospites que hom desqualifica titllant-les de falòrnies. Però els que ens esgarrifem després de determinats resultats electorals que permeten a més de quatre irresponsables de la mateixa mena i tarannà, assaltar democràticament el poder en països estratègics i poderosos, ens preguntem, francament angoixats, de quina manera els electors podríem impedir, sempre democràticament parlant, les sofisticades manipulacions del vot per evitar que quatre eixelebrats, hiperventilats o tarats puguin jugar-se cada dos per tres a cara o creu, el destí de la humanitat, posant-nos al caire del precipici.

            Perquè si el sistema democràtic no disposa de mecanismes fulminants per desempallegar-se de polítics nefastos pels seus pobles i per a la humanitat en conjunt, quin serà el futur que ens espera? Potser caldria que ens ho plantegéssim en serio! O algú opina que val més no pensar-hi, i el darrer que tanqui la porta i apagui el llum? Els que pensin d’aquesta manera, que es preguntin si dels tres mil i pico de madrilenys que es varen manifestar al passeig de Colon, negant la necessitat de protegir-se de la covid-19, hi varen anar espontàniament a aquella trobada o estaven “teledirigits” des dels seus mòbils. Més d’una vegada suposo que heu sentit dir, que la culpa de que hi hagin tants polítics nefastos, ineptes i perillosos en llocs de gran responsabilitat, rau en els ciutadans irresponsables que els han elegit. A la meva manera de veure, però, el culpable de veritat és qui mou des de les xarxes els fils perquè els ciutadans s’empassin consignes tòxiques i noticies falses que fan trontollar les seves conviccions i decantar les seves simpaties. En aquest escenari telemàtic, la crua, trista i decebedora realitat és qui mou els fils de les tramoies electorals, utilitza com a titelles dels seus interessos tant a un Trump, per exemple, com als que l'elegeixen de bona fe.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

QUIN COMENÇAMENT DE CURS QUE ENS ESPERA!

 

Em tingut quatre mesos per planificar la represa del curs escolar, amb garanties per a tothom que jugui un paper, en aquest col·lectiu heterogeni que s’anomena comunitat educativa; però, dona la sensació que el més calent encara està a l’aigüera, des d’aquell dia que el president i el conseller es van contradir parlant de la contractació de mestres, que per cert ni el que va prometre un ni l’altre s’ha complert encara. Inclús pitjor: que tants caps tants barrets. Parlo en general, perquè es veu que de “savis” n’hi ha a tot arreu; però, em temo que no només per afany de protagonisme sinó per quelcom més lamentable i preocupant a aquesta alçada de la rentrèe: que ningú té clara quina ha de ser la millor estratègia a seguir, per la senzilla raó que aquesta pandèmia que patim no porta manual d’instruccions i, per tant, com que no se sap quin pito tocar, s’ha d’improvisar contínuament. Ara bé, quan les diferencies de criteri entre els “provadors” són tan oposades com passa a Catalunya, se’m disparen totes les alarmes. En efecte, discrepar sobre una qüestió tan important i bàsica com el ràtio d’alumnes per aula, em sembla inquietant, en capella de posar-se mans a l’obra. I aquesta és, precisament, la desavinença entre els responsables d’Educació i els de Salut. No és un conflicte qualsevol, com es fàcil de comprendre; però, encara resulta més preocupant que en quatre mesos de marejar la perdiu, una qüestió tan fonamental no s’hagi aclarit i estigui mig penjada.

I la diferència no per poc marge: Educació estableix un ràtio entre 25 i 30 alumnes l’ocupació ideal per aula, mentre que Salut posa el crit al cel i aconsella grups el mínim de nombrosos possibles, deixant entreveure que si no s'arribés als 15 estaria prou bé. Com que aquestes discrepàncies les ha airejades algú, suposo que no accidentalment com passa sempre en aquestes intromissions “d’ànimes caritatives”, de seguida s’han escampat amb certa morbositat en insinuar un “petit escàndol”, tenint en compte que les conselleries malavingudes comparteixen el mateix llit polític. Per tant, de seguida els apagafocs del partit s’han posat en dansa per “cuinar” alguna recepta de compromís, i d’aquesta manera evitar la trencadissa de cap plat i salvar intacta la vaixella de la família. Segons s’ha dit, doncs, no s’allargarà pas més enllà de dijous vinent la notícia d’una entesa de conveniència que rebaixi la tibantor; el que no puc assegurar és que aquesta fórmula de compromís complagui tota la bigarrada comunitat educativa, una vegada s’ha aixecat una llebre tan sensible com la de la composició de les aules, per escapolir-se del contagi viral. Perquè sigui quin sigui el que finalment s’acordi, la mosca del recel costarà de baixar de sobre el nas d’uns escamats docents i pares de les criatures.

            Quatre mesos era temps de sobre per “inventar-se” les infraestructures necessàries per “esponjar” les aules i per assajar a fons la “nova normalitat” a les escoles, i que els docents quasi es portessin apresa de memòria tant la logística com els protocols, deixant a mercè de la improvisació els mínims serrells. Però pel que sembla, no s’ha espremut aquests temps per fer gaire cosa més que dibuixar castells a l’aire, en part perquè no s’esperava el fracàs de la desescalada tan aviat, i a poc menys de tres setmanes d’obrir els col·legis s’està congriant una perillosa basarda que, amb mainada pel mig, pot acabar enmig en una crisi d’histèria col·lectiva en quan els pares perdin la paciència. Políticament s’ha apostat fort per l’ensenyament presencial, no només a Catalunya, tot s’ha de dir; però gairebé totes les administracions estan a mig camí d’aportar els recursos humans i logístics per aconseguir-ho passablement bé. Tampoc s’ha avançat massa per preveure formules alternatives com que l’ensenyament telemàtic arribi a totes les llars: si s’hi hagués de recórrer durant tot el curs lectiu, l’escletxa social entre l’alumnat retrataria una societat amb massa diferències econòmiques, estructurals i culturals per bastir amb èxit uns plans d’educació a distància tan sofisticats com exigents en quant a la participació activa de pares i fills.

             A la meva manera de veure, una vegada més farem salat prenent decisions, i per aquesta raó engegarem el curs escolar amb molts de melics per lligar. I no s’hauran pres les decisions que tocava quan tocava, perquè s’haurà pretès, caient de potes a la mateixa galleda de sempre, començar la casa per la teulada; en aquest cas, deixant per darrera hora la primera decisió que es tenia de prendre fa setmanes: quants alumnes per aula! A partir d’aquí, s’havia de fer mans i mànigues per encaixar totes les altres peces del complicat puzle, i si calia posar-hi imaginació no es pot negar que els catalans en tenim de sobres perquè tot rutlli d’acord amb el que estigui previst. El que passa és que ha fallat estrepitosament la previsió, i com aquell qui diu a quatre dies encara està penjada la qüestió de les aules. Al punt on ens trobem, tots el acords a que es pugui arribar dijous en aquesta matèria seran qüestionats. Malament, si es decideix tirar endavant el criteri del conseller Bargalló, ja que després de les reticències exposades per la conselleria de Salut, pares i docents arrufaran el nas. Malament, si prospera el criteri de Salut de que quan menys alumnes per aula millor, puix amb els pixats al ventre s’haurà de córrer per trobar espais alternatius. I molt malament, si per no allargar el debat i que ningú prengui mal políticament parlant, es decideix que cada escola s’apanyi segons cregui oportú d’acord amb les seves possibilitats. Francament, mala peça al teler per una represa escolar plàcida. ¿Què hagués costat planificar l’engegada de curs, d’acord amb un projecte tancat a base de pragmatisme, enviant els dogmatismes i els “egos” a pastar fang? Per molt que costés d’actuar així, sempre resultaria més barat que empantanegar-nos en el caos que es veu a venir aquest començament de curs.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

NO CAL AMOÏNAR-SE MÉS DEL COMPTE PEL QUÈ PASSARÀ O DEIXARÀ DE PASSAR

             Després d’estar-hi rumiant una mica, no sabria pas dir-vos si patir per tot s’ha de considerar un privilegi, una malaltia, una mania o un vici. Jo més aviat em decantaria per no trobar gaire sa, equilibrat ni enraonat estar sempre amb els nervis de punxa pensant més del compte, fent-se cabdells amb el que podria o no podria passar; no obstant, reconec que jo mateix no puc evitar sempre sofrir quan algú que m’estimo està malalt o quan quelcom tarda més a resoldre’s del que seria normal, per exemple. Segons diagnostiquen els que diuen que hi entenen d’aquestes coses, patir per tot és senyal de “pensar massa” i de no tenir prou domesticats o disciplinats els mals pensaments, en resum, de no haver aprés a estacar curt el pessimisme perquè no es desboqui i ens faci creure en la fatalitat i en la predestinació: el que hagi de passar passarà, t’hi posis com t’hi posis, perquè si està escrit ja no es pot canviar. Parlem-ne!

Patir no és una qüestió d’imaginació, ni “pensar més del compte” agita necessàriament els mals pressentiments, ja que el patiment és, en definitiva, un desordre emocional que pot arribar a causar gran malestar. Tenir imaginació esbojarrada i passada de rosca pot ser, fins i tot, positiu i gratificant, si enlloc de fer doldre fa levitar d’eufòria; però, el que resulta més fotut es tenir tirada a deixar-se influenciar pels pressentiments catastròfics o apocalíptics, perquè de seguida que alguna d’aquestes serps destructives s’emperpalen al coll d’algú en forma d’angoixa, d’inquietud o de desesperació, poden fer estralls de la moral i deixar fora de joc el sentit comú. Per exemple: una simple manca de puntualitat en una cita, un resultat clínic que s’enredereix anormalment o tenir de romandre pendent d’una noticia que s’espera amb candeletes, es poden convertir en una tragèdia. Per aquesta raó, els que diuen que hi entenen d’aquesta mena de desequilibris emocionals, recomanen esbandir el “terrat” de boires, abans no atiïn pensaments recargolats i converteixin una vida equilibrada en un inacabable malson.

             La reflexió d’avui és més oportuna i seriosa del que pot semblar a simple vista, ja que sovint la distancia entre una cabòria que hom no s’acaba de treure del cap i un quadre de depressió de cavall, pot ésser insignificant. En conseqüència, aquell que digui que no cal amoïnar-s’hi val més que s’ho faci mirar, perquè si no es “controla” des de bon principi el patiment compulsiu pel què pot passar, i cada vegada més el color negre substitueix el rosa, no reaccionar és com si hom es fes trampa al solitari, ja que aquest tarannà “patidor”, repeteixo, pot esdevenir quelcom més seriós que una simple mania i ésser el símptoma d’una patologia malaltissa difícil de treure’s de sobre, puix una cosa es preocupar-se pel desenllaç d’una determinada situació puntual, i una altra de ben diferent pressuposar que l’afer acabarà com el rosari de l’aurora.

               Ara bé, mai es trobarà el desllorigador de tot plegat si els entesos, més ben dit: "els que diuen entendre-hi", es limiten a diagnosticar quelcom tan enrevessat, sense posar a disposició del patidor compulsiu un manual d’instruccions per curar-se. Esclar, sense haver de recórrer als tranquil·litzants. A la meva manera de veure, doncs, encara que la medicació no dubto que en un moment donat pugui parar el cop, en la majoria de pressentiments en fase més o menys delirant, el millor remei, que a més no més no provoca cap addicció, és la força de voluntat de carregar-se de paciència, tocant de peus a terra. I tenir el caparró ocupat amb quantes més obligacions millor, que distreguin i desemboirin el terrat, perquè si viure ja es prou complicat, que a sobre hàgim de patir a cada moment per si de cas, no surt a compte. Ara mateix, ja s’estan bastint, per vés a saber quin bruixot, un munt de notícies falses i malicioses sobre les vacunes i tractaments contra el covid-19, en una campanya que al meu parer no busca asserenar els ànims i esperonar la gent, sinó que intenta descaradament fer-la més influenciable, dependent i obedient als pastors del ramat carregat de por i d'incerteses en que, amb la col·laboració d'un virus misteriós, sembla que vulguin reduir-nos.

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

CREU I CALLA SI VOLS TENIR MEDALLA

             Ser honest no consisteix només en saber què està bé i què està malament, sinó en posar els cinc sentits per “actuar sempre bé”. El que passa és que quan hom té responsabilitats públiques està, en teoria, obligat a fer allò que més convé a tothom, en comptes de mirar només pel que beneficia uns quants. I, francament, per actuar així no n’hi ha prou distingint entre el bé i el mal, a més a més cal valentia i un bon raig d’honestedat. Quan queda clar què és el millor perquè tothom se n’aprofiti, però no és té el coratge d’actuar en conseqüència, hom es condemna per sempre més a viure arrossegant l’ànima morta en un cos que caminarà mentre l’aguantin les cames. Per desgràcia, i tanmateix no només a Espanya sinó a gairebé arreu del món, hi ha avui dia massa gent amb responsabilitats públiques, que viu “de” i “per” la política, sent cadàvers que caminen sense ànima.

           La democràcia, tal com els occidentals la tenim entesa, es basa en que els ciutadans cada cert temps deleguen la sobirania popular en persones que s’ofereixen voluntàries per exercir d’intermediàries entre el poble i el poder; no obstant aquesta aparent “normalitat”, pot escamar els observadors més meticulosos que aquests suposats altruistes voluntaris es barallin, quasi a bufetades, per una representació que, en principi, semblaria un honor més que un modus vivendi. En qualsevol cas, un cop elegits els representant per sufragi universal, el següent pas seria posar-se d’acord entre ells per governar, d’acord amb les preferències manifestades majoritàriament pels ciutadans a les urnes; ciutadans que a partir d’aquest moment no haurien d’intervenir en la cuina de la governança, llevat que entenguin que es traieixen els compromisos electorals, en quina circumstància els ciutadans que es considerin enganyats podran legítimament sortir al carrer a escridassar els seus representants deshonestos, perquè s’ho pensin millor i rectifiquin el rumb. Són les regles de joc de la democràcia i, suposo, que tots estareu d’acord amb la meva exposició. Aleshores, jo em pregunto: ¿per què aquests principis elementals de convivència democràtica, a la pràctica, són paper mullat?

               Molts d’aquests representants del poble, als quatre dies de tenir la paella pel mànec, solen oblidar-se del que van prometre i es dediquen en cos i ànima a fer allò que més convé als seus interessos, no sempre ideològics sinó moltes vegades molt més materialistes, sense fer-ne massa cas de les queixes i mirant-se amb cert fàstic les protestes. ¿No us passa pel cap la imatge d’aquell governant que, amb tota la pocavergonya del món, planta cara als cridaners assegurant que ja poden picar de peus a terra tant com vulguin, que ell no donarà pas un pas enrere? ¿Què li costaria respondre que “en pren nota i estudiarà les queixes? Però, ca! Encara se’n vanten de no arronsar-se i si algú de la seva pròpia parròquia els fa veure que potser caldria una mica de mà esquerra, els deixen amb la paraula a la boca d'un estirabot: “tu calla, si vols tenir medalla!” De manera que malgrat amb aquesta trepa no anirem gaire lluny, animem-nos pensant que mai millorar és impossible, encara que sembli que el pitjor sigui el més probable. I si per cas, encenem un ciri a santa Rita!

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

PER LA MARE DE DÉU D'AGOST, A LES SET JA ES FA FOSC

 

            Reforca de pallanga, quin dia! Ni hauria per fotre el barret al foc, si no fos que el sol ha sortit rabiüt i eixerit i que no ens convé rabejar-nos en el desastre anímic que suposa pressentir l’arribada de la tardor i, sobretot, pair les vuit xurriacades a les costelles del Barça. Que consti que aquesta reflexió no tocava, perquè havia decidit fer campana de cap de setmana, però m’ha semblat que no podia escaquejar-me de dir-hi la meva enmig d’aquest desastre, per aixecar una mica els ànims. És cert que a l’agost a les set ja es fa fosc, però això forma part del cicle de la naturalesa: el dia creix o s’escurça seguint amb una precisió fatídica i absoluta el protocol climàtic establert des que el món és món, ara que això dels protocols està de moda i representa que és tan modern i científic.

Quan més radiant i prometedor esclata l’estiu, just la nit de sant Joan s’inicia el canvi d’equinocci i les hores d’insolació l’endemà mateix ja comencen a anar de baixa. En canvi, per Nadal, quan els dies solen ser més rúfols i tristos, l’equinocci d’hivern ens anuncia que el cicle torna a començar i els dies s’allargaran inevitablement, fent els passos de puça o de pardal que siguin necessaris. Per tant deixem-nos estar de punyetes i de migranyes, que encara que avui a les set sigui fosc tècnicament parlant, en realitat com que ens hem fet trampa al solitari avançant les brusques del rellotge, per allò d’estalviar energia, resulta que a les set tot just són les nou.

             Tampoc el cabàs de gols que li va endinyar anit el Bayern al Barça ens hauria d’emmurriar o desesperar, perquè si ho rumieu una mica veureu que no ens hauria de venir de nou, veient com d’aquell equip de galls de panses, que enlluernava mig món remenant la pilota, ja no en queda gaire res més que els records i les batalletes a la vora del foc, d’ençà que els cracs de la plantilla són una dotzena d’anys més grans i ja no queda il·lusió per triomfar a les seves botes. Avui, la majoria d’aquells mítics jugadors que es menjaven el món han esdevingut llegenda, assolint l’estatus de “vaques sagrades”; però com que de tant en tant encara feien caure la baba a la culerada, els nostàlgics i despreocupats dirigents no tingueren cap pressa per renovar estocs quan tocava, i d’aquesta manera el millor equip del món han passat en una nit desgraciada, en pràcticament dues hores de desencerts, a encapçalar el rànquing de derrotes futboleres més vergonyoses de la història.

              Ha estat la gota que faltava perquè tot i portar mascareta, les cares llargues es noten arreu, després de coincidir d’una tacada tantes calamitats en un sol dia: està prohibit fumar al carrer; s’han de tancar discoteques a pany i forrellat; a un més vista d’obrir les escoles, ningú les té totes i a la Vila de Gràcia, han inaugurat una festa major descafeïnada recomanant als forasters que no si acostin per mantenir les distàncies... I, per postres, dels vuit gols que s’han empassat els culers amb un embut, dos i mig varen ser regal enverinat d’en Coutinho, un jugador que va costar un ronyó, però com que no va caure bé a les vaques sagrades del vestidor, va acabar cedit als alemanys per una part de la fitxa.  En fi, no us desanimeu i no us descuideu de felicitar totes les Maries que coneixeu, perquè si a sobre alguna Maria es queda sense felicitació, llavors si que ja podem tirar el barret al foc. Per si de cas, totes les Maries seguidores del blog, passeu un bon sant!          

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

PICABARALLES ESTÈRILS, INOPORTUNES I PER GANES D'EMBOLICAR LA TROCA

 

            Com si al país no tinguéssim altres qüestions per debatre al Parlament – si el president Torras m’ho demana, li puc deixar un repertori de temes molt més interessants i urgents per a la ciutadania que no pas la reprovació del monarca -, resulta que ses senyories es passem tot un dia remenant la merda dels altres, que per cert no els pertoca netejar, mentre tenen pilots de roba bruta per endreçar al magatzem de casa. Però com que des de fa mesos, i sobretot des que el president vicari va declarar morta la legislatura, avui les prioritats no passen per treure les castanyes del foc als ciutadans, al marge de la pandèmia, sinó per blindar les perspectives electorals de cara a la propera convocatòria  – per cert, la data de les eleccions aviat serà un misteri tan esperpèntic com on para el rei emèrit -, amb la finalitat inequívoca d’arrabassar el poder, malgrat sigui a costa d’una victòria tan pírrica com la obtinguda en els darrers acaraments a les urnes. Però tant li fa, el cas és que de resquitllada es va aconseguir la reprovació del monarca i fer-se el pinxo amb un reguitzell d’anatemes contra la monarquia, provocant les inevitables advertències en un estat de Dret, del Tribunal Constitucional, que estaven jugant amb foc i que si es tirava endavant l’ordre del dia el Parlament s’estaria extralimitant en llurs competències.

            Les instruccions procedents de Waterloo eren clares: s’havia d’anar per totes i muntar els sidrals que convingués per tal de marcar paquet. Vet-aquí, però, que mentre el líder d’ERC els hi cantava clares al rei emèrit i al gobierno per permetre el seu esvaniment exprés, presentant una querella criminal; el procurador dels interessos puigdemontistes, el president Torra, va optar una vegada més per embolicar la troca demanant al president del Parlament que li presentés en safata el cap del secretari general de la Cambra, Xavier Muro, per negar-se a manar la publicació íntegra al butlletí oficial de les resolucions aprovades divendres passat al ple extraordinari sobre la monarquia. Al president del Parlament, el republicà Torrent, l’ocurrència del president Torra li va fer el mateix efecte que una guitza al cul, però va decidir tenir la boca tancada i fins el moment d’escriure aquest blog no ha dit oficialment ni fava. Al meu parer, el president Torra no l’ha encertada i a més a més s’ha engegat un tret al peu, perquè els lletrats en pes del Parlament l’han desobeït i a sobre l’han acusat de pressionar-los. El mateix retret que li han fet arribar els delegats del cos de funcionaris de la Cambra. Una bona cleca, si se’m permet l’expressió, per a una persona que s’ha tornat malcarada d’un temps ençà, qui sap si des que està convençuda que la raó només la tenen els seus oracles i que no cal parlar-ne més, puix dona la impressió que en matèria de democràcia i diàleg en té l’exclusiva.

            Però resulta que no! Resulta que al senyor President se li ha vist la cua de palla, en aparèixer a tots els informatius la foto del secretari general de la Cambra, quina defenestració exigeix amb cara de set jutges – per cert, en Xavier Muro, és un jurista dels de prestigi, reconegut i respectat -, passejant de bracet amb el lletrat major del Parlament, com a mostra de solidaritat explícita i del suport de la resta de lletrats. Però, qui és el lletrat major? Doncs ni més ni menys que l’antic secretari general d’ERC, en Joan Ridao, també portaveu durant mesos dels republicans al Congreso de los Diputados, quines patriòtiques i assenyades intervencions encara avui són recordades; és a dir: que malgrat en Ridao repetides vegades hagi mostrat tebiesa respecte del projecte polític “made in Puigdemont”, és un tipus polític de sòlida consistència democràtica, amb qui no es pot jugar al pim-pam-pum. És obvi, doncs, que tal com estan repartides les cartes d’aquesta partida el president Torra té una mala basa a les mans, perquè se li ha girat en contra el corporativisme funcionarial del Parlament i el pols amb el senyor Ridao és una pedra a la sabata que ha de ser molt irritant. Fa de mal dir com acabarà aquesta nova enganxada, però per bé que acabi deixarà seqüeles d’aquelles que algun dia passen factura. I el que m’emprenya més de tot plegat, és que una altra vegada ens podríem haver estalviat aquests putxinel·lis si els pinxos que es volen fer els amos del galliner s’ho pensessin un parell d’hores abans d’obrir la boca i fotre’s de peus a la galleda. Aquests espectacles no ens els podem permetre i si es veritat que els ciutadans en prenen nota, malgrat el que diguin les enquestes precuinades sobre les intencions de vot, a l’hora de la veritat hi pot haver moltes sorpreses. Jo, almenys, així ho espero perquè amb els manobres que tenim, poca paret pujarem recta i la coberta de l’edifici pot anar per llarg.     

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

TRAIEU-VOS EL BARRET AMB ELS QUE S'HO PASSEN MAGRE, PERÒ NO VOLEN ENSORRAR-SE!

            Segur que sense haver de pensar massa us venen a la memòria persones que, tot i passar-les magre, no han perdut el coratge, ni el somriure se’ls hi ha desdibuixat dels llavis, ni el caràcter se’ls ha avinagrat passant-se el dia consumits per l’enveja a aquells qui totes ponen. Aquestes persones es comporten d’aquesta llei de manera, no pas perquè siguin fleumes, bledes solejades, de tendència submisa o de bon conformar. Tampoc són persones extraordinàries a mig camí de la heroïcitat, sinó simplement persones ben normals que han procurat adaptar-se a les circumstàncies, siguin verdes o  madures, fent les tombarelles que calgui, i quan sigui necessari representant tots els papers de l’auca, per esquivar les envestides banyabaixes de la vida.

            Però, sobretot, aquestes persones no volen perdre el temps entretenint-se en buscar tres peus a cada gat que els hi passi a la vora, conformant-se amb el que tenen per considerar-se ben servides i “sentir-se” felices. I és que, a la meva manera de veure, el secret per “sentir-se” feliç rau, precisament, no en la resignació a cegues, sinó en saber apreciar i valorar cadascun dels petits bons moments de cada dia. Si voleu, per exemple, el sol fet de llevar-se contents d’haver passat una bona nit, de poder-se cordar els botons de la camisa tot sols, de posar-se la cullera a la boca un mateix o d’anar al lavabo sense ajuda de ningú, que hi ha molta gent que no ho pot pas fer. Tant de bo tots aprenguéssim a agrair detalls tan modestos com aquests, als quals només se’ls hi dona la importància que tenen, quan es troben a faltar.

             Ara bé, si hi ha tantes persones coratjoses que no fan el ploramiques ni s’arruguen davant les putades de la vida, sinó que s’esforcen per tirar endavant sense creure en la fatalitat sinó en l’esforç de cadascú, ¿quina excusa tenen les persones que no estan mai contentes ni amb elles mateixes, i es consideren rematadament infelices malgrat no els hi falta de res i tenen la ronyonada ben coberta? Vet-aquí que, encara que no us ho pugueu creure, hi ha gent que s’afarta de picotejar delicadeses a cada àpat i, no obstant la seva xamba que sovint no es mereixem, viu tot el sant dia amargada i, en canvi, n’hi ha que havent-se de conformar amb els rossegons i les engrunes de les  taules dels que van forts d’armilla, tenint més raons que un sant per renegar de la seva mala sort, ens deixen parats assegurant que són la mar de felices mentre no els falti el principal: la salut i els mitjans per guanyar-se la vida, encara que sigui modestament i sense estirar més el braç que la màniga.

                Per sort, d’aquestes persones ni ha més de les que ens pensem. De veritat no en coneixeu cap, que vivint amb el que tenen asseguren anar ben servides i no envegen res? Em sembla que cal que us hi fixeu una mica perquè, aquestes persones no volen destacar i prefereixen passar desapercebudes – “que no ens vegin! -, qui sap si perquè tenen por que si se’n vanten massa de la seva sort, de la seva bona salut comparada amb d’altres, els hi prenguin la felicitat de que gaudeixen. Però, si us hi ensopegueu, valdrà la pena que aprofiteu per demana’ls-hi què entenen per “sentir-se” felices (matiso el “sentir-se’n” perquè no és el mateix que “ser-ne”). Estic segur que la seva resposta us deixarà bocabadats i, qui sap, si potser també una mica avergonyits per no parar de queixar-vos i de pensar que tots els coloms del poble venen a cagar a la vostra finestra

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM. 

¡A POR EL BOTELLÓN MATAVIRUS! - NO ÉS NEGLIGÈNCIA NI RELAXACIÓ, SINÓ MALÍCIA

Des del balcó estant, a quarts de deu del vespre de dilluns vaig veure estupefacte com un grup d’adolescents, més nois que noies, els morros provocativament verges de morrions, alguns duent penjades a l’esquena sospitoses motxilles, reclam d’un refresc que el cap de setmana repartia a la seva parròquia un dels bars del centre de la ciutat, vociferaven com si anessin a una manifestació reivindicativa, el crit de l’encapçalament de la reflexió. (La literal reproducció lingüística no pressuposa la procedència dels cridaners, ja que un cop corejat el clam, alguns parlaven entre ells en català) No sé en quin indret de la ciutat van acabar fent parada i botellón, si es que no se’n desdigueren o els en feren desdir, pel camí; però, era evident que quan passaren sota de casa, la que portaven de cap estaven decidits a dur-la a terme, mentre tuitaven i retuitaven a través dels mòbils que aquells esverats tenien entremans, missatges o instruccions que esfilagarsaven a tort i a dret.

            No els hi distingia les fesomies, des de la meva discreta atalaia darrera els barrots del balcó, però estic segur que en més de quatre el posat era el d’anar a fer quelcom transcendental, i la majoria n’estic convençut que eren conscients de que aquella nit esperaven a punt de protagonitzar el seu primer acte transgressor. Del que ja no n’estic tant segur és de si els hagués agradat que els seus pares o avis els veiessin fent el dròpol passant-se la botella per beure a morro i donant-se abraçades prohibides. Encara que, potser, tant els hi feia, francament, que els veiessin perquè, en el fons, aquella colla de desguitarrats no s’amagaven d’exhibir la seva provocació descarada a les crides del govern al compliment dels protocols higiènics per evitar la contaminació comunitària de la pandèmia. Allò que convocaven a fer no es tractava d’una relaxa-ció de les normes, ni tampoc d’una simple negligència: en aquella colla es respirava malícia.

                 No sé com ni on va acabar la gresca, perquè no n’he llegit res als diaris i tampoc als racons de la xarxa que un carca com jo tinc accés. Però segur que més d’un veí d’algun indret de la ciutat, no va clapar tranquil la matinada de dimarts. El que passa és que alguns d’aquests petits “motins”, sense altre justificació que la d’anar contra corrent, es volen justificar al·ludint a una particular versió de la llibertat d’expressió barrejada amb dosis d’anarquisme romàntic i barat, per uns indocumentats que no en tenen ni punyetera idea de què representà aquesta ideologia en la història del món, però que converteixen els seus gestos subversius en el pa de cada dia en barris de l'àrea metropolitana i també en els d’algunes poblacions demogràficament saturades. D’espectacles tan poc cívicament edificants com el que us anava narrant, la televisió ens en bolca al menjador de casa un sac cada dia, fins atipar-nos-en de veure les bestieses com una part de la societat que compartim, és capaç de fer. Com podem encaixar que hi hagi persones joves que es reuneixen per encomanar-se mútuament el coronavirus? Si a la malícia dels diguem-ne inconformistes, hi sumem la relaxació de gent més granada, i que em teoria haurien de tenir més seny, en el manteniment de normes tan bàsiques com mantenir la distància social, anem ben arreglats.

                Per aquesta raó, qui sap si no és el moment de preguntar-nos si aquesta mala baba cívica dels cridaners, aquesta atracció per l’anarquia i la pràctica de la desobediència sistemàtica a tot allò que fa flaire d’autoritarisme, no serà conseqüència d’una mena de cultura alternativa, intoxicada pels continus elogis al valor de la iconoclàstia i de la “plantada” activa a qui mana. És a dir: a practicar l’escarni sistemàtic i sovint inclement i cruel del mateix “principi d’autoritat”. És cert que la nostra societat no té líders carismàtics que s’hagin guanyat la confiança dels ciutadans i es facin creure només aixecant un dit, sinó més aviat al contrari; però, a la meva manera de veure, si volem realment superar la decadència cívica de la societat en que estem organitzats, s’haurà de començar per fer pedagogia des de l’escola i des de la llar, perquè s'entengui que portar sempre la contraria, sospitar per definició de la raó del que mana i posar en quarantena totes les lleis hagudes i per haver, encara que hagin estat aprovades amb totes les garanties democràtiques, simplement perquè “no m’agraden” o perquè “obliguen” a respectar drets i deures, no porta enlloc més que a un atzucac social catastròfic. Si no se’ls hi paren els peus i se’ls educa d’una altra manera, aquesta de moment minoritària colla de “cridaners” acabarà fent més mal que una pedregada

 A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.