LA BANCA ESTÀ TRISTA PERQUÈ NO GUANYA PROU, I ELS VELLS ALS BANCS SE SENTEN TRACTATS A BAQUETA.

En teoria, en temps de desgràcies el negoci dels banquers no se n’ha de ressentir gaire, perquè mentre tinguin diners per deixar, vista per no enganxar-se els dits amb propietaris de terres a l’Habana i paciència per rescabalar-se de mica en mica els préstecs mentre cobrin puntualment els interessos, dòmino! Aquest negoci és més vell que l’anar a peu, i també ho és la dita que la banca sempre guanya, naturalment a costa de qui té d’anar-hi a raure de manlleu, per sobreviure. En totes les èpoques, quanta més gent hi ha hagut passant-les magra, tant els usurers encoberts com els banquers formals s’han fet la barba d’or. Puix quan més hom necessita un cop de mà sigui per tapar quatre forats o per arreglar tota una teulada, més els creditors poden cargolar els pidolaires amb interessos que, a vegades a la banca “oficial”, freguen les tarifes dels usurers. Avui mateix, degut a la pandèmia, el negoci de la banca ha reeixit com feia temps no passava, concedint crèdit a empreses i famílies que per resistir els efectes del confinament no tenen més remei que hipotecar-se fins a les celles, pagant el gust i les ganes per aconseguir simplement líquid per sobreviure i salvar les aparences. La banca, doncs, hauria d’estar satisfeta ja que el seu negoci es basa en deixar diners i cobrar-ne tants com pugui de més de tornada. Però no n’està de contenta, perquè diu que els beneficis van a la baixa.

CaixaBank acaba de declarar un benefici de 1.381 milions nets de pols i de palla durant l’exercici 2020, però ho considera xavalla perquè és quasi un 20% menys botí que l’obtingut l’any 2019. El BBVA, n’ha guanyat 1.305 de milions, però encara n’està menys de content, perquè representa que la rendibilitat del negoci ha caigut més d'un 60%. El Santander i Banc Sabadell encara no han passat en net els seus resultats, però sembla que el negoci tampoc ha rajat tant com voldrien. Els banquers estan tristos, però no deses-perats; ans al contrari, perquè saben que el seu negoci no farà fallida mentre els que tinguin avals i garanties suficients es puguin permetre manllevar diners per sortir del pas. No trobareu cap banc que se n’hagi anat a can pistraus en èpoques de vaques flaques, perquè es quan miren més prim i no deixen anar un euro que no estiguin segurs de recuperar amb una bona propina. És en èpoques de vaques grasses quan es permeten “alegries” que els porten de mal borràs, a l’estil “bombolla immobiliària”. Però ara rai no tenen que patir, tancaran unes quantes oficines més, fotran unes quantes dotzenes d’empleats al carrer ensibornant-los amb la jubilació anticipada que és pa per avui i gana per demà. I, no faltaria més, digitalitzant les oficines que deixin obertes per tal d’evitar familiaritats entre clients cagamandurries i empleats servicials. Perquè els clients vip, ja mengen a part.

Un Ajuntament, el de Manresa, acollint el malestar de la Plataforma en Defensa dels Drets de la Gent Gran (és a dir, dels vells de tota la vida), per unanimitat van requerir de la Banca que aturi el deteriorament del servei restituint l’atenció vis a vis als clients de certa edat a qui totes les millores telemàtiques els hi semblen martingales i trencacolls que els fan sentir uns inútils. El regidor de Ciutadans va posar l’exemple del seu avi, un home de 102 anys, que fins fa poc s’entenia la mar de bé amb l’empleat que l’atenia darrera del taulell, però que des que tota relació amb el seu banc de tota la vida ha de passar pel caixer automàtic o per una aplicació de mòbil, és un home perdut, un enze. El portaveu de la Plataforma va dir quelcom que els banquers pendents només dels beneficis s’haurien d’apuntar: “no ens podem permetre, i encara menys després de rescatar els bancs amb diner públic, que girin l’esquena a tota una generació que difícilment podrà adaptar-se amb prou competència al món digital”. Un col·lectiu, per cert, que representa quasi el 20% de la clientela amarrada als bancs perquè no tenen cap més remei. Tanmateix, del cèlebre rescat públic, que no fou altra cosa que un préstec quan els bancs manllevaven diners a la desesperada per tapar les seves disbauxes, no se n’ha tornat en prou feines res. Potser una manera d’agrair aquell sacrifici seria reconèixer que el servei dels bancs als ciutadans, sobretot als de més edat, va més enllà de poder treure diners del caixer o de comprar amb la targeta, i que restituir el bon tracte servicial a les persones velles hauria de ser una de les prioritats d'una Banca ètica. I no pas pensar només amb els beneficis i com treure’s més comissions de la màniga per xeringar la clientela sense pedigrí ni padrins.

EL CONTE DE LA LLETERA DE LES VACUNES

Ostres tu, ara que a la Cooperativa europea – que tal com s’han desenvolupat les coses s’hauria convertit potser sense pretendre-ho en prototipus de lletera del cèlebre conte -, ja tenia liquidades les bestretes de totes les dosis de vacunes emparaulades amb les Farmacèutiques mitjançant contractes preventius; i que els vint-i-set socis cooperativistes estaven encantats i se les prometíem tan felices com per assegurar a les respectives parròquies que les dosis de “vacuna miraculosa” rescatarien de les urpes de la fastigosa pandèmia, com a màxim a principis de l’estiu vinent, un 70% de les llars del territori depenent de la Cooperativa; vet-aquí que sembla s’ha repetit per enèsima vegada la trista història de la lletera que vivia de fantasies i de fer volar coloms. A la Cooperativa, com a una lletera qualsevol, sembla que les Farmacèutiques li han fet miques l’estratègia de distribució de la vacuna entre els seus socis, sortint amb el ciri trencat que tots aquells contractes que ella havia signat, tan encantada i exultant que els deprimits índex borsaris varen disparar-se cap amunt, quasi tocant sostre, eren poca cosa més que paper mullat ja que les indústries fabricants no podrien subministrar els vials compromesos, ni en els terminis establerts, ni en les dosis previstes.

Quin desengany el de la Cooperativa lletera! I el de tots els seus socis, esclar, que ja s’havien fet pagues de treure’s el ventre de penes per sant Joan. Després de la primera impressió en entomar aquesta dutxa freda, els socis més perjudicats per les aparents “galtes” de les Farmacèutiques han començat a fer preguntes a la lletera, interrogacions cada vegada més enfilades i malfiades. Què està passant? La Cooperativa-lletera, molt compungida, de bones a primeres ha intentat treure ferro al fiasco dient que tot plegat era degut a problemes puntuals de logística a les plantes de producció de les Farmacèutiques, i que una vegada arranjats tot aniria com una seda. Però alguns socis, dels que també havien copiat els deliris de la lletera traspassant-los amb el mateix entusiasme als veïns de casa seva, que ara es consideren estafats i els empaiten, han reclamat una còpia dels contractes signats, per estar-ne segurs que a la Cooperativa-lletera les múrries i garnees Farmacèutiques no li havien aixecat la camisa, aprofitant-se de la seva bona fe. Hi tenen tot el dret els socis de comprovar els contractes, lletra petita inclosa, perquè un dels principis sagrats en base als quals es va constituir la Cooperativa era respectar la transparència en totes les gestions, perquè mai la desconfiança emboires les relacions mútues.

Però, ai las! Les allargues de la Cooperativa a les pretensions legítimes dels seus socis “a saber-ho tot”, han aixecat sospites de marro o d’haver negociat amb el lliri a la mà. Sobretot després de tenir indicis força probables que si s’ha estroncat tot just començar el servei de comandes, no és perquè la producció s’hagi entrebancat per problemes tècnics, sinó perquè fent cas a criteris comercials sobrevinguts, s’han distret remeses senceres de la producció acabava i destinada en principi a la Cooperativa a d’altres clients de pela llarga, disposats a pagar trinco-trinco un preu que deixa un marge de benefici temptador. Els rumors assenyalen que la mercaderia “distreta”, en quina investigació i fabricació la Cooperativa ha contribuït generosament mitjançant les bestretes pactades als contractes, volta pel Golf pèrsic i també per Israel, països que encapçalen les estadístiques de vacunació. Per cert, els jueus que no se n’amaguen de disposar de vacunes a dojo, presumeixen d’haver immunitzat la seva població, però ni una sola dosi, de moment, s’ha “malgastat” en la població palestina que viu sota la seva “protecció”.

Quina vergonya, adonar-te que el diner és el que ho manega tot en la nostra societat. El que em sorprèn és que encara hi hagi “lleteres” que es deixin enredar per llops depredadors camuflats sota pells d’ovella, per aconseguir millor els seus interessos. Ara veurem, i tant de bo m’equivoqui la segona part de la història i, possiblement la que ens doldrà més a nosaltres: que els socis més rics de la Cooperativa tirin pel dret i s’entenguin directament amb les Farmacèutiques posant en dansa la doctrina pragmàtica del “nosaltres primer”, que li encantava a Trump i a d’altres de la seva corda, tan blasmada i denigrada en els cenacles filosòfics teòrics, però massa oblidada en els despatxos polítics. Si s’arriba a confirmar el “salvis qui pugui”, la Cooperativa no podrà impedir l’anarquia entre socis més insolidària que mai ens podíem imaginar.

Pensem que la pandèmia només és una de les puntes de l’iceberg que amenaça de mort les nostres vides però també les nostres economies tradicionals; no en volem parlar, però algun dia s’haurà de gestionar el destí de tants refugiats en camps de concentració arreu del territori de la Cooperativa, que estan sobrevivint en unes condicions miserables de les quals estic segur que ens en penedirem, com sempre quan no hi hagi remei. I no parlem del canvi climàtic, que ens estossinarà a pessics mentre no ens plantem en serio. I si penseu que aquest panorama d’insolidaritat no serà possible en una societat “civilitzada i democràtica”, mireu el comportament dels “civilitzats” britànics amb la qüestió de les vacunes: no n’exportaran de les seves fàbriques ni una dosis mentre no estigui assegurada amb escreix la cobertura de tota la seva població. I els mals exemples de seguida tenen imitadors. I, per altra banda, xinesos i russos que es fan els simpàtics oferint vacunes, les fan servir com a moneda de canvi per fer amics que facin decantar la geopolítica del seu cantó. I al darrera de tots els règims, siguin comunistes o capitalistes, no oblideu que hi ha el diner que fa moure la roda i no té sentiments, encara que a vegades gràcies a ell es vagi tirant una temporada més. Però sempre qui talla el bacallà és qui va damunt del carro, no els que es deixen arrossegar pel carro.

 

QUAN LA CONFIANÇA ACABA FENT FÀSTIC

Diuen que ser una persona fiable no és qüestió només de tenir a punt respostes per totes les preguntes, sinó de que hom sigui receptiu a escoltar i analitzar totes les preguntes. I d’estar envoltats de persones fiables en depèn la bona marxa de la societat, d’aquí la importància de reflexionar-hi. Sense poder-nos refiar de la gent que ens envolta i diu que ens estima, dels que ens governen i diuen que només procuren pel nostre bé, dels amics que ens asseguren ésser incapaços de fer-nos una putada, no ens podríem llevar cada mati i posar-nos a pencar contents. Ara bé, com que no tot són flors i violes en qüestions de confiança, dec reconèixer que hi ha molta gent escarmentada per les experiències i desenganys que ha viscut i, per tant, sembla que sempre estigui a la defensiva; però, també penso que aquests desenganyats haurien de comprendre que no es pot “sobreviure” – faig servir aquesta paraula perquè la pandèmia per desgràcia l’ha posat de moda -, malfiant-se sempre de tothom. La mare dels ous en quan a fer confiança o no a les persones amb qui ens relacionem no consisteix en saber com som capaços d’adaptar-nos a conviure en un clima de desconfiança mútua sinó, principalment, en determinar quins criteris fem servir per decidir de qui ens en podem refiar i de qui no li podem acceptar ni un got d’aigua, sense abans fer-la analitzar.

Tots coneixem persones que no es refien ni es refiaran mai de ningú, en casos extrems ni de la seva ombra, perquè obeeixen a una mena de reacció patològica que potser va definir l’escriptor William Faulkner, en un sarcasme: “es pot confiar en les males persones, perquè no canviaran mai”. El filòsof Sartre, que tampoc es refiava de ningú per pura higiene sentimental, era més càustic i menys categòric afirmant: “l’infern són sempre els altres”. En tot cas, els suspicaços per principi amb la “la bona fe” i “les bones intencions” de les persones, menyspreen l’altruisme amb una insinuació tan fastigosa com ara: “si fan la farina blana, quelcom en pensen treure!” Contra la desconfiança patològica que es tradueix en recel o sospita solament pot lluitar-se d’una manera: amb gavadals d’empatia.

L’empàtic és un paio que pensa que la gent que l’envolta a casa, a la feina o en llurs relacions socials, és habitualment honesta i, per tant, sempre està disposat a dona’ls-hi un cop de mà quan tenen problemes, pensant que si ell es trobés emmerdat en un trencacolls, la majoria d'aquestes persones també l’ajudarien. L’empàtic és un paio collonut, perquè sempre està disposat a suposa’ls-hi als demés bones intencions i, partint d’aquesta base, a trobar en qualsevol de les parts enfrontades en un conflicte les afinitats més que no pas les diferències; gràcies a aquest tarannà possibilista, un empàtic sempre es podrà guanyar la vida com a conciliador o àrbitre. Els pactes entre països adversaris, la mediació en comunitats de veïns que estan a matadegolla o els conflictes de parella, són exemples de situacions en les quals cal decantar-se en un sentit o altre. Si decidim fiar-nos els uns dels altres, es possible que trobem la millor fórmula perquè les dues parts en surtin beneficiades. Si, en cas contrari, atiem els sentiments de desconfiança, només procurarem salvar els nostres interessos particulars, renunciant a escoltar qualsevol altre alternativa d’entesa. Si no hi ha confiança, per què perdre el temps? Però quan la confiança fa fàstic, hom es pot deixar temptar per la delació.

Les persones desconfiades tendeixen a trobar-se bé en ambients en els quals la traïció està a l’ordre del dia i viuen predisposades a pensar que tothom els hi posa les banyes. En canvi, els que van amb el lliri a la mà i es refien de tothom, perquè pensen sincerament que tothom és bo, corren el perill de relacionar-se amb persones que la lleialtat els importa un rave. El problema és que tan fotuda és una cosa com l’altra i que tant es pateix sent un tossut malpensat com una ànima de càntir. Ara bé, una cosa és certa: les persones tenim tendència a refiar-nos més d’aquells que creiem que s’assemblen a nosaltres. Per aquesta raó, avui en dia s’han canviat els criteris per generar confiança – lloc de naixement, família, classe social, valors -, per d’altres més aleatoris, com ideologia política, vestimenta, gustos musicals o inclús opció sexual. Però, desenganyeu-vos, les persones fan el que fan, no el que sembla que faran. Per aquesta raó el principi més fiable per decidir qui es mereix o no la nostra confiança sigui la sentència bíblica: “per les seves obres els coneixereu!” 

UNES ELECCIONS MÉS PROPIES DE DIUMENGE DE CARNESTOLTES QUE DE DIA DELS ENAMORATS

Vés a saber si no és per la coincidència de les eleccions amb el diumenge de carnestoltes, que aquesta vegada em sembla que veurem uns quants d’aquells tics histriònic que tothom amaga en algun rebrec de la seva roba i que habitualment dissimula en desvetllar-se-li, a temps d’impedir cap pallassada, el sentit del ridícul. Però tinc la sensació que com que dels nostres polítics cada dia en tenen menys de sentit del ridícul, enguany les bufonades seran de campionat i, per començar, la primera ja ha estat de matricula. Aquesta decisió de carregar-se, enmig d’una pandèmia que no està ni molt menys controlada, una de les principals i més emblemàtica de les restriccions per evitar els contagis, com és el confinament perimetral dels municipis, ja fa palès que no anem bé per anar a Sants. Això de que es permetí anar a escampar la boira fora del perímetre del municipi a qui justifiqui que va de míting, és no només una falta de coherència, sinó una colossal estupidesa i l’evidència de la supina ignorància, per part dels que hagin decidit aquesta bestiesa, de quines són les característiques i utilitats dels mítings.

Només algú tan borni que no vegi un burro a quatre passes, pot ignorar que els mítings omplen les sales o les places amb un públic convençut i confessat, no pas amb passavolants tafaners que volen escoltar els discursos perquè els hi agrada l’oratòria o per acabar-se de decidir a qui votaran. Als mítings tot el peix ja està venut. D’altra banda, l’oratòria que s’escolta en la majoria de mítings té més a veure amb l’arenga, la prèdica o la filípica que no pas amb una classe didàctica sobre programes electorals. És a dir, els mítings no serveixen ni per debatre ni per escatir serenament, ni tampoc per fer proselitisme perquè d'estranys per convèncer n'hi passen pocs; serveixen només per greixar les xarneres de la moral dels seguidors que ja estan al sac i per farcir el gall de cara a la televisió. Per tant, si els mítings no serveixen de res i la parròquia ja fa dies que porta escrita la papereta a la butxaca, ¿per quins set sous sacrifiquen el sagrat confinament perimetral per trenta monedes o per un trist plat de llenties? És tan absurd i indignant que no comprenc que qui estigui al darrera d’aquestes decisions no s’hagi pres la molèstia de valorar la bufetada que suposaria aquesta permissivitat gratuïta, esclafada a la galta dels més perjudicats per les restriccions de mobilitat.

La campanya electoral que comença aquesta nit s’assemblarà més a una farsa carnestoltesca que a la fira de xarlatans d'abans, que ja era prou penós en temps de normalitat. Les coses que mal comencen, mal acaben. I aquestes eleccions ja portaven plom a l’ala des del dia que a copia de pallassades i de numerets de saltimbanquis la convocatòria es va anar endarrerint, malgrat la legislatura ja estava morta i feia flaire de cadàver vivent. I es va enredar la troca més, quan es va fixar la data dels comicis per un 14-F, en plena escalada pandèmica i sense prendre mesures logístiques contundents per reduir el vot presencial a la mínima expressió, i encara pitjor, quan es va decidir suspendre la convocatòria emparant-se en un decret agafat amb pinces, amb més forats que un bocoi estripat i enmig d'unes previsions apocalíptiques. Però quan els tribunals han tombat aquest nyap legal i han posat de cara a la paret els promotors, el mateix govern que justificava la suspensió perquè no es podia garantir la seguretat sanitària ni dels votants ni la dels membres de les meses electorals, s’ha despenjat ara amb declaracions campanudes, garantint tot el contrari: que els espais electorals tindran el màxim de seguretat.

Els madrilenys, si aquest sainet l’haguessin vomitat els seus dirigents, haurien cridat: “a otro perro con este hueso”, però aquí com que som més de la gresca fina hem organitzat un aplec d’objectors a formar part de les meses electorals, esperant que la justícia o la Junta Electoral Central posi pau en aquest galliner esvarat. Tant bé que podríem estar, si les maleïdes eleccions s’haguessin convocat quan tocava i amb els deures fets, llei electoral pròpia inclosa. Ara, en canvi, estem abocats a quinze dies de pallassades, bufonades i concursos de qui se l’agafa millor amb paper de fumar. Sobre programes concrets de govern per sortir de la crisi econòmica i de la sanitària, amb full de ruta i pla de viabilitat inclòs, ni una mostra; en canvi, de desqualificacions mútues, de drapets bruts, de misèria intel·lectual i, sobretot, d’escandalitzar-se per les palles als ulls dels altres i no fer-ne cas de les bigues als propis, les que vulgueu i més. Quan de temps i diners perduts en va! Si tothom ja fa temps que sap què votaria, si anés a votar! Perquè el problema és que cada dia que passa hi ha grapats de gent que aquell vot que ja tenien escrit l’han llançat a la bassa. Fa ràbia que aquesta campanya electoral enlloc d’estar inspirada en l’esperit del dia dels enamorats, encara que soni a cursileria, estigui culmerdejada per la disbauxa pròpia de les Carnestoltes. 

QUÈ DIUEN, QUE NO HAN COBRAT LES MULTES PERQUÈ ELS HI FALTAVA GENT?

 No se pas si m’ho puc creure, però en llegir que el conseller Samper no té prou gent per cobrar les multes, que, per saltar-se les restriccions cobid-19 posaren els mossos i els municipals a uns quants desobedients per sistema de les regles de joc cíviques, m’ha fet petar de riure. Tal com us ho dic! Francament, ¿com pretén el govern que sigui que li fem cas i li aplaudim la gestió, si després de demostrar que no és un model d’autoritat a l’hora de fer complir les normes durant l’estat d’alarma i de toc de queda, resulta que tampoc és capaç d’executar els càstigs receptats als rebecs atrapats amb les mans a la massa? Se suposa que un govern com cal hauria de tenir previstos els mecanismes recaptatoris que calgui perquè cap pocapena se’n vagi a la fresca, després de riure-se’n del mort i de qui el vet-lla. Si un govern qualsevol, després d’amenaçar amb treure el santcristo gros, permet que qui l’ha fa no la pagui, no podrà evitar que als ciutadans els hi sembli can pixa i rellisca.

 I encara que és possible que a tot arreu pateixin del mateix mal, me la rellisca. A mi, francament, em dol que un govern que presumia de donar lliçons a tothom de gestió eficaç i capaç de viure independent, dels quasi dos centenars de milers d’expedients sancionadors oberts durant el primer estat d’alarma, entre març i juny de l’any passat, només se n’hagin liquidat un 5%. I encara estaria per veure si aquest escàs miler i escaig de ciutadans que van escaguitxar la multa, ho foren constrenyits per la diligencia administrativa o, simplement, perquè eren uns passerells de bona fe. Reforca de pallanga! ¿Un 95% de les multes posades fins a juny dormen al llimbs administratiu i ningú acota el cap? Segons el conseller Samper, l’excusa és que al sistema li faltaven mans per treure’s la feina. ¿I per aquesta raó s’han contractat 33 advocats i 28 administratius, per reforçar la plantilla dels funcionaris que no s’atrapen la feina? Però com que es veu que del caos administratiu també n’és corresponsable la conselleria de Salut, aquest departament llogarà 298 treballadors més per gestionar la paperassa acumulada. Tot plegat, doncs, 359 funcionaris temporals a partir de l’1 de febrer. I viva la Pepa!

 ¿Quants més en faran de falta per enllestir el tràmit dels expedients sancionadors oberts des de l’estiu, que vés a saber si se sap quants n’hi ha? Quan els vergonyosos endarreriments en el pagament d’Ertos passava de taca d’oli, els responsables del negociat corresponent en donaren també la culpa a que anaven curts de personal. Sempre m’ha emprenyat que quan el ciutadà ras demana explicacions a l’administració gandula o mal organitzada per la seva parsimònia i baix rendiment, resulta que la culpa sempre és d’algú altre, de qui sigui, mentre no en surtin esquitxats els realment incompetents. Esclar que hi ha excepcions, com en tota regla; però, per desgràcia ara s’ha posat de moda - entre els successors d’aquells funcionaris arnats que tenien a la boca allò del “torni demà” -, una altra excusa de mal pagador: “si ens donen més feina, que ens hi posin més gent!”

Si el sou dels funcionaris que tenien de gestionar el cobrament de les multes o el tràmit dels Ertos, no ho oblidem, depengués de la productivitat ho passarien magre. Però, els funcionaris no es poden matxucar i si no se saben espavilar per treure’s la feina, doncs que el “papa Estat” ampliï plantilles, que té unes espatlles tan amples que no li vindrà d’aquí! Ara bé, que no paguin justos per pecadors: quan quelcom no rutlla a l’administració pública gairebé mai és culpa únicament de la tropa, sinó que s’han de buscar els irresponsables i els incompetents una mica més amunt. La majoria de vegades, des de dalt ningú es preocupa per estudiar mètodes de treball o sistemes d’organització que facilitin la feina als subordinats i faci possible amb imaginació i inventiva absorbir els pics de feina puntuals. I a més a més de la manca de resposta logística, resulta que també “els de dalt”, o d’una mica “més a dalt” aquesta vegada, no han blindat les normes disciplinaries d’una cobertura legal impecable, i aquesta improvisació facilita que una eixam de picaplets i defensors dels pobres facin bullir l’olla una temporada recorrent moltes de les sancions imposades correctament pels agents de l’autoritat a uns delinqüents cívics, moralment indiscutibles. Què hi farem! Els el país que tenim, però no el que ens mereixem.

CAMPI QUI PUGUI, QUE ALGÚ ENTERRARÀ EL DARRER!

 Li manllevo a l’Iu Forn el que va escriure a Nacional.Cat, perquè és exactament el que jo hagués escrit al blog, si hi tingués la mà trencada com ell: “És la nova pandèmia. Càrrecs i més càrrecs polítics de tots els colors que apareixen llançant-se en planxa a per una vacuna contra la COVID. Però no per administrar-li a persones que viuen en residències i al personal que les atén, no. Ni a qui treballa en serveis d’UCI, urgències i centres de salut, o són pacients amb alt risc. No, no, van a per les vacunes com la gent va a pels caramels durant la cavalcada de Reis. Sap aquells que posen un paraigües del revés per arreplegar-los com si allò fos pesca d'arrossegament? Doncs això però en comptes de caramels són vacunes i per posar-se-les ells. I elles. El penúltim ha estat un tal Manuel Villegas, ja exconseller de Salut de Múrcia...”

Ara bé, francament, el que em preocupa no és que els darrers dies s’hagin destapat unes quantes històries de febleses humanes, protagonitzades per impresentables que s’aprofiten descaradament del càrrec, de la influència o inclús de l'uniforme, per “colar-se” a la cua dels que fan tanda esperant que els toqui vacunar-se. No ens hauria de venir de nou: des que el món és món, sempre n’hi ha hagut d’espavilats o de barruts que se’n surten de tot fent trampa, inclús enmig de les pitjors calamitats. L’estraperlo, per exemple, no consistia en res més que en practicar un dels principis més fastigosos dels miserables morals: “la caritat ben entesa, comença per un mateix”. És a dir, que mentre uns passaven gana de veritat, una colla de desaprensius anaven de banquet en banquet, mercadejant amb la misèria. ¿No n’heu sentit parlar mai dels que varen fer-se rics al seu poble traficant amb els magatzems monopolitzats d’Auxili Social, acabada la guerra? ¿O subhastant els “cupos” de combustible industrial o fent trafiques amb les targes de racionament perquè en tenien l'oportunitat? ¿I dels “senyors de la guerra” en tots els conflictes del món, que roben i maten els seus parents sense escrúpols per quedar-se amb les seves propietats i riqueses? Em sembla que era l’Albert Camus qui li feia dir a un dels seus personatges que mig món es fotria el fetge de l’altre, per sobreviure. I repassant les cròniques de les guerres i sobretot de les postguerres, i potser de les pandèmies, no en tinc cap dubte de fins on pot arribar a ser-ne de bèstia la rassa humana.

¿I què és sinó, a part d'insolidaritat, un símptoma de bestiesa el fet que països rics acaparin moltes més dosis de vacuna de les que necessiten? Suposo que en son conscients de que nedant ells en l'abundància per complaure la seva “gola" salvatge, un fotimer de països pobres, com sempre, es quedaran en dejú i a la intempèrie. I no sé quan trigaran, però m’hi jugo un pèsol que no tardarà gaire la medicina privada en trobar la manera discreta d’oferir a la seva parròquia menús de vacunes a la carta. Desenganyeu-vos-en, darrera les vacunes es mou molt de diner i sempre que es remena tant diner és inevitable que algú se n’unti els dits, aprofitant l’ocasió. Que l’ocasió fa el lladre i el trampós, és més vell que l'anar a peu. I és que per desgràcia, qui cregui que pot robar o fer trampa pensant que no l’enxamparan mai, perquè el càrrec o el prestigi social el protegeixen de sospites, no es podrà resistir a la temptació "tant humana" de trair la confiança de la seva gent. I en temps de pandèmia, encara em fa més fàstic, algunes d’aquestes conductes no les inspira el lucre, sinó el pànic. Cert que tot plegat és una qüestió d’ètica, però per aconseguir que la societat es comporti èticament, primer caldria que les persones no confonguessin ètica amb estètica. I perquè fos així, crec que ja fem tard puix l’única estètica que preocupa als espavilats és no deixar-se atrapar amb les mans a la massa. Aquests poca-vergonyes en passen de l’ètica mentre no els falli l’estètica, per molt maquillada que estigui.

ARA SI QUE HO TINC CLAR: QUE SE LES CONFITIN LES ELECCIONS!

Més de quatre ciutadans, d’aquells que ja fa temps tenen la mosca rondant pel nas, haurà de ben segur reaccionat d’aquesta manera davant del xou – no trobo cap altre paraula més escaient per descriure-ho – que s’han muntat amb les eleccions de vedet. A l’hora que escric aquesta reflexió encara no se sap si es votarà el dia de sant Valentí (14 de febrer), dia dels enamorats, o el dia de sant Ferran (30 de maig), dia de les forces armades. I és molt possible que qui desempati les diferències sobre la data definitiva siguin els tribunals espanyols o la Junta Electoral Central, perquè entre d’altres carbasses que porta acumulat el model de democràcia català, una de les més sonades i repicades és que en quasi quaranta anys de fer el badoc – recordeu que dels badocs en surten les carbasses, com ens ensenyaven a escola en temps reculats -, els diputats de successives legislatures, incloses algunes en que disposaven de majoria absoluta per fer i desfer varen ser incapaços de bastir una llei electoral pròpia.

Ses mandroses senyories han estat incapaces en tant de temps de consensuar un reglament electoral, indispensable en qualsevol sistema democràtic que vulgui perfeccionar-se amb una eina per tenir-ho gairebé tot previst quan s’hagués de cridar la gent a votar. S’hi podrien haver lligat i recosit, amb les disposicions d’una llei tan fonamental perquè realment el poble fos el rei del mambo a l’hora de decidir qui era mereixedor de revestir-se amb la túnica del poder, melics com si llistes obertes o llistes tancades, possibilitat de segones voltes per facilitar la governança l'endemà de fer l'escrutini, contemplar alternatives al vot presencial aprofitant la tecnologia o, àdhuc negociar amb l’Estat com, quan i per què es podria convocar un referèndum consultiu. Però com que no es varen fer els deures quan tocava – qui sap, inclús, si es va intentar honestament de posar-hi fil a l'agulla -, resulta que cada vegada que s’enceta una convocatòria electoral sorgeixen preguntes quines respostes esperen a l’aigüera, I han de ser sempre els de fora que ens hagin de resoldre la papereta, imposant sovint les respostes que no hem sabut donar des d'aquí. Diguem les coses clares, perquè en política, més que en qualsevol altra circumstància de la vida, cadascú té de carregar amb els seus morts.

Però no només en tota aquesta colla d’anys malaguanyats hom no ha estat capaç de pensar la manera de facilitar la votació en casos d’emergència, sinó que tampoc s’ha actuat amb diligència per convocar els ciutadans a les urnes quan una legislatura està esgotada en haver-se quedat eixorca de ganes i d’idees per seguir governant, i el govern corri el perill de convertir-se en un ànec coix. Des de gener de l’any passat, o sia des de fa dotze mesos, la legislatura catalana està travada, tant pel pecat original de no haver-se configurat d’acord amb una llei electoral amb cara i ulls com per les desavinences sobrevingudes en el sí del govern entre els mateixos socis i els companys de viatge. I aquesta depriment sensació de buit de poder i de impotència dels governants per treure del foc les castanyes quotidianes, els ciutadans l’hem denunciat a bastament veient indefensos com els problemes que ens estossinaven seguien pendents de resoldre setmana darrere setmana, carregats de pols i de fàstic, damunt les taules i armaris d’una administració coixa perquè els polítics no es posaven d’acord per guanyar-se la confiança i el sou, complint amb la seva única obligació: governar en profit del poble.

D’acord que avui una pandèmia ha atuït el país, però les eleccions no necessàriament n’havien de quedar afectades si, objectivament i no posant per davant conveniències de partit, s’hagués tingut la imaginació i la voluntat de fer les eleccions quan toquessin malgrat les inclemències sanitàries o climatològiques puntuals, utilitzant tots els mitjans tècnics alternatius si convingués al vot presencial, perquè cap elector es quedés sense la possibilitat de votar. Però és que, a més a més, no haguessin sigut necessàries “virgueries” de cap mena si les eleccions s’haguessin convocat a finals de primavera, començaments d’estiu o inclús entre setembre i octubre. I no seria perquè la ciutadania no ho hagués reclamat insistentment per activa i passiva. Però, esclar, que cony importem els ciutadans rasos als polítics parapetats en els inflexibles aparells dels seus partits, sol·lícits només a no quedar-se amb el tros més petit del pastís. Així s'expliquen les corredisses i cops de colze per figurar a les candidatures, passant-se pel forro sovint els resultats de les primàries.

Quan una legislatura està morta s’ha de renovar sense perdre el temps, abans no es comenci a podrir. Quan un govern té dificultats per governar s’han de prendre mesures radicals, perquè no es poden passar els dies fent allò que tan emprenya que se’ls hi retregui als polítics: la puta i la ramoneta. Perquè un govern que camina com un ànec coix vagi allargant l'agonia amb excuses de mal pagador, no fer-se l’haraquiri i convocar eleccions, només té una explicació: pur càlcul i estratègia de partit. El govern de Catalunya, coixejant com un ànec entre un president àulic, un president vicari i un vicepresident “en funcions de president” i sota vigilància, ha perdut miserablement la possibilitat de fer les eleccions de de fa mesos ençà, quan el virus no condicionava la mobilitat de la gent. Qui va frenar ahir el clam general de tota la societat civil d’anar a les urnes i acabar amb l’impàs, potser hauria avui d’entonar algun “mea culpa”, sinó per responsabilitat almenys per dignitat. I abans d’acabar la reflexió d’avui, tinc curiositat per saber si amb el Parlament dissolt – només estan habilitats els diputats que pertanyen a la Diputació Permanent -, almenys ens estalviarem fins que no entri en funcions el nou Parlament sous, dietes i complements. En teoria, seria el més correcte. Però en aquest país no se sap mai i potser un dia d’aquests esclatarà un altre escàndol. En fi, que Déu, el que sigui, hi faci més que nosaltres! 

PATRIMONI NACIONAL PER DINAR I AVENT SOPAT UNA CULLERADA DE “COL.LAPSE”

 No sabia que les persones fóssim Patrimoni Nacional, em pensava que només n’eren “les coses”: els edificis, els monuments, les obres d’art... Però ara que ja sé que anava amb el lliri a la mà, m’agradaria preguntar on puc trobar el full d’instruccions que expliqui com s’hi pot encarnar una persona física en “bé patrimonial”. Perquè això de pertànyer al Patrimoni Nacional em figuro que deu ser l’hòstia, és a dir: la millor de les rectories possibles per a no fotre brot i viure a cos de rei. Ignoro si per figurar al cens dels privilegiats s’ha de tenir sang brava o qualsevol altra característica rara per l’estil, perquè ja em faig a la idea que qualsevol palangana com jo no pot ni somiar-hi. De totes maneres, el dret d’admissió al Patrimoni Nacional no crec que sigui tan estricte como es podria pensar, ja que requisits com la honestedat i la noblesa d'esperit, pel que he deduït del perfil de l’única persona que conec l’organisme ha reconegut com a fillol, no són mèrits indispensables perquè t’investeixin com a “patrimonial”.

 Ja ho crec que paga la pena tenir de padrí el Patrimoni Nacional perquè pots anar per tot món amb tot pagat només ensenyant una targeta Black/or, com si fossis un d’aquells catalans eixerits amb els que delirava en Francesc Pujols. Mireu, ara mateix el que el Patrimoni Nacional té de dispeser abans havia estat rei, però ha hagut de fugit a Abu Dhabi, per si de cas l’empaitaven els malcarats del fisc del seu poble que es veu li tenen el dit ficat a l’ull. I, reforca de pallanga!, m’he quedat parat de com de bé tracta aquest suposo que “organisme de servei públic” a un individu que, si enlloc de ser qui és fos un esgarrapacristos com qualsevol de nosaltres, ja l’haurien amorrat de cara a la paret perquè vomités tot allò que no era seu i, potser, fins i tot li encolomarien una etiqueta de terrorista perquè escarmentés per sempre. Si no m’han engalipat, al qui li resguarda les espatlles el Patrimoni Nacional, que mitjançant el negociat benèfic de l'organisme es veu que està al servei de pocavergonyes vip, assumeix totes les despeses derivades de la seva manutenció i la dels tres ajudants de cambra que l’assisteixen perquè el distingit fillol no s’entrebanqui, a més a més de la teca l la pensió dels escortes. Els envejosos i perepunyetes de sempre, han denunciat aquestes deferències com si fossin un tracte de favor envers la resta de la ciutadania, però el ministre de Justícia d'aquest poble ha tret ferro a les queixes dels quatre desguitarrats de sempre, tot replicant-los com si fos un Laporta qualsevol: ”no hay porque poner el grito en el cielo”.

 En resum: que aquí no passa ni passarà res, ja ho veureu, perquè som un poble tan encantadorament estrambòtic i sarcàstic que un Pablo Iglesias descarat i llenguerut dona lliçons de republicanisme a un Partit Socialista que si aquell altre Pablo Iglesias que el va inventar s’aixequés de la tomba, armaria un escàndol de ca l’ample expulsant de la família socialista els que ara són els principals avaladors de la monarquia i abonen que no s’investigui el Patrimoni Nacional per almenys saber quan ens costa als ciutadans toca-sons el sainet de mantenir com un rei un ex-cap d’Estat que, molt més que presumptament - sinó “legalment”, gràcies a la butlla de la immunitat si que moral i èticament -, té les mans brutes d’haver enganyat Hisenda, que segons ens van engargamellar precisament els socialistes de l' època d’en Felipe Gonzalez, som tots.

 I per arrodonir la festa, dilluns passat em van posar a TV3 "El Col·lapse", abans d'anar a dormir perquè ho fes plàcidament, una sèrie que descriu amb cruesa i realisme l'hipotètic col·lapse econòmic i general de la societat actual, filmada en pla seqüències que presenten personatges en situacions i localitzacions molt diferents, però que tots tenen en comú viure com nosaltres amb la pandèmia l'experiència colpidora d'un món que s'ensorra al seu voltant. Em pregunto si era la programació més adequada en les actuals circumstàncies on encara que es vulgui dissimular molta gent no sap com treure’s la basarda i l'angoixa del damunt. No sé si els programadors de TV3 no tenien a l’abast cap altre sèrie més amable, que almenys relaxés els ànims enlloc d’enervar-los veient les corredisses d'una gent desesperada per sobreviure. No ho sé, qui sap formava part d'un experiment de teràpia de xoc assajat per la conselleria de Sanitat, però a mi, francament, em va sonar com si em diguéssim: no vols caldo, doncs tres tasses! Només m’explicaria, i encara m’ho hauria de rumiar, que se li endossés a l’audiència una doble dosis de "Col·lapse" si aquesta sèrie estava subvencionada pel Patrimoni Nacional, a fi de que els rebecs catalanets passessin la nit del lloro. En fi no insistiré més en la meva crítica, perquè encara podria ser que me l’hagués de menjar amb patates, ja que ara els que tenen idees de bomber són els que suquen el melindro primer. Què hi farem! Esperem que el sonat d’en Trump no tingui avui alguna de les seves ocurrències de bomber tocat d’ala i col·lapsi els Estats Units. Veieu, aquest no és probable que se l'afilli el Patrimoni Nacional del seu poble, perquè els ianquis són més mica més espavilats.

 

LA SISENA DOSI I ALTRES DIVAGACIONS SOBRE LA VACUNA

 Quan tinguis dubtes, escrivia en la reflexió d’ahir, val més aclarir-los perquè si te’ls vas guardant per tu, acabaran provocant-te un empatx i un racó que et costarà de digerir. Per aquesta raó, procuro no anar-me’n a clapar sense haver aclarir les coses amb la gent del meu entorn, si durant el dia hi ha hagut un malentès ja que els recels sense airejar poden podrir les relacions més ben arrelades, com un verí sense antídot. Però, quan els dubtes sobrepassen les dimensions domèstiques encara és més necessari de treure’n l’entrellat sobretot per desentrenyinar el terrat de cabòries ermes. I ara mateix confesso que faig tentines emocionals escoltant informacions relacionades amb la pandèmia que cada dia rellisquen des de les redaccions dels diaris. I més enllà de saber com va començar tot plegat - que ja me n’he fet pagues que costarà d'esbrinar-ho, si és que algú arriba a saber-ho, mai teories de la conspiració al marge -, m’agradaria aclarir alguns rebrecs de la vacuna que no acabo d’entendre.

Per exemple, per si no quedessin prou melics per lligar en aquesta qüestió, em destarota aquest rumor sobre la “sisena dosi” de la vacuna Pfizer que diuen es pot aconseguir “escurant” el vial. La vacuna es presenta en safates de 195 vials, llestos per administrar-ne 5 dosis, seguint les instruccions del pare de la criatura. Però, darrerament s’especula que se’n pot treure una dosi més i, d’aquesta manera, enlloc de vacunar amb cada safata 975 persones se’n podrien fer 1.170. Tenint en compte que la manipulació d’aquesta vacuna és força delicada, m’agradaria tenir clar, per si de cas me l’endinyessin a mi, que aquesta “sisena dosi” no correspondrà a les escorrialles del vial i que serà tan efectiva com les cinc primeres.

També m’ha deixat literalment espatarrat que es suggereixi que l’exercit podria col·laborar en la vacunació, i que així el personal sanitari podria dedicar-se als hospitals, que és on fa més falta. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beurem, però aquesta suggerència francament intempestiva, m’ha portat a la memòria com ho “pelaven” a la mili això de vacunar el personal en sèrie i, per associació d’idees, me n’he enrecordat de la meva experiència sobre vacunes posades a l’engròs. Vaig estudiar en un seminari, com molta altra mainada de la meva generació de postguerra, i rememoro encara amb angoixa quan cada any ens vacunaven no sé de què, em sembla que de la verola. D’una tongada passàvem per la infermeria abans de sopar tota la tropa de seminaristes. En aquella època que anaven grassos de “vocacions” érem més d’un centenar de nanos que, arremangats els bracets i en fila índia, desfilàvem davant el metge que ens punxava a preu fet. No recordo pas que canviessin l’agulla a cada punxada, però deixem-ho córrer. En canvi si recordo les seqüeles de l’endemà: a la capella, durant la missa, queien com sacs més d’una dotzena de companys que eren enretirats a pes de braços cap a la infermeria: els primers es desmaiaven de veritat, però la resta crec que simplement es marejaven degut a la impressió, en un efecte reflex. No tenia més conseqüències, però cada any es repetia inexplicablement el mateix espectacle i a la mateixa hora. Vaig arribar a la conclusió que aquell fenomen estava més influenciat per “la por de caure”, que no pas pel contingut de la vacuna.

Tanmateix, em sap greu que es generin cada dia dubtes a l'entorn de la vacuna perquè els polítics, que haurien de fer més pinya que mai per sortir-nos-en tibant tothom en la mateixa direcció, aprofitin qualsevol excusa per enredar la troca i que, inclús, alguns metges es contradiguin entre ells, suposo que no de mala fe ni per fer-se la punyeta, però contribuint a esvalotar un galliner que ja està prou esvarat. Per altra banda, no puc entendre que es critiqui tant la gestió sanitària de la pandèmia que s'ha fet a casa nostra, quan si fa o no fa aquí patim els mateixos maldecaps que a tot arreu.

França, per no anar més lluny, va arribar tan tard com nosaltres a les mascaretes, als respiradors i al rastreig; i en quan al ritme de vacunació encara sembla que els hi hem passat al davant; per tant, com diria aquell: “no estem tan malament!” Però em preocupa que els francesos ja faci dos mesos i mig que tenint els bars, els restaurants, els cinemes i els museus tancats estiguin empantanegats com nosaltres que, comparats amb ells, tenim fama de ser poc disciplinats. Llavors és inevitable preguntar-nos si ens en podem refiar que fent vida d’ermitans confinarem el virus? Perquè, si ho pensem bé, qui sap si no seguim una estratègia equivocada i el que s’hauria de fer es “confinar” el virus, en comptes de con-finar-nos nosaltres. No faig conya, eh? Potser que hi pensem! I si de fet, la vacuna ja és el que busca, mantenir a ratlla el virus, potser que no ens hi encantem a l’hora de deixar-nos-la posar sense fer ganyotes, encara que sigui la "sisena dosi" si és per aprofitar totes les oportunitats. Perquè l'objectiu ha de ser que el 70% de la població estigui vacunada per sant Joan. En cas contrari, si que s'haurà fracassat perquè un any més reprimint les abraçades no sé si ho podrem suportar.

 

QUÉ MÉS ENS ESTAN AMAGANT, QUAN ÉS EVIDENT QUE NO ENS HO DIUEN TOT?

El símptoma més emprenyador de que les coses no rutllen entre els governants i els ciutadans és quan molts tenim la mosca al nas. I en escriure “governants” incloc al paquet tota mena de dirigents socials i econòmics. I és que quan el ciutadà comença a malfiar-se que qui el mana, en el sentit més ampli de la paraula, li està fent el salt o intenta portar-lo a vendre, ja podeu estar-ne segurs que la peça més important d’un sistema democràtic, la confiança, es comença a rovellar i en qualsevol moment pot enferrissar-se i que l’invent tingui panna i deixi tothom empantanegat enmig d’una mar de retrets, dubtes i frustracions. Els que som aficionats a rellegir la història, ens adonem que des que el món és món la majoria dels que manen n’han fet de l’alçada d’un campanar tant per arrambar-se al poder com per mantenir-s’hi. I en molts d’aquests casos, els seus ciutadans contemporanis encara que sentien com la mosca els hi feia pessigolles pujant pel nas, mai s’haurien arribat a pensar que els n’hi estaven fent de tan grosses.

Quan el ciutadà comença a fer-se preguntes perquè els números no li quadren, malament rai per la tranquil·litat de la bona convivència i per l'estabilitat mental. En temps reculats potser la gent tenia més llana al clatell i la puntual pèrdua de confiança entre el ciutadà-vassall i el governant es reconduïa a base de superstició i anatemes. Però avui, la gent ja no és ruca i fa anys que s’ha tret la son de les orelles i, per tant, semblaria prou assenyat pensar que a còpia de desenganys està preparada per endevinar qui coixeja, encara que estigui assegut. No obstant això, no puc explicar-me per quina raó hi ha, a la meva manera de veure, massa ciutadans que sembla que acceptin comportar-se com a vassalls i no posar mai en qüestió la confiança cega en qui mana gràcies als seus vots incondicionals, per moltes mosques que els hi pugin pel nas. Potser per aquesta raó, algú és va treure de la màniga el mot “establishment” per encasellar un col·lectiu que, per desgràcia i per vergonya, és el que permet que “la vida segueixi igual” mani qui mani, que aquesta és, francament, l’altre decepció: que a vegades, malgrat tombar la truita, la vida “segueix igual”.

I no voldria que penséssiu que en escriure això estic assenyalant persones concretes del nostre entorn; per desgràcia, la realitat que he descrit la podem comprovar a tot arreu del planeta. Totes les societats estan responen cada vegada més als estereotips que he intentat retratar. El que passa és que allà on més dol que passi és en els països democràtics, on en teoria els ciutadans tenen la paella pel mànec a l’hora de decidir a qui li fan confiança. I per mostra, no cal donar gaires voltes: els fenòmens Trump i Brexit il·lustraran els nostres néts, quan llegeixin els seus llibres d’història, que la reflexió d'avui no anava tant lluny d’osques. En plena pandèmia, com a ciutadans rasos, ¿no ens està pujant la mosca al nas davant la sospita que no ens ho diuen tot, ni sobre l’origen de tot plegat, ni sobre el punt final? Som molts els que ens fem preguntes elementals que no tenen resposta concreta o, com a mínim, prou entenedora i coherent perquè sigui creïble. Un dia d'aquests, amb més temps, serà bo esbravar-les. Potser entre tots se’ns acudiran respostes raonable, el problema és que em temo que la majoria no ajudaran a escampar-nos les mosques del nas.

AVUI POT SER UN GRAN DIA, NOMÉS DEPÈN DE TU PER MAGRE QUE HO ESTIGUIS PASSANT

 Els psicòlegs perquè ho tenen de dir, els cantants també perquè l’optimisme de les seves lletres els ajuda a vendre i algun bon capellà dels pocs que queden aconsellen que cada dia s’ha de viure com si sabessis que és l’últim de la teva vida. I jo hi estic d’acord perquè es tracta d’un consell positiu, benintencionat i vitalista; però, francament, també sóc del parer que la vida senzillament cal viure-la i que cadascú ja és prou granat per decidir com l’omple, I que pugui ser un gran dia, o no, depèn de moltes circumstàncies – recordeu aquell “jo sóc jo i les meves circumstàncies” del Unamuno? – que no sempre podem controlar, malgrat siguin cabdals per tenir bones sensacions. I que la crua realitat s’entossudeix massa sovint a recordar que qualsevol dia pot ser realment l’últim. Em sona la veu d’en Serrat: “hoy puede ser un gran día donde todo está por descubrir, si lo empleas como el último que te toca vivir”.

Hi ha moltes frases fetes que recalquen missatges tan positius com que aconseguir els somnis només depèn de tu, que la crisi és una oportunitat que cal aprofitar, que res és impossible perquè el què passa és que algunes coses triguen una mica més a arribar que d'altres. Ja està bé que siguem optimistes, oi tant que sí! Però no ens hi entusiasmem massa perquè simplement amb una bona actitud les desgràcies no desapareixen, ni es guareixen les malalties incurables només amb xarop de voluntat de viure. Però plantar-hi cara a les circumstàncies, amb tossuderia, ajuda molt a passar-s’ho millor. Ara bé, "plantar-hi cara" no és només una expressió voluntarista, portat a l’extrem vol dir, i s’ha d’acceptar, que si ests positiu i somrius més que plores, encara que no t’escapis de morir moriràs content i feliç d’haver apurat la vida fins l’últim cremallò. Plantar cara, per cru que sembli el que acabo de dir, és això. Torna en Serrat: “... hoy puede ser un gran día, plantéatelo así, aprovecharlo o que pase de largo, depende en parte de ti”.

Segur que no tothom veurà com jo aquesta reflexió perquè, encara, que no entenc com hi ha gent que pot viure d’aquesta manera, n’hi ha que pensen que tot anirà fatalment pel camí del pedregar, que això de “plantar cara” són collonades burgeses llevat que signifiquin “fer la revolució”, i que fins i tot els bons resultats o els arcs de sant Martí, els analitzen amb criteris tòxics. Allò de que perquè sigui un bon dia només depèn de tu, no és per dir-ho a la babalà. Les circumstàncies són les que són, però nosaltres també hi tenim quelcom o molt de responsabilitat si no ens esforcem en fer-les canviar. L’optimista ha de començar, al meu parer, per estar convençut que no és veritat que ningú mai té la culpa de res, per-què tot està escrit en el llibre de la fatalitat que llegeixen els desil·lusionats com si fos la bíblia. I en Serrat insisteix: “... hoy puede ser un gran día, duro con él!”

Esclar que és bo ser optimista, reforca de pallanga! Sóc dels que crec que qui canta els seus mals espanta, però reconec que no sempre això és tan fàcil de practicar com d’escriure-ho. No crec que d’optimista hom en sigui per naturalesa, com si ho portés als gens, sinó que a la meva manera de veure “ser optimista” és una qüestió d’aprenentatge constant i de tenir molt clar que ser optimista no és ser babau i negar tota la merda escampada pel món, en tots els sentits de la paraula. Evidentment que amb optimisme no es cura el càncer, però és la millor medicina que hi ha per conviure-hi! No us vendré la moto que l’optimisme converteix els somnis en realitats, però sens dubte ens fa més feliços quan van maldades i encara que hi hagi tanta merda escampada, i que no puc demostrar que les consagrades estadístiques ho avalin, estic convençut que els optimistes en trepitgen poca. És el que canta en Serrat: “... si la rutina te aplasta, dile que ya basta!” Si em féu cas, avui no deixareu que la maleïda i macabra rutina comptable de la pandèmia us amargui un dia que pot ser un gran dia.

ELECCIONS AL PARLAMENT PEL MAIG I A CAN BARÇA QUI SAP QUAN.

I a qui no li agradi que vagi a pastar fang, que s’hi posi fulles o vagi a reclamar a cal mestre armer! Avui, demà i ja podeu comptar que fins no tinguem altres temes per treure’ls-hi punxa, tothom hi dirà la seva sobre aquests ajornaments electorals. Hi haurà opinions per tots els gustos com sempre passa, ja que si tothom pensés igual, on estaria la gràcia? ¿Com farien bullir l’olla els que viuen d’espellifar l’actualitat, que si tingués aparença humana sovint es quedaria amb la pell i l’os i, potser, sense una gota de sang? Fixeu-vos que els temes de debat i controvèrsia a la premsa i a les tertúlies radiofòniques i televisives són tan recurrents com inconsistents, en funció del que donen de si en un moment donat per tirar de beta mantenint una bona forrolla. Durant una llarga temporada ens vàrem afartar de sentir parlar del “procés” a totes hores, tema de conversa i de polèmica que després va desbancar, naturalment i per desgràcia, tot allò que feia referència a l’evolució o regressió de la pandèmia; protagonisme que els darrers dies s'ha desviat als estralls climatològics de la neu i la fredorada, i des d'avui i d'aquí a uns quants dies acapararà el safareig informatiu el sidral de les eleccions fallides. Fins dimecres, que tot serà parlar d’en Trump i de la seva darrera pallassada, que esperem no sigui tràgica.

Uns diran que respecten l’acord sobre l'ajornament electoral i d’altres acusaran els que han pres la decisió d’haver-se passat tres pobles; ja se sap qualsevol peça abatuda serveix per tirar-ne un bon tros a l’olla i, n’estic segur, els observadors com jo empaitarem uns quants malabaristes de l’embull, sent capaços de mantenir simultàniament punts de vista contradictoris, com si n’estiguessin del tot convençuts de cadascun, només per quedar bé amb seu auditori en un moment donat. Però m’hi jugo un pèsol - manllevant l’expressió col·loquial que va popularitzar el mestre Puyal - que poques vegades es posarà el dit a la llaga i es carregaran els neulers a qui vertaderament en té la culpa d’aquests embolics electorals. Acostumem a tenir memòria de peix, sobretot quan ens convé per quedar bé amb la vianda al plat; però, no oblidem per no perdre la perspectiva de la realitat que hi ha uns responsables concrets de que el país s’hagi de passar quatre mesos més sense Parlament, amb un govern en funcions, desavingut i sense president, i que els culers puguin elegir una junta directiva que tregui el carro de l'entitat que es presenta com “més que un club” i que algunes vegades ha volgut rivalitzar amb la pròpia Generalitat, del pedregar.

Pel que fa al país, no podem tampoc oblidar que el que es va anomenar a ell mateix “president vicari” o “president custodi”, Quim Torra, el 28 de gener de l’any passat va donar per trencada la legislatura en denunciar que s’havia esmicolat la seva confiança envers el seu soci de govern, i que convocaria eleccions tot just aprovats els pressupostos. Mentida punyetera! El 24 d’abril es varen aprovar els pressupostos, però el president va desdir-se de la paraula donada amb llum i taquígrafs, i amb excuses de mal pagador va allargar l’agonia d’un govern que es tirava els plats pel cap cada dos per tres, tot perquè des de la rectoria de Waterloo no tenien prou “afinat” l’espai post-convergent per assumir amb garanties, unes eleccions que, segons els oracles, “no podien perdre” pel bé del país, esclar. En resum: si s’haguessin convocat eleccions l’abril, a meitat juliol ja haguéssim estrenat nou govern i, millor o pitjor, la legislatura s’hagués renovat amb normalitat i, potser, les tensions diàries i alguns papers d'estrassa ens els haguéssim estalviat. Aquesta és la pura veritat i tot el que s’expliqui per amanir d’altres explicacions, seran contes a la vora del foc. I si no es vol reconèixer avui, la història ja es cuidarà de posar tothom on li correspon en aquest sainet.

I en quant a can Barça, que deixin de caçar bruixes desviant la responsabilitat de no tenir junta directiva en tothom que passa a prop, menys de qui la té tota: el president Bartomeu, que va enredar la troca i allargar el seu mandat contra-natura, en comptes de convocar eleccions en acabar la temporada. Per tant, ni des de la Generalitat, ni des de can Barça, es varen prendre les decisions que tocaven quan tocaven; en ambdós casos per egoismes personals i fam desmesurada de poder del seu entorn, encara que ara ho neguin perquè la culpa és molt negra i tothom en fuig. Des de temps reculats, però, la millor manera de jutjar les persones públiques és a través de les seves obres, les que han protagonitzat i patrocinat. Els fets no enganyen per molt que es vulguin entelar les ulleres d'analitzar-los. A la meva manera de veure, doncs, el que està passant a Catalunya i a can Barça té uns responsables perfectament identificats i penso que no seria balder que algun d'ells, enlloc d’esquinçar-se les vestidures donant la culpa als altres, per una vegada reconegués que la va vessar no fent el que tocava, quan tocava. 

COMERÇ JUST, UNA UTOPIA, UNA MARCA, UNA SECTA O UNA OPORTUNITAT?

El “Comerç Just” és, segons la definició de manual, una forma alternativa de comerç que té com a objectiu canviar les relacions comercials entre els països rics industrialitzats i els països en via de desenvolupament. Concretant més, un experiment que pretén garantir que el producte o l’article en venda no està fet de res més que de matèries primes de proximitat, que no agredeix el medi ambient, ni explota canalla, ni paga sous de misèria i que, per postres, reverteix el benefici en el territori.

Però també ha esdevingut una “marca” de referència i alguns productes i articles que porten la seva etiqueta comencen a tenir quotes de mercat apreciables; per exemple, a Holanda, alguna especialitat de cafè frega un 40% de la quota de mercat d'aquesta mercaderia. Per aquesta raó, bastants escoles de negocis analitzen a fons aquest fenomen comercial i es pregunten a què respon l'èxit. ¿És una utòpica filosofia que converteix les ONG que la prediquen en “multinacionals dels bons sentiments”, com algú diu mig fotent-se’n, o una alternativa empresarial de resultats comercials sorprenents, o una manera suau d’introduir amb calçador, com si fos una oportunitat única per a emprenedors, una versió laigh de capitalisme en cultures acostumades al paternalisme del subsidi?

En qualsevol cas, aquesta moda del “Comerç Just” es va introduir en el món occidental com a revulsiu simpàtic i engrescador de l’economia capitalista: un moviment que proposava una eina per desenvolupar la necessitat d’una llei d’emprenedoria responsable en economies deprimides del sud sistemàticament pobre i canviar, de retruc, la mentalitat consumista del nord considerat ric. Un moviment que s’apuntalava en microcrèdits i en el suport voluntari d’experts reclutats per Oenagés, amb tres prioritats teòriques: donar accés al mercat als productors camperols i artesans tradicionalment desfavorits i exclosos del sistema comercial habitual; pagar un preu just que cobreixi els costos de producció, permeti una vida digna i deixi un marge per projectes comunitaris; i que les relacions comercials entre els productors del sud i els consumidors del nord estiguin basades en la transparència i l’equitat i tinguin com objectiu final que els camperols i artesans convertits en emprenedors puguin planificar el desenvolupament de les societats en que viuen.

Ara bé, un moviment que evita els intermediaris inútils, que aposta pel consum no materialista i que rebutja descaradament manllevar recursos econòmics a la banca capitalista tradicional, era inevitable que despertés des de franca curiositat fins a enemistat i menyspreu. Alguns dels seus detractors, en els transcurs dels darrers anys se n’han mofat amb diferents arguments: des de titllar el moviment de bonisme utòpic, d’exhibicionisme moral, de paternalisme encobert per part de manipuladors professionals, inclús d’ésser una carrincloneria comercial. Però, el que els hi ha dolgut més als seus promotors i evangelitzadors ha sigut que se’ls hagi acusat de “pretendre fer el bé sense preguntar la seva opinió als individus a qui es pretén beneficiar”. És a dir, que s'hagi fet córrer la brama que darrera del “Comerç Just” hi ha uns quants espavilats que s’aprofitaven de la misèria i la ignorància d’uns quants camperols de bona fe, per assegurar-se un modus vivendi més que confortable.

Ara que tenim el coll atrapat sota una pandèmia que comença a fer-nos adonar que moltes de les rutines econòmiques i comercials a les que estàvem acostumats, potser mai més tornaran a ésser el que eren, és quan iniciatives i principis ètics per sobreviure amb dignitat, com allò que defensa “Comerç Just” potser s’hauran de tenir en compte com a oportunitats de futur. Alternatives a la doctrina capitalista com ara buscar finançament per desenvolupar un negoci en els micro-crèdits enlloc de en les hipoteques, o el cooperativisme a mida enlloc de en la industrialització salvatge, potser no són cap disbarat per a un dia de demà que sembla serà molt complicat. El problema i el perill és que una bona idea com aquesta acabi reduïda a una simple “marca” reconduïda a la pleta materialista, per un capitalisme de cara més amable però igual de castrador.

NO TENIU LA SENSACIÓ QUE NO ENS DEIXEN NI RESPIRAR?

 Quan aquest infern va començar, aviat farà un any, i encara no sabíem ben bé que volia dir això de pandèmia, i se’ns entortolligaven les declinacions de coronavirus en paraules a mig mastegar a la boca, la clatellada del decret d’estat d’alarma ens va agafar tan de sorpresa, que ens vàrem posar a rotllo sense necessitat de toc de queda perquè la camisa no ens tocava a la pell, sobretot si érem persones de risc, la darrera classificació semàntica del col·lectiu des de la tercera edat. La primera reacció subconscient del personal, quasi en un impuls d’esma, va ser omplir els rebosts amb tot allò que li semblava imprescindible per sobreviure, assaltant els supermercats una eixam de compradors compulsius que varen acaparar tot el que necessitaven i més per por que s’acabessin les existències. I no només arrambaren articles per menjar, sinó que carregaren complements inesperats com paper higiènic, guants de plàstic, lleixiu... Us en recordeu?

Va costar uns quants dies domesticar l’angoixa i adaptar-nos al confinament dintre del pis, del qual només podíem lliurar-nos a l’hora del recreo planificat per trams d’edat, no allunant-nos més enllà d’uns quants metres de casa, llevat que tinguéssim un gos per treure a passejar. Cap animalista ho ha reivindicat, però una de les víctimes colaterals del primer esclat d’alarma foren els pobres cans. Però, si ens hi vàrem adaptar a tot plegat tan de pressa, al meu parer fou per dues raons principals. En primer lloc, aquella experiència era tan nova i surrealista que de seguida se’ns varen acudir idees per passar les hores: endreçar tots els racons del pis, posar-nos al dia del bricolatge pendent, aventurar-nos amb fantasies culinàries i, sobretot, realitzant-nos com a guionistes i actors de vídeos domèstics d’una temàtica tan variada com esperpèntica. En segon lloc, perquè encara no havíem perdut la confiança en els governants respecte a les promeses de compensar les pèrdues econòmiques per tancar tota activitat productiva no essencial a pany i forrellat. La gent creia en el govern perquè estava acollonida per les aclaparadores notícies que destil·lava cada dia com una gota malaia la televisió: iaios que queien com mosques als asils i geriàtrics, malalts en estat crític que no cabien en hospitals saturats, empestats condemnats a morir en soledat i a ser enterrats en la més terrible intimitat, sanitaris en general desconcertats perquè veien que només amb paracetamol al virus se li feien pessigolles i epidemiòlegs tan esverats que no s’acabaven de posar d’acord sobre per quan n’hi havia d'aquell patiment.

Però, malgrat tanta desesperació sobrevinguda, la majoria, encara que ho neguéssim, estàvem pendents cada dia del “parte” del doctor Simón, escoltat per caps de l’exercit, pendents de si la maleïda corba claudicava, s’anava aplanant i tirava cap avall. Ens havien assegurat que només fent bondat – mascareta (quan se’n trobessin), higiene de mans i quarantena severa – podríem pensar en iniciar la desescalada del calvari i enterrar l’estat d’alarma. I la majoria ens ho vàrem creure perquè necessitàvem tenir esperança i la cruel i fastigosa realitat encara no ens havia desenganyat de les promeses eixorques dels polítics, ni de tenir fe cega en la ciència. I, sobretot, perquè malgrat ja havíem entomat que el túnel seria llarg cada dia es veia la llum del final més a prop. I quan amb la mateixa pressa que es va decretar l’estat d’alarma se li va donar llum verda a la desescalada, la gent es va llançar a la piscina de la semi-llibertat esbojarradament, submergint-se sense precaucions en una "nova normalitat" que era una caricatura de la normalitat vertadera. La realitat d’un estiu descafeïnat, sense forasters, ni agosarats plans de vacances, ni festes majors, ni revetlles, ni discoteques, va descobrir l’atractiu per a la transgressió, la irreverència, i per tastar allò que estava prohibit.

Finalment, aquest desafio de les normes imposades per uns governs que havien perdut la credibilitat per culpa de les seves contradiccions, baralles domèstiques constants i la basarda malaltissa a prendre decisions i agafar el toro per les banyes quan tocava, va degenerar en un caos de gestió, de previsió, de prevenció i, sobretot, de seny i sentit comú per compartir estratègies enlloc d’escampar cants de sirena buscant dreceres impossibles enmig d'una bromada cada vegada més tupida. Fa un any, en estrenar l’estat d’alarma, ens animava l’esperança d’aquella llum brillant que s'entrellucava a l’horitzó, Avui ens trobem més a les fosques que mai enmig d’un túnel que sembla no tenir sortida, perquè enlloc d'ensenyar la llum algú sembla que més aviat es diverteix embussant-la. I caminar a les palpentes dintre un túnel sense llum al final, és molt preocupant. Després d’un any d’anar fent la puta i la ramoneta seria hora de tocar de peus a terra, però és molt difícil havent perdut la confiança en els dirigents i suportant cada dia més pressions emocionals de les que podem suportar. El imputs negatius ens reboten amb massa freqüència per esquivar-los i pair-los, però no trobem referents sòlids on arrapar-nos per recuperar la il·lusió simplement de viure. L’única esperança que ens quedava – la vacuna miraculosa – acabaran trepitjant-la una colla de potiners, que han donat prioritat a mil ximpleries de rivalitat política abans de pensar en com dissenyar junts una eficient, responsable i intel·ligent estratègia per subministrar-la ràpidament perquè l’estiu vinent ens oblidem de l’infern.

Però esclar, els governants tenien d’altres maldecaps! La majoria se’ls havien buscat tot solets i d’altres no se’ls esperaven, com la gran nevada; però, com que qui no està en forma no s’escampa les mosques del damunt, a casa dels pobres sempre plou sobre mullat. Ara bé, no demaneu qui ho reconeix i demana disculpes: ningú en té la culpa de res. Ara mateix, aquí anem de corcoll per si farem eleccions o condemnarem el poble a tres o quatre mesos més d’un govern interí que havia d’haver convocat a votar fa un any, quan tocava perquè el propi president Torra li va cantar les absoltes a la legislatura, i no quan convenia a la rectoria del partit per no perdre ni una engruna de poder. Però no en tenim l’exclusiva del maldestrament governatiu. A tot arreu del món en trobarem per triar i remenar de nyaps semblants, però el que em preocupa és que el comú denominador de la majoria de desastres correspon a una ciutadania amoltonada, que suporta més o menys estoicament les conseqüències dels mals governs, als quals fins i tot algunes vegades els hi riu la poca gràcia i els hi ratifica la confiança perquè els tornin a aixecar la camisa. 

BUSTIES ÈTIQUES PER DELATAR DEMOCRÀTICAMENT POCAVERGONYES

Fa quatre dies, com aquell qui diu, el conseller que vetlla per la transparència de la cosa pública, en Bernat Solé, ha donat llum verda a l’entrada en dansa d’unes “Bústies ètiques” i cent per cent anònimes, que el juliol passat el govern va aprovar per posar a disposició dels ciutadans amb vocació d’espietes, xerraires, delators o portafarcells – professionals o amateurs –, garantint-los la confidencialitat de llurs sospites o certeses sobre conductes que, al seu parer, tufegin en l’administració pública. Aquest diguem-ne rentat de cara de la sempre fastigosa delació, de tanta trista memòria quan se n’ha fet un mal ús, té un precedent legal en la legislació britànica, que en qüestió de controlar, evitar o perseguir comportaments poc ètics dels seus servidors públics o alts càrrecs en l’empresa privada, ha anat sempre unes quantes passes per davant de nosaltres.

Aquesta fórmula màgica anticorrupció s’anomena “wistleblowing”, que traduït vol dir “xiular” o “fer sonar el xiulet”, i estava admesa des de temps reculats per la més rància tradició anglosaxona, en donar dret els assalariats en general a denunciar llurs amos o capatassos que tinguessin comportaments amb els subalterns contraris a l’ètica. Més endavant, s’amplià aquesta “delació tova i anònima” a qui tingués reguards sobre la gestió econòmica de responsables d’empreses públiques o privades, destapant-se gràcies a les “confidències” de testimonis de càrrec irregularitats comptables que podien acabar en sonats escàndols financers. Envistes de l’èxit de donar facilitats a una versió “honorable” de la delació, el mètode el van copiar altres països, si bé amb resultats contradictoris a mesura que es va generalitzar l’afició a no mossegar-se la llengua, convertint llavors un discret i prudent xiuxiueig a cau d’orella, en les clàssiques “xivatades” a tall d’arrancar naps, que fan més mal que una pedregada. A França, per exemple, l’any 2005, es va haver de prohibir a dues filials de McDonald’s usar sofisticats sistemes informatitzats per “fer sonar el xiulet”, perquè eren tan descarats i invasors de la intimitat individual que d’ètics en tenien ben poc.

“Xiular” o utilitzar les “bústies ètiques”, doncs, pot ser una manera d’estimular l’honestedat i la transparència col·laborant els ciutadans anònimament a desemmascarar conductes tarades del seu entorn laboral, polític o social; el problema és que si se li agafa el “gustirrinin” a aquesta mena de permanent actitud “in vigilando” de manefleries, es pot caure en el parany maquiavèl·lic de convertir-se en una mena de “policia de barri” en l’empresa on es treballi o inclús en l’entorn social on es bellugui. I és que si aquesta predisposició a estar “al tanto” qualla en obsessió malaltissa, es podria fregar el límit de l’ètica. Algunes multinacionals obliguen els seus executius a signar un contracte conforme coneixen el codi ètic de l’empresa, que a la pràctica és ambivalent: compromet el contractat a revelar les sospites sobre qualsevol irregularitat de la qual tingui coneixement en funció de la seva feina, però, a la vegada, protegeix l'empresa de quedar esquitxada en la seva reputació sempre que convingui, amb una clàusula de “confidencialitat”.

En definitiva, tot molt asèptic! Però, oblidant massa sovint que l’exercici de l’ètica cal que no violenti mai la consciència individual, i moltes clàusules de confidencialitat, a la meva manera de veure, són abusives i provoquen conflictes morals d'interessos. No sé si l’experiència de les “bústies ètiques” donarà resultat i, de tant en tant, els promotors de la iniciativa a part de pescar morralla enxamparan algun peix gros, de manera que l'experimeny pagui la pena. De fet, no és negativa la tolerància institucional o em-presarial de la delació controlada al servei de l’ètica i la moralitat, ja que moltes vegades sense les pistes facilitades des de l’anonimat - ara no entrarem a analitzar si més motivades pel ressentiment o la revenja que per un sentit honest de responsabilitat -, mai s’haguessin descobert i desmuntat escàndols com el de la xarxa d’empreses que produïen a gran escala sabates esportives explotant la mà d’obra de criatures i dones, o les exportacions massives de carn hormonada. Tanmateix, malgrat s’ha de reconèixer que algunes clàusules de confidencialitat han servit per tapat tripijocs i martingales consentides, vés a saber si en la guerra contra la corrupció és millor conformar-se guanyant de moment batalles puntuals, a l'espera de la victòria definitiva per més endavant. 

EN PLE SEGLE XXI, QUAN LA TECNOLOGIA ENS SURT PER LES ORELLES, ENS ACOLLONIM PER UNES ELECCIONS?

Francament, dec ser molt burro però hi ha coses que no les entenc; o potser és que les entenc massa i encara em treu més de polleguera constatar-ho. Que un país, que porta no sé quantes setmanes amb la governança empantanegada perquè els socis de govern estan a matadegolla, no pugui consultar la ciutadania per encarrilar la situació i començar a anar per feina fent foc nou, em sembla que no fa de bon entendre. Que el poble, en qui diuen resideix el poder, no pugui en un moment donat decidir qui l’ha de governar per sortir d’un atzucac polític o administratiu, representa un colossal esguerro i una prova d'impotència de la maquinària democràtica. Ara bé, encara resultaria més imperdonable aquesta deixadesa quan, mitjançant la telemàtica i la tecnologia que ajuden a fer miracles, no s'hagués trobat una solució perquè el poble pogués decidir en qui diposita la seva confiança per governar, engiponant amb ambició i imaginació un sistema alternatiu i tan fiable com anar a dipositar personalment la papereta a la urna.

Quan es vol, bé que es troben solucions imaginatives per resoldre inconvenient sobrevinguts, de tanta alta volada com organitzar reunions de capital importància econòmica, financera i política mitjançant videoconferències, o que qualsevol usuari una mica eixerit pugui gestionar el seus comptes bancaris on line des de casa, fer-se la declaració de renda, estudiar una carrera universitària des d’aules virtuals, o fer diagnòstics compromesos, inclús intervencions quirúrgiques delicades, des de quilòmetres i quilòmetres de distància. Que no m’expliquin, doncs, sopars de duro! Quan algú des de temps reculats fins avui dia s’ha entestat en aconseguir quelcom, per impossible o inversemblant que semblés d’entrada, sempre ho ha aconseguit. Per aquesta raó ahir es va anar a la lluna i avui s’organitzen caps de setmana a plataformes espacials. I sense anar tant lluny, quan els clubs de futbol, per a no ensorrar-se en la misèria han decidit continuar les competicions, malgrat fos a porta tancada per a no perdre les momes televisives i les comissions de les apostes, se n’han sortit amb una mà lligada a l’esquena.

Quan la defensa d’interessos econòmics ha requerit tossuderia, s’han inventat les mil i una per vèncer els obstacles. El passat cap de setmana, en ple temporal de neu a la zona de Madrid, la lliga professional de futbol com que hi tenia tot l’interès del món en complir el calendari compromès, va llogar un parell de dotzenes de taxis per traslladar jugadors des de les seves cases a l’estadi i que el partit pogués començar a l’hora prevista. En canvi, com que des de la comunitat de Madrid o des de la seva alcaldia no hi devien tenir tant d’interès com els futboleros, els sanitaris es tingueren d’apanyar pel seu compte, alguns trepitjant neu una bona estona, per arribar als hospitals. És la diferència que hi ha entre tenir interès en una cosa o que tant se te’n foti.

Si realment es vol aconseguir un objectiu amb prou obstinació, la majoria de les vegades s’aconsegueix buscant les eines i les complicitats que calgui. La imaginació creativa, la iniciativa infatigable i la tossuderia a prova d’entrebancs troben sempre “la manera”. El problema, en la qüestió de les eleccions al Parlament de Catalunya, és que el govern no s’ha plantejat mai davant d’aquest repte electoral, “com fer-ho possible” enmig d’una pandèmia, sinó que no ha parat de preguntar-se si amb una pandèmia pel mig era recomanable cridar la gent a votar. Si s’hagués optat per buscar alternatives al vot presencial, aprofitant tots els mitjans tècnics a l’abast, de ben segur que la incògnita ja estaria resolta. Perquè d’eines i de mètodes logístics en sobren en cas d’haver-s’ho proposat en serio i amb temps. Un país en ple segle XXI no es pot quedar parat perquè ningú s’ha pres la molèstia de buscar alternatives al vot únicament presencial. Que n’hi ha i moltes, però no es poden improvisar d’un dia per altre, sinó que calia pensar-hi mesos abans amb calma i temps per explicar-ho.

Però que no s’ha tingut interès, això és evident i segurament aquest divendres es prendrà una decisió que, sigui quina sigui, serà un nyap. Si s’ajornen les eleccions, a més d’error serà un fracàs de la imaginació i un menysteniment de les possibilitats alternatives; si es manté la data del 14-F sense apurar totes les ajudes tècniques per no dependre del vot presencial, a més de cometre un error lamentable es privarà del dret a decidir a una part important del cens, que ho podria fer si s’haguessin previst amb temps les solucions possibles. Una d’aquestes possibilitats, el vot per correu, a part de la publicitat institucional poca cosa més s’ha fet per explicar-lo i motivar-lo. Els partits polítics a penes hi han insistit amb la vehemència com s’impliquen quan volen aconseguir objectius que els interessen. La gran pregunta és, a la meva manera de veure, a qui aprofita que les eleccions s’ajornin?

EL DINER NO DONA LA FELICITAT, PERÒ AJUDA A COMPRAR-LA

 Abans de decidir si aquesta proposició és certa o falsa, segurament caldria preguntar-nos si la felicitat és com una mercaderia, que es pot comprar a pes. O qui sap si encara hauríem d’escardar més fins a definir, què entenem per felicitat. Si ho féssim potser arribaríem a la conclusió que entre el diner i la felicitat no hi pot haver cap cordó umbilical que faci que la felicitat depengui de tenir diners. Es poden tenir diners a cabassos i ésser un colossal desgraciat; igual com pot passar el contrari, i de fet passa més del que ens pensem, que molts pelacanyes sense ni un ral són la mar de feliços. Llavors, en què quedem? Si la felicitat no té preu ni està en venda, l’enunciat de la reflexió d’avui seria mentida, oi?

 No obstant això, de les prèdiques moralistes que em desconcerten més per la seva hipocresia, però que a la vegada em fan més gràcia pels posats dels predicadors quan les exposen, són aquelles que els mestres-tites de torn reciten com cacatues una mena de sermó aprés de memòria, tractant de convèncer la parròquia més influenciable amb les frases fetes i rodones, que tenint les butxaques ben plenes hom no és necessàriament més feliç que el que metafòricament no sap ni on caure mort, perquè el diner no dona la felicitat. I em fa gràcia, perquè a cap dels que s’esgargamellen repetint aquest mantra a tort i a dret, tot i que se’ls hi nota d’una hora lluny que no se l’acaben de creure l’argument, estic convençut que no arrufarien pas el nas si els plogués de sobte del cel un sac ple de quartos, inclús si fossin de pares desconeguts.

 És a dir, no acabo de veure clar i autèntic que els apòstols de la doctrina que nega la influència del diner en ser més o menys feliços, es facin l’estret quan es tracta de beneficiar-se d’un grapat de pela llarga, encara que sigui a cop de colzes i arrambant, com si fossin adversaris els que van al darrera del mateix objectiu, se’n digui com se’n digui: augment de sou, de categoria, d’estatus social... A més a més, per si de cas algú s’ensuma que a vegades el diner que es guanya tan fàcilment tufeja, recorren a un altra mantra per tranquil·litzar-se la consciència i matar el cuc escrupolós: els calers no tenen color, ni ideologia. El diner és diner i prou, i només serveix per comprar coses, persones i sobretot poder.

 Però, el problema dels poderosos, dels rics, dels que van forts d’armilla en definitiva, és que hi ha persones que no es deixen comprar encara que s’asseguri que tothom té un preu, i coses que no es poden comprar per molt diner que es remeni, com ara la salut, el bon caràcter, l’amistat a proba de bomba, l’amor massís i, sobretot, la felicitat. Tanmateix, reconec que el diner dona seguretat i allunya la por davant situacions imprevistes, en determinades circumstàncies sobrevingudes, més o menys excepcionals. La qüestió, però, és si sentir-se segur és la sensació més propera a la felicitat. En què consisteix, llavors, la felicitat? En sentir-te segur de que no et pot passar res perquè tens els ronyons ben coberts?

 La pega és que quan comences a descabdellar preguntes com aquestes, de seguida se te’n plantegen moltes altres, per exemple: ¿es pot ésser feliç si a tu no et falta de res, però saps que a la teva vora o a quilòmetres de distància, tant li fa pel cas, n’hi ha molts que són com tu però menys afortunats? El problema de filosofar és que les reflexions mai s’acaben i moltes preguntes queden sense resposta, o bé la resposta que s'intueix com la correcta no és la que s'esperava. Com avui, que potser ja no estem segurs de que amb diners és pugui comprar la felicitat. La qüestió és si aquest dubte, ens fa sentir infeliços, tristos i dissortats, perquè perdre la fe en “el diner” ha de ser molt dur per qui tota la seva vida s’ha arrossegat com un gos darrera l’os de la felicitat, que li han dit podien comprar els rics.

NO HI HA PARAULES INNOCENTS, SEMPRE ES POT FER MAL SENSE VOLER

 

 Ja ho tenia clar, però després de penjar la reflexió d’ahir ho tinc més palès que mai. Sense cap mena d’intenció de menystenir ningú vaig utilitzar una paraula que col·loquialment l’he sentit emprar sense fer-ne escarafalls moltes vegades, “castellanufos”, simplement com a llicència literària més aviat simpàtica, potser amarada sense cap malícia de certa “picardia”. Com que no la vaig escollir expressament per ofendre, Déu me’n guard!, em va saber greu que algú es disgustés i em retragués amb la confiança dels amics que, pel mateix preu, podia haver escrit “castellans” enlloc de “castellanufos” i tots tant contents. No vull pas defensar l’ús d’aquesta paraula ni molt menys entrar en cap polèmica semàntica, francament reconec que per molt que ens creguem que les paraules són innocents, irrellevants o acromàtiques, si és que fan mal a la sensibilitat de qui les llegeix o les escolta, encara que s’hagin dit o escrit en un context d’espontaneïtat sense intenció de ferir, no s’ha de fer veure que no importa i que a qui no li agradi que s’hi posi fulles.

 De cap de les maneres. Vés a saber quantes perspectives de negocis, de tancar pactes o de consolidar una bona amistat se n'han anat en orris per culpa d’una paraula mal dita o mal entesa. De malentesos els conflictes en van tan plens com l'infern de bones intencions , raó per la qual cal aclarir-los i, si cal, rectificar-los sense que caiguin els anells. No serveix d’excusa per a no desemboirar el mal efecte d’una expressió massa desimbolta, juganera o entremaliada en un moment donat o de rectificar-la planerament, al·legar que qui s’ofèn per qualsevol cosa potser és que té la pell massa prima. Si desitgem canviar el món perquè les complicitats s'imposin als recels, hem de ser conseqüents amb aquesta mena de principi de no bel·ligerància dialèctica i donar tantes explicacions com siguin necessàries, inclús del sentit de cada paraula si convé, per evitar mal rotllos o, simplement, perquè ningú us pengi cap etiqueta de “frívol” amb la manera de dir les coses. No hi ha res pitjor per esquitxar la credibilitat d’una persona, que pel simple malentès d’una paraula en concret, la resta del que digui en endavant estigui tacada per la susceptibilitat o per la sospita de busca-raons.

 Potser els que seguiu aquests blog des de fa temps recordareu que més d’una vegada he recomanat no anar-vos-en al llit sense desempallegar-vos primer dels malentesos que degut a una paraula imprudent, indiscreta o poc escaient en un moment donat, hàgiu pogut congriar en el vostre entorn social, sobretot si han afectat persones que us aprecieu. I no doneu per fet que els aclariments són senyal de debilitat, “fer les paus” sempre obeeix a un rampell de valentia que no pas pugui ésser considerat un símptoma de coquinesa o d’inseguretat. Sóc conscient que a vegades, sobretot els escriptors solem caure massa sovint en aquesta temptació, perquè potser és una tendència que hem aprés dels francesos – veieu, en un context distés potser tibaria de la paraula “gavatxos” enlloc de francesos -, d’èpater les bourgeois amb paraules diguem-ne descarades, cridaneres, ocurrents, vulgars o inclús de doble sentit, de les quals prevenim el lector vacunant-les de possibles malentesos immunitzant-les entre dues cometes.

 Però si malgrat prendre aquestes precaucions, algú continua sentint-se dolgut soc partidari de desfer el malentès quan més aviat millor, ja que al cap i a la fi aquesta vida són quatre dies i no val la pena de perdre ni un minut estan emprenyats. Sobretot, quan sigui per un malentès. A vegades, com avui en el meu cas, desfer un malentès pot aprofitar-se per atendre el compromís d’escriure la reflexió quotidiana. Guardeu-vos del fred i animeu-vos pensant que dimarts la climatologia ja dona un tomb a millor; però, penseu també que això que nosaltres considerem una millora – que no glaci, que surti el sol i que torni l’escalforeta -, a pagès pensen que valdria la pena que durés una mica més, sense fer mal, perquè la terra s’assaoni de cara a la propera collita.