Trobo que tothom té tantes
ganes de tocar amb els dits la llum que s'entreveu al final del túnel, que pot
fotre’s una bona clatellada si no va en compte a no fer passos en fals. I una
clatellada, mentre encara no s’ha sortit del forat pot ésser molt greu. Quan es
s'entreveu la llum de la sortida no es poden fer tentines ni posar-se a córrer
a la desbandada, sinó que si convé s’ha de caminar poc a poc, tocant de peus a
terra amb seguretat. Traslladat aquest símil a la nostra situació, pel que fa a
la crisi sanitària, vol dir ni més ni menys que hem d’anar molt al tanto perquè
si bé es veritat que es veu la llum, encara ens queda molta marxa per fer i
passar per unes quantes tribulacions abans d’arribar al final del camí.
Però la dificultat principal per reeixir en la prova dels
darrers metres de la marxa col·lectiva rau en com es comporti cada individu: en
la voluntat que hi posem per seguir al peu de la lletra les instruccions i
fulls de ruta dels que planifiquen aquesta operació rescat del confinament. Si
ens posem eufòrics o histèrics perquè ja ens comencem a veure les orelles, ens
passem de la ratlla i afluixem la prudència, podem retrocedir en un dia el que
hem aconseguit avançar en cinquanta; amb l’agreujant que per culpa de la nostra
pressa individual haurem anorreat la moral del col·lectiu, començant per la
dels sanitaris i d’altres anònims empleats en serveis essencials, que ens han
ajudat a superar la primera part de la travessa.
Els individus i no la massa som els que tenim la paella pel
mànec en aquesta prova de resistència. Perquè com que és evident que no es pot
destinar un policia darrera cada ciutadà per vigilar que compleixi les normes
de convivència i no faci el boig, la responsabilitat és exclusivament nostra: i
no només de complir, sinó també de xiular, escridassar i posar en evidència, en
aquest apartat sí com a col·lectiu i de la manera que ens sembli més efectiva,
als individus que veiem que s’ho prenen a la fresca, perquè no són ells els que
s’hi juguen el tot per tot, sinó molta gent innocent que col·lectivament pagarà
les conseqüències del seu poc sentit individual del civisme.
A la meva manera de veure, però, per part dels governs central i
autonòmics, s’hauria de procurar que el missatge que transcendeix oficialment i
el que filtra of de record a la ciutadania només faci referència a certeses, no
a ambigüitats i dubtes. Ja n'hi ha prou de vendre una cosa com a certa el
migdia i que al capvespre ja sigui a l'inrevés, i l’endemà matí s’hagi tornat a
canviar la versió del missatge. No es pot avançar amb pas ferm cap a la llum
del final del túnel modificant cada cinc minuts les instruccions,
menystenint-les o matisant-les amb sornegueria; no és seriós, però, sobretot no
anima a tenir confiança i entreveure l’horitzó net de teranyines i núvols. Els col·lectiu
necessita sentir la seguretat de que fent cas rigorosament cada individu dels
mètodes i recomanacions per tornar a la normalitat el risc de recaiguda
pràcticament desapareix. I enlloc d’anar repetint que quan vingui la tardor
“potser” tindrem una segona tongada de virus, els que gestionen tot aquest
embolic potser haurien de ser una mica més possibilistes. Els ciutadans
individualment tenim molta responsabilitat en controlar la contaminació
mantenint la distància social i la higiene preventiva, però els dirigents,
inclosa la comunitat científica que busca remeis, convindria que parlés de
certeses enlloc de, que per curar-se en salut per si de cas, posar sordina a
l’esperança.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada