Follow by Email

diumenge, 11 de novembre de 2018

NOTA DE COMIAT (8/11/2018)


EL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” BAIXA LA PERSIANA DEFINITIVAMENT.- Ara va de debò, plego veles definitivament. Ja fa dies que he anat denunciant problemes amb les prestacions de Facebook i quan desesperat que vaig fer pública la queixa al meu compte demanant ajuda als meus amics i amigues de FC per si s’havien trobat amb problemes semblants i sabien com sortir-se’n més de dos centenars em van respondre que m’hi posés fulles, que amb els entrebancs que denunciava ja s’hi havien trobat molts  d’altres i ningú no en sabia la causa, ni com solucionar-ho; tampoc per part de FC, quin servei d’ajuda es fa el sord i el mut quan li vols demanar explicacions. No obstant això, que consti que li estic molt agraït a Facebook perquè des del 2011 que vaig encetar el blog – creat per mi mateix valent-me de les eines i les facilitats que em va proporcionar el sistema - fins pràcticament a començaments d’aquest any 2018 em va funcionar de cine. Al cap de dotze mesos d’encetar-lo ja assolia una mitjana de 6-7 mil lectors mensuals segons el seu propi comptador automàtic del blog, però a part s’havien de comptabilitzar el dos centenars i escaig d’entrades diàries de lectors de les reflexions a través del mur del meu compte a Facebook, els que s’identificaven posant “m’agrada” o escrivint comentaris ja que em consta que d’altres també llegien però no deixaven petja. Inclús la notorietat del blog gràcies a tants de seguidors va merèixer ésser seleccionat per la Facultat de Sociologia de la Universitat de Barcelona per ésser inclòs en un estudi a nivell europeu sobre blogaires majors de 60 anys.

Però des de començaments de 2018, repeteixo, els problemes d’accés per als  lectors a través del blog es varen anar succeint escandalosament: hi havia dies que malgrat a través del mur del meu compte a FC es registraven les 200-250 entrades habituals, el comptador del blog es quedava aturat a les 15 o 20, cosa totalment inversemblant i que em preocupava més que per si es tractava d’un fallo del comptador, per com era que els lectors realment tenien dificultats per accedir-hi com alguns es queixaven. De manera que en vistes de tot plegat, tant si el “misteri” es de caràcter tècnic, o un sabotatge o una regulació interna que respon a un protocol establert pel propi sistema quan un blog es dimensiona massa gràcies al número d’entrades, ja no em dona la gana d’aguantar més aquesta situació de no saber quants lectors tens en realitat.

Plego amb molta tristesa, perquè reflexionar públicament sobre l’actualitat m’anava molt bé anímicament en permetre’m mantenir oberta una tribuna d’opinió i de debat independent de cap consigna política. Però tranquils amics meus, que no deixaré pas d’escriure i potser més endavant i tot amb ajuda d’algun expert en muntaré un espai web on pugui expressar-me sense  interferències o manipulacions misterioses dels propietaris del sistema. Si ho aconsegueixo ja us ho faré saber. Mentrestant, us demano perdó per deixar-vos tan de sobte, però us asseguro que ja no podia aguantar més la frustració que m’envaïa. Us dono les gràcies per la vostra lleialtat i sapigueu que sempre portaré els vostres noms al cor. Espero que aviat us retrobaré, però no serà mitjançat Facebook, ja que deixaré el meu compte inactiu.

dijous, 8 de novembre de 2018

ELS ÚLTIMS ESPERNECS D’UNA CLASSE MITJANA MENESTRAL I TREBALLADORA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 8 de novembre de 2018)
- Amb l’anunciat mutis de l’escena política europea de la cancellera alemanya Merkel, la classe mitjana dels països més tocats per la crisi que va sobreviure a empentes i rodolons a la doctrina d’austeritat predicada per la dona forta de l’UE, no sap si pot o no deixar de tremolar. Perquè la caiguda de la seva “bèstia negra” es tem no garanteixi que arrossegui també amb ella els tecnòcrates que, en un moment donat, s’encarregaren de fer la feina bruta que els governs volien evitar entomar personalment per por que les protestes els esquitxessin perjudicant les seves perspectives electorals, de manera que per a no embrutar-se directament les mans van delegar, temeràriament al meu parer, les seves competències executives en els buròcrates del banc central i en els alts funcionaris de la comissió europea, els quals van acabar abusant de la carta blanca que se’ls hi havia donat i segrestant la iniciativa dels mateixos governs per fer-los pagar el preu de donar la cara i fer veure que eren ells, els tecnòcrates i no els polítics, els dolents en la pel·lícula de les retallades i estrictes controls pressupostaris.

Per culpa de la doctrina d’austeritat impulsada sobretot d’una cancellera Merkel extraordinàriament amatent que la crisi financera mundial no acabés contaminant l’estructura bancària alemanya, molt fràgil especialment pel que fa a la xarxa de les caixes d’estalvi, s’obrí una escletxa tràgica entre rics que es feien més rics i pobres que acabaven a la misèria. I aquesta bretxa fou la que engolí la classe mitjana que no solament era un dels principals motors de l’economia, sinó també una dinamitzadora del consum. Però en disminuir el poder adquisitiu de les persones s’esmorteïren les ganes de consumir per consumir i l’estabilitat anímica dels negocis i empreses en mans de la classe mitjana, que foren les més castigades pel tancament de l’aixeta del crèdit, s’esquerdà paral·lelament a l’augment de les protestes al carrer i els brots de populisme envaïren la política dintre i fora dels parlaments. I no fa pas massa, tanmateix, començà a traspuar com una taca d’oli una corrent important d’opinió pública - representativa i qualificada -, que considerà complicat que el sistema democràtic tal com estava concebut pugues sobreposar-se al populisme i al radicalisme ultra amb una classe mitjana afeblida, engolida i sacrificada com a víctima propiciatòria en el tabernacle d’una tecnocràcia sense sentiments. A la meva manera de veure, doncs, el sistema democràtic liberal tal com el coneixem avui té els dies comptats si les persones que treballen dur, amb entusiasme, respectant les regles de joc, pensant només en la prosperitat de la família i de la societat en la que viuen, no són recompensades pels serveis prestats quan necessiten crosses en forma de crèdits - no d’almoines ni de subsidis - perquè els seus negocis comercials o de serveis i petites empreses no hagin de baixar portes, com per desgràcia va passar a bastament i encara passa.

Aquella afirmació triomfalista del polític britànic John Prescot, l’any 1997: “ara tots som classe mitjana”, seria molt complicat de subscriure-la avui perquè l’empobriment sistemàtic de la població pesa com una llosa i castiga amb duresa l’economia, la qual si bé és cert que amb prou feines comença a refer-se no es pot treure la por al cos que en qualsevol moment tot faci un pet com un gla, considerant els personatges esbiaixats que porten el pòndol de la política mundial, la majoria dels quals dubto que girin gaire rodons. La recuperació, doncs, fa de mal dir que aixequi el cap en aquestes condicions d’incertesa i falta de lideratge. És cert que moltes economies prosperen, però també ho és que bona part del creixement productiu és gràcies als baixos salaris de la mà d’obra emprada, tant és així que en països industrials capdavanters, com per exemple Estats Units, un de cada quatre obrers es considera mal pagat. A altres indrets no és gaire més diferent el panorama: al Regne Unit, la proporció de descontents amb el que cobren és un de cada cinc, i a l’Alemanya de la prodigiosa Merkel són un bon grapat de centenars de milers els obrers que trampegen la seva economia domèstica gràcies als “minijobs” i d’altres invents per l’estil. Repeteixo, a la meva manera de veure, hi ha dos indicadors bàsics per mesurar la bona salut econòmica dels països desenvolupats: la prima de risc (principalment a Europa que en viuen pendents com bojos) i el bon o mal humor de les classes mitjanes. Dispenseu-me els lectors que us heu considerat o encara us considereu membres de la classe mitjana, que en aquesta reflexió destil·li tant de pessimisme; però és que les previsions de diferents organismes internacionals indiquen que l’any 2020 – el tenim a tocar - prop de 450 milions de persones a Europa, EUA, Japó, Canadà o Austràlia, que han gaudit o gaudeixen d’una vida més o menys arreglada treballant i emprenent, es veuran desnonats d’aquesta zona de confort si alguna nova generació d’estadistes autèntics no hi posa remei, proclamant amb tota solemnitat i sense concessions a la parròquia que el diner fàcil no existeix, que de miracles no n’hi ha i que l’èxit és conseqüència de la tenacitat, del talent, de la innovació i de proposar-se aconseguir l’excel·lència en tot els projectes que s’emprenguin i en totes les tecles que es toquin. 

dimecres, 7 de novembre de 2018

EN QUIN PAÍS VIVIM QUE NO ENS PODEM REFIAR NI DE LA JUSTÍCIA?.-


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 7 de novembre de 2018)
- Cada vegada ens van quedant menys agafalls on arrapar-nos, quan dubtem de quina és la decisió encertada o d’on es troba la veritat. Un d’aquests aferralls, de petits pensava que era la llei perquè la veia com una referència sagrada i segura per distingir entre el bé i el mal, el just i l’injust. Potser estava influenciat per la llegenda o la fantasia d’aquelles “taules de la llei”, que Déu mateix confià a Moisés en forma de manaments gravats en foc en una pedra, que eren taxatius, inflexibles, sense interpretacions possibles entre el blanc i el negre. Però quan vaig créixer i la vida va fer-me ensopegar de nassos amb la realitat, els pardals que durant la meva joventut m’ajudaren a somniar en un món feliç i endreçat sota la llei dels pares i dels mestres, en fer-me gran els pardalets van aixecar el vol de sobte, exactament el primer dia que vaig descobrir que a la vida real no tot està pintat en blanc o negre, sinó que també es tenen en compte infinites tonalitats de grisos, blaus, verds... I que tampoc el concepte d’allò que era just o injust estava tan definit, ni era tan estricte i encarcarat com em creia, mentre del món només n’havia vist per un forat un racó pintat de color rosa. Descobrir que en matèria de llei i de justícia, entre d’altres qüestions morals i delicades de la vida, tot depenia del color del vidre amb què es mira, he de confessar que em va fer un gran efecte i em va decebre profundament. Quan era una criatura babaua devia ser tan innocent que creia que a tots els assassins, lladres, violadors, etcètera, la llei els hi donava els passava pel mateix adreçador perquè la llei era igual per a tothom. Però quan la realitat em va obrir els ulls vaig descobrir que la tipificació del delicte i la sentencia definitiva del càstig a purgar “tot depenia” de l’advocat que et defensés, dels atenuants o eximents que es puguessin treure de la màniga, algunes vegades inclús de quin peu s’havia llevat el jutge, de l’alarma social, de si els mitjans o la xarxa ja n’havien fet un judici paral•lel del cas i de tants i tants imponderables que l’administració justícia acaba traient de polleguera als ciutadans administrats, fins a l’extrem de donar la raó a aquell diputat andalús que no va poder-se aguantar més la indignació i va exclamar, fa més de vint anys, que “la justícia en el fondo era un cachondeo”.

Avui, per desgràcia, aquesta sensació d’inseguretat jurídica m’ha tornat a envair, suposo que com a molts altres ciutadans d’aquest país de vergonya, que han quedat perplexos davant l’esperpèntic sainet que han representat 27 magistrats del Tribunal Suprem durant dos dies, amb la qüestió de a qui correspon pagar els impostos derivats del registre d’una hipoteca. Com que estic tan emprenyat i podria desbarrar, permeteu-me que us reprodueixi, perquè tot ho vaig deixar dit, part de la reflexió publicada al blog fa disset dies, sota el títol: “QUE POC DURA L’ALEGRIA A CASA DEL POBRE!

Els il•lusos consumidors que varen brindar amb cava que el Tribunal Suprem es desdigués de la seva pròpia doctrina, que establia que qui demanava un préstec hipotecari tenia de pagar l’impost d’actes jurídics documentats, declarant en la nova sentència tot el contrari i que era la Banca qui tenia de rascar-se la butxaca, no se’n saben avenir de la nova marxa enrere de l’alt Tribunal encara no quaranta-vuit hores després d’haver donat la raó als pobres. La paralització de la sentència posa a la picota la competència, els mecanismes de funcionament i, en definitiva, la credibilitat de la justícia espanyola. Aquesta sentència de les hipoteques va en camí de convertir-se en el coitus interruptus judicial més còmic de la història. Que la sentència suposava un gir radical en la jurisprudència vigent fins llavors i que, per tant, tindria una important repercussió econòmica - positiva per als clients i negativa per als bancs -, se sabia de sobres quan es va dictar després de mesos d’estudiar els recursos dels consumidors a la doctrina anterior. ¿Què va passar en 48 hores perquè el sis doctes jutges frenessin en sec l’execució de la sentència i espantats per les repercussions de la seva decisió en contra de la Banca, decidissin passar la patata calenta al Ple del Tribunal? Hauria pagat a gust per ser testimoni, amagat darrera un forat, de la conversa entre el portaveu “dels dotze apòstols” – el senyor Carles Lesmes, potser? - i el president de la Sala, el jutge Diez-Picazo. Desenganyeu-vos-en els que us en rigueu dels que creiem en l’existència dels “dotze apòstols”: s’ha de tenir molt de poder i autoritat per convèncer, perquè tot un Tribunal Suprem faci el ridícul més espantós tirant enrere una sentència publicada i ferma, que per la transcendència social i econòmica del seu contingut es de suposar que els sis magistrats tocats i posats no la van dictar a la babalà. Per altra banda, que una Banca que l’any passat va generar beneficis, superiors als 15.000 milions d'euros s’esparveri perquè les conseqüències de la sentencia pot representar-li la ruïna és una presa de pèl. Segons estimacions fetes públiques per la patronal de la Banca les repercussions de la sentència es podrien enfilar a 4-5 milions d’euros, import que a la meva manera de veure fora perfectament assumible a costa de retallar una mica i temporalment els seus beneficis. Sacrifici que es veu no podien acceptar de cap manera, perquè en l’opinió dels capos bancaris, es tractava d’una perversió del sistema. Em costa de creure que a cap d’aquestes lluminàries capitalistes se li acudís de ponderar la histèria gremial recordant que una Banca en fallida pel seu mal cap, fa vuit anys va ésser rescatada del naufragi amb salvavides pagats amb els diners de tots els consumidors espanyols. Préstec si us plau per força que, a l’inrevés dels hipotecaris, la Banca ni n’ha tornat una engruna ni pensa fer-ho. Una mostra la tenim amb Bankia que va costar un ronyó i mig treure-la de l’aigua i l’any passat va declarar 800 milions d’euros de benefici, dels quals no consta que en destinés cap partida a rescabalar el deute pendent amb la societat espanyola. És cert que no sabem com acabarà aquesta comèdia, però em sembla que com sempre els pobres pagarem els plats trencats amb diners o dinars, perquè els estats majors de la Banca s’han passat la nit del lloro maquinant com repercutir al client els costos d’una sentència desfavorable, inventant-se comissions compensatòries o reestructuracions de més oficines, amb l’excusa de la cada dia més eficaç i despersonalitzada prestació de serveis mitjançant màquines intel•ligents que ni fan vaga ni es queixen per treballar totes les hores de l’any. I que no s’equivoquen mai, ja que la culpa sempre és del pobre ignorant que no les sap utilitzar”  

dimarts, 6 de novembre de 2018

PARLEM D’ESCANYAPOBRES, PER A NO ANAR AMB EMBUTS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 6 de novembre de 2018)
- Em cansen els equilibris lingüístics als quals recorren darrerament en societat no només els polítics i els comunicadors sinó gent de tota mena, per trobar paraules sense arestes ni complicacions; un esforç de delicadesa que seria d’agrair si l’objectiu fos no ferir sensibilitats o no esverar galliners; però malauradament resulta, segons he observat sovint, que molts dels que miren tan prim amb el vocabulari només procuren no escaldar-se la llengua amb mots massa rescalfats o fins i tot roents. Per exemple, fa temps es va posar de moda emprar la formula “retallades a l’estat del benestar” com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i més convencional que parlar clar i qualificar, sense pèls a llengua, d’escanyapobres els que no tenien manies per justificar l’austeritat pressupostària, encara que fos tan selectiva en favor dels peixos grossos i com sempre toqués el rebre a les mateixes sardinetes. L’estat del benestar no és quelcom eteri, ni gairebé celestial, ni un retorn a aquell paradís terrenal del que tothom parla d’oïdes perquè no se’n sap res de ningú que hi hagi estat, sinó que pretenia la materialització del dret de totes les persones, pel sol fet de ser-ho, a tenir garantida la igualtat d’oportunitats en totes i cadascuna de les circumstàncies de la vida sense limitacions de qualitat o d’eficàcia. És a dir, que ni la sanitat, ni l’educació, ni trampejar les dificultats de la dependència, per exemple, estiguessin condicionades en funció dels recursos econòmics, sinó que gràcies a una honesta, solidària i justa distribució de la renda tothom hi tingués accés contribuint en la despesa en la mesura de les seves possibilitats, partint de la base que aquells que més tinguessin contribuïssin proporcionalment a la seva riquesa perquè els pobres també poguessin sobreviure a les malalties, no estiguessin condemnats a vegetar en la misèria i morissin dignament.

Considerant, doncs, l’estat del benestar com un dret prioritari de les persones, em semblaria just que deixéssim d’anomenar “beneficiaris” els que han de repenjar-se per pura necessitat en els serveis socials, i que l’estat del benestar no acabés sent un trist distribuïdor d’obres de misericòrdia. I posats a escriure cartes als reis, que els que per no renunciar a privilegis, a sobresous escandalosos o a rectories públiques, acaparat tot plegat a dojo i amb avarícia, els seus noms passessin a la història amb l’etiqueta d’escanyapobres penjada del front. Perquè, en definitiva, pleguem de deixar-nos desorientar per eufemismes hipòcrites i de conveniència, que només persegueixen tapar-se vergonyes, ja que els únics perjudicats per les anomenades polítiques d’estalvi o d’austeritat són els pobres i no només els de solemnitat, els que ja engreixen de temps ençà el cens de pelacanyes, sinó també i sobretot els que van en camí de convertir-se’n, en pobres, un cop siguin desnonats del llimbs més o menys confortable de la classe mitjana menestral a causa de l’abandó institucional davant de les dificultats, quan van mal dades, dels ciutadans que més han contribuït a crear riquesa pel país.

I el que més tufeja és que tant els executors com els ideòlegs de les receptes econòmiques que obliguen els ciutadans més indefensos, si us plau per força, a estrènyer-se el cinturó, les volien justificar aquelles “eminències” com assenyades i convenients pel “bé comú”. Avui mateix, per exemple, el Banc d’Espanya té la barra d’assegurar que apujant el salari mínim s’empobrirà la societat; i des d’alguns cenacles s’està congriant sibil·linament i amb cinisme un estat d’opinió catastròfic envers el sistema públic de pensions; o el Tribunal Suprem avui es desdirà d’una part de la sentència ferma que no va agradar als poders fàctics perquè afavoria el ciutadà hipotecat enfront de la Banca usurera. Tanmateix, no són pas comptables honestos ni competents gestors els que amb l’excusa de quadrar balanços esquerps pretenen reduir la despesa social per inassolible, sinó panxacontents polítics de carrera i funcionaris vitalicis que només malden per a no perdre pistonada en la competició esbojarrada cap a la supervivència del seu estatus personal que els hi obre les portes de l’establishment i mantenir-se per sobre del bé i del mal. Ja em faig el càrrec que si algun d’aquests botxins de l’estat del benestar em llegeix, no li agradarà gens que el titlli d’escanyapobres; però a la meva manera de veure no tindrà més remei que posar-hi fulles perquè això és el que va fer i fa exactament, sigui per acció o per omissió, sabent-ho o ignorant-ho. Ara bé, sabeu què encara em fa més fàstic? Que aquests escanyapobres no vulguin perdre la seva estabilitat econòmica i social - incloses les petites corrupteles vinculades a les rectories que gaudeixen, de les quals se n’aprofiten perquè no són burros -, en la sostenibilitat del sistema i en el “be comú”. I em fan fàstic perquè alguns d’aquests escanyapobres, els pitjors, no són res més que polls reviscolats, com dirien els avis, que es neguen a acceptar que no hi ha “bé comú” superior a procurar el benestar de les persones, perquè temen que si disminuïssin les persones que ho passen magre seria a costa dels seus capricis i privilegis. Que els bombin, doncs!


dilluns, 5 de novembre de 2018

COMPTE DE LA VELLA SOCIALISTA PER APROVAR ELS PRESSUPOSTOS AMB SUPORT CATALÀ.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 5 de novembre de 2018)
- Els socialistes, a la meva manera de veure, varen perdre la confiança d’una part considerable de l’electorat català el dia que els seus principals líders van exercir la política no com estadistes, sinó com embrollaires. La davallada del crèdit que el socialisme s’havia guanyat entre la clientela catalana no en tinc cap dubte que va començar a materialitzar-se, en adonar-se aquesta clientela del paper d’estrassa de Zapatero quan per aconseguir el que volia, que era el poder al país i el control del partit, no li va tremolar la veu ensarronant i ensibornant Catalunya amb una promesa tan falsa com aquella del “recolzaré l’Estatut que vosaltres aproveu”. Els catalans son gent de bon conformar i encara que se’ls estereotipi de suspicaços, calculadors i garrepes, la veritat és que quan fan confiança ningú els guanya en lleialtat ni en generositat, en tots els ordres de la vida des del social fins al mercantil passant pel polític. I confien tant amb una encaixada de mans tot mirant-se els ulls de l’altre com en el contracte més ben redactat davant notari. Per aquesta raó i no per cap altra, el tarannà mansoi i manyac d’en Zapatero va fer el pes inclús als nacionalistes d’esquerra republicana – llavors, els únics que portaven la república i la independència en el seu programa electoral -, els quals no varen dubtar en convertir-se en els interlocutors catalans de referència del socialisme estatal durant tota la legislatura del tripartit. De manera que mentre la pastanaga de l’Estatut, objecte del desig del catalanisme històric, en Zapatero va saber-la remenar amb traça i murrieria, tot foren flors i violes; però quan se li va descobrir el llautó que  no era més que una marioneta en mans dels patriarques del partit i, sobretot, quan el vampir d’en Guerra va ribotejar el projecte d’Estatut fins que no el reconegué ni la mare que l’havia parit, a la caldera socialista se li va acabar el carbó a Catalunya.

Ara bé, com que mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, després de la dura travessia pel desert caracteritzada i marcada d’una banda per la crisi global i per altra per les brutals retallades de recursos i de llibertats tolerades pel viatjant gallec de gra cuit que l’Aznar van designar com a successor seu a la presidència del govern, pensant que el passotisme i pusil·lanimitat innates d’en Rajoy ampararien les corrupteles i les arbitrarietats dels que buscaven en la política el seu modus vivendi i que mantindria fidelitzada la parròquia nacional a base de posar escandaloses travetes al catalanisme emergent, saquejant descaradament les seves finances i multiplicant els recursos per presumpta inconstitucionalitat per amorrar i ofegar les pretensions legislatives dels corcons sobiranistes, en escoltar els cants de sirena d’un tal Pedro Sánchez, vist de reüll pels barons socialistes i declarat cap d’esquila pel sanedrí del partit, van agafar-s’hi com a un clau roent. De seguida, però, els fets van palesar que el nou líder socialista pecava més de pelica que d’estratègia i que, com a tots els anteriors caps de govern des de la transició fins avui la disfressa d’estadista li anava baldera; incloent-hi el mitificat Adolfo Suárez que durant el seu mandat va trampejar el taca-taca reial amb rampellades pròpies d’un aprenent de bruixot. En Pedro Sánchez, en canvi, ha provat se seduir amb tastets d’una cuina per acontentar tothom, sense embafar ningú. La seva intervenció en el conflicte català, efectivament, ha consistit en entretenir la fam endarrerida d’autogovern amb quatre aperitius insípids i escarransits. Però a taula, fins ara, no hi ha portat cap plat consistent.

No obstant això, com a bon enredaire en Pedro Sánchez s’ha muntat el seu compte de la vella somniant que aprova els pressupostos i salva els mobles de la legislatura amb el suport dels independentistes. Ara, perquè li surtin els números els seus càlculs han d’utilitzar inevitablemet els presos polítics com a monedes de canvi en la partida que s’està jugant, però com que d’aquesta basa no en pot parlar com a bon tafurer es deu refiar que els altres jugadors li endevinin l’arriscada juguesca agafada amb agulles i que es creguin que no va de farol. ¿Qui sap si allò que una vegada més reiterava ahir a l’ARA, l’Oriol Junqueras, en el sentit que s’han de desvincular pressupostos i presos polítics, no forma part de l’imaginari compte de la vella d’en Pedro Sánchez? En qualsevol cas, malgrat totes les grandiloqüents manifestacions, més fanàtiques que realistes al meu parer, que aquí no s’hi val cap altra sortida que l’absolució incondicional, ¿algú, trepitjant de peus a terra, creu que aquest legítim desig serà viable tenint en compte tot l’enrarit i empudegat ambient de farsa política i judicial que es respira? A mi em sembla, francament, que el compte de la vella de que parlem especula amb que si la imputació de malversació queda invalidada en la vista oral, gràcies al testimoni de càrrec d’Hisenda, i la sedició i les sentencies queden devaluades, l’indult serà la manera més fàcil de sortir del que quedi d’atzucac. Ara bé, perquè aquest compte de la vella no fracasi alguna penyora deu existir de que l’indult no serà paper mullat. Jo m’atreviria a dir que si finalment Sánchez se’n surt amb la seva, en algun indret s’haurà fet l’encaixada del milió. No cal pas que ens emboliquem ara en debats de mai acabar; el que sigui ja ens ho trobarem. I, per cert, estaria bé que a la Montcloa es preguntessin si no fora un gest propi d’un govern socialista deixar escampar la boira els presos polítics amb l’excusa de les properes festes i fins que siguin cridats a judici. En cas que en Sánchez no s’hi apunti a aquesta suggerència humanitària potser que sospesi l’impacte mediàtic negatiu per a la democràcia espanyola avui en mans socialistes, que el món sencer sàpiga que per Nadal Espanya manté presos polítics preventius engarjolats. Qui sap si no li convé al socialisme al poder actualitzar el compte de la vella després d’avaluar-ne les conseqüències de portar la venjança i l’odi polític fins a extrems tan miserables com convertir en rehens els presos polítics.

dissabte, 3 de novembre de 2018

L’EUROPA QUE NO VA A LA UNA NI PER CANVIAR L’HORA, MEDIARÀ ENTRE CATALUNYA I ESPANYA?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 3 i diumenge 4 novembre de 2018)
- Se’m fa difícil de creure-ho, malgrat amb aquest pessimisme sóc conscient que esmicolo un dels mantres que els capitostos del “Procés” repeteixen una i altra vegada a la tropa, per mantenir-la desperta i amb la moral alta: que quan Catalunya decideixi donar el pas definitiu, Europa l’esperarà amb els braços oberts i li tutelarà la transició perquè no es foti de lloros ni li prenguin la cartera mentre faci tentines. El problema que jo hi veig és el de sempre: que en les partitures de l’orquestra europea una cosa és com sona la melodia i una altra de ben diferent com es llegeix la lletra. O sigui: que massa sovint els compromisos polítics retòrics no sempre es corresponen amb els interessos oficials dels Estats i, a l’hora de la veritat, sempre les raons d’Estat acaben cruspint-se insensibles i sense cap escrúpol tots els anteriors gestos amables i, fins i tot, les declaracions de bones intencions que en un excés d’eufòria i cordialitat potser van prodigar-se massa i que nosaltres qui sap si ingènuament ens vam creure. Però, francament, em costa de suposar que els 27 socis comunitaris quan parin atenció als seus respectius melics vegin més enllà dels seus propis interessos polítics, econòmics i sobretot territorials, si una regió d’un Estat membre, Catalunya posem per cas, els hi demana comprensió per una sedició consumada. Si ni tan sols són capaços de posar-se d’acord per decidir sobre una qüestió tan ximple com el canvi d’hora, es pronunciaran majoritàriament en una qüestió infinitament més dedicada?

No voldria pas trencar el plat bonic dels que se senten sincerament independentistes, però em preocupa que s’escoltin més el cor que no pas el cap, perquè estic fermament convençut que cap independència mai s’ha regalat sinó que s’ha guanyat. Si la volem, és evident que ens l’haurem de gruar a còpia d’empentes intel·ligents i ben planificades, de fermesa en mantenir-nos fidels al principi de la no violència i del propòsit de no fer cap pas endavant sense tenir els peus ben assentats a terra. I el primer pas, agradi o no escoltar-ho i assumir-ho, consisteix en assegurar-se una majoria independentista que democràticament no es pugui qüestionar ni a Madrid ni a Brussel·les. Per tant, el primer i principal objectiu passa més que per convocar un referèndum pròpiament dit - que seria fantàstic -, perquè l’independentisme assoleixi majories socials folgades a totes i cadascuna de les consultes electorals que es puguin convocar pròximament a l’Estat, siguin municipals, autonòmiques, estatals o europees. I perquè aquests resultats siguin favorables a la independència i quan més espectaculars millor, caldria a la meva humil manera de veure endreçar durant una bona temporada - almenys fins que l’objectiu final no estigui ben encarrilat -, les estratègies de partit en benefici d’una estratègia de país. Fent-se la punyeta i la traveta uns als altres per veure qui marca més paquet davant l’electorat i arramba cap a casa el bocí més gros del poder, no serà la manera d’arribar enlloc. Perquè ara no es tracta d’aconseguir el “poder”, de veure “qui mana més”, sinó d’anar colze contra colze per aconseguir avançar i no recular.

Però això no és el que passa, sinó tot el contrari. Cada vegada s’inauguren i es basteixen noves capelletes sobiranistes i sembla com si els aparells dels partits s’escarrassessin més en buscar tres peus al gat dels adversaris que no pas en destacar les coincidències. Un exemple el tenim ara mateix amb les concentracions als Lledoners: ahir i abans d’ahir se’n van convocar dues des de plataformes diferents – l’ANC en defensa de les institucions catalanes (10.000 persones) i  free-junqueras (15.000 persones) – i de seguida el comptable de torn ja es va encarregar de recalcar quina de les dues havia marcat més paquet. Potser no amb mala intenció, potser per pura inèrcia partidista, però des dels mitjans - verbigràcia periodistes, tertulians i politòlegs -, de casa nostra i ja no diguem des dels de la Brunete mediàtica es posa l’accent més en destacar les picabaralles, les estalonades i les travetes entre líders independentistes que no pas les crides a la unitat. I no vegeu com en fan barrila i mofa de les desavinences puntuals dels nostres, els Ribera, els Casado i demés patuleia jacobina! Sense unitat efectiva no hi ha res a pelar ni aquí, ni a Europa, com és doncs que no se n’adonin els gallets del galliner sobiranista i estableixen una treva de picossades fins que l’objectiu de país no s’hagi assolit? El passaport cap a la independència Europa només el reconeixerà si l’ha atorgat una majoria electoral indiscutible i homologable democràticament. Mentrestant no ens ho proposem en serio, només farem volar coloms, marejar perdius o intentar pescar llunes amb un cove. I perdoneu les molèsties.