PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (Diumenge 28/MAIG/2017)
¶ ARA VE
QUAN EL MATEN.- Des de Madrid ja no s’amaguen d’ensenyar les cartes: no ens en
deixaran passar ni una als catalans, fins que no ens arronsem en la pretensió
d’exercir el dret a decidir. La consigna feia dies que estava donada i tothom
s’havia posat mans a l’obra per a fer-nos-en desdir de resoldre un plet
històric votant enlloc de posar bombes, fent-nos totes les travetes del món i
jugant tan brut com saben, sense cap escrúpol ans el contrari, convençuts que
ells estan carregats de raó per la gràcia de Déu i nosaltres som uns esvalotats
de la pell de Satanàs. El gallec té la barra de dir que està disposat a parlar
de tot amb la Generalitat, però actua com tots els governants espanyols des de
1714 quan es tracta del “fet català”: tira la pedra i amaga la mà. Potser sí
que en vol parlar, però no de com podríem arreglar-ho sense estripar ni la Constitució
ni la convivència, sinó de les condicions de la nostra rendició incondicional;
com si això d’exercir el dret a decidir fos quelcom tan fastigós i terrible com
el terrorisme. La darrera andanada que ens han enviat per demostrar que van a
totes, ha estat la declaració d’en Rajoy, de paraula i reiterada per escrit oficial,
que “ni vol, ni pot autoritzar un referèndum d’autodeterminació”. El més
preocupant, però, és que el debat des d’Espanya no es planteja si la medicina
Rajoy és la més adequada per sortir de l’estat catatònic en que es troben les
relacions amb Catalunya sinó de quan al president Puigdemont se li ha d’engargamellar
a cullerots, ja que a Madrid poc els
interessa cercar camins de diàleg quan del que es tracta és de defensar-se panxa
enlaire i perpetuar un sistema polític corrupte, cada vegada més allunyat del
que s’entén entre els demòcrates de veritat per democràcia.
No sé si
se n’adonen, els que l’abonen – alguns inclús des d'aquí mateix -, la política
d’intransigència radical d’en Rajoy, de l’error històric que estan cometent en
abocar conscientment una part molt nombrosa d'un poble a la desesperació de
sentir-se impotents, en veure com es trepitgen els seus sentiments i, a més a
més, els hi roben la cartera. A la meva manera de veure, doncs, allò que em
desconcerta més de tot plegat és que endevino, cada vegada més clarament, que
els rampells d’histèria que els hi agafen als “patriotes espanyols” no es basen
en una simple discrepància política puntual, per important que facin veure que
és aquesta discrepància, sinó que s’estan contaminant, cada dia que passa una
mica més, d’aquell odi ancestral i ranci macerat segles enrere envers tot allò
que feia flaire de català. Que un militar gosés vantar-se, no fa pas gaire
temps, que la pàtria està per damunt de la democràcia i no el fotessin de cara
a la paret ipso facto, és per a que s’ho faci mirar qualsevol govern que
presumeixi de demòcrata. Francament, em desvetlla molt que, sinó amb les mateixes
paraules si fa o no fa, des de destacats governants a significats socialistes
com en Bono ahir mateix, comparteixin un florit repertori d’amenaces tals com
dir que s'està disposat des de la força del poder a fer totes les putades legals
del món perquè els catalans no puguin sortir-se’n amb la seva. Perquè com que
la història es repeteix més del que voldríem admetre, vol dir que en cas de
“xoc de trens” els més febles seran els primers a rebre com sempre, em temo que
utilitzant mesquinament retallades socials i l’empobriment de les escasses
classes mitjanes que sobreviuen fins que reneguin de l’independentisme i retornin
a l'unionisme, removent l’espantall que si prospera la secessió els pobres encara
seran més pobres. Molt m’hauria d’equivocar ja que quan l’odi i el sectarisme
pugen al cap de governants mediocres moralment, tirant a ignorants intel•lectuals,
poden ser capaços de qualsevol salvatjada. Tinguem-ho present i no caiguem en
la trampa de menystenir la seva dolenteria il•lustrada. I encara que molts
penseu que s’ho pensaran dos cops abans d’intentar esclafar-nos, sapigueu que
més de quatre ja ho estan fent de pensament en quan posen els peu a terra cada
matí. De manera que estem en aquell moment tan emprenyador del “ara ve quan el
maten”. En temps reculats aquesta expressió solia precedir l’aparició dels
“salvadors de la pàtria”. Tant de bo avui, que ja som una mica més entenimentats
a força d’escarments, els galls de panses d'una i altra banda decidissin
començar de zero i donar una nova oportunitat a enraonar..