dimecres, 31 de juliol del 2013

UN PAPA QUE NO ES MOSSEGA LA LLENGUA

            Potser tinc més dret que altres comentaristes a alegrar-me que el papa Francesc hagi agafat l’escombra per fer una bona neteja de pràctiques arnades i, sobretot, d’idees polloses, perquè dues hores després d’escoltar-lo desitjar bona nit des de la plaça de de sant Pere, vaig escriure que havia nascut un nou líder espiritual (vegeu la reflexió d’aquell dia al blog), mentre que molts d’altres li retreien suposades connivències  amb els feixistes i genocides dictadors argentins, fins que Pérez Esquivel va deixar-los en ridícul. El cop de timó del nou papa es va notar des de l’endemà mateix amb gestos tan significatius com prescindir de la pompa pontifícia i no aïllar-se en la soledat del palau vaticà sota les faldilles de la Cúria: però on ha marcat diferències definitives amb els seus predecessors ha estat durant la visita pastoral al Brasil, on se li han escoltat manxiules dirigides al clergat que deuen haver fet tremolar a molts monsenyors panxacontents. Ha relacionat, per exemple, l’allunyament de parroquians amb  que l’església “s’ha mostrat massa freda, massa autoreferencial i presonera d’un llenguatge massa rígid”. I va fer una crítica i a la vegada una defensa de la política, sempre que no es mofi de l’ètica.


            “El futur – va dir – ens exigeix una visió humanista de l’economia i una política que aconsegueixi cada vegada més i millor la participació de les persones, eviti l’elitisme i eradiqui la pobresa, i que no permeti que a ningú li falti el necessari i que assegurant a tothom dignitat, fraternitat i solidaritat”. Gairebé una proclama calcada dels ideòlegs de la Revolució Francesa. Va trencar un altre plat bonic al declarar que l’estat laic és la millor garantia de llibertat religiosa. I va desautoritzar l’enroc ideològic decantant-se obertament pel diàleg franc: “entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible, el diàleg”. I per si alguns mesells intransigents no l’haguessin entès, va afegir: “un país creix quan les seves diverses cultures dialoguen de manera constructiva”. Però quan l’ha feta grossa ha estat al viatge de tornada, comentant com qui no diu res, que si un gai s’acosta a Déu de bona fe, ell no és ningú per jutjar-ho. D’això sí que se’n diu tocar al moll de l’os. Segurament el vaticanisme trontollarà més pel desmantellament de les estructures financeres misterioses i sospitoses de més d’una conxorxa poc edificant; però si Francesc comença a treure la pols a la lletra menuda de la doctrina – avui són els gais, demà pot ser el celibat o el paper de la dona - no quedarà prou bicarbonat a Roma per pair les indigestions. Potser sigui una malesa, però no estaria de més que algun mossèn li provés què menja i què beu, no fos cas que encara tinguéssim un disgust.    

dimarts, 30 de juliol del 2013

QUIN NOM LI POSAREM?

            Això de posar nom a un nadó no és tan senzill com sembla, encara que avui ja no acabin renyint per aquesta qüestió els parents de la dona i els de l’home. Avui es deixa fer als pares, com ha de ser, i ningú s’hi fica pel mig; un xic per por de sortir-ne escaldats però, principalment, perquè la tria del nom ja ha superat amb escreix l’índex del santoral i dels compromisos familiars, ja que  el repertori de la recerca abasta els espais més sorprenents, des del mediàtic fins al literari. Per tant, sobretot avis o tietes hi tenen poques cireres per remenar en aquest cistell, limitant-se a pair el nom dels néts o dels nebots amb cara de pòquer si no els fa el pes. En qualsevol cas, s’ha de dir a favor dels pares que no trien noms tan originals o fins i tot exòtics per ganes de fastiguejar ningú, sinó perquè pensen que un nom imprimeix caràcter. Quan he escrit que no era tan senzill això d’escollir nom, em referia a que la mare quan tot just la panxeta se li nota ja hi està barrinant i anota en una llibreta aquells que li criden l’atenció, repetint-los en veu alta quan està sola per veure quin li sona millor. Tampoc el pare no bada i malgrat dissimula l’emoció més discretament, també té decidida “in pectore” la seva terna per quan comenci la votació.


            En temps reculats, la decisió estava en mans dels padrins, els quals si bé algunes vegades s’avenien a complaure els pares, en la majoria dels casos feien el marrà imposant el seu propi nom o el d’algun avantpassat, sense pensar si li esqueia o no a la criatura. No vull retreure alguns noms arnats que a tots ens venen a la memòria i que s’han d’arrossegar tota la vida vulguis o no vulguis. En canvi, els noms d’avui fan més goig i perfum, què voleu que us digui! En temps de la república se’n varen posar de moda alguns d’èpics, contundentment anticlericals i bastant ingenus, avui la tendència es decanta més per la vessant poètica i dolça: n’hi ha que són tot un poema, la veritat. Potser perquè el santoral ja no és l’únic proveïdor, això de celebrar el sant ha quedat una mica “out” i més aviat el jovent es decanta per festejar l’aniversari. Vet-aquí una reflexió oportuna en temps de xafogor, en que convé no acalorar-se massa ni amb la política i ni amb l’economia, sinó mantenir converses relaxades com aquesta que ahir, precisament, feia petar amb en Manel, que se sap en Pla de raig i a vegades crec que se li ha empeltat la murrieria. Em va dir: jo potser encara afegiria que així com molts pares no bategen els fills amb l’excusa que, si volen fer-ho ja ho faran quan siguin grans, amb el nom hauria de ser el mateix; que tirin amb un de provisional fins a la majoria d’edat i després que triïn i remenin del tros els interessats. Que la vida ja és prou fotuda perquè, a sobre, s’hagi d’arrossegar un nom florit.    

dilluns, 29 de juliol del 2013

ELS CORNUTS SEMPRE HAN DE PAGAR EL BEURE?

            Ja no es pot dir que sigui fer córrer una brama malintencionada per fer la llesca al govern dels populars: el senyor Carrascosa, director general del FROP, divendres no es va pas tallar confessant que gran part de les ajudes de l’Estat a la banca no es tornaran mai més. Jo no sóc un expert en economia, però en aquest blog vaig deixar constància a bastament que no em creia cap dels capitostos del govern quan asseguraven, treien pit, que els diners que es fiquessin en el sector financer es recuperarien amb escreix. Fins i tot algun il·luminat va afegir que amb interessos. No sé que es prenen aquesta gent que ens entabana a tremuja, perquè no els hi creixi el nas. És possible que el president del govern, com a bon gallec, estigui emparentat amb alguna bruixa que li ha fet un encanteri a preu d’amiga, ja que no s’entén que tant com menteix, el nas no li pengi com una trompa. La banca va rebre la “petita ajuda” de 52 mil milions d’euros per refer-se de la pulmonia, bescanviant el préstec per accions. A penes dos anys després, resulta que el valor d’aquestes accions és paper mullat i el FROP, que les va comprar per bones, ha perdut en l’operació 26 mil milions d’euros, els quals segons el seu director ja es poden donar per perduts.


I quan dic FROP no féu l’orni com uns encantats, perquè darrera de la sigla hi estem tots els contribuents aguantant l’espelma. Quan Europa va rescatar la banca amb una bona picossada, el govern va avalar la manllevada d’euros entrampant tots els contribuents, no pas la banca. Amb el posat  més seriós de viatjant de gra cuit, el senyor Rajoy ens va pintar l’operació de color de rosa: els bancs es posarien bons, tornarien a deixar diners a empreses i consumidors i de mica en mica ens rescabalarien el deute. Res de res, ja vaig advertir que ens penjava una llufa, i ni els bancs obren l’aixeta, ni tornen un sol cèntim. Però el més preocupant és que no se sap tampoc com acabarà l’invent del “banc dolent”, puix que ja està experimentant un decreixement patrimonial a causa que els actius tòxics que hi varen anar a parar fan una mala ganya que tomba d’espatlles. I ja veurem, tanmateix, què passarà amb la venta de Catalunya Banc i de Novagalicia, perquè es diu que el FROP té tanta pressa a treure-se-les dels dits, que podria ser que els compradors fent-se pregar s’estalviessin uns 5 mil euros, que és el darrer valor comptable de les dues entitats i, a sobre, pidolessin una ajuda complementaria per quedar-se vetllant els dos morts. Pagant el beure de la festa nosaltres, com pertoca als cornuts mesells. Voleu dir que hem de pagar sempre?

diumenge, 28 de juliol del 2013

LA MALA COSTUM DE CURAR-SE AMB SALUT

Potser m’atreviria a assegurar que un dels tics característics d’alguns polítics és la tendència a tirar pilotes fora quan volen baixos, començant per curar-se amb salut, per si de cas. Ahir es va tornar a repetir aquesta mena de cerimònia de la confusió amb les declaracions del president de la Xunta de Galícia, el qual després de penjar-se medalles a tort i a dret per la gestió del seu govern de la crisi derivada del terrible accident ferroviari, va aprofitar l’avinentesa que tothom estava pendent d’ell per matisar que en la investigació de les causes s’ha d’anar amb peus de plom per no ficar la pota, perquè hi ha diversos interessos pel mig, també els econòmics. En efecte: si s’escampa massa la sospita sobre la fragilitat dels mecanismes de seguretat, se’n podrien ressentir alguns contractes ja signats per dissenyar i construir línies d’alta velocitat en països emergents, com el Brasil. Per aquesta raó, el president de la Xunta, que és gat vell de la política, entenc que s’ha volgut curar amb salut al fer en el balanç del sinistre una referència oportuna i gratuïta al fet que a Galícia l’alta velocitat encara s’està construint i que el tren que va descarrilar era un placebo, un cosí germà de l’AVE de veritat i que, per tant les mesures de seguretat no eren tan infal·libles i exigents com en el TGV. El que no sé és si va ser un “solo” espontani o aquesta canterella serà d’obligat compliment en totes les declaracions públiques de membres del govern a partir d’ara.


            El temps ens dirà si realment la gestió del sinistre ha estat tan impecable com el president de la Xunta ens va vendre, però sobre aquesta desgràcia potser caldria fer-nos algunes preguntes que tenen més a veure amb l’ètica que no pas amb la política: per exemple, si era necessària una cobertura tan aclaparadora in enganxosa per part dels medis, més enllà del mer interès informatiu. ¿Calia muntar tantes tertúlies on gent sense cap solvència tècnica, inexperta en la majoria dels casos, no s’estaven d’opinar i especular com si fossin vertaderes autoritats en la matèria? ¿No fou precipitat i un xic temerari per part del ministeri de l’Interior carregar tots els neulers a “l’error humà”, sense esperar que la investigació tècnica en curs estableixi si concorregueren o no altres responsabilitats? Dona la impressió que hi ha pressa per endreçar aquesta investigació sense fer massa soroll, evitant tant com es pugui causar danys colaterals, no arribant al moll de l’ós perquè del tractament discret que se’n faci de tot plegat, en depenen interessos que ultrapassen el simple rescabalament a les víctimes. El que passa és que ja ens afaitem cada dia i sabem que el cas es tancarà en fals, si no es depuren totes les responsabilitats per no haver activat els mecanismes per desactivar les conseqüències d’un error humà. 

dissabte, 27 de juliol del 2013

NI ULTIMATUM NI CARTA ALS REIS, DEMOCRÀCIA

            Dintre de quatre dies el president Rajoy rebrà una carta del seu col·lega, el president Mas. Seria convenient per no fer trencadissa innecessària que el gallec no interpretés la missiva del català ni com un ultimàtum ni com la carta als reis, sinó pura i simplement com el que és: manifestar la voluntat d’exercir un dret tant democràtic com el de decidir. Un Estat democràtic es recolza sobre quatre potes concretes: L’imperi de la llei, en base a normes jurídiques racionals, generals i abstractes, aprovades exclusivament pels representants legítims del poble; una Administració publica sotmesa a la llei i al control judicial per evitar abusos; la separació dels poders i que el poble tingui garantit l’exercici dels drets individuals i socials. Entre aquests drets socials, a la meva manera de veure, els dos més importants són el de dissentir i el de decidir. Si ambdós drets no es respecten, es posa en risc l’autèntica convivència en llibertat. El problema d’avui dia a Espanya és que l’esperit democràtic és tan tendre que malgrat la gent es desperta cada matí convençuda que viu en una democràcia, el que passa en realitat és que estan obsessionats per un miratge, i en aquesta situació d’ambigüitat cadascú interpreta la partitura democràtica en claus diferents.


Quan, a casa nostra, les primeres flamarades del postfranquisme envaïen el carrer de joves cridant llibertat i democràcia, un home tan ponderat com en Trias Fargas s’estripava les vestidures i els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar reflexionant, no pas per engegar una revolució a cada cantonada”. Per aquesta raó a les democràcies mentre estan a les beceroles no les hauria de picar el virus de la majoria absoluta, perquè és un virus letal: arracona al quarto de les rates el debat constructiu i alimenta amb la seva intransigència la revolta del carrer. Li compro a l’Albert Camús, allò tan bonic que un dia va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l, i accepta reflexionar sobre els seus arguments” Per aquesta raó, quan veig uns partits i els seus líders estan tan persuadits que la raó la tenen només ells - fins i tot tancant la boca dels que els hi porten la contrària mitjançant violència física, psicològica o financera – pateixo perquè la democràcia no faci figa. I és que la democràcia no es redueix a allò “d’un home un vot” i a que els que sumin més vots decideixin per les minories. Aquesta democràcia, com va dir en Borges, “és un engany de l’estadística”. Per tant, seria un bon símptoma de maduresa democràtica que, pel que fa a la famosa carta, ni el president Rajoy la interpretés, ni el president Mas l’escrigués, com un ultimàtum ni com una carta als reis. 

divendres, 26 de juliol del 2013

VISCA LA BONA GENT!

            Un moviment de gospel – “Viva la gente” - feia forrolla els anys setanta, us en recordeu? El seu missatge era fresc, engrescador, directe i planer: “esta mañana, de paseo, con la gente me encontré / al lechero, al cartero y al policía saludé / detrás de las ventanas también reconocí / mucha gente que antes ni siquiera vi.” Encara estabornits per l’impacte del terrible accident de Galícia, un sincer visca la gent!, és l’exclamació que em surt de l’anima al ser testimoni del comportament èpic de tantes persones anònimes disposades a donar un cop de mà. Que malgrat tots els problemes que tenen damunt la teulada, les angoixes que no els deixen clapar i les diferents maneres de pensar, tothom es bolqui a ajudar colze a colze vol dir que no tot està perdut mentre quedi tanta bona gent. Una gent que a simple vista pot semblar egoista i individualista, però que quan toquen a rebato per una calamitat se li desvetlla la humanitat i la solidaritat més admirables. És possible que distrets per les preocupacions i absorbits pels maldecaps no trobin temps per pensar en els altres, però quan en passa una de grossa prenem consciència de la seva condició de persones i de que això de l’autosuficiència és un mite que neix de confondre els desitjos amb la realitat, ja que mai els homes hem estat tan interdependents els uns dels altres.


            El vell clixé de l’home capaç de cuidar-se tot solet d’ell i de la seva família, sense ajuda de ningú, només de bracet amb la tecnologia, enmig d’un trencacolls de veritat es demostra fins a quin punt es necessita que en moments difícils trobis algú que et prengui la mà. Avui, tot i que sembli que no pot ser, hem d’admetre que no es pot donar un pas sense comptar amb els altres. En tots es aspectes. Sense anar més lluny, en medicina mateix els remeis familiars han deixat pas a les potingues industrials fruit de la recerca de molta gent, i la medicina general està tan parcel·lada que sense la col·laboració d’un fotimer d’especialistes seria impossible d’establir un diagnòstic. I no diguem de tantes necessitats socials que per ser ben cobertes requereixen que moltes persones empenyin plegades. El sotrac d’ahir a Galícia ens hauria de fer adonar de la nostra fragilitat i de que, en un moment donat, calen molts de braços, coratge i sentiments per superar el caos. I que per molta tecnologia revolucionària a l’abast, a l’hora de la veritat, la societat s’ha d’empassar l’orgull i refiar-se de les persones, en el més ampli sentit de la paraula, capaces d’envair els hospitals de braços estesos disposats a deixar-se extraure tanta sang com calgui, sense preocupar-se si la posaran a un de dretes o d’esquerres, moro o cristià.      

dijous, 25 de juliol del 2013

LA PARÀBOLA DELS HOMES-OMBRA

            Hi ha a qui li agrada ficar-se en la vida dels altres, procurant que no se li escapi cap detall del què diuen, del què fan, dels llocs que freqüenten, de les persones que formen el restringit grup d’amistats, de com vesteixen... Hi ha gent que tafaneja per vici o per passar l’estona com qui s’entreté fent sopa de lletres i una altra que ho fa per interessos mesquins. Als primers se’ls hi veu el llautó de seguida, perquè no tenen ni els més elemental sentit de la discreció ni de la prudència i es deleixen per xafardejar allò que van descobrint, al primer que passa. Com en les novel·les policíaques els espies secrets poden ser uns herois, però els xafarders bocamolls no són ben vistos i acaben avorrits de representar un paper tan galdós: “estic notant que amics i coneguts em fan vores, que tothom que em coneix la flaquesa em fa el buit...” – diuen. I és que els amics i coneguts dels que volen saber massa, pensen: “de la mateixa manera que passa pel sedàs als altres, qui ens garanteix que no ho farà també amb nosaltres?”. La gent no es refia dels curiosos de les vides privades ni dels que no paren de garlar perquè acabis parlant pels descosits.


            Però, repeteixo, la gent que té aquest defecte es divideix en dues classes: els que fan becaines a l’ombra d’un bon arbre i els que s’alimenten de l’ombra dels altres per viure millor. Hi ha gent amb molta personalitat que irradia llum pròpia, però per culpa de quatre aprofitats homes-ombra no brilla mai com es mereixeria. Quantes vegades no heu conegut algú que ha tingut una gran idea i després de córrer a compartir-la, algun hipòcrita se n’apropia descaradament i se n’emporta el mèrit davant del seu cap? Tots l’aplaudeixen al brillant de pacotilla, mentre el pobre escanejat es rossega les ungles en un racó. I és que vegetar a l’ombra d’algú per ganduleria no és el mateix que aprofitar-se de l’ombra d’algú per trepar i prosperar. Tanmateix, no heu conegut ningú que es passi el dia remenant la cua al voltant del seu cap? Que el llepa per activa i per passiva, que si li demana s’arrossega i que es dóna per ben pagat tant sols amb que digui: “és el meu amic”?. Ell ho repeteix amb fal·lera: “sóc l’amic i el  col·lega del meu cap!” Si en coneixeu algun d’aquests exemplars, aneu amb compte amb la cartera i les idees perquè han nascut per viure a l’ombra dels brillants perquè per si sols només saben escampar ombra. La pena és que aquests homes-ombra poden fer molt de mal, per exemple volent passar al davant de projectes amb idees manllevades, que reciten com un mantra però de les quals no n’entenen ni papa.  

dimecres, 24 de juliol del 2013

JA NOMÉS EN QUEDEN 59 AL SAC

Em refereixo, és clar, als 59 mil milions d’euros que queden al sac de la reserva per pagar les pensions. En un mes ens hem polit 4 mil milions i escaig d’una tacada: s’havia de pagar l’extra i ingressar l’irpf deduït als pensionistes, i no n’hi havia prou amb les quotes de la seguretat social. Si seguim per aquest camí, sense posar-hi remei, aviat al sac només quedaran les engrunes. Ja m’he lamentat en reflexions anteriors que havent-hi tants de melics per lligar es maregi la perdiu ajornant prendre decisions. Però el que més em preocupa, de veritat, nos és pas la mandra del govern i de tota la comparseria dels que tenen algun paper en aquest sainet que pot acabar en drama, sinó que d’una rampellada es prenguin decisions que facin que el remei sigui pitjor que la malaltia. Si no els hi agradés tant als polítics fugir d’estudi, haurien de reconèixer que l’apuntalament del sistema públic de pensions no passa per encongir-les adequant-les a la mida dels ingressos, sinó fent possible que s’equilibri la balança rumiant com tenir ingressos suficients. Per anivellar un desequilibri pressupostari hi ha dues formes d’actuar possible: rebaixar la despesa o incrementar els recursos. La fàcil i que tothom sap executar és a primera, però la intel·ligent i valenta és la segona. El que passa és que per entomar la segona faltarien bons estadistes, no pèssims politicastres.


            Ja fa dies que ens estan fent el llit amb missatges subliminals per encolomar-nos un sistema de provisió de pensions que acabi amb la incertesa constant: un mètode amb fórmula enrevessada inclosa, que es basa en quelcom tan simplista com pervers que consisteix en igualar la massa bruta de les pensions amb la massa bruta dels ingressos per quotes. El sistema, des del punt de vista del politicastre, acabaria amb els seus maldecaps pressupostaris, però condemnaria al pensionista a continues escantonades de les seves pagues, per molt que es digui que si la tendència negativa dels ingressos es capgirés de seguida es revaloritzarien. Home, si fins ara no han fet res de positiu per generar recursos, com pensen estar preparats per redreçar la situació més endavant? Mentre no es donin les condicions perquè els emprenedors i els inversors no especulatius creïn llocs de treball i, per tant, incrementin les cotitzacions, el trencaclosques no s’arreglarà. I per crear aquestes condicions favorables es necessita com el pa que es menja recuperar l’esperança i, per desgràcia, no es fa res per aconseguir-ho, sinó tot el contrari. I sense recuperar el consum, el crèdit, la seguretat i perdre la por en el futur, qui pagarà els plats trencats serà una vegada més la part més fràgil de la societat. Fins que la corda es trenqui...  

dimarts, 23 de juliol del 2013

QUE PARIN DE MENTIR SOBRE LA INNOVACIÓ

Després que “la ciència i la innovació” tinguessin un ministeri propi i un pressupost creixent en la darrera dècada, aquesta àrea ha quedat aparcada a les golfes de mals endreços del ministeri d’economia, que contempla altres prioritats per sortir de la crisi, distintes de fer-ho amb muscle i empenta per tenir una visió estratègica en R+D+I. Deu anys d’inversió ben encarrilada, quan rendia interessos s’han llançat a la bassa sense escrúpols, retallant el pressupost dedicat a investigació en un 39% i passant-se pel forro el programa de beques Ramon y Cajal, destinades a investigadors joves. I per acabar d’arrodonir aquesta política suïcida, que condemna el país a la dependència tecnològica i científica, la secretaria d’Estat d’Investigació surt amb el ciri trencat que “Espanya no pot absorbir tots els científics que es formen al país”. I es queda tan ampla com si el sou li paguéssim per recular enlloc de fer-ho per avançar. Els programes de recolzament a la innovació durant la darrera dècada havien estat reconeguts internacionalment, quan ara la comunitat científica posa el crit al cel per unanimitat, denunciant la destrossa que ha fet el govern actual d’aquesta eina imprescindible per competir i no quedar-nos a la cua del progrés.


            Mireu si n’ha de ser de vexatori pels científics, que enguany el més calent en quan a finançament estigui a l’aigüera, ja que fins a novembre no es resoldran les contractacions de joves investigadors en el programa-marc Ramon y Cajal. Un altre exemple de deixadesa és la infrautilització del sincrotró Alba de Cerdanyola. La seva construcció va ser producte de l’optimisme i eufòria d’un moment en que semblava que la política del nostre país tenia per objectiu convertir-se en una potència econòmica europea, basada en incorporar tecnologia avançada i pròpia. I com es justifica la retallada brutal de la participació d’Espanya en un gran nombre d’instal·lacions i programes internacionals de referència? Per exemple en el cas del CERN, on hi ha l’accelerador de partícules més gran del món, i que segons sembla ens ha posat a la llista negra de morosos en el pagament de la quota. Però el que dol més de la qüestió és que perquè la innovació ajudi a treure el carro del pedregar de la crisi, calen grups actius de recerca. Però, és clar, mentre els polítics s’entretinguin desempallegant-se de la corrupció, no tenen temps per ocupar-se del futur del país. 

dilluns, 22 de juliol del 2013

ENGEGAR A LA MERDA, FA LLEIG

Arrel de la xiulada a l’himne espanyol a l’acte inaugural dels campionats del món de natació, un diplomàtic que presideix un invent estatal que se’n diu “marca Espanya” va tenir el rampell poc elegant de titllar els catalans de merdosos. Aquesta vegada, el ministre que li posa el plat a taula cada mes l’ha fulminat del càrrec. Però no cal que correm a tocar campanes, perquè una flor no fa primavera i encara no s’ha post el sol que des d’algun racó d’Espanya ens tractin de cul d’olla. I és que com deia aquell, de l’abundància del cor en parla la boca i existeixen massa prejudicis a l’altra banda de l’Ebre per esborrar d’una passada tanta porqueria acumulada per mercenaris a preu fet sobre Catalunya. El xicot s’ha afanyat a demanar perdó, però m’hi jugo el que vulgueu que no trigarem gaire a sentir veus dels que malden per tirar llenya al foc que el defensaran com una víctima de la llibertat d’expressió. Ja m’imagino a can Jiménez Losantos pontificar que si els catalans podem xiular l’himne i no ens posen a la presó perquè exercim la llibertat d’expressió, per la mateixa regla de tres un espanyol té dret a dir-nos “catalans de merda” i no ser destituït. I és que els feixistes ja ho tenen això de tergiversar la realitat amb arguments manllevats a la democràcia, per embolicar les seves vergonyes.


            Dit això, em sorprèn que no se n’hagi parlat més d’un incident que diuen va protagonitzar la clienta d’una mútua privada, a la qual se li va endarrerir l’ingrés hospitalari amb caràcter urgent, perquè un sòmines d’aquesta mútua va al·legar que l’informe del metge estava escrit en català. Al escoltar aquesta notícia la meva primera reacció va ser que m’estaven prenent el pèl o que s’havien avançat els innocents en plena canícula; però resulta que no, que era veritat i així ho confirmaven els tertulians de la cadena de can Cuni, de manera que es va omplir la bústia de tuïts exaltats. Perquè els espectadors no sortissin més de polleguera, es va tranquil·litzar l’audiència assegurant que la pacient no havia patit cap seqüel.la com a resultat d’aquesta bajanada. No n’he sentit a parlar més, raó per la qual voldria fer constar que, a la meva manera de veure, si aquest incident va passar tal com es va contar, suggerint subliminalment un altre menyspreu al català, caldria que no s’hi acabés tirant terra a sobre; però, tanmateix, si la notícia portava més pa que formatge, caldria que es desmentís per higiene democràtica i per a no enrarir més un ambient ja prou carregat.

diumenge, 21 de juliol del 2013

ON NO HI HA MIDA, ELLA MATEIXA S'HI POSA

T’ho miris com t’ho miris, arreu del món tenen clar que no es poden servir dos senyors alhora ni repicar campanes i anar a la processó. No està escrit enlloc, perquè els principis que són de sentit comú no cal que cap Moisés els baixi de la muntanya en forma de taules de la llei. Però en aquest coi de país, malgrat estem a les beceroles de la democràcia, pretenem saber-ne més que ningú, donar lliçons i imposar criteris adulterats sobre com cal interpretar qüestions tan delicades, per exemple, com la separació de poders. Si a quatre dies de sortir de l’ou la democràcia espanyola un xitxarel·lo com Alfonso Guerra va esborrar del mapa la doctrina Montesquiu, avui ens volen fer combregar amb rodes de molí fent-nos empassar que no passa res si el màxim representant de la Magistratura, el president del Tribunal Constitucional, militava en el partit que des del govern l’ha designat. Aquí com a Dinamarca, coses com aquestes fan pudor de podrit.


            És evident que tothom té les seves idees, fòbies i filies, però almenys s’han de mantenir les formes encara que només sigui per pura decència. Però quan ja se’n fa un gra massa és quan hom s’entesta en fer entrar els claus per la cabota. Aquesta tendència a no filar prim ja té un precedent: recordeu el president del Suprem que se n’anava de farra a Marbella i carregava la xefla al compte de dietes? Es va necessitar molta d’aigua calenta per desenganxar-lo del càrrec i, per postres, se li va permetre una sortida digna amb indemnització milionària inclosa perquè no se li refredessin els ronyons. Doncs un conflicte semblant s’està covant en el cas del President del Constitucional: com s’ha de menjar que el màxim àrbitre i moderador de les regles de joc sigui una persona contaminada per la seva recent militància política? Que els seus companys de gremi vulguin emmascarar la relliscada amb interpretacions rebuscades de la Constitució, no esborra una realitat de pissarrí: que aquest home, que pot ser un sant en la seva vida privada, ha perdut la virginitat en la pública. I mentre tingui a les seves mans el poder de decidir – com a president el seu vot és de qualitat – ningú és creurà que sigui imparcial. I el mal que causarà a la tendra democràcia d’aquest país, ja prou esquitxada de merda cada dia, serà de difícil reparació si no es talla de soca rel l’escàndol. I si una vegada més els que han d’actuar amaguen el cap sota l’ala, que recordin que allà on no hi ha mida, ella mateixa s’imposa.      

dissabte, 20 de juliol del 2013

QUE PER SER MASSA BONS NO FEM EL BURRO

Aquesta antiga dita popular, més vella que l’anar a peu, ve com anell al dit per entomar avui la reflexió d’un tema tan llefiscós i emprenyador com és si s’ha de tolerar o no l’ús del burka a casa nostra, que torna a estar d’actualitat a la cambra legislativa catalana al intentar trobar una drecera legal que permeti prohibir una pràctica que per no haver-se tallat de rel ara s’ha convertit en un problema que afecta la convivència. Les dites populars són, entre d’altres coses, un dipòsit acumulat d’experiències i aplicada la que encapçala aquestes quatre ratlles al tema d’avui, voldria dir que un país d’acollida d’immigració de procedència diversa, però majoritàriament practicant de confessions religioses fonamentalistes, els governants haurien d’haver estat previsors i amatents des de bon començament a posar els punts sobre les is respecte de les línies vermelles que els nouvinguts de cap manera podien trepitjar si no es volia tenir a la llarga conflictes de convivència amb la població autòctona. Però com que es va optar per la tolerància i el “bonisme”, ara resulta que si es volen redreçar les febleses s’ha d’anar per la via de la prohibició i de la retallada de drets, que els afectats consideren adquirits pel fet d’haver estat tolerats. Per aquesta raó dic que ser massa bo, a vegades vol dir ser burro.


            Quan les agencies de viatges preparen rutes turístiques a països que tenen costums allunyades de les occidentals, dediquen alguna xerrada a explicar com s’ha d’evitar ofendre als amfitrions circumstancies i la manera de comportar-se per a no ofendre’ls. Seria molt demanar que des dels països d’origen dels immigrats els hi expliquessin amb ets i uts les costums que es trobaran en els països d’acollida, raó per la qual no es pot considerar cap disbarat que aquests els hi llegeixin la cartilla als nouvinguts sense contemplacions des de bon principi per tal d’evitar conflictes i malentesos. Val més plantejar les coses clares abans d’autoritzar qualsevol permís de residència, encara que sigui temporal, en comptes de fer la vista grossa per escrúpols de consciència malentesos i per no matxucar la llibertat individual. Una democràcia forta i valenta es basa en fer respectar les lleis en tant que regles de joc sense les quals la democràcia esdevindria anarquia. I totes les altres interpretacions de la llibertat, són contes a la vora del foc.

divendres, 19 de juliol del 2013

ALGUNA COSA FUNCIONA AL PAÍS

            Em pensava no arribar a temps a la cita i haver de fer campana per primera vegada en molt de temps: per aquelles casualitats de la vida ahir que em canviava l’ordinador per incorporar la versió més moderna del word resulta que em va petar la connexió amb internet i em vaig trobar més indefens que un pollastre moll. De cop i volta vaig estrenar independència de la xarxa tan bescantada, sense obligació de respondre cap correu ni estar al cas de les piulades, i no m’hi sentia bé: era com si no estigués al món, com si m’haguessin tallat un braç. I el pitjor de tot era que no se sabia quan em retornarien el subministra. Movistar, el meu proveïdor, em va assegurar que tenien un marge de vint-i-quatre hores per treure’m les castanyes del foc perquè es tractava d’un incidència externa, és a dir que no es resolia remenant des de la centraleta sinó que tenien d’enviar-me un operari. Vaja – vaig pensar – ja cal que m’ho agafi amb paciència! I per no posar-me nerviós, que a sobre de la xafogor ja hagués estat massa, us he advertit des del terminal d’un bon amic que deixaríem tranquil el blog fins dilluns ja que veia pelut que amb l’estuba i a les portes d’un cap de setmana aparegués l’operari dels nassos.


            Doncs, mireu, en aquest país que sembla que res funciona sense pagar comissions, com un rellotge, gairebé en temps de descompte ha tret el nas el tècnic de Movistar i en un tres i no res m’ha tornat la connexió perduda. Ja ho tenen això els operaris de qualsevol servei tècnic: que sempre saben quin era el cargol que estava fluix. Estic content perquè torno a estar al món, però una mica tristot perquè ara que ja m’havia fet a la idea que fins dilluns tenia festa, no me la podré decantar. Francament, si vosaltres féu el sacrifici d’aguantar-me jo no puc fer altra cosa que esforçar-me en deixar-vos cada matí el meu contrapunt de l’actualitat.

dijous, 18 de juliol del 2013

NO SÉ COM DIR QUE NO

            Cada cop estem més a la defensiva i ens malfiem de les intencions dels desconeguts que se’ns acosten pel carrer a demanar-nos alguna cosa i fem el sord quan ens truquen a casa i no obrim la porta al primer que toca el timbre. I si qui se’ns acosta o truca a la porta és foraster, per molt que jurem que no tenim prejudicis, ens en desempalleguem sense massa contemplacions. El fet que aquest sigui un fenomen social generalitzat, no em serveix de consol perquè m’adono que treure’m de sobre el presumpte pidolaire, sense ni tan sols deixar-lo explicar tira per terra moltes teories sobre la bondat del gènere humà. És possible que la desconfiança com a expressió espontània del sentit de conservació, sigui la culpable d’anar amb peus de plom i amb els ulls ben oberts: una desconfiança que, evidentment, neix de males experiències o de preses de pèl. No hi ha res que sàpiga més greu que s’abusi de la nostra bona fe, sobretot si hi ha testimonis que de seguida com ànimes caritatives et refreguen pel nas: “ja t’ho deia jo que no fossis tan innocent”.


            L’altre dia estaven sopant en una terrassa quan un pallard de mitja edat, arrossegant un nen ens va ensopir parant la mà amb insistència. ¿Com li dius que no a un suposat pare que et demana unes monedes per a un entrepà mentre tu estàs endrapant un plat combinat? Vaig ser l’únic que em vaig rascar la butxaca, confesso que per acabar d’una vegada amb aquella escena molesta. Després, el cambrer li va indicar que no destorbés més a d’altres clients. Ni me’l vaig mirar gaire, però sí recordo la mirada del nen clavada en el meu plat. I encara em fa mal. Els amics varen justificar no ser tan tous dient que per molta llàstima que fes, moltes vegades aquests numerets eren pura comèdia, potser inclús el fill era postís. “N’hi ha un a la plaça que porta un coi de pancarta de més d’un metre quadrat, on demana caritat dirigint-se a la gent com a < querido público >”. No, segurament deu ser així: que hi ha molta picaresca i fins i tot alguna mena de màfia organitzada al darrere. Però no sé com dir-li que no a algú que se’t queda palplantat i et mira de fit a fit com si li deguessis quelcom. No solc ser gaire esplèndid, principalment perquè no em sobren els quartos, però confesso que no sé endevinar qui demana per necessitat o qui ho fa per fer-se un jornal. Ara bé, sóc conscient que hi ha molta misèria escampada i que cada vegada serà més difícil separar el blat de la palla. Però, davant del dubte, prefereixo pecar d’ingenu mentre pugui, per si de cas.     

dimecres, 17 de juliol del 2013

ROSARIS I ESCAPULARIS A LA CABINA

            Aprofitant que era la diada de sant Cristòfol, el bisbe de Vic va arrambar l’aigua al seu molí escrivint al full parroquial de la diòcesi com estaria de bé que camioners, taxistes, bombers, policies i conductors tutti quanti s’acostumessin a com una rutina a senyar-se abans d’agafar el volant i que passessin el rosari abans de passar figues en un embús o de perdre els estreps quan t’enganxa un radar per sorpresa fent pam i pipa a la limitació de velocitat. No serè jo, que no sóc del seu ramat, qui li discuteixi al senyor bisbe el dret a pasturar les seves ovelles com li plagui, però sí que li discutiria això de passar el rosari per rutina perquè si s’agafa una rutina vol dir que hom s’acostuma a fer una cosa de manera repetitiva, sense raonar-la gaire o gens. Les rutines només serveixen per fer coses rutinàries, sense haver-nos-hi d’encaparrar massa i, a la llarga, enganxar-s’hi per avorriment, perquè s’ha de fer així, però sense una convicció especial. I suposo que no és així com desitja el bisbe de Vic que s’avinguin a passar el rosari els que rosseguen carretera i manta tots els dies de l’any.

            Quan era petit estava de moda, per força, la llet en pols que munyien els americans a en Franco perquè els nens de la postguerra no pugéssim desnarits i anèmics, però al mateix temps ens l’embolicaven, la ració de llet, amb la doctrina del pare Peyton, el qual assegurava en campanyes proselitistes que es varen fer cèlebres, que resar el rosari en família era per l’ànima tan saludable com els espinacs d’en Popeye pel cos. No hi ha estadístiques oficials, suposo, però ja m’agradaria saber quantes de les famílies que tenien de guanyar-se el cel i la bona convivència passant rosaris abans de sopar varen acabar tirant-se els plats pel cap. La meva recerca particular em revela que la majoria d’agnòstics i bastants ateus varen tornar-se’n després d’un empatx d’avemaries i lletanies. I és que un dels principals maldecaps de l’església catòlica és que la seva jerarquia és més paulista que cristiana: en el sentit que Crist no va entretenir-se fent reglaments de règim intern, sinó que es va conformar amb predicar els deu manaments i les benaurances del sermó de la muntanya; van ser en Pau de Tarso i els seus deixebles els autors de les normes i de la lletra menuda del cristianisme. Ja sé que avui la reflexió m’ha sortit descarada i burleta, però què voleu que us digui!, em faria gràcia veure per un forat com compaginaria el camioner la concentració en la ruta amb passar el rosari.  

                   

dimarts, 16 de juliol del 2013

MENORS TUTELATS, D'HERODES A PILATS

            L’educador social empresonat a Castelldans per agradar-li la pornografia infantil regentava una casa d’acollida al poble des de l’any 1997, amb el nihil obstat de la Generalitat on s’havien arreplegat fins a 14 menors tutelats, els quals se li deixaven en custòdia a canvi de quatre xavos que no sempre es cobraven amb puntualitat. Els menors que s’aixopluguen si us plau per força sota les faldilles de Benestar Social i Família procedeixen de famílies trencades i corcades, amb un currículum de greus problemes d’abandonament, maltractament o addiccions. El conco que s’avenia a tenir-los a dispesa a la seva casa de Castelldans va caure com una benedicció en uns serveis socials que no solen tenir cua a la porta per adoptar temporalment menors conflictius. Per això no se li posaren gaires ets ni uts, pel que sembla a canvi del favor. Vés quin pes els hi treia de sobre fent-se càrrec d’aquelles “perles”! Fins que ha esclatat la bombolla d’aquell massa idíl·lic comportament. El que passa és que tampoc, pel que sembla, no és que s’afanyin a treure’n l’entrellat d’una badada tan colossal, limitant-se a obrir un expedient administratiu per depurar responsabilitats, si n’hi ha esclar.


            Fa mesos que l’assumpte de la tutela de menors grinyola i tufeja. Just farà un any a fi de mes, es va denunciar que uns 80 centres residencials que atenien prop de 2000 menors en situació de desemparament, es trobaven abocats al col·lapse per manca de recursos, al no pagar la Generalitat les misses. El mes d’octubre de l’any passat educadors socials de Girona varen manifestar-se per palesar el bloqueig dels seus centres com a conseqüència de la morositat de l’administració. I el febrer d’enguany el propi Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va declarar que es temia que la Generalitat estigués donant més nens en acollida a particulars sense filar massa prim, per estalviar-se els diners. Els treballadors socials avisaren que els acolliments temporals no prou catòlics s’estaven portant a l’extrem i que això augmentava el risc que els menors tornessin a patir problemes. Els centres d’acolliment que sempre havien estat saturats i amb llistes d’espera ara tenien places lliures i, en canvi, proliferaven els casos de nens derivats a altres alternatives d’acolliment,  sobretot en famílies extenses, simplement mirant la pela. Seria, també, per qüestions econòmiques que es feia la vista grossa sobre l’estranya predisposició de l’home ara detingut per pederasta a acollir tants menors com li portessin? Si fos així, no seria bo prendre’s a la fresca, fins després de vacances la investigació administrativa de tot plegat.  

dilluns, 15 de juliol del 2013

TERTÚLIES TELEVISIVES PER LLOGAR-HI CADIRES

            Ja em perdonareu, però si faig una mica de zàping al·lucino al descobrir que en matèria de tertúlies televisives conviuen de manera contradictòria per una banda, la dels tertulians que no es treuen de la boca la paraula crisi, en les vessants econòmica i política, les quals analitzen i sacsegen pel davant i pel darrera i que, de tant en tant, deixen anar alguna manxiula apocalíptica, i per altra banda, hi ha la dels que es passen el dia fent safareig, xafardejant descaradament des del rei cap avall, ridiculitzant al mort i a qui el vetlla, convertint alguns platons en vertaders abocadors d’escombraries. Si em decanto per les primeres acabo deprimit i confús perquè tot i que hi solen participar experts de cert renom, mai no s’acaben de posar d’acord en res: ni en el diagnòstic, ni en el remei, ni en la prevenció. En canvi, si deixo de banda els meus perjudicis intel·lectuals i m’escarxofo davant d’un programa d’aquest on s’esbudellen els famosos i tota la seva parentela, sense escrúpols ni aturador de cap mena, per part de tertulians professionals que es guanyen les mongetes o el caviar competint a veure qui la diu més grossa, potser no engreixo el meu bagatge cultural, però almenys aprenc molt sobre cretinisme, barroeria i mala baba. I, sobretot, m’oblido durant una estona de la prima de risc, de les retallades, de l’atur que es desboca, i de la gent que no pot arribar a fi de mes sense una crossa.
           

            ¿Heu vist una cosa més depriment que reunir quatre suposats experts en economia a l’entorn d’una taula i que després de discutir la jugada durant una hora, acabin tan desavinguts com havien entrat, sense posar-se d’acord ni per apuntar una mínima solució pràctica? Quan anàvem a escola, ens deien que la ciència era exacta i que sempre dos més dos farien quatre. Mentida punyetera! De grans, hem aprés fins i tot a posar en quarantena els axiomes que semblaven indiscutibles, i que tants caps tants barrets.        No hi ha res a fer, tothom porta un rei al cos i només s’escolta els propis arguments. No hi ha manera de fer un front comú, per exemple, contra la crisi ni contra la corrupció política. I el que fa més ràbia de tot plegat, és que algunes de les patums que pontifiquen a tort i a dret canviïn d’opinió amb gran facilitat, depenent de quin cantó escalfa el sol i de quin plató es troben. Per aquesta raó, potser, tenen tant de predicament aquells programes de porqueria iconoclasta, on es compren i es venen les intimitats pròpies i les dels altres per un o dos plats de llenties. Un terç del país ho aplaudeix amb delit, perquè prefereix empassar-se brossa, abans que deprimir-se escoltant que demà estarem pitjor que avui. 

diumenge, 14 de juliol del 2013

SI ELS VELLS NO ALLARGUÉSSIM TANT...

            De la manera com alguns “experts” fan l’anàlisi del per què l’estat del benestar se n’ha anat en orris sembla com si la culpa de tot plegat la tingui l’envelliment compulsiu de la població. I que s’arribi als 65 anys tenint corda per rato enlloc de considerar-ho una senyal de progrés, benestar i salut, sigui vist com una calamitat. A principis del segle passat l’esperança de vida era de 34,8 anys i avui és de 82. Catalunya, doncs, envelleix i ho seguirà fent: el milió i escaig de vells trempats que som avui s’haurà doblat el 2040. Poca broma! A la meva manera de veure, doncs, caldria afrontar aquesta evidència sense tremendismes apocalíptics, sinó sent conscients els governants que han d’actuar, tant per garantir-nos l’atenció adequada com per fer front a la necessitat que un jovent productiu i emprenedor agafi el relleu i empenyi l’economia. En tot cas, que els hi quedi clar als experts porucs que el fenomen s’ha d’encarar amb imaginació, ja que l’envelliment de la població és propi de les societats avançades i no s’ha de prendre com un símptoma de decadència ni com una hipoteca del futur.


            Els vells tenim a les mans un potencial econòmic com a consumidors de serveis específics en camps com la salut, el turisme, l’oci i la formació, malgrat n’hi hagi cada dia més que esdevenen fràgils per culpa d’unes pensions insuficients que els condemnem a la soledat i a l’aïllament o a tenir una dependència creixent de l’entorn familiar al encongir-se els pressupostos destinats a gestionar el suport públic a la dependència. Tanmateix, ja fa mesos que famílies que ho passen magra treuen l’avi de la residència perquè no poden pagar-la i se’l tornen a posar a casa resignats perquè la pensió de l’avi ajudarà a fer bullir l’olla. Per tant, abaixar les pensions com estan barrinant polítics i experts de pacotilla mitjançant l’aplicació d’una fórmula perversa que, en resumides comptes, ve a dir que la quantia de les pensions es determinarà en funció de la massa de recursos disponibles via cotitzacions, seria un daltabaix per als afectats, per a les famílies i, a la llarga, per a la convivència. Té sentit endarrerir la jubilació, però prou de tan marejar la perdiu no sigui cas que passi com sempre: que quan estava mort el combregaven. I ja que els vells allarguem tant - i per molts anys que sigui així -, potser no seria cap disbarat recuperar en llocs estratègics de l’engranatge social el capital humà que representa la gent gran activa, solidària i, sobretot, experta.   

dissabte, 13 de juliol del 2013

LA SORT ÉS DE QUI SE LA BUSCA

            Seria una bona teràpia, portar a visitar un hospital algú d’aquests que es passa el dia queixant-se de la seva mala sort. Al veure el pa que s’hi dona entre malalts de tota mena hauria de ser molt mesell per no caure de la figuera i pensar que, potser, no té tanta raó de somicar contínuament com una criatura malcriada. Hi ha gent que s’empassa amb coratge inexplicable vertaders drames personals o familiars, jugant-s’hi la vida, negociant allargar-la una temporada més o regatejant la seva qualitat residual. Les quatre xorrades que ens passen als que tenim salut i allò indispensable per anar tirant, no ens haurien de treure el son, ans al contrari: hauríem de donar gràcies a Déu o a qui es vulgui per la bona sort que gaudim.


            En aquest món de mones, tot és relatiu i, fins i tot, a vegades arriba a ser-ho tant que ens hauria de fer caure la cara de vergonya ser tan ximplets per menjar-nos el coco. no pas amb qüestions transcendents, sinó amb tonteries de pissarrí. Voleu dir que s’ho val anar sempre emmurriat com si ningú ens pagués el què ens deu? Creieu-me, val més no fer-se mala sang i reaccionar amb sentit positiu no seguint la beta als qui, a còpia d’encavallar males notícies i els pitjors pronòstics, pretenen menjar-nos la moral fins a tombar-nos derrotats al divan d’un psiquiatre. Si reflexionem una mica pel nostre compte, no deixant-nos influir per cap dels xarlatans que a còpia de refregar-nos pel nas que passem una mala ratxa i que no hi ha res a fer, llevat d’acotar el cap, fer bondat i estrènyer-nos el cinturó, comprovarem que la sort és de qui se la busca fent quelcom més que esperar que toqui la primitiva. Per tenir una bona collita primer s’ha d’haver sembrat, esforçant-se i deixant-se de punyetes fatalistes. Per malament que ens ho passem en un moment donat, si tombem el cap  veurem algú que encara s’ho passa pitjor i que ni s’encaparra ni s’arronsa, no perquè sigui un insensat, sinó perquè ha après i entomat la lliçó que s’hauria d’ensenyar a totes les escoles des de ben petits: que la partida de la vida s’ha jugar i guanyar amb les cartes que t’han tocat.    

divendres, 12 de juliol del 2013

SI NO S'INVESTIGA NO ES TALLA EL BACALLÀ

            Farà gairebé mig any de la Declaració de Poblet en la qual els rectors de les universitats públiques catalanes i representants del món empresarial es conjuraren a favor d’un augment progressiu del percentatge del PIB dedicat a la investigació pública, alarmats pel fet que la inversió en aquest aspecte reculava per sota de la mitjana europea, un 2%, i s’allunyava de l’objectiu ideal del 3% pactat a l’agenda de Lisboa. De les principals recomanacions proposades en aquella convenció com urgents – identificar els clústers amb més potencial, fomentar un sistema d’incentius estables i directes per a la innovació en el teixit productiu, estimular la innovació, explorar noves fórmules fiscals que afavorissin el mecenatge i la relació entre empresa i universitat – els més calent està a l’aigüera. Un dels inconvenients és que qui té de legislar i executar aquestes polítiques pensa que el coneixement fruit de la recerca en innovació sempre es pot arrendar a fora si cal, quan la manera natural de fer recerca seria amb investigadors de casa i a les nostres universitats, si no estiguessin endeutades fins a les celles i amb l’aixeta del finançament tancada a pany i forrellat.


            El sector de la investigació que hauria d’estar especialment protegit, fins i tot en temps de crisi, va patir l’any passat una retallada del 25%. Però el problema no rau només en l’escassetat de recursos: també hi té molt a veure la descoordinació entre les diverses administracions i la desídia per establir  prioritats en les inversions partint de la base de quin és el cost i quin serà el benefici. Per exemple, si val més la pena invertir en investigació que en construir una infraestructura de ringo-rango per fardar. El investigador Joan Massagué alertava fa temps que: “si un país no protegeix la investigació científica s’està lligant una mà a l’esquena. S’està privant d’un dels instruments més barats i de més alt rendiment per crear riquesa i prestigi nacional”. Els esforços que està fent a Catalunya el conseller Mas-Colell perquè el teixit investigador que tant va costar d’aixecar no s’esfondri, no són estimulats pel govern central, sinó que amb la pressió pressupostària ens ofega i cada cop anem més enrere. El mateix professor Massagué insistia que l’edifici de la ciència és molt difícil de construir, molt fàcil de fer caure i molt complicat de refer. Per tant, si vols anar ben servit, t’has de fer tu mateix el llit. Un altre argument per partir peres.       

dijous, 11 de juliol del 2013

AL.LEGACIONS D'UN MANTINGUT

            Em va saber greu que l’altre dia en Montoro em tractés de mantingut, al dir que Espanya manté Catalunya perquè pugui donar serveis. I me’n va saber, de greu, per dues raons: la principal perquè és una punyetera mentida i en segon lloc perquè com a ministre d’Hisenda sap de sobres que ho és. A en Montoro, en el darrers temps se li solen entortolligar les paraules quan se li escalfa la boca i a vegades es fa difícil d’entendre’l, però aquest cop ho va dir clar, de raig i vocalitzant bé, és a dir: amb ganes d’insultar. Catalunya és una mantinguda d’Espanya. N’hi hauria per riure, si no fes plorar. A escola ens varen ensenyar que el llenguatge dels números no necessita intèrprets: dos més dos sempre seran quatre. Vet-aquí, però, que per una estranya coincidència o fatalitat, quan la matemàtica es contamina de política els números ja no quadren mai més, sigui qui sigui el que els manipuli. I quan els ciutadans catalans volem treure’n l’entrellat de si Madrid ens enreda o no fent el compte de la vella, descobrim que vertaderament dels impostos que paguem ens en retornen pocs i amb comptagotes. Després d’arribar a aquesta conclusió, sense fer servir més que els dits de la mà, ¿com ens hem de sentir d’emprenyats els ciutadans catalans plomats quan se’ns titlla de mantingut? Doncs com una merda, perquè això de “mantingut” ens ho hem de prendre com una ofensa, amb perdó de les mantingudes de veritat, si encara en queden.


            Les desavinences nord i sud sempre venen per culpa de les peles. El nord ric té coll avall que ha de ser solidari amb els parents del sud que, per un reguitzell de causes que ara no venen al cas, ho passen més magra. El problema esdevé quan de mica en mica el ciutadà del nord s’adona que el ciutadà del sud no només pot viure dignament gràcies als seus viàtics, sinó que en molts aspectes li passa la mà per la cara i, a més a més, se’n vanta. I s’enfila per les parets quan descobreix que qui des del centre del país hauria d’actuar com un àrbitre neutral redistribuint l’excedent de riquesa que genera el nord, el que fa és quedar-se’n una bona mossegada per tirar de beta i enlloc d’agrair al nord la seva generosa contribució l’escanya i se li menja la moral a pessigades econòmica i sentimentalment. I la paradoxa arriba a un punt que qui fa de dida generosa hagi de sentir-se bescantada de mantinguda per un mitja merda que no s’aguanta els pets de l’empatx de corrupció. Que el representant d’un govern farcit de bandarres em tracti de mantingut, quan em tracta a baqueta, m’ha congelat la pensió que m’he guanyat a pols, m’escatima tots els serveis, em regateja la identitat i se’m pixa a sobre, francament m’indigna. I molt!   

dimecres, 10 de juliol del 2013

LA FESTA DELS POCAVERGONYES

Quan tots els partits que han tocat poder des de la transició s’han untat presumptament els dits el país té mala peça al teler perquè és impossible capejar el temporal si la majoria dels capitans de la nau no mereixen cap confiança a la tripulació, perquè a més de lladres són mentiders. És cert que no tots van saquejar amb la mateixa cobdícia: si això els serveix de consol accepto que uns són més pocavergonyes que d’altres. Però a fi de comptes, tots són uns miserables aprofitant-se de la influència del càrrec públic per treure’n profit personal, després d’arrambar la quota destinada al partit. I el què fa més fàstic és com, des de les cúpules d’aquests partits tan democràtics que inclús reparteixen carnets de demòcrata, es depuren les responsabilitats. Si un militant ha estat tan burro de deixar-se enganxar se’l defenestra sense miraments perquè serveixi d’escarment. (Em pregunto si per haver robat o per deixar-se sorprendre “in fraganti”). Però quant la merda esquitxa tot el partit de dalt a baix repliquen les acusacions com galls de panses dient que res és el que sembla.


            El banquer Todó en la seva compareixença parlamentària per explicar el naufragi de Caixa Catalunya va dir-ne una de grossa: “que es vivia com en una festa”. Devia ser la festa dels pocavergonyes perquè quan es fa balanç resulta que la gent de l’establishment ha acabat amb el ronyó ben cobert i la resta de comparses pelacanyes esllomats. ¿No s’adona el gallec amb cara de viatjant de grà cuit, que no pot durar ni un dia més governant la nau perquè ens està fent caure la cara de vergonya? ¿Que qui aboca fems sobre el seu partit i el cap de la majoria dels seus dirigents no és un extraterrestre ni un separatista fastigós, sinó el tresorer que durant vint anys els hi portava els comptes? En Bàrcenas és un impresentable, però ha engegat el ventilador i esquitxa de merda del president cap avall a tots els que remenaven cireres. I el problema és que no hi ha recanvi ni dins al propi partit ni a l’oposició, que també s’enfonsa en un femer. Què farem, doncs? La regeneració passa per rescabalar primer el perjudici i a això és difícil que s’hi avinguin, tenint en compte que per alguns la festa continua i que les contractacions públiques fetes els darrers vint anys estan contaminades per una “mordida” generalitzada. Francament, bon vent i barca nova!         

dimarts, 9 de juliol del 2013

EL DRET A DECIDIR... A DECIDIR EN LLIBERTAT

            Em fa l’efecte que una manera de tirar la pedra i amagar la mà sobre el dret a decidir consisteix en afegir-hi al debat una postil·la tan múrria com “dret a decidir en llibertat”, perquè malgrat sembli a primera vista una aportació ben intencionada, en realitat amaga un cop baix al insinuar que tal com està plantejada la partida no es jugarà net i els ciutadans no sobiranistes no tindran llibertat per expressar-se. Potser no sóc jo, des d’aquest modest blog d’opinió, qui ha de matisar-ho, però ho faig convençut que ha arribat l’hora de no deixar-ne passar ni una als que busquen treus peus al gat només per embolicar la troca. I que en aquesta fita tots hem de trepitjar fort com un sol home, sense ofendre ningú ni fer cap mal gest. A la meva manera de veure, el plantejament de la qüestió no té volta de fulla: per primera vegada els catalans farts de ser l’ase dels cops són majoria aclaparadora i reivindiquen el seu dret a decidir si volen o no continuar parant l’esquena als que n’han abusat d’ells tota la vida, i si el resultat de la consulta els hi sigues favorable com esperen, posar en marxa el mecanisme per desempallegar-se d’una madrastra que sempre els ha mirat de cua d’ull: Espanya.


            Els que convoquen la consulta, evidentment, són els que consideren que l’única esperança per a no morir esllanguits i corsecats és la independència. I si pensen com pensen és natural que defensin la seva opció i que es trenquin el cap planificant com s’haurà de desenvolupar la separació fent la mínima trencadissa possible i quedant tan amics com es pugui amb els veïns. El problema, la tensió i el conflicte el provoquen els que no estan d’acord amb partir peres, que també és una opció llegítima i respectable, però que no volen ni sentir a parlar de sotmetre’s al veredicte de les urnes a través d’una consulta, fent campanya i proselitisme en favor de mantenir-se dins l’Estat amb la mateixa intensitat i llibertat que els sobiranistes. A quina altra llibertat es refereixen si no és la de participar en una consulta amb total garantia? Exercir el dret a decidir no vol dir altra cosa que decantar-se per la separació o per mantenir els llaços amb Espanya. No cal amagar l’ou. La qual cosa no vol dir que si la balança es decantés per l’independència l’endemà mateix ja s’hagi d’aplicar, sinó que a partir del dia després el govern haurà de posar en marxa la logística de la transició. Per tant, a què ve aquesta cantarella de “decidir amb llibertat”? Que jo sàpiga, el “no” té en principi tantes possibilitats de guanyar com el “si”, si no es boicoteja el dret a fer la consulta. El que no és democràtic és negar-se a fer la prova del cotó-fluix.        

dilluns, 8 de juliol del 2013

AMOR PER DECRET

            A Xina, el govern ha decretat que els fills han de cuidar-se dels pares, anant-los a veure de tant en tant i procurant que no els falti de res. Ningú tria els seus pares, per aquesta raó, en Freud va establir el diagnòstic de “parricidi psicològic” com una provocació. Però, avui, cada vegada més estesa la desintegració de la família com a institució, les relacions entre pares i fills se n’han ressentit. En èpoques de vaques grasses, quan tothom es guanyava bé la vida perquè es trobaven oportunitats de fer diners a cada cantonada i l’estat del benestar garantia a la gent gran que passessin una bona vellesa, els fills varen viure feliços la seva independència en la seguretat que els seus pares estaven en bones mans. Però quan tot aquest món feliç i utòpic s’ha fet miques, molts de pares s’han trobat més vulnerables i necessitats de que els fills estiguessin més per ells i no sempre l’antiga dependència i empatia natural s’ha recuperat. Tanmateix, molts dels fills que havien volat del niu per viure la seva vida, ara han hagut de tornar a casa dels pares amb la cua entre cames. I els pares, vés quin remei!, els hi han fet un racó a casa, els hi han posat un plat a taula i, en alguns casos, han desenteranyinat i tot l’antiga paga setmanal.


            I és que els pares sempre han pogut cuidar-se de deu fills i, en canvi, deu fills sovint són incapaços de cuidar-se dels pares. Al contrari, quans més fills hi ha, encara pitjor: perquè l’un per l’altre la casa dels pares sense escombrar. Però a Xina, que la procreació està limitada a fill per parella, sembla que pinten bastos i que les obligacions filials no rutllen i s’han vist obligats a legislar una severa llei que recorda els fills que han d’estimar els pares i ocupar-se’n de les seves necessitats. Quan s’ha de recórrer al bastó per imposar els sentiments vol dir que la societat on això passa va a la deriva. I si passa a l’altre punta del món, des d’aquí ens ho mirem com un fenomen singular, sense adonar-nos que a tot arreu n’hi ha per donar i per vendre. A casa nostra, sense anar més lluny, fa quatre dies es va regular com a delicte la negació d’aliments als pares. No consta que cap pare hagi denunciat a cap fill, però cada vegada la pròpia societat es sacseja organitzant xerrades sobre els maltractaments a la gent gran, potser curant-se en salut. A Xina es pensen haver resolt un problema però s’equivoquen de mig a mig: l’amor es pot arribar a comprar, però mai es pot imposar per la força de la llei. Entre altres raons, perquè els pares, que si saben estimar gratis, mai denunciaran a cap fill per bord.   

diumenge, 7 de juliol del 2013

PROA FISCAL A CATALUNYA (i 2)

            No hi ha res tan lleig en la governança de qualsevol país que legislar mesures econòmiques expressament per amorrar una minoria, per causes ideològiques. I això, exactament, és el que fa els darrers mesos el govern del gallec sota la batuta del gran bruixot Montoro, el qual després que no han fet efecte en la tribu catalana els conjurs i la remoguda d’espantalls, ha passat a la següent fase aplicant-nos lavatives contundents que ens deixin en la pell i l’os i sense ganes de brega. Aquest joc brut, evidentment, el gallec Rajoy el nega posant la cara de viatjant de gra cuit que sempre li dóna resultat a l’hora de quedar bé amb la vianda al plat. Només cal fixar-se en les dues darreres iniciatives del seu govern per entendre que no es juga des de l’executiu envers Catalunya ni amb lleialtat ni amb coherència. Amb lleialtat, perquè no es tenen en compte els benintencionats intents d’encaixar amb Espanya que durant dècades els dirigents catalans han defensat de bona fe i amb coherència, perquè cap persona sensata tira pedres contra la seva pròpia teulada ni mata la gallina que li pon els ous de dos rovells. És veritat que la gallina ha dit prou, que no vol pondre cap més ou; però enlloc d’esbrinar les causes d’aquesta rebequeria i esmenar-les opten per entrar al galliner a retorçar colls.


            La llei d’Unitat de Mercat imposa el principi del “passaport únic” per als productes i serveis fabricats dins del territori espanyol però el rerefons no és econòmic sinó polític perquè suposa carregar-se el sistema de distribució competencial estatutari vigent i amb l’excusa de l’eficiència recentralitzar l’Estat de les autonomies i, sobretot, aixafar sibil·linament la guitarra a les “peculiaritats catalanes” en matèria d’etiquetatge i promoció dels seus productes perquè no hi hagi cap dubte sobre l’empremta “espanyola”. Però on es fa palesa i més entenedora la barroeria com l’esquadra d’Hisenda ha posat proa, fiscalment parlant, a Catalunya és amb el projecte de pentinada a les societats esportives,  i ja veurem si la deriva no arribarà a qualsevol societat en un segon tram, per depurar l’evasió d’impostos i de cotitzacions a la seguretat social. I és una provocació descarada als fogots sobiranistes perquè aquesta pentinada s’assajarà primer a Catalunya. Que una Hisenda complaent amb la morositat milionària dels clubs més importants i amb els tripijocs de molts esportistes d’elit a l’hora de desviar els seus ingressos a paradisos fiscals, pretengui que la infinitat de societats esportives que fan la viu viu tributin i declarin les compensacions de misèria que paguen des de a entrenadors a col·laboradors de tota mena, passa de taca d’oli. I que comencin a passar els rasclinet per Catalunya, és una impertinència.     

dissabte, 6 de juliol del 2013

PROA FISCAL A CATALUNYA (1)

Si algú encara pensa que no hi ha encalafornat en algun racó de la Montcloa l’estat major d’una mena d’escamot per fastiguejar a Catalunya i fer desdir els díscols catalans de la seva impertinència sobiranista, és que té pa a l’ull. Aquest món ja porta temps més que suficient d’experiència per saber de manera inequívoca que res passa per casualitat, inclosos els fenòmens naturals: tot té un per què. Oimés en política, que és l’art d’aconseguir impossibles sigui a base de llagoteries o de fer entrar, directament, el clau per la cabota. Hi ha uns polítics que són uns artistes a l’hora de trenar complicitats i de buscar la mínima resquícia de coincidència per eixamplar-la fins a arribar a acords possibilistes, i n’hi ha uns altres més expeditius que saben el que volen i no tenen manies per imposar-ho sense contemplacions a l’adversari. Però, per desgràcia,  ni hi ha uns altres més potiners i punyeters que s’estimen més tirar la pedra i amagar la mà, collant fort als seus socis perquè no es passin de la ratlla ni tinguin massa idees que acabin fent-los ombra. 


A Catalunya li ha tocat, des que en Tarradellas va fer a Madrid l’únic gol de veritat amb el retorn de la Generalitat, com a companys de viatge una colla de mig amics que ens han colat gols per l’escaire com el cafè per a tots i ens han regatejat amb més o menys elegància totes les iniciatives per acostar-nos a la seva porteria. i quan els hi ha convingut ens han fet la llesca descaradament, refiats que al tenir en nòmina a l’àrbitre mai els hi xiularan un penal en contra sinó que, com a màxim, arribarem a tirar algun corner sense més conseqüències perquè si els hi van maldades recorren al fora de joc. Ja em perdonareu que abusi en aquesta reflexió tant de les metàfores futboleres, però és que venen com anell al dit per denunciar la darrera cancalleta que ens ha fet el matusser Montoro: pentinada fiscal i de seguretat social a tots els clubs i societats esportives petites o grans d’Espanya, començant per casa nostra. Continuant amb la política del si no vols caldo tres tasses, a la qual ahir em referia al analitzar les raons de la maniobra de la virreina Llanos, avui han posat proa a Catalunya pretenent que milers i milers de petits clubs de totes les societats esportives tinguin, des de l’encarregat de material fins al darrer mono que hi treballi unes quantes hores per amor a l’art, d’alta a la seguretat social i declarats els seus ingressos. A l’operació se li veu tant el llautó com exemple de que han posat la proa fiscal cap a Catalunya, que demà hi reflexionarem una mica més perquè aquesta jugada no només és pròpia de potiners, sinó que al fer servir els catalans com a conillets d’índies l’han convertit en una eina més de pressió política per guanyar-nos el partit als despatxos enlloc de al camp i jugant net.               

divendres, 5 de juliol del 2013

EL "TRÀGALA" DE LA VIRREINA

            Si no vols caldo, tres tasses. La delegada del govern central a Catalunya, la inefable Llanos de Luna, ocuparà una torre de Pedralbes de gairebé 500 metres quadrats, per establir-hi la seva vivenda habitual. Per motius de seguretat, diuen. I ens ho hem de creure? Deuen pensar que els “catalanufos” portem tanta llana al clatell que ens ho empassen tot. Com és que després de nou anys d’haver abandonat aquella torre com a residència, la delegada del govern ha decidit de sobte mudar-s’hi? Per por que li facin una cara nova? M’atreviria a dir que ni en els seus deliris ha arribat a pensar seriosament que perilli físicament. Els catalans, inclús indignats, no representen un perill per molt que l’escridassin. Llavors, per què ara se li acut el canvi de pis? Francament, no hi trobo altra explicació que la de deixar palès que la delegació del govern equival a una mena de virreinat i que l’aparador ha d’estar a l’altura d’aquesta dignitat. Com a contrapès al palau de la plaça de sant Jaume. Perquè sapiguem qui porta els pantalons. Si ja n’estaves fart de la seva prepotència, bel·ligerància i menysteniment, empassa-te’n tres tasses.

            La qüestió no és el palauet, sinó el moment elegit per endinyar-nos la indirecta. Quan mig país li retreu els seus tics de comissària política, va i ens refrega la seva condició de virreina. La delegació del govern central en una comunitat autònoma de primera categoria, com és Catalunya, hauria de passar gairebé desapercebuda, limitant-se a la coordinació administrativa de quatre organismes de l’Estat, marcant un perfil polític discret i baix. Però no ha estat així, sinó que li han pujat els fums al cap i ha volgut treure el màxim llustre al seu rang institucional. No cal ni parlar de quan costarà la rehabilitació de la torre: no val la pena entretenir-nos en foteses. Perquè el que compta és el gest i que expressament s’hagi escollit el pitjor moment per fer ostentació de la dependència política de Catalunya envers el govern central. A la meva manera de veure, aquest canvi de pis suposa una provocació més, molt ben calculada estratègicament. I un escarni quan els desnonaments estan a l’ordre del dia. No es fer demagògia barata aquesta reflexió, sinó constatar que són tan maldestres i creguts, que ni se’ls hi ha passat pel cap que amb aquest gest innecessari ens toquen una mica més botet. En política, gestos com aquest no ajuden a fer amics, i els bons polítics saben que mai haurien de ficar-se de peus a la galleda fins aquest punt, perquè els errors tàctics tard o d’hora es paguen car. I si no, ja ho sentirem a dir!    

dijous, 4 de juliol del 2013

NO DEIXIS PER DEMÀ...

            De petits ens varen ensenyar que no deixéssim per demà allò que podíem enllestir avui; però es veu que la lliçó alguns no la varen trascolar massa bé, i més aviat gandulegen a l’hora de fer allò que toca, quan toca. I és que fer el que convé, generalment és incòmode i no entreté tant com marejar la perdiu i esperar a veure-les venir. Per aquesta raó, tantes vegades ens hem de lamentar de no haver pres la decisió adequada en el moment que convenia. Quantes coses haurien anat d’una altra manera si els que tenien de prendre decisions no haguéssim fet el ronsa en el moment crític, per comoditat o per covardia. Desgraciadament, no sempre és possible refer-se de les conseqüències de no haver estat llepafils quan era necessari treure el geni. Per exemple: si sobre la merda de la crisi financera i de la bombolla immobiliària s’hagués dit tota la veritat des de bon principi i actuat sense contemplacions, de ben segur s’hi hauria pogut posar remei, enlloc de trampejar la situació amb mentides i pedaços. Bé, és una suposició perquè també passa sovint que els que diuen les veritats o avisen dels perills en surten escaldats.   


            La pregunta que primer em ve al pensament és sobre les causes de la manca de reflexos i de múscul dels governants, i sempre em topo amb la mateixa maleïda resposta: dient la veritat crua i nua es corre el perill de perdre el poder, i la majoria dels que s’hi rebolquen satisfets no volen ni sentir-ne a parlar. De manera que el més fàcil es emborratxar la parròquia amb frases fetes i jocs de mans enrevessats, per amagar l’ou. Quan la "trola" ja no cola més i el sòl trontolla fent tremolar les cames dels il·lusos que pensaven viure en un paradís i es desperten en un vesper, amb la paraula crisi pretenen justificar-ho tot. Durant el dol que estem passant des de fa mesos per la pèrdua de l’estat del benestar i de tantes altres oportunitats socials, infinitat de gent reconeix que si s’hagués actuat d’una altra manera en un moment donat, ens hauríem estalviat moltes fallides i disgustos. Doncs almenys que se n’aprengués de la lliçó i no es jugués més a tirar pilotes fora i es fes, en un altre tema delicat com la “qüestió catalana” com li diuen a Madrid, allò que toca fer a un Estat democràtic quan té una patata calenta a les mans com que Catalunya pugui exercir el dret a decidir. Si tant volen tibar la corda fent veure que tenen les orelles a cal ferrer, es poden trobar que la corda es trenqui i els hi caigui a sobre un devessall d’indignació acumulada tres-cents anys.

dimecres, 3 de juliol del 2013

ES MEREIX EL FMI EL PERDÓ?

No hi ha pitjor política que la de no rectificar quan no porta enlloc. I això, precisament, és el que fan avui no només polítics de casa nostra, sinó d’arreu – inclosos els que pertanyen a la cúpula dirigent, als dotze apòstols de la globalització – quan és hora d’agafar el toro de la crisi per les banyes i donar-li la rebolcada que es mereix. Qui ha portat a l’atzucac actual no han estat solament uns polítics maldestres que tenien les mans foradades i pardalets al cap sinó, sobretot, els gurus i bruixots de les finances que actuant com uns usurers perversos, varen donar corda als polítics mal administradors, facilitant els seus jocs de mans especulatius per tenir-los tan lligats de mans i peus que els poguessin manipular com putxinel·lis. Pels que com jo mateix ens entenem fent el compte de la vella, amb el misteri de la crisi estem al cap del carrer: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir els petits mandarins de cada país amb capricis de grandesa, i els “ajudava” a endeutar-se lligant-los una corda al coll perquè quan estiguessin ben desesperats es pengessin tots solets.

            Ara, un dels principals botxins de l’estat del benestar i de la classe mitjana – el FMI – ha reconegut que es va passar de rosca masegant Grècia i la resta del sud europeu, però amb confessar el pecat no n’hi ha prou per fer-se perdonar si no hi ha propòsit d’esmena, i pel que es veu no en tenen pas cap intenció, la qual cosa vol dir que si no es canvia de sistema, ni en tota una vida pencant com negres ens traurem el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem si per arribar a fi de més ens han de fiar a un tant per cent d’interès d’usura, cada dia que passi estarem més penjats i, al final, potser ens faran vendre l’ànima i tot. Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb criteri i senderi: per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o formats a corre-cuita per internet. I d’aquí plora la criatura. ¿Voleu dir que “els mercats” titelles del FMI i la resta dels dotze apòstols fins i tot no s’han ocupat d’escabetxinar els pocs líders de raça que quedaven, perquè ningú els hi pugés fer ombra? ¿Serà per aquesta raó que els seus testaferros només fan que marejar la perdiu amb retallades inútils? Jo no els puc pas perdonar, per molt que es piquin el pit si no li donen un tomb com a un mitjó a la seva política. Que vagin a plorar al riu!             

dimarts, 2 de juliol del 2013

ELS PETITS PLAERS INSIGNIFICANTS

A vegades sembla com si sense parlar de política, d’economia o de pilota no sabéssim passar l’estona quan hi ha tantes coses que ens envolten, a les quals a penes donem importància malgrat siguin la sal i el pebre de la vida. Potser si dediquéssim una mica menys de temps a discutir la jugada ens estalviaríem moltes emprenyades i valoraríem més les coses insignificants que tenim arran del nas, a prop de casa. Sembla mentida que perdem tant de temps jugant a arreglar el país, que ens entestem a trobar solucions enginyoses a la punyeta de la crisi o ens emboliquem en fer la plantilla de can Barça per la propera temporada, com si no tinguessin al club prous tècnics per fer-ho. A vegades, també va bé asseure’s tranquil·lament a veure sortir el sol o a prendre la fresca havent sopat, mirant les estrelles amb l’ànima mig adormida enlloc d’estabornir la capacitat de pensar penjats de la tele.  


            Hi ha moltes més coses per fer a la vida que encaparrar-nos amb la política o amb la crisi. Per exemple, sentir goig per tenir un balcó ben florit de flors, compartir un plat cuinat per un mateix i que ens ha quedat per llepar-s’hi els dits, passejar pel bosc amb una colla d’amics escoltant el cant dels ocells i fent-la petar sobre temps reculats, portar sempre un somriure als llavis i no regatejar el “bon dia” a ningú, cantar a la dutxa encara que es faci córrer que és una carrinclonada passada de moda, jugar amb els néts o amb els fills petits deixant-nos encomanar la seva innocència, estar agraït per tenir feina i una família que t’estimi i a qui estimar, facilitar els mals tràngols als desorientats i als cagats de por que se t’acosten per explicar-te les seves penes... En trobaríem a grapats de petits plaers, de coses insignificants a les quals no parem prou atenció. No tot s’acaba parlant de política o de futbol. Avui pot ser un bon dia per provar-ho.

dilluns, 1 de juliol del 2013

BROTS VERDS I CUQUES D'ESTIU

            La reiterada insistència del gallec i dels seus escolans d’amen a pronosticar que s’ha tocat fons i que això de la crisi ja és aigua passada, em fa sospitar que tanta eufòria es basa més en aquella dita que a l’estiu tota cuca viu que no pas en símptomes fefaents que la recuperació econòmica està a la cantonada. Els que passem els comptes com ho feia la vella, pensem que mentre el consum no es desvetlli i el diner no arribi a dojo als emprenedors no especulatius, la màquina productiva no es desencallarà i els brots verds se’ls hauran de pintar a l’oli. I quan la tardor torni amb la migranya penjada a l’esquena ens deprimirem davant la realitat i, llavors, els incombustibles manipuladors buscaran tres peus al gat per encolomar a alguna ànima de canti la culpa de que el conte de la lletera s’hagi trencat. I si no en troben cap altre cap de turc, sempre podran recórrer al separatisme català per entretenir la parròquia i desviar l’atenció dels autèntics culpables.


            L’any passat a la classe política la prima de risc i les tensions del deute van estroncar-los les vacances i més d’un, entre la xafogor i els nervis, no va aclucar gaire l’ull en tota la temporada. Però enguany, no passarà. “Aviat lligarem els gossos amb llonganisses – diuen els oracles de la Montcloa – i amb els 1.900 milions d’euros que ens han tocat a la rifa cicatritzarem la nafra de l’atur juvenil”. No se sap que hi hagi un pla concret de polítiques actives, però com que la responsabilitat de l’atur recau en la ministra Fàtima, és possible que més que un pla tinguin preparat un miracle. En qualsevol cas ara no cal pensar-hi, ara toca anar de vacances, confiant que els brots verds floreixin sols i el setembre ja se’n tornarà a parlar. El problema és que quan es deixen els deures pel setembre es solen recollir més carbasses que no pas aprovats. I, per cert, malgrat la colla del gallec es refia que a l’estiu tota cuca viu, que sàpiga que aquest estiu molts milers de cuques ho passaran magra, envoltades de misèria i d’incertesa. Per què no ho pregunten als treballadors socials i als voluntaris dels bancs d’aliments, si veuen per enlloc brots verds?