PER TOT SANTS UN CONTE ENLLOC D’UNA REFLEXIÓ

QUAN LA PLUJA DE LA TARDOR ENS RENTI ELS ULLS

1

            Se sabia totes les absoltes de memòria i podia repetir de raig els sermons dels capellans de totes les parròquies de la ciutat, perquè el seu entreteniment preferit consistia en no deixar-se perdre cap funeral. S’havia canviat al torn de tarda a la impremta, de manera que tingués lliures els matins per repapar-se en la seua ceba, ja que d’enterraments se’n feien molt pocs a la tarda d’unes temporades ençà. S’ho passava bé, com una criatura, anant d’una església a l’altra, seguint el fúnebre itinerari del dia que es planificava repassant les esqueles del diari, aprofitant que el tenia de franc perquè el tiraven a la seua impremta.  A vegades no tenia més remei que fer salat als funerals o escapolir-se abans de la darrera absolta per tal d’arribar a temps a la següent cita a una altra parròquia, els dies que tenia un repertori atapeït. De fet, en tenia prou observant una estona les cares dels assistents, sobretot les de persones que representaven això que se’n diu “el dol“, per satisfer el seu desig. Perquè no se li escapés cap detall, solia asseure’s en un banc lateral, procurant passar quan més desapercebut possible millor: per aquesta raó es vestia poc esverat i procurava no cridar l’atenció en cap aspecte. Malgrat això, la seva reiterada presència en tants de funerals havia d’acabar despertant per força la curiositat de més d’un enterramorts. Inclús en alguna ocasió li feien palès que ja els fastiguejava, ignorant-lo passant de llarg a l’hora de repartir els recordatoris per tocar-li el botet. I algun de més decidit va deixar-li clar que no els feia cap gràcia trobar-se’l com un estaquirot fent la papallona en gairebé tots els enterrament. Però l’home feia com si sentís ploure i mai protestava per moltes indirectes que li deixessin anar. De manera que al final els de la funerària van acabar no fent-li cas, com si ja formés part del decorat.

2

            Tampoc als de casa seua els hi havia dit re de què feia quan no era a la feina, perquè estava convençut que la seva manera tan peculiar de passar l’estona ho considerarien una raresa i la Berta, la germana gran amb qui compartia pis, no estava pas per brots i de ben segur no pararia de burxar-lo fins treure’n l’entrellat d’aquella manera tan rara de matar les hores. L’home, que deuria tenir uns cinquanta anys si no vaig mal fixat, de fet vivia rellogat a casa de sa germana des que aquesta es va quedar vídua però cadascú se la mirava d’una manera diferent aquesta relació de conveniència. L’home deia que va anar-se’n a viure amb sa germana per fer-li companyia i donar-li un cop de mà amb els cèntims perquè no arribés tan escurada de butxaca a final de mes, comptant només amb una escarransida pensió de viduïtat. La Berta, en canvi, explicava que havia recollit a casa el conco del seu germà petit cansada de veure’l peregrinar de fonda en fonda, és a dir com aquell que fa una obra de caritat però, sobretot, perquè estigués ben cuidat i mengés calent. Una neboda que venia de tant en tant a treure el nas per la casa i vetllar discretament l’herència dels tiets, havia pronosticat que no trigarien gaire a tirar-se els plats pel cap; però ja feia temps que es mantenia aquella relació i no semblava pas que cap dels dos fes nosa a l’altre. De fet, entre els funerals i la impremta els dies feiners es veien poc i pel que fa als festius l’un es passava el matí al cementiri i l’altra a missa. Només la tarda dels diumenges la passaven plegats a la sala d’estar: ella pendent de la televisió i ell aïllat amb uns auriculars a l’orella penjat del futbol. Per tant, com que de conversa més aviat se’n gastava poca a aquella casa, mai va sorgir el tema de seva estranya afició necrològica, estalviant-se l’home d’explicar quin gust trobava en els funerals i en els cementiris. Potser si n’hagués tingut l’oportunitat de parlar-ne, tampoc no hauria sabut com posar-s’hi per explicar-ho i sobretot perquè la Berta li entengués unes raons tan subtils i desguitarrades.

3

            La veritat és que l’home gairebé ni se’n recordava de quan li va entrar la mania d’encantar-se mirant la gent plorar. Ja que era aquest, precisament, el motiu de la seua fixació: anar a la recerca del drama, del moment més colpidor d’una persona, de la pena i el desesper en estat pur. Quan una mare que enterrava un fill es desfeia en plors i la tenien mig d’arrossegar perquè no caigués abraonada damunt del taüt, a ell les llàgrimes li vessaven dels ulls com rius desbordats, envaint-lo una sensació tan tremenda de felicitat que seria difícil de fer-la comprendre als demès per molt que s’hi esforcés. Perquè ell necessitava, senzillament, plorar per ésser feliç; però el plor no li provocava el sentiment ni la compassió que li sortia de l’ànima, sinó que era quelcom que jo no sabria descriure d’altra manera que com l’efecte reflex del dolor que sentien els altres. Quan més veia patir més aviat ell arribava al clímax de la satisfacció complerta, de la felicitat total. Per plorar necessitava veure plorar. Alguna vegada, molt poques la veritat sigui dita, que es va veure obligat a donar explicacions de la seua pena als que sense coneix-se’l s’esborronaven de veure’l tan desfet, va confessar-los: - Si no pogués plorar, seria home mort.

 En qualsevol cas, el que no sabia ningú és que la seva incontinència llagrimall no pretenia ni remotament donar suport a uns familiars desesperats i esmaperduts, ni molt menys recordar la memòria d’un difunt que sovint ni sabia quina cara feia. Simplement, ja us ho he dit, es tractava d’un acte fisiològic d’higiene personal com si diguéssim, que li era tan imprescindible com respirar o orinar i que no podia provocar-se’l d’altra manera que veient com plorava la gent del voltant. Així de senzill i d’estúpid, si voleu: però les coses són com són i jo, pobre de mi, no les puc pas contar d’una altra manera. Ara que us ho he contat, me n’esgarrifo i tot perquè ja us ho ben asseguro que no voldria pas patir una malaltia com la que va arreplegar aquell home. Les llàgrimes d’aquell pobre pallús només eren en definitiva una quantitat del líquid salat que tenia de destil·lar el seu cos per estabilitzar-se, a gust i tranquil; però no se li traspuava a la cara una mínima ganyota de desconsol sincer que justifiqués tal devessall. Si no les hagués pogut treure, qui sap si les llàgrimes l’haurien acabat ofegant convertides en mocs espessos.

4

El problema esdevingué quan l’home va acabar no sent-ne conscient que patia una malaltia perquè es creia que posseïa un do. Com aquell que refila com una cadernera sense haver après musica. I aquesta va ésser la seua perdició: aprofitar-se d’una malaltia pràcticament desconeguda pels metges, per fer-hi negoci. La cosa va començar quan per casualitat a un enterramorts més espavilat que d’altres empresaris del seu gremi cansats de entrebancar-se amb l’home ploraner a totes hores, se li va encendre la bombeta. Per què no aprofitar aquell pellingot ploramiques per treure’n profit?

Quan li va proposar el negoci, l’home se’l va treure de sobre tot ofès i fent-se el desmenjat. Però després que s’hi passés rumiant tota la nit, li va semblar que prou que es podia provar: al cap i a la fi només es tractava d’anar als funerals a plorar “oficialment” en comptes de fer-ho d’amagatotis. És a dir, la pensada de l’enterramorts espavilat consistia en oferir un servei complementari als familiars del difunt: el de ploraner. Ja n’hi havia precedents d’aquest ofici, inclús la bíblia en parlava de colles de dones que acompanyaven les vetlles dels cadàvers planyent i somicant per encàrrec. Però en el cas de l’home eren figues d’un altre paner: l’exuberància dels seus llagrimalls el convertien en un fora de sèrie. No tindria competidor possible al mercat i l’enterramorts espavilat estava segur que si feien senes arrodoniria encara més la seva pròspera empresa de serveis fúnebres ara que a cada cantonada li sortia competència. L’home, doncs, després de rumiar-s’ho no va trobar cap disbarat que a sobre de satisfer les seves necessitats fisiològiques li paguessin diners per dedicar-se a allò que més plaer li donava. Tanmateix, no va considerar que tingués de fer-ne cinc cèntims a la seva germana d’aquella feina extra, comprometent-se sense donar-hi més voltes a  plorar a preu fet.

5

            Però no va durar gaire l’eufòria. Els clients més decidits a contractar aquell servei complementari de la cerimònia funerària eren, francament, els familiars d’un mort  que no els venia gaire de gust plorar en públic ni en privat i, per tant, no els hi feia res llogar les llàgrimes d’un altre en un moment tan delicat com la vetlla i el funeral, convençuts per l’enterramorts espavilat que mantenir les aparences d’un profund desconsol feia senyor i persona endreçada en tots els sentits. L’enterramorts que com podeu comprovar tenia nas pels negocis, a més a més ho brodava oferint el ploraner com si no es tractés d’un servei sinó que l’home formaria part del dol i ningú sabria que la seva pena tenia un preu i que les llàgrimes eren de tramoia. Els familiars interessats en fer veure com se l’estimaven al difunt també ho preferien així perquè no es notés tant la seva sequera ploranera en un dia tan assenyalat.

Tot estava, doncs, tan ben lligat i planificat fins al darrer detall que ningú es podia imaginar que el projecte se n’anés en orris amb de Nadal a sant Esteve. I és que ni l’enterramorts espavilat ni l’home aprofitat havien previst allò que era indispensable perquè l’invent funcionés: algú tenia d’encebar les ganes de plorar de l’home ploraner professional. L’home, ja us ho he dit des de bon principi, no plorava si no veia plorar. Ell era incapaç de d’obrir l’aixeta de les llàgrimes per si sol. Ni el seu cor ni el seu cervell donaven per tant. I com que els que el llogaven era per estalviar-se de plorar les llàgrimes de l’home el dia que es va estrenar es varen fer pregar i ni esforçant-se varen aparèixer. Més ben dit, no hi va haver manera que plorés si algú no començava primer a fer-ho. Al final, l’enterramorts espavilat va calcular que si tenia de llogar un segon ploraner perquè l’engresqués, no li sortirien els números i per tant la funció va tancar el mateix dia de l’estrena.

L’home, però, continua prenent-se la medicina de plorar per controlar la seua malaltia crònica, assistint a tants de funerals com els horaris a la feina li permeten. De fet, ara a algun menys perquè l’enterramorts espavilat i escaldat pel negoci fallit no li permet de posar els peus als funerals que ell organitza, i l’home s’ha hagut de buscar la vida anant als pobles de la vora. Total, que si us hi fixeu bé amagant-se pels racons de més d’una església o ara també als darrers bancs de la capella laica dels propis tanatoris, durant els funerals potser hi descobrireu l’home que plora perquè necessita plorar . No els hi pregunteu res, tant se val. Si per cas la pluja de tardor ja li rentarà els ulls...

SI NO PERDEM ELS ESCRÚPOLS A ESCARMENTAR ELS INCÍVICS, ESTEM BEN APANYATS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 26 octubre de 2018)

- Igual que es diu d’una imatge, crec que un exemple tan real com la vida mateixa val més que mil paraules. Per aquesta raó la reflexió d’avui parteix del relat d’una pàgina viscuda, tal com la publicava abans d’ahir el diari: “la policia local d’una ciutat catalana ha denunciat l’amo d’un gos de raça potencialment perillosa que va agredir mortalment un Yorkshire terrier atacant-lo al mig del carrer. El gos agressor anava deslligat, no portava morrió i l’animal del seu amo no li havia fet l’assegurança obligatòria de responsabilitat civil ni l’havia registrat a l’ajuntament. El gos víctima l’havien tret a passejar la seva propietària i el seu fill petit, a 2/4 de 3 de la tarda per la zona residencial del seu populós barri. El gos agressor es va abalançar sobre la mascota de la família i segons l’informe del veterinari que el va haver de sacrificar el gos víctima presentava una ferida greu a la zona cervical entre les dues escàpules, ferides a la zona occipital i lesions dèrmiques incisives a la zona mandibular i maxil•lar dreta de la cara, com a conseqüència de les mossegades al coll i espatlles. En resum: el gos agressor va degollar al gos víctima. I mentre aquell s’acarnissava amb el gos petit, el nen ple de ràbia va reaccionar donant puntades de peu a l’agressor i gràcies a Déu en va sortir sa i estalvi; mentrestant tot això passava, l’animal d’amo del gos agressor s’ho mirava assegut en un banc del passeig, en un estat no massa catòlic per dir-ho suaument. En arribar la patrulla de municipals que algú va avisar, van requisar el gos agressor per posar-lo a disposició de la gossera i empaperaren l’animal de l’amo per cometre diverses infraccions greus de la llei sobre la tinença de gossos potencialment perillosos. Segons la gasetilla del diari que dona la notícia, l’Ajuntament assegura que no es tornarà el gos agressor a l’animal del seu amo fins que no regularitzi la documentació administrativa. Aquest exemple d’incivisme que presumiblement quedarà impune pagant una multa de pa sucat amb oli, es reprodueix dotzenes de vegades, en diferents versions, arreu del país.

A la meva manera de veure, però, després d’haver-se passat els Ajuntaments mesos i mesos redactant ordenances de civisme que no serveixen de gaire si a l’hora de la veritat no hi ha pebrots, ni recursos, ni personal per aplicar-les sense contemplacions quan el delicte i la sanció estan ben tipificades, perquè per postres la majoria de les vegades per allò dels consensos entre partits l’ordenança de civisme més que un instrument disciplinari és una pura i utòpica declaració de principis. I és que les ordenances, per si soles, no resolen els actes incívics ni, per extensió, la petita delinqüència; si no es fan complir rigorosament i si no s’engargamellen les normes de convivència a les persones des de ben petites, a l’escola i a la llar, no serveixen per res. I la percepció de la ciutadania és que no es fan complir amb l’autoritat i contundència suficient com per escarmentar els que es comporten fen mofa de les normes de convivència més elementals, que són precisament aquells actes incívics que fan sentir-se impotents els que els pateixen, sobretot en tenir la sensació de desempar davant la falta de reacció immediata de l’autoritat i la justícia. No cal que us faci un llistat d’aquells petits actes incívics amb els que ens topem cada dia i amb els quals em d’aprendre a conviure-hi per força, per no acabar bojos. ¿Sabeu quants petits drames s’han de viure quotidianament per culpa de veïns que no respecten el descans dels altres o de les molèsties i entrebancs burocràtics que suposa denunciar un simple robatori domèstic o un atracament al carrer? Ja no diguem del calvari que passen els ciutadans que en tornar d’unes vacances es troben la casa ocupada, i sembla que tenen més drets els okupes que ells com a propietaris. El civisme no consisteix només en recollir caques de gos, sinó en escarmentar els incívics perquè s’ho pensin dues vegades a l’hora de reincidir. I per escarmentar no cal posar-los a la presó, que de presons ja n’hi ha masses i no serveixen per rehabilitat delinqüents sinó per especialitzar-ne. Fem com a altres països en que, per començar, una justícia ràpida i de proximitat permet escarmentar incívics i petits delinqüents obligant-los a serveis socials, controlats i no simbòlics, a la comunitat. Potser l’animal propietari del gos perillós de l’exemple que encapçalava aquesta reflexió, a part d’assegurar el rescabalament a la víctima dels danys materials, ja hauria d’estar condemnat, és un suggeriment, a dedicar unes quantes hores setmanals a netejar la gossera del seu poble o a recollir caques de gos pels carrers.

JA TROBAREM PROUS DE PROFESSORS D’ÈTICA, ÈTICS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 25 octubre de 2018)

- La Comissió d’Ensenyament del Congrés dels Diputats va aprovar fa una setmana per unanimitat una proposició no de Llei de Podem que insta el govern espanyol a recuperar l’assignatura obligatòria de Filosofia durant els tres últims cursos d’institut. Segons la proposta, que ha obtingut el vot favorable també del mateix PP que la va relegar a l’ostracisme acadèmic durant el seu mandat, s’impartirà com a matèria comuna i obligatòria amb l’accent sobre els continguts ètics a quart d’ESO, i també amb caràcter comú d’obligatorietat com a història de la Filosofia a primer i segon de Batxillerat. L’assignatura s’haurà d’incloure en un currículum bàsic per a tot el sistema educatiu no universitari que sigui “alhora estable i flexible en els continguts”. L’assignatura del Filosofia havia estat una de les grans damnificades de l’aprovació de la LOMCE, que la va mantenir com a matèria troncal a primer de Batxillerat però que va eliminar el caràcter troncal de la Història de la Filosofia de segon de Batxillerat i el caràcter obligatori d’Ètica de quart de la ESO. La Unesco ha declarat la necessitat d’ensenyar Filosofia i nombrosos estudis apunten que tant la Filosofia en general com Història de la Filosofia ajuden al desenvolupament intel·lectual de l’alumne en l’exercici del pensament abstracte i en el desenvolupament de la funció executiva del cervell. “Si entenem que una de les finalitats prioritàries de l’educació consisteix en formar ciutadans lliures, la Filosofia és imprescindible per desenvolupar el pensament autònom i crític en què es fonamenta la democràcia”, diu la iniciativa política aprovada.

 El significat etimològic de la paraula filosofia diuen que és “amor a la saviesa”. Heràclit, per exemple, va afirmar que convenia que els filòsofs sabessin una mica de tot, però en Sòcrates li va trencar les oracions fent aquella cèlebre confessió que ell només sabia que era un ignorant assedegat de coneixements. D’interpretacions de què s’entén per filosofia i, sobretot, de per què serveix en trobaríem un fotimer, però jo sempre he pensat que no ens en podem refiar per resoldre problemes com la matemàtica sinó que més aviat serveix per esbargir el cap d’obsessions tòxiques, a còpia de reflexionar sense presses. I en quan a l’ètica, ensenya a aprendre a distingir el que és just del que és injust, el que és bo del que és dolent, escoltant la pròpia consciència en silenci. Tot allò que es fen trampes a la consciència, acaba resultant injust i dolent, no us càpiga cap dubte. Ja ho va dir Sòcrates: “la bona consciència és el millor coixí per dormir”. Entre el repertori de definicions de la filosofia n’hi ha per donar i per prendre, algunes de ben estrambòtiques però cap deixa indiferent, sobretot la dels propis filòsofs quan es deixen anar. En Joan Fuster, per exemple, va escriure aquest estirabot: “definició possible de la filosofia: l’art d’agafar la vaca pels collons” I en Cícero, aquell de les catilinàries, també hi va ficar cullerada: “no hi ha absurd que no hagi estat recolzat pels filòsofs”. En canvi, el murri d’en Francis Bacon escombrava cap a casa: “els filòsofs estableixen lleis i normes imaginàries per a comunitats humanes utòpiques; els seus raonaments són com les estrelles, que fan molt poca llum perquè estan molt altes”. Esporgant aquest calaix de sastre de les definicions, n’he trobat unes quantes que compro sense regatejar: “la llibertat consisteix en ser amos de la pròpia vida” (Plató); “donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” (Descartes); “és l’home només una errada de Déu, o Déu és una errada de l’home?” (Nietzsche); “només en solitud es pot sentit set de veritat” (Maria Zambrano); “no facis als altres allò que no t’agradaria que et fessin a tu, però no et facis tu el que faries als altres” (Confuci); “el problema de la dona sempre ha estat un problema d’homes” (Simone de Beauvoir); “el propòsit de l’educació es ensenyar com aprendre per un mateixos; l’altre concepte d’educació és adoctrinament” (Chomsky).            

A la meva manera de veure, doncs, ara que s’ha la filosofia i l’ètica ja s’han mig desagreujat a l’ensenyament, després de dècades de ser les últimes mones o d’estar-se castigades de cara a la paret o purgant els seus pecats al quarto de les rates, ara el que cal es que se’n facin càrrec d’ensenyar filosofia filòsofs convençuts i que de l’ètica l’expliquin aquells que la practiquin. Només d’aquesta manera serà possible regenerar la societat i eradicar cometre en públic i en privat comportaments impropis. Si voleu que us digui la veritat, francament, no les tinc totes; em fa l’efecte que anem curs de mestres prou ètics per ensenyar ètica i massa envelats per ensenyar filosofia, malgrat el seu currículum estigui farcit de màsters. 

MISTERIS, EMBOLICS I UN POSSIBLE DESLLORIGADOR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 24 octubre de 2018)

- En Khashogui era un periodista saudita crític amb l’establishment de Riad, que no queia bé sobretot al príncep Bin Salman perquè ficava el nas on no devia i, també, perquè cada dia estava més involucrat amb l’islamisme proper als germans musulmans i, també, perquè era inseparable d’un palestí que havia estat director d’Al-Jazira la cadena de televisió qatariana més odiada per Aràbia Saudita. Amb tots aquests antecedents i les evidències de radicalització que feia palès el seu darrer article a The Washington Post – es desfeia en elogis de la primavera àrab i demanava a Riad que legalitzés l’islamisme polític -, tenia tots els números perquè li fessin una cara nova. No obstant el seu perfil ideològic no coincidia precisament amb el l’estereotip democràtic occidental, era honest amb les seves conviccions i això i el fet de viure a Istanbul el feien sentir-se segur i protegit de les influències saudites. Però en el seu ofici, sobretot quan s’han fet tants enemics poderosos no es pot abaixar mai la guàrdia i s’ha de viure sempre desconfiant inclús de la camisa que es porta. Potser sí que la sabia i tenia apresa la lliçó, però va flaquejar per una raó tan humana com sentimental: va entrar al consolat saudita d’Istanbul per recollir un document que necessitava per casar-se amb la seva novia turca, una seguidora política del president Erdogan que vés a saber quin paper hi ha jugat en l’embolic. Però ell mateix es va ficar refiat de potes a la ratonera que li tenien parada els serveis d’espionatge de Bin Salman. Què li va passar allà dintre és un misteri, els rumors més creïbles diuen que va rebre una bona pallissa abans d’esquarterar-lo – de l’equip executor de la sentència en formava part un metge forense – i fer-lo fondre, mentre que la versió oficial saudita afirma que el periodista es va embolicar en una baralla que va acabar mort. El que escama és que en cap de les dues versions es diu què se n’ha fet del cos.

Coincideix aquest misteri, amb un altre, no menys sospitós i rocambolesc: la desaparició del senyor Meng Hongwei, president d’Interpol, l’organització internacional que coordina les policies criminals de tot el món. Aquest home tan poderós i se suposa cuirassat de protecció personal, va marxar des de París cap a Xina, el seu país natal, el passat 29 de setembre, però des que va posar els peus a Pequin s’ha fos com un bolado. Després de quasi un mes de no donar senyals de vida les democràtiques autoritats xineses no han contestat els requeriments dels investigadors francesos, preocupats per saber on para l’alt càrrec policial que, per cert, va dimitir com a president d’Interpol només baixar de l’avió a l’aeroport de Pequin. Com el periodista saudita, doncs, se sap com i quan va ficar-se a la gola del llop però ningú sap què se n’ha fet. L’única pista mig fiable, si deixem de banda la part especulativa, l’ha donat el diari independent Sout China Morning Post, que s’edita a Hong Kong, i creu saber que el desaparegut “està sota investigació disciplinària per part de les autoritats xineses, en un lloc indeterminat”. Però tant aquesta versió apòcrifa com el silenci oficial no fan el pes a la dona del dirigent d’Interpol que des de París, no s’està de senyalar el govern xinés culpable de persecució política i de sospitar que el seu marit està més mort que els morts del cementiri.

A la meva manera de veure, aquests dos misteris que no són excepcionals en la tèrbola història de les clavegueres polítiques existents a tots els països més o menys descaradament - en nom de la democràcia o de la dictadura - obren interrogants preocupants i algunes vegades fins i tot esperpèntics. Per exemple, ¿com es menja que un polític com Erdogan, que ha fet desaparèixer centenars de ciutadans turcs, entre ells molts de periodistes crítics com el saudita amb la seva forma de governar, fotent-se’n dels drets humans i de totes les convencions internacionals en negar-se a donar explicacions de les purgues polítiques, ara sigui qui demani justícia i transparència a Riad i a tothom li estigui bé aquest fastigós sarcasme? ¿Per què del cas Khashoggi se’n parla tant i aixeca tanta polseguera mediàtica a occident i, en canvi, la sort d’en Hongwei sembla que preocupa a poca gent? ¿És que potser aquesta entelèquia que se’n diu la comunitat internacional s’atreveix més a bordar l’Aràbia Saudita que a  Xina?  ¿Com s’explica que Trump busqui la manera de quedar bé amb la vianda al plat amb Riad, disculpant fins i tot la feina bruta del nou líder emergent saudita Bin Salman, oblidant que qui va ordenar ensorrar les torres bessones va ser un influent ciutadà també saudita, Bin Laden, i que amb diners àrabs es van finançar més o menys de sotamà les activitats terroristes d’Al-kaida? Ara, la pregunta del milió per a nosaltres, és com trampejarà Espanya el boicot a la venda d’armes a Aràbia Saudita que l’UE recomana amb els seus interessos econòmics històricament foscos? Haurà de fer molts d’equilibris dialèctics el malabarista Pedro Sánchez perquè ens empassem la roda de moli. Però, vet-aquí, que a mi se m’acut una solució per matar d’un tret dos pardals: el conflicte català i el manteniment dels llocs de treball a les fàbriques d’armament i a les drassanes de Cadis. Que concedeixi la independència a Catalunya amb el compromís que aquesta nova república, com que haurà d’abastir-se de material per a la seva defensa, es subrogui dels contractes d’armes i corbetes subscrits amb els saudites, descomptant les comissions de la Corina i de l’emèrit. Que s’ho pensi el president Sánchez, no li cobraré res per aquest desllorigador. 

DANYS COLATERALS DE LA INSEGURETAT CIUTADANA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 23 octubre de 2018)

- La Berta, fa tres mesos venint de plaça al Mercat de sant Antoni, a la una del migdia, quan ja arribava a casa seva en plena Ronda de sant Pere, un pocavergonya li va robar la bossa d’una estrebada tan forta que quasi la va fer caure per terra a ella i a la senalla. El lladregot va fugir cames ajudeu-me sense que cap dels transeünts amb qui es devia creuar a aquella hora de tan transit reaccionés a temps d’empaitar-lo. Només un xicot de pell negra i cepat, que també venia de comprar, en sentir els crits d’auxili de la pobra dona, arronsada com un cuc al costat d’un dels arbres del carrer planyent-se no tant per la patacada sinó per com s’ho faria per entrar a casa sense les claus, va deixar a terra les dues bosses que portava al costat de la senalla de la dona atracada i va perseguir el lladregot sense cap èxit, perquè li portava massa avantatja i se li va escapolir. Però el xicot va tornar vora la dona, la va ajudar a posar-se dempeus i es va esperar fins que van arribar una parella de mossos que algú havia trucat, als quals va oferir el seu testimoni malgrat al pispes l’havia vist només d’esquitllada i per darrera.

La Berta, sort en va tenir que una veïna amb qui es feia molt guardava un duplicat de les claus del pis i, almenys, va poder-se refer del trasbals asseguda al seu balancí, després d’anar a fer un pipí perquè l’ensurt no se li quedés tancat a dintre, tot prenent-se un cul de conyac que tant sí com no la veïna li va portar. La pobra dona, tot i que portava com una daina els seus quasi setanta anys, de cop se li n’havien posat deu més a les cames i no parava de memoritzar el que se’n recordava de l’agressió per quan pugessin els mossos a fer-li l’atestat i, sobretot, el que duia a la bossa que li havien pres: de diners no gaires, perquè gairebé va gastar al mercat tot el que portava, però hi tenia les claus, les targetes del bus i una de crèdit de la Caixa, els carnets d’identitat, de la seguretat social, del casal i fotografies... Li semblava que es descuidava d’alguna cosa, però no estava per concentrar-se massa, amoïnada per tot l’enrenou que l’esperava: canviar el pany de la porta per si de cas, anular la targeta de crèdit, renovar els carnets, recollir a comissaria la denuncia per l’assegurança...

 La Berta, després de tres mesos encara no ha pogut treure’s del cap l’estrebada d’aquell ximple i cada vegada que s’acosta a l’indret on va passar el que va passar, no pot evitar l’angoixa que l’envaeix i la fa canviar de vorera. La mossa que li va fer l’atestat ja la va advertir que encara que enxampessin el lladre, el botí era tan escarransit que no li farien pas res; però ella no ho va entendre i avui encara li costa. I és que tres mesos després la dona no ha paït que els danys colaterals no es puguin al·legar a l’hora de demanar responsabilitats al lladre. Si només compten els danys materials i encara depèn de la quantia, el patiment moral i l’angoixa no tenen cap valor, ningú en fa cabal?

La Berta trigarà temps a refer-se de la impotència que senten les víctimes, sobretot quan són grans, després d’un atracament i li sembla que es injust que la llei no contempli com s’han de valorar i tractar les seqüeles de por que li han quedat, sobretot després que no ha canviat el pany de casa perquè el serraller li’n demanava massa i s’ha hagut d’acontentar posant un baldó per dintre. Per aquesta raó va sortir de polleguera l’altre dia en escoltar per la tele que delinqüents com el que la va atracar, per petits robatoris entren per una porta del jutjat i surten per l’altra i com que la majoria són insolvents els perjudicis causats a les víctimes aquestes han d’anar-los a cobrar a cal mestre armer. Però sobretot es va indignar quan un polític ben clenxinat i amb posat de perdonavides va dir que tants de petits delictes s’expliquen per l’augment d’immigrants i de gent sense feina, i que s’havia de tenir paciència perquè no tenien prou policies i que d’inseguretat n’hi ha a tots els carrers del món perquè la misèria porta aquestes conseqüències. “Collons! – es va esverar la Berta, en sentir-lo -, jo passo com puc amb una pensió de viduïtat de merda i no se m’acut robar a cap botiga!”   

QUE POC DURA L’ALEGRIA A CASA DEL POBRE! DITA POPULAR AVALADA PEL SUPREM

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 22 octubre de 2018)

- Els il•lusos consumidors que varen brindar amb cava que el Tribunal Suprem es desdigués de la seva pròpia doctrina, que establia que qui demanava un préstec hipotecari tenia de pagar a Hisenda un 1,5% (a Catalunya) de l’import manllevat, i declarés urbi et orbi en la nova sentència tot el contrari, o sia que era la Banca qui tenia de rascar-se la butxaca enlloc del client, no se’n saben avenir de la nova marxa enrere de l’alt Tribunal encara no quaranta-vuit hores després d’haver donat la raó als pobres. La paralització de la sentència que canviava el criteri de tributació de les hipoteques i responsabilitzava els bancs i no els seus clients del pagament de l’impost d’actes jurídics documentats, posa en dubte per no dir directament a la picota la competència, els mecanismes de funcionament i, en definitiva, la credibilitat de la justícia espanyola. Aquesta sentència de les hipoteques va en camí de convertir-se en el coitus interruptus judicial més còmic de la història. Que la sentència suposava un gir radical en la jurisprudència vigent fins llavors i que, per tant, tindria una important repercussió econòmica - positiva per als clients i negativa per als bancs -, ja se sabia de sobres quan es va dictar després de mesos d’estudiar les reclamacions dels consumidors a la doctrina anterior. ¿Què va passar en 48 hores perquè el sis jutges de la Sala d’allò Contenciós-Administratiu frenessin en sec l’execució de la sentència i espantats per les repercussions de la seva decisió decidissin passar la patata calenta al Ple del Tribunal? Fins i tot una criatura s’adona que del Ple amb trenta-una maneres de pensar poc en treure’m l’aigua clara. Hauria pagat a gust per ser testimoni, amagat darrera un forat, de la conversa entre el portaveu “dels dotze apòstols” i el president de la Sala, el jutge Diez-Picazo. Desenganyeu-vos-en els que us en rigueu dels que creiem en la llegenda dels dotze apòstols: s’ha de tenir molt de poder i capacitat de convèncer, perquè tot un Tribunal Suprem espanyol faci el ridícul més espantós tirant enrere, per primer cop en tota la seva història, una sentència publicada que per la transcendència social i econòmica del seu contingut es de suposar que sis magistrats tocats i posats no la van dictar a la babalà.

Per altra banda, que una Banca que l’any passat va generar beneficis, segons dades subministrades per les pròpies entitats, superiors als 15.000 milions d'euros, s’espanti perquè les conseqüències de la sentencia que deslliurava els clients de pagar uns impostos que en endavant se n’haurà de fer càrrec ella era una ruïna pel sector bancari, és una presa de pèl. Segons estimacions fetes públiques per la patronal de la Banca les repercussions de la sentència es podrien enfilar a 4-5 milions d’euros, import que a la meva manera de veure fora perfectament assumible a costa de retallar una mica i temporalment els seus beneficis. Però aquest sacrifici es veu que no el podien acceptar de cap manera perquè en l’opinió dels capgrossos dels bancs es tractava d’una perversió del sistema. Em costa de creure que a cap d’aquestes lluminàries capitalistes se li acudís ponderar les exclamacions d’histèria recordant que la Banca en fallida fa vuit anys havia sigut rescatada del naufragi amb salvavides pagats amb els diners de tots els pobres espanyols. Préstec si us plau per força que a l’inrevés dels hipotecaris els bancs ni han tornat ni eixugaran mai. Una mostra la tenim amb Bankia que va costar un ronyó i mig treure-la de l’aigua i l’any passat va declarar 800 milions d’euros de benefici, dels quals no consta que se’n destinés cap partida a rescabalar el deute amb la societat.

És cert que no sabem com acabarà aquesta comèdia, però em sembla que com sempre els pobres pagarem els plats trencats amb diners o dinars, perquè en el suposat cas que la sentència no s’hagués suspès, els estats majors de la Banca havien passat la nit del lloro maquinant com repercutir al client les pèrdues encarint les hipoteques, inventant-se més comissions o reestructurant personal amb l’excusa de la cada dia més eficaç i despersonalitzada prestació de serveis mitjançant màquines tan intel•ligents, que ni fan vaga ni es queixen per treballar totes les hores de l’any. I que no s’equivoquen mai, ja que la culpa sempre és del pobre ignorant client que no les sap utilitzar. Aquests dies estem assistint al judici de Caixa-Catalunya pels sobresous que es pagaven als seus directius quan l'entitat ja estava en fallida tècnica. Encara que el tàndem Todó-Serra ho nega, si la Caixa hagués anat tan bé suposo que no ens hagués costat 12.000 milions de diner públic sanejar-la per vendre-la ben embolicada i quasi a preu de saldo al BBVA. En totes les intervencions tant de les defenses com dels imputats només es retreu que eren legals i estaven al mateix nivell dels executius dels sector, però ningú ha parlat d’ètica. No serveix d’excusa dir que els sous de la competència eren igual de generosos, sense preguntar-se també si eren ètics. Comparativament, aquesta excusa és tan de mal pagador com la dels polítics acusats de corrupció que es treuen les puces de sobre al•legant aquell “tu més” dirigit als altres partits. Però què hi farem, són coses de la Banca que vetlla pels nostres interessos amatent a tenir paraigües a disposició quan fa sol i no quan plou.

ELS ATEMPTATS DE COLLBAIX I ELS ESTIRABOTS D’AGUSTÍ COROMINES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 19 octubre de 2018)

- El pal que subjectava l'estelada de Collbaix, un  cim emblemàtic a tocar de Manresa que tinc el goig de veure des del balcó de casa estant, va tornar a aparèixer tombat dimecres. Uns desconeguts  diguem-ne vàndals, van forçar el pal i el van doblegar fins fer-lo caure malgrat el robust sòcol de  formigó que l'aguantava. És l'enèsima vegada que es repeteix una violació semblant d’un símbol  independentista, però l’estelada s’ha restituït sistemàticament i tossuda després de cada encamisada. El Centre Excursionista de la Comarca del Bages (CECB) és qui vetlla des de vés a saber quan de temps ençà, però molt abans de la moguda sobiranista, per mantenir alçada damunt d’aquest cim una senyera catalana que en un moment donat fou reemplaçada per l’estelada. Cada vegada que els diguem-ne vàndals la trinxaven i violentaven, com us deia, als pocs dies el CECB la restituïa. Pel maig d’enguany, a Collbaix es va atemptar dues vegades consecutives; la primera, es van limitar a tombar el pal però segurament emprenyats en veure que els excursionistes s’afanyaven a refer-se de la malifeta, no van trigar gens com gossos rabiosos a queixa-lar més fort: en efecte, van serrar el pal de la bandera arran de la base i destrossaren tot el que pogueren de l’entorn. Des d’aleshores, molta gent reaccionà indignada davant l’evidència que aquells atacs no eren una simple bretolada de quatre capsigranys i que potser ja era hora de deixar de fer el sòmines referint-se a aquells impresentables com a vàndals, denunciant d’una vegada les coses pel seu nom sense por ni tantes contemplacions. És a dir, denunciar que els autors dels atemptats eren d’aquella llei de persones tan dolentes que viuen només per fer mal i sembrar zitzània, i que no anaven lluny d’osques els que els classificaven entre fatxes i terroristes. Com us anava explicant, doncs, després d’un altra salvatjada a primers d’octubre, un centenar i escaig de voluntaris divendres passat, el dia del Pilar, atenent la crida del CECB van hissar amb l’orgull ferit, de nou l’estelada en condicions fent-la una mica menys accessible i vulnerable. Amb aquest propòsit pujaren al cim proveïts del material i les eines necessàries per bastir una base prou sòlida com per assentar-hi el nou pal de ferro on s’hi penjaria l’estelada, després d’encofrar-la de formigó perquè fos més resistent i dissuadís els galifardeus d’atacar-la. Però vet-aquí que aquells malxinats s’ho degueren prendre com un repte i al cap de cinc dies justos varen destrossar la il·lusió i l’esforç dels amics del CECB. En alguna llodriguera, però, les bestioles violadores ho degueren celebrar a la seva manera: conjurant-se per tornar a fer de les seves tan prompte com s’haguessin reparat els danys i una nova estelada tornés a voleiar. No m’agrada mai fer judicis d’intencions, però en el cas que ens ocupa juraria que les reiterades agressions, fetes amb nocturnitat i traïdoria, no poden considerar-se obra de quatre brètols arreplegats en una cantonada, sinó que son atemptats induïts i organitzats per gent carregada d’odi. M’agradaria saber - en el suposat cas que un dia s’enxampés els vàndals in fraganti o que algú de la seva mateixa colla els delatés, per por que de tan tibar la corda de la provocació aquesta es trenqués i algú pregués mal -, com qualificaria la fiscalia aquests atemptats contra la convivència i quin delicte imputaria als autors materials i als inductors, si es confirmessin les sospites que molta gent barrina. No em vull ni imaginar que la fiscalia o la policia hi traguessin importància als fets mentre ningú hagués pres mal, perquè demostrarien ésser uns incompetents ignorants en no saber que els càntirs de tant anar a la font es trenquen.

I per si no en tenia prou de raons per estar emprenyat, tampoc m’ha alegrat el dia assabentar-me de l’estirabot del professor universitari Agustí Colomines, un dels impulsors de la Crida Nacional per la República, cuita a Waterloo perquè com que érem pocs paris també l’àvia. En Coromines devia tenia la panxa regirada, tothom pot tenir un mal dia, per vomitar-ne una de tan grossa com aquesta: “en tots els processos cap a la independència hi ha hagut morts, però si decideixes que no en vols de morts, com passa a Catalunya, trigues més a aconseguir l’objectiu". No cal donar-hi moltes voltes per treure’n d’aquesta barbaritat una conclusió alarmant si algun il·luminat radical s’ho agafa al peu de la lletra: ... “ergo, per precipitar la independència uns quants cadàvers no anirien malament”. A la meva manera de veure, precisament un professor d'Història contemporània que aspira a dirigent polític hauria d’haver mesurat millor les seves paraules i no pas reblar-les una mica més en admetre que sense cap tipus de dubte des de l'independentisme es varen cometre moltes ingenuïtats, però vinculant-les a "aquest experiment tan català d'intentar fer una independència sense un sol mort". I per si no havia quedat clar, insistí: "de moment, en totes les independències del món hi ha hagut morts. En la nostra, hem decidit que no en volem. Si decideixes que no en vols, trigues més a aconseguir-ho i el procés és molt més llarg".  No crec que amb manifestacions com aquestes s’eixampli la base social independentista. Trobo més assenyades i de sentit comú les declaracions a la BBC del conseller Ernest Maragall remarcant que: “sense una majoria independentista d’almenys el 50%, internacionalment ningú ens farà cas”. Com que jo sóc dels que toco de peus a terra li compro a en Maragall el que ha dit i, per la mateixa raó, em saben greu les paraules temeràries d’en Coromines. I encara més, si es confirma el diu radio macuto que els CDR pensen muntar concentracions davant les seus del PDCAT i d’ERC perquè, en la seva opinió i suposo en la dels oracles àulics en que s’inspiren, s’hi amaguen molts de botiflers. D’aquesta manera no es contribuirà a la unitat ni a eixamplar la base social del sobiranisme, sincerament. I em sap molt, molt de greu.

AVORTAMENT I PEDERASTIA, DOS PATATES CALENTES AL TEULAT DE L’ESGLÉSIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 18 octubre de 2018)

- Mireu, parlem clar: quan la sensació que té la gent és que la l’església pontifica massa enlloc de dialogar sobre qüestions morals sensibles i que en tot plegat hi ha molta hipocresia, vol dir que el prestigi de la institució xerrica. El papa Francesc, per exemple, fa quatre dies s’ha despenjat condemnant enèrgicament la interrupció voluntària de l’embaràs. Malgrat no ha dit res que ens vingui de nou en l’aspecte doctrinal, si que ha causat sorpresa i certa decepció que no s’hagi mostrat més tolerant com ha fet en altres qüestions tant o més delicades. No repetiré en aquest espai limitat tots els arguments ètics, ideològics i també polítics en pro i en contra de l’avortament, amb els quals s’ha bombardejat l’opinió pública en general els darrers anys; però sí voldria deixar constància que un cop esporgades rèpliques i contrarèpliques, condemnes apocalíptiques i suports aferrissats, sempre sura per damunt de tota aquesta dialèctica una llei de llefiscós discurs hipòcrita que empastifa i desqualifica els inquisidors religiosos - per cert, d’ambdós sexes -, que persegueixen l’avortament amb el mateix zel, fervor, i convicció que si es tractés d’esclafar l’esca del pecat o clausurar un puticlub obert davant l’església. Quan periòdicament en un país es debat la legalització de la interrupció voluntària de l’embaràs en determinats supòsits, m’agradaria preguntar als polítics i als activistes religiosos o no que s’hi oposen radicalment, si mai no s’hi han vist involucrats ells o algun familiar en un d’aquests dolorosos dilemes morals. Fa de maldir i cadascú s’ho deu saber, però tal com va sentenciar Jesucrist qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

A la meva manera de veure, doncs, ¿com és possible que ningú amb tres dits de front, sigui polític, bisbe o simple activista pot estar convençut que la malformació del fetus o una maternitat forçada i no desitjada després d’una violació hagin d’estar radicalment excloses com a causa legítima d’interrupció de l’embaràs? A que juguen tota aquesta gent tan mesella, a fer de Déus? Una cosa és que la dona decideixi si s’atreveix o no a tirar endavant un part de risc o el d’una criatura no desitjada i avorrida abans del néixer, i una altra de molt diferent obligar-la en nom de la llei penal o de la doctrina religiosa a parir, per exemple, el fill discapacitat sever que porta a la panxa sense garantir-li els recursos econòmics necessaris i de per vida perquè aquesta criatura i el seu entorn puguin suportar conviure amb la seva dependència. Per tant, quan sento condemnes aferrissades de l’avortament em pregunto si aquestes posicions tan intransigents no s’assemblen bastant a les d’aquells fariseus que Jesucrist, en nom de qui es justifiquen tantes barbaritats com es diuen temeràriament, va foragitar del temple a fuetades.

I per si no en teniu prou d’escudella hipòcrita, ahir va transcendir que l’orgue de govern dels bisbes espanyols ha volgut desempolsegar la seva obligació “in vigilando” respecte dels abusos sexuals a menors per part de qualsevol que vesteixi hàbit i depengui de l’església catòlica, creant una comissió que elabori un reglament intern per evitar que en cap institució sota la seva responsabilitat passin coses tan fastigoses i, tanmateix, un protocol d’actuació en cas que es detecti algun abús sexual. Seria perfecte aquest sobtat zel i fins i tot es podria dispensar que arribi a misses dites, si no fos que el bisbe designat per aquesta delicada missió és el d’Astorga, un tal Menéndez Fernández, que sembla ser els anys vuitanta va mirar cap a una altra banda quan un sacerdot de la seva diòcesi va ser acusat d’abusos sexuals dels seus alumnes quan feia de mestre de religió. A principis dels 90 aquest capellà va ser exclòs de la docència i, com llavors era pràctica habitual a l’església per tapar-se les vergonyes, fou traslladat a una parròquia de Zamora. L’any 2016, consta que el bisbe en qüestió, en fer-se públics a través de la premsa xafardera diversos casos de pederàstia en els quals s'havia fet els ulls grossos, va emetre un comunicat oficial demanant perdó pels danys causats i prometent posar els cinc sentits d’ara endavant per resoldre aquest greu problema. ¿No podien trobar ningú més moralment solvent per encapçalar la comissió antipederastia?

DEMOCRÀCIA TOSSUDA, PACÍFICA I RESPONSABLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 17 de 2018)

- Ahir una gentada de milers de persones va omplir plaça Catalunya, les places d’altres ciutats i es va concentrar davant les presons on estan reclosos el polítics presos. Uns presos que malgrat els de Madrid no volen que se’ls hi digui polítics, la veritat és que si estan a la presó és precisament perquè són polítics, ja que si fossin delinqüents comuns, corruptes o defraudadors fiscals ja estarien gambant pel carrer en comptes de purgar preventivament un presumpte delicte ni jutjat ni sentenciat. No m’importa gens discutir quants eren els que van concentrar-se, feien patxoca i amb això ja en tinc prou perquè em consta que els de Madrid que no volen que sigui dit que a Espanya hi ha presos polítics, aquestes mogudes de constant gent al carrer els posen cada vegada més nerviosos, encara que ho dissimulin fent veure que són quatre i el cabo arrossegats pel coll pels sediciosos separatistes. El que passa és que a còpia de tantes concentracions s’han començat a adonar que aquesta gent que es mobilitza no es mou per consignes sinó per sentiments i conviccions. I contra una revolta sentimental es senten indefensos, desentrenats  i no saben pas com respondre-hi. Ho varen provar a a brava estomacant la gent que volia votar l’1-O i no se’n sortiren pas, precisament perquè en aquelles cues davant els col•legis electorals improvisats no hi havia cossos anònims sinò ciutadans demòcrates carregats de tenacitat, paciència, tranquil•litat i sacs de no bel•ligerància.

Però cal que no s'equivoquin a Madrid. A part d’un sentiment de dignitat ferida també la rabia ahir va mobilitzar tanta gent, ràbia perquè feia just un any que dos estimats dirigents d’aquella societat civil catalana que s'habia manifestat per centenars de milers, pacíficament i carregada d’estoïcisme, setembre darrere setembre, per reclamar el dret a decidir en un referèndum d’autodeterminació, estaven engarjolats perquè els poders executiu i judicial de l’Estat, conxorxats a l’empara de la Corona, els volien escarmentar perquè els hi fa basca i no comprenen que la gent d’un territori tan ric i emprenedor com Catalunya n’estigués tan tipa de sentir-se menystinguda , cornuda i espremuda que estava disposada a demanar el divorci, sempre que la majoria dels ciutadans del territori hi estiguessin d’acord. Al sentiment de ràbia s’hi afegia, tanmateix, el d’impotència en preguntar-se sense obtenir resposta, en nom de quina democràcia des de Madrid van posar escandalosos pals a la roda perquè fracassés l’intent dels catalans de recontar-se amb totes les garanties democràtiques - quants sobiranistes, quants unionistes -, per sortir de dubtes d’una punyetera vegada de l'atzucac polític. Aquest assaig de referèndum de l'1-O, reeixit malgrat totes les travetes, fou aprovat per una majoria parlamentària absoluta i legítima i, insisteixo, malgrat l’Estat fes tots els possibles per impedir-lo aplicant la força bruta o la dissuasió legal en base a interpretacions interessades de la Constitució, es recordarà per la història com un exemple èpic de democràcia directa de la societat civil organitzada. Per aquesta raó, ahir des de Lledoners i de les altres presons la gent que anava a fer companyia simbòlica als polítics presos es preguntava amb tota la raó: ¿en nom de quina versió de la democràcia justifica l’Estat el processament dels seus dirigents polítics, si no varen fer res més que complir amb el mandat rebut del poble a les urnes? I jo encara hi afegiria: ¿en què es basen els capsigranys unionistes – atiats per histèrics com Casado, Ribera i alguns fills de Vox -, per titllar de bens els ciutadans que donant exemple de comportament cívic per defensar amb dignitat les seves conviccions es mereixien respecte, enlloc d’una escopinada i d’insultar-los tractant-los de ramat?

SOBRETOT QUE SIGUI DELS NOSTRES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 16 de 2018)

- En moments complicats de la vida te’ns tendència natural a buscar l’aixopluc dels teus. Acomboiar-se amb els que pensen com tu, amb la branca de la família amb qui t’entens millor, amb els amics de qui saps que te’n pots refiar, dona seguretat i coratge. Des de petits, a l’escola, ja simpatitzàvem més amb uns companys que amb altres i de més grans, sense gairebé forçar-ho, espontàniament formem part d’una colla que esdevé la “nostra”, amb la qual compartim secrets, neguits, dubtes existencials, il•lusions i les entremaliadures pròpies de l’adolescència. I de mica en mica intuïm, sense que ens ho hagin explicat, que per buscar-nos la vida en el sentit més ampli de la paraula, és imprescindible tenir clar quins són “els nostres” i a quins hem de considerar “els altres”. En principi, perseguir l’afinitat, desenvolupar el sentit de pertinença de classe o fomentar la complicitat mes amb uns que amb altres no es necessàriament negatiu si no degenera, més enllà de la sana recerca de les teves identitats; però si aquest sentiment de forta empatia pels teus el que amaga en realitat són intencions de confrontar, de marcar territori o d’excloure del cercle de les amistats amb les que ens fem els que no són considerats “dels nostres”, tenim mala peça al teler. Vés a saber com hi hem arribat a una realitat tan depriment i decebedora, però el cert és que pretendre que tots els nostres veïns i la gent que coneixem caminin de bracet cap a un objectiu comú i sota la mateixa bandera és una utopia i, per tant, el concepte d’unitat que defineix les grans empreses, l’entusiasta i possibilista propòsit d’anar “tots junts” cap on sigui, perd pistonada quan treuen el nas amb força les expressions separatistes del “nosaltres” i “vosaltres”, que cada dia estan més de moda en un món tan competitiu que anima a desconfiar de tothom perquè te la poden fotre. Però el vertader problema és que identifiquem el "nosaltres" amb "els bons" i el "vosaltres" amb els dolents.

A la meva manera de veure, doncs, sovint sense adonar-nos-en inclús en les converses intranscendents utilitzem aquestes fórmules col•loquials que, sense proposar-nos-ho expressament, posen l’accent més en les diferències, les fronteres, els prejudicis que no pas en les coincidències. Ja sé que no es tracta més que d’una forma de parlar, però per desgràcia massa vegades el “nosaltres” o el “vosaltres” es fa servir més del compte, i no sempre inconscientment, per marcar distàncies intel•lectuals, polítiques i socials entre les persones; per recalcar, en definitiva, que si dues persones no pensen igual potser també ens hem de plantejar si per aquesta raó una de les dos té menys drets o és inferior a altra. No està escrit en cap protocol, però és evident que en una qüestió tan corrent i normal com aprofitar les oportunitats d’accedir a llocs de treball, amb responsabilitat o no, tant en l’empresa privada com en l’administració pública, en algun moment indeterminat de la selecció el fet que el candidat o candidata sigui “dels nostres” pesa una mica més que no pas els mèrits acadèmics o la experiència. Segur que ara mes d’un alçarà la veu indignat per protestar que la meva afirmació és indemostrable i fins i tot un pèl temerària. D’acord, però convido el discrepant a donar una ullada a l'entorn del mercat on es compren i es venen influències, i sense prejudicis després d’aquesta gira, digui si encara pensa que sóc un exagerat. D’aquí ve allò que us deia al començament, que en un moment donat de la vida adulta tothom aprèn la lliçó, més sovint si us plau per força que delicadament, que l’establishment en general vigila molt de prop que siguin “dels seus” els que tinguin les millors oportunitats, sempre que no canti massa. I que si ets “dels altres” ho tindràs més pelut per prosperar i et quedaràs sol com un mussol, menjant-te les molles del pastís. Ja ho deien encertadament els avis: “qui no té padrins no es bateja”. I és que vagis on vagis, que dels teus n’hi hagi.

http://tabrilde.blogspot.com

NOTA IMPORTANT: Si esteu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians del blog.

QUANTA GENT DEU QUEDAR A CATALUNYA QUE NO HA VIST MAI EL MAR?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 15 de 2018)

- No em veuria pas amb cor d’aventurar una resposta, no obstant m’atreviria a dir que ens sorprendria saber-ho si es pogués esbrinar de veritat. El motiu d’aquesta reflexió d’avui se m’acudí per casualitat després que una veu simpàtica em va fotre enlaire la migdiada - l’hora maleïda de telefonades impertinents de tele-operadores que et tempten amb les ofertes més inversemblants -, i quan ja estava a punt de deixar-la amb la paraula a la boca perquè aprengués a no emprenyar en un moment tan delicat, em va deixar parat amb la pregunta que menys m’esperava i que possiblement mai se m’hagués acudit: “coneix algú que no hagi vist mai el mar?” Confesso que em va descol•locar i que no vaig contestar com s’esqueia una pregunta tan suggestiva i suposo que barrinant quina trampa hi havia al darrera li vaig engaltar les meves sospites amb un cop baix: “Digui’m que em vol vendre i no perdérem el temps ni vostè ni jo”. Em pensava que si li feia veure que no em mamava el dit i que estava curat d’espants davant campanyes de màrqueting, però no va anar com m’esperava. La veu simpàtica em va sorprendre per segona vegada, en replicar-me: “resposta incorrecte, no té premi”. I tot seguit em va penjar sense desvetllar-me de què anava la moguda i què coi m’havia perdut. He fet córrer endebades la veu entre els coneguts per si algú altre havia rebut una trucada semblant ningú sap de què li parlo. Fins i tot he acabat desconfiant de si aquella trucada tan psicodèlica era real o és que no m’havia desvetllat del tot de la migdiada.

Després hi estat rumiant i la pregunta que no vaig saber respondre a la veu anònima, m’ha desvetllat records reculats sobre quina va ser la meva relació amb el mar i he descobert que la primera vegada que el vaig entreveure, de lluny, va ser de nen acompanyant el meu oncle Tomàs a pescar a la desembocadura del riu vell - el Fluvià – a sant Pere Pescador. Va ésser una entrellucada, que si voleu que us sigui sincer, a penes em va fer efecte perquè estava més pendent dels peixos que l’oncle posava al cistell. En canvi quan es pot dir que vaig batejar-me amb aigua de mar fou de més gran, deuria tenir uns disset anys, quan en companyia de tres companys d’institut vàrem anar a passar un xafogós dia de vacances a Roses, venint de Figueres amb l’auto de la Sarfa. El descobriment del mar va ser tan ple i em va omplir tant la mirada, que em va pujar al cap una mena d’eufòria que em féu acceptar sense pensar-m’ho dues vegades l’aventura que em van proposar els meus amics, tots dos una mica més granats que jo i en Marius, segons deia ell, amb experiència marinera perquè cada estiu des de ben petit els pares el portaven a la platja. L’aventura consistí en llogar un patí de pedals i resseguint la costa arribar fins a la cala de Canyelles Petites; ens tornàvem als pedals i el que no pedalava s’asseia a la carcassa de cara al sol. L’aigua estava plana i la brisa era suau, de manera que la travessa va acabar sense conseqüències desagradables, llevat d’una torradora de ca l’ample que la mare va desinflamar-me a còpia d'aplicar-m'hi draps xops de vinagre per poder dormir. Ara que faig memòria, m’adono del disbarat, de la imprudència que vàrem fer aquell dia del meu bateig de mar, sobretot considerant que fora d’en Marius cap dels altres dos intrèpids mariners teníem idea de nedar. Això sí, de mar me’n vaig ben encaterinar i sempre que he pogut m’hi he anat a remullar.

El poeta Vinyoli, que mantenia un amor platònic amb el mar, va escriure una cosa tan profunda que cada vegada que la llegeixo m’inspira un sentiment nou i diferent: “Ser vell de veritat vol dir saber estar sol / Estalvia’t gemecs i fes més ample el mar...” Però quan se’m posa pell de gallina inevitablement cada vegada que l’escolto, és amb aquella havanera que diu: “Vell pescador que se’n va anar / a viure molt lluny del seu mar, assentat al sol d’un vell carrer / cantava un vell vals mariner... / Tenia barca, tenia rems, / tenia molta força a les mans / per anar a pescar, amb il•lusió / i veure el sol sortir a l’horitzó. / I, top de cop, se li acostà un infant: / Digues-me tu que hi has estat, / com és aquell el teu mar? / El mar és bo, el mar és blau, / el mar és calma i és temporal...” Si mai sabeu d’algú molt vell que no hagi vist el mar, m’agradaria d’acompanyar-li a veure’l i copsar la seva reacció davant l’espectacle i el seu sentiment de felicitat. Em sembla que fora un d’aquells moments únics i tendres que et fan creure que la vida val la pena de viure-la.

NOTA IMPORTANT: Si esteu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians del blog.

MENTRE NO ES RESCABALIN DANYS I PERJUDICIS A LES VÍCTIMES, CAP DELICTE POT PRESCRIURE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 12 de 2018)

- Em sembla imprescindible una revisió de les lleis amb el sentit comú suficient perquè es garanteixi la justícia i cap víctima s’hagi de mossegar els punys d’impotència, veient com els culpables se les campen la mar de tranquils i satisfets sense haver purgat les malifetes. Fa quatre dies vàrem conèixer perplexes la sentència sobre el cas de les criatures robades: el jutge declarà provat, sense cap mena de dubte, que el metge que s’asseia al banc dels acusats era responsable d’haver arrabassat un bebè dels braços de sa mare, per vendre-se’l a una família estèril però amb influències i diners de sobres per pagar el gust i les ganes per la criatura d’un altre. Però a continuació falla que es veu obligat a absoldre el fill de puta de metge – el qualificatiu és meu, no del jutge -, perquè el delicte havia prescrit. El jutge no en té cap culpa d’aquesta aberració jurídica, però en canvi sí que la tenen els legisladors que redactaren i permeten la vigència d’un codi penal més llepissós que una anguila. Per aquesta raó, em sembla que sense arribar a la contundència i radicalitat de la bíblica llei del talió, sí que s’hauria d’establir i fer respectar en el corpus legal espanyol un principi bàsic i sagrat: que amb independència de garantir que tothom tingui un judici just, cap delicte prescrigui mentre les víctimes estiguin vives fins que el culpable no hagi purgat amb escreix tot el mal causat.

I posats a fer, perquè l’administració de justícia a vegades no doni la impressió de ser una conya marinera, on els advocats hàbils en furgar en totes les escletxes, ambigüitats i imprevisions d’una lletra legal massa interpretable poden decantar la balança a favor dels interessos dels seus clients, sempre que es puguin pagar els seus serveis, penso que s’hauria de donar un bon repàs al reguitzell d’eximents, alguns agafats amb pinces, que es poden al•legar per rebaixar la pena. ¿Digueu-me com es menja que en casos d’homicidi o d’assassinat demostrat, el consum de droga o d’alcohol per part de l’acusat serveixi d’excusa i d’atenuant de la seva responsabilitat? Al meu parer, els únics eximents que podríem considerar justificats serien la defensa pròpia i sobretot el penediment espontani sincer i sentit; però per desgràcia, aquesta argumentació és la menys emprada pels advocats defensors ja que la praxis diària fa palès que els resulta més profitós al•legar, per exemple, alienació mental transitòria o trastorns psicològics de l'acusat en el moment de cometre el delicte. Em sembla raonable que un codi penal contempli certes garanties processals en benefici dels presumptes delinqüents, però a la meva manera de veure també s’hauria de tenir en compte la frustració de les víctimes quan, no per afany de venjança sinó per estricta necessitat de sentir-se rescabalats justament, es queden amb un pam de nas. ¿Com es deuen sentir els pares que han perdut fills a la carretera en un accident de circulació provocat per un conductor borratxo, drogat, potser inclús anant sense permís de conduir, que no rep el càstig que es mereix perquè, pobret, no sabia el que es feia sota els efectes dels estupefaents?

I no parlem dels acusats de delictes econòmics o de corrupció lucrativa, avui tan de moda? A part dels casos que prescriuen o es rovellen durant la feixuga i lenta tramitació dels expedients en uns jutjats carregats de feina endarrerida, em sembla que es poden comptar amb els dits d’una mà aquells casos en que els diners estafats, defraudats o embutxacats il•legítimament en funció de les diverses versions de la llei de l’embut, s’hagin tornat del tot. ¿Recordeu dos dels casos més característics, el de l’exdirector general de la Guardia Civil i el del banquer Mario Conde? El primer d'aquests paios va arreplegar comissions a mansalva de tots els proveïdors que prestaven tota classe de serveis a les casernes i el segon, entre d’altres estafes i manefleries va fer desaparèixer el fons de pensions dels empleats de Banesto. Si es que varen tornar alguna cosa del lladronici foren les engrunes i després de passar una curta temporada a la cangrí van passejar-se pel carrer lliures i sense fer palès cap penediment. El banquer, inclús va fundar un partit polític i va presentar-se a les eleccions donant lliçons d’honestedat. A partir d’aquests dos exemples féu memòria fins fa quatre dies i us adonareu de la magnitud de la tragèdia. Per posar ordre només cal voluntat per part de la classe política i que no escolti les veus de sirena dels lobbys que ja els hi està bé l'ambigüitat del codi penal per als seus negocis poc clars. Potser que ses senyories diputats i diputades enlloc de dedicar les sessions parlamentaries a representar xous vergonyants, a insultar-se o a fer pallassades, es cuidessin d’endreçar la barraca.

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.

PENSIONISTES TIPS DE SER OSTATGES DELS POLÍTICS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 11 de 2018)

- En un sentit o altre, quan els polítics se’n recorden dels pensionistes malament rai: o be és que s’acosten eleccions o bé necessiten que esvalotin al carrer per justificar que partits i sindicats comparteixin foto fent-los aparentment costat per sortir darrera la pancarta i sembli que serveixen per alguna cosa. Però la veritat és que poques vegades, per no dir cap, els pensionistes n’han tirat cap tros a l’olla de sortir al carrer a esgargamellar-se o d’afanar vots per a un partit, refiant-se que compliran les seves promeses electorals. I es que quan els polítics, inclús els més arrauxats, trempats i fins i tot honestos, toquen poder inexplicablement es tornen pragmàtics, prudents i canvien el tarannà social tan de pressa com les serps de pell. Qui sap si a còpia de desenganys i aixecades de camisa els pensionistes han decidit finalment prendre el carrer quan els hi rota i no quan els hi diuen, sense caminadors i a cara descoberta. ¿O potser no us ho cregueu que les convocatòries dels dilluns siguin espontànies i netes de contaminació partidista? Vés a saber, sento que contesten des del galliner! El cas és que després que els del Pacte de Toledo estiguessin emmordassats com uns putes des de feia mesos, suposo que per ordre de l’autoritat competent, en girar-se la truita a la Montcloa varen donar senyals de vida acordant apujar les pensions d’ara endavant segons l’IPC. I l’àulic Pedro Sánchez, des d’algun recés en la seva gira a l’altre cap del món, va córrer a penjar-se la medalla assegurant que el seu govern assumiria sense reserves aquesta decisió; però vet-aquí que les ministres responsables d’Hisenda i de Seguretat Social quatre hores després li varen picar el crostó puntualitzant que els del Pacte de Toledo ja podien cantar missa que el que decidien només era una recomanació no vinculant. Tanmateix, des del FMI i de la UE no s’ha trigat gaire a escoltar veus crítiques advertint que abans d’apujar res primer s’ha de saber amb quins recursos es compta per fer-ho. I d’aquí plora la criatura: que els polítics de seguida s’apunten a obrir la bossa, però quan la troben buida i plena de teranyines enlloc de mirar d’omplir-la amb imaginació productiva, realista i sostenible, prefereixen recórrer a solucions fàcils com ara anar de manlleu engreixant un deute públic. I com que jo sóc un malpensat suposo que remugant que ja pagarà el darrer que surti, quan tanqui la porta.

Perquè, siguem sincers, ¿què han fet de positiu i realista els partits polítics, inclosos els d’esquerres, quan han estat a la pomada per complir allò que predicaven per guanyar-se la confiança i els vots del personal? Si tots plegats no tinguéssim memòria de peix, potser recordaríem que va ésser un govern socialista, el del senyor Zapatero, el primer en atrevir-se a congelar les pensions, mentrestant tots els comparses que tenien pla a la taula del Pacte de Toledo, que se sàpiga, varen mirar cap a una altre costat i es varen fer el longuis a l’hora de posar fil a l’agulla per apedaçar un sistema ple de forats amb les receptes de professionals de gent amb sentit comú . Sent tan valents i actius, els polítics, quan es tractava d’escalfar el carrer per aconseguir vots, els resultats històrics fan palès que es caguen a les calces quan toca legislar una reforma que asseguri la sostenibilitat del sistema públic de pensions, garantint-ne el seu finançament sense entrar en números vermells. Ningú ha mogut fitxa seriosament al Pacte de Toledo, aquesta és la veritat, sinó que tothom mira de cua d’ull al del costat, esperant que sigui ell qui gosi posar el cascavell al gat o agafar el toro per les banyes, com us agradi més la metàfora. Sabent que les prejubilacions són una sangonera escandalosa que les patronals aplaudeixen perquè els ajuda a rebaixar plantilles estalviant-se molèsties, ¿per què els sindicats no paren de reclamar-les quan es negocia un ERO? I afegeixo encara més: ¿per què tota la classe política, per interessos sovint inconfessables, fan veure que sent ploure quan algú denuncia que no sempre el diferencial positiu entre ingressos (cotitzacions) i despeses (pensions) s’ha ingressat al fons de reserva, sinó que presumptament ha servit per tapar forats pressupostaris que no tenien res que veure amb les pensions? I si no voleu caldo, tres tasses: ¿per què es varen trobar diners per retornar generosament el patrimoni sindical confiscat per la dictadura i cap veu sindical es va alçar en favor que el patrimoni en forma d’excedents en cotitzacions des de 1961, es tornés també als pensionistes en potència? A la meva manera de veure, no serà marejant la perdiu apedaçant-lo com es consolidarà un sistema de pensions en fallida tècnica, sinó posant sindicats, partits i patronals els dallonses sobre la taula on es prenen les decisions de veritat i anant per feina. Els pensionistes que omplen carrers i places de mitja Espanya cada dilluns com un clau, haurien de reflexionar en una realitat inqüestionable: mentre els polítics no s’hi posin en serio a treballar, tocant de peus a terra i no mentint, els pensionistes sempre seran hostatges de les conveniències dels que tallin el bacallà. 

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.

NO SERIA MALA IDEA UNA LLEI DE LA CLAREDAT, A LA CATALANA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 10 octubre de 2018)

- Encara a mig refer-me de la indescriptible pèrdua de temps que va suposar la celebració del Ple d’ahir, en unes condicions de desunió interna vergonyant dels parlamentaris independentistes i sense entrar en valoracions del paper d’estrassa de la majoria sobiranista, deixant-se derrotar una darrera l'altra totes les propostes de resolució que no es podien perdre perquè, entre d’altres raons, s’havia trigat tres mesos en consensuar-les per donar una empenta a la promesa de “fer república”, no hi ha dret que per una miserable rebequeria de criatures entre els tres socis del govern - esquerra, ex-convergència i la capelleta fonamentalista dels puigdemontistes -, tots els esforços per marcar paquet units se’n varen anar a fer punyetes. En aquest estat d’ànim, voldria referir-me a una de les poques idees sensates que vaig escoltar en el transcurs del Ple per oblidar: la proposta que feren els Comuns d’una una llei de la claredat semblant a la “Clarity Act” canadenca, que va resoldre el conflicte quebequès. Naturalment, ses senyories en varen fer un cas com un cabàs del que deia el diputat Noet. I no pas perquè no mereixés ser considerada, sinó per la simple raó que qui la presentaven eren els de la sucursal catalana de Podemos; raó més que suficient pel que sembla per a no prestar-li atenció, en el marc d’una democràcia parlamentària on ja estem massa acostumats a que es passi olímpicament d’escoltar amb interès què diuen els de l’altra bancada. Però és el que hi ha; tenim els polítics arrogants que tenim.

Però no anava tan desencaminat el diputat Noet quan va proposar fer una copia de la “Clarity Act” en versió catalana. De les poques experiències independentistes viscudes els darrers anys, tots recordem que l’estat canadenc tenia amb els quebequesos un conflicte polític tan enverinat com el que enfronta Espanya amb Catalunya, i que fou gràcies a una iniciativa anomenada Llei de la Claredat que no varen arribar uns i altres a les mans. Bàsicament aquesta Llei establia, en primer lloc, que ni el Quebec ni cap altra província canadenca tenia dret a executar l’autodeterminació ni a la secessió unilateralment, sinó que en tot cas la independència s’havia de negociar sempre amb l’Estat; en segon lloc, que Quebec podia convocar un referèndum per decidir el seu futur a partir d’una pregunta inequívoca i, finalment, que perquè s’iniciés un procés negociat d’independència la majoria social obtinguda en el referèndum havia de ser clara i irrefutable. Per descomptat, els polítics que pilotaven el procés quebequès varen tenir sempre molt present que cap sentiment secessionista no valdria la pena si no era percebut pels ciutadans com a legítim i acceptat democràticament el resultat de la consulta i, tanmateix, liderant l'Estat hi havia estadistes i no aprenents de bruixot, raó per la qual no es varen tancar mai en banda al diàleg perquè eren conscient que si estripaven les cartes qui en sortiria més mal parada seria la imatge internacional i la credibilitat democràtica de Canadà.

Jo penso que a Madrid, com a Canadà, encara hi serien a temps de posar-se les piles si enlloc de polítics incendiaris i talibans hi hagués algú amb talla d’estadista, que entengués que Catalunya podria trobar un bon encaix a Espanya, si aquesta es despullés de l'armadura de Pàtria i renuncies d’una vegada a imposar el vassallatge inacceptable que ha podrit des de fa segles les relacions entre les dues nacions. Tampoc caldria anar gaire lluny per trobar exemples de com establir una entesa en pau, sobre la base d’un constant contacte bilateral i lleial: potser n’hi hauria prou recuperant aquella assenyada fórmula amb que la noblesa en temps reculats jurava fidelitat al rei de torn, naturalment reciclant-la als temps moderns: “Nos que valem tant com vós, us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres drets, llibertats i lleis; però si no, no”. Potser un tímid intent de salvar la convivència sobre la base d’aquest esperit de respecte mutu, fou l’Estatut del 2010 malgrat les dificultats que van tenir les parteres per aconseguir que nasqués, inclús amb l’ajuda del fòrceps; però després que la jacobina classe política i l’establishment que la recolzava escopissin, trepitgessin, sabotegessin i passessin el ribot a aquell pacte de bona fe, i de que finalment fos violat sistemàticament des de totes les instàncies del poder inclosa la fiscalia, per impedir el seu desenvolupament normal, si no es canvia de mentalitat per exemple aprovant una clarity act a la catalana, aquesta classe política espanyola mesquina pagarà cara la seva temeritat històrica de castigar, menystenir i ofegar la que ha sigut tant de temps la seva particular gallina dels ous d’or.

NOTA IMPORTANT: Els que estigueu interessats en comentar aquesta reflexió és millor que ho féu des del mur de Facebook, on cada dia hi ha un interessant debat entre els parroquians  del blog.