CAPÍTOL
SETÈ
EN PASQUAL, ÀLIES “EL MANETES”
Des que el fill gran d’en Pasqual va despuntar com un
manetes de la informàtica, el seu pare no se’n cansava mai de fer-li propaganda
referint-s’hi a totes hores, fos quin fos el motiu de la conversa; i per un
cantó o altre s’ho feia venir bé per posar-lo pels núvols. No se li podia pas
retreure que n’estigués tan cofat de la carrera que havia fet el seu hereu a
Amèrica, ni que li caigués la baba cada vegada que explicava que s’havia
convertit en un dels principals executius d’una multinacional del sector de
manegament d’empreses; llàstima que per culpa de la feina es veiessin tan poc,
ja que es passava quasi tot l’any pencant a Estats Units i des que s’havia
emparellat amb una xicota canadenca, les escapades a Vilagran eren més
escadusseres, ja que s’havien de repartir les vacances entre les dues famílies;
i com que la de la dona sempre tira més, ells no tenien més remei que
conformar-se amb les escorrialles i encara gràcies.
En Martí, això sí, no parava de convidar-los a Los
Angeles, però a en Pasqual se li feia una muntanya d’enfilar-se a un avió, per
a desesperació de la seva dona, que era més decidida. La darrera i única vegada
que va volar fou durant el viatge de nuvis a Mallorca: d’anada tot foren flors
i violes, però de tornada, ai las!, un
motor li va semblar que ratejava i l’hostessa de vol, amb la cara més blanca
que el paper de fumar, s’escarrassà per explicar als passatgers com es cordava
el paracaigudes, informació sorprenent els anys seixanta en un trajecte tan
curt que, pràcticament, hom no tenia temps d’asseure’s que ja era hora de
baixar. Total, que va prometre solemnement que si se’n sortien sans i estalvis
d’aquella experiència, mai més posaria els peus a un avió; i així ho va
complir. Justament perquè es veien tan poc i per mirar de tenir contenta la
dona, que no parava de fer-li la pilota per engrescar-lo, oblidant-se de la
maldestra vivència anterior, va empatollar-se, barrinant-la tot sol, una
estratagema que podria posar-hi remei per sempre a la migranya pel fill:
aprofitant-se del bon rotllo i de la creixent influència que s’estava
treballant amb els promotors de la fàbrica, li donava voltes a proposar-los que
tinguessin en compte la candidatura d’en Martí per ocupar-hi algun lloc de
responsabilitat a la direcció.
Això sí, és clar, com que tot s’ho cabdellava solet, no havia
gosat temptejar el seu fill sobre aquella possibilitat professional, ni tampoc sabia
com insinuar-ho als ianquis; però, a mesura que anava amanyagant la idea, més clar
ho veia. Tampoc li n’havia dit res al batlle ni al seu col·lega de fatigues, en
Manel, perquè gairebé estava convençut que potser era millor que en
romanguessin ignorants de les seves fantasies, ja que es tractava d’un assumpte
personal, delicat i intransferible, que havia de resoldre directament amb els interessats
un dia que els veiés de bona lluna. Per aquesta raó, es sentia més obligat que
mai a fer mans i mànigues perquè “l’operació fàbrica” tirés endavant, i que
malgrat els pals a la roda que alguns li posaven, el batlle no es fes enrere.
Si he de ser ben sincer, crec que de fet ja no el feia patir la possibilitat
que en Sebastià s’arronsés, des que va saber que si s’havia atrevit a arribar
tan lluny era perquè la família l’animava.
En canvi, el posat dels Mills el tenia més desconcertat
perquè passaven tan aviat del deliri al desmenjament, com si a vegades tant
se’ls en donés de tot plegat, donant-li la impressió, segons com, que
allargaven expressament les negociacions només per deixar-se estimar des de
totes dues bandes. Si aquesta sensació fos certa, en Pasqual en deduïa que
potser els hi era indiferent si la fàbrica acabava instal·lant-se a Vilagran o
a Vilaxica, o enlloc, mentre ells anessin ben servits de fartaneres i
comissions una temporada. Però malgrat els considerés uns barruts, mai li havia
passat pel cap, en serio, que la l’esquer de fàbrica servís només per
aixecar-los la camisa.
En canvi, sí que considerava capaços a aquells tarambanes
que al final es decantessin a favor de Vilaxica; però, era pragmàtic: si queia
bé als Mills i es guanyava la seva confiança, estaria en millors condicions per
endollar el seu fill en aquella moma, fos quin fos el poble que guanyés la
partida. La primera vegada que li va passar pel cap aquesta idea es va sentir
incòmode de pensar-hi seriosament, com si fent-ho traís el seu compromís
exclusiu amb Vilagran; però, a mesura que s’ho va anar rumiant va aparcar els
pocs escrúpols de consciència que li quedaven, en concloure que no feia cap mal
a ningú mirant de treure’n profit d’aquella oportunitat inesperada per tenir el
seu fill prop de casa. Sobretot, considerant que no els encolomaria gat per
llebre ja que, en la seva opinió, de candidats tan ben preparats com en Martí
no en trobarien gaires; només calia comprovar de quina manera havia fet carrera
a Amèrica. Però, per si de cas, repeteixo, va optar per mantenir-ne en Sebastià
i en Manel al marge de les seves elucubracions, perquè mai li poguessin
retreure que no es trencava prou les banyes per aconseguir portar l’aigua cap
al molí de Vilagran, no obstant no es tancava cap porta per assegurar la basa
del seu fill.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada