“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol novè

9

Just quinze dies després d’aquella primera carta, vaig rebre’n la segona. Per casualitat, tampoc aquell dia quan el carter trucà ningú més de la família, llevat de mi, s’ensopegava a casa; en conseqüència, també em vaig estalviar de donar-ne explicacions a la mare o a l’àvia. En quan a la Teresita poc em preocupava perquè en servir fora de casa, les poques vegades que estava al pis com aquell matí, solia trastejar fent endreça com si sentís ploure, de manera que sempre que li preguntàvem si havia sentit els crits que tot sovint s’escoltaven per casa quan hi passava l’oncle, preferia fer veure que venia de l’hort; ben a l’inrevés de l’àvia, que d’ençà de les capelletes que es tenien l’avi i el pare, era com si li voltés una mosca pel nas i no parava de burxar-me.

- Te la varen llegir la carta d’en Mauro? – m’insistia cada dos per tres, sense donar-se mai per la pell davant la meva inalterable arronsada d’espatlles.

Agafat de sorpresa la primera vegada que m’ho va preguntar, em vaig escapolir com vaig poder de donar-li una resposta concreta, però no crec pas que la meva fugida d’estudi li fes peça. Per aquesta raó, vaig decidir que si mai més me n’arribava una altra de carta i m’ho podia muntar, no en faria pas ni cinc cèntims a ningú. Per tant, a resguard del meu dormitori, doncs, vaig empassar-me el contingut de la que acaba de rebre fins quasi aprendre-me-la de memòria, i després la vaig desar perquè no me la trobessin. En Mauro, seguia relatant-me les seves aventures; però, francament, no sé pas si ho feia com aquell que s’esbrava amb un amic o més aviat era com si es confessés amb un confident.

Encara n’hi va haver una tercera, de carta, dos mesos després de la primera. Aquesta vegada, però, no vaig tenir tanta sort i va anar a parar directament de les mans del carter a les de l’àvia, que va afanyar-se a estripar el sobre, malgrat com de les anteriors jo n’era l’únic destinatari. Quan en arribar a casa vaig trobar la pobre dona esperant-me al replà, prement el sobre als dits, em va caure l’ànima als peus pensant que havia descobert la conxorxa amb que la férem gabiejar i beure a galet; però, vaig recobrar el bleix quan la vaig sentir apressar-me: - Afanya’t maco, que ens ha tornat a escriure en Mauro i no li entenc ni un borrall de la seva lletra; me la pots llegir, tu?

Afortunadament, la recargolada cal·ligrafia del cosí i la poca traça de l’àvia enfilant lletres, ens estalvià d’un bon terrabastall. Amb tota la parsimònia del món, vaig fer veure que m’esforçava per desllorigar el trencacolls cal·ligràfic, quan en realitat amb semblant martingala només intentava guanyar temps per fer-me’n càrrec a grans trets del que deia i, tot seguit, improvisar-li una versió descafeïnada. Des de bon començament, però, vaig comprendre que de les tres cartes que en Mauro havia escrit fins allavonces, la que tenia entre mans era, precisament, quina menys li convenia a l’àvia de llegir, ja que li hagués costat de pair, llamp me mau! Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

“Aquesta nit hem descansat a Zeluan, al peu de l’alcassaba, fins a dos quarts de cinc del matí, que ha tocat diana. Quan ens han manat avançar cap a la posició que havíem d’ocupar després de fer-ne sortir els moros, serien ja prop de les sis puix començava a clarejar. Ens conduïren per un terreny que semblava un rostoll de grava, que ens fatigava més del compte i ens adoloria de peus; sobretot a mi que ja no tinc mitjons ni botes de recanvi, i les espardenyes se m’han fet tan malbé que de no haver-me-les reforçat amb un tros de filferro, que en previsió sempre duc a la butxaca, hauria acabat descalç. Per acabar-ho d’adobar, una de les mules al meu càrrec, tossuda com ella sola, se m’ajeia cada quatre passes i he necessitat treure el geni per convèncer-la de no fer més l’ase. En resum, que estic desfet. Avui els fusellers no han engegat ni un tret perquè quan hem arribat a la posició que en teoria havíem de desallotjar, encara que fos amb un esclop i una espardenya, ja no hi quedava ningú per matar ni per fer presoner. Per abeurar les mules hem hagut de travessar camins on a cada pas veies cadàvers estesos a terra. El tros que separa les cases del riu que hi passa a uns tres-cents metres, es trobava també ple de cossos abatuts. Bastants eren dels nostres, si fèiem cas dels uniformes esquinçats. Els cadàvers s’havien tornat morenos, no sé si torrats pel sol o empastifats pel llot; gairebé tots estaven sencers, menys un que havien esquarterat i tenia les plantes dels peus com foradades expressament. No sabria dir si era moro o cristià, però s’hi havien ben rabejat. La naturalesa humana diuen que s’acostuma a tot, Deu ser ben veritat perquè els que, com jo, temps enrere ens neguitejava veure un familiar o un amic mort, ara assistim impàvids al macabre espectacle de trepitjar cadàvers desconeguts, podrint-se a cel ras. Mira si me n’he tornat d’insensible, que a un soldat mort que m’ha semblat calçava el mateix número de peu que jo, l’he descalçat i li he requisat mitjons i botes. He vist que d’altres companys tan necessitats com jo, d’amagat feien el mateix. Arrossegant les mules que amb llurs potes sacsejaven indiferents els cossos escampats per terra, hem travessat la posició sense altra preocupació que la d’esquivar la pudor i les mosques. Els morts que podíem identificar com del nostre bàndol sense cap dubte, teníem l’ordre de carregar-los a les sàrries de les mules per emportar-nos-els a les nostres línies. Però n’hem deixat més d’un que de tan esbudellat no es podia arreplegar ni amb pinces”

Per consegüent, després de fer-me càrrec, horroritzat, de l’escena esgarrifosa que em descrivia, mentre plegava lentament el full dintre el sobre, li vaig encolomar a l’àvia un sopar de duro que m’havia inventat a corre-cuita, en quedar-me atrapat amb els pixats al ventre. No sé si se l’hagués acabat d’empassar l’embolada, però en tot cas la providencial aparició de l’avi em va rellevar del  pes de la responsabilitat d’ensarronar l’àvia d’una manera tan miserable. Li vaig endossar, doncs, sense cap recança, la patata calenta que m’estava cremant els dits, tot posant-lo en guàrdia amb una insinuant inflexió de veu, perquè estigués al cas de què s’estava congriant: - Ha tornat a escriure’ns en Mauro.

Aleshores l’avi, en captar la indirecta, amb tota la naturalitat del món va prendre’m la carta dels dits i es va tancar a l’alcova com l’altra vegada, sense dir ase ni bèstia. Em tem que aquest gest com d’indiferència o de fredor calculada, fou la gota que va fer vessar el vas:  l’avi, de dia no solia entrar-hi mai a l’alcova, si no era per alguna cosa greu, i molt menys passava el baldó per dintre, volent dir que no se’l molestés. Però, la malfiança retinguda a contracor fins allavonces, se li va recargolar a l’àvia en forma de nus a l’estomac, i sense que pogués reprimir més el despit que feia dies l’estava consumint, obrí d’una empenta la porta traient aquell punt de geni propi d’algú que n’està fins al cap de munt que se’l prenguin pel pito del sereno:

- Dóna’m aquest coi de carta del meu nét! Què us haveu pensat entre tots, que a la meva edat em mamo el dit com una ruca?

A l’avi, per arrodonir-ho, no se li va ocórrer res més que estripar la carta en quatre trossos, els quals va llençar-li enarborat a la faldilla, fora de si pel sobtat enravenxinament de l’àvia. Suposo que va tenir un mal moment, de fet ell mateix ho va reconèixer de seguida, agenollant-se per recollir les bocinalles de paper escampades per terra. Però el mal ja estava fet, i la saragata ja no hi havia qui l’aturés. L’àvia es va quedar un moment palplantada on estava i, a continuació, va arrancar a plorar amb un sentiment que trencava el cor, mentre es tapava la cara amb una punta del davantal, no sé si per dissimular els sanglots o per a no veure la fila que feia l’avi ajupit de quatre grapes per terra. Vaig ajudar-lo a alçar-se, i quan es va tenir dempeus, amb els bocins de la carta a les mans, es va abraonar a l’àvia, repetint una i altra vegada, tant o més trasbalsat que ella: - No t’ho prenguis així, dona; que el nano es troba bé.

L’àvia es va desfer com va poder de la barroera engrapada de l’avi, i sense deixar de gemegar, li va reprotxar amb ràbia que la volgués enganyar: - Si està tan bé, a què venia tota aquesta comèdia d’amagar-me les seves cartes? Al meu nét li n’ha passat alguna de grossa, m’ho ensumo, i vosaltres no voleu que jo en sàpiga res. Això és el que penso i no me’n fareu desdir pas, per molt que vulgueu encolomar-me garses per perdius!

Com si no n’hi hagués prou, l’oncle Joaquin es va presentar d’improvís enmig de l’esverament general. Des de les darreres raons que s’havien tingut, només treia el nas per casa si portava algun encàrrec de la feina, i un cop havia enllestit el que venia a dir s’esquitllava sense torbar-se ni un segon a fer-la petar. La majoria de les vegades, inclús, ni es molestava a pujar al pis, sinó que es limitava a cridar sense cap discreció el missatge que portava, des de baix estant de l'ull de l'escala.

Però, aquell dia es veu que amb el sarau que s’havia muntat a dalt ningú va sentir pujar, i un cop estigué dintre del pis va esmolar les antenes per tafanejar descaradament què coi passava de nou; una reacció, per altra banda molt pròpia del seu instint de fura. Jo estava tan pendent de les raons, que no sabria dir quanta estona feia que l’oncle hi era xafardejant a peu de porta, ni si havia escoltat com l’àvia les hi clavava barres avall a l’avi. El cas és que en veure’l, tots vam quedar tan garratibats que, fins i tot la ploranera se li va estroncar de cop a l’àvia, i l’avi, com si se li hagués aparegut un fantasma, s’encarcarà del tot per preguntar-li amb cara de pocs amics: - Què cony vols tu, ara?

- Només vinc a avisar-vos que demà us han canviat el torn: heu de formar a  trenc d’alba, que se li ha girat feina a la brigada.

I com si li requés d’anar-se’n sense tocar el botet, va afegir: - Apa, ja us deixo, perquè veig que volen baixos; no us n’estigueu d’esbravar-vos, que buidar el pap de tant en tant és molt saludable. Us ho dic per experiència, són les coses a mig pair que fan un racó i t’acaben fotent una cossa al fetge, si fas el carrincló badant.

L’oncle ja s’enretirava com havia dit, quan l’avi inesperadament el va aturar per demanar-li que s’esperés un moment. Allavonces l’oncle, tombant el cap el suficient per mirar-se son pare de fit a fit, el va advertir amb una mitja mossegada: - Si voleu dir-me alguna cosa val més que no comenceu buscant-me les pessigolles, perquè acabarem esgarrapant-nos com sempre, i ni a mi ni a vós ens convé fer-nos mala sang.

L’avi no va seguir-li aquesta vegada la beta provocadora, de tan trasbalsat com se sentia per l’escena d’abans amb l’àvia: - Només volia dir-te que el teu fill ens ha escrit; per si de cas t’interessa de saber-ho.

- Ja us les podeu ben confitar les mentides i excuses d’aquell dròpol. He que va anar-se’n de casa, quan li va rotar? Doncs ja està tot dit. I encara que m’acusi d’acceptar els diners que li varen donar pel rescat d’aquell mosso a canvi de comprar la seva llibertat, com em va tirar per la cara en tocar el dos, ni és veritat ni era com s’havia de comportar amb son pare. Per tant, si té problemes que vagi a plorar a casa dels frares que li van deixatar el cervell, i que ens deixi tranquils d’una puta vegada a nosaltres.