Si jo fos una criatura, i
m’hagués passat confinada entre les quatre parets de casa durant quaranta dies,
no sé si em faria gaire il·lusió posar els peus al carrer per acompanyar un
dels meus pares al supermercat, a fer gestions al banc o a la farmàcia. És
exactament com es va explicar ahir la portaveu del “gobierno” i, a la meva
manera de veure, malgrat digués que la decisió l’emparaven “els experts”, no me
la vaig creure perquè era una temeritat assegurar que cap “expert” pogués
beneir un pla tan bèstia, llevat que en portés més al cap que als peus.
Afortunadament, al capvespre el ministre de sanitat va treure els peus de la
galleda i va aclarir que tota la mainada fins a catorze anys, de primer havien
dit fins a dotze, podria sortir a passejar a partir del diumenge. (No sé si el
susceptible conseller Buch hi veurà segones intencions en el fet de que el
desconfinament no comencés el dilluns, dia de la marededéu de Montserrat, com
estava previst). En fi, bromes apart, després d’un període tan perllongat de clausura,
si jo fos una criatura desconfinada voldria aprofitar la sortida per passejar,
encara que fos una estona, per algun parc, alguna plaça amb arbres o, fins i
tot, per passar davant casa dels avis perquè malgrat fos de lluny els pogués
saludar, enlloc d’obligar-me a fer un itinerari com el en principi anunciat,
tant poc atractiu com poc saludable per a la mainada. El que necessiten les
criatures és estirar les cames, córrer una mica, prendre el sol i respirar aire
lliure, i no pas tancar-se en un super, una farmàcia o un banc. No sé quant de
temps va perdre el “gobierno” parint aquesta barrabassada, però prohibir a la
mainada que passegés tranquil·lament, amunt i avall em sembla com a mínim
sarcàstic i potser una mica cínic, si em poso transcendental.
Per aquesta raó, el “gobierno” crec que aquesta
cagada d’ahir l’hauria de servir per repensar-se seriosament aquesta mania
jacobina de centralitzar la presa de decisions, gairebé “manu militari” a
jutjar pel missatge subliminal implícit en l’escenificació de de les rodes de
premsa diàries del "gobierno", En anteriors reflexions he manifestat,
a bastament, la meva convicció sincera que en temps de crisi la batuta de
l’orquestra només pot estar en una sola mà; però, ho deia convençut que aquesta
batuta ha de servir només per coordinar amb més eficàcia la gestió, no pas per
fer passar tothom pel tub com si fossin un ramat de bens. En un Estat
descentralitzat que respon a un model autonòmic - oimés quan un parell o tres
d’aquestes autonomies són nacionalitats històriques que tenen traspassades
importants competències, no es pot confondre la coordinació raonable d’una
estratègia determinada, amb un zel malaltís per tenir collats i muts a la gàbia
els governs dels territoris perifèrics. No discutiré el dret legítim del
“gobierno” a escriure la partitura de la musica del concert; però, em sembla
que si fossin prou llestos i tinguessin mentalitat d’estadistes, els del
“gobierno” haurien de deixar llibertat als governs autonòmics perquè mentre
toquessin la mateixa música, interpretessin la partitura al seu estil i amb els
instruments que fossin més familiars als seus ciutadans. Per la mateixa regla
de tres, tot sigui dit de passada, el govern de la Generalitat hauria de
permetre sense enfilar-se per les parets encomanat d’un jacobinisme provincial,
que en el marc polític català els responsables comarcals, com en teoria
passaria amb les sospirades vegueries, poguessin fer algun “solo” sempre que no
desafinessin sobre aquesta delicada qüestió del desconfinament progressiu,
perquè és evident que la cadència, els itineraris, els horaris i els protocols
qui millor els pot executar és qui està més a prop del territori i de la seva
gent, ja que no pot servir el mateix patró per una comunitat urbana que per una
de rural.
Dies enrere he reflexionat sobre casos concrets de la
gestió de la crisi per part del govern català que no em semblaven, precisament,
un exemple d’encert; però, el “gobierno” també ha ficat la pota més d’una
vegada i la nota que es mereix també ronda l’aprovat justet, perquè no sóc
partidari de les carbasses. I la mateixa desqualificació es podria atribuir als
governs dels socis europeus, que si bé tots en el fons toquen la mateixa
música, cadascú mira d’interpretar-la de la manera que li sembla sonarà millor
i engrescarà més als balladors de casa seva. Però el que no han fet ni Itàlia,
ni França, ni Alemanya, ni la mateixa Comissió Europea amb els estats membres,
ha sigut imposar la seva partitura per la força del “ordeno y mando”, tant en
la definició com en l’execució, sinó que han obert la mà perquè cada regió,
província o land, l’apliqués entre la seva gent en la forma que considerés més
convenient. La unitat que tan predica el president del “gobierno” per pactar
com no prendre més mal del necessari en sortir de la pandèmia, es basa
principalment en la confiança. I, per desgràcia, d’aquest ingredient a Madrid
en gasten poc i el pitjor de tot és que alguns sectors atien descaradament la
crispació i l'odi, i amaguen el pa i la sal imprescindible per asseure's a
enraonar.
A LA MEVA MANERA
DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada