CAPÍTOL
SISÈ
EN SEBASTIÀ ARDERIU, ÀLIES “L’OLIVETES”
El senyor Sebastià Arderiu de Feliu era el batlle de
Vilagran, no pas per la gràcia de Déu com es perpetuava en el poder el dictador
barrut a quin dit li devia el càrrec, sinó perquè pertanyia a una família que
sempre havia fet mans i mànigues per mantenir-se a la pomada. I no pas perquè
els Arderiu se l'estimessin amb bogeria el tros de territori on havien nascut,
sinó perquè els seus interessos passaven per mantenir com fos el monopoli de
rebosters de Vilagran. Fa de mal dir, però les proves canten: des de no sé pas
quantes generacions la família Arderiu acaparava, en tota la extensió de la
paraula, tot allò que tenia a veure amb el proveïment dels seus veïns en
matèria de queviures i d’intendència domèstica mitjançant la propietat d’una
botiga d’aquelles que col·loquialment es coneixien com “Colmados” perquè s’hi
podia trobar quasi de tot, substituïda avui dia per dos supermercats en els
quals sí que no hi faltava de res; a més a més de la fleca i de la
carnisseria/cansaladeria que també agabellava la família. És a dir: es tractava
d’un monopoli en tota regla perquè cap d’aquests negocis havia de patir per cap
competència, ja que els escassos despitats que havien provat d’establir-se a
Vilagran en els últims quaranta anys, havien durat de Nadal a sant Esteve.
Suposo que seria difícil de demostrar amb proves fefaents l’existència d’una
mena de conxorxa o de mà negra proteccionista; però, si féssim cas de les males
llengües, alguna bruixa s’hauria fet córrer des de la casa de la Vila, perquè
totes les botigues que intentaven establir-se al poble, dels rams que tocava la
família Arderiu en exclusiva, acabessin baixant les portes al cap de quatre
dies de provar sort.
Des d’abans de la guerra, que jo me’n recordi, menys
l’aviram, els ous, la verdura i la fruita del temps, que venien les pageses
directament a la plaça o als portals de llurs cases, la resta de comestibles i de
complements per a la llar només es podien comprar a les botigues dels Arderiu.
En quan al peix i la pesca salada, durant una temporada estigueren fora dels
seus tentacles comercials perquè de tota la vida el peix fresc es podia trobar
dos dies per setmana a la furgoneta convertida en botiga ambulant, que era
propietat dels Feliu, de Vilaxica; els únics peixaters de la comarca, fins que
un Arderiu es va casar amb la pubilla Feliu – precisament els pares d’en
Sebastià, l’actual batlle de Vilagran -, i el control de l’abastament de
queviures va quedar acaparat del tot en unes mateixes mans. Amb l’ampliació, fa
una dotzena d’anys, del seu imperi comercial amb un segon supermercat, més que
res per donar feina a tota la família Arderiu, en aquest nou establiment es va
incorporar una secció dedicada a la venda de pesca salada de la qual se’n va
fer responsable en Sebastià abans d’endollar-se a l’Ajuntament, mentre que el
germà gran portava el timó de tot l’entramat empresarial.
Justament, com que a la façana del supermercat nou, entre
d’altres plafons publicitaris, en el que servia de reclam a la nova secció de
pesca salada apareixia en Sebastià remenant barrils d’arengades i un llaminer
assortit d’olives, els de Vilaxica ho van aprofitar per encolomar-li, així que
esdevingué batlle, el motiu “de
l’olivetes” per neutralitzar la llufa de “en pastilletes”, que portava penjada a l’esquena el seu
batlle-apotecari. Potser no ve al cas, però ja que hi estem posats diguem-ho
tot d’una vegada: de la fleca del poble se n’encarregava l’única femella de la
nissaga Arderiu, la Mariona, mentre que els Feliu, a part de la peixateria es
feren càrrec de la carnisseria i la cansaladeria, com a torna de la seva
aliança.
Encabada la guerra, aprofitant que el patriarca Arderiu
hi tenia la mà trencada amb tot el que es referia a subministraments de
comestibles i, a més a més, com a recompensa perquè la família havia fet sempre
costat als “nacionals”, el governador civil de Mandarina li va delegar la
gestió dels serveis d’Auxili Social per tota la comarca dels dos rius. Segons
es va fer córrer aleshores, amb la boca mig closa per prudència malgrat encara
avui si es burxa una mica a algú se li escapen rumors poc edificants, els
Arderiu es van posar les botes traficant descaradament amb les targes de
racionament. No obstant això, per no fer-se malveure i neutralitzar la mala
fama que els començava a esquitxar la reputació, durant l’època que es passava
més gana, des de la fleca un parell de cops per setmana les famílies que tenien
criatures petites podien recollir de franc, per cuinar un bona olla de sopes,
el pa sec que sobrava abans de llençar-lo a la menjadora del bestiar; i en cas
de famílies amb malalts, se’ls hi donava pel mateix preu que costava el pa
negre de racionament, mig pa blanc cuit amb farina de blat, que escamotejaven
discretament dels sacs que compraven els rics als pagesos i portaven al forn
per pastar i assegurar-se de tenir pa blanc a taula tot l’any. Això sí, per
tenir dret a aquests privilegis s’havia de ser veí del poble – no n’hi havia
prou havent-hi nascut, sinó que s’hi tenia de viure, deien que per evitar
picaresques -, una raó més per fomentar la gelosia i el ressentiment dels de
Vilaxica envers els de Vilagran, encara que sembli un greuge agafat pels
cabells.
El fet d’acaparar la intendència, vulgues que no,
constituïa un factor de cabdal importància per adonar-se exactament de qui
tenia el poder polític i administratiu a Vilagran. En idèntiques
circumstàncies, a d’altres indrets qui tallava el bacallà en virtut de
pertànyer a una família influent solia preferir no donar la cara i amagar-se
darrera homes de palla; però, en el cas dels Arderiu era diferent: des del
primer dia no se n’avergonyien pas que se sàpigues qui era que prenia les
decisions i exercia sense complexes, gairebé gosaria escriure “amb tota la
naturalitat del món”, el poder que es derivava de tenir l’exclusiva de la venda
dels productes de consum, un factor tan estratègic que de fet els hi atorgava
el privilegi de ficar cullerada a totes les llars, qui sap si en una nova
versió del dret de cuixa feudal. I per la mateixa regla de tres, doncs,
defensaven amb ungles i dents l’oligarquia familiar de qualsevol tipus de
competència forana. Els pocs indocumentats que s’hi atreviren alguna vegada a
cercar una escletxa al monopoli per ficar-hi la banya, van sortir-ne tan escaldats
de la mala experiència que de seguida es va escampar com una taca d’oli l’advertència
que als Arderiu era millor no estossega’ls-hi.
Tanmateix, també des de feia unes quantes generacions el
despatx de l’alcaldia sempre feia tanta flaire d’Arderiu, que per molt que es
volgués és aparentar el contrari, tothom sabia que les decisions importants pel
poble no es prenien a l’ajuntament sinó al menjador de la casa pairal dels
Arderiu, on el patriarca es reservava sempre la darrera paraula. Amb la primera
i única excepció d’allò de la fàbrica, en quin afer, des de bon principi, en
Sebastià, el fadristern de la nissaga, es va atrevir a desmarcar-se de la
tutela familiar anant per lliure per dues raons ben concretes: en primer lloc,
per esquitllar-se de l’asfixiant censura exercida pel seu germà gran, fent-se
valdre la vara de batlle per reivindicar el dret a arromangar-se sense demanar
la vènia. I en segon lloc, sobretot, per guanyar-se la confiança i el
reconeixement dels seus caps polítics de cara a aconseguir un ascens en la
jerarquia del règim, que feia temps cobejava.
En Sebastià especulava que si aconseguia tancar amb èxit
aquella operació tan important per desencallar l’economia de la comarca dels
dos rius en general i la de Vilagran en particular perquè no depengués només de
la pagesia, afectaria al prestigi del propi règim, una mica ensopit darrerament
en aquest aspecte. Si la fàbrica dels americans s’establia al poble, estava
convençut que Madrid el podrien arribar a recompensar amb el govern civil de la
província o qui sap si proposant-lo per ocupar una plaça de procurador en
Corts. D’aquí venia el seu interès a no regatejar els esforços que
convinguessin per assegurar-se personalment la medalla, en cas d’acabar bé la
seva iniciativa; i per aquesta raó, malgrat semblés que els hi donava carta
blanca, en realitat es cuidava prou de marcar de prop els seus dos principals
col·laboradors, perquè en arribar el moment de recollir els resultats no li
fessin la cancalleta a l’hora d’anar a recollir la medalla.
Com que d’una caparrada com aquella no se’n podia
mantenir al llimbs una família controladora com la seva, el primer diumenge
després d’escampar-se la notícia que s’havia constituït una comissió
extraordinària d’indústria a l’ajuntament, en sortir de missa de dotze, quan
estaven tots reunits al menjador de la casa pairal pel dinar dominical, el
patriarca li va demanar amb menys mala llet de la que s’esperava, de què anava
aquella moguda que li havien dit es portava entre mans l’ajuntament i uns
quants capitalistes de fora. En Sebastià va procurar no cometre cap relliscada
en resumir els contactes que estava tenint amb els intermediaris d’uns
inversors americans interessats en instal·lar una fàbrica a Vilagran, perquè
estava segur que la fura del seu germà, d’una manera o d’una altra, n’estava al
cap al cap del carrer i ja ho havia xerrat. Quan va considerar que havia
ensenyat totes les cartes de la partida entaulada, va quedar pendent de la
sonada de son pare, resignat a entomar tots els retrets del món amb la
determinació ferma de no deixar-se acovardir ni trepitjar. Però aquesta vegada
no va endevinar-li la girada: - No em
sembla malament – va reaccionar el patriarca dels Arderiu -, perquè si el poble prospera, nosaltres de
rebot també ens en beneficiarem...
La família Arderiu sempre havia estat de l’opinió que en
els negocis allò que no mata engreixa i, per tant, havien procurat adaptar-se a
les circumstàncies de cada moment; això sí, procurant que les sorpreses no els
agafessin mai amb els pixats al ventre o amb el peu canviat.
- Vés seguint com
fins ara fas – va confirmar-li l’hereu -, i mantingue’ns informats. I si en Quico pastilletes o qualsevol altre
et toca els collons ens ho fas saber i et donarem el cop de mà que faci falta.
No se’n va parlar més durant tot el dinar, però en
acostar-se-li són germà amb la tradicional copa de cava dels diumenges per
brindar, deduí que era per fer-li palès que en aquell assumpte comptava amb el
suport oficial de la família. Sense cap dubte, era un pas endavant inesperat en
les relacions d’en Sebastià amb la família, que fins llavors no l’havien tingut
gaire en consideració a l’hora de prendre decisions, ja que sempre havia hagut
d’acceptar, si us plau per força, allò que manessin son pare i son germà gran.
De fet, la veritat és que si bé ja hi estava acostumat a ser un zero a
l’esquerra i trobar-s’ho tot mastegat pels altres, n’estava tip. Encarregar-se
per delegació d’un supermercat, fer de botiguer en definitiva, no era la
il·lusió de la seva vida, encara que mai els hi donà a entendre la seva
insatisfacció; però, quan el patriarca li va proposar el seu nom al governador
per ocupar l’alcaldia de Vilagran, en principi va rebre la notícia arrufant el
nas, com aquell que accepta quelcom que s’ensuma li ofereixen a contracor, ben
bé perquè no els hi queda altre remei.
No obstant això, va trigar poc a trobar-li gust a manar i
aleshores començà a rumiar en serio valer-se de la política com a palanca
perfecte per independitzar-se de la família marcant paquet propi, sense
imaginar-se que lliure del tot no en seria mai i que, per tant, vés a saber si
no canviaria pets per merda, ja que el braç encarregat de mantenir a la pleta
tots els Arderiu que menjaven tres cops al dia gràcies a la família, era molt
llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada