FOCS ARTIFICIALS FORA DE TEMPORADA - Capítol primer

ABANS DE PUJAR EL TELÓ DEL SAINET

Ara, segurament perquè em costa de trobar on he endreçat determinats records, em passo moltes estones fent memòria de temps amigrançats. I no pas ben bé per ganes de reviure en particular ni en concret cap època reculada, sinó perquè un dels pocs metges que no m’ha decebut mai de la vida em va fer creure un dia que si a les neurones se les obliga a fer gimnàstica tot sovint, sense plànyer-les ni deixar-les gandulejar, es rovellen més xau-xau. M’he adonat, tanmateix, com resulten de versemblants certes sensacions que hom experimenta quan llambrega el passat i s’adona que algunes històries i camanduleries d’avui no ens haurien de fer caure de cul ni repapiejar com babaus perquè, en realitat, la majoria no són més que un feix de pàgines viscudes, a les quals potser fins i tot se’ls hi nota de tres hores lluny un cert regust de ranci, tan suades com tot allò que és de segona mà.

Sense anar més lluny, aquest relat que suara enceteu deu tenir prop de quaranta anys d’avior, pel cap baix; d’ençà de quan “el gran dit” d’un general bum-bum movia tots els fils del país on transcorren els fets. Potser trobareu, doncs, com a mi mateix em passa quan em poso a escriure sobre fets d’uns quants anys enrere, que tots  acaben tenint una retirada brutal amb samaniats semblants als d’avui dia entre veïns, institucions, entitats o governs; coincidència que em porta a una conclusió de pissarrí, aplicable a qualsevol període històric d’aquí o d’arreu del món: efectivament, massa testos d’ara s’assemblen a les olles d’ahir. I, francament, no acabo de decidir si aquest paral·lelisme és bo o dolent; en tot cas, em sabria greu de resignar-me a esdevingui que aquest sigui el pa nostre de cada dia. Perquè si les ensopegades dels nostres avis no serveixen de lliçó perquè els nets no s’entrebanquin amb les mateixes pedres, ja podem plegar.

PRIMER CAPÍTOL

LA RIVALITAT ENTRE VILAGRAN I VILAXICA

Aquell dia de juliol de 1960 la campana semblava haver-se tornat boja, igual com fa el petard potent i sec que es dispara abans de calar la metxa que encén la primera tirada de coets del repertori pirotècnic d’un castell de focs artificials; era com si la campana volgués afegir-se a la festa dels de Vilaxica, per celebrar alguna cosa extraordinària. Qui sap si l’alenada de xafogor anguniosa que des de feia quasi quinze dies atuïa la comarca dels dos rius, en fou la causa perquè el desmarxat i gandul campaner, nunci i agutzil municipal de Vilagran, tot d’una peça, renegués per tenir de posar-se en dansa a aquella hora reconsagrada de la migdiada.

En efecte: n’havia de passar una de molt grossa perquè aquell pocapena, sobreposant-se a la nyonya de havent dinat obeís les ordres rebudes del batlle i fes repicar amb tanta fal·lera l’única campana que li quedava al cloquer de l’antic campanar de l’església, compartit des de feia anys amb l’ajuntament per comunicar-se amb el veïnat. Per fer-vos una idea del per què d’aquell esverament, cal tenir present que el poble travessava una temporada força regirada, per dir-ho suau. El veïnat, malgrat arrossegava una immerescuda mala fama de maimó i fetjut, en realitat no li agradava teixir teranyines a les finestres ni amagar-se pels racons de les cases, sinó que, sobretot la fadrinalla, era de capteniment sociable i assossegat, mentrestant ningú els hi busqués les pessigolles. Però, vet-aquí que sense saber ni quant val ni quant costa, d’un temps ençà a tothom aquell bon característic caràcter dels vilagranencs, se li havia esdevingut bròfec i esquerp.

Tot plegat començà a canviar, exactament, el dia que s’esverà, diguem-ho així, la tradicional i somorta desconfiança entre els dos batlles més gallets de la comarca, per culpa d’haver-se escampat la brama que uns inversors forasters s’havien encapritxat d’aquells verals per traslladar-hi - vés per on, qui ho havia de dir! -, una espatarrant fàbrica ianqui que, per cert, ningú sabia exactament què fabricava; però, que segons els que només en botzinejaven meravelles, assegurant estar-ne al cap del carrer de tots els detalls de l’oferta, tenia per objecte la producció un producte químic de gran requesta mundial, de manera que aquella oportunitat caiguda del cel asseguraria feina a un bon grapat de veïns. Ara bé, com que els directius i tècnics indispensables es portarien des de la central americana, es veu que necessitaven bastir la fàbrica prop d’un territori on poguessin trobar un ambient de pau, discreció i tranquil·litat, allunyat de la curiositat i del xivarri d’una gran ciutat mediàtic, condicions que els promotors creien que regalimaven a dojo per aquelles contrades.

I tant que sí! La comarca dels dos rius devia la seva prosperitat a les feixes de vinya i als centenars d’oliveres que donaven vida i renom a les tines, cellers i trulls de mitja dotzena de cooperatives, en general congriades per pagesos de relativa poca volada, que havien pres el relleu a grans terratinents històrics que abandonaren progressivament el conreu i administració de les terres en mans de masovers, en sentir-se incapaços en tombar el segle dinou, més que per mandra o negligència per manca de recursos econòmics que s’havien esgotat primer per sobreposar-se a l’agonia dels ceps delmats per la fil·loxera, que va obligar a replantar les vinyes amb mallols de peu americà de resultats incerts, i a continuació a les seqüeles i penúries conseqüència de dos punyeteres guerres quasi consecutives: la nostra i la dels altres.

Si adés, doncs, uns capitalistes vinguts de l’altre cap del món es prenien la molèstia de traslladar des de vora de casa seva una fàbrica que funcionava passablement bé, pel que deien, feia de mal entendre que només fos a causa del bon clima i dels abundants dolls d’aigua i les bones comunicacions de la comarca. Es de suposar, diria jo, que les expectatives de trobar-hi tota mena de facilitats administratives i fiscals, a més a més de que per part de les autoritats venals que tallaven el bacallà es fessin els ulls grossos en qüestions mediambientals, també hi degueren tenir alguna cosa a veure, o no?

No es pot amagar sota la catifa que els membres dels cartipassos municipals, en ple apogeu de l’invent feixista de la democràcia orgànica, no només no s’avergonyien d’arrossegar-se i perdre els papers darrera qualsevol gallina que pongués ous d’or, sinó que estaven disposats a desempolsegar la parafernàlia de les grans festasses per rebre amb els màxims honors, sota pali si convenia, inversors d’on punyeta vinguessin i tinguessin la fesomia que tinguessin, mentre estiguessin disposats a abocar-hi el sac a la comarca; dels beneficis de quins negocis, com a recompensa a la màniga ampla de tots els que no haguessin posat pals a la roda, poguessin sucar el melindro sense ensenyar massa l’orella.

Per aquesta raó, malgrat aquella falòrnia de la fàbrica encara estigués a les beceroles, ensibornats per la inesperada aparició d’una mamella de la prosperitat, cap batlle que no tingués el terrat ple de serradures podia permetre’s de deixar passar de llarg una oportunitat com aquella, caiguda del cel. El problema i el motiu de la discòrdia, doncs, entre l’establishment polític, econòmic i social dels dos pobles veïns i rivals, procuraré esmicolar-vos-el més endavant en tantes engrunes com sigui necessari perquè us en féu càrrec a bastament, si teniu la paciència de deixar-me seguir donant-vos la tabarra, a la meva manera i al meu ritme. Però, la raó principal dels “morros” era que només un dels dos pobles de la comarca dels dos rius “tocaria calent”, en expressió castissa del batlle de Vilagran, o hi “sucaria el melindro”, com ho resumia anant al gra sense pèls a la llengua, el seu desvergonyit col·lega de Vilaxica.

  En Sebastià, el batlle de Vilagran, va desvetllar-se d’una morrada, en sentir la campana, amb la sensació que se li havia entravessat alguna cosa al païdor, deixant-li un regust de llet agre a la boca. Va buscar les sabates que s’havia descalçat sota la taula del menjador com cada dia, abans de quedar-se ensopit al balancí per fer la becaina de rutina. Encabat, es va cordar el coll de la camisa, mentre demanava ajuda a la seva dona per dissimular la peladella:

- Maria, vine’m a passar la pinta!

Era la mateixa comèdia de sempre, des de feia setmanes quan sonava histèric l’esquellot del campanar per convocar els membres de la flamant i ridícula “comissió municipal d’indústria” d’un poble que no tenia ni ferreteria; tothom havia d’interrompre el que estigués fent i a córrer s’és dit cap a la casa de la Vila, sense torbar-se fos l’hora que fos i es tingués entre mans l’assumpte que es tingués. En Manel, que Déu n’hi do el que es va fer pregar abans d’acceptar ser-ne el coordinador d’aquella moguda, transformada en quasi una mena de croada patriòtica de fireta, va tenir des de bon principi les idees molt clares sobre com n’era d’important la disciplina i que tothom passés per l’adreçador a l’hora de formar:

- Hem d’estar sempre a punt de posar-nos en dansa a les primeres de canvi, com si fóssim soldats – va sentenciar, com a deu-vos-guard, en prendre possessió simbòlica del comandament de la campanya, per trencar les oracions als veïns que mai tenien pressa. I per si no els hi havia quedat prou clar, reblà el clau sense misericòrdia ni vaselina: - En cas contrari, els de Vilaxica ens passaran la mà per la cara i ens quedarem caçant papallones com uns toca-sons.

  De manera que tot va quedar dat i beneït en un tres i no res, ja feia ben bé quatre mesos ben llargs. I des de llavors, a Vilagran vivien pendents dels rumors que corrien, sovint sense tocar-hi vores ni cap ni centener, i de les convocatòries oficials i solemnes mitjançant la campana enrogallada, la qual, per cert ara que hi penso, en tot aquella colla de dies només havia repicat a rebato quatre vegades, comptant la d’aquella tarda. Amb la particularitat digna de tenir en compte, al meu parer, que mai el toc d’alarma estigué massa justificat, per no dir gens; frivolitat de la qual ja se’n començava a tenir la pipa plena.