Veient com està el patí,
com se li pot acudir a cap partit polític mirar de pescar futurs vots prometent
que si guanyen abaixaran els impostos? Doncs n’hi han i no gaire lluny d’aquí,
perquè això de mirar d’enganyar els burros amb una pastanaga n’hi ha molts que
és l’únic que saben fer. Que més voldríem que viure en un món en que tot fos
gratis i poguéssim estar repanxolats sense treballar, però aquests paradisos
són una utopia, un somni impossible que no s’aguanta per enlloc. No existeix la
màquina de fer bitllets a tremuja i el benestar s’ha de pagar al comptat: els
que són rics ho fan de la seva butxaca privilegiada, però perquè del benestar
en pugui gaudir-ne tothom l’hem de costejar entre tots, mitjançant els
impostos. Si no hi ha ingressos no hi pot haver despeses. Més clar, l’aigua. I
tampoc es pot anar de manlleu tota la vida, perquè qui dona crèdit pensa
cobrar-se’l amb interessos, a vegades d’usurer. Si talment és així a nivell
particular, quan es tracta de països la cosa encara pinta més malament. Qui
s’endeuta es lliga de mans i de peus per anar a la seva, per prendre les
decisions que li convinguin, en definitiva, per no ésser un zero a l'esquerra i
influir en la marxa del món.
Per tant, ara que es torna
a remoure la qüestió dels pressupostos i la renda bàsica per tothom, us
aclareixo que a la meva manera de veure la primera obligació d’un govern és
aprovar els pressupostos generals, ja que si vol complir allò que va prometre
necessita plasmar blanc sobre negre com pensa disposar d’uns ingressos que li
permetin desenvolupar el seu programa electoral. Com es pot governar bé sense
tenir les ei-nes esmolades? Aquesta és el primer deure d’un govern: aprovar per
majoria o per consens una llei de pressupostos; i la segona obligació, tant o
més important que la primera, seria que aquests pressupostos fossin
equilibrats. És a dir: que els ingressos fossin suficients per pagar la despesa
prevista. I encara afegiria més: que els ingressos fossin possibles, no un
brindis al sol. I perquè els ingressos quadrin, només conec un sistema:
establir de quina butxaca han de sortir les misses. L’única cosa discutible, en
funció de la ideologia de cada qual serà com es reparteix la càrrega fiscal. El
ideal teòric d’una bona política d’impostos seria que qui més tingui més
contribueixi a la bossa comuna, però normalment aquesta és l’esca de la
discòrdia i massa sovint resulta que feta la llei feta la trampa, i els més
perjudicats sempre són els que van més escurats. Si encara després resultés que
el benestar pretès realment arriba a tothom, alabat sigui Déu! Però com que el
problema principal rau en que a l’hora de calcular els ingressos es tira llarg
i no es toca de peus a terra, a l’hora de la veritat les promeses d’un benestar
millor per a les persones acaben en un patafi.
Ara bé, si donem per fet
que la falta de rigor en l’assumpte de proveir ingressos té difícil solució
mentre els governants tinguin les mans lligades per massa interessos creats, el
que és inadmissible del tot, i menys en la desesperada situació econòmica
actual, és que hi hagin polítics que gosin parlar d’abaixar impostos quan això
que anomenem “estat del benestar” està a la quinta pregunta. El llibre d’estil
dels partits consideren dogma de fe que ningú guanyarà unes eleccions parlant
d’augmentar els impostos i, per tant, cap polític que vulgui fer carrera
gosarà. Però, una de dos: o bé els que prometen aquesta bestiesa són uns
capsigranys o uns mentiders. I no vull fer sang assenyalant alguns noms
d’il·lustres parlamentaris que les darreres setmanes s’apunten a la rebaixa; em
sembla que no cal, perquè si sou una mica llegits sabeu dels que parlo. El que
no puc entendre és que una barbaritat d’aquesta categoria l’abonin partits que
governen. ¿És que hi algun il·luminat que ha descobert la manera de quadrar la
circumferència i no ens n’hem assabentat? Ja podria ser, perquè alguns polítics
se la saben molt llarga i no tenen res a envejar als xarlatans que abans anaven
de fira en fira i ens feien passar tantes bones estones escoltant la seva
pelica, que fins i tot ens deixàvem enredar a gust. Els polítics xarlatans ja
no ens diverteixen, però la llàstima és que encara troben ànimes de càntir que
es deixen entabanar.
A
LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net
NO ENS DEIXEM
PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada