“FOCS ARTIFICIALS FORA DE TEMPORADA” - capítol 1.3

1.3

Just quan en Pasqual tingué enllestit allò tan important que segons en Manel l’entretenia, va entrar insinuant amb una mímica eloqüent que del retard en tenien la culpa el grapat de papers que ensenyava ben arrapats amb la mà dreta, i a continuació es va deixar caure literalment a la cadira que en Sebastià li havia reservat a la seva vora. Després d’un toc d’atenció reclamant silenci, en Pasqual va començar a explicar-se, donant per suposat que mentre l’esperaven en Manel ja els havia posat al corrent de les novetats: - Ens hauríem de moure de pressa, ja que desconeixem de quines martingales s’han aprofitat els sòmines de l’altra banda per enllepolir els ianquis que tenen cabassos de peles per invertir; per tant hem de ser més llestos que ells, canviar de solfa i anar directament al gra, ja que passejar-los per fondes cares o per bars de copes de la capital, a part de resultar carregós per a la butxaca, no ens ha ajudat gaire a hores d’ara per treure’n profit... Penso, doncs, que si volem decantar la balança al nostre favor ens convé tenir més picardia, ja que per nets i endreçats que tinguem els carrers quan els forasters es dignen treure el nas pel poble, i per molt que ens fem els simpàtics rient-los els seus acudits suats, mentre repetim que estem disposats a deixar-nos donar pel sac sense protestar a benefici d’inventari tantes vegades com cagui, em sembla que no n’hi haurà prou per convence’ls tan fàcilment com si fossin uns pagesos que no han vist el món per un forat. Som nosaltres que hem de mirar de no encantar-nos-hi, sent prou astuts i garneus perquè s’adonin del valor afegit de la nostra oferta, tal com em va fer veure ahir el meu hereu, que com sabeu se les campa pels Estats Units amb la mateixa desimboltura com jo trepitjo l’era de casa. M’ha assegurat que les empreses americanes que traslladen filials a l’estranger, a part de buscar millors tractes comercials, econòmics i, sobretot, tolerància per les molèsties de tota mena que causen, valoren gairebé més que tot plegat l’existència d’equipaments d’oci per entretenir els seus empleats quan pleguen de treballar i necessiten relaxar-se i desconnectar. “¿I si afegíssiu un camp de golf a la vostra oferta, amb totes les comoditats pròpies d’aquests tipus de serveis de categoria?” - m’ha engaltat tot d’una en Martí. Ell opina que amb un caramel d’aquestes característiques ens els posaríem a la butxaca. I el més bo de tot és que, per fer-ho possible només cal aigua i unes quantes quarteres de gespa; d’aigua en tenim de sobres i de sòl, gràcies a Déu, també n’hi ha per donar i per vendre.   

- Aquesta sí que és bona! – protestà en Felip, que visiblement s’havia anat escalfant a mesura que s’escoltava en Pasqual –, per començar, digues a l’eminència del teu fill que ja n’estem tips de fer el tòtila.

- Si comencem a posar pals a la roda sense ni prendre’ns la molèstia de discutir la jugada, val més que tirem el barret al foc – va parar-li els fogots en Manel sense pensar-s’ho dues vegades, conseqüent amb el seu propòsit de tallar en sec des de bon principi els estirabots dels esgarriacries.

El senyor Ferran, que no havia deixat de ventar-se ostensiblement tota l’estona amb un diari, mentre no parava de remoure’s contínuament al seient perquè la seva generosa carnadura mai podia estar-se quieta a cap cadira, va aixecar el braç demanant la paraula. I quan en Sebastià li va concedir a contracor, perquè ja es veia venir que el què diria portaria cua, fa fer costat incondicionalment l’adroguer; no pas perquè fossin amics, ja que les seves relacions no passaven més enllà del saludo, sinó perquè els retrets del malcarat i avinagrat senyor Felip afavorien, de retop, els seus interessos: - Només ens faltaria abaixar-nos els pantalons encara més! Això que proposeu és una bestiesa com una catedral, que solament ens portarà a un carreró sense sortida, fent-nos gastar una fortuna que no servirà de res si, tal com especuleu, els ianquis ja han fet fira amb en pastilletes. I per postres ens quedarà un empantano de per vida, que no sé si ho heu tingut en compte. Jo penso que ja ens vam arrossegar prou oferint, com aquell qui diu regalats, els terrenys per aixecar-hi la reconsagrada fàbrica de no sé què. Potser ja n’hi ha prou, doncs, de ser tan bonifacis!

Un murmuri somort, iniciat per en Manel, sense dissimular gens la seva còlera, va acompanyar tota la intervenció de l’amo de l’única fonda de Vilagran. No era la primera vegada que en una d’aquelles reunions, la seva veu de xantre s’alçava expressament per trencar les oracions a la resta d’assistents, ja que portar la contraria per sistema, sovint sense solta ni volta, era una de les seves distraccions predilectes. Tanmateix, era evident que els ciris trencats d’aquella tarda no corresponien simplement a la rebequeria d’un nen malcriat i ressentit a qui ningú fa massa cas, sinó que la bordada podia acovardir a més d’un pusil·lànime. Per tant, en Sebastià va considerar que havia arribat el moment d’ensenyar la vara de l’autoritat i treure el geni.  Decidit a parar els peus als rebecs ara o mai, va recórrer a tota la punyetera sornegueria de que era capaç: - No em negaràs que tu en fores un dels més beneficiats si s’engegués algun dia aquesta fàbrica que tan bescantes. En veure que donarà més vida al poble, segurament ja no et farà fàstic ni tindràs mandra d’ampliar la fonda sense rondinar, de manera que ja pots treure’t la carota de set jutges i estalviar-te d’etzibar guitzes, quan es tracta de gratar-te la butxaca.

- Apa, a prendre pel cul! – el senyor Ferran no podia amagar la tírria que sentia pel batlle i tota la seva camarilla, no reprimint-se ni un pèl a l’hora d’escopir les paraules més punyents i agres del seu repertori d’antic bastaix. - Esteu encegats per pura enveja, com si fóssiu canalla de pati d’escola. Ni negocis ni punyetes! Ningú s’hi posarà les botes amb aquesta entelèquia de can recony. El que passa és que a tu i als quatre que has entabanat com sempre amb fantasies extravagants d’il·luminat, se us inflen els dallonses només de pensar que els de Vilaxica us facin la patota. Però fora de fer-nos passar el punt d’orgull, ja m’explicareu què coi més en traure’m de profit d’aquest fat, per tirar a l’olla.

  En Manel no havia badat boca mentre la polèmica s’anava enfilant de to, però la cigarreta que li penjava dels llavis estava tan mossegada que la va escopir quasi desfeta, xopa de saliva. En adonar-se de la marranada que acabava de cometre, per si l’haguessin vist va recollir la burilla de terra, tot dissimulant, i la va deixar caure dintre el cendrer. Com a responsable de la campanya en favor de la fàbrica, tot i les desavinences puntuals amb el batlle per com s’ho havia manegat fins aleshores, no podia pas recolzar ni tolerar l’esbroncada del senyor Ferran, el qual si anava tan fort era perquè es refiava de tenir les espatlles ben resguardades per la prepotent Cambra de Propietaris, que amb l’aterratge d’una industria al poble i de la previsible necessitat de contractar forasters com a treballadors, veia perillar la patriarcal influència i descarat manoteig per part de l’establishment en aquella bassa d’oli que era Vilagran. Però si no volia tenir un disgust, tampoc podia desentendre’s de l’efecte fastigós i desmoralitzador que una crítica tan severa i agra com la de l’hostaler, que li agradés o no podia influir en l’ànim d’alguns ximplets que se l’escoltaven amb la boca oberta perquè venia de qui venia la rebentada.

És veritat que feia quasi quatre mesos que des de l’ajuntament s’estava fent l’aleta a uns hipotètics inversors de quines intencions, ben mirat se’n sabia poca cosa més enllà de que semblaven anar forts d’armilla; almenys en aparença, perquè en realitat es limitaven a deixar-se estimar a canvi d’engatjar els seus festejadors amb mirallets i farfolles. Però, no obstant amb l’esquer ambigu de grans guanys assedegaven uns quants somiatruites, no es podia ignorar que una part important  del “ferro” del poble opinava que no feia cap falta una fàbrica de vés a saber què, ja que gràcies al bon rendiment de les vinyes i les oliveres, i un cop encarrilades les granges de conills que alguns pagesos havien engegat feia temps com a complement o alternativa a la carregosa feina d’estripar terrosos, a Vilagran tothom s’hi guanyava la vida, inclosos els simples jornalers sense ofici ni benefici que tenien feina assegurada a les cooperatives per anys i panys, si ningú espatllava amb deliris de grandesa aquell model de societat rural gairebé idíl·lica.

Fou quan els de Vilaxica s’hi van ficar pel mig en el festeig als ianquis, que la part més influent de l’establishment de Vilagran – botiguers, menestrals i propietaris de terrotxes –, van deixar-se embolicar pels de l’ajuntament en aquella absurda i sobtada rivalitat per arrossegar el carai de fàbrica al seu terme municipal i no a l’altre. En l’arrenglerament obsessiu darrera aquell projecte, de ben segur havia pesat més, com acusava reiteradament el murri del senyor Ferran, l’amor propi abonyegat que no pas la necessitat peremptòria de rescabalar-se de cap greuge ni perjudici real. En Manel i en Pasqual, per dir-ho clar i a la meva manera de veure, eren més aviat els encarregats d’evitar, sobretot, que els de Vilaxica fessin senes a la salut de la galdosa fàbrica, que no pas d’aconseguir que aquesta acabés anant a parar a Vilagran.

En funció d’un objectiu tan pervers com recargolat, ambdós tenien carta blanca per recórrer a tots els tripijocs i travetes del món, sempre que no comprometessin la seva bona reputació de poble manyac, en l’intent de xafa’ls-hi la guitarra als del poble del costat. Per tant, com que no podien permetre’s que el senyor Ferran ni cap altre de la seva corda els hi esguerrés la jugada, en Manel es va posar dempeus assegurant que discutint per discutir no arribarien enlloc, i que aquell poll reviscolat valia més que es mossegués la llengua ja que tothom sabia del peu que calçava; afegint amb retintin que si quedava algú que no ho sabia, ja se’n cuidaria ell mateix, rai, de posar-lo al corrent que a l’hostaler li interessava només que, si per casualitat la fàbrica aterrava a la comarca, de totes totes fos Vilaxica i no pas Vilagran qui li fes d’amfitriona.