“LA VIDA ÉS UNA CAPSA DE RECORDS” - capítol divuitè-

SEGONA PART

18

Us ben juro que fa vint anys ben bons des d’ençà de la mort de l’avi, que vaig prometre desentendre’m d’en Mauro i les seves peripècies, fent cas al pare que va decidir també fer creu i ratlla d’una història que ens havia fet prou mal. Això sí, quan vaig anar-me’n a Barcelona per estrenar-me com a gendre i fer-me càrrec de la llibreria que va heretar la meva dona, vaig entaforar dintre una vella maleta de fusta manllevada al pare, una carpeta plena de papers: les cartes rebudes de mon cosí i uns quants esborranys que corresponien a un primer intent de continuar el relat on l’havia deixat, però que no va reeixir mai. Aquella maleta de fusta en que vaig endur-me els quatre patracols del meu escàs aixovar gironí, un cop buidada de tot allò que no podia prescindir-ne, la resta del que quedava, inclosa la carpeta amb papers personals de que us parlava, va anar a parar a les golfes del casalot de la meva sogra, fent companyia a unes quantes andròmines que ni per mi ni per l’Anna, la meva dona, tenien cap interès ni utilitat pràctica.

Ha estat aquesta setmana passada, precisament, quan vaig decidir fer net d’uns quants trastos que ens feien més nosa que servei allà dalt, que vaig retrobar aquella relíquia de maleta tan passada de moda, que no gosaria fer-la servir avui ni que em paguessin diners, i això que els avis potser l’havien traginat des de Casetes. Per sort, abans de llençar-la a la bassa vaig tenir la precaució de mirar que no m’hi hagués deixat res de valor i, ves per on, va aparèixer el carai de carpeta, la qual no me n’he pogut estar de remenar en reconèixer en una llibreta l’entremaliada lletra de la meva adolescència, quan el pols no em feia la guitza com ara per escriure amb traçats drets i ferms.

En rellegir-ne alguns fragments he recuperat la memòria d’uns esdeveniments reculats, els detalls dels quals tenia, qui sap si volent o no, del tot desdibuixats o rovellats. I, suposo que una cosa ha portat a l’altra, de sobte m’han vingut ganes d’aprofitar aquell material retrobat per embastar una segona part del relat que havia començat a escriure de jovenet, quan tenia tendre tot allò de que parlava en primera persona. Però l’entusiasme amb que vaig començar a escriure-ho, tenia per objectiu rentar-nos la cara com a família bescantada injustament, però a mesura que avançava descabdellant la troca cada cop m’hi sentia més incòmode, fins al punt que vaig deixar-ho córrer just després de ressenyar la mort de l’avi.

L’Anna, la meva dona, és filla única i sa mare, que es va quedar vídua d’un dia per altre, va esdevenir propietària d’una llibreria-quiosc quina gestió li venia gran perquè de les coses administratives i comercials sempre se n’havia cuidat el seu home; però un cop es va quedar sola amb una filla adolescent, aquella botiga s’havia convertit en l’únic mitjà de que disposaven per sobreviure totes dues amb certa dignitat i omplir els plats a taula. Aquesta dramàtica circumstància sobrevinguda va precipitar en boda el nostre relaxat i plàcid festeig a distància, entre Girona i Barcelona, que havíem mantingut fins llavors carta amunt carta avall, ja que després de parlar-ne i de sospesar tots els pros i contres, vaig deixar-me convèncer per posar-me al davant del petit negoci familiar, refiant-me del meu sentit comú més que de l’experiència que era nul·la. Com que el dol era tan tendre, el casament va celebrar-se a primera hora d’un dia feiner qualsevol, aprofitant la missa de vuit, en presència de quatre convidats de la família i dels escadussers parroquians que assistiren a la cerimònia malgrat no ens coneixien de res. I després, cada ovella al seu corral sense xefla de cap mena.

 Ja sabeu que jo no em delia per continuar la tradició ferroviària de la família, de manera que de mica en mica ja m’havia anat desentenent de la perspectiva de passar-me mitja vida a l’estació, dedicant els vespres a acabar el batxillerat perquè vaig proposar-me estudiar per mestre, una carrera curta i no massa exigent que em va semblar tenia més a l’abast que cap d’altra per guanyar-me la vida. Després de l’experiència desastrosa que va suposar trencar les oracions al cosí Mauro quan volia fer-se capellà, el pare ja havia après la lliçó i no m’hi va posar entrebancs a la meva diguem-ne vocació, ans al contrari: em va ajudar tant com va poder a fer-la possible facilitant-me un horari de treball compatible amb l’assistència a classes, ja que de moment a casa del meu jornal a l’estació no se’n podia prescindir del tot, per arribar a fi de mes.

Quan ens vàrem casar, ni jo ni l’Anna, que també volia ser mestre, no havíem acabat els estudis; però com que si estàs al ball has de bellugar els malucs segons la musica que sona, el primer que em vaig plantejar abans de prendre una decisió definitiva sobre el meu futur, fou endreçar la botiga a fons i esbrinar si fent-la rutllar donaria el suficient per menjar-ne tres boques, vull dir nosaltres dos i la sogra. De seguida vaig adonar-me que aquell negoci ben portat podia donar per viure sense passar massa angúnies, sobretot posant-lo al dia amb quatre millores per ampliar l’oferta de papereria. A més a més, un cop estiguéssim organitzats vaig pensar que la dona disposaria de més temps lliure per acabar la carrera, encara que jo hagués de sacrificar la meva per atrapar la feina. La sogra va comportar-se com tota una senyora i em va deixar fer tots els canvis al meu gust, agraint-me tant els esforços com la iniciativa; però, la punyetera de dona mai va consentir que m’oblidés que era jo qui vivia a casa seva i no a l’inrevés, ja sabeu que vull dir.

Després de l’enterrament de l’avi, l’amor propi de família es pot dir que va desinflar-se com un globus esquinçat per un mal cop de vent. Alguna vegada vaig pensar que potser si el cosí Mauro hagués seguit donant senyals de vida encara ens haguéssim revifat una mica; però, mirant-ho fredament, això fa de mal dir, perquè si el cosí s’hagués deixat veure el pèl per Girona, al cap de quatre dies els militars li haurien fet la clenxa. No cal trencar-s’hi el cap, doncs. El cas és que, per bé o per mal, no en sabérem res d’en Mauro durant una llarga temporada. Tanmateix, del que guardo un regust més amarg és del fet que, llevat de l’àvia, la resta de la família no ens ho penséssim gaire això de tirar-hi terra damunt d’aquella fosca etapa, com si en no voler-ne saber res més l’esborressin per sempre de la memòria i controléssim les ganes de remoure cada dos per tres records emprenyadors i entranyables a l’ensems, com aquell que sentint-se’n culpable i responsable de determinades ensopegades o errors, li semblés que no parlant-ne el rosec de la mala consciència desapareixeria. Però, el dolor que deixen els remordiments es degut a que, precisament, a que hom no troba la manera de desconnectar-ne per sempre i quan el sol fet de recordar masega tant. L’àvia no, ella era l’única que no es va donar mai per vençuda, baixant del burro o amagant el cap sota l’ala, començant per la tossuda determinació de mantenir sempre encesa una llàntia davant la fotografia del seu nét, que presidia una calaixera de la seva alcova convertida en tabernacle, on hi estaven exposats sense excloure’n ni un els retrats de tota la parentela, encapçalats per la foto d’un Mauro que venerava com si es tractés d’un sant.

En quant a mi, el pare de primer va intentar endollar-me a l’estació, aprofitant que la mort de l’avi havia deixat una vacant forçosa a la plantilla de manteniment del parc mòbil. I com que també l’oncle havia tocat definitivament el dos de Girona per emmerdar-se del tot amb el sindicat, ja que  gràcies als quatre crits i al mal geni que sempre tenia apunt i, sobretot, a la barra com actuava, havia fet mèrits perquè li deleguessin la responsabilitat que ningú volia: la de malcarat que posés a rotllo els militants rebecs, morosos de quotes o massa tous. És a dir: per figurar al costat dels capitostos de l’olla de grills anarquista-llibertaria, encara que a la pràctica i sense que ell se’n volgués adonar el tenien per un zero a l’esquerra, no li feia res de convertir-se en el malparit més mal vist de tota l’organització.

 Gràcies a les tecles que va tocar el pare i al prestigi que la família s’havia guanyat a pols al ferrocarril, vaig aconseguir una plaça als tallers de manteniment, a les ordres d’un capatàs que es deia Fresneda; un tipus que, apart de tenir fama ben justa de ser un manyà excepcional, també arrossegava la mala reputació de ser un dels homes més malparlats i de mal ferrar. Jo no en puc dir res de mal, francament, perquè des del dia que ens van presentar es va escarrassar per ensenyar-me l’ofici, assegurant-me que si li’n feia cas dels seus consells sabria tant com ell; però, vaig conèixer més d’una dotzena d’aprenents com jo que en deien pestes i el tenien per un malxinat. Sembla que de mi, segons vaig descobrir a còpia de setmanes de suportar-li els seus freqüents canvis d’humor, renecs i acudits grollers, se n’havia com encapritxat de mi en el millor sentit de la paraula, no us anéssiu a pensar una altra cosa, per la senzilla raó que tenia una certa retirada amb un fill que se li havia mort a la guerra. O sigui, que com aquell qui diu se’m va com mig afillar perquè li recordava el seu fill, us ho podeu creure?

Com us anava dient, doncs, fou quinze dies justos després d’enterrar el cosí Rogelio, que l’oncle ens va fer saber que havia pres la decisió de traslladar-se a Barcelona, amb la santa de la seva dona lligada a l’esquena, on a còpia d’emprenyar Déu i sa mare va aconseguir que el destinessin. La tia Isabel, que sempre havia tingut un capteniment d’aquells que l’avi descrivia, a tall de conya però amb bon cop d’ull, com de “bleda solejada”, perquè entre d’altres febleses de caràcter mai no havia gosat plantar-li cara a l’oncle i des de la pèrdua dels fills la seva autoestima havia empitjorat, fins a l’extrem de convertir-se en una dona eixorca, esquerpa, més fleuma i submisa que mai, com si tant se li’n donessin naps com cols, sense manifestar cap interès per fer-se valer, resignada a llaurar allà i com li diguessin. I malgrat sembli una ximpleria només de pensar-ho, crec que potser en el fons no es tractava de resignació ruca, sinó de posar en relleu amb una mena de protesta silenciosa però contínua per la vida que li havia tocat portar; és a dir: fent-se notar precisament per no fer soroll, buscant no sé si conscient o no del què feia, que se la compadís per la pena que entomava tota sola.

Per cert, els oncles abans de marxar de Girona no varen tenir el coratge ni la decència d’acomiadar-se de l’àvia, amb l’excusa que estava passant el dol; i com que la pobra dona semblava més de l’altre món que d’aquest, no volien molestar-la. La veritat, però, és que s’estimaren més no remenar les crostes d’una ferida mal cicatritzada, per por que no tornés a sagnar. Per sort suposo que a l’àvia tant se li’n donava on anessin a viure, ja que a l’oncle no el volia pas veure ni en pintura i amb la seva jove mai s’havien avingut gota perquè sempre l’havia trobat massa sonsa pel seu fill. Més d’un cop vaig ensopir-la queixant-se a l’avi i aquest retreure-li que si l’hereu la feia anar per allà on volia, com una rampoina, era perquè ella tenia sang de peix. La primera vegada que li vaig sentir aquesta sonada, francament fou com si em parlessin xinés; però, com un ximplet, durant una temporada sempre que m’ensopegava la tia me la quedava mirant fixament, morint-me de ganes de preguntar-li de quin color era la sang dels peixos i com es notava que se’n tenia.

Amb això em vinc a referir que a la plaça de l’Oli als oncles no se’ls trobà pas va pas a faltar; al contrari de l’avi, quin buit sí que fou difícil d’omplir entre un pare poc enraonador de mena, una mare que es passava les hores mortes a la cuina netejant net sobre net i una àvia que anava d’esma d’un cantó a l’altre del pis, preguntant-se contínuament què se n’havia fet del seu nét. I és que l’àvia gairebé no s’adonava que malgrat li faltés el puntal de l’avi no vivia sola, fins quan s’entrebancava amb un de nosaltres, que li donàvem sense voler un bon ensurt en desvetllar-la del seu envaniment. Quan l’avi estava en plena forma i pletòric de vitalitat, els àpats familiars sempre solien resultar encantadors i plaents de cara a mantenir intacta la bona harmonia i la moral - hi hagués poca o molta teca a taula, que això era el que menys importància tenia -, perquè ell sempre en portava alguna de nova per explicar. I per acabar d’arrodonir la xerinola durant les llargues sobretaules, quan estava de filis l’àvia no parava de contribuir a les esplaiades amb pessics de sal i de pebre, en fer-se ressò dels comarejos que escoltava a plaça, gràcies a aquella Siseta de Vilablareix que pujava cada dia al mercat de Girona i de la qual se n’havia fet tan amiga que sempre, per naps o per cols, sortia a la conversa.

Però, d’ençà que l’avi se n’havia anat al canyet – faig servir a posta aquesta expressió col·loquial i aparentment poc respectuosa que m’acaba de venir a la memòria, perquè fou precisament l’avi qui hi recorria sovint, segons ell per desmitificar la imatge de la mort –, menjàvem a cremadent per acabar quan més aviat millor el que consideràvem un tràmit i aixecar-nos de seguida d’aquella taula que ens portava tants bons records de les primeries d’estar-nos a Girona, qui sap si per por que si ens deixàvem anar massa en una conversa distesa com les d’abans, acabaríem destapant sense voler nafrades de les quals ningú volia enrecordar-se’n en tafanejar la capsa de la vida, i per aquesta raó ens inventàvem totes les giragonses del món per evitar trepitjar la sempre delicada catifa dels records de família, ni que fos de puntetes.

Jo sempre vaig pensar que l’estabilitat de la nostra família durant molts anys havia pivotat sobre l’eix que es va manegar l’avi amb la seva singular personalitat, i des d’un protagonisme que si bé no era irrepetible, perquè en sóc conscient que afirmacions tan categòriques com aquesta fan de maldir, poc se’n faltava. Pel que a mi respecta, sempre vaig estar convençut i no perquè es tractés d’una persona amb qui m’avenia tant que m’agradava d’escoltar-lo perquè sempre hi aprenia quelcom que estava segur em faria servei un dia o altre a la vida, ja que estava segur que em costaria molt de trobar algú com a mínim tan recte i honest com ell, o que tan sols s’hi assemblés. Començant per mon pare, que per descomptat tenia moltes virtuts, però no li arribava a l’avi ni a la sola de la sabata quan es tractava de prendre decisions i entomar capgirells. Potser també s’ha de reconèixer que ens havia malacostumat a dependre massa d’ell, a repenjar-nos-hi sempre quan teníem un problema.

En aquest sentit, diria que hi tinc una certa retirada pel que fa a la inclinació a manar, controlar i portar la veu cantant per poc que m’ho consentin; però, no obstant això, m’hi escarrasso també tant com puc a mantenir aquell equilibri emocional marca de la casa, amb pessics de temprança, vaselina i bon humor, encara que segons com bufa el vent em costa de compaginar els rampells de mal geni amb els d’ensopiment, tal com m’ensenyà ell a no fer, posant-se com exemple. D’aquí ve que vaig pensar que havia de fer la meva i desempallegar-me tant com fos possible de la tradició o la creu d’estacar-me tota la vida una pota al servei del ferrocarril, sense tenir més objectiu que pujar a pas de puça els esgraons de l’escalafó de subalterns de la Companyia, si tenia sort i cap capitost em posava el dit a l’ull, agafant-me de cap d’esquila.

Fruit d’aquest plantejament que havia garbellat i madurat a bastament, fou la decisió d’apuntar-me com a voluntari per fer la mili a la brigada ferroviària, aprofitant que s’havia esllanguit l’etapa més dura de la guerra de l’Àfrica, ja que em volia treure’m de sobre quan més aviat millor el llast que pel jovent significava el parèntesi del servei militar, per pogué respirar tranquil i enfocar la meva vida com més em convingués. Però l’home proposa i Déu disposa, com hauria sentenciat ma mare, tan fatalista com ella sola, i potser l’àvia i tot si hauria apuntat a aquesta sentencia si n’hagués estat al corrent de totes les meves previsions. El cas és que quan ja ens havíem oblidat del cosí Mauro, inesperadament va reaparèixer a les nostres vides, de la manera que menys se’ns hauria acudit.